Edició núm. 11, juliol-agost de 2018

Davantal

300.000 menys

Cercle Vallcorba

La Plataforma per la Llengua, entitat creada el 1993 per a la defensa i la restitució de la llengua catalana com a llengua pròpia dels països on és parlada, gaudeix d'un merescut suport popular (16.000 socis), aconseguit després d'una acció persistent i d'àmplia projecció pública. Des de fa set anys publica un report informatiu anual on es recullen dades diverses sobre la situació de la  llengua en uns quants àmbits importants d'ús, en els diferents territoris. El report d'enguany, titulat InformeCAT 2018. 50 dades sobre la llengua, de 56 pàgines en format A4,1 fou presentat públicament el 8 de juny proppassat i en aquesta presentació es va destacar una de les dades que conté: en cosa de deu anys els parlants de Catalunya que declaren que tenen com a «llengua habitual» el català han passat de ser, en xifres rodones, dos milions i mig el 2003 a ser dos milions dos-cents mil el 2013. És a dir doncs que en deu anys el català a Catalunya ha perdut tres-cents mil parlants «habituals» entre la població de quinze anys cap amunt. Aquesta dada impressionà els periodistes que assistien a la dita presentació, molts mitjans de comunicació n'informaren i aparegueren articles i comentaris amb to de preocupació [...] Cliqueu ací per llegir tot el text

Articles dels membres

El carrer el fem entre tots (sobre la irlandització del català, 2)
Jordi Badia

En el darrer article qüestionàvem que la funció del corrector d’un mitjà de comunicació hagués d’ésser neutra i passiva, de «notari», perquè aquest capteniment permetia (i afavoria i tot) la degradació de la llengua. A més a més, aquesta actitud amaga una parcialitat, una tria arbitrària: de la mateixa manera que aquests professionals «prenen nota» d’uns models determinats podrien emmirallar-se en uns altres. Si haguessin tingut en compte la prosa de Josep M. de Sagarra o d’Enric Valor, posem per cas, el model de llengua dels mitjans de comunicació seria ben diferent. I, a més, també és parcial la tria geogràfica que fan. Quan parlen del «català del carrer», hem de demanar si és que als Països Catalans només n’hi ha un, de carrer. Perquè si n’hi ha més d’un potser no podem parlar d’un sol «català del carrer». [...] Cliqueu ací per llegir tot el text

Articles dels membres

El català devaluat

David Casellas

A final de curs per als professors i els alumnes arriba l’hora més decisiva, sobretot per als alumnes de 4t d’ESO (que poden obtenir el Graduat Escolar) i els de 2n de batxillerat (que poden obtenir el títol de Batxillerat). Però del que gairebé mai no es parla és del fet que els alumnes del Principat que obtenen el títol de Graduat Escolar amb l’assignatura de Llengua i Literatura Catalana aprovada, automàticament també obtenen el Certificat de suficiència de català C1, que tants catalans han hagut d’obtenir mitjançant un examen amb un grau d’exigència força alt. [...] Cliqueu ací per llegir tot el text

Articles dels membres

Els socis ratllats d'Òmnium i la Secció Filològica

Josep Ferrer

No fa gaire vaig llegir, en un dels principals diaris catalans, una frase que em va deixar d'una peça. Deia que els socis d'Òmnium abans eren 15.000 i «ara estan ratllant els 120.000». Hi havia 120.000 socis ratllats pels que abans eren 15.000? Què pot ser un soci ratllat? Com es pot ratllar un soci? Tot d'una vaig caure que el castellà fa servir rayar, en sentit abstracte, per significar que una cosa s'acosta molt, és a frec, d'una altra. És a dir que la frase amb mots catalans era redactada de fet en castellà; sabent-ho, aleshores tenia sentit: els socis d'Òmnium s'acosten molt a 120.000, fet que també podríem expressar amb altres verbs o locucions verbals com vorejar, ranejar, fregar, ésser a la vora de, ésser a tocar de, ésser a frec de,  ésser arran de, faltar poc per a, ésser gairebé [...] Cliqueu ací per llegir tot el text

El Cercle Vallcorba recomana...

Fer-la anar (i treure-la del pedregar)

Bel Zaballa


Omplen titulars durant uns quants butlletins informatius, salten alarmes, un altre report de la Plataforma per la Llengua que ens carreguem a l’esquena. Diuen que perdem parlants habituals. La xifra: tres-cents mil. Tres-cents mil parlants menys que fa deu anys. I més enllà dels zeros i els camps de futbol que s’omplirien, la dada: avui hi ha menys gent que parla català. Tot i entendre’l, no el fa servir. Sigui per complexos, perquè no li cal, perquè l’interlocutor no l’entén, perquè no li surt de la fava, pel que sigui. El català recula i perd parlants. Hi ha motius perquè saltin les alarmes, sí. 
Som en aquest punt del trajecte on ens trobem una bifurcació. Podem agafar el camí cap a la normalització lingüística (de debò, vull dir) o podem emprendre el que ens portarà a la substitució lingüística, que de fet és on hem posat el peu. [...] Cliqueu ací per llegir tot el text


«Quan una llengua viu supeditada a una altra, en lloc de recórrer a la derivació i a la composició, prefereix de prendre tots fets els noms que aquelles coses [noves] han rebut en la llengua dominadora.»

Pompeu Fabra, 1924.


Què diu Vallcorba sobre...

Dos circumstancials de temps, el de durada limitada i el de datació
Jaume Vallcorba i Rocosa

En català hi ha dues menes de circumstancials de temps: l’un és el de durada limitada; l’altre és el de datació.

El fet que les gramàtiques catalanes no ho hagin explicat mai i, sobretot, el fet que el castellà no distingeixi l’un de l’altre, fan que qui ha sentit tocar campanes s’hi faci o s’hi hagi fet un veritable embolic. Hi ha qui, envescat amb el significat del mot durada, se li n’ha fet confusa la comprensió. De fet, però, la distinció entre circumstancial de datació (o no duratiu) i circumstancial de durada limitada (o d’una quantificació definida o indefinida de temps), és molt concreta, moltíssim, i sense confusió. Cal advertir, primer de tot, que la distinció es constata perquè ens fa discernir particularitats de la llengua catalana que hi perduren tot el transcurs de la història. [...] Cliqueu ací per llegir tot el text


Què diu Marquet sobre...

Rendable o rendible
Lluís Marquet

És prou corrent sentir dir que un negoci o un afer és rendable, és a dir, "que rendeix o reporta un benefici o rendiment", com també hom parla de la rendabilitat d'una explotació qualsevol. Aquests dos mots es troben al Diccionari general i volen ésser els equivalents catalans del cast. rentable/rentabilidad i del fr. rentable/rentabilité. Hem d'admentre'ls en català? Observem que en cast. i en fr. l'existència de rentable pot semblar justificada per la dels substantius renta i rente i la dels verbs rentar i renter, respectivament. Ara, en català existeix renda, que pot semblar haver donat lloc a l'adj. rendable mitjançant el sufix -able  [...] Cliqueu ací per llegir tot el text.


El Cercle Vallcorba recomana...


Entrevista al sociolingüista, estudiós i coneixedor de l'obra de Pompeu Fabra, de qui enguany es commemoren els 150 anys del naixement.

[...] L’obra de Fabra és tan immensa que és convenient anar-s’hi acostant de mica en mica, en dosis. A VilaWeb en podeu trobar diversos articles. Avui ens hi introduïm de la mà del sociolingüista Gabriel Bibiloni, que a més de les classes a la Universitat de les Illes Balears, també ens fa aprendre llengua a tots mitjançant els seus articles i piulets. Bibiloni en sap un niu, de l’obra de Fabra; l’ha estudiat a bastament i n’és continuador en bona mesura. Parlem amb ell de la solució que va prendre Fabra respecte de l’estandardització del català, fenomen que Bibiloni ha estudiat intensament i en què potser no discrepen tant com sembla. També de les interferències lingüístiques, un altre aspecte que el vincula a Fabra: [...] Cliqueu ací per llegir tot el text

El Cercle Vallcorba recomana...

Espanyol, catanyol, català
Joan Ferrerós

Quim Monzó, en alguna de les entrevistes que se li han fet en ocasió del Premi d’Honor que li ha atorgat Òmnium Cultural, ha parlat de les tres llengües que avui dia funcionen pels carrers de Catalunya. En aquesta llista, com fa notar l’escriptor, el català hi ocupa un lloc minoritari i tot fa pensar que, si no es produeix algun fenomen imprevist en la sociolingüística indígena, en poc temps serà residual. I per català volem dir un ús de la llengua prou solvent perquè resisteixi la comparació, posem, amb el castellà pla de Sòria o de Montevideo, o amb el francès corrent de Reims. Avui, de fa anys i cada vegada més, el castellà a Catalunya –i ja no diem als PPCC– és l’habitual en la majoria d’usos lingüístics; sense sortir de Catalunya, les converses espontànies que es produeixen en castellà als mercats, cafès, transport públic..., en quant les mesurem? En un 70%? En un 80%? [...] Cliqueu ací per llegir tot el text.