No fem cap descobriment aprofitant les capacitats inspiradores de la literatura. Tots els grans autors han begut de les fonts dels seus mestres. ¿I qui pot assegurar que algun dels nostres 96 alumnes de 2n ESO de l'Ins La Roca no serà un d'aquests grans autors que s'han inspirat en obres llegides?
Esperant que el temps faci el seu curs, de moment nosaltres tenim a continuació uns contes creats per ells i elles a partir de la lectura de Catàleg de monstres. Us convidem a llegir-los i a gaudir del seu poder fascinador, divertit, sorprenent... I a endevinar també qui l'ha escrit. Al final de trimestre us revelarem l'autor de cada un d'aquests relats.
Relats amb monstre: de qui són? De qui creieu que és cada relat?
1)
“L’estrany-ger”
Sempre m’havia fet preguntes estranyes. Els meus pensament es sumien eternament quan començava a meditar els orígens de tot. I, començant des de l’univers i acabant per mi, vaig generar milions i milions teories noves. Es podria dir que era com un filòsof, però molt jove. Però res d’allò es podia estructurar al meu cap. I, arribat a aquell punt, vaig començar a buscar respostes i justificacions. Però res de res. I, ja posats, vaig començar a dubtar de mi mateix, i dels meus orígens.
Mentre la mare parlava per telèfon, vaig tenir la genial idea d’obrir-me les benes per saber que era el que tenia dintre: la sang, qui es creia que era vermella? SI les benes eren blaves i verdes!. I quant l’esmolada fulla va començar a penetrar al meu canell, un raig de sang verda va sortir disparat esquitxant la llibreta. I allà va començar la meva obsessió sobre les mentides universals i altres teories conspiratives.
I avui dia sóc el “filòsof” més famós de la Terra. Però crec que tothom deixarà de seguir-me quan, a la conferència de demà, m’obri les benes. I, podré afirmar literalment: no sóc d’aquí, no sóc d’aquest món.
2)
“3 són multitud”
Era un matí normal com cada dia. M’acabava d’aixecar i havia d’anar a l’oficina on m’esperava un munt de paperassa. De camí cap allà anava sentint dues veus que em xiuxiuejaven a l’orella: “No vagis. No volem anar a treballar a l’oficina, és massa aburrit”
Jo, com sempre havia sigut d’aquelles que feia el que volia no vaig fer-hi gaire cas i vaig continuar fins que vaig arribar al meu destí.
Allà dins, tothom es comportava d’una manera estranya amb mi. Molta gent em mirava horroritzada i em deia que si m’havia mirat al mirall aquell matí. Jo tota preocupada no sabia al que es referien perquè, com sempre, quan m’aixecava m’anava a pentinar, així que vaig descartar l’idea de que sigués que no anava ben pentinada. La veritat es que l’únic que notava era que cada cop que venia algun dels meus companys a portar-me més papers no sabien a qui mirar,això, era l’únic que m’estranyava.
De camí cap a casa vaig decidir parar a comprar a comprar uns pastissets per sopar. Quan vaig entrar i vaig demanar un cupcake de maduixa de repent dues veus van cridar a l’uniso: “De maduixa? No, millor de poma”. Em vaig exaltar tant que quan vaig girar-me per veure qui era em vaig topar contra un mirall i vaig veure que de les meves espatlles sortien dos caps idèntics al meu. Allà va ser on vaig descobrir que m’havia convertit en un monstre de tres caps.
3)
Monstre final
Estava acorralat, no tenia on fugir, els esquelets sortien de les seves tombes amb set de sang i no tenien gaire bones intencions. No tenia res a fer, no podia fugir, havia de lluitar, va equipar-se amb la seva millor arma i es va preparar pel destí que l’esperava.
-JORDI DEIXA L’ORDINADOR QUE HI PORTES TOT EL DIA!
Maleïda vella bruixa, ella és el pitjor dels monstres contra els que s’ha enfrontat.
4)
L’home bombolla
Va tornar de l’escola amb un mal de cap terrible i no era d’estranyar amb la pedregada que s’havia emportat. A l’hora del pati, algú havia tingut la fantàstica idea de començar una divertida guerra amb olives i pals que havia acabat amb pedres, insults i gemecs per als més mal parats com ell. En arribar a casa, va dissimular-ho tant com va poder ja que no tenia ganes d’anar a l’hospital, amb el seu bon amic el “doctor Mateu”, que sempre en feia un gra massa. Segur que aquell metge boig li buidaria mitja ampolla d’alcohol i li posaria mitja dotzena de punts innecessaris. No feia tant mal i segur que amb el sabó de mans sanava.
Cap a les 7 de la tarda va ser hora de dutxar-se i va tenir l’oportunitat de mirar-se detingudament el tall. Era un tall gros i lleig però no ho volia acceptar. Va rentar-se el cap amb el seu “HS anticaspa”, es va tallar les ungles, es va assecar bé el cabell i la ferida i va anar a dormir. Va dormir malament. Va estar despertant-se constantment a causa del dolor del cap i encara que es va prendre una pastilla per dormir de la seva mare, va continuar despert tota la nit.
Va passar la setmana sencera amb mal de cap, mal de ventre, mareigs i fins i tot vòmits alguns dies. Es sentia dèbil i poc capaç d’aixecar-se del sofà, a on va passar més de 7 dies. El tall però, va desaparèixer ràpid i no va deixar cicatriu. Al cap de mig mes, ja es trobava bé i va tornar a la seva vida normal anant a l’escola, fent exercici i menjant tots els productes que el doctor Mateu li va prohibir durant la seva febre misteriosa. Però no tot havia tornat a ser exactament com abans. Ara no li suposava cap càrrega anar-se a dutxar, és més, ho desitjava. Ja no li apassionava menjar com abans, ara mai volia menjar res encara que es moria de gana. Una nit, mentre s’ensabonava el cap, va comprimir l’impuls de menjar-se el sabó, però això no va durar gaire més.
En els dies següents el sabó s’esgotava misteriosament ràpid i les pastilles per les mans desapareixien sense deixar rastre. Ell continuava sense menjar res del que li oferien els pares, però enfortia física i mentalment. A poc a poc va anar descobrint que el creixement físic i mental no eren les úniques qualitats que li aportava menjar sabó. Tenia altres poders: podia crear bombolles amb la ment i els hi podia modificar la forma i color. Amb el temps i la pràctica era capaç de crear bombolles amb aparença de persones i fins i tot podia modificar la seva pròpia forma. I, si podia fer tot allò, perquè no podia controlar les ments de éssers humans fent-los inhalar bombolles?
5.
Jo, Jon Robinson
Jo, Jon Robinson, el dia 4 de juny del 2010 estava flotant entre els núvols, vaig pensar que alguna cosa no anava bé. Vaig anar a casa meva, per dinar com cada dia i vaig veure que la meva família estava molt trista i dolorida. Li vaig preguntar si estaven bé, però, no em van veure, pot ser m’escoltaven però era un moment dur i no volien parlar, ho entenc. Després vaig anar a casa del meu millor amic, però, per mala sort s’anava. Vaig seguir-lo fins que es va parar el cementiri del poble. Sense saber que estava allà, li vaig seguir, fins que es va parar a un nínxol que posava, Jon Robinson mort el 2 de juny del 2010.
6.
Quan vaig arribar a casa
Quan vaig arribar a casa de treballar, estava molt cansat els ulls se’m tancaven al parpellejar, tenia sota els ulls una mena de bosses blaves inflades, cada nit hem preguntava, i que deu ser això? Quan obria la porta per entrar a casa vaig sentir una olor esgarrifosa al plat d’amanida amb 8 l de vinagre, la meva dona estava preparant les hamburgueses amb formatge, i vaig sentir que tenia al cos una estranya sensació de por i mareig. Cada cop m’espantava més, la cara se’m tornava més pàl·lida i les ungles de les mans començaven a créixer com si les hagués alimentat, fins i tot les ungles dels peus havien travessat els mitjons i la puntera de la sabata. Mentre menjava un tros d’hamburguesa vaig notar com les orelles se’m feien cada cop més punxegudes i començava a créixer pèl per tot arreu. De sobte va haver-hi un silenci sepulcral i jo i la meva dona ens vam girar cap a la televisió, vam sentir com el home del temps deia que aquesta nit, era molt important no sortir de casa ja que hi hauria lluna plena i caurien milions de trons. Quan vam acabar de sopar vam anar a dormir, a mitja nit hem vaig despertar i vaig anar al bany a veure que és el que succeïa, de sobte vaig veure com el meu cos començava a córrer de 4 grapes fins anar al bosc de davant de casa, on hi havia una granja d’ovelles, va ser una temptació tant gran, que no vaig poder deixar ni una sense menjar-me el fetge. Els ullals no paraven de mastegar, les mans d’arrancar fetges, les orelles eren l’alarma contra éssers humans. De cop i volta vaig sentir com un canvi d’ànima dins al meu cos, i vaig fer un salt com si hagués de tocar la lluna, vaig caure del llit i hem vaig aixecar de cop, vaig veure que ja no tenia cap canvi en el meu rostre, llavors vaig sortir de casa i vaig sentir els soroll de les ovelles. 7.
7.
L'atracció
No era molt social, mai no se'l veia sortir amb els amics.
Tampoc no somreia mai, era molt seriós.
Sentia una gran devoció per a les persones maques, tant noies com nois, fins i tot havia arribat a qüestionarme la seva orientació sexual.
Era de nit, jo em dirigia a la discoteca Pandemònium, la discoteca de moda de la ciutat, quan, de sobte, el vaig veure; tenia els cabells rossos, fins i llargs, era alt i esprimatxat, molt pàl.lid, amb els ulls d'un extrany color daurat, però, tot i així, atractiu.
Haviem parlat poques vegades, però tot i així, m'atreia i molt.
Em va fer un gest indicant-me que m'apropés,...
Em vaig apropar a ell i de sobte em va fer un petó al coll,...
sentia que la vida se m'escapava... El seu gest em va sorprendre, però el vaig deixar fer, i fins que no va parar, no em vaig adonar, js massa tard, que no m'havia de preocupar perquè la vida se m'espasés, ja que,..., ja ho havia fet.
8.
Possessió personal
Era una mica capritxós. Ho confesso. Però, cadascú té els seus vicis i el meu era tenir les coses dels altres. De debò, una cosa que tenia altre, havia de ser meva. I una de les “víctimes” va ser una alumna de la meva classe.
—Saps què?—LI vaig preguntar. Anteriorment vaig fer la típica volta de: se t’ha caigut el llapis; ah, gràcies...
—Què, què? —Em va respondre amb una altra pregunta ansiosa. Els ulls se li van omplir de sang i se li van injectar; els llavis es movien amb curiositat i, podia escoltar, el soroll de les neurones enviant estímuls a tots els nervis.
—Mira, resulta que m’agrada...
—... (somriure)
I els seus ulls es van obrir com dues taronges en quant van rebre la meva informació. Era increïble. Era increïble com la ment humana podia deduir que el que volia era allà a davant. I no li molestava! Què comprensiva, la noia.
—Hi ha confiança no? SI tens problemes pots demanar-me el que vulguis: ajuda per aconseguir-ho...
—De debò? Gràcies!
I li vaig treure l’ull esquerra amb la cullera del iogurt de l’esmorzar.
—Ja t’he dit que m’agradava. Gràcies!!!
9.
Carnívor
La seva mare no va trobar estrany que li agradés la carn. No era res més que un nen normal i corrent, que li agradava la carn. Va anar passant el temps i cada cop li agradava més: sempre tornava de l’escola demanant carn, que es moria de gana. “Ets carnívor, carnívor, eh”, li deia. Després, no menjava res més que no fos carn, i això ja va començar a preocupar-la. A cada àpat es queixava de la sopa, verdures, peix i pasta. Únicament volia carn animal i ella, que no podia veure’l tan enfadat, el satisfeia amb un pollastre, un conill, o alguna altre gran peça de carn. Ja va començar a fer por que amb un porc sencer no en tingués prou i va acabar per portar-lo a un centre després de descobrir-lo menjant-se el pobre gos. No va recuperar-se mai d’aquell incident, no acceptava que el seu petitó hagués acabat com una bèstia tancada en una cel·la per a bojos, amb tres camises de força i un morrió metàl·lic. Ella seguia veient el seu pobre fill, que només tenia una mica de gana i necessitava comprensió. Va pagar-li una psicòloga, però se la va menjar, va intentar parlar amb ell personalment, però se li va cruspir una mà, i al final, esgotada, va accedir a que li apliquessin electroteràpia. Després de mesos sencers perduts intentant fer entrar al seu fill en raó, els metges van necessitar dies per convèncer-la que no hi havia res a fer, que el millor que podien fer era acabar amb el seu patiment.
10.
Tarda apocalíptica
Ens trobàvem tots abans d’espantar als nens de mitjanit, aquells que sortien a jugar amb les llanternes a “buscar el tresor”. Però, mentrestant, ens avorríem massa i ens dedicàvem a explicar-nos històries. Però, aquell dia, havia decidit en (que a saber com es pronunciava allò) que havíem d’explicar-nos els temes tabús dels que ningú gosava parlar: de la Mort. Jo era el més estrany dels sis esperits: un terrícola. Però la Terra no era coneguda en aquell instant. Tothom, quan li deia que era de la Terra, em preguntava:
—De la Terra? A quina galàxia?
—El planeta blau dels tafaners que inventen coets—responia. Llavors, tothom m’entenia.
I va arribar e meu torn. En Fahr (ho pronunciava així perquè no sabia com s’escrivia), un ésser simpàtic, va ser el que va preguntar:
—I a tu, terrícola, què et va passar?
—Doncs mira, resulta que... em van dir que al 2012 s’acabava el món, i jo, per no patir, em vaig posar fins a dalt de cicuta. Però, abans d’això, crec que els hi vaig fer passar una bona als del meu voltant.
—Perquè?
—El meu veí, si no és aquí, està a un altre lloc. EL molt fill de sa mare deixava el gos per l’escala, i no parava de bordar: els dos a l’estany del pati. La d ela botiga de la cantonada em devia 10 cèntims: aquesta, li vaig regalar la miniprimer. I, per últim, el carter, un home pudent i desagradable que tenia cara de pomes agres, va empassar-se literalment, el munt de cartes de tots els veïns. Si no es va morir, des d’aquí et maleeixo, el protozou aquell que només que portava mala ombra a l’edifici. SI no es va acabar el món, per lo menys, per a ells, va ser una tarda apocalíptica.
11.
Evolució
Aquesta teoria de que els micos són els nostres avantpassats és mentida, una invenció dels científics. En realitat, no eren micos, sinó morts vivents. Una comunitat feliç; feien coses quotidianes: introduir el cervell al menú diari, buscar les parts del cos que han perdut (incloent-hi òrgans vitals com el cor i el cap), les dones es maquillaven amb sang diàriament, etc. La quotidianitat es va acabar; va néixer una raça diferent a aquella, els humans. Us sonarà estrany però era així. Amb els morts vivents tranquils, els nouvinguts van anar convertit poc a poc cada mort vivent del món en un humà. Es van acabar. Adéu a aquells éssers sanguinolents. I aquí tornen a estar, espero poder sobreviure.
12.
El treball
Vaig tenir una infància bastant dolenta, tots els personatges de la meva vida familiars, amics o companys, tots i cada un d’ells es reien de mi. Hem deien escanyolit, sac d’ossos i espagueti vivent. Els anys anaven passant i el meu rencor cap aquestes persones anava augmentant.
Un dia qualsevol, Deu se’m va aparèixer i em va donar la feina de desfer-me dels infidels. Només havia de portar una túnica negra i una dalla de gran alçada i tant afilada com per tallar el cap d’una persona.
Ara soc un dels personatges més famosos del món, a sobre m’he pogut venjar dels incultes que van tenir el valor d’insultar-me.
13.
Revelació
La tarda prometia: havia estat des de les quatre plovent de mala manera. La televisió estava encesa, com era d’esperar—eren les vuit i, tal i com indicava el dia, havíem de veure-la.
De sobte, va sortir una anunci a la televisió sobre una sèrie policíaca:
—“La Justícia és com la Mort, ningú pot escapar d’ella”
—Tu que creus, que de la Justícia ningú pot escapar? Però de vegades, hi ha excepcions, no?
—Suposo. Igual que sí que es pot escapar de la Mort.
I així va ser com hom s’assabenta que ningú creu estar on està: El ell era un assassí en sèrie i jo, una ànima en pena materialitzada en humà. La venjança havia d’esperar: el primer era assumir que l’assassí que m’havia mort era allà, el meu pare.
14.
La Panspèrmia i la poca preparació
Saber que el nostre origen va ser intencionat no em feia cap gràcia. I menys sabent que havien estat éssers externs. Però, tot i que em feia mal i no ho admetia, m’ho havia de creure: es va demostrar amb la trobada d’un alienígena que va caure fa... tres mesos o així. Però, igualment, em feia mal i vaig començar a cercar respostes que em podrien convèncer.
El primer era localitzar el meu “creador”: alguns científics sostenien la teoria de que hi van posar 5 llavors a la Terra, llavors, hi ha cinc orígens diferents que no tenen res a veure amb les “races” ni la pigmentació de la pell; sinó amb la forma de pensar i els ideals. Es com quan algú té un fill i li ensenya les coses que li agraden: d’una manera o una altra és forçar a algú. Així doncs, havia de conèixer a algú dels 5—5 alienígenes que encara seguien vius com si res—i parlar amb ell.
Durant anys vaig estar buscant desesperadament la forma d’arribar a l’espai, però res. I, un dia, vaig decidir fer-me astronauta.
Va ser complex; ho he d’admetre; però havia aconseguit el que volia: estava a 3000000000000000 d’anys llum de la Terra, dintre un planeta en el qual es trobaven les sedes de creació.
Una vegada vaig entrar a la sala de la Terra i vaig veure els cinc allà posats en cercle (com a la pel·lícula d’Indiana Jones) em vaig adonar de que no era el que m’esperava. Però, essent allà, havia d’aprofitar la ocasió. I quant vaig dirigir-me al més alt de tots—que s’erigia damunt d’una plataforma de cristall, amb una túnica negra, un cap allargat cap enrere i uns ulls liles vidriosos molt llampants. La pell, en canvi era, sens dubte, verd pastís. Semblava que estigués posant per un quadre o una foto.
M’hi vaig apropar i quan li vaig dirigir la mirada i vaig veure com tenia dues mandíbules, em vaig quedar en blanc: no m’havia preparat per al moment.
15.
La mort
Era la 1 de la matinada quan vaig sentir un crit esgarrifós que venia del carrer Mort. Era un carrer on hi podíem localitzar un prostíbul, a part de que no tenia sortida. M’hi vaig arribar un quart d’hora després i vaig poder-hi veure un cadàver, tot blanc, que per força havia sigut perforat per una arma o eina que havia de ser molt basta per haver travessat el cos sencer. Tenia un forat circular bastant gran. Quan vaig girar-me per trucar al 012 vaig veure com una figura sortia del prostíbul. Tenia una constitució molt prima i vestia de negre, però això no era el pitjor, tenint en compte que no era un humà, era només os i carregava una dalla amb ell. No creia en la meva pobre existència que mai veuria cap cosa igual, com nosaltres l’identifiquem, li diem Mort. Mai ningú ho hagués dit que moriria una persona així, . Per quan vaig voler trucar, ja era desmaiat. I això es l’últim que recordo.
16.
Tènia
Quant va rebre la notícia, no s’ho va prendre bé. Pensava que la gana contínua que tenia fins ara era fruit de creixement i que s’estava fent cada cop més fort i sa. Ell i la seva família s’ho prenien amb humor això de la seva gana i el seu físic prim, i feien bromes i acudits sobre la situació. Però tota aquella alegria es va esvair amb la fotografia que els hi ensenyava el doctor. A ningú de la sala se li escapava que l’enorme tub cilíndric d’aspecte carnós no era pas l’intestí. El metge els hi havia comentat que era més gran del normal i calia extreure-la ja.
Li van donar un líquid fastigós i espès, d’una olor i aspecte semblants al vòmit i d’un gust molt amarg. Se’l va prendre sense ganes i es va tancar al lavabo, espantat i enfadat per haver patit aquella desgràcia. Va seure a la tassa i va esperar, pàl·lid, mentre es preguntava si algun metge l’estaria mirant a través del mirall de la pica.
En menys de dos minuts, va començar a sentir una estranya sensació sota l’estomac, com si un riu de formigues li corregués pels intestins. No li feia mal però no era gens agradable i els estranys sorolls que emetia el van posar més nerviós. Poc a poc va començar a notar unes punxades i que tenia moltes ganes de vomitar, però havia de resistir, els metges li havien dit que ho havia d’expulsar per baix. Les punxades van ser seguides d’un lleu dolor, que va acabar amb llàgrimes i uns excrements vermells i líquids, que esquitxaven tota la tassa del vàter. Desprès d’uns llargs minuts de sofriment, gemecs i dessagnament, va notar que alguna cosa diferent li començava a sortir per l’anus i, amb un gran esforç, va mirar avall. El pànic més intens, fred i horrible el va dominar quan va veure el fil carnós i ensangonat, gruixut com un cordill de sabata, que es movia amb energia d’un cantó a l’altre. Sotmès en aquella situació de pel·lícula de terror, va utilitzar les poques forces que li quedaven per enxampar a l’aire la criatura infernal amb una mà i va tirar enfora amb tota la força que li va ser possible. La satisfacció que el va inundar quan va fer l’estrebada definitiva, el va abandonar quan va baixar la vista de nou i va veure que l’altre meitat de la perversa criatura, s’esfumava ràpidament dintre seu un altre cop.
Abans de desmaiar-se , va experimentar el dolor més estrident i exagerat que un ser humà mai va patir: primer va vomitar una pasterada sangonent mesclada amb les ganes de lluitar seguida dels ronyons i el fetge. Desprès, se li van desinflar els ulls i el líquid ocular va embrutar tot el mirall i la seva cara. La tortura va prosseguir amb la putrefacció immediata de la pell i els pocs òrgans interiors que encara li quedaven. Finalment, després de desmaiar-se, va explotar i va deixar totes les parets banyades amb sang i excrements.
17.
Jo persona normal
Jo no soc una persona normal, creieu que si però.... no. M’agrada la sang i sobretot la de aquells humans amb una mica de grassa i la dels animals. També m’agrada deixar marca a als humans i que no es queixin per que li faig un tatuatge gratis i a mes a mes els deixo malats per que no vagin a treballar. Però el que mes m’agrada es corre a tota velocitat i no parar fins cansar-me. A part de tot això també m’agrada estar amb els meus fills Taràntula i Escorpí, estan saborosos...
18.
Una mort absoluta
Potser mai he pensat en la mort però vull veure que es sent quant et mors, tinc molt interès en saber el que es sent així que quant ho dic ho faig. Va ser difícil, tinc família, i a mes a mes tenia que dissimular que dintre d’una setmana ja no estaria al seu costat. La meva dona es una pesada amb Deu i l’esperit sant i diu que Deu ens protegirà i la mort la te molt a presencia, per això tinc que dissimular molt. També tenia que pensar la manera com em moriria, morir-se es molt estressant. Després tenia que anar a veure a els meus pares que vivien a Los Angles, abans de que em moris tenia que veure’ls. I per fi, va arribar el dia, havia pensat en morir-me amb un tall cor, però, abans de que passes el que tenia previst, em vaig desmallar per el estrès que tenia de la mort.
19.
El herbalitis
Tinc una malaltia molt i molt rara, es diu la malaltia de la herbalitis. La herbalitis es una malaltia que t’obliga a menjar sempre herba. Te que menjar una flor al dia per que l’herba arribi mes ràpid al estomac i per últim unes deu formigues per així pugi menjar una mica de carn de la formiga.
20.
El assassí i mal tractador de gossos
Estava per el carrer com un dia qualsevol, vaig passar el carrer de sempre per passar a la meva casa i de sobte vaig veure que hi havia dos gossos morts tirats al terra, vaig pensar que algun cotxe l’haurà atropellat però no, quant estava allí vaig sentir el soroll de dos gossos cridaven i vaig anar al carrer del costat de la meva casa i allí estava maltractant a dos gossos. I dons vaig veure qui era el que havia fet aquell enorme tragèdia.
21.
Dues cares
La meva rutina comença en una taula plena de fulls i persones amb problemes de divorci o amb la justícia, defenso com més de 5 persones per hora, fins la tarda és un total de 40 persones per dia. Per els anys que he viscut i amb les meves experiències puc saber quines persones diuen la veritat i col·laboro en la seva defensa amb justícia però no tots son com jo, hi ha altres que es deixen subornar per tindre un cotxe nou, una casa luxosa i terrenys ...
Lo pitjor del meu treball es que tinc que veure cada dia la cara d’un home panxut amb cara grassa i amb ulls petits que jutge amb incoherència, sembla que s’hagi tret el títol de jutge en un sorteig...
Quan acabo el meu treball són les 8 de la nit, arribo a casa, deixo el meu barret i la meva jaqueta en el penjador de l’entrada, pujo les escales, entro a la meva habitació, obro les portes del meu armari, agafo la meva túnica, la meva dalla i baixo les escales fins l’entrada, obro la porta i quan la llum de la lluna em toca, la meva pell es converteix en ossos, em poso la caputxa i amb la il·luminació de la lluna marxo en busca dels pecadors, homes i dones que roben, maten, son condiciosos i fan adulteris, a vegades trec la vida de les persones malaltes perquè no pateixin més...
Busco tota la nit i si ell intenten amagar-se, no serveix de res, els puc trobar i quan arribo es massa tard per corre, ells rebran el seu càstig i quan la lluna s’oculta el joc termina...
.....Ets el següent....
22) COM MATAR ALGÚ (arxiu adjunt)
TERCER TRIMESTRE
23) PATAAAATAAA
En veure al meu germà allà estabornit dintre d’aquell taüt, amb la pell pàl·lida,
em vaig posar molt feliç en veure que havien fet un bon treball amb ell, perquè
tal com jo ho havia desitjat, l’Enric, era mort.
Segons el que els diaris expliquen, tot va ocórrer així: L’Enric era a punt de
fer la seva conferència, com quasi cada setmana, quant un periodista se li
va acostar per fer-li una fotografia per la portada de la revista: `` Tota la
actualitat i més´´ . L’amable fotògraf, li va demanar que somrigués i digués...
¡PATATA!, i... , això va fer, deixant de banda tot el que podia succeir...
Just en el moment que va acabar de dir ´´patata´´, abans inclús de poder fer
la fotografia, va aparèixer de sota terra, una patata gegant, invocada per les
paraules de l’Enric, i amb els palmells de les seves mans li va llençar un grill de
patata al cap, perforant cada centímetre del seu crani fins arribar i perforar part
del seu cervell deixant-lo mort, i estabornit al acte.
Per això, ara em trobo aquí, en el cementiri amb la meva còmplice, la senyora