78.La nit estelada

PAUTA CORRECCIÓ SELECTIVITAT.JUNY. 2013  P:

a) Context: 1889. Estil postimpressionista L’obra va ser realitzada en un moment en que

a França s’estava portant a terme, per part d’una sèrie d’autors nous, una revisió de

l’impressionisme, Aquests pintors experimentaran un nou concepte de la pintura i donaran

lloc a diferents tendències que seran precursores de les avantguardes dels segle XX. Van

Gogh entra en contacte amb els cercles impressionistes, però trobarà el seu propi camí

que li portarà a desenvolupar una obra fortament expressiva i plena de força i color. 

b) Estil: postimpressionista. La Nit d’Estrelles pren com a base la vista que Van Gogh

tenia des de la seva habitació, a l’asil psiquiàtric prop de Saint-Rémy, a la Provença: un

camp de blat amb les muntanyes al fons; afegeix els elements que li convenen, que són el

xiprer i el poble amb l’església. És un paisatge nocturn, que manifesta l’interès de van

Gogh per la expressió dels colors de la nit, a més del sentit d’aquesta com a temps de

misteri, solitud i angúnia. Anàlisi formal: Simbiosi de color i dibuix. Característiques

compositives: S’estructura en dues parts ben diferents: a baix està la terra, amb el poble,

del que destaca l’agulla de l’església; hi ha llum a algunes finestres; a dalt hi ha el cel,

amb la lluna i les estrelles, irradiant la seva llum des d’unes formes circulars; el firmament

és molt dinàmic, amb uns fluxos ondulants que es combinen entre sí; la claredat que

envolta la carena podria ser la primera llum del matí. Un xiprer, a l’esquerra, estableix el

primer pla, donant l’efecte de la profunditat, i uneix les dues parts, de terra i cel. El pintor

ha usat la pinzellada que li és característica, dibuixant clarament cada traç, entonant el

quadre en la gama dels blaus i verds, i donant-li, contrastant, als focus de llum, a cases i

astres, un groc ben viu. Aquest traç va cobrint la tela, com teixint-la amb puntades que

van formant les diferents coses, fent ritmes diferents, que són circulars pels astres,

ondulants pel firmament, de tirabuixons per la vegetació del fons, de traços rectes per les

cases, i serpentejants i verticals pel xiprer. Aquesta composició li dona al conjunt un

caràcter vibrant, decidit i esvelt.

Així doncs, xiprer, poble i també la posició de les estrelles (que no són les de maig de

1889, quan Van Gogh les va pintar) resulten de la voluntat creadora de l’artista i no una

dada del paisatge; és més, l’església té el perfil de les holandeses, fent memòria del Nord,

i és molt diferent de la que hi ha a Saint- Rémy.

c) Significat El paisatge provençal seran l’element que Vincent Van Gogh va fer servir per

expressar la seva lluita íntima que acabarà amb el seu suïcidi, el juliol de 1890. Va arribar

a la regió al febrer de 1888, buscant nous camins per la seva pintura; va patir una greu

crisi nerviosa el desembre següent i va acceptar l’ internament a l’asil psiquiàtric de Saint

Paul de Meusole, prop de Saint-Rémy, on va passar un any; a la sortida va tornar al Nord

de França on es va suïcidar, dos mesos després.. La natura i l’agricultura no solament li

serveixen per expressar la seva percepció d’un món primordial i pur, diferent de la realitat

moderna contaminada, sinó també el seu drama religiós. L’artista pinta buscant consol i

deixant aquí de costat els assumptes tradicionalment usats, que són els extrets de

l’Escriptura. Olivera, xiprer, camp i cel, això és, els elements de la natura, són les

limitades eines formals que Van Gogh explota per donar cos al seu estat d’ànim. Alhora

les estrelles, llunyanes, misterioses, dinàmiques, i el firmament, que no té límits i és el lloc

de Déu, li serveixen per expressar l’anhel religiós de forma innovadora, amb un element 

de la natura; el pintor, a una de les seves cartes, diu cercar una pintura que pugui donar 

consol, però sense tornar al romanticisme o a les idees religioses.

Una altre interpretació ens parla d’un cel apocalíptic que contrasta amb la pau del poble. 

El cel representa els seus moments de desesperació i les seves crisis nervioses de les 

que era conscient, i el poble els moments de pau entre crisi i crisi 

Funció: En aquest quadre l’artista ha aconseguit donar forma a la seva crisi íntima, que té 

un component religiós important, mitjançant una temàtica, els paisatges, aparentment 

seculars; Van Gogh, com a home del seu temps, busca en la natura les respostes que, a 

les seves qüestions sobre l’infinit, la vivència religiosa tradicional no pot donar. 

Es valorarà específicament no tant la quantitat de coneixements sobre l’obra concreta que 

es proposa sinó l’aplicació ordenada i coherent de l’esquema proposat. La primera i la 

segona qüestió del primer exercici estan íntimament relacionades. Un comentari que 

no tingui res a veure o molt poc amb l’esquema es considerarà que no respon la pregunta 

formulada a la segona qüestió del primer exercici. El corrector, malgrat la no adequació a 

l’esquema, haurà de valorar el que l’alumne aporta referent a cronologia, context històric i 

cultural [0’50 punts]; l’estil [0’50 punts]; característiques [ 2 punts]; significat [0’70 punts] 

i funció[0’30 punts].