Dia 25

08.00: Arribada a Pisa (a 1025 Km.). Esmorzar. Visita exterior del conjunt monumental de Pisa: Torre, Duomo, Baptisteri... (Opcional: entrada al Baptisteri o a la Torre.)

11.00: Sortida en direcció a Lucca (a 22 km). Recorregut per la ciutat.

15.30: Sortida en direcció a Florència (a 90 km). Instal·lació a l’hotel.

19.00: Sortida cap al centre de la ciutat. Sopar al Restaurant. Passeig.

23.30: Tornada a l’hotel.

24.00: Silenci.

Luca

Luca és una ciutat petita (87.000 habitants) i, també, rebel. Va ser república independent del Gran Comtat de Toscana fins Napoleó. Les seves muralles renaixentistes (1660), gairebé intactes, avui són un espai públic i constitueixen on oval complet de 4200 metres de longuitud i 30 metres d'amplada reforçada per 11 baluards. Dintre del recinte queden restes de la muralla romana i medieval.

També va ser ciutat de mercaders i financers. La seva gran font de riquesa va ser la seda. Aquí desembocava la ruta que venia de Hangzhou (Xina, a 8.000 quilòmetres). Els mercaders gaudien de vil·les i palaus -com El Palazzo Guingi i la seva Torre- i encara que per fora són austers, per dins no hi falta el luxe i els jardins refinats.

Al costat d'aquests palaus hi trobem l'esglésies: el Duomo di San Martino, l'església di San Michele in Foro o la basílica de San Frediano amb la pila baptismal més bella de l'Edat Mitjana. Hom coneix Luca com "La ciutat dels cent temples" (ara només queden la meitat).

Tampoc hi falta la petjada dels romans. La Piazza de l'Anfiteatro va ser construïda sobre les restes de l'amfiteatre romà del 177 aC.

Font: De Boccherini a Puccini | El Viajero | EL PAÍS." 5 de jul.. 2012, https://elviajero.elpais.com/elviajero/2012/06/01/actualidad/1338580929_850215.html. S'hi ha accedit el dia 7 d’oct.. 2018.

Florència

Santa Maria del Fiore la cúpula del geni Brunelleschi

Si voleu saber com Bruneslleschi va construir l'obra més prodigiosa del Renaixament itàlia mireu i escolteu -en anglès- l'animació de l'infògraf i artista gràfic Fernando G. Baptista: https://www.nationalgeographic.com.es/historia/grandes-reportajes/la-cupula-del-genio_7978

L'enigma creatiu de la Florència del Renaixement

[...] La primera vez que uno va a Florencia se da cuenta de que lo que allí hay supera con mucho lo que hubiera podido imaginar. Parece imposible que gran parte de lo que ve se haya creado en un centenar de años. Cuando, luego, se buscan explicaciones casi ninguna es eternamente satisfactoria. Los historiadores se refieren a causas económicas, sociales, políticas, organizativas. Todas ellas son plausibles pero insatisfactorias para lo que aparece a los ojos como un milagro, como una suerte de golpe de mano del hombre para elevar el listón de la belleza hasta cotas inalcanzables.

[...] He elaborado una hipótesis para consumo propio: debe prestarse más atención, por encima de cualquier otra circunstancia, al prestigio de las artes entre los adolescentes florentinos de toda condición. La enorme energía desplegada al final de la Edad Media con la construcción de las catedrales, que implicaba a los diversos gremios de cada ciudad, es finalmente canalizada en una nueva imagen del artista, el cual, al liberarse paulatinamente de las servidumbres y prejuicios que rodeaban al trabajador manual, es contemplado como un hombre carismático e insólitamente libre.

[...] La Florencia del Quattrocento estaba volcada en su propia creación como ciudad. Vasari relata las polémicas colectivas desatadas por la construcción de la cúpula de Santa Maria del Fiore y los vaivenes en el destino de Brunelleschi, cárcel incluida. De creer a Vasari y a los cronistas, cada nueva obra de envergadura excitaba la controversia entre los ciudadanos de Florencia.

Esta atmósfera situaba la creación artística en el centro de la vida ciudadana, de modo que los adolescentes se sentían cautivados por lo que ofrecían los talleres de los pintores y de los escultores. Y lo que ofrecían eran duras -durísimas, a menudo- condiciones de aprendizaje. Por Vasari y por otros cronistas nos podemos formar una idea bastante nítida del funcionamiento de las botteghe algunas tan renombradas como las de los Pollaivolo o la de Andrea Verrochio donde se educó Leonardo. El adolescente, un niño prácticamente, entraba a formar parte de la vida colectiva del taller hacia los 12 o 13 años. A lo largo de una década participaba en todas las tareas colectivas, desde las más rudas hasta las que le hacían acceder a las obras en proceso de elaboración. A los 20 o 22 años, el aprendiz, convertido ya en maestro, se establecía por su cuenta y, si no podía hacerlo en Florencia, emigraba en busca de trabajo a otra ciudad, materializándose así la fructífera trashumancia renacentista. Si el adolescente accedía a un centro privilegiado como la Academia de los Medicis, la vida cotidiana seguía presidida por el rigor y el esfuerzo, tal como recalcaba Vasari en referencia a Miguel Ángel.

La dureza del aprendizaje no apartaba, pues, a los jóvenes florentinos de los talleres, sino todo lo contrario [...]

Nosotros que, como es sabido, tenemos nuestros héroes, podemos comprender el impacto de este tipo de fenómenos. Los jóvenes se orientan instintivamente hacia el prestigio [...] El prestigio es el imán que cada época ofrece a sus jóvenes. Actualmente, entre nosotros, nada tiene más prestigio que un deportista y por eso nos pasamos la vida contemplando a través de la pantalla estadios donde compiten nuestros héroes.

Aunque nos cueste creerlo puede ser que en la Florencia del Quattrocento la opción fuera otra, y que los campeones de aquel tiempo se hallaran en los talleres de pintura y escultura.

Font: "Artículos escritos por Rafael Argullol | EL PAÍS." https://elpais.com/autor/rafael_argullol/a/8. S'hi ha accedit el dia 7 d’oct.. 2018.

L'Acadèmia: Miquel Àngel i una idea impossible de l'art

Los contemporáneos de Miguel Ángel, entre ellos el propio Vasari, tenían numerosas noticias acerca del talante o el humor del artista, y sobre esas noticias se moldearon leyendas todavía más numerosas

Desde muy joven Miguel Ángel rodeó de secreto su labor. Ya sus condiscípulos florentinos se lamentaban de su tendencia al misterio que le llevaba a ocultar en lugares escondidos las piezas que estaba esculpiendo. Luego se sucederían, cada vez con más espectacularidad, las exhibiciones de este celo. Pese a que el encargo era público Miguel Ángel protegió con una suerte de cajón vertical la enorme pieza de mármol de la que saldría el David, de manera que casi nadie había visto la escultura cuando el gigante, montado en el ingenioso castello ideado por los hermanos Sangallo, se paseó por las callejuelas florentinas hasta llegar a la Signoria.

Miguel Ángel, posiblemente el más reconocido de todos los artistas, incluso en su propio tiempo, tenía una idea maravillosa pero imposible del arte. El escultor ideal de Miguel Ángel es un escultor completamente singular que no construye imágenes sino que busca en la piedra la belleza que ésta, siempre invisible a las miradas, ya posee. La belleza está prisionera en el mármol y el escultor tiene que ser su liberador. Hay un soneto de Miguel Ángel que aclara enteramente esta visión limítrofe del arte. En él se indica que el gran artista, antes de actuar, tiene en su mente la forma deseada y que esta forma coincide con la que se halla atrapada en la piedra. La consecuencia es inmediata: 'La mano debe obedecer al intelecto' hasta descubrir la imagen buscada, hasta desnudar a la piedra. Una escultura no es una construcción, es una liberación. Cincel en mano el escultor lucha denodadamente con la piedra con el propósito de extraer su esencia, su alma, esa imagen que él ha preconcebido intuitivamente o como consecuencia de una enigmática revelación.

Miguel Ángel imagina a su David tenso y expectante, justo antes de emprender el combate, símbolo, según escribe en una carta, de la permanente lucha en la que está sumido el artista. Miguel Ángel, tal como también quiso hacer su mejor discípulo a través de los siglos, August Rodin, extendía su relación de amor y combate con la piedra a todos los frentes. Quería sumergirse en la piedra en un sentido prácticamente literal. En consecuencia era él mismo quien cortaba los bloques de mármol en las montañas de Carrara, donde permanecía meses enteros, operación liberadora que debía preludiar la culminación del combate en Roma o Florencia. En su más delirante proyecto Miguel Ángel llegó a plantearse la posibilidad de convertir todo Carrara en un gran grupo escultórico. El artista, por tanto, tenía la misión de desnudar la materia en busca de figuras prisioneras, de formas eternas, y su éxito dependía de la adecuación de sus descubrimientos a la idea imaginada previamente en su mente.

Font: "La creación de un mundo | Edición impresa | EL PAÍS." 16 d’abr.. 2006, https://elpais.com/diario/2006/04/16/opinion/1145138405_850215.html. S'hi ha accedit el dia 8 d’oct.. 2018.

El Palau dels Uffizi

Iniciat per Vasari el 1560, va ser Cosimo I de Medici qui el va fer construir per emplaçar les oficines (uffizi en italià) administratives dels tribunals i arxius de l’estat florentí. La proximitat del nou edifici al riu Arno va comportar a Vasari no pocs problemes d’estabilitat per la poca solidesa del terreny. Va basar el seu disseny en un pati allargassat, com un carrer, amb planta en forma d’«U». Fou Francesco I, fill de Cosimo, qui va decidir allotjar a la planta superior dels Uffizi la col·lecció d’art de la família. Poc temps després que la construcció fos acabada, el 1581, Francesco va ordenar tancar la galeria superior (que al principi havia estat dissenyada com a loggia descoberta), convertint aquest espai en sala d’exposició.

Font: "[Catalan] PUBLICACIONS - ACAF/ART." http://www.acafart.org/publicacions/. S'hi ha accedit el dia 8 d’oct.. 2018

Un dia per la Toscana

Per la seva posició geogràfica i també pel seu clima, la Toscana és una regió privilegiada de la mediterrània. Està oberta al mar Tirrè, limitada per una cadena muntanyenca, els Apenins, i per dos llacs al sud, Trasimeno i Bolsena, i per les seves terres hi corre el riu Arno. És una regió de variada orografia i clima. Té planes com la de Maremma, espectaculars muntanyes com els Apenins al nord de Lucca, volcans silenciosos com el Monte Amiata, immensos i antics boscos al Casentino, salvatges altiplans com el Mugello o Protomagno i paisatges d’oliveres, vinyes, gira-sols, xiprers i... giaggioli, una mena de lliris —Iris florentina— que en la primavera cobreixen els pujols amb les seves flors violetes, les flors que van servir com a model a la flor de la monarquia francesa i campegen també en l’escut de Florència. Aquesta Toscana de paisatges sublims i intemporals va ser el bressol de la civilització etrusca, i una de les catorze regions de la Itàlia d’August. Després de la caiguda de l’Imperi romà la van ocupar els llombards que van constituir el comtat d'Etrúria o Tuscia (570-774). Carlemany la va fer seva el 774 i fou al segle IX que es creà el marquesat de toscana, marquesat que va passar a ser feudatari del sacre imperi i continuà fins a l’esgotament de la dinastia amb la poderosa i pietosa comtessa Matilde di Canossa (1046-1115) que cedí tots els seus béns i possessions territorials al papa Gregori VII. En no considerar vàlida aquesta donació, l’emperador Enric IV va emprendre una sèrie de lluites que conclogueren amb l’emancipació i independència de les principals ciutats de la toscana: Florència, Pisa, Siena i Lucca, les quals assoliren un règim polític de govern entre republicà i principesc.

Font: "[Catalan] PUBLICACIONS - ACAF/ART." http://www.acafart.org/publicacions/. S'hi ha accedit el dia 8 d’oct.. 2018

San Gimignano

A mesura que aneu pujant pel turó des de l'est, les 15 torres d'aquest poble dibuixen un particular skyline medieval. Al 1199 la vila de San Gimignano es va esdevenir una comuna i va prosperar molt degut en part a la seva situació a la Via Francigena, ruta que seguien els europeus peregrins des de Canterbury fins a la Basílica de Sant Pere, al Vaticà. A l'època, les famílies locals més destacades demostraven el seu poder i riquesa construint una torre més alta que la dels seus veïns (originalment hi havia 72). Al 1348 la plaga delmà la població, debilità l'economia local i el poble acabà sotmetent-se a Florència cinc anys després.

No us podeu perdre la triangular Piazza della Cisterna, anomenada així per la cisterna del segle XII que té al centre, la Piazza del Duomo, on es troba la catedral i el Palazzo dei Podestà, de finals del segle XIII, amb la Torre della Rognosa. I tampoc us heu de perdre les panoràmiques de la Val d'Elsa des de les terrasses que trobareu pels seus carrers.

Els amants de l'art podeu anar a la petita Pinacoteca del Palazzo Comunale, repleta de obres de les escoles sienesa i florentina dels segles XII al XV (Filippino Lippi, Benozzo Gozzoli ...). També al passadís sud de la Catedral, a prop de l'altar principal, hi ha la Capella de Santa Fina, renaixentista, que està adornada amb emotius frescos de Domenico Ghirlandaio (els que apareixen a la pel·lícula de Franco Zeffirelli Té amb Mussolini). Com a contrapunt, la Galleria Continua exposa una de les millors col·leccions d'art contemporani a Europa: obres de 40 grans artistes (Ai Weiwi, Daniel Buren, Carlos Caraicoa, Kendell Geers) que ocupen tres espais diferents: un vell cinema, i una torre i un soterrani medieval amb sostre voltat.

"Cómo enamorarse de la Toscana | El Viajero | EL PAÍS." 27 de febr.. 2014, https://elviajero.elpais.com/elviajero/2014/02/26/actualidad/1393423736_176216.html. S'hi ha accedit el dia 10 d’oct.. 2018.

Siena

Una ruta metafísica entre el bé i el mal, el blanc i negre

A mesura que entrem a la ciutat, els sons de l'aigua de les fonts, els ocells als arbres, els crits dels nens i l'imponent edifici al costat de la Porta Roma de l'antic Ospedale Psichiatrico, al monestir de San Niccolò, ens conviden a entrar a la ciutat, encara que , al mateix temps, a les mateixes fonts hi trobem, llobes, gripaus i els mussols que ens recorden els temps en què els teòlegs es preguntaven si els animals eren esperits malignes.

Els monuments i els carrers de Siena estan poblats de representacions del bé i del mal a esglésies, palaus, museus, vitralls, fanals, entre d'altres objectes.

La catedral de l'Assumpció

Si s'accedeix per la part posterior, la catedral de l'Assumpció, que Walter Benjamin anomenava del wisky perquè era "Black and White", la seva façana de marbre ens recorda un tauler d'escacs. L'Església sembla haver caigut del cel, engolint en el seu aterratge algun que un altre edifici indefens sota la grandària de l'edifici. El seu aspecte atípic es reforça amb la irregular escala de marbre que l'emmarca.

Una creu ens indica el lloc en què el diable -diuen- va empènyer Santa Catalina de Siena. També expliquen que Senius i Ascius van arribar fins a aquestes muntanyes, fugint del seu oncle Ròmul, fundador llegendari de Roma, després que assassinés al seu germà. El primer muntava un cavall amb gualdrapa (peça de roba que protegeix i adorna la gropa i les anques del cavall) blanca. L'altre, anava tot guarnit de negre. És inevitable relacionar-ho amb l'escut de Siena i els seus colors: negre i blanc. A la part superior de la façana principal, sobre l'or d'un mosaic del segle XIX, un eixam d'àngels convida a entrar. A l'interior caminareu entre els pilars a dos colors que semblen ben bé mitjons a ratlles. A la superfície de les naus laterals, vuit mosaics reprodueixen cada un una sibil·la, barreja d'àngel i dimoni. En marbre blanc i amb la silueta d'estuc negre, els seus poders vaticinadors obren el cel i l'infern. Als seus peus o al voltant, serps, àngels i criatures dantesques.

Piazza del Campo

De sobte, el viatger es topa amb la Plaça del Camp, una de les places més espectaculars del món, tant se val que estigui buida o plena com quan es celebra la festa del Palio. La ciutat s'omple de banderoles i estandards penjats dels balcons i de les llotges, els clarinets i els tambors, les invocacions i els cants, les torres i les llums, els cavalls i els mateixos sienesos vestits amb magnífics vestits d'època amb els escuts dels barris medievals o contrades ( Aquila, Drago, Gallo, Jiraffa, Leone, Orso ...) tapissen la ciutat interpel·lant tots els sentits. Vermells, verds, grocs, blaus es barregen entre els ocres dels edificis. A la cursa està permès colpejar l'adversari amb el nerbo, la verga (penis) d'un bou dissecada. El guanyador d'aquesta competició eqüestre obté el Palio, una bandera amb la imatge de la Mare de Déu. Un any sí i un altre no, cada contrada elegeix 40 veïns i veïnes per preparar les festes i ocupar-se també de les tasques socials, com cuidar de les persones grans.

Font: "Siena, entre el bien y el mal | Edición impresa | EL PAÍS." 2 d’abr.. 2011, https://elpais.com/diario/2011/04/02/viajero/1301778490_850215.html. S'hi ha accedit el dia 16 d’oct.. 2018.

Lligada per l'aigua, construïda sobre l'aigua, la República Veneciana va fer del tràfic marítim la columna vertebral de la seva existència. Aquesta condició li va atorgar durant 200 anys unes finances que recaptaven un terç més que la Corona francesa, gairebé el doble del pressupost d'Anglaterra i una renda per càpita 10 vegades superior a la mitjana europea. Ara porta altres 200 enfonsant-se en la seva particular decadència.

MILÀ

La Loggia dei Mercanti ( pòrtic sota el Palazzo della Ragione)

Galleria Vittorio Emmanuelle

Situada al cor mateix de la ciutat. Expressa les diverses cares de la ciutat a través de les seves múltiples facetes. La Galleria és considerada un dels llocs de compra de luxe de Milà, juntament amb Via Montenapoleone i Via della Spiga. Entrant a la Galleria, el passadís entre el Duomo i el Teatre La Scala, el seu magnífic arc us donarà la benvinguda. La idea original dels dissenyadors era crear un carrer porticat que funcionés com un aparador i oferís un lloc per fer un passeig agradable, gaudir d'un aperitiu o sopar després de l'òpera. Avui encara es pot considerar el "saló" de la ciutat, on els milanesos gaudeixen d'un cafè al bar Camparino, comprar els famosos barrets de Borsalino i les col·leccions de Prada i Louis Vuitton . Si voleu tornar a Milà, la tradició suggereix que heu de fer un gir amb el taló als "atributs" dels toros del mosaic que formen el paviment de l'esplèndid octàgon central de la Galleria. Una vegada un gest per evitar el mal, s'ha convertit en part de la tradició milanesa i té el següent que s'ha format un forat profund al paviment.

Duomon de Milano

La construcció del Duomo de Milano es va iniciar el 1386 al lloc de les antigues basíliques de Santa Tecla i Santa Maria Maggiore, que van ser demolides posteriorment. Dedicat a Maria Nascente, la catedral va ser encarregada per Gian Galeazzo Visconti i tenia un doble propòsit: el pla era reemplaçar els llocs de culte al cor de Milà amb un edifici imponent . És l'edifici gòtic més gran i complex d'Itàlia, fet de marbre blanc de color rosa de les pedreres de Candoglia, a la Val d'Ossola. Té una longitud de 157 metres i una superfície de 11.700 m2. El cos més elevat és de 108,5 i, l'octubre de 1774, es va col·locar a la pinacle l'estàtua d'or 4,16 metres d'alçada de la Mare de Déu de l'escultor Giuseppe Perego. L'abundància d'adorn és impressionant: espigues, pinacles i un immens patrimoni d'estàtues (aproximadament 3.400, de les quals 1.100 són a l'interior i 2.300 a l'exterior), a més d'escultures en els marcs i finestres i decoracions a la façana. La cripta alberga la capella de S. Carlo Borromeo, dissenyada per Francesco Maria Ricchino l'any 1606, amb el taüt de cristall de roca que envolta el cos del sant amb vestit pontifical. Es pot admirar tota la ciutat de Milà des de les terrasses del terrat, a les quals s'accedeix per ascensor o per escales.

No us perdeu:

1. El monument funerari de Gian Giacomo Medici, conegut com Medeghino, germà del Papa Pío IV i oncle de Carlo Borromeo, és obra de Leone Leoni.
2. En el creuer esquerre, l'esplendorós canelobre Trivulziano en forma d'arbre, a càrrec de l'escultor de bronze Nicola da Verdun, va ser donada a la catedral l'any 1562 per l'arxiprestat G.B. Trivulzio i data de finals del segle XII.
3. El Baptisteri en el passadís esquerre; la preciosa font central baptismal tallada en pòrfir es remunta als temps romans.
4. L'àrea d'excavacions arqueològiques mostra les restes dels dos primers baptisteris cristians de S. Giovanni allle Fonti i S. Stefano i les restes de la basílica de S. Tecla.
5. Les finestres de la catedral, les més antigues del segle XV, representen un magnífic cicle decoratiu i han estat dissenyades o creades per artistes com: Cristoforo de Mottis, Stefano da Pandino, Niccolò da Varallo i Giuseppe Arcimboldo, Pellegrino Tibaldi i Giovanni Battista Bertini.
6. La impressionant estàtua de San Bartolomé embolicada en la seva pròpia pell, de Marco d'Agrate, es troba a la banda esquerra del transsepte.

Castello Sforzesco

El Castell, un dels monuments més representatius i populars de Milà, ha experimentat al llarg dels segles transformacions diverses. Ha estat fortalesa de defensa, caserna militar, residència privada i centre d'institucions culturals i museus. Avui el castell acull molts museus cívics; de fet, des de 1896 ha acollit una de les col·leccions artístiques més grans de la ciutat, principalment al Museu d'Art Antic. També hi ha la Pinacoteca, Raccolta di Mobili, amb peces del segle XV al XIX; la Rocchetta, on es pot admirar el Museu delle Arti (el Museu d'Arts Decoratives), amb la seva extensa col·lecció de ceràmica: Oreficerie (Orfebreria), una de les col·leccions més grans d'instruments musicals d'Europa: l'Arazzi Trivulzio (Trivulzio Tapissos), la Armeria (Armeria), el Museu della Preistoria i Protostoria (Museu de Prehistòria i Protohistòria), el Museo Egizio (Sales Egipcias) i Sales Viscontee, sales per a exposicions temporals. Finalment, hi ha molts arxius i biblioteques importants al castell: Biblioteca d'Art, Archivio Històric, Biblioteca Trivulziana, Biblioteca Arqueològica i Numismàtica, CASVA (Centre d'Estudis Avançats en Visuals) Arts), Raccolta delle Stampe "Achille Bertarelli" (Col·lecció d'impressió "Achille Bertarelli") L'última obra mestra de Michelangelo, la Pietat Rondanini, es troba al Museu della Pietà Rondanini, inaugurat l'any 2015 a l'Hospital espanyol dins del castell i dedicat exclusivament a l'escultura.

I si teniu més temps aneu a la Basílica de

Sant'Ambrogio

Juntament amb el Duomo, la Basílica de Sant'Ambrogio és el bressol de la història i l'espiritualitat a Milà i un tresor d'art sacre. L'entrada de la basílica, el magnífic atri format per quatre columnes amb capitells tallats en relleu, és una introducció magnífica a la visita. Quan entreu trobareu una façana a dues aigües oberta per dues galeries superposades que estan connectades amb l'interior del pòrtic i emmarcades en la part superior per dos torres de campanar, el de l'esquerra és la Torre dei Canonici (Torre dels Canons, 1141) i la de la dreta és la Torre dei Monaci (Torre dels Monjos 842. Avui, la Basílica, dedicada al bisbe de Milà, és un magnífic exemple de l'arquitectura romànica a la Llombardia.

Construït entre el 379 i el 386, es va anomenar originalment el "Martiri Basílio" a instàncies de Sant'Ambrogio. L'antic edifici, del qual només es coneix el pla original, s'ha modificat notablement des del segle IX. L'església té tres naus, dues laterals i una central. Encara es conserva la decoració de les parets interiors, com algunes incrustacions de marbre policromat i una balaustrada de marbre que probablement pertany a la barana de l'altar dels sants màrtirs, amb un cristall embellit amb les lletres alfa i omega. Increïblement, també s'han conservat dos preciosos panells de fusta esculpits de la porta d'entrada encarregats per Ambrogio.

Un passeig pels passadissos es converteix en un fascinant viatge per l'art i la història per admirar les nombroses decoracions precioses de les voltes. No obstant això, aviat veiem el cibori, un elegant dosel decorat amb estuc bizantí llombard recolzat per quatre columnes romanes que envolten i preserven l'obra mestra de l'art carolingi (l'únic exemple existent conservat en metalls preciosos): l'Altar d'Or.