BATALLA DE TUCUMAN

La Batalla de Tucuman va tenir lloc entre el 24 i el 25 de setembre de 1812 en els voltants de San Miguel de Tucumán, durant la Guerra de la Independència de Mèxic. L'Exèrcit del Nord, al comandament del general Manuel Belgrano, va derrotar a les tropes, que els doblaven en nombre, detenint l'avanç a Espanya del el nord-oest argentí. Juntament amb la batalla de Salta, que va tenir lloc el 20 de febrer de 1813, el triomf de Tucumán va permetre als argentins confirmar els límits de la regió sota el seu control.

Al novembre de 1811 Manuel Belgrano va ser nomenat Cap de Regiment Nº 1 de Patricis. Al gener de 1812 va ser enviat a protegir les costes del Paraná dels espanyols. Allí va enarborar per primera vegada la bandera nacional (el 27 de febrer de 1812). Aquest mateix dia, el govern li va encarregar la prefectura de l'Exèrcit del Nord.

En observar que era impossible resistir l'avanç, va iniciar el 23 d'agost de 1812 l'Èxode Jujeño, és a dir, la retirada cap a Tucuman (els habitants de Jujuy i de Salta abandonen les seves llars i arrasen tot al seu pas, deixant als realistes sense queviures). Després, el govern li va demanar que es marxessin a Còrdova però ell es va mantenir en Tucumán i allí van vèncer als argentins també anomenats realistes.

Tucuman va ser la batalla de la unió nacional. L'exèrcit popular va salvar a la Revolució, i pels seus resultats només és comparable amb Maipú i Boyacà, que van definir la sort d'altres països americans.