Ara que no et puc veure

Sempre m’havia preguntat què hi podia haver darrere aquella porta, i

resulta que hi havia allò que tant havia volgut, però que, al mateix temps,

tan poc valorava. Els dies passaren, malgastats i desaprofitats, i de sobte,

al món hi hagué un terrabastall que m’allunyà de tu... de tot. Ara, entre la

soledat dels meus pensaments empolsegats, em martiritza el temps que

perdí. Aquell que no tornarà, però que desitjo recuperar amb tu, d’alguna

manera. I és clar que això serà possible, farem que ho sigui. El temps no és

etern, però el podrem espletar al màxim... junts. T’estimo molt.

Judit Buisan i Arnau Peig