Àmbits temàtics

1) Formats

Es remetran a aquest apartat totes les contribucions que reflexionin sobre els marcs que, en les últimes dècades, han permès que les hipòtesis o utopies participatives puguin reconduir-se a la noció d'estètica relacional de Bourriaud (o altres nocions emparentades amb aquesta): teatre comunitari, revival festiu-ritualista, experiments socio-inclusius, nous paradigmes corèutics o coreo-polítics, teatre d'immersió i, per descomptat, teatre participatiu.

2) Dispositius

En aquest apartat, s'abordaran els protocols de les diferents poètiques relacionals, tenint en compte els procediments d'aquelles dramatúrgies —i sistematúrgies postdramàtiques— que s'expressen precisament en la substitució de l'escriptura dramàtica tradicional (i del seu sintagma compacte o continu) per una programació de l'esdevenir (més o menys sostinguda per les noves tecnologies o pels nous marcs de connectivitat).

El nucli d'aquesta programació és invariablement el conjunt paradigmàtic d'uns elements discontinus (i també dels principis que regeixen la interacció entre aquests elements). La raó per la qual aquest dispositiu —teatral, coreogràfic, informàtic, telemàtic— s'harmonitza de forma gairebé òbvia amb els protocols de les diferents poètiques relacionals és que el dispositiu és, ja en si, un camp de correlacions i intricacions, un sistema obert a les mil flexions de la relativitat.

Aquest apartat captaria, doncs, totes les contribucions dirigides a fer llum sobre estratègies formals concretes en els dispositius d'interacció: des de les estratègies dramatúrgiques dels espectacles participatius purs fins als usos poètics del potencial de connexió del web, passant pels recursos immersius de les instal·lacions interactives, els objectes coreogràfics i les experiències programades d'auto-performativitat o autoficció social (del centre comercial al parc temàtic).

3) Aparells

Aquesta secció posarà èmfasi en les poderoses expansions i inflacions de les poètiques relacionals en l'àmbit de la programació i de la producció cultural en un sentit ampli: d'una banda, l'univers altament consensual del networking actual, de les plataformes de suport a la creació, dels programes de cooperació; de l'altra, l'auge dels nous formats de col·lectivització poètica i dels nous fetitxes lexicals (reenactment, transmissió, contaminació, antipedagogia, etc.). Tots serien analitzats críticament com a possibles reflexos del deteriorament retòric d'una hipòtesi poèticament genuïna. També com a indicis d'un blanquejament de consignes i utopies —al servei de la programació i mediació cultural— la viabilitat política dels quals es veu revocada sense esperança.