BIOGRAFIA

Carles Cardó i Sanjoan. Valls, 1884-Barcelona, 1958. 

Eclesiàstic, traductor i escriptor de tradició humanística, és autor d'assaigs i d'articles periodístics d'escepcional vàlua. Canonge de la Catedral de Barcelona, milità al moviment catalanista i fou un dels principals promotors del moviemnt d'avantguarda cristiana. El 1936 s'exilia a Itàlia i posteriorment a Suïssa, des d'on retornà a Barcelona el 1954. L'any 1971 la ciutat de Valls li atorga el títol de Ciutadà Il·lustre i ingressa un quadre en el seu honor a la Galeria de Ciutadans Il·lustres de l'Ajuntament de Valls.

_______________________________________________________________________________________________________

(Extracte de l’article L’ètica del Doctor Carles Cardó, de Jordi Giró París, publicat a la revista de l’Institut d’Estudis Vallencs Quaderns de Vilaniu/Miscel·lània de l’Alt Camp núm. 40, novembre 2001.)

Presentació del personatge 

Sacerdot vallenc humanista, fou cèlebre sobretot pels seus assaigs i articles periodístics que presenten una excepcional vàlua, tant per la seva forma literària com pel seu contingut doctrinal. Després d'ingressar al Seminari de Tarragona l'any 1900, completà els seus estudis a Roma on es doctorà el 1910 en teologia i dret canònic per la Pontifícia Universitat Gregoriana i en filosofia a l'Acadèmia de Sant Tomàs. De 1910 a 1918 visqué a Tarragona, on començà a escriure per la premsa local: al diari La Cruz (1910-1917) i al setmanari de Valls Pàtria (1912-1925).

Després de ser nomenat canonge de la catedral de Barcelona el 1919, es traslladà a aquesta ciutat en la qual visqué fins el 1936. Durant aquests anys, que són els de més activitat del Dr. Cardo, col·laborà en la fundació i direcció de les revistes catòliques: La Paraula Cristiana (1925-1936), El Bon Pastor (1927-1936) i escrigué habitualment en diaris nacionals, com: El Matí (1929-1931), proper a Unió Democràtica de Catalunya, i La Veu de Catalunya (1929-1936), òrgan de la Lliga Regionalista. L'any 1936, esclatada la guerra civil espanyola, s'exilià a Torí fins el 1938 i d'allí fugi cap a Fribourg (Suïssa), on fixà la seva residència fins el 1954, data en la qual retornà a Barcelona on moriria el 1958. 

Una part dels articles del Dr Cardo han sigut recopilats en antologies i publicats diverses vegades: El diàleg interior (1934, 1936), La Nit transparent (1935, 1957, 1989), L'Evangeli d'avui (1954), La moral de la derrota i altres assaigs (1936, 1959)[i]. En ells hi podem apreciar abastament el mestratge en l'ús literari de la llengua catalana i la lucidesa d'un pensament cristià que vol restar obert al món modern sense acabar-ho d'aconseguir. Podríem afirmar que allò més característic de la seva obra escrita és la pregona intenció de posar la llengua al servei de les idees, i de tal manera que en ella hi resplendeixi la sòbria bellesa de la veritat. 

Aquesta preocupació del prosista per unir indissociablement el contingut amb la forma i la bellesa, amb la veritat del cristianisme, ens ha donat algunes peces artístiques d'ineludible lectura com són: el pròleg al recull d'articles La nit transparent, i anàlisis clarividents de la situació social i política dels anys trenta, com per exemple l'article "La moral de la derrota". A més dels articles escrigué un llibre de poemes religiosos titulat El càntic nou (1951) i un estudi cristològic titulat Emmanuel (1955, 1962). 

Una altra faceta per la qual l'obra de Cardo passarà a la història és la seva labor de constructor de la llengua catalana a través de les traduccions. En elles destaca la versió catalana de l'obra de Sèneca per a la Col·lecció d'Escriptors Llatins de la Fundació Bernat Metge, realitzada entre 1924 i 1959 i la seva col·laboració amb la Fundació Bíblica Catalana, de la qual hem de citar obligadament la traducció en vers del Llibre dels Salms. Finalment, cal destacar el pensament social i polític del Dr Cardo, l'obra més reeixida del qual és el llibre Les dues tradicions (1977), publicat per primera vegada en francès a París amb el títol Histoire spirituelle des Espagnes (1946). D'aquest llibre en deixà inèdit un capítol, el Vlllè, que ha estat recentment publicat (1994) per separat amb el títol El gran refús. En aquest llibre Cardo intentà defensar la posició ideològica del Cardenal Vidal i Barraquer i de l'Església catalana, que no va aliar-se al bàndol nacional durant la guerra civil de 1936-1939. La primera part del llibre repassa les vicissituds històriques que portaren Espanya a la conflagració civil i n'analitza les causes amb la intenció de mostrar una interpretació diferent de la història oficial. L'originalitat d'aquest testimoni i de la lectura històrica de Cardo rau a presentar alguns sectors de l'Església com a corresponsables de l'esclat de la guerra civil i a mostrar la il·licitud de l'alçament nacional estrictament a partir de la tradició catòlica del respecte a l'autoritat. La segona part analitza els conceptes d'Estat, de nacionalitat i de nació, per tal de presentar les bases d'un nacionalisme cultural i lingüístic inspirat en el cristianisme. Aquest nacionalisme defensa la constitució d'estats plurinacionals com a millor solució als problemes dels territoris de cultura no homogènia administrats per una mateixa organització estatal. 

-----------------------------------------------------

[i] Moncunill, Ll.M., Moncunill, F., Martí, M.: Carles Cardó. Un clàssic del pensament (Pòrtics de La Paraula Cristiana 1925-1936). Valls. Institut d’Estudis Vallencs. 2008