SA 4: Per què tenim ètica? 

Per començar, aquesta situació d'aprenentatge la vam iniciar a l'antiga Atenes del segle V aC, on regnava la democràcia. Així, el filòsof Sòcrates i diversos sofistes van començar a plantejar qüestions ètiques interessants, com per exemple: Què és el bé? Partint d'aquí, nosaltres ens hem centrat en l'eudemonisme aristotèlic i en l'ètica deontològica de Kant. 

En primer lloc, vam veure l'ètica de la felicitat d'Aristòtil, que va més enllà que els altres filòsofs grecs, desenvolupant una visió amb la felicitat com a finalitat de vida, ja que aquesta felicitat no és un moment, ni un instant, sinó que és un projecte de vida. Aleshores, aquesta ètica dona molta importància a l'equilibri entre viure bé (bona vida) i obrar bé (vida bona). Així doncs, aquesta eudaimonia es construeix amb l'hàbit (éthos) amb el focus posat en el caràcter, ja que, com he dit abans, la felicitat no és un regal diví ni un instant, sinó el resultat de la formació del caràcter al llarg de la vida. 

Seguidament, vam estudiar l'ètica deontològica de Kant que, a diferència d'Aristòtil, planteja dos tipus de mòbils diferents els mòbils no són pas els imperatius dels quals ens dotem a l'hora d'actuar, sinó que són els principis segons els quals ens regim, els quals poden ser o bé per assolir una fiinalitat o evitar un perjudici, o bé conforme al deure que dicti la llei moral autònomanet elaborada: l'imperatiu hipotètic i l'imperatiu categòric. D'aquesta manera, el primer es basa en l'interès personal, en assolir una finalitat proposada. Un clar exemple d'això és: "si no vols anar a la presó, no robis". En canvi, l'imperatiu categòric es basa en el bé comú el fonament de l'imperatiu categòric és el deure racional que el subjecte lliurement s'imposa a si mateix, neix de l'autonomia i no depèn d'opinió (universalisme), per tant, dona peu a lleis universals. En conseqüència, aquest segon imperatiu és un deure, ja que: "per ser feliç has de fer això" la primera formulació que fas de l'imperatiu categòric és del tot aliena a la perspectiva deontològica perquè ho formules en clau teleològica i, per extensió, heterònoma o "no has de robar". Finalment, Kant també posa èmfasi en el respecte i la dignitat perquè cadascú val per ell mateix (cadascú és singular) i cal respectar-nos entre nosaltres. Així i tot, m'han cridat l'atenció certs aspectes d'aquesta ètica que desenvoluparé a continuació. 

Personalment, tot i que a ambdues perspectives l'ètica sigui subjecte de reflexió i un producte racional, em crida més l'atenció la deontològica. Principalment perquè em captiva com Kant fa de l'ètica una arma per la denúncia social i com defensa la igualtat. Però també té aspectes que em semblen incoherents o fins i tot "inhumans". Per exemple, si amagues una (el complement directe no va precedir de preposició) persona d'un assassí i aquest et pregunta on és, seguint la visió de Kant, no podries mentir, perquè mentir sempre està malament. Llavors, crec que a vegades les conseqüències i les circumstàncies són massa importants per ignorar-les, ja que l'ètica no hauria de ser completament aliena al que passa després de l'acció. A més, Kant tampoc no ofereix una solució clara per a situacions en què hi ha un conflicte entre deures. Em refereixo per exemple a situacions com: suposant que tens el deure de dir la veritat i de protegir una vida, què fas si no pots fer les dues alhora? N'hi ha alguna més "important" que l'altra (jerarquia)? Per això trobo que aquesta perspectiva té un cert punt de crueltat i que s'haurien de tenir en compte les circumstàncies. Però és veritat que si es tinguessin en compte les circumstàncies, deixaria de ser universal perquè ja no es podria aplicar sempre. Per aquesta raó, considero que és aquí on està la problemàtica i no existeix una única solució correcta, sinó que n'hi ha moltes i depèn d'opinions. Si depèn tan sols d'opinions, tingues en compte que reduiríem l'ètica a pura arbitrarietat, la qual cosa equivaldria a anul·lar-la.