Durant aquest trimestre, el meu procés d'aprenentatge s'ha estructurat al voltant de dos grans eixos temàtics: la crítica a la metafísica tradicional i l'evolució històrica de les perspectives antropològiques. Pel que fa al primer bloc, he après a diferenciar profundament les postures de Kant i Nietzsche davant la realitat. De Kant he interioritzat el concepte del "Gir copernicà", entenent que ja no és l'objecte el que determina el coneixement, sinó el subjecte qui el construeix. Gràcies a l'anàlisi del Subjecte Transcendental, he comprès que el nostre accés a la realitat està limitat per l'espai, el temps i les categories; per tant, he après que la metafísica no pot ser una ciència estricta perquè intenta accedir al noümen (la cosa en si mateixa) saltant-se l'experiència, mentre que nosaltres només podem conèixer el fenomen.

En contraposició a la visió kantiana, l'estudi de Nietzsche m'ha permès comprendre una crítica molt més radical. He après el significat profund del nihilisme i la "mort de Déu" com la caiguda de les veritats absolutes. M'ha quedat clar el seu vitalisme, que reivindica la vida com a canvi i caos (el principi dionisíac) davant de l'intent racional de congelar la realitat en conceptes estàtics, cosa que ell considera una ficció del llenguatge. Aquesta comparativa m'ha ajudat a entendre que la veritat no és única, sinó que depèn de la perspectiva i de la voluntat de poder.

En el segon bloc, centrat en l'antropologia, he après a veure l'evolució sobre com ens hem definit a nosaltres mateixos. He comprès la visió de l'antiguitat clàssica, començant per l'intel·lectualisme moral de Sòcrates i passant pel dualisme de Plató, qui separava radicalment cos i ànima, tal com il·lustra el mite del carro alat que hem vist. També he après a contrastar aquesta visió amb l'hilemorfisme d'Aristòtil, que entén l'ésser humà com una unió de matèria i forma, definint-lo a més com un "animal polític" que només es realitza en societat. Finalment, he vist el canvi dràstic que suposa la Modernitat amb Descartes, on l'ésser humà deixa de definir-se per la seva relació amb la comunitat per passar a ser una substància pensant (res cogitans), aïllada i diferent de la matèria mecànica del món (res extensa).

Pel que fa a les destreses, considero que la principal habilitat que he desenvolupat ha estat la capacitat de síntesi i l'anàlisi comparativa. El fet d'haver de relacionar autors tan diferents no només m'ha servit per memoritzar dades, sinó per entendre la història de la filosofia com un diàleg continu on cada autor respon als problemes plantejats pels anteriors. La realització de taules comparatives m'ha donat una visió més global i crítica, permetent-me no només explicar què deia cada filòsof, sinó entendre els motius i les conseqüències de les seves teories.

D'entre tots els continguts treballats, el que més m'ha impactat ha estat la distinció clau que fa Kant entre conèixer i pensar. M'ha semblat rellevant entendre que la Raó humana té una tendència natural a buscar l'incondicionat, però que grans principis com Déu, l'Ànima o el Món no es poden conèixer científicament perquè no en tenim experiència sensible. Aquesta idea de la 'il·lusió transcendental' m'ha fet veure que, tot i que no podem demostrar l'existència d'aquests conceptes (perquè no són fenòmens), són inevitables per a nosaltres; els podem pensar com a ideals reguladors que guien el nostre enteniment, però mai tractar-los com a fets demostrables. Aquest matís m'ha ajudat a comprendre per què la metafísica mai no podrà ser una ciència segura com la física o les matemàtiques.

Així mateix, m'ha interessat profundament el contrast històric en la concepció de l'ésser humà. M'ha sorprès veure com hem passat d'una visió comunitària a l'antiguitat, on Aristòtil definia l'home com un "animal polític" que només podia ser feliç dins la polis, a la visió moderna de Descartes, que inaugura l'individualisme amb un subjecte aïllat que es defineix pel seu pensament (res cogitans) i no per la seva relació amb els altres. Entendre aquest gir m'ha ajudat a comprendre millor les arrels de l'individualisme de la societat contemporània.

Arran d'aquests aprenentatges, m'han sorgit interrogants nous de gran rellevància. Estudiant el dualisme cos-ànima de Plató i Descartes, em pregunto quina vigència tenen avui aquestes idees davant els avenços de la ciència: té sentit seguir parlant d'una ànima o ment independent, o som purament biologia i matèria? Considero que aquests interrogants són rellevants perquè la resposta que hi donem condiciona totalment la nostra ètica, la nostra política i la manera com entenem la llibertat humana.

Centrant-me en la segona situació d'aprenentatge sobre les perspectives antropològiques, detecto que encara no tinc prou consolidats els conceptes d'Aristòtil i la seva aplicació pràctica. Concretament, se’m fa difícil entendre del tot la distinció entre potència i acte quan l'apliquem als éssers vius. Per exemple, revisant l'esquema que vam fer a classe on es parlen de les funcions de l'ànima (vegetativa, sensitiva i racional), no acabo de comprendre per què es considera un fetus com una "substància en potència" i no en acte. El meu dubte sorgeix perquè, si el fetus ja té funcions vegetatives (creixement, nutrició), no hauria de ser ja una substància "en acte"? Aquesta frontera entre el que "és" i el que "pot arribar a ser" en el desenvolupament humà encara em resulta confusa.

Em resulta difícil comprendre profundament alguns conceptes clau de Sòcrates. En primer lloc, no acabo d'entendre bé la noció del "daimon". L'entenc com una mena de "veu de la consciència" i com el fet d'escoltar-se a un mateix, però no acabo d'entendre la seva funció. A més a més, trobo complexa la relació que estableix entre la recerca de la felicitat i el Bé universal.  Em resulta difícil explicar com arriba a la conclusió que tot ésser humà, per naturalesa, vol el bé. Tampoc no capto com l'humà tendeix per naturalesa al bé i a la pràctica em costa argumentar per què el mal és només fruit de la ignorància i no de la mala intenció.

Finalment, la destresa que més necessito treballar és la capacitat d'integrar globalment el seu pensament. Als esquemes veig que en Sòcrates no hi ha separació entre disciplines, però encara no domino prou com junta l'antropologia, l'ètica i la política en un sol bloc coherent. Em falta fluïdesa per argumentar com la seva definició d'home (antropologia) porta inevitablement a una manera d'actuar (ètica) i a una forma d'organitzar-se socialment (política) basada en la justícia. Per posar-hi remei, repassaré els apunts de Sòcrates així com la taula comparativa i intentaré redactar una definició pròpia que vinculi aquests tres àmbits.

Com a tancament d'aquest portafolis, valoro molt positivament el recorregut fet des de la crítica metafísica fins a l'antropologia. La meva expectativa per a aquest final de trimestre és acabar construint una resposta sòlida i ben argumentada a la gran pregunta de "Què és l'ésser humà?", capaç d'integrar les diferents visions (racional i dualista) que hem treballat. Alhora, soc conscient que aquest exercici de síntesi i reflexió és fonamental no només per entendre qui som, sinó també per consolidar els autors, perfeccionar el vocabulari tècnic i afrontar amb les màximes garanties la preparació per a les PAU.