LA MEVA FILOSOFIA ÉS L'ESSÈNCIA

Abans de començar, faré un resum de les teories que hem après a classe per posar-les en context. 

La primera, la teoria de la realitat de Parmènides. Ell defineix el no-ésser com una aparença, per això el canvi és una il·lusió: si una cosa canvia, deixa de ser el que era. Només la raó permet conèixer la phýsis (la realitat vertadera).

La segona, la d'Heràclit, descriu que la realitat és un canvi constant, un esdevenir basat en el moviment i la lluita de contraris. “No et pots banyar dues vegades al mateix riu” perquè tot es transforma. 

A la tercera teoria, la del famós Plató, hi ha dos nivells de realitat: el món sensible i el món suprasensible. La raó dona coneixement fiable, i les matemàtiques en són la prova. Les al·legories de la línia i la caverna mostren com els sentits només capten una còpia imperfecta de la veritat i cal recordar per aprendre.

En quart lloc, Aristòtil afirma que allò real existeix en éssers concrets formats de matèria i forma. Per tant, el canvi és real i s’explica com a pas de potència a acte. El coneixement combina experiència sensible i raó, i cada ésser té una finalitat (telos).

La darrera teoria és la de Descartes, segons el qual el coneixement es basa en el dubte metòdic i el mètode hipotètico-deductiu. Amb la idea del geni maligne, tot pot ser enganyós menys una certesa: “cogito, ergo sum”. Hi ha idees innates, i la realitat es divideix en substància pensant (ment) i substància extensa (cos).

Sens dubte, treballar aquestes teories de la realitat i profunditzar-les m'ha fet aprendre que  m’ajuden a entendre la meva vida. 

Parmènides em recorda que hi ha coses dins meu que no canvien, com els meus cabells marrons i ondulats o que m’agrada anar al teatre, coses que em defineixen i sempre seran part de mi. 

Heràclit m’ensenya que tot canvia i que està bé adaptar-me, com quan viatjo a un lloc nou, conec amics nous o quan canvien els meus gustos de roba. 

Plató m’ajuda a veure que no tot el que veig és real, com les fotos a les xarxes que semblen perfectes ,però no mostren la realitat. 

Aristòtil em fa adonar que puc fer créixer moltes coses dins meu, com millorar en la dansa i el cant o aprendre idiomes nous, com el turc, que em fa ganes. 

I Descartes m’ensenya a pensar per mi mateixa i a no creure tot el que em diuen, com quan escolto rumors o consells i he de decidir què té sentit per a mi.

Al final, tot això m’ajuda a sentir-me segura de qui sóc i a saber cap a on em vull encaminar a la meva vida.

Les diferents teories filosòfiques que hem treballat a classe ha fet reflexionar a l'alumnat de manera diversa,  ja que aquestes descrivien concepcions de la realitat molt contràries entre si mateixes. 

Concretament, he utilitzat la paraula "contràries" perquè mostraven una percepció del que és real i veritable amb arguments no gaire similars entre elles. Per exemple, és el cas de la teoria de Parmènides; defineix la realitat immòbil, eterna i perfecta, mentre que  el canvi és una il·lusió i  l'única via per allò veritable és la raó. Tot el contrari al que planteja Aristòtil,  qui  defineix la realitat com a múltiple, concreta i en constant moviment, on canvi és real ( que esdevé el que és) i que els sentits també són una eina de coneixement acompanyant a la raó. 

Per tant, són idees bastant oposades de la realitat i cada una amb un propòsit diferent.

Per la meva part, destacar que per molt que els meus companys comentessin que cada teoria és única, jo sí que  n'he vist semblances. Per exemple, com el concepte de la raó i  els sentits encaixen en tots els pensament d'aquests filòsofs.  Sí que és veritat que cada un veia  aquets dos termes com a base del veritable ( la raó i els sentits com a font de coneixement de la veritat). 

A més a més, m'he portat les teories al meu espai personal i m'han fet qüestionar-me diferents preguntes, que és el que totes volen aportar en comú, preguntes. 

En aquest cas m'he demanat; els meus amics són reals? Vull arribar a la perfecció perquè no existeix i ser més superior que els altres? O per superar-me a mi mateixa?  Què som realment jo? Si miro enrere, quin seria el moment que vaig passar de "potència" a "acte",  és a dir, quan alguna cosa es va convertir en real? 

Així doncs, el que ha despert el meu interés és com uns homes del segle V aC de l'Antiga Grècia van crear teories que, fins i tot avui dia, ens identifiquen i ens representen.  Em fa curiositat el fet de com el concepte de la realitat és en definitiva molt similar al de l'actualitat. Independentment dels segles, i, de com encara ara ens genera preguntes, com és el meu cas i com això afecta la manera de veure les coses.

Si he de pensar en els sabers bàsics i les destreses que encara no domino prou, crec que potser no és un saber bàsic però sí una destresa. És saber organitzar-me millor i no deixar que la meva exigència amb mi mateixa em bloquegi. Sovint em poso molta pressió amb tot el que faig, no només amb s'assignatura de filosofia, sinó també amb la resta d’assignatures, i fins i tot, amb la dansa, el cant o el teatre. Aquesta exigència a vegades em fa sentir inferior als altres i augmenta la meva inseguretat perquè sembla que mai no és suficient, i això acaba afectant les meves notes i els resultats dels meus objectius.

Endemés, gairebé no tinc temps per a tot. L’escola, la família, els amics, les aficions i la feina ocupen el meu dia, i moltes vegades tenc la sensació de què no puc dedicar el temps necessari a cada cosa. Això fa que, encara que vulgui fer-ho bé, no sempre aconseguesc tot el que m’havia proposat, i em frustra.

Potser el remei seria aprendre a prioritzar i organitzar millor el meu temps, establint què és més important i acceptant que no puc ser perfecta en tot. També crec que m’ajudaria ser més comprensiva amb mi mateixa, valorar el que aconsegueixo, que no tothom podria gestionar-ho i no fixar-me només en allò que em falta.

També he de recordar que el fet de tenir tantes coses alhora no és un obstacle, sinó una oportunitat per aprendre a gestionar-me millor. Si aconseguesc fer-ho, segurament podré millorar tant les meves notes com els meus objectius personals, i a més a més, em sentiré més segura de qui sóc i del que puc arribar a fer.