SÒCRATES

Sòcrates (470 aC - 399 aC) va ser el primer a desenvolupar aquesta reflexió sobre la condició humana. Aquest filòsof es va centrar en el fet de conèixer-se a un mateix i va plantejar dos interrogants: el primer, antropològic (què és l'ésser humà?), i el segon, de caire ètic (què ha de fer un bon ciutadà?) Ens ha de quedar clar que un ciutadà, en el segle V aC, només ho eren els homes, majors d'edat i propietaris, amb la qual cosa ni les dones, ni els nens, ni els esclaus eren considerats ciutadans. Un tema que a Sòcrates li interessava eren els valors morals del ciutadà.

La maièutica és el mètode filosòfic de Sòcrates que ajuda a donar llum a les idees a través de la paraula i la formulació de preguntes. Sòcrates recorda no posar entre subjecte i verb era el mestre, i era qui plantejava preguntes als seus alumnes fins a fer-los arribar a admetre la seva ignorància, en tant que per ell només pot accedir al saber aquell que es reconeix com ignorant. D'aquí sorgeix el seu principi: només sé que no sé res.

Per tant, Sòcrates emprava la pregunta com a mètode i creia en l'existència del "daimon" que és la veu divina que ens guia la consciència.

He après que per descobrir coses, per aconseguir el saber, has de començar pel més senzill, el fet de qüestionar-te les coses. Sense dubtes, ni preguntes no pots arribar a saber mai res i això es veu clarament reflectit amb aquest tipus d'ensenyament que oferia Sòcrates als seus alumnes.

Un altre fet que per mi és important és la definició de ciutadà que es donava en aquella època. Em sorprenen tots els requisits que s'havien de complir per ser-ho i el fet que quedés exclosa una part tan gran de la societat (més de la meitat). Per què s'havia d'establir aquesta jerarquia social deixant sempre recorda no posar preposició davant el CD les dones eninferioritat?

QUÈ HE APRÈS?

L'ésser humà, des dels seus inicis, s'ha estat qüestionant coses i plantejant interrogants sobre nosaltres mateixos, volem saber i trobar explicacions al que som. Així doncs, veig que aquesta curiositat que de vegades tinc jo per voler entendre i saber el perquè de les coses, sobretot relacionades amb la meva existència, ve de molts anys enrere. Aquestes preguntes que m'he fet jo alguna vegada, i sobre les que he reflexionat mentalment, han estat desenvolupades des de fa molts anys per filòsofs, la qual cosa és el que hem tractat en aquesta situació d'aprenentatge, la definició de l'ésser humà des del segle V aC.

PLATÓ

Plató va ser el millor alumne de Sòcrates i va plantejar el dualisme antropològic que dividia l'ésser humà en "psyche", que és l'ànima, que es troba en un món suprasensible que anomena Món de les Idees i, per altra banda, tenim el "sóma", que fa referència al cos que trobem al món sensible.

Cada un té les seves característiques, ja que l'ànima és immaterial, pura, eterna i va més enllà del cos. En canvi, el "sóma" és la base de les passions, està relacionat amb els sentits i, en general, el defineix com un receptacle material. Per això Plató considerava el cos una presó per a l'ànima. Per tant, la mort era un alliberament per a la "psyche".

A més a més, divideix l'ànima en 3 parts, basant-se en un mite. Aquest diu que hi ha un auriga que ha de controlar un cavall blanc i un cavall negre. L'auriga, que és la part pura i anímica, fa referència a la dimensió racional, és la part de l'ànima que aporta virtut i saviesa. El cavall blanc representa la voluntat i el coratge i, si aquest es desboca ens porta al vici, que en excés és dolent per nosaltres. Per tant, ens perjudica. Finalment, el cavall negre són tots els apetits salvatges, tant de menjar com de sexe, els quals tenen una tendència natural cap a l'excés. En conseqüència, si aquest cavall es desboca, ens pot dur a la nostra pròpia destrucció. Així doncs, segons Plató, d'entrada el cavall negre està desbocat, és a dir, hi ha un desequilibri, i no tothom és capaç d'assolir aquest equilibri, sinó que només aquell que consagri la seva vida terrenal a la filosofia pot assolir-lo.

El fet que més m'ha sorprès sobre el seu plantejament és l'intel·lectualisme moral, és a dir, Plató i Sòcrates consideraven que, pel simple fet que l'ésser humà coneix el bé, farà el que és correcte.

Amb Plató he après el concepte de dualisme antropològic i tot el que representa aquesta separació de l'ésser humà per explicar-lo.

Com se'ls acudia als filòsofs el fet d'emprar metàfores per representar els seus pensaments? Perquè després de veure'n diversos exemples, m'he adonat que jo mateixa entenc millor el que volen dir a través de les metàfores que utilitzen. Per tant, és un mètode, segons la meva opinió, molt eficient per explicar-se i donar-se a entendre.

Un aspecte amb el qual no estic d'acord d'aquest plantejament és l'intel·lectualisme moral. Per mi, no té res a veure saber el que és correcte amb el fet de fer el que és correcte. No ho dic només partint de la meva experiència personal, sinó a partir del que veig al meu entorn i en la societat que m'envolta. En molts contextos, el fet de saber que alguna cosa està malament no és suficient per evitar que la duguem a terme. M'ha sorprès l'optimisme i la visió tan carismàtica que es té de l'ésser humà.

ARISTÒTIL

Aristòtil va ser un deixeble de Plató, però, a diferència d'ell, només reconeixia l'existència d'un únic món, el terrenal.

També era dualista, però Aristòtil ja va definir l'ésser humà com a substància, la qual separava en matèria, referint-se al cos, i forma, que és el registre racional propi del logos.

També planteja l'hilemorfisme físic, amb el qual afirma que el cos (és un principi extern) no és definitori de l'ésser humà, sinó que, pel contrari, ens iguala als altres animals.

Tornant a la definició d'ésser humà, aquest filòsof considerava que allò definitori de l'ésser humà és el pensament i la paraula, ja que per ell tots els éssers vius són animats, tenen ànima (ànima com a font de vida). Aristòtil divideix l'ànima en 3 parts segons les funcions. La primera funció de nutrició és omnipresent a tots els éssers vius i és l'activitat anímica que es pot fer inclús en estat vegetatiu. La segona és la funció de relació, que és la sensitiva o volitativa (assolir allò que es vol), atès que capta les sensacions i el moviment i aquesta ja no la tenen tots els éssers vius. Per acabar la funció racional, intel·ligència i contemplació de les formes pures o idees, és l'essència que ens fa humans (pensament i llenguatge). Però, tot així, pensava que quan el cos moria. l'ànima desapareixia.

Em sembla molt interessant el fet que Aristòtil empri com a base les funcions vitals per separar l'ànima i explicar-la. També em sembla curiós el fet que pensa que quan el cos, mor l'ànima desapareix. Personalment, és un tema que em desconcerta i no sé molt bé què pensar-ne, simplement no tinc cap opinió clara sobre què ocorre amb l'ànima quan el cos mor, si bé tampoc no m'angoixa.

RENÉ DESCARTES

René descartes planteja el dubte metòdic (dubte cartesià), a través del qual estableix una nova definició de l'ésser humà com a substància pensant, a la qual anomena "res cogitans" i, per ell, està desvinculada del cos.
Aquest filòsof ho posa tot en dubte, s'ho qüestiona tot, fins a arribar a l'única conclusió clara i evident: penso, llavors existeixo (cogito ergo sum), la qual estableix com a principi immutable del seu pensament. Ell proposa que el fet de saber que dubta, per tant, que pensa, el converteix en un ésser pensant i, en conseqüència, existent.

Descartes diu que aquesta substància pensant l'ha d'haver creat algú, que és qui ens ha dotat de pensament i voluntat. D'aquesta manera, per explicar-ho diu que hi ha la res infinita (que fa referència a Déu), un ésser superior que ens ha creat. A més a més, com que aquesta substància pensant no viu aïllada del món terrenal, hi ha la res extensa, que és el cos. Per ell, el cos és com un mecanisme, el qual es posa en marxa gràcies a la "res cogitans" i el pensament és un tret propi nostre que no pot ubicar materialment.

De Descartes, el que més m'agrada i el que més ha despertat la meva curiositat és el fet retorçut de qüestionar-ho tot i, a partir d'això, extreure una única conclusió. Segur que va estar donant moltes voltes al tema per arribar a extreure el seu principi immutable. També és molt interessant com a partir d'aquest principi és capaç de desenvolupar tota la seva teoria perquè tot quadri amb la res extensa i la res infinita. Aquesta darrera part del seu pensament ja no m'agrada tant en tant que crec que es va voler justificar massa. Endemés, la teoria de què el nostre cos és un mecanisme, el qual és activat per la res cogitans, tampoc no m'acaba de convèncer. Amb això vull dir que jo sí crec que el cos i l'ànima o la nostra essència van lligats, que un no pot anar sense l'altre, però no crec que funcioni exactament així com explica Descartes.

Dia 25 de febrer realitzarem un assaig on defensarem amb quina perspectiva antropològica estem d'acord.

CONCLUSIÓ

En aquesta segona situació d'aprenentatge he adquirit molts nous coneixements relacionats amb el que és l'ésser humà i com s'ha definit al llarg dels anys. Ha estat una SA més teòrica on he conegut els pensaments de diversos filòsofs importants i les seves teories.

Si he de destacar alguna cosa, sense dubte, el que més m'ha agradat ha estat l'afirmació de Sòcrates, qui va dir: "Només sé que no sé res". Una afirmació que realment és molt profunda i em va fer reflexionar molt. Això vol dir que tot és incert, que en realitat tot el que ens fem són preguntes el que ens fem, però, si és així, en què basem les respostes que donem? Les basem en fets, o coses, però com podem sabre que són reals o que realment ho sabem? Què sé amb certesa?

En la meva opinió, és una afirmació molt certa, perquè quan et poses a pensar en tot el que saps t'adones que realment no saps res, i tot et du a un punt de desconeixement, d'incertesa, on no pots assegurar o confirmar res al 100%.

NOUS INTERROGANTS

A partir de tot el que hem vist durant aquesta segona situació d'aprenentatge, m'han aparegut alguns dubtes sobre l'ésser humà, a part dels esmentats en la conclusió anterior.

Mentre feia aquest portafolis, m'ha vingut al cap una frase que diu: "Tot canvia, res no és per sempre". L'he volguda afegir en aquest apartat perquè se m'ha ocorregut quan pensava amb l'ésser humà, la vida, l'ànima ... És una afirmació certa, res no dura per sempre, hem de saber gaudir d'allò bo perquè s'acabarà, però també hem d'acceptar les coses dolentes que ens passen perquè passaran i acabaran. En això consisteix la vida, no?

Així doncs, la vida és un procés de canvi, però, la vida és el camí o la meta? Aquest temps que vivim, a què ens du realment? És només un camí d'aprenentatge?

Page updated

Report abuse