Amb Heràclit he après que tot és un pur esdevenir en el món (phýsis), és a dir, que tot està en constant transformació. Tot i això, hi ha un logos etern que regula els canvis i que sempre es repeteix, i que cal conèixer amb la combinació de raó i sentits. Això m’ha ajudat a entendre que, segons Heràclit, molts viuen sense veure les causes reals del que passa, immersos en un món superficial, i només uns pocs són capaços de desvetllar el logos de la phýsis. Aquesta perspectiva mostra un monisme ontològic, ja que només existeix un món en constant transformació, i un dualisme epistemològic, que separa el saber (els que comprenen el logos) de la ignorància (els que només perceben aparences).

El que més m’ha despertat l’interès és la idea que la realitat està en constant moviment i que tot canvia contínuament, cosa que contrasta amb la visió de Parmènides. Això m’ha fet pensar en com podem comprendre els processos naturals i humans si tot està en flux constant. Aquest plantejament m’ha generat preguntes com: si tot canvia, existeix alguna cosa estable que es pugui conèixer amb certesa? És possible arribar a un coneixement segur en un món on tot és transformació? Aquestes preguntes són rellevants perquè posen en qüestió la nostra capacitat de confiar en les percepcions i els coneixements i ens obliguen a reflexionar sobre què significa conèixer la veritat.

Tot i els aprenentatges, encara em costa integrar completament la idea que, tot i que tot canvia, hi ha un logos que és etern i estable, i que només es pot comprendre combinant raó i sentits. Per millorar-ho, em proposo demanar dubtes i deixar la vergonya de banda, revisar la teoria del dossier i així podré entendre millor la relació entre canvi, estabilitat i coneixement.

Amb Parmènides he après que la realitat veritable és l’Ésser, que és únic, immutable, etern i immaterial, i només és accessible a través de la raó. Aquesta realitat constitueix el saber i la veritat, mentre que tot allò que percebem amb els sentits forma part del que Parmènides anomena el No-ésser, que canvia, és material i constitueix aparences enganyoses, opinions i falsedats. Això m’ha ajudat a entendre que, segons Parmènides, el canvi és il·lusori, i que no podem confiar en els sentits per conèixer la realitat autèntica. Aquest enfocament mostra un dualisme ontològic (Éssser/No-ésser) i un dualisme epistemològic (veritat/opinió), que separa clarament el món real i immaterial del món de les aparences i de les creences.

El que més m’ha despertat l’interès és la manera radical en què Parmènides qüestiona la percepció i afirma que tot el que veiem és enganyós. Em fa reflexionar sobre com sovint donem per veritat el que percebem o el que opinen els altres sense qüestionar-ho. A partir d’això m’han sorgit preguntes com: com podem arribar a la veritat si els sentits ens enganyen? És possible conèixer el No-ésser d’alguna manera o només és aparença? També tinc un dubte en relació amb Plató: Parmènides no explica clarament el món sensible, és a dir, el que percebem; en canvi, Plató sí que el diferencia del món intel·ligible. Em pregunto com es pot relacionar la teoria de Parmènides amb la de Plató respecte al món que percebem. Aquestes preguntes són rellevants perquè ens obliguen a pensar críticament sobre la informació que rebem i a valorar la raó com a eina de coneixement.

Tot i aquests aprenentatges, encara em costa interioritzar completament la idea que el canvi no existeix i que la realitat és totalment immòbil. Em resulta difícil imaginar un món completament immutable quan l’experiència quotidiana mostra que tot canvia constantment. Per millorar-ho, em proposo estudiar exemples filosòfics i esquemes visuals que representin el dualisme ontològic i epistemològic de Parmènides, i reflexionar sobre com la seva teoria contrasta amb la de filòsofs com Heràclit i Plató.

Aristòtil m'ha fet aprendre que tot el que hi ha a la natura (phýsis) es compon de substàncies i accidents. Les substàncies són allò que té existència pròpia i constitueix el fonament de la realitat, mentre que els accidents són característiques que poden canviar sense que l’objecte deixi de ser ell mateix. Això m’ha ajudat a comprendre que, tot i que el món sensible és canviant i imperfecte, dins de cada substància hi ha una essència estable, que Aristòtil anomena forma, mentre que la matèria representa el que pot canviar. És a dir, les substàncies són mutables i estables al mateix temps: canvien en aparença, però mantenen la seva essència. Aquesta idea mostra el monisme ontològic, ja que només existeix un món, però també un dualisme conceptual, perquè tot es pot entendre com a combinació de matèria i forma, de potència i acte.

El que més m’ha interessat és com Aristòtil integra canvi i permanència, cosa que contrasta amb Plató, on la veritat està en un món separat i immutable. Per Aristòtil, la raó es situa dins del món sensible i estudia la realitat buscant l’essència dins de la matèria. Això m’ha fet reflexionar sobre com podem conèixer les coses reals si tot canvia: el coneixement no és només abstracte, sinó que requereix observar la transformació i entendre els processos. Això m’ha generat preguntes com: com podem saber què és essencial i què és accidental? Com podem distingir el que canvia de l’essència que es manté? Aquestes preguntes són rellevants perquè ens ajuden a interpretar la natura i el món quotidià d’una manera més completa.

Tot i això, encara em costa comprendre del tot com l’essència és immanent dins d’un món canviant i imperfecte, és a dir, com pot ser estable dins d’un context mutable. Per millorar-ho, em proposo estudiar exemples concrets de substàncies, identificar els seus accidents i la seva forma, i veure vídeos que hi ha al classroom que em resolguin els dubtes, així podré entendre millor com Aristòtil ajusta l’estabilitat i la transformació al mateix temps.

De la perspectiva cartesiana he après que per arribar a una veritat segura cal posar-ho tot en dubte de manera metòdica, el que s’anomena el dubte metòdic. Això implica qüestionar els sentits, les creences i fins i tot les evidències més evidents. Descartes planteja fins i tot la hipòtesi de la simulació, és a dir, que podria existir un món completament fictici que ens confon sobre la realitat. Aquesta reflexió m’ha ajudat a entendre la necessitat de no donar res per suposat i a valorar la raó com a eina principal per arribar a la veritat.

Un dels punts que més m’ha impactat és el "Cogito ergo sum", el pensament que constitueix la certesa indubtable: “penso, per tant existeixo”. Aquest descobriment mostra que, encara que tot el món pugui ser enganyós, el fet de dubtar i pensar confirma l’existència del subjecte pensant. A partir d’aquí Descartes aplica el mètode deductiu, construint coneixement a partir de premisses clares i evidents per arribar a conclusions fiables. Aquesta forma d’argumentar m’ha ajudat a entendre com la filosofia moderna busca un coneixement rigorós i segur, basat en la raó i no només en l’experiència.

El que més m’ha despertat interès és aquesta recerca de certesa absoluta i la manera sistemàtica amb què Descartes intenta construir un coneixement fiable en un món on tot podria ser enganyós. Això m’ha fet reflexionar: fins a quin punt podem confiar en la nostra percepció de la realitat? Com podem distingir el que és veritat del que és engany o il·lusió? Aquestes preguntes són rellevants perquè qüestionen la manera com coneixem el món i com prenem decisions basades en les nostres percepcions.

Tot i els aprenentatges, encara em costa entendre la seva concepció de les idees respecte de Plató. Mentre Plató situa les Idees en un món intel·ligible, separades del món sensible, per Descartes sembla que les idees existeixen dins del pensament humà, com a representacions que poden reflectir la realitat, però que depenen del subjecte que pensa. Em costa veure com aquestes idees poden tenir un estatus de veritat si no existeixen com a realitats independents, com feia Plató. Per millorar-ho, em proposo comparar textos de Plató i Descartes sobre les idees, fer esquemes que mostrin les diferències i buscar exemples concrets per entendre com Descartes entén les idees dins de la ment humana.