En la segona situació d'aprenentatge ens hem plantejat què és l'autèntica realitat i com s'hi pot accedir.
En la segona situació d'aprenentatge hem descobert dos nous filòsofs, Plató i Aristòtil. Aquests dos varen estirar el fil dels plantejaments d'Heràclit i Parmènides, i van intentar esbrinar: què és l'ésser i com es pot arribar a saber i conèixer allò que realment és.
La teoria de Plató es basa en la divisió de la realitat en dos (dualisme ontològic), a l'afirmar l’existència de dos mons: el món sensible i el món intel·ligible. El món intel·ligible, també conegut com el món de les idees, només es pot conèixer mitjançant la raó, mentre que el món sensible o físic es coneix a través dels sentits. Una obra que m'ha agradat molt d'en Plató és l'al·legoria de la caverna, en que explica que l'home ha d'escapar cap a la llum, tot i que li sigui més fàcil romandre en la sombra ja què així pot accedir al món intel·ligible i conseqüentment a la realitat.
Segons Aristòtil, tot i que només hi ha un únic món, la realitat en la qual vivim, tot es divideix en un element formal (immaterial) i un principi material que depèn del primer per tenir un significat. Aristòtil va establir que tot el que existeix és causat per algun principi. Va definir quatre tipus de causes:
Formal: L'essència o estructura que fa que una cosa sigui el que és.
Material: Allò de què està fet una cosa existent.
Eficient: Allò que dóna moviment a qualque cosa existent, transformant la matèria.
Final: La finalitat o funció de l'objecte.
Aquestes causes expliquen el canvi sense dividir el món en dos, com feia Plató.
Aristòtil, a diferència de Plató, introdueix els conceptes de substància (allò que defineix què és una cosa) i accidents (les qualitats que poden variar sense alterar la seva essència). Aristòtil resol el problema del canvi introduint els conceptes de potència (allò que una cosa pot arribar a ser) i acte (el que ja és). Si tot el que és en el nostre món es troba en potència o en acte i si, al seu torn, per explicar els canvis hem de tenir en compte les 4 causes explicades anteriorment, això ens duria a pensar que les causes són infinites. Per evitar una regressió infinita de causes, Aristòtil proposa un primer motor immòbil, que és sempre en acte, no pateix canvis i és la causa última de tot. Aquesta idea influirà en la concepció de Déu com a creador.
En la segona situació d'aprenentatge m'ha captat molt l'atenció la teoria d'en Aristòtil per com n'és de complexa i complicada. Per a mi, el que més destaca és la introducció d'un primer motor immòbil per evitar una regressió infinita de causes. No pel fet que me sembli una super idea però per l'influència que ha tingut en el pensament humà al curs de l'història. I també per l'influència que ha tingut les religions, com per exemple en el cristianisme. Sant Tomàs d'Aquino, qui ja va viure al segle XIII, tenia un gran respecte per Aristòtil i es va encarregar de cristianitzar el seu pensament. Tomás d'Aquino va dir: "Déu és l'únic ésser que pot causar-se a si mateix en ser perfecte, etern i immutable", és a dir, una cristianització del Primer Motor Immòbil formulat per Aristòtil a Física i Metafísica.
Algun interrogant que m'ha aparegut sobre el primer motor immòbil d'en Aristòtil és quin és el seu aspecte, i si hi ha algun motiu pel qual opera o si tot ocorre perquè sí, sense cap sentit final.
Fa dues setmanes vaig fer un concentrat sobre la SA1 i SA2, i vaig donar-me conta que no dominava prou la teoria d'en Plató. Per aprendre i saber millor la seva teoria podria repassar el contingut donat a classe a casa, rellegir els apunts i consultar els vídeos i documents que tinc a la meva disposició al Classroom. També podria prestar més atenció a classe i potser mostrar una mica més d'interès.