Embedded Files
En aquesta situació d'aprenentatge hem emprès en una nova aventura amb el fi de definir: Què ens fa ser humans?
La pregunta "Què ens fa ser humans?", una qüestió que ha estat present al llarg de tota la història de la filosofia, ha rebut múltiples respostes segons el moment històric i la tradició de pensament del moment. Al llarg d'aquesta SA ens hem submergit en les diferents perspectives respecte al tema en qüestió, marcada per la seva dimensió ontològica i també històrica i mutable. Per explorar les diferents visions dels més destacats filòsofs de diferents èpoques, hem realitzat diversos treballs en grups, els quals intentaré explicar i exposar de manera breu però ressaltant-ne les conclusions més importants.
Un dels primers aspectes que he après en aquesta SA és que la definició de l’ésser humà no ha estat estable ni universal, sinó que ha evolucionat al llarg del temps en funció dels contextos socials, polítics i culturals.
Per començar, en l'antiguitat, en la filosofia clàssica grega, l’ésser humà era concebut com un individu qui formava part de les polis, és a dir, el ciutadà. Aquesta definició, però, no tenia en compte les dones, els esclaus ni tampoc els estrangers.
Un altra filosofia que hem après en aquesta SA és la de Plató, amb la seva teoria sobre el dualisme cos-ànima. Plató defensava un dualisme ontològic i antropològic, segons el qual l’ésser humà està format per dues realitats diferents:
El cos: que és material, sensible, mortal i corruptible.
L’ànima: que és immaterial, immortal i coneix les Idees eternes abans d’unir-se al cos.
A classe vàrem dur a terme una tasca en grups i junts vàrem arribar a la següent conclusió sobre la teoria de Plató: l'ànima és immortal, ha viscut i vist recorda no posar coma entre verb i complement directe ja tot, atès que ha viscut moltes vides. Quan en aquesta vida investiguem i aprenem qualsevol cosa, realment només estem recordant i aquest concepte es diu reminiscència. Cal remarcar, que segons Plató, l'ànima no té ni principi (perquè existeix des de l'eternitat) ni final. Plató divideix l’ànima en tres parts: la racional (relacionada amb el seny), la irascible (vinculada al coratge) i la concupiscible (associada als desitjos i la moderació).
(treball fet a classe en grup)
Després d'entendre la visió dualista (ontològica i antropològica) de Plató, vàrem conèixer la teoria d'Aristòtil. A diferència de Plató, Aristòtil considerava que el cos i l'ànima conjuntament formaven l'humà i que l’ànima no era immortal. Per ell, l’ésser humà es caracteritza per la seva capacitat racional, però també per tenir diferents funcions vitals compartides amb altres éssers vius. Això es veu en la seva teoria de les tres funcions anímiques:
Vegetativa (alimentació) → compartida amb les plantes i els animals.
Sensible (sensibilitat i moviment) → compartida amb els animals.
Racional (pensament) → exclusiva de l’ésser humà.
També vàrem fer un treball en grups respecte de l'antropologia filosòfica d'Aristòtil. Vàrem concloure que l'ànima aristotèlica és la font de vida de tots els éssers vius, sense excepció. Aquesta es pot dividir en tres nivells, en la vegetativa, la sensitiva i la racional. La part de l'ànima que dota l'ésser de lógos recorda no col·locar coma entre subjecte i verb és la racional, i aquesta només és pròpia dels éssers humans. A continuació també vàrem comparar l'ànima platònica amb l'aristotèlica, i com a principals diferències destaquen que per Plató l'ànima és immortal (mentre que per Aristòtil és mortal) i la manera en què divideixen l'ànima.
Fins ara només havíem analitzat les visions de diferents filòsofs respecte "què ens fa humans?" d'abans de Crist. La teoria del següent filòsof que vàrem investigar fou Descartes, ja del segle XVII. A causa dels quasi 2,000 anys que han passat des de les últimes teories que havíem vist, em pensava que la de Descartes seria radicalment diferent, i efectivament, així va resultar ser.
Durant la crisi del barroc i amb l'arribada de la modernitat, amb Descartes es produeix un canvi fonamental: l’ésser humà ja no es defineix per la seva ànima o la seva pertinença a una comunitat, sinó pel seu pensament. La seva famosa frase “Cogito, ergo sum” (Penso, per tant, existeixo) marca el naixement de la filosofia moderna i de la idea de subjecte autònom (únic). A classe també vàrem fer un treball en grup respecte a la visió de l'ésser humà de Descartes i vàrem dibuixar un petit esquema-model per representar el cos que planteja el cartesianisme.
(mapa conceptual per representar el cos que planteja el cartesianisme)
Després de tot el que hem abordat en aquesta situació d'aprenentatge sincerament no m'ha acabat de convèncer gaire cap visió filosòfica que hàgim vist a classe respecte a la pregunta "Què ens fa humans?", però la que més m'ha captat l'atenció ha estat la teoria de Plató amb el seu dualisme cos-ànima. Plató defensava un dualisme ontològic i antropològic, segons el qual l’ésser humà està format per dues realitats diferents: el cos, que és material i mortal, i l’ànima, que és immaterial, immortal i coneix les Idees eternes abans d’unir-se al cos.
Jo no m'adscric a aquesta ideologia, però la seva visió respecte a la nostra ànima i cos m'ha despert l'interès. El fet que l'ànima sigui immortal i que el cos sigui mortal és una opció que ja m'havia plantejat alguna vegada, i és per això que l'apartat de la SA3 que més m'ha captat l'atenció ha estat el dualisme antropològic platònic. No em convenç gaire, emperò, que l'ànima sigui immaterial i que conegui tot abans d'unir-se al cos, ja que això voldria dir que no existeix en cap dimensió (que jo conegui) i també que totes les ànimes són iguals les unes a les altres, o que com a mínim totes saben el mateix. El concepte de la reminiscència (recordar experiències i coneixement d'altres vides) també em costa de creure. Alguns nous interrogants que m'han sorgit són: si l'ànima realment és immortal, i existeix des de l'eternitat, on estava abans del big bang? On aniria si de cop es morissin tots els éssers vius? Dotaria de vida recorda que el CD, en català, no duu preposició objectes no-animats o desapareixeria?
(Plató i Aristòtil)
En aquesta SA hem abordat moltes teories noves i he après molts conceptes nous, però hi ha un aspecte de la SA que no m'ha quedat prou clar. Aquesta és l'antropologia cristiana. Realitzant aquest portafolis, he après aspectes de l'antropologia cristiana que prèviament no entenia mentre llegia el PowerPoint en el Classroom, però si realment la vull entendre hauria de revisar-la algun dia amb calma a casa. Un altre remei, segurament millor i més eficaç, seria revisar el que donem a classe la mateixa horabaixa d'aquell dia, i és una cosa que tinc pendent aplicar a la meva manera d'estudiar i espero començar a fer aviat.
Page updated
Report abuse