En aquesta darrera avaluació hem tractat el tema de per què tenim ètica, que és potser una de les coses que més ens diferencia com a humans dels animals, el fet de no de només tenir unes normes morals, sinó de qüestionar-les, d'estar pensant contínuament si el que volem fer és o no bo. En una de les sessions, vam plantejar una sèrie de situacions que ens podrien passar en la nostra vida quotidiana per tal de reflexionar sobre què seria més ètic fer en cadascuna d’elles. N'hi va haver una en particular que va generar molta controvèrsia: és correcte quedar-se doblers que no són teus, però que has trobat pel carrer?
Per una banda, molts vam coincidir que és incorrecte, especialment si es tracta d'una situació en què trobem una cartera amb el nom de la persona propietària, la qual ens permetria dur-la a la policia. Agafar els doblers en aquest context, sabent de qui són, és directament un robatori.
Per altra banda, hi havia qui opinava que, si realment necessites els doblers, pot ser acceptable agafar-ne una part. Això ens va dur a una altra qüestió important: és ètic prendre decisions segons les circumstàncies i els interessos individuals?
Aquesta pregunta va ser la que més em va fer pensar. Crec que vaig arribar a una resposta bastant ràpidament: no, no és ètic. Els humans vivim en societat i les nostres accions, tant si ho volem com si no, afecten altres persones. El que pot ser un benefici per a un mateix pot resultar perjudicial per a un altre.
Tornant al cas de la cartera: si, davant la meva necessitat, veig 100 euros i decideixo agafar-los, tant si realment els necessit com si no, potser estic llevant els únics 100 euros que aquella persona tenia, amb els quals havia de passar el mes o fer front a una despesa important. Tot i que jo n’obtenc un benefici immediat, estic perjudicant algú altre.
Crec que, encara que sovint no mesurem les conseqüències dels nostres actes i podem fer mal sense voler, altres vegades sí que pensem bé el que fem i, tot i saber que no és correcte, ho fem igualment per egoisme. Per tant, encara que la moral i, encara més, l’ètica ens marqui un camí que hauríem de seguir, crec que som capaços d’anar en contra seu, conscients de les conseqüències, simplement perquè ens convé, ja que probablement tothom té un límit on aquest egoisme surt, com quan es tracta de protegir la teva família o la teva pròpia vida. És en aquest punt on deixem de considerar els efectes de les nostres accions sobre la societat i només cerquem el nostre benefici personal. Una vegada vaig llegir que “quan has de triar entre dues males opcions, tries la que salva les persones que més estimes.” (Roth, 2014) i crec que és el que tendim a fer més els humans.
Per altra banda, també vam estudiar l’ètica d’Aristòtil, i una de les frases que més em va fer pensar va ser: “No es tracta de saber què és el Bé, sinó d’actuar bé.” Crec que aquesta idea assenyala un dels principals conflictes que afrontem com a éssers humans: sovint sabem què és el correcte, però no actuem en conseqüència.
Per exemple, la norma moral i ètica de “no matar” és un bé que es pot racionalitzar i universalitzar com una acció bona per si mateixa, però per tal que no hi hagi guerres, i no siguin necessaris soldats entrenats per matar, caldria que tothom actués d’acord amb aquesta norma. I això, malauradament, és una utopia. Crec que la teoria és clara i noble, però a la pràctica es mostren les seves limitacions dins la realitat humana.
El problema que veig en les dues grans perspectives ètiques que hem estudiat, tant la d’Aristòtil com altres com la de Kant, és que parteixen d’aspiracions o suposicions massa elevades o idealistes. Per exemple, Aristòtil considera que la fita de l’ésser humà és la felicitat (eudaimonia), però això pot dur una persona a cercar compulsivament aquest estat de plenitud. La realitat, però, des del meu punt de vista, és que la vida està feta de moments en què sí que hi ha instants feliços, però és impossible que tots els moments siguin bons. Per tant, perseguir una felicitat constant pot generar, paradoxalment, una gran frustració o fins i tot depressió, en veure que aquest ideal és impossible d'aconseguir.
Pel que fa als continguts que menys he entès en aquesta avaluació, probablement destacaria la perspectiva de Kant sobre l’ètica. Principalment, em costa comprendre els textos escrits per ell i crec que necessitaria molta més pràctica per arribar a un nivell que em permetés entendre no només el significat superficial dels textos, sinó també el que hi ha de més profund, les idees implícites i tot allò que vol transmetre de manera més subtil. Normalment, encara que arribi a entendre les idees principals dels textos, em resulta difícil anar més enllà, analitzar-la amb profunditat o formular-me preguntes que en derivin. A més, el fet d’haver faltat a algunes classes just quan es van explicar la perspectiva de Kant ha estat un desavantatge important per a mi. Crec que em faria falta tenir més temps per poder llegir més de Kant i poder comprendre'l millor, i més temps per estudiar-me millor la teoria, però en aquest tercer trimestre, especialment, el temps juga un poc més en la nostra contra.
Així i tot, d’entre les idees de Kant que vaig poder entendre, he de dir que em va sorprendre molt la seva concepció tan rígida de les lleis, especialment el fet que, segons ell, aquestes no admeten excepcions. Per a Kant, l’ètica esdevé llei, i aquesta llei és racional, independent dels sentiments o de les circumstàncies, ja que aquests no són universals, sinó que depenen de cada individu. Personalment, considero que, si en un jutjat tot es valorés amb tanta rigidesa, es podrien cometre moltes injustícies.
Personalment, el tema de les circumstàncies em sembla especialment delicat. D’una banda, no es pot jutjar tothom de la mateixa manera: no és el mateix una persona que mata amb premeditació que una altra que ho fa en defensa pròpia. Tot i això, aquest exemple ens podria conduir a un altre debat: com podem saber amb certesa si realment no hi havia cap altra manera de defensar-se que no impliqués llevar la vida a algú?
Sigui com sigui, aquest cas no és comparable al d’una persona que roba un banc per enriquir-se amb el d’una altra que ho fa per necessitat. Tot i que ambdues poden haver planificat l’acte, les circumstàncies són molt diferents. Malgrat això, totes dues han comès un delicte i, des d’un punt de vista legal, podrien merèixer conseqüències similars. En aquest punt, tornem a l’inici: en una situació desesperada, qualsevol persona podria arribar a robar encara que sap que no és ètic. Però, al final, robar és robar, i la justícia hauria de ser imparcial.
Per això considero que la qüestió de tenir en compte les circumstàncies és complexa, perquè ens podem preguntar: qui decideix quan és important tenir la situació d'una persona en compte i quan no a l'hora de jutjar-los? Potser és això el que volem dir quan afirmem que la filosofia no s’acaba mai. Sempre genera més preguntes que respostes. I potser és per això que la filosofia ha perviscut tants segles i seguirà viva encara molt de temps.