Embedded Files
UN PASSEIG PER LA POESIA DE POSTGUERRA I ACTUAL
UN PASSEIG PER LA POESIA DE POSTGUERRA I ACTUAL
Teoria i pràctica de la flor natural
Un entre tants com esperen i callen.Un entre tants.
Un entre tants com esperen, treballen.Un entre tants.
Un entre tants com esperen, badallen.Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, gemeguen.Un entre tants.
Un entre tants com esperen, s’ofeguen.Un entre tants.
Un entre tants com esperen i preguen.Un entre tants.
Un entre tants.
Un entre tants com esperen, barallen.Un entre tants.
Un entre tants com esperen i tallen.Un entre tants.
Un entre tants com esperen i callen.Un entre tants.
Un entre tants.
No hi havia a València dos cames com les teues.Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,amb una teranyina de llàgrimes als ulls.On ets? On són les teues cames tan adorables?Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.Creue les nits. Evoque les baranes del riu.Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.L’espectre de Francisco de la Torre, potser.No hi havia a València dos cames com les teues.Llargament escriuria sobre les teues cames.Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,entre una aigua claríssima, venies pel carrer.La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.Carregaven els hòmens els ventruts camions.Venien autobusos de Gandia i Paterna.Eixien veus del bars, l’olor d’oli fregit.Tu venies solemne sobre les teues cames.Oh la solemnitat de la teua carn tendra,del teu cos adorable sobre les llargues cames!Carrer avall, venies entre els solars, els crits,els infants que jugaven en eixir de l’escola,la dona arreplegava la roba del terrat,l’home recomponia lentament un rellotgementre un amic parlava dels seus anys de presóper coses de la guerra, tu venies solemne,amb més solemnitat que el crepuscle, o amb unadignitat que el crepuscle rebia de tu sola.Tota la majestat amada del crepuscle.No hi havia a València dos cames com les teues,Amb la viva alegria de la virginitat.Sempre venies, mai no arribaves del tot,i jo et volia així, i jo ho volia així:Nasquí per aguardar-te, per veure com venies.Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.Jo recorde unes cames, les teues cames nues,les teues llargues cames plenes de dignitat.No hi havia a València dos cames com les teues.Un cadàver verdós, un cadàver fosfòricva tocant les anelles, va preguntant per tu.Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.
La carn vol carn (Ausiàs March)
No hi havia a València dos amants com nosaltres. Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l'amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l'amor com un costum amable, com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peço d'una orella. El nostre amor es un amor brusc i salvatge i tenim l'enyorança amarga de la terra, d'anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que aixòno deu ser, que no estem en l'edat, i tot això i allò. No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.
En aquell temps sentí d’Amor delit / quan mon pensar mirà lo temps present (A.March)
ET casares de dol, com de dol vares rebre, al poble, la primera Comunió. De dol sempre, el dol sobre el teu cos en els dies solemnes. Sempre de dol, les cames llargues d'adolescent que creixia de pressa i sense vitamines, aquelles cames llargues i quasi sense gràcia, aquelles cames tristes, l'estiró de la guerra que et va fer dona abans de la primera sang.Aquelles cames que tu no sabies com posar, que sense tu semblava que creixien.Trista, trista València, quina amarga postguerra!Ens ompliren d'espases la sintaxi, d'arcàngels durament immutables a la porta dels cines, mentre reivindicaven prades de Garcilaso, marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant, vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica, carregaments de sucre que desapareixien de la nit al matí, si ho viu no me'n recorde, els camions sinistres que duien l'estraperlo. L'home palpava un cos adolescent, mentre ella es menjava un pastís sense participar en allò que al seu cos feroçment succeïa.També, veure pel·lícules, o millor somiar:el Coli, el Metropol, el Tyris... "En fan dos".El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!En seguien el curs amb tota atenció mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion d'una sal exaltada, de vida i llibertat, de possibilitats lluminoses de viure."No s'havia apuntat mai a ningun partit.Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.Una nit, en la guerra, el tragueren de casa i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.Els morts tots plens de mosques vora les carreteres..." "No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts".De dol sempre, de dol per a tota la vida.
…a unes tres milles de la mar, a la banda /occidental del riu Guadalaviar, sobre el / qual hi ha cinc ponts… (Sir John Talbot Dillon)
PENSE que ha arribat l'hora del teu cant a València.Temies el moment. Confessa-t'ho: temies.Temies el moment del teu cant a València. La volies cantar sense solemnitat,sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,sense picapedrers i sense obra de moro.La volies cantar d'una manera humil,amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.Lentament el miraves créixer com un crepuscle.Arribava la nit, no escrivies el cant.Més avant, altre dia, potser quan m'haja mort.Potser en el moment de la Resurreccióde la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.I el tema de València tornava, i se n'anavaentre les teues coses, entre les teues síl·labes,aquells moments d'amor i aquells moments de pena,tota la teua vida —sinó tota la vida,allò que tu saps de fonamental en ella—anava per València, pels carrers de València. Modestament diries el nom d'algun carrer,Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitatels dius, els anomenes, els escrius! Un poc més;i ja tindries tota València. Per a tu,València és molt poc més. Tan íntima i calenta,tan crescuda i dolguda, i estimada també.Els carrers que creuava una\lenta parella, els llargs itineraris d'aquells dies sense uncèntim a la butxaca, algun antic café,aquella lleteria de Sant Vicent de fora…La casa que estrenàreu en estrenar la vidadefinitivament, l'alegre veïnat.El metge que buscàveu una nit a deshora,la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!El naixement d'un fill, el poal ple de sang. Aquell sol matiner, les Torres dels Serransamb aquell breu color inicial de geranis.Veus, des del menjador, per la finestra oberta,Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,escoltes des del llit les sirenes del port.De bon matí arribaven els lents carros de l'horta.Els xiquets van a escola. S'escolta la campanaveïna de l'església. El treball, el tenaçamor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,des que et varen parir un dia a Burjassot:com mamares la llet vares mamar l'idioma,dit siga castament i amb perdó de la taula.Ah, València, València! Podria dir ben bé:Ah. tu, València meua! Perquè evoque la meuaValència. O evoque la València de tots, de tots els vius i els morts, de tots els valencians?Deixa-ho anar. no et poses solemne. Deixa l'èmfasi.L'èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.Més avant escriuràs el teu cant a València.
Lo temps és tal que tot animal brut (A. March)
UNA guitarra amarga, la guitarra profunda,pujava didals d'aigua d'un aljub remotíssim, dies llunyans, amarga la guitarra profunda,el secà de Paterna, nits de cel ample, grills,pouava lentament didals d'aigua amargosa,ressonava la pedra en una aigua remota, t'esgarraves la carn, dies salvatges, dies, una guitarra amarga, la mare agrunsa el fill,la cadira baixeta, el corral, la figuera,dalt del pati ballaven amb farolets encesos,la guitarra profunda, arribaven les ràfeguesd'una música nova dita "la carioca",nits de l'horta, les nits, el camí de Godella,l'Alqueria del Pi, una guitarra amarga,amarga, amarga, amarga, didals d'aigua d'aljub,didals d'aigua profunda, la guitarra profunda,darrere de la murta sonava la guitarra,mossegaven els cucs les fulles de morera,nadàveu en la séquia de Tormos i desprésdansàveu damunt l'herba, grotescament dansàveu,batallons de dacsars arribaven al pobleamb les fulles verdíssimes, després aquell diumengeva començar la guerra, i va arribar la guerraplena de camions, pistoles i banderes,el foc dels sacrilegis, la sang sobre l'asfalt,"Hijo, me alegraré que al recibo de ésta..."una guitarra amarga, la guitarra profunda,el pare, dret, al carro la nit del bombardeig,el carro trontollava, nit endins, vers la Bíblia,s'ha mort el pare, ha mort Antònia, ha mortel Saboner, flotaven les minetes encesesdins les tassetes d'oli ¿ saps qui s'ha mort ?, les llarguescampanes del meu poble que no s'acaben mai,que es planyen lentament, una guitarra amargapouava amargament didals d'aigua d'aljub,un aljub remotíssim, un Parenostre per...,una guitarra amarga, la guitarra profunda,s'ha perdut en el pati, estava entre els canyars,la sèquia de Montcada, com un brau argilós,Benifaraig, Carpesa, Poble Nou, Borbotó,Jaume Bru, per l'amor de Déu, no em deixes sol,els corcons rosegaven les fustes de la taulaes morí la figuera del corral de ma casa,ningú no sabrà dir quan o de què es moria,desesperadament, amargament sonavauna guitara oculta, la guitarra profunda,una guitarra amarga, amarga i profundíssima,i poua didals d'aigua d'un aljub remotíssim.
Deixant amics e fills plorant entorn (A. March)
ACÍ estigué la casa on visqué Ausiàs March. D’ací el tragueren, mort, amb els peus per davant, envers la catedral. Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina. Penses els darrers anys d'Ausiàs March, perrplexe amb la viviacitat dels poetes locals, de l’Horta de València. Jo sóc aquest que em dic… Es colpejava el pit,el puny com una pedra, insistint foscament. I se’n tornava a casa, irritat, en silenci, barallant l’epigrama ple de dificultats, unes banalitat del tot insuportables. Un dia es va morir com es mort tot el món. Jo sóc aquest que em dic… Agafats de les mans, vàrem llegir la làpida. I seguírem, després, pel carrer de la Mar. Ens atreia la casa. I altre dia tornàrem. I hem tornat molts de dies. Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina. Hem entrat a la Seu; hem vist la sepultura d’Ausiàs; hem mirat aquell Sant Vicent, vell, que pintà Jacomart. Tornem algunes voltes. El carrer de la Mar, el de les Avellanes. Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March. Ací, de cos present, estigué Ausiàs March. De cos present. Jo sóc aquest… Un sagristà de la Seu em contava com referent el cos d’Ausiàs, amb fils-ferro, enllaçant trossos d’ossos Un migdia, de llum exasperada, anàrem a Beniarjó; collirem unes flors en un marge: les volies deixar en aquelles ruïnes. Creuàrem en silenci les ruïnes, pensàrem Ausiàs March allí, l’esclava de cinc mesos, amb el fill bord creixent-li; retornàrem després a Gandia; tu duies les flors en una mà. En eixir de Gandia les llançares a l’aire, a l’aire de Gandia i de Tirant lo Blanc. Jo soc aquest que em dic… Carrer de Cabillers, la Plaça de l’Almoina. La teua mà en la meua com un grapat de terra, arrelats l’un en l’altre.
PER EXEMPLE
PER EXEMPLE
Entre aquests dos estats és tot lo poble / e jo confés ésser d'aquest nombre. (A. March)
Els anys de la postguerra foren uns anys amargs, com no ho foren abans els tres anys de la guerra, per a tu, per a mi, per a tants com nosaltres, per als mateixos hòmens que varen fer la guerra. La postguerra era sorda, era amarga i feroç. No demanava còleres, demanava cauteles, i demanava pa, medicines, amor. Anys de cauteles, de preocupacions i tactes, de pactes clandestins, conformitats cruels. Ens digueren, un dia: La guerra s'ha acabat. I botàrem els marges i arrencàrem les canyes i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes i ballàrem alegres damunt tota la vida. Acabada la guerra, fou allò la postguerra. S'apagaren els riures estellats en els llavis. I sobre els ulls caigueren teranyines de dol. S'anunciaven els pits, punyents, sota les teles. Un bult d'amor creixia, tenaç, a l'entrecuix. Eren temps de postguerra. S'imposava l'amor; brutalment s'imposava sobre fam i cauteles. I fou un amor trist, l'amor brut, esgarrat. Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa que vàrem perpetrar, innocents i cruels, plens ja de cap a peus d'obscenitat i fang. Res, ja, tenia objecte. La guerra, la postguerra... ¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure. I després de palpar-nos feroçment, brutalment, arribàvem a cas i dúiem les mans buides, i encara ens mirem ara les mans buides a voltes, i ara sentim l'espant que llavors no sentíem i plorem per aquella puresa que no fou, per aquella puresa que mai no hem pogut viure, que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.
Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,i seràs, per a sempre, poblei seràs, per a sempre, poble,i patiràs, i esperaràs,i aniràs sempre entre la pols,et seguirà una polseguera.I tindràs fam i tindràs set,no podràs escriure els poemesi callaràs tota la nitmentre dormen les teues gents,i tu sols estaràs despert,i tu estaràs despert per tots.No t’han parit per a dormir:et pariren per a vetlaren la llarga nit del teu poble.Tu seràs la paraula viva,la paraula viva i amarga.Ja no existiran les paraules,sinó l’home assumint la penadel seu poble, i és un silenci.Deixaràs de comptar les síl·labes,de fer-te el nus de la corbata:seràs un poble, caminantentre una amarga polseguera,vida amunt i nacions amunt,una enaltida condició.No tot serà, però, silenci.Car diràs la paraula justa,la diràs en el moment just.No diràs la teua paraulaamb voluntat d’antologia,car la diràs honestament,iradament, sense pensaren ninguna posteritat,com no siga la del teu poble.Potser et maten o potserse’n riguen, potser et delaten;tot això són banalitats.Allò que val és la consciènciade no ser res si no s’és poble.I tu, greument, has escollit.Després del teu silenci estricte,camines decididament.Assumiràs la veu d’un poble
Page updated
Report abuse