Primers premis de prosa i poesia

SIGUES LLIURE DE PENSAR

Benvingut a la meva història, no sé per quina raó estàs llegint aquest petit escrit però t’asseguro que si t’ajuda a entendre el món, com a mi em va ajudar a viure aquella experiència, val la pena quedar-te, però comencem pel principi. Em dic Víctor, tinc 15 anys i la manera que tenia de veure les coses que per mi era la normal va canviar en unes vacances d’estiu, on em vaig adonar de la importància del respecte i de la diversitat, t’asseguro que desitjaria que tothom en algun moment o altre de la seva es fes la reflexió que jo em vaig fer aquell estiu, i si aquest escrit és el primer pas per fer-la n’estaré encantat.

Suposo que ara ja tens curiositat pel que va passar i ja t’he atrapat completament, així que no et faré esperar i t'explicaré que era un dia d’estiu, finals del juliol i la calor envoltava el meu cos xop d’aigua amb clor de la piscina municipal del meu poble, on gaudia d’un bon dia amb els meus amics. En arribar a casa quan ja tancaven, pels voltants de les 7, em vaig trobar els meus pares ben plantats davant del televisor observant les notícies del vespre. No sabia ben bé el que estava passant, però ho vaig entendre tot en veure com sortia a la televisió una família de negres que es queixaven dels seus drets, i una gran manifestació contra el racisme que hi havia a la plaça Major de Barcelona, els meus pares estaven realment enfadats amb les imatges, i de les seves boques sortien frases com “de què s’han de queixar aquests, si només serveixen per a treballar”. En aquell moment pensava que era la veritat, que la gent negra només servien de criats i que seria millor que tots fóssim del mateix color, era el que m’havien ensenyat des de ben petit i com que sempre aprenia del que feien els meus pares jo seguia els mateixos passos, i ells estaven contents que així fos. Però, de cop, em va sorprendre sentir un comentari diferent dels normals, quan la meva mare va dir “i aquesta colla d'immigrants els haurem d’aguantar durant un mes?”. En sentir allò el meu pare la va mirar amb mala cara i ràpidament vaig suposar que li havien donat feina a un país d'Àfrica, el meu pare era un dels paletes més reconeguts del món i molt sovint no era a casa, però no entenia per què la mare ho deia en plural, però em van acabar dient de forma molt seca que passaríem tot el mes d’agost a Nigèria. Em va sobtar la idea de passar tot un mes a fora, però més impactant va ser quan el meu pare seriosament em va dir que em fes la maleta perquè l’endemà a última hora sortia l’avió. Sense gairebé respiració i sense temps a pensar, vaig treure tota la roba de l’armari i la vaig col·locar en una maleta vermella, no tenia gaires ganes de veure i relacionar-me amb la gent aquella que, segons els meus pares. era dolenta, però no tenia més remei que anar-hi, així que l'endemà a les 11 de la nit ja som tots tres a l'aeroport de Barcelona amb les nostres grans maletes al costat, amb mala cara, pensant en la gent d’allà. El trajecte amb avió de 3 hores se'm va fer llarg, ja que no parava de pensar què faria tan lluny de casa i sense amics. Des del cel es veien petites cases i el mar, un gran mar, però com més a prop érem d’arribar, menys cases hi havia, era com un gran desert, no es veia aigua per enlloc i no tenia ni la més remota idea d’on era, i de si el meu destí era aquell, però vaig procurar no pensar-hi més, fins que una veu que sortia pels altaveus que hi havia sobre meu ens informava que ens cordéssim el cinturó de seguretat perquè ja havíem arribat a Nigèria. En posar peu per primer cop en aquelles terres, la meva ment es va estranyar, feia moltíssima calor, no ho suportava, però encara suportava menys la sensació de nervis a l’estómac. Va començar malament el dia, bé, més ben dit, la nit. Anàvem directes cap a un petit hotel on hi havia un cartellet: prohibit el pas de gent negra si no són del personal. Em semblava curiós que, en una terra on la gent era de color, se'ls prohibís el pas en alguns llocs, però no em va estranyar que el meu pare triés precisament aquell hotel. Ens va rebre un home molt amable d’un color de pell fosca i aquí va ser el primer problema, el meu pare ja li va dir unes quantes coses a la cara i va demanar ràpidament el full de reclamacions. No suportava veure el meu pare enfadat, tot i que era el seu estat d’ànim habitual, així que en arribar al que seria el meu llit durant un mes em vaig estirar cansat dels crits i del viatge, i em vaig quedar ben adormit.

No va tardar gaire a sortir el sol, i ara sí que no suportava aquella calor, que feia que el cos em quedés ben enganxós, i després de fer-me una bona dutxa i vestir-me amb la roba més curta que portava, vaig decidir sortir per aquells terrenys per a mi inexplorats. Com que no hi havia el meu pare, no vaig tenir cap problema de sortir per la porta i caminar recte per una esplanada de sorra fina que s'estenia fins a perdre’s en l’horitzó. Però en avançar una mica més, em vaig trobar en un petit camp, aquí va venir el meu gran canvi, en veure que els qui treballaven en aquell diminut camp a sota del sol llampant eren uns 20 nens vestits amb poca roba i suant la gota gorda. No entenia el perquè, i menys sabent que aquell país era un dels més rics, com un país tan ric pot tenir nens treballant a 50ºC i aquell aspecte de cases pobres i sense recursos, em preguntava; tot i que el meu cap intentava pensar que les imatges que estava veient eren normals, ja que els nens eren negres, i segons la meva família és el que han de fer, treballar. Però no vaig poder evitar que em passés pel cap què passaria si aquell nen que devia tenir uns 7 anys hagués sigut jo. No em podia creure el que estava pensant, com em podria comparar amb un negre? Fins que vaig intentat obrir la meva ment i pensar que potser la meva manera de veure el món no era la correcta, potser aquestes persones haurien de tenir els mateixos drets que jo, i pensant i pensant vaig decidir apuntar-me a la feina dura de camp. Aquests, en veure que un blanc s’acostava, es van enretirar del seu lloc, em tenien por, i jo no volia que fos així, jo no era dolent, i va ser allà que em vaig adonar de com els tractàvem, de com els impedíem anar al nostre país, de com cada dia havien d’estar dia i nit ajupits treballant en aquell petit camp, segurament per agafar nosaltres el seu benefici i tractar-los com a esclaus, va ser allà que em vaig penedir de pensar com els meus pares, d’actuar com ells, de les paraules que havien sortit de la meva boca quan insultava el meu company negre, i ara pensar com seria si m’ho fes a mi pel simple fet de ser blanc, mentre tota la meva família estaria morint de gana o intentant emigrar per les guerres, molts cops provocades pels diners. Va ser allà quan vaig veure reflectit tot el patiment d’aquells pobres nens en una gota de suor que li regalimava del front a un d’ells. I pensant en com podia haver estat tan ignorant, tan poc respectuós, mirant només per mi, sense saber que

vivim de la diversitat, i com n’és de precios veure que hi ha gent tan diferent de tu, tan diferent entre ells, simplement diferents. Els nens, en veure’m agenollat sobre la sorra calenta amb els ulls plorosos, es van apropar cap a mi, i amb tota la seva bona intenció em van saludar donant-me la mà dreta, però no va ser l’única mà que vaig notar, ja que a la meva espatlla es recolzava la mà del meu pare, que en veure'm envoltat d’aquells nens em va empentar cap enrere i els va cridar i insultar molt fort. Aquí va ser quan vaig sentir realment vergonya de la manera que tenia de pensar i actuar i em vaig enfrontar, les meves paraules eren tan sinceres que el vaig deixar amb la boca ben tancada, sense saber què dir, i va ser llavors quan em va enviar cap a un avió enorme blanc que marxava al cap de mitja hora. Estava tan enfadat que vaig marxar sense pensar-m’ho dos cops, no sabia què faria un cop a Barcelona, però esperava que la meva àvia em passés a buscar i em quedés a casa seva el que els faltava de viatge. Sabia prou bé que la relació amb els meus pares a partir d’aquell dia ja no seria igual, els havia decebut, però sincerament tenia la petita esperança que s’adonessin del que estaven fent, del que estaven dient, i de com estaven tractant l’altra gent simplement per tenir un to de pell diferent.

El viatge de tornada se'm va fer llarg, però ara el que pensava en mirar per la petita finestreta no era el que passaria, ni la gent que trobaria en arribar, sinó que ara en observar la terra per l’aire em preguntava com serien les persones a sota meu, i ja no tenia la por que fossin negres, sinó que tenia les ganes de conèixer noves cultures, noves religions, nous països, nova gent, fins i tot noves maneres de pensar, estava disposat a tot, sense por que algú em digués el que havia de fer, em sentia lliure.

I en arribar a Barcelona va ser quan en una petita televisió de dins d’un bar encara hi havia les notícies de les manifestacions antiracistes, i vaig passar de ser dels que insultava i estava en contra dels drets cap a ells, a ser un dels milions de persones que aixequen pancartes en una de les places més grans de Barcelona.

Boix Categoria C

ELS MOMENTS EFÍMERS

La vida es mesura en vivències i són aquestes les que ens fan créixer i evolucionar. En general, la gent només anomena vivències les que són memorables i espectaculars, les que per alguna raó creiem que són les més importants i que van marcar un abans i un després en la nostra vida.

Les meves preferides, però, són les que passen inadvertides per la resta de la gent; aquelles vivències que, sovint, queden amagades en un racó de la nostra ment i requereixen ajuda per treure’n la pols, per veure’n la brillantor. Són els moments efímers que fan d’una experiència la vida.

La infravaloració d’aquests petits instants fa que ens oblidem del seu potencial i autenticitat. Precisament, la seva curta fugacitat són el que els fan especials. Petits detalls quotidians que, per la seva normalitat, passem per alt la seva bellesa. Curts espais en el temps que semblen insignificants, però poden significar un tot amagat en un no-res.

D’aquells set dies de colònies, en neixen vivències úniques i especials. El fet de compartir-les fa que tots els qui les hem viscudes ens uneixi un sentiment d’estima i amor capaç de qualsevol cosa. Cadascú escollirà una de les vivències com la seva preferida i moltes tindran un punt en comú o fins i tot seran les mateixes. Però seran les que hauran passat desapercebudes per tots nosaltres, les oblidades, les que ens hauran unit i marcat com a persones.

Era l’última tarda que estàvem junts. La gran majoria només pensava en la nit. Tocava discoteca i era la més important i bonica de totes les que havíem de compartir. Estàvem vorejant el bosc que temps enrere havia abraçat la casa de colònies per protegir-la d’un incendi per salvar-la. Des fet, si passes els dits per l’escorça, encara tenen un polsim negre que recorda amb amargor aquells dies tan durs per la gent de la comarca.

Recordo que estàvem asseguts a la vora del camí, recuperant-nos de la ruta amb bicicleta que fèiem. Amb les bicicletes tirades pel camí, ens vam estirar al mig del camp per recuperar-nos. Alguns ho van aprofitar per beure aigua i d’altres van preferir abocar-se-la per sobre i refrescar-se. Només se sentien les nostres converses ofegades per l’aire i el cant d’algun ocell perdut.

De sobte, recordo que algú es va incorporar i va dir:

- Que bonic tot plegat!

No va fer falta dir res més, perquè això ja ho va dir tot. Ens vam aixecar i vam córrer sense rumb, només seguint el sol. Lliures i sense preocupacions, ens vam sentir com un ocell que surt de la gàbia per primera vegada i contempla la grandesa del món davant seu. Tots els rellotges es van aturar per fer-nos sentir plens de vida per un instant.

Encara sento els rostolls del que mesos abans havia sigut blat sota els meus peus. Encara sento l’olor de bosc omplint-me els narius i el vent acariciant-me els cabells. Encara sento els últims rajos de sol cremant la meva pell i la roba onejant al meu darrere al ritme de la meva velocitat corrent. Encara sento les llàgrimes de felicitat rodolant per la meva cara i el crit de llibertat que demanava sortir de dins meu.

Tu que com jo sovint has ignorat els petits moments de la vida que són els que la fan meravellosa. Tu que com jo has fet d’un moment efímer la seva vivència preferida sense ser-ne conscient. Tu que com jo ens hem oblidat que són precisament aquests petits instants els que ens omplen de vida.

Admiradora del sol

Els estius al matí, el meu únic vici és sortir al jardí amb el banyador posat, els peus descalços i algun llibre rellegit per impregnar-me del sol i sentir-lo a la pell mentre passen les hores. Però avui només hi havia lluna. M’he estirat, igualment, sobre la gespa humida, que em treu aquesta calor feixuga, i en comptes de tancar els ulls, els he obert no només per veure-hi, sinó per mirar. Aquesta vegada no era el cel qui m’observava amb els ulls tancats, era jo qui contemplava fins al més mínim detall aquell negre infinit.

En un intent de reconèixer les constel·lacions més típiques, repasso aquell mar d’estels inacabable que es presenta a quilòmetres dels meus ulls. La veritat és que, més enllà de l’Ossa Major, tot és caos per a mi. Penso que l’Univers, l’explosió d’astres, és l’origen de tot el que som i potser no ens aturem a pensar en com de curiós és això de viure entre galàxies i satèl·lits. Giro el cap lleugerament cap a la dreta i em trobo la Lluna, plena i resplendent, que il·lumina, de manera molt més discreta i subtil que el Sol, la Terra. M’imagino avions, astronautes i potser éssers desconeguts per a nosaltres, quan de sobte un estel que brilla de manera persistent em distreu. Però el que més em sorprèn no és aquest espurneig, sinó que al seu voltant aconsegueixo albirar el que crec que és una constel·lació. Les estrelles ballen a la meva retina fins a formar el que sé que no és cap constel·lació: és un mirall. I uns ulls, uns llavis, un nas, fets amb petits estels, em recorden a tu, et dibuixen geomètricament a l’estil de Picasso.

La meva mare sempre diu que veu meravelles i desgràcies reflectides en els núvols, i jo només hi veig taques. Però ara, ara que sembla que la meva imaginació s’eleva fins a la Lluna, sembla que puc veure tot el que soc en aquestes estrelles. Et veig a tu perquè t’has materialitzat en els estels des del meu pensament, on existeixes lúcidament, més viva que mai. Et veig a tu perquè ets l’únic que em mou i em remou internament, l’única proposició necessària. I tu ja no pertanys al meu món físic, ja no et poses el banyador ni jaus al meu costat a prendre el sol, ja no estem en la mateixa dimensió. De fet, eres més de nit que de dia, més de lluna que de sol, més a la teva manera; i jo, ara, soc més tu que no pas jo mateixa. Però suposo que, de tant en tant, quan decideixi sortir la lluna en comptes del sol, podré observar-te a través de les estrelles, esguardar-te com sempre m’ha agradat fer.

Pseudònim: Selene

Categoria A

(L’ús de majúscules o minúscules inicials en les paraules Sol, Terra, Lluna i Univers és variable pel sentit literari del text).

DEL COR AL COR

Jo tenia una llavor,

que em va ensenyar a parlar, em va ensenyar el camí de l’aigua,

perquè estava a punt d’esclatar.

Jo ja li vaig dir adeu, però l’he tornat a veure, amb una forma diferent,

així que no em vull distreure.

M’he imaginat que potser era un conill

o potser una gallina

o un cuc amb molt d’estil

o fins i tot una gavina.

Cada passa que faig, la veig més estranya,

no sé si està bé on vaig,

té més potes que una aranya!

La meva petita llavor,

amb més potes que una aranya, és tan gran com un somriure que omple aquest món.

La llavor del meu cor, s’ha convertit en un arbre,

que omple la clariana l’amor.

LLÀGRIMES GUARDADES

Com un mar d’avorriment,

com un oceà de tristesa,

camina sense camí

cap a la poderosa gentilesa.

Capdamunt d’un cim d’imatges

veu un pardal passar,

és la seva vida,

la que el vent es va emportar.

Records abandonats

li apareixen a la ment,

crues, llargues històries

amb un fosc començament.

Les xàldigues del cor sospiren,

quant de temps portem aquí?

El suficient per a aprendre,

o el suficient per a morir?

Guspires de memòria

s’enreden com un llaç,

es lliguen, es regiren,

fent del mal un pedaç.

BANLOK

4t ESO

PRIMERA AUDICIÓ D'UN PIANO

Llargues nits desvetllat de matinada, recorrent les tecles del meu piano,

pensant en cada melodia desesperada, que es transmeten com desig en va.

Tant de bo l’anhel del destí fos suficient per a recrear la realitat.

Forces inesgotables que alteren racons, d’on s’evidencia la veritat.

Dits tremolosos durant centèsimes, temps indeterminat, com si fossin segles.

Tret de sortida, s'inicia la melodia, moment d’incertesa, ànima feble.

S’esgota la satisfacció desmesurada, fruit d’una càlida tremolor,

un ambiciós final del qual tothom s’alegra, per ser font de llum dins la foscor.

Infinites tecles