Figures ocultes

(Theodore Melfi, 2016)

Ens revela el paper de tres dones afroamericanes -Katherine G. Johnson (Taraji P. Henson), Dorothy Vaughn (Octavia Spencer) i Mary Jackson (Janelle Monáe) -, que van ser capitals durant els primers anys de la carrera espacial i que sense el seu treball hauria estat molt més difícil aconseguir que l'astronauta John Glenn orbités al voltant de la terra, o es culminesin els projectes Apol·lo que van portar a l'home a la Lluna.

Però, per a aquestes tres heroïnes modernes, a la necessitat de demostrar el seu innegable talent professional, s'uneix la lluita pels drets civils dels afroamericans i el lloc de la dona en el món laboral i científic, i més en un àmbit tan controlat per els homes com l'enginyera i les matemàtiques.

Et donc els meus ulls

(Iciar Bollain 2003)

Premiada amb 7 Goyas, inclòs el de Millor Pel·lícula, és cinema compromès i bo. La càmera penetra en la vida quotidiana d'una llar, i el seu entorn, on el matrimoni és una presó perversa de silenci i autodestrucció. Estremidor testimoni del que passa en bastants llars i que en molts casos acaba de manera terrible. Tan trist com necessària quan al nostre país segueixen creixent el nombre de dones assassinades per les seves parelles o exparelles.

Tres anuncis a les afores

(Martin McDonagh 2017)

Pel·lícula carregada de premis, tots merescuts, i protagonitzada per una dona, on la seva filla ha estat violada i assassinada, i considera que la policia no investiga amb la determinació necessària per trobar a l'assassí. Intrigant en tot el seu desenvolupament, no només en l'argumental, també en el moral, el que la fa encara més atractiva. Subversiva i reflexiva, incòmoda per a l'espectador intel·ligent, cada gir de el guió planteja un debat ètic. Immensa Frances McDormand, com sempre, fent de mare coratge amb un sarcasme corrosiu i aspre. Molt recomanable per al debat per les seves nombroses arestes.