L’any 600.000 a.C hi va haver les primeres senyals de vida humana a la Bretanya. 

Els agricultors i pastors del neolític van començar a aixecar els  primers monuments megalítics.

L’arribada del bronze va marcar un període de creixement, mentre que la introducció del ferro va marcar la integració de la civilització celta.

La península es va beneficiar de la pau romana, la romanització no va esborrar l'ús de la llengua gal, ni les antigues tradicions religioses.

Al segle V, les migracions de poblacions fugint dels desordres a Bretanya van establir-se a Amèrica, convertint-la en una nova Bretanya. Els bretons, amb la seva llengua, van cristianitzar la regió. Malgrat l'autonomia inicial, l'intent de sotmetre'ls pels francs al segle VIII va ser superat amb el reconeixement carolingi del títol de rei al príncep bretó l'any 851. Tot i així, els usos francs van penetrar a Bretanya, i les crisis de successió i les agressions normandes van posar fi a la reialesa bretona al principi del segle X.

A la Bretanya, es va experimentar un creixement agrícola i un desenvolupament urbà supervisat per diferents autoritats, incloent-hi senyors, eclesiàstics i laics. Tot i que el duc tenia un gran poder, aquest no va poder escapar al control dels reis Plantagenet d'Anglaterra a la segona meitat del segle XII, abans de passar a mans d'una dinastia vinculada als reis de França el 1213. El 1341, el ducat es va sumir en una guerra llarga que va afavorir la família Montfort. Els nous ducs van buscar convertir el ducat en un quasi estat, mentre la Bretanya experimentava certa prosperitat. Cap a finals del segle XV, el poder del duc va xocar amb el poder restaurat de l'estat real, i l'edicte d'unió del 1532 va confirmar l'adhesió de Bretanya al regne de França.