Vapor i nació
Del segle XVIII al segle XIX. Al llarg del segle XVIII, un cop superada la desfeta de 1714, Catalunya va viure un període de creixement econòmic que va posar les bases de la transformació industrial. L’especialització agrària, el comerç exterior i l’aparició de les manufactures de cotó i lli van ser algunes de les claus d’aquest procés. El paisatge català es va anar omplint de vapors, fàbriques i colònies tèxtils, configurant un nou model econòmic que va transformar el territori i la societat. El creixement industrial va consolidar la burgesia industrial catalana, que serà decisiva en l’impuls del catalanisme polític i el modernisme.
Els anys elèctrics
A principis del segle XX Catalunya és un país que bull en l’àmbit polític, econòmic, social i cultural. La crisi del règim, propicia l’ascens del republicanisme i del catalanisme polític, el moviment obrer aflora i també la conflictivitat social. Es viu una dinamització de la cultura pròpia, amb el noucentisme i les avantguardes, dos elements claus que marquen aquest període. En aquest context, es constitueix la Mancomunitat de Catalunya (1914), el primer òrgan d’autogovern des de 1714. El 1931 es proclama la Segona República espanyola, però, el cop militar de 1936, inicia tres anys de cruenta guerra civil que acaba amb la instauració de la dictadura del general Franco que comporta la supressió de l’autonomia catalana, l’exili i una forta repressió dels moviments catalanistes i d’esquerres.
Desfeta i represa
La derrota republicana a la Guerra Civil va tenir unes conseqüències devastadores per a Catalunya. La dictadura franquista, d’ideologia feixista i ultracatòlica, va iniciar una duríssima repressió contra tots els moviments d’esquerres, republicans i catalanistes. Totes les institucions catalanes van ser desmantellades i, la llengua, prohibida. L’hivern de 1939, mig milió de persones van fugir a l’exili i només a Catalunya es calcula varen ser-ne afusellades unes 4.000. Després de 20 anys de postguerra el Pla Nacional d’Estabilització Econòmica de 1959 va suposar la fi de l’autarquia i va significar l’inici d’una època de creixement econòmic durant els anys seixanta. Ja en els anys 70, els estudiants, els sindicats i els moviments veïnals van liderar la nova onada de protestes i reivindicacions. La mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, va ser un cop letal per al règim, que ja estava en descomposició. Dos dies després, Joan Carles de Borbó, que Franco havia designat com a successor seu, va ser coronat rei d’Espanya.
La Catalunya contemporània
La història de la Catalunya contemporània comença just després del franquisme, amb l’aprovació de la Constitució espanyola de 1978 i de l’Estatut de Catalunya de 1979. Amb l’autonomia va començar una etapa de plena recuperació cultural, política i social. Entre 1980 i 1990 es despleguen diferents lleis per impulsar la construcció nacional. En un clima d’optimisme i estabilitat, i en plena globalització, Catalunya va viure una fase de creixement econòmic i un esclat turístic que va afavorir l’arribada de milers de persones provinents d’altres països. Catalunya no havia estat mai culturalment tan diversa ni tan rica. L’Estatut del 2006 va ser l’eina que el Parlament va dissenyar per ampliar l’autogovern, però el text, àmpliament referendat pels catalans, va ser retallat al Congrés dels Diputats i es van presentar diversos recursos davant del Tribunal Constitucional. A la segona dècada del segle XXI, Catalunya, ha viscut uns anys de turbulències i d’àmplies mobilitzacions al carrer causades per les retallades en serveis públics bàsics, per la reivindicació de la sobirania nacional i la repressió judicial i política. L’1 d’octubre el 2017 el poble català es va organitzar com mai abans per celebrar un referèndum per a la independència, sense la cobertura legal de l’Estat espanyol.