Qui som

LA NOSTRA FILOSOFIA

El marc teòric i conceptual que sustenta la nostra pràctica es situa en el camp de la salut mental col·lectiva i comunitària, que rebutja la perspectiva biomèdica sobre la salut mental.

Pensar el treball col·lectiu des de fora d'un marc conceptual clínic, ens permet situar-nos en un espai social comunitari, entès com a productor de nous sentits per als subjectes de la bogeria. La semàntica que acompanya a la noció de malaltia mental provoca un gran pes estigmatitzant que socialment condueix al rebuig i l’aïllament d’aquest col·lectiu. Combatre-la requereix poder construir nous sentits i significats pel patiment psíquic d’aquestes persones.

És a partir de les pràctiques que sorgeixin d'aquests contextos col·lectius i comunitaris que s’obre la possibilitat de que el propi subjecte elabori una nova narrativa sobre si mateix que, allunyant-lo de la identitat patologitzada, el situï en un lloc diferent, desenmalaltin la seva identitat, per tal que aquesta pugui ser construïda i contemplada més enllà de la noció de malalt mental. Només des de l’ocupació d’aquest lloc diferent és possible que la persona tingui una evolució vital igualment diferent a aquella que, naturalitzant-la, li assigna la psiquiatria biomèdica o l’estigma social.

Una de les conseqüències del trastorn mental és el trencament del llaç social i la pèrdua de vincles. El treball comunitari pot afavorir la seva reconstrucció, tot sostenint la seva fragilitat en un context acollidor i respectuós de la diferencia. L’espai col·lectiu és a més, un lloc on el grup pot tenir cura de cada membre, cosa que afavoreix la recuperació de vincles i la posterior integració social en la comunitat, en el seu sentit més ampli.

Per tal de que la construcció d’aquests nous sentits i significats que proposem siguin possibles, és imprescindible treballar des de plantejaments desjerarquitzats, horitzontals i oberts a la reciprocitat de la transformació mútua.

Conseqüentment, pensar el treball en salut mental col·lectiva implica necessàriament que les mateixes professionals hem de situar-nos en un lloc diferent i sostenir aquesta posició d'horitzontalitat que permeti qüestionar i dubtar de la pròpia praxi, evitant així caure en posicions de producció i reproducció de pràctiques de dominació. Per evitar-ho, l'etiqueta diagnòstica amb la qual carreguen les participants del club, queden en suspens, eradicada de l'espai col·lectiu. Això no significa que es negui l'existència de la malaltia com a tal, però si que es rebutja obertament que aquesta constitueixi la identitat de la persona amb patiment psíquic, al mateix temps que es reivindica que cada subjecte sigui l'eix i la protagonista del seu propi procés de transformació vital. Aixec és en aquest sentit un espai que dóna cabuda a les diferents maneres que cada subjecte té de vivenciar la seva relació amb la malaltia.