Qui som

El marc teòric i conceptual que sustenta la nostra pràctica es situa en el camp de la salut mental col·lectiva que subratlla el necessari abordatge interdisciplinari entre tots els sabers, pensant-los en complementarietat i fomentant el diàleg de manera horitzontal. No es rebutja el saber biomèdic sinó el seu monopoli sobre el camp de la salut mental. El patiment mental és un fenomen complex i de causes múltiples (socials, culturals i mèdiques) que requereix una aproximació, també, complexa. Aquesta aproximació necessàriament convoca diferents disciplines, sectors i contextos. La salut no és només territori de la medicina com tradicionalment s’ha pensat sinó que interpel·la multitud de sabers, inclosos els sabers de l’experiència.

Pensar el treball col·lectiu des de fora d'un marc conceptual clínic, permet situar-nos en un espai social comunitari, entès com a productor de nous sentits per a les persones amb patiment mental, persones amb diagnòstic, persones subjectes de la bogeria,… La semàntica que acompanya a la noció de malaltia mental provoca un gran pes estigmatitzant que socialment condueix al rebuig i l’aïllament d’aquest col·lectiu. Combatre-la requereix poder construir nous sentits i significats pel patiment psíquic. Pensem que el terreny de la cultura, l’art i el contacte social és central en això.

És a partir de les pràctiques que sorgeixin d'aquests contextos col·lectius i comunitaris que s’obre la possibilitat de que la pròpia persona elabori una nova narrativa sobre si mateixa que, allunyant-la de la identitat patologitzada, la situï en un lloc diferent, desenmalaltint la seva identitat, per tal que aquesta pugui ser construïda i contemplada més enllà de la noció de malalta mental. Només des de l’ocupació d’aquest lloc diferent és possible que la persona tingui una evolució vital igualment diferent a aquella que, naturalitzant-la, li assigna la psiquiatria biomèdica o l’estigma social. Per altra banda, les causes de les malalties no són només orgàniques o individuals. Existeix una distribució desigual del patiment i una responsabilitat social i estructural que incideix en la fabricació de sofriments i malalties evitables que exigeixen abordatges també socials i no només individuals.

Una de les conseqüències del sofriment mental és el trencament del llaç social i la pèrdua de vincles. El treball comunitari pot afavorir la seva reconstrucció, tot sostenint la seva fragilitat en un context acollidor i respectuós cap a la diferencia. L’espai col·lectiu és, a més, un lloc on el grup pot tenir cura de cada membre, cosa que afavoreix la recuperació de vincles i la posterior participació social en la comunitat, en el seu sentit més ampli. L’habilitació d’espais en salut és un dels propòsits d’Aixec, així com l’obertura simbòlica del que significa el sofriment i l’articulació de noves solucions col·lectives per a gestionar-lo.

Per tal de que la construcció d’aquests nous sentits i significats que proposem siguin possibles, és imprescindible treballar des de plantejaments desjerarquitzats, horitzontals i oberts a la reciprocitat de la transformació mútua. Com dèiem, la salut col·lectiva és més que res un posicionament interdisciplinari plural que convoca al diàleg entre diferents persones i perspectives.

Conseqüentment, pensar el treball en salut mental col·lectiva implica necessàriament que les mateixes professionals hem de situar-nos en un lloc diferent i sostenir aquesta posició d'horitzontalitat que permeti qüestionar i dubtar de la pròpia praxi, evitant així caure en posicions de producció i reproducció de pràctiques de dominació. Per evitar-ho, l'etiqueta diagnòstica amb la qual carreguen les persones participants, queden en suspens, erradicada de l'espai col·lectiu. Això no significa que es negui l'existència del diagnòstic com a tal, però sí que es rebutja obertament que aquesta constitueixi la identitat de la persona amb patiment psíquic, al mateix temps que es reivindica que cada subjecte sigui l'eix i la protagonista del seu propi procés de transformació vital. També és important assenyalar que una cosa és la consciència de sofriment mental i una altra és el seu nombrament. Quan es parla de la manca de consciència de malaltia sovint s’obvia aquesta diferència entre l’etiqueta i el patiment. Així, una cosa és rebutjar l’etiqueta diagnòstica i una altra molt diferent és negar el propi patiment. Moltes persones coneixen el seu sofriment i l’intenten gestionar adequadament i una altra molt diferent són les etiquetes o formes de nombrar que s’apliquen sobre aquests patiments.

Aixec és en aquest sentit un espai que dona cabuda a les diferents maneres que cada persona té de vivenciar la seva relació amb el sofriment mental però també de nombrar-lo i gestionar-lo.