Relatos de Madres AMAM

Llegué a un país emigrando con mi pareja con muchos propósitos y sueños, sentía que en mi país después de trabajar tantos años no tenía nada... Después de unos meses cuando sentí que ya podía iniciar mi propósito me he enterado que me encontraba embarazada, algo que no veía llegar y mucho menos esperaba entre un estado de shock, ansiedad y depresión al cuál en mi mente me repetia una y otra vez que me había dañado mi vida y mis sueños, aunque siguiera con mi embarazo mi mente aún no aceptaba, ni asimilaba que tenía a una personita creciendo dentro de mi... Todos los días lloraba y permanecía de mal humor... Cuando mi pareja veía que opacaba su felicidad de ser papá y después de una larga charla fue como un ancla que me hizo tocar tierra y darme cuenta del daño que yo misma me hacía y al bebé, nos enteramos luego de que era un niño y desde ahí empieza mi ilusión y mi conexión con él... Ya mi mente y mi corazón deciden aceptarlo, desde ahi cada ecografía era una cita para poder verlo y saber de él... Que cada examen era incertidumbre de saber si todo iba bien... Luego me di cuenta que mis planes no los había dañado solo les había dado un giro entorno a él porque ahora solo pienso en poder cumplirlos mientras pueda estar junto a él cuidándolo y protegiéndolo... y aquí estamos con 31 semanas, felices y en la dulce espera de su llegada viendo que cada día que pasa es un día menos para conocernos 🐥

Recordo la nit abans de la teva arribada com una petita premonició, dient-li al papa que ell encara no tenia clar el que haviem de fer si jo em posava de part...

Era dijous a la nit, força tard l'endema feia 39 setmanes i començava a estar preocupada perquè el papa no sabia on eren les coses que havia d'agafar, o no haviem parlat amb detall d'allò que jo volia que ell tingués present de cara al part. Vam estar parlant a la nit tot i que en realitat pensavem que trigaries encara una mica en arribar, doncs eres el primer part i sempre diuen allò que els primers acostumen a néixer pasada la setmana 40 de gestació.

Recordo una nit incomoda, com la majoria eren ja en aquelles alçades de l'embaras i dormir més aviat poc. A les 7.30h va sonar el despertador de papa i jo, que ja portava una estona desperta pensant que fer em vaig incorporar una mica al coixi per agafar el mobil. Vaig notar com queia una gota i que la roba interior s'humitejava... i poc després va tornar a passar. - Segur que és fluxe però per si de cas vaig al lavabo a mirar.- Vaig pensar. I al aixecar-me per anar al lavabo vaig notar com queia un petit bassal de líquid a les calces i el pantaló del pijama. Portava un pantaló de pijama d'hivern peludet de color violeta que va aguantar una mica el líquid i on es podia apreciar perfectament que eren aigües claes.

- Amor! Crec que he trencat aigües!

- En serio? - Recordo perfectament el seu to, de sorpresa absoluta, no ens esperavem pas que arribessis tant d'hora. - Doncs mira molt bona hora perqué aixi aviso a la feina que ja no vaig.- va dir tot fent broma.

Com que eren aigües clares sabiem que no haviem de córrer a l'hospital, ens vam dutxar vam esmorzar i vam agafar les coses tranquil lament. Vaig utilitzar moltes compreses postpart que en un moment quedaven xopes i em vaig canviar 2 vegades de pantalons. Recordo, quan ja estavem preparats a punt de sortir mirar al papa amb molt d'amor i pensar quan tornem a casa serem 3! I fer-li un petó abans de sortir per la porta. Vam agafar un taxi i vaig posar una tovallola sota meu per seure ja que no parava de sortir líquid. Patia pel taxi i a més encara no havien començat les contraccions aixi que recordo aquell trajecte perfectament.

Al arribar a urgències ens van posar les corretges i van veure que estaves bé, però que jo seguia sense tenir contraccions. Em van fer un tacte i van explicar-me que estava dilatada d'un dit. Com que havien vist al meu historial que volia un part el mes natural possible van aconsellar-nos que marxèssim a casa i que si en 12-24 hores des de la fisura de la bossa no estava de part actiu tornés. No ho teniem clar i vam dubta molt. Patiem per si alguna cosa es complicava i ens enpenediem després de no haver estat a l'hospital. La matrona, súper maca, ens va dir que era molt difícil que això passés, que les aigues eren netes i que era molt difícil que després sortissin brutes per exemple o que alguna cosa passés de forma molt accelerada, de fet vivim a 10 minuts en cotxe de l'hospital de SDJ. Aixi que vam decidir tornar a casa, pactant que a les 19.30h (12hores després de fisurar la bossa) tornavem si abans no havia començat amb contraccions.

A casa vam estar molt tranquils. Recordo pujar i baixar les escales que van des de casa nostra al terrat, fer moviments amb la pilota, dinar menjar picant (ara no recordava què però el papa si i diu que era pasta amb xoriço i salsa picant), i intentar dormir i descansar una mica (sense gaire èxit és clar). Cap a les 19h van començar les contraccions, primer molt lleus i poc a poc van anar augmentant. Com que estavem tranquils van decidir sopar a casa i després marxar a l'hospital, conscients que, una vegada entrèssim possiblement ja no sopariem. Vam demanar un "take away" de japo i per quan va arribar i vam começar a sopar jo ja començava a tenir contraccions més molestes i recordo que no vaig acabar de sopar a gust. Vam marxar en taxi de nou a l'hospital una mica abans de les 21h (el dia que llegeixis o escoltis aquest relat no sé si ja ho farà però per les dates en que vas neixer el papa no conduia gaire, per no dir mai).

Una vegada allà en van tornar a posar monitors i em van preguntar si em podien posa una via per si hi havia qualsevol cosa, em va semblar bé i me la van posar al canell en un lateral. Els monitors deien que seguies bé, així que seguiem tranquils. Em van fer el tacte i em van explicar que estava dilatada d'un dit.... -No ha avançat gens en aquesta estona...- vaig pensar. La matrona em va animar dient que ja tenia menys coll de l'úter i que semblava que s'estava verticalizant el cèrvix... (o alguna cosa semblant). També recodo que em fessin una RCP molt rápida, donar negatiu i que em diguessin que podria estar a la sala de parts i a l'habitació sense mascareta. Ens van donar una habitació i vam demanar una pilota. Les contraccions començaven a se cada vegada més intenses... sobre les 23h ja volcalitzava amb cada contracció i recordo estar asseguda sobre la pilota amb el cap recolzat sobre el Ilit, força cansada ja, tenint la sensació de dormir-me entre contracció i contracció sobre el Ilit. El papa m'ajudava en els contraccions, quan notava que venia una l'avisava i m'apretava l'esquena per alleujar el dolor. Poc abans de les 2h vaig demanar un altre tacte, feia més de 3hores que tenia contraccions força potents i regulars i volia saber si ja podiem baixar a la sala de parts. Va venir la matrona, súper maca, va estar escoltant el teu batec, abans, durant i després de les contraccions i va dir que estaves bé. Em va fer el tacte, seguia dilatada d'un dit.... Ella volia animar-me, però ja tens el coll gairebé borat, deia, però per mi va ser un jerro d'aigua freda. Em va animar a prova amb aigua calenta a la dutxa i aixi ho vaig fer, però seguia notant les contraccions molt intenses, i la idea de no haver dilatat es des del mati sobrevolava el meu cap....

- Amor, pregunta com ho hem de fer per lo de la "walking epidural".

El papa va preguntar i van entendre que volia posar-la ja.

-Estas segura?

-Sí, no he dilatar gens des del matí, anem a provar.

Em van proposar baixar a la sala de parts per posar-la. Em va semblar bé, recordo el camí cap a la sala de parts parant en diferents punts i dins l'ascensor quan venia una contracció.

Al arribar l'anestessista em van explicar que havia d'estar molt quieta perqué me la possessin, tenia contraccions ja molt fortes i em semblava molt difícil aixi que em vaig collocar i recordo intentar no parlar i concentra-me molt per estar molt quieta. Quan em venia una contracció avisava i paraven la intervenció. Recordo aquelles contraccions les més difícils de portar, pel dolor i la impossibilitat de moviment o de que el papa m'ajudés amb massatges o pressions.

- Tu gritalo todo tranquila! - Em deia la comadrona.

No va trigar en fer efecte i la la hora em treia el dolor totalment, podem aprofitar per descansar vam pensar. Abans de descansar en van fer un altre tacte, i em va dir que ja estava de 3-4cm!! Aquesta noticia em va donar molta energia i tranquil-litat! Tot estava bé, ja havia començar a dilatar!!!

Al cap d'una estona em van portar la pilota i vaig poder fer moviments allà sobre. Seguia notant les contraccions pero no eren tan intenses. A les 4.30h el meu cos ja emputxava amb cada contracció i no sé si feia pipi o si sortia més liquid amniotic però amb cada contracció mullava molt el meu voltant. Quan li vaig explicar que el meu cos empenyia sol em van fer un altre tacte: 7,5cm!! Tot anava molt bé!! Però la matrona em va dir que encara no era dilatació completa així que havia d'intentar no empenyer per no fer mal al coll de l'úter. Em van tornar a posar un mica de dossis d'epidural i em vaig estirar a la camilla per veure si amb posició no vertical no tenia tantes ganes d'empenyer.

Sobre les 5.30h va tornar a vernir la matrona. -Qué tal? -Bien, estirada lo controlo mejor però todavía tengo ganas de empujar con cada contracción. -Vamos a ver..... Oh felicidades ya estás de dilatación completa!!!

Recodo estar súper contenta!! Començava la fase de l'expulsi! Ella em va proposar provar varies postures per veure en quina em sentia més comoda i podia empenyer més eficaçment. Finalment em vaig collocar estirada de costat i van entrar 2 comadrones més per ajudar en aquell moment.

- Quieres un espejo? - Sí vale!! - El papa em va apropar el mirall perque pogués veure com estaves. Es veia un trocet molt petit del cap, de color molt blanc i amb cabell! Quina emoció!.

Les matrones i el papa m'ajudaven a agafar les cames i m'anaven animant en cada "pujo" a les contraccions. Mentre una altra matrona anava fixant-se amb el cap i anava lubricant d'alguna manera el teu cap per ajudar-te a sortir. Una matrona li va dir a l'altre: -Ves a buscar compresas calientes.

- Sí, por favor, cuidarme el periné- Vaig dir jo.

Recordo fer tota la força que podia per empenyer en cada contracció. - Molt bé amor, ho estas fent molt bé! - M'animava el papa.

- Vale, en el siguiente pujo ya corona seguramente. - Sí la lo noto, me escuece mucho, como eso que cuentan del aro de fuego.

- Lo querrás coger tu? - Li van preguntar al papa. - Sí, claro!

En el següent pujo vas coronar, ja estava el teu cap col-locat per sortir.

Vaig fer un pujo molt llarg i va sortir el cap! I després molt seguit i en el següent pujo el cos, com un peixet molt llarg. El papa es va emocionar moltíssim al veure't sortir i (amb l'ajuda de la matrona) et va agafar i et va posar a sobre meu.

Els dos et miravem molt emocionats! Jo em sentia súper forta i molt feliç!