Conflicte armat
Cròniques sobre l'atac dels rebels al Febrer de 2008 a N'Djamena
Petita crònica del esdeveniments de N'Djamena.
En Ramon Ribas, jesuïta que ens acull cada any quan anem l'estiu a N'Djaména, ens ha fet arribar aquesta crònica del que ha passat aquests dies al país...
El dimecres 30 de gener, comencem a sentir rumors que tres grups rebels, protegits i armats pel Sudan, s'han posat d'acord per entrar al Txad i atacar N'Djaména plegats. Son uns 200 Toyotas 4x4, tipus camioneta, que son molt ràpids i travessen el desert amb molta facilitat. Deuen ser uns 3.000 rebels.
La feblesa d'aquests rebels es que no es posen d'acord entre ells, doncs cadascú aspire a tenir el poder tot sol. Si ara s'han posat d'acord es a causa de l'EUFORT, que tenia que arribar incessantment. Aquesta força d'interposicio entre el Txad i el Sudan, hagués impedit tota acció. Era la ultima oportunitat d'atac que tenien. Peró les desavenencies internes dels tres grups queden intactes: qui serà el president? Qui assumirà el poder entre els tres pretendents? Si guanyen la guerra, no començaran altra vegada a barallar-se entre ells? Es el cuento de mai acabar!
El 1979, la gran guerra de N'Djamena, va ser una guerra del Nord contra el Sur. Des des d''alesores, les diferents rebel lions han estat guerres Nord Nord, es a dir, diferents clans del Nord que aspiren a tenir el poder i les riqueses que podrien arrabassar des de la presidència. No tenen cap projecte de societat ni programa de govern! La seva "espiritualitat" es la dels lladres de caravanes, que ataquen, roben i desapareixen. Peró quan es tracta de l'estat, ataquen, es fan amb totes les riqueses del país, però no desapareixen. Te que venir un altre clan a fer-los fora per les armes. (Gokouni, Hissen Habré, Idris Deby...Tubus, Gorans, Zakawas...)
El que varia en aquesta guerra actual es que el clan Zakawa, que te el poder ara, s'ha dividit i lluiten entre ells. Idris Deby pertany a un sub clan dels Zakawas, els Bideyat, i altres sub clans ambicionen el seu lloc privilegiat. Finalment es una guerra de família que incendia tot el país. I el Sudan atia el foc perquè voldria tenir un cert control del Txad, imposar un estat islàmic i del Txad islamitzar l'Afica sub sahariana, Centreafrica Congo etc... Al Sudan tampoc li interessa la EUFORT? que l'impediria d'executar el seu plan missioner islàmic. Per aixo ajuda els rebels i els ha impulsat a atacar en aquest moment impedint aixi el despleguament de la EUFORT.
El dijous 31 de gener, ens enterem que ja estan a mig camí de N'Djamena i ningú ha sortit a parar-los els peus. La tensió, a la ciutat comença a augmentar. La gent està cansada de tantes guerres i rebel·lions. Alguns comencen a marxar al Camerun o altres llocs, per posar-se en seguretat.
El divendres 1er de Febrer, ja estan a 80 Km de N'Djamena. En aquest moment, el president ha posat tota la seva força de tancs, blindats etc. a Massaguet, per impedir que entrin a la ciutat. Serà la primera lluita entre els dos bàndols. El president en persona dirigeix les operacions des del front. Diuen que pel mati, l'Idris Deby fa recular els rebels, però per la tarda son els rebels que arriben a envoltar l'exercit presidencial, amb una tàactica de petits grups molt movils, i els homes del president tenen que retirar-se a N'Djamena per no ser encerclats.
El dissabte, cap a les 6 del mati, comencem a sentir la canonada en els barris nord de la capital. La guerra comença al cor de N'Djamena. La comunitat jesuïta d'Arrupe decideix traslladar-se a casa nostra, perquè la caserna de la guàrdia civil està devanit d'ells i es possible que sigui un punt calent de la guerra. Serem, doncs, 11 jesuïtes a viure plegats els esdeveniments. Peró al costat de casa nostra hi ha la Radio Nacional del Txad que interessa tant als rebels com els del president! Tot seguit ens trobem rodejats de tancs i de militars que comencen a tirar contra els rebels que avancen fins el centre de la ciutat. Volen apoderar-se del el Palau Presidencial i enderrocar l'Idris Deby que s'hi ha refugiat amb un gran arsenal d'armes pesades. Aquests seran els dos punts en que la guerra ferà mes estralls
Cada canonada dels tancs que tenim al costat i devant la porta de casa, totes les parets tremolen! Ens instal·lem tots plegats a la biblioteca, que ens sembla el lloc mes segur, malgrat que el sostre es feble, amb planxa d'alumini ondulat. Segons les normes, ens ajeguen per terra, contra les parets, que es el lloc mes segur (?!) Diem la missa plegats a la biblioteca, pregant pel país, per la gent que està patint i per l'arribada de la pau al Txad.
La canonada continuarà tot el dia fins a les set del vespre que ja es negre nit.
El diumenge 3 de Febrer, ens desperta altre cop la canonada, que durarà fins a les 11 del mati. Els cristians es reuneixen,tantmateix, a fer la pregaria amb una liturgia sensa capellà. Els tancs continuen a disparar al costat nostra. El soroll es impressionant! A Deu gràcies, els rebels no han atacat aquests tancs, doncs hauria pogut caure'ns a sobre, alguna bomba perduda! A les 11 hi ha una calma repentina, no sabem perquè. El Collegit de les monjes del Sagrat Cor està de ple al mig dels rebels i els presidencials. Penso que moltes de les canonades que tirava el tanc de casa nostra, apuntaven cap allà, per impedir l'abançada dels rebels. Hi han caigut moltes bombes, la biblioteca ha cremat i hi ha impactes de metralla per tot arreu. Els militars francesos de la base, van anar a buscarles amb helicopters i les han evacuat a França. Totes estan be! Miracle! Només s'ha quedat l'Asumpta perquè la Juliette, monge txadiana, no podia ser evacuada, donat que no es estrangera i l'evacuacio era només pels estrangers. La Asumpta va decidir de no deixar-la sola i es va quedar amb ella. Després de tot el bombardeix vaig anar a felicitar-la per la seva decisio;
La gent del barri, aprofitant la calma, ve a saludar-nos i a veura com estem. Una dona que fa feines a Arrupe, vol saber com estem i que fan els "seus fills d'Arrupe". Una noia que ve els diumenges a cuinar a casa, també apareix per saludar-nos. Tothom te por del pitjor, doncs a causa de la Radio Nacional, aquesta zona ha estat el segon punt fort de la lluita.
Nosaltres sortim per tenir noticies. Hi ha un gran desconcert. Alguns diuen que els rebels han fugit, escoltem un comunicat dels rebels que diuen que han fet un paro tècnic per esperar reforços que venen del Sudan, altres comencen a desfilar per anar al Camerun amb bultos i paquets sobre el cap, aprofitant aquest paro de la lluita. Sembla que es pot passar el pont que ens uneix a Kusseri, ciutat veïna del Camerun. A l'hora de dinar es planteja la qüestió següent: entre nosaltres hi ha dos jesuïtes grans, tres acabats d'ordenar i cinc mestrets africans, que son el futur de la Província.
Si es veritat que els rebels esperen reforços, vol dir que hi haurà altres atacs i potser mes forts. Seria prudent que els mestrets vagin al barri de Walia que queda fora dels enfrontaments, a la perifèria de la ciutat, on hi ha l'hospital del P.Gherardi, i si fos necessari, estarien al costat de la frontera per fugir al Camerun. Els altres volem quedar-nos a prop del nostre treball per seguir els esdeveniments i intervenir si fos possible. Quatre accepten de marxar. Els acompanyem fins el punt mes a prop que podem arribar. Hi ha una gran gentada que fuig.
Quan comencen a caminar cap l'hospital, de sobte, els nostres mestrets, es troben rodejats de joves bandits que els amenacen amb punyals i els hi roben tot el que porten. Un del quatre, veient el que passa, recula, se separa del grup i no sabem que li ha passat. En aquest moment, comença altre cop la canonada, molt forta. En lloc d'arribar els reforços del rebels, han arribat varies companyies de l'Idris Deby, que faran recular els rebels altre cop fora de la ciutat. Temem el pitjor pel Jules, el quart mestret, que ha reculat al moment del tiroteig. Torna a petar per tota la ciutat, sobretot al voltant del Palau Presidencial i de la Catedral. Una bomba caurà al pati del bisbat i ha sembrat esclats per tot arreu. Gràcies a Deu, no hi hagut ferits. El Bisbe està de viatge per Europa, però encare hi vivien dos capellans diocesans i un jesuïta. Junt amb l'angoixa d'aquest mestret que no sabem on es, hi ha l'angoixa de no tenir cap noticia d'aquest que han quedat al bisbat. El telefon no respon!
A la caiguda de la nit els combats cessen.
El dilluns la ciutat està tranquil·la. Només alguns tirs de metralladora esporàdics. Alguns dels nostres surten per tenir noticies. Tornen esgarrifats de tants desastres com han vist: cadàvers escampats per tot arreu, tancs i blindats cremats, cases destruïdes per les bombes... La Creu Roja surt a recollir els morts, però disparen contra els seus cotxes i tenen que replegar-se. Ens recomanen prudència perquè encare que els rebels s'han retirat a 80 km de la ciutat, n'hi han que no han pogut sortir a temps i s'amaguen pels barris i esdevenen franctiradors. Passem el dia tranquils a casa, amb alguna escapada per tenir noticies i amb l'angoixa de que deu haver passat al Jules, i els habitants del bisbat. Gràcies a Deu no han tallat el telefon fixe i podem comunicar-nos amb les diferentes comunitats que en tenen. Els portàtils no funcionen.
El dimarts, una monja txadiana, truca a la porta de casa per dir-nos que el Jules s'ha refugiat a casa d'elles!! Per fi respirem de satisfacció. Quin pes ens ha tret de sobra. L'Adela, la monja en questio, ha tingut la valentia de travessar tota la ciutat en mobylette, per venir a avisar-nos.Per la tarda, veient que tot està tranquil, el Berilengar va a buscar-lo amb cotxe i el porta a casa!.
La radio francesa ens informa que els rebels s'han retirat encare a 400 km de N'Djamena. Els esdeveniments es donen per acabats, però podria haver-hi altres nous atacs, improbables, donat que el Consell de Seguretat de l'ONU ha donat carta blanca als francesos, per intervenir directament si els rebels tornen a atacar.
Es francament indignant que un país pobra com el Txad, destrueixi els seus recursos amb guerres fratricides sense cap sentit, i que la "Comunitat Internacional" es posi a favor d'un dictador " democràticament escollit" segons diuen, quan tothom sap perfectament com ha fet trampes en les eleccions!
Es pot dir que l'Idris Deby, amb l'ajut descarat de la França, ha guanyat. Peró no hi ha res definitivament arreglat. La mateixa situació pot recomençar en qualsevol moment. I les persones continuaran patint i morint sense gloria ni sentit.
El dimecres, per fi, es por arribar al bisbat. Els tancs son encare al voltant, però es pot entrar i saber que els tres estan be i fora de perill. Només una bomba caiguda en el pati del bisbat, quan ha estat el lloc on hi ha hagut les batalles mes fortes, es extraordinari! A Deu gràcies!.
Per la tarda anem a la Parròquia. Es dimecres de Cendra. Comença la Quaresma. Nosaltres l'hem començat ja fa alguns dies. La Parròquia està plena i hi ha grans alegries de retrobar-nos i d'explicar, cadascú les experiencies viscudes.
Vosaltres maeixos podeu fer les consideracions que s'imposen devant d'aquesta situacio. Per part meva sento una indignacio i una dolor molt forta per l'injusticia d'aquesta situacio, la mort i sofiment de tants inocents, la destruccio de tantes coses que s'han anat obtenint al llarg dels anys i que en un moment tot es transforma en fum.
Tots aquest esdeveniments ens han fet combregar profondament amb els sofiments d'aquest poble i de tants amics com tenim al voltant, i mes encare ens han fet combregar amb el Crist que continua a viure la seva passio en la carn dels nostres germans.
Una abraçada i no cal dir-ho, continueu pregant per aquest poble. Ramon
Nota: a: http://www.alwihdainfo.com/ trobareu informacions d'actualitat.
-------------------------------------
Què està passant al Txad? (en PDF) , per Alexis Bueno
QUÈ ESTÀ PASSANT AL TXAD?
Aquest país al cor de l’Àfrica, que no surt quasi mai a la premsa, ha estat en les nostres pantalles dos cops darrerament: per l’”affaire” de l’Arca de Zoé (ONG que va intentar d’emportar-se un centenar de nens cap a França), i aquests darrers dies pels violents combats que s’han produït a la capital, N’Djaména.
Uns 2.000 combatents rebels han travessat tot el país des de les seves bases al Sudan a bord dels seus Toyota i han estat a punt de fer caure el president Idriss Deby, reclòs en el búnker del seu palau presidencial. No ho han aconseguit. Aquest cop les tropes franceses s’han limitat a un recolzament logístic i informatiu. A l’abril del 2006, en canvi, durant el darrer atac dels rebels, els soldats francesos van rodejar la presidència impedint la caiguda d’Idriss Deby.
Aquest astut polític va arribar al poder el 1990 de la mateixa manera que els rebels actuals: per les armes i venint del Sudan. Aquest país, el seu antic aliat, ara és el seu enemic, que arma i finança els qui han estat a punt de derrocar-lo. Deby ha muntat des del 1990 diferents eleccions i votacions constitucionals, totes elles fraudulentes. El govern francès menteix descaradament quan assegura recolzar un govern legítimament instaurat. Com deia un gran polític francès: “França no té amics, té interessos”. En això no és diferent dels altres Imperis d’aquest món...
Personalment no tinc cap esperança en el canvi que puguin aportar aquests rebels si arriben al poder (cosa poc probable en aquests moments). Un dels tres grups que s’han unit en el darrer atac el formen els propis familiars de Deby, de la mateixa ètnia Zaghawa. Han gaudit de la mel del poder i ara volien tot el pastís.
I quin és el pastís? Principalment el petroli, que el Txad exporta de fa pocs anys. L’exploten dues companyies nord-americanes (ESSO i Chevron) i una indonèsia (Petronas). Els xinesos, que tenen el control del petroli sudanès, també volen la seva part del petroli txadià. De fet una de les raons del conflicte al Darfur (regió sudanesa a la frontera amb el Txad) sembla ser la presència de petroli també en aquesta regió.
De moment qui més pateix, com sempre, és la població civil. Desenes de milers d’habitants de la capital han fugit sense poder endur-se res i han travessat la frontera més pròxima cap al Camerun. La seva situació és ben precària, com ho és tot en aquest país tan jove i tan mal governat des de dintre i des de fora: la pau, l’economia, la democràcia, els drets humans... els qui estimem aquest país, tan ple de tresors d’humanitat, on i hi tenim molts amics, seguim les notícies i preguem per l’arribada d’una pau, una justícia i una democràcia veritables.
Alexis Bueno sj
Contacte: info@enxartxad.org Inici