Les ciutats invisibles

Eudòxia

A Eudòxia, que s’estén cap amunt i cap avall, amb tortuoses escales, carrers sense sortida, barraques, es conserva un tapís on pots contemplar la veritable forma de la ciutat. A primera vista res no se sembla menys a Eudòxia que el dibuix del tapís, ordenat amb figures simètriques que repeteixen els seus motius al llarg de línies rectes i circulars, entreteixit de fils de colors esplendorosos, trames alternades les quals pots seguir al llarg de l’ordit. Però si t’atures a observar-ho amb atenció, tens el convenciment que a cada lloc del tapís li correspon un lloc de la ciutat i que totes les coses contingudes a la ciutat estan compreses en el dibuix, disposades segons les seves veritables relacions que s’escapen del teu ull distret per l’enrenou, la pul·lulació, la gentada. Tota la confusió d’Eudòxia, els ases que bramulen, les taques negres del fum, l’olor de peix, és el que apareix a la perspectiva parcial que tu perceps; però el tapís prova que hi ha un punt des del qual la ciutat mostra les seves proporcions veritables, l’esquema geomètric implícit en cadascun dels seus detalls mínims. És fàcil perdre’s a Eudòxia, però quan et concentres en el tapís, reconeixes el carrer que buscaves en un fil carmesí o indi o magenta que, en un ampli llaç, et porta al recinte porpra que és el teu veritable destí.

Fragment d’una de les Ciutats Invisibles que apareix a l’extraordinari llibre de l’escriptor italià Italo Calvino en el qual descriu unes ciutats de suggestius noms femenins. La narració d’aquestes ciutats amb les seves arquitectures és tan visual que es poden recórrer perfectament amb la imaginació no com si fossin ciutats vives, que no ho són, però sí com si fossin pintades o esculpides. Fragments d’aquestes ciutats serveixen per als alumnes per treballar i imaginar noves realitats.