La Yanna i la Laura han creat la portada d’una revista inventada feta pels joves i per a joves, G&G. Elles ens volen comunicar com els adolescents poden crear les seves plataformes comunicatives des de l’alegria i el sentiment de felicitat més purament juvenil. Amb mascaretes o sense, la possibilitat de comunicar-nos és el més important. Podrà ser real algun dia aquesta revista?

En Joan destapa el món interior de soledat i ràbia que es va apoderar d’ell els dies de confinament. Un món que el va tancar en sí mateix i el va portar a patir una gran frustració personal.

En Pol ens recorda amb aquesta imatge com passava de lent el temps durant la quarantena. Per a ell aquesta lentitud marcava uns dies que no eren dies, sovint, l’hora d'aixecar-se era l’hora d’anar a dinar o l’hora d’anar a dormir s'endarreria; i les hores ja no eren les hores dels dies normals.

Aquestes joves fotògrafes van sortir al carrer a fotografiar els avis que van veure, uns asseguts als bancs, altres llegint els diaris… Van descobrir com els avis, encara que són persones d’alt risc, segueixen amb els seus costums i amb un somriure a la cara.

Una llum encesa en un món incert i apagat per la malaltia. Aquelles espelmes que a les esglésies són llum i record pels familiars morts. Encara i així, en Joan ens vol transmetre l’esperança que ell veu al reflex del vidre a l’armari, el camí que fa possible la nostra recuperació emocional.

Rutina estressant, monòtona… Així veu la Nadine els dies de confinament, quan la seva habitació també va ser el seu refugi.

Els dies de confinament per a la Kelly van ser dies de foscor. Aquesta fotografia, creada a partir de l’ombra d’una silueta a la paret, mostra la soledat extrema i com de petites ens podem sentir les persones sent confinades.

Una mascareta al terra i coberta de sorra mostra el rebuig de l’autor per les males estones que li ha generat la COVID. Poder trepitjar la mascareta és com trepitjar tot allò negatiu que per a ell hi representa.

Els autors d’aquest fotomuntatge veuen la seva relació amb el virus com una lluita. Però no és tan sols la seva lluita personal sinó la de tota una societat que treballa per crear la vacuna i aconseguir poder viure més tranquils.

Una classe de batxillerat adaptada a les noves condicions, aquells alumnes que poden seguir la classe presencial i els que ho fan des de casa. Una realitat plena de dificultats per als joves estudiants.

Una bola de papers amb una creu vermella al centre són els símbols que en Nabil utilitza per expressar el seu odi cap al virus, l’agafa amb les mans i l’estreny amb ràbia.

La Clàudia es fotografia amb la seva besàvia posant-li gel hidroalcohòlic a les mans. Amb aquest gest ens vol transmetre l’important que és protegir les persones estimades.

Aquesta fotografia ens recorda que la pandèmia encara no ha acabat. Amb les tonalitats fosques L’Aitana, la Raquel i la Iman mostren la brutícia al terra en un petit toll d’aigua al pati de l’Institut.

Aquest fotomuntatge deixa veure el món ideal que observa el seu autor. En Víctor, d’esquenes, es planta vora la mar i es difumina davant la immensitat d’un món canviant.

La fotografia mostra la Júlia amb el seu avi. Per a ella aquest moment d’abraçar-se després de mesos de confinament i distància va ser molt important. Amb aquesta abraçada vol transmetre l’emoció del retrobament.

ამ პატიმრობამ ლუკა ვერ შეძლო ერთ-ერთი საყვარელი საქმიანობის, კრივის, შესრულება. მისთვის, რომელიც საქართველოდან ახლახანს ჩამოვიდა, კრივი თანაგუნდელებთან ურთიერთობის ძირითადი საშუალებაა. სპორტის იმ დღეების დაკარგვა ყველაზე მეტად ენატრებოდა.

Text escrit en georgià. Llengüa materna d'en Luka.

Traducció al català: El confinament ha fet que en Luka no pugui fer una de les seves activitats preferides, la boxa. Per a ell, arribat fa poc de Geòrgia, la boxa és un mitjà bàsic per relacionar-se amb els companys. Perdre aquests dies d’esport va ser el que més va trobar a faltar.