Embedded Files
* Competència 1. Resoldre situacions motrius de forma eficaç en la pràctica d’activitats físiques.
Aquesta competència pertanye a la Dimensió d'activitat física.
Aquesta competència fa referència al fet de ser capaç d’articular una sèrie de comportaments i habilitats nous o adaptar-ne de coneguts per tal de donar resposta a problemes motrius entesos com a reptes que cal superar, de tal manera que l’alumne hagi de posar en joc els diferents mecanismes que intervenen quan es duu a terme una activitat física.
Resoldre una situació motriu comporta haver d’elaborar i aplicar una estratègia, és a dir, trobar una manera de superar el repte com a resultat d’un conjunt d’actuacions planificades abans, durant i amb posterioritat a la resolució del problema i de la presa de decisions en relació amb variables de la intervenció com poden ser el temps, el material, la manera de fer-ho, l’espai, etc.
* Competència 2. Prendre consciència dels límits i les possibilitats del propi cos en la realització d’activitats físiques.
Aquesta competència pertanye a la Dimensió d'activitat física.
Aquesta competència fa referència a l’adquisició per part de l’alumnat del coneixement, domini i control del seu propi cos en moviment, ja que tot acte motor requereix disposar d’una imatge el més precisa i global possible de la representació del cos.
La presa de consciència es refereix a l’augment del grau d’autoconeixement. Significa que l’alumne ha de conèixer suficientment el seu cos per saber quins són els seus límits, és a dir, fins a on pot arribar i què és el que no està al seu abast en un moment i en unes circumstàncies concretes. També ha de ser conscient de quines són les seves possibilitats, és a dir, aquelles capacitats que pot arribar a desenvolupar, tant les que posseeix d’una manera natural com les que pot incorporar a partir d’una pràctica adequada.
Aquest coneixement no és estàtic ni permanent, sinó que al llarg del temps i com a resultat de la pràctica continuada i de l’esforç i superació personal pot anar evolucionant i ha de permetre escollir a cadascú quin tipus d’activitat s’ajusta més a les seves possibilitats, necessitats i interessos.
L’alumne ha de disposar d’eines per poder identificar els seus límits i potencialitats i els motius que els determinen. També ha de saber quines decisions ha de prendre per tal de modificar-los i augmentar les possibilitats motrius del seu cos.
Aquesta competència s’assoleix amb la presa de consciència del cos a partir de la percepció del cos en moviment, de l’espai i del temps i amb la interacció del coneixement adquirit en relació amb l’entorn, els altres i els objectes.
També ha de ser objecte de treball en aquesta competència l’elaboració d’una imatge positiva d’un mateix i d’un sentiment d’autoconfiança, com a resultat de la formació de l’alumnat en l’aspecte afectiu en un sentit general a través d’emocions, actituds, sentiments i interessos.
L’acceptació del propi cos, independentment de condicionants físics o nivells d’habilitat, ha de contribuir també a estar en disposició de respectar el dels altres, a acceptar les diferències que es poden donar en el si del grup-classe i en el context social en general i a seguir un estil de vida actiu.
Vinculada amb aquesta competència es troba la competència 7 de l’àmbit de coneixement del medi que forma part de la dimensió de salut i equilibri personal: “Prendre consciència del propi cos, de les emocions i sentiments propis i aliens, per aconseguir l’equilibri emocional i afavorir la convivència”.
* Competència 3. Mostrar hàbits saludables en la pràctica d’activitats físiques i en la vida quotidiana.
Aquesta competència pertanye a la Dimensió d'hàbits saludables.
Aquesta competència fa referència al fet d’incorporar progressivament de manera habitual durant la pràctica d’activitats físiques i també a l’estil de vida propi tot un seguit d’hàbits: conductes, pràctiques i actituds que contribueixin al manteniment i millora de la salut, el benestar i la qualitat de vida.
Quan ens referim a hàbits volem dir que són costums i comportaments que es van produint i repetint regularment i no de manera esporàdica. Si no es fan de manera habitual perden la seva condició de saludables en el sentit que si no s’incorporen no podran arribar a tenir una incidència directa en el manteniment i la millora de la salut i el benestar.
Entenem per hàbits saludables aquells que tenen un impacte beneficiós per a la salut o, si més no, que no contribueixen a perjudicar-la.
Els hàbits saludables que podem fomentar i sobre els que podem incidir des de l’àrea d’educació física són tots aquells que fan referència a la higiene, la postura, l’alimentació, el descans i la pràctica de l’activitat física.
Per hàbits higiènics saludables, ens referim als relacionats amb la neteja i la cura del propi cos i també als relatius a la prevenció de qualsevol comportament no saludable.
Els hàbits posturals saludables consisteixen en el manteniment de totes aquelles postures i posicions del cos en repòs o en moviment que no sobrecarreguen la columna vertebral ni cap altre element de l’aparell locomotor.
Els hàbits alimentaris saludables fan referència a tots aquells que contribueixen a seguir una dieta sana, variada, suficient i equilibrada. És a dir, una dieta que proporcioni una varietat d’aliments diferents, subministri la suficient energia i aporti tots els nutrients necessaris en quantitats adequades per garantir que hi hagi un equilibri entre el consum i la despesa energètica.
El descans, com a resultat de la combinació entre activitat i repòs, és el temps que dediquem a compen-sar i recuperar-nos de l’esforç. Cal dormir i descansar les hores necessàries d’acord amb les necessitats de cada edat. Els alumnes d’aquesta etapa educativa haurien de dormir un mínim de 9 hores diàries.
La pràctica habitual d’activitat física, d’acord amb unes pautes saludables, és un element que contribueix no només al manteniment d’una bona salut física, sinó també mental i social i al benestar emocional. S’ha de fer combinant adequadament la freqüència, durada i intensitat necessàries segons les condicions de cada individu. No tota activitat física és saludable. Ha de complir uns determinats requisits de freqüència, durada i intensitat per aportar efectes apreciables per a la salut i, en alguns casos, si no està adaptada a la capacitat de l’individu, pot arribar a comportar fins i tot algun efecte negatiu.
La conscienciació de la necessitat de practicar o seguir un estil de vida saludable i de conèixer les repercussions de l’activitat física sobre la salut també implica, per contraposició, el fet d’haver de conèixer i ser capaç de reconèixer altres hàbits i conductes de risc socialment estesos, que en lloc de produir benefi-cis per a la salut li són perjudicials, com ara el sedentarisme que pot afavorir el sobrepès o l’obesitat, el consum de tabac i alcohol, la pràctica d’activitat física inadequada i els perills i riscos que suposen.
La importància d’aquesta competència rau en el fet que el control sobre l’estil de vida acabarà depenent essencialment de cada persona, de manera que cadascú serà responsable de practicar hàbits saludables i evitar costums nocius durant la seva vida adulta.
L’adopció de bons hàbits durant aquesta etapa afavorirà la seva consolidació passada l’etapa escolar i el seu manteniment durant l’edat adulta, de tal ma-nera que es creïn hàbits perdurables al llarg de tota la seva vida.
* Competència 4. Valorar la pràctica habitual de l’activitat física com a factor beneficiós per a la salut.
Aquesta competència pertanye a la Dimensió d'hàbits saludables.
Aquesta competència fa referència al fet que l’alumne tingui una disposició favorable, mostri un cert compromís i integri entre els seus hàbits la pràctica regular d’activitat física, de manera que incideixi positivament en el seu benestar i en la seva qualitat de vida. És a dir, que contribueixi perquè els alumnes adoptin un estil de vida actiu i saludable en el desenvolupament de les seves activitats quotidianes, ja que alguns nens cada vegada dediquen menys temps a fer exercici i prefereixen ocupar el seu temps d’oci en altres activitats més sedentàries.
La salut és un afer individual, però també social, col·lectiu i ambiental. I segons l’OMS (Organització Mundial de la Salut) no es refereix només a l’absència de malalties sinó a l’estat complet de benestar físic, mental i social.
L’objectiu d’aquesta competència és aconseguir que l’alumne pugui establir relacions entre la pràctica habitual de l’activitat física i els efectes positius que comporta, i que sigui capaç d’identificar, conèixer i comprendre quins són aquests beneficis, que els apreciï i els doni valor. De la mateixa manera, que també sigui conscient de l’existència de pràctiques físiques no saludables i dels efectes adversos de la inactivitat i el sedentarisme.
També ha de fomentar la pràctica d’activitat física de manera cada vegada més autònoma i ha de capaci-tar per poder començar a optar per les pràctiques físiques que per a cadascú resultin més adequades i atractives en funció de les pròpies possibilitats, necessitats i interessos.
L’activitat física és un element definitori d’un estil de vida saludable. Però no qualsevol activitat física pròpia de la vida diària del temps d’oci és saludable. Perquè ho sigui, la pràctica d’activitat física ha de complir unes garanties mínimes de seguretat en relació amb el propi cos i el dels altres, els materials, els espais i els equipaments i ha d’exercir una influència positiva sobre les diferents dimensions de la salut física, men-tal i social, a més de proporcionar benestar. També ha de ser regular i habitual i tenir uns nivells mínims quant a durada i intensitat en relació amb la persona per produir efectes saludables en l’organisme. Una activitat física exercitada amb aquests supòsits és susceptible de promoure millores en la salut de les persones en les diferents etapes de la seva vida. Per tant, és preferible fer periòdicament quantitats moderades d’activitat física que no pas quantitats elevades esporàdicament.
El cos humà ha evolucionat per ser físicament actiu i per tant necessita l’activitat física per tal de mante-nir-se sa. És una evidència la important relació que existeix entre la pràctica d’activitat física i la salut, tant en un sentit positiu pels beneficis que aquesta comporta com en el negatiu pels riscos i perjudicis que provoca la seva absència en l’estil de vida propi.
L’activitat física és una necessitat natural del cos que afavoreix el benestar i la satisfacció i facilita la formació d’una autoimatge positiva. També contribueix a prevenir nombroses malalties. Per això és important adoptar un estil de vida saludable per gaudir d’una bona salut.
L’escola és un dels espais més habituals per a la pràctica d’activitat física per a l’alumnat, a més de ser un entorn capaç de potenciar tots aquells factors que promouen estils de vida saludable i reduir aquells altres que generen malaltia. La tasca que es duu a terme durant les sessions d’educació física es veu comple-mentada en alguns casos amb la pràctica fora de l’horari lectiu dins o fora de l’escola, amb la realització d’activitat física en família o amb l’aplicació hàbits saludables en el dia a dia quotidià. És feina de l’educació física també estimular aquests comportaments.
La salut d’una comunitat ve determinada per la in-teracció de quatre elements: l’herència genètica, el medi ambient, l’estil de vida i el sistema d’assistència sanitària. El que té més incidència és l’estil de vida, és a dir, el conjunt d’hàbits i comportaments quoti-dians i és sobre aquest que l’escola pot influir de manera més directa incorporant conductes actives que perdurin, ja que el control sobre l’estil de vida dependrà essencialment de cada persona, de manera que cadascú serà responsable de mantenir i practicar hàbits saludables i reduir o evitar costums nocius.
Aquesta competència, com tota la resta, té voluntat de transcendir i anar més enllà de l’àmbit escolar. En aquest sentit, també hauria de contribuir a desen-volupar una consciència ciutadana crítica en relació amb l’entorn per tal que sigui capaç de generar de-mandes de fer-lo més practicable i saludable. Per exemple, prenent consciència de la necessitat de l’existència de més carrils bici i zones de vianants en de-triment del transport motoritzat, de suficients espais i zones verdes per a la pràctica d’activitats físiques o d’una oferta adequada d’instal·lacions i serveis es-portius que ofereixin la possibilitat de la pràctica de l’activitat física a tothom i no excloguin a ningú en funció de les seves condicions o característiques.
* Competència 5. Comunicar vivències, emocions i idees utilitzant els recursos expressius del propi cos.
Aquesta competència pertanye a la Dimensió expressió i comunicació corporal
Aquesta competència fa referència a la capacitat de fer partícips els altres, de transmetre, comunicar-se i expressar-se usant el llenguatge del cos a través de gesticulacions, moviments, jocs i representacions corporals, segons l’expressió social construïda en un espai i temps concret.
Per vivència entenem aquella situació en què l’alum-ne experimenta directament l’aprenentatge per la mateixa pràctica directa. Recordem i aprenem amb més facilitat a partir d’experiències i vivències, per tant, aprendrem què és el cos i els seus recursos expressius en la mesura que l’anem exercitant i usant de manera continuada.
Per emoció entenem aquella reacció afectiva, sovint intensa i inconscient i aquell estat d’ànim de l’infant provocat pel pensament o per factors externs com ara sentits, idees o records. Lligada a una emoció es desvetlla un sentiment. El sentiment és la consciència subjectiva d’aquella emoció.
Les idees són expressions concretes d’un pensament. És a dir, concepcions i representacions mentals d’una cosa real o imaginària.
El cos és una eina excel·lent de comunicació i expres-sió, reacciona als diferents estímuls sensorials i s’ex-pressa amb gestos i moviments. Els infants des de ben petits reaccionen de manera natural i espontània a tot tipus d’estímuls, fent moviments i expressions amb el cos. El llenguatge corporal manifesta els estats d’ànim i ofereix una informació molt valuosa de com un se sent. Tothom envia i percep missatges corporals a través del gest, de la manera de moure’s i de les postures que adopta.
La comunicació de les vivències, emocions i idees es pot dur a terme a través de l’expressió corporal, entesa com un procés o tècnica en la qual els diferents components de l’expressió, el moviment, l’espai, el temps i el mateix cos, són capaços de manifestar-se en consonància, ritme i coordinació, en combinació amb o sense suport musical. La cultura i la societat en què vivim ens va presentant models diferents d’expressió corporal, patrons de moviment que co-muniquen sentiments i emocions, i converteixen el cos, al seu torn, en eina d’expressió i comunicació.
Per al desenvolupament d’aquesta competència és prioritari el treball dels recursos expressius del cos com el gest, la postura, el moviment en l’espai o la veu.
L’element clau per a la comunicació no verbal és el gest. El gest és el moviment de la cara, les mans o altres parts del cos que té significat conscient o in-conscient. El gest està impregnat pels condicionants culturals i reforça l’expressió del discurs verbal, per aquest motiu, és de cabdal importància en el repertori de recursos expressius del cos per comunicar vivències, emocions, sentiments o idees. L’acord so-ciocultural del gest ens ajuda a desxifrar i interpretar missatges o idees que es transmeten a través del cos i, per tant, l’educació per a l’expressió corporal ens donarà eines per comprendre altres persones i explicar el món.
La postura corporal es refereix a la manera com una persona està situada en relació amb les posicions de totes les articulacions del cos i respecte a l’espai. També té un vessant expressiu que es pot treballar.
El moviment s’entén com un canvi de posició o desplaçament que pot implicar també un canvi d’orien-tació i se’l considera un element bàsic per a la interacció, l’expressió i l’intercanvi d’informacions.
La veu, el so emès per l’esser humà producte de la vibració de les cordes bucals a la laringe, que té com a resultat la parla, el crit o el cant, és una capacitat de l’ésser humà que implica el cos en la seva totalitat i que permet transmetre un determinat estat d’ànim o una personalitat i alliberar emocions i sentiments. Es tracta d’un canal més d’exteriorització de l’interior del propi cos.
Tant els moviments simples, com les representacions o expressions corporals més complexes, es desenvolupen sempre en un espai concret. La percepció de l’espai s’entén com un procés sensorial que té l’infant i que implica la direcció, el nivell o l’amplitud. A la vegada l’infant també percep el temps, entès aquest com un procés que, al seu torn, implica el ritme, la cadència, la intensitat, la velocitat, la duració i la continuïtat. La mateixa capacitat del cos com a instrument per a la manifestació de vivències passa per diferents estadis, i són les sensacions i la percepció de l’espai proper els estadis previs a l’experimen-tació de les diferents emocions.
El procés d’adquisició d’aquesta competència ha de permetre en l’alumne el desenvolupament de la seva intel·ligència emocional i l’adquisició d’eines de reconeixement, consciència i regulació de les prò-pies emocions. Conseqüències d’una intel·ligència emocional reeixida durant la infància es manifestaran en un increment de l’autoestima i la creativitat de l’infant.
El treball de l’expressió corporal ha de ser un mitjà per l’autoconeixement personal i comunicació amb els altres.
Aquesta competència està lligada amb la competència 7 de la dimensió salut i equilibri personal de l’àm-bit de coneixement del medi: “Prendre consciència del propi cos, de les emocions i sentiments propis i aliens, per aconseguir l’equilibri emocional i afavorir la convivència”, i amb la competència 7: “Emprar els elements i recursos bàsics del llenguatge escènic per expressar-se, interpretar i comunicar-se” de la dimen-sió imaginació i creativitat de l’àmbit artístic.
* Competència 6. Prendre part en activitats col·lectives d’expressió i comunicació corporal per afavorir la relació amb els altres.
Aquesta competència pertanye a la Dimensió expressió i comunicació corporal
Aquesta competència fa referència a la capacitat d’ex-pressió, creació i representació d’activitats col·lectives per tal de comunicar-se i relacionar-se a través del cos i el moviment en un espai i temps determinat amb el grup social de l’entorn més proper, entenent com entorn proper la diversitat de personalitats, maneres de fer i cultures que conviuen en un mateix espai.
Per activitats col·lectives d’expressió corporal entenem aquelles activitats en què participen més d’un individu que treballen conjuntament per tal d’assolir un resultat o superar un repte i que pretenen afavorir la socialització, la tolerància i la cooperació entre els alumnes fent servir el cos com a mitjà de comunicació amb els altres per transmetre vivències, emocions i idees a través del moviment: danses populars, tradicionals o modernes, coreografies, teatre d’ombres, titelles, mim, acroesport, etc.
La dansa és una forma d’expressió artística que forma part de les creences de la realitat per les quals es comuniquen les persones fent que aquestes puguin entendre el món i actuar-hi. Existeix des dels orígens de l’ésser humà i la trobem pertot arreu. Aquestes activitats, al mateix temps, han de permetre conèixer, valorar i reproduir els elements característics de la ri-quesa cultural i artística de l’entorn proper.
L’expressió corporal va més enllà de l’adquisició del llenguatge corporal o d’accions expressives amb in-tenció de comunicar. Aquesta competència també ha de contribuir al coneixement i la cooperació amb els altres a través d’elements com ara la improvisació i la creació en comú, que afavoreixin les relacions interpersonals.
El coneixement i la pràctica d’aquestes activitats en l’àrea d’educació física a primària dóna eines per a l’autoconeixement d’un mateix i per a la comprensió de les expressions dels altres, dos dels requisits fonamentals per ser competent des d’un punt de vista emocional. Aquesta competència posa l’èmfasi en les relacions interpersonals, ja que l’alumne ha de respectar i acceptar la diversitat d’opinió, social, ètnica, cultural i religiosa dels altres formant part activa de les activitats proposades. Avançar en aquesta competència ajudarà els alumnes a millorar la seva participació en la vida col·lectiva, facilitarà la convivència i afavorirà així la creació d’un entorn més just i solidari, aspectes que també es tracten en la competència 12 de l’àmbit de coneixement del medi: “Participar en la vida col·lectiva a partir de valors democràtics, per millorar la convivència i per afavorir un entorn més just i solidari”, que està inclosa en la dimensió de ciutadania d’aquest àmbit.
Aquesta competència també es relaciona amb la competència 7 de l’àmbit artístic: “Prendre consciència del propi cos, de les emocions i sentiments propis i aliens, per aconseguir l’equilibri emocional i afavorir la convivència” i amb la competència 9 del mateix àmbit: “Dissenyar i dur a terme projectes i produccions artístiques multidisciplinàries”.
* Competència 7. Participar en el joc col·lectiu de manera activa mostrant-se respectuós amb les normes i els companys.
Aquesta competència pertanye a la Dimensió joc motor i temps de lleure
Aquesta competència fa referència a l’ús del joc col-lectiu com a instrument per a la participació activa i per a la socialització de l’infant basada en el respecte a les normes i als companys.
El joc col·lectiu implica la realització d’activitats amb més d’un participant o grups de participants que poden establir diferents tipus de relacions entre ells: associativa, cooperativa i competitiva.
La relació és associativa quan no arriba a haver-hi cap organització en les relacions socials ni cap divisió de rols en el desenvolupament de l’activitat. Simplement hi ha un intercanvi entre els participants en el joc. Per exemple jocs d’imitació dels companys.
Els jocs cooperatius són aquells en què tots els participants s’esforcen per aconseguir un objectiu col·lectiu comú de manera que l’èxit o el fracàs d’un membre del grup suposa l’èxit o el fracàs de tot el grup. L’esforç i les accions individuals de cada jugador són importants per assolir aquest objectiu, així com els acords, l’ajuda, la cooperació i la solidaritat entre uns i altres. Són situacions en què de manera intencionada es promou la interacció simultània entre tots els participants i la seva participació equitativa, amb l’objectiu d’estimular el procés d’aprenentatge de cadascú, i en què cadascú es coresponsabilitzi de la mateixa manera que els altres. Són un bon recurs educatiu per desenvolupar hàbits socials interpersonals com ara la resolució de conflictes, la presa de decisions o el treball en equip. Un exemple de joc cooperatiu podria ser aquell en què uns quants alumnes gatejant han de cooperar per aguantar sobre la seva esquena un matalàs que simula la closca d’una tortuga mentre avancen. Han de cooperar per mantenir l’equilibri i alhora desplaçar-se.
S’estableix una situació de joc col·lectiu competitiu quan els participants o jugadors competeixen entre ells per assolir un objectiu. Sovint hi ha un perdedor i un guanyador o un grup perdedor i un grup gua-nyador. En les diferents activitats cal defugir l’estricta competitivitat i trobar diverses fórmules d’actuació que modifiquin el context en què es desenvolupen, de tal manera que s’inclogui la competició però de manera que es donin les condicions adequades de participació i respecte entre els companys.
El repte educatiu implica transmetre que la competició pot afavorir conceptes de cohesió, de superació personal, de treball en equip i d’acceptació i respecte per les normes i per les persones que participen en el joc amb independència del resultat, així com l’impuls de codis i conductes de joc net. Un exemple de joc col·lectiu competitiu podria ser una cursa de re-lleus amb l’objectiu de ser el primer equip d’arribar a meta.
Cal entendre en un sentit ampli els companys, no només com aquells que formen part d’un equip propi sinó també els participants que formen part d’un altre equip, considerats habitualment com a oponents o rivals. Un joc col·lectiu d’oposició no es pot desenvolupar si no hi ha altres companys amb qui es pugui competir.
El joc col·lectiu és un acte social i és per això que aquesta competència incideix en la participació activa en aquesta activitat, així com en el respecte a les normes i els companys en el seu desenvolupament.
La participació activa dels alumnes va més enllà de la no-inhibició en el desenvolupament de l’activitat i implica també diferents iniciatives, habilitats, actituds i conductes abans, durant i després del joc. Consisteix a participar de manera efectiva, fent propostes sobre l’elaboració del joc i sobre les seves normes, aportant també possibles modificacions, mostrant entusiasme i esforç i col·laborant amb el mestre i els companys.
El desenvolupament d’aquesta competència també posa èmfasi en la capacitat de mostrar-se respectuós amb les normes i amb els companys. El respecte referit a les normes és un valor que reconeix que quel-com té una vàlua que cal tenir en compte fins al punt de no sobrepassar-la. En relació amb les persones, el respecte es mostra com una actitud de reconeixement dels seus drets i de valoració de la seva identitat, opinió i manera de pensar. Aquesta actitud és bàsica per a la convivència, ja que la manca de respecte pot generar conflictes en tots els àmbits. Una persona respectuosa no utilitza la violència ni la indiferència en la seva relació amb els altres.
L’escola ha d’oferir models positius i el respecte ha de ser transversal en totes les activitats educatives. Sovint regulem el respecte mitjançant normes. Les normes són regles de conducta i pautes de comportament i d’actuació acordades socialment que han de ser respectades i que permeten ajustar i regular determinades conductes i activitats. Aquestes normes han de ser compartides i hem de fer partícips els alumnes en la seva elaboració, consensuant-les sempre que sigui possible.
Una bona convivència implica la necessitat de potenciar el respecte cap a un mateix, cap als altres i cap a l’entorn on vivim. L’acceptació i el reconeixement d’un mateix i de les altres persones, dels seus drets i la seva forma de pensar ens ajuda a respectar els altres. Unes normes clares i consensuades poden ajudar a garantir el respecte entre tots els membres d’una comunitat. També s’ha de garantir l’expressió de les opinions i creences en un marc de llibertat i tolerància, i evitar qualsevol tipus de discriminació per motius de gènere, sexe, origen, o qualsevol altra condició o circumstància personal o social.
Aquesta competència està relacionada amb la competència 12 de l’àmbit de Coneixement del medi: “Participar en la vida col·lectiva a partir de valors democràtics, per millorar la convivència i per afavorir un entorn més just i solidari”.
* Competència 8. Practicar activitat física vinculada a l’entorn com una forma d’ocupació del temps de lleure.
Aquesta competència pertanye a la Dimensió joc motor i temps de lleure
Aquesta competència fa referència a la capacitat d’aprendre a interactuar amb l’entorn ja sigui natural o urbà, proper o llunyà, habitual o no habitual a través de l’activitat física fent un ús responsable del temps d’oci en àmbits no formals o informals per tal d’enri-quir les tipologies d’activitat física que es donen en els àmbits formals i també per compensar la rutina diària i combatre el sedentarisme.
Aquesta interacció s’ha de produir per mitjà de pràc-tiques que transmetin els mateixos valors que es promouen des de l’escola i des de l’educació física en particular i que a més siguin saludables i segures, ha de tenir una certa perdurabilitat i regularitat al llarg del temps, ha de ser sostenible en relació amb els mitjans emprats i els recursos mediambientals i ha de mostrar-se respectuosa amb el medi on es duu a terme.
Entenem per entorn l’espai físic, però també cultural i social que ens envolta, que ens afecta i que influencia de manera directa en la nostra manera de viure. Els entorns, entre d’altres coses, potencien o inhibeixen factors de la salut pública i individual, dificulten o faciliten la mobilitat més o menys sostenible i incideixen en la cohesió social o l’aïllament de les persones que els habiten.
Els entorns poden ser urbans o naturals. Els conside-rem urbans quan han estat dissenyats per les perso-nes. La densitat urbana, els espais públics, les xarxes de comunicacions i transports, els parcs, els carrers i el paisatge urbà en són elements constituents. Els considerem espais naturals quan estan vinculats als hàbitats naturals i tenen com a elements destacats el territori, l’aire, la vegetació i la fauna i flora.
Entenem com a temps de lleure, aquell temps en què els infants duen a terme activitats escollides lliurement que els aporten diversió, desenvolupament personal, relacions amb altres persones i altres beneficis. Aquestes activitats poden ser de tipologia diversa, han de tenir totes elles intencionalitat pedagògica i s’han d’entendre com un mitjà per l’assoliment de cert benestar i salut.
L’aprenentatge per l’ocupació del temps de lleure és un procés pel qual els infants han de ser capaços progressivament d’organitzar i gestionar la pròpia pràctica, tant des d’un punt de vista recreatiu i de lleure saludable, que han de ser els prioritaris, com des d’un punt de vista formatiu.
La competència també inclou continguts de salut i qualitat de vida relacionats amb la pràctica d’activitats de lleure saludables. Els infants han de ser capaços de conèixer, viure i experimentar el temps de lleure com una inversió en la seva pròpia salut.
És per això que aquesta competència està estreta-ment lligada amb la dimensió activitat física saludable d’aquest mateix àmbit que inclou les competències 3 “Mostrar hàbits saludables en la pràctica d’activitats físiques i en la vida quotidiana” i 4 “Valorar la pràctica habitual de l’activitat física com a factor beneficiós per a la salut”.
La competència pot facilitar el coneixement d’eines TAC (tecnologies per a l’aprenentatge i el coneixement) com ara GPS o aplicacions per a dispositius mòbils o tauletes que permeten cercar, contrastar, seleccionar i geolocalitzar informació digital referida a les activitats físiques existents o exercitades en l’entorn.
Report abuse