El passat divendres 31 de juliol de 2020 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari de la fundació del Partit Nacionalista Basc, oficialment Euzko Alderdi Jeltzalea-Partit Nacionalista Basc (en euskera, Euzko Alderdi Jeltzalea, en francès, Parti Nationaliste Basque; EAJ-PNB o, a França, EAJ-PNB ), el 31 de juliol de 1895, que és un partit polític creat el 1895 d'ideologia nacionalista basca, liberal i demòcrata cristiana, que se situa en el centre de l'espectre polític. La seva activitat rau al País Basc, Navarra, el País Basc francès i l'enclavament de Treviño (Burgos, Castella i Lleó). Compta també amb delegacions a l'Argentina, Xile, Mèxic i Veneçuela. Des de 1978, ha estat, amb algunes excepcions com el govern de Patxi López entre els anys 2009 i 2012, el partit amb més presència institucional al País Basc.

Fundat el 1895 per Sabino Arana, és el segon partit polític més antic sorgit a Espanya que existeix en l'actualitat, després del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). Ostentà la Presidència del Govern d'Euskadi des de la promulgació del primer Estatut d'Autonomia del País Basc el 1936, en plena Guerra Civil Espanyola, amb José Antonio Aguirre com a primer lehendakari. Mantingué la Presidència a l'exili i, després de la promulgació de l'Estatut de Guernica el 1979, presidí el Govern Basc des del 1980 fins al 2009 de manera ininterrompuda. És el partit amb més presència a les institucions del País Basc i amb major nombre d'afiliats (25.000). Està representat amb grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats i al Senat d'Espanya, així com en el Parlament Basc. A Navarra forma part de la coalició Geroa Bai, que actualment ostenta la Presidència del Parlament Foral. La seva presència al País Basc francès és reduïda, tot i que en algunes eleccions ha estat la primera força en l'espectre nacionalista basc. Compte també amb un representant al Parlament Europeu i es troba adscrit al Partit Demòcrata Europeu.

«Euzko Alderdi Jeltzalea» no és la traducció literal de «Partit Nacionalista Basc», sinó que vindria a significar «Partit basc dels simpatitzants del JEL». El JEL es correspon amb l'expressió basca Jaungoikia Eta Lagizarrak (en català, Déu i Llei vella ), referint-se als furs, en referència als principis de tradició politicoreligiosa que el PNB defensava en els seus inicis, tot i que actualment és un partit autodeclarat aconfessional des del 1977. A causa d'aquest acrònim, els simpatitzants del PNB reben el nom de jeltzales.

Anualment, i des del 1932, el PNB celebra el dia de Pasqua de Resurrecció, l'Aberrri Eguna (que literalment significa Dia de la Pàtria Basca ). També celebra anualment, des del 1977, l'últim diumenge de setembre, el més proper a Sant Miquel d'Aralar (Huarte-Araquil, Navarra-Nafarroa), una festa multitudinària, l'Alderdi Eguna. Les seves seus socials es diuen batzokis i en l'actualitat existeixen més de dues-centes (200) repartides per tot el món.

Ideologia

En els seus estatuts, el PNB es defineix a si mateix com a partit «basc, democràtic, aconfessional i humanista, obert al progrés i a tots els moviments d'avanç de la civilització que redunden en benefici de l'ésser humà». Es tracta d'un partit democristià i nacionalista. Majoritàriament, el PNB ha estat definit pels politòlegs i mitjans com un partit de centredreta, encara que alguns com l'Enquesta Social Europea el situen en el centre dins de l'eix esquerra-dreta.

En els seus inicis basava els seus plantejaments en els principis tradicionals del nacionalisme romàntic del segle XIX (llengua, religió, raça, etc.) i s'alineava amb els principis de la doctrina social de l'Església. En l'actualitat reivindica principalment el dret a l'autodeterminació per als territoris històrics bascos, denominats com Euskal Herria.

Com nacionalistes bascos treballarem per articular políticament els territoris bascos, però mantenint en tot moment que ni la història ni la geografia segons esquemes passats són realitats determinants a futur. En la cultura política democràtica que professem, els projectes polítics es legitimen pel consentiment explícit de la ciutadania. El futur comú dels bascos s'ha de configurar al voltant d'un projecte lliure i democràticament compartit (Iñigo Urkullu, abril de 2008).

Tanmateix, la seva ideologia oficial encara parla del seu "concepció transcendent de l'existència amb l'afirmació de la nació basca, el ser polític ha d'expressar-se a partir de la recuperació de la seva sobirania nacional".

En una enquesta realitzada pel Govern Basc l'any 2012, es determinà que els votants del PNB es consideraven de centreesquerra, els resultats obtinguts de l'enquesta situaven el vint-i-dos per cent (22%) dels votants del PNB d'esquerres, tan sols un vuit per cent (8%) de dretes, i el seixanta per cent (60%) restant de centre, la mateixa paritat que els votants socialistes.

Posició respecte a ETA

El PNB ha condemnat cada atemptat d'ETA i d'altres grups terroristes. Ha estat víctima d'atacs per part d'ETA i l'esquerra abertzale radical, encara que mai ha estat objecte d'un atemptat terrorista.

Després de la legalització del PNB el 1977, se celebrà una assemblea a Pamplona-Iruña (Navarra-Nafarroa) en la qual el PNB emeté una declaració condemnant la violència «vingui d'on vingui». La primera manifestació convocada per un partit contra ETA fou el 28 de juny de 1978, convocada pel PCE-EPK a Portugalete (Biscaia).

Per part dels seus opositors polítics, s'ha acusat el PNB en els mitjans de comunicació en una gran quantitat d'ocasions d'haver mantingut una postura ambigua pel que fa a l'actuació contra l'entorn d'ETA. Cap d'ells ha interposat mai denúncia contra el PNB per col·laboració amb ETA o amb el terrorisme. L'organització terrorista ETA ha assassinat simpatitzants i afiliats d'EAJ-PNB, ha amenaçat i intentat atemptar contra els seus dirigents i els seus jeltzales han estat atacades en diverses ocasions.

Història

Després de les guerres carlines, l'abolició dels furs i l'auge de la industrialització que portaren amb si una forta immigració i un gran canvi en poc temps per a la societat biscaïna, Sabino Arana interpretà el nacionalisme romàntic fent-se ressò del corrent nacionalista europeu, i fundà el Partit Nacionalista Basc el 1895 amb la finalitat d'aconseguir la independència d' "Euskadi" (els territoris bascos) i fundar un Estat basc. Fins entrat el segle XX només tindria presència a la ciutat de Bilbo-Bilbao, on s'editava el diari oficial del partit: Bizkaitarra.

Amb el carlisme mantingué una relació conflictiva, ja que el nacionalisme basc l'acusava d' "espanyolista", i el carlisme, per la seva banda, acusava el nacionalisme basc de "separatista" i "antipatriota". En els seus inicis la relació entre els dos (2) partits fou d'enfrontament; posteriorment de cooperació en defensa dels furs, com en el cas de l'Aliança Foral de 1921, i finalment d'enemistat plena durant la Guerra Civil Espanyola.

Escissions

La història del PNB està definida pel fet de mantenir-se fidel a un model de partit de comunitat en què tradicionalment ha existit una ala ortodoxa fidel als principis de Sabino Aran i una altra de caràcter més possibilista. Els noms d'aquests sectors han anat canviant amb el temps i han donat lloc a diverses escissions, sent les més destacables les següents:

• El 1909 es fundà el Partit Nacionalista Liberal Basc, i el 1911, el Partit Republicà Nacionalista Basc, que es consideren els antecessors d'Acció Nacionalista Basca en la contraposició a l'hegemonia del PNB dins el nacionalisme basc.

• El 1921 es produí una altra escissió, en la qual el PNB arribà a perdre el seu nom i quedà dividit en la majoritària i més moderada "Comunió Nacionalista Basca" i "Aberri" (Pàtria), que estava composta per un sector més nacionalista i independentista. Es reunificaren el 1930.

• El 1930 sorgí l'Acció Nacionalista Basca (EAE-ANB), un partit nacionalista d'esquerres, que no estava d'acord amb la refundació del PNB per part d'aquests altres dos (2) sectors, els quals considerava més conservadors. L'ANB subsistí fins al 2008, any en què fou il·legalitzada per la seva vinculació a Batasuna i ETA.

• El 1958 s'escindí el grup Ekin de l'organització juvenil de PNB, Euzko Gaztedi (EGI), a la qual s'havia incorporat poc abans, per considerar massa moderada la política del PNB contra el franquisme. Posteriorment aquesta escissió seria l'origen d'ETA.

• El 1982 s'escindí el col·lectiu 'Euzkotarrak', amb l'objectiu de recuperar l'ortodòxia sabiniana. En l'aspecte ideològic es caracteritzava com a independentista en el nacional i més conservador que el PNB en el social. Fou liderat per Antón Ormaza, expresident del Bizkai Buru Batzar i expulsat del partit el 1980, i tingué el seu nucli principal a la localitat biscaïna de Bermeo (Biscaia). Posteriorment aquest col·lectiu ingressà a la següent escissió del partit, Eusko Alkartasuna.

• El 1986 s'escindí Eusko Alkartasuna (EA), a causa, sobretot, a les discrepàncies de l'aleshores lehendakari Carlos Garaicoechea (posterior líder de l'escissió) i la direcció del PNB. EA és un partit de caràcter socialdemòcrata, procliu a l'autodeterminació i en l'actualitat de caràcter independentista i integrat en Euskal Herria Bildu juntament amb altres partits polítics de l'esquerra abertzale.

Organització interna

El PNB té una estructura que funciona a tres (3) àmbits: municipal, regional o territorial i nacional, i separa la seva representació pública dels seus organismes interns. Té dues-centes trenta-tres (233) organitzacions municipals, amb un total de més de vint-i-cinc mil (>25.000) afiliats.

La implantació social del partit es reforça amb els batzokis, les seus socials del PNB. El primer d'ells s'inaugurà el 14 de juliol de 1894, al nucli antic de Bilbo-Bilbao (Biscaia), un any abans de la constitució formal del PNB com a partit. Avui dia hi ha gairebé dos-cents (circa 200 batzokis) repartits per tot el món. El febrer del 2007 s'inaugurà el seu "Batzoki Virtual" (e-batzokia) que esdevingué la seu social número 176 del PNB.

L'òrgan executiu de PNB, l'Euzkadi Buru Batzar (EBB), està presidit per Andoni Ortuzar. El EBB es compon a més dels presidents dels Consells Regionals (Biscaia, Itxaso Atutxa; Guipúscoa, Joseba Egibar; Araba, José Antonio Suso; Nafarroa, Unai Hualde; Iparralde, Pako Arizmendi) i vuit (8) burukides (membres del Consell) elegits per la Assemblea Nacional d'entre els proposats per les assemblees territorials. Els consells regionals, compostos d'entre deu i quinze (10-15) membres són el Bizkai Buru Batzar (BBB) a Biscaia, el Gipuzko Buru Batzar (GBB) a Guipúscoa, l'Araba Buru Batzar (ABB) a Àlaba, el Napar Buru Batzar (NBB) a Navarra-Nafarroa i l'Ipar Buru Batzar (IBB) del País Basc francès. A més, hi ha òrgans executius independents d'aquests cinc (5) a Madrid, Barcelona, Veneçuela i l'Argentina.

• L'organització juvenil del PNB és l'Euzko Gaztedi (EGI), fundada el 1904.

• El PNB creà el 1911 el seu propi sindicat, "Solidaritat de Treballadors Bascos" (ELA-STV), si bé en l'actualitat aquest ja no es troba lligat orgànicament a la formació.

• El 1988 es constituí la Fundació Sabino Arana, centrada en el coneixement de la història del nacionalisme basc, així com la seva preservació i divulgació.

Representació institucional

El PNB compta amb una gran implantació en dues (2) comunitats autònomes espanyoles: el País Basc i Navarra, encara que també està present a l'enclavament de Treviño (Castella i Lleó). Coalició per Europa, de la qual formava part el PNB, arribà a ser la primera força al municipi de Vall de Villaverde (Cantàbria) a les eleccions europees dels anys 2009 i 2014, encara que no es presenta a les municipals ni a les autonòmiques en el territori càntabre.

El PNB ha liderat (en solitari o coalitzat amb altres partits) el Govern Basc, tenint la seva presidència (lehendakaritza), des del 1980 (excepte en el període del maig del 2009 al desembre del 2012); quan asumí Patxi López, del PSE-EE la lehendakaritza). Després de les eleccions autonòmiques del 2012, Íñigo Urkullu es convertí en el setè lehendakari de la història i el sisè lehendakari del PNB.

Posseeix sengles grups parlamentaris al Congrés dels Diputats i al Senat.

Evolució electoral als darrers anys

• Les eleccions al Parlament Basc del 1998 anaren precedides pels pactes nacionalistes que donaren lloc a la treva d'ETA indefinida i al Pacte d'Estella, així com també de la ruptura del govern tripartit en desmarcar-se el Partit Socialista d'Euskadi (PSE) del Partit Nacionalista Basc (PNB) i Eusko Alcartasuna (EA). A més, per primera vegada des del final de la dictadura franquista, el Partit Popular estava al front del govern d'Espanya.

PNB i EA es presentaren en coalició per primera vegada en aquests comicis, i empitjoraren lleugerament els seus resultats; mentre que van sortir reforçats tant el PP com l'esquerra abertzale, que es presentà sota les sigles d'Euskal Herritarrok (EH). El PNB guanyà a Biscaia, EH a Guipúscoa i el PP a Àlaba. No obstant això, es mantingué la mateixa proporció entre nacionalistes bascos (quaranta-un [41] escons) i la resta de forces (trenta-quatre [34]), si bé amb una reordenació en cada un dels blocs. Juan José Ibarretxe fou investit per primera vegada lehendakari, gràcies al suport d'EA i EH.

• Les eleccions al Parlament Basc del 2001 es produïren en un clima de tensió després de la ruptura del Pacte d'Estella i de la treva d'ETA. Per primera vegada, l'esquerra i la dreta "constitucionalista" presentaren una estratègia comuna per desbancar el PNB del poder autonòmic. Aquesta política de fronts beneficià la coalició PNB-EA, que es reedità com a resposta, i guanyà en les tres (3) províncies i obtingué trenta-tres (33) parlamentaris i el quaranta-dos coma trenta-set per cent (42,37%) dels vots; mentre que el PP i el PSE no aconseguien sobrepasarles, obtenint menys escons (trenta-dos [32] entre ambdós) i vots (quaranta coma sis per cent [40,6%] en total amb vint-i-dos coma nou per cent [22,9%] i disset coma set per cent [17,7%] respectivament). Aquests resultats propiciaren un nou tripartit (PNB-EA-EB) en minoria, amb trenta-sis (36) escons sobre setanta-cinc (75).

• A Navarra, el PNB s'integrà el 2003 en la coalició Nafarroa-Bai juntament amb Aralar, Eusko Alkartasuna, Batzarre i candidats independents, i aconseguí un (1) dels cinc (5) diputats. En els comicis municipals i forals de Navarra del maig del 2007, Nafarroa Bai aconseguí ser la segona força política de la comunitat (després de la Unió del Poble Navarrès [UPN] ) amb dotze (12) parlamentaris i cent vint (120) regidors. Els càrrecs públics són proposats pels partits de la coalició i correspongué al PNB la proposta d'un dels representants al Parlament de Navarra i de vint-i-quatre (24) regidors. En algunes localitats navarreses el PNB es presentà fora de la coalició, concretament a Lesaca, Aranaz, Yanci i Vera de Bidasoa, i hi obtingué alftres nou (9) regidors i dues (2) alcaldies. L'any 2011 amb Nafarroa Bai integrada per PNB, Aralar i independents tornà a ser la primera força nacionalista a Navarra, tercera força en la comunitat foral i segon partit a Pamplona-Iruña.

• En les eleccions al Parlament Basc del 2005, juntament amb EA, aconseguí vint-i-nou (29) escons (vint-i-dos [22] el PNB i set [7] EA) corresponents al trenta-vuit coma seixanta-set per cent (38,67%) de l'electorat.

• Al País Basc, després de les eleccions municipals de 2007 el PNB obtingué un total de mil vint-i-quatre (1.024) regidors als ajuntaments bascos, i mantingué la seva hegemonia com força política majoritària seguida del PSE-EE (tres-cents trenta-nou [339] edils) i d'ANB (tres-cents trenta-set [337]). Després dels pactes postelectorals aconseguí les tres (3) diputacions provincials de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba.

• Les eleccions generals de 2008 suposaren un seriós retrocés del PNB, que perdé gairebé cent vint mil (120.000) vots i un (1) escó, i no aconseguí ser la llista més votada en cap de les províncies basques (segona a Biscaia i Guipúscoa després del PSE-PSOE i tercera a Àlaba després del PSE-PSOE i el PP), ni en els seus capitals (tercera després del PSE-PSOE i el PP a Vitòria-Gasteiz i Donosti-Sant Sebastià, segona després del PSE-PSOE a Bilbo-Bilbao). Obtingué tres-cent tres mil dos-cents quaranta-sis (3.246) vots (vint-i-set coma catorze [27,14%] al País Basc), que es traduïren en sis (6) escons. En les eleccions al Senat obtingué dos (2) senadors, un (1) per Guipúscoa i un (1) altre per Biscaia, que s'uneixen a què ja posseeix per designació autonòmica. A Navarra, Nafarroa Bai mantingué els seus resultats i la seva acta de diputat.

• En les eleccions al Parlament Basc del 2009 el PNB, en aquesta ocasió concorrent en solitari, obtingué més de tres-cents noranta-sis mil (396.000) vots, que suposaren trenta (30) escons i el trenta-vuit coma cinquanta-sis per cent (38.56%) del total de vots, sent el partit més votat a Biscaia i Guipúscoa, a menys de dos mil (<2000) sufragis (u coma vint per cent [1,20%]) del PSE-PSOE a Àlaba, però quedà en l'aire la possibilitat d'obtenir els suports suficients per conservar la lehendakaritza. En no haver obtingut Eusko Alkartasuna (EA) ni Ezquer Batua-Berdeak, els seus anteriors socis de govern, els suports necessaris per a conformar amb ells una majoria suficient, Patxi López, del PSE-EE, fou investit lehendakari pel Parlament Basc amb el suport de l'PP.

• Per a les eleccions al Parlament Europeu del 2009, el PNB revalidà la seva coalició amb Convergència Democràtica de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya. No obstant això, la negativa del Bloc Nacionalista Gallec (BNG) féu que desaparegués la denominació històrica "Galeusca" i, amb l'entrada d'altres socis com Coalició Canària (CC) o el Partit Andalusista (PA), es formés la candidatura Coalició per Europa. El segon lloc de la candidatura va ser ocupat per Izaskun Bilbao, presidenta sortint del Parlament Basc, que obtingué l'acta d'eurodiputada.

A França, tot i la participació del PNB a la Federació de Regions i Pobles Solidaris, que donava el seu suport a la candidatura ecologista Europe Écologie, decidí presentar-se en solitari, per primera vegada, només en la circumscripció Sud-Oest, sota el nom Euskadi Europan (Euskadi a Europa), amb Jean Telletxea, regidor d'Urrugne, com a cap de llista. La causa fou la incomoditat del PNB amb José Bové, cap de llista d'Europe Écologie a la circumscripció Sud-Oest, a causa de les seves posicions sobre la construcció europea i els mètodes d'acció, que el PNB qualificava de "poc democràtics ".

El PNB fou la primera força política al País Basc (dos-cents set mil quaranta [207.040] vots, vint-i-vuit coma cinquanta-quatre per cent [28,54%]), si bé perdé gairebé set (<7) punts percentuals respecte a anteriors eleccions, amb el PSE-EE a menys d'un (<1) punt de distància. A Navarra obtingué tres mil sis-cent un (3.601) vots (u coma vuitanta per cent [1,80%]), i esdevingué la setena força de la comunitat foral. Euskadi Europan obtingué quatre mil cent trenta-vuit (4.138) vots (u coma noranta-vuit per cent [1,98%] a Pirineus Atlàntics).

Al País Basc francès, sent el president de l'IBB l'exregidor d'Anglet Ramuntxo Camblong, el PNB refusà participar en la coalició Euskal Herria Bai, a causa de la presència de Batasuna. El 2008 el PNB tenia nou (9) regidors elegits en les llistes de la majories municipals en les eleccions municipals franceses del març del 2008 a Baiona, Sant Joan de Lohizune, Urrugne, Ciboure, Ascain, Sant Joan de Peu de Port i Macaye. En les eleccions municipals franceses del març de 2014 resultaren elegits catorze (14) regidors del PNB.

• En les eleccions municipals de 2011 el PNB s'afermà com a primera força política a Euskadi aconseguint tres-cents vint-i-sis mil cent seixanta-cinc (326.165) vots. Per territoris, el desglossament de resultats:

A Biscaia es convertí en la primera força i aconseguí vint-i-dos (22) junters en les Juntes Generals, el que li serví perquè José Luis Bilbao es convertís de nou en Diputat General del territori. La presència de Bildu li restà poder local, en perdre alcaldies com Bermeo, Markina-Xemein o Ondarroa, però alhora es convertí en la clau perquè el PNB governés en altres municipis com Vall de Trápaga, Basauri o Sestao (governat anteriorment pel PSE-EE). Entre els seus millors resultats destacarien els quinze (15) regidors aconseguits a Bilbo-Bilbao, els quals donaren la majoria absoluta perquè Iñaki Azkuna repetís com a alcalde, així com els resultats de Santurce, on aconseguí dotze (12) regidors enfront dels nou (9) que aconseguiren els partits de l'oposició, un poble de tradició històrica socialista.

A Guipúscoa es mantingué com a segona força, encara que en aquesta ocasió per darrere de Bildu, i a gran distància de la tercera força que fou el PSE-EE. Bildu recuperà alcaldies en detriment de les que havia aconseguit el PNB a causa de la il·legalització de l'esquerra abertzale en molts municipis. Malgrat tot, el PNB pujà deu mil (10.000) vots enfront de les anteriors eleccions i mantingué les alcaldies d'Aya, Urnieta, Elgoibar i Hondarríbia, en la primera i l'última de les quals traié els seus millors resultats. A més permeté a Bildu governar en consistoris tan importants com Renteria, Donosti-Sant Sebastià i Andoain (governat anteriorment pel PSE-EE) gràcies a la seva abstenció, o fins i tot amb el seu suport com a Lasarte-Oria, on les eleccions les gunayà el PSE-EE. A Donosti-Sant Sebastià pujà uns tres mil (circa 3.000) vots, el que li suposà un (1) regidor més. Passà a ser la primera força als barris de l'Antic i ibaeta, i aconseguí el seu major percentatge de vot al districte Centre de la ciutat.

A Àlaba el PNB mantingué els resultats de les anteriors eleccions, però a l'igual que a Guipúscoa, la presència de Bildu li restà poder municipal. Perdé l'alcaldia de Llodio (segon municipi més poblat del territori), però aconseguí l'alcaldia d'Amurrio (tercer poble més poblat, governat abans per EA). A Vitòria-Gasteiz mantingué els seus sis (6) regidors, però passà de la tercera a la segona força en nombre de vots.

• En les eleccions al Parlament Basc del 2012 el PNB es convertí de nou en la força més votada al País Basc. El PNB aconseguí prop de tres-cents vuitanta-cinc mil (circa 385.000) vots i vint-i-set (27) escons, traient-li gairebé cent set mil vots (<107.000) vots i sis (6) escons de diferència a la segona força política, que fou la coalició Euskal Herria Bildu. El percentatge obtingut fou de més de trenta-quatre coma sis per cent (>34,6%), gairebé deu (<10) punts més que la segona força més votada.

A Biscaia fou la força més votada, i obtingué onze (11) escons, més de dos-cents trenta mil (>230.000) vots, i rondant gairebé el trenta-vuit i mig per cent (<38.5%) del vot emès. Fou la força més votada a la majoria de municipis del territori històric, i en la pràctica totalitat dels municipis de grans dimensions.

A Àlaba fou la força més votada a territori alabès, i obtingué set (7) escons, amb més de quaranta mil (>40.000) vots i rondant el vint-i-sis per cent (circa 26%) del vot emès.

A Guipúscoa fou la segona força, però a menys de sis-cents (<600) vots de la coalició Euskal Herria Bildu, i es col·locà com a força més votada. Aconseguí el trenta-dos per cent (32%) del vot emès, i aconseguí nou (9) parlamentaris en assolir més de cent catorze mil (>114.000) vots.

Adscripció europea

El PNB es posicionà a favor de la Constitució Europea en el referèndum a Espanya el 2005.

Actualment el PNB està enquadrat en el Partit Demòcrata Europeu juntament amb la Unió per a la Democràcia Francesa (Union pour la Démocratie Française ) (UDF) francesa i La Margherita italiana.

Anteriorment, el PNB fou soci fundador de la Internacional Demòcrata Cristiana, lìnici de la qual fou signat a la seu del partit a l'exili, a París (Illa de França) el 1947. El PNB havia deixat el Partit Popular Europeu (PPE) el 1999 per integrar-se a Els Verds, després de no ser convidat a la cimera del PPE d'aquest any i abandonà la Internacional Demòcrata de Centre l'any 2000 a instàncies del PP per cent vint-i-cinc (125) vots a favor contra nou (9), atès que el PNB no acatava la modificació d'estatuts que li imposava la seva pertinença obligatòria al Partit Popular Europeu; també motiu l'expulsió de PNB, segons membres de la IDC, els contactes amb ETA anteriors a una de les treves de l'organització. Per la seva banda, el PNB denuncià un gir conservadurista en el si de la IDC.

El juny del 2008, el president del PNB, Íñigo Urkullu fou nomenat vicepresident del Partit Demòcrata Europeu. Recentment ho fou Andoni Ortuzar. Izaskun Bilbao fou vicepresidenta del grup ALDE al Parlament Europeu en la legislatura 2014-2019.

Relacions amb altres partits nacionalistes i regionalistes

El Partit Regionalista de Cantàbria (PRC) comptà inicialment amb el suport del PNB en la seva recerca estatutària per Cantàbria. Dirigents d'ambdós partits participaren en actes comuns, com el realitzat el març del 1981 a Vitòria-Gasteiz en què Carlos Garaicoetxea, president del Consell General Basc i futur lehendakari compartí estrada amb el líder regionalista Miguel Ángel Revilla, prometent un suport incondicional a una futura comunitat autònoma càntabra.

Impulsor de l'autonomia càntabra, la seva decisió de no concórrer a les eleccions generals i la seva feble suport electoral feren que la seva participació en el procés autonòmic fos minoritària. Així, hi hagué un (1) únic representant del PRC, Esteban Solana, a l'Assemblea Mixta de parlamentaris i diputats provincials (composta per diputats i senadors elegits per Cantàbria juntament amb els vint-i-set [27] diputats provincials, constituïda el 10 de setembre de 1979 per vint-i-dos [22] de la Unió de Centre Democràtic i onze [11] del PSOE). Per redactar l'estatut d'autonomia. L'Assemblea trià una ponència de deu (10) membres, en la qual també participà Solana, per elaborar l'avantprojecte d'estatut. El 2 de juny de 1980 l'Assemblea aprovà el projecte d'estatut amb l'únic vot a favor dels representants de la UCD. El representant regionalista acompanyà els socialistes en el seu rebuig. Com a fruit de la col·laboració entre regionalistes càntabres i nacionalistes bascos, foren aquests els que, en mancar al PRC de representació en el Congrés dels Diputats, feren sentir, a través del seu llavors portaveu Marcos Biscaia, com a membre de la ponència, la veu dels regionalistes càntabres durant la tramitació de l'estatut a les Corts espanyoles.

Presidents del PNB des del 1895

• 1895-1903 Sabino Arana Goiri;

• 1903-1906 Ángel Zabala Ozamiz, Kondaño;

• 1906-1908 Diputació col·legiada composta per Santiago Alda, Alipio Larrauri, Antonio Arroyo, Vicente Larrinaga i Eduardo Arriaga;

• 1908-1915 Luis Arana;

• 1915-1917 Ramón Bikuña;

• 1917-1920 Gorgonio de Errenteria;

• 1920-1930 Ignacio de Rotaeche;

• 1921-1923 Juan de Eguileor;

• 1923-1928 Alipio Larrauri;

• 1928-1930 Ceferino de Jeméin;

• 1930-1932 Ramon Bikuña;

• 1932-1933 Luis Arana Goiri;

• 1933-1934 Jesús Doxandabaratz;

• 1934-1935 Isaac López Mendizábal;

• 1935-1951 Doroteo de Ziáurriz;

• 1951-1957 Juan Ajuriaguerra;

• 1957-1962 José Aguerre;

• 1962-1971 Direcció col·legiada composta per Joseba Rezola, Jesús Solaun i Ignacio Unceta;

• 1971-1975 Mikel Isasi;

• 1975-1977 Ignacio Unceta;

• 1977-1980 Carlos Garaikoetxea;

• 1980-1984 Xabier Arzalluz;

• 1984-1985 Román Sudupe;

• 1985-1987 Jesús Insausti, Uzturre;

• 1987-2004 Xabier Arzalluz;

• 2004-2008 Josu Jon Imaz;

• 2008-2013 Ínigo Urkullu;

• Des del 2013 Andoni Ortuzar.

Resultats electorals del Partit Nacionalista Basc

Eleccions municipals

Eleccions al Parlament Basc

Eleccions al Parlament de Navarra

Eleccions a les Corts Generals espanyoles al País Basc i Navarra

Eleccions al Parlament Europeu

Quadre estadístic de la representació institucional del Partit Nacionalista Basc

Sabin Polikarpo Arana Goiri, fundador i primer dirigent del Partit Nacionalista Basc.

Sabin Etxea és la seu central del PNB i es troba a Bilbo-BIlbao.

Fotografia de l'Alderdi Eguna (Dia del Partit) del 2007.

Íñigo Urkullu, del PNB, actual lehendakari des de les eleccions de l'octubre del 2012.

Logotip del Partit Nacionalista Basc (EAJ-PNB).

El passat divendres 31 de juliol de 2020 es commemorà el setanta-sisè aniversari de la mort d'Antoine Marie Jean-Baptiste Roger de Saint-Exupéry (Lió, Alvèrnia-Roine-Alps, França, 29 de juny de 1900 – desaparegut en accident d'aviació al sud de França durant la guerra, 31 de juliol de 1944), qui fou un escriptor, poeta i aviador francès.

Nascut en una família procedent de la noblesa francesa, Antoine de Saint-Exupéry tingué una infantesa feliç malgrat la mort prematura del seu pare. Alumne poc brillant, acabà tanmateix el seu batxillerat el 1917 i, després del seu fracàs a l'Escola Naval, s'orientà cap a les belles arts i l'arquitectura. Durant el seu servei militar el 1921 esdevingué pilot, i fou contractat el 1926 per la companyia Latécoère (futura Aeroposal) per transportar el correu de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) al Senegal, abans d'arribar fins a Amèrica del Sud el 1929. Paral·lelament publicà, inspirant-se en les seves experiències d'aviador, les seves primeres novel·les: Correu del Sud el 1929 i Vol de nit el 1931, amb la qual obtingué un gran èxit.

A partir del 1932 el seu empresari entà en un període difícil i Saint-Exupéry es dedicà més a l'escriptura i al periodisme. Realitzà grans reportatges al Vietnam el 1934, a Moscou (Rússia) el 1935 i a Espanya el 1936, que alimentarien la seva reflexió sobre els valors humanistes que desenvolupa en Terra dels homes, publicat el 1939.

El 1939 fou mobilitzat en l'exèrcit de l'aire i enquadrat en una esquadrilla de reconeixement aeri. Amb l'armistici, deixà França per anar a Nova York (EUA) amb l'objectiu de fer entrar els nord-americans a la guerra, i esdevingué una de les veus de la resistència francesa. Somiant entrar en acció, s'hi uní a la primavera del 1944, primer a Sardenya (Itàlia) i després a Còrsega (França), dins d'una unitat encarregada dels reconeixements fotogràfics per preparar el desembarcament de Provença. Desaparegué en una missió el 31 de juliol de 1944. El seu avió no fou trobat fins al 2004.

El Petit Príncep, escrit a Nova York (EUA) durant la guerra, estigué publicat amb les seves pròpies aquarel·les el 1943 a Nova York (EUA) i el 1945 a França. Aquest conte ple d'encant i d'humanitat es convertí ràpidament en un èxit mundial.

Biografia

Joventut i formació

Fill del vescomte Jean de Saint-Exupéry, inspector d'assegurances, i de Marie Boyer de Fonscolombe, Saint-Exupéry nasqué el 1900 a Lió (Alvèrnia-Roine-Alps) en una família procedent de la noblesa francesa. Compartí una infantesa feliç entre cinc (5) germans i germanes, però el 1904 el seu pare morí accidentalment atropellat per un tren, i deixà Marie de Saint-Exupéry sola amb l'educació dels seus cinc (5) fills: Marie-Madeleine, anomenada «Biche», Simone, anomenada «Monot», Antoine, conegut com a «Tonio», François i Gabrielle, anomenada «Didi».

Fins a l'edat de deu (10) anys passà la seva infantesa entre el castell de la Môle al departament de Var (Provença-Alps-Costa Blava), propietat de la seva àvia materna, i el castell de Saint-Maurice-de-Rémens a l'Ain (Alvèrnia-Roine-Alps), propietat d'una de les seves ties. Al final de l'estiu del 1909 la seva família s'instal·là a Le Mans (Sarthe, Pais del Loira), regió d'origen del seu pare. Antoine entrà al col·legi Notre-Dame de Sainte-Croix el 7 d'octubre de 1909.

El 1912 passà les vacances a Saint-Maurice-de-Rémens (Ain, Alvèrnia-Roine-Alps), on queda fascinat pel nou aeròdrom d'Ambérieu-en-Bugey (Ain, Alvèrnia-Roine-Alps), situat a alguns quilòmetres a l'est. S'hi acostava amb bicicleta i es quedava hores parlant amb els mecànics sobre el funcionament dels avions. Un dia s'adreçà al pilot Gabriel Salvez dient-li que la seva mare l'havia autoritzat a efectuar el seu bateig de l'aire, cosa que aconseguí amb un Bertaud-Wroblewski, avió fabricat a Villeurbanne (metròpolis de Lió, Alvèrnia-Roine-Alps) per l'industrial lionès Berthaud sobre plànols de Pierre i Gabriel Wroblewski. Fou el jove Gabriel Wroblewski qui pilotà l'avió. Escrigué un poema testimoniant la seva nova passió pels avions:

«Les ales tremolaven sota la brisa de la tarda

El motor del seu cant gronxava l'ànima adormida

El sol s'apropava al seu color pàl·lid.»

Saint-Exupéry passà gairebé tota la seva infantesa al castell familiar, envoltat dels seus germans i germanes.

Quan la Primera Guerra Mundial esclatà, Marie de Saint-Exupéry fou nomenada infermera en cap de l'hospital militar d'Ambérieu-en-Bugey a l'Ain (Alvèrnia-Roine-Alps). Gràcies al seu treball pogué portar els seus fills al seu costat. Els seus dos (2) fills, Antoine i François, ingressaren com a interns al col·legi jesuïta deNotre-Dame de Montgré, a Villefranche-sur-Saône (Roine, Alvèrnia-Roine-Alps). El jove Antoine es dedicava a l'escriptura amb intensitat i, tot i que els seus estudis eren mediocres, guanyà el premi de narració del liceu per una de les seves redaccions.

Al retorn escolar del 1915 Marie de Saint-Exupéry decidí que els seus fills no es trobaven a gust a l'escola dels germans jesuïtes de Mongré. Preocupada per protegir els seus fills i per donar-los una educació que els permetés desenvolupar els seus dons, optà per inscriure'ls als germans marianistes del col·legi francès de Vil·la Saint-Jean a Friburg (Suïssa). En estreta relació amb el col·legi Stanislas de París (Illa de França), aquest col·legi havia desenvolupat un mètode d'educació moderna que els permetia exercir la seva creativitat. Antoine hi trobà Louis de Bonnevie, la família del qual era veïna i amiga de la seva a Lió (Alvèrnia-Roine-Alps). Sintonitzà bé amb ell així com amb Marc Sabran i Charles Sallès, i en resultà una amistat profunda i durable.

El 1917 obtingué batxillerat malgrat uns resultats escolars poc brillants. L'alumne Saint-Exupéry es trobava més còmode amb les matèries científiques que amb les literàries. En el transcurs de l'estiu, víctima de reumatismes articulars, François, el germà segon d'Antoine, company de jocs i confident, morí d'una pericarditis. Entristit per la mort del seu germà, sembla que aquest esdeveniment marcà el pas d'adolescent a adult de Saint-Exupéry.

El 1919 suspengué el concurs de l'Escola Naval (els seus resultats en les branques científiques foren molt bons, però els de les branques literàries insuficients), i s'inscrigué com a oient lliure a la secció d'arquitectura a l'École Nationale Supérieure des Beaux Arts. La seva mare l'ajudà com pogué, malgrat les seves preocupacions econòmiques. Antoine es beneficià de l'hospitalitat de la seva cosina Yvonne de Lestrange i acceptà diversos petits treballs: amb el seu amic Henry de Ségogne actuà de figurant durant diverses setmanes a Quo Vadis, una òpera de Jean Noguès. El 1918, havia conegut Louise de Vilmorin, que li inspirà poemes romàntics.

«Em recordo de tu com d'una llar clara

Prop de qui he viscut hores, sense dir res

Semblant als vells caçadors cansats del gran aire

Que atien mentre que el seu gos blanc respira.

À mon amie»

Tanmateix, durant aquest període, la seva intensa activitat poètica li inspirà poemes més aviat melancòlics, sonets i successions de quartetes (Veillée, 1921), la qual cosa demostrà que vivia un període difícil, ja que es trobava sense projecte de vida i sense perspectiva de futur. Alguns dels seus poemes foren cal·ligrafiats i il·luminats amb dibuixos en tinta xinesa. Regalà dos (2) dels seus quaderns de poesia al seu amic Jean Doat.

A l'aviació

L'abril del 1921 complí el seu servei militar com a mecànic al II regiment d'aviació d'Estrasburg (Baix Rin, Gran Est, Alsàcia). Prengué cursos de pilotatge pel seu compte, però a finals de juliol, sol als comandaments del seu avió-escola, aterrà amb precisió mentre l'aparell estava en flames. Aquest greu incident permeté revelar la seva sang freda i la seva perícia. No obstant això, deixà el record d'un aviador de vegades distret, que oblidava sovint de recollir el seu tren d'aterratge, així com de connectar els seus instruments de vol, i es perdia en la immensitat del cel. El sobrenom de «Pique la Lune » li posaren, no només pel seu nas com una trompeta sinó també per una certa tendència a replegar-se al seu món interior. L'abril del 1922, en el marc de la seva formació en els EOR, seguí cursos d'entrenament a Avord (Cher, Centre), que deixà per anar a la regió parisenca amb el grau de sotstinent. A començament d'agost s'incorporà al XXXVII regiment d'aviació a Casablanca (Marroc), on obtingué la seva llicència civil. En el seu temps lliure, realitzà esbossos dels seus amics de residència al carbó i en tinta turquesa. Els seus dibuixos es reagruparen al seu quadern Els Amics.

El gener del 1922 estigué a Istre (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava) com a alumne oficial de la reserva. S'incorporà com pilot militar i promocionat a caporal. A l'octubre esdevingué sotstinent de la reserva i escollí la seva assignació al XXXIV regiment d'aviació, a Le Bourget (Sena Saint-Denis, Illa de França). La primavera del 1923 tingué el seu primer accident d'avió a Le Bourget (Sena Saint-Denis, Illa de França) i es fractura el crani. Després d'aquest greu accident fou desmobilitzat. No obstant això, encara planejava entrar a la força aèria, i hi comptava amb el suport del general Barès. Però la família de Louise de Vilmori, la seva promesa, s'hi oposava. Començava per a ell un llarg període d'avorriment: es trobava en un despatx com a controlador de fabricació a l'oficina de Tuilerie, una filial de la Societat General d'Empresa. Al setembre es produí la ruptura de les relacions amb Louise.

El 1924 Saint-Exupéry treballà a l'Alier (Alvèrnia-Roine-Alps) i la Crues (Nova Aquitània) com a representant de la fàbrica Saurer que fabricava camions (no en vendrà més que un sol en un any i mig). Se'n cansà i presentà la seva dimissió. El 1924 començà una obra en prosa, Manon, ballarina. El 1925 el seu poema titulat La Lluna mostra una inspiració estrafolària. També escrigué l'obra poètica L'Adéu.

El 1926 fou contractat per Didier Daurat, director d'explotació de les línies de la companyia Latécoère (futura Aeropostal) i arribà a l'aeroport de Toulouse-Montaudran (Alta Garona, Occitània) per a transportar correu via aèria entre Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i Dakar (Senegal). Redactà llavors el seu primer llibre, L'Aviador, que publicà a la revista d'Adrienne Monnier, El Vaixell d'Argent, on treballava el seu amic Jean Prévost. A Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània), conegué Jean Mermoz i Henri Guillaumet. Al cap de dos (2) mesos, li encarregaren el seu primer viatge de correu a Alacant (Alacantí, País Valencià).

A finals del 1927 fou nomenat cap d'escala a Cap Juby al Marroc amb la missió de millorar les relacions de la companyia amb els dissidents moros d'una part i amb els espanyols d'altra banda. Hi descobrirà l'ardent solitud del desert. Després d'un aterratge forçat trobà una comunitat de monjos trapencs; relatà aquesta experiència en Terra d'Homes:

«El vent, la sorra i les estrelles. La vida austera dels trapencs. Però sobre aquesta taca mal il·luminada, sis o set (6-7) homes, que no posseïen res al món tret dels seus records, compartien una invisible riquesa.»

El 1929 publicà, amb Gallimard, la seva primera novel·la, Correu Sud, on contava la seva vida i les seves emocions de pilot.

El setembre del 1929 s'uní a Mermoz i Guillaumet a l'Amèrica del Sud per contribuir al desenvolupament de l'Aeroposal fins a la Patagònia (Argentina). El 1930 emprà la biblioteca del seu amic Paul Dony per escriure-hi diversos sonets inspirats en altres poetes però que són autèntics exercicis de virtuositat poètica. El 1931 publicà la seva segona novel·la, Vol de Nit, un immens èxit, en el qual evocava els seus anys a l'Argentina i el desenvolupament de les línies cap a la Patagònia. El 1931 es casà a Agay (Sant Rafèu, Var, Provença-Alps-Costa Bava) amb Consuelo Suncin Sandoval de Gómez (morta el 1979), escriptora i artista salvadorenca, originària de la ciutat d'Armènia, en el departament de Sonsonate (El Salvador). Consuelo fou model per a la "rosa temperamental" en El Petit Príncep.

A partir del 1932, mentre que la companyia, minada per la política, no sobrevisqué a la seva integració enAir France, subsistí amb dificultat, dedicant-se a l'escriptura i al periodisme. Saint-Exupéry continuà sent pilot de proves i pilot de curses al mateix temps que es feia periodista de grans reportatges.

Com a reporter per a Paris-Soir, viatjà al Vietnam el 1934 i a Moscou (Rússia) el 1935. El desembre del 1935 provà un raid París-Saigon, però es veié obligat a aterrar accidentadament el seu avió, un Caudron Simoun, al desert Libi a Egipte. Marxà a Espanya el 1936. De tots aquests viatges, anà acumulant una molt important suma de records, d'emocions i d'experiències, que li servirien per a alimentar la seva reflexió sobre el sentit de la condició humana. La seva reflexió el portà a escriure Terra d'Homes, que es publicà el 1939. L'obra fou recompensada amb el premi de l'Académie Française. És en aquesta novel·la on es troba la cèlebre frase pronunciada perHenri Guillaumet després del seu accident als Andes:

«El que he fet, et juro, que mai cap animal no ho hauria fet.»

Guerra de 1939-1945

El 1939 fou mobilitzat en l'exèrcit de l'aire i enquadrat en una esquadrilla de reconeixement aeri. El 23 de maig de 1940 sobrevolà Arràs (Pas de Calais, Alts de França) mentre els panzers alemanys envaïen la ciutat. Amb l'armistici, se n'anà de França cap a Nova York (EUA), amb l'objectiu de fer entrar en guerra els nord-americans. Catalogat com a petainista per uns i gaullista pels altres, li costava fer sentir la seva veu. Com la immensa majoria dels francesos, era, d'entrada, més favorable al Govern de Vichy, que li semblava representar la continuïtat de l'estat, i era per tant més aviat desconfiat envers el general de Gaulle. De fet, intentà reconciliar les faccions oposades; en el moment de la seva crida radiofònica del 29 de novembre de 1942 des de Nova York (EUA):

«Francesos, reconciliem-nos per servir.»

Però fou incomprès, ja que era massa tard i era un moment d'afrontament general. Tanmateix, segons els arxius americans recentment oberts, semblaria que els serveis secrets americans haurien considerat situar-lo en comptes del general de Gaulle.

El maig del 1942 s'instal·là al Canadà amb la família De Koninck, carrer Sainte-Geneviève, a l'antic Quebec. Tot i que el seu sojorn havia de durar uns dies, passà finalment prop de cinc (circa 5) setmanes al Quebec a causa de problemes de visat. Però no pensava més que a entrar en acció, considerant, com fou el cas amb l'Aeropostal, que sols els que participen en els esdeveniments són legítims per testimoniar-ho. L'abril del 1943, bé que considerat pels aliats com un pilot mediocre, incapaç de pilotar un avió de combat modern, reprengué el servei actiu en l'aviació a Tunísia gràcies a les seves relacions i a les pressions del comandament francès. Relegat del combat, efectuà algunes missions de reconeixement, però fou víctima de diversos incidents que el col·locaren «a la reserva del comandament», per la seva edat, el seu mal estat de salut general i els seus accidents precedents. Es quedà llavors a Algèria, al Marroc, després a Algèria de nou, on obtingué la primavera del 1944 l'autorització del comandant en cap de les forces aèries a la Mediterrània, el general americà Eaker, d'incorporar-se al prestigiós grup 2/33 basat a l'Alguer, a Sardenya (Itàlia). Efectuà diversos vols, plagats d'avaries i d'incidents. El 17 de juliol de 1944 el 2/33 s'instal·là a Borgo, no lluny de Bàstia, a Còrsega (França). Fou des de l'aeroport veí de Poretta d'on s'enlairà als comandaments del seu F-5B-1-LO, una versió del bimotorP-38 Lightning, el 31 de juliol a dos quarts i deu minuts de nou del matí (8 h 25 min), cap a una missió cartogràfica (sobre la Vall del Roine, cap a Annecy [Alta Savoia, Alvèrnia-Roine-Alps], i tornada per la Provença): uns reconeixements fotogràfics per tal de traçar mapes precisos del país, molt útils per a l'immediat desembarcament de Provença, previst per al 15 d'agost. Estava sol a bord, el seu avió no estava armat i portava el carburant per a sis hores (6 h) de vol. A dos quarts de nou del matí (8 h 30 min) es rebé l'últim ecoradar. El seu avió s'stavellà a algunes milles de les costes de la Provença. Fou impossible efectuar investigacions sobre el terreny en temps de guerra. «Saint-Ex» fou oficialment donat per desaparegut. La seva memòria fou celebrada solemnement a Estrasburg (Baix Rin, Gran Est, Alsàcia) el 31 de juliol de 1945. El 1948 fou reconegut com a «Mort per França».

El misteri de la seva mort

A l'edat de quaranta-tres (43) anys estava a punt d'abandonar l'aviació, però la seva aeronau de reconeixement, un Lockheed P-38 Lightning (conegut també com a F-5), s'estavellà a la Mediterrània on anà en la seva última missió.

El 12 de març de 1950, en el Diari oficial de la República Francesa, aparegué citat el comandant Antoine de Saint-Exupéry a l'ordre de l'exèrcit aeri a títol pòstum, per «haver provat, el 1940 com el 1943, la seva passió de servir i la seva fe en el destí de la pàtria», i «per trobar una mort gloriosa, el 31 de juliol de 1944, de tornada d'una llunyana missió de reconeixement sobre el seu país ocupat per l'enemic».

Si la seva mort ja no era un dubte, restava per dilucidar-ne les circumstàncies. El 1950, un pastor d'Aquisgrà o Aachen (Rin del Nord-Westfàlia, Alemanya), antic oficial d'informacions en la Luftwaffe, testimonià haver observat, el 31 de juliol de 1944, que un P-38 Lightning havia estat abatut a la Mediterrània per un Focke Wulf alemany. Posteriorment, el 1972, sorgiria el testimoni pòstum d'un jove oficial alemany, l'aspirant Robert Heichele, qui hauria fet foc sobre el Lightning des del seu aparell, un Focke-Wulf Fw 190, cap a migdia, sobre la ciutat de Castelana (Alps de l'Alta Provença, Provença-Alps-Costa Blava). Però Heichele també fou abatut l'agost del 1944. En els anys 1990 un nou testimoni sorgí en relació amb un habitant de Carqueirana (Var, Provença-Alps-Costa Blava) que hauria vist aquell dia el Lightning essent abatut. El mar hauria deixat el cos d'un soldat sobre la platja, el qual fou enterrat anònimament al cementiri del municipi. Per poder determinar si es tractava del cos de Saint-Exupéry calia exhumar el cos i procedir a fer una anàlisi d'ADN dels seus familiars, els quals s'hi mostraven oposats. Cada cop aquestes «revelacions» generaven més interès entre els especialistes i entre el gran públic, pel «misteri Saint-Ex». Hi hagué fins i tot un admirador alsacià que intentà provar que l'escriptor aviador no havia desaparegut a la Mediterrània, sinó que el seu aparell s'havia estimbat als Alps. Finalment, el 2000, uns trossos del seu aparell, el tren d'aterratge, un tros d'hèlice, elements de la carlinga i sobretot del xassís, foren trobats pel Departament d'Investigacions Arqueològiques Submarines a la Mediterrània a l'altura de Marsella (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava). El 7 de setembre de 1998 un pescador ja havia trobat el seu braçalet que estava gravat amb els noms de la seva esposa i els seus editors, Reynal & Hitchcock, prop de l'illa de Riou. Pujats a la superfície el setembre del 2003 foren formalment identificats el 7 d'abril de 2004 gràcies al seu número de sèrie. Les restes del Lightning estan exposades al Museu de l'Aire i de l'Espai de Le Bourget (Sena Saint-Denis, Illa de França), en un espai consagrat a l'escriptor aviador.

Però res no permetia una conclusió definitiva sobre les circumstàncies de la seva mort, malgrat la simulació informàtica de l'accident –a partir de les deformacions de l'habitacle– que mostrava un picat gairebé vertical i a gran velocitat contra l'aigua. Es podia tractar d'una avaria tècnica, d'un malestar del pilot o, com alguns especularen amb gran escàndol dels seus parents, la hipòtesi del suïcidi d'un Saint-Exupéry disminuït físicament i desesperat pel món que veia anunciar-se, una tesi reafirmada per alguns dels seus últims escrits, amb un to francament pessimista, per exemple les últimes línies d'una carta adreçada a Pierre Dalloz, escrita la vigília de la seva mort: «Si sóc degradat, no lamentaré absolutament res. El termiter futur m'espanta. I odio la seva cohort de robots. Jo no estic fet per ser jardiner.»

El març de 2008, un antic pilot d'un Messerschmitt Bf 109 de la Luftwaffe, Horst Rippert (nascut el 1922), afirmava al diari La Provence haver abatut un avió de tipus P-38 Lightning el 31 de juliol de 1944 a la zona on es trobava Saint-Exupéry. En una missió per trobar un avió enemic que sobrevolava la regió d'Annecy (Alta Savoia, Alvèrnia-Alps-Costa Blava), Horst Rippert sobrevolà diversos minuts sobre la Mediterrània sense localitzar res. De sobte, un avió aliat es creuà a tres mil metres (3.000 m) per sota d'ell. Horst Rippert li disparà i el tocà, l'avió del qual s'incendià i caigué en picat a la Mediterrània. «Si hagués sabut que era Saint-Exupéry, un dels meus autors preferits, no l'hauria abatut», declarà Horst Rippert. Tesi qüestionada per moltes incoherències. Després de la guerra Horst Rippert treballà de periodista i dirigí el servei d'esports de la ZDF (Zweites Deutsches Fernsehen).

Obra

Si no és del tot autobiogràfica, la seva obra està àmpliament inspirada en la seva vida de pilot aeropostal, exceptuant El Petit Príncep (1943) –sens dubte el seu èxit més popular amb més de vuitanta milions (>80.000.000) d'exemplars a tot el món– que és més aviat un conte poètic i filosòfic.

N'escrigué altres obres, totes molt conegudes: Correu Sud (1929), Vol de Nit (1931), Terra d'Homes (1939), Pilot de Guerra (1942), Carta a un Ostatge (1944), Escrits de guerra (reunits el 1982), i Ciutadella (pòstum, 1948). Totes les seves novel·les contaven la història dels seus viatges que ls convertien en ficció i creaven fantasies.

L'aviador

Publicat el 1926. És el primer text editat de Saint-Exupéry, sembla un fragment d'un conjunt més vast, i que servirà de material per a Correu Sud.

Correu Sud

Publicat el 1929. A través del personatge de Jacques Bernis, Saint-Ex conta la seva pròpia vida i les seves pròpies emocions de pilot. Louise de Vilmorin està representada en el personatge de "Geneviève".

Vol de Nit

Publicat el desembre del 1931. Aquesta obra que arriba al despullament de la tragèdia, fou prologada pel seu amic André Gide, i li valgué el Premi Femina i el consagrà com a home de lletres. Aquesta obra fou un immens èxit i ha conegut múltiples traduccions. La seva adaptació cinematogràfica fou fins i tot venuda a Hollywood.

El personatge principal, Rivière, està inspirat en el seu cap Didier Daurat. Dóna vida a un cap que sap empènyer els seus homes al màxim d'ells mateixos per a la realització de la seva missió: el correu ha d'arribar a qualsevol preu, la missió supera en valor la vida humana. Els valors que la novel·la vehicula són la primacia de la missió, importància del deure i la responsabilitat de la tasca a complir fins al sacrifici.

Terra d'Homes

Publicat el desembre del 1939, obtingué el Gran Premi de Novel·la de l'Acadèmia Francesa. És una successió de relats, de testimonis i de meditacions a partir de la suma d'experiències, d'emocions i de records que acumulà en els seus nombrosos viatges. És també un homenatge a l'amistat i als seus amics Mermoz i Guillaumet i més àmpliament una visió romàntica sobre la noblesa de l'humanisme.

Pilot de Guerra

Publicat el 1942.

Carta a un Ostatge

Publicat el 1944.

El Petit Príncep

Publicat el 1943 a Nova York (EUA) i el 1945 a França, escrit a Eaton's Neck (Northport, Estats Units). Per raons tècniques, les «aquarel·les de l'autor» reproduïdes a les versions franceses posteriors no eren més que reproduccions de l'edició americana, el que comportà una pèrdua de qualitat sensible. A més, certs dibuixos havien tingut petits canvis. L'edició Foli apareguda recentment sembla tenir les il·lustracions de l'edició original, de millor qualitat tècnica i artística malgrat un format més reduït (les tècniques d'impressió també recullen les millores tècniques des de 1943). Un asteroide (#2578) fou atorgat el nom de Saint-Exupéry el 1975 en honor al seu reconeixement mundial.

Ciutadella

Publicat el 1948. Començada el 1936, aquesta obra no fou acabada per Saint-Exupéry. Publicada en una primera versió el 1948 a partir d'un text mecanografiat que no representa íntegrament el pensament de l'autor. La totalitat dels manuscrits fou posada a disposició dels editors el 1958 i permeté exposar millor les seves intencions. «Ciutadella no és una obra acabada. Segons la idea de l'autor hauria de regirar-se i revisar-se seguint un pla rigorós que, en l'estat actual, és difícil d'assolir. L'autor reprengué sovint els mateixos temes, o bé per esprémer-los amb més precisió, o bé per il·luminar-los amb alguna de les seves imatges de les quals s'han emportat el secret» (Simone de Saint-Exupéry).

Cartes de Joventut (1923-1931)

Publicat el 1953. Nova edició el 1976 sota el títol Cartes de joventut a l'amiga inventada.

Carnets

Publicat el 1953. Edició integral el 1975. Conjunt de notes endreçades del 1935 al 1940 sobre una agenda i cinc (5) carnets. Molt eclèctic, reflecteix els interessos i curiositats de l'escriptor per les ciències, la religió, la literatura i dóna lloc a reflexions i a aforismes pertinents.

Cartes a la seva mare

Publicat el 1955. Recull de la correspondència de Saint-Exupéry amb la seva mare, que cobreix el període 1910-1944.

Escrits de guerra (1939-1944)

Publicat el 1982. Aquest recull pòstum és prologat per Raymond Aron.

Manon, ballarina

Publicat el 2007. Novel·la curta acabada el 1525. És la història d'amor entre una «gallina», Manon ("gallina" és la traducció literal de "poule" que significa "dona de vida fàcil"), i un home de quaranta (40) anys «greu» trist, qui busca un sentit a la seva vida. Des de la seva trobada, neix entre ells una relació amorosa, l'home protegint tendrament la seva «pobra petita noia», que creu una ballarina. Fan l'amor sense passió. Se'n van de viatge amb cotxe. Però s'assabenta un dia per tres (3) dels seus clients que Manon és de fet una prostituta. Trenquen i després es tornen a veure. Manon es llança sota les rodes d'un camió i no arriba a morir. Es queda coixa.

Escrits circumstancials

• «La Pau o la guerra» (1938 per a Paris-Soir)

• «Moscou» (1935 per a Paris-Soir)

• «L'Espanya ensagnada» (agost del 1936 per a L'intransigent)

• «El vol trencat. Presó de sorra» (gener-febrer del 1936 per a L'intransigent)

• «Madrid» (juliol del 1937 per a Paris-Soir)

French writer, poet, and pioneering aviator Antoine de Saint-Exupéry in Toulouse, France.

Monument commemoratiu a Tarfaya (Marroc), escala de l'Aeropostal.

Placa commemorativa sobre la casa on Saint-Exupéry residí a Quebec (Canadà).

Estela commemorativa a l'aeroport de Bàstia (Còrsega)

Braçalet de Saint-Exupéry trobat el 1998.

Antoine Marie Jean-Baptiste Roger de Saint-Exupéry

El passat divendres 31 de juliol de 2020 es commemorà el cent sisè aniversari de la mort per assassinat d'Auguste Marie Joseph Jean Léon Jaurès –en occità, Joan Jaurés– (Castras, Llenguadoc, Occitània, 3 de setembre de 1859 – París, Illa de França, 31 de juliol de 1914), qui fou un dirigent i polític francès socialista.

Biografia

Exercí com a professor de filosofia a la universitat de Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània). Després d'haver passat per les files del socialisme humanista, acceptà les teories del marxisme, i concebé un socialisme marxista d'arrel humanista, amb finalitats essencialment ètiques. Cofundador del Partit Socialista Francès (1901), en fou diputat per Caramaus (Occitània) des del 1902 fins que morí; també fou fundador del diari L'Humanité (18 d'abril de 1904) i defensor de la unió dels diferents grups socialistes francesos en un sol partit. El 1905 el Partit Socialista de França de Jules Guesde i el Partit Socialista Francès del mateix Jaurès es fusionaren per crear la Section Française de l'Internationale Ouvrière (SFIO).

No acceptà la dictadura del proletariat i considerava que els obrers pertanyen a una tradició cultural i que, concretament els francesos, són hereus dels corrents revolucionaris que arrenquen de la Revolució Francesa. Definí el patois com "la llengua d'un poble vençut", i defensà l'ensenyament de les llengües autòctones a l'escola, tot i que sense gaire èxit.

També fou defensor de la llengua auxiliar internacional esperanto. Així, el 1907 i en ocasió del VII Congrés de la Segona Internacional a Stuttgart (Baden-Württemberg, Alemanya), proposà, juntament amb un altre socialista francès, l'ús de l'esperanto en els documents oficials d'aquesta organització. La proposta fracassà per l'oposició d'un socialdemòcrata alemany, fet que provocà la protesta de figures com Edmond Privat, el qual destacava en una carta pública el contrast entre els principis dels socialistes internacionalistes i el seu comportament real.

De les seves obres, cal destacar l'Histoire Socialiste de la Repúblique Française (1901-08), en tretze (13) volums. En L'armée nouvelle (1911), defensava un exèrcit popular preparat per a la defensa nacional. Fou assassinat per un militant d'Action Française dies abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial, per la seva negativa a donar suport a un govern de concentració nacional amb els partits burgesos per a fer front a la guerra contra les potències centrals. L'assassí de Jaurès, Raoul Villain, fou absolt del seu crim i, anys més tard, el 1936, fou assassinat a Eivissa (Illes Balears), on residia, per elements anarcosindicalistes, en el marc de la Guerra Civil Espanyola.

Frase cèlebre

Tradició no vol dir preservar la cendra, sinó mantenir una flama viva.

Obres

• Les Preuves (1898, sobre l'afer Dreyfus)

• Études socialistes

• Vers la république sociale

• Prefaci a "L'application du système collectiviste" de L. Deslinières (1898)

• Les Deux Méthodes (1900)

• Notre but (1904)

• La Révolution russe (1905)

• L'Alliance des peuples

• Conflit élargi (1912)

• L'Armée Nouvelle 1914

• Discours de Vaise 1914

Jean Jaurès, French socialist and pacifist, murdered 31st of July 1914.

Auguste Marie Joseph Jean Léon Jaurès

El passat divendres 31 de juliol de 2020 es commemorà el setanta-sisè aniversari del naixement de Robert Carthart Merton (Nova York, EUA, 31 de juliol de 1944), qui és un economista i professor universitari nord-americà guardonat amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques l'any 1997.

Biografia

Nasqué el 31 de juliol de 1944 a la ciutat nord-americana de Nova York. Estudià enginyeria matemàtica a la Universitat de Colúmbia (Nova York), on es graduà el 1966. Posteriorment realitzà un postgrau de matemàtiques aplicades a l'Institut Tecnològic de Califòrnia l'any 1967, sota la direcció de Franco Modigliani, i el 1970 realitzà el seu doctorat en economia a l'Institut Tecnològic de Massachusetts sota la direcció de Paul Samuelson. Actualment és professor de la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts).

Recerca econòmica

Interessat en els derivats financers, al costat de Fisher Black i Myron Scholes desenvolupà el model Black-Scholes, que permeté el gran desenvolupament de la utilització d'aquests instruments financers. Merton ajudà a introduir el càlcul estocàstic en l'economia financera, el que permeté que el comportament dels preus fos descrit amb el llenguatge precís de la probabilitat. També aplicà la teoria del control òptim per a trobar les regles amb les quals els agents econòmics troben la distribució òptima en les seves carteres.

L'any 1997 fou guardonat, juntament amb Myron Scholes, amb el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques pels seus estudis econòmics sobre els derivats financers. Fisher Black no pogué ser guardonat donada la seva mort prematura l'any 1995, tot i que fou mencionat pel Comité Nobel en l'atorgament del guardó.

Robert C Merton, 2006 at a Ladies in Red Event

Robert Carthart Merton

Ahir, divendres 31 de juliol de 2020, es commemorà el cent dosè aniversari del naixement de Paul Delos Boyer (Provo, Utah, EUA, 31 de juliol de 1918 – Los Angeles, Califòrnia, EUA, 2 de juny de 2018), qui fou un químic nord-americà guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1997.

Biografia

Nasqué el 31 de juliol de 1918 a la ciutat de Provo, població situada a l'estat nord-americà de Utah. Estudià química a la Universitat Bringham Young, pertanyent a l'Església mormona, on es graduà el 1939. El 1943 realitzà el doctorat en bioquímica a la Universitat de Wisconsin.

El 1956 fou nomenat professor de química a la Universitat de Minnesota, i des del 1963 fou professor al Departament de Química i Bioquímica de la Universitat de Los Angeles (Califòrnia).

Recerca científica

Després del seu doctorat realitzà investigacions en els laboratoris de les universitats de Stanford (Califòrnia) i Minnesota sobre l'estabilització del sèrum per a les transfusions, i posteriorment sobre la cinètica dels mecanismes químics dels enzims.

Des de la seva posició a la Universitat de Los Angeles (Califòrnia) i, al costat de John E. Walker, ha desenvolupat mètodes per estudiar la síntesi química dels enzims que catalitzen i l'adenosina trifosfat, el principal aportador d'energia als organismes. Així mateix aconseguiren unir les dues (2) molècules formants del fosfat: l'adenosina trifosfat o ATP i l'adenosina difosfat o ADP.

L'any 1997 fou guardonat, juntament amb el seu col·laborador John E. Walker, amb la meitat del Premi Nobel de Química pel descobriment de la síntesi de la molècula de l'Adenosina trifosfat. L'altra meitat del premi recaigué en el químic danès Jens Christian Skou pel descobriment de l'enzim transportador d'ions de sodi i potassi.

Head and shoulder photograph of Paul D. Boyer, Nobel Prize winner in chemistry 1997.

Paul Delos Boyer

El passat dijous 30 de juliol de 2020 es commemorà el cent vint-i-dosè aniversari del naixement de Henry Spencer Moore (Castleford, Yorkshire, Anglaterra, 30 de juliol de 1898 – Much Hadham, Hertfordshire, Anglaterra, 31 d'agost de 1986), qui fou un artista i escultor britànic.

Nascut a la població minera de Castleford, a prop de la ciutat de Leeds (Anglaterra), de pare miner, autodidacte i home de lectura, Henry Moore també se significà políticament. Membre de l'Associació Internacional d'Artistes, que aixoplugava intel·lectuals d'esquerres adversos al feixisme, signà un manifest que reclamava la fi de la política de no-intervenció del Regne Unit en la Guerra Civil Espanyola. La litografia Spanish prisoner (1939), testimonia el compromís polític de l'autor; el propòsit, estroncat per l'esclat de la Segona Guerra Mundial, era de vendre'n exemplars per recaptar recursos en benefici dels republicans reclosos als camps de concentració.

Interessat de jove per l'escultura, la trajectòria artística de Moore abasta una seixantena (circa 60) d'anys. Rebé influències diverses, des de les talles dels pobles nadius de l'Àfrica i de l'Amèrica precolombina fins a moviments d'avantguarda com el cubisme i el surrealisme, que conegué a París (França) durant els anys 1920 i 1930. Amb tot, Moore no s'abandonà totalment a cap corrent en concret, sinó que cercà un camí propi, basat en l'observació de la natura, el paisatge i la figura humana, que es traduí en obres vitals, de gran humanitat, que s'adiuen amb una de les seves màximes més cèlebres: «Ser artista és creure en la vida».

Biografia

Infància i joventut

Moore nasqué a Castleford, West Yorkshire, Anglaterra, fill de Mary Baker i Raymond Spencer Moore. El pare, d'origen irlandès era encarregat i posteriorment sotsgerent de la mina de carbó Wheldale a Castleford. Era un autodidacte amb un interès per la música i la literatura i volia impedir que els seus fills treballessin en les mines, per la qual cosa intentà donar-los una educació formal. Henry fou el setè de vuit (8) fills d'una família amb certes dificultats econòmiques. Assistí a l'escola primària de Castleford, on començà a modelar en fang i talla en fusta infantil i on decidí fer-se escultor quan tenia onze (11) anys després d'haver escoltat una conferència sobre Michelangelo Buonarroti a l'escola dominical.

Al segon intent va ser acceptat a la Castleford Grammar School, escola on anaven diversos dels seus germans; el director ben aviat s'adonà del seu talent i interès per l'escultura medieval. El seu professor d'art amplià els seus coneixements d'art i l'animà a iniciar una carrera artística, en sol·licitar una beca per a l'escola d'art local.

Malgrat les seves aptituds, els pares de Moore estaven en contra d'una formació com a escultor, una vocació que consideraven un treball manual, amb poques perspectives de fer carrera. Moore aviat esdevingué professor de l'escola on havia assistit. En complir els divuit (18) anys, s'oferí com a voluntari per al servei militar en plena Primera Guerra Mundial. En aquell moment era l'home més jove del seu regiment, i fou ferit el 1917 en un atac amb gas durant la batalla de Cambrai a França. Després de recuperar-se a l'hospital, passà la resta de la guerra com a instructor físic i només tornà a França després de la firma de l'armistici. A diferència de molts dels seus contemporanis, l'experiència de Moore durant la guerra fou relativament tranquil·la. Més tard recordaria, «per mi la guerra passà mentre tenia la romàntica aspiració d'esdevenir un heroi».

Inicis com a escultor

Una estàtua de pedra de Chac Mool al Chizén Itzà, península del Yucatán (Mèxic). Aquesta figura reclinada tingué una gran influència en l'obra de Moore.

Després de la guerra, Moore rebé una concessió com a exmilitar per poder continuar la seva formació i el 1919 es matriculà a l'Escola d'Arts de Leeds (Yorkshire i Humber, Anglaterra) que inaugurà un taller d'escultura especialment per a ell. A la universitat conegué Barbara Hepworth, una companya d'estudis que també es convertiria en una escultora molt reconeguda, i amb qui començà una amistosa rivalitat professional que duraria molts anys. A Leeds (Yorkshire i Humber), Moore també tingué accés a les obres d'art modern de la col·lecció de Sir Michael Sadler, el vicecanceller de la universitat, que tingueren un gran efecte sobre el seu desenvolupament. El 1921 Moore guanyà una beca per estudiar al Royal College of Art de Londres, juntament amb Hepworth i altres companys de Yorkshire. Mentre fou a Londres (Anglaterra), Moore pogué ampliar els seus coneixements de l'art primitiu i l'escultura a partir de l'estudi de les col·leccions etnogràfiques al Victoria and Albert Museum i el Museu Britànic.

Mentre estudiaven, Moore i Hepworth seguiren l'estàndard victorià romàntic, basat en les formes naturals, els paisatges i el modelat figuratiu d'animals. Més tard Moore es mostrar incòmode amb els ideals clàssics, la seva posterior familiaritat amb el primitivisme i la influència d'escultors com Constantin Brancusi, Jacob Epstein, Henri Gaudier-Brzeska i Frank Dobson el portà a adoptar el mètode de la talla directa, en el qual les imperfeccions en el material i marques deixades per les eines es converteixen en part de l'escultura acabada. Després d'haver adoptat aquesta tècnica, Moore es trobava en conflicte amb els tutors acadèmics que no apreciaven aquest enfocament modern. Durant un exercici dirigit per Derwent Wood (professor d'escultura al Royal College), se li demanà reproduir un relleu en marbre deDomenico Rosselli, La Mare de Déu amb l'Infant, modelant primer el relleu en guix, i després reproduint-lo en marbre utilitzant la tècnica mecànica de «treure punts». Ell, en canvi, tallà el relleu directament, marcant la superfície per simular les marques de punció que hauria deixat la màquina de copiar.

El 1924 Moore guanyà una beca de viatge de sis (6) mesos que passà al nord d'Itàlia estudiant les grans obres de Michelangelo Buonarroti, Giotto di Bondone, Giovanni Pisano i altres mestres clàssics. Durant aquest període també visità París (França), aprofità les classes de dibuix de l'Académie Colarossi, i visità, al Trocadéro, un motlle de guix d'una escultura tolteca-maia, el Chac Mool, que ja coneixia d'il·lustracions de llibres. La figura jacent tindria un efecte profund en l'obra de Moore que esdevingué el principal referent de la seva escultura.

Hampstead

West wind, 1928–29 a 55 Broadway; la primera escultura pública de Moore està feta amb pedra de Portland i mostra la influència de les figures de la Capella funerària dels Mèdici de Michelangelo i de les figures de Chac Mool.

En la seva tornada a Londres (Anglaterra), Moore exercí de professor durant set (7) anys al Royal College of Art. Se'l reclamà per treballar només dos (2) dies a la setmana, cosa que li permeté tenir temps per dedicar-se a la seva pròpia obra. El seu primer encàrrec públic, West wind (Vent de l'Oest) (1928-1929), four una (1) de les vuit (8) figures dels «Quatre vents» situades a la part alta de les parets de les oficines centrals del Metro de Londres al 55 Broadway. Els altres «vents» foren tallats per escultors contemporanis com Eric Gill i els de la part inferior foren fetes perJacob Epstein. El juliol del 1929 Moore es casà amb Irina Radetsky, una estudiant de pintura al Royal College. Irina nasqué a Kíev (Ucraïna, Imperi rus) el 1907 de família russopolonesa. El seu pare no tornà de la Revolució Russa i la seva mare fou evacuada a París (França), on es casà amb un oficial de l'exèrcit britànic. Aconseguiren enviar a Irina a París (França) un (1) any més tard i anà a escola fins als setze (16) anys, després dels quals fou enviada a viure amb uns parents del seu padrastre a Buckinghamshire (Anglaterra).

Irina trobà seguretat en el seu matrimoni amb Moore i aviat féu de model i posava per a ell. Poc després de casar-se, la parella es traslladà a un estudi a Hampstead a Parkhill Road NW3, on s'uniren a una petita colònia d'artistes d'avantguarda que hi eren instal·lats. Poc després, Hepworth i el seu segon marit Ben Nicholson es traslladaren a un estudi a la cantonada de Moore, al mateix barri on també vivien Naum Gabo, Roland Penrose, Cecl Stephenson i el crític d'art Herbert Read, que es referia a la zona com «un niu d'amables artistes». Això portà a un ràpid i fecund intercanvi d'idees que Read anava donant a conèixer, la qual cosa ajudà a elevar el perfil públic de Moore. L'àrea també fou un punt de trànsit obligat per a molts artistes refugiats, arquitectes i dissenyadors de l'Europa continental en ruta cap a Amèrica, alguns dels quals encarregarien més tard obres a Moore.

El 1932, després de sis (6) anys fent de professor al Royal College, Moore acceptà una feina com a cap del Departament d'Escultura de l'Escola d'Art de Chelsea. Artísticament, Moore, Hepworth i altres membres de la Seven and Five Society acabarien desenvolupant un estil abstracte de forma més constant, en part influenciat pels seus freqüents viatges a París (França) i el seu contacte amb els principals artistes progressistes, sobretot Pablo Picasso, Georges Braque, Jean Arp i Alberto Giacometti. Moore coquetejà amb el surrealisme; s'uní al moviment artístic de Paul Nash Unit One el 1933. El 1934 Moore viatjà a Espanya, on visità entre d'altresBarcelona i el Museu Episcopal de Vic (Osona), la cova d'Altamira, que descrigué com la «Reial Acadèmia de pintura rupestre», Madrid, Toledo i Pamplona.

Moore i Nash eren al comitè organitzador de l'Exposició Internacional del Surrealisme, que tingué lloc a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1936. El 1937 Roland Penrose comprà l'obra abstracta Mother and Child de Moore, en pedra, que exhibí al jardí davanter de casa seva a Hampstead (Anglaterra). L'obra provocà polèmica amb altres residents i la premsa local féu una campanya contra la peça durant dos (2) anys. En aquest moment Moore evolucionà gradualment des de la talla directa a la fosa en bronze, esculpint maquetes provisionals en argila o guix en lloc de fer-ne dibuixos preparatoris.

Segona Guerra Mundial

Aquest període fecund i innovador va veure's interromput per l'esclat de la Segona Guerra Mundial. L'Escola d'Art de Chelsea fou evacuada a Northampton (Anglaterra) i Moore renuncià al seu lloc de professor. Durant el conflicte Moore fou contractat com un artista de guerra, en particular per la producció de dibuixos de gran repercussió pels londinencs que dormien almetro de Londres (Anglaterra) a l'abric dels bombardeigs. L'agost del 1941 també se li encarregà dibuixar els miners que treballaven sota terra a la mina de carbó de Wheldale a Yorkshire, on el seu pare havia treballat a principi del segle. Mentre que Moore dibuixà la gent als refugis esperant pacientment, els miners se'ls mostrà treballant agressivament les vetes de carbó. Aquests dibuixos ajudaren a impulsar la reputació internacional de Moore, en particular als Estats Units on restaren de gira durant la guerra.

Després que una bomba impactés en una casa de Hampstead (Londres), el setembre de 1940, Moore i Irina marxaren de Londres per viure en una casa de camp anomenada Hoglands al llogaret de Perry Green prop de Much Hadham (Herfordshire), que fou la seva llar i taller per a la resta de la seva vida. Malgrat que s'enriquí de forma significativa durant els següents anys, Moore mai no sentí la necessitat de traslladar-se a un local més ampli i, a part de la construcció d'una sèrie de dependències i estudis, la casa canvià poc en aquells anys. El 1943 rebé un encàrrec de l'església de Sant Mateu de Northampton per fer una Mare de Déu amb l'Infant, escultura que es convertiria en la primera d'una important sèrie d'obres.

Darrers anys

Després de la guerra i després d'haver patit diversos avortaments, Irina donà a llum a una filla, Mary Moore el març del 1946. Fou batejada amb el nom de la mare de Moore, que havia mort dos (2) anys abans. Tant la pèrdua de la seva mare com l'arribada del nadó centraren els seus pensaments en la família, cosa que expressà en la seva obra mitjançant la producció de moltes composicions «mare-fill», encara les figures reclinades i les internes/externes també mantingueren la seva popularitat. El mateix any Moore féu la seva primera visita als Estats Units amb motiu d'una exposició retrospectiva de la seva obra que s'inaugurà al Museu d'Art Modern de Nova York. A partir dels anys, 1930, Kenneth Clark havia esdevingut sorprenentment un valedor influent de l'obra de Moore, i per mitjà del seu càrrec com a membre del Consell de les Arts de Gran Bretanya assegurà nombroses exposicions i encàrrecs per a l'artista.

Abans de la guerra Moore havia tingut contactes amb el professor Henry Morris, que tractava de reformar l'educació amb el seu concepte de Village college. Morris havia contractat Walter Gropius com a arquitecte del seu segon complex a Impington prop de Cambridge (Anglaterra), i volia que Moore hi dissenyés una gran escultura pública. L'administració local, però, no podia permetre's fer front al disseny complet de Gropius, i el retallà quan Gropius emigrà als Estats Units. A causa d'això, Morris hagué de cancel·lar l'escultura de Moore, que no havia avançat més enllà de l'etapa de maqueta. Moore fou capaç de reutilitzar el disseny el 1950 per un encàrrec similar davant d'una escola secundària de la ciutat de Stevenage, al Hertfordshire (Anglaterra). Aquesta obra anomenada Family Group fou la primera gran obra pública de bronze a gran escala de Moore. En el grup apareixen els pares amb el fill en braços, sembla que els dos (2) braços dels pares s'ajuntessin i el nen fes un nus amb ells, en definitiva un simbolisme de la família.

En la dècada dels 1950 Moore començà a rebre encàrrecs cada vegada més importants, incloent-hi una figura reclinada per a l'edifici de la UNESCO a París (França) el 1958. Atès que el nombre d'obres cresqué de forma significativa, començà a donar feina a un nombre cada cop més gran d'assistents entre els quals hi havia Much Hadham, Anthony Caro i Richard Wentworth. Al campus de la Universitat de Chicago (Illinois, EUA) el desembre del 1967, exactament vint-i-cinc (25) anys després que l'equip de físics liderats per Enrico Fermi aconseguís la reacció nuclear en cadena autosostinguda, es donà a conèixer l'obra Energia Nuclear de Moore, prop del lloc on s'havien fet els experiments. Aquesta peça de dotze metres (12 m) d'altura enmig d'una gran plaça oberta sembla representar un núvol de fong coronat per un gran crani humà, però la interpretació de Moore era molt diferent. Una vegada li digué a un amic que esperava que els espectadors podrien «moure's al seu voltant, mirant a través dels espais oberts, i tenir la sensació d'estar en una catedral». A Chicago (Illinois), Moore també commemorà la ciència amb un gran rellotge de sol de bronze, anomenada Man Enters the Cosmos (1980), que li fou encarregada pel programa d'exploració espacial.

En les tres (3) últimes dècades de la seva vida Moore continuà en la mateixa línia; diverses retrospectives més importants tingueren lloc a tot el món, en particular una exposició molt important l'estiu del 1972 als terrenys del Forte di Belvedere amb vistes a Florència (Toscana, Itàlia). Després del pioner documental Henry Moore, produït per John Lee el 1951, aparegué en moltes pel·lícules. El 1964, per exemple, Moore aparegué al documental 5 British Sculptors (Work and Talk), del cineasta nord-americà Warren Forma. A final de la dècada del 1970, hi havia unes quaranta exposicions a l'any que mostraven el seu treball. El nombre d'encàrrecs continuà augmentant i acabà Knife Edge Two Piece (Fulla de Ganivet, Dues [2] Peces) el 1962 pel Green College, prop del Palau de Westminster a Londres (Anglaterra). Segons Moore:

«Quan m'oferiren el lloc a prop de la Cambra dels Lords [...] m'agradà tant que no em molestí a anar a veure un lloc alternatiu a Hyde Park, una escultura solitària es pot perdre en un gran parc. La Cambra dels Lords és un lloc força diferent. És al costat d'un camí per on la gent passeja i hi ha bancs on es pot seure i contemplar-la.»

A mesura que la seva riquesa creixia, Moore començà a preocupar-se pel seu llegat. Amb l'ajuda de la seva filla Maria, fundà la Henry Moore Trust el 1972, per tal de protegir el seu patrimoni de l'impost sobre successions. El 1977, pagava prop d'un milió (circa 1.000.000) de lliures a l'any en impostos sobre la renda, i, per mitigar la seva càrrega fiscal, fundà la Fundació Henry Moore com una organització benèfica registrada amb Irina i Maria com a fideïcomissàries. La Fundació fou creada per fomentar l'apreciació pública de les arts visuals i en especial les obres de Moore. Actualment està situada a la seva casa a Perry Green, amb una galeria, un parc amb escultures i un estudi.

El 1979 Henry Moore es tornà famós de forma sobtada a l'Alemanya Occidental quan la seva escultura Large Two Forms s'instal·là a l'esplanada de la Cancelleria alemanya a Bonn (Rin del Nord-Westfàlia), aleshores capital del país. Henry Moore morí el 31 d'agost de 1986, a l'edat de vuitanta-vuit (88) anys, a casa seva aMuch Hadham, Hertfordshire. Fou enterrat al cementiri de Perry Green de la mateixa localitat.

Pensament

Des de final dels anys trenta (30) Moore prengué un rol polític actiu, per exemple en suport del bàndol republicà durant la Guerra Civil Espanyola, i planejà un viatge a Espanya l'any 1938 que fou vetat pel Ministeri d'Afers Exteriors britànic. El crític Chris Stephens destaca la seva dificultat per combinar les idees pacifistes heretades de la seva experiència bèl·lica amb el seu pensament d'esquerres iantifeixista, cosa que es reflecteix en el seu art. Stephens opina que aquestes pulsions l'haguessin portat a allistar-se si hagués sigut més jove.

El professor John Molyneux opina que la seva rebel·lia i radicalisme de joventut s'anaren apagant i que Moore acabà esdevenint un artista del sistema després guanyar una gran popularitat durant la Segona Guerra Mundial. Malgrat això, afirma que respongué amb gran força i sensibilitat a la pobresa i les privacions que veié durant el conflicte.

D'altra banda, la crítica d'art Sue Hubbard opina que es mantingué fidel a les seves arrels d'esquerres, fins i tot comunistes, que són la clau per entendre gran part del seu art. Destaca que el seu pensament es veié galvanitzat per l'ascens del feixisme a Espanya i Alemanya i més tard per l'ansietat provocada per l'amenaça nuclear de la Guerra Freda.

Obra

Estil

Les seqüeles de la Segona Guerra Mundial, l'Holocaust, i l'era de la bomba atòmica inculcaren en l'escultura de mitjan dècada de 1940 la sensació que l'art havia de tornar als seus orígens preculturals i preracionals. En la literatura de l'època, escriptors com Jean-Paul Sartre advocaren per una filosofia reduccionista similar. En un discurs de presentació a la ciutat de Nova York (EUA) per a una exposició d'un dels millors escultors modernistes, Alberto Giacometti, Sartre parlà d'«El principi i la fi de la història». El sentiment de Moore que el Regne Unit havia ressorgit invicte del setge portà a un enfocament en peces que es caracteritzen pels conceptes de resistència i continuïtat.

La figura reclinada ha esdevingut la signatura de Moore. L'exploració de Moore d'aquesta forma, sota la influència de la figura tolteca-maia que havia vist al Louvre, el portà a incrementar l'abstracció mentre se centrava cap en l'experimentació amb els elements de disseny. Les figures reclinades inicials de Moore tracten principalment de la massa, mentre que les posteriors contrasten els elements sòlids de l'escultura amb l'espai, no només al voltant d'ells, sinó també a través d'ells, ja que solen tenir diverses obertures.

Les figures inicials foren perforades d'una manera convencional, a través de les extremitats doblegades, separades i unides de nou amb el cos. Les últimes, més abstractes, sovint són travessades per forats directament a través del cos, de manera que Moore explora i alterna formes còncaves i convexes. Aquestes perforacions més extremes es desenvolupen en paral·lel amb les escultures de Barbara Hepworth, qui perforà per primer cop un tors després de llegir malament una crítica d'una de les primeres exposicions de Henry Moore. La figura en guix Reclining Figure: Festival de 1951, exposada a la Tate, és característica de les escultures posteriors de Moore, una figura femenina abstracta en la qual s'intercalen amb buits. Igual que gran part del treball de postguerra, hi ha diversos motlles de bronze d'aquesta escultura. Quan la neboda de Moore li preguntà per què les seves escultures tenien títols tan simples, respongué:

«Tot l'art ha de tenir un cert misteri i hauria de fer preguntes a l'espectador. Donar a una escultura o a un dibuix un títol massa explícit un li treu part d'aquest misteri perquè l'espectador passa a la següent objecte, sense fer cap esforç per reflexionar sobre el significat del que acaba de veure. Tots pensen que ja l'han vist però, ja saps, en realitat no és així.»

Els primers treballs de Moore es basen en la talla directa, en què la forma de l'escultura evoluciona a mesura que l'artista treballa el bloc. En la dècada del 1930, la transició de Moore cap a l'art modern es fa en paral·lel a la de Barbara Hepworth i tots dos (2) intercanviaren idees entre si i amb diversos artistes que aleshores vivien a Hampstead (Londres). Moore féu molts esbossos i dibuixos preparatoris per a cada escultura. La majoria d'aquests quaderns han sobreviscut i proporcionen informació sobre el desenvolupament de Moore. Donà una gran importància al dibuix, i fins i tot quan es féu gran i patia d'artritis, continuà dibuixant.

Wall Relief No. 1 (1955) al Bouwcentrum de Rotterdam (Països Baixos)

Després de la Segona Guerra Mundial els bronzes de Moore evolucionaren cap a una escala més gran, de manera que esdevingué especialment adequat per encàrrecs d'art públic. Per una qüestió de practicitat, abandonà en gran part la talla directa, i contractà diversos assistents per ajudar-lo a produir les figures més grans a base de maquetes. A final de la dècada del 1940, cada vegada produïa més escultures mitjançant l'elaboració de la forma en argila o guix abans de produir el treball final en bronze amb la tècnica de la cera perduda. Aquestes maquetes sovint començaven com petites formes modelades per les mans, un procés que dóna a la seva obra una sensació orgànica. Per les seves obres més grans, generalment creava un model de treball a la meitat d'escala abans de l'ampliació per al modelat final i la fosa de bronze. Moore sovint retocava la forma final de guix i afegia marques de la superfície abans de la fosa.

A casa seva a Much Hadham, Moore col·leccionà objectes naturals, cranis, trossos de fusta, pedres, roques i petxines que feia servir com a font d'inspiració per a les formes orgàniques. En l'explicació que donà Moore sobre això, quedà clar que hi ha formes universals en les quals l'escultor pot basar el seu treball i se suggereixen com per accident, però en pot escollir d'altres conscientment per desenvolupar-les.

«Encara que el que més profundament m'interessa sigui la figura humana, sempre he prestat gran atenció a les formes naturals com ara ossos, petxines, pedres, etc. De vegades he tornat en anys successius al mateix lloc de la costa, i cada any m'ha cridat l'atenció una nova forma de pedra que l'any anterior, encara que hi havia centenars d'elles, mai no vegí. Entre les milions de pedres que trobo en passar caminant per la vora de mar, escullo mirar amb emoció només aquelles que coincideixen amb el meu «interès formal» del moment. És diferent si m'aturo a examinar-ne un grapat elles, una per una. Puc ampliar aleshores la meva «experiència formal», donant a la meva ment «temps per ser condicionada per una nova forma».»

— Henry Moore, The Listener. 18 d'agost de 1937.

Moore produí almenys tres (3) exemples significatius d'escultura arquitectònica durant la seva carrera. El 1928, malgrat les seves pròpies i autodenominades «reserves extremes», acceptà el seu primer encàrrec públic en la creació de West Wind per la central del metro de Londres al 55 Broadway, com també feren Jacob Epstein i Eric Gill. El 1953 completà una pantalla de formigó de quatre (4) parts per a l'edifici Time-Life al carrer New Bond Street de Londres (Anglaterra), i el 1955 creà la seva única obra en maó tallat, Wall Relief a la Bouwcentrum a Rotterdam (Països Baixos). El relleu de maó fou esculpit amb setze mil (16.000) maons per dos (2) paletes neerlandesos sota la supervisió de Moore.

Exposicions

La primera exposició d'escultures en solitari de Moore se celebrà a la Warren Gallery de Londres (Anglaterra) el 1928. La seva primera retrospectiva tingué lloc al Temple Newsam de Leeds (Yorkshire i Humber), el 1941. La seva primera gran retrospectiva a l'estranger es féu al Museu d'Art Modern de Nova York el 1946. Moore fou un dels artistes destacats del Festival de la Gran Bretanya del 1951 i del documenta 1 el 1955. Les seves escultures i dibuixos han estat objecte de nombroses exposicions i retrospectives de museus com la Galeria Whitechapel de Londres (1957) o la Tate Gallery (1968), el Forte dei Belvedere de Florència (Toscana, Itàlia) (1972), la Tate Gallery i la Serpentine Gallery de Londres (Regne Unit) amb motiu del vuitantè aniversari de l'artista (1978), el Metropolitan Museum of Art de Nova York (1983), el parc d'escultures de Yorkshire, Wakefield (Anglaterra, 1987), la Royal Academy of Arts de Londres (1988), el Museu d'Art de Xangai (Xina, 2001), la National Gallery of Art de Washington, DC (EUA, 2001), el Museu d'Art Didrichsen de Hèlsinki (Finlàndia, 2008), el Reial Botànic de Kew de Londres (2007-2008), la Tate Britain de Londres (2010) i el Museu del Kremlin de Moscou (2012). A Barcelona (Catalunya) se'n pogué veure una exposició a la Fundació Miró el 1981 i al CaixaForum el 2006.

Col·leccions

La col·lecció més gran del món de l'obra de Moore oberta al públic està allotjada a la casa i els jardins de la finca de setze hectàrees (16 ha), de la que fou casa de l'artista durant quaranta (40) anys, a Perry Green (Herthfordshire). La finca i la col·lecció són propietat de la Fundació Henry Moore.

El Centre d'Escultura de Henry Moore a la Galeria d'Art d'Ontàrio de Toronto (Canadà) obrí les portes el 1974. Comprèn la col·lecció més gran pública de l'obra de Moore del món, la major part donades per ell mateix entre 1971 i 1974. La Three Way Piece No. 2 (The Archer) s'exposa també a la plaça Nathan Phillips al Toronto City Hall des del 1965.

La Galeria d'Art d'Ontàrio (Toronto, Canadà) conté la col·lecció pública més gran d'obres de Moore del món.

Cotització

Al final de la seva carrera, Moore era l'artista viu més cotitzat. El 1982, quatre (4) anys abans de morir, Sotheby a Nova York (EUA) vengué una Figura reclinada del 1945, per un milió dos-cents mil dòlars (1.200.000 $) al col·leccionista Wendell Cherry. Encara que establí un rècord de cotització de quatre milions cent mil dòlars (4.100.000 $) el 1990, posteriorment aquesta es desplomà durant la recessió. Més tard una altra Figura reclinada del 1951 es vengué per dinou milions cent mil lliures esterlines (19.100.000 £) a Christie, que en féu el segon artista britànic del segle XX més car, després de Francis Bacon.

Llegat

Influència

Dream City d'Anthony Caro (1996) a Yorkshire

La majoria dels escultors que sorgiren entre l'apogeu de la fama de Moore i la seva mort hagueren de créixer a la seva ombra. A final de la dècada de 1940, Moore era una celebritat a tot el món, era la veu de l'escultura britànica, i de la modernitat britànica en general. La nova generació veié com se la comparava constantment amb ell, i reaccionà qüestionant el seu llegat, les seves credencials del «sistema» i la seva posició. Com a exemple d'això, a la Biennal de Venècia del 1952, vuit (8) nous escultors britànics produïren un treball anomenat Geometry of Fear (Geometria de la Por) com un contrast directe amb els ideals de Moore de la resistència i la continuïtat.

No obstant això, Moore tingué una influència directa sobre diverses generacions d'escultors tant britànics com internacionals. Entre els artistes que n'han reconegut la importància en la seva feina hi ha Sir Anthony Caro, Phillip King i Isaac Witkin, tots tres (3) assistents de Moore. També treballaren sota la seva influència artistes com Helaine Blumenfeld, Drago Marin Cherina, Lynn Chadwick, Eduardo Paolozzi, Bernard Meadows, Reg Butler, William Turnbull, Robert Adams, Kenneth Armitage o Geoffrey Clarke.

Controvèrsia

Draped Seated Woman (1957-1958) a Yorkshire

El treball de Moore ha estat sovint objecte d'actes de vandalisme, especialment a Europa i Amèrica. La seva obra King and Queen (1952-1953) situada a Dumfries a Escòcia fou decapitada el 1995 i d'altres foren empastifades amb pintura blava a Leeds (Yorkshire i Humber). Una de les seves figures reclinades fou decapitada al Museu d'Art Modern de Nova York (EUA), la seva Spindle Piece (1968-1969) fou objecte de vandalisme amb cadenes de metall a Houston (Texas, EUA), i una altra Seated Woman (1957-1958) fou embrutada amb brea i plomes a Alemanya.

El 2012, el consell del districte de Tower Hamlets a Londres (Regne Unit) anuncià els seus plans de vendre una altra versió de Draped Seated Woman, una escultura de bronze d'1,6 tones. Moore, un socialista declarat, havia venut l'escultura per una petita fracció del seu valor de mercat a l'anterior govern amb el benentès que es mostraria en un espai públic i podria enriquir les vides d'aquells que vivien en una zona socialment desfavorida. Amb el sobre nom d'Old Flo fou instal·lada a Stifford (Anglaterra) el 1962, però fou vandalitzada i traslladada al parc d'escultures de Yorkshire el 1997. El Consell de Tower Hamlets, posteriorment considerà moure-la a un recinte privat a Canary Wharf, però preferí «explorar opcions» per a una venda. En resposta a l'anunci es publicà una carta oberta a The Guardian, signada per Mary Moore, la filla de l'artista, per Sir Nicholas Serota, director de la Tate Gallery, pel cineasta Danny Boyle i d'artistes com Jeremy Deller. La carta deia que la venda «va en contra de l'esperit de la venda inicial de Henry Moore».

Interès popular

En l'actualitat, la Fundació Henry Moore gestiona l'antiga casa de l'artista a Green Perry a Herthfordshire com una destinació turística, amb setanta hectàrees (70 ha) de terreny de l'escultura, així com la seva casa restaurada i diversos estudis. També dirigeix l'Institut Henry Moore a Leeds (Yorkshire i Humber), que organitza exposicions i activitats internacionals de recerca d'escultura. L'interès popular en l'obra de Moore semblà haver disminuït durant un temps al Regne Unit però es revifà posteriorment amb exposicions com la de la Tate Britain (Londres) el 2010 i la de Moore, Kew i Hatfield el 2007 i 2011 respectivament. La Fundació ha exercit un important paper en la promoció de l'art contemporani al Regne Unit i a l'estranger a través de les seves beques i programes d'exposicions.

Premis i reconeixements

El 1948 Moore guanyà el Premi Internacional d'Escultura a la Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia). Rebutjà el títol de cavaller el 1951 perquè creia que si li atorgaven, això el portaria a ser considerat una figura del «sistema» i que «aquest títol podria tendir a separar-lo dels companys artistes que treballaven amb els mateixos objectius que ell». No obstant això rebé l'Orde dels Companys d'Honor el 1955 i l'Orde del Mèrit el 1963.

Fou administrador tant de la National Gallery com de la Tate Gallery a Londres (Anglaterra, Regne Unit). La seva proposta que una ala d'aquesta última s'hauria de dedicar a les seves escultures, despertà l'hostilitat entre alguns artistes. El 1975 esdevingué el primer president de la Societat Turner, que havia estat fundada per fer campanya per un museu independent on es pogués reunir tot el llegat de Joseph Mallord William Turner, un objectiu desestimat per la National Gallery i la Tate Gallery.

Donat a la «Ciutat de Londres» per la Societat d'Art Contemporani Moore el 1967, Knife Edge Two Piece 1962–1965 es mostra a Abingdon Street Gardens, davant del Parlament del Regne Unit on apareix de forma regular al fons dels reportatges televisats des de Westminster que en fa la peça més destacada de Moore a la Gran Bretanya. La propietat de l'obra estigué en disputa fins a la seva adquisició del 2011 per la Col·lecció d'Art del Parlament.

També rebé el Premi Erasmus per la seva contribució a la construcció d'Europa.

Galeria

Henry Moore in his studio England Note This is a reversed or flipped image.

Henry Moore, Reclining Figure, 1951

Una estàtua de pedra de Chac Mool al Chichén Itzá, península del Yucatán (Mèxic). Aquesta figura reclinada tingué una gran influència en l'obra de Moore.

West wind, 1928–29 a 55 Broadway; la primera escultura pública de Moore està feta amb pedra de Portland i mostra la influència de les figures de la Capella funerària dels Mèdici de Michelangelo i de les figures de Chac Mool.

Women and Children in the Tube, dibuixada durant el Blitz del 1940.

At the Coal Face. A Miner Pushing a Tub (1942)

Family Group (1950), a Stevenage, Hertfordshire el primer gran encàrrec de Moore després de la Segona Guerra Mundial.

Una de les primeres figures reclinades del 1957 (Die Liegende) a Stuttgart (Baden-Württemberg, Alemanya).

Wall Relief No. 1 (1955) al Bouwcentrum de Rotterdam (Països Baixos).

La Galeria d'Art d'Ontàrio (Canadà) conté la col·lecció pública més gran d'obres de Moore del món.

Draped Seated Woman (1957-58) a Yorkshire (Anglaterra, Regne Unit).

Draped Seated Woman, (1957–1958), Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel).

Large Square Form with Cut, (marble), (1969–1971), plaça de Sant Marc, Prato (Toscana, Itàlia).

Three Way Piece No. 2 (The Archer), (1964–65), plaça de Nathan Phillips, Toronto City Hall (Canadà).

Two Piece Reclining Figure No. 5, bronze, (1963–1964), Kenwood House grounds, Londres (Regne Unit).

Three Piece Reclining figure No.1, (1961), parc d'escultures de Yorkshire (Anglaterra, Regne Unit).

Oval with Points, (1968–1970), Parc d'escultures de Yorkshire (Anglaterra, Regne Unit).

Plaques explicatòries de l'escultura Man Enters the Cosmos, a Chicago (Illinois, EUA).

Henry Spencer Moore

Ahir, dijous 30 de juliol de 2020, es commemorà el vuitanta-unè aniversari de la inauguració del Canal Albert (neerlandès Albertkanaal) és un canal de Bèlgica que connecta el Mosa i el port interior de Lieja (Valònia) amb l'Escalda i el port marítim d'Anvers (Flandes). Té una llargada de cent vint-i-nou quilòmetres i mig (129,5 km). El 2016 hi passaren quaranta milions de tones (40.000.000 t) de mercaderies.

Ara la capacitat és de nou mil tones (9.000 t) per a un vaixell i un conjunt de quatre (4) barcasses empeses (Classe VIb), excepte per al tram més estret de Wijnegem (Flandes) fins al port d'Anvers (Flandes) que només accepta un conjunt de dues (2) barcasses (Classe Vb). En acabar el canal Rin-Danubi el 1962, el port d'Anvers (Flandes) es troba connectat amb el Mar Negre.

Tret de la navegació, el canal té un paper important per al proveïment d'aigua potable de l'aglomeració d'Anvers (Flandes). És alimentat per l'aigua del Mosa. L'estiu el cabal del Mosa sovint força baix i no es pot captar prou aigua. Per això a les rescloses de Ham i Olen es crearen estacions de bombatge úniques al món: per escassesa d'aigua bomben l'aigua necessària per mantenir el nivell del canal, per excés d'aigua serveixen de central hidroelèctriques, amb la qual s'alimenta les instal·lacions de les rescloses. A més, produeixen un excedent d'electricitat que correspon al consum anual d'un miler de famílies. Es projecta equipar les altres rescloses amb el mateix sistema quan seràn modernitzades.

Història

El canal es construí entre els anys 1930 i 1939, i s'inaugurà el 30 de juliol de 1939. La situació política inestable a la vetlla de la Segona Guerra Mundial en diferí la posada en servei una primera vegada a l'inici del 1940.

Poc després gairebé totes les rescloses i ponts es dinamitaren per a dificultar —en va— el pas a l'exèrcit alemany. El canal es reobrí el 1946. Inicialment era concebut per a embarcacions fins a dues mil tones (2.000 t). Aviat atenyé la seva capacitat màxima i un gran projecte de modernització i d'eixamplament es realitzà als anys 1960-1970. El 1940 calien set (7) dies per a navegar de Lieja (Valònia) a Anvers (Flandes), avui només en divuit hores (18 h). Moltes indústries noves s'establirenvan als marges del canal que esdevingué una llarga però estreta zona industrial.

El canal es connecta amb el Netekanaal, el canal Dessel-Turhout-Schoten, el canal Bocholt-Herentals i canal Briegden-Neerharen a Flandes i canal de Lanaye, canal Haccourt-Visé i el canal de Montsin a Valònia.

South-east view on the Albert Canal in Kanne, Belgium.

L'inici del Canal Albert al port de Monsin a Lieja (Valònia) 1. camí de sirga 2. pont Marexhe 3. Canal Albert 4. Monument Albert I 5. Central hidràulica 6. Pont barrage 7. Mosa.

Location of a waterway (river/canal) in Belgium

Dàrsena coberta a la vora del canal a Lieja