EFEMÈRIDES

El passat dimarts 31 de març de 2020 es commemorà el vint-i-dosè aniversari de l'inici oficial de Mozilla, el dia 31 de març de 1998, a Mountain View, Califòrnia, Estats Units, que és el nom de la fundació responsable d'un projecte de programari lliure creat al voltant de la comunitat del mateix nom (sovint anomenada com a comunitat mozilla.org), que des del 1998 està treballant en la creació d'una sèrie d'eines de treball a Internet, entre les quals s'inclouen un navegador, un editor d'HTML, un programa de xat i un client de correu electrònic i lector de missatges.

En el passat, però, el terme s'ha fet servir en diferents contextos relacionats, comentats a continuació, per ordre cronològic.

Origen: Nom en clau de Netscape Navigator

Inicialment Mozilla era el nom en clau que es feia servir a Netscape per referir-se al seu navegador. El nom prové de la combinació de Mosaic killer (en anglès l'Assassí de Mosaic) —en referència a l'objectiu de rellevar el navegador Mosaic— i el monstre de ficció Godzilla.

Nom de la mascota de Netscape

La mascota de Netscape Communications Corporation s'anomenà Mozilla, que prengué diverses formes fins a arribar al definitiu disseny, creat per Dave Titus el 1994, en forma de llangardaix amb un estil de dibuixos animats.

La intenció de Netscape de donar una imatge de serietat féu que la mascota no es mostrés gaire al públic encara que internament se seguís usant de manera prominent.

Part del "user agent string" de molts navegadors

Quan els usuaris visiten un lloc web (mitjançant un agent d'usuari com un navegador web), el client envia al servidor una sèrie de text per identificar el navegador de l'usuari. Es coneix com la "sèrie d'agent d'usuari" (en anglès user agent string). El navegador web Netscape s'identificava com "Mozilla/<version>" i informació sobre el sistema operatiu.

Projecte Mozilla

El març del 1998 Netscape féu públic el codi font del seu conjunt de clients per internet (coneguda com a Suite d'aplicacions Netscape) amb la intenció de desenvolupar la següent versió (5.0) en col·laboració amb una comunitat de programari lliure creada al seu voltant. El projecte per desenvolupar aquest programari és conegut com a Mozilla. Inicialment es creà l'Organització Mozilla per coordinar el projecte. El 15 de juliol de 2003 l'Organització donà pas a la Fundació Mozilla, erigida com a organització sense ànim de lucre. Els seus projectes de més èxit actualment són el navegador web Mozilla Firefox i el client de correu Mozilla Thunderbird.

Suite Mozilla

Des de la publicació del codi font per part de Netscape la comunitat mozilla.org seguí el desenvolupament del programari i el resultat s'anomenà Mozilla. La versió 1.0 es publicà el 5 de juny de 2002. El programari resultant permetia navegar per la web, fer servir el correu electrònic i els grups de discussió (Usenet), participar en xats IRC, i crear pàgines HTML.

Mozilla fou la base de les següents versions (6 i 7 —Netscape 5.0 no arribà mai a veure la llum) del navegador de Netscape, que passà a anomenar-se simplement Netscape (en comptes de Netscape Navigator o Netscape Communicator, noms fets servir anteriorment).

També fou la base dels exitosos Firefox (inicialment Phoenix) i Thunderbird que es basaven en parts de Mozilla.

Per evitar possibles confusions, el programari Mozilla original passà a anomenar-se Mozilla Suite, Mozilla Application Suite i, a partir de la versió 1.8, SeaMonkey.

Navegadors Mozilla

Mozilla avui dia també es fa servir per referir-se a tots el navegadors compatibles, aquells que fan servir parts, en especial Gecko, la part encarregada de mostrar les pàgines web, com els mencionats Mozilla Suite, Mozilla Firefox o altres projectes independents de la Fundació, com (Galeon, en anglès).

El Minimo, de «mini Mozilla», és un navegador pensat per a petits dispositius.

Mozilla logo, introduced January 2017.Incorporates colon-slash-slash character sequence from URL syntax. Lettering at the origin of the brand typeface Zilla.

Exemple de la Suite Mozilla

Zilla Slab, la tipografía de Mozilla des del 2017

Mozilla spaces, Londres

El logotip anterior de Mozilla, dissenyat per Shepard Fairey el 1998.

Logotip de Firefox

Logotip de SeaMonkey

Logotip de Bugzilla

Ponents de la Fundació de Knight parlen del futur de les notícies en el Festival de Mozilla del 2011 a Londres.

El passat dilluns 30 de març de 2020 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Francesc Sabaté i Llopart (l'Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915 - Sant Celoni, 5 de gener de 1960), també conegut com a Quico Sabaté o El Quico, qui fou un maqui que continuà lluitant després de la fi de la Guerra Civil Espanyola el 1939. Sabaté comandà un grup de guerrillers que des de la Catalunya del Nord feia incursions a la resta de Catalunya.

Biografia

Anarquista català, fill de Manel Sabaté i Escoda i Madrona Llopart i Batlle, als deu (10) anys Sabaté ja manifestava el seu esperit lliure, no assistia a classe en una escola clerical, per la qual cosa els seus pares l'internaren. Abans dels disset (17) s'afilià al Sindicat d'Oficis Varis de la Confederació Nacional del Treball, i fundà el grup d'acció anarquista "Els Novells" (Els Novençans) a la Federació Anarquista Ibèrica al costat dels seus germans i alguns amics, com a continuació del grup "Els Solidaris". El grup s'implicà en insurreccions en contra del govern conservador de la Segona República Espanyola el 1933. L'any 1935 Sabaté rebutjà complir el servei militar, fidel a la seva ideologia anarquista. També en aquell any, "Els Novençans" feia el seu primer robatori (expropiació) per a finançar ajudes a presos represaliats pel règim i les seves famílies. D'ofici mecànic, treballà en diverses fàbriques de la comarca del Baix Llobregat, al costat del seu germà Josep Sabaté.

Guerra Civil

Durant la Guerra Civil Espanyola Sabaté lluita en el front d'Aragó amb "La Columna dels Aguiluchos" de la FAI, amb el seu germà gran Josep. Després de la recaiguda de Terol a les mans de les tropes franquistes tingué un incident amb un comissari comunista que es negava a facilitar armament a les columnes anarquistes, i fou acusat de la mort d'aquest comissari. Desertà i fugí a Barcelona, on continuà combatent amb la CNT-FAI. Finalment Sabaté fou arrestat pels comunistes, però amb l'ajuda d'una dona, ell i alguns altres companys escaparen de la presó. Acaba la guerra a la CCXVI Divisió de "La Columna de Durruti".

Exili

Perduda la Guerra Civil pel bàndol republicà, Sabaté passà a l'Estat francès el 1939, on fou confinat per les autoritats durant algun temps en el camp d'internament de Vernet d'Arieja (País de Foix), i fou posteriorment alliberat per a treballar en una fàbrica d'explosius a Angulema (Charente, Nova Aquitània).

Ja lliure, es reuní amb la seva família i l'alcalde de Prada de Conflent, d'afiliació anarquista, li donà papers en regla i atorgà un crèdit amb el qual pogué instal·lar-se durant una època, amb la seva família, a la localitat de Costoja (Vallespir), al costat de la frontera espanyola, on va estudiar possibles rutes clandestines cap a l'estat espanyol a través de les muntanyes.

El juliol del 1944 realitzà un primer viatge al sud de la frontera, per a incorporar-se als grups d'acció en contra del règim franquista, i formà la partida de maquis de Quico Sabaté. Des del seu refugi a França compaginava treballs de lampista, llauner i agricultor amb la seva activitat antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats bancàries per a finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda antifranquista des de França, reorganització dels sindicats de la CNT a l'interior, sabotatges i activitats d'escamot urbà a Barcelona. Descobert el seu refugi de Costoja (Vallespir), alternà la seva residència entre Barcelona i l'Estat francès. S'allotjà durant un període a París, a casa de Lucio Urtubia.

Fou detingut i empresonat a França per tinença d'armament i explosius i confinat durant diversos anys a la població de Dijon (Costa d'Or, Borgonya). Aconseguí eludir el seu confinament i la seva captura durant els següents anys, i fou descrit com "l'enemic públic número u del règim franquista" en els mitjans de comunicació espanyols. El seu grup editava una publicació anomenada El Combat, portaveu dels grups anarcosindicalistes que es repartia clandestinament a Catalunya en cercles obrers. En la seva última etapa d'activitat guerrillera mantingué fortes discrepàncies amb els càrrecs de l'AIT de l'exili, radicats a Tolosa (Alta Garona, Occitània), en negar-se a fugir a Amèrica o col·laborar amb grups armats comunistes de l'antiga Iugoslàvia o Algèria, ja que sostenia que els comunistes podien atacar les essències àcrates. Igualment, sempre va comptar amb suports i complicitats dels seus militants a nivell individual. El grup de Quico Sabaté col·laborà en accions conjuntes amb altres grups guerrillers llibertaris maquis com el de Marcel·lí Massana i Josep Lluís Facerias, i en altres capitals, a més de Barcelona, com Saragossa i Madrid.

L'últim viatge

El 1959, en el seu exili a França, rebé la carta d'un company arrestat a Barcelona i condemnat a trenta (30) anys de presó. Com a home lleial amb les seves amistats i d'acció, decidí realitzar una incursió en territori espanyol al costat dels homes de la seva partida de maquis. Del 17 de desembre de 1959 al 3 de gener de 1960, en Quico i els seus homes (Antoni Miracle Guitart, Roger Madrigal Torres, Francisco Conesa Alcaraz i Martín Ruiz Montoya) aconseguiren evadir les patrulles, primer de la policia francesa i posteriorment de la Guàrdia Civil apostades als Pirineus. Però finalment, el dia 4 de gener, trobant-se refugiats en una masia, el Mas Clarà, situada en el terme de Palol de Revardit (Pla de l'Estany), a la zona muntanyosa entre Girona i Banyoles, foren acorralats per la Guàrdia Civil. Després d'un intens tiroteig moriren tots els homes de la partida d'en Quico, excepte ell, que aconseguí fugir, encara que greument malferit en una natja, una cuixa i en el coll. En aquesta fugida Sabaté ferí el guàrdia civil Jesús González Otero, i ferí mortalment el tinent del mateix cos Francisco de Fuentes que fou enterrat a Girona.Gairebé miraculosament en el seu estat, travessà el riu Ter i arribar a Fornells de la Selva (Gironès), on pujà en un tren amb la intenció d'arribar a Barcelona. Descobert pel maquinista, saltà a un altre ferrocarril, però la Guàrdia Civil ja estava sobre la pista per l'avís dels ferroviaris. A les proximitats de Sant Celoni (Vallès Oriental) saltà del tren en marxa i, ja en el poble, quan buscava un metge perquè l'atengués, després d'un tiroteig amb el sometent Abel Rocha, caigué mort. Eren les vuit del matí (8 h) del 5 de gener de 1960 i en Quico tenia quaranta-quatre (44) anys.

Cultura popular

El Quico està enterrat en el cementiri de Sant Celoni, on cada any, el 5 de gener (dia de la seva mort) es duu a terme un acte d'homenatge a la seva memòria. Dues (2) pel·lícules han tractat sobre la vida de Quico Sabaté:

I va arribar el dia de la Venjança (1964), en anglès original Behold A Pale Horse, dirigida per Fred Zinnemann, on Gregory Peck interpreta el paper de Quico Sabaté.
Metralleta Stein, dirigida per José Antonio de la Loma el 1974.

Jaume Arnella escrigué i musicà el Romanço de Quico Sabaté, que explica pas a pasel darrer viatge del maquis fins a la seva mort. El tema es publicà a la segona cara del disc No trencaràs el son dels càtars que Arnella gravà amb l'Orquestrina Galana l'any 1986.

Bibliografia

Comissió Centenari de Quico Sabaté. Quico Sabaté y la guerrilla anarquista (en castellà). Barcelona: Descontrol, 2015. ISBN 978-84-16553-80-8.
Pilar Eyre. Quico Sabaté, el Último Guerrillero. Barcelona Peninsula 2000. ISBN 84-8307-236-X.
Dolors Marín Silvestre. Clandestinos. El maquis contra el franquismo, 1934-1975 . Barcelona, editorial Plaza & Janés.
Martínez de Sas, María Teresa; Pagès i Blanch, Pelai. Diccionari biogràfic del moviment obrer als països catalans. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2000, pàg. 1232-1233. ISBN 848415243X.
José Peirats. Les anarchistes espagnols. Repères-silena, 1989 (en francès).
Eduard Pons Prades. Guerrillas Españolas 1936-1960. Barcelona, editorial Planeta, 1977 (en castellà).
Ferran Sánchez Agustí. El Maquis anarquista - De Tolouse a Barcelona por los Pirineos. Lleida, Milenio 2005. ISBN 84-9743-174-X (en castellà).
Antonio Téllez Solá. SABATÉ, Guerrilla urbana en España (1945-1960). Barcelona, editorial Virus (en castellà).
Bernard Thomas, traducción de Albertina Rodríguez y Francisco Rodríguez. Lucio, l'irréductible. Suma de letras S.L. ISBN 84-663-0671-4 (en castellà).
Joan Ventura i Ballbé, Tren Correu 1.104, el darrer viatge del Quico Sabaté i els seus quatre (4) companys. Palau-solità i Plegamans, Edithot. ISBN 978-84-89709-09-6. Gener del 2010.

VV.AA. La Lucha del Movimiento Libertario contra el Franquismo. Barcelona Virus, 1991 (en castellà).

Mural graffiti en una paret del cementiri on es troba la tomba d'en Quico Sabaté (Sant Celoni, Vallès Oriental).

Placa al lloc on Quico Sabaté fou assassinat.

Tomba de Quico Sabaté al cementiri de Sant Celoni (Vallès Oriental)

El passat divendres 27 de març de 2020 es commemorà el tres-cents cinquè aniversari de la mort per execució de Josep Moragues i Mas (Sant Hilari Sacalm, 1669 - Barcelona, 27 de març de 1715), qui fou un militar català que lluità pel bàndol austriacista a la Guerra de Successió.

Biografia

Joventut

Josep Moragues i Sobrevia, que més endavant signarà com a Josep Moragues i Mas, nasqué al Mas Moragues de Sant Hilari Sacalm (Guilleries, Selva). Formava part d'una família benestant de pagesos.El 1685 morí el seu pare i rebé en herència la propietat del mas i les finques. Durant la Guerra dels Nou Anys formà part dels moviments que es donaven a diferents llocs d'aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català. Casat amb Cecília Regàs, d'Arbúcies (Guilleries, Selva), per parentiu es relacionà amb grups d'Osona que tenien problemes de tota classe amb la gent de la contrada i que solien acabar de manera violenta. Posteriorment entroncà amb els que s'anomenaren vigatans, gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l'exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això s'accentuà amb la designació del monarca Borbó Felip V com a rei d'Espanya a la mort, sense descendència, del darrer Àustria, Carles II, l'any 1700, malgrat que Catalunya l'havia reconegut a les Corts de Barcelona del 1701.

Guerra de Successió

Sota els auspicis de mantenir una política d'equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s'havia buscat aliats, es donà a la zona una forta oposició al rei francès i es veié amb simpatia la candidatura de l'arxiduc Carles d'Àustria (Carles III) proposat pels aliats. Josep Moragues, juntament amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte dels Vigatans a la capella de Sant Sebastià el 17 de maig del 1705, que havia de portar al pacte de Gènova, el compromís dels catalans d'aportar sis mil (6.000) homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705), i s'armaren diverses companyies de miquelets comandades per Josep Moragues i Mas. D'aquesta manera els Vigatans prenien una posició contrària a la dels filipistes, coneguts com a botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà. Moragues es destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats,comandant la Companyia de Miquelets, que actuaren obertament controlant les comunicacions des de l'interior fins a Barcelona, i derrotaren les tropes borbòniques al combat del Congost.

Fins al 1707 fou coronel d'un regiment de cavalleria, any en què fou nomenat general de batalla, comandant dels Pirineus i governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d'Urgell (Alt Urgell), que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època se situa el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort (Pallars Sobirà). La guerra tingué diferents alternatives, però després de la derrota a la Batalla d'Almansa (1707) l'avenç de les tropes borbòniques fou ja manifest, malgrat que es produirien noves embranzides cap al centre de la Península i, per tant, el conflicte agafava un caire contrari als interessos de Carles III. Quan aquest esdevingué emperador d'Àustria el 1711, després de la mort del seu germanastre, la situació canvià radicalment perquè ara eren els anglesos els més interessats a aturar la guerra davant el poder que podia arribar a tenir el nou emperador.

El Tractat d'Utrecht (1713) suposava que anglesos, holandesos rescindien l'aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte, malgrat els compromisos adquirits i signats amb els aliats. Els dirigents catalans d'aquells moments optaren per continuar la guerra davant de les poques alternatives que se'ls presentaven de mantenir l'estatus anterior al conflicte.

El 28 de setembre de 1713 el general Moragues rendí Castellciutat als Borbons, però després d'un breu retir a Sort (Pallars Sobirà), a primers de maig decidí tornar al combat i amb la gent que pogué recollir provà, inútilment, de bloquejar Castellciutat l'11 de febrer; fou però rebutjat pel general Vallejo, que intentà sufocar la rebel·lió i prengué ostatges, i entre ells la dona de Moragues; tots foren conduïts a Balaguer (Noguera), però foren rescatats amb un cop de mà el 24 de juny 1714.Moragues deixà l'esposa a Cardona (Bages) i es concentrà en la defensa del Pallars a les ordres del coronel Antoni Desvalls i de Vergós, qui malgrat tenir un grau militar inferior, havia estat nomenat comandant en cap de totes les tropes militars catalanes fora de Barcelona. La guerra a la Catalunya interior tenia com a base principal la fortalesa de Cardona (Bages), punt des del qual les tropes catalanes fustigaven les tropes borbòniques a fi d'alleugerir el Setge de Barcelona. És per aquest motiu que el general Moragues no lluità ni en el setge de la capital catalana ni estigué present a Barcelona durant la batalla de l'11 de setembre de 1714.

Detenció, execució i escarni

El 18 de setembre de 1714 Moragues s'acollí a la capitulació de la fortalesa de Cardona (Bages) i es tornà a retirar amb la seva família a les seves possessions de Sort (Pallars Sobirà). Al cap de poc fou reclamat pel capità general a Barcelona, on se li requisà la documentació i se li posà vigilància. Tement un arrest per conspiració, intentà embarcar-se cap a Mallorca, que encara estava lliure de l'ocupació borbònica. Amagat a Montjuïc fou traït quan intentava fugir i pres a Barcelona el 22 de març de 1715. Posteriorment seria jutjat en un procés sumaríssim i torturat i executat el dia 27 del mateix mes de març de 1715.

El general Moragues i els capitans Jaume Roca i Pau Macip foren executats de manera infamant el27 de març de 1715. Al general Moragues no se li reconegueren els honors militars, i descalç i amb camisa de penitent, fou arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins a arribar al patíbul, on fou executat, decapitat i esquarterat, per tal de complir la triple condemna de mort que rebé. El cap del general Moragues, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es penjà al Portal del Mar,amb una inscripció en llatí que deia:

«"Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues (2) vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia."»

Malgrat les súpliques de la seva vídua, el cap no es retirà del Portal de Mar fins al cap de dotze (12) anys (març del 1727).

Llegat

A causa de la seva tràgica mort, el general Josep Moragues és recordat com un dels més importants defensors de la causa catalana a la Guerra de Successió. Això fa que molts l'hagin considerat com a heroi i màrtir de Catalunya. Encara avui, és un símbol de catalanitat per a molta gent.

Fill Il·lustre de Sant Hilari Sacalm (Guilleries, Selva), el 1991 s'erigí l'actual monument que es pot veure a la plaça de Josep Moragues, obra de l'escultor Domènec Fita. També a Sort (Pallars Sobirà), on també se'l considera fill de la vila --de fet ho era la seva segona muller--, té erigit un monument, així com plaques commemoratives a la casa del carrer Major on residí.

Àngel Guimerà és un dels intel·lectuals catalans que més ajudà a recuperar la figura de Moragues. Obra seva és el poema Lo cap d'en Josep Moragues:

«Viatger, vingues d'on vingues, si tens lo cor honrat, flecta els genolls i prega, com fill davant lo cap del pros Josep Moragues, lo nostre general»

— Àngel Guimerà

El 19 d'octubre del 2013 es va inaugurar un monument al general Moragues al Pla de Palau de Barcelona, al lloc històric on penjaren el cap del general.I el 28 de setembre del mateix any, en el si de la commemoració del Tricentenari de la Guerra de Successió, coincidint amb la data de la capitulació de la fortalesa de Castellciutat (Alt Urgell) davant de l'exèrcit borbònic francès, es batejà una plaça del poble amb el nom de Josep Moragues i Mas, i s'hi inaugurà un monument en honor seu.

Bust de Josep Moragues i Mas a la plaça Major de Sort (Pallars Sobirà)

Monument a Josep Moragues a Sant Hilari Sacalm (Guilleries, Selva)

Placa dedicada a Josep Moragues al carrer Major de Sort (Pallars Sobirà)

"A Paul Celan. Monument a Josep Moragues" (1999), instal·lació escultòrica de Francesc Abad a Barcelona

El passat dijous 26 de març de 2020 es commemorà el vint-i-cinquè aniversari de l'entrada en vigor dels Acords de Schengen el 26 de març de 1995, que són uns tractats signats els anys 1985 i 1990 per diversos estats europeus per tal de suprimir de manera progressiva els controls en les fronteres interiors (entre aquests estats). El seu objectiu és garantir la lliure circulació de béns, serveis, capitals, treballadors i viatgers.

L'Acord original se signà a la localitat luxemburguesa de Schengen el 14 de juny de 1985, per cinc (5) dels deu (10) estats membres de la llavors Comunitat Econòmica Europea: Bèlgica, França, la RFA, els Països Baixos i Luxemburg. El 1990 fou complementat amb la Convenció de Schengen, que ja establia l'abolició de les fronteres interiors, i una política comuna de visats.

Els acords, que entraren en vigor el març del 1995, estableixen un espai comú —denominat espai Schengen— pel qual pot circular lliurement tota persona que hagi entrat regularment per una frontera exterior o que resideixi en un (1) dels estats que apliquen el Conveni. Els acords s'aplicaren inicialment a Alemanya, Bèlgica, Espanya, França, Itàlia, Luxemburg, els Països Baixos i Portugal. Posteriorment s'hi han anat afegint la major part dels altres estats de la Unió Europea (amb excepcions com el Regne Unit i la República d'Irlanda, que només hi participen parcialment), a més d'Islàndia, Liechtenstein, Noruega i Suïssa. Alguns microestats europeus, sense ser-ne membres, hi pertanyen de facto.

Originalment, els Acords i les seves regles s'aplicaven independentment de la Unió Europea, fins que foren incorporats al corpus legislatiu de la Unió pel Tractat d'Amsterdam, i consegüentment, des del 1999 els nous estats membres de la UE han d'integrar-se també a l'Espai Schengen. Aquest espai Schengen engloba actualment més de quatre-cents milions d'habitants d'habitants (400.000.000 h.) sobre una superfície de quatre milions tres-cents dotze mil noranta-nou quilòmetres quadrats (4.312.099 km²).

Les normes de l'espai Schengen impliquen, a més de l'eliminació dels controls a les fronteres internes i el seu reforçament a les fronteres exteriors, l'establiment d'una política comuna sobre l'estada temporal de les persones (com el visat Schengen), i la col·laboració transfronterera policial i judicial. Els estats que s'hi adhereixen han de garantir que estan preparats per aplicar les regles Schengen. La seva adaptació és avaluada mitjançant un qüestionari i visites dels experts de la Unió prèviament a la seva incorporació efectiva.

Estats membres

Els estats incorporats als Acords de Schengen són:

Estat Àrea (km²) Signat Entrada en vigor Territoris exceptuats

Alemanya 357.050 14.06.1985 26.03.1995^b

Àustria 83.871 28-04.1995 01.12.1997

Bèlgica 30.528 14.06.1985 26.03.1995

Dinamarca 43.094 19.12.1996 25.03.2001 Groenlàndia

Illes Fèroe

Eslovàquia 49.037 01.05.2004 21.12.2007

Eslovènia 20.273 01.05.2004 21.12.2007

Espanya 506.030 25.06.1992 26.03.1995

Estònia 45.226 01.05.2004 21.12.2007

Finlàndia 338.145 19.12.1996 25.03.2001

França 674.843 14.06.1985 26.03.1995 Guadalupe

Guaiana Francesa

Illa de la Reunió

Martinica

Mayotte

Polinèsia Francesa

Saint-Pierre i Miquelon

Terres Australs i Antàrtiques Franceses

Wallis i Futuna

Grècia 131.990 06.11.1992 26.03.2000 Athos

Hongria 93.030 01.05.2004 21.12.2007

Islàndia^c 130.000 19.12.1996 25.03.2001

Itàlia 301.318 27.11.1990 26.10.1997 Livigno

Letònia 64.589 01.05.2004 21.12.2007

Lituània 65.303 01.05.2004 21.12.2007

Liechtenstein^c 160 28.02.2008 19.12.2012

Luxemburg 2.586 14.06.1985 26.03.1995

Malta 316 01.05.2004 21.12.2007

Noruega^c 385.155 19.12.1996 25.03.2001 Bouvet

Svalbard

Terra de la Reina Maud

Països Baixos 41.526 14.06.1985 26.03.1995 Antilles Holandeses

Aruba

Polònia 312.683 01.05.2004 21.12.2007

Portugal 92.391 25.06.1992 26.03.1995

Suècia 449.964 19.12.1996 25.03.2001

Suïssa^c 41.285 16.10.2004 12.12.2008

República Txeca 78.866 01.05.2004 21.12.2007

Xipre 9.251 01.05.2004 prevista per al 2016 República Turca de Xipre del Nord

^aNomés aplica les normes de cooperació policial i judicial.

^bL'Alemanya de l'est es reunificà amb l'Alemanya de l'oest, i entrà a formar part dels acords de Schengen, el 3 d'octubre de 1990.

^cEstat associat amb les activitats Schengen de la Unió Europea que no n'és membre, i on s'apliquen les normes Schengen.

Història

A inicis dels anys vuitanta (80) es produí un debat en el si de l'aleshores Comunitat Econòmica Europea (CEE) sobre l'abast del principi de la lliure circulació de persones. Alguns estats membres creien que se n'havien de beneficiar únicament els ciutadans de la CEE, mentre d'altres desitjaven estendre-la també als nacionals de països tercers, i així esdevenien innecessaris els controls fronterers entre estats membres. En vista de la impossibilitat d'assolir un (1) acord, cinc (5) estats (Alemanya Occidental, França, Bèlgica, Luxemburg i els Països Baixos) decidiren crear un (1) territori sense fronteres. Aquesta decisió es traduí en la signatura dels Acords, el 14 de juny de 1985 a la localitat Schengen, un municipi de Luxemburg de cinc-cents habitants (500 h.) a la frontera amb França i Alemanya.

Seguidament s'elaborà el conveni d'aplicació dels Acords de Schengen, que completa els Acords i defineix les condicions i les garanties d'aplicació d'aquesta lliure circulació. El conveni el signaren el 19 de juny de 1990 els mateixos estats membres i no entrà en vigor fins al 26 de març de 1995.

Els Acords i el conveni, la normativa adoptada sobre la base de tots dos texts i els acords connexos conformen el Patrimoni de Schengen.

Els anys anteriors a la signatura del Tractat d'Amsterdam el 1997, els estats membres restants de la Unió Europea, tret del Regne Unit i Irlanda, signaren protocols d'adhesió al conveni de Schengen: Itàlia, el 27 de novembre de 1990; Espanya i Portugal, el 25 de juny de 1991; Grècia, el 6 de novembre de 1992; Àustria, el 28 d'abril de 1995, i Dinamarca, Finlàndia i Suècia, el 19 de desembre de 1996.

Tanmateix, la incorporació efectiva d'Àustria i Itàlia es veié endarrerida per les seves especificitats: en el cas d'Àustria per la llargària de les seves fronteres amb antics estats comunistes i, en el d'Itàlia, per la vulnerabilitat de les seves costes a la immigració il·legal des de l'Àfrica del Nord, Àsia i els Balcans. Finalment, un cop validats els seus procediments, ambdós estats foren admesos l'any 1997, més d'un any i mig (+1,5) després que els països originals.

Des de l'entrada en vigor del Tractat d'Amsterdam el 1999, els Acords de Schengen estan integrats en el marc institucional i jurídic de la Unió Europea en virtut d'un protocol annex a aquest tractat. La inclusió dels Acords de Schengen en el dret comunitari ha tingut algunes conseqüències destacables:

Els nous estats membres de la UE tenen l'obligació d'aplicar la totalitat dels Acords.
L'Espai Schengen resta sotmès a control parlamentari i jurisdiccional, i garanteix així un control democràtic i posa a la disposició dels ciutadans recursos judicials quan es qüestionen els seus drets (Tribunal de Justícia o òrgans jurisdiccionals nacionals, segons els àmbits).
Els països signataris que no són membres de la UE han vist limitada, a la pràctica, la seva capacitat d'influir en la presa de decisions.

En virtut d'aquest protocol, doncs, participen en la cooperació Schengen els països que entraren a la Unió Europea l'1 de maig de 2004: Xipre (que n'aplica les normes només parcialment), Estònia, Hongria, Letònia, Lituània, Malta, Polònia, Eslovènia, Eslovàquia i la República Txeca, i l'1 de gener de 2007: Romania i Bulgària. Aquests dos (2) darrers, però, encara estan en fase de validació de les seves mesures anticorrupció i en la lluita contra el crim organitzat, així com de control del trànsit a través del seu territori d'immigrants il·legals des de Turquia. Tot i que Croàcia és membre de la UE tampoc no forma part de l'espai Schengen.

D'altres tercers països, no membres de la Unió Europea, han signat amb la UE acords d'adhesió als Acords de Schengen: Noruega i Islàndia, el 19 de desembre de 1996; Suïssa, el 26 d'octubre de 2004, i Liechtenstein, el 28 de febrer de2008.

A més, l'espai Schengen comprèn de facto diversos microestats que mantenen les seves fronteres obertes o semiobertes amb els estats membres de l'espai Schengen.

Regne Unit i Irlanda

Al moment de l'ampliació del 2004, el Regne Unit i Irlanda eren els únics estats membres de la Unió que no havien signat els Acords de Schengen. Ambdós estats comparteixen la Common Travel Area (zona de desplaçament comuna) que permet la lliure circulació dels seus ciutadans entre Irlanda, el Regne Unit i les dependències de la Corona (Jersei, Guernesey i l'illa de Man). D'altra banda, el Regne Unit considera que, en el cas d'una illa, el control de passaports a les fronteres és el mitjà més eficaç i menys intrusiu per impedir la immigració il·legal, mentre que els mapes d'identitat, els permisos de residència o la inscripció als registres dels serveis policials són més escaients per als estats amb una frontera terrestre extensa i permeable.Pel que fa a Irlanda, no s'ha acollit als Acords de Schengen perquè això convertiria les fronteres amb el Regne Unit (especialment amb Irlanda del Nord) en fronteres externes.

En les negociacions del Tractat d'Amsterdam, Irlanda i el Regne Unit van obtenir una clàusula d'exempció (opting out) respecte als punts del tractat que integren el Patrimoni de Schengen en el dret comunitari. La clàusula d'exempció els permet tanmateix demanar de participar en certs aspectes de l'experiència de Schengen, en el marc del protocol pertinent i amb l'aprovació dels estats membres de l'espai Schengen.Així, el Regne Unit participa des del 2005 a certes disposicions relatives a la col·laboració judicial i a la policiai Irlanda està en procés de fer-ho.

Islàndia i Noruega

Aquests dos (2) països pertanyen, juntament amb Suècia, Finlàndia i Dinamarca, a la Unió Nòrdica de Passaports que suprimí els controls a les seves fronteres comunes. Islàndia i Noruega participen en l'aplicació dels Acords de Schengen des del 19 de desembre de 1996. Encara que sense tenir dret de vot en el Comitè Executiu de Schengen, tenien la possibilitat d'expressar dictàmens i formular propostes. Per perllongar aquesta Associació, se signà l'Acord sobre l'associació d'Islàndia i Noruega a l'execució, aplicació i desenvolupament del patrimoni de Schengen, basat en la Decisió del Consell 1999/439/CE de 17 de maig de 1999, entre Islàndia, Noruega i la UE el 18 de maig de 1999.

Xipre

Encara que Xipre entrà a la Unió l'any 2004 l'aplicació dels Acords de Schengen s'ha endarrerit a causa de l'ocupació turca del nord de l'illa i de l'existència de les bases sobiranes, que es troben fora de la Unió. En ambdós casos, s'ha prioritzat mantenir les fronteres permeables per no causar perjudicis als habitants de la zona turca o als xipriotes residents a les bases.Tanmateix, el desembre del 2011 el govern xipriota decidí iniciar el procés per sotmetre's a l'avaluació de la Comissió el desembre del 2013, amb mires a aplicar els acords durant el 2016.

Excepcions en territoris dels estats membres

Certs territoris dels estats membres no apliquen la convenció de Schengen. Es tracta principalment de territoris fora d'Europa (o d'illes europees poc comunicades amb el continent).

Els departaments d'ultramar francesos de la Guyana, de Guadalupe, de Martinica, i de la Reunió, i la col·lectivitat de Saint-Martin, que pertanyen a la Unió, i el de Mayotte, que en farà part el 2014, no són a l'espai Schengen. Els altres territoris francesos d'ultramar són fora tant de la Unió Europea com de l'espai Schengen.

Els territoris neerlandesos del Carib, alguns dels quals tenen estatus de municipis dels Països Baixos i d'altres d'estats autònoms, es troben fora la Unió i de l'Espai Schengen, de forma que els viatgers són sotmesos a controls fronterers.

L'Svalbard és part de Noruega i té un estatut especial en dret internacional, però no pertany a Schengen. Encara que sigui difícil d'accedir-hi des de territoris no Schengen, la frontera entre l'Svalbard i Noruega ha estat considerada com a exterior. En canvi, l'illa noruega de Jan Mayen és coberta per l'acord.

Els territoris danesos de Groenlàndia i de les illes Fèroe no pertanyen ni a la Unió Europea ni a l'espai Schengen, encara que les illes Fèroe formen part de la Unió Nòrdica de Passaports. El visat danès no hi és automàticament vàlid, ni s'hi apliquen els acords de lliure circulació i establiment de persones, serveis i capitals. No obstant, els viatgers entre aquestes illes i els estats de Schengen no són sotmesos a controls fronterers.

Finalment, la província grega del Mont Athos pertany a l'espai Schengen tot i que cal un permís especial entrar-hi i les dones hi tenen l'accés prohibit en qualsevol circumstància.

Estatus dels microestats europeus

Els microestats europeus (San Marino, el Vaticà, Mònaco, Liechtenstein i Andorra) no formen part de la Convenció de Schengen i doncs de l'espai Schengen, per consegüent, no poden lliurar visat (a l'excepció de Mònaco).

San Marino i el Vaticà són estats enclavats a Itàlia, i de facto estan integrats a l'espai Schengen, ja que les seves fronteres amb Itàlia són obertes. A San Marino, tanmateix les policies italiana i de San Marino hi practiquen alguns controls aleatoris. El 2006 el Vaticà considerà d'adherir-se a l'espai Schengen pels avantatges que representa compartir la informació i les activitats similars cobertes pel Sistema d'Informació Schengen.

Mònaco, entre França i el Mediterrani, aplica l'Acord Schengen per raó de la Unió Duanera Francomonegasca prevista per diversos convenis internacionals. Les normes de Schengen s'hi apliquen de la mateixa forma que a França.

Liechtenstein és membre de la zona Schengen des del 19 de desembre de 2011.Des del 1919 Suïssa es fa càrrec de la protecció dels interessos dels ciutadans de Liechtenstein a l'estranger, i el Principat té frontera oberta amb Suïssa i Àustria. En tant que membre de l'Espai Econòmic Europeu, aplica la llibertat de circulació de les persones de la Unió. Liechtenstein demanà l'adhesió a l'Espai Schengen la tardor del 2005; les converses culminaren el 2008, i s'hi adherí el 2011. Entre l'adhesió de Suïssa el 2008, i la de Liechtenstein, el trànsit entre azmbdós estats era vigilat per càmeres de seguretat.

Andorra no forma part de l'espai Schengen i tant l'Estat espanyol com el francès hi mantenen els controls. Els ciutadans dels estats membres de la Unió Europea han de portar un carnet d'identitat o un passaport per entrar a Andorra, mentre que els nacionals d'estats tercers han de portar obligatòriament un passaport o equivalent. Els viatgers que han necessitat un visat per entrar a l'espai Schengen podran entrar a Andorra, però per sortir-ne necessiten que el visat permeti diverses entrades, ja que en fer-ho tornaran a penetrar a l'Espai Schengen a través d'una frontera exterior.

Objectius

L'objectiu dels Acords és la creació d'una zona de lliure circulació amb la supressió de les fronteres comunes dels països signants. Mitjançant aquests Acords, els estats suprimiren els controls de les fronteres comunes, bo i potenciant llurs fronteres externes per tal d'obstaculitzar la immigració il·legal des d'estats no membres de la Unió. No hi ha, per tant, fronteres internes. A més a més, els estats es comprometen a harmonitzar llurs normatives sobre prohibicions i restriccions i a adoptar les mesures necessàries per salvaguardar la seguretat.

Contingut

La conseqüència d'una Europa sense fronteres, com a element indispensable per a una efectiva unitat europea, es deriva dels Acords de Schengen, que tracten fonamentalment de la supressió dels controls de les fronteres comunes entre els estats membres de la UE, per aconseguir la lliure circulació de mercaderies i serveis, així com l'establiment de mesures de col·laboració policial i judicial i harmonització de legislacions en matèria de visats, estupefaents, armes i explosius, etc.

Schengen suposa quelcom més que un simple tractat, ja que estableix termes nous amb un contingut més universal. Als efectes d'interpretació del contingut del tractat, s'entén per:

Fronteres interiors: són les fronteres terrestres comunes de les parts contractants. També els aeroports, per a vols interiors, i ports quant a enllaços regulars entre aquestes parts.
Fronteres exteriors: són les fronteres terrestres, marítimes i els aeroports, sempre que no siguin fronteres interiors.
Vol interior: vol amb procedència o destinació als territoris de les parts contractants.
Tercer estat: tot estat que no sigui part contractant.
Estranger: tota persona que no sigui nacional dels estats membres.
Pas fronterer: tot pas autoritzat per les autoritats competents per creuar les fronteres exteriors.

Títol I: Definicions comunes

Aquest títol està dedicat a les definicions comunes:

Les fronteres interiors estan constituïdes per les fronteres terrestres comunes entre els estats que subscriuen els Acords, els aeroports pel que fa als vols internacionals i els ports marítims amb relació als enllaços regulars de transbordadors amb procedència o destinació exclusivament a altres ports dels territoris dels estats contractants i que no efectuïn escala a ports aliens a aquests territoris.
Les fronteres exteriors estan constituïdes per les fronteres terrestres i marítimes, aeroports i ports marítims dels estats contractants que no siguin fronteres interiors.
Es considera estranger a qualsevulla persona que no sigui nacional dels estats membres de la Unió Europea.
Pas fronterer és qualsevol pas autoritzat per les autoritats competents per creuar les fronteres exteriors.

Títol II: Fronteres interiors i circulació de persones

Regula la supressió de controls a les fronteres interiors i la circulació de persones:

1. Pas de fronteres interiors. Les fronteres comunes podran creuar-se en qualsevol lloc sense que es realitzi cap mena de control a les persones. Les fronteres comunes no desapareixen, el que desapareix és el control fronterer per aconseguir la lliure circulació. Les fronteres encara existeixen com a límit de l'espai en què cada estat exerceix les seves competències i sobirania.

Desapareixen, doncs, els controls. Això no obstant, per motius de seguretat o d'ordre públic, poden posar-se en funcionament per qualsevol estat, prèvia consulta amb les altres parts contractants.

2. Pas de fronteres exteriors. 2.1. Pas de persones

Les fronteres exteriors només poden creuar-se pels passos fronterers i durant les hores d'obertura establertes.
S'estableixen controls fixos que es realitzen als ports fronterers exteriors habilitats i durant les hores d'obertura establertes. Controls que s'efectuen sobre les persones, així com sobre els vehicles i objectes en poder de qui creua la frontera. La finalitat és:
- Comprovar la documentació de qui pretén travessar la frontera.
- Investigar i detectar qualsevol tipus d'infracció.
- Prevenir amenaces per a l'ordre públic i la seguretat nacional dels estats contractants.
També s'estableixen controls mòbils. Es vigilen amb unitats mòbils els espais de les fronteres exteriors situats als països fronterers, així com els passos fronterers fora de les hores normals d'obertura. Aquests controls pretenen dissuadir persones no autoritzades a travessar la frontera, o l'elusió del pas fronterer. Les persones poden creuar, doncs, les fronteres exteriors:
- Per passos fronterers.
- En hores d'obertura d'aquests passos.
- Amb documentació adequada (passaport o document de visatge vàlid).
- Amb visat, si és preceptiu (s'estableix una política comuna sobre visats).
- Justificant, en el seu cas, objecte i condicions d'estança.
- Per poder creuar no hauran de figurar en les llistes de persones no admissibles.
- Cal disposar de prou mitjans econòmics.

2. Estança i circulació

Política comuna de visats: el visat és una autorització d'un estat, estesa sobre passaport, títol de viatge o un altre document admès com a vàlid per al pas de fronteres, que n'habilita el titular a presentar-se als llocs fronterers i sol·licitar-hi l'entrada, i permet a l'estat conèixer la finalitat del viatge, durada i altres exigències que permeten esbrinar les intencions de qui sol·licita l'entrada. Poden ser:
- De curta durada, per a estances inferiors a tres (-3) mesos. Hi ha diverses modalitats: de trànsit, col·lectiu i de trànsit aeroportuari.
- De llarga durada: són visats nacionals expedits per cada estat.
- De validesa territorial limitada: visat excepcional, expedit sobre passaport, títol de viatge o un altre document vàlid per al pas de fronteres, per als casos en què només es permeti l'estança exclusivament en un estat membre, i cal efectuar l'entrada i sortida a través d'aquest estat.

Schengen Agreement signed 1985-06-14, on display in the Schengen Treaty Museum in Schengen, Luxembourg

L'espai Schengen

Un simple senyal indica l'entrada a Espanya des de Portugal, pels municipis de Tui (Pontevedra) i Valença (Viana do Castelo).

Estats membres de la UE que participen a Schengen [en blau]. Estats membres de la UE que no hi participen, però obligats a fer-ho [en groc]. Estats membres de la UE que no participen a Schengen [en rosa]. Estats no membres de la UE que participen a Schengen [en verd]. Estats no membres de la UE que hi participen de facto [en taronja]. Estats no membres de la UE amb fronteres obertes [en lila].

Un simple senyal indica l'entrada als Països Baixos des d'Alemanya.

Exigència de visa Schengen per a estances menors a tres (+3) mesos segons nacionalitat. Schengen - Estats membres [en blau marí]. Altres membres de la Unió Europea fora de la zona Schengen però vinculats per la mateixa política de visats i de territoris especials dels estats membres UE i Schengen [en blau cel]. Membres de la Unió Europea que tenen una política de visats independent [en groc]. Accés lliure sense visat als estats Schengen durant noranta (90) dies (EC 539/2001 Annex II) [en verd]. Cal visat per entrar als estats Schengen. (EC 539/2001 Annex I) [en lila]. Cal visat per al trànsit pels estats Schengen. (EC 810/2009 Annex IV) [en negre]. Status desconegut[en blanc].

El passat dimecres 25 de març de 2020 es commemorà el cent novè aniversari de l'incendi de la fàbrica Triangle Shirtwaist, el 25 de març de 1911, a Nova York, que fou l'accident industrial més greu de la història de la ciutat. Hi va hagué cent quaranta-sis (146) morts, la major part joves treballadores d'origen europeu que moriren atrapades pel foc o en precipitar-se al buit fugint de les flames. Després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, és considerat el pitjor desastre de la història de Nova York. Els fets trasbalsaren la vida social i política de l'època, i impulsaren l'aprovació de lleis per garantir la seguretat i les condicions laborals a les fàbriques. També donaren un major relleu als sindicats, particularment la International Ladies'Garment Workers'Union, que representava els treballadors del sector tèxtil i que, amb el temps, esdevindria el nucli fundador del principal sindicat dels Estats Units.

L'empresa

La fàbrica de l'empresa tèxtil Triangle Shirtwaist Company ocupava els tres (3) últims pisos de l'edifici conegut com l'Asch Building o Brown Building, una construcció de deu (10) plantes situada a la cantonada del carrers Washington Place amb Greene Street, a l'est de la plaça Washington. L'empresa produïa bruses, conegudes en aquells temps com shirtwaists o, simplement, waists, i donava feina a prop de sis-centes (circa 600) persones, la major part de les quals eren noies joves immigrants d'origen italià i immigrants jueves del centre i l'est d'Europa. Algunes de les treballadores tenien només dotze (12) o tretze (13) anys, i la majoria treballava en torns de catorze hores (14 h), amb setmanes laborals que s'estenien fins a les setanta-dues hores (72 h). Pauline Newman, una treballadora de la fàbrica en aquells temps, declarava que el salari mitjà d'una treballadora era de sis a set dòlars (6 - 7 $) per setmanaen una època en què el salari anual mitjà era de set-cents noranta-un dòlars (791 $).

L'empresa Triangle Shirtwaist Company ja era coneguda abans de l'incendi del 1911. El 22 de novembre de 1909 s'havia iniciat una vaga de treballadores del sector tèxtil, coneguda més tard com la revolta de les vint mil (20.000), quan prop del vint per cent (circa 20%) de les operàries de la fàbrica Triangle sortiren espontàniament al carrer per reclamar condicions laborals dignes, com ara l'augment del salari en un vint per cent (20%), setmana laboral de cinquanta-dues hores (52 h) i el pagament d'hores extraordinàries.Els propietaris Blanck i Harris, reconeguts líders de la repressió antisindical, respongueren contractant esbirros perquè agredissin les manifestants. En un clar senyal de menyspreu cap a les vaguistes, cobriren les vacants contractant prostitutes. La vaga durà catorze (14) setmanes i, tot i que no tingué un seguiment massiu, aconseguí un ressò mediàtic considerable i féu donar una major visibilitat als sindicats i a les seves reivindicacions.

Les condicions a la fàbrica eren les habituals de l'època. Els teixits, tots ells inflamables, s'emmagatzemaven allà on hi havia un racó lliure. Els retalls de tela sobrers s'anaven amuntegant a terra, els patrons de paper utilitzats per les operàries penjaven damunt les taules, il·luminades amb llums de gas. A més, era normal que els talladors fumessin a la feina. Tot i l'elevat risc, les úniques mesures antiincendi es reduïen a uns pocs cubells d'aigua repartits a cada planta.

L'incendi

La tarda del 25 de març de 1911 un foc s'inicià a la vuitena planta, probablement causat per un llumí encès, una cigarreta mal apagada o un curtcircuit. Un article del New York Times de l'època especulava que el foc s'hauria pogut iniciar també al motor que alimentava les màquines de cosir de l'edifici. Encara avui no se sap si el foc fou fortuït o provocat. La majoria de personal que treballava a la vuitena i desena plantes de l'edifici va poder ser evacuat a temps. Però el personal de la novena planta no rebé el senyal d'alarma amb prou antelació. De les dues (2) úniques sortides de la planta, una estava barrada i l'altra era inaccessible a causa de les flames i el fum. La sortida exterior d'emergència, una estructura de ferro fràgil i mal ancorada (probablement, a causa d'un manteniment deficient) no suportà el pes de la gent que intentava escapar i s'esfondrà ràpidament. L'única possible via de sortida era l'ascensor però deixà de funcionar, no se sap si a causa del foc o perquè es bloquejà quan els treballadors provaren de salvar-se saltant al sostre de l'ascensor. Seixanta-dues (62) de les víctimes del foc moriren quan, en veure que no hi havia cap altra sortida per fugir les flames, trencaren les finestres i es precipitaren al carrer nou (9) plantes més avall. La caiguda incessant de cossos dificultava els intents dels bombers per aproximar-se a l'edifici i horroritzava els transeünts que s'havien anat aplegant als voltants de la fàbrica. Les treballadores que havien decidit esperar moriren quan el fum i les flames les atraparen. Tot i que els bombers hi arribaren ràpidament, no pogueren apagar les flames perquè les escales que duien no arribaven més amunt del sisè pis.

Conseqüències

Els propietaris de la fàbrica, Max Blanck i Isaac Harris, fugiren al terrat de l'edifici tan bon punt el foc es declarà i es pogueren salvar. Anaren a judici, on el seu advocat defensor Max Steuer aplicà l'estratègia de minar la credibilitat del testimoni clau d'una de les supervivents, Kate Alterman, fent-li repetir el seu testimoni diverses vegades. La testimoni féu la sèrie de declaracions sense canviar substancialment les frases clau del cas. Aquest fet fou esgrimit per l'advocat defensor com a prova que la testimoni hauria assajat les frases abans del judici. Steuer argumentà que Alterman i possiblement altres testimonis haurien memoritzat les seves declaracions, probablement dictades per l'acusació. També insistí que l'acusació no havia provat que els propietaris tinguessin coneixement de les sortides barrades en el moment de l'incendi. El jurat absolgué els propietaris. Perderen, però, un judici civil que es féu dos (2) anys més tard, on els denunciants aconseguiren una indemnització de setanta-cinc dòlars (75$) per víctima. La companyia asseguradora pagà Blanck i Harris amb uns seixanta mil dòlars (circa 60.000 $) addicionals respecte al cost total de les indemnitzacions, una suma que representava prop de quatre-cents dòlars (400 $) per víctima. Aquell mateix any Blanck fou arrestat un altre cop per tenir les sortides de la fàbrica tancades durant les hores de feina. Fou multat amb vint dòlars (20 $).

Image of Triangle Shirtwaist Factory fire on March 25 - 1911.jpg

Agents de policia col·loquen els cadàvers de les víctimes als taüts, situats a la vorera.

Carruatge de bombers de camí a la fàbrica.

Seguici fúnebre per les víctimes de l'incendi.

El passat 24 dimarts 24 de març de 2020 es commemorà el quaranta-quatrè aniversari del cop d'estat del 1976 —denominat Operació Àries pels seus perpetradors—, que fou la rebel·lió civicomilitar que deposà la presidenta de l'Argentina, María Estela Martínez de Perón, el 24 de març del 1976. En el seu lloc s'establí una junta militar, liderada pel tinent general Jorge Rafael Videla, l'almirall Emilio Eduardo Massera i el brigadier general Orlando Ramón Agosti. La junta prengué el nom oficial de Progrés de Reorganització Nacional i romangué en el poder fins al desembre del 1983.

Ressenya històrica

L'alçament civicomilitar perpetrat el dimecres 24 de març de 1976 començà la seva preparació amb molta anticipació. Llavors, l'Argentina era l'únic país del Con Sud que mantenia un règim democràtic, mentre que tots els països veïns estaven governats per dictadures militars (Hugo Banzer a Bolívia, Ernesto Geisel al Brasil, Augusto Pinochet a Xile, Alfredo Stroessner al Paraguai i Juan María Bordaberry a l'Uruguai), sostingudes pels Estats Units en el context de la Doctrina de Seguretat Nacional. Encara que la repressió política havia començat abans del cop —l'anomenada «Guerra Bruta»— amb l'Operatiu Independència, aquesta s'estengué i s'intensificà durant la dictadura de Videla, un resultant de la qual foren les desaparicions forçades d'un nombre de víctimes xifrat entre trenta mil i quaranta-cinc mil (30.000 - 45.000).

El cop d'estat havia estat planejat des de l'octubre del 1974 i el Departament d'Estat dels Estats Units sabia dels preparatius dotze (12) mesos abans que ocorregués. És possible que la conducció de Montoneros sabés de la proximitat del cop fins i tot amb molts més detalls que la sospita generalitzada.

El cop del 1976 fou l'últim, però no l'únic. Des del 1930 el país havia sofert successives interrupcions de l'ordre democràtic. La supressió dels governs triats pel poble, la repressió dels conflictes que sorgien entre diferents sectors socials i l'apel·lació a la violència havien estat, lamentablement, bastant freqüents des d'aquesta data. No obstant això, la dictadura que s'inicià el 1976 tingué característiques inèdites, i rebé el nom de terrorisme d'estat.

Preludis

L'1 de juliol de 1974, el president Juan Domingo Perón morí als setanta-vuit (78) anys. Fou succeït per la seva esposa María Estela Martínez de Perón, que no aconseguí contenir la cada vegada més deteriorada situació política i social del país.

El 5 de febrer de 1975 es donà inici a l'Operatiu Independència, una intervenció militar a l'estil de Vietnam amb l'objectiu d'aniquilar als bastions de la guerrilla en la selva de Tucumán, que mantenia una presència a la zona des de principis de la dècada del 1970. A l'octubre el país fou dividit en cinc (5) zones militars, i a cada comandant se li donà carta blanca per implementar una acuradament planificada ona de repressió.

El 18 de desembre el sector ultranacionalista de la Força Aèria es revoltà i dugué a terme un fallit intent de cop d'estat, amb l'objectiu d'enderrocar María Estela. Uns avions s'enlairaren de la base aèria de Morón i metrallaren la Casa Rosada. La rebel·lió només pogué ser detinguda el dia 22. No obstant això, l'Exèrcit tingué èxit a desplaçar al comandant de la Força Aèria, Héctor Fautario, últim oficial lleial a María Estela i receptor de dures crítiques des de l'Exèrcit i la Marina per la seva vehement oposició als seus plans repressius, i per no mobilitzar per força aèria contra la guerrilla en Tucumán. Crucialment, ell era l'últim obstacle de Videla en el camí cap al poder.

Videla passà la Nit de Nadal a Tucumán, on, a més d'arengar les forces desplegades, imposà un ultimàtum de noranta (90) dies al govern de María Estela perquè «ordenés» el país.

Cap als primers mesos de 1976 el destí de l'Argentina estava segellat. El front guerriller de l'ERP a Tucumán estava pràcticament delmat, i els reforços de Montoneros enviats també havien estat derrotats. Per la seva banda, les Forces Armades —que gaudien del total suport per part dels Estats Units i l'elit local— esperaven el moment oportú per enderrocar al govern.

24 de març

Poc abans de la una de la matinada (1 h) la presidenta María Estela Martínez de Perón fou detinguda a l'aeroparc i portada en helicòpter a la residència del Messidor. A les tres i deu (03.10 h) foren ocupades totes les estacions de televisió i ràdio; es tallà la programació regular i s'emeté el primer comunicat:

Es van implementar l'estat de setge i la llei marcial, i s'establí el patrullatgje militar en totes les grans ciutats. Durant aquest primer dia, centenars de treballadors, sindicalistes, estudiants i militants polítics foren segrestats de les seves llars, llocs de treball o al carrer.

Posterioritat

Al juny, quan les violacions als drets humans per la junta foren criticades als Estats Units, Henry Kissinger reiterà el seu suport a la dictadura, dirigint-se directament al Ministre d'Afers Exteriors argentí César Augusto Guzzetti en una reunió a Santiago de Xile.

Oath of Jorge Rafael Videla as President of Argentina.

El passat dilluns 23 de març de 2020 es commemorà el dos-cents cinquanta-quatrè aniversari de l'inici del motí de Squillace que s'organitzà a Madrid el març del 1766 i estigué motivat per un decret de Squillace, ministre de Carles III, que prohibia lluir capa llarga i barret d'ala ampla, adduint que aquesta indumentària afavoria que es cometessin delictes perquè era impossible d'identificar el delinqüent. Així, es pretenia imposar la capa curta i el barret de tres puntes, segons la moda italiana.

La insurrecció

Aquesta insurrecció durà del 23 al 26 de març de 1776 i la culpa fou de la llei abans mencionada, publicada amb gran solemnitat i cerimònia el 10 d'aquell mes i any, obligant tothom, sota la pena de multa i presó, a qui es deixés la capa llarga i el barret rodó i gacho, i adoptés la capa curta i el barret de tres pics. Al·legava l'autor de la disposició que les robes que es prohibien donaven als espanyols un cert aire poc culte i encara un aspecte sospitós. El disgust que causà aquesta providència es manifestà ben aviat: aquella mateixa nit foren arrancats tots els bans de les cantonades i l'endemà al matí aparegué un cartell sediciós amenaçant el ministre i dient que hi havia més de tres mil (+3.000) homes disposats a revoltar-se.

Els agutzils traïren el cartell; cobraren multes als que veien amb capa llarga i barret rodó, i prengueren als que es resistien. Això va donar lloc a topades desagradables, en què es creuaren les espases. Amb aquestes, i amb observar-ne que els homes del poble donaren per passejar pels carrers i passar per davant dels quarters en quadrilles i amb gest provocatiu, s’encomanà al mariscal de camp Francisco Rubio el càrrec de fer complir el bàndol auxiliat per la seva tropa, el qual donà ocasió a nous enfrontaments i a noves burles del poble, que, resolt a revoltar-se, féu unes com ordenances per a la direcció del motí. Aquest document es titulava:

«<Constituciones y ordenanzas que se establecen para un nuevo cuerpo que en defensa de la patria ha erigido el amor español,> etc...».

Constava de quinze (15) articles, en els que es deia que no s'admetria en el cos a ningú que no fos espanyol honrat i generós, fidel i obedient, i concloïa: <Lo que hemos de pedir se establezca que sea la cabeza del marqués de Esquilache, y si hubiese cooperado, la del de Grimaldi>. (Grimaldi era un altre ministre de Carles III, d'origen italià com Squillace.) El dia 22 de març retornà el rei del Prado, on havia fet una excursió cinegètica, i l'endemà, que era Diumenge de Rams, pels volts de les cinc de la tarda (circa 17 h), s'observà que es passejaven per davant del quarter d'invàlids de la placeta de San Martín, dos (2) homes emborrossats, un d'ells amb barret blanc, com presumint de no donar-se'ls res, ni pel bàndol, ni per la tropa. A aquest últim s'hi acostà un soldat, que tractà de prendre'l, i el paisà intervingué la capa i tirà de l'espasa. Hi acudí la guàrdia; els emborrossats feren un xiulet, i a aquest senyal es veié desembocar d'altres dels carrers veïns; l'oficial manà retirar la tropa, restant el camp lliure als revoltats, els quals, posats en filera, sortiren pel carrer d'Atotxa fent despuntar el barret a tothom que trobaven i obligant-los que els seguissin i cridessin:

«<Visca el Rei!. Visca Espanya!. Mori Squillace!.>»

En arribar els grups a la plaça Mayor, se'ls incorporà una altra porció de gent que venia amb la mateixa actitud, venia pel carrer de Toledo, de la plaça de la Cebada i, units, marxaren vers la plaça de Palau per a veure al rei.

De Palau sortí el duc d'Arcos, capità de guàrdies de Corps, i dir-los en nom del rei que s'aquietessin i retiressin, que tot se'ls concediria. La gentada es retirà i un grup d'uns mil (circa 1.000) sediciosos es dirigí a casa del marquès d'Esquilache; i forçada la porta, amb la mort d’un mosso de mules que amb altres servents intentà resistir, penetraren dins la casa, atropellant-t'ho tot. No trobant al ministre, que havia passat el dia en el reial lloc de San Fernando, intentaren incendiar la casa, però per fi s'acontentaren a trencar els vidres i emportar-se els comestibles que trobaren. De seguida marxaren vers la casa de Grimaldi, que era el ministre d'Estat, on procediren de la mateixa manera. Durant gran part de la nit condí el desordre concloent en cremar a la plaça Mayor el retrat del marquès de Squillace. Els guàrdies de Corps no feren res, ni les guàrdies espanyoles i valones, úniques tropes que hi havia llavors a Madrid.

El segon dia

L'endemà es renovaren els desordres, prenent un caràcter més imponent i sagnant, ja que els valons que prestaven guàrdia a Palau feren foc contra el poble en voler aquest penetrar per l'Arco de la Armería, en la plaça Major la tropa també disparà contra els amotinats, una paorosa consternació regnava en la població. A Palau se celebrava a presència del rei un Consell per acordar el que convindria fer en tant critiques circumstàncies. El duc d'Arcos, el comte de Gazzoli, italià i comandant general d'artilleria, i el comte de Priego, coronel de guàrdies valones, opinaren que s'havia de fer ús de la força i del rigor contra els esvalotats. De sentit contrari eren el marquès de Sarrià, el comte d'Oñate i el de Revillagigedo, president del Consell de Guerra. Aquests tres (3) últims aconsellaren al rei que donés satisfacció al poble, per estimar fundades les seves queixes i justes les seves reclamacions contra els abusos del marquès d'Esquilache i antipopular i ofensiva la seva providència de les capes i els barrets. El rei optà pel dictamen d'aquests tres (3) últims i manà que deixessin entrar a la placeta als que ho volguessin. Entrà tanta gent, que allà no hi cabien drets. Llavors els ducs d'Arcos i Medinaceli, escortats per guàrdies de Corps, sortiren a calmar el poble oferint a nom del sobirà que li seria concedit tot el que demanava; més com que indicaren que era necessari un cert termini per aquesta concessió, la veu dels emissaris es veié afogada per la multitud que exigia hagués d'ésser en l'acte. Veient la ineficàcia d'aquest mètode, s'anà a buscar-ne a un altre més enginyós. Hi havia en el convent de Sant Gil un popular missioner que acostumava a predicar en les places, anomenat pare Cuenca. Aquest religiós es presenta als amotinats amb una corona d'espines al cap, una soga al coll i un crucifix a la mà, i començà a exhortar-los, més veient el gir que donava al seu discurs:

«<Dejese de predicarnos, padre, li digueren, que cristianos somos, por la gracia de Dios, y lo que pedimos es cosa justa>.»

Llavors variant de to, els indica que ell mateix passaria a parlar amb el rei una vegada diguessin el que sol·licitaven. Un, que semblava clergue, s'oferí a redactar la petició, que constava dels següents extrems:

«1r. Que es desterri dels dominis d'Espanya al marquès de Squillace i la seva família;

2n. Que no hi hagi sinó que ministres espanyols en el Govern;

3r. Que s'extingeixi la guàrdia valona,

4t. Que s'abaixin els preus dels comestibles;

5è. Que se suprimeixi la Junta d'Abastos;

6è, Que es retiren les tropes als seus respectius quarters;

7è. Que es conservi l'ús de la capa llarga;

8è i últim, que S'ha Majestat es digni sortir a la vista de tots per escoltar de la seva boca la paraula de complir i satisfer les peticions.>>»

Partí el pare Cuenca a Palau, i allà es resolgué accedir a la demanda dels amotinats; el rei sortí al balcó, i en una altra aparegué el pare Cuenca amb els capítols que el poble li havia entregat. El religiós els llegí un per un, i segons els llegia el rei anava accedint al que en aquests se sol·licitava. Els amotinats llençaren els barrets a l'aire i clamaren esvalotats; <Visca el Rei!> Una hora més tard, el poble estava assossegat i tranquil. Arribada la nit s'ajuntaren diverses quadrilles d'homes i dones, que amb torxes de vent i les palmes del Diumenge de Rams anaren en processó fins a Palau, on donaren felicitacions i vives al monarca. Recorregueren diversos carrers fins a mitjanit i després es retiraren.

Fugida vers Aranjuez

La família reial, els ducs de Medinaceli, d'Arcos i de Losada i el marquès de Squillace sortiren a la una de la matinada (1 h) vers Aranjuez. Ni el poble en la seva sorpresa i en el seu disgust pogué deixar aquesta fugida la interpretació més sinistra i hostil, ni els instigadors del motí perderen l'ocasió de persuadir-lo que aquella absència del monarca envoltava el propòsit de fer caure la venjança reial de la manera més dura sobre els revoltats. No es necessitava res més perquè l'alegria de la vesprada es tornés en furiosa indignació. La població prengué un aspecte tràgic. El primer impuls del poble fou marxar vers Aranjuez i portar el rei a la capital i demanar-li satisfacció del desaire; més, estant ja fora, els directors de les turbes acordaren acordonar la cort i impedir tota comunicació amb el Reial Lloc, i així ho feren, i obligaren, doncs, a retrocedir els mateixos secretaris del Despatx i a persones de la servitud, no sense apoderar-se de passada d'un magatzem de pólvora que hi havia en l'immediat poble de Carabanchel.

Després d'això els amotinats s'encaminaren a la cas del bisbe Diego de Rojas, governador del Consell, al que intimidaren perquè portés la seva demanda al rei. El prelat obeí, prengué el seu cotxe i sortí acompanyat de la multitud. No féu gaire camí doncs en arribar al pont de Toledo als directors del motí se'ls ocorregué la idea que el bisbe podria quedar-s'hi i no tornar-ne; i així els hi semblà millor que retornés a casa seva; que estengués i signés un memorial a nom del poble, en què es recapitulessin totes les seves queixes i greuges; que la poses en mans del rei i tornés amb la resposta; i per a major seguretat aniria acompanyant-lo algú que pogués donar testimoni de com executava la seva comissió.

A tot es plegà el prelat. Es féu el memorial i signa el bisbe, si és que no es pugui sospitar que no estigués fet abans, a jutjar per la seva extensió i pels seus conceptes, que ni un ni altre podia ser obra de breus i agitats instants. A portar la representació a Aranjuez i presentar-se-la al monarca i tornar amb la resposta s'hi brinda un home del poble, anomenat Diego Abendaño, natural d'El Toboso. Amb gust fou acceptat pels amotinats l'humil representant dels seus vots i interessos, i en virtut d’això partí en una posta vers Aranjuez, restant tothom pendent del resultat de la seva missió. Tot el temps transcorregut des de la sortida fins a la tornada d'Abendaño, dominaren el desordre i l'enrenou; els grups recorregueren els carrers cridant <Visca Espanya!> i <Mori Squillace!> o recollint armes i municions dels quarters, mantenint-se en completa inacció la tropa, que potser portà a l'extrem l'ordre que tenia de no fer armes contra el poble.

Dos (2) fets singulars

Aquell dia es notaren dos (2) fets singulars; el primer, que els esvalotats, amos de la població i sent quasi tots gent grollera i molts necessitats i pobres, ni robaven ni maltractaven a ningú; el segon, que si bé els que menjaven i bevien en les tavernes no pagaven res, no tardaven a presentar-se altres persones a preguntar l'import del consumit, el qual abonaven llargament. Això unit a la circumstància d'haver-ne observat que alguns dels que anaven en humil vestit solia veure'ls-hi la delicada camisa al desemborrosar-se, i que d'altres que anaven vestits de carboners descobria la fina mitja de seda per la sabata i el botí, féu sospitar, amb molt de fonament, que entre la gent rústica i menestral s'hi mesclaven, dirigint el moviment, persones d'altra educació i altra classe.

El missatger d'Aranjuez

El missatger havia desenvolupat amb bon èxit la seva missió. Pel matí del dia 26 el veié entrar per Madrid la multitud que ansiosa l'esperava; ell continua amb fatxendosa seriositat el seu camí pel bell mig de la turba fins a la casa del bisbe Rojas, el qual s'apressà a convocar el Consell, i acompanya d'ell i del portador del missatge, s'encaminà a la plaça Major i casa de la Panaderia. Col·locats tots en el gran balcó d'aquest edifici, curullada la plaça de gent, davant un escriba de cambra Abendaño entregà el plec encara tancat al president del Consell i aquest l'obrí, i el llegí al poble amb veu alta; i es veié que el rei deia; que el mateix des d'aquell Reial Lloc que des de qualsevulla altra part compliria i faria executar quan havia ofert al poble de Madrid. Però que, en deguda correspondència, esperava que es calmés, en el concepte que en l'interí no donés proves permanents de tranquil·litat, no concediria aquesta gràcia.

A primeres hores de la tarda estava tot tan tranquil com en els dies de major calma. L'endemà (27), que era Dijous Sant, el marquès de Squillace, amb tota la seva família, sortí vers Cartagena (Múrcia), amb escorta per la seva seguretat, i d'allà partí cap a Nàpols (Campània) el 13 d'abril, per establir-se després a Sicília. En el ministeri d'Hisenda el succeí Miguel de Muzquiz, i en el de la Guerra, el tinent general Gregorio de Muniain.

Qui fou l'instigador o instigadors del motí?

Ni els contemporanis ni els historiadors moderns han pogut posar en clar quins foren els instigadors d'aquest motí, que restà a punt de repetir-se poques setmanes més tard a conseqüència de les excitacions que per mans ocultes se li feien al poble. Es digué que hi havia projectes d’atemptar a la vida del monarca, i per expressions i amenaces d’aquesta espècie que vessà un cavaller murcià anomenat Juan Antonio Salazar, se li féu expiar la seva imprudència, o la seva follia, en un patíbul, i se li tallà la llengua a la plaça Major.

«<També es va saber, escriu el historiador Lafuente, que l'abat Gandara, molt volgut del rei, al que acompanyava molt i tractava amb familiaritat, suggerit, deien, pels pares de la Companyia de Jesús, seguia una correspondència sospitosa en aquell mateix sentit, de resultes del qual se l'empresonà i se'l portà al castell de Pamplona. Se sospita que diversos altres foren castigats secretament en les presons, doncs s'anava trobant a faltar alguns dels que més s'havien distingit en el motí, sense que es pogués treure l'entrellat d'on paraven.>»

Corria la brama que una gran part dels diners amb què es sufragaren les despeses dels sediciosos procedien de mà i de persona gens vulgar, i la sospita pública d'aquest fet requeia sobre el marquès de l'Ensenada, ministre, diu un contemporani, <amb qui la roda de la fortuna féu tota sort d'habilitats>. Encara que cobert aquest assumpte amb cert misteri, que el temps no ha arribat a aclarir, la brama adquirí més validesa quan se sabé que havia arribat una ordre del rei (18 d'abril de 1766), mitjançant la qual el monarca desterrava el marquès de l'Ensenada a Medina del Campo (Valladolid), on més endavant morí.

El rei no va complir

Els esdeveniments de Madrid tingueren ressò en alguns altres punts del reino: Saragossa, Conca, Palència, i en algunes ciutats d'Andalusia, Guipúscoa, Navarra i Catalunya. Aquests esvalots es promogueren, principalment, a causa de la carestia dels queviures i del descontentament general del poble amb els seus governants. El Govern apagà la sedició amb una mà forta. Les gràcies concedides als madrilenys durant el motí restaren denegades i anul·lades; les guàrdies valones foren mantingudes per mandat reial (6 de juliol); es dictaren ordres per les quals es privava als eclesiàstics que es mesclessin a tumults populars, i es tancaren les impremtes; augmentà la sospita amb què era mirat el clero; s'obrí un judici reservat d'indagacions el seguiment del qual s'encomanà a jutges investits de facultats omnímodes; i considerant-se ja suficient fort el Govern, es proposà variar el vestit dels ciutadans, i adoptà el mateix que havia donat origen al motí de Madrid. Els grans de la Cort donaren l'exemple d'usar la capa curta i el barret de tres pics; als cortesans seguiren els representants dels gremis i els diputats; seguint tots per la mateixa línia, restà establerta la moda de les tals robes, a les que després se'ls donà el nom de moda Squillace.

El motí de Madrid també és conegut en la història amb el nom de <motí de les capes i dels barrets>. Tots els historiadors parcials o sectaris posen l'èmfasi en la suposada participació dels jesuïtes en el motí de Squillace; però n'hi ha prou amb llegir els més imparcials i conscienciosos per a persuadir-se que el motiu tingué caràcter polític i social, mitjançant en aquest la rivalitat del marquès de la Ensenada contra Squillace i l'odi de la noblesa espanyola als intrusos governants italians.

Bibliografia

Enciclopedia Espasa Volum núm. 56, pàg. 912-14 (ISBN 84-239-4556-1).

The liberalization of the grain trade by Leopoldo de Gregorio, marquis de Esquilache caused a sharp rise in grain prices, and in turn, riots. The Esquilache Riots.

Leopoldo de Gregorio, marqués de Squillace, per Giuseppe Bonito, oli sobre llenç, 128 x 102,5 cm, Madrid, Museu del Prado.

Un episodio del motín de Esquilache, una pintura d'història de José Martí y Monsó, que assolí menció honorífica a l'Exposició Nacional de 1864.

Casa de la Panadería de la Plaça Major de Madrid, on també residia el Repeso Mayor.

Carles III menjant davant la seva cort, per Luis Paret, 1775.

Retrat del marquès de l'Ensenada, per Jacopo Amigoni, c. 1750, Museu del Prado.

El passat divendres 20 de març de 2020 es commemorà el cent quatrè aniversari de la publicació de la relativitat general, també coneguda com a teoria de la relativitat general, per Albert Einstein el 20 de març de 1916 que és una teoria geomètrica de la gravitació com a segona part de la seva teoria de la relativitat. Actualment s'accepta com la teoria que descriu la gravitació en física moderna. La relativitat general generalitza i unifica la relativitat especial i la llei de la gravitació universal d'Isaac Newton i proveeix una descripció unificada de la gravetat com una propietat geomètrica de l'espai i el temps, o l'espaitemps. Concretament, la curvatura de l'espaitemps està directament relacionada amb l'energia i la quantitat de moviment de qualsevol matèria i radiació que hi hagi presents. Les equacions de camp d'Einstein, un sistema d'equacions diferencials parcials, especifiquen aquesta relació.

Algunes prediccions de la relativitat general difereixen significativament de les de la física clàssica, especialment les que involucren el pas del temps, la geometria de l'espai, el moviment dels cossos en caiguda lliure i la propagació de la llum. Alguns exemples d'aquestes diferències inclouen la dilatació gravitacional del temps, les lents gravitatòries, el desplaçament cap al roig a causa de la gravitació i l'efecte Shapiro. Les prediccions de la relativitat general s'han complert en totes les observacions i experiments fins a l'actualitat. Encara que la relativitat general no és l'única teoria relativista de la gravetat, és la teoria més senzilla consistent amb les dades experimentals. Tanmateix hi segueix havent preguntes sense resposta, la més important de les quals sent com es pot reconciliar la relativitat general amb les lleis de la física quàntica per produir una teoria completa de la gravetat quàntica.

La teoria d'Einstein té implicacions astrofísiques importants. Per exemple, implica l'existència dels forats negres (regions de l'espai en què l'espai i el temps estan distorsionats de tal manera que res, ni la llum, en pot escapar) com a estat final dels estels massius. Hi ha moltes proves que la radiació intensa emesa per certs tipus d'objectes astronòmics es deu als forats negres; per exemple, els microquàsars i les galàxies actives provenen de la presència de forats negres estel·lars i dels forats negres d'un tipus més massiu, respectivament. La deformació de la llum per part de la gravetat produeix lents gravitatòries, que poden fer que múltiples imatges del mateix objecte astronòmic distant es vegin al cel. La relativitat general també preveu l'existència d'ones gravitatòries, que s'han observat indirectament; alguns projectes com el LIGO i la Laser Interferometer Space Antenna de la NASA/ESA pretenen realitzar-ne una mesura directa. A més, la relativitat general és la base dels models cosmològics actuals d'un univers en expansió.

L'equació de camp d'Einstein en la seva forma més compacta és:

G μ ν = 8 π T μ ν

G μ ν és el tensor de curvatura d'Einstein, que es forma a partir de les derivadas segones del tensor mètric g μ ν

T μ ν és el tensor de energia-moment.

El factor 8 π és simplement una normalització necessària per obtenir el límit newtonià correcte.

L'equació tensorial d'Einstein seria equivalent a un (1) sistema de deu (10) equacions escalars independents. Aquesta equació indica que la curvatura de l'espaitemps en qualsevol lloc de l'univers (terme esquerre de l'equació) ha de ser igual a la distribució tant de la matèria com de l'energia en aquesta part de l'univers (terme dret de l'equació).

Generalitats

Necessitat d'una teoria relativista de la gravitació

La teoria de la gravitació proposada per Newton al segle XVIII es basa a la noció de força de gravitació actuant segons el principi d'acció a distància. Aquest caràcter instantani és incompatible amb la teoria de la relativitat especial proposada per Einstein el 1905. En efecte, segons aquesta darrera, cap informació no es pot propagar més ràpidament que la velocitat de la llum al buit. D'altra banda, el principi d'acció a distància reposa sobre el de la simultaneïtat de dos esdeveniments : la força que el Sol exerceix sobre la Terra en un instant concret és determinada per les seves propietats en «aquell instant», independentment de la distància que els separa. La relativitat especial estipula que el concepte de simultaneïtat de dos (2) esdeveniments no està definit: la proposició precedent és incompatible amb la relativitat especial, suposant-se universal. Aquesta contradicció va portar a Einstein a desenvolupar una teoria de la gravitació que fos compatible amb la relativitat especial. El resultat de la seva recerca és la teoria de la relativitat general.

La geometria no euclidiana

La descripció geomètrica de la teoria física que fa Einstein té els seus orígens als avenços de la geometria no euclidiana, resultat de les diferents temptatives que al llarg dels segles intentaren de demostrar el cinquè postulat d'Euclides, que afirma que: per un punt exterior a una recta r, només és possible de dibuixar una única paral·lela a r. Aquests esforços van concloure al segle xix amb el descobriment pels matemàtics Nicolaï Ivanovitch Lobatchevsky, János Bolyai i Carl Friedrich Gauss que aquell postulat podia ser substituït per un altre (moltes possibles paral·leles, o cap paral·lela), i, per tant, no era més que un axioma arbitrari. Cap d'aquestes noves geometries no és més certa que la d'Euclides: simplement es tracta d'eines conceptuals diferents que poden servir de suport per a usos també diferents. La superfície d'una esfera, per exemple, pot ser considerada de manera indiferent com la superfície d'un objecte dins d'un espai euclidià de tres dimensions o dins d'un espai no euclidià particular de dues dimensions, la segona representació pot resultar més còmoda en certs casos.

Per il·lustrar que l'univers es caracteritza per una geometria d'aquest tipus podrien portar a terme una experiència com aquesta: si un físic sosté un bastó verticalment i a una certa distància un cartògraf mesura la seva longitud per mitjà d'una tècnica de triangulació basada en la geometria euclidiana, res no pot garantir que n'obtindrà el mateix resultat que si el físic porta el bastó i el mesura directament.

La generalització d'aquests resultats, denominats geometria no euclidiana, va ser realitzada per Bernhard Riemann, un deixeble de Gauss, però va ser considerada com una simple curiositat matemàtica fins que Einstein va utilitzar els treballs del seu professor Hermann Minkowski (que utilitzava nombres complexos per obtenir espais no euclidians fàcils d'utilitzar en geometria analítica i que el 1907 expressà la transformació de Lorentz amb una descripció d'aquest tipus) per desenvolupar la seva teoria de la relativitat general.

De la relativitat de Galileu a la relativitat especial

Al segle XVI Galileu afirmà i explicà que les lleis de la física són les mateixes per a diferents observadors situats en sistemes de referència en moviment rectilini i uniforme els uns respecte dels altres. Aquest és el principi de relativitat de Galileu.

També s'utilitza el sumatori de les velocitats que té com a conseqüència que no sigui important la velocitat a la que s'arribi: només és una qüestió de mitjà. En poques paraules: si una pilota roda a 10 km/h dins d'un tren en el sentit de la marxa, i el tren va a 100 km/h en relació al terra, llavors la pilota va a 110 km/h respecte del terra.

Al segle XIX el físic escocès James Clerk Maxwell formulà un conjunt d'equacions, les equacions del camp electromagnètic, que van conduïren a predir la propagació de les ones electromagnètiques a velocitat

c = 1 ε 0 μ 0

dins d'un medi electroestàtic de constant ϵ 0 i magnetoestàtic de constant μ 0. Aquesta velocitat extraordinàriament gran, fins i tot en un medi enrarit com l'aire tindria el mateix valor que la velocitat de propagació de la llum. Maxwell va proposar que la llum no era altra cosa que una ona electromagnètica.

Les teories corpusculars de la llum semblaven compatibles amb el principi de relativitat de Galileu mentre que la teoria de Maxwell es postulava en favor de l'existència de l'èter lumínic considerat per Huygens. Mesurar la velocitat del sistema solar en relació amb aquell medi elàstic fou l'objectiu dels experiments d'interferometria que feren Albert Abraham Michelson i Edward Morley entre els anys 1881 i 1887. Els seus treballs demostraren que el vent aparent d'èter era nul, en qualsevol època de l'any. Suposar que l'èter era enganxat permanentment a la terra hauria estat un replantejament molt important del principi de relativitat de Galileu. D'altra banda, l'èter presentava l'inconvenient de ser al mateix temps intocable i molt "rígid" atès que era capaç de propagar les ones a una velocitat extraordinària.

Féu falta esperar el 1905 per tal que Einstein tornés a posar en dubte de manera radical la noció de l'èter, portés a l'extrem el principi de relativitat de Galileu en postular que les equacions de Maxwell obeïen a aquest principi, i tragués conseqüències revolucionàries en un article cèlebre: De l'electrodinàmica dels cossos en moviment.

És el naixement de la relativitat especial:

Es conserva el principi de relativitat de Galileu.

La invariància de les equacions de Maxwell comporta de manera immediata la constància de la velocitat de la llum c a tots els sistemes de referència galileans: el sumatori de les velocitats ja no és possible i la velocitat de la llum només és assolible per la llum.

Les mesures de longitud, d'interval de temps, (i de velocitat) no són les mateixes sinó que depenen del sistema de referència de l'observador: la mesura de la longitud del vagó dóna resultats diferents segons l'observador sigui dins del vagó o que sigui fora i immòbil a terra (però no és el cas de l'amplada del vagó, una longitud perpendicular a la velocitat); el mateix per al pas del temps; el camp elèctric esdevé magnètic i a la inversa. Totes aquestes transformacions de sistemes de coordenades del continu espaitemps i del camp electromagnètic van ser formalitzats a la transformació de Lorentz (paradoxalment creada per tal de defensar l'existència de l'èter per Hendrik Antoon Lorentz i Henri Poincaré).

La noció de temps absolut desapareix: dos (2) grups de dos rellotges perfectament sincronitzats immòbils a un sistema de referència galileà, i altres dos també perfectament sincronitzats a un altre sistema de referència galileà presentaran defectes de sincronització respecte a l'altre.

En escriure l'expressió de l'energia cinètica d'un cos de massa m de la manera més simple possible i respectant el principi de relativitat, Einstein va fer aparèixer una energia en repòs E = m c 2 el sentit d'aquesta energia no tindria grans conseqüències fins que trenta anys més tard Lise Meitner va comprendre l'origen de l'energia de la fissió nuclear.

De la relativitat especial a la relativitat general

La relativitat especial (1905) modificava les equacions utilitzades per comparar les mesures de longitud i de duració fetes des de diferents sistemes de referència en moviment relatiu respecte a ells: això tingué com a conseqüència que la física ja no podia tractar el temps i l'espai separadament, sinó com un espai de quatre (4) dimensions, l'espaitemps de Hermann Minkowski.

En efecte, en cas de moviments a velocitats properes a c (la velocitat de la llum al buit), el temps i l'espai s'alteren de manera vinculada, de manera semblant com en geometria analítica s'alteren, de manera vinculada, les coordenades d'un punt quan es giren els eixos de referència.

Per exemple, en geometria euclidiana la distància Δl entre dos punts de coordenades (x,y,z) i (x',y',z') verifica (Δl)²= (Δx)²+(Δy)²+(Δz)² (amb Δx=x'-x, etc.), però a l'espai de Minkowski dos (2) punts són referenciats per les coordenades (t,x,y,z) i (t',x',y',z'), on t i t' són les coordenades de temps, i la "distància" Δl entre els punts verifica (Δl)²= (c.Δt)²-(Δx)²-(Δy)²-(Δz)². Aquest càlcul dóna una "distància" nul·la entre dos punts de la trajectòria d'un raig de llum, també dóna totes les mesures de longitud físiques, dels intervals de temps i de les velocitats en relativitat especial que sempre generen sorpresa.

L'espaitemps de Minkowski és tanmateix de curvatura nul·la (això vol dir que és pla) i se'l qualifica d'espai pseudo euclidià.

Un espai com aquest devia ser per Einstein un espai sense gravetat (i sense acceleració per a l'observador). La gravitació newtoniana es propagava instantàniament i no era compatible amb ell, per tant, Einstein va haver de buscar una nova teoria de la gravitació.

Einstein va admetre la igualtat entre la massa gravitatòria i la massa inercial com a hipòtesi, la famosa equació E=mc² autoritzava a utilitzar l'energia total d'un cos en comptes de la seva massa. Això es farà gràcies a una eina matemàtica anomenada tensor d'energia.

Expert en experiències teòriques, va imaginar un disc en rotació vist per un observador situat al seu centre i girant amb ell: com per Huygens, hi ha una força centrífuga al perímetre que és percebuda com una força gravitacional (atès per hipòtesi la massa gravitatòria i la massa inert són idèntiques ). A més, en voler quedar dins de la relativitat especial, conclogué que l'observador devia constatar la reducció del perímetre però no del raig: això no és possible dins d'un espai pla. La conclusió seria que la gravitació obliga a utilitzar una geometria no euclidiana.

Einstein imaginà un observador tancat dins d'un ascensor amb les parets opaques, sotmès a una pujada a acceleració constant: per la persona seria impossible de saber si hi ha una acceleració constant o una atracció gravitacional (atès que per hipòtesi la massa gravitatòria i la massa inert són idèntiques). La conclusió seria l'equivalència local entre el moviment accelerat i la gravitació, i que s'hauria de trobar a les equacions diferencials de la nova teoria. Es tracta del principi d'equivalència.

Finalment, Einstein volia trobar una expressió de les lleis de la natura (a la seva època: dinàmica, gravitació i electromagnetisme) que no canviessin en funció del sistema de referència (accelerat, galileà, etc.): es tracta de la relativitat galileana generalitzada a tots els punts de referència (covariança).

Essent la major dificultat posar aquells principis en forma matemàtica, Einstein en va discutir amb David Hilbert, que era el principal matemàtic de l'escola alemanya de l'època. Aquest fet va originar posteriorment certa controvèrsia sobre la paternitat d'alguns aspectes de la formulació matemàtica de la relativitat general.

La relativitat general afegeix a la relativitat especial la possibilitat que la presència de matèria podria deformar localment l'espaitemps, de manera que les trajectòries geodèsiques (les de longitud mínima) a través de l'espaitemps tenen propietats de curvatura.

El càlcul de la "distància" dins d'aquest espaitemps corbat és més complicat que en la relativitat especial, de fet, la fórmula de la "distància" va ser creada per la curvatura i viceversa.

Les geodèsiques són les trajectòries que verifiquen el Principi de mínima acció i són seguides per les partícules de prova (això vol dir que la influència sobre el camp de gravitació dins del qual es desplacen és negligible, és el cas, per exemple, d'un satèl·lit artificial entorn de la Terra o el d'un fotó passant al costat del Sol, però no el d'una estrella orbitant entorn d'una altra formant un sistema binari oscil·lant). Per tant, les geodèsiques tenen una gran importància pràctica per a la comprensió intuïtiva d'un espai corbat.

Conseqüències teòriques i observacions

Einstein va calcular immediatament (1915) la desviació de la posició aparent de les estrelles a causa del Sol: el 29 de maig del 1919 Sir Arthur Eddington va fer unes mesures aprofitant un eclipsi solar, i malgrat algunes imprecisions va ser la primera confirmació de la teoria.
Aquesta teoria preveu una lenta desviació de l'el·lipsi de revolució de Mercuri que concorda amb les observacions.
La força gravitatòria d'un planeta hauria de contreure les longituds observades des d'una posició llunyana. A hores d'ara això no ha pogut ser observat directament.
La gravitació hauria d'alentir el temps, modificant les freqüències i les longituds d'ona de les radiacions emeses: es pot citar l'experiment Pound-Rebka del 1959 a la Universitat Harvard que va permetre detectar un canvi de vint-i-dos metres i mig (22,5 m) de la longitud d'ona d'una font monocromàtica de cobalt.
Karl Schwarzschild va trobar el 1916 una solució exacta a les equacions de la gravitació i va demostrar que podien existir les condicions on podria aparèixer un fenomen de forat negre. L'astronomia ha observat fenòmens similars.
En determinades condicions, les ones gravitatòries discretes s'haurien de propagar a l'espai. L'observatori VIRGO, un projecte patrocinat per Itàlia i per França, intenta detectar-les.
Una altra conseqüència pràctica de la relativitat general: els rellotges atòmics en òrbita al voltant de la Terra que pertanyen al Sistema de posicionament global o GPS (Global Positioning System) necessiten correccions a causa de l'alentiment degut a la gravetat terrestre.
Com a resum de la teoria es pot explicar el que Einstein va dir a uns periodistes: "Imagineu que podeu mirar lluny, molt lluny davant vostre, i que teniu molt bona vista, una vista extraordinàriament bona, llavors arribaríeu a veure ... la vostra esquena".

Resum de la teoria

Sistemes de referència

La idea central de la relativitat és que no podem parlar de valors referits a la velocitat o l'acceleració sense haver escollit prèviament un sistema de referència, definit a un punt determinat. Llavors qualsevol moviment serà descrit relativament al sistema de referència escollit. La relativitat especial postula que aquest sistema de referència es pot estendre indefinidament per l'espai i el temps. Però només tracta el cas dels sistemes de referència inercials, aquells que tenen un moviment a velocitat constat i sense canvi de direcció. La relativitat general tracta tant els sistemes de referència accelerats (en el sentit vectorial) com els inercials. S'admet que només es pot definir un sistema de referència local amb una precisió donada sobre un temps finit i dins d'una regió finita de l'espai (de la mateixa manera, a causa de la curvatura de la superfície terrestre, només és possible de dibuixar un mapa sense distorsions d'una regió limitada). En relativitat general les lleis de Newton només són unes aproximacions vàlides a un sistema de referència local inercial. En particular, la trajectòria de les partícules lliures com els fotons és una línia recta dins d'un sistema de referència local inercial. Quan aquestes línies s'estenen més enllà del sistema de referència local, ja no són rectes i són conegudes amb el nom de geodèsiques. Cal reemplaçar la primera llei de Newton per la llei del moviment geodèsic.

La trajectòria d'un fotó és, per exemple, una geodèsica de longitud nul·la: la part positiva del quadrat d'aquesta longitud (x²+y²+z²) és, en efecte, igual a la seva part negativa (-c²t²).

Reprenent el tema del sistema de referència inercial, podem diferenciar els sistemes de referència inercials en els quals un cos, lliure de qualsevol acció exterior, manté un moviment uniforme, els sistemes de referència no inercials als quals un cos lliure rep una acceleració l'origen de la qual és l'acceleració del mateix sistema de referència. Un exemple és la força centrífuga que es nota quan el vehicle que ens transporta fa un canvi ràpid de direcció, un altre exemple és la força de Coriolis, una manifestació de la rotació terrestre. La força centrífuga és fictícia i no és més que una manifestació de la inèrcia (primer principi de Newton).

Principi d'equivalència

Atès que no ha estat mai possible de trobar cap prova de la més mínima diferència entre la massa inercial (resistència d'un cos a canviar el seu estat de moviment) i la massa gravitacional (força d'interacció a un camp gravitatori), en relativitat general el principi d'equivalència estableix que localment no és possible de diferenciar un moviment de caiguda lliure (sense rotació) que es produeix en un camp gravitacional, d'un moviment uniformement accelerat en absència de camp gravitacional. Al voltant de la Terra la caiguda lliure pot ser, per exemple, una caiguda cap el Sol o el moviment d'un satèl·lit.

Aquest resultat només és local, és a dir, vàlid per un espai restringit. Per contra, a un volum amb acceleròmetres sensibles s'observarà un camp de gravetat (forces concurrents), una acceleració (forces paral·leles) i un efecte centrífug (forces divergents). Es tracta d'unificar el que és semblant als fenòmens per tal de tractar-los amb una mecànica única.

Aquesta equivalència s'utilitza a l'entrenament dels astronautes, fan pràctiques a avions que efectuen vols parabòlics on la força centrífuga compensa durant alguns minuts la força de gravetat, simulant la "caiguda lliure" d'un cos en òrbita (que en tenir una òrbita circular està indefinidament en caiguda lliure).

Des d'aquesta perspectiva, la gravitació que s'observa a la superfície terrestre és la força observada a un sistema de referència definit a un punt de la superfície terrestre que no és lliure, però sobre ell actua tota la força del nucli terrestre que és del mateix tipus que la força centrífuga que notaria una nau espacial, prou allunyat per gairebé no sentir l'atracció de la Terra, fent un canvi de direcció. O d'una altra manera, el Sol empeny un objecte a fer la caiguda lliure cap amunt; en mecànica newtoniana hom té la tendència a considerar que la caiguda lliure és una acceleració cap a baix, mentre que en aquest cas la caiguda lliure és l'estat de referència i l'estat de repòs en relació amb el Sol una acceleració cap amunt.

En resum, el principi d'equivalència equival a considerar que la massa inercial i la massa gravitacional representen la mateixa cosa.

Tensor d'energia i curvatura de l'espai

Matemàticament parlant, Einstein modelitzà l'espaitemps amb una variació pseudoriemanniana quadri-dimesional, i la seva equació del camp gravitacional relaciona la curvatura de la varietat en un punt al tensor impuls-energia d'aquest punt, aquest tensor és una mesura de la densitat de matèria i d'energia (considerant que matèria i energia són equivalents).

Aquesta equació és la base de la famosa fórmula que afirma que la curvatura de l'espai defineix el moviment de la matèria, i la matèria defineix la curvatura de l'espai (les dues [2] expressions són equivalents). La millor manera de representar la geometria de l'espaitemps és la d'imaginar que es comporta com una superfície elàstica afectada localment per la presència d'un objecte massiu, com una bola per exemple.

El camí més curt entre dos punts --el que queda de la definició de la "línia recta"-- no serà, per tant, el mateix que en absència de deformació: si la trajectòria passa a prop de la bola el recorregut s'allargarà a causa de la depressió de la fulla de cautxú. Hom ressalta que en aquesta analogia no s'ha considerat ni el temps ni la gravetat perquè el que hom desitja és descriure'ls.

En traslladar aquesta imatge a l'espai físic, la presència d'un cos massiu afectarà a la curvatura de l'espai, i vist des de l'exterior semblarà alterar la trajectòria d'un raig de llum o d'un objecte en moviment que passi a la vora. Utilitzant una frase cèlebre de John Archibald Wheeler: La massa i l'energia li diuen a l'espai com s'ha de corbar, i la curvatura de l'espaitemps li diu a la matèria com s'ha de comportar.

En astronomia això té com a conseqüència l'efecte de lent gravitatòria (que s'anomena així malgrat no tenir ni les propietats d'una lent convergent ni les d'una lent divergent).

Aquesta noció de curvatura de l'espai explica la curvatura dels raigs lluminosos davant la proximitat d'un astre massiu, que no podia ser explicada per la llei de Newton en tant que els fotons no tenen massa.

L'equació de camp d'Einstein no és l'única solució i hi ha espai per a altres models si són d'acord amb les observacions.

La relativitat general es diferencia de les altres teories existents per la simplicitat de l'acoblament entre matèria i curvatura geomètrica, però en resta per fer la unificació entre la relativitat general i la mecànica quàntica, a més del reemplaçament de l'equació del camp gravitacional per una llei quàntica més general.

Hi ha pocs físic que dubtin que una Teoria del tot permetria la utilització de les equacions de la relativitat general dintre de certs límits d'aplicació, de la mateixa manera que la relativitat general permet de predir les lleis de la gravitació de Newton dintre dels límits de les velocitats febles (dites velocitats no relativistes).

L'equació de camp conté una paràmetre "suplementari" anomenat constant cosmològica Λ que fou introduïda originalment per Einstein per tal que en un univers estàtic (un univers que no està en expansió ni en contracció) fos la solució de la seva equació.

Aquest esforç se saldà amb un fracàs per dues (2) raons: l'univers estàtic descrit per aquesta teoria era inestable, i les observacions de l'astrònom Edwin Hubble deu anys més tard demostraren que l'Univers era en expansió. Per tant, Λ fou abandonada, però recentment alguns tècnics en astronomia han demostrat que és necessari un valor no nul de Λ per tal d'explicar algunes observacions.

L'estudi de solucions de l'equació d'Einstein és una branca de la física anomenada cosmologia. Entre altres coses, permet d'explicar l'avançament del periheli de Mercuri, predir l'existència de forats negres, de les ones gravitacionals i d'estudiar els diferents escenaris d'evolució de l'Univers. Cal notar que el conegut astrofísic Stephen Hawking ha demostrat que un univers com el nostre comporta necessàriament certes singularitats gravitacionals.

Més recentment (octubre del 2004), les mesures fetes per mitjà de làser amb els satel·lits LAGEOS han demostrat que el camp gravitacional de la Terra genera distorsions de posicionament de la Lluna de deu metres (10 m) per any en comparació al que hom preveuria a partir de les lleis de Newton. Aquest valor difereix en un 1% del que preveu la Relativitat General.

Aspectes matemàtics

Necessitat d'una teoria relativista de la gravitació

Matemàticament, la força de gravitació de Newton deriva d'una energia potencial. El potencial de gravitació associat a aquesta energia potencial obeeix a l'equació de Poisson, que no és covariant sota la transformació de Lorentz. La teoria de la gravitació de Newton no és compatible amb el principi fonamental de la Relativitat especial enunciada per Einstein el 1905.

Hom se li suposa una validesa universal a aquest principi, Einstein va cercar una teoria de la gravitació que fos compatible amb ell, i el resultat fou la teoria de la relativitat general.

Modelització de l'espaitemps

La nostra percepció intuïtiva ens indica que l'espaitemps es mostra regular i continu, és a dir, "sense forats". Matemàticament, aquestes propietats es tradueixen en el fet que l'espaitemps serà modelitzat per una varietat diferenciable de quatre dimensions M 4, és a dir, un espai de quatre (4) dimensions pel qual la proximitat de cada punt s'assembla localment a un espai euclidià de quatre (4) dimensions.

Geometria de l'espaitemps

Aquest article segueix la convenció de tipus clàssic de Misner, Thorne i Wheeler (MTW) i adopta la notació d'Einstein.

Tensor mètric

La varietat diferenciable M porta una mètrica lorentziana definida per un tensor mètric g, i constitueix així una varietat lorentziana, que és un cas particular de la varietat pseudoriemanniana (vegeu més endavant Mètrica lorentziana).

Sigui un sistema de coordenades qualsevol x μ entorn d'un punt P, i essent e μ ( x ) una base local de T x M, espai tangent a la varietat del punt x ∈ M. Un vector tangent w ∈ T x M s'escriu llavors com la combinació lineal:

w = w μ e μ

Les w μ reben el nom de components contravariants del vector w. El tensor mètric g és la forma bilinear simètrica:

g = g μ ν ( x ) d x μ ⊗ d x ν

on d x μ designa la base dual de e μ ( x ) a l'espai cotangent T x ∗ M, és a dir, un funcional lineal sobre T x M tal que:

d x ν ( e μ ) = δ μ ν

Els components g μ ν ( x ) del tensor mètric varien de manera contínua a l'espaitemps. (De manera més precisa, han de ser com a mínim de la classe C²).

El tensor mètric també pot ser representat per una matriu 4x4 real simètrica:

g μ ν = g ν μ

Ara bé, tota matriu 4x4 real posseeix a priori 4 x 4 = 16 elements independents. La condició de simetria redueix aquest nombre a 10: en queden 4 elements diagonals, als quals cal afegir (16 - 4)/2 = 6 elements no diagonals. Per tant, el tensor g μ ν posseeix només 10 components independents.

Producte escalar

El tensor mètric definit per cada punt x ∈ M de la varietat pseudoproducte escalar a l'espai euclidià T x M tangent a M al punt x. Si u i v són dos vectors de T x M, el seu producte escalar s'escriu:

u ⋅ v = g ( u , v ) = g μ ν u μ v ν

En particular, prenent dos vectors de base, s'obtenen els components:

g μ ν = g ( e μ , e ν ) = e μ ⋅ e ν

Observació: w μ denomina els components contravariants del vector w, de la mateixa manera hom pot definir els seus components covariants:

w μ = w ⋅ e μ

Distància elemental

Considerem el vector desplaçament elemental d P = ϵ μ e μ entre el punt P i un punt infinitesimal veí: | ϵ μ | ≪ 1 . La seva norma infinitesimal invariant és el nombre real escrit com d s 2 , i tenim:

d s 2 = g μ ν ( x ) ϵ μ ϵ ν

Si els components del vector desplaçament ϵ μ = d x μ s'escriuen segons el costum de la física, la longitud infinitesimal s'escriu formalment com:

d s 2 = g μ ν ( x ) d x μ d x ν

Atenció: en aquesta equació, d x μ representa un nombre real que s'interpreta físicament com la "variació infinitesimal" de la coordenada x μ, no es tracta d'una forma diferencial!

Mètrica lorentziana

Amb l'adjectiu lorentziana hom vol indicar que el tensor mètric és de signatura (1,3). El principi d'equivalència assegura que és possible d'eliminar localment un camp gravitacional si hom pren un sistema de coordenades localment inercial ben escollit. A aquest sistema de coordenades localment inercial X α entorn del punt P precedent, l'invariant d s 2 s'escriu:

d s 2 = η α β d X α d X β = − c 2 d T 2 + d X 2 + d Y 2 + d Z 2

on η α β és el pla mètric de Minkowski. Aquí s'adopta la convenció de tipus MTW:

η α β = d i a g ( − , + , + , + )

A partir d'aquí s'utilitzaran les següents convencions usuals:

un índex grec varia de 0 a 3. És associat a una magnitud de l'espaitemps.
un índex llatí varia d'1 a 3. És associat als components espacials d'una magnitud a l'espaitemps.

Per exemple, a un sistema de coordenades localment inercial el quadrivector posició s'escriu:

X α = ( X 0 X i ) = ( X 0 X 1 X 2 X 3 ) = ( c T X Y Z )

El caràcter lorentzià de la varietat M assegura que l'espai euclidià tangent a M posseeix a cada punt un pseudo-producte escalar, tenint 3 valors nets estrictament positius (associats a l'espai) i un valor estrictament negatiu (associat al temps). De manera particular, l'interval elemental de temps net que separa dues (2) ocurrències verifica:

d τ 2 = − d s 2 c 2 > 0

Nocions generals de connexitat i derivada covariant

De manera general hom denomina connexitat ∇ a un operador que associa a un camp vectorial V de l'espai fibrat tangent T M un camp d'endomorfisme ∇ V de la fibració. Si w ∈ T x M és un vector tangent al punt x ∈ M {\displaystyle x\in M} , habitualment s'escriu:

∇ w V ( x ) = ∇ V ( x , w )

Hom diu que ∇ w V és la derivada covariant del vector V a la direcció w. A més, per a ∇ V s'imposa la condició addicional que ha de verificar que per a tota funció f, es tingui:

∇ w ( f V ) = f ∇ w V + d f ( w ) V

La derivada covariant verifica les següents propietats de linearitat:

linearitat a w, és a dir, siguin quins siguin els camp vectorials w i u i els nombres reals a i b, hom tindrà:

∇ ( a w + b u ) V = a ∇ w V + b ∇ u V

linearitat a 'V, és a dir, siguin quins siguin els camp vectorials X i Y i els nombres reals a i b, hom tindrà:

∇ w ( a X + b Y ) = a ∇ w X + b ∇ w Y

Un cop s'ha definit la derivada covariant pels camps vectorials, pot ser estesa als camps tensorials utilitzant la regla de Leibniz: si T i S són dos (2) tensors qualsevol, s'imposa que:

∇ w ( T ⊗ S ) = ( ∇ w T ) ⊗ S + T ⊗ ( ∇ w S )

La derivada covariant d'un camp tensorial al llarg d'un vector w és també un camp tensorial del mateix tipus.

Connexitat associada a la mètrica

La connexió de Levi-Civita es defineix com l'única que a més de verificar les condicions precedents, per a qualsevol camp vectorial X, Y, Z de TM, hom tindrà:

∇ X ( g ( Y , Z ) ) = g ( ∇ X Y , Z ) + g ( Y , ∇ X Z )

∇ X Y − ∇ Y X = [ X , Y ] és el claudàtor de Lie de X i Y (torsió nul·la).

Descripció en coordenades

La derivada covariant d'un vector és un vector, i també pot ser expressada com una combinació linear de tots els vectors de base:

∇ w V = [ ∇ w V ] ρ e ρ = Γ ρ e ρ

on Γ ρ representa la component del vector derivat covariant a la direcció e ρ (aquesta component depèn del vector w escollit).

Per descriure la derivada covariant n'hi ha prou amb descriure la de cada un dels vectors de base e ν al llarg de la direcció e μ . Hom defineix llavors els símbols de Christoffel Γ ρ μ ν dependents de tres (3) índexsper:

∇ μ e ν = ∇ e μ e ν = Γ ρ μ ν e ρ

La connexió de Levi-Civita es caracteritza pels símbols de Christoffel. Si apliquem la fórmula general:

∇ w ( f V ) = f ∇ w V + d f ( w ) V

sota la forma:

∇ μ V = ∇ μ ( V ν e ν ) = V ν ( ∇ μ e ν ) + d V ν ( e μ ) e ν

Sabent que d V ν ( e μ ) = ∂ μ V ν, s'obté:

∇ μ V = V ν Γ ρ μ ν e ρ + ∂ μ V ν e ν

El primer terme d'aquesta fórmula descriu la "deformació" del sistema de coordinades en relació amb la derivada covariant, i el segon els canvis de coordinades del vector V. Els indexos repetits seran sumats i hom pot reescriure la fórmula sota la forma:

∇ μ V = [ V ρ Γ ν μ ρ + ∂ μ V ν ] e ν

I hom dedueix la fórmula a partir dels components:

∇ μ V ν = [ ∇ μ V ] ν = ∂ μ V ν + Γ μ ρ ν V ρ

Utilitzant la fórmula de Leibniz, es demostraria que:

∇ μ V ν = ∂ μ V ν − Γ μ ν ρ V ρ

Per calcular explícitament aquests components les expressions dels símbols de Christoffel han de ser determinats a partir de la mètrica. S'obtenen fàcilment escrivint les següents condicions:

∇ μ g ν ρ = 0

El càlcul explícit d'aquesta derivada covariant porta a:

Γ μ ρ σ = 1 2 g μ ν ( ∂ σ g ν ρ + ∂ ρ g ν σ − ∂ ν g ρ σ )

on g μ ν són els components del tensor mètric invers, definit per les equacions:

g μ ν g ν ρ = δ μ ρ

Els símbols de Christoffel tenen una simetria en relació als indexos de base: Γ μ ρ σ = Γ μ σ ρ .

Observació: de vegades també es defineixen els símbols següents:

Γ ν ρ σ = 1 2 ( ∂ σ g ν ρ + ∂ ρ g ν σ − ∂ ν g ρ σ )

tals que:

Γ μ ρ σ = g μ ν Γ ν ρ σ

Tensor de curvatura de Riemann

El tensor de curvatura de Riemann R és el tensor de quart ordre definit pels camps de vectors X, Y, Z de M per:

R ( X , Y ) Z = ∇ X ( ∇ Y Z ) − ∇ Y ( ∇ X Z ) − ∇ [ X , Y ] Z

Els seus components s'escriuen explícitament en termes de la mètrica:

R μ ν ρ σ = 1 2 ( ∂ ν ρ 2 g μ σ + ∂ μ σ 2 g ν ρ − ∂ ν σ 2 g μ ρ − ∂ μ ρ 2 g ν σ ) + g λ τ ( Γ λ ν ρ Γ τ μ σ − Γ λ ν σ Γ τ μ ρ )

Les simetries d'aquest tensor són:

R μ ν ρ σ = R ρ σ μ ν

R μ ν ρ σ = − R ν μ ρ σ = − R μ ν σ ρ

A més el tensor verifica la relació:

R μ ν ρ σ + R μ σ ν ρ + R μ ρ σ ν = 0

Tensor de curvatura Ricci

El tensor de Ricci és el tensor de segon ordre definit per contracció del tensor de curvatura de Riemann:

R μ ν = g ρ σ R ρ μ σ ν = R μ σ ν σ

Els seus components s'escriuen explícitament en funció de la mètrica:

R μ ν = ∂ ρ Γ ρ μ ν − ∂ ν Γ ρ μ ρ + Γ ρ μ ν Γ σ ρ σ − Γ σ μ ρ Γ ρ ν σ

Aquest tensor és simètric: R μ ν = R ν μ.

Escalar de Ricci

L'escalar de Ricci és l'invariant definit per la contracció del tensor de Ricci amb la mètrica:

R = g μ ν R μ ν = R ν ν

Equacions de camp d'Einstein

L'equació completa del camp gravitacional d'Einstein, s'escriu:

R μ ν − 1 2 g μ ν R − Λ g μ ν = 8 π G c 4 T μ ν

R μ ν és el tensor de Ricci.
g μ ν és el tensor mètric.
R és l'escalar de Ricci.
Λ és la constant cosmològica.
c és la velocitat de la llum al buit.
G és la constant gravitacional que també apareix a la llei de la gravitació de Newton.
T μ ν és el tensor energia-impuls.

El tensor simètric g μ ν, té 10 components independents, l'equació tensorial d'Einstein seria equivalent a un sistema de 10 equacions escalars independents. Aquest sistema de derivades parcials no lineals acoblades és habitualment el més difícil d'estudiar.

Tensor energia-impuls

El tensor energia-impuls es pot escriure sota la forma d'una matriu 4x4 real simètrica:

T μ ν = ( T 00 T 01 T 02 T 03 T 10 T 11 T 12 T 13 T 20 T 21 T 22 T 23 T 30 T 31 T 32 T 33 )

A la matriu trobem les següents magnituds físiques:

T₀₀ és la densitat volúmica d'energia, que és positiva.
T₁₀, T₂₀, T₃₀ són les densitats de moment.
T₀₁, T₀₂, T₀₃ són els fluxos d'energia.
La submatriu 3x3 de components espacial-espacial:

T i k = ( T 11 T 12 T 13 T 21 T 22 T 23 T 31 T 32 T 33 )

és la matriu dels fluxos de moment. En mecànica de fluids, la seva diagonal correspon a la pressió i els altres components corresponen als esforços tangencials deguts a la viscositat.

Per a un fluid en repòs, el tensor energia-impuls es redueix a la matriu diagonal diag (ρc^2,p,p,p) on ρ és la massa volúmica i p la pressió hidroestàtica.

Solucions particulars de l'equació d'Einstein

La Mètrica d'Schwarzschild

Al buit i per a una constant cosmològica nul·la, l'l'equació d'Einstein es dedueix a:

R μ ν − 1 2 g μ ν R = 0

En el cas particular d'un camp central generat per un cos esfèric, la Mètrica d'Schwarzschild (1916) proporciona una solució exacta per a l'equació (que només és vàlida a l'exterior del cos):

d s 2 = − ( 1 − 2 G M r c 2 ) c 2 d t 2 + d r 2 1 − 2 G M r c 2 + r 2 d Ω 2

on M és la massa total del cos i d Ω 2 el quadrat de la distància elemental sobre l'esfera euclidiana del radi unitat en coordenades esfèriques:

d Ω 2 = d θ 2 + sin 2 ⁡ θ d φ 2

La Mètrica Friedmann-Lemaître-Robertson-Walker, allà on l'univers és localment homogeni i isòtrop.

L'espai de De Sitter que correspondria a un univers buit amb una constant cosmològica positiva.

L'antiespai de De Sitter que correspondria a un univers buit amb una constant cosmològica negativa.

El problema dels dos cossos i el problema del moviment

En relativitat general, el problema dels dos cossos no té una solució exacta, només la té el "problema d'un cos". Tanmateix hom pot trobar una solució aproximada pel que, de vegades, s'anomena "problema del moviment".

Einstein i el problema del moviment (1915)

Al seu manuscrit de les darreries del 1915, Einstein començà per calcular el camp gravitatori d'un sistema de simetria esfèrica creat per un astre de massa M, quan s'és lluny del centre l'astre el camp és d'intensitat feble. Tot seguit Einstein explorava el problema del moviment d'una "partícula de prova" de massa m ≪ M a aquest camp feble. Hom suposava que la partícula de prova no podia modificar el camp gravitatori creat per l'astre massiu.

D'altra banda, el principi d'equivalència havia de portar Einstein a postular les equacions del moviment de la partícula de prova de manera que les solucions fossin certes geodèsiques de l'espaitemps. Matemàticament, les geodèsiques donen la pseudodistància extrema:

δ ∫ d s = 0

A un sistema de coordenades localment inercials X α, aquestes equacions de moviment s'escriuen:

d 2 X α d τ 2 = 0

on τ és el temps net de la partícula de prova (que hom suposa massiva). A un sistema de coordenades qualsevol x μ, les equacions del moviment prenen la forma següent:

d 2 x μ d τ 2 + Γ ρ σ μ d x ρ d τ d x σ d τ = 0

Les solucions d'aquestes equacions defineixen les geodèsiques del gènere temps de l'espaitemps.

Einstein i el problema del moviment (1938)

Al treball que féu Einstein en col·laboració amb Léopold Infeld i Banesh Hoffmann el 1938 demostrà que les equacions del moviment de la partícula de prova:

δ ∫ d s = 0

deriven de les equacions de camp. Per tant no és necessari introduir-les per mitjà d'un postulat suplementari.

Representació bidimensional de la distorsió espaitemps. La presència de matèria modifica la geometria de l'espaitemps.

Espai pla

Trajectòries geodèsiques

El passat dijous 19 de març de 2020 es commemorà el dos-cents setè aniversari del naixement de David Livingstone (Blantyre, Escòcia, Regne Unit, 19 de març de 1813 – llac Bangweulu, Zàmbia, 1 de maig de 1873), qui fou un important explorador i missioner escocès.

El 1844 es casà amb Mary Moffat, qui durant alguns anys estigué amb el seu marit a l'Àfrica abans de tornar a Anglaterra (Regne Unit) amb els seus fills.

Descobriment de les cascades Victòria

Després de recórrer durant vuit (8) anys la regió fent la seva activitat missionera, anà al desert del Kalahari i descobrí el llac Ngami (1849) i el riu Zambeze. Entre els anys 1852 i 1856 inicià un (1) viatge des de l'oceà Atlàntic fins a l'Índic, durant el qual descobrí les cascades del Zambeze (1855), i els posà el nom de cascades Victòria en honor de la reina d'Anglaterra. David Livingstone es proposà obrir rutes a l'Àfrica per facilitar la tasca missionera i l'activitat comercial, i considerà la importància de la navegabilitat del riu Zambeze. Viatjà a Anglaterra per buscar ajudants pel seu projecte i per editar un llibre sobre les seves expedicions, al mateix temps que dimitia de la societat missionera a la que havia format part fins aleshores.

Expedició al riu Zambeze

Entre els anys 1858 i 1863 explorà profundament la zona compresa entre el llac Nyassa i el Zambeze, però descobrí que fins als ràpids de Karabasa el riu es feia absolutament innavegable, a causa d'una sèrie de cascades i ràpids que en l'exploració ja havia fracassat en un viatge anterior. L'expedició resultà un fracàs, i hi moriren la majoria dels amics de Livingstone, entre ells el seu germà Charles i la seva muller Mary, que morí el dia 29 d'abril de 1863 de disenteria. Quan tornaren a Anglaterra el 1864 de l'expedició al Zambeze, fou durament criticat pels periodistes, la qual cosa provocà que Livingstone tingués grans dificultats per aconseguir diners per continuar les expedicions a l'Àfrica.

Naixement del Nil

El març del 1866 tornà a l'Àfrica per continuar amb la seva expedició. Aquesta nova expedició la inicià a l'illa de Zanzíbar (que actualment pertany a Tanzània), per endinsar-se a continuació al continent africà on descobrí els llacs de Bangwuelu i Moero i el riu Lualaba, que fou erròniament identificat per Livingstone com el Nil, quan realment és un afluent del riu Congo. Posteriorment s'encaminà cap a les riberes del llac Tangan.

El Doctor Livingstone, suposo

A partir de llavors i durant diversos anys no se sabé res d'ell, per la qual cosa el diari New York Herald organitzà una expedició de socors que fou confiada a Henry Stanley, qui, el 1871, aconseguí trobar David Livingstone a les costes del llac, a la ciutat d'Ujiji. En aquella trobada Stanley pronuncià la seva famosa frase: "Dr. Livingstone, I presume". Amdós decidiren explorar conjuntament Tanganyica, fins que un (1) any després agafaren dos (2) camins diferents.

Malaltia i mort

Livingstone continuà les seves exploracions fins que morí l'1 de maig de 1873 a causa d'una malària i una hemorràgia interna que fou produïda per una obstrucció intestinal. El seu cadàver fou traslladat a Anglaterra i enterrat a l'abadia de Westminster però diu la llegenda que el seu cor fou enterrat a l'Àfrica, abans de traslladar el cadàver.

David Livingstone

El passat dimecres 18 de març de 2020 es commemorà el noranta-novè aniversari de la pau de Riga (també coneguda com a tractat de Riga, polonès: Traktat Ryski), que fou signada a Riga (Letònia) el 18 de març de 1921, entre Polònia, d'una banda, en un costat, i la RSFS de Rússia i la RSS d'Ucraïna per l'altra; amb aquest tractat es donà per acabada la guerra polonesosoviètica.

El tractat

Les negociacions de pau van començar el 17 d'agost de 1920, a Minsk (Bielorússia), però com que la contraofensiva polonesa es trobava a prop, els negociadors es traslladaren a Riga (Letònia), i es reprengueren el 21 de setembre. Aquell mes, a Riga (Letònia), els soviètics feren dues (2) ofertes, els dies 21 i 28 de setembre. La delegació polonesa féu una (1) contraproposta el 2 d'octubre. El cinquè dia d'octubre els soviètics oferiren esmenes a l'oferta polonesa i aquests les acceptaren.

Les fronteres polonesosoviètiques establertes pel tractat romangueren en vigor fins a la Segona Guerra Mundial. Posteriorment, foren redibuixades durant la Conferència de Ialta i la Conferència de Potsdam.

Termes

El Tractat constava de vint-i-sis (26) articles.Polònia rebia una compensació monetària (trenta milions de rubles [30.000.000 R] en or) per la seva aportació econòmica a l'Imperi rus durant l'època de les particions de Polònia. Segons l'article XIV, Polònia rebria també material ferroviari (locomotores, material rodant, etc.) valorat en 29 milions de rubles (29.000.000 R) or. Rússia havia de lliurar obres d'art i altres tresors nacionals de Polònia arrabassats dels territoris polonesos després del 1772 (com ara els Tapissos de Jagellói la Biblioteca de Załuski). Ambdues parts renunciaven a reclamacions per indemnitzacions de guerra.

L'article 3 estipulava que les fronteres entre Polònia i Lituània serien establertes per aquests estats.L'article 6 creava les opcions de ciutadania per a les persones a banda i banda de la nova frontera.L'article 7 establia una mútua garantia que es permetria a totes les nacionalitats "el lliure desenvolupament, l'ús de la seva llengua nacional i l'exercici de la seva religió."

Segona pàgina del tractat, versió en polonès

Polònia després del Tractat de Riga amb la frontera de la Confederació de Polònia i Lituània anterior a les particions (ombrejada).

El passat dimarts 17 de març de 2020 es commemorà el dos-cents dotzè aniversari de l'inici del motí d'Aranjuez, que fou una revolta popular produïda entre el 17 i el 19 de març de 1808, durant el regnat de Carles IV, que comptà amb el suport de Ferran, el príncep d'Astúries, posteriorment nomenat Ferran VII.

Causes

Espanya es trobava en una greu situació de crisis després de ser vençuda a la batalla de Trafalgar. Les conseqüències d’aquesta derrota recaigué sobre les classes populars, molt disgustades amb el rei Carles IV. Alhora, els aristòcrates estaven descontents amb el mal govern de Manuel Godoy i les seves presumptes relacions amb la reina, Maria Lluisa de Borbó-Parma, i el clergat temia mesures desamortitzadores. Aquest context afavorí la creació d’un nucli opositor, al voltant de la figura del príncep d'Astúries, que pretenia forçar l’abdicació de Carles IV i enderrocar Godoy.

El Tractat de Fontainebleau, que havien firmat Napoleó i Godoy, amb el permís de Carles IV, entre altres coses, autoritzava les tropes napoleòniques a creuar Espanya per tal d’envair Portugal. Després de la invasió, el gruix de les tropes franceses a l’Estat seguiren creixent, fins a arribar als seixanta-cinc mil (65.000) soldats. Els soldats napoleònics ocupaven els punts claus de la península Ibèrica (Madrid, Barcelona, Cadis i Lisboa, i controlaven les fronteres d'Espanya amb Portugal i França, i Madrid.

La revolta

La nombrosa presència de tropes acabà per alarmar a Godoy. La família reial es traslladà a Aranjuez per poder marxar en direcció al sud en cas de necessitat i embarcar-se cap a Amèrica, tal com ho havia fet Joan VI de Portugal. Els partidaris de Ferran, els fernandinos o ferrandistes, aprofitaren l’avinentesa per aixecar-se contra el rei.

El dia 17 de març de 1808, després que corregués el rumor que els reis eren a la ciutat, soldats, treballadors de palau i camperols, dirigits pels nobles fernandinos o ferrandistes, s'alçaren contra el rei. La multitud s'aplegà davant de les portes del Palau Reial i de la casa de Godoy, la qual assaltaren. Godoy hagué d’amagar-se a les golfes entre catifes i no reaparegué fins al dia 19 de març, dia en què el trobaren i traslladaren a la caserna de la guàrdia de corps. Finalment, intervingué Ferran, veritable cabdill de la revolta. Aquell mateix migdia, Carles IV abdicà en Ferran, que es convertí en Ferran VII.

Conseqüències

Ferran VII fou proclamat rei d’Espanya. El 24 de març retornà a Madrid, i fou aplaudit pel poble. Carles IV no es resignà a perdre el tron i demanà ajuda a Napoleó el qual, davant la feblesa del règim absolutista borbònic, decidí ocupar el país. Per a Napoleó, l’ocupació d’Espanya suposava el control de les Índies i del corrent de metalls preciosos procedents de les colònies americanes.

Festa popular

Els fets es commemoren anualment a les Festes del Motí, que tenen lloc durant la primera setmana de setembre, coincidint amb la fira local. Aquesta celebració fou declarada d’Interès Turístic Nacional l’any 1990.

L’acte central de la festivitat és la representació del motí. Els veïns de la població es vesteixen amb roba corresponent a la de l’època dels fets i interpreten un guió basat en els Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós. La celebració té lloc als mateixos llocs on es produïren els fets.

DIA 19. DE MARZO DE 1808. EN ARANJUEZ. / Caida y prision del Principe de la Paz / El pueblo sublevado corre á su casa y despues de haber practicado las mas eficaces diligencias le halla oculto en un desvan entre unas esteras. La algaraza y gritos de la muchedumbre anuncian á Carlos IV el riesgo de su favorito. Para socorrerle / envia al PRINCIPE FERNANDO, seguro de que el pueblo se contendria a su voz. Llega el PRINCIPE presuroso, y encarga á un esquadron de guardias de corps que le custodie. Mas ni esto ni el ir resguardado entre los caballos impide que el pueblo le arroje / piedras y procure ofenderle con palos, espadas y otros instrumentos que el furor y la casualidad le proporcionan. Resérvale la vida la promesa del PRINCIPE de que será castigado conforme merecieren sus delitos. No obstante llega preso al quartel de guardias de corps con quarenta y siete heridas.

El passat dilluns 16 de març de 2020 es commemorà el vuitanta-dosè aniversari de l'inici dels bombardejos aeris de Barcelona del març del 1938, que foren produïts els dies 16, 17 i 18 en el context de la Guerra Civil Espanyola per part de l'aviació legionària italiana i l'aviació alemanya des de les seves tres (3) bases a Mallorca (Illes Balears),i que causaren entre vuit-cents vuitanta (880) i mil tres-cents (1.300) morts,i entre mil cinc-cents (1.500) i dos mil (2.000) ferits entre la població civil. Les xifres oficials de l'ajuntament de Barcelona assenyalaren vuit-cents setanta-cinc (875) morts (d'ells, cent divuit [118] nens), més de mil cinc-cents (+1.500) ferits, quaranta-vuit (48) edificis destruïts i setanta-vuit (78) greument danyats. És considerat el primer bombardeig de saturació de la història i el segon que més morts causà en la guerra espanyola en una sola de les incursions després del de Guernica,al País Basc.

Context general

Durant el març del 1938, Juan Negrín, president de l'executiu del govern republicà espanyol, havia viatjat a París per tractar que França vengués armes a la República. El 10 de març el govern francès havia dimitit i el 12 de març Adolf Hitler havia envaït Àustria sota l'amenaça de convertir el país en "una altra Espanya".

Franco havia aprofitat la victòria a Terol, la disposició de les seves tropes i l'enorme superioritat en forces, per iniciar el 9 de març l'ofensiva de l'Aragó planificada pel general Juan Vigón. Diversos cossos d'exèrcit i la Legió Còndor, amb cent mil (100.000) homes, dos-cents (200) carros de combat i més de mil (+1.000) avions es disposaren a avançar amb escassa resistència republicana. Britànics i francesos, defensors del Comitè de No- intervenció, es mostraren alertats per l'avanç franquista que es dirigia al Mediterrani i l'evident connivència entre l'Espanya de Franco, la Itàlia feixista i l'Alemanya nazi. En aquesta situació el cap de govern francès, Léon Blum, proposà el 16 de març al Comitè Permanent de Defensa Nacional donar un ultimàtum a Franco i que renunciés a les forces alemanyes i italianes, mentre la premsa francesa assenyalava que diverses divisions estaven preparades per intervenir en favor de la República. Així, Blum accedí a la venda d'armes demanada per Negrín, si bé no donà suport a la intervenció d'unitats franceses en la defensa de Catalunya, cosa que també se li havia demanat. Dins de l'estratègia de Franco per evitar la intervenció estrangera en suport a la República o les limitacions a l'ajuda que rebia d'Itàlia i França, apuntà a l'ambaixador alemany a Madrid la possibilitat de prescindir de les unitats de terra italianes per acontentar França i el Regne Unit, però sense desprendre's de l'aviació italiana ni de la Legió Còndor que seguien sent-li molt útils.

El bombardeig: objectius civils

Barcelona havia sofert bombardejos aeris el 13 de febrer i el 29 de maig de 1937, i el 7, 19 i 30 de gener de 1938 i fins al final de la guerra en sofriria més, fins a un total de cinquanta-un (51), però cap d'aquesta intensitat i intencionalitat. Des del gener fins al març del 1938 Barcelona havia suportat setze (16) incursions aèries que havien atacat i destruït instal·lacions al port i enfonsat vaixells; les bombes que havien caigut sobre la part més habitada de la ciutat havien estat molt escasses, fruit de la fallada en els objectius. En les comunicacions de les autoritats italianes sobre els bombardejos del març se citaven referències directes al "centre geogràfic".Ja el novembre del 1936, a Madrid, els que són considerats els primers bombardejos de la història de l'aviació havien deixat unes dues mil (2.000) víctimes civils, segons Hugh Thomas.

El bombardeig fou ordenat per Benito Mussolini, sense coneixement de Franco.Itàlia tenia autonomia en l'ús de les seves tres bases aèries a Mallorca (Comando Aviazione Legionaria delle Baleari) i havia efectuat bombardejos al llarg de la costa mediterrània espanyola en diverses ocasions sense comptar amb una autorització expressa dels militars revoltats espanyols.Les primeres bombes sobre la ciutat caigueren pels volts de les deu de la nit (22 h) del 16 de març i l'acció finalitzà pels volts les tres de la tarda (15 h) del dia 18. En total es feren en una mica menys de dos (-2) dies disset (17) incursions, la majoria d'elles en intervals de tres hores (3 h). S'hi utilitzaren aviadors italians i alemanys, i avions Savoia-Marchetti S. M. 79 i S. M. 81 i hidroavions Heinkel He 51C-1. La majoria de les bombes (quaranta-quatre tones [44 t]) caigueren en el centre de la ciutat, i en foren zones molt afectades la Rambla, la Diagonal i la plaça de Catalunya. El dia més sagnant fou el 17 de març, quan la majoria de les accions se succeïren a la nit, i hi intervingueren també avions Junker alemanys. Es llançaren bombes experimentals d'entre cinquanta i cent quilos (50 - 100 kg) amb poca capacitat de penetració però una gran força expansiva. A més d'edificis, les característiques de les bombes més petites provocaren molts morts i ferits entre els qui es trobaven en les vies públiques, els restaurants, les places o els tramvies.

Franco, enfadat, ordenà que aturessin els bombardejos l'endemà de finalitzar, el 19 de març, una vegada que s'havien produït les primeres reaccions de rebot internacional, per a evitar "complicacions exteriors".

L'estratègia italiana

El general Francesco Pricolo, que comandava un dels esquadrons, assenyalà sobre els bombardeigs aeris de l'aviació italiana en la guerra, i a Barcelona en particular:

«Cal crear [amb els bombardejos aeris] una sensació de terror immediat entre la població enemiga, destruint contínuament la ciutat, els centres urbans, totes les fonts de vida i sotmetre'ls a un malson del qual no puguin despertar i que els obligarà a rendir-se. [...] Els periodistes estrangers han reconegut que, si el bombardeig constant de Barcelona hagués continuat a aquest ritme durant dues (2) setmanes més, cap govern hauria pogut evitar la rendició total de la ciutat.»

Mussolini, per la seva banda, digué que els italians "estan horroritzant el món amb la seva agressivitat, per variar, en comptes d'encantar-lo amb la seva guitarra".

Reaccions internacionals

Tant l'ambaixador nord-americà Claude Bowers, com l'ambaixador alemany, Eberhard von Stohrer, que foren ser testimonis dels successos, a través de membres de les seves ambaixades a Barcelona i pels informes posteriors de les autoritats italianes i franquistes, qualificaren els bombardejos de "terribles". Von Stohrer assenyalà que no "hi havia proves d'haver pretès atacar objectius militars". Bowers indicà que "no s'havia conegut abans res en semblant aterridora escala. Les bombes no perseguien un objectiu militar. Eren llançades deliberadament al centre de la ciutat, la part més concorreguda i habitada...". Els Estats Units per boca del seu secretari d'Estat, Cordell Hull; França a través del cap de Govern Blum, i el Regne Unit en boca del primer ministre, Neville Chamberlain, es mostraren "horroritzats", mentre se succeïren manifestacions a diferents ciutats franceses i britàniques pels bombardejos i el Vaticà, a través del nunci davant Franco, Antoniutti, li implorà que posés fi als bombardejos. El comte Ciano, ministre d'Afers Exteriors de la Itàlia feixista, negà davant l'ambaixador britànic a Roma, Lord Perth, que els bombardejos haguessin estat decidits pel seu país, però dies abans havia reconegut el contrari. No obstant això, a l'efecte de la guerra a Espanya, no hi hagué canvis significatius en la política oficial de "no-intervenció".

Continuació dels bombardejos

Els bombardejos sobre Barcelona cessaren la resta del mes de març, però es traslladaren a altres poblacions catalanes i de la costa del País Valencià, com el realitzat sobre Alacant el 25 de maig. En total, del gener al juny del 1938, l'aviació legionària italiana realitzà set-cents vuitanta-dos (782) atacs aeris en la costa mediterrània espanyola controlada pels republicans, llançant setze mil cinc-centes cinquanta-vuit (16.558) bombes.

El bombardeig en el cine

El 2008 Jesús Garay dirigí un documental ficcionat amb el títol Mirant al cel, que se centra en els bombardeigs del 17 de març, i incorpora material de l'època, imatges dels fets i entrevistes amb militars, historiadors i supervivients.

Bombardeig d'aire de Barcelona, el 17 de març de 1938, vist des d'un bombarder italià.

Fronts de la Guerra Civil espanyola el juliol de 1938

Territoris cedits a la Unió Soviètica per Finlàndia el 1940.

El passat divendres 13 de març de 2020 es commemorà el vuitantè aniversari de la fi de la Guerra d'Hivern el 13 de març de 1940 (en finès talvisota, en rus Зимняя война, en suec vinterkriget), que esclatà quan la Unió Soviètica atacà Finlàndia el 30 de novembre de 1939, dos (2) mesos després de l'inici de la Segona Guerra Mundial i la Invasió Soviètica de Polònia. Com a conseqüència, l'URSS fou expulsada de la Societat de Nacions el 14 de desembre. Stalin havia esperat conquerir el país sencer cap a final de l'any, però la resistència finlandesa frustrà les forces soviètiques, que superaven en nombre els finesos a raó de tres (3) a un (1). Finlàndia aguantà fins al març del 1940, quan hagué de signar un tractat de pau al qual cedí a la Unió Soviètica prop del deu per cent (circa 10%) del territori finès i el vint per cent (20%) de la seva capacitat industrial.

El resultat de la guerra fou complex. Tot i que les forces soviètiques pogueren finalment travessar la defensa finesa, ni la Unió Soviètica ni Finlàndia sortiren il·lesos del conflicte. Les pèrdues soviètiques al front foren molt elevades i la posició internacional del país patí. Encara pitjor, la destresa combativa de l'Exèrcit Roig fou posada en qüestió, un fet que va contribuir fortament a la decisió de Hitler de llançar l'Operació Barba-roja. Finalment, les forces soviètiques no van complir el seu objectiu primari de la conquesta de Finlàndia, ja que només van aconseguir una secessió de territori al costat del llac Ladoga. Els finesos retingueren la seva sobirania i atragueren considerable bona voluntat internacional.

Els preparatius francobritànics per donar suport a Finlàndia a través del nord d'Escandinàvia (la campanya aliada a Noruega) foren impedits per l'armistici del 15 de març. No obstant això, la missió continuà endavant amb la nova fita d'ocupar les mines de ferro del nord de Suècia, que provocà la invasió de Dinamarca i Noruega per part de l'Alemanya nazi el 9 d'abril de 1940 (Operació Weserübung).

La Guerra d'Hivern (talvisota en finès, vinterkriget en suec) fou un desastre militar per a la Unió Soviètica. No obstant això, Stalin aprengué d'aquest fracàs i veié que el control polític sobre l'Exèrcit Roig ja no era factible. Després de la Guerra d'Hivern, el Kremlin inicià el procés de reinstaurar oficials qualificats i modernitzar les seves forces, una decisió que permetria els soviètics resistir la invasió alemanya. Es podria discutir que tampoc els exèrcits de França, el Regne Unit o els Estats Units haurien estat preparats per a la guerra hivernal, tot i que això està poc provat. A la Batalla del Bulge (o de les Ardenes) al final del 1944, es pogué veure, però, milers de soldats de les tropes estatunidenques atrapats per un clima relativament suau comparat amb l'hivern nòrdic.

Antecedents

Finlàndia havia estat part del Regne de Suècia fins que la Rússia tsarista la conquerí el 1808, i la convertí en un estat tampó entre ambdós regnes amb la finalitat de protegir la capital russa de l'època, Sant Petersburg.

La Carèlia oriental (incloent-hi l'istme carelià que seria el camp de batalla de la Guerra d'Hivern) tenia uns antecedents històrics diferents dels de la resta de Finlàndia. Fou possessió de la república russa medieval de Nóvgorod, i més tard de l'estat de Moscou. El 1617 la Carèlia Oriental arribà a trobar-se sota domini suec. Durant el domini suec aquesta regió va perdre tota la població russa i Carèlia. El 1721, com a resultat de la Gran Guerra del Nord, l'istme carelià tornà a mans russes, fins que un segle més tard, el 1809, el tsar Alexandre I transferís aquesta regió al Gran Ducat de Finlàndia.

Després de la Revolució Russa que portà els bolxevics al poder, Finlàndia es declarà independent el 6 de desembre de 1917. Es crearen forts llaços entre Alemanya i Finlàndia quan l'Imperi Alemany ajudà clandestinament els finesos a obtenir la seva independència, un dels mitjans utilitzats fou entrenar finesos voluntaris, coneguts com a Jägers, per enviar-los a lluitar contra Rússia durant la Primera Guerra Mundial. La derrota alemanya impedí l'establiment d'un príncep alemany com a rei de Finlàndia. No obstant això, els llaços d'unió entre els ambdós països continuaren sent forts, tot i que els finesos no miraven amb bons ulls l'ascens al poder dels nazis.

Per contra, les relacions entre la Unió Soviètica i Finlàndia foren fredes i tenses des de l'inici. Dos (2) intents de russificació Finlàndia per part de la Rússia tsarista i la repressió violenta d'una revolta socialista a Finlàndia, havien fet que ambdós països es miressin amb desconfiança. Stalin mentre es preparava lentament per a una inevitable guerra amb l'Alemanya nazi, s'adonà que la frontera finesa (que creua l'istme carelià) estava a només trenta-dos quilòmetres (32 km) de Leningrad, sent una excel·lent base per a una invasió germànica. El 1932, la Unió Soviètica signà un tractat de no-agressió amb Finlàndia, i el 1934 es reafirmà el tractat per deu (10) anys més.

L'abril del 1938 els soviètics iniciaren negociacions diplomàtiques amb Finlàndia, amb l'objectiu de desenvolupar una defensa unida contra Alemanya. A poc a poc, les sol·licituds soviètiques d'intercanviar territori amb Finlàndia s'anaren convertint en demandes, i un (1) any després les negociacions estaven estancades, mentre que la situació política europea es deteriorava ràpidament.

El 23 d'agost de 1939, la Unió Soviètica i Alemanya signaren el Pacte Molotov-Ribbentrop, que estipulava que no hi hauria agressió entre ambdós països per deu (10) anys. Una clàusula secreta desglossava el repartiment dels països de l'Europa Oriental entre els països signants. Finlàndia quedà en l'esfera d'influència soviètica, mentre que Polònia havia de ser dividida entre ambdós. L'1 de setembre del mateix any, Alemanya envaí Polònia; entre el 17 de setembre i el 6 d'octubre la Unió Soviètica l'envaí des de l'est. Respectant el pacte germanosoviètic, Polònia fou dividida.

La tardor del 1939 la Unió Soviètica realitzà la seva última demanda a Finlàndia: la frontera havia s'havia mogut vint-i-cinc quilòmetres (25 km) enrere des de Leningrad, a més havia de permetre l'establiment d'una base naval a la península de Hanko per trenta (30) anys. La Unió Soviètica oferia a canvi una àrea a Carèlia el doble d'extensa, però menys desenvolupada que el territori demandat. El president finès Urho Kekkonen declararia el setembre del 1963, "Quan avui en dia, vint (20) anys després, ens posem en la posició de la Unió Soviètica, a la llum de la invasió de Hitler el 1941, la preocupació que la Unió Soviètica tenia, i havia de tenir, en relació amb la seva seguretat al final de la dècada dels trenta (30) es torna comprensible."

El govern finlandès refusà acceptar les demandes soviètiques. El 26 de novembre tingué lloc el Bombardeig de Mainila, on l'artilleria soviètica atacà diverses àrees prop del llogaret rus de Mainila, anunciant després que l'atac havia estat finès i que diversos soldats soviètics havien mort. Els soviètics es queixaren, una vegada més, que Finlàndia replegava tropes seves vint-i-cinc quilòmetres (25 km) enrere de la frontera, i volien que demanessin disculpes per l'incident. Finlàndia negà estar-hi involucrada i refusà demanar disculpes. La Unió Soviètica declarà, llavors, que el Pacte de no-agressió del 1934 no seguia vigent, i el 30 de novembre atacà Finlàndia amb vint-i-tres (23) divisions, que sumaven quatre-cents cinquanta mil (450.000) homes, i assolí ràpidament la Línia Mannerheim.

Un govern titella fou creat llavors a la petita àrea del territori finès ocupada, al poble fronterer de Terijoki l'1 de desembre, i s'establí la República Democràtica de Finlàndia, amb Otto Kuusinen com a cap d'estat.

Inici de la guerra

La tàctica soviètica era simple: s'emprarien quatre (4) exèrcits sota el comandament del comandant Kiril Meretskov, que atacarien la frontera finlandesa de més de mil dos-cents quilòmetres (+1.200 km) de longitud, essent les seves principals armes la superioritat numèrica i la utilització aclaparadora de tancs i avions. El VII Exèrcit es llançaria contra la línia Mannerheim d'uns cent trenta quilòmetres (circa 130 km) de longitud des de l'istme de Carèlia, i, després d'ocupar Viipuri, es dirigiria a Hèlsinki, la capital finlandesa. El VIII Exèrcit atacaria, al seu torn, des de la riba oriental del llac Ladoga, mentre que el IX Exèrcit creuaria més al nord, i arribarien ràpidament a la costa oest del país a Oulu, i dividiren Finlàndia en dues (2). El XIV Exèrcit s'encarregaria d'ocupar el port de Petsamo, al nord del país, que era considerat una potencial amenaça per al port rus de Múrmansk si fos ocupat pels enemics de la Unió Soviètica.

Finlàndia només havia tingut temps per mobilitzar cent vuitanta mil (180.000) homes que, no obstant, s'havien entrenat en tàctiques de guerrilla, practicant l'ús de l'esquí per desplaçar-se, estudiant la geografia del futur camp de batalla i obtenint vestits de camuflatge eficients. Al mateix temps, improvisaren una bomba casolana ja utilitzada amb èxit en la Guerra Civil Espanyola, que en la Guerra d'Hivern seria batejada com a còctel Molotov o bomba Molotov. L'hivern dels anys 1939 i 1940 fou extremadament dur, amb temperatures de quaranta graus centígrads sota zero (-40°C) que, malgrat tot, podien suportar els finesos amb més facilitat que els russos. Conscients de la seva inferioritat numèrica, els finesos no s'atreviren a enfrontar-se als invasors soviètics en el camp de batalla, sinó que atacaren els grups enemics aïllats i feren de les provisions enemigues els seus principals objectius. En aquests grups aïllats destacaven els franctiradors, els quals causaven el terror entre les files soviètiques, com el famós Simo Häyhä, el qual en els cent quinze (115) dies de guerra arribà a eliminar fins cinc-cents cinc (505) soldats soviètics.

Tot i que hi havia molts comunistes a Finlàndia, el mal tracte infligit als finesos residents a la Unió Soviètica durant la Gran Purga de Stalin, col·locà gairebé tots els finesos, sense importar la seva filiació política, contra el país invasor. A més, després de la Guerra Civil Finlandesa, s'havien dictat moltes lleis que reduïren la barrera entre els estrats de la societat. Aquest esperit d'unió entre els finesos, posteriorment fou anomenat l'"Esperit de la Guerra d'Hivern", encara que cal ressaltar que a molts comunistes no se'ls permeté entrar a l'exèrcit.

Mentre que el factor polític influí de forma positiva en la defensa finlandesa, en el cas soviètic fou tot el contrari. Els oficials soviètics eren extremadament arrogants i, aparentment, alhora incompetents, havent obtingut molts el càrrec gràcies a les seves connexions polítiques, més que per la seva destresa. Molts d'aquests nous comandants seguien les obsoletes tàctiques de la Primera Guerra Mundial i, amb por per no fer enfadar els alts oficials soviètics, no tenien iniciativa i, en moltes ocasions, patiren grans pèrdues en no retirar-se de posicions en què el sentit comú els deia el contrari, ja que no rebien l'ordre de fer-ho. S'estima que el vuintanta per cent (80%) dels comandants de l'Exèrcit Roig foren substituïts durant la Gran Purga. Diversos testimonis asseguren que entre els exèrcits russos hi havia bandes de música, que anticipaven la celebració d'una victòria ràpida. També asseguren que els soldats avançaven despreocupats pel front, cantant l'himne nacional soviètic, sense preocupar-se per la resistència finlandesa.

L'Exèrcit Roig no estava ben equipat per a la guerra a l'hivern, especialment en els densos boscos, a més a més, molts dels vehicles utilitzats no havien estat provats a temperatures extremes. D'aquesta manera, hagueren de mantenir-se els vehicles encesos les vint-i-quatre hores (24 h) del dia, per evitar que el combustible es congelés en el motor.

Tots aquests contratemps influïren en el fet que la força d'invasió soviètica inicial de dos-cents mil (200.000) homes i nou-cents (900) canons, no pogué fer front als cent trenta mil (130.000) homes i canons defensors desplegats a l'istme de Carèlia. Els mil (1.000) tancs soviètics emprats en l'ofensiva foren molt mal utilitzats, i se'n perderen molts. Aquest fracàs és ressaltat encara més en comprovar la pobra preparació dels finlandesos. Molts dels soldats finlandesos no tenien uniforme, i havien d'utilitzar les seves pròpies robes i confeccionar una insígnia. Aquests uniformes variats foren batejats com el "model Cajander", en al·lusió al primer ministre finès Aimo Cajander. No obstant això, la mala preparació dels soldats soviètics enviats a Finlàndia, lliurà moltes armes directament als finlandesos que, afortunadament per a ells, feien servir el mateix calibre. D'aquesta manera, el botí de l'enemic fou essencial per mantenir la resistència finlandesa. A més a més, els líders soviètics sentien desconfiança dels soldats russos que vivien a prop de Finlàndia, de manera que, per a la invasió, no resultava bona idea utilitzar soldats del sud del país, menys habituats a lluitar a la neu i en els boscos àrtics. El general Meretskov pensava que la guerra seria curta, que no passaria d'una (1) setmana, de manera que no es molestà a vestir els soldats apropiadament. Per la seva banda, la majoria de la població finlandesa vivia fora de les ciutats, per tant ja disposava de roba d'hivern per suportar un dels pitjors hiverns en la història de Finlàndia.

En el terreny de la guerra aèria, la Unió Soviètica quedà malparada també, ja que les fortes defenses antiaèries finlandeses abateren un nombre extremadament alt d'avions soviètics. Per exemple, per al dia cent cinc (105) de la guerra, la força de caces finlandesos D-XXI abaté cent vint (120) bombarders russos, i perdé només dotze (12) caces i vuit (8) pilots. En total, sis-cents vuitanta-quatre (684) avions soviètics foren abatuts durant la guerra, dos-cents quaranta (240) per caces finlandesos. Per la seva banda, Finlàndia perdé seixanta-dos (62) avions.

Al nord, les divisions soviètiques CIII i LII aconseguiren capturar el port de Petsamo amb l'ajut de l'artilleria costanera, però, en anar avançant cap a Rovaniemi o Ravaniemi, la capital de Lapònia, les baixes començaren a augmentar dràsticament, que arribaren a situar-se en quaranta-dues (42) baixes soviètiques per cada baixa finesa. Més al sud, els soviètics decidiren que la captura del poble de Suomussalmi era important per a l'avanç de la guerra al centre de Finlàndia, ja que en capturar el centre ferroviari d'aquest centre poblat, es podria transportar ràpidament provisions a les tropes del front. Per capturar aquest poblat s'envià la CLXIII Divisió, dotada de disset mil (17.000) homes, una força tres (3) vegades més gran a la força finlandesa a la zona.

Desastres soviètics

Continuant la seva marxa cap a Rovaniemi, les divisions CIII i LII foren detingudes finalment a més de tres-cents setanta quilòmetres (+370 km) del seu objectiu, mentre que el centre de Finlàndia, les divisions LXXXVIII i CXXII, l'objectiu també era Rovaniemi, foren detingudes seixanta quilòmetresn (60 km) endins del país.

Pel desembre era obvi que la invasió no havia de ser el passeig militar que inicialment havien pensat. No obstant això, malgrat les fortes baixes que els soviètics havien patit, la major humiliació encara no havia arribat.

Com havia estat planejat, la CLXIII Divisió soviètica, majoritàriament de soldats mongols, avançà cap a Suomussalmi el novembre del 1939, l'11 de desembre començà a ser atacada per guerrillers finlandesos, i a causa del seu despreocupat avanç, sense protegir els seus flancs, pogué ser tancada per una força menor. Cap al 30 de desembre, la CLXIII Divisió havia estat destruïda. No obstant això, els combatents de Suomussalmi no estaven satisfets.

La XLIV Divisió d'Infanteria Soviètica també arribà a la rodalia de Suomussalmi, més o menys en la mateixa data en què la CLXIII Divisió estava sent tancada. A l'anomenat "Incident de Raatteentie", ocorregut durant la Batalla de Suomussalmi, la XLIV Divisió (prop de vint-i-cinc mil [25.000] ucraïnesos) marxà per l'estreta carretera de Raate directament cap a una emboscada finlandesa, en la qual una unitat anomenada "Osasto Kontula" (de tres-cents [300] homes) bloquejà el pas de la divisió, mentre el coronel finlandès Siilasvuo i la seva divisió de sis mil (6.000) homes els atacaren per la rereguarda, i la divisió desplegada al llarg de la carretera quedà dividida en seccions petites, anomenades motti en finlandès, i una per una foren destruïdes. El 8 de gener, els supervivents de la XLIV Divisió es retiraren i la Batalla de Suomussalmi acabà. En ambdós atacs Suomussalmi, els finlandesos tallaren els subministraments soviètics, de manera que al cinquè dia sense menjar i amb temperatures de quaranta graus centígrads sota zero (-40°C), els soldats soviètics es començaren a llançar desordenadament contra els fustigadors finlandesos, i en moriren centenars de forma estúpida. Mentre que els finlandesos perderen vuit-cents (800) homes de sis mil tres-cents (6.300), els soviètics en perderen vint-i-tres mil (23.000). A més, Finlàndia capturà quaranta-tres (43) tancs, setanta-un (71) canons d'artilleria i antiaeris, vint-i-nou (29) canons antitancs, tractors, dos-cents seixanta (260) camions, mil cent setanta (1.170) cavalls, i moltes armes, municions i material mèdic.

Fi de la guerra

Després de l'hivern, Suècia i Alemanya pressionaren Finlàndia perquè negociés la pau. El 29 de gener, els finlandesos reberen una carta de Moscou, en què es declarava que el govern soviètic no s'oposava a signar un tractat per concloure la guerra. Finlàndia acceptà, però les condicions imposades eren tan dures, que les rebutjaren, ja que en aquell moment l'Exèrcit Roig, només havia penetrat uns pocs quilòmetres en territori finès.

Quan la notícia de Suomussalmi havia arribat al Kremlin, Stalin furiós havia canviat el comandament de la guerra, nomenant Semion Timoixenko com a nou comandant. L'1 de febrer es reinicià l'ofensiva, aquest cop amb sis-cents mil (600.000) soldats descansats o portats d'altres llocs, en aquesta ocasió el suport de l'artilleria fou aclaparador i exagerat, encara que aconseguí l'efecte desitjat. Els cansats defensors finlandesos foren sobrepassats i, a inicis de març, la línia Mannerheim fou finalment trencada, i es deixà el camp lliure a l'ocupació soviètica.

En aquest punt el Regne Unit i França oferiren ajuda (cent mil [100.000] britànics i trenta-cinc mil [35.000] francesos, concretament), i enviats el 20 de març quinze mil (15.000) soldats, i la resta hi arribà la després. Els aliats exigiren dues (2) condicions per enviar l'ajuda:

Finlàndia havia de demanar l'ajuda oficialment.
Noruega i Suècia haurien de permetre el pas de les tropes angleses i franceses pel nord dels seus territoris.

S'ha suggerit que la veritable intenció d'aquest ajut tardà era l'ocupació del nord de Suècia i els ports noruecs i privà Alemanya de l'acer, a més de pressionar ambdós països ocupats a unir-se al bàndol aliat.

Finlàndia mai no respongué a aquesta oferta, ja que els líders finesos s'adonaren que l'ajuda no arribaria mai a temps per salvar el seu país.

El 12 de febrer els russos presentaren les seves demandes de nou, aquesta vegada no només exigien a la ciutat de Hanko, sinó que també volien l'istme de Carèlia i el nord del llac Ladoga. El 13 de febrer, el canceller finès viatjà a Suècia a demanar ajuda immediata, però els suecs s'hi negaren.

El 3 de març Finlàndia declarà que accediria a signar la pau si es permetia conservar Viipuri i Sortavala; tanmateix, obtingué una resposta negativa. El 8 de març una delegació finesa viatjà a Moscou per redactar el tractat de pau, que fou signat finalment el 13 de març de 1940. A les 11 del matí d'aquest dia finalitzà la guerra.

Les condicions del tractat de pau foren les següents:

Tot l'istme de Carèlia i el territori al nord del llac Ladoga, incloent-hi les ciutats de Viipuri, Käkisalmi i Sortavala, serien cedits.

Una àrea a prop de Salla i Kuusamo seria cedida, amb l'objectiu de protegir el ferrocarril de Múrmansk.
La part occidental de l'illa Kalastajasaarento, al nord de Petsamo seria cedida.
Les illes orientals del golf de Finlàndia, incloent-hi Suursaari serien cedides.
Hanko estaria ocupada per la Unió Soviètica durant trenta (30) anys, a més es reservarien el dret d'instal·lar bases militars.

Altres condicions establien que els soviètics podrien creuar lliurement per Petsamo per arribar a Noruega, a més, Finlàndia hagué de reconstruir certes vies de tren destruïdes i regalar els ferrocarrils i els vagons per a aquestes, així com llits, equip mèdic, medicines, etc. Tanmateix, no podia formar aliances amb blocs oposats a la Unió Soviètica.

La reacció finlandesa davant les dures condicions imposades per la Unió Soviètica fou de sorpresa. Les victòries del desembre els havien fet creure que podien derrotar el país agressor, i molt pocs finlandesos s'adonaren de com de a prop estigué el seu exèrcit de ser destruït el març del 1940. Aquest 13 de març les banderes finlandeses foren col·locades a mig pal.

Conseqüències

Els finlandesos declararen haver perdut vint-i-cinc mil (25.000) homes i haver patit cinquanta-cinc mil (55.000) ferits. Les xifres soviètiques foren retocades; l'única xifra oficial que es pot aproximar a la realitat és la que va donar Nikita Khrusxov en les seves memòries: uns dos-cents setanta mil (circa 270.000) soldats.

Finlàndia perdé el deu per cent (10%) del seu territori, en el qual habitaven uns quatre-cents cinquanta mil (450.000) finesos, que preferiren marxar, i deixaren deserta la regió conquerida, que fou repoblada amb russos. També perdé el disset per cent (17%) del seu sistema ferroviari, el deu per cent (10%) de les zones d'agricultura, l'onze per cent (11%9 dels boscos i el disset per cent (17%) de la seva capacitat elèctrica.

La República Democràtica de Finlàndia fou convertida en la República Socialista Soviètica Carelofinesa, i Otto Kuusinen passà a ser-ne el canceller fins al 1956, quan fou annexada a la República Socialista Federativa Soviètica de Rússia.

La Guerra d'Hivern és considerada molt important en el desenvolupament de la història contemporània, ja que tingué les següents conseqüències:

Finlàndia mantingué la seva autonomia i romangué a l'oest del Teló d'Acer, sense pertànyer mai al bloc soviètic durant la Guerra Freda.

Stalin s'adonà de la ineficiència del seu exèrcit en seleccionar els seus comandants d'acord amb el seu rerefons polític i, d'aquesta manera, restituí en el càrrec a oficials destituïts durant la Gran Purga, només per no ser entusiastes comunistes com Konstantin Rokossovski. A més, s'adonà de l'endarreriment de les tècniques i màquines de guerra soviètiques, cosa que el motivaàa reformar l'Exèrcit Roig. Aquesta reforma col·locà a l'exèrcit en una millor posició per afrontar la futura invasió germànica del 1941.

Hitler s'adonà també de la debilitat de la Unió Soviètica, i es convencé a si mateix, que no havia d'esperar fins al 1945 per atacar-la.

Voluntaris estrangers

L'opinió mundial sempre simpatitzà amb Finlàndia, per la qual cosa voluntaris de l'estranger donaren suport a l'autonomia del país escandinau. La xifra oficial és la següent: mil deu (1.010) danseos, vuit-cents noranta-cinc (895) noruecs, tres-cents setanta-dos (372) de la regió d'Ingria,tres-cents quaranta-sis (346) finlandesos que vivien a l'estranger, i dos-cents deu (210) estrangers d'altres països. Entre aquests últims hi havia l'actor britànic Christopher Lee, que confessa que per la seva nacionalitat no se l'envià mai al capdavant.

Suècia envià vuit mil (8.000) soldats voluntaris; però, a última hora canvià d'opinió i foren retirats abruptament del front. N'hi moriren només trenta-tres (33) a les poques hores que hi lluitaren. A més, un terç (1/3) dels pilots suecs s'hi oferiren, però no se'ls permeté anar-hi, i se'ls abaixà el rang. Aquesta falta de solidaritat sueca causà animositat entre els finlandesos i els suecs, que encara avui en dia asseguren que si Suècia hagués donat suport a Finlàndia des de l'inici, potser la Unió Soviètica mai hauria atacat.

El pilot alemany, Carl Gustaf von Rosen, parent de Hermann Göring, també participà en la guerra i donà suport a Finlàndia.

Metralladora finesa durant la guerra d'hivern

Moviments inicials en la Guerra d'Hivern

Soldats finesos durant la Guerra d'Hivern

Karelian Isthmus on 13 March 1940 on the last day of the Winter War.

Territoris cedits a la Unió Soviètica per Finlàndia el 1940

Avui dijous 12 de març de 2020 es commemora el setanta-tresè aniversari de la Doctrina Truman, que fou una (1) mesura creada pels Estats Units que pretenia donar suport a «pobles lliures que estan resistint els intents de subjugació per minories armades o per pressions exteriors», ja que aquests règims representaven una (1) amenaça al capitalisme dels Estats Units, sent aquestes directrius de fervent tendència anticomunista atès el context en què es trobaven, fins al punt d'un (1) fanatisme persecutori de qualsevol moviment en el marc de esquerra política. Es volia lluitar contra la propagació de la influència soviètica i, sobretot, del comunisme a l'Europa Occidental.

La seva denominació es deu al president dels Estats Units Harry S. Truman, qui féu la proclamació d'aquesta doctrina en la seva compareixença davant el Congrés dels Estats Units el 12 de març de 1947, estant en aquells dies en curs la crisi de la guerra civil grega (1946-1949). El discurs deia així:

Crec que hem d'ajudar als pobles a forjar el seu propi destí [...]. Cada nació ha d'escollir entre dues (2) formes de vida oposats. [...] Una (1) reposa sobre la voluntat de la majoria i es caracteritza per les seves institucions lliures, per un (1) govern representatiu, per eleccions lliures, per la garantia del manteniment de les llibertats individuals i per l'absència de qualsevol opressió política [...]. L'altre reposa sobre la voluntat d'una (1) minoria imposada per la força a la majoria. Es basa en el terror i en l'opressió, té una (1) la premsa i una (1) ràdio controlades, unes eleccions truncades i la supressió de les llibertats personals.

El govern britànic havia notificat a la Casa Blanca que no podia continuar donant suport al govern grec contra les guerrilles comunistes ni podien ajudar econòmicament a Turquia. La doctrina es promulgà específicament amb l'ànim de proporcionar suport intervencionista a governs que resistien enfront del comunisme. Truman insistí que si Grècia i Turquia no rebien l'ajuda que necessitaven, podien caure inevitablement en el comunisme, sent el resultat un (1) efecte dòmino d'acceptació del comunisme a la regió.

Els nord-americans començaren a instal·lar bases militars a Grècia i Turquia, i augmentaren així el nombre de soldats a l'Europa Occidental. Forçaren l'expulsió de la influència comunista en aquests dos (2) països amb ajudes econòmiques de països com França, Itàlia, Bèlgica i Dinamarca. Després de la seva promulgació, es concediren quatre-cents milions de dòlars (400.000.000 $) en ajuda econòmica i militar per a Turquia i Grècia. Aquesta doctrina després s'imposaria arreu del món, sobretot en països llatinoamericans, on els Estats Units jugaria un (1) paper predominant en la política d'aquesta regió durant la segona meitat de segle XX.

El president nord-americà Harry S Truman

Ahir dimecres 11 de març de 2020 es commemorà el cinquanta-quatrè aniversari de la fi de la Caputxinada, que és el nom amb què es coneixen els fets que tingueren lloc al convent dels caputxins de Sarrià a Barcelona entre els dies 9 i 11 de març de 1966, amb motiu d'una (1) assemblea del Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). A l'assemblea assistiren més de cinc-cents (+500) estudiants, professors i intel·lectuals, i a l'assetjament i posterior assalt del convent per part de la policia franquista, ordenat pel comissari Vicente Juan Creix i el responsable de governació Camilo Alonso Vega; li seguí la posada en marxa d'un (1) moviment unitari de solidaritat política i ciutadana que fou el germen de la plataforma catalana de oposició La Taula Rodona --antecedent de la Assemblea de Catalunya-- i reforçà la incorporació a la lluita antifranquista de sectors eclesiàstics, amb una (1) inèdita manifestació de sacerdots a Barcelona l'11 de maig del mateix any.

Els esdeveniments

Els fets tingueren lloc entre els dies 9 i 11 de març de 1966, quan una organització clandestina antifranquista, el SDEUB, convocà una (1) reunió al convent de caputxins barceloní de Sarrià, amb l'objectiu d'aprovar els seus estatuts fundacionals. La reunió començà amb l'assistència de trenta-tres (33) intel·lectuals de prestigi, més de cinc-cents (+500) estudiants, dos sacerdots, tres (3) observadors estrangers i set (7) periodistes, entre ells un (1) corresponsal estranger, el neerlandès Robert Stephen Bosschart. Entre aquells estaven personalitats com Salvador Espriu, Pere Quart, Jordi Rubió, Lluís Maria Xirinacs, Oriol Bohigas Guardiola, Maria Aurèlia Capmany, Antoni Tàpies, Jordi Solé Tura, Raimon Obiols, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig, Ricard Salvat, José Agustín Goytisolo, Albert Ràfols-Casamada, Manuel Sacristán, Francisco Fernández Buey, Josep Maria Trias de Bes, Enric Lluch i Martín, Josep Maria Martorell i Mercè Sala, entre d'altres.

La Brigada Politicosocial, la policia política de la dictadura, estava informada sobre l'acte però desconeixia el lloc en el qual s'anava a realitzar la reunió. En un (1) informe policial datat el 28 de febrer i referit a una (1) reunió de vint (20) estudiants celebrada a la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona s'afirmava que l'assemblea havia estat convocada per al 9 de març, com efectivament seria. El desplegament de les forces d'ordre públic no aconseguí impedir la celebració de l'acte, ja que es muntà amb una hora (1 h) de retard. A les sis de la tarda (18 h), les forces de seguretat manades pel comissari Juan Creix penetraren en el lloc i ordenaren la sortida dels presents, i al mateix temps la Policia Armada envoltava l'edifici amb unes mesures de seguretat en què no faltaven vehicles i cavalls. Mentre durà la tancada, la policia tallà les línies telefòniques i impedí l'accés al recinte a tothom, excepte als religiosos de l'orde, als quals deixava entrar després d'un (1) minuciós registre. Cap dels reunits obeí l'ordre de sortida. La decisió comptà amb el suport del provincial dels caputxins i dels seus frares, que començaren a distribuir mantes i entrepans. L'11 de març la policia, després de forçar la porta, penetrà en el recinte. Es requisaren els carnets dels assistents, els detinguts foren portats a la comissaria de policia i foren posats en llibertat després de pagar multes compreses entre vint-i-cinc mil i dues-centes mil pessetes (25.000 - 200.000 PTA), quantitats bastants quantioses per al moment.

Les conseqüències

Els successos tingueren una (1) enorme repercussió mediàtica, ja que per primera vegada des dels inicis del franquisme, un (1) grup de sacerdots desobeïa públicament les forces d'ordre públic de la dictadura i s'hi enfrontava. L'escàndol motivà que el diari falangista A dalt publiqués un editorial condemnant la reunió, editorial que fou reproduït en altres diaris del Moviment (Movimiento), així com per Televisió Espanyola i Ràdio Nacional .

A Barcelona, en un (1) intent per a desprestigiar l'acte, circulà un (1) pamflet ridiculitzador: «Caputxin's Night Club. El local més 'fresc' de Barcelona. Obert tota la nit. El gran xou progressista separatista que presenta l'orquestra Penca d'Or i la comunitat dels barbuts descalços. Si és vostè catòlic despistat, rigui, diverteixi i passi-ho bé. El local més fastigosament famós de Barcelona. Caputxin's Night Club. Setanta (70) belles barbes setanta (70). (Amb llicència)».

A partir dels successos de la Caputxinada, la policia política va dedicar bona part de les seves informacions a seguir les activitats dels «nous capellans».

Els successos tingueren el seu ressò quan dos (2) mesos més tard, el 26 d'abril, el llavors rector de la Universitat de Barcelona, Francisco García-Valdecasas, sol·licità la presència de la policia per a dissoldre una (1) massiva reunió d'estudiants. L'endemà, i davant la persistència de l'ambient assembleari, el centre universitari és clausurat per ordre governativa i foren detinguts alguns representants estudiantils. Després de conèixer-se la notícia, quatre (4) sacerdots més tard amb el suport per nombrosos clergues es reuniren a la catedral per a redactar un (1) escrit de protesta dirigit al cap de la Brigada Politicosocial, en què s'exigia que als detinguts se'ls donés un (1) tracte d'acord amb l'encíclica Pacem in terris. Posteriorment, nombrosos sacerdots vestits de sotana es dirigiren a la prefectura de policia demanant parlar amb el comissari Juan Creix, i davant la negativa dels sacerdots a desistir de l'intent, l'oficial de guàrdia donà l'ordre de càrrega, i es produí l'espectacle, fins llavors inaudit, d'un (1) grup de sacerdots vestits amb sotanes sent perseguits pels carrers de Barcelona per agents de l'ordre de la dictadura franquista. L'inaudit de l'esdeveniment féu que el diari The New York Times informés sobre els fets.

Bibliografia

Llazo Díaz, Alfonso: Una família mal avinguda: Falange, Església i Exèrcit, Editorial Síntesi, Madrid, 2008. ISBN 978-84-9756-552-3 .
Piñol, Josep Maria: La transició democràtica de l'Església espanyola, Editorial Trotta, Madrid, 1999. ISBN 84-8164-313-0 .

Aquesta és una (1) foto d'una (1) obra inclosa en el catàleg Art Públic de Barcelona amb el codi

Caputxins Sarrià - Façana església

Ahir dimecres 11 de març de 2004 es commemorà el setzè aniversari de l'atemptat terrorista a Madrid, que consistí en una (1) sèrie de deu (10) explosions simultànies en tres (3) trens de rodalies de RENFE a primera hora del matí de l'11 de març de 2004. Four comès, per una cèl·lula islamista local que pretenia emular accions d'Al-Qaida. En l'atac moriren cent noranta-una (191) persones i cap a mil set-centes (1.700) resultaren ferides de diversa consideració, una (1) de les quals encara avui continua en coma, i es calcula que en total dues mil cinquanta-set (2.057) patiren lesions. Aquest atac terrorista és un (1) dels més importants que han tingut lloc a Europa, i el més important a Espanya. El grup fou desarticulat per la policia poques setmanes després i alguns dels membres, entre ells Jamal Ahmidan "El Chino", se suïcidaren en un (1) pis de la ciutat de Leganés en veure's envoltats.

Inicialment, el govern espanyol culpar ETA de l'atac, i pressionà perquè l'ONU aprovés la resolució 1.530, en la qual s'esmentés ETA com a autora de l'atemptat. Tot i això, l'endemà aquesta organització negà la seva participació en els fets, i un (1) diari britànic publicà un (1) correu electrònic d'un (1) grup extremista anomenat per ell mateix islàmic, les Brigades d'Abu Hafs al Nasri, que es feia responsable de l'atac.

El comunicat de les Brigades d'Abu Hafs al Masri (Al Qaida) digué que l'atac era la resposta als conflictes de l'Afganistan, l'Iraq, Palestina i Caixmir. Acusà Espanya de formar part d'una (1) croada contra l'islam, juntament amb els Estats Units, el Regne Unit i altres països, i amenaçà de continuar els seus atacs terroristes, llevat que s'aturés l'anomenada guerra global contra el terrorisme, que identificava amb una (1) guerra contra l'islam.

L'endemà de l'atac es produïren grans manifestacions de rebuig a tot arreu d'Espanya.

El 13 de març foren detinguts tres (3) marroquins i dos (2) indis, per la seva presumpta participació en la venda de la targeta SIM del telèfon mòbil, i del mateix telèfon, que feia d'activador, a una bossa bomba que no explotà, trobada a la comissaria de Vallecas. El mateix dia, el Ministeri de l'Interior trobà una (1) cinta en què es reclamava per Al Qaida l'autoria de l'atemptat de Madrid.

La Cadena de Ràdio SER informà que, segons fonts dels serveis secrets espanyols (CNI), ja feia temps que es treballava amb la hipòtesi que Al Qaida podia atemptar a Espanya. Segons la mateixa cadena, fou la primera vegada que el govern espanyol es dirigí als periodistes directament per telèfon per a dir-los que un (1) atemptat era obra d'ETA. Segons investigacions posteriors el CNI no tenia coneixement d'aquests indicis, però faria temps que la policia espanyola hauria tingut confidents pròxims a la xarxa terrorista.

La incertesa sobre l'autoria dels fets i el fet que les eleccions generals espanyoles havien de tenir lloc tres (3) dies després feren que alguns mitjans comencessin a qüestionar la informació donada pel govern, i a demanar més transparència. El vespre del 13 de març, es produïren manifestacions convocades a través de SMS i Internet davant les seus del Partit Popular, que en aquells dies ocupava el govern, en diverses localitats espanyoles. El fet que aquestes manifestacions es fessin en vigília de les eleccions, durant la jornada de reflexió, fou criticat durament pel Partit Popular.

Les eleccions del 14 de març donaren la victòria al PSOE, amb una (1) davallada important en el nombre d'escons del PP, tot i que el nombre de vots pràcticament es mantingué. Es creu que la controvèrsia originada sobre la política informativa del govern després de l'atemptat així com la sospita d'haver patit un (1) atemptat islamista després d'haver enviat tropes a l'Iraq afectaren negativament les expectatives de vot del PP i, sobretot, mobilitzà la part més abstencionista de l'electorat, que votà majoritàriament el PSOE, ja que totes les enquestes prèvies predeien una (1) victòria més o menys clara del PP.

Després de les eleccions, continuaren les detencions; el 26 de març trobaren detonadors, explosius i petjades de més de vint (+20) persones en una (1) casa de Chichón (Madrid). El dia 3 d'abril, set (7) terroristes se suïcidaren (immolació) a la localitat madrilenya de Leganés detonant una (1) càrrega explosiva en veure's rodejats per la Policia. En aquesta incursió morí el GEO Francisco Javier Torronteras, qui esdevingué la víctima cent noranta-dos (192) dels atemptats de Madrid.

L'atemptat és conegut amb el numerònim 11-M.

Cronologia dels fets

11 de març

07.39: sis (6) motxilles carregades d'explosius exploten en dos (2) trens diferents. Un tren es troba a l'estació d'Atocha de Madrid, entrant al túnel que travessa la ciutat de sud a nord i arriba fins a l'estació de Chamartín. L'altre tren està al carrer Tévez.
07.41: exploten dues (2) motxilles més a El Pozo, una (1) zona obrera al sud-est de Madrid.
07.42: explota una (1) motxilla a l'estació de Santa Eugenia, a l'est de la capital. En total, deu (10) bombes en plena hora punta.
08.00: (aprox) l'ajuntament organitza un hospital de campanya davant l'estació d'Atocha.
09.00: (aprox) l'ajuntament organitza un hospital de campanya davant l'estació de Santa Eugenia.
10.15: suspensió dels serveis ferroviaris de Madrid i bloqueig de les sortides de la capital. Primeres informacions del Govern que apunten cap a ETA.
10.30: Arnaldo Otegi, portaveu de la il·legalitzada Batasuna, convoca als mitjans de comunicació per a negar la responsabilitat d'ETA en l'atemptat.
12.00: (aprox) primeres xifres dels atemptats: cent setanta-tres (173) morts i més de sis-cents (+600) ferits. Es creu que ha estat provocat per l'explosió de tretze (13) bombes. Tots els grups polítics condemnen i suspenen les campanyes electorals, caiguda de la borsa (dos coma divuit per cent [2,18%]) i es reitera, per part del govern, l'autoria d'ETA dels atemptats.
20.27: el rei Joan Carles I ofereix un (1) missatge televisat demanant "unidad, firmeza i serenidad".
20.30: el ministre d'Interior Ángel Acebes informa de la localització d'una (1) furgoneta a Alcalà de Henares, a l'est de Madrid des de la que els terroristes sortiren cap als trens sinistrats, amb detonadors i una (1) cinta amb versicles de l'Alcorà. Reiteren que la principal línia d'investigació de l'autoria és ETA.
21.00: el diari àrab Al Quds al Arabi publica que un (1) grup terrorista vinculat a Al Qaida s'atribueix els fets. El govern no varia la seva postura.

Dies posteriors

Dissabte 13 de març: en plena jornada de reflexió es comencen a registrar concentracions davant la seu del Partit Popular convocades mitjançant el famós Passa-ho (en castellà: Pásalo) a través de mòbils. Acusen el govern d'amagar dades.
Nit del 13 de març: detenció de cinc (5) persones: tres (3) marroquins i dos (2) hindús. Poc abans de la una de la matinada (1 h), ja en plena jornada electoral, el ministre d'interior, Ángel Acebes, confirma que Al Qaida ha reconegut l'autoria dels atemptats.
24 de març: funeral d'Estat.
26 de març: es troben detonadors, explosius i petjades de més de vint (+20) persones a Chichón, Madrid.
3 d'abril: set (7) terroristes se suïciden (immolació) a la localitat madrilenya de Leganés. Mor un (1) GEO.
15 d'abril: apareix una (1) gravació de Bin Laden on diu que l'atemptat és una (1) venjança per la intervenció espanyola a la invasió de l'Iraq.
27 de maig: es crea una comissió d'investigació del que passà durant els atemptats i l'actuació de l'executiu.
maig de 2005: el jutge Del Olmo dicta el processament de vint-i-nou (29) dels cent setze (116) imputats en el sumari, d'ells quinze (15) marroquins, nou (9) espanyols, dos (2) sirians i un (1) egipci, un (1) algerià i un (1) libanès. Se sol·liciten dos-cents setanta mil vuit-cents vuitanta-cinc (270.885) anys de presó per als processats.
15 de febrer de 2007: comença el judici als responsables.

La teoria de la conspiració

Pràcticament des de l'abril del 2004 existeixen versions totalment o parcialment alternatives a la que sostenen tant les conclusions de la Comissió d'Investigació del Congrés com les del sumari, instruït pel jutge Juan del Olmo. Són fruit, d'una banda, de la investigació periodística duta a terme pel diari El Mundo, el diari electrònic Libertad Digital i alguns mitjans radiofònics com la COPE, i de l'altra, de nombrosos internautes aglutinats a l'entorn del bloc de Luis del Pino i que es fan anomenar Peones Negros.

Moguts principalment per les conseqüències polítiques de l'atemptat de l'11 de març de 2004, dirigeixen les seves investigacions a intentar demostrar que existia una (1) conspiració per desallotjar al Partit Popular del govern mitjançant aquest atemptat. Les principals hipòtesis suggereixen la participació d'alguns membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat com la Policia Nacional, la Guàrdia Civil i el CNI que haurien controlat cadascuna de les accions dels implicats, ja que la majoria eren confidents policials, i haurien preparat un (1) seguit de proves falses (la motxilla trobada a Vallecas, la furgoneta Kangoo, l'Skoda Fabia, etc.) que conduïssin de forma ràpida a la tesi de l'autoria islàmica.

També cerquen alguna vinculació entre els presumptes implicats i ETA. Aquesta tesi es basa fonamentalment en el testimoni de l'acusat Suarez Trashorras a El Mundo el setembre del 2006, i del confident Lavandera, que ha publicat un (1) llibre titulat A tumba abierta.

Aquesta altra línia d'investigació va més enllà, i sovint troba relació entre les negociacions entre el govern de José Luis Rodríguez Zapatero i ETA després de l'alto el foc permanent que la banda inicià la primavera del 2006, i una (1) possible implicació en l'atemptat tant d'ETA com d'agents policials propers al PSOE: Sánchez Manzano, cap dels TEDAX o Telesforo Rubio, excap de la Comissaria General d'Informació, destituït del càrrec pel Ministre de l'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba el setembre del 2006.

Judici

El 31 d'octubre de 2007 es féu pública la sentència per als acusats de perpetrar els atemptats. En aquesta es descartava totalment l'autoria d'ETA i es condemna Jamal Zougam i Otman el Gnaoui, entre altres, a més de quaranta mil (+40.000) anys de presó com a principals autors materials dels atemptats. La sentència recull cent noranta-un (191) assassinats, dos (2) avortaments i mil vuit-cents cinquanta-sis (1.856) assassinats en grau de temptativa.

Restes d'un (1) tren de rodalies després de l'atemptat de l'11 de març de l'any 2004 a Madrid

2004 Madrid train bombings map

Instal·lació en homenatge a les víctimes de l'atemptat

Manifestació de rebuig celebrada a Barcelona

Cartells de rebuig durant la manifestació celebrada a Barcelona

Danys a l'edifici de Leganés on se suïcidaren els terroristes

La família reial espanyola en el funeral d'Estat celebrat a la catedral de l'Almudena el 24 de març de 2004

Ahir dimarts 10 de març de 2020 es commemorà el cent seixanta-sisè aniversari del naixement de Miquel Costa i Llobera (Pollença, Mallorca, 10 de març de 1854 - Ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922), qui fou un (1) poeta mallorquí; fill d'una (1) família de propietaris rurals, orfe de mare als onze (11) anys, cresqué molt influït per un (1) oncle seu, metge de Pollença, que li descobrí el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Cursà estudis de dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló, i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.

Mentrestant, manifestà la seva vocació religiosa i estudià a la Pontifícia Universitat Gregoriana (1885-1890), on s'ordenà sacerdot i es doctorà en teologia. Durant l'estada a Roma, escrigué poemes en castellà per a complaure son pare, que quedaren recollits en el volum Líricas (1899). A la seva tornada a Mallorca, escrigué els poemes narratius que conformen el volum De l'agre de la terra (1897) i també Tradicions i fantasies (1903). El 1902 obtingué el títol de mestre en Gai Saber. El 1904 presidí els Jocs Florals de Mallorca i dos (2) anys després, els de Barcelona. El 1906 publicà el seu recull de poesies més important, Horacianes, que fou seguit d'un (1) nou volum de Poesies (1907), refosa del del 1885, on inclogué vuit (8) composicions procedents de Tradicions i fantasies. El 1907 viatjà a Terra Santa i, fruit d'aquest pelegrinatge, publica Visions de Palestina (1908). Traduí els Himnes de Prudenci.

Miquel Costa i Llobera superà la Renaixença i els tòpics que envoltaven els Jocs Florals. Alguns estudiosos com Antoni Rubió i Lloch, en l'afany de catalogar-lo, asseguraren que era un (1) romàntic del classicisme i un (1) clàssic del romanticisme. El cert és que conreà un (1) tipus de romanticisme que mantenia la serenitat clàssica. Fos com fos, amb el temps es convertí en un (1) referent per a les futures generacions d'escriptors de les Illes Balears. Amb un (1) llenguatge molt acurat, sempre tractà amb rigor les formes literàries clàssiques.

Costa i Llobera era el fill d'una (1) família de terratinents mallorquins. Estudià el batxillerat a l'Institut Balear de Palma des del 1866 fins al 1871 i, un (1) any després, començà els estudis de dret a Barcelona. No desaprofità el temps i participà activament en els ambients del catalanisme cultural. En aquell moment triomfava la Renaixença, liderada per Jacint Verdaguer, Marià Aguiló o Antoni Rubió i Lluch. El 1875 el poeta es traslladà a Madrid per a continuar els estudis de dret. Viatjà a París, on descobrí els grans autors francesos i italians. El fascinà Odi barbare de Carducci, tot i que el sentit pagà, allunyat del seu esperit cristià, féu que el rebutgés com a font d'inspiració. Al poeta, se li despertà la vocació sacerdotal a Pollença i, finalment, féu el pas i el 1885 es traslladà a Roma per a començar els estudis de teologia. En aquell moment publicà Poesies, en què deixava entreveure un (1) romanticisme contingut de to serè i dominat per un (1) perfeccionisme formal. En aquests poemes ja tocava dos (2) temes que l'acompanyarien al llarg de tota la seva obra: el paisatge i el sentiment religiós. El paisatge mallorquí es podia palpar en "La vall" (1873) i en "El pi de Formentor" (1875). En els versos d'aquests poemes, el poeta descrivia les zones de Pollença i Formentor, que esdevenien un (1) símbol del Mediterrani. Costa i Llobera anhelava apropar-se a Déu amb les descripcions precises d'aquests paisatges, que li suggerien un (1) ideal de vida elevada.

El 1888 fou ordenat prevere i un (1) any després es doctorà en teologia a Roma. El 1890 tornà a Mallorca, on escrigué el llibre De l'agre de la terra (1897), compost per tres (3) poemes narratius: "La gerreta del catiu" (1895), "Castell del rei" (1896) i "La maina" (1897). Costa i Llobera utilitzà en aquestes poesies un (1) llenguatge que recull la tradició cultural mallorquina i utilitza la mètrica popular de la glossa o del romanç. El 1899 l'escriptor mallorquí publicà en castellà Líricas, un (1) recull de poesia sobre els monuments de l'antiga ciutat de Roma. Un (1) any després escrigué el gran poema narratiu "La deixa del geni grec", inspirat per les lectures que havia fet de Leconte de Lisle. El 1902 el poema obtingué un (1) premi als Jocs Florals de Barcelona. A més, fou designat membre de la Real Academia Española de la Lengua (RAE). Aquests premis se sumaren a la designació, un (1) any abans, com a fill il·lustre de Pollença. El 1903 publicà Tradicions i fantasies, en què arreplega peces escrites en diferents èpoques inspirades en llegendes mallorquines. Un (1) any després Costa i Llobera presidí els Jocs Florals de Mallorca.

L’èxit li arribà el 1906 amb la publicació d'Horacianes. Aquell mateix any pronuncià el discurs inaugural dels Jocs Florals de Barcelona i intervingué en el Congrés Internacional de la Llengua Catalana. El 1907 publicà Poesies, una reedició augmentada de l'obra que ja havia publicat el 1885. Costa i Llobera hi incloïa vuit (8) composicions líriques que provenien del llibre Tradicions i fantasies, però també hi afegia altres peces totalment inèdites, com "La gran alzina de Mossa" o "Cala gentil". El poeta partia de la contemplació del paisatge i acabava amb una reflexió de tipus ascètic. El 1907 l'autor, acompanyat d'altres mallorquins com ara Maria Antònia Salvà, va iniciar un pelegrinatge per l'Orient Mitjà que finalitzà a Palestina i a Terra Santa. Costa i Llobera portà un (1) diari del viatge que plasmà en el llibre Visions de Palestina (1908). Amb vint-i-sis (26) odes en prosa, el poeta expressava les sensacions i les impressions que li havien produït els llocs sagrats de la religió catòlica que visità. Aquell any el mallorquí pronuncià el discurs inaugural dels Jocs Florals de Girona. Un (1) any després fou nomenat canonge de la seu de Mallorca.

Després dels fets de la Setmana Tràgica, el poeta reduí el ritme de producció literària. Publicà dos (2) exercicis de Via crucis (1907-1908) i els Sermons panegírics (1916). El 1919 fou nomenat membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). En aquella època traduí texts de Virgili, Petrarca, Victor Hugo i Dante Alighieri. Entre els anys 1912 i 1922 traduí els Himnes de Prudenci, i entre els anys 1907 i 1911 les novel·les Después de la hora nona, Mirarán hacia Él i Almas celtas, de la francesa Reynés Monlaur. Un (1) any abans de morir, pronuncià la que seria la seva darrera conferència, "Dante Alighieri i la seva obra". El 16 d'octubre de 1922 morí a la trona de l'església del convent de Santa Teresa de Mallorca mentre predicava el panegíric de santa Teresa de Jesús.

La cantant mallorquina Maria del Mar Bonet ha interpretat alguns dels seus poemes, com "Cançó de na Ruixa Mantells", "Dins d'un jardí senyorial", "Dos (2) sospirs" o "El pi de Formentor".

Obres

Algunes de les seves obres:

Poesies (1885)
De l'agre de la terra (1897)
Tradicions i fantasies (1903)
Horacianes (1906)
Visions de Palestina (1908)
Sermons panegírics (1916)
Lo pi de Formentor (1875)
Dins d'un jardí senyorial

Traduccions:

Himnes de Prudenci

Posteritat i veneració

L'any 1970, a la muntanya de Montjuïc (Barcelona), es crearen els jardins Mossèn Costa i Llobera, un jardí botànic dedicat a Miquel Costa.

Diverses escoles prenen el nom de l'escriptor: una del barri de Can Caralleu de Barcelona, una altra a Pollença, una més al centre de Palma i una altra al municipi de Marratxí.

El 15 d'octubre de 1982 s'inicià el procés diocesà per a la seva beatificació, i fou proclamat servent de Déu.

Miquel Costa i Llobera (1854-1922), poeta mallorquí

Bust de Miquel Costa i Llovera al santuari de Lluc (Mallorca)

Abans-d'ahir dimarts 10 de març de 2020 es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari del Memorial de Greuges, que era el nom amb què es coneixia popularment la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, que fou adreçada a Alfons XII el 10 de març de 1885 pel Centre Català, a l'estil dels greuges de les antigues Corts catalanes.

Li fou lliurat en un acte presidit per Joaquim Rubió i Ors, i consistia en una sèrie de reivindicacions polítiques i econòmiques amb motiu del projecte de conveni comercial entre l'Estat espanyol i el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, i dels intents d'unificació del dret civil. Aquest document era fruit de la col·laboració dels intel·lectuals amb la burgesia industrial catalana, i es considera el primer acte polític del catalanisme en el camp oficial de l'Estat espanyol.

El Memorial de Greuges féu quallar les Bases de Manresa de 1892. El redactor ponent de la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña fou Valentí Almirall i per a la seva redacció es formà una comissió integrada per representants d'ideologies diverses, entre d'altres l'industrial sabadellenc Antoni de P. Capmany.

En introduir el memorial davant el rei, el polític Marià Maspons i Labrós digué: «No podem utilitzar la nostra llengua fora de la nostra llar i en conversacions familiars: fou bandejada de les escoles, més tard de les contractacions públics i dels tribunals, als quals sovint els jutges, tan il·lustrats com són, no poden comprendre els testimonis i els inculpats. I si tot això no era suficient, fa un temps que s'amenaça i avui s'intenta de destruir […] el nostre dret civil».

El memorial és el resum més complet del que durant anys ha estat el catecisme catalanista. A partir de la dualitat Catalunya-Castella i de l'opressió històrica de Catalunya per part de la segona, es presenta el regionalisme com el moviment que ha de regenerar l'Estat espanyol, i s'ofereix així una reorganització de l'estat monàrquic.A més tracta d'una forma reivindicativa la millorable situació de la Catalunya de la segona meitat del segle XIX amb l'objectiu de justificar les seves aspiracions futures dins de la unitat d'Espanya, la qual no posa en dubte. L'octubre del 2013 el govern de Catalunya decidí actualitzar el Memorial del 1885. L'actualització s'envià a les autoritats espanyoles i a la comunitat internacional. Els tres (3) temes principals de l'informe són la llengua i la cultura, els conflictes de competència i els deutes.

Discurs del lliurament del Memorial de Greuges pel Centre Català al rei Alfons XII de Borbó

Imatge de l'acte del lliurament del Memorial de Greuges als reis Alfons XII de Borbó i Maria Cristina d'Habsburg-Lorena, a Madrid

El passat dilluns 9 de març de 2020 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Maria Àngels Anglada i d'Abadal (Vic, Osona, 9 de març de 1930 – Figueres, Alt Empordà, 23 d'abril de 1999), qui fou una poeta, novel·lista, crítica i assagista literària catalana. És autora de Kyparíssia (1980), Columnes d'hores (1990), El violí d'Auschwitz (1994) i Poesia completa (2009), entre altres. Fou membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans i ha rebut diversos premis, com el Josep Pla i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Llicenciada en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona, conreà la crítica literària, amb atenció especial als poetes catalans i italians, la poesia, la narrativa i els estudis clàssics (en especial els mites grecs, sobretot Zeus i Apol·lo). En paraules de Jaume Cabré, "Maria Àngels Anglada centrà la seva vida en tres (3) mons: Vic (Osona), l'Empordà i la seva estimada Grècia. És una poeta universal que fa novel·les".

Vida i obra

Col·laborà assíduament a les revistes literàries El Pont, Reduccions. Revista de poesia i Canigó, i al setmanari comarcal 9 País, de Figueres, on exercí molts anys la docència (com a professora de l'IES Ramon Muntaner i a les Escolàpies), tant en la seva especialitat com en la de literatura catalana. Durant els anys seixanta (60) participà en diverses ocasions a la Festa de la Poesia, organitzada per la Societat Coral Erato i animada pel seu bon amic el poeta empordanès Carles Fages de Climent.

De la seva obra crítica cal destacar Aproximació a la poesia de Salvador Espriu, dins Salvador Espriu en els seus millors escrits (1974) i Viatge a Ítaca amb Josep Carner (1982). Conjuntament amb el seu marit Jordi Geli edità les Memòries d'un pagès del segle XVIII (1978), escrites per Sebastià Casanovas i Canut. Com a poeta publicà Díptic (1972), juntament amb Núria Albó, i Kiparíssia (1980). En la seva vessant de narradora guanyà el Premi Josep Pla amb Les closes (1978) i publicà l'aplec de relats No em dic Laura (1981) i la novel·la Viola d'Amore (1983). Amb la novel·la Sandàlies d'escuma obtingué el 1985 el Premi Lletra d'Or i el Premi de la Crítica de narrativa catalana.

La seva trajectòria com a narradora continuà amb el recull de narracions Artemísia (1989), les novel·les L'agent del rei (1991) i El violí d'Auschwitz (1994), reconeguda amb el Premi Novel·la de l'Any 1995, i el nou recull La daurada Parmèlia i altres contes (1991). Reuní tota la seva poesia, produïda des del 1965, a Columna d'hores (1990). Encara posteriorment produí la novel·la Quadern d'Aram (1997) i el recull Nit de 1911 (1999), que li valgué el premi Octavi Pellissa.

Pel seu interès pel món clàssic publicà també les obres divulgatives Relats de mitologia: els déus (1996), Relats de mitologia: els herois (1996) i Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997). Igualment, impartí nombrosos cursets de divulgació de la mitologia grega per a professors i públic en general.

Part de la seva obra literària fou musicada per Josep Tero en l'espectacle Et deixaré la veu (2002), recollit en el disc del mateix nom.

Membre numerari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1991, el 1994 la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi, i el 1996 fou nomenada filla adoptiva de Figueres (Alt Empordà). El 2004 la Universitat de Girona creà la Càtedra M. Àngels Anglada, amb l'objectiu de promoure la seva obra i la dels escriptors gironins.

En el desè aniversari de la seva mort, el 2010, Edicions Vitel·la reuní i publicà la seva obra poètica completa, prologada pel seu amic personal Sam Abrams.

Llista d'obres

Narrativa

Les closes (Premi Josep Pla, 1978);
No em dic Laura (1981);
Viola d'Amore (1983);
Sandàlies d'escuma (Premi Lletra d'Or i Premi de la Crítica de narrativa catalana, 1985);
Artemísia (1989);
La daurada Parmèlia i altres contes (1991);
L'agent del rei (1991);
El violí d'Auschwitz (1994, Premi Novel·la de l'Any 1995) (traduït a molts idiomes: portuguès, gallec, espanyol, italià, polonès, serbi, croata, grec modern, anglès, alemany, holandès, suec, danè, finès);
Quadern d'Aram (1997) (traduït a l'armeni, el francès i l'holandès);
Nit de 1911 (Premi Octavi Pellissa, 1999).

Poesia

Díptic, en col·laboració amb Núria Albó (1972);
Kiparíssia (1980);
Columna d'hores (1990);
Arietta (1996).

Assaig

Aproximació a la poesia de Salvador Espriu, dins Salvador Espriu en els seus millors escrits (1974);
Viatge a Ítaca amb Josep Carner (1982);
Paisatge amb poetes (1988).

Altres obres

Sebastià Casanovas i Canut, Memòries d'un pagès del segle XVIII, ed. M. À. Anglada i Jordi Geli (1978);
Relats de mitologia: els déus (1996);
Relats de mitologia: els herois (1996);
Retalls de la vida a Grècia i Roma (1997).

Premis

Premis literaris

Altres reconeixements

1991 - Membre de l'Institut d'Estudis Catalans;
1994 - Creu de Sant Jordi;
1996 - Filla adoptiva de Figueres.

Llegat i memòria

Maria Àngels Anglada ha estat votada en un procés participatiu realitzat el març del 2010 a Palafrugell com una de les dones que mereixen un carrer.

Diverses poblacions del país li han dedicat un carrer, una plaça, una avinguda: Figueres (Alt Empordà), Girona (Gironès), Salt (Gironès), Cambrils (Baix Camp), Sant Vicenç de Castellet (Bages), Vilablareix (Gironès), Granollers (Vallès Oriental), Vilafant (Alt Empordà), La Garriga (Vallès Oriental), l'Armentera (Alt Empordà), Malgrat de Mar (Maresme)... La ciutat de Barcelona (Barcelonès) hi ha dedicat uns Jardins. A Vic (Osona), on havia nascut, hi ha un parc que du el seu nom. I a Figueres (Alt Empordà), on morí, hi ha l'escola Maria Àngels Anglada.

La Universitat de Girona creà el 28 d'octubre de 2004 la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada - Carles Fages de Climent, amb l'objectiu de perpetuar la memòria i estudiar l'obra dels escriptors que li donen nom, a través de jornades de treball, seminaris, cursos, itineraris, estudis i publicacions, destinats a contribuir a la divulgació d'una obra literària feta a l'ombra dels clàssics.

Portada de les obres completes de Maria Àngels Anglada i d'Abadal

El passat dilluns 9 de març de 2020 es commemorà el vuitanta-dosè aniversari de la promulgació del Fur del Treball (Fuero del Trabajo), que és una (1) de les set (7) Lleis Fonamentals del franquisme, que fou elaborada i aprovada el 9 de març de 1938 pel Govern de Franco, constituït a Burgos el 31 de gener de 1938, abans de l'acabament de la Guerra Civil, però quan les tropes de Franco portaven ja un clar avantatge en la contesa, a imitació de la Carta del Lavoro promulgada a Itàlia per Edmondo Rossoni i el Gran Consell Feixista italià l'abril del 1927.

Aquest text és d'ideologia falangista, moviment polític anterior al franquisme que tingué certa influència en la qüestió laboral i els mitjans durant la guerra i la dictadura, i entre els seus principals punts s'expliquen la regulació de la jornada laboral i del descans, i la creació de la Magistratura de Treball i els sindicats verticals, que són aquells que agrupaven per igual patrons i obrers (el que en la pràctica impossibilitava els acords), ambdós subordinats a les decisions de l'Estat. Fou parcialment modificat el 1958 amb la Llei de convenis col·lectius, i continuà regulant les relacions laborals a Espanya fins a la creació de l'Estatut dels Treballadors, ja en la democràcia. El Fur del Treball fou definitivament derogat el 29 de desembre de 1978, arran de l'entrada en vigor de l'actual Constitució espanyola.

Drets i deures que el Fur estableix

Els drets i deures que el Fur estableix són els següents:

Dret i deure de la feina

Considera el treball com la participació de l'home en la producció mitjançant l'exercici voluntàriament prestat de les seves facultats, tan intel·lectuals com manuals, segons la personal vocació, amb vista al decòrum i al millor desenvolupament de l'economia nacional.

Sent el treball un deure de tots els espanyols no impedits, resulta també un dret, títol suficient per a exigir l'assistència i tutela de l'Estat:

"... El dret a la feina s'estima conseqüència del deure imposat a l'home per Déu per al compliment dels seus fins individuals i en funció de la prosperitat i grandesa de la pàtria..."

Torcuato Fernández Miranda, pàgina 178.

Dret a la mitja part

L'Estat garanteix el descans dominical, vacances anuals retribuïdes, assegurant la creació de les institucions necessàries per a assegurar el descans dels treballadors i el seu accés al gaudi dels béns de la cultura, la salut, l'esport, etc.

Dret a una retribució justa de la feina

Es crea a Espanya el concepte de salari mínim: el suficient per a proporcionar al treballador i la seva família una vida moral i digna, establint a més el subsidi familiar. L'Estat fixa les bases mínimes per a l'ordenació de la feina, amb subjecció a les quals s'han d'establir les relacions entre treballador i empresa.

"... El contingut primordial d'aquestes relacions serà tant la prestació de la feina i la seva remuneració com l'ordenació dels elements de l'empresa, basada en la justícia, la recíproca lleialtat i la subordinació dels valors econòmics als d'ordre humà i social..."

Torcuato Fernández Miranda, pàgina 179.

Dret al subsidi familiar

La remuneració el treballador estarà en raó directa del seu família, i a aquests efectes s'estableix un subsidi familiar.

Dret a la seguretat i continuïtat en el treball

Protecció en l'aspecte físic, és a dir, previsió i seguretat davant de possibles accidents, considerant les condicions de salubritat i higiene en el treball. Protecció contra acomiadaments arbitraris i també contra l'atur forçós o atur.

Dret a la seguretat en l'infortuni i a les assegurances socials

Mitjançant la previsió social proporcionarà al treballador la seguretat del seu empara davant l'infortuni. Concretament mitjançant assegurances socials de vellesa, invalidesa, maternitat, accidents de treball, malalties professionals, tuberculosi i atur forçós, tendint-se a la implantació d'una assegurança total. Als treballadors ancians es dotarà d'un retir suficient.

Dret a l'accés a la propietat

L'Estat reconeix i empara la propietat privada com a medi natural per al compliment de les funcions familiars, individuals i socials, i assumeix la tasca de multiplicar i fer assequible a tots els espanyols les formes de propietat lligades vitalment a la persona humana: la llar familiar , l'heretat de la terra i els instruments o béns de treball per a ús quotidià.

Deure de la lleialtat i solidaritat en el treball i en la producció

El treball té, a més del seu caràcter individual o familiar, una funció social. Íntimament relacionat amb la prosperitat constitueix un deure de solidaritat basat en les obligacions recíproques que de la feina neixen. ⁷

Significació política del Fur

Aquest Fur neix de la concepció del nou Estat espanyol com un Estat social, definint els drets socials de l'espanyol al mateix temps que els principis rectors de l'Estat en matèria laboral. Des del punt de vista del dret constitucional constitueix la part dogmàtica, en la qual es formula una declaració de principis rectors, el reconeixement de drets i deures i, en general, tot el que té un caràcter enunciatiu i director:

"... Així, doncs, és clar el caràcter dogmàtic de tots dos (2) Furs. La significació política de què ara estudiem, el Fur del Treball, s'ha d'entendre en funció de la finalitat de l'Estat, en l'esfera de la realització de la justícia social i en l'establiment dels principis rectors en aquesta matèria, així com en la consagració dels drets i deures dels espanyols en l'àmbit de la política social ... "

Torcuato Fernández Miranda , pàgines 180-181.

El Fur del Treball consagra els següents principis rectors:

La justícia social com a principi rector de l'Estat.
Caràcter personal de la feina.
Protecció de l'Estat a la feina.
El caràcter personal de la propietat i la propietat familiar.
Sentit social de l'empresa.
Subordinació de l'economia a l'interès nacional.
Reconeixement a la iniciativa privada i caràcter subsidiari de l'Estat en matèria de producció.
L'organització sindical dels factors de la economia.

Preàmbul del Fur del Treball del 1938

Text íntegre del Fur del Treball del 1938

El passat divendres 6 de març de 2020 es commemorà el cent cinquanta-unè aniversari de la presentació de la taula periòdica, o sistema periòdic dels elements per Dmitri Mendeléiev a la Societat Química de Rússia, el 6 de març de 1869, que és una (1) ordenació en una graella o taula dels cent divuit (118) elements químics de menor a major nombre atòmic, de manera que s'aconsegueixen agrupacions d'elements amb propietats atòmiques, físiques i químiques semblants i variacions contínues d'aquestes propietats. S'hi reflecteix la llei periòdica formulada el 1869 pel químic rus Dmitri Mendeléiev de la Universitat Imperial de Sant Petersburg, això és, la semblança dels elements químics cada cert nombre de nombres atòmics.

Els químics consideren que la taula periòdica constitueix la base i l'eix vertebrador dels seus coneixements i ha esdevingut amb els anys un clar element identificador, un símbol de la química.

L'estructura actual de la taula periòdica de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC) consta de:

Cent divuit (118) caselles, una (1) per a cada element químic. La informació mínima de cada casella és el símbol químic de l'element que l'ocupa i el seu nombre atòmic Z. Sovint també hi figura el nom de l'element i la massa atòmica relativa. Addicionalment s'hi posen dades de propietats atòmiques (radi atòmic, energia d’ionització...), físiques (punts de fusió i d’ebullició, densitat...) i químiques (nombre d’oxidació, electrons de valència...)
Set (7) períodes (fileres) de longituds creixents numerats de l'u (1) al (set) 7 i començant per la part superior. El primer període té només dos (2) elements; el segon i el tercer períodes, vuit (8) elements cadascun; el quart i el cinquè, de vuit (8) cadascun, i els sisè i setè en tenen cadascun trenta-dos (32). Si se sintetitzen nous elements químics ocuparan el període vuitè, ara buit.
Divuit (18) grups o famílies (columnes), amb propietats físiques i químiques molt similars. S'anomenen de l'u al divuit (1-18) començant per l'esquerra. Alguns grups tenen noms: el grup u (1) és el dels alcalins, el dos (2) dels alcalinoterris, el setze (16) el dels calcògens, el disset (17) el grup dels halògens i el divuit (18) el grup dels gasos nobles.
Quatre (4) blocs segons les seves configuracions electròniques el bloc s els formen les dues (2) columnes de l'esquerra (alcalins i alcalinoterris) a més de l'hidrogen i l'heli; el bloc p el constitueixen els grups (columnes) del tretze al divuit (13-18), ubicats a la dreta, excepte l'heli; el bloc d, anomenat dels metalls de transició, ocupa el centre amb els grups del tres al dotze (3-12); i el bloc f amb els elements anomenats lantanoides i els actinoides, col·locats en dues files a la part inferior de la taula. L'element cent vint-i-u (121) obrirà el bloc g.

Gràcies a la distribució que realitzà Mendeléiev dels elements químics coneguts a mitjans del segle XIX, pogué predir l'existència d'elements químics encara no descoberts (gal·li, germani...) i les propietats físiques (punt de fusió, densitat, color...) i químiques (massa atòmica, compostos, reactivitat química amb l'aire, l'aigua, els àcids, les bases...) que tindrien. El seu aïllament es realitzà pocs anys després (el gal·li el 1875, el germani el 1886,...) i confirmaren les prediccions fetes pel químic rus, la qual cosa donà un fort suport a la seva taula periòdica.

Posteriorment, la taula periòdica original s'hagué de modificar per incloure grups d'elements que no havien estat predits (gasos nobles, lantanoides) o que se sintetitzaren car no existeixen a la natura (actinoides), que donaren lloc a la taula periòdica actual.

Estructura

En la taula periòdica de la Unió Internacional de Química Pura i Aplicada (IUPAC), els elements químics s'ordenen per ordre creixent de nombre atòmic Z en files (en horitzontal), començant per la part superior esquerra. S'inicia una nova fila quan els electrons de l'escorça atòmica han completat l'orbital atòmic 1s per al primer període i els orbitals atòmics np amb n = 2, 3... per als períodes dos, tres (2, 3)... de manera que els elements que tenen propietats químiques i físiques semblants queden situats en les mateixes columnes (en vertical) perquè tenen configuracions electròniques semblants. És el cas dels gasos nobles que tots tenen configuració electrònica acabada amb ns2 np6, o dels metalls alcalins que tots tenen estructura electrònica acabada en ns1.

Files o períodes

Les files d'elements, s'anomenen períodes i n'hi ha set (7), numerats de l'u al set (1-7) començant per la part superior. No tots tenen el mateix nombre d'elements: a la part superior el període u (1) en té dos (2), l'hidrogen i l'heli, un a l'esquerra i l'altre a la dreta; els períodes dos (2) i tres (3) en tenen vuit (8) cadascun (dos [2] a l'esquerra i sis [6] a la dreta); els períodes quatre (4) i cinc (5) en tenen divuit (18) cadascun; i els períodes sis (6) i set (7) en tenen trenta-dos (32) cadascun. Tanmateix aquest dos (2) darrers períodes tenen quinze (15) elements cadascun (lantanoides i actinoides) que se situen separats a la part inferior, i s'evita així una (1) taula desmesuradament llarga.

La diferència del nombre d'elements a cada període és degut a la diferent capacitat que tenen els nivells energètics atòmics. A mesura que s'augmenta de nivell energètic s'incrementa la capacitat d'acollir electrons. Així al nivell de nombre quàntic principal n = 1 hi caben dos (2) electrons; al nivell dos (n = 2), vuit (8) electrons; al nivell tres (n = 3), divuit (18) electrons i al nivell quatre (n = 4), trenta-dos (32) electrons.

Si se sintetitzen nous elements, caldrà situar-los en el vuitè període. La IUPAC el 1978 aprovà un (1) sistema de nomenclatura per anomenar provisionalment els nous elements fins que se n'aprovés el nom definitiu. Aquests sistema es basa en derivar el nom a partir del nombre atòmic. Els noms provisionals dels deu primers nous elements seran: Uue, ununenni (119); Ubn, unbinili (120); Ubu, unbini (121); Ubb, unbibi (122); Ubt, unbitri (123); Ubq, unbiquadi (124); Ubp, unbipenti (125); Ubh, unbihexi (126); Ubs, unbisepti (127) i Ubo, unbiocti (128).

Columnes o grups

A les columnes, hi queden les famílies o grups d'elements semblants. N'hi ha divuit (18) numerades de l'u al divuit (1-18) començant per l'esquerra. Els grups u (1), dos (2), tretze (13), catorze (14), quinze (15), setze (16), disset (17) i divuit (18) s'anomenen elements del grups principals, i excepte pel grup divuit (18), els dos primers elements de cada grup principal poden anomenar-se elements típics. La resta d'elements s'anomenen elements de transició. Els grups són:

A l'esquerra de la taula hi ha dos (2) grups de sis (6) elements cadascun. El grup u (1) s'anomena dels metalls alcalins és el primer de l'esquerra i inclou el elements liti, sodi, potassi, rubidi, cesi i franci. El grup dos (2), dels alcalinoterris, conté el beril·li, el magnesi, el calci, l'estronci, el bari i el radi.
Al mig hi ha quaranta (40) elements dels grups tres al dotze (3-12) s'anomenen metalls de transició; són els elements de l'escandi (21) al zinc (30) o metalls de transició de grup del ferro; de l'itri (39) al cadmi (48), els metalls de transició del grup del pal·ladi; del luteci (71) al mercuri (80), els metalls de transició del grup del platí i el grup d'elements sintètics del lawrenci (103) al copernici (112). La composició del grup tres (3) és una qüestió no resolta, ja que podria estar format per escandi, itri luteci i lawrenci o, per contra, per escandi, itri, lantani i actini.
A la dreta hi ha vuit (8) grups de sis (6) elements cadascun: el grup tretze (13) o del bor que conté els elements bor, alumini, gal·li, indi, tal·li i nihoni; el grup catorze (14) o del carboni que, a més del carboni, conté el silici, el germani, l'estany, el plom i el flerovi; el grup quinze (15) o del nitrogen, amb nitrogen, fòsfor, arsènic, antimoni, bismut i moscovi; el grup setze (16) o dels calcògens (oxigen, sofre, seleni, tel·luri, poloni i livermori); el grup disset (17) o dels halògens (fluor, clor, brom, iode, àstat i tennes) i el divuit (18) o dels gasos nobles (heli, neó, argó, criptó, xenó, radó i oganessó).
A la part de sota de la taula hi ha dues (2) sèries horitzontals separades amb quinze (15) elements cadascuna, són el grup dels lantanoides (antigament terres rares), que va del lantani al luteci; i el grup dels actinoides, de l'actini al lawrenci.

Tot i que l'hidrogen s'inclou en el grup 1 (alcalins), podria incloure's en el grup disset (17) (halògens) malgrat no és gaire semblant ni a uns ni als altres en les seves propietats químiques. No obstant això, se li assigna el nombre d’oxidació +1 en compostos com el fluorur d’hidrogen, HF i −1 en compostos com l’hidrur de liti, LiH; i per tant es pot considerar que és semblant a un element del grup u (1) (alcalins) i a un element del grup disset (17) (halògens), respectivament, en compostos d'aquests dos (2) tipus, prenent el lloc primer de Li i després de F al fluor de liti, LiF. L'hidrogen és, de fet, l'element més singular: cap altre element no s'hi assembla, de la mateixa manera que el sodi s'assembla al liti, el clor s'assembla al fluor i el neó s'assembla a l'heli. És l'únic element que no es pot considerar convenientment com a membre d'un grup.

Blocs

Si comparem les configuracions electròniques dels elements amb la taula periòdica, ens adonem que cada període comença amb l'addició d'un (1) electró en un (1) nou nivell energètic, no ocupat prèviament. Així, l'hidrogen i els elements del grup u (1) tenen una (1) configuració electrònica ns1, en què n és el nombre quàntic principal del darrer nivell, o el més extern. Aquest nivell normalment s'anomena nivell o capa de valència perquè és el que caracteritza químicament l'element. Segons el tipus de configuració electrònica hom diferencia quatre (4) grans blocs, s, p, d i f, els quals solen diferenciar-se amb colors diferents en algunes taules periòdiques.

Bloc s

Els elements dels grups u (1) i dos (2) (a la figura 1A i 2A), l'hidrogen, els alcalins, alcalinoterris i l'heli, tenen configuracions ns1 els dos (2) primers i ns2 els dos (2) darrers, i s'anomenen elements del bloc s. Està constituït per un (1) total de catorze (14) elements. Són elements químics àtoms dels quals tenen electrons que inicien l'ocupació d'un (1) nou nivell d'energia, la qual cosa fa que siguin fàcilment ionitzables i formin cations. És excepcional la posició de l'heli situat a la dreta de la taula periòdica per agrupar-lo amb la resta de gasos nobles amb els quals comparteix propietats. Això és degut al fet que el nivell n = 1 no té orbitals p i l'heli completa el nivell.

Bloc p

Els grups del tretze (13) al divuit (18) (a la figura 3A a 8A) tenen configuracions de ns2 np1 a ns2 np6, respectivament, i s'anomenen elements del bloc p. En total hi ha trenta-sis (36) elements si es compten els artificials del període set (7). Són elements químics amb àtoms que completen els subnivells energètics s i p. És un bloc on es produeix una (1) transició del caràcter metàl·lic al no metàl·lic, de l'esquerra cap a la dreta, i més aviat els situats a la part superior que els de la part inferior. Al mig queden elements amb propietats entre uns i els altres que s'anomenen metal·loides o semimetalls. Són el bor (B), el silici (Si), el germani (Ge); l'arsènic (As), l'antimoni (Sb), el tel·luri (Te) i el poloni (Po), situats en una (1) diagonal que baixa d'esquerra a dreta. Els que tenen caràcter no metàl·lic són elements que poden acceptar electrons i formar anions. La configuració del nivell de valència ns2 np6 correspon als gasos nobles i és especialment estable, com es dedueix de les seves baixes reactivitats.

Bloc d

Els elements dels grups tres (3) al dotze (12) (a les figures de la 3B a la 8B, i 1B i 2B) s'anomenen elements o metalls de transició o elements del bloc d. Cada una de les sèries horitzontals d'aquests elements correspon a l'ocupació tardana del subnivell d del nivell (n-1) d'aquests àtoms. Com qualsevol subnivell d pot acollir deu (10) electrons, hi ha deu (10) elements per a cada nivell (quatre [4], cinc [5] i sis [6]) d'aquest bloc. Tots tenen propietats típiques dels metalls. Els del període set (7) són tots artificials i es desintegren molt ràpidament. S'han sintetitzat pocs àtoms i no és possible mesurar cap propietat.

Bloc f

Finalment, queda el bloc f, els dels elements de transició interna, constituït pels lantanoides i actinoides que van ocupant els catorze (14) orbitals f del nivell (n-2). Cadascun dels dos (2) grups té elements molt semblants, amb propietats que es diferencien molt poc. Els situats després de l'urani (U) s'anomenen elements transurànics, i són tots artificials i inestables, excepte els primers (neptuni, plutoni i americi) tots els seus isòtops tenen vides mitjanes de molt curta durada.

Propietats periòdiques

Propietats periòdiques atòmiques

Radi atòmic

El radi atòmic és la distància entre el nucli de l'àtom i els electrons més externs.

En un grup de la taula periòdica, creix en augmentar el nombre atòmic Z, perquè el darrers electrons, anomenats de valència, estan cada vegada més allunyats del nucli. El primer factor que hom ha de considerar és que en baixar dins d'un (1) grup, els electrons ocupen cada vegada nivells d'energia més alts i, per tant, més allunyats del nucli, la qual cosa dóna lloc a un (1) augment del radi atòmic. En part, aquest augment es compensa amb l'increment de la càrrega nuclear. Els àtoms que estan més avall tenen una càrrega nuclear més elevada que els que estan per damunt i, segons la llei de Coulomb, l'atracció a la qual estan sotmesos els electrons és major, cosa que fa que s'aproximin al nucli disminuint el radi. Però aquest segon factor es veu en part compensat per un (3) tercer factor, l'efecte d'apantallament dels electrons interiors, els quals repel·leixen els electrons exteriors i redueixen l'efecte d'atracció del nucli. En conjunt, aquests tres (3) factors donen que el radi atòmic augmenti considerablement en davallar dins d'un (1) grup i els elements que estan situats a la part inferior de la taula periòdica tinguin radis majors.
En un període, el radi atòmic disminueix en augmentar Z. En aquest cas intervenen només dos (2) factors: el primer és que els electrons més externs estan situats tots en el mateix nivell, la qual cosa fa que el radi no variï. El segon factor és l'augment de la càrrega nuclear que es produeix en avançar dins d'un (1) període. Això produeix una (1) contracció dels àtoms i una (1) disminució del seu radi. Els electrons interns produeixen apantallament, però per a tots els àtoms és el mateix, ja que els nivells ocupats sempre són els mateixos i no és un (1) factor determinant.

Volum atòmic

El volum atòmic és l'espai que ocupa un (1) àtom.

En un (1) grup, augmenta en augmentar el nombre atòmic Z. La causa, la trobem perquè dins d'un (1) grup en baixar cada vegada hi ha ocupats nivells més alts d'energia que estan més allunyats del nucli. Això fa que els àtoms tinguin un (1) volum major. Hi ha un (1) factor que s'oposa a aquest augment i és l'augment de càrrega nuclear que fa que l'atracció electroestàtica sigui més elevada en baixar dins d'un (1) grup. Però part d'aquesta atracció es veu compensada per l'apantallament, la repulsió dels electrons més interns.
En un (1) període passa el mateix que amb el radi, és a dir, disminueix en augmentar Z. La causa, la trobem perquè els electrons ocupen el mateix nivell energètic i en avançar en el període la càrrega nuclear augmenta. Per això, l'atracció electroestàtica sobre els electrons augmenta i el volum es redueix.

Energia de ionització

L'energia de ionització és l'energia que cal subministrar a un (1) àtom en el seu estat fonamental i gasós per a arrancar-li un (1) electró, segons l'equació X; X+ +E-. Pel primer electró, s'anomena primera energia de ionització, pel segon, segona energia de ionització i així successivament.

En un (1) grup disminueix en augmentar el nombre atòmic Z. A la figura adjunta, s'observa clarament amb els gasos nobles (els màxims) o amb els alcalins (els mínims). La causa d'aquesta variació és que, si bé en baixar dins d'un grup, la càrrega nuclear és major i, en principi, l'atracció electroestàtica també ho és, la posició dels electrons de la darrera capa és cada vegada més allunyada del nucli i això fa que l'atracció electroestàtica, segons la llei de Coulomb, sigui menor, ja que és inversament proporcional a la distància entre càrregues (protons del nucli-electró més extern). També s'ha de considerar la repulsió dels electrons interns, l'apantallament, que redueix l'atracció del nucli. Amb tot això, les energies de ionització disminueixen en baixar dins d'un (1) grup, per tant els àtoms que se situen a la part més baixa de la taula periòdica són més fàcilment ionitzables.

En un (1) període creix en augmentar Z. Quan s'avança dins d'un (1) període augmenta el nombre de protons i, per tant, la càrrega nuclear, i es produeix una (1) atracció electroestàtica major sobre els electrons. Contràriament al que passa dins d'un (1) grup, tots els electrons més externs en un (1) període ocupen la mateixa capa i, per això, se situen d'entrada a distàncies semblants del nucli i amb la major càrrega nuclear s'aproximen més a aquest. Així, els electrons més externs estan més propers al nucli, la qual cosa implica major atracció electroestàtica i, també, la càrrega nuclear és major, per tant també major atracció. En conseqüència, les energies de ionització augmenten considerablement dins d'un (1) període com s'observa a la figura. El darrer element del període, el gas noble, és el que té l'energia de ionització major. Després hi ha una (1) baixada en omplir-se un (1) altre nivell energètic i allunyar-se el darrer electró del nucli.

Electroafinitat

Electroafinitat o afinitat electrònica és l'energia que desprèn un (1) àtom en el seu estat fonamental i gasós quan guanya un electró i passa a ser un (1) anió. Podem representar-ho per X + e-; X-

En un (1) grup disminueix en augmentar el nombre atòmic Z, ja que els nous electrons se situen en orbitals cada vegada més allunyats del nucli on l'atracció electroestàtica del nucli és més feble per la llei de Coulomb.
En un (1) període creix en augmentar Z perquè la càrrega nuclear augmenta en avançar en un (1) període i els electrons se situen en el mateix nivell, per tant cada vegada més propers al nucli i més atrets.

Electronegativitat

Electronegativitat és la capacitat que té un (1) àtom per a atreure els electrons de l'enllaç covalent que forma amb un (1) altre àtom, és a dir, tendència que presenta un (1) àtom a compartir desigualment els electrons de l'orbital o els orbitals del seu enllaç. Hom ha convingut d'acceptar com a valor de l'electronegativitat d'un (1) element el valor que aquest agafa en combinar-se amb l'hidrogen. L'escala d'electronegativitats fou calculada per primera vegada per Linus Pauling a partir dels moments dipolars, electroafinitats i potencials de ionització, bo i donant com a valor patró 4,0 per al fluor. L'electronegativitat és emprada en fórmules empíriques per a calcular el caràcter iònic d'un (1) enllaç i també per a calcular de manera aproximada la longitud d’enllaç a partir de la longitud dels radis covalents.

En un grup disminueix en augmentar Z, ja que si bé augmenta la càrrega nuclear també augmenten els nivells ocupats i els darrers electrons, els que formen els enllaços estan més allunyats del nucli en davallar a la taula periòdica.
En un període creix en augmentar Z, ja que augmenta la càrrega nuclear efectiva per l'augment del nombre de protons i els electrons se situen tots en el mateix nivell. Els elements químics situats a la dreta de la taula periòdica són els més electronegatius exceptuant-ne els gasos nobles.

Propietats periòdiques físiques

Les propietats físiques dels elements químics varien seguint la llei periòdica. Propietats com el punt de fusió, el punt d'ebullició, a conductivitat tèrmica, la calor específica, la duresa i la densitat mostren variacions periòdiques amb el nombre atòmic. Sovint la variació no és tan regular com la que es produeix amb les propietats periòdiques atòmiques, perquè la relació d'aquestes propietats físiques i la configuració electrònica no és directa.

Com a exemples, es poden citar la densitat i els punts de fusió. Ambdues propietats es poden representar respecte al nombre atòmic, i s'hi observa una (1) successió de màxims i mínims. En el cas de la densitat, els mínims corresponen als metalls alcalins i augmenta en davallar dins del grup. En el cas dels punts de fusió, els mínims corresponen als gasos nobles, i també augmenten els punts de fusió en davallar dins del grup.

Propietats periòdiques químiques

Les propietats periòdiques químiques són les que emprà Mendeléiev per a descobrir la llei periòdica. A continuació se'n detallen algunes:

València

La valència dels elements és una (1) propietat periòdica, ja que tots els elements d'un (1) grup tenen la mateixa valència.

Per exemple, tots els alcalins tenen valència 1; tots els alcalinoterris tenen una (1) valència dos (2), tots els gasos nobles tenen valència zero (0), tots els halògens tenen valència u (1), etc. Així, els òxids, per exemple, dels elements del grup catorze (14), tenen fórmules iguals: CO₂, SiO₂, GeO₂, etc.

També s'observa una (1) regularitat en un (1) període que es representa a la taula adjunta. Si deixem a part els elements dels blocs d i f, i només ens fixem en els dels blocs s i p (grups u [1] i dos [2] i del tretze [13] al divuit [18]), s'observa que la valència s'incrementa en una (1) unitat en passar d'un (1)element a l'altre, fins a arribar a un (1) màxim, en l'element del grup catorze (14), i després es redueix d'unitat en unitat fins als gasos nobles (zero [0]). L'explicació d'aquest fet és molt simple: els elements del mateix grup de la taula periòdica tenen el mateix nombre d'electrons en la seva capa de valència.

Caràcter metàl·lic

Els metalls són materials generalment durs i tenaços, bons conductors de la calor i de l'electricitat, per bé que aquesta conductivitat disminueix en augmentar la temperatura; mentre que els no-metalls poden ser aïllants o semiconductors a temperatures baixes són mals conductors de l'electricitat i la calor, per bé que la conductivitat elèctrica en aquests materials augmenta amb la temperatura. El caràcter metàl·lic disminueix a mesura que hom es desplaça d'esquerra a dreta en un (1) període. El caràcter dels primers grups, situats a l'esquerra, (alcalins i alcalinoterris) és molt elevat i disminueix progressivament fins a arribar als halògens i als gasos nobles, típicament no-metalls, ubicats a l'extrem dret de la taula periòdica.

Dins del bloc p hi ha uns elements anomenats semimetalls, si bé tenen un (1) comportament bàsicament de no-metall, presenten fenòmens com el de la semiconductivitat i defineixen una zona intermèdia entre els metalls i els no-metalls. Aquest elements són el bor del segon període; el silici del tercer període; el germani i l'arsènic del quart període; l'antimoni i el tel·luri del cinquè, i l'àstat del sisè.

Els elements superpesants, a partir del meitneri, són elements artificials dels quals se sintetitzen uns pocs àtoms amb una (1) vida mitjana de mil·lisegons. Per tant, no se’n pot confirmar el caràcter metàl·lic.

Història

Tríades de Döbereiner

El farmacèutic alemany Johann W. Döbereiner l'any 1817 observà que la massa atòmica de l'estronci era quasi igual al valor mitjà de les masses atòmiques del calci i del bari, elements químicament semblants en propietats físiques i químiques a l'estronci:

La densitat també era una (1) propietat que complia aproximadament la mateixa regla. El 1829 mostrà l'existència de més grups de tres (3) elements, tríades, que formaven compostos de composició similar i amb propietats semblants: sofre, seleni, tel·luri; clor, brom i iode; liti, sodi i potassi. L'any 1850 els químics havien aconseguit identificar prop de vint (circa 20) tríades, que indicaven entre els elements una (1) certa regularitat.

El caragol tel·lúric

El 1862 el francès Alexander Émile Béguyer de Chancourtois construí la seva vis tellurique (caragol tel·lúric), en la qual els elements estaven situats per ordre creixent de masses atòmiques en una (1) hèlix al voltant d'un (1) cilindre vertical, de manera que els elements que quedaven els uns sota els altres tenien propietats semblants. Això ho aconseguí fent que la diferència de masses atòmiques en cada volta fos de setze (16) unitats. Descobrí la llei periòdica però no aconseguí publicar el gràfic i quan ho aconseguí no fou conegut pels químics.

Les octaves de Newlands

El 1864 un (1) químic anglès, John A. R. Newlands, descobrí que en ordenar els elements coneguts segons la seva massa atòmica, el vuitè element tenia propietats similars al primer, el novè al segon i així successivament, cada vuit (8) elements, les propietats es repetien. Ho anomenà llei de les octaves, recordant les notes musicals. Però no trobà suport entre la comunitat científica.

La taula de Mendeléiev

El 1869 Mendeléiev publicà el que es considera la primera taula periòdica. Ordenà els elements seguint la seva massa atòmica, però no fixà el període de repetició de propietats, sinó que l'amplià a mesura que augmentava la massa atòmica. Invertí l'ordre d'alguns elements perquè encaixessin les seves propietats amb les dels elements adjacents, considerà que hi havia masses atòmiques mal calculades i deixà forats, indicant que corresponien a elements encara no descoberts.

Paral·lelament, el 1870, el químic alemany Lothar Meyer estudiava els elements de manera gràfica, representant el volum de cada àtom en funció del seu pes, obtenint una gràfica en ones cada vegada majors. Fou el descobriment de la llei periòdica, però arribà un (1) any massa tard.

Posteriors modificacions

El descobriment dels gasos nobles, elements desconeguts per Mendeléiev, obligà a cercar-los lloc en la taula periòdica. Així,William Ramsay proposà el 1897 la creació d'un (1) nou grup d'elements.

El químic txec Bohuslav Brauner el 1902 publicà una (1) taula periòdica on separà de la resta d'elements als lantanoides, que els posà ocupant una única casella amb onze (11) elements.

El 1905 el químic suís Alfred Werner publicà una (1) versió llarga de la taula periòdica que separa els metalls de transició dels lantanoides. El 1928 el científic francès Charles Janet publicà una (1) taula periòdica llarga basant la seva organització en la configuració electrònica dels àtoms sorgida de la mecànica quàntica. La seva transformació fou la que donà origen a la taula actual.

L'any 1945 Glenn Seaborg demostrà l'existència de la sèrie dels actinoides, molts dels quals, els transurànids sintetitzà amb els seus col·laboradors durant la primera meitat del segle XX. Segons Seaborg, els actinoides havien de formar un grup com ho feien els lantanoides i per sota d'aquests, separats dels metalls de transició del bloc d amb els quals havien estat agrupats inicialment.

L'any 2019 ha estat proclamat Any Internacional de a Taula Periòdica dels Elements Químics per la UNESCO.

Altres formats

Diferents científics han proposat altres formats de la taula periòdica sense abandonar l'ordenació per ordre creixent de nombre atòmic, algunes de les quals figuren a continuació. Algunes permeten visualitzar millor la llei periòdica d'algunes propietats, però només són emprades per una minoria de científics. La taula periòdica d'ús generalitzat és la que s'ha descrit en aquest article i és l'oficial de la IUPAC.

La taula periòdica en altres camps

La taula periòdica com a motiu artístic

Diferents artistes plàstics han emprat la taula periòdica com a motiu per a les seves obres. Alguns d'ells són l'estatunidenc Blair Bradshaw que ha realitzat diferents obres a partir de la taula periòdica o dels elements així com s'hi representen: Periodic table (black) (2009), 3 hydrogens (2011), The city loved him so (2010), Periodic table (tower) (2014) i Periodic table (2016), entre altres; Erich Füllgrabe, Keith Wilson a l'escultura Periodic table (2004); Rebecca Kamen en el seu projecte Divining Nature: An Elemental Garden (2009); Sonya Rapoport en el collage Objects On My Dresser, Phase 10: Periodic Table of the Elements (1983); Simon Patterson en les obres 24 hours 16 hours (1995), Untitled 24 hours i d'altres; o David Clark.

La taula periòdica en el món comercial

La taula periòdica s'empra en el món comercial com a motiu de decoració en molts d'objectes: pòsters, camisetes, corbates, tasses, vitralls, autobusos, etc. I els símbols dels elements són emprats per jugar amb ells i construir-hi paraules, les quals s'empren per a estampar-les en camisetes, tasses, etc.

Per altra banda l'estructura de la taula periòdica ha servit de font d'inspiració per a molts d'autors que han ordenat de forma semblant altres temes creant símbols seguint el mateix estil que l'emprat per simbolitzar els elements químics. En el camp de la literatura s'han dissenyat taules periòdiques sobre característiques de la narrativa, narradors actuals estatunidencs, escriptors més destacats de tots els temps, de les saga de Harry Porter, de Joc de Trons, de la Terra Mitjana, Satar Wars, etc. En el camp del disseny gràfic també s'ha utilitzat l'estructura de la taula periòdica per classificar-hi cent (100) dels tipus de lletra més usats. En el camp dels esport s'han dissenyat taules semblants a la periòdica per recollir els millors jugadors de futbol americà, guanyadors del Grand Prix de fórmula 1,... A cinematografia s'han dissenyat taules periòdiques amb les millors pel·lícules de ciència-ficció, etc.

La taula periòdica més petita

El 2010 la Universitat de Nottingham rebé un (1) rècord mundial Guinness per a crear la taula periòdica més petita del món. Gravada sobre un cabell del químic Martyn Poliakoff, mesurava només noranta (90) µm per quaranta-sis (46) µm. El 2019 investigadors de la mateixa universitat bateren el seu propi rècord, utilitzant litografia de feixos d'electrons. La taula es presentà en un xip de silici juntament amb retrats minúsculs de Dmitri Mendeléiev i Iuri Oganessian, l'única persona viva el 2019 que té un (1) element químic amb el seu nom (oganessó). Cada retrat és d'uns trenta (circa 30) μm per trenta (30) μm, i la taula periòdica de només catorze (14) µm per set (7) µm, menys d'una quarantena (-40) de l'àrea del registre anterior. Richard Cousins la creà fent servir un (1) feix d'electrons d'alta energia de pocs nanòmetres de diàmetre per fer una resistència a una pel·lícula de polímer. El patró 3D fet a la resistència fou transferit al silici mitjançant gravat d'ions i es diposita una capa fina d'or sobre el xip mitjançant l'evaporació tèrmica. L'or només s'adhereix a l'àrea definida pel feix d'electrons i la resta s’alimenta simplement en un (1) dissolvent que deixa el patró desitjat.

Imatge de la taula periòdica dels elements químics

Fotografia de Dmitri Mendeléiev

Els elements del grup quinze (15), o grup del nitrogen

Configuracions electròniques dels diferents blocs

Els calcògens del grup setze (16) del bloc p

Lantanoides

Variació del radi atòmic dels elements amb el número atòmic

Volum atòmic en funció de la massa atòmica

Energies d'ionització dels elements en funció del número atòmic

Electronegativitat de Pauling

Punts de fusió dels elements dels quart, cinquè i sisè períodes respecte del grup

Argent, un (1) metall

Brom, un (1) no-metall

Cargol tel·lúric de Chancourtois

Octaves de Newlands

Taula periòdica de Mendeléiev (1869)

Espiral de Theodor Benfey (1960)

Bucle de James Franklin Hyde

De Timmothy Stowe

De Charles Janet (1929) i Tarantola (2000)

Espiral homeopàtica de Jan Scholten

D'Emil Zmaczynski & Thomas Bayley

ADOMAH de Valery Tsimmerman

Una (1) variant moderna del vis tel·lúric de Chancourtois

Corbata decorada a partir de la taula periòdica

El passat dijous 5 de març de 2020 es commemorà el vuitanta-unè aniversari del cop d'estat militar de Segismundo Casado i la constitució del Consell Nacional de Defensa, a Madrid el 5 de març de 1939, el qual fou un organisme que assumí el paper de govern provisional en el que quedava de la República Espanyola després de l'esmentat cop militar protagonitzat pel coronel Casado contra el Govern de Negrín.

Mitjançant aquest cop, que tingué lloc a Madrid, el 5 de març de 1939, es pretengué posar fi a la Guerra Civil mitjançant un acord entre militars, que limités les anunciades represàlies dels vencedors del bàndol revoltat encapçalat pel general Franco i evitar l'intent del govern de Negrín, que tenia el suport del Partit Comunista d'Espanya i un sector del Partit Socialista Obrer Espanyol, de perllongar el conflicte fins a enllaçar amb la immediata conflagració europea; única possibilitat, segons la seva opinió, de pervivència de la Segona República Espanyola .

Antecedents

El president del Govern republicà, Juan Negrín, havia passat a França amb els seus ministres el 8 de febrer davant el triomf del bàndol revoltat en l'Ofensiva de Catalunya, acabada el 10 de febrer. El mateix 8 de febrer els revoltats havien pres Menorca, mentre les autoritats locals de la República (encapçalades per l'almirall Luis González de Ubieta) evacuaven pacíficament en vaixells de la marina britànica. Mentrestant, la Unió Soviètica havia suprimit els subministraments a la República el 5 febrer.

Negrín i els seus ministres tornaren a Espanya dies després, i es van instal·lar en l'anomenada "Posició Yuste" situada a la petita localitat alacantina de Petrer (Vinalopó Mitjà), a tocar de la industriosa Elda (Vinalopó Mitjà), situada entre la carretera d'Alacant (Alacantí) a Ocaña (Toledo) i el ferrocarril a Madrid, propera també a un important aeròdrom militar a Monòver (Vinalopó Mitjà), visità a continuació València (Horta) i Madrid. La ubicació de la "Posició Yuste" fou utilitzada després del cop de Casado com a justificació de la mateixa en assegurar que Negrín parlava de mantenir la resistència a ultrança mentre que en la pràctica, la proximitat a l'aeròdrom de Monòver (Vinalopó Mitjà) els permetia abandonar ràpidament territori espanyol. El mateix argument s'utilitzà per a referir-se al Partit Comunista d'Espanya (PCE), principal aliat governamental de Negrín, que també havia fixat el seu nou quarter general, i instal·lat els seus màxims líders, en una finca campestre propera a Elda i Monòver (Vinalopó Mitjà), la qual cosa també els facilitaria una ràpida fugida.

La situació bèl·lica de la República Espanyola era molt dolenta després de l'enfonsament final de Catalunya: encara que l'Exèrcit Popular comptava en teoria amb gairebé cinc-cents mil (500.000) soldats (el Grup d'Exèrcits de la Regió Central), els generals republicans Antonio Escobar i Manuel Matallana reclamaren el 12 de febrer davant Negrín que aquestes tropes estaven amb insuficient vestuari i menjar, amb escassetat d'armament (amb prou feines noranta-cinc mil (95.000) fusells de reserva disponibles per a tot l'exèrcit) i amb molt poca cobertura aèria (uns cent cinquanta [circa 150] avions, en total, de les FARE); incapaços de resistir una ofensiva seriosa de les tropes de Franco, demandaren entaular negociacions amb els revoltats en considerar la guerra com perduda per la República.

Tot i els reclams dels militars per un cap negociat de la guerra, Negrín i el PCE insistiren a continuar la resistència, en la qual cosa rebrien el suport inicialment pel general José Miaja; mentrestant el PCE considerava que una gran guerra europea (del Regne Unit i França contra Alemanya i Itàlia) salvaria la República, la qual cosa era també un desig de Stalin: que el renovat poder militar de nazis i feixistes es llancés primer contra l'Europa occidental i no contra l'URSS.

La motivació final del cop militar es gestà el 26 de febrer de 1939, després de difondre's la notícia que el règim de Franco havia estat reconegut pel Regne Unit i França, mentre que la República només controlava la regió sud-oriental del país i el triomf final del bàndol franquista semblava qüestió de temps. El dia 28 de febrer Manuel Azaña, des de París, dimití de la Presidència de la República; Azaña també s'havia negat abans a accedir a les peticions de Juan Negrín perquè tornés a Espanya. Amb aquesta actitud, als colpistes els semblà evident la manca d'autoritat autèntica de Negrín i la desmoralització que imperava inclusivament entre alguns dels principals dirigents republicans, el que motivà que militars professionals, republicans d'esquerra, socialistes i anarquistes (amb l'expressa exclusió de comunistes i de socialistes "negrinistes") conspiressin per a la formació d'un govern substitut, amb l'única finalitat d'intentar negociacions de pau amb les forces de Franco. Certament Diego Martínez Barrio es negà a assumir a París el comandament presidencial com a successor d'Azaña, i així mateix rebutjà la idea de retornar a sòl espanyol.

Història

El cop de Casado i la creació del Consell

El 2 de març Negrín intentà calmar els rumors d'una revolta a les files republicanes, formulant una sèrie d'ascensos militars (incloent l'ascens de José Miaja a tinent general encara que aquesta ocupació hagués estat abolida el 1931) i una àmplia modificació de comandaments que no arribà a realitzar-se, designant militars comunistes (o afectes al PCE) per a diversos llocs clau. L'única designació de Negrín que pogué complir fou el nomenament de l'oficial comunista Francisco Galán com a cap de la guarnició de la ciutat portuària de Cartagena (Múrcia), base de l'esquadra naval republicana; però Galán no pogué evitar l'amotinament massiu dels oficials (recolzats per mariners simpatitzants dels anarquistes ) que el 4 de març prengueren possessió de tots els vaixells de la flota i fugiren amb ells a Algèria, al·legant que volien evitar que les tropes comunistes s'apoderessin d'aquests navilis. Un cop al nord de l'Àfrica, deixaren la flota en mans de les autoritats franceses i foren retinguts els oficials i les tripulacions.

La rebel·lió de Cartagena fou seguida de la revolta militar a Madrid, la qual ocorregué el 5 de març dirigida pel coronel Segismundo Casado. Negrín es comunicà amb els rebels des de la "Posició Yuste" però no convencé els revoltats. La presidència del Consell li fou oferta al veterà líder socialista Julián Besteiro, el personatge més popular dels membres, que no l'acceptà en considerar que hauria de presidir un militar a causa de les circumstàncies, encara que acceptà una conselleria de les vuit (8) que componien el Consell, i quedà la presidència en mans del general Miaja.

Les tropes republicanes comunistes respongueren al cop atacant Madrid els dies 6 i 7 març de 1939, enfrontant-se també als batallons anarquistes de Cipriano Mera, que es dirigien a Madrid a donar suport al Consell. A l'igual que a la Barcelona del maig del 1937, sorgia una guerra civil interna dins d'un bàndol de la Guerra Civil, mentre Negrín i el seu govern s'esforçaven a mantenir la lleialtat d'alguns caps militars afectes al PCE per a continuar resistint.

No obstant això, els assessors soviètics que romanien al quarter general del PCE preparaven pel seu compte una ràpida evacuació el mateix 6 de març, donant per perduda a la República. Després de diversos intents de formar un nucli de resistència, el matí del 6 de març arribà a les ciutats de Petrel i Elda (Vinalopó Mitjà) la notícia que les tropes de Alacant (Alacantí) s'unien a Casado, la qual cosa precipità l'evacuació del govern i dels caps principals del PCE. La tarda d'aquest mateix dia Negrín abandonà Espanya sortint en avió des de Monòver (Vinalopó Mitjà) amb els seus ministres. Poques hores després el seguien des del mateix punt els assessors soviètics i tota la prefectura màxima del PCE que hi era present, juntament amb molts altres líders comunistes estrangers que els acompanyaven. Aquest mateix dia el Consell Nacional de Defensa seguia combatent els comunistes a Madrid (els que ja dominaven el centre de la ciutat). A Ciutat Reial (Castella-la Manxa) les tropes comunistes de Martínez Cartón s'oposaren al Consell, però les tropes de l'Exèrcit d'Extremadura del general Escobar esclafaren qualsevol intent.

En saber de la fugida dels seus líders amb els assessors soviètics, les unitats del PCE quedaren molt confoses i intentaren continuar la lluita però aviat van desistir en advertir que havien quedat abandonats a la seva sort i sense rebre instruccions dels seus líders ja evacuats. L'11 de març, després de dies de deliberacions, els comunistes deposaren les armes a canvi que Casado no prengués represàlies.

Contactes amb Franco

El 12 de març el Consell Nacional de Defensa condemnà a mort els líders comunistes que havien lluitat contra la seva autoritat a Madrid, i dictà mesures urgents per a eliminar la influència comunista a l'exèrcit (abolició dels comissaris polítics, supressió de l'estrella vermella en l'uniforme militar, supressió del puny tancat com a salutació militar, etc.). Immediatament el Consell intentà arribar a un acord amb el règim de Francisco Franco per a aconseguir un acord de pau, però les autoritats franquistes insistien des del febrer en què només s'admetria la rendició incondicional de la República.

El 8 de febrer el govern de Franco havia dictat a Burgos la Llei de responsabilitats polítiques, en la que es condemnava per endavant (i de manera retroactiva) pràcticament tot individu que hagués donat suport activament al bàndol republicà des del 18 de juliol de 1936, civil o militar, sense importar el seu càrrec, partit, o jerarquia. En conèixer-se el contingut d'aquesta Llei a la zona republicana cresqué la por a les represàlies, ja que la norma donava a Franco un poder absolut i discrecional per a exercir represàlies contra tots els simpatitzants de l'antic Front Popular .

El 19 de març Franco acceptà rebre als enviats republicans i en efecte Casado envià el dia 23 uns emissaris a Burgos, els coronels Garijo i Ortega, per a negociar directament amb el bàndol franquista; el Consell Nacional de Defensa esperava almenys que, si Franco no acceptava condicions de pau, almenys garantís l'absència de represàlies. No obstant això, des que el Regne Unit i França ja havien reconegut el règim de Franco, i després de l'aclaparadora victòria de l'Ofensiva de Catalunya es reforçaven les ànsies del bàndol revoltat per a exigir una capitulació sense condicions a la República, més encara sabent que aquesta es reconeixia vençuda i incapaç de resistir més temps. Això evitava un "compromís entre militars" d'última hora (similar a l'Abraçada de Bergara) que legitimés després als republicans per formar oposició i entorpís l'autoritat absoluta del nou cabdill.

Aquest mateix dia 23 es realitzaren les converses, on els enviats de Franco reiteraren que només seria acceptada la rendició sense condicions de les tropes republicanes, afegint que en un termini de dos (2) dies l'aviació de la República hauria de ser lliurada als franquistes, i que el 27 de març es decretaria un alt al foc en tots els fronts perquè les tropes franquistes avancessin: davant això les forces republicanes només haurien rendir-se i lliurar les armes. Sobre les temudes represàlies, Franco tan sols oferia una vaga promesa verbal de justícia als que no haguessin comès crims, sense donar més explicacions. Tampoc s'acceptà la comanda republicà d'executar una "rendició per zones" per a donar temps als refugiats que desitgessin sortir d'Espanya.

Els emissaris de Casado demanaren en va un total de vint (20) dies per a complir aquestes exigències però això els fou negat: només se'ls permeté redactar un document que fixés una manera pacífica de procedir a la rendició, ja que les tropes franquistes simplement avançarien en ofensiva quan vencés el termini fixat per Franco. Finalment, el 25 de març dels emissaris de Franco protestaren perquè l'aviació republicana no s'havia lliurat encara, acusant Casado de no controlar les seves tropes i no estar per tant en condicions de negociar. Els emissaris republicans tornaren a Madrid el matí del 26 de març per a apurar el lliurament de l'aviació però ja era tard. A la matinada del 27 de març Franco no esperà més i ordenà a les seves tropes llançar l'ofensiva.

Fi del Consell

El 27 de març Franco ordenà als seus exèrcits avançar en una ofensiva final. Casado ordenà a les tropes de la República només que es rendissin sense resistència, encara que en les setmanes prèvies gran quantitat de soldats republicans ja havien desertat massivament, sense que els seus oficials ho impedissin. Al llarg del dia 27 els rebels capturaren trenta mil (30.000) presoners en la primera línia de front, i totes les localitats que pogueren. En saber d'aquesta situació a la rereguarda el Exèrcit Popular Republicà s'autodesmobilitzava en tot el front: divisions i regiments es dissolien immediatament en saber de la proximitat dels franquistes, mentrestant els soldats abandonaven posicions i armes per a tornar a casa.

En simultani, diversos simpatitzants republicans (molts que havien exercit llocs administratius de tot nivell), socialistes, anarquistes i comunistes fugien en massa cap a les ciutats de la costa mediterrània, les més allunyades del front, amb l'esperança d'abandonar Espanya en algun vaixell i així fugir de les represàlies que el bàndol revoltat ja havia anticipat contra els vençuts, i formaren així llargues columnes de refugiats. En els molls de Alacant (Alacantí), València (Horta) i Cartagena (província de Múrcia) milers de refugiats republicans es van concentrar esperant una immediata evacuació en vaixells estrangers, ja que la flota republicana havia fugit a Algèria.

El 28 de març els franquistes prenien Madrid sense resistència, i arrestaren Julián Besteiro, qui havia decidit compartir la sort dels civils madrilenys i no fugir a l'estranger. Casado sortí de Madrid cap València (Horta) el matí del 28 de març, deixant el Consell Nacional de Defensa pràcticament dissolt aquest mateix dia. El vespre del 28 de març els franquistes prengueren també tot el front republicà d'Extremadura i d'Andalusia, de nou sense resistència.

La sortida d'Espanya de Casado i els membres de Consell

Els membres del Consell Nacional de Defensa, llevat de Julián Besteiro, havien sortit de Madrid el dia 27 per ordre de Franco, que no volia que estiguessin presents quan es produís l'entrada de les tropes revoltades, i per això no tingueren cap problema amb la cinquena columna franquista que aquell dia ja controlava la capital. L'endemà arribaren a València (Horta).

Casado havia contactat amb el cònsol britànic a València la possibilitat que el seu govern li facilités la sortida d'Espanya a ell i a les persones compromeses en el Consell Nacional de Defensa una vegada que les "negociacions" amb els representants del general Franco per a obtenir una "pau honrosa" havien fracassat estrepitosament. El cònsol contactà amb el seu govern però aquest en principi s'hi mostrà reticent. No obstant això, quan Casado arribà a València el cònsol britànic Goodden li digué que es dirigissin a Gandia (Safor), on estava esperant-los un vaixell de guerra britànic en què podrien embarcar per a abandonar Espanya. Gandia (Safor) era un port freqüentat pels britànics perquè estava regentat per una empresa d'aquesta nacionalitat. Un dia després, el 29 de març, el cap de la Falange de València li demanà a Casado que es dirigís per ràdio al migdia als valencians perquè es calmessin els ànims davant la tensió que anava en augment a la ciutat per la presència cada vegada més visible de falangistes i quintacolumnistes que victorejaven a Franco i donaven crits de "Arriba España!".

A continuació Casado i el seu seguici, que en cap moment foren molestats pels representants franquistes a València (Horta), es dirigiren a Gandia (Safor), a on arribaren a les quatre de la tarda (16 h). El problema amb què es trobaren quan arribaren fou que el port de Gandia estava ple de refugiats que esperaven embarcar, el que dificultaria la pujada al vaixell britànic que els esperava. El mateix Casado o el mànager del port Edwin Apfel convenceren els refugiats perquè se n'anessin a Alacant (Alacantí) amb la promesa que hi trobarien vaixells mercants britànics en els quals podrien fugir. Mentrestant, una companyia d'infants de marina fou desembarcada del creuer Sussex per a garantir la seguretat de l'embarcament.

A la matinada del dijous 30 de març Casado més cent quaranta-tres (143) homes, dinou (19) dones i dos (2) nens embarcaren en el vaixell britànic Galatea (sobre aquestes mateixes hores el general Miaja, que des de feia dies estava a València (Horta), sortia d'Espanya amb avió amb destinació a Orà, Algèria). El matí del dissabte 1 d'abril foren traslladats a un altre vaixell britànic, el vaixell hospital Maine, que salpà camí de Marsella (Boques del Roine, Provença-Alps-Costa Blava) a les quatre de la tarda (16 h) camí de la ciutat francesa de Marsella, on arribà a dos quarts de set del matí (6 h 30 min) del 3 d'abril. D'allí anaren al Regne Unit. L'operació de l'embarcament a Gandia (Safor) estigué vigilada en tot moment pel mercant armat franquista Mar Negra, que no hi intervingué^.

El 14 d'abril de 1939 dues (2) setmanes després de finalitzada la Guerra Civil Espanyola, es presentà davant la Cambra dels Comuns de Londres un informe de la delegació del Comitè Internacional en què es denunciava que el desviament cap a Alacant (Alacantí) dels refugiats que esperaven embarcar a Gandia (Safor) "causà la pèrdua, sens dubte, d'alguns milers de vides".

Composició

El Consell es constituí amb els següents membres (excepte la presidència, la resta ostentaven el càrrec de consellers):

Presidència: Segismundo Casado López (5-6 de març) (militar); José Miaja Menant (des de 6 de març) (militar).

Estat: Julián Besteiro Fernández (PSOE)

Governació: Wenceslao Carrillo Alonso-Forjador (PSOE)

Defensa: Segismundo Casado López (militar)

Hisenda: Manuel González Marín (CNT)

Treball i Assistència Social: Antonio Pérez Garcés (UGT)

Justícia: Miguel San Andrés Castro (IR)

Instrucció Pública i Sanitat: José del Río (UR)

Comunicacions: Eduardo Val Bescós (CNT)

Bibliografia

Aguilera Povedano, Manuel: Companys i camarades. Les lluites entre antifeixistes a la Guerra Civil Espanyola. Editorial Actes. Madrid, 2012.
Alpert, Michael: La guerra civil espanyola al mar, Siglo XXI, Madrid, 1987. ISBN 84-323-0609-6 .
Bahamonde Magre, Ángel; Cervera Gil, Javier: Així acabà la Guerra d'Espanya, Marcial Pons, Edicions d'Història, Madrid, 2000. ISBN 9788495379092 .
Beevor, Antony: La Guerra Civil Espanyola, Crítica, Barcelona, 2005. ISBN 8484326653 incorrecte.
Thomas, Hugh: La Guerra Civil Espanyola, Ruedo Ibérico, París, 1967.
Sales Larrazábal, Ramón (2001); Història de l'Exèrcit Popular de la República, L'Esfera dels Llibres SL ISBN 84-9734-465-0.

Els membres del Consell Nacional de Defensa a la seva arribada a Regne Unit. Visibles entre altres Segismundo Casado López (a la primera fila, a l'esquerra) i Wenceslao Carrillo Alonso-Forjador (a primera fila, amb barret).

Mapa del front de la Guerra Civil Espanyola el març del 1939

El passat dimecres 4 de març de 2020 es commemorà el cent dosè aniversari de l'inici de la pandèmia de grip del 1918, també coneguda com a grip espanyola, el 4 de març de 1918, que fou una pandèmia de grip (malaltia infecciosa viral) particularment severa, que va causar la mort d'entre cinquanta milions i cent milions (50.000.000-100.000.000) de persones a tot el món durant els anys 1918 i 1919. Mentre que la pandèmia de pesta negra que tingué lloc en el segle XIV matà més de vint-i-cinc milions (+25.000.000) de persones en cinc (5) anys, la grip del 1918-1919 matà la mateixa o major quantitat d'individus en poc més d'onze (+11) mesos. Es calcula que infectà un terç (1/3) de la població mundial i que tingué un índex de letalitat general superior al dos i mig per cent (+2,5%), altíssim si es compara amb el zero coma u per cent (0,1%) produït per altres pandèmies gripals.

Fou causada per una soca d'Influenzavirus A, subtipus H1N1, inusualment virulenta. Es creu que el virus s'originà a conseqüència de diversos fenòmens de recombinació entre virus humans, porcins i aviaris ocorreguts durant els anys previs a la pandèmia.

Origen del nom de la pandèmia

Aquest fenomen es conegué arreu del món com a grip espanyola o la dama espanyola. El nom sorgí dels governs bel·ligerants que tenien por d'informar sobre la mort de treballadors i de soldats, imposaven la censura sobre la premsa. Les forces aliades i les potències centrals havien patit grans pèrdues a causa de la grip, però restringien la informació per tal que l'enemic no se n'aprofités.

Espanya, com que no estava en guerra, permeté que les publicacions informessin sobre la grip, especialment severa. Alguns autors apunten que a final de la primavera del 1918, l'agència Fabra envià un teletip a Reuters informant que "una estranya forma de malaltia de característiques epidèmiques havia aparegut a Madrid. L'epidèmia és de caràcter benigne. No s'han registrar defuncions". Des d'aquest moment, s'anomenà grip espanyola. Un segle després, encara que els viròlegs, epidemiòlegs i historiadors afirmen que no s'originà a Espanya, continua coneixent-se com a grip espanyola.La primera referència al caràcter epidèmic de la grip en la premsa mèdica espanyola aparegué el dia 1 de juny de 1918 en un article titulat La epidemia reinante.

A Espanya, que fou el país europeu no bel·ligerant amb més víctimes de la grip (unes 250.000 [circa 250.000], aproximadament un u i mig per cent (1,5%) de la població total de l'època), la malaltia s'anomenà durant un temps el soldado de Nápoles, fent referència a un fragment musical molt famós de la sarsuela `La canción del olvido´ de Romero i Fernández-Shaw, llavors de moda.

Origen de la pandèmia

L'origen de la pandèmia és desconegut. Els investigadors han suggerit la Xina, d'on molts treballadors emigraven aleshores cap a Europa i els Estats Units d'Amèrica; així doncs, la migració podria estar relacionada amb el fet que al primer lloc on s'observà la malaltia fos a Camp Funston, Fort Riley (Kansas) el 4 de març de 1918, on quatre (4) dies més tard, el 8 de març de 1918, es produí la primera mort per la pandèmia, la d'un soldat estatunidenc que hi era destinat; encara que ja la tardor del 1917 s'havia produït una primera onada herald en almenys catorze (14) campaments militars. Un investigador assegura que la malaltia aparegué al comtat de Haskell (Kansas), l'abril del 1918. I, en algun moment de l'estiu d'aquest mateix any, aquest virus patí una mutació o grup de mutacions que el transformà en un agent infecciós letal; el primer cas confirmat de la mutació es donà el 22 d'agost de 1918 a Brest (Finisterre, Bretanya), el port francès pel qual entrava la meitat de les tropes nord-americanes aliades a la Primera Guerra Mundial.

En les mateixes dates se n'observaren brots a Detroit (Michigan), a Carolina del Sud; i a la presó de Sant Quintí, a Califòrnia. Per aquest motiu, alguns autors accepten aquests fets com a proves d'un origen americà de la pandèmia. Tot i així, les evidències històriques i epidemiològiques no són suficients per identificar l'origen geogràfic del virus i les anàlisis filogenètiques no han aconseguit ubicar-lo en cap context zonal determinat.

A partir d'aleshores, el virus s'estengué entre els soldats americans i posteriorment a Europa durant la Primera Guerra Mundial. França arribà entre l'abril i el maig del 1918. En el mateix període arribà a Espanya, Itàlia i Alemanya, i al juny al Regne Unit i després a Rússia. Arribà al nord de l'Àfrica el maig del 1918 i des d'allà fins a l'Índia, la Xina, Nova Zelanda i Filipines el juny del 1918. Hi hagué tres (3) onades, del març al juliol del 1918, del setembre al desembre del 1918 i del febrer a l'abril del 1919, essent la segona la més virulenta. Es calcula que a Barcelona hi hagué uns cent cinquanta mil (circa 150.000) afectats.La documentació municipal conservada és escassa i fragmentària, fent difícil avaluar l'impacte de les mesures de sanitat pública adoptades a la ciutat. La contribució més sistemàtica de la medicina barcelonina a l'estudi de la grip del 1918-1919 fou la del catedràtic d'Higiene jubilat Rafael Rodríguez Méndez (1845-1919). Amb el títol Algunos datos relativos a la gripe, publicà diverses pàgines a cada número de la Gaceta Médica Catalana, revista de la seva propietat i direcció, entre el 15 de febrer i el 30 de novembre de 1919. L'impacte demogràfic de la pandèmia fou tan important que l'any 1918 el creixement natural de la població barcelonina i espanyola, és a dir, la diferència entre els nascuts i els difunts, es tornà negatiu. A Madrid, ciutat que no fou una de les més afectades per la pandèmia a l'Estat espanyol, al llarg d'un període de quasi vint (circa 20) mesos es registraren unes sis mil cinc-centes (circa 6.500) morts en excés (valor estadístic representatiu del desplaçament a l'alça de l'índex de mortalitat previsible en una població durant un interval de temps determinat), dues mil cinc-centes (2.500) de les quals entre el desembre del 1919 i el gener del 1920, més d'un any després dels primers brots de grip.

Símptomes

Els símptomes més habituals de la grip espanyola són augment ràpid de la febre, tremolors, mal de cap, dolors musculars a l'esquena i les cames i tos seca. Així es presentà en la majoria dels casos descrits i els pacients es recuperaven al cap d'uns dies de repòs al llit. Però alguns malalts que mostraven signes d'infecció morien en vint-i-quatre hores (24 h). Fins i tot, hi ha dades de gent que queia literalment morta i altres que morien després de dos (2) o tres (3) dies. La infecció vírica produïa un embassament generalitzat dels pulmons (edema pulmonar) i greus hemorràgies intraalveolars; encara que la causa última de la majoria de les morts fou una pneumònia bacteriana secundària, sobretot per bacteris comensals propis de la nasofaringe (en especial Streptococcus pneumoniae, Streptococcus pyogenes i Staphylococcus aureus). Altres malalts moriren d'empiema o sèpsia.

Molts dels qui moriren presentaven coloració blava als llavis, orelles, cara i dits de les mans i els peus, un símptoma anomenat en aquells anys cianosi heliotròpica i que està provocat per la falta d'oxigen.

Les autòpsies revelaven danys als pulmons i al cor, així com al fetge, els ronyons i la vesícula. Una de les característiques més inusuals de la pandèmia fou l'edat dels qui morien. La majoria tenien entre vint i quaranta (20-40) anys, mentre que en altres pandèmies, les persones més afectades eren els infants i la gent gran. És possible que la gent gran de l'època presentés alguna immunitat adquirida a partir d'alguna infecció prèvia per un virus de la grip similar, però de menor virulència.

Hi ha especialistes que afirmen que la grip fou especialment mortífera entre els tuberculosos (latents i actius), ja que les infeccions víriques augmenten la patogenicitat dels micobacteris.

Moltes comunitats aborígens d'Alaska (EUA), Labrador (Canadà), Austràlia rural i les regions més septentrionals dels països escandinaus tingueren una taxa de mortalitat adulta notablement més elevada (entre el cinquanta per cent i el noranta per cent [50%-90%]) que la dels habitants de zones menys remotes. Les causes d'aquesta diferència són múltiples: escassa diversitat genètica, absència d'exposició prèvia als Influenzavirus, comorbiditats, dificultat per a accedir als aliments o actituds discriminatòries per part de les autoritats corresponents.

Influència de la pandèmia de 1918 en la medicina

L'any 1918 els científics encara no havien descobert els virus i, per tant, no existien proves de laboratori per detectar o caracteritzar el patogen causant de la pandèmia. Els mètodes per a prevenir i tractar la malaltia eren molt limitats. No hi havia vacunes víriques, ni medicaments antivirals, ni antibiòtics per a tractar les infeccions bacterianes secundàries. Les mesures per evitar la propagació de la malaltia estaven circumscrites a intervencions no farmacològiques, como la promoció de la higiene personal, l'aïllament dels infectats, la quarantena, l'ús públic de màscares quirúrgiques (només a algunes ciutats) i el tancament de llocs públics (sobretot escoles i teatres).

Des de quasi el començament de la pandèmia els metges de l'època feren un gran esforç per a registrar el nombre de persones afectades i de defuncions. Malgrat les deficiències d'aquests estudis epidemiològics inicials, fonamentalment de caràcter numèric i descriptiu, la interpretació analítica posterior fou essencial per al desenvolupament de la medicina preventiva. L'epidemiòleg del Laboratori Municipal de Barcelona Manuel Dalmau i Matas fou un dels metges barcelonins que mori a conseqüència de la grip a principis de l'hivern del 1918, als vint-i-vuit (28) anys.

Aquesta pandèmia representà un punt d'inflexió en la gestió de les malalties de propagació mundial, donant una major rellevància a l'assistència primària fomentada i controlada pels estats,i fou l'origen dels actuals sistemes de vigilància i resposta de/a les infeccions gripals. A Espanya, durant el període de pandèmia i al llarg dels anys immediatament posteriors no existí una llei general de Sanitat. La grip induí l'elaboració de diversos documents legislatius d'àmbit estatal referents a la profilaxi pública de les malalties infeccioses, en bona part redactats per diputats amb experiència mèdica i d'un caire fortament regeneracionista; entre els quals cal destacar el Real Decreto de 10 de enero de 1919 en relación con la prevención de las enfermedades contagiosas i el Proyecto de ley de profilaxis de enfermedades evitables del 1922, ja que s'hi plantejava per primera vegada el fet que «el primer derecho natural del hombre es el derecho a la vida y a la salud; y que de ese derecho nace el deber de todo ciudadano de respetar la salud de los demás» i també la conveniència d'adoptar un sistema bàsic de seguretat social dirigit institucionalment per a resoldre els problemes sanitaris del país.

A despit, però, dels grans progressos científics i mèdics assolits al llarg d'una centúria, els experts posen l'accent sobre el fet que la humanitat encara seria vulnerable si s'enfrontés avui dia a una pandèmia de característiques similars a la del 1918.

Una vegada aconseguida l'any 2005 la seqüència de codificació completa del virus de la pandèmia del 1918 a partir de mostres de pulmó d'una víctima preservada en el permafrost d'Alaska, un equip de recerca dels CDC emprà la genètica inversa per a arranjar un virus amb els vuit (8) segments de gens del virus pandèmic amb el propòsit d'estudiar-ne les propietats. Es comprovà que, a diferència dels virus H1N1 contemporanis, el virus del 1918 tenia la capacitat de replicar-se en absència de tripsina i causar la mort massiva de ratolins i embrions de pollastre. S'aprecià també un fenotip d'alta proliferació en cèl·lules epitelials bronquials humanes.

Els avenços en la metodologia d'anàlisi dels teixits de l'època són fonamentals per a obtenir una millor comprensió d'aquella pandèmia. Aquest coneixement pot contribuir al disseny de nous fàrmacs i al desenvolupament d'estratègies de prevenció més eficaces davant de futures pandèmies, especialment pel que fa al moment òptim per l'administració d'antivirals i/o antibiòtics.

Emergency hospital during influenza epidemic, Camp Funston, Kansas. Emergency hospital during influenza epidemic (NCP 1603), National Museum of Health and Medicine. Description: Beds with patients in an emergency hospital in Camp Funston, Kansas, in the midst of the influenza epidemic. Date: circa 1918 Photo ID: NCP 1603 Source Collection: OHA 250: New Contributed Photographs Collection, Otis Historical Archives, National Museum of Health and Medicine. Rights: No known restrictions upon publication, physical copy retained by the National Museum of Health and Medicine. Publication and high resolution requests should be directed to NMHM (www.medicalmuseum.mil). This is our most-requested flu photograph. It may be on another or our Flickr pages.

Morts per grip espanyola durant els anys 1918 i 1919.

Mapes de taxes de sobremortalitat respiratòria per cada deu mil habitants (10.000 h.) a cada província d'Espanya. Els mapes mostren les tres (3) onades pandèmiques de primavera (maig-juliol del 1918), tardor (agost-desembre del 1918) i hivern (gener del 1919-abril del 1919) així com el total acumulat per a tota la pandèmia de grip del 1918-1919.

Imatge al microscopi electrònic del virus del 1918 (Recreat en laboratori).

Mortalitat per edats de les epidèmies de grip normals del 1911 al 1917 (línia de ratlles) i de l'epidèmia del 1918 (línia contínua). El pic central mostra la peculiar mortalitat del 1918 entre nens, joves i adults.

Policies preparats per a actuar enmig de la pandèmia.

Soldat de Nàpols

Biòlegs espanyols davant el microbi de la grip espanyola.

El passat dimarts 3 de març de 2020 es commemorà el cent quaranta-dosè aniversari de la signatura del Tractat de San Stefano, que és l'acord del 3 de març de 1878 imposat per l'Imperi rus a l'Imperi otomà després de la seva victòria en la guerra russoturca del 1877-1878. El signaren a San Stefano (grec: Ayastefanos, actualment Yeşilköy), població situada a l'oest de Istanbul, el comte Nikolai Ignatiev i Aleksandr Nelídov per part de l'Imperi rus, i el ministre d'Afers Exteriors Safvet Pachá i l'ambaixador a Alemanya Sadullah Bey per part de l'Imperi otomà.

El 3 de març, data en què se signà el Tractat de San Stefano, és el dia nacional de Bulgària.

Antecedents

El 1859 Sèrbia es rebel·lava contra els turcs, rebel·lió seguida poc després per Montenegro (que va arribar a declarar-se independent) i Bòsnia i Hercegovina (que s'havien unit a Sèrbia). El 1876 la insurrecció es propagà també a Bulgària. La severa repressió duta a terme pels turcs, publicada per corresponsals i diplomàtics occidentals, enfurir l'opinió pública europea i provocà que el tsar Alexandre II de Rússia, aliat amb Romania, declarés la guerra als turcs el 1877. L'exèrcit turc fou finalment derrotat per l'Imperi rus, de manera que el primer es veié obligat a signar la rendició en aquest Tractat de San Stefano, dictat pel Govern rus.

Conseqüències

El Tractat de San Stefano reorganitzava les antigues possessions balcàniques de l'Imperi otomà, entre altres disposicions. La disposició més important d'aquest tractat fou el reconeixement d'una nova Bulgària sotmesa només formalment al sultà i que a en incorporar-se la major part de Macedònia li permeté estendre's des del mar Egeu fins al mar Negre. Segons el tractat, dictat per Rússia al derrotat Imperi otomà el març del 1878, la nova Bulgària rebria aproximadament un terç (1/3) de tot el territori peninsular, amb unes fronteres aproximadament iguals a les de l'exarcat búlgar establert a contracor per Constantinoble el 1870. Les aspiracions dels nacionalistes búlgars, satisfetes per les fronteres traçades en el tractat, s'havien aconseguit, però, únicament per la participació d'una gran potència. També es reconegué la independència de Sèrbia, de Montenegro i de Romania. Romania cedia Bessaràbia a Rússia i obtenia a canvi Dobrutja. Bòsnia i Hercegovina passava a ser autònoma. Rússia, per la seva banda, aconseguia territoris de l'Imperi otomà (a Àsia: Batum, Kars, Ardahan i Bayazid ) i el sultà garantia la seguretat dels seus súbdits cristians .

El Regne Unit i el Imperi austrohongarès s'oposaren a aquest tractat que donava ales a el nacionalisme eslau en témer que Bulgària es convertís en un satèl·lit de Rússia i una amenaça per a l'Imperi otomà. Sèrbia i Grècia també s'hi mostraren contràries. El tractat es modificà quatre (4) mesos més tard, el 13 de juliol de 1878 , després del Congrés de Berlín, al Tractat de Berlín. La nova Bulgària perdé la independència de fet i esdevingué un principat vassall dels otomans, d'una mida molt més reduït que l'estipulat en el tractat anterior; la part nord-est de Tràcia passava a constituir una província semiautònoma otomana, la Rumèlia Oriental, mentre que Macedònia tornava a control otomà i alguns territoris occidentals eren transferits finalment a l' principat de Sèrbia. El revés per a les aspiracions territorials búlgares produí un moviment irredemptista que marcà la història de país durant la resta del segle XIX i la primera meitat de segle XX. L'objectiu dels successius governs búlgars fins al final de la Primera Guerra Mundial fou desfer les conseqüències de el Congrés de Berlín i recuperar les efímeres fronteres de San Stefano.

L'edifici de Yeşilköy en què es signà el Tractat de San Stefano.

Mapa dels canvis territorials als Balcans segons el Tractat de San Stefano

Mapa dels canvis territorials als Balcans segons el Tractat de Berlín en relació amb el Tractat de San Estefano

La Gran Bulgària d'acord amb el Tractat de San Stefano

Page updated

Google Sites

Report abuse