GDD

“Desperta’t” és un joc de resoldre enigmes que et posarà a la pell d’un home que lluita contra l’esquizofrènia. Troba la teva medicació i enfrontat a un dia que esdevé un malson surrealista.

Les rutines diàries es converteixen en desafiaments complicats, des de preparar un cafè fins a buscar la sortida de l’apartament. Hauràs de resoldre enigmes, manipular objectes i desxifrar símbols críptics per navegar en aquest món distorsionat. Cada nivell representa un aspecte diferent de la nostra psique fracturada, on els nostres pensaments i pors es manifesten en l’entorn.

A mesura que avances, la frontera entre la realitat i la fantasia es difumina, posant a prova la teva percepció i capacitat per diferenciar el que és real del que no ho és. Descobreix secrets ocults en el teu apartament i enfronta’t als teus dimonis interiors. Lluita per recuperar el control de la teva ment abans que la foscor t’engoleixi.

En el cor de Catalunya de 1980, on els ressons del passat encara recents, es barregen amb la incertesa del futur inquiet, s’alça a l’Hospici de la Santa Creu, un refugi per ànimes perdudes, un purgatori per somnis trencats. Entre els seus murs de pedra grisa, testimonis muts d’incomptables tragèdies, vivia l’Alan, un nen amb una ment que semblava un laberint de miralls trencats. La realitat i la fantasia lliuraven una guerra constant en el seu interior, una dansa macabra d’ombres i murmuris que el turmentaven dia i nit.

Alan no sempre havia viscut en l'hospici. Recordava, a través d’una boira densa, una petita casa en un poble proper, l’olor de terra molla després de la pluja, el caliu d’una mà sostenint la seva. Però aquests records eren fragments d’un puzle incomplet que s’esvaïen lentament en la foscor de la seva ment. La malaltia, una ombra implacable, havia consumit a la seva mare, deixant un buit que ni el temps ni la memòria podrien emplenar. El seu pare, un home consumit pel dolor i la impotència, es va deixar enfonsar en un silenci profund i, incapaç d’oferir consol o respostes, es va anar apagant lentament.

L’hospici es va convertir en la seva nova llar, un lloc on els dies semblaven estirar-se lentament i les nits s’omplien de veus inquietants. Alan, angoixat per la pèrdua i la incertesa, va submergir en un món propi on la realitat es confonia amb les visions i les pors. Cada nit, mentre tot l’hospici dormia, Alan es refugiava en el seu diari, un santuari de pensament fragmentats y visions inquietants. Els seus dibuixos, un reflex de la seva ment turmentada, cobraven vida en les pàgines, creant un món paral·lel on els límits de l’enteniment s’esvaïen. Alan, en la seva soledat, trobava en el seu diari, el seu confident silenciós, un receptacle para les seves pors i esperances. En cada traç de llapis, en cada paraula guixada, Alan intentava donar sentit al seu món interior, un món cada vegada més ensorrat al seu voltant. Les parets de l’hospici, els testimonis muts de la seva angoixa, pareixien estretir-se cada vegada més, empresonant-lo en la seva ment en un laberint d’ecos i ombres. Les seves al·lucinacions es tornaven cada vegada més intenses, el murmuris a les parets es convertien en veus cada vegada més clares i les ombres dansant adoptaven formes cada vegada més amenaçant.

<<Ets dèbil , Alan. Sempre ho has sigut>> murmurava una veu dintre del seu cap, una veu que provenia d’algun lloc obscur i desconegut, <<Ningú t’estima. Estàs sol i sempre ho estaràs>>

Alan intentava ignorar les veus, però cada vegada prenien més força, més insistents, <<Mira’t, ets un fracàs, un boig, ningú creu res del que dius.>>

Dintre d’aquest terratrèmol de sensacions, el món al seu voltant va començar a distorsionar-se, les parets es fonien en ombres allargades i les veus dintre del seu cap s’intensificaven, convertint-se en un batibull de murmuris incomprensibles. De sobte, una figura obscura, es va abalançar cap a ell, arrabassant-li el diari de les mans amb una força sobrenatural. Alan va intentar enfocar la vista, però, tot estava borrós, com si estigués mirant a través d’un vidre trencat. No podia distingir qui o que era aquella figura, només una presència ominosa s’estenia sobre ell. Les pàgines del diari, lentament eren estripades acompanyat d’un so estrident, com el cruixir d’uns ossos trencats. Es veien caure fragments del diari per terra, dispersats com fulles mortes d’un vendaval. <<No mereixes el teu diari, no et mereixes res.>> ressonava la veu dintre el seu cap, en una barreja de crits i paraules soltes que omplien l’habitació d’un ambient tenebrós. En aquest instant, el seu món es va ensorrar. L’hospici que ja de per si era un laberint d’ombres, es transformà en una presó mental, un sense fi de malsons on l’enteniment  es perdia en l’eco de les pàgines arrancades. La por s’apoderà d’ell, un terror gèlid que li paralitzava el cos i li emboirava la ment. La soledat s’intensificà, convertint-se en un mantell fosc que l’embolcallava, aïllant-lo del seu món exterior y submergint-lo en l’obscuritat de la seva pròpia ment. Sentia com si estigués perdent parts d’ell, com si ja no és reconeixes a si mateix, com si una entitat estranya estigués habitant el seu cos.

En tota aquesta confusió, Alan va notar que els fragments del diari brillaven amb una llum atenuada, com si continguessin part d’un secret ocult. Amb un últim sospir de lucidesa, Alan s’aixecà del terra intentant atrapar un fragment de diari abans que desaparegui definitivament, en l'obscuritat.

La història, tot just, acaba de començar.

Alan: És el protagonista d'aquesta història, ens enfonsa dins de la seva ment malaltissa per posar-nos a la seva pell. Està representat per un noi d'uns 13 anys, de pell pàl·lida, cabells encrespats i grans i enfonsats ulls. Va vestit amb l'uniforme clínic de l'hospici i tots els personatges amb els quals interactua al llarg de la història, són projeccions dels diferents estatus de la seva malaltia.

Ombres: Són projeccions del mateix Alan, aquestes representen les seves pors, que conviuen amb ell sota el silenci, estan representats amb colors foscos i morats, que transmeten perdició i soledat, a més porten la boca cosida per personificar el silenci, la seva funció dins del joc és fer patrullatge al voltant dels pickups importants.

Rialles: Aquest personatge també és una projecció més distorsionada de l'Alan. Aquest representa la histèria, està representat amb colors vermells i magentes, per transmetre la dissociació de la realitat i la falta d'equilibri emocional. Una immensa boca riallera cobreix l'absència de cara a la seva fesomia, transmetent paranoia. La seva funció és la guàrdia i custòdia de la porta del canvi de nivell.

Pena Màxima: És la foscor més extrema de la ment de l'Alan, aquella part que el fa arribar al deliri. En ser una projecció més de la ment del personatge, la seva fesomia és la mateixa, amb els ulls cosits com a indicatiu de la pèrdua de la noció de tot, la seva anatomia aràcnida t'atrapa i enfonsa,  representa aquells instants intensos de posar fi a tot. Serà l'enemic final de la història de l'Alan que no serà altre que la seva pròpia ment. 

Direcció: Ratolí mou la càmera esquerra/dreta.

Caminar: WASD (W endavant, S enrere, A esquerra, D dreta).

Córrer: Shift + W per córrer endavant.

Saltar: Espai per saltar obstacles (0,5 m).

Interactuar/Recollir: E per agafar fulls, ítem final i pastilles.

Activar: F per obrir portes o interactuar amb els enemics.

Deliri: Barra de 0-100%, baixa 1% cada 5 segons. Si una ombra et toca, perds 25% i reinicies el nivell. Si arriba a 0%, reinicies. Pastilles donen +25%.