SETEMBRE DEL 2022

El passat divendres 30 de setembre de 2022 es commemorà el cent dosè aniversari del naixement d'Eileen Chang (en xinès tradicional: 張愛玲; en xinès simplificat: 张爱玲, en Wade–Giles: Chang Ai–ling, en pinyin: Zhāng Àilíng) (Xangai, Xina, 30 de setembre de 1920 — Los Angeles, Califòrnia, Estats Units, 8 de setembre de 1995), qui fou una (1) escriptora en llengua xinesa i anglesa.^[1][2]

La seva obra El cadenat d'or és considerada una (1) de les obres cabdals de la literatura xinesa del segle XX. Chang abandonà la República Popular Xina el 1952, poc després de la proclamació del règim comunista. Precisament per la seva poca simpatia pel règim comunista, la seva figura i la seva obra foren condemnades a l'ostracisme a la mateixa Xina durant molts anys, encara que aquesta situació ha canviat darrerament.

Biografia

La família d'Eileen Chang era de classe alta. Quan nasqué li donaren el nom Zhāng Iīng (張瑛 / 张瑛). El 1922 la seva família es desplaçà a Tianjin (Xina). El pare era opiòman i el 1925 la seva mare l'abandonà (després d'un [1] intent de reconciliació que no reeixí, acabaren divorciant–se el 1930) i la petita Zhang Ying romangué al costat del seu pare, que la maltractava. El 1928 tornà a Xangai (Xina). Es canvià el nom, adoptà el nom anglès «Eileen» (el 1930), que en pinyin és Àilíng: considerà la mare que d'aquesta manera li seria més fàcil entrar en una (1) escola occidental (el 1931 ingressava a l'escola cristiana de Santa Maria a Xangai, Xina). A partir d'aquell moment utilitzaria el nom 張愛玲 (Zhāng Àilíng) en xinès, i «Eileen Chang» en anglès.

Cursà estudis universitaris al Regne Unit. El 1939 ingressà en la Universitat de Hong Kong (aleshores Regne Unit, actualment Xina). El 1941, durant l'ocupació japonesa, tornà a Xangai (Xina). En aquesta ciutat es dedicà a escriure; les seves obres més destacades són d'aquest període. Es casà el 1943 amb Hu Lancheng, també escriptor i considerat un (1) col·laboracionista, que poc després (el 1945) l'abandonà. El divorci fou el 1947.

El 1949 el Partit Comunista Xinès, vencedor de la Guerra Civil, proclamà la República Popular de la Xina. Malgrat que Eileen Chang no s'havia implicat en política, per la seva pertinença a la classe burgesa, i pel fet de no haver abandonat Xangai (Xina) durant l'ocupació japonesa, les noves autoritats no la consideraren persona de confiança. El 1952 anà a Hong Kong (aleshores, Regne Unit, actualment Xina) un (1) altre cop, i el 1955 emigrà als Estats Units. No tornaria a la Xina mai més.

És a la ciutat de Nova York (estat de Nova York, EUA) que Chang conegué qui seria el seu segon marit, Ferdinand Reyher, guionista estatunidenc. La boda fou el 1956. Després de la mort del seu marit, el 1967, Chang es dedicà a l'ensenyament: fou professora en diverses universitats nord–americanes, com el Radcliffe College a Cambridge (Massachusetts) i la Universitat de Califòrnia a Berkeley.

El 1973 Chang anà viure a Los Angeles (Califòrnia, EUA), on dos (2) anys després completaria la seva traducció a l'anglès de la Biografia d'Hai Shanghua (xinès 海上花列傳 / xinès 海上花列传 Hǎi Shànghuā Lièzhuán), novel·la popular de l'època Qing escrita en el dialecte Wu.

Chang fou trobada sense vida al seu apartament a Los Angeles (Califòrnia, EUA) el 8 de setembre de 1995. Complint amb la seva voluntat, el seu cos fou incinerat i les seves cendres foren llançades al Pacífic.

Relació amb el cinema

A part de les adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les, citades en l'apartat de Bibliografia, Zhang Ailing col·laborà com a guionista en tres (3) pel·lícules del director Sang Hu: Lingering Love (1946), Long Live the Missus (1947) i The Sorrows and Joys of Midle Age Man (1949).^[3]

Bibliografia

Eileen Chang, molt prolífica durant la seva època més creativa, als anys quaranta ('40) del segle passat, publicava en diverses revistes de Xangai (Xina). Com a guionista participà en diverses pel·lícules. Les seves novel·les tracten l'amor i les tensions en les relacions d'home i dona; la majoria de les seves històries es desenvolupen en la societat burgesa i urbana de Xangai i de Hong Kong en el context de la primera meitat del segle XX.

En xinès, les més famoses són les següents:

• El cadenat d'or (xinès 金鎖記; en pinyin: jīn la sevaǒ jì), 1943, la seva obra més famosa. Explica la història de la degradació moral d'una (1) dona casada amb un (1) fumador d'opi i humiliada pels seus sogres.

• La rosa vermella i la rosa blanca (紅玫瑰與白玫瑰, hóng méiguì iǔ bái méiguì), 1944. Portada al cinema pel director de Hong Kong Stanley Kwan el 1994.

• L'amor que fa caure ciutats (Club Editor / Asteroide, 2016) (傾城之戀, qīng chéng zhī liàn), 1945. Traducció catalana de Carla Benet.^[4] Existeix una (1) telenovel·la basada en aquesta obra.

• Bànshēng Yuán (半生缘), 1948. Com en altres ocasions, és un (1) títol difícil de traduir. D'aquesta obra s'ha fet una (1) pel·lícula i una (1) sèrie de televisió (2003). El títol anglès de la pel·lícula és Eighteen Springs ('Divuit primaveres') i el de la sèrie Affair of Half a Lifetime (xinès; traditional: 半生緣; i en pinyin: Bànshēng Yuán).

• Lust, Caution (色，戒) de la qual s'ha fet una (1) pel·lícula (2007), dirigida per Ang Lee.

Durant la seva estada als Estats Units, Chang escrigué també en anglès. Dues (2) de les seves novel·les més conegudes són les següents:

• The Rouge of the North. Història semblant a la d'El cadenat d'or, ambientada a Xangai; tracta de la progressiva degradació moral d'una (1) dona.

• The Rice Sprout Song: a Novel of Modern China (秧歌) La història es desenvolupa en un (1) poble xinès arran de la implantació del comunisme, hi ha una (1) reflexió sobre la vanitat humana.

Referències

1. «Eileen Chang: biografía y obra» (en castellà). AlohaCriticón, 24.12.2016.

2. «Eileen Chang (1920–1995)» (en castellà). Mujeres literatas ~ Un mundo paralelo, 01.09.2019.

3. Planas Penadés, Ricard: Historia del cine chino. Primera edició: febrer del 2019. ISBN 978-84-17418-45-8.

4. Chang, Eileen: L'amor que fa caure ciutats, seguit de Setges. Barcelona: Club Editor, 2016, pàg. 149. ISBN 978-84-7329-205-4.

Enllaços externs

• «Brasers. Tast editorial». Catorze.

• Monmany, Mercedes: «Mientras el mundo se derrumba». ABC Cultural, 05.08.2016.

• «Eileen Chang's Life: A Story Worth Telling – All China Women's Federation». Arxivat de l'original el 2016.03.04.

• «The Life of Eileen Chang».

• Vídeo “Roland Soong on Eileen Chang's Impact“ (en anglès) «Enllaç».

• http://amicsdailing.wordpress.com/.

• «Narratives xineses: ficcions i altres formes de no–literatura» d'Alicia Relinque Eleta. Editorial UOC. 2008. Barcelona (pàg. 162).

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Eileen Chang.

Eileen Chang (September 30, 1920 – September 8, 1995) was a Chinese (Republic of China) writer. Photo was taken in 1954 in Hong Kong.

Zhāng Iīng

Eileen Chang

El passat divendres 30 de setembre de 2022 es commemorà el cent seixanta-unè aniversari del naixement de Sofia Guadalupe Pérez Casanova de Dolsławski (La Corunya, Galícia, Espanya,^[1] 30 de setembre de 1861 — Poznań, Polònia, 16 de gener de 1958), qui fou una (1) poeta, novel·lista i periodista, i la primera espanyola que es convertí en corresponsal permanent en un (1) país estranger i corresponsal de guerra.^[2][3] Fou una (1) dona culta, molt coneguda en els ambients literaris de l'època.^[4] En el seu treball destacà el perfil humà de les seves cròniques com a corresponsal del diari ABC a Polònia i Rússia, en les quals narrava el sofriment de la població civil durant les guerres que cobrí, a les quals s'afegia el valor literari.^[5]

La seva activitat per tot Europa li permeté viure esdeveniments com la lluita de les sufragistes a Anglaterra (Regne Unit), el desenvolupament del sindicalisme, la formació del Partit Bolxevic en la Rússia tsarista, la Primera i la Segona Guerra Mundial a més de la persecució dels jueus pel règim nazi en el gueto de Varsòvia (Polònia). Col·laborà en periòdics com ABC, La Época (Madrid), El Liberal, El Imparcial de Madrid (Espanya); en la revista Galicia, en altres publicacions gallegues i en premsa internacional, com la Gazeta Polska i el The New York Times. De conviccions catòliques i monàrquiques, en la Guerra Civil Espanyola se sumà a les files franquistes.

Visqué noranta-sis (96) anys. La seva longeva vida li permeté deixar una (1) àmplia obra que abasta tots els gèneres literaris.^[6]

Biografia

El seu pare, Vicente Pérez Eguía, litògraf d'Orense (Galícia), abandonà la seva dona i els seus tres (3) fills quan Sofia era molt petita, deixant sense recursos la seva família, que sobrevisqué amb el suport econòmic de l'avi ferrolà Juan Bautista Casanova Pla Cancela, marí de professió.^[7]

Passà la seva infància en el Pazo del Hobre, a San Julián de Almeiras (La Corunya), i comença els seus estudis a l'escola de Donya Concha, que més tard completarà en el Conservatori de Madrid (Espanya), ciutat on la família fixà la residència, i on ella, amb dotze (12) anys, es traslladà amb la seva mare, germans i avis materns. A la capital d'Espanya començà a estudiar poesia i declamació.^[7]

Els seus primers poemes es publicaren quan ella tenia quinze (15) anys en el Faro de Vigo. No és ella sinó la seva mare qui els remeté al diari en trobar–los guardats a la seva habitació. El talent per la poesia de Sofia es reconeixia en els cercles literaris més selectes que freqüentà amb assiduïtat.^[8][7]

En la cort d'Alfons XII

Fou protegida pel poeta Ramón de Campoamor y Campoosorio que la introduí en les tertúlies literàries del Comte d'Andino, tutor del rei Alfons XII i del marquès de Valmar, que es convertí en un (1) bon amic i mentor. A través del marquès és presentada a la cort d'Alfons XII, que organitzava vetllades poètiques. Als vint (20) anys era ja una (1) poetessa consagrada.

El 1885 el mateix monarca paga l'edició del seu llibre Poesías. Segons els biògrafs d'Alfons XII la feblesa que sentia per Sofia es devia en part a la gran semblança física que aquesta tenia amb la Infanta Eulalia de Borbó.

En les tertúlies que freqüentava mantingué tracte amb intel·lectuals de l'època, entre els quals Emilio Pérez Ferrari o George Bernard Shaw. Entre les dones escriptores que conegué figuren Concepción Jimeno Gil, la seva amiga de joventut Blanca de los Ríos, Sofia Tartilán, Filomena Dato i Emilia Pardo Bazán.

En aquests cercles Ramón de Campoamor li presentà el professor, filòsof i diplomàtic polonès Wincenty Dolsławski, idealista i expert en Plató^[9] que havia arribat a Madrid (Espanya) procedent de França. Es casaren a l'església de San Marcos el 19 de març del 1887 i tingueren quatre (4) filles, María, Izabela, Yadwiga, que morí de disenteria el 1895 i sumí Sofia en una (1) forta depressió, i Halina, que nasqué a Galícia.

Després de les noces s'instal·là a Drozdowo, en el nord de Polònia, que aleshores era una (1) província de Rússia. No obstant això, la parella i la seva família viatjaven cada any a Galícia durant el període d'estiu, la qual cosa permeté a Sofia mantenir una (1) relació directa amb la seva terra. Els seus desplaçaments continus, a conseqüència de la carrera diplomàtica del seu marit, els combinà amb la seva feina com a periodista i amb l'estudi dels idiomes dels països on residia, la qual cosa li permeté dominar a més del castellà i el gallec altres sis (6) idiomes: francès, anglès, italià, polonès, portuguès i rus, coneixements clau per a les traduccions que realitzaria en un (1) futur. Els seus viatges li permeteren, a més, conèixer personalitats del món intel·lectual i polític com Lev Tolstoi, Marie Curie i Morel Fatio, les opinions del qual sobre l'espanyol recollí en llibres i conferències.^[6]

El matrimoni es distancià. El fet de no haver tingut fills homes, apunten algunes biografies, sembla que influí en la separació de la parella, ja que Wincenty va començar a tenir relacions amb altres dones a la recerca de l'hereu del seu cognom.^[7]

El 1905 decidí instal·lar–se definitivament a Espanya; tenia quaranta-tres (43) anys i començava a tenir problemes de visió. Realitzà col·laboracions literàries amb ABC, El Debate, Blanco y Negro, El Mundo, Galicia i la seva llar madrilenya es convertí en un (1) espai de trobada pel qual passaren Basilio Álvarez Rodríguez, Alfredo Vicenti Rey, Santiago Ramón y Cajal, Alberto Insua, Victoriano García Martí i Alfonso Daniel Rodríguez Castelao, que il·lustraria el seu llibre Princesa del amor hermoso (1909). Mantingué una (1) intensa activitat social, pronunciant conferències i participant en les anomenades «obres socials».

El 1906 fou escollida membre de la Real Academia Galega i el 1911 entrà a formar part de l'Acadèmia de la Poesia Espanyola.

La madeja. Pérez Galdós estrena la seva primera obra de teatre

Sofia Casanova és una (1) de les poques dones a les quals Benito Pérez Galdós elogià. Després de Gertrudis Gómez de Avellaneda, solament Rosario de Acuña havia aconseguit representar els seus drames en el Teatre Español abans que Sofia Casanova. Pérez Galdos estrenà així la primera peça dramàtica de Sofia, La madeja, el 12 de març de 1913. En la decisió pesà la influent opinió de la primera actriu, Matilde Moreno. L'argument de l'obra responia a la idea que les estrangeres, amb el seu afany d'emancipació, desitjaven la destrucció de la família. Una (1) reacció, segons l'estudiosa María del Carmen Simón Palmer, de nombrosos escrits de finals del XIX i primers del XX contra els corrents feministes que arribaven dels Estats Units. Encara que la crítica elogià el contingut de l'obra, la mala interpretació de la nit de l'estrena —explica la crònica— impedí que la comèdia es representés en dies successius.^[6]

Corresponsal de guerra

Viatjà freqüentment a Polònia, on vivien les seves filles. Durant un (1) d'aquests viatges, el juliol de 1914, esclatà la Primera Guerra Mundial. Després d'un (1) mes de resistència abandonaren Drozdowo en direcció a Varsòvia, on es feu infermera de batallons de moribunds. Aquest viatge a l'horror, expliquen les seves biografies, la ferí profundament i canviaria la seva vida.^[9] Ho narrava en una (1) carta al diari ABC, intentant convèncer els seus compatriotes que no estava justificada la seva creixent admiració pels alemanys.^[7]

Les seves cròniques des de Varsòvia (Polònia) aparegueren inicialment a El Liberal, de Madrid (Espanya), entre els mesos de novembre del 1914 i març del 1915, i també a El Eco de Santiago (Santiago de Compostel·la, Galícia), després es feren habituals a ABC i a Blanco y Negro.^[10] Torcuato Luca de Tena, propietari i director del diari ABC li proposà que es convertís en la corresponsal d'ABC en l'Europa oriental, cosa que acceptà.^[11]

El 1915 l'avanç alemany obligà a evacuar Varsòvia (Polònia). Seguí treballant a l'hospital fins que els alemanys entraren a la ciutat del Vístula i fugí amb les seves filles amb l'últim tren a Minsk (Bielorússia), Moscou (Rússia) i, finalment, a Sant Petersburg (Rússia).^[9] La dinastia Romànov era a punt de caure; l'escriptora i periodista fou testimoni del moment i n'informà no sense dificultats, ja que fou perseguida i censurada per les seves cròniques des de Sant Petersburg (Rússia), des d'on narrà la mort de Rasputín i entrevistà Lev Trotski.^[9] Després d'aquestes cròniques, la censura russa li prohibí la comunicació amb Espanya i el seu silenci provocà que fins i tot se l'arribés a donar per morta.^[7]

El 1917 fou testimoni de la Revolució Bolxevic, una (1) experiència que compartí de nou en els seus escrits.^[12]

Durant la insurrecció popular del 3 de juliol, reprimida amb duresa per part de les tropes governamentals, Sofia rebé un (1) cop accidental en els ulls de part d'un (1) dels que fugien del tiroteig al carrer. Les conseqüències d'aquest accident foren nefastes per a l'escriptora, ja que malgrat les cures a les quals s'hagué de sotmetre's no aconseguiria tornar a veure–hi bé mai més. Malgrat tot no deixà d'escriure.^[7]

El 1918 Polònia aconseguí la independència, i Sofia pogué tornar. El 1919 tornà a Espanya i fou rebuda com una (1) heroïna amb multitud d'homenatges.^[7]

Entre els anys 1920 i 1930 tornà sis (6) vegades a Espanya. Escrigué més de quatre-cents (>400) articles i quatre (4) llibres. El 1925 el seu nom es barrejà entre els candidats espanyols al Premi Nobel de Literatura. Aquest mateix any rebé la Gran Creu de l'Orde Civil de Beneficència d'Alfons XIII per la seva col·laboració amb la Creu Roja durant la Primera Guerra Mundial.^[7]

El 1931 fou testimoni de la proclamació de la Segona República Espanyola, amb la convicció que al seu país passaria el mateix que havia vist a Rússia el 1917. Amb el tancament del periòdic ABC, perdé la feina durant uns mesos. Aquest fet la feu avorrir els republicans, sentiment que anà en augment fins que el 1936 escrigué un (1) dels últims articles de la seva col·laboració amb el diari: ‘Mirando a Rusia’.^[7]

Guerra Civil Espanyola

Visqué la Guerra Civil Espanyola des de Varsòvia (Polònia), i des d'allí, amb l'ABC confiscat, mogué cartes i cròniques en defensa del bàndol nacional. Rosario Martínez, estudiosa de la figura de Sofia Casanova, assenyala que la seva posició fou utilitzada pel franquisme:

Sofia Casanova estava passant per uns anys horribles de penúria extrema, i pretenia fins i tot mantenir la família, una (1) família que havia tingut molts diners però que visqué una (1) llarga sèrie de guerres: la Primera Guerra Mundial, la Revolució Bolxevic, les guerres de fronteres de Polònia, visqué persecucions polítiques i les passà canutes. I Sofia, en un (1) moment determinat, es deixà portar, potser amb bona voluntat, pels consells d'alguns amics, i fou molt utilitzada. Cal no oblidar que el 1938 la portaren expressament a Burgos per a un (1) acte de propaganda política. Però cal no oblidar que Sofia era una (1) persona d'idees conservadores i que havia viscut la Revolució Bolxevic i que de bona fe confià en el feixisme. Dins de la seva mentalitat fou coherent però a Espanya la utilitzà molt més enllà del que pugui ser ètic.^[2]

Franco volgué conèixer-la i es reuní amb ella a Burgos (Castella i Lleó) el 1938. El desembre d'aquest any declarà a La Voz de Galícia en ocasió de la seva marxa a Varsòvia (Polònia), que estava convençuda que el cop d'estat provocat per un (1) sector de l'Exèrcit portaria moments de desenvolupament i esplendor a Espanya.^[4] És també l'any en el qual visità La Corunya (Galícia) i el seu llogaret per última vegada. Sempre comptà amb la cura i amb l'afecte d'una (1) dona d'Almeiras (Culleredo, la Corunya, Galícia) que, a més de fer–li companyia permanent, mantingué viu en ella l'idioma gallec i l'ajudà en la cura de les seves filles.

Segona Guerra Mundial

Tornà a Polònia per passar el Nadal amb la seva família, i el 1939 li sorprengué l'inici de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació nazi del territori polonès. Davant la signatura entre Hitler i Stalin de l'aliança germanosoviètica per acabar amb la independència de Polònia es veié obligada a fugir a un (1) llogaret amb una (1) de les seves filles i els seus nets.

La intercessió de l'ambaixador d'Espanya a Berlín (Alemanya) li permeté viure amb certa seguretat mentre contemplava la barbàrie dels camps de concentració. Sofia pogué tornar a Espanya quan la Divisió Azul tornava vençuda, però tenia vuitanta (80) anys ja i encara conservava les forces necessàries per ajudar la seva família en les activitats clandestines contra l'ocupació alemanya.^[7]

El 1952 la Real Academia Galega la nomenà Acadèmica d'Honor.

Morí el 16 de gener de 1958. Encara que estava gairebé cega seguia escrivint ajudada pels seus nets, als quals dictava les seves últimes vivències. No veié complert el desig d'acabar els seus dies a Espanya.^[5] El 25 de gener el diari ABC escrigué un (1) breu article titulat Ha muerto Sofía Casanova.

Els qui han investigat i recollit la seva història denuncien l'oblit a què ha estat sotmesa la seva figura malgrat la rellevància de la seva biografia i obra.^[2]

Trajectòria periodística i literària

En el moment de la fundació de la Reial Acadèmia Gallega, el 1906, Sofia Casanova ja tenia feina i reconeixement a escala mundial, la qual cosa motivà que fos nomenada membre d'aquest organisme i que l'any 1952 se li concedís per unanimitat el títol d'acadèmica d'honor.^[13]

Publicà novel·les, contes, una (1) comèdia i més de mil dos-cents (>1.200) articles en periòdics i revistes a Galícia (Espanya) i Polònia. La seva producció literària, de narrativa, poesia i teatre, fou molt prolífica. Inclou quatre (4) col·leccions de poesia, cinc (5) novel·les, vuit (8) novel·les curtes, relats curts, una (1) obra de teatre que Benito Pérez Galdós li estrenà, una (1) obra en el teatre espanyol, un (1) llibre infantil i vuit (8) volums de comentaris socials, culturals i polítics, a més de més de mil (>1.000) articles en publicacions gallegues, espanyoles, hispanoamericanes i poloneses. Impartí nombroses conferències sobre la situació de la dona i les relacions internacionals, tant a Espanya com a Polònia; traduí obres clàssiques del polonès i el rus al castellà.

Com a periodista escrigué gairebé un miler (<1.000) de cròniques^[5] en les quals destaquen els articles publicats a ABC entre els anys 1915 i 1936 i els títols La mujer española en el extranjero (Madrid, 1910), De la Revolución rusa (Madrid, 1918), Impresiones de una mujer en el frente oriental de la guerra europea (Madrid, 1919), La revolución bolchevista, Diario de un testigo (Madrid, 1920) i El martirio de Polonia (Madrid, 1946).^[14]

Prengué partit per una (1) postura pacifista i antibèl·lica i així ho manifestà en les seves col·laboracions en la premsa en la guerra del Rif (Marroc) i en la Setmana Tràgica de Barcelona (Barcelonès); però l'obra on evidencià aquesta postura de forma més contundent és en les cròniques de Polònia i Rússia que escrivia per a la premsa i que es publicaren reunides en el llibre De la guerra, l'any 1916.

La seva afició a l'estudi la portà a conèixer idiomes i traduir els escriptors polonesos més famosos, com ara Henryk Sienkiewicz o Kowalewska a l'espanyol. També la seva obra fou traduïda al francès, polonès, suec o holandès.^[6]

Obres

• Amores y confidencias: de Rusia. Madrid, Libr. y Edit. Madrid, 1927 (Obres completes, 4).

• Las catacumbas de Rusia roja. Madrid, Espasa Calpe, 1933.

• Como en la vida. Madrid, Aguilar, 1931.

• Como en la vida. Madrid, 1947 (Novel·les i contes, Any 19, núm. 951).

• El crimen de Beira–Mar. Madrid, Talleres de Ediciones Españolas, 1914 (El libro popular, Año 3, núm. 8).

• De la guerra: crónicas de Polonia y Rusia. Primera serie. Madrid, Renacimiento, 1916.

• De la Revolución rusa en 1917. Madrid, Renacimiento, 1917.

• El doctor Wolski: páginas de Polonia y Rusia. Madrid, Imp. del Suc. de J. Cruzado a càrrec de Felipe Marqués, 1894.

• El doctor Wolski. Madrid, Prensa Popular, 1920 (La novela corta, Año 5, núm. 255).

• El doctor Wolski. Madrid, Libr. y Edit. Madrid, 1925 (Obras completas, 2).

• El dolor de reinar. Madrid, Publicaciones Prensa Gráfica, 1925 (La novela semanal, Año 5, núm. 213).

• En la corte de los zares. Madrid, Libr. y Edit. Madrid, 1924 (Obras completas, 1).

• En la corte de los zares (del principio y del fin del imperio). Madrid, Biblioteca Rubén Darío, 1929 (Obras completas, 1).

• Episodio de guerra. Madrid, Prensa Popular, 1921 (La novela corta, Año 6, núm. 299).

• Lo eterno. Madrid, Prensa Popular, 1920 (La novela corta, Año 5, núm. 218).

• Exóticas. Madrid, Suc. de Hernando, 1913.

• Galicia la inefable. Edición de Mª Rosario Martínez Martínez. Santiago de Compostela, Junta de Galicia, 1996.

• Idilio epistolar. Madrid, Aguilar, 1931.

• Kola el bandido. Madrid, Publicaciones Prensa Gráfica, 1923 (La novela semanal, Año 3, núm. 101).

• La madeja. Madrid, Imp. d'«Alrededor del mundo», 1913 (Los contemporáneos y los maestros, 241) [Teatro].

• El martirio de Polonia. 2a. edició. Madrid, Atlas, 1945 (con Miguel Branicki).

• La mujer española en el extranjero: conferencia... 1910. Madrid, 1910.

• El pecado. Madrid, Imp. de Alrededor del Mundo / Libr. de los Suc. de Hernando, 1911 (Biblioteca de escritores gallegos, 10).

• El pecado. Madrid, Libr. y Edit. Madrid, 1926 (Obras completas, 3).

• El pecado. Madrid, Dédalo, [193–?] (Novelas y cuentos).

• Princesa del amor hermoso. Madrid, Impr. Artística Española, 1909 (El cuento semanal, Año 3, núm. 156).

• Princesa del amor hermoso. En: Novelas breves de escritoras españolas, 1900–1936. Edición de Ángeles Ena Bordonada. Madrid, Castalia / Instituto de la Mujer, 1990 (Biblioteca de escritoras, 10).

• Princesa rusa. Madrid, Publicaciones Prensa Gráfica, 1922 (La novela semanal, Año 2, núm. 55).

• La revolución bolchevista: (diario de un testigo). Madrid, Biblioteca Nueva, 1920.

• La revolución bolchevista: (diario de un testigo). Edición de M. Victoria López Cordón. Madrid, Castalia / Instituto de la Mujer, 1990 (Biblioteca de escritoras, 11).

• Sobre el Volga helado. Madrid, Prensa Popular, 1919 (La novela corta, Año 4, núm. 196).

• Triunfo de amor. Madrid, Prensa Popular, 1919 (La novela corta, Año 4, núm. 186).

• Valor y miedo. Madrid, Prensa Popular, 1922 (La novela corta, Año 7, núm. 348).

• Viajes y aventuras de una muñeca española en Rusia. Burgos, Hijos de Santiago Rodríguez, 1920.

Bibliografia

• Martín Rodrigo, Inés, Azules son las horas. Espasa.

• Martínez Martínez, Rosario Sofía Casanova, mito y realidad. Xunta de Galicia.

• Pazos, Antón M.: Vida e tempo de Sofía Casanova (1861–1958). CSIC, Santiago de Compostela, 2010. ISBN 978-84-00-09130-9.

Referències

1. MARTÍNEZ MARTÍNEZ, Rosario: Sofía Casanova, mito y literatura; el document núm. 1 de l'Apéndice documental inclou la partida de naiximent de Sofía Casanova: Libro Registro de Nacimientos de la ciudad de La Coruña. Año 1861. Nacimiento núm. 715, folio 14.

2. «Rosario Martínez, estudiosa de la figura de Sofía Casanova: Sofía Casanova no interesa a nadie, su figura no da juego», La Opinión de A Coruña. 3 de desembre de 2009.

3. «Sofía Guadalupe Pérez Casanova». Real Academia de la Historia.

4. «Sofía Casanova, una reportera en la Gran Guerra». María José Turrión. Historia [S.23 de gener de 2014].

5. «Escucha a Inés Martín Rodrigo, autora d''Azules son las horas' en La Tarde» | COPE COPE.

6. Simón Palmer, María del Carmen: «Sofía Casanova, autora de La Madeja». Actas del tercer congreso internacional de estudios Galdosianos. 1989 II [1]

7. Sofía Casanova (1862–1958) «Galería da Lonxevidade» [2].

8. Azules son las horas | Planeta de Libros PlanetadeLibros.

9. «Las cuatro guerras de Sofía Casanova». ABC. 21 de febrer de 2016 (castellà).

10. Díaz–Nosty, Bernardo: Voces de mujeres: periodistas españolas del siglo XX nacidas antes del final de la Guerra Civil (en castellà). 1a. Sevilla: Renacimiento, 2020. ISBN 978-84-17950-58-3.

11. Martín Rodrigo, Inés (2016): Azules son las horas. Espasa. ISBN 9788467046724.

12. «Sofía Casanova en la Revolución Rusa de 1917». FronteraD Revista digital. 5 de agosto de 2010

13. «¿Quién conoce a Sofía Casanova?», Diario El Mundo. 9 de julio de 2011.

14. «Sofía Casanova». Cultura Gallega.org (en gallec).

Enllaços externs

• Sofia Casanova a la Universitat de Liverpool (en anglès).

• Sofia Casanova no interessa a ningú, entrevista a l'especialista en l'escriptora Rosario Martínez a L'Opinió la Corunya.

• Sofia Casanova Lutoslawska a Feminal, núm. 43, 30 octubre de 1910.

Lo eterno. Sofía Casanova. 1a edició.

Sofía Casanova i Benito Pérez Galdós durant un (1) assaig de l'obra de teatre La Madeja, de Casanova (1913).

Sofia Casanova, en la imatge de portada de Feminal, núm. 43, d'octubre de 1910.

Salutació feixista, Polònia, 1938.

Sofia Guadalupe Pérez Casanova de Dolsławski

El passat divendres 30 de setembre de 2022 es commemorà el cent vuitè aniversari del naixement de Llàtzer Escarceller i Sabaté^[1] (Ribes de Freser, Ripollès, Catalunya, 30 de setembre de 1914 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 26 d'octubre de 2010)^[2], qui fou un (1) actor de teatre, cinema i televisió català, especialitzat en papers còmics.

Biografia

Abans de la Guerra Civil treballava a la indústria tèxtil, al barri barceloní del Poblenou, on tenia per companys destacats dirigents anarquistes com Ascaso, García Oliver i Durruti. Després de participar en l'assalt a la caserna de Sant Andreu del 18 de juliol de 1936, marxà cap al front amb la Columna Durruti.

Acabada la guerra es passà un (1) any a la presó i en sortir marxà de Barcelona (Barcelonès) i, després de diverses feines ocasionals, estigué vint (20) anys treballant de mosso en una (1) masia de Ponts (Noguera). Als quaranta-quatre (44) anys tornà a la capital catalana i comprà un (1) negoci de venda de pipes i llaminadures a les Golondrines del moll.

No fou fins a l'any 1974 que debutà com a actor, quan el director Francesc Betriu el va veure i el contractà per a un (1) paper de la pel·lícula Furia española; d'ençà d'aquell moment, es dedicà a la seva nova carrera artística, tot i que no abandonà la paradeta.

La més gran popularitat de l'actor arribà amb els personatges que interpretava en els programes Filiprim i Tres i l'astròleg de Josep Maria Bachs, en els inicis de TV3. També aparegué al programa Un, dos, tres... responda otra vez i a la sèrie Makinavaja on establí una (1) gran amistat amb l'humorista Pepe Rubianes. A més de televisió, ha actuat en el teatre (Els gegants de la muntanya, representada en el Teatre Nacional de Catalunya), i ha intervingut en més de vuitanta (>80) pel·lícules (normalment en papers secundaris). Intervingué en diverses edicions de l'obra benèfica Guanya't el cel amb el pare Manel.

El 29 de setembre de 2008, familiars, amics i companys de feina li reteren un (1) homenatge pel seu XCIV aniversari.

Obres

Cinema i televisió

• Papá (2001), sèrie de TV;

• Los porretas (1996), dirigida per Carlos Suárez;

• Adiós, tiburón (1996), dirigida per Carlos Suárez;

• Makinavaja (1995), sèrie de TV de José Luis Cuerda;

• Un, dos, tres... responda otra vez, concurs de televisió (participació en divuit [18] programes entre els anys 1993 i 1994);

• Don Jaume el Conquistador (1994), dirigida per Antoni Verdaguer;

• Semos peligrosos (uséase Makinavaja 2) (1993), dirigida per Carlos Suárez;

• Makinavaja – «el último chorizo» (1992), dirigida per Carlos Suárez;

• Sauna (1990), dirigida per Andreu Martín;

• Vindrem a sopar (1990), sèrie de televisió;

• El niño de la luna (1989), dirigida per Agustí Villaronga;

• L'aire d'un crim (1988), dirigida per Antonio Isasi–Isasmendi;

• La senyora (1987), dirigida per Jordi Cadena

• Filiprim (1986-1989), concurs de televisió

• Yo amo a Hitler (1985), dirigida per Ismael González;

• Un geni amb l'aigua al coll (1983), dirigida per Lluís Josep Comeron;

• Asalto al Banco Central (1983), dirigida per Santiago Lapeira;

• Idil·li eixorc (1983), dirigida per Romà Guardiet;

• La revolta dels ocells (1982), dirigida per Lluís Josep Comeron;

• La plaça del Diamant (1982), dirigida per Francesc Betriu;

• Espanjankävijät (1980), dirigida per Mikael Wahlforss;

• Los fieles sirvientes (1980), dirigida per Francesc Betriu;

• Estigma (1980), dirigida per Josep Ramon Larraz;

• Olímpicament mort (1985);

• Furia Española (1975), dirigida per Francesc Betriu.

Teatre

• Rubianes solamente (2003), artista convidat a diverses funcions.

• Els gegants de la muntanya de Luigi Pirandello (1999), dirigida per Georges Lavaudant.

• La pregunta perduda o el cor del lleó de Joan Brossa (1985), dirigida per Hermann Bonnín.

Referències

1. Segon cognom, de la plana de necrològiques del Periódico de Catalunya del 27.10.10.

2. «Mor als 96 anys l'actor Llàtzer Escarceller, l'"avi del Filiprim"». Vilaweb.cat, 26.10.2010.

Enllaços externs

• «Llàtzer Escarceller, l'avi de TV3, fa 94 anys». TVist –. TV3, 29.09.2008. Arxivat de l'original el 15 de novembre de 2010.

• «Homenatgen Llàtzer Escarceller, el popular avi de «Filiprim». Vilaweb, El Punt, dimarts, 30 de setembre de 2008.

Fotografia de Llàtzer Escarceller i Sabaté

El passat dijous 29 de setembre de 2022 es commemorà el dos mil cinc-cents dosè aniversari de la Batalla de Salamina —en grec Ναυμαχία τῆς Σαλαμῖνος, Naumakhia tes Salaminos—, la qual fou una (1) batalla naval entre les polis gregues i l'Imperi Persa que tingué lloc el 29 de setembre de 480 aC als estrets entre el Pireu i l'Illa de Salamina, a prop d'Atenes (Àtica).^[1][2] La victòria grega suposà un (1) punt d'inflexió a la Segona Guerra Mèdica que acabaria amb l'eventual derrota persa. El rei Xerxes contemplà des de la costa com tota la seva flota era destruïda.

Antecedents

Tres (3) dies després de la indecisiva batalla naval a Artemísion, l'agost del 480 aC, la flota grega rebé notícies del desenllaç de la batalla de les Termòpiles. Amb els perses avançant cap a Atenes (Àtica), la flota s'afanyà a dirigir–se a Salamis per ajudar a evacuar–hi els atenencs. Mentrestant, Temístocles deixà inscripcions en totes les fonts d'aigua de la ruta dirigides a les tripulacions jòniques de la flota persa, que deien:

«

Homes de Jònia, no ataqueu amb justícia atacant els vostres avantpassats i esclavitzant Grècia. Millor que ens feu costat; i, si això no us és possible, si més no, d'ara endavant manteniu–vos neutrals pel que fa a nosaltres i, de passada, demaneu als caris que facin el mateix que vosaltres. Ara bé, si no podeu fer ni una (1) cosa ni una (1) altra, perquè la força que us subjuga és massa gran per poder desertar, en la pràctica, quan entaulem combat, mostreu–vos deliberadament reticents, tot recordant que descendiu de nosaltres i que l'origen del nostre enfrontament amb els bàrbars heu estat vosaltres.

»

— ^[3]

L'exèrcit persa saquejà i incendià Platea i Tèspies a Beòcia, que renunciaren a rendir–se, i posteriorment feu el mateix amb Atenes. Hi havia desacords en el bàndol grec: els espartans volien tornar al Peloponès i fortificar l'Istme de Corint, però el comandant atenenc Temístocles els convencé de quedar–se a Salamina.

L'argumentació de Temístocles era que mentre els perses poguessin abastir el seu exèrcit per mar, el mur a l'istme seria inútil. També se serví d'una (1) interpretació interessada de l'oracle de Delfos segons la qual els grecs només podrien ser salvats per un (1) «mur de fusta». Temístocles equiparà la flota de vaixells amb el «mur de fusta», que els havien de defensar a l'illa de Salamina.

Alguns atenencs que interpretaren la profecia literalment, i en comptes de fugir a Salamina s'atrinxeraren rere una (1) barricada de fusta que construïren a l'accés a l'acròpolis. Amb l'arribada dels perses la barricada fou enderrocada, tots els resistents hi moriren i l'acròpolis fou incendiada.

Forces gregues

D'acord amb Herodot, els grecs disposaven de tres-centes setanta-vuit (378) naus de guerra. El detall que ofereix sobre la procedència de les naus per polis (que tan sols suma tres-centes seixanta-sis [366]) és el següent: cent vuitanta (180) d'Atenes, quaranta (40) de Corint, trenta (30) d'Egina, vint (20) de Calcis, vint (20) de Mègara, una (1) d'Esparta, quinze (15) de Sició, deu (10) d'Epidaure, set (7) d'Erètria, set (7) d'Ambràcia, cinc (5) de Trezè, quatre (4) de Naxos, tres (3) de Lèucada, tres (3) d'Hermion, dues (2) d'Estira, dues (2) de Kithnos, dues (2) de Kea, dues (2) de Melos, una (1) de Sifnos, una (1) de Serifos i una (1) de Crotona.

Altres font ofereixen comptes menys elevats. Segons Èsquil la flota grega constava de tres-cents deu (310) trirrems, i Ctèsies de Cnidos xifra els trirrems atenencs en cent deu (110) en comptes dels cent vuitanta (180) d'Heròdot.

La flota grega estava liderada per Temístocles, encara que nominalment el comandament era de l'espartà Euribíades. Els espartans, tot i que contribuïen amb poques naus i el seu poder naval era reduït, eren considerats els líders naturals en qualsevol operació militar conjunta grega, i sempre exigien que un (1) general espartà tingués el comandament en tals ocasions.

Hi hagué tenses discussions entre Euribíades i Temístocles sobre el lloc on els grecs havien de presentar batalla. L'espartà volia que la lluita tingués lloc més a prop de Corint, per poder retirar–se a terra ferma en cas de desfeta. Temístocles opinava que encara que en una (1) batalla terrestre els grecs poguessin tenir més opcions, a llarg termini les victòries serien infructíferes si Xerxes podia seguir aprovisionant el seu exèrcit per mar. Els ànims s'escalfaren tant que en un (1) moment de la discussió Euribíades alçà la seva vara amenaçant a Temístocles. Temístocles respongué amb calma «colpeja'm, però escolta el que et dic» (en grec, πάταξον μεν, άκουσον δε).

Per assegurar–se que no s'imposés la inexperiència naval d'Euribíades, Temístocles envià un (1) esclau anomenat Sicinnus al camp enemic fent–se passar per un (1) informador. Sicinnus feu creure al rei persa que els grecs estaven tan enfrontats per l'emplaçament de la batalla que molts, en cas d'un (1) atac persa, fugirien.

Forces perses

La flota persa, numèricament molt superior, consistia d'acord amb estimacions modernes aproximadament entre sis-centes cinquanta i vuit-centes (circa 650–800) naus. Tot i que la flota invasora original superava les mil dues-centes (1.200) naus, moltes s'havien perdut en tempestes al mar Egeu i a l'Artemísion.

Els perses estaven tan convençuts de la seva victòria que el seu rei Xerxes feu construir un (1) tron a la falda del mont Aegaleu per poder contemplar la batalla des d'una (1) posició privilegiada.

Xerxes es cregué Sicinnus i decidí atacar immediatament. Envià el seu esquadró egipci a bloquejar la sortida occidental de l'estret, per impedir que cap nau grega s'escapés. Artemísia, reina d'Halicarnàs i aliada dels perses, intentà convèncer el Rei de Reis que esperés que els grecs acabessin les provisions i es rendissin, però Xerxes i el seu principal conseller Mardoni eren partidaris de l'atac.

Durant la nit, les naus perses s'acostaren cap a Salamina, pendents d'impedir que no fugís cap trirrem grec. A trenc d'alba arribaren a les posicions gregues i pogueren comprovar que totes les naus seguien al seu lloc.

Desenvolupament tàctic

Al matí, esgotats de buscar naus gregues durant tota la nit, els perses es trobaren els grecs cara a cara.

La formació persa tenia la poderosa flota fenícia al flanc dret, la flota jònica al flanc esquerre, i naus de Xipre i Cilícia al centre. Els grecs estaven disposats amb els atenencs a l'esquerra (aparellats amb els fenicis), els espartans, megarians i egenians a la dreta (la posició d'honor) i la resta al centre.

La flota grega començà remant cap als perses, però quan semblava evident que l'encontre es produiria al centre de l'estret on els perses podien maniobrar i servir–se del seu avantatge numèric, s'aturaren i començaren a tirar enrere. Segons Plutarc, la intenció no era tan sols obtenir una (1) posició més favorable sinó també guanyar temps a l'espera del vent del matí. Els grecs es retiraren fins a una (1) posició que quedava coberta per l'illot de Sant Jordi a l'esquerra i per la península de Quinosoura a la dreta.

Aleshores començà a bufar el vent del matí, que afectava més els alts vaixells fenicis que als trirrems. Les naus gregues, més petites i maniobrables, es movien entre els grans vaixells perses que s'entorpien i col·lidien entre ells. El moviment de les ones feia que els arquers de les naus fenícies fallessin els trets, donant avantatge als hoplites que lluitaven cos a cos. Finalment, els trirrems grecs havien estat equipats amb un (1) «embolon», que consistia en un (1) llarg ariet de bronze enganxat a la proa al nivell de l'aigua, que permetia d'envestir i enfonsar els vaixells enemics.^[4]

La batalla durà entre set i vuit (7–8) hores. Al final més de dues-centes (>200) naus perses havien estat enfonsades. La guàrdia d'elit persa dels Immortals hagué de desembarcar a Psyttaleia quan els seus vaixells s'enfonsaren, on foren morts fins a l'últim home. Segons Heròdot, els perses patiren moltes més baixes que els grecs en gran part perquè la majoria dels perses no sabien nedar. Entre les baixes perses hi havia el germà de Xerxes.

El rei Xerxes contemplà la desfeta des del seu tron daurat. Remarcà que Artemísia era l'única dels generals que demostrà empenta i valentia en envestir fins a nou (9) trirrems atenencs, i arribà a afirmar que «la meva general ha lluitat com un (1) home, i els meus generals han lluitat com dones». Els perses que perderen i quedaren vius foren esclavitzats pels grecs.

Referències

1. Hérodote; Larcher: Histoire d'Hérodote traduite du grec avec des remarques... par M. Larcher. Musier, 1786, pàg. 461–.

2.  Il  mondo illustrato giornale universale. G. Pomba, 1847, pàg. 656–.

3. Heròdot, 2011, pàg. 40.

4. Britannica Educational Publishing. War at Sea and in the Air. Britannica Educational Publishing, 1 novembre 2011, pàg. 4–. ISBN 978-1-61530-753-1.

Bibliografia

• Heròdot. Història. Llibre VIII. Fundació Bernat Metge, 2011. ISBN 9788498591958.

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Batalla de Salamina.

Battle of Thermopylae and movements to Salamis, 480 BC

Trirrem grec

El passat dijous 29 de setembre de 2022 es commemorà el cent sisè aniversari del naixement d'Antonio Buero Vallejo (Guadalajara, Castella la Manxa, Espanya, 29 de setembre de 1916 — Madrid, Madrid, Espanya, 28 d'abril de 2000), qui fou un (1) dramaturg espanyol. Interessat per la pintura en la seva joventut, participà en la Guerra Civil Espanyola al bàndol republicà, i sofrí presó per aquesta qüestió. A pesar d'això no es rendí, i quan sortí, es concentrà en el teatre, al que mai no deixar d'imprimir una (1) profunda denúncia social i política, que li valgué fins i tot la impossibilitat d'estrenar alguna de les seves obres.

Membre numerari de la Reial Acadèmia Espanyola el 1971 per a ocupar la butaca X. Guardonat amb el Premi Cervantes el 1986, el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 1996 i el Premi Max d'Honor el 1999.^[1]

Característiques de l'obra dramàtica

El tema comú que lliga tota la seva producció és la tragèdia de l'individu, analitzada des d'un (1) punt de vista social, ètic i moral. Els principals problemes que angoixen a l'home s'apunten ja en la seva primera obra, En la ardiente oscuridad, i continuen en obres posteriors. La crítica ha classificat la seva obra en teatre simbolista, teatre de crítica social i drames històrics.

1. Teatre simbolista. En l'ardent foscor representa el cru enfrontament amb una realitat que no pot escamotejar–se ni disfressar–se. A través de la tara física de la ceguesa, Buero simbolitza les limitacions humanes. Així, és símbol de la imperfecció, de la manca de llibertat per a comprendre el misteri del nostre ésser i de la nostra destinació en el món. L'home no és lliure perquè no pot conèixer el misteri que l'envolta. El tema del misteri predomina en altres obres, també de cort simbolista: La tejedora de sueños, recreació del mite d'Ulisses i Penèlope; Irene, o el tesoro, anàlisi del desdoblament de la realitat.

2. El criticisme social. Aquestes obres analitzen la societat espanyola amb totes les seves injustícies, mentides i violències. Pertanyen a aquest grup: Historia de una escalera, Las cartas boca abajo i El tragaluz.

Historia de una escalera, que obtingué el 1949 el premi Lope de Vega, és possiblement una (1) de les obres més importants del teatre d'aquesta època pel seu caràcter tràgic i per la denúncia de les condicions socials de vida. L'obra causà gran impacte pel seu realisme i contingut social. En ella planteja la impossibilitat d'alguns individus de millorar materialment a causa de la situació social i a la falta de voluntat.

El Tragaluz. Aquesta obra és especialment interessant, probablement una (1) de les millors. Com gairebé totes les de Buero Vallejo, comença de manera aparentment anodina, contant la història d'una (1) família, però després es bolca cap a un (1) relat el qual, tant pel fons com per la forma (i sempre amb la subtilesa que implicava la censura), constitueix un (1) atac en tota la línia de flotació al franquisme i a la seva obsessió per influir sobre la nostra visió tant de la història passada com futura. De trama aparentment simple i lectura molt fàcil, no obstant això, quan un (1) comença a furgar troba cinc (5) o sis (6) nivells de missatges, tots potentíssims, i que impacten en gran manera al lector. L'única trava: tots aquests missatges, en l'època en la qual fou escrita (acaballes del franquisme), s'entenien sense necessitat de dir gens. Avui, per a comprendre'ls, moltes vegades han de ser contextualitzats per analistes literaris.

3. Drames històrics. En aquests drames, Buero pren els «materials del passat històric (...) com a trampolí o mirall i com a mina de significacions cara al present i com a "models" en el sentit que la sociologia dona al vocable» (Ruiz Ramón). Recordeu que això mateix ocorria en Francisco Ayala. Pertanyen a aquest grup Un soñador para un puebloe, Las Meninas, El concierto de San Ovidio i El sueño de la razón.

Un soñador para un pueblo relata el fracàs d'un (1) home obstinat a millorar la vida d'un (1) poble. El protagonista, Squillace, ha d'enfrontar–se a tot el sistema, car la política que pretén imposar no compta amb el suport popular. Però en realitat, l'oposició a la seva política no procedeix del mateix poble, sinó d'un (1) tercer poder, que, ocult, mina les millores de vida. Al final, Squillace se sacrifica: renúncia al seu càrrec i marxa a l'exili.

El concierto de San Ovidio, Parábola en tres actos s'estrenà el 1962. A partir d'un (1) gravat que representa l'espectacle de l'orquestrina de cecs de l'Hospici dels Quinze Vints, realitzat el setembre del 1771, Buero reconstrueix un (1) drama en el qual aflora el grotesc, la injustícia i la falta d'ètica. Els temes són l'explotació de l'home per l'home i la lluita de l'home per la seva llibertat.

El sueño de la razón. L'obra se situa al Madrid del 1823, durant l'onada de terror desencadenada per Ferran VII en la seva lluita contra els liberals. El protagonista és: Francisco de Goya. A través de la sordera, que estava més sord que una (1) tàpia, d'aquest personatge —de nou una (1) tara física—, Buero simbolitza la incapacitat d'alguns per a escoltar el sentit de la realitat.

Entre els seus últims títols figuren Caiman (1981), Diálogo secreto (1984) i Lázaro en el laberinto (1986).

Morí a l'hospital Ramón i Cajal de Madrid, a causa d'una (1) parada cardiorespiratòria, l'abril del 2000, als vuitanta-tres (83) anys.

Característiques dels personatges

Es podria dir dels personatges de Buero Vallejo que:

1. presenten alguna tara física o psíquica;

2. no es redueixen a simples esquemes o símbols;

3. són caràcters complexos que experimenten un (1) procés de transformació al llarg de l'obra;

4. la crítica els ha distingit entre personatges actius i contemplatius.

Els primers manquen d'escrúpols i actuen moguts per l'egoisme o pels seus baixos instints, i, arribat el cas, no dubten a ser cruels o violents si amb això aconsegueixen els seus objectius. No són personatges dolents; la distinció maniquea entre bons i dolents no té cabuda en el teatre de Buero. Els contemplatius se senten angoixats. El món que viuen és massa petit. Es mouen en un (1) univers tancat a l'esperança. A pesar de ser conscients de les seves limitacions, somien un (1) impossible, estan irremeiablement abocats al fracàs. Mai no veuen materialitzats els seus desitjos.

Obres^[2]

Les seves obres teatrals són, per ordre d'estrena:

• Historia de una escalera (1949).

• En la ardiente oscuridad (1950).

• La tejedora de sueños (1952).

• La señal que se espera (1952).

• Casi un cuento de hadas (1953).

• Madrugada (1953).

• Irene o el tesoro (1954).

• Las cartas boca abajo (1957).

• Hoy es fiesta (1955).

• Un soñador para un pueblo (1958).

• Las Meninas (1960).

• El concierto de San Ovidio (1962).

• Aventura en lo gris (1963)

• El tragaluz (1967).

• Primer Acto (1967).

• La doble historia del doctor Valmy (1968).

• El sueño de la razón (1970).

• La detonación (1977).

• En La llegada de los dioses (1971).

• La Fundación (1974). Una (1) al·legoria sobre la llibertat, i les diverses formes (des de la negació a la lluita) en què ens rebel·lem contra l'esclavatge.

• Jueces en la noche (1979).

• Caimán (1981).

• Diálogo secreto (1984).

• Lázaro en el laberinto (1986).

• Música cercana (1989).

• Las trampas del azar (1994).

• Misión al pueblo desierto (1999).

Referències

1. Ana Diosdado, premio Max de Honor a El País, 4/4/2013 (castellà).

2. «Antonio Buero Vallejo». Base de datos de premiados del Libro, Lectura y Letras. Ministerio de Justicia y el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte (castellà).

Enllaços externs

• Portal de la Biblioteca Virtual Cervantes dedicat a Buero Vallejo.

• Sala Antonio Buero Vallejo a la Biblioteca de Castella–La Manxa. Arxivat 2007.08.24 a Wayback Machine.

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antonio Buero Vallejo.

Antonio Buero Vallejo (1916–2000)

Bust d'Antonio Buero Vallejo

El passat dijous 29 de setembre de 2022 es commemorà el cent trenta-tresè aniversari del naixement de Matilde Hidalgo Navarro de Procel (Loja, Equador, 29 de setembre de 1889 — Guayaquil, Equador, 20 de febrer de 1974), qui fou una (1) metgessa, política i activista dels drets de la dona equatoriana. Fou la primera llicenciada i doctora en medicina del país, la primera sufragista de l'Amèrica Llatina i la primera diputada escollida en eleccions lliures a l'Equador.^[1][2]

Formació

Matilde Hidalgo, nasqué a la ciutat equatoriana de Loja el 1889, i el 1907, amb l'ajuda de la seva mare i un (1) dels seus germans aconseguí matricular–se en el batxillerat, que completà el 1913, i així esdevingué la primera dona equatoriana que ho aconseguí, malgrat nombroses resistències i el refús social en un (1) medi considerablement conservador. Completat el batxillerat, sol·licità l'ingrés a la Facultat de Medicina de la Universidad Central del Ecuador de Quito; fou rebutjada però aconseguí una (1) plaça a la Universidad del Azuay, a Cuenca (Equador). El 1919 obtingué la llicenciatura i es doctorà el 1921 a la Universitat Central, essent, en tots dos (2) casos, la primera dona equatoriana que ho aconseguia.

Activitat política i professional

El 1922 es casà amb l'advocat Fernando Procel i s'instal·laren a Machala (Equador), on obrí una (1) consulta. El 1924 aconseguí que se li acceptés la seva inscripció al cens de votants, i es convertí d'aquesta manera en la primera dona d'Amèrica Llatina que participava en eleccions nacionals. El 1925 fou la primera dona que aconseguia ser escollida al Consell Cantonal (en aquest cas de Machala), del qual en fou vicepresidenta fins al 1936. En aquells anys també participà en la fundació de la Creu Roja provincial i en la delegació de la Casa de la Cultura Equatoriana a la província d'El Oro (Equador). El 1941 presentà la seva candidatura a diputada pel Partit Liberal i fou escollida, i esdevingué en la primera dona que entrava al Congrés Nacional. Matilde Hidalgo alternà la seva actuació pública amb l'exercici de la medicina i la lluita pels drets de la dona.

Practicà durant anys la medicina a Guayaquil (Equador), fins que el 1949 rebé una (1) beca per estudiar pediatria, neurologia i dietètica a l'Argentina.

Reconeixements

El Govern de l'Equador li atorgà la Medalla al Mèrit en el grau de Gran Oficial el 1956 i, a petició de la Creu Roja de l'Equador, li fou concedida la Medalla de Serveis el 1959.^[1]

Referències

1. López, Alberto: «Matilde Hidalgo de Procel, pionera del voto femenino en Hispanoamérica» (en castellà). El País [Madrid], 21.11.2019. ISSN: 1134-6582.

2. «Quién fue Matilde Hidalgo de Procel, la primera latinoamericana que pudo votar» (en castellà). BBC News Mundo, 21.11.2019.

Bibliografia

• Jenny Estrada: Matilde Hidalgo de Procel, una mujer total. Quito: Grupo Santillana, 2004 (6a edició).

Matilde Hidalgo se convertí en la primera dona a l'Amèrica Llatina que exercí el dret constitucional a votar en una (1) elecció.

Matilde Hidalgo Navarro de Procel

El passat dijous 29 de setembre de 2022 es commemorà el cent noranta-novè aniversari del naixement de Hu Xueyan (xinès: 胡雪岩) (Jixi, Huizhou, Xina, 29 de setembre de 1823 — Hangzhou, Zhejiang, Xina, 1885), qui fou un (1) important home de negocis durant els darrers anys de la Dinastia Qing, fundador del Fukang Bank.

Biografia

Hu Xueyan, de nom original Hu Guangyong, nasqué l'any 1823 a Jixi, província de Huizhou a la Xina, en una (1) família humil i pobre.^[1]

De molt jove entrà com a aprenent en una (1) casa de moneda a la ciutat xinesa de Hangzhou, on es podien tramitar hipoteques i fer ingressos de diners.^[2] El seu talent i habilitat li feren guanyar ràpidament l'estima i la confiança de l'amo del negoci. Poc després aquest el promocionà i Hu passà a ocupar–se de les operacions d'ingressos i deutes. El 1860, el propietari, malalt de gravetat i sense fills que poguessin heretar els seus béns, prengué la decisió de regalar–li a Hu la casa de moneda i la resta del seu patrimoni.^[2] A partir d'aquestes dates Hu fundà el seu propi banc, el Fukang Bank.^[3]

Durant la Rebel·lió dels Taiping, l'any 1861, Hu ajudà el govern comprant armes i aliments per l'exèrcit governamental de Xangai i Ningbo, i Zuo Zongtang, el màxim oficial de la provincia xinesa de Zheijiang, li assignà la supervisió general de les finances i de les collites de gra de la zona, actuació que li permeté obtenir grans beneficis.^[1]

Posteriorment, Hu aprofità els contactes mantinguts, tant amb Zuo Zongtang, com amb altres funcionaris com Xu Run i comerciants xinesos i estrangers importants a Xangai (Xina), per poder–se moure amb facilitat entre els cercles polítics i comercials. A més d'obrir sucursals de cases de moneda i canvi al llarg i ample de la Xina, el 1876 comprar uns terrenys per establir–hi la prestigiosa farmàcia de Hangzhou (Xina), Hu Qing Yu Tang (胡庆余 堂), que incorporà a metges famosos i creà una (1) sèrie de medicaments molt útils per l'exèrcit. Huqingyutang es convertí en el centre de la medicina xinesa i representà una (1) important contribució al desenvolupament de la medicina tradicional xinesa. També ajudà Zou Zongtang a construir moltes empreses i fàbriques. Explotà el transport de Xangai i a Fujian (Xina).^[1][2]

Sent l'home més ric d'aquesta època, les seves propietats arribaren a un (1) valor de trenta milions (30.000.000) d'liang de plata. Durant el moviment d'autoenfortiment de la dinastia Qing, Hu Xueyan es feia càrrec de contractar enginyers occidentals així com d'introduir equipaments i tecnologia des de l'estranger. El govern Qing li concedí el títol de «buzhengshi» (布政使), un (1) càrrec polític de categoria provincial. A més, li permeteren vestir–se amb la «jaqueta groga» (una [1] peça oficial de la dinastia Qing atorgada normalment per l'emperador a gent excel·lent) i muntar a cavall dins del Palau Imperial. A la seva mare també li concedí l'emperador un (1) títol oficial i, per felicitar–lo, Li Hongzhang —cèlebre cortesà i polític de l'època—, el visità a casa, un (1) cas únic en tota la història de la dinastia Qing.^[2]