Embedded Files
El passat dijous 30 de juny de 2021 es commemorà el setanta-unè aniversari del naixement de Laura Esquivel Valdés (Ciutat de Mèxic, Estats Units Mexicans, 30 de setembre de 1950), qui és una escriptora mexicana autora de la cèlebre novel·la Com aigua per a xocolata.[1]
Trajectòria
Trajectòria
Entre els anys 1979 i 1980 escrigué programes infantils per a la cadena cultural de la televisió mexicana i, el 1983 fundà el Centre d'Invenció Permanent, integrat per tallers artístics per a nens, i n'assumí la direcció tècnica.
La seva feina a la televisió li donà estímul per dedicar–se a l'escriptura de guions per a cinema. Fou quan decidí escriure Com aigua per a xocolata, de gran èxit mundial.
En les seves novel·les empra un realisme màgic per combinar allò sobrenatural amb allò quotidià, especialment a la seva primera novel·la Com aigua per a xocolata, en la qual es proclama la importància de la cuina com a peça més important de la casa, i l'eleva a font de coneixement i comprensió de gust i desig.
Com aigua per a xocolata fou convertida en pel·lícula per l'aleshores el seu marit Alfonso Arau el 1992 i fou premiada amb deu (10) premis Ariel de l'Acadèmia Mexicana d'Arts i Ciències Cinematogràfiques. Tant la pel·lícula com el llibre, traduït a més de trenta (>30) llengües, tingueren molt d'èxit dins i fora de Mèxic.
El 1994 li atorgaren el premi ABBY, premi que per primer cop era concedit a una escriptora no estatunidenca.
El 2004 publicaren el seu últim llibre, Malinche, que inclou un còdex, il·lustrat per Jordi Castells.
Obres
Obres
Com aigua per a xocolata (1989)
La ley del amor (1995) – La llei de l'amor
Íntimas suculencias (1998) – Íntimes suculències
Estrellita marinera (1999) – Estrelleta marinera
El libro de las emociones (2000) – El llibre de les emocions
Tan veloz como el deseo (2001) – Tan veloç com el desig
Malinche (2004)
A Lupita le gustaba planchar (2014) – A la Lupita li agradava planxar
Referències
Referències
«Esquivel, Laura» (en castellà). Escritores.org, 15.11.2013.
Vegeu també
Vegeu també
Лаура Ескивел в София май 2011 година
Laura Esquivel a Sofia el 2011
Laura Esquivel Valdés
Laura Esquivel Valdés
El passat dijous 30 de setembre de 2021 es commemorà el setanta-vuitè aniversari del naixement de Johann Deisenhofer (Zusamaltheim, Baviera, Alemanya, 30 de setembre de 1943), qui és un bioquímic alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1988.
Biografia
Biografia
Nasqué el 30 de setembre de 1943 a la ciutat de Zusamaltheim, situada a l'estat alemany de Baviera. Estudià bioquímica a l'Institut Max Planck de Martinsried (Munic, Baviera), on es doctorà el 1974. Aquell mateix any ingressà en aquest centre, on desenvolupà la seva recerca científica fins al 1987, any en el qual acceptà l'oferta de l'Institut Mèdic Howard Hughes a Maryland i de la Universitat de Texas a Dallas (EUA).
Recerca científica
Recerca científica
A partir del 1982, al costat de Robert Huber i Hartmut Michel, inicià la seva recerca en l'estudi de l'estructura d'un complex de proteïnes bacterianes anomenat centre de reacció fotosintètica. Aquest complex de proteïnes ja era conegut com l'element principal en l'inici d'un tipus senzill de síntesi, el procés que determina el color verd de les plantes i que fa que altres variats organismes converteixin l'energia lluminosa en energia química.
Entre els anys 1982 i 1985 els tres (3) científics utilitzaren mètodes cristal·logràfics mitjançant raigs X per determinar l'arranjament exacte dels més de deu mil (>10.000) àtoms que componen el complex d'aquesta proteïna, i aconseguiren crear així la seva imatge tridimensional. La seva investigació augmentà la comprensió general dels mecanismes de la fotosíntesi i revelà semblances entre els processos fotosintètics de plantes i els bacteris.
El 1988 fou guardonat, al costat dels seus compatriotes Huber i Michel, amb el Premi Nobel de Química per la determinació de l'estructura tridimensional del centre de reacció fotosintètica.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Johann Deisenhofer» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
El passat dijous 30 de setembre de 2021 es commemorà el vuitanta-dosè aniversari del naixement de Jean–Marie Lehn (Rosheim, Baix Rin, Alsàcia, Gran Est de França, 30 de setembre de 1939), qui és un químic i professor universitari francès guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1987.
Biografia
Biografia
Nasqué el 30 de setembre de 1939 a la ciutat de Rosheim, població situada a la regió d'Alsàcia (Gran Est de França). Estudià química a la Universitat d'Estrasburg (Baix Rin, Gran Est de França), on es doctorà el 1963. El 1970 fou nomenat professor de química a la Universitat d'Estrasburg (Baix Rin, Gran Est de França), càrrec que ocupà fins al 1979, quan acceptà l'oferta del Collège de France a París (Illa de França).
Recerca científica
Recerca científica
Després de realitzar la seva tesi doctoral passà un (1) any a la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA) al costat de Robert Burns Woodward desenvolupant la síntesi química de la vitamina B12.
Les recerques de Lehn el conduïren l'any 1968 a la creació d'una (1) molècula capaç de combinar-se amb el neurotransmissor acetilcolina, el transmissor químic dels senyals del sistema nerviós. En la manipulació dels compostos bicíclics del tipus èter corona amplià les troballes de Charles J. Pedersen fins a les tres (3) dimensions, estudis que posteriorment ampliaria Donald J. Cram. Així mateix desenvolupà una terminologia que passaria a ser acceptada en la nomenclatura de la química orgànica: les cavitats que existeixen dins de les molècules les denominà criptes, criptans els components i criptats els seus complexos.
L'any 1987 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química, juntament amb Pedersen i Cram, pel desenvolupament i utilització de molècules d'interacció d'alta selectivitat.
Enllaços externs
Enllaços externs
Jean–Marie Lehn par Claude Truong–Ngoc
Jean–Marie Lehn
Jean–Marie Lehn
El passat dijous 30 de setembre de 2021 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement d'Eliezer Wiesel (Sighetu Marmației, província de Maramureș, regió de Transilvània, Romania, 30 de setembre de 1928 — ciutat de Nova York, estat nord–americà de Nova York, 2 de juliol de 2016[1]), qui fou un escriptor estatunidenc d'origen romanès, guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1986.
Supervivent dels camps de concentració nazis, dedicà tota la seva vida a escriure i parlar sobre els horrors de l'Holocaust amb la intenció d'evitar que es repetís de nou una barbàrie similar.
Orígens
Orígens
Nasqué el 30 de setembre de 1928 a la població romanesa de Sighetu Marmaţiei; als setze (16) anys fou capturat pels alemanys nazis al costat de la totalitat dels jueus del seu poble natal. En aquell moment fou deportat en diversos camps de concentració, com Auschwitz (comtat d'Oświęcim, Polònia) i Buchenwald (Turíngia, Alemanya), on veié morir la totalitat dels seus familiars.
Al seu alliberament estudià a la Universitat de La Sorbona de París (Illa de França) i treballà en diaris d'Israel, França i Estats Units, on s'establí el 1956 i d'on adquirí la nacionalitat.[2]
Premi Nobel de la Pau
Premi Nobel de la Pau
Autor de tres (3) novel·les, entre d'altres, sobre les seves vivències durant els anys de repressió i captiveri, el 1986 li fou concedit el Premi Nobel de la Pau pels relats de la seva experiència personal, de la humiliació total i del menyspreu complet per a la humanitat demostrada en els camps de concentració i el seu treball pràctic en la causa de la pau.
Referències
Referències
«Mor Elie Wiesel, supervivent de l'Holocaust i Premi Nobel de la Pau». CCMA.
Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle. Encyclopædia Universalis, France [2016]. ISBN 2-85229-147-9.
Vegeu també
Vegeu també
Enllaços externs
Enllaços externs
«Elie Wiesel» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Elie Wiesel Arxivat 2007.02.28 a Wayback Machine. – Photos by Mathieu Bourgois.
Elie Wiesel at the 2012 Time 100 gala.
Camp de concentració nazi de Buchenwald el 1945. Wiesel és a la segona fila, el setè per l'esquerra.
Eliezer Wiesel
Eliezer Wiesel
El passat dijous 30 de setembre de 2021 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement de Nevill Francis Mott CH, FRS (Leeds, Anglaterra, Regne Unit, 30 de setembre de 1905 — Milton Keynes, Anglaterra, Regne Unit, 8 d'agost de 1996), qui fou un físic i professor universitari anglès guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1977.[1]
Biografia
Biografia
Nasqué el 30 de setembre de 1905 a la ciutat anglesa de Leeds. Estudià física al Clifton College de Bristol (Anglaterra, Regne Unit) i al St. John's College de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit). Inicià la seva tasca docent a la Universitat de Manchester (Angleterra, Regne Unit), per passar posteriorment per a les universitats també angleses de Cambridge i Bristol. El 1954 ingressà al Laboratori Cavendish de la Universitat de Cambridge (Anglaterra, Regne Unit), on hi restà fins al 1971.
El 1936 fou nomenat membre de la Royal Society, i el 1962 la reina Elisabet II del Regne Unit li concedí el títol de cavaller de l'Imperi britànic (sir). A la dècada de 1960 fou nomenat president del grup britànic present a les conferències Pugwash de Ciència i Afers Mundials.
Mott morí a Milton Keynes, situada al comtat anglès de Buckinghamshire, el 8 d'agost de 1996.[2]
En honor seu, la seva família creà la Medalla i Premi Nevill Mott per a guardonar investigadors de renom en física de la matèria condensada.
Recerca científica
Recerca científica
Inicià la seva recerca científica a Cambridge (Anglaterra, Regne Unit) sota les ordres de Ralph Fowler, per posteriorment ampliar coneixements a Copenhaguen (Dinamarca) sota la direcció de Niels Bohr i, finalment, a Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya) al costat de Max Born. Inicialment, se centrà a explicar teòricament l'efecte de la llum en una emulsió fotogràfica i contornejar la transició de substàncies metàl·liques als estats no metàl·lics, el que es coneix com a transició de Mott.
El 1965 inicià les seves investigacions sobre el ferromagnetisme i la superconductivitat, investigacions per les quals fou guardonat l'any amb el Premi Nobel de Física al costat de Philip Warren Anderson i John Hasbrouck van Vleck.
Referències
Referències
«The Nobel Prize in Physics 1977» (en anglès). Nobel Media, 1977.
«Nevill Francis Mott». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Nevill Francis Mott, Londres el 1952.
Nevill Francis Mott
Nevill Francis Mott
El passat dijous 30 de setembre de 2021 es commemorà el cent trenta-novè aniversari del naixement de Johannes (Hans) Wilhelm Geiger (Neustadt an der Weinstraße, Renània–Palatinat, Segon Imperi alemany, 30 de setembre de 1882 — Potsdam, Brandemburg, Alemanya Oriental, 24 de setembre de 1945), qui fou un físic alemany. Conjuntament amb Walter Müller desenvolupà el comptador Geiger.
Biografia
Biografia
El 1902 Geiger començà a estudiar física i matemàtiques a la Universitat d'Erlangen (Nuremberg, Baviera, Alemanya) on es doctorà el 1906. El 1907 començà a treballar al costat d'Ernest Rutherford a la Universitat de Manchester (Anglaterra, Regne Unit). El 1912 fou nomenat cap de l'Institut d'Investigació Físicotècnica a Berlín (Brandemburg, Alemanya). Allà hi desenvolupaà, conjuntament amb un dels seus estudiants graduats, el comptador Geiger. Fou també membre del Club de l'Urani de l'Alemanya nazi, un grup de científics alemanys que, durant la Segona Guerra Mundial, treballà sense èxit en la creació de la bomba atòmica alemanya. La seva lleialtat al Partit Nazi feu que traís diversos col·legues jueus; alguns dels quals l'havien ajudat en les seves investigacions abans que es fos membre del Partit Nazi. Morí a Potsdam (Brandemburg) uns mesos després que finalitzés la guerra.
Physicist Hans Geiger, 1928.
Johannes Wilhelm Geiger
Johannes Wilhelm Geiger
El passat dijous 30 de setembre de 2021 es commemorà el cent quaranta-unè aniversari del naixement de Francesc Gallart i Monés (El Prat de Llobregat, Baix Llobregat, 30 de setembre de 1880 — Barcelona, Barcelonès, 16 de març de 1960)[1], qui fou un digestòleg català.
Biografia
Biografia
Visqué a Reus (Baix Camp) amb la família mentre hi cursà els estudis de batxillerat i posteriorment estudià medicina a Barcelona (Barcelonès), on es llicencià l'any 1901.[2] Poc després d'acabar la carrera, i gràcies a la reputació obtinguda per haver guanyat en tres (3) ocasions el premi atorat pel Cos Municipal de Metges de Barcelona (Barcelonès), obrí una consulta privada on inicialment es dedicà a la medicina general, l'obstetrícia i les anàlisis de clínics.[3] El 1905 entrà com a metge supernumerari a l'Acadèmia del Cos Mèdic Municipal, on passà a ser–ne numerari el 1909, mentre que des del 1906 exercí a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona (Barcelonès) al costat de Pere Esquerdo i Esquerdo, qui poc després esdevindria el seu sogre.[2] El 1911 l'Ajuntament de Barcelona nomenà Gallart vicedirector tercer de l'Institut d'Higiene Urbana, on el seu superior Lluís Claramunt li encarregà la desinfecció del carrer de Llull al Poblenou.[2] L'any 1912 obtingué el doctorat a Madrid amb la tesi Estudio clínico de las adenopatías traqueo-bronquiales en general[1] i engegà un viatge per Europa per ampliar els seus coneixements mèdics. Quan tornà, el doctor Esquerdo el nomenà resposable del laboratori d'Anàlisi Química del seu Servei de Medicina General.[2] Fou llavors, el 1913, que es focalitzà plenament en la gastroenterologia[3] i fundà l'Escola de Patologia Digestiva (posteriorment traslladada a l'Hospital de la Santa Creu),[1][3] que anys després passà a mans del seu fill Antoni Gallart Esquerdo[2] i que ja en temps de Gallart i Monés fou la més activa del país i gaudí de prestigi internacional.[1]
El 1919 es concedí a Gallart la plaça numerària a l'Hospital de la Santa Creu com a director del Servei de Medicina General i hi traslladà la seva Escola de Patologia Digestiva. Aquesta ja des de l'inici serví per experimentar amb els nous mètodes de la medicina. Gallart s'esforçà en dotar–la dels equipaments més recents i dels millors professionals.[2] Entre els anys 1922 i 1925 creà el seu propi dispensari i l'any 1925 aconseguí equipar–lo amb aparells de raigs X, laboratori d'anàlisis químiques i bacteriològiques, seccions de metabolisme basal i terapèutica física, a més d'un museu d'anatomia patològica.[2] Tot plegat permeté a l'escola assolir una posició notable entre els millors centres mèdics d'Europa.[3] L'escola es consolidà amb el trasllat de l'Hospital de la Santa Creu a Sant Pau.[2] Paral·lelament, el 1921 ingressà com a acadèmic numerari a la Reial Acadèmia amb un discurs sobre la millora de la salut pública a la ciutat de Barcelona (Barcelonès).[2]
El 1925 Joan Codina, Joan Puig–Sureda, Cinto Reventós, Emili Roviralta i el mateix Francesc Gallart fundaren l'Institut Policlínic de Sant Gervasi (Barcelona, Barcelonès), on exercí la pràctica privada. A més, els alumnes de la nova Clínica Plató pogueren assistir als cursos de gastroenterologia de l'Escola de Patologia Digestiva de Gallart.[2]
Entre els anys 1926 i 1928 Gallart presidí l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Barcelona.[4] El 1933 presidí el II Congrés Nacional de Patologia Digestiva, que se celebrà a Barcelona (Barcelonès) i on es decidí impulsar la Societat Espanyola de Patologia Digestiva i de la Nutrició,[3] que el mageix Gallart fundaria el 1935.[4]
Des del 1913 fins a la seva jubilació el 1951, cada any amb l'excepció del parèntesi de la Guerra Civil, Gallart organitzà els cursos d'ampliació d'estudis de gastroenterologia. Allà procurà marcar els límits d'aquesta disciplina com a matèria nítidament diferenciada i en destaca la necessitat de d'intensificar–ne el coneixement amb l'objectiu de fer realitat l'ensenyament superior d'aquesta branca de la medicina.[2] La seva escola consolidà l'ensenyament clínic alhora que atragué experts i professors d'arreu del món, i reforçà les relacions internacionals. Al mateix temps, des del seu Servei, Francesc Gallart organitzà i fomentà la participació en els congressos mèdics i l'intercanvi amb les societats científiques especialitzades. Un cop assolida l'autonomia a l'àmbit universitari, la gastroenterologia entrà al currículum docent com a Patologia Digestiva, i Gallart fou nomenat professor lliure de la Universitat de Barcelona.[2]
Gallart i Monés fou també el fundador dels Manuales de Medicina Práctica, en fou el director fins al 1952.[4]
Des del 1944 i durant catorze (14) anys fou president de la Societat Internacional de Gastroenterologia i el 1958, ja jubilat, fou elegit president d'honor de l'organització mundial d'aquesta disciplina en el marc del Congrés Mundial de Gastroenterologia celebrat a Washington.[3]
Francesc Gallart i Monés tingué un ferm compromís amb la professió mèdica catalana. Participà de manera activa als Congressos de Metges de Llengua catalana des del congrés del 1913 fins al 1936.[2]
Obra i llegat
Obra i llegat
El doctor Gallart publicà més de cent cinquanta (>150) títols publicats a les principals revistes mèdiques catalanes, espanyoles i franceses de l'època.[2] La seva escola fou un destacat nucli per la consolidació de la gastroenterologia com a especialitat mèdica a Espanya. La labor científica que s'hi desenvolupà es conserva per via de les Lecciones Clínicas, que foren publicades periòdicament durant anys.[3]
Reconeixement
Reconeixement
Gallart i Monés rebé reconeixements arreu del món. A part de la ja mencionada presidència d'honor de la Societat Internacional de Gastroenterologia, rebé la Gran Creu de l'Orde Civil d'Alfons X el Savi, la Gran Creu de Sanitat de la Legió d'Honor i fou nomenat cavaller de la Legió d'Honor de França.[2] Fou també nomenat soci honorífic de la Societat de Gastroenterologia d'Alemanya i doctor honoris causa per la Universitat de Burdeus (Gironda, Nova Aquitània). El 1957, l'Ajuntament del Prat de Llobregat (Baix Llobregat) el nomenà fill predilecte de la vila i posà el seu nom a l'avinguda Gallart i Monés,[2] que malgrat aquest fet és coneguda popularment al Prat de Llobregat Baix Llobregat) amb el sobrenom espanyol Zonilla.[5] El 1962 rebé la Medalla de la Ciutat a títol pòstum.[2]
La nissaga Gallart
La nissaga Gallart
Francesc Gallart es casà amb Júlia Esquerdo Rodoreda, filla del també metge Pere Esquerdo i Esquerdo, fet que significà la unió de dues (2) famílies mèdiques catalanes que tenen continuïtat fins a l'actualitat per via dels tres (3) fills del matrimoni (Antoni, Matilde i Maria Josepa). D'una banda el seu fill, el també digestòleg Antoni Gallart Esquerdo (1913-1988), i el seu net Francesc Gallart Valls. D'altra banda, el matrimoni de la seva filla Matilde Gallart Esquerdo amb el seu deixeble Joan Badosa Gallart dona quatre (4) especialistes de l'aparell digestiu: Joan (Barcelona, 1935–1994), Francesc, Carles i Josep Maria Badosa Gallart. Finalment, per part de la seva filla Maria Josepa (casada amb un altre deixeble, el valencià Manuel López Fernández) arribaren dos (2) especialistes més: Manuel, Josep Maria (1937–2003) i Francesc (1941–1985) López Gallart. El fill del primer, Manuel López Bañeres, és també metge.[2]
Referències
Referències
«Gallart i Monés, Francesc». Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya.
«Francesc Gallart i Monés». Col·legi Oficial de Metges de Barcelona.
Carles Genovés, Concepción: «Gallart Monés, Francesc (1880–1960)» (en castellà). MCN Biografías.
«Francesc Gallart i Monés». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Jac. «Tal dia com avui...». elprataldia.com.
Francesc Gallart i Monés
L'equip del Servei de Medicina Interna de l'Hospital de Santa Creu. Asseguts d'esquerra a dreta, el doctors: Foncuberta, Aguilar, Gallart —cap del servei— Vilardell i Lentini. Dret, tercer per l’esquerra, Pinós. Barcelona, 1927. [F Domènech] 1199.
El passat dijous 30 de setembre de 2021 es commemorà el sis-cents setanta-novè aniversari de la batalla de Morlaix, que es lliurà als afores de la vila de Morlaix (a l'actual departament francès de Finisterre, a Bretanya, el 30 de setembre de 1342) entre francesos i anglesos durant la Guerra de Successió bretona, en el conflicte global de la Guerra dels Cent Anys. Hi tingué lloc la retirada tàctica, utilitzada per primera vegada pels anglesos. Únicament tres (3) cronistes, els tres (3) anglesos, relaten aquesta batalla, potser pel poc interès que suscità i perquè estava en joc una regió que ja no interessava.
Antecedents
Antecedents
Joan III de Bretanya havia mort sense un hereu. El debat per la successió derivà en una guerra civil a Bretanya que durà gairebé vint-i-cinc (25) anys. En un primer moment es postularen com aspirants al títol el germanastre de Joan, Joan de Montfort i la seva neboda Joana de Penthièvre, dona de Carles de Blois. Joan comptava amb el beneplàcit de l'aristocràcia i el clergat bretons mentre Joan era considerat com un estranger indesitjable el centre de poder del qual era a l'Île de France. Així les coses, els anglesos apostaren per Juan de Montfort. No obstant això, Carles de Blois, nebot del rei Felip VI de França, traí la seva dona i es posà del costat dels francesos que no volien a cap dels aspirants, ja que ambicionaven el ducat per a ells.
Eduard III d'Anglaterra, poc pogué fer per ajudar al seu protegit, ja que tenia els seus propis problemes en el seu regne. No obstant això, envià un petit regiment per donar suport a Joan a les ordres de Walter Mauny. Arran del fet que les forces angleses aconseguissin diverses victòries a Bretanya, Eduard III, cada vegada més convençut en la causa, envià un batalló més nombrós de cavallers i arquers comandats per William de Bohun, comte de Northampton. No obstant això, aquesta ajuda s'havia fet massa temps i per a quan arribà a Bretanya, Juan ja era pres dels francesos i Joana liderava el seu exèrcit contra els francesos. El comte de Northampton hi desembarcà el 18 d'agost de 1342 i de seguida es posà al capdavant de l'exèrcit anglès a Bretanya. Dirigí els soldats a la ciutat de Brest (Finisterre, Bretanya) on la comtessa Joana i les seves minvades tropes estaven sent assetjades per l'exèrcit francès sota el comandament de Carles de Blois i el suport marítim d'una flota genovesa. Quan Northampton aparegué en el camp de batalla, els francesos decidiren aturar el seu atac i es retiraren a l'interior.
La batalla de Morlaix
La batalla de Morlaix
Una vegada que els francesos es retiraren, el comte de Northampton s'internà a la Bretanya fins a arribar a la vila de Morlaix (Finisterre, Bretanya), un dels bastions més importants de Carles de Blois a la regió. L'atac inicial a la ciutat fou un complet desastre, ja que fou repel·lit, però, ofuscat en el seu afany, William prop la ciutat i començà a assetjar.
Carles de Blois, per la seva banda, un cop hagué retirat de Brest (Finisterre, Bretanya), anà reclutant homes per les aldees fins a aconseguir un exèrcit de prop de quinze mil (circa 15.000) unitats. Amb aquest exèrcit, Carles volia arribar a Morlaix (Finisterre, Bretanya) i plantar batalla a William. No obstant això, aquestes informacions arribaren a oïdes dels anglesos i William deduí que no volia acorralar entre l'exèrcit de Carles i les tropes fidels que encara resistien a Morlaix (Finisterre, Bretanya), així que aixecà el setge i fou, amb una clara desavantatge numèrica, a la trobada dels francesos.
L'exèrcit francès constava de tres (3) divisions,[1] una d'elles formada únicament per cavallers liderats per Geoffroi de Charny i que sumaven tres mil (3.000). A això cal afegir uns mil cinc-cents (circa 1.500) infants genovesos i una tercera divisió indeterminada d'infanteria bretona formada per lleves de la regió. Els efectius de l'exèrcit anglès eren incerts. Quan William desembarcà tenia al seu comandament un exèrcit de mil cinc-cents (1.500) soldats entre cavalleria i infanteria. Poques forces més s'afegiren, destacant l'ajuda de Robert d'Artois i els seus vuit-cents (800) soldats i una xifra indeterminada de milícia bretona. A aquesta desigual lluita calia afegir el nombre de soldats francesos que des de Morlaix sortien a l'encontre dels anglesos.
Referències
Referències
Featherstone, Donald F.: Wargaming, ancient and medieval (en anglès). David & Charles, 1975, pàg. 90. ISBN 0882543539.
Cases medievals a Morlaix
El passat dijous 30 de setembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-sisè aniversari del naixement de Josep Benlliure i Gil (València, Horta, País Valencià, 30 de setembre de 1855 — ibídem, 5 d'abril de 1937), qui fou un pintor valencià que nasqué al barri de Cabanyal de València (Horta), en el si d'una família d'àmplia tradició artística (el seu germà fou l'escultor Marià Benlliure, i ell més tard fou un dels mestres del seu altre germà, Joan Antoni Benlliure) i morí a València (Horta).[1][2]
En el seu art aconseguí un estil molt personal que retratava tant temes senzills com grandiosos. Conreà la pintura costumista, que en l'actualitat suposa testimoni de la València passada.
Vida
Vida
Josep Benlliure era fill del pintor decorador Joan Antoni Benlliure Tomàs i d'Angela Gil Campos. Nasqué el 30 de setembre de 1855 al Canyanelar, al barri del Cabanyal. Estudià als escolapis de València (Horta) i més tard a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles, al mateix temps que freqüentava el taller del pintor Francesc Domingo Marqués.[3]
Davant les mostres de talent que oferia el jove Josep, els diputats Soriano Plasent i Pasqual Silvestre decidiren presentar-lo a Madrid davant del rei Amadeu de Savoia. Gràcies a això pintaria, amb només setze (16) anys, els fills del rei, el duc d'Aosta i el comte de Torí.[3] Benlliure també aprofità aquesta estada a Madrid (Madrid) per visitar el seu mestre Francesc Domingo i fer una còpia de Les filadores de Velázquez.
Tornà a València (Horta) i es presentà a la convocatòria de la Diputació feia per tal d'adjudicar les places de pensionat a Roma (Laci, Itàlia). Altres opositors eren Ignasi Pinazo o Joan Peyró, però finalment la pensió se l'endugué Josep Maria Fenollera. Així i tot, gràcies al diputat Daniel Ferrando s'assignà una ajuda per als estudis de Benlliure.
A l'exposició de la Societat Econòmica d'Amics del País presentà el quadre El cardenal Adrià rebent els caps de les Germanies, que fou comprat per la mateixa institució organitzadora. A l'Exposició Nacional de Sevilla (Andalusia) presenta una altra obra Tipus popular, que també serà comprada.
Amb els diners obtinguts d'aquests èxits viatja a París (Illa de París) amb una carta de recomanació de Domingo per al pintor i marxant d'art Adolphe Goupil, resultat d'això seria un contracte a canvi de la producció de quadres de gènere.
Quan tornà a Espanya s'instal·là a Madrid amb la seva família l'any 1874. Ací obtingué una tercera medalla pel quadre El descans en la marxa (exposició nacional de´l 1876) i el mateix premi dos (2) anys més tard amb Escena del Gòlgota, que fou adquirida per l'Estat.
Animat per aquests èxits es desplaçà a l'escola espanyola de Roma (Laci, Itàlia) el 1879. Ací coincidí amb Ignasi Pinazo i aconseguí la contractació de més de cent (>100) quadres amb el marxant Colnaghi. Tornà a València (Horta) breument per a contraure matrimoni amb Maria Ortiz Fullana el 4 de novembre de 1880, després establiren la seva residència a la Ciutat Eterna. A Itàlia pintà petits quadres de gènere, i inicià, a la ciutat d'Assís (Úmbria) el gran quadre La visió del Colosseu (Museu de Belles Arts de València), per consell del pintor Domenico Morelli amb el qual guanyà una primera medalla a l'exposició Nacional del 1887, any què coincidí amb el triomf del seu germà, l'escultor Marià Benlliure, de la seva escultura del pintor Josep de Ribera.
Benlliure obtingué diversos èxits, a París (Illa de França) amb el quadre Sermó, i a Alemanya: Munic (Baviera), Stuttgart (Baixa Saxònia i Berlín (Brandemburg) amb La lliçó de catecisme. A Roma (Laci, Itàlia) el nomenaren acadèmic de mèrit de l'Acadèmia de Sant Luca i president de l'Associació Artística Internacional. El 1903 assumí la direcció de l'Acadèmia d'Espanya a Roma (Laci, Itàlia), i succeí el seu germà Marià, càrrec que mantindria durant deu (10) anys.
Fou pare del també pintor, Josep Benlliure i Ortiz, conegut com a Peppino, que nasqué a Roma (Laci, Itàlia) el 1884. Pròxima la seva tornada a València (Horta) pintà un Autorretrat per a l'Accademia di San Luca i rebé un homenatge del Cercle Artístic de Roma (Laci, Itàlia). Tornà a València (Horta), acompanyat pel seu fill Peppino, aquest morí el 12 de setembre de 1916 a causa d'una afecció pulmonar. Dos (2) anys més tard moriria la seva esposa, Maria Ortiz.
A finals del 1919 els pensionats a Roma (Laci, Itàlia) li reteren un homenatge amb una exposició a Madrid (Espanya) de quaranta-cinc (45) quadres seus a les sales del Teatre Reial. Quan tornà a València (Horta) el Cercle de Belles Arts el nomena president honorari, i el 18 de novembre rebé el nomenament de director del Museu de València, que mantindria fins al 1924[4] Els reconeixements continuaren amb el lliurament del títol de fill predilecte el 1924 per part de l'Ajuntament de València (Horta); rebé la Gran Creu de la Corona d'Itàlia i la Creu d'Oficial de la Legió d'Honor, per part del govern francés. Morí a València (Horta) amb vuitanta-dos (82) anys el 1937 a la seva casa estudi del carrer Blanqueries, actualment convertida en Casa Museu Benlliure.
Pertangué a l'Acadèmia de San Fernando (Madrid, Espanya), Sant Lluc (Roma, Laci, Itàlia), Sant Carles (València, Horta, País Valencià), Brera (Milà, Llombardia, Itàlia) i Munic (Baviera, Alemanya).
Obra
Obra
En els seus començaments es dedicà a la pintura de gènere, però més endavant, aconsellat pel pintor italià Morelli, realitzà obres de major interès, com Sant Vicent Ferrer predicant sobre el judici final.
Conreà la pintura costumista i la de temes religiosos. En els seus llenços apareixen personatges populars com «El Tio Andreu de Rocafort» o «El Tio Josep de Villar del Arzobispo». Per la seva banda, obres de temàtica religiosa són Escolans o els retrats de personatges eclesiàstics, com Cardenal romà o Sacerdot revestit. Dins de la seva pintura religiosa hi ha una part de clara evocació fantàstica i simbolista, reflectida enLa barca de Caront.
Combinant el costumista amb el religiós també desenvolupà obres com Sentint missa o Missa a l'ermita. La temàtica exòtica també està present en la seua producció, enriquida a més pels viatges que feu a Alger (Algèria) i el Marroc.
Entre els seus quadres també destaquen: El descans en la marxa (Museu del Prado, Madrid, Espanya), El mes de Maria a València (Pinacoteca Nova de Munic, Baviera, Alemanya), La sortida de vespres i Escenes de gitanos. Es distingí també com a il·lustrador d'edicions monumentals com la de sant Francesc d'Assís del P. Torró, (Vida de san Francisco de Asís) publicat el 1926 amb seixanta-sis (66) guaixos i La barraca de Vicente Blasco Ibáñez amb cinquanta-dos (52) làmines.[5]
Vegeu també
Vegeu també
Bibliografia
Bibliografia
SARTHOU CARRERES, Carlos: José Benlliure Gil, Barcelona, 1924.
VIDAL CORELLA, Vicente: Los benlliure y su época, València, 1977.
CATALÁ GORGUES, Miguel Ángel, MARTÍN LÓPEZ, Rosa: Catálogo–Guía de la Casa-Museo Benlliure, València, 1984.
GONZÁLEZ LÓPEZ, Manuel, MARTÍ AYSELA, Montse: Pintores españoles en Roma (1850–1900), Barcelona, 1987.
Catèleg de l'exposició, Cinc segles de pintura valenciana, València, 1997, ISBN 84-920722-6-1
VICTORIA E. BONET SOLVES: José Benlliure Gil (1855–1937): el oficio de pintor, València, Ajuntament de València, 1998.
BENEZIT: Dictionnaire critique et documentaire des peintres, sculpteurs, dessinateurs et graveurs de tous les temps et de tous les pays, Paris, Gründ, 1999, ad vocem.
José Benlliure Gil (1855–1937), Valencia, Generalitat Valenciana, 2008.
Catèleg de l'exposició, Naturalia: Museo de Bellas Artes de Valencia San Pio V, 21 mayo–23 noviembre 2014, València, Generalitat valenciana, 2014.
Referències
Referències
«José Benlliure Gil» (en castellà). Fundación Mariano Benlliure.
«Benlliure y Gil, José». Museo del Prado.
Catèleg de l'exposició, Cinc segles de pintura valenciana, pàg. 234.
[enllaç sense format] http://www.cult.gva.es/mbav/data/es0305.htm.
Catèleg de l'exposició, Cinc segles de pintura valenciana, pàg. 235.
Enllaços externs
Enllaços externs
Autoretrat del pintor valencià Josep Benlliure Gil (1855–1937).
L'oncle Andreu de Rocafort, de Josep Benlliure, Museu de Belles Arts de València.
El descans en la marxa
La barca de Caront
Josep Benlliure i Gil
Josep Benlliure i Gil
El passat dimecres 29 de setembre de 2021 es commemorà el norantè aniversari del naixement de James Watson Cronin (Chicago, Illinois, EUA, 29 de setembre de 1931 — Saint Paul, Minnesota, EUA, 25 d'agost de 2016), qui fou un físic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1980.
Biografia
Biografia
Nasqué el 29 de setembre de 1931 a Chicago, ciutat de l'estat nord–americà d'Illinois. Estudià a la Universitat Metodista de Dallas (Texas) on estudià física, i posteriorment es dedicà a la docència a la Universitat de Chicago (Illinois).
Recerca científica
Recerca científica
Al costat de Val Logsdon Fitch realitzà diversos experiments al voltant de les reaccions subatòmiques, observant com aquestes sovint no compleixen els principis fonamentals de la simetria. L'any 1964 observaren com amb l'anàlisi de kaons les reaccions fetes en sentit invers no seguien la mateixa trajectòria que la reacció original, el que mostrà que les interaccions de les partícules subatòmiques no són independents del temps i que rebé el nom de violació CP.
El 1980, al costat de Val Logsdon Fitch, fou guardonat amb el Premi Nobel de Física pels seus descobriments al voltant de la violació dels principis de la simetria en la partícula kaó.
Enllaços externs
Enllaços externs
«James Cronin» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
El passat dimecres 29 de setembre de 2021 es commemorà el cent unè aniversari del naixement de Peter Dennis Mitchell (Mitcham, Surrey, Anglaterra, Regne Unit, 29 de setembre de 1920 — Bodmin, Cornualla, Anglaterra, Regne Unit, 10 d'abril de 1992), qui fou un bioquímic anglès guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1978.
Biografia
Biografia
Nasqué el 29 de setembre de 1920 a la població de Mitcham, situada al comtat de Surrey. Estudià a la Universitat de Cambridge (Anglaterra), on es llicencià en Ciències Naturals, i posteriorment es doctorà en bioquímica l'any 1951.
L'any 1943 acceptà treballar en el Departament de Bioquímica d'aquesta universitat, i hi renuncià l'any 1955. L'any 1961 acceptà la petició de Michael Swann per esdevenir director del Departament de Biologia de la Facultat de Zoologia de la Universitat d'Edimburg (Escòcia). A partir de l'any 1964 fou director del Laboratori d'Investigacions de Glynn, població situada a Cornualla (Anglaterra). Morí el 10 d'abril de 1992 a la població de Bodmin, situada al comtat de Cornualla (Anglaterra, Regne Unit).
Recerca científica
Recerca científica
Interessat inicialment en la penicil·lina, a partir del 1961 treballà en l'estudi sobre l'emmagatzematge de l'energia en els éssers vius per ser posteriorment transportada als punts d'utilització per mitjà de les molècules de trifosfat d'adenosina (ATP). Mitjançant la seva recerca comprovà com la ruptura de l'enllaç en un dels grups d'ATP provoca l'aparició de l'ADP o difosfat d'adenosina, que allibera una energia immediatament disponible. Gràcies a l'energia subministrada per la respiració humana l'ADP aconsegueix esdevenir novament ATP, procés anomenat fosforilació oxidativa.
L'any 1978 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pels seus treballs sobre l'intercanvi d'energia biològica per mitjà de la teoria de la química osmòtica.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Peter D. Mitchell» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Peter Dennis Mitchell
Peter Dennis Mitchell
El passat dimecres 29 de setembre de 2021 es commemorà el quatre-cents cinquantè aniversari del naixement de Michelangelo Merisi da Caravaggio (Milà, Llombardia, Itàlia, 29 de setembre de 1571 — Porto Ercole, Toscana, Itàlia, 18 de juliol de 1610) conegut com a Caravaggio per ser descendent de pares nascuts a Caravaggio (Bèrgam), Llombardia, ciutat on també passà part de la seva infantesa. Pintor llombard, és un dels exponents més destacats de l'escola naturalista que sorgí a la península Apenina com a oposició al corrent manierista que dominà l'escenari artístic del segle XVI.[1][2]
Context històric
Context històric
Les noves construccions clericals i els enormes palaus que s'estaven construint a la Roma (Laci) de finals del segle XVI i principis del segle XVII necessitaven ser omplerts i decorats per pintures. L'Església de la Contrareforma cerca l'art religiós autèntic, amb el qual vol contrarestar l'amenaça del protestantisme, i per a aquesta empresa les convencions artificials del manierisme, que havia dominat l'art durant gairebé un segle, ja no semblaven adequades. La novetat de Caravaggio era un naturalisme radical que combinava observació física detallada amb una aproximació, fins i tot teatral, dramàtica mitjançant el clarobscur, l'ús de llum i ombra.
Caravaggio i Annibale Carracci són dos (2) pintors coetanis, famosos i considerats decisius en la conformació pictòrica del Barroc. Caravaggio restà en l'oblit gairebé absolut després de la seva mort. Ha estat al segle XX quan s'ha revalorat la seva obra i la transcendent importància per al decurs de l'art occidental, la fi del manierisme i l'adveniment del Barroc.
Biografia
Biografia
Fill de Fermo Merisi que treballava com a arquitecte i administrador de Francesc I Sforza que era marquès de Caravaggio, una ciutat a aproximadament trenta quilòmetres (circa 30 km) de Milà (Llombardia). La seva mare, Lucia Aratori, venia d'una família adinerada del mateix districte. Cap dels nens Merisi està inscrit als registres baptismals de Caravaggio, tot sembla indicar que Michelangelo Merisi nasqué a Milà (Llombardia), on el Marchese tenia el seu jutjat i on vivia el seu pare. En aquella època Milà (Llombardia) era territori de la dinastia dels Habsburg.
El 1576 la família es protegia a Caravaggio per evitar una plaga que assolava Milà (Llombardia). El pare de Caravaggio morí aproximadament el 1577. Es creu que l'artista cresqué a Caravaggio, però la seva família mantenia estretes relacions amb els Sforza i amb la poderosa família Colonna, que estaven emparentats per enllaç matrimonial amb els Sforza i destinats a tenir un paper essencial en la vida de Caravaggio.
Caravaggio aprengué l'art de pintar a Milà (Llombardia) d'un mestre manierista deixeble de Ticià, Simone Peterzano, i sobretot a partir de l'estudi de les obres d'alguns artistes venecians. Fou influenciat per l'obra de Leonardo, pel naturalisme alemany i el gust pel detall de la pintura Llombarda. Després dels anys d'aprenentatge a Milà (Llombardia), del 1592 al 1606 treballà a Roma (Laci), on obrí un taller propi i no tardà a destacar no solament pel seu original enfocament de l'obra pictòrica, sinó també per la seva vida irregular, en què se succeïen baralles i episodis reveladors del seu caràcter tempestuós i la seva falta d'escrúpols. Es diu que Caravaggio tingué una mal reputada amant de nom Arabel de Serrano.
De Caravaggio s'ha dit que fou un revolucionari tant per la seva vida turbulenta com per la seva pintura, en la qual plantejà una oposició conscient al Renaixement i al manierisme. Sempre cercà, abans que res, la intensitat efectista a través de vehements contrasts de clarobscur que esculpeixen les figures i els objectes, i per mitjà d'una presència física de vigor incomparable, molt teatral. En evitar qualsevol vestigi d'idealització i fer del realisme la seva bandera, pretengué abans que res que cap de les seves obres no deixés indiferent l'espectador.
Les obres dels primers anys milanesos de Caravaggio són desconegudes. La producció romana de la major part de la dècada del 1590 consisteix fonamentalment en pintures de gènere que combinen la figura humana amb motius de natura morta. Constitueix un exemple emblemàtic d'aquesta primera etapa creativa El tocador de llaüt, on un jove de bellesa efeminada i sensual comparteix protagonisme amb fruites, flors i una sèrie d'objectes relacionats amb la música. En aquestes primeres obres resulta ja evident l'ús estètic de Caravaggio dels jocs de llums i ombres, si bé el clarobscur només serveix aquí com a creador de volums i de profunditat, sense afegir a l'acció efectes de dramatisme, com seria habitual en les creacions posteriors de l'artista. El sopar d'Emaús, una de les seves obres mestres, datada cap a 1600, es caracteritza pels sumptuosos tons foscos, ombres envoltants i feixos de llum clara que incideixen en punts determinats, i assenyala el començament del període de maduresa de l'artista, que es decanta obertament per la temàtica religiosa i treballa per encàrrec dels grans comitents de l'època. Algunes de les seves obres són rebutjades pel naturalisme amb què aborda els passatges bíblics, però no falten els mecenes laics disposats a adquirir els que el clergat no veu amb bons ulls.
Malgrat l'anterior, fou un alt càrrec eclesiàstic qui resultà determinant per a la carrera de Caravaggio: el cardenal Francesco Maria del Monte, ambaixador dels Medici a Roma (Laci), que comprà algunes de les seves obres i propicià que li fos encarregada, el 1599, la decoració pictòrica de la capella Contarelli, ubicada a l'església romana de Sant Lluís dels Francesos. Aquest fou el seu primer encàrrec monumental, i hi corresponen dues (2) de les grans realitzacions de l'artista: La vocació de Sant Mateu i El martiri de San Mateu. Són també creacions fonamentals d'aquesta època La crucifixió de Sant Pere i La conversió de Sant Pau, ambdues per a la capella Cerasi de Santa Maria del Popolo. Són obres, totes elles, dominades per una intensa acció dramàtica, molt estudiades des del punt de vista compositiu i en les quals s'obtenen resultats esplèndids amb una gran economia de mitjans.
El 1606 Caravaggio matà un home en una baralla i es veié obligat a fugir de Roma (Laci), on, a desgrat seu, mai no pogué tornar. Els quatre anys següents transcorregueren bàsicament entre Nàpols (Campània) i Sicília. Durant aquest temps atengué sobretot encàrrecs religiosos i pintà algunes obres en les quals el seu dramatisme característic deixava pas a una gran serenitat. Han quedat testimonis pictòrics de les seves estades a Nàpols (Campània) i Sicília. La seva mort sembla haver estat tan torbosa com la seva vida. Morí a Porto Ercole (província de Grosseto, Toscana), tocant als Estats Pontificis, el 1610 en una platja solitària, afligit de malària, després del pas per una presó on hi anà a parar, sarcàsticament, per error i en sortí gràcies a un suborn.
Obra
Obra
Un realisme fregant el naturalisme
Un realisme fregant el naturalisme
Llevat de la pintura inicial, Caravaggio produí majoritàriament pintures religioses, a fi d'atendre les demandes del clergat. Tanmateix, les seves obres escandalitzaren amb freqüència i li fou imposat sovint el refer quadres en ser rebutjades les teles proposades.
Dos (2) dels majors retrets que li foren sempre realitzats són el naturalisme realista en oposició al classicisme imperant, així com la selecció dels seus models. Així doncs, és un qüestionament estètic i ètic.
Caravaggio no buscava belles figures lleugerament etèries per representar els actes i personatges de la Bíblia a les seves pintures sinó que preferia escollir als seus models d'entre el poble: prostitutes, nois del carrer o captaires posarien sovint per als personatges dels seus quadres, incloent els sants bíblics. Un magnífic Sant Jeroni seu, representat a través d'un vell decrèpit, es conserva al Museu de Montserrat. Per a La Flagel·lació, compongué una espècie de coreografia, on esmerçats romans dediquen el seu esforç a torturar un Crist que no sembla patir sinó estar absort, mostrant un cos resplandent. Per al Sant Joan Baptista amb el xai, mostra un noi de mirada provocativa i en posició lasciva. Es deia que el model era un dels seus amants.
La posició de l'Església sobre això dona testimoni de certa esquizofrènia: per una part, aquest tipus de vulgarització de la religió li interessava molt en una època en què la Contrareforma s'estenia per la Itàlia catòlica, a fi de mostrar–se sota una aparença humana en contrast amb l'austeritat pregonada pel protestantisme: d'altra banda, la representació dels sants sota trets vulgars de bergants sortits dels baixos fons era jutjat com incompatible amb els valors de puresa i de santedat quasi aristocràtics que defensava l'Església de l'època.
Aquest sentiment es reforçà per l'elecció de Caravaggio de preocupar–se molt pel realisme en l'execució de les seves figures: rebutjava corregir les imperfeccions dels seus models i representar–los més bells o d'una manera més d'acord amb les representacions que l'Església ha fet dels seus sants. Per exemple, la primera versió del seu Sant Mateu i l'àngel fou rebutjada no només per la sensualitat de l'àngel, que fou jutjada com a inadequada, sinó també per la brutícia dels peus del sant, minuciosament reproduïda del model.
La pintura de Caravaggio que causaria el major escàndol als ulls de l'Església fou La Mort de la Mare de Déu, per la representació tan realista del cos de la Verge Maria amb el ventre inflat. Hi va haver el rumor estès segons el qual la model hauria estat el cadàver d'una coneguda prostituta prenyada i ofegada al Tíber.
Així, la consideració de l'Església catòlica cap a Caravaggio i els seus quadres oscil·larà d'un extrem a un altre de la seva carrera entre l'acolliment entusiasta i el rebuig absolut. El pintor hi trobarà tant els seus majors protectors —com el cardenal Francesco Maria del Monte— com els seus enemics més grans.
Però la condemna no vindrà només de l'Església: les eleccions de Caravaggio, associades a la seva mala reputació, li valdran nombroses crítiques entre els vehements al llarg dels temps. Nicolas Poussin —malgrat haver–se inspirat enormement en ell— dirà del pintor que «arribà per destruir la pintura». D'altres el qualificaren de pintor del lletjor, com en l'article que li dedicà una prestigiosa enciclopèdia del segle XIX:
«Considerat com a pintor, Caravaggio és un executant de primer ordre: la seva pintura és ferma i d'una bella factura, però el seu naturalisme l'ha arrossegat cap als confins de la lletjor, i és possible plantejar–se dubtes sobre la legitimitat del sistema del clarobscur que ell posà de moda i que feia jugar al negre un paper abusiu.»
La Gran Enciclopèdia: inventari raonat de les ciències, les lletres i les arts – sota la direcció de M. Berthelot. «La Gran Enciclopèdia» (París, 1885–1902)
Els cossos imponents i l'erotisme ambigu
Els cossos imponents i l'erotisme ambigu
La figura humana juga un rol primordial a la pintura de Caravaggio. Al marge d'algunes natures mortes executades en els seus inicis, els personatges són sempre els subjectes principals dels seus quadres: siguin en retrats o en posades en escena, els elements decoratius se solen reduir a porcions congruents —que no serveixen més que per fer ressaltar els personatges— o bé es troben totalment absents.
Més particularment encara, el cos humà és un objecte de fascinació per a Caravaggio. Prengué una gran cura a representar–lo en els seus menors detalls amb el major dels realismes, com ho exemplifiquen la pàl·lida blancor de la pell de sant Joan Baptista o la pols sota els peus de sant Mateu, que tants retrets li reportaria.
Els cossos de Caravaggio són gairebé exclusivament masculins, joves o vells: no se'n coneixen representacions de dones nues. Sembla tenir una predilecció pels cossos marcats, imponents i dotats de musculatures notables: a nombroses pintures, els personatges semblen envair tot el quadre. Això és particularment apreciable en els quadres com el David de 1600, el Crist a la columna o fins i tot en la Coronació d'espines.
L'erotisme que es desprèn d'aquests cossos imponents és sovint pertorbador, cosa que li valgué nombroses crítiques. Les tendències homosexuals atribuïdes no han estat establertes amb exactitud, i aquest és un assumpte que alguns cronistes incomodats prefereixen guardar en silenci, fins i tot actualment, però l'observació de la seva obra en deixa pocs dubtes. Aquesta sexualitat, considerada infame a l'època i vigorosament condemnada per l'Església, li portà molts problemes amb la justícia i amb el poder: fou implicat en nombrosos assumptes de «mals costums».
Així, molts dels seus quadres foren introduïts a l'Índex pel seu erotisme ambigu, fins i tot en els quadres religiosos: el Crist mateix, en la Incredulitat de Sant Tomàs, és representat amb una sensualitat especialment particular; l'expressió lànguida de l'àngel a Sant Mateu i l'Àngel, considerada com a trivial i fora de lloc, li valgué al quadre el ser rebutjat pels seus comanditaris del clergat.
El pintor i crític Giovanni Baglione, que admirava Caravaggio per la seva tècnica i de qui rebé una gran inspiració, era també el seu enemic declarat i sovint tingué disputes amb ell. Cap al 1602, en resposta al sulfurós Amor victoriós, pintà diverses versions d'un quadre titulat L'amor diví i l'amor profà posant en escena el mateix jove noi sorprès per un àngel diví mentre les extravagàncies amb un sàtir o un dimoni. En una d'aquestes versions conservada a Roma (Laci, Itàlia), el sàtir gira el cap cap a l'espectador, i podem reconèixer els trets de Caravaggio caricaturitzat per Baglione.
Encara avui, més de quatre-cents (>400) anys després, l'erotisme de Caravaggio no ha perdut el seu caràcter molest, subversiu i ambigu: els nostres contemporanis tenen dificultat en observar quadres com L'Amor victoriós, el Jove Sant Joan Baptista i el xai o fins i tot Els músics sense sentir un cert pudor.
Obres
Obres
Categoria principal: Quadres de Caravaggio
El tocador de llaüt (1595–1596)
La inspiració de sant Mateu (1602)
La Mort de la Mare de Déu (1606)
La vocació de Sant Mateu (1599–1600)
Resurrecció de Llàtzer (1609)
Sant Jeroni penitent (1605|1606)
Santa Caterina d'Alexandria (1598)
David vencedor de Goliat (1600)
Sopar a Emaus (1602)
Referències
Referències
«Caravaggio» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
«Caravaggio, el pintor más «canalla» del Barroco» (en castellà). National Geographic. Historia, 28.09.2019.
A portrait of the Italian painter Michelangelo Merisi da Caravaggio
Retrat de Caravaggio pintat per Ottavio Leoni el 1621
Possessions de Carles I a Europa abans d'abdicar, el 1547.
Map of the possessions of Charles I of Castile (= Charles V of Burgundy) around 1550, but without Melilla and Vélez de la Gomera (part of the heritage of Isabella of Castile) Crown of Castile Crown of Aragon Burgundian hereditary lands (Spanish Netherlands, Franche-Comté, Charolais) Austrian hereditary lands (Erblande).
El tocador de llaüt (~1596~1597). Oli sobre tela, 100 cm x 126,5 cm; Museu de l'Ermitage, Sant Petersburg.
Sopar a Emmaús (~1601). Oli sobre tela, 141 cm x 196,2 cm; National Gallery de Londres.
La Vocació de Sant Mateu (1599~1600). Oli sobre tela, 323 cm x 343 cm; església de Sant Lluís dels Francesos, Roma.
Crucifixió de Sant Pere (1601). Oli sobre tela, 230 cm x 175 cm; església Santa Maria del Popolo, Roma.
Sant Mateu i l'Àngel (1602). Oli damunt llenç, 295 cm x 195 cm, església de Sant Lluís dels Francesos, Roma. La primera versió d'aquesta obra fou destruïda durant els bombardeigs de Berlín a la Segona Guerra Mundial.
La Mort de la Mare de Déu (~1606). Oli damunt llenç, 369 cm x 245 cm, Museu del Louvre, París.
La Mort de la Mare de Déu, detall. Encarregada el 1602, segurament lliurada el mateix any, com molt tard el 1606.
Sant Jeroni penitent (1605), museu de Montserrat.
Xicot amb cistella de fruites (~1594). Oli damunt llenç, 70 cm x 67cm, autoretrat, Galleria Borghese, Roma.
Amor victoriós (1602~1603). Oli damunt llenç, 156 cm x 113 cm. Gemäldegalerie (Berlín).
Michelangelo Merisi da Caravaggio
Michelangelo Merisi da Caravaggio
El passat dimecres 29 de setembre de 2021 es commemorà el cinc-cents desè aniversari del naixement de Miguele Serveto Conesa (Vilanova de Sixena, Regne d'Aragó, potser el 29 de setembre de 1511 — Ginebra, Suïssa, 27 d'octubre de 1553), àlies Revés i conegut tradicionalment en català com a Miquel Servet, fou un humanista, teòleg i científic aragonès d'abast universal. També se'l coneix com a Miguel de Villanueva, Michel de Villeneuve o, en llatí, Michael Servetus.
Els seus interessos abastaren un bon nombre de ciències: l'astronomia i la meteorologia, la geografia, la jurisprudència, la teologia i l'estudi de la Bíblia, les matemàtiques, l'anatomia i la medicina. Els seus escrits foren en llatí.
Naixement i anys de formació
Naixement i anys de formació
Per bé que la seva localitat de naixement és citada com a Vilanova o Villanueva, actualment hi ha un consens gairebé general a situar el lloc de naixement de Servet a Vilanova de Sixena (Osca, Aragó),[1] '. A Vilanova de Sixena (Osca, Aragó) es conserva la casa familiar, avui convertida en centre d'interpretació.[2]
Jove amb dots excel·lents per a les lletres, abandonà la localitat d'origen per ampliar estudis a Barcelona,[3] on estudià llatí, grec, hebreu, matemàtiques i filosofia.[4] Allí, vers el 1525,[3] fou acceptat com a pupil per fra Juan de Quintana, que arribaria a ser confessor de Carles I. Després d'una estada a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) per estudiar–hi dret, on entra en contacte per primera vegada amb cercles pròxims a la Reforma Protestant, viatjà amb Quintana per Itàlia i Alemanya, com a part del seguici imperial, i presencia la coronació de Carles V com a emperador a Bolonya l'any 1530.
Primeres obres teològiques
Primeres obres teològiques
Posteriorment abandonà el seu mentor i inicià un periple per diverses ciutats de l'Europa central afins al protestantisme naixent. Establí una relació cada cop més difícil i polèmica amb alguns líders reformadors, com Ecolampadi de Basilea (Suïssa), i se n'anà més endavant cap a Estrasburg (Baix Rin, Alsàcia, Gran Est de França), on es relacionà amb Bucer, i a Hagenau, ciutat alsaciana que llavors pertanyia al Sacre Imperi Romanogermànic. El 1531 publicà De Trinitatis erroribus —Dels errors entorn de la Trinitat—, obra en què negà la validesa bíblica del dogma trinitari establert al Concili de Nicea i proposà que el Fill és el fruit de la unió del Logos diví amb la persona de Jesús, nascut miraculosament de la Verge Maria. Per tant, el Fill no és etern ni és una Persona de la Trinitat, l'existència de la qual negà vehementment i la definí com els «tres (3) fantasmes» o el «Ca Cèrber de tres (3) caps», i qualificà els que hi creuen com a «triteistes». D'altra banda, l'Esperit Sant no seria una altra entitat, la pretesa tercera Persona d'aquesta Trinitat, sinó simplement la manifestació de l'Esperit de Déu tal com actua a través dels homes. Aquest llibre produí un gran escàndol entre els reformadors alemanys i fou prohibit a Estrasburg (Baix Rin, Alsàcia, Gran est de França) i Basilea (Suïssa). L'any següent publicà el Dialogorum de Trinitate, una formulació revisada de les seves tesis inicials. Comptat i debatut, les seves propostes l'enfrontaren tant als catòlics romans com als protestants.
Temps d'ocultació
Temps d'ocultació
Miquel Servet es dirigeix a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França). Havia estat breument a París (Illa de França), on una trobada prevista però finalment no duta a terme amb Calví es transformà en l'inici d'una relació epistolar entre ambdós. Servet arriba a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França) amb una nova identitat, Michel de Villeneuve, pretesament originari de Tudela, a Navarra, per evitar les persecucions de la Inquisició. Treballà en una impremta, primer com a corrector de proves. El 1535 li encarregaren la publicació i l'anotació de la Geografia de Claudi Ptolemeu, feina que donava proves de la seva gran erudició.
El 1537 es matricula a la Universitat de París (Illa de França) per estudiar medicina. Allà estudià al costat dels grans metges de l'època[5] i acabà ensenyant matemàtiques i medicina a la Universitat. Tanmateix, aviat es trobà en dificultats, ja que dictà un curs d'astrologia en què defensava la influència de les estrelles en els esdeveniments futurs (astrologia judiciària), la qual cosa, junt amb un opuscle en el qual descrivia l'ús de xarops per administrar els remeis de l'època, l'enfrontà amb la comunitat universitària.
Deixà de nou París (Illa de França) i residí en diverses localitats de França, fins que a Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França) es trobà amb l'arquebisbe de Viena del Delfinat (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps, França), Pierre Paulmier, que havia conegut prèviament a París (Illa de França). D'aquesta forma entra al seu servei com a metge personal (1541).
La Restitució del Cristianisme
La Restitució del Cristianisme
A Viena (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps, França), Servet es dedicà a continuar els seus estudis i les seves publicacions i preparà en secret la que seria la seva obra mestra. Prossegueí la seva correspondència amb Calví, a qui envià una primera versió del seu llibre Christianismi Restitutio («Restitució del Cristianisme»), de caràcter fonamentalment teològic, tot esperant els seus comentaris (1546). El concepte de cristianisme que hi exposa és proper al panteisme. Crist és a totes les coses. El món n'és tot ple. Es mostrava també contrari al baptisme dels infants, ja que aquest sagrament ha de ser un acte madur i conscient de voler esdevenir cristià, la qual cosa l'apropa a les posicions anabaptistes. Sobre l'edat adequada per rebre el baptisme, suggerí seguir l'exemple de Jesús: El mateix Jesucrist fou batejat amb vora trenta (30) anys. Curiosament, el llibre passà a la posteritat perquè al seu Llibre V contenia la primera exposició a l'Occident cristià de la funció de la circulació pulmonar o menor: segons Servet, la sang és transmesa per l'artèria pulmonar a la vena pulmonar per un pas prolongat a través dels pulmons, en el curs del qual es torna de color vermell i s'allibera dels vapors fuliginosos per l'acte de l'expiració. Servet sostenia que l'ànima era una emanació de la Divinitat i que tenia la seu a la sang. Gràcies a la sang, l'ànima podia estar disseminada per tot el cos i, així, l'home podia assumir la seva condició divina. Per tant, els descobriments relatius a la circulació de la sang tenien un impuls més religiós que científic. D'aquí que la descripció de la circulació pulmonar es trobi dins d'una obra de teologia i no de fisiologia. Per a Servet no hi havia diferència entre ambdós àmbits, ja que tot obeïa a un mateix gran designi diví.
Com a resposta, Calví el comminà a llegir el seu propi llibre Institutio religionis Christianae («Institució de la Religió Cristiana»), publicat el 1536. Servet llegí el llibre de Calví, hi feu anotacions molt crítiques als marges i li tornà la còpia corregida, la qual cosa desplagué enormement al reformador, que avisà que si Servet posava els peus a Ginebra (Suïssa) «no en sortiria viu».
Finalment, Christianismi Restitutio fou publicat anònimament al començament del 1553, novament amb un gran escàndol. Un calvinista de Ginebra (Suïssa) escrigué a un amic catòlic revelant–li que l'autor del llibre és l'heretge Miquel Servet, ocult sota la falsa identitat de «Villeneuve». Se sospita que darrere d'aquesta denúncia hi podria haver el mateix Calví, que havia tingut accés al text gràcies a Servet mateix. La Inquisició de Lió (Alvèrnia–Roine–Alps, França) rebé part de la correspondència intercanviada entre ells, després de la qual cosa Servet fou detingut, interrogat i empresonat a Viena del Delfinat (Isèra, Alvèrnia–Roine–Alps, França). El 7 d'abril, tanmateix, aconseguí evadir–se i el 17 de juny fou sentenciat a mort in absentia i fou cremat en efígie.
Judici i mort
Judici i mort
Possiblement mentre anava cap a Itàlia, per alguna raó, Servet acaba fent estada a Ginebra (Suïssa), on fou reconegut a l'església on predicava el mateix Joan Calví (13 d'agost). Després de ser detingut i jutjat per heretge (per la seva negació de la Trinitat i per la defensa del baptisme durant l'edat adulta), fou condemnat a morir a la foguera (26 d'octubre de 1553).
Contra Miquel Servet del Regne d'Aragó, a Espanya: Perquè el seu llibre anomena la Trinitat «dimoni» i «monstre de tres caps»; perquè contraria les Escriptures dir que Jesucrist és un fill de David; i perquè diu que el baptisme dels petits infants és obra de bruixeria, i per molts altres punts i articles i execrables blasfèmies amb què el llibre va així adreçat contra Déu i la sagrada doctrina evangèlica, per tal de seduir i defraudar els pobres ignorants.
Per aquestes i altres raons et condemnem, Miquel Servet, que et lliguin i portin a l'indret de Champel, que allà et subjectin a una estaca i et cremin viu, al costat del teu llibre manuscrit i imprès, fins que el teu cos quedi reduït a cendra, i així acabis els teus dies perquè quedis com a exemple per a altres que vulguin cometre el mateix.
L'endemà, 27 d'octubre de 1553, Miquel Servet morí cremat a la foguera.
Independentment de la importància dels seus descobriments fisiològics o de la seva tasca com a polemista religiós, la figura de Miquel Servet esdevé rellevant com a màrtir de la llibertat de pensament i d'expressió de les idees, tant se val les que fossin, en clar desafiament a qualsevol que volgués coartar–la. Les esglésies unitàries consideren Servet el seu pioner i primer màrtir.
Vegeu també
Vegeu també
Nota
Nota
Pons–Augustin, Alletz: Diccionario portatil de los concilios: que contiene una suma de todos los concilios generales, nacionales, provinciales y particulares .... per D. Joachin Ibarra, 1782, pàg. 526–.
«Casa natal de Miguel Servet», Sistema de Información del Patrimonio Cultural Aragonés (SIPCA), (castellà).
«Miquel Servet». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«Miquel Servet», de Vicente Moreno Cullell, Sàpiens, 5 de maig del 2012.
Pérez Rodríguez, Manuel: «Andrés Vesalio: Anatomista renaciente y médico de los Austrias mayores» (en castellà). Biblioteca Nacional de España, 15.10.2014.
Bibliografia
Bibliografia
Torres i Amat, Fèlix: Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (en castellà). Imprenta de J. Verdaguer, Barcelona, 1836, pàg. 602.
Enllaços externs
Enllaços externs
Centro de Interpretación Miguel Servet, Vilanova de Sixena Arxivat 2009.01.24 a Wayback Machine. (castellà).
Instituto de Estudios Sijenenses Miguel Servet (castellà) (anglès) (francès) (italià).
Servetus International Society (anglès) (castellà).
Aspectes de la vida i l'obra de Miquel Servet (castellà).
Miquel Servet: monument a Annemasse, França, 1908–1941, 1960 (castellà).
«Miquel Servet». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Miguel Servet, Miguel de Villanueva (1511–1553) gravat.
Façana de la casa on nasqué Miquel Servet a Vilanova de Sixena, avui convertida en centre d'interpretació de la seva vida i obra.
Miguele Serveto Conesa
Miguele Serveto Conesa
El passat dimecres 29 de setembre de 2021 es commemorà el cinc-cents tresè aniversari del naixement de Jacopo Comin, més conegut com a Tintoretto o Jacopo Tintoretto (Venècia, Vèneto, Itàlia, 29 de setembre de 1518 — ibídem, 31 de maig de 1594), qui fou un dels grans pintors de l'escola veneciana i probablement l'últim gran pintor del Renaixement italià. En la seva joventut també rebé el sobrenom de Jacopo Robusti perquè el seu pare defensà les portes de Pàdua (Vèneto) enfront de les tropes imperials d'una manera bastant robusta. Tingué fills, entre ells, Marietta (1554), Domenico (1560) i Marc (1561) també pintors.
Biografia
Biografia
El seu veritable nom, Comin, fou descobert recentment per Miguel Falomir, cap del Departament de Pintura Italiana del Museu del Prado, i es feu públic arran de la retrospectiva de Tintoretto realitzada pel museu durant el 2007. Per la seva fenomenal energia i afany a l'hora de pintar fou motejat El Furiós; i el seu dramàtic ús de la perspectiva i els especials efectes de llum feren d'ell un precursor de l'art barroc. Els seus treballs més famosos són una sèrie de pintures sobre la vida de Jesús i la Mare de Déu, a l'escola de Sant Rocco. Jean Paul Sartre escrigué diversos assajos sobre Tintoretto. El pintor fou enterrat a l'església de la Madonna dell'Orto de Venècia.
Obra
Obra
Inicialment, el seu estil seguia el de Tiziano, però evolucionà, a partir del 1540, esent la seva tendència manierista més marcada que la dels altres dos (2) grans pintors de l'escola veneciana: Tiziano i el Veronès.
Pintà amb passió, amb una característica audàcia, composicions molt dinàmiques, utilitzant una llum dramàtica i creant enfàtics efectes de perspectiva, que feren que semblés un artista barroc avançat al seu temps. Del seu admirat Miquel Àngel, prengué les anatomies i les postures difícils; l'enèrgic modelatge del cos fou una novetat a Venècia (Vèneto), però inserí aquest concepte i la perspectiva en un marc molt característic de l'escola veneciana: el del color, el paisatge i la llum. Aquesta última cobrà singular rellevància en les seves últimes obres, quan la feu servir de forma dramàtica.
Tingué una capacitat de treball fora mida. Malgrat la quantitat d'encàrrecs que rebia, executava una obra rere una altra amb gran rapidesa. Aquesta prolífica producció, que compta amb més de tres-centes (>300) obres, s'explica, endemés, per l'existència d'un taller. Es deia que havia acabat en dos (2) mesos dues (2) pintures històriques, cadascuna de vint (20) figures, de les quals set (7) n'eren retrats. Sebastiano del Piombo assenyalà que podia pintar en dos (2) dies tant com ell pintava en dos (2) anys; Annibale Carracci que Tintoretto fou, en moltes de les seves obres, semblant a Tiziano, en altres inferior a Tintoretto.
Aquesta fou l'opinió generalitzada que d'ell tingueren els venecians, que sostenien que Tintoretto tenia tres (3) pinzells: un d'or, el segon de plata i el tercer de ferro. Conreà indistintament el llenç i el fresc. Els temes tractats foren sobretot religiosos, tant bíblics com evangèlics; els tractà amb una iconografia insòlita, com pot veure's en La mort d'Abel (circa 1551–1552) o La piscina probàtica (circa 1578–1581). Però, a més, realitzà nombrosos retrats de magistrats, funcionaris i homes de lletres.
Malgrat haver tingut pocs alumnes, en el seu taller hi treballaren els seus fills, Marietta i Domenico, així com Paolo Fiammingo, Ludovico Toeput, Martin de Vos d'Anvers i Aliense. A més a més, la seva pintura influí a El Greco, que hagué de conèixer la seva obra durant la seva estada a Venècia (Vèneto).
Fou descobert com a un gran mestre durant el segle XX.
Obres
Obres
El sopar d'Emaus, 1540, 156 cm x 212 cm, oli sobre tela Museu Nacional de Belles Arts de Budapest.[1]
Escenes mitològiques, 1541, Galleria Estense, Mòdena, artesonats del sostre.
El setge d'Asola (L'assedio di Asola), circa 1544–1545, oli sobre tela, Museu Nacional, Poznan (Fundació Bárbara Piasecka Johnson)
Retrat de un gentilhome, circa 1545, Musée du Louvre, París.
Sant Marc alliberant a l'esclau, 1547–1548, 415 cm x 541 cm, oli sobre tela, Galeria de l'Acadèmia de Venècia.[1]
Autoretrat, h. 1548, Victoria and Albert Museum.
Lavatori, 1548–1549?, 210 cm x 533 cm, museu del Prado, Madrid.
Leda, dècada 1550, 162 cm x 218 cm, oli sobre tela, Galeria dels Uffizi.[1]
Història del Génesis, per a la Scuola della Trinitat, 1550–1553; Creació dels animals, 151 cm x 258 cm; Adam i Eva, 150x220 cm, olis sobre tela, Galeria de l'Acadèmia de Venècia.[1]
Retrat del procurador Jacopo Soranzo, 1550, 106 cm x 90 cm, Galeria de l'Acadèmia de Venècia.[1]
Susana i els vells o El bany de Susana, 1556, 147 x 194 cm, oli sobre tela, Kunsthistorisches Museum, Viena.[2]
Josep i la muller de Putifar, h. 1555, museu del Prado, Madrid[2]; Judit i Holofernes, 58 cm x 119 cm; Susana i els vells, 58x116.[2]
El cavaller de la cadena d'or, 1555, 103,7 cm x 76,7 cm, oli sobre tela, museu del Prado.
Venus, Vulcano i Marte, h. 1555, oli sobre tela, Alte Pinakothek, Munic.
Retrat d'Antonio Anselmi, 1558, oli sobre tela, Country Museum of Art de Los Angeles.
Plor por Crist mort, c. 1555–1559, oli sobre llenç, Museo Soumaya, Ciutat de Mèxic.
Sant Jordi lluitant contra el dragó, h. 1560, 158 cm x 100 cm, oli sobre tela, National Gallery de Londres.[1]
Crist caminant sobre les aigües, després de 1560, 117 cm x 168 cm, Galeria Nacional de Washington.[1]
«Miracles de sant Marc» (1568). Tres (3) grans teles sobre la llegenda de Marcs l'Evangelista: Troballa del cos de Sant Marc, o La invenció del cos de Sant Marc, 1563, 400x400 cm (Milà, Pinacoteca de Brera)[1], Translació del cos de Sant Marc i Sant Marc salvan a un sarraí d'un naufragi, Venècia.
El martiri de Sant Marc, després del 1560, 108 cm x 125 cm, Museus reials de Brussel·les.[1]
L'adoració del vedell d'or, 1562–1564, església de Santa María del Orto, Venècia.
Alvise Cornaro, aprox. 1564, Palau Pitti, Florència.
Ecce Homo, 109 cm x136 cm, museu de Sao Paulo.[2]
Vell amb un nen, 1565?, Kunsthistorisches Museum, Viena.
Presentació de la Verge Maria al temple, 480 cm x 429 cm, l'església de la Madonna dell'Orto de Venècia.
Cruxificció, circa 1565, 536 cm x 1224 cm, Scuola Grande di San Rocco. Venècia.[3]
Crist davant Pilatos, 1566–1567, 515 cm x 380 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Pujada al Calvari, 1566–1567, 515 cm x 390 cm oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Jesús a casa de Marta i Maria, dècada 1570, 197 cm x 129 cm, Alte Pinakothek de Munic.[1]
Crist ressuscitat amb els avogadori Francesco Pisani, Michele Bon i Ottaviano Valier, aprox. 1571, oli sobre tela, Sala dell'Avogaria, Palazzo Ducale, Venècia.[4]
El dux Alvise Mocenigo presentat al Redemptor, aprox. 1577, 97 cm x198 cm, Metropolitan Museum de Nova York.[1]
Moisès fent manar l'aigua de la roca, 1577, 550 cm x 520 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco. Venècia.[3]
La recollida del manar, 1577, 550 cm x 520 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Mercuri i les Gràcies, Palas allunya Mart, La fragua de Vulcà, Ariadna trobada per Baco, 1577–1578, Sala dell'Anticollegio, Palazzo Ducale, Venècia.[4]
Batalla entre turcs i cristians anomenada abans El rapte d'Helena, 1562, 186 cm x 307 cm, oli sobre tela, museu del Prado.[1]
Los fastos de los Gonzaga o Federico II Gonzaga conquesta Parma, h. 1578–1580, oli sobre tela, Alte Pinakothek, Munic.
L'adoració dels pastors, 1578–1581, 542 cm x 455 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
El Bautisme de Crist, 1578–1581, 538 cm x 465 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Resurrecció de Crist, 1578–1581, 529 cm x 485 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
L'oració de l'hort, 1578–1581, 538 cm x 455 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
El Sant Sopar, aprox.. 1578–1581, 538 cm x 487 cm, oli sobre tela, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
La multiplicació dels pans i dels peixos, 1578–1581, 523 cm x 460 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
L'ascenció, 1578–1581 538 cm x 325 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Crist en casa de Marta i Maria, aprox. 1580, oli sobre llenç, Alte Pinakothek, Munic.
El procurador Marc Grimani o El senador Marco Grimani, aprox. 1580, museu del Prado, Madrid.
Retrat de Vicenzo Morosini, cap a 1581–1582, Nacional Gallery de Londres.
Adoració dels Mags, 1582, 425 cm x 544 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Fugida a Egipte, 1582–1587, 422 cm x 580 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Matança dels innocents, 1582–1587, 422 cm x 546 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia[3]
«Escenes de la vida d'Hèrcules» (1581–1584, Palazzo Ducale, Venècia), entre elles, L'origen de la Via Làctea (h. 1575–1582, oli sobre tela, Nacional Gallery de Londres).
Santa Maria Magdalena, 1582–1587, 425 cm x 209 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Santa Maria Egipciaca, 1582–1587, 425 cm x 211 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Assumpció de la Verge, 1582–1587, 425 cm x 587 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande di San Rocco, Venècia.[3]
Batalla de Zara, 1584–1587, Jacopo i ajudants, oli sobre tela, Sala dello Scrutinio, Palazzo Ducale, Venècia.[4]
El paradís, 1588–1594, en la paret del tribunal de la Sala del Maggior Consiglio, Palazzo Ducale, Venècia,[4] (de Jacopo i el seu fill Domenico), El «modello» El Paradís, 1587, 143 cm x 362 cm, museu del Louvre,[1] i n'existeix una altra versió al museu Thyssen–Bornemisza de Madrid.[4]
El Sant Sopar, 1592–1594, església de San Giorgio Maggiore, Venècia.
Galeria
Galeria
Susanna i els vells, 1555–1556.
San Jordi i el dragó, circa 1560.
Trobada del cos de Sant Marc, circa 1562.
Translació del cos de Sant Marc, 1562–1566.
L'origen de la Via Làctia, circa 1575–1582.
Autoretrat de joventut de Tintoretto
Autoretrat de Tintoretto
La seva tomba – Madonna dell'Orto de Venècia
Crist al llac Tiberíades, h. 1560, oli sobre tela, National Gallery of Art, Washington DC.
Moisès fent brollar l'aigua de la roca, 1577, 550 cm x 520 cm, oli sobre llenç, Scuola Grande de San Rocco, Venècia.
Referències
Referències
La pintura en los grandes museos (en castellà). Editorial Planeta, SA, Vitòria, primera edició del 1977. ISBN 84-320-0460-X.
Historia del Arte (en castellà). Salvat Editores, SA, Barcelona, 1981, pàg. 124–126. ISBN 84-345-4262-5 tom VI.
Valcanover, Francesco: Jacopo Tintoretto y la Scuola Grande de San Rocco (en castellà). Stortyi Edizioni, primera edició del 1983, Venècia, 2008. ISBN 88-7666-023-2.
Delorenzi, Paolo: El Palacio Ducal (en castellà), Fondazione dei Musei Civici di Venezia, Skira editore, primera edició del 2010, Marsilio editori, Venècia, 2010. ISBN 978-88-317-0654-4.
Enllaços externs
Enllaços externs
Jacopo Comin Tintoretto
Jacopo Comin Tintoretto
El passat dimarts 28 de setembre es commemorà el quaranta-setè aniversari de la inauguració del Teatre–Museu Dalí, el 28 de setembre de 1974, que fou construït sobre les restes de l'antic teatre de Figueres (Alt Empordà), i forma part del triangle dalinià empordanès junt amb el Castell Gala Dalí de Púbol (la Pera, Baix Empordà) i la Casa–Museu Salvador Dalí de Portlligat (Cadaqués, Alt Empordà), tots gestionats per la Fundació Gala–Salvador Dalí. És considerat com l'objecte surrealista més gran del món.[1]
El 2011 el museu rebé nou-cents setze mil cinc-cents seixanta (916.560) visitants, dels quals tretze mil dos-cents cinquanta-set (13.257) ho feren durant l'horari nocturn. Els ingressos per la venda d'entrades s'enfilà als més de vuit milions d'euros (>8.000.000 €).
Història
Història
L'antic teatre municipal
L'antic teatre municipal
L'edifici del museu Dalí és un monument del municipi de Figueres (Alt Empordà) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'espai que actualment ocupa el Teatre–Museu Dalí fou, durant molts anys, un teatre notable, l'antic Teatre Municipal de Figueres o Teatre Principal de Figueres, construït entre 1848 i 1850 per l'arquitecte català Josep Roca i Bros, destruït, en part, el 1939 al final de la Guerra Civil espanyola, i sobre el qual s'hi construí, entre els anys 1961 i 1974 (any de la seva inauguració), l'actual Teatre–Museu Dalí.[2][3]
Fou un edifici neoclàssic finançat per les classes altes de la ciutat, en el marc de l'estratègia de legitimació pública que dugué a terme la burgesia vuitcentista —a través, principalment, de la remodelació d'institucions culturals i artístiques. La seva construcció és paral·lela, ideològicament parlant, a l'Eixample barceloní d'Ildefons Cerdà o al Ringstrasse de Viena (Àustria).[4]
El nou teatre s'erigia per a substituir una sala més petita, feta de fusta, que havia quedat obsoleta. La gran demanda cultural a la ciutat de Figueres (Alt Empordà) demanava un espai més gran, tot i que les dimensions del nou Municipal eren desproporcionades per a una ciutat de deu mil habitants (10.000 h.).[4] L'activitat hi era constant, i el teatre es convertí aviat en l'aparador social més cobejat de la vila. Vuit (8) anys després de la seva inauguració es fundà el Liceo Figuerense, associació a qui l'Ajuntament concedí l'explotació de la sala durant tres (3) anys, a canvi d'algunes millores estructurals. Els socis del Liceo, tots ells establerts en les capes més altes de la societat —industrials, metges i advocats— eren els encarregats de contractar la companyia que s'ocuparia de l'escena durant la temporada. Aquest fet demostra que, encara a finals del segle XIX, subsistien moltes formes de mecenatge pròpies de l'Antic Règim.[4]
A partir de la dècada del 1860, la premsa escrita començà a deixar testimoni de la majoria d'obres representades al teatre. El repertori estava format, principalment, per peces de teatre declamat; drames historicoromàntics i comèdies d'actualitat, que s'alternaven amb obres reciclades del Siglo de Oro espanyol.[4] No ens podem oblidar de l'òpera italiana, que retornà a la ciutat l'any 1863 i que jugaria un paper clau en la formació del gust musical burgès de l'època.
El teatre neoclàssic tingué una vida relativament curta. L'any 1939, amb el final de la Guerra Civil, caigué finalment en desús i fou abandonat; després que un destacament de l'exèrcit nacional l'utilitzés com a caserna durant uns dies, un incendi calcinà les instal·lacions. Només en quedà la façana i les parets foranes.[3]
La construcció de l'actual Teatre–Museu
La construcció de l'actual Teatre–Museu
La proposta de Ramon Guardiola
La proposta de Ramon Guardiola
L'any 1960 Dalí era una figura de renom mundial, i Ramon Guardiola i Rovira, el llavors alcalde de Figueres (Alt Empordà), s'adonà de seguida que la vila natal de l'artista havia de tenir un espai on hi estigués representat i es difongués la seva obra.
El 8 de novembre d'aquell mateix any, però, Dalí i Gala havien signat un llegat conjunt on es deia que totes les seves pintures, dibuixos i altres creacions artístiques anirien a parar al Museo del Prado; i els seus béns i immobles al Departament de Belles Arts del Ministeri d'Educació de Madrid (Espanya).[5] Per aquest motiu, el maig de l'any següent, el 1961, quan els Dalí havien tornat del seu viatge anual a París (Illa de França) i Nova York (Estats Units), Guardiola anà a veure'ls en persona a Portlligat (Cadaqués, Alt Empordà). L'objectiu de la visita era convèncer l'artista d'habilitar una sala al Museu de l'Empordà dedicada a la seva figura i a la seva obra.[6]
La resposta del geni
La resposta del geni
L'any 1954 Dalí havia presentat una Mostra di quadri, disegni ed oreficerie a la Sala de les Cariàtides del Palau Reial de Milà (Llombardia, Itàlia), propietat del seu amic el comte Theo Rossi di Montelera, que havia estat bombardejat el 1943 durant la II Guerra Mundial. Dalí havia començat a pensar en les parets cremades del Teatre Municipal de la seva Figueres natal com a possible espai on exposar la seva obra.[7] Per aquesta raó, quan el fotògraf i amic comú Melitó Casals, Meli, l'anà a visitar per fer–li la mateixa proposta que Guardiola, el mestre li contestà que no volia una sala al Museu de l'Empordà, sinó tot un museu per a ell. I no tan sols això, sinó que ja havia decidit l'emplaçament: les ruïnes del Teatre Principal.
La tria de l'enrunat Teatre Principal fou molt inspirada des de tots els punts de vista. Tal com comentà Dalí a Guardiola, aquell espai era el més adequat per tres (3) raons: la primera, perquè sóc un pintor eminentment teatral; la segona, perquè el Teatre es troba al davant de l'església on vaig ésser batejat; i la tercera, perquè precisament fou en la sala del vestíbul del Teatre on vaig exposar la meva primera mostra de pintura..[8] Efectivament, és ben sabut que Dalí era un showman excèntric, també és cert que fou batejat a l'església de Sant Pere de Figueres, davant del Teatre Principal, i que hi havia exposat el 1918 amb els pintors Bonaterra i Montoriol, i sol el 1919.[5]
1961: L'homenatge de Figueres a Dalí
1961: L'homenatge de Figueres a Dalí
El 12 d'agost de 1961 Figueres (Alt Empordà) reté un homenatge a Dalí. Hi hagué nombrosos actes, com una cursa de toros i altres celebracions en honor de l'artista (espetec de focs d'artifici, desfilada de gegants i colles folklòriques, etc.).[9] Dalí feu una cerimoniosa entrada a la plaça amb el seu Cadillac descapotable, i hi donà la volta sota els aplaudiments del públic. Al vespre, després del descobriment d'una placa a la façana de la casa on Dalí nasqué, al carrer Monturiol, i d'una multitudinària recepció a l'ajuntament (on rebé la Fulla de Figuera de Plata de la ciutat), arribà el moment culminant del dia: enmig de les ruïnes carbonitzades del Teatre Principal, Dalí anuncià la creació del seu museu. Era un emplaçament predestinat, aclarí als assistents, perquè hi havia fet la seva primera exposició. Però no se n'havia de canviar res, perquè cada centímetre d'aquelles parets tan brutes era una autèntica pintura abstracta. Seria l'únic museu surrealista del món. I no contindria cap original. Dalí hi instal·laria grans fotografies de totes les seves obres, tapades amb plàstic per protegir–les contra els elements externs. Els visitants no en quedarien decebuts: les fotografies de pintures serien millors que les pintures mateixes. Els interessats en l'obra de Dalí haurien de venir a Figueres (Alt Empordà), perquè seria l'únic l'únic lloc del món on es podria contemplar tot el volum de la seva producció.
Malgrat els somriures i aplaudiments, Guardiola i els regidors de l'Ajuntament es devien demanar en quina una s'havien ficat. Un museu sense teulada, sense cap obra original i, com a peces exposades, centenars de fotografies de les pintures i els dibuixos de Dalí... No tenia precisament l'aire d'haver de ser cap gran atracció turística ni cap centre d'estudis dalinians. Fou també aquesta l'opinió que hi hagué a Madrid (Espanya), i, per molt que Dalí hagués donat a entendre als mitjans de comunicació que el Departament de Belles Arts del Ministeri de Cultura de Madrid (Espanya) participaria en el projecte, no hi hagué cap representació oficial per part d'aquest cos. Dalí comprengué ben aviat que l'edifici s'hauria de reconstruir completament i no es podria deixar exposat a la pluja i la tramuntana com d'entrada havia pensat, i que, si es volia obtenir ajuda oficial per al museu, hauria de contenir un volum substancial d'obra original.[5]
Entrebancs polítics, la cúpula de Piñero i els inicis de la construcció
Entrebancs polítics, la cúpula de Piñero i els inicis de la construcció
Després d'aquella jornada històrica per a la ciutat de Figueres (Alt Empordà) hi hagué un parèntesi durant el qual corregueren rumors que el museu no es podria construir per falta de finançament. El Departament de Belles Arts del Ministeri de Cultura de Madrid (Espanya) no es pronunciava i els mesos passaven sense que s'iniciessin les obres del tan desitjat Teatre–Museu. Gràcies, però, a la tossuderia d'uns pocs entusiastes, amb Guardiola al capdavant, i emparant–se en una antiga llei franquista (concretament la de l'obligació de l'Estat a reparar les zones afectades per la Guerra Civil per part del Servicio Nacional de Regiones Devastadas y Reparaciones, tot i que aquest organisme ja feia temps que estava dissolt i a més l'edifici del teatre no l'havia fet malbé una acció bèl·lica, sinó el descuit d'uns mercenaris franquistes que hi calaren foc per accident), finalment el Ministeri de l'Habitatge de Madrid (Espanya) es feu subsidiari de les omissions i de l'abandonament històric. Però encara haurien de passar uns quants anys abans no es comencessin les obres.[9]
El 1964 Dalí declarà a la revista Time que el museu es començaria amb la instal·lació d'una cúpula reticular de Richard Buckminster Fuller sobre l'escenari de l'antic teatre (és a dir, es començaria el museu pel sostre).[7] Malgrat l'entusiasme de Dalí amb la idea que fos l'arquitecte estatunidenc qui dissenyés la cúpula per al seu museu, la seva voluntat no pogué ser satisfeta per una qüestió pressupostària.
El 29 de gener de 1968, mitjançant una proposta municipal, s'acordava que l'antic teatre es reconvertís en Museu Dalí. A més, l'any següent, el 1969, s'encarregava a l'arquitecte murcià Emilio Pérez Piñero la construcció de la cúpula geodèsica que tant anhelava Dalí. Pérez Piñero era, en aquell moment, l'únic arquitecte a Espanya que fes aquest tipus d'estructures. Aquest tracte no hauria estat possible sense les gestions del catedràtic de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Madrid, i col·laborador de la Direcció General d'Arquitectura, Antonio Cámara Niño, el qual es desplaçà fins a Figueres per conèixer l'edifici i posar-se d'acord amb els arquitectes Ros de Ramis i Bonaterra.[10]
Finalment, el 13 d'octubre de 1970, tenia lloc una preinauguració del Teatre–Museu, en què Dalí mostrà públicament la tela central del sostre del Palau del Vent i n'exposà l'esbós complet. La rehabilitació de l'edifici seria dirigida pels arquitectes Joaquim de Ros i de Ramis i el figuerenc Alexandre Bonaterra Matas. Es pot dir que aquesta és la data d'inici oficial de la construcció de l'actual Teatre–Museu Dalí.
Durant els mesos d'agost i setembre de 1973 es va presentar al museu, amb un ample ressò mediàtic, l'exposició Dalí, su arte en joyas en benefici de la Sociedad Española de Amigos de la Infancia, mostra que es pot considerar un preludi de la inauguració oficial del Teatre-Museu.[7]
La inauguració de l'edifici inacabat
La inauguració de l'edifici inacabat
En aquella època (abril del 1974) Dalí tenia molt present el seu Teatre–Museu de Figueres (Alt Empordà), i des Canes (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava) telefonà a Ramon Guardiola per donar–li instruccions. El 2 de maig, quan arribà a Figueres (Alt Empordà) i donà una de les seves possessions més preuades, La panera del pa, Guardiola (que ja no era alcalde però continuava estretament relacionat amb el projecte) sabé que la batalla estava guanyada. Feia tretze (13) anys que havia assumit la responsabilitat de convertir el somni de Dalí en realitat. Li havia calgut submergir–se en munts i més munts de paperassa, i hi havia hagut contratemps constants; però els seus esforços sobrehumans estaven a punt de tenir la seva recompensa. Ara només calia donar els últims tocs als estatus de la Fundació i enllestir la composició de la Junta.
El 20 de maig de 1974 Dalí, que acabava de complir els setanta (70) anys, anà amb cotxe a Madrid (Espanya) amb Guardiola i Gonçal Serraclara, on tingué entrevistes amb Franco, el príncep Joan Carles i altres autoritats, totes amb la intenció de garantir que el museu s'inaugurés aquell setembre tal com estava previst. Aquell mateix mes, a més, Dalí i Gala havien firmat uns testaments conjunts radicalment nous segons els quals tot el seu patrimoni artístic havia d'anar a parar no al Prado, com el 1960, sinó, sota els auspicis del Patrimonio Nacional, al Teatre–Museu de Figueres (Alt Empordà).
Finalment, el 28 de setembre de 1974, tingué lloc la inauguració oficial de l'edifici, tot i no estar acabat encara del tot.[8]
En ocasió de l'esdeveniment Figueres (Alt Empordà) era plena a vessar, amb una pròdiga presència de hippies vestits de colors cridaners. Hi havia càmeres de televisió pertot arreu. Pels carrers actuaren animadores, dansaires, músics i un elefant, i ni tan sols la tramuntanada que bufava aconseguí desanimar la gentada que esperava veure com Dalí i la seva musa arribava amb el seu Cadillac descapotable. Després de la cerimònia oficial a l'ajuntament, on el ministre d'Habitatge lliurà l'edifici a l'Ajuntament i concediren a Dalí la Medalla d'Or de Figueres; la parella recorregué a peu els pocs metres que els separaven del Teatre–Museu, on més d'un miler de convidats començava a impacientar–se perquè tot anava tard.
Als seus vuitanta (80) anys, aparents tot i les operacions de cirurgia facial i la perruca negra, Gala feu la seva entrada a l'edifici en companyia de Dalí duent un ram de fragants nards de l'Índia i amb un aire una mica atordit.[11] Els acompanyava Amanda Lear, esplèndida amb el vestit de mussolina de color castany clar que Dalí li havia comprat especialment per a l'ocasió. Gala, a més, havia fet venir amb avió des de Nova York Jeff Fenholt, l'aleshores flamant protagonista de Jesus Christ Superstar a Broadway (Nova York), però, mentre s'obrien pas en direcció a l'entrada del Teatre–Museu, el personatge quedà enrere enmig de l'aglomeració, la qual cosa desconcertà Gala, que el buscava desesperada. En qualsevol cas, el Teatre–Museu Dalí quedava inaugurat.
Les reaccions respecte al museu foren molt variades, però el sentiment general era que hi faltaven obres de pes per molt que Dalí pogués afirmar que constituïa un Teatre de la Memòria destinat a estimular el subconscient del visitant i fer–hi tenir inesperats descobriments íntims. La persona que segurament estava més decebuda aquell vespre al Teatre–Museu era Ramon Guardiola. Considerava que Dalí hauria hagut d'estar acompanyat no tan sols per les autoritats locals i les de Madrid (Espanya), sinó també per artistes, escriptors i intel·lectuals de vàlua internacional, dels quals no se'n veia ni un. L'esdeveniment havia estat pensat sobretot per satisfer els interessos i els objectius dels polítics, no per fer honor al desig manifestat per Dalí que el Teatre–Museu es convertís en un dels centres espirituals d'Europa.[5]
Ampliacions posteriors
Ampliacions posteriors
El museu continuà creixent i desplegant–se, com un ésser viu, ja que l'artista hi va aportar canvis i incorporacions fins a l'any de la seva mort, el 1989. Aquest centre representa la seva darrera gran obra, i la culminació d'una obra d'art total.
El Teatre–Museu Dalí actual comprèn no només l'edifici situat a l'antic teatre, sinó també el conjunt de sales resultat de les successives ampliacions del conjunt originari del Teatre Municipal: des de la cripta de Dalí, fins a les sales pertanyents a Torre Galatea, edifici adquirit el 1981, que formava part de les antigues muralles medievals de la ciutat, i on Dalí hi visqué des de l'octubre de 1984 fins a la seva mort, el 23 de gener de 1989.
A més, entre els mesos de març i juny del 1998, la Fundació dugué a terme la reconstrucció de la cúpula geodèsica del Museu, un dels projectes tècnicament més complexos dels que s'hi han realitzat d'ençà de la seva inauguració. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i portat a terme per l'equip d'arquitectes Clotet, Paricio i Assoc. de Barcelona, la «nova» cúpula és exactament igual a la que es construí originalment, però els nous materials i les noves tècniques amb què s'ha construït l'actual permeten garantir unes condicions òptimes de conservació a l'interior del Museu.[12]
El conjunt del Teatre–Museu amb la cúpula i la Torre Galatea (amb la seva façana decorada amb maniquins, ous i pans de crostó) formen una imatge inesborrable del paisatge urbà de Figueres (Alt Empordà), visitat per milions de turistes d'arreu del món.[7]
XL aniversari
XL aniversari
El 28 de setembre de 2014 se celebrà el XL aniversari del projecte. El museu obrí les seves portes durant una nocturna de franc durant la qual es projectà la creació audiovisual «Teatre–Museu Dalí», un somni teatral a sis (6) espais diferents. És un projecte audiovisual creat ex professo per celebrar el XL aniversari de la inauguració amb imatges que endinsen el públic en l'obra i personatge de Salvador Dalí. Les paraules de l'artista i la música juntament amb les imatges pretenien establir una connexió amb els espectadors que poden gaudir d'un recorregut pels diferents espais de l'edifici com si fossin acompanyats del mateix Dalí. Mitjançant unes projeccions audiovisuals, Salvador Dalí aparegué al seu museu a través de finestres de la façana, saludant el seu públic i anunciant la creació del seu museu, que defineix com el centre espiritual d'Europa i vol que sigui una joia per a Figueres (Alt Empordà) i la seva terra, i que contingui tots els símbols empordanesos.[13] Dalí juga amb l'espectador i mostra la seva faceta més histriònica però també el seu dia a dia. S'hi recreà una evocació teatral de l'artista treballant en un espai en obres, contemplant, transformant tots els espais i finalment, a la inauguració del dia 28 de setembre de 1974 protagonitzat per una gran desfilada daliniana amb animadores, gegants, capgrossos i una banda de música.[14]
Els pans de tres (3) crostons
Els pans de tres (3) crostons
A Dalí li agradaren els pans de tres (3) crostons que feia un flequer de Figueres (Alt Empordà) situat al carrer Peralada, com demostrà de vegades portant–los per barret, i li encomanà realitzar una cinquantena de pans dels quals en feren motlles i reproduccions. Les reproduccions foren pintades i col·locades a la façana del museu.
Col·lecció
Col·lecció
El museu mateix es considera una obra d'art, però en el seu interior es poden veure moltes obres mestres del pintor figuerenc. Dins de les obres exposades es poden veure diferents exemples de tot el seu recorregut artístic, des dels inicis on experimentà amb el futurisme, impressionisme, passant per l'explosió del surrealisme fins a obres tardanes. També cal destacar el conjunt d'obres realitzades per l'artista expressament per al Teatre–Museu, com la sala Mae West, la sala Palau del Vent, el Monument a Francesc Pujols o el Cadillac plujós.
La llista següent és una selecció, per ordre cronològic, de les obres més destacades exposades al Teatre–Museu Dalí:[7]
La festa a l'ermita (1921)
La Venus qui somriu (1921)
Fires de la Santa Creu de Figueres (1922)
Els primers dies de la primavera (1922–1923)
Port Alguer (1923)
Autoretrat amb l'Humanité (1923)
Composició satírica (1923)
Sifó i ampolleta de rhum (1924)
Retrat de la meva germana (1925)
Maniquí de Barcelona (1926)
Noia de Figueres (1926)
Natura morta al clar de lluna malva (1926)
Figueres ajagudes a la sorra (1926)
Pell de gallina inaugural (1928)
Ocell putrefacte (1928)
Metamorfosi paranoica del rostre Gala (1932)
Retrat de Gala amb dues costelles de xai en equilibri sobre la seva espatlla (1933)
Figura i drapejat en un paisatge (1934)
Espectre del sex–appeal (1934)
Singularitats (1935)
Composició surrealista amb figures invisibles (1936)
Paisatge pagà mitjà (1937)
La imatge desapareix (1938)
Dos trossos de pa expressant el sentiment de l'amor (1940)
Centaure (1940)
Autoretrat tou amb bacó fregit (1941)
Poesia d'Amèrica – Els atletes còsmics (1943)
Estudi per a Galarina (1943)
La panera del pa (1945)
Galarina (1945)
Retrat de Pablo Picasso al segle XXI (1947)
Leda atòmica (1949)
Galatea de les esferes (1952)
Figura rinoceròntica de l'Il·lisos de Fídies (1954)
Santa Cecília ascensionista (1955)
Gala d'esquena mirant un mirall invisible (1960)
Apoteosi del dòlar (1965)
Crist de la Tramuntana (1968)
Quan cau, cau (1972–1973)
El Palau del Vent (1972–1973)
Dalí d'esquena pintant Gala d'esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders (1972–1973)[15]
Gala nua mirant el mar que a 18 metres apareix el president Lincoln (1975)
Aurora, migdia, capvespre i crepuscle (1979)
Al·lucinació rafaelesca (1979)
Gala contemplant l'aparició del príncep Baltasar Carles (1981)
El camí de l'enigma (1981)
Eco geòlogic. La pietat (1982)
Otel·lo somiant Venècia (1982)
Sense títol. Cua d'oreneta i violoncel (1983)
Col·lecció privada de Dalí
Col·lecció privada de Dalí
Dins del museu també s'hi poden veure obres de la col·lecció privada del mateix pintor, amb obres d'artistes com ara Antoni Pitxot, Evarist Vallès, Modest Urgell, Marcel Duchamp, Gerrit Dou, El Greco, Marià Fortuny, Meissonier, i Bouguereau, entre d'altres.
Sala de les Loggies
Sala de les Loggies
El febrer del 2015 es presentà la remodelació de la Sala de les Loggies.[16] Des del 1988, la Sala de les Loggies havia estat dedicada a mostrar l'obra tardana de Salvador Dalí. A partir dels anys seixanta (60), el seu pensament creatiu se centra, sobretot, en els temes científics i la recuperació dels clàssics pictòrics i aquesta premissa es mantingué amb la remodelació duta a terme, però ampliant–ne el contingut expositiu. [17] La Sala de les Loggies està dividida en tres (3) espais:
En el primer espai es mostren obres de la dècada dels anys seixanta i setanta (60–70) protagonitzades per aparells estereoscòpics i il·lusions òptiques. En formen part les obres següents: L'estructura de l'ADN (circa 1975–1976), Sardana pentagonal (1978–1979) i L'harmonia de les esferes (1979). Al mateix temps, s'hi exposen obres de gran format: cinquanta (50) quadres abstractes que a dos metres (2 m) es converteixen en tres (3) Lenins disfressats de xinès i a sis metres (6 m) formen el cap d'un tigre reial (1962); Quan cau, cau (1972–1973); Aurora, migdia, capvespre i crepuscle (1979) i A la recerca de la quarta dimensió (1979). Aquestes peces són una continuació de la sala precedent, on s'hi presenten altres estereoscòpies i experiments òptics —com l'anamorfosi i l'holografia. El conjunt, a més de recollir una notable representació de pintures dalinianes d'aquest període, exemplifica l'interès de l'artista per tots els aspectes relacionats amb la percepció visual i les seves paradoxes.[17]
El segon espai, conegut com la Torre dels Enigmes, es renovà millorant–ne les condicions d'accés i incorporant–hi el restaurat diorama Babaouo de 1932, una de les obres del pintor relacionades amb el guió homònim escrit per ell.[17]
El tercer espai s'inaugurà incorporant–hi, de forma temporal, l'exposició Què hi ha de nou? Velázquez, el diàleg creatiu que Dalí manté amb l'obra de Velázquez, un dels clàssics de la història de l'art, que permet comprovar l'interès de Dalí pel seu art atemporal.[17]
Exposicions temporals
Exposicions temporals
L'exposició inaugural de la remodelació (23 de febrer 2015 – 3 de maig 2016), prenia el títol del mateix Dalí:
«
Des de l'impressionisme, tota la història de l'art modern s'ha centrat en un únic objectiu: la realitat. Cosa que ens pot dur a dir: Què hi ha de nou? Velázquez.
»
— Salvador Dalí, Eureka, 1976
Constava d'onze (11) pintures executades entre els anys 1960 i 1982. Dalí reinterpreta algunes obres del pintor sevillà, la majoria de les quals pertanyen al fons del Museo del Prado, de Madrid: La infanta Margarita d'Austria (circa 1665, atribuïda avui a Juan Bautista Martínez del Mazo), El bufón Calabacillas (1635–1639), El bufón Don Sebastián de Morra (1643–1649) i Las meninas o la familia de Felipe IV (1656). Dalí també s'inspira en l'oli Cristo y el alma cristiana (1628–1629) pertanyent a la col·lecció de la National Gallery de Londres.[17]
Posteriorment s'hi ha pogut veure (18 d'abril 2016 – 31 de desembre 2016) l'exposició titulada Variants de Dali's mustache dedicada a retrats que el fotògraf Philippe Halsman feu de Dalí dins el projecte Dali's mustache.[18]
Vegeu també
Vegeu també
Referències
Referències
↑ AADD: Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2010, pàg. 61. ISBN 84-393-5437-1.
↑ Bernils, Josep Maria: «124 años del Teatro de Figueres» (en espanyol). Revista de Girona, 31.07.1974.
↑ 3,0 3,1 Girona, Diari de. «L'antic teatre de Figueres, que es va convertir en l'actual museu Dalí – Diari de Girona».
↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 Costal i Fornells, Anna: «Les sardanes de Pep Ventura i la música popular a Catalunya entre la restauració dels Jocs Florals i la Primera República (1859–1874)». Tesi doctoral, 2014, pàg. 117–125.
↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 Gibson, Ian: La Vida excessiva de Salvador Dalí. Empúries, primera edició, 1998, pàg. 680.
↑ Guardiola, Ramon: «El Museo Dalí, no fue fácil» (en castellà). Revista de Girona, 31.07.1974.
↑ 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Pitxot, Antoni; Aguer, Montse: «Naixement i evolució del Teatre–Museu Dalí». A: Teatre Museu Dalí de Figueres. Fundació Gala–Salvador Dalí / Triangle Postals, 2005.
↑ 8,0 8,1 Guardiola, Ramon: Dalí y su museo: La obra que no quiso Bellas Artes (en castellà). Empordanesa S. A. Figueres, 1984.
↑ 9,0 9,1 «Adéu, Mestre». Setmanari de l'Alt Empordà (separata especial), 25.01.1989.
↑ Guardiola, Ramon: «Teatre–Museu Dalí: La cúpula». La Punxa, 05.06.1989.
↑ Romero, Luis; Postius, Josep: Aquel Dalí (en castellà). Argos Vergara, Barcelona, 1984.
↑ Museu Dalí, XL aniversari, setembre del 2014.
↑ Nadal, Jordi: «Quaranta anys de somnis dalinians». El Punt Avui, 29.09.2014.
↑ Barral, Xavier i Vicens, Francesc: 100 Obres de Pintura Catalana. Editorial Pòrtic, Barcelona, 2002. ISBN 8473067908. Pàg. 204–205.
↑ «Una mostra sobre la fascinació de Dalí per Velázquez inaugura la remodelació de la Sala de les Loggies del Teatre–Museu». La Vanguardia, 23.02.2015.
↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 «Nota de premsa. 23 de febrer de 2015». Fundació Gala – Salvador Dalí.
↑ «Variants de Dali's mustache». Fundació Gala – Salvador Dalí.
Enllaços externs
Enllaços externs
Entrée du musée Salvador Dali à Figueres
Teatre Principal de Figueres, actual Museu Dalí
Maniquís i cúpula configuren l'espai extern del museu.
Barca i cúpula vistes des del pati interior
Teatre Principal de Figueres, actual Museu Dalí
Teatre Principal de Figueres, actual Museu Dalí
El passat dimarts 28 de setembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-novè aniversari del naixement de Ferdinand Frederick Henri Moissan (París, Illa de França, 28 de setembre de 1852 — ibídem, 20 de febrer de 1907), qui fou un químic i professor universitari francès guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1906.[1]
Biografia
Biografia
Nasqué el 28 de setembre de 1852 a la ciutat de París (Illa de França). Estudià al Liceu de Meaux (Sena i Marne, Illa de França), a l'Institut d'Agronomia de París (Illa de França) i a l'Institut de Toxicologia de la mateixa ciutat. Treballà al Museu Nacional d'Història Natural de París i als laboratoris d'Edmond Frémy.
Posteriorment fou professor a l'Escola Superior de Farmàcia des del 1879, i hi arribà a impartir química i toxicologia el 1886. Des del 1900 fou professor de química a la Universitat de París. Ingressà en l'Acadèmia de Ciències el 1891.
Moissan morí sobtadament a la ciutat de París (Illa de França) el 20 de febrer de 1907, suposadament a causa d'un atac d'apendicitis.
Recerca científica
Recerca científica
Inicià la seva recerca al voltant del fluor el 1884, però no fou fins a l'any 1886 que aconseguí aïllar el fluor, en forma de gas groguenc verdós, per l'electròlisi d'una solució de fluorhidrat potàssic en l'àcid fluorhídric. L'existència del fluor es coneixia des de molts anys abans, però tots els intents d'obtenir–lo havien fracassat, i fins i tot alguns investigadors havien mort en l'intent.
També ideà un forn d'arc capaç d'arribar a temperatures de quatre mil cent graus centígrads (4.100° C), que permet reduir els minerals de certs metalls, com l'urani, crom, wolframi, vanadi, manganès, titani i el molibdè.
El 1892 donà a conèixer el seu mètode de preparació de petits diamants artificials a partir de carboni dissolt en ferro colat, el que produí una gran sensació. Fou un dels primers a realitzar investigacions al voltant del calci, descobert l'any 1808 per Humphry Davy, i aconseguí una puresa del noranta-nou per cent (99%) per l'electròlisi del iodur de calci (CaI2).
El 1906 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química pels seus experiments sobre l'aïllament del fluor. Al seu retorn a París (Illa de França) morí sobtadament sense saber–se si els seus experiments al voltant del fluor hi contribuïren.
Referències
Referències
Laylin, James K.: Nobel Laureates in Chemistry, 1901–1992. Chemical Heritage Foundation, 30 d'octubre de 1993, pàg. 35–41. ISBN 978-0-8412-2690-6.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Henri Moissan» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Portrait of Henri Moissan, 1906. («Hi Res» study)
Ferdinand Frederick Henri Moissan
Ferdinand Frederick Henri Moissan
El passat dimarts 28 de setembre de 2021 es commemorà el cent vuitantè aniversari del naixement de Georges Benjamin Clemenceau (Mouilleron–en–Pareds, Vendée, País del Loira, 28 de setembre de 1841 — París, Illa de França, 24 de novembre de 1929)[1] , qui fou un polític francès a més de metge i periodista. Fou primer ministre de França del 1906 al 1908, i després del 1916 al 1920. Era anomenat «Le Tigre» (El Tigre) i «Père–la–Victoire» (Pare de la Victòria) per la seva determinació en la Primera Guerra Mundial.
Biografia
Biografia
Clemenceau nasqué a Mouilleron–en–Pareds, Vendée, País del Loira. En la Revolució Francesa la Vendée havia mostrat simpaties monàrquiques però en l'època de Clemenceau era fervorosament republicana. En aquesta població també nasqué el militar Jean de Lattre de Tassigny.
La mare de Clemenceau, Sophie Eucharie Gautreau (1817–1903), provenia d'una família protestant (hugonot), el seu pare, Benjamin Clemenceau (1810–1897) era el metge del poble i era descendent del noble Seigneur du Colombier, havia lluitat contra el rei Carles X i després contra el rei Lluís Felip.
El 1861 Clemenceau fundà a París (Illa de França) un periòdic anomenat Le Travail. El 1862 fou arrestat per posar pòsters que demanaven una manifestació i passà setanta-set (77) dies a la presó de Mazas (París). Es doctorar en medicina l'any 1865 i exercí de periodista amb articles contra el règim imperial de Napoleó III. Davant la repressió política, i l'amenaça de ser enviat a l'illa del Diable (Guaiana Francesa) s'exilià als Estats Units, i exercí la medicina a Nova York i on es casà amb Mary Elizabeth Plummer (1850–1923).
Tornà a França després de la derrota del règim a Sedan (Ardenes, Gran Est de França) i prengué part a la Comuna de París.
El 1876 fou elegit diputat al Parlament.
El 1880 començà el seu periòdic, La Justice, òrgan principal del radicalisme de París (Illa de França). Fou l'ala esquerra de l'Assemblea Nacional i s'oposà a la política colonial del president Jules Ferry.
Afer Dreyfus
Afer Dreyfus
Arran de la desfeta electoral del 1893, Clemenceau es dedicà únicament al periodisme polític la seva carrera quedà enfosquida pel llarg Afer Dreyfus on ell feu costat a Emile Zola i s'oposà a les campanyes antisemites i nacionalistes. Clemenceau publicà sis-cents seixanta-cinc (665) articles defensant Dreyfus.[2]
El 13 de gener de 1898 Clemenceau, propietari i editor del diari L'Aurore, publicà l'article «J'accuse» d'Émile Zola a la portada.
El 1902 fou elegit senador pel districte Draguignan de Var (Provença–Alps–Costa Blava). Advocà per la llei de separació de l'Estat i l'Església promulgada finalment el 1905.[3]
El març de 1906, arran la caiguda del ministre Rouvier, passà a ser el ministre de l'interior en el gabinet de Sarrien. Exercí repressió contra els moviments dels treballadors.
Primera Guerra Mundial
Primera Guerra Mundial
El novembre de 1917 fou nomenat primer ministre i continuà la situació de «guerra total».
El 1918 Clemenceau pensà que França podria adoptar el Catorze Punts del president estatunidenc Woodrow Wilson, principalment per aconseguir el retorn a França dels territoris d'Alsàcia i Lorena però era escèptic en els altres punts incloent–hi els de la creació de la Lliga de les Nacions que la considerava una utopia.
El 21 de març de 1918 els alemanys feren la gran ofensiva d'hivern, amenaçant París (Illa de França), fins que la contraofensiva aliada dels cent (100) dies feu retrocedir els alemanys amb l'ajut dels nord–americans. L'11 de novembre de 1918 se signà l'armistici amb Alemanya, Clemenceau fou victorejat pels carrers. Fou elegit president de la Conferència de Pau de Versalles.
Clemenceau fou derrotat en les eleccions presidencials franceses del 1920. L'artífex de la victòria militar no fou capaç, tanmateix, de superar els vaivens de la política i aquest any es veié obligat a abandonar el seu lloc en fracassar per assolir en les urnes el càrrec de president de la República.[4]
Retirat en una modesta granja enfront l'oceà Atlàntic, dedica els seus últims anys, fins a la seva mort el 1929, a elaborar texts de ciència política i a la redacció de les seves Memòries.[4]
Personatge irrepetible, es considera soldat de la Democràcia, afirmant amb ardor que aquesta és l'única manera de govern que pot establir la igualtat per a tothom i que és capaç d'aconseguir el seus últims fins; la Llibertat i la Justícia.[4]
Notes i referències
Notes i referències
«Georges Clemenceau». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana. Barcelona.
[enllaç sense format] http://www.musee-clemenceau.html[Enllaç no actiu] (accessed 28 June 2010).
See the 30 September 1906 discourse in La Roche-sur-Yon (francès).
La aventura de la Historia, any 2, núm. 13, pàg. 107. D. L. : M. 36870-1998.
Holt, E., The Tiger: The Life of Georges Clemenceau 1841–1929, (Hamilton, London, 1976);
Georges Clemenceau: La France devant l'Allemagne, (Lumet & Martet, París, 1916);
Cochet, A.: Clemenceau et la Troisieme Republique, (Denoel, París, 1989).
Enllaços externs
Enllaços externs
Georges Clemenceau par Nadar
El passat dimarts 28 de setembre de 2021 es commemorà el cent quarantè aniversari del naixement d'Eugeni d'Ors i Rovira (Barcelona, Barcelonès, 28 de setembre de 1881 — Vilanova i la Geltrú, Garraf, 25 de setembre de 1954), qui fou un escriptor i filòsof català[1] casat amb l'escultora Maria Pérez i Peix.[2] Usà el pseudònim Xènius. Fou l'iniciador del moviment noucentista.
Biografia
Biografia
Eugeni d'Ors nasqué a Barcelona (Barcelonès) al carrer Comtal, número 3, 1r 2a,[3] fill de Josep d'Ors i Rosal, de Sabadell (Vallès Occidental), i de Cèlia Rovira i Garcia, de Manzanillo (Valladolid, Castella i Lleó).[4] La família es traslladà el 1883 al carrer de Sant Pau, 15, després del naixement del seu germà Josep Enric. Cèlia Rovira morí de tuberculosi el 26 de gener de 1896,[5] al nou domicili familiar de la ronda de Sant Antoni, 55, 3r 1a, on Eugeni visqué fins a l'any 1906.[6]
El 1900 publicà, a La Creu del Montseny, l'article «Per a la Sintesi».
D'Ors estudià dret a Barcelona (Barcelonès), i es doctorà a Madrid (Espanya) el 1905 amb Genealogía ideal del imperialismo. El 1906 se n'anà a París (Illa de França) com a corresponsal de La Veu de Catalunya.
D'Ors emprà el pseudònim Xènius per a escriure a la secció «Glosari» de La Veu de Catalunya i allà posà en circulació el concepte de Noucentisme.[7][8]
Novament a Barcelona (Barcelonès), fou nomenat secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans l'any 1911; el 1913 es doctorà en Filosofia i Lletres a Madrid (Espanya). El 1915 fundà l'Escola de Bibliotecàries, que dirigí, i en fou professor fins a l'any 1920[9] i, el 1917, es convertí en el màxim responsable d'Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya.
Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, impulsà el primer Manifest dels Amics de la Unitat Moral d'Europa i interpretà el conflicte bèl·lic com una guerra civil europea.[10] Després de la mort d'Enric Prat de la Riba, el seu més ferm protector i promotor, es produí un distanciament progressiu entre ell i el programa de la Lliga Regionalista, causat per la seva incompatibilitat temperamental i ideològica amb Puig i Cadafalch, que acabà amb la defenestració de què fou víctima l'any 1920 i que el dugué a la desafecció del seu país i a dimitir del càrrec, i fou destituït també de secretari de l'Institut d'Estudis Catalans.[11]
El 1923 s'establí a Madrid (Espanya), on fou nomenat membre de la Reial Acadèmia Espanyola el 1926, però no hi ingressà fins a l'any 1938. El 1923 també presidí la Federació d'Associacions de Periodistes d'Espanya. Durant la Guerra civil, fou nomenat cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes del govern de Burgos (Castella i Lleó) i es convertí en un dels més destacats intel·lectuals del règim dictatorial del general Franco. El 1941 creà l'Acadèmia Breve de Crítica d'Art (1942–1954) que del 1942 ençà organitzà exposicions que contribuïren, dins de l'ordre degudament vigilat pel règim franquista, a una certa normalització de l'art modern.[12] El 1946 —en un intent d'aproximar–se a la cultura catalana—, fundà La Academia del Faro de San Cristobal a què pertanyeren diversos escriptors i jornalistes, entre ells Maria Luz Morales. El 1953 li fou atorgada la càtedra de Ciència de la Cultura de la Universitat de Madrid. Afeccionat al dibuix i la pintura, feia servir sovint el sobrenom d'Octavi de Romeu per a signar les seves obres. Es conserven dos (2) dels seus dibuixos, Caricatura i Acadèmia de Ciències, als fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya, provinents de la col·lecció de Raimon Casellas. Morí el 25 de setembre de 1954 a Vilanova i la Geltrú (Garraf) a l'edat de setanta-tres (73) anys.[8] El 1954 se li atorgà a títol pòstum un (1) Premi Ondas per la seva activitat cultural a la ràdio.[13]
Obra
Obra
Eugeni d'Ors signava les glosses amb el pseudònim Xènius. Del 1906 al 1921, tota una generació de joves, i no tan joves, s'alimentà dels seus articles que, sovint, a partir d'una anècdota trivial, s'enfilaven fins a exposar el seu pensament sobre la vida, sobre l'art o sobre un filòsof. De tant en tant, escrivia glosses programàtiques, com Amiel a Vic, del 1913, quan la política de Prat de la Riba, llavors president de la Diputació de Barcelona, ja havia donat els primers fruits i havia portat D'Ors a la Secretaria General de l'Institut d'Estudis Catalans. Aquesta glossa és una crítica de la Catalunya modernista del tombant de segle, que segons l'autor era poc ambiciosa, pessimista i paralitzada pels dubtes, i una exaltació de la nova Catalunya noucentista emergent, europea, segura de si mateixa i dirigida per pensadors que són, alhora, activistes. De vegades, dedicava temporades a escriure sobre un mateix tema. Alguns d'aquests aplecs de glosses passaren a ser llibres importants i influents en la nostra cultura, com ara La Ben Plantada, del 1911; Gualba, la de mil veus, del 1915, o Oceanografia del tedi, del 1916.[8]
El mateix any que inicià el «Glosari», D'Ors es traslladà a París (Illa de França) com a corresponsal. S'hi estigué uns quatre (circa 4) anys i aprofità les oportunitats de la ciutat per a dedicar–se a l'estudi. El 1908 assistí als cursos d'Henri Bergson. Dotat d'una enorme curiositat, lector compulsiu i obert als més variats camps del saber, s'especialitzà en psicologia. Instal·lat un altre cop a Barcelona (Barcelonès), es presentà a les oposicions a la càtedra de psicologia de la universitat. Les perdé, un fet que el marcà, ja que el privà d'un estatus professional i econòmic.[8]
El llenguatge de les seves glosses és vistós i provocatiu, irònic, de to més aviat intel·lectual, elegant, concís i ràpid. Quan relata un fet, pretén ser més incisiu en l'exposició que fidel al que passà. Sempre vol seduir i instruir, i aconsegueix que els lectors vegin el que els diu, perquè el glossador els sap dibuixar en la imaginació una imatge del que explica.[8]
Influències
Influències
Eugeni d'Ors influí particularment en el camp de l'estètica i de l'educació. L'estil del «Glosari» ja és tot un primer manifest estètic. Un llenguatge urbà, que vol ser bell, elaborat, obertament artificiós, adreçat a ments il·lustrades. Però el seu gran manifest estètic fou el pròleg a La muntanya d'ametistes de Guerau de Liost, en què dona per acabat el modernisme amb aquella frase, cèlebre per contundent, que adreça a l'escola del poeta Joan Maragall: «La paraula no ha estat mai viva». La vida la infon el poeta, o l'artista, que en comptes de ser naturals donen forma i mesura quasi geomètrica a la natura. És des del «Glosari» que Xènius informava els lectors sobre els artistes que s'integraven al cànon de la civilitat: l'esmentat Guerau de Liost, Josep Carner i Josep Maria López–Picó, entre els poetes; o l'escultor Josep Clarà i els pintors Joaquim Torres i Garcia, Joaquim Sunyer i tants d'altres.[8]
L'obra ben feta
L'obra ben feta
D'Ors pogué dur a terme el seu programa educatiu des dels càrrecs de president del Consell de Pedagogia i de director d'Instrucció Pública que tingué a la Mancomunitat. En Xènius pensava que l'escola és el primer lloc on l'infant se sent ciutadà, és «el primer vehicle del civisme». Per això, l'escola és abans que res un ambient de treball en què professors, alumnes, textos i eines construeixen la civilitat, començant pel cultiu de la virtut individual i per l'erradicació dels «prejudicis i la infàmia de l'abstenció electoral, per exemple». En catalogar l'activitat del professor, en Xènius distingeix entre «creació», és a dir, l'acció del mestre sobre si mateix; i «ensenyança», que es refereix a l'acció sobre el deixeble. Creació i ensenyança s'estimulen mútuament, de manera dialèctica: «el qui ensenya els altres i no avança no és bon mestre».
Tanmateix, en Xènius té poca confiança en la pedagogia: «A voltes, pedagogia i ciència són germanes una mica rivals», escriu. És que la pedagogia massa tècnica i perfecta, sense ànima, infantilitza, produeix persones que no aprenen a actuar «arbitràriament». Produeix nois aplicats, però no creadors. Produeix assecament de l'ànima, anivellament dels alumnes i dels mestres en la mediocritat i l'arrogància. Pel que fa al treball dels alumnes, sempre se'ls havia d'exigir una «obra ben feta». L'obra ben feta es convertí en un eslògan que es feu famós i que tant s'aplicava al treball dels infants com al dels adults de qualsevol professió.
Madrid
Madrid
D'Ors, amb una obra escrita de primera magnitud i un munt de càrrecs, tenia prestigi i poder. I tenia enemics, és clar. I posseïa, també, un temperament complicat, que sovint li provocava conflictes. Prat de la Riba li resolgué molts malentesos. Tanmateix, quan el president de la Mancomunitat es morí, el 1917, D'Ors no s'entengué amb el seu successor, Josep Puig i Cadafalch, i el gener del 1920, per una nimietat administrativa, hagué de deixar tots els càrrecs. fou «defenestrat». En Xènius abandonà La Veu i traslladà el «Glosari» a El día gráfico, fins que a l'estiu del 1921 el deixà definitivament. Passà a escriure només en castellà. El 1923 s'establí a Madrid (Espanya), on inicià un «Glosario» al diari ABC. Tornà a fer llargues estades a París (Illa de França). Durant la Guerra Civil s'uní al govern de Burgos (Castella i Lleó); ingressà a la Falange Española, i fou nomenat cap de la Jefatura Nacional de Bellas Artes, en què es mostrà molt actiu i eficaç.[8]
De Catalunya estant se'l tractà, primer, com a un traïdor a la llengua, i després, com a un franquista. A Madrid (Espanya) fou ben rebut, però Eugeni d'Ors no hi tingué mai la genialitat, ni el paper ni la consideració que havia tingut a Catalunya. El 1950 publicà el Glosari 1906–1910, en un volum que havia de ser el primer de la seva Obra catalana completa. El pròleg amb què D'Ors introdueix les glosses de joventut és memorable i revelador d'una de les grans figures de la cultura catalana del segle XX.[8]
A Madrid (Espanya) visqué al carrer del Sacramento, número 1.
Narracions
Narracions
La fi d'Isidre Nonell, 1902.
La lliçó de tedi en el parc, Quaderns Crema, 1993.
La curiositat, Quaderns Crema, 2009.
Glosses
Glosses
Papers anteriors al Glosari, Quaderns Crema, 1994.
Glosari 1906–1907, Quaderns Crema, 1998.
Glosari 1908–1909, Quaderns Crema, 2001.
Glosari 1910–1911, Quaderns Crema, 2003.
Glosari 1915, Quaderns Crema, 1990.
Glosari 1916, Quaderns Crema, 1992.
Glosari 1917, Quaderns Crema, 1991.
Gloses de quaresma, 1911.
La Ben Plantada, 1911; Quaderns Crema, 2004.
Glosari 1912–1913–1914, Quaderns Crema, 2005.
Gualba, la de mil veus, 1915; Quaderns Crema, 2012.
Oceanografia del tedi, 1918.
La vall de Josafat, 1918; Quaderns Crema, 1987.
Gloses de la vaga, 1919.
Lletres a Tina, Quaderns Crema, 1993.
Obres en castellà
Obres en castellà
Tres horas en el Museo del Prado. Itinerario estético, 1922.
Una primera lección de filosofía, «La Lectura», 1926.
Introducción a la vida angélica. Cartas a una soledad, 1939.
Gnómica. Colección «Euro», 1941.
El secreto de la filosofía, 1947.
La verdadera historia de Lidia de Cadaqués, 1954, una mena de rectificació de La ben plantada.
Cincuenta años de pintura catalana, Quaderns Crema, 2002.
Pablo Picasso, Acantilado, 2001.
Cézanne, Acantilado, 1999.
Diccionario Filosófico Portátil, Criterio Libros, 1999 (Recull de la continuació castellana del Glosari al diari argentí Criterio).
Pensament
Pensament
D'Ors es construí un sistema filosòfic precís, no gaire original, però brillant i d'èxit. Aquest sistema es presentava com a model universal que, fruit d'una racionalitat de to humanista, volia ser intemporal i cosmopolita, deslligat de qualsevol tradició localista, i que havia de ser motor de renovació dels individus i de la col·lectivitat. Les idees d'en Xènius contribuïren decisivament a la formació del Noucentisme, un moviment genuïnament català que cristal·litzà en l'obra política, ètica i estètica de la Mancomunitat de Catalunya.[8]
En Xènius explicava el seu sistema amb paraules que avui sorprenen per les connotacions negatives que han adquirit. Amb un terme clau, intervenció, màgic en l'època, D'Ors designava l'obligació de prendre part en els afers públics. La intervenció s'havia de fer amb una perspectiva que ell denominava imperialista, amb una consciència arbitrària, i sempre en un clima ètic i estètic de civilitat.[8]
Amb la paraula imperialista, en Xènius s'oposava tant a la passivitat ancestral, de la gent que es queixa i no fa res, com al nacionalisme que tanca les fronteres per no perdre la identitat. L'imperialisme obligava, primer, a prendre les regnes del poder a Catalunya: De lo que aquí passa nosaltres en tenim la culpa, escriu el glossador. I després calia intervenir en Espanya i, també, en els afers internacionals: polítics, culturals, comercials, etc.[8]
Els romàntics havien posat de moda el concepte d'arbitrarietat per reivindicar la voluntat lliure i creadora de l'individu davant de la llei de necessitat que regeix la natura. Per a en Xènius, l'arbitrarietat neix de l'ús de la raó, açò és, de la capacitat que té l'ésser humà de sobreposar–se a les lleis de la natura i de fundar les de la cultura. Perquè ser culte significa actuar segons regles convencionals, creades per persones de refinada vitalitat. D'Ors sabé representar aquestes idees en una frase genialment plàstica: filosofia de l'home que treballa i que juga. De tota manera, alguna vegada, en Xènius descrigué l'arbitrarietat en termes volgudament provocatius, si no ofensius, com en la glossa Els nous horitzons de l'arbitrarietat, del 1906.[8]
Si s'havia de participar amb una mentalitat cosmopolita i racional, s'havia de concloure que la intervenció és sempre civilitzadora, educada i urbana, proclamava D'Ors. La «civilitat» expressa una atmosfera ètica i estètica pròpia de l'estil de vida mesurat i distingit de l'aristocràcia urbana, clàssica i moderna alhora. Per això, en Xènius concentra la seva doctrina en la imatge de la ciutat. La ciutat orsiana s'inspira en l'antiga polis grega idealitzada, en aquella ciutat estat del Mediterrani governada per filòsofs i artistes, sempre fent–se, lluminosa i irreal. Per a en Xènius, la ciutat no s'havia de realitzar solament a Barcelona (Barcelonès). També era ciutat la vila on estiuejava la Ben Plantada, i ho havia de ser tot el país.[8]
L'expressió de la generació que promovia aquesta civilitat en diferents camps de l'art, la política i la vida urbana es produeix també en arquitectura, capaç de vehicular la plasmació dels ideals noucentistes a través del creixement de les ciutats, la creació d'infraestructures i equipaments públics, la producció artística i artesana i la voluntat de cohesió social a través de la nova classe burgesa. D'Ors descriu la Casa Masó, casa familiar i projecte de remodelació propi de Rafael Masó, com la llar noucentista paradigmàtica que compleix amb aquests ideals de modernitat.[14]
A la glosa «La Felicitat» parla dels valors en els quals es sustentava aquest model arquitectònic:
«
La felicitat... consisteix en viure una vida quieta i laboriosa dins d'unes quantes cambres, dues (2) o tres (3), on hi hagi vàries finestres i molts racons. Cal cobrir els vidres de les finestres amb petites cortines blanques, d'una mitjana transparència, perque l'excessiva opacitat trauria la llum i la massa transllucidesa robaria intimitat. Els racons, cal poblar-los d'una manera profonda i subtil. És bo col·locar–hi pintures, aiguaforts, llibres, estatuetes, gerros de forma simple i definitiva sostenint flors i fulles on lo vegetal ja ha pres la perennitat i l'admirable repòs de les coses minerals inertes. L'objecte a assolir és ... que els racons que els vostres ulls esguarden cada dia, puguin, no obstant, arribat un determinat dia, un determinat moment, aparèixer–vos sobtadament tan estranys com si per primera volta els vegéssiu: vet aquí lo que podrà assentar la vostra pau interior i la vostra joia de viure en una roca ferma, a prova d'exteriors tempestats... Hi ha a Barcelona artistos capaços de fer una Catedral [referint–se a Antoni Gaudí i Cornet i al Temple Expiatori de la Sagrada Família] i incapaços d'imaginar un petit interior d'aquests.
»
— Eugeni d'Ors, Glosari 1908–1909, Vida i arquitectura noucentista
Eugeni d'Ors liderà i promogué la publicació de l'Almanac dels Noucentistes, en el qual hi escriviren també altres personatges del moviment noucentista, com Rafael Masó i Valentí, Josep Carner i Puig–Oriol o Guerau de Liost.,[14] i participà en La Veu de Catalunya.
Política
Política
Que Eugeni d'Ors sigui un dels mentors més influents del noucentisme no vol dir que l'obra política de la Mancomunitat segueixi tota la doctrina d'en Xènius, ni que Eugeni d'Ors quedi encaixat dins de l'ideal noucentista. Prat de la Riba no feu gaire cas de l'elitisme polític, més o menys autoritari, del glossador. I quan aparegué Gualba, la de mil veus, el públic pogué veure una altra faceta literària d'en Xènius: el que havia llegit Freud i que, amb un estil boirós i abarrocat, hi narrava la història d'un incest i s'endinsava en unes obscuritats ben poc noucentistes.[8]
Fons
Fons
El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya: el fons conté documentació personal i familiar, d'activitats professionals, l'obra original i documentació produïda en el decurs de les seves activitats associatives. Destaquem la correspondència emesa i rebuda per Eugeni d'Ors, en procés de tractament. Durant l'any 2008 s'identificaren i s'ordenaren alfabèticament vuit-cents vint-i-set (827) corresponsals.[15]
A la Biblioteca de Catalunya es conserva una part del seu fons personal.
Referències
Referències
«Eugeni d'Ors i Rovira». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana., Barcelona.
Dels fons a la superfície. Obres d'artistes catalanes contemporànies anteriors a la dictadura franquista. Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, 2008, pàg. 17. ISBN 97884612-2004-5.
Paradoxalment, la placa que en commemora el naixement està posada al número 2, com també s'equivoca en la data de naixement, ja que diu 1882.
Registre de Naixements de l'Ajuntament de Barcelona, any 1881, número de registre 5156.
[enllaç sense format] http://www.unav.es/gep/dors/memoria_urbana6.htm
Tharrats, Joan Josep: Cent Anys de Pintura a Cadaqués. Parsifal Edicions, Barcelona, 2007, pàg. 215. ISBN 84-95554-27-5.
«Eugeni d'Ors». Web. Generalitat de Catalunya, 2012.
Balcells, Albert: Ramon d'Alòs–Moner i de Dou: semblança biogràfica. Institut d'Estudis Catalans. Secció Historicoarqueològica, 2003, pàg. 12. ISBN 84-7283-678-9.
Safont, Joan: Per França i Anglaterra. A Contra Vent, 2012, pàg. 48–49. ISBN 9788415720010.
IEC, l'Institut d'Estudis Catalans, 1907–2007: un segle de cultura i ciència. Institut d'Estudis Catalans, 2007, pàg. 23. ISBN 8472839311.
De la Calle, Romà. Sobre el descrèdit de la modernitat. Universitat de València, València, 2011, pàg. 34–35. ISBN 9788437082592.
«Premios Nacionales de la Radio». La Vanguardia, 26.10.1954, pàg. 31.
Falgàs Casanovas. L'arquitectura de Rafael Masó a la Catalunya noucentista. Casa Masó: vida i arquitectura noucentista. 1a edició. Fundació Rafael Masó–Editorial Triangle, Girona–Sant Lluís, 2012. ISBN ISBN 9788496747135.
Bibliografia
Bibliografia
Mendoza, Cristina: Ramon Casas, Retrats al carbó. Editorial AUSA, Sabadell, 1995, 282 pàgines (catàleg). ISBN 84-8043-009-5.
DDAA: La col·lecció Raimon Casellas. Publicacions del MNAC/ Museo del Prado, 1992. ISBN 84-87317-21-9.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Eugeni d'Ors i Rovira». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
LletrA.: «Eugeni d'Ors i Rovira». Universitat Oberta de Catalunya i Institut Ramon Llull.
«Eugeni d'Ors i Rovira». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
Articles sobre Eugeni d'Ors
Articles sobre Eugeni d'Ors
Eugeni d'Ors i les biblioteques: una aproximació a partir del Glosari, de Mònica Baró i Teresa Mañà.
Eugeni d'Ors, el Glosari i un breu apunt a Gualba[Enllaç no actiu], d'Adrià Chavarria.
La reducció a l'absurd de la reflexió occidental entorn de l'amor. Una lectura de Gualba, la de mil veus, de Raül Garrigasait.
Classicisme i cinema: Eugeni d'Ors, el noucentisme i les arts industrials, de Joan M. Minguet Batllori.
«Sobre l'arquitectònica orsiana: revisió bibliogràfica d'Eugeni d'Ors en el centenari del Glosari (1906–2006)», de Conrad Vilanou i Torrano, Ars Brevis, 2005.
Spanish Writer Eugeni D'Ors
Eugeni d'Ors vist per Ramon Casas (MNAC).
Efígie d'Ors, per Frederic Marès (1963)
El passat dimarts 28 de setembre de 2021 es commemorà el noranta-dosè aniversari de la inauguració de la catedral de Sant Guiu (Chrám Svatého Víta o Katedrála Svatého Víta en txec) el 28 de setembre de 1929, que és un temple dedicat al culte catòlic situat a la ciutat de Praga (República Txeca). Forma part del conjunt monumental del castell de Praga i és la major mostra d'art gòtic de la ciutat. Des del 1989 la Catedral està dedicada a sant Guiu, sant Venceslau i sant Adalbert. Ha estat escenari de la coronació de tots els reis de Bohèmia, i s'hi han enterrat reis, sants, bisbes i arquebisbes.
Història
Història
La construcció de la catedral de Sant Guiu fou la culminació de les reivindicacions dels reis de Bohèmia de convertir la diòcesi de Praga en arquebisbat. La primera pedra fou col·locada el 21 de novembre de 1344 per l'arquebisbe de Praga, Ernest de Pardubice, en presència del rei Joan de Luxemburg i dels seus dos (2) fills, Carles (futur Carles IV de Bohèmia) i Joan en el mateix solar on antigament s'aixecaven una (1) rotonda i una (1) basílica també dedicades a sant Guiu, de les quals encara en queden restes. El projecte fou dissenyat per l'arquitecte francès Maties d'Arras, que s'inspirà en el gòtic inicial francès, prenent com a models les catedrals de Tolosa (Alta Garona, Occitània) i Narbona (Aude, Occitània). De fet, la catedral de Sant Guiu és una (1) de les darreres mostres importants d'aquest corrent artístic.
A la mort de Maties d'Arras, després d'uns anys sense que l'obra fos dirigida per cap mestre d'obres, el succeí Peter Parler el 1356, i després els seus fills Jan i Václav, que imprimiren a la nova catedral un estil personal inspirat en l'arquitectura gòtica alemanya, ben present al cor, la capella de sant Segimon i la sagristia, que acabaren. D'aquesta època destaquen les complexes voltes, només comparables a les de les catedrals angleses.
El 1419 els treballs es van interrompre a causa de la rebel·lió hussita. Els hussites, contraris a la veneració dels sants i a les mostres d'opulències pròpies de l'Església catòlica, saquejaren la catedral i feren coronar el rei Segimon al nou temple.
El 1485 la cort tornà al castell de Praga (Txèquia) i es començà a restaurar la Catedral. Es construí un nou Oratori Reial, obra de Hans Spiesz, símbol de la sobirania del rei, que no fou acabat fins al 1490. Les escenes de la llegenda de sant Venceslau foren enllestits per a la coronació del rei Vladislau II de Bohèmia i Hongria.
El 1526 Ferran I d'Habsburg es convertí en el primer Habsburg coronat rei de Bohèmia. D'aquesta època data la galeria de la música, obra de Bonifaci Wolmut, d'estil manierista amb voltes neogòtiques i la capella de Sant Adalbert, que posteriorment fou destruïda. El 1566 Maximilià II d'Habsburg encarregà el panteó reial com a monument al Casal d'Habsburg i als seus predecessors al tron de Bohèmia. El panteó fou acabat el 1589.
El 23 de maig del 1618, es produí la defenestració de Praga, i començà així la guerra dels Trenta Anys. El 1619 radicals calvinistes causen desperfectes a la catedral, que hagué de ser reconsagrada el febrer del 1621, després de la derrota txeca a la batalla de la Muntanya Blanca. Gaspar Bechteler confeccionà els relleus de fusta que commemoren la defenestració i les seves conseqüències. El 1644 Leopold Guillem, bisbe d'Olomuc, feu restaurar un canelobre romànic de la capella de Sant Joan Baptista que suposadament prové del Temple de Jerusalem.
Amb l'arribada del barroc l'emperador Leopold col·locà el 1673 la primera pedra d'una nau dissenyada per Giovanni Domenico Orsi, però les obres s'interromperen el 1675 per falta de pressupost. Igualment fracassà el projecte de Johann Schor. Malgrat tot, d'aquesta època daten les estàtues dels sants patrons txecs de la capella de Sant Joan Nepomucè, obra de Rinaldo Ranzoni, el retaule de sant Segimon de Frantisek Weiss i la tomba de sant Joan Nepomucè; l'obra mestre d'Antonio Corradini.
El 1859 es constituí una Societat per l'acabament de la catedral. El 1862 Josef Kranner començà els treballs restaurant el presbiteri,[1] del qual eliminà gran part dels afegits barrocs. Amb motiu del retorn de les Joies de la Corona Txeca a Praga reformà la cambra de la Corona. Paral·lelament s'acabaren la volta principal i la façana oest. El 28 de setembre de 1929 s'obrí al públic la Catedral ja definitivament acabada.
Arquitectura
Arquitectura
Façana oest
Façana oest
D'estil neogòtic és la primera que s'acabà. Està decorada per estàtues de catorze (14) sants, així com per la del rei Carles IV i per un dels seus arquitectes. Els portons de bronze foren construïts el 1927 per Otakar Spaniel. En total són tres (3) portons: Al central s'ha representat la construcció de la Catedral, en el de la dreta la vida de sant Adalbert i en el de l'esquerra la vida de sant Venceslau. Des del 1929 és la façana principal. La rosassa fou dissenyada per Frantisek Kysela el 1928. Representa la Creació.
Façana sud i porta daurada
Façana sud i porta daurada
Durant cinc (5) segles, la façana sud fou l'entrada principal a la Catedral. D'ella en destaca la Porta Daurada, que deu el seu nom al fons roig i daurat dels mosaics venecians obra de Niccoletto Semitecolo que representen el Judici Final, obra excepcional a l'Europa oriental. Al centre d'aquests mosaics hi podem distingir Jesucrist per sobre dels sis (6) sants patrons de la República Txeca. A ambdós costats de Jesucrist hi ha representacions de les ànimes salvades i condemnades. En elles, s'hi pot reconèixer el rei Carles IV i la seva darrera esposa Elisabet de Pomerània. Per a la seva realització es necessitaren més de quaranta mil (>40.000) peces. Els anys 1967 i 1980 s'intentaren restaurar sense gaire èxit.
La torre principal, en aquesta façana, fou construïda per Peter Parler. Té noranta-nou metres (99 m) d'alçada i està coronada per una (1) cúpula renaixentista de Pacassi, construïda el 1770. La balustrada fou construïda per Hans de Tirol i B Wohlmüt i, com la cúpula, és d'estil renaixentista.
Volta
Volta
La volta de la catedral de Sant Guiu presenta una planta de tres (3) naus amb transsepte, deambulatori i capelles. Es tracta de l'obra mestra de Peter Parler, que introduí modificacions i innovacions al projecte de Maties d'Arras.
Altar major
Altar major
Construït per J. Kranner entre els anys 1868 i 1873 és d'estil neogòtic, però conserva detalls renaixentistes del segle XVII. Els relleus de fusta foren realitzats per K. Bendl entre els anys 1625 i 1650. El de l'esquerra representa la fugida d'un rei d'un hivern i el de la dreta, una vista de Praga (Txèquia) l'any 1620.
Tomba de sant Joan Nepomucè
Tomba de sant Joan Nepomucè
La tomba de sant Joan Nepomucè data del 1736 i fou construïda en plata per Fisher von Erlach, Antonio Corradini i Jan Josef Würth. Fou encarregada per l'emperador Carles VI i finançat per subscripció popular. La dinàmica de l'obra remarca l'apoteosi del sant. També en aquest indret es troben les tombes de catorze bisbes de Praga. Es tracta d'una de les poques obres barroques de la Catedral que han quedat intactes fins als nostres dies. L'alçada total és de cinc metres (5 m). Les estàtues de plata dels patrons txecs foren realitzades el 1699 per Rinaldo Ranzoni.
Panteó reial
Panteó reial
Al Panteó reial s'accedeix per la capella de la Santa Creu. En aquest indret també es poden veure restes de l'antiga rotonda de Sant Guiu, que ocupava el lloc que avui en dia ocupa la Catedral. Els sarcòfags foren renovats el 1935 per Kamil Roskot, seguint el reflex de l'art contemporani txec.
Sobirans enterrats
Sobirans enterrats
Oratori reial
Oratori reial
Fou concebut per Benedikt Ried el 1493 per ordre de Ladislau Jagelló. És una (1) de les obres del gòtic flamenc més importants de la catedral de Sant Guiu. S'hi poden apreciar els escuts d'armes dels estats sotmesos per Ladislau Jagelló.
Capella de Sant Venceslau
Capella de Sant Venceslau
És una (1) de les estances més importants de la Catedral. És d'estil gòtic i fou construïda entre els anys 1362 i 1367, any en què fou consagrada en presència del rei Carles IV de Bohèmia. És obra de Peter Parler i està situada al lloc exacte on es trobava la rotonda de Sant Guiu, on fou executat sant Venceslau. Les pintures murals daten del 1509. A la part superior es poden distingir imatges de la vida de Sant Venceslau. Sota de l'altar està situada la tomba del sant (construïda en or i pedres precioses), on foren enterrats per ordre del qui el feu executar, Boleslau I de Bohèmia.
Aquesta capella ha tingut diversos mestres de capella famosos, entre ells el que fou un conegut cantant (baix) Johann Bernhard Forst.
Joies de la Corona txeca
Joies de la Corona txeca
S'hi accedeix per la capella de Sant Venceslau, allà on antigament es trobava la sagristia de la Capella (avui en dia anomenada Cambra de la Corona. Es necessiten set (7) claus diferents per a poder entrar a l'estança que les custodia des del 1791. Molt poques vegades s'exposen al públic general.
Les joies de la Corona txeca simbolitzen la sobirania dels reis de Bohèmia i el passat monàrquic de la República Txeca. La més antiga és la corona de Sant Venceslau, confeccionada per la coronació de Carles I d'Àustria i IV d'Hongria i Blanca de Valois com a reis de Bohèmia el 2 de setembre de 1347. La Corona fou donada com a ofrena a sant Venceslau (d'aquí el seu nom). El disseny de la Corona, amb quatre (4) grans flors de llis a la diadema, tancada per dos (2) arcs i amb una (1) creu parisenca, s'inspira en la insígnia reial del Casal dels Premislites, així com el de la corona dels reis de França. La Corona és d'or i està decorada amb pedres precioses. La Corona es guarda en un (1) estoig de cuir amb l'escut del rei Carles I d'Àustria i IV d'Hongria, l'àguila imperial i l'escut de la República Txeca.
La Creu de la Coronació fou duta del castell de Karlstejn. És d'or i pedres precioses i, a més, conté fragments de la Corona d'espines de Jesucrist. L'altre peça d'importància és l'espasa de Sant Venceslau, documentada per primer cop el 1333 i el ceptre reial, que es començà a utilitzar a partir de la coronació dels reis de la dinastia dels Habsburg, reis de Bohèmia des del 1526.
Tresor de la Catedral
Tresor de la Catedral
El tresor té el seu origen en el regnat de sant Venceslau. Aquest rei se sotmeté a Enric I l'Ocellaire, el qual li regalà un braç de sant Guiu. Carles IV de Bohèmia, gran col·leccionista de relíquies religioses, engrandí el tresor. Anualment el tresor s'exposava a la plaça de Carles de Praga (Txèquia), a la qual hi anaven nombrosos pel·legrins. A l'època hussita es perdé la tradició i part del tresor, que no es tornà a recuperar fins al regnat de Vladislau Jagelló i la recatolització de la República Txeca després de la derrota d'aquests a la batalla de la Muntanya Blanca el 1620. El 1645 la col·lecció s'engrandí amb el tresor del Castell de Karlstejn i el 1782 amb el del Convent de Sant Josep de Praga.
Biblioteca capitular
Biblioteca capitular
Forma part del Tresor de la Catedral. Consta de cent vint-i-cinc (125) manuscrits il·luminats, inclòs un (1) fragment de l'evangeli segons Sant Marc del segle VI autografiat per Carles IV. També conté el missal del bisbe d'Olomuc Joan de Neumarkt.
Vitralls
Vitralls
Els vitralls ja són de l'època de la Primera República Txecoslovaca, pel que, a part del seu significat religiós, contenen un important simbolisme de l'Estat txecoslovac, llavors acabat d'independitzar–se de l'Imperi austrohongarès. Després de buscar finançament a la burgesia txecoslovaca, es recorregué als principals mestres cristallers de Bohèmia, que patiren una gran influència de Josef Cibulka. La majoria dels vitralls són obra de Frantisek Kysela, així com dels seus alumnes de l'Escola d'Arts Decoratives de Praga, entre els quals destaquen Cyril Bouda i Karel Svolinsky. Destaquen els vitralls del presbiteri i la de la Porta Daurada, que representa el Judici Final amb referències a la història de la República Txeca, ambdues obres de Max Svabinsky.
Referències
Referències
Pique, Francesca; Stulik, Dusan C.: Conservation of the Last Judgment Mosaic, St. Vitus Cathedral, Prague (en anglès). Getty Publications, 2005, pàg. 75. ISBN 0892367822.
Bibliografia
Bibliografia
HLOBIL, Ivo: La Catedral de San Vito. Ed. Opus Publishing Limited. Londres, 1995. 1a edició.
Enllaços externs
Enllaços externs
Catedral de Sant Guiu de Praga
La catedral de Praga en construcció l'any 1887.
Façana oest de la catedral de Praga
Porta daurada de la catedral de Praga
Tomba de Sant Joan Nepomucè
Interior de la catedral de Praga
Capella de Sant Venceslau
El passat dilluns 27 de setembre de 2021 es commemorà el cent trenta-tresè aniversari del naixement de Nikolai Ivànovitx Bukharin, rus: Николай Иванович Бухарин, (Moscou, 27 de setembre de 1888 - Moscou, Rússia, 15 de març de 1938), qui fou un polític revolucionari, economista i filòsof marxista rus. Fou membre del Politburó (1924–1929) i del Comitè Central (1917–1937), president de la Internacional Comunista (Comintern 1926–1929) i editor en cap de Pravda (1918–1929), el diari Bolxevic (1924–1929), Izvéstia (1934–1936) i de la Gran Enciclopèdia Soviètica.
Nasqué el 27 de setembre de 1888 a la ciutat russa de Moscou. Fou detingut en diverses ocasions pel règim tsarista i participà activament a la Revolució d'Octubre (1917). Col·laborà amb Ióssif Vissariónovitx Djugaixvili Stalin en els anys de la lluita per la successió de Lenin, amb la consigna «Enriquiu–vos!», adreçada als pagesos benestants (kulacki). Durant anys polemitzà amb l'altre gran economista del període, Ievgueni Preobrajenski, aliat polític de Lev Davídovixtx Bronstein (Trotski), que proposava la ràpida industrialització del país centrada en la indústria pesant, i la quasi militarització del treball agrícola, i la seva col·lectivització forçosa.
Havent estat exiliat Trotski, Stalin canvià la seva política en relació amb l'agricultura i la pagesia, i portà a terme la col·lectivització inicialment proposada per Trotski i Preobrajenski, fet que feu caure en desgràcia l'antic aliat Bukharin, que fou repressaliat i executat el 13 de març de 1938 a Moscou (Rússia), dins del procés del Judici dels Vint-i-un.
El seu llibre principal és L'ABC del comunisme, coescrit amb Ievgueni Preobrajenski; a més dels llibres Imperialisme i Economia Mundial (1918) i Materialisme Històric (1921), entre d'altres.
Biografia
Biografia
Nikolai Bukharin nasqué a Moscou (Rússia), segon fill de dos (2) mestres d'escola, Ivan Gavrilovitx i Liubov Ivanova Bukharin.[1] La seva infància està molt explicada a la seva novel·la, majorment autobiogràfica, «Com començà tot».
La vida política de Bukharin als setze (16) anys amb el seu amic Ilià Erenburg quan participà en activitats estudiantils a la Universitat de Moscou relatives a la Revolució Russa del 1905. S'afilià al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus el 1906, i n'esdevingué membre de la facció bolxevic. Juntament amb Grigori Sokólnikov, s'afilià a la Conferència Juvenil del 1907 a Moscou (Rússia), que posteriorment seria considerat fundacional del Komsomol.
Amb vint (20) anys era membre del Comitè de Moscou del Partit. El comitè estava molt infiltrat per la policia secreta tsarista, la Okhrana. Com un dels seus líders, Bukharin ràpidament es convertiria en algú d'interès per a ells. Durant aquest temps estigué molt a prop de N. Osinskii i de [[Vladímir Smirnov]], i també conegué la seva primera muller, Nadejda Mikhaïlovna Lukina, la seva cosina I germana de Nikolai Lukin, que també era membre del Partit. Es casaren poc després del seu exili, el 1911.
El 1911, després d'un breu empresonament, Bukharin fou exiliat a Onega, a Arkhànguelsk (Rússia), però poc després fugí a Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya), on estigué un (1) any abans d'anar el 1912 a Cracòvia (Polònia) per trobar–se amb Lenin per primera vegada. Durant l'exili continuà amb la seva educació i escrigué diversos llibres que el situaren a primera línia dels teòrics bolxevics a la dècada del 1920. El seu treball, Imperialisme i economia mundial influencià a Lenin, qui lliurement li demanà.[2] al seu major i més conegut treball, Imperialisme – el màxim estat del capitalisme. Malgrat això, Bukharin i Lenin sovint discutien sobre qüestions teòriques i per la proximitat de Bukharin i la seva tendència antiestat. Bukharin s'interessà pels treballs de teòrics econòmics austríacs, tant marxistes com no-marxistes, com Aleksandr Bogdànov, es desvià de les posicions leninistes. També, mentre que es trobava a Viena (Àustria) el 1913, a petició de Lenin ajudà al bolxevic georgià Ióssif Djugaixvili a escriure un (1) article, Marxisme i la qüestió nacional.
L'octubre del 1916, mentre que es trobava a Nova York (EUA), edità el diari Novy Mir (Mon Nou) amb Lev Trotski i Aleksandra Kol·lontai. Quan Trotski arribà a Nova York (EUA) el gener del 1917, Bukharin fou el primer a rebre'l (com l'esposa de Trotski «amb una abraçada d'os i immediatament començà a parlar sobre una biblioteca pública que estava oberta fins tard a la nit i que volia ensenyar-nos de seguida» arrossegant els esgotats Trotskis per la ciutat «per admirar el seu gran descobriment»).[3]
De la Revolució del febrer del 1917 al 1923
De la Revolució del febrer del 1917 al 1923
En rebre notícies de la Revolució Russa de Febrer del 1917, Bukharin retornà a Rússia; es convertí en un dels líders bolxevics a Moscou, i fou elegit pel Comitè Central. Durant la Revolució d'Octubre esbossà, introduí i defensà els decrets revolucionaris del Soviet de Moscou, en nom del qual havia tingut lloc la insurrecció. Bukharin representà el Partit de Moscou al seu informe al govern revolucionari a Petrograd.[4] Després de la Segona Revolució del 1917, esdevingué editor del diari del partit, el Pravda.
Bukharin creia apassionadament en la promesa de la revolució mundial. Enmig de la confusió russa prop del final de la I Guerra Mundial, i quan s'estava perfilant una pau negociada amb les Potències Centrals, demanà que la guerra continués, amb l'esperança d'incitar totes les classes proletàries a les armes.[5] Fins i tot quan no estava compromès cap als enemics de Rússia al camp de batalla, rebutjà qualsevol fraternització amb les Potències Aliades capitalistes: digué que plorà quan s'assabentà de les negociacions oficials per ajut.[5]
Bukharin emergí com el líder dels Comunistes d'Esquerra, en amarga oposició a la decisió de Lenin de signar el Tractat de Brest–Litovsk (Bielorússia). En aquesta època de lluita de poders durant la guerra, alguns dels seus més propers l'urgiren a detenir a Lenin. Bukharin rebutjà la idea immediatament, però aquesta posteriorment esdevindria la base de les acusacions estalinistes contra ell, que culminaren en el judici espectacle del 1938.
Després de la ratificació del tractat, Bukharin dimití de les seves responsabilitats al partit. El març del 1919 esdevingué membre del comitè executiu del Comintern i membre candidat al Politburó. Durant el període de la Guerra Civil publicà diversos treballs sobre teoria econòmica, incloent el popular «L'ABC del comunisme» (amb Ievgueni Preobrajenski, 1919), i «Economia del Període de Transició»[6] (1920) i «Materialisme Històric» (1921).[7]
El 1921 canvià la seva posició i acceptà les tesis de Lenin sobre la supervivència i reforç de l'estat soviètic com a bastió de la futura revolució mundial. Es convertí en el seguidor més incondicional de la Nova Política Econòmica (NPE), a la que lligà la seva sort política. Considerat pels Comunistes d'Esquerra com una retirada de les polítiques socialistes, la NPE reintroduí els diners, permeté la propietat privada i les pràctiques capitalistes a l'agricultura, el comerç minorista i la indústria lleugera, mentre que l'Estat retenia el control de la indústria pesant. Tot i rebre crítiques per aquest gir aparent, el seu canvi pot explicar–se parcialment per la necessitat de pau i estabilitat després de set (7) anys de guerra a Rússia, i el fracàs de les revolucions comunistes a l'Europa central i oriental apagaren l'objectiu d'una revolució mundial.
La lluita pel poder
La lluita pel poder
Després de la mort de Lenin el 1924, Bukharin esdevingué membre de ple dret del Politburó. En la subseqüent lluita de poder entre Leon Trotsky, Grigori Zinóviev, Lev Kàmenev i Stalin, Bukharin s'alià amb Stalin, qui es posicionà al centre del Partit i donà suport a la NPE contra l'Oposició d'Esquerra, que volia una industrialització més veloç, un augment de la lluita de classe contra els kulaks, i agitació per a la revolució mundial. Fou Bukharin qui formulà la tesi de Socialisme en un país que Stalin presentà el 1924, que argumentà que el socialisme (segons la teoria marxista, el pas de transició del capitalisme al comunisme) podia ser desenvolupada en un únic país, fins i tot sotsdesenvolupat com Rússia. Aquesta nova teoria afirmà que la revolució no calia ser encoratjada als països capitalistes des que Rússia pogués i hagués aconseguit sola el socialisme. La tesi esdevindria un segell per a l'estalinisme.
Trotsky, la primera força darrera l'Oposició d'Esquerra, fou derrotat per un triumvirat format per Stalin, Zinóviev i Kàmenev, amb el suport de Bukharin. El 1926 l'aliança Stalin–Bukharin apartà Zinóviev i Kàmenev del lideratge del partit, i Bukharin gaudí del màxim grau de poder durant el període 1926–1928. Emergí com a líder de l'ala dreta del Partit, que incloïa dos (2) membres més del Politburó, Aleksei Ríkov, el successor de Lenin com a president del Consell de Comissaris del Poble i Mikhaïl Tomski, cap dels sindicats, que seria president del comitè executiu del Komintern el 1926. Però a causa de la mancança de gra el 1928 Stalin girà i proposà un programa d'industrialització veloç i forçà la col·lectivització car no creia que la NPE anés prou de pressa. Stalin creia que en la nova situació les polítiques dels seus antics companys (Trotski, Zinóviev i Kàmenev) eren les adequades.
Bukharin estava amoïnat per les perspectives del pla de Stalin, que temia que portaria a una «explotació militar–feudal» de la pagesia. Bukharin volia que la Unió Soviètica aconseguís la industrialització però preferia una aproximació més moderada d'oferir a la pagesia l'oportunitat d'esdevenir pròsper, la qual cosa comportaria una major producció de gra per vendre a l'exterior. Bukharin exposà les seves opinions durant el 1928 en reunions del Politburó i al Congrés del Partit, insistint que enfortir les requises de gra seria contraproduent, com el comunisme de guerra havia estat una (1) dècada abans.
La caiguda del poder
La caiguda del poder
El suport de Bukharin a la continuació de la NPE no era popular als alts quadres del Partit, i la seva crida a la pagesia de «Enriquiu–vos vosaltres!» i la proposta d'aconseguir el socialisme «a pas de caragol» el deixà vulnerable als atacs primer de Zinóviev i després de Stalin. Stalin atacà les opinions de Bukharin, retratant–lo com una desviació capitalista i declarant que la revolució podria estar en risc sense una política forta que encoratgés una ràpida industrialització.
Després d'haver ajudat a Stalin a aconseguir un poder sense discussió contra l'Oposició d'Esquerra, Bukharin es trobà que Stalin no trigà a deixar–lo de costat. Malgrat tot, la victòria de Stalin no hauria estat inevitable si Bukharin hagués estat més astut políticament. Sembla que inicialment gaudí d'una majoria al Politburó (digué que Kalinin i Voroixilov traí la Dreta al darrer moment) i a diferència de l'Oposició d'Esquerra, un ampli suport entre la pagesia, que constituïa un vuitanta per cent (80%) de la població. Malgrat tot Bukharin jugà per la validesa de Stalin mantenint l'aparença d'unitat entre el lideratge del Partit. Mentrestant, Stalin usà el seu control de la maquinària del Partit per a substituir els seguidors de Bukharin en la base del poder de la Dreta a Moscou (Rússia), als sindicats i al Comintern.
Bukharin intentà guanyar suport d'antics enemics, com Kàmenev i Zinóviev que havien caigut del poder i estaven situats als quadres mitjans del Partit Comunista. Els detalls de la seva trobada amb Kàmenev, a qui confià que Stalin era «Genghis Khan», que canviava les polítiques per tal d'eliminar els rivals, eren filtrats per la premsa trotskista i subjecta a l'acusació de faccionalisme. Eventualment, Bukharin perdé el seu lloc al Comintern l'abril del 1929, així com l'editorial del Pravda, i fou expulsat del Politburó el 17 de novembre.
Bukharin fou forçat a renunciar a les seves opinions. Escrigué a Stalin demanant el perdó i la rehabilitació, però mitjançant la intercepció de les converses telefòniques privades de Bukharin amb els enemics de Stalin, aquest sabia que el penediment de Bukharin no era sincer.[8]
Els seguidors internacionals de Bukharin, com Jay Lovestone del Partit Comunista dels Estats Units entre ells, també foren expulsats del Comintern. Formaren una aliança internacional per promoure les seves opinions, que fou anomenada l'«Oposició Internacional Comunista», tot i que se'ls conegué millor com a Oposició de dretes, un terme posteriorment emprat per l'oposició d'esquerra trotskista a la Unió Soviètica per referir–se a Bukharin i els seus seguidors.
La Gran Purga
La Gran Purga
La política de col·lectivització de Stalin es demostrà un desastre, tal com Bukharin havia predit, però per aquells moments Stalin ja havia aconseguit una autoritat sense discussió al lideratge del Partit. En canvi, havien senyals que els moderats entre els seguidors de Stalin haurien de posar fi al terror oficial i portar un canvi general a la política, ara que la col·lectivització massiva s'havia completat i el pitjor havia passat.
Tot i que Bukharin no havia desafiat Stalin des del 1929, els seus antics seguidors com Martemian Riutin, esbossaren i feren circular clandestinament una plataforma antiestalinista, que anomenava a Stalin «el geni malvat de la Revolució Russa». Stalin volia imposar la pena de mort a tots aquells que hi participessin, malgrat la negativa de Lenin al vessament de sang entre els membres del Partit, però els moderats s'hi resistiren.
Més important, Serguei Kírov, un líder del partit a Leningrad (Rússia), estava emergint com a un líder popular entre els moderats. Tot i que el mateix Kírov era lleial a Stalin, estava a favor d'una relaxació general i una reconciliació vers els antics opositors. Al congrés del Partit del 1934, Kírov fou elegit pel Comitè Central amb només tres (3) vots negatius, el candidat que en tingué menys, mentre que Stalin rebé dos-cents noranta-dos (292) vots negatius.
En el breu període de treva de 1934–1936, Bukharin fou rehabilitat políticament i fet editor de Izvestia el 1934. Allà destacà consistentment els perills dels règims feixistes d'Europa i la necessitat de l'humanisme proletari. També fou el principal arquitecte de la Constitució Soviètica del 1936, que prometia llibertat de discurs, premsa, assemblea, religió i la privacitat de la persona, la seva llar i la seva correspondència.
Però Kírov fou assassinat a Leningrad el desembre de 1934, i la seva mort fou usada per Stalin com un pretext per llançar la Gran Purga, en la que prop d'un milió (circa 1.000.000) de persones haurien de morir mentre que Stalin eliminava tota oposició passada o potencial a la seva autoritat. Alguns historiadors actuals creuen que l'assassinat de Kírov el 1934 fou preparat pel mateix Stalin.[9] Després de l'assassinat de Kírov, l'NKVD detingué un grup cada cop més creixent d'antics oposicionistes, amb l'assassinat de Kírov i d'altres actes de traïció, terrorisme, sabotatge i espionatge.
Prement el nus
Prement el nus
El febrer del 1936, poc abans que la Purga comencés seriosament, Stalin envià a Bukharin a París (Illa de França) per negociar l'adquisició dels arxius de Marx i Engels, els quals estaven en possessió del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya (SPD) abans de la seva dissolució per Hitler. Viatjà juntament amb la seva jove esposa Anna Larina, que anteriorment havia obert la possibilitat de l'exili, però que finalment decidí que no podria viure fora de la Unió Soviètica.
Bukharin, que havia estat forçat a seguir la línia del Partit des del 1929, confià als seus vells amics i anteriors oponents la seva opinió real de Stalin i la seva política. Les seves converses amb Borís Nikolaievski, un líder menxevic que tenia els manuscrits en nom del SPD, formà les bases de «Lletra a un Vell Bolxevic», que fou molt influencial per a la comprensió del període (especialment l'Afer Riutin i l'assassinat de Kírov), tot i que havien dubtes sobre la seva autenticitat. Segons Nikolaievski, Bukharin parlà de l'anihilació massiva d'homes, dones i nens completament indefensos" sota la col·lectivització forçada i la liquidació dels kulaks com a classe que deshumanitzava els membres del Partit amb el «profund canvi psicològic en tots aquells comunistes que participaren en la campanya. En canvi de tornar–se bojos, acceptaren el terror com un mètode administratiu normal i veien l'obediència de tots els ordres des del cim com una virtut suprema... No hi ha més sers humans. Veritablement hem esdevingut les dents d'una màquina terrible.»[10]
Encara un altre líder menxevic, Fiodor Dan, li confià que Stalin era «l'home en qui confia el Partit» i «és una mena de símbol del Partit», fins i tot quan «no és un home, sinó un diable».[11] Segons explica Dan, l'acceptació de Bukharin de la nova direcció de la Unió Soviètica era un resultat del seu absolut compromís amb la solidaritat del Partit.
Segons André Malraux, també digué: «Ara em matarà». Pel seu amic d'infància, Ilià Erenburg, expressà la sospita que tot el viatge era una trampa ordida per Stalin. Efectivament, els seus contactes amb menxeviks durant aquest viatge serien molt preeminents al seu judici.
El judici
El judici
Després del judici i execució de Zinóviev, Kàmenev i altres Vells Bolxevics d'esquerra el 1936, Bukharin i Rikkov foren detinguts el 27 de febrer de 1937, després d'un plenari del Comitè Central i foren acusats de conspirar per enderrocar l'estat soviètic.
Bukharin fou jutjat al Judici dels Vint-i-un entre els dies 2 i 13 de març de 1938 durant la Gran Purga, juntament amb l'ex–premier Aleksei Ríkov, Christian Rakovski, Nikolai Krestinski, Guénrikh Iagoda, i setze (16) més acusats de pertànyer a l'anomenat «Bloc dels Dretistes i Trotsquistes». Significant que havia de ser la culminació dels anteriors judicis espectacle, ara pretenien que Bukharin i d'altres havien planejat assassinar Lenin i Stalin des del 1918, d'assassinar a Maxim Gorky amb verí, de dividir la Unió Soviètica i lliurar els seus territoris a Alemanya, al Japó i al Regne Unit.
Encara més que als anteriors judicis de Moscou (Rússia), el judici a Bukharin horroritzà a molts que abans s'havien manifestat a favor de les purgues, a mesura que veien com les acusacions cada cop eren més i més absurdes i que la Purga s'estenia fins a incloure gairebé tots els líders Vells Bolxevics vius llevat de Stalin. Per a diversos preeminents comunistes com Bertram Wolfe, Jay Lovestone, Arthur Koestler o Heinrich Brandler, el judici a Bukharin marcà el seu trencament final amb el comunisme, i feu que els tres (3) primers es convertissin en fervents anticomunistes eventualment.[12]
Tot i que Anastàs Mikoian i Viatxeslav Mólotov posteriorment afirmarien que Bukharin mai no fou torturat i les seves cartes des de la presó no fan pensar que ho fos, també se sap que els seus interrogadors reberen l'ordre: «cops permesos». Bukharin aguantà tres (3) mesos, però les amenaces cap a la seva esposa i el seu fill petit, juntament amb «mètodes d'influència física» el feren caure. Però quan llegí la seva confessió esmenada i corregida personalment per Stalin, retirà tota la seva confessió. Els interrogatoris començaren de nou, aquest cop amb un equip doble d'interrogadors.[13]
La confessió de Bukharin i la seva motivació esdevingué subjecte de grans debats entre els observadors estrangers, inspirant l'aclamada novel·la Foscor al vespre i un assaig filosòfic de Maurice Merleau–Ponty a Humanisme i Terror. Les seves confessions foren diferents a les dels altres en el fet que si bé es considerava culpable de la «suma total de crims», negà el coneixement quan se li preguntava sobre crims específics. Alguns observadors astuts senyalaren que hauria concedit només el que hi havia a la confessió escrita i es negaria a anar enlloc més.
Hi ha diverses interpretacions de les motivacions de Bukharin (a més de ser coaccionat) durant el judici. Koestler i d'altres el veieren com un veritable creient en un darrer servei al Partit (mentre que preservava la mica d'honor personal que li quedava), mentre que Stephen Cohen i Robert Tucker veuen traces de llenguatge aesopià, en el que Bukharin intentava convertir–ho en un antijudici a l'estalinisme (mentre que complia la seva part del tracte per salvar la seva família). Si bé les seves cartes a Stalin (escrigué trenta-quatre [34] cartes molt emotives i desesperades clamant per la seva innocència i professant la seva lleialtat) suggereixen una capitulació completa i acceptació del seu paper al judici, en contrast amb la seva conducta habitual al judici.
El mateix Bukharin parla de la seva «peculiar dualitat mental» al seu darrer al·legat, que li portà a una «semiparàlisi de la voluntat» i a una «consciència infeliç» hegeliana, que semblava aturar–li no només del seu coneixement de la ruïnosa realitat de l'estalinisme (encara que no podia dir–ho al judici) sinó que també l'amenaça imminent del feixisme. El resultat fou una curiosa barreja de servils confessions (de ser un «feixista degenerat» que treballava per la «restauració del capitalisme») i de crítiques subtils cap al judici. Després de refutar diverses acusacions contra ell (un observador es fixà en que procedí per tirar per terra o per mostrar que podia tirar per terra tot el cas quan ell volgués.[14]) i dir que «la confessió d'acusació no és essencial. La confessió de l'acusat és un principi medieval de jurisprudència» en un judici que estava només basat en les confessions, acabant el seu al·legat dient:
La monstruositat del meu crim és immensurable especialment en el nou escenari de lluita de la Unió Soviètica. Aquest judici pot ser la darrera severa lliçó, i potser el gran poder de la Unió Soviètica esdevingué clar per tots.[15]
Mentre que estava a la presó escrigué manuscrits que ocupaven quatre (4) volums, inclosa una (1) novel·la lírica autobiogràfica, «Com Començà Tot»; un (1) tractat filosòfic, «Arabescs Filosòfics»; una (1) col·lecció de poemes; i «Socialisme i la Seva Cultura»; els quals foren descoberts als arxius de Stalin i publicats a la dècada del 1990.
L'execució
L'execució
Entre altres intercessors, l'escriptor francès i Premi Nobel Romain Rolland escrigué a Stalin demanant clemència, afirmant que «un intel·lecte com el de Bukharin és un tresor pel seu país». Comparà la situació de Bukharin amb la del gran químic Antoine Lavoisier, que fou guillotinat durant la Revolució Francesa: «Nosaltres, a França, els revolucionaris més ardents... encara ens dolem i lamentem del que vàrem fer... Us prego que mostreu clemència»[16] El 1937 ja havia escrit a Stalin, «Per l'amor de Gorky us demano gràcia, fins i tot si és culpable de res», a la que Stalin anotà: «No s'ha de respondre.». Bukharin fou executat el 15 de març de 1938, però l'anunci de la seva mort quedà amagat per l'Anschluss nazi d'Àustria.
«Koba, per què necessites que mori?» (en rus Коба, зачем тебе нужна моя смерть?) deixà escrit en una nota Bukharin per a Stalin («Koba» era el pseudònim revolucionari de Stalin, i Bukharin l'emprà com a signe de com havien estat de propers. La nota fou trobada al despatx de Stalin després de la seva mort el 1953.)[17]
Malgrat la promesa de respectar la seva família, l'esposa de Bukharin, Anna Larina, va ser enviada a un camp de treball, però va sobreviure per veure el seu marit oficialment rehabilitat per l'Estat sota Mikhaïl Gorbatxov el 1988.
Estatura política i fites
Estatura política i fites
Bukharin fou immensament popular al Partit durant les dècades dels anys 1920 i 1930, fins i tot després de la seva caiguda del poder. Al seu testament, Lenin el titllà com el «Noi d'Or» del Partit[18] en escriure:
Parlant dels joves membres comunistes, vull dir quatre (4) paraules sobre en Bukharin i en Piatakov. Són, segons la meva opinió, les figures més destacades (entre els més joves), i el següent s'ha de prendre en consideració: Bukharin no és només el teòric més valuós i principal del Partit; també és veritablement considerat el favorit de tot el Partit, però les seves opinions teòriques poden ser qualificades com a completament marxistes només amb grans reserves, car hi ha quelcom escolàstic (mai no ha fet un estudi de la dialèctica i, crec, mai no l'hauria acabat d'entendre del tot)... Totes aquestes distincions, és clar, només es refereixen al present, en l'assumpció que aquests dos (2) destacats i devots treballadors del Partit no trobin una ocasió per augmentar el seu coneixement i modificar la seva unilateralitat.
Bukharin feu diverses contribucions notables al pensament marxista leninista, principalment «L'economia del Període de Transició» (1920) i els seus escrits de presó, «Arabescs Filosòfics»,[19] (on es mostra clarament que Bukharin havia corregit el «monopartidisme» del seu pensament), així com a ser un membre fundador de l'Acadèmia Soviètica de les Arts i Ciències, i un botànic entusiasta. Les seves contribucions principals a l'economia era la seva crítica a la teoria utilitària marginal, la seva anàlisi de l'imperialisme i els escrits de la transició al comunisme a la Unió Soviètica.[20]
La «Veu de l'ombra guaitada» (Pin thodarum nizhalin kural), una novel·la en tàmil de Jetamohan està basada en la vida de Nikolai Bukharin.
Caricaturista
Caricaturista
Nikolai Bukharin era un gran caricaturista que deixà algunes caricatures de polítics soviètics contemporanis. El famós artista Konstantin Yuon li digué: «Oblida–te'n de la política. No hi ha futur a la política per a tu. Pintar és la teva veritable vocació».[21] De vegades, aquestes caricatures s'han utilitzat per il·lustrar biografies d'oficials soviètics. L'historiador rus Iuri Júkov assegura que els seus retrats de Ióssif Stalin són els únics dibuixats en viu, i no des d'una fotografia.[22]
Referències
Referències
Cohen, Stephen F.: Bukharin and the Bolshevik Revolution: a political biography, 1888–1938. Oxford University Press US, Nova York, 1980, pàg. 6. ISBN 0195026977.
Lenin escrigué un prefaci pel llibre (Lenin Collected Works, Moscow, Volume 22, pages 103–107).
Cohen, pàg. 44.
Cohen, pàg. 53.
Ulam, Adam Bruno: The Bolsheviks: The Intellectual and Political History of the Triumph of Communism in Russia. Cambridge, MA: Harvard University Press, 1998, pàg. 410–412. ISBN 0674078306.
[enllaç sense format] http://www.marxists.org/archive/bukharin/works/1920/abc/index.htm.
[enllaç sense format] http://books.google.cat/books?id=Yu4rV6wles8C&dq=Bukharin+Historical&hl=ca&ei=vfpATfCqC4L7lwfRtazmAg&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&sqi=2&ved=0CDMQ6AEwAw.
Robert Service: Stalin: A Biography.
Conquest, Robert: Stalin and the Kírov Murder, Oxford University Press New York, 1989, at 122–138, ISBN 0-19-505579-9.
Nikolaievski, Borís: «Power and the Soviet Elite», New York, 1965, pàg. 18–19.
Radzinsky, Edward: Stalin. Random House, Nova York, 1997, pàg. 358. ISBN 0385479549.
Bertram David Wolfe: «Breaking with communism», pàg. 10; Arthur Koestler, 'Darkness of Noon', pàg. 258.
Robert Conquest: The Great Terror: A Reassessment, pàg. 364–365.
Transmès pel vescomte Chilston (l'ambaixador britànic) al vescomte Halifax, núm. 141, Moscou, 21 de març de 1938.
Robert Tucker: «Report of Court Proceedings in the Case of the Anti–Soviet "Block of Rights and Trotskyites"», pàg. 667–668.
Radzinsky, pàg. 384.
See Zhores A. Medvedev & Roy A. Medvedev, translated by Ellen Dahrendorf, The Unknown Stalin, I.B. Tauris, 2006, ISBN 185043980X, 9781850439806, chapter 14, pàg. 296.
Westley, Christopher: A Bolshevik Love Story, Mises Institute (2011.03.30).
Monthly Review Press, 2005, ISBN 978-1583671023,
Philip Arestis: A Biographical Dictionary of Dissenting Economists, pàg. 88.
Russkiy Mir, «Love for a woman determines a lot in life» – Interview with Yuri Larin, 7 August 2008[Enllaç no actiu]
KP.RU // «Не надо вешать всех собак на Сталина» a www.kp.ru (Komsomolskaya Pravda) (rus).
Enllaços externs
Enllaços externs
L'arxiu de Nikolai Bukharin a marxists.org (anglès).
The evil that Stalin did, George Walden sobre la carta que Bukharin va enviar a Stalin des de la presó (anglès).
How it all began, darrera carta de Bukharin a la seva esposa (anglès).
Nikolai Ivànovitx Bukharin
El passat dilluns 27 de setembre de 2021 es commemorà el noranta-sisè aniversari del naixement de Robert Geoffrey Edwards CBE FRS (Manchester, Anglaterra, Regne Unit, 27 de setembre de 1925 — Cambridge, Anglaterra, Regne Unit, 10 d'abril de 2013), qui fou un metge, fisiòleg i biòleg anglès, pioner de la medicina reproductiva i especialment de la fecundació in vitro. Conjuntament amb el cirurgià Patrick Steptoe amb qui treballava d'ençà els anys 1960, foren pioners exitosos en la concepció a través de la FIV, que conduí al naixement del primer nadó concebut in vitro, Louise Brown, el 25 de juliol de 1978.[1][2] L'any 2010 rebé el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina «per al desenvolupament de la fecundació in vitro».[3]
Biografia
Biografia
Edwards nasqué en un poble petit del Yorkshire i es crià a la ciutat de Manchester (Anglaterra, Regne Unit). Després de servir a l'exèrcit britànic entre els anys 1944 i 1948, estudià a la Universitat del País de Gal·les (Regne Unit). Defensà el seu doctorat a l'Institut de Genètica Animal de la Universitat d'Edimburg (Escòcia, Regne Unit) el 1957. Allà amb Ruth Fowler, una companya estudiant amb qui es casà després, creà el mètode Fowler-Edwards, que s'usa per a regular l'ovulació dels ratolins a base d'hormones.[4] Se n'anà durant un (1) any als Estats Units gràcies a una (1) borsa i al seu retorn al Regne Unit treballà a l'Institut Nacional de Recerca Mèdica a Mill Hill de Londres (Anglaterra) entre els anys 1958 i 1968. L'any següent treballà a la Universitat de Glasgow (Escòcia) abans d'entrar a la Universitat de Cambridge (Anglaterra) el 1963.
Premis i guardons
Premis i guardons
El 2001 la Fundació Lasker li atorgà el Premi Albert Lasker Clinical Medical Research «per al desenvolupament de la fertilització in vitro, un (1) avenç tecnològic que ha revolucionat el tractament de la infertilitat.»[5]
El 2007 Edwards apareixia al núm. 26 en una classificació del diari The Daily Telegraph, que elaborà una (1) llista dels cent (100) genis vius més importants.[6]
El procés de recompensa per a la tasca d'Edwards culminà el 2010 amb l'atorgament del Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, per part de la Reial Acadèmia Sueca de Ciències.
Bibliografia
Bibliografia
1980: A matter of life, the story of a medical breakthrough, escrit amb Patrick Steptoe.
Referències
Referències
↑ «1978: First 'test tube baby' born». BBC, 25.07.1978. «The birth of the world's first "test tube baby" has been announced in Manchester (England). Louise Brown was born shortly before midnight in Oldham and District General Hospital»
↑ Moreton, Cole: «World's first test-tube baby Louise Brown has a child of her own». Independent [Londres], 14.01.2007. «The 28–year-old, whose pioneering conception by in vitro fertilisation made her famous around the world... The fertility specialists Patrick Steptoe and Bob Edwards became the first to successfully carry out IVF by extracting an egg, impregnating it with sperm and planting the resulting embryo back into the mother»
↑ «The 2010 Nobel Prize in Physiology or Medicine – Press Release». Nobelprize.org, 04.10.2010.
↑ Science in the contemporary world: an encyclopedia, pàg. 83.
↑ «Lasker Award for Clinical Medical Research 2001». Arxivat de l'original el 2010.10.09.
↑ «Top 100 living geniuses». The Daily Telegraph, 28.10.2007.
IVF co–developer Robert G. Edwards in 2010.
Robert Geoffrey Edwards
Robert Geoffrey Edwards
El passat dilluns 27 de setembre de 2021 es commemorà el quatre-cents vintè aniversari del naixement de Lluís XIII de França i II de Navarra dit «el Just» (Fontainebleau, Sena i Marne, Illa de França, 27 de setembre de 1601 — Saint Germain–en–Laye, Yvelines, Illa de França, 14 de maig de 1643), qui fou rei de Navarra, comte de Foix i Bigorra, i vescomte de Bearn i Marsan (1610–1620), i rei de França (1610–1643),[1] comte de Barcelona (1641–1643) i copríncep d'Andorra (1610–1643).
Orígens familiars
Orígens familiars
Nasqué al castell de Fontainebleau (Sena i Marne, Illa de França) sent el fill primogènit del rei Enric IV de França i la seva segona esposa Maria de Mèdici. Era net per línia paterna dels reis Antoni I de Navarra i Joana III de Navarra, i per línia materna del gran duc Francesc I de Toscana i de l'arxiduquessa Joana d'Àustria. Pel matrimoni de la seva germana Isabel de França es convertí en cunyat del rei Felip IV de Castella.
Regència i ascens a la Corona
Regència i ascens a la Corona
A la mort del seu pare el 1610 esdevingué rei de França a l'edat de nou (9) anys. Aquesta joventut comportà la regència de la seva mare Maria de Mèdici, que durà fins al 1614.
L'assassinat de Concino Concini el 24 d'abril de 1617, perpetrat sota la influència del rei, el qual havia influenciat la política de la seva Maria de Mèdici, permeté relegar de les posicions de poder els favorits de la reina mare, i regnar Lluís XIII segons els seus ideals.
Núpcies i descendents
Núpcies i descendents
A l'edat de catorze (14) anys es casà el 24 de novembre de 1615 a la catedral de Burgos (Castella i Lleó) amb la infanta Anna d'Àustria, filla del rei Felip III d'Espanya i l'arxiduquessa Margarida d'Àustria. D'aquesta unió nasqueren:
El príncep Lluís XIV de França (1638–1715), rei de França
El príncep Felip d'Orleans (1640–1701), duc d'Anjou, Orleans i Valois
Lluís es casà a l'edat de catorze (14) anys amb la infanta Anna d'Àustria. Aquest casament no fou consumat fins al 1619. Les relacions entre els dos (2) membres de dinasties tan oposades fou breument feliç, sobretot per les llargues absències del monarca francès. Després de vint-i-tres (23) anys de matrimoni la reina consort finalment aconseguí donar–li un hereu el 1638.
Regne de Navarra
Regne de Navarra
El 1620 Lluís XIII decidí revertir el regne de Navarra dins el territori de la Corona francesa, amb la qual cosa desaparegueren així els títols dels reis de Navarra. A partir d'aquest moment tots els reis francesos portaren associats al títols principal de rei de França el de rei de Navarra.
Amb tot, el 1623, Lluís XIII decidí tornar a crear el títol de vescomte de Marsan en la persona d'Enric de Lorena–Armanyac, com a agraïment.
Personalitat
Personalitat
Lluís XIII fou un rei soldat com el seu pare. Des de petit estigué fascinat pels cavalls i les armes. Fou un excel·lent cavaller, es baté freqüentment en el camp de batalla. En temps de pau la caça era el seu passatemps favorit.
Era un home molt piadós i profundament catòlic. Si respectava als protestants era només per respecte a la feina de pacificador que feu el seu pare. La seva mare, Maria de Mèdici sempre vetllà perquè el seu fill rebés una estricta educació catòlica, al punt que Lluís XIII sentia horror del pecat. El seu rebuig de les vanitats feu que tingués una gran desconfiança cap als seus cortesans i sobretot de les dones, les quals considerava frívoles i vicioses.
La misogínia del rei feu córrer alguns rumors sobre la seva possible homosexualitat. Lluís XIII tingué un cert nombre de favorits (en ordre: duc de Luynes, marquès de Toiras, Baradat, duc de Sant Simó i el marquès de Cinq–Mars), encara que els seus contemporanis semblen no haver vist en les seves amistats masculines prova d'homosexualitat.
Cardenal Richelieu
Cardenal Richelieu
A partir del 1624 el cardenal Richelieu desenvolupà un paper molt important en l'administració de Lluís XIII. Gràcies a Richelieu Lluís XIII es convertí en un dels primers monarques absolutistes. Contrària a la política de la reina mare i reina consort, la del Cardenal comportà un enfrontament amb els Habsburg, als quals aconseguí derrotar, i doblegà el poder de la noblesa francesa. Així mateix marcà distàncies amb la política d'Enric IV vers els hugonots, als quals el Cardenal, com a bon catòlic, retirà part dels privilegis concedits. El cardenal Richelieu decidí impulsar i modernitzar la marina francesa i sobretot el seu principal port, Le Havre (Sena Marítim, Normandia). La participació en la Guerra dels Trenta Anys i la Guerra dels Segadors fou molt beneficiosa per França, el que comportà la següent lluita contra els Habsburgs hispans.
Lluís XIII organitzà el desenvolupament de l'administració de la Nova França, ampliant l'establiment francès al Quebec vers l'oest i al llarg del riu Sant Llorenç fins a arribar a Mont–real.
El 1641, durant la Guerra dels Segadors, Catalunya el proclamà com el seu sobirà sent comte de Barcelona
La mort el 1642 del cardenal Richelieu provocà la seva substitució per un altre primer ministre d'obra continuadora, el cardenal Mazzarino el qual permeté enfortir el poder absolutista del monarca francès.
Lluís XIII morí a Saint Germain–en–Laye (Yvelines, Illa de França) el 14 de maig de 1643 i fou enterrat a la catedral de Saint–Denis (Illa de França). El succeí el seu fill Lluís XIV sota la regència de la seva mare Anna d'Àustria.
Referències
Referències
↑ «Louis XIII | king of France» (en anglès). Encyclopedia Britannica.
Vegeu també
Vegeu també
Lluís XIII de França
Lluís XIII, Anna d'Àustria i el delfí Lluís.
Lluís XIII de França i II de Navarra
Lluís XIII de França i II de Navarra
El passat dilluns 27 de setembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-tresè aniversari del naixement de Joaquim Ruyra i Oms (Girona, Gironès, 27 de setembre de 1858[1] — Barcelona, Barcelonès, 15 de maig de 1939), qui fou un escriptor, poeta i traductor català, considerat una figura clau de la literatura catalana moderna i un dels grans narradors del segle XX.[2]
A l'institut de Girona conegué Ramon Turró, amb qui traçà una gran amistat i compartí una joventut bohèmia entre els anys que estudià dret a Barcelona, del 1875 al 1881, uns estudis que abandonà per dedicar–se a la literatura. Començà escrivint en castellà però aviat passà a fer–ho en català per la influència de Jacint Verdaguer. Participà en la vida literària de Blanes (Selva), on anà a viure després de casar–se amb Teresa de Llinàs.
Començà a ser conegut als Jocs Florals de Girona (Gironès) i Olot (Garrotxa), i guanyà el premi dels Jocs Florals de Barcelona (Barcelonès) del 1886. Després publicà relats, narracions i poemes simbolistes. L'edició de Marines i boscatges del 1903 el consagrà com a prosista i narrador. Com a lingüista participà amb Joan Maragall al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el 1918 passà a formar part de l'Institut d'Estudis Catalans, on col·laborà amb Pompeu Fabra i altres en la creació d'un sistema lingüístic català.
Biografia
Biografia
Infantesa
Infantesa
Fou fill de Francesc Ruyra i Alsina, i de Maria Oms O'Doyle. Els seus avantpassats familiars formaven part de la petita noblesa catalana. Procedents del Rosselló, alimentant el patrimoni amb casaments endogàmics entre les famílies Ruyra, Miralbell, Lacreu, Alsina i Oms des del segle XVIII fins al XIX, tenien diverses propietats a Hostalric i Blanes (Selva).[3]
Nasqué a la Casa Ruyra de Girona (Gironès),[4] on el seu pare obrí un bufet d'advocat i quan ell tenia set (7) anys hi nasqué la seva única germana, Pilar. El 1868 es traslladaren al primer pis de la casa Cors, més senyorial, al número 20 del carrer Nou del Teatre. El 1870 començà a estudiar a l'escola del seminari de Girona, on fou bon alumne, i els anys 1873 i 1874 es matriculà a l'Institut de segona ensenyança, a tocar de la Catedral. Durant aquesta època llegí El Quixot una desena de vegades i assistí a tertúlies literàries amb el seu pare, que escrivia poesia, on conegué Anicet de Pagès, que li feu despertar la sensibilitat pel català. A l'Institut conegué Ramon Turró, amb qui establiria una sòlida amistat.[5]
La família romangué a Girona fins a la primavera o la tardor del 1873, quan la situació política feu perillar la integritat física del seu pare, diputat provincial de la monarquia destronada d'Isabel II i acusat de carlista. Visqué el Sexenni revolucionari, la visita a Girona (Gironès) d'Amadeu de Savoia del 1871 i la sensació d'alegria i llibertat de la proclamació de la República el febrer del 1873. Els pares i els dos germans abandonaren la ciutat amagats en un carro per anar buscar a Fornells de la Selva (Gironès) el tren per anar a Malgrat de Mar (Maresme), a casa de l'amic de la mare Benet Turró, que administrava el patrimoni de casa seva. Tanmateix, a prop de Quart (Gironès) un grup de voluntaris liberals els interceptaren i el pagès els salvà, però el terror durant l'interrogatori marcà l'escriptor.[5]
Probablement acompanyà el seu pare a Hostalric (Selva) en la seva infantesa, on tingué propietats fins que el 1884 el seu pare decidí vendre el que quedava de l'antic mas Rovira. D'Hostalric (Selva) sempre mantingué una relació d'amistat amb el descendent dels administradors de la família, Joan Serras Montplet, al casament del qual el 1934 assistí el 1934.[3]
Vida bohèmia
Vida bohèmia
La família Ruyra, després de vuit mesos a Malgrat de Mar (Maresme) finalment s'instal·là a Can Creus de Blanes (Selva), on periòdicament s'havien desplaçat els anys anteriors amb diligència o cotxe de cavalls. L'escriptor visqué la infantesa i joventut amb la companyia inseparable del seu oncle, Ramon Ruyra Alsina, així com del seu cosí Trinitat Oms i Ruyra, que nasqueren el mateix any que l'escriptor.[3] Però la relació més estreta fou, des que es conegueren el 1873 a Malgrat de Mar (Maresme), i després a Blanes (Selva) i Barcelona (Barcelonès), amb Ramon Turró.[6]
En acabar el batxillerat a Girona (Gironès) el 1875 els amics Ruyra i Turró es matricularen a Barcelona (Barcelonès), per estudiar Dret i Medicina, respectivament. Malgrat les seves profundes diferències, alimentaven en contínua conversa i tensa discussió actituds de rebuig de l'ordre social establert, discutien sobre els drames romàntics que escrivien i vivien una vida bohèmia d'estudiant a Barcelona (Barcelonès) mentre fumaven caliquenyos. Turró, animat per Jacint Verdaguer, inicià la seva carrera literària el 1878 amb uns escrits a La Renaixença, i Ruyra fa el mateix, però decidí publicar anònimament.[6]
El camí dels joves prengué camins diferents després d'un viatge de Ruyra a Madrid (Espanya), on uns anys abans s'havia establert Turró. Ruyra marxà prescindint de l'examen de llicenciatura, segons alguns biògrafs probablement per una enfrontament amb el pare, una història amorosa o una «fugida romàntica per aconseguir la glòria literària a Madrid». En qualsevol cas, Ruyra mai parlà obertament d'aquest viatge, com tampoc dels seus sentiments, malgrat la importància que tingué en la seva vida.[6]
A la tornada, aprovades les darreres matèries però sense fer l'examen d'estat per exercir la professió, s'establí a Blanes (Selva) on es dedicà a escriure les dècades dels anys 1880 i 1890. No fou, però un trencament total amb la vida anterior. Ruyra seguí visitant els teatres de Barcelona (Barcelonès) i veient–se amb Turró, que havia tornat de Madrid (Espanya) a causa de Jaume Pi i Sunyer, però que vivia sense diners, en pensions rònegues. Malgrat veure's menys, les dues (2) vides en paral·lel seguiren influenciant–se fins al final. Ruyra no deixaria mai de resoldre operacions d'àlgebra i de perseguir l'originalitat, mentre que Turró no deixà mai de ser escriptor, i alimentar una profunda relació amb Jacint Verdaguer i Joan Maragall.[6]
Escriptor incipient
Escriptor incipient
Des dels vint (20) anys fins a la Guerra Civil Espanyola, acostumava a passar la primavera i la tardor a Arenys de Mar (Maresme). A l'hivern s'estava a Barcelona (Barcelonès) i a l'estiu a Blanes (Selva), on trobava la inspiració, a la casa pairal on la família s'havia traslladat el 1873 per motius polítics.
La mort de la seva mare el 1886, una persona profundament religiosa i de caràcter insegur, el colpí i el deixà amb un sentiment de soledat i orfenesa. El 1888 complí trenta (30) anys amb un repte doble, assumir les responsabilitats familiars casant–se i mantenir la independència interior per triomfar com escriptor. De la mà del canonge i familiar Ramon M. Oms, després de veure'n el seu retrat s'avingué a conèixer Teresa de Llinàs, set (7) anys més jove que ell. Assistí a algunes festes a casa seva i malgrat un cert desinterès i passivitat, festejaren i es casaren. Les cartes que ell envià, amb un alt grau sentimental, s'han extraviat. L'escriptor volia desfer la relació, però finalment tirà endavant. Ruyra, un jove romàntic i bohemi, ple d'idealisme i ambició, es casà amb Teresa de Llinàs d'Arnau, germana de Rafael de Llinàs i d'Arnau, baró de Llinàs i pertanyent a la petita noblesa catalana el 15 d'octubre de 1889 a Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages) pel canonge Oms. Després feren un viatge per Itàlia.[7]
Teresa de Llinàs tenia un caràcter difícil i conflictiu, entre el fetitxisme i la beateria. Veié frustrada la maternitat, motiu pel qual adoptaren una filla, i es dedicà a ajudar el seu marit a ser un bon escriptor. El 1926 Josep Pla dedicaria un dels homenots a Ruyra, sense conèixer–lo, construint un personatge inventat aplicant–hi la fesomia d'algú conegut en una mena d'experiment literari. Pla furgà en la seva vida matrimonial i sostingué que tenien una relació grotesca i punyent. Escriptors que els conegueren rebateren l'escrit. Josep Maria Pons Guri defensà el «tracte delicat dels esposos», i Teresa Pàmies es distancià de les paraules de Pla sobre l'esposa de Ruyra només explicable per la «incapacitat» de Pla per a entendre les dones.[8]
La dècada del 1890 Ruyra, animat per Teresa, es dedicà principalment a elaborar abnegadament a Blanes (Selva) el material inicial de l'obra coneguda, punt de partida de tota la seva obra posterior. D'alguna manera Ruyra tornà a casa acceptant el paper d'hereu, d'home de la família responsable d'una família extensa, de manera contrària al que feia Turró. I dels passeigs, les excursions i les converses amb mariners, pagesos i bosquerols treu material per a seva escriptura i busca el seu camí lluny del convencionalisme classicista i el sentimentalisme romàntic. També s'aficionà a la pintura, sobretot feu aquarel·les de petit format. A L'envejós. Estudi psicològic, del 1888, Ruyra hi mostrà la necessitat i l'ambició per sortir a la llum, donar–se a conèixer. El 1890 escrigué el seu darrer text en castellà, El banquete y la tertulia. La seva carrera fulgurant començà la tardor del 1891, quan guanyà el primer premi del certamen de Girona (Gironès) i entrà en el naixent catalanisme cultural.[9]
Fou l'època d'èxit; Ruyra apareixia content a les fotos, es veia creatiu i capaç de grans obres; fou un període de prosperitat econòmica, literària, artística i científica a Blanes (Selva), Barcelona (Barcelonès) i Europa. Des de Blanes (Selva), amb l'emprenedor Josep Cortils i Vieta i l'escriptor Josep Alemany Borràs formaren un nucli cultural actiu vinculat amb Unió Catalanista. Convocaren uns jocs florals el 1895 a l'Ateneo Blandense on es presentaren cent seixanta (160) composicions i on conegué Marià Vayreda. El 1897 s'entusiasmà amb els joves que titllà d'«il·lusos» Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó i Lluís Duran i Ventosa. Blanes (Selva) cresqué i atragué artistes com Joan Maragall o Santiago Rusiñol.[7]
Escriptor d'èxit
Escriptor d'èxit
El 1896 esdevingué un autor d'èxit amb les obres premiades als Jocs Florals de Barcelona (Barcelonès) Mar de llamp, La mirada del pobret i Les senyoretes del mar. L'any següent s'enfadà en no ser premiat i decidí abandonar el certamen provisionalment. Publicà els relats a La Renaixença, poemes simbolistes a La Veu de Catalunya o altres escrits a Lo Gironès. Des del 1900 obre pis al barri de Gràcia de Barcelona (Barcelonès), on visqué amb la seva muller al principal del número 19 del carrer de Riego, on ja visqué tota la vida. Ruyra deixà una ciutat i a la tornada en trobà una altra d'activa, emprenedora, cosmopolita i convulsa i ho mostra en diversos articles.[10]
El 1901 publicà poemes a la revista Joventut. El 1902 els elogis de Joan Maragall al seu Jacobé que presentà als Jocs Florals el coronaren. El 1903 la revista Joventut li publicà tots els seus treballs del gener al desembre. Escrigué El rem de trenta-quatre, que anà publicant mentre Caterina Albert feu el mateix amb Drames rurals, dos (2) narradors que floriren en el mateix moment i que s'apreciaren mútuament. Rebé elogis de Narcís Oller, Jaume Collell o Josep Pla. Ple de projectes, mantingué el contacte amb els escriptors del moment. El veieren a Blanes (Selva) Apel·les Mestres o Eugeni d'Ors. Acceptà presidir els Jocs Florals de Moià (Moianès) i Girona (Gironès). El 1906 confessà a Joan Maragall que estava content del seu moment creatiu.[10] El 1907 aparegué la segona edició de Marines i Boscatges que Josep Carner traduí al castellà i Raymond de Lacvivier en francès el 1909. Durant els seus viatges hivernals a les Canàries per prescripció mèdica a causa de les crisis cardíaques es relaxà i acumulà el que seria la llavor de la seva primera novel·la, La Parada.[11]
Tingué una participació destacada al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana del 1906, on feu una de les primeres teoritzacions sobre les diferències entre el llenguatge literari i la llengua espontània del parlar del carrer, esmentant el signe verbal en referència al signe lingüístic que esbossaria aquest mateix any Ferdinand de Saussure. Establí el coneixement de la fonètica i la sintaxi per fer fort el català i evitar «la castellanització i mort de la nostra llengua». Sobre aquesta qüestió mantingué correspondència amb Antoni Maria Alcover, que defensava tornar a la «llengua pura» i Ruyra li deia que la llengua havia d'adaptar la influència modificant d'altres llengües. En aquest sentit defensava la reforma i normativització del català en la mateixa línia que Pompeu Fabra, Masó i Casas–Carbó. Per això renuncià a formar part de l'Acadèmia de la Llengua Catalana el 1915 i pel mateix motiu acceptà l'ingrés a l'Institut d'Estudis Catalans el 1918 on treballà per aconseguir «una llengua forta».[12]
A la gran casa familiar la soledat es feia feixuga els primers anys del matrimoni perquè no podien tenir fills.[7] Amb la maternitat insatisfeta de Teresa, adoptaren el 1905 a la Casa de Maternitat de Barcelona (Barcelonès) una (1) nena de vint (20) mesos, Maria Lluïsa. En l'adopció hi intervingué el mateix canonge Oms que els havia casat. Maria Lluïsa estudià a Lestonnac del carrer Aragó i tocava el piano, com era propi de les noies de la burgesia. Quan cresqué la nena la bellesa de l'afillada engelosí Teresa i provocà més problemes a la parella. L'agreujament de la malaltia cardíaca, les ocupacions vers la filla i els problemes amb la dona frenaren la producció literària de Ruyra. Tot s'ajuntà i el 1908 apuntà en una carta que se sentia fracassat i enfonsat perquè considerà que no estava a l'altura d'on havia estat. El cas és que de l'època d'èxit passà a una etapa d'ascetisme.[11]
L'any 1908 Ruyra es col·lapsà i interpretà el seu estat depressiu com la crida definitiva de Déu per aprofundir en la fe cristiana. L'etapa s'allargà. Quan el 1919 publicà els set (7) relats de La parada Ruyra renegà de la seva etapa bohèmia i vanitosa, i es definí com un penitent que es confessa. Reconegué que mai no tornaria a estar a l'altura de Marines i boscatges i descrigué el procés en què caigué pels elogis que l'entrebancaren a les alabances que el paralitzaren. Lamentà haver tingut una vida ociosa, l'epicureisme de L'envejós o l'agnosticisme de Spencer. Ruyra no necessità abandonar les posicions nacionalistes o racionals per transitar del nacionalisme de Prat de la Riba compromès políticament a un catolicisme d'avançada obert a nous horitzons, en el sentit que defensava a l'època el pensador Ignasi Casanovas.[13]
Darrers anys
Darrers anys
La publicació de La parada obrí una dècada d'exploració interior. Col·laborà amb músics a proposta de Josep Cumellas i Ribó per traduir peces de Bach, el cicle eucarístic de Josep Civil i Castellví, així com César Franck o Venturi. També adaptà cançons populars amb Nicolau de Tolosa. L'escriptor feu públic el seu pensament cristià en diferents texts fins que publicà Les coses benignes el 1925, el seu darrer relat important, sobre l'ascetisme amb lligams al franciscanisme com a sortida al sentit de l'existència. Testimonis de l'època assenyalaren que les dècades dels anys 1920 i 1930 visqué amb un caràcter d'inhibició davant la vida quotidiana, amb deixadesa davant les acusacions injustes o les injustícies econòmiques patides.[13]
L'estiu del 1928 es cremaren extens boscos d'alzines sureres propietat de la seva família del massís de les Gavarres, que havien inspirat Marines i boscatges i La parada. Aquest fet marcà el final del Ruyra escriptor. Després només publicà, l'any següent, Sociòlegs d'ultratomba, on refeu apunts dels inicis de la seva carrera literària. Aquesta obra clogué el cicle literari baixant amb Dante als inferns i posant en boca de Sòcrates una valoració ponderada de la seva pròpia obra.[14]
Tot i no veure'l bé, no s'oposà al matrimoni de Maria Lluïsa amb Pere Francesc Salvà i Salvà, propiciat per Teresa i celebrat el 1920. Amb vint (20) anys, dos (2) fills i la pressió insuportable de Teresa, Maria Lluïsa es plantà i se n'anà a Sud–amèrica abandonant el marit i els fills. El 1928 Maria Lluïsa tornà abans de marxar de nou a l'Uruguai, on el 1933 tingué una filla. S'intercanvià cartes amb Ruyra que no s'han conservat, tot i que l'escriptor té un sentiment de culpabilitat. La guerra impossibilità que Maria Lluïsa veiés el seu padrastre per última vegada.[13]
Més preocupat per preservar la seva obra que no pas pel que es deia d'ell, l'intent de Xavier Benguerel d'escriure una biografia sobre l'escriptor no prosperà.[15] Després hi hagué el relat de Pla que desvirtuava l'escriptor. Per això finalment decidí fer la biografia del seu amic Ramon Turró, amb el títol Els temps difícils de Ramon Turró, on explicà coses de la seva vida. Més tard Vicenç Coma Soley, Josep Roig i Raventós, Leandre Cervea o Josep Maria Capdevila el convertiren en un escriptor pla, sense biografia ni emocions. Manuel de Montoliu, a les Obres completes de Joaquim Ruyra, escrigué que «la seva vida fou d'una santedat perfecta i que no tingué ni aventures ni relacions amoroses, fora de les que precediren el seu matrimoni i que els relats ruyrians parteixen de la seva experiència vital, "són el resultat d'una estilització dels seus records d'infantesa i jovenesa"».[16]
No deixà mai d'escriure. A la dècada del 1930 ho feu en diverses publicacions i també traduí texts literaris per exemple de l'òrbita del teatre burlesc de Molière com L'escola dels marits, on utilitza el pròleg per reflexionar sobre el «conflicte» de la vida matrimonial. També mantenia la seva trajectòria pública, on esdevingué un referent en les activitats literàries de signe catòlic, relacionades en aquesta època amb Dickens o Chesterton, que organitzaven entitats com la Federació de Joves Cristians de Catalunya. En aquesta línia feu articles i conferències, i mantingué un tracte amable amb els joves que el volien conèixer o li demanaven opinió o consell sobre els seus escrits.[13] Al jurat del Premi Creixells de novel·la del 1937 defensà La peixera d'Anna Murià, que considerà «una de les millors obres escrites en català» per davant d'Aloma de Mercè Rodoreda que s'endugué el guardó.[17]
El 1934 Pere Borràs Estruch enregistrà una pel·lícula de cinc minuts (5 min) on es veu un Ruyra alegre, bromista, murri i despreocupat a Blanes (Selva) durant un homenatge que li havia organitzat la revista Recull i altres cercles d'amistat i que deixà un (1) rem de trenta-quatre (34) pams, en al·lusió a la seva obra, a l'ermita del Vilar.[17]
Els fets d'octubre del 1934 canviaren el panorama. Durant la Guerra Civil, primer fou desposseït del seu patrimoni per la CNT, amb registres i pressions. L'amistat amb el conseller Ventura Gassol i el tracta de l'amic Joan Serras l'asserenaren. Però el 4 de novembre del 1936 quatre (4) desconeguts el registraren i s'endugueren pòlisses d'assegurances, llibretes d'estalvi, joies, plata i diners. Ho denuncià i un (1) any després li donaren la raó i dictaren la restitució de la possessió. A la resolució la Generalitat declarà Ruyra «d'una ideologia incompatible amb els règims de tipus feixista». Després la Generalitat li encarregà la biografia de Ramon Turró. Pel seu LXXXI aniversari la Institució de les Lletres Catalanes li feu un homenatge presidit per Lluís Companys. Afirmà que el seu ideari era «antifeixista, catalanista i catòlic». Morí d'un atac de cor el mes de maig del 1939 i fou enterrat a Blanes (Selva), en un moment complicat que silencià la seva pèrdua.[17]
Obra literària
Obra literària
Tot i que en la seva joventut començà a escriure en castellà, considerat en aquella època com la llengua amb finalitats culturals; aviat passà a la seva llengua materna influenciat pel gran poeta Jacint Verdaguer, a qui conegué personalment, i participà en la vida literària de Barcelona (Barcelonès), Blanes (Selva), Girona (Gironès) i Olot (Garrotxa); es convertí en guanyador de molts concursos dels Jocs Florals en els anys 1890 i 1900, i col·laborà en diverses revistes i diaris catalanistes com la Renaixença, la Veu de Catalunya, Joventut i altres.
Ruyra conreà molts gèneres diferents, com ara la narrativa, la poesia, el drama, l'assaig i la crítica literària, però és més conegut pels contes inclosos als volums Marines i boscatges (1903), que alguns anys després s'ampliaren i reeditaren amb el nom de Pinya de rosa (1920), i La parada (1919). El tercer volum fou Entre flames (1928), dedicat als afectats pels incendis forestals de les Gavarres, i l'any següent aparegué a la premsa la narració filosòfica Sociòlegs d'ultratomba (1929). Algunes d'aquestes històries han estat traduïdes al castellà, anglès, francès, alemany i italià[18] i han estat comparades amb escrits de Herman Melville, Joseph Conrad, Edgar Allan Poe, Robert Louis Stevenson i Ernest Hemingway.[19][20]
Ruyra escrigué tres (3) capítols d'una (1) novel·la inacabada (La gent del mas Aulet, 1904), una (1) novel·la curta (Les coses benignes, 1925) i dues (2) antologies de poesia, Fulles ventisses (1919) i La cobla (1931). A més, també traduí al català escriptors francesos com Erckmann–Chatrian, Jean Racine, Molière i Eugène Scribe.
Reculls de narracions
Reculls de narracions
Marines i boscatges (1903).
La parada (1919). Recull reeditat el 2021 amb introducció de Lluïsa Julià. Adesiara, Martorell.
Pinya de rosa (1920), reedició ampliada de Marines i boscatges que inclou Jacobé, una narració romàntica.
Entre flames (1928).
Sociòlegs d'ultratomba (1929).
Poesia
Poesia
Teatre
Teatre
Les seves Obres completes es publicaren el 1949 i foren reimpreses el 1964.
Influència
Influència
Ruyra estigué a l'avantguarda de la generació modernista catalana que construí un nou model literari després del 1860, quan la llengua catalana esdevingué vehicle del nacionalisme cultural. Tot i que no produí una gran quantitat d'obres, els seus relats establiren un referent estilístic per a la literatura catalana i configuraren un «cànon paisatgístic»[22], i representen un model d'ús del llenguatge que influí fortament en molts grans escriptors catalans, inclosos Josep Carner, Carles Riba, Josep Pla, Pere Calders i Mercè Rodoreda.[23] Salvador Espriu fins i tot es declarà el seu deixeble literari i afirmà que Ruyra era «possiblement el millor escriptor que he conegut fins ara en qualsevol idioma».[20]
La memòria de Ruyra es recorda amb afecte a la seva ciutat natal, Blanes (Selva), on l'Ajuntament promou una ruta literària multilingüe que explora diferents llocs que l'inspiraren i figuren en els seus relats curts, com les drassanes, la cala de Sa Forcanera o el santuari del Vilar.[24] A més, un passeig marítim i una escola pública local porten el seu nom.[25] El 1958, amb motiu del centenari del naixement de Ruyra, s'erigí un monument d'homenatge al passeig Marítim i el 1989 es col·locà una (1) placa a la casa de la seva família —coneguda com a Can Creus, situada al carrer Major— que diu el següent: «Joaquim Ruyra i Oms, fill devot de Blanes i mestre de la prosa catalana».[26] La casa on visqué a Arenys de Mar (Maresme) també té una (1) placa de ceràmica a la façana.
Des del 1963, la Fundació Enciclopèdia Catalana i l'editorial La Galera atorguen el Premi Joaquim Ruyra de ficció per a joves durant la Nit de Santa Llúcia («Nit de Santa Llúcia»), un dels esdeveniments culturals més importants relacionats amb la literatura en llengua catalana.[27][28]
Referències
Referències
↑ «Girona. Catedral. Baptismes (1858–1865). Fol. 33». Arxiu Diocesà de Girona, 01.10.1858.
↑ 3,0 3,1 3,2 Julià Capdevila, 2010, pàg. 21–33.
↑ «Casa Ruyra». Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
↑ 5,0 5,1 Julià Capdevila, 2010, pàg. 35–52.
↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 Julià Capdevila, 2010, pàg. 53–85.
↑ 7,0 7,1 7,2 Julià Capdevila, 2010, pàg. 97–111.
↑ Julià Capdevila, 2010, pàg. 13.
↑ Julià Capdevila, 2010, pàg. 87–95.
↑ 10,0 10,1 Julià Capdevila, 2010, pàg. 113–132.
↑ 11,0 11,1 Julià Capdevila, 2010, pàg. 155–171.
↑ Julià Capdevila, 2010, pàg. 133–154.
↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 Julià Capdevila, 2010, pàg. 173–196.
↑ Julià Capdevila, 2010, pàg. 7–8.
↑ Julià Capdevila, 2010, pàg. 10.
↑ Julià Capdevila, 2010, pàg. 17.
↑ 17,0 17,1 17,2 Julià Capdevila, 2010, pàg. 197–211.
↑ Ruyra, Joaquim: The Long Oar (El rem de trenta-quatre). Warminster: Aris & Phillips, 1994. ISBN 978-0-856-68605-4.
↑ 20,0 20,1 {{{títol}}}. ISBN 9788499841236.
↑ Buxó Rey, Maria Jesús; Rodríguez Becerra, Salvador: La religiosidad popular: Hermandades, romerías y santuarios (en castellà). Anthropos Editorial, 2003, pàg. 404. ISBN 8476586620.
↑ Tort i Donada, Joan: «Cuatro escritores (Verdaguer, Ruyra, Pla y Manent) en la conformación del "canon paisajístico" catalán» (en castellà). Ería: Revista cuatrimestral de geografía. Universidad de Oviedo, 73–74, 2007, pàg. 351–372. ISSN: 0211-0563.
↑ «Joaquim Ruyra. Presentation». Universitat Oberta de Catalunya.
↑ «Escola Municipal Joaquim Ruyra». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
↑ «Joaquim Ruyra's route». Blanes Costa Brava. Blanes Town Hall.
↑ «XIX cartell de premis de l'Institut d'Estudis Catalans». Serra d'Or, 1, octubre del 1959, pàg. 19.
Bibliografia
Bibliografia
Julià Capdevila, Lluïsa: Ruyra: l'home i la seva imatge. CCG Edicions, 2010. ISBN 978-84-92718-54-2.
Enllaços externs
Enllaços externs
Joaquim Ruyra i Oms, en una imatge dels anys vint, escriptor i poeta català.
Mosaic a la casa d'Arenys de Mar on visqué Joaquim Ruyra.
Cala i Punta de S'Agulla (Blanes). El paisatge de la Costa Brava inspirà Joaquim Ruyra en la seva creació literària («Pinya de Rosa», «Marines i boscatges», etc.).
El biòleg i filòsof Ramon Turró fou un gran amic de Ruyra.
Monument a Joaquim Ruyra a Blanes per commemorar el centenari del naixement de l'escriptor. Representa fra Sadurní dels Ocells, personatge de l'obra «Les coses benignes».
Ball de Sant Vicenç (1981), ballat per l'Esbart Dansaire Joaquim Ruyra de Blanes.
Joaquim Ruyra i Oms
Joaquim Ruyra i Oms
El passat dilluns 27 de setembre de 2021 es commemorà el quaranta-tresè aniversari de l'estrena d'Antaviana a Barcelona, el 27 de setembre de 1978, la qual és una obra de teatre musical de la companyia Dagoll Dagom basada en textos de Pere Calders amb música i cançons de Jaume Sisa.[1]
S'estrenà el 27 de setembre de 1978 a la Sala Villarroel després d'una preestrena que tingué lloc el dia 16 de setembre.[1]
Aquesta obra és considerada com una fita cabdal del teatre català ja que fou el primer espectacle musical de Dagoll Dagom, gènere en el qual s'acabaria especialitzant la companyia. L'obra marcà un abans i un després en la trajectòria inicial de Dagoll Dagom i suposà l'inici de la llarga col·laboració dels escenògrafs Isidre Prunés i Montse Amenós amb la companyia.[2][3]
El repartiment original, sota una direcció col·lectiva, estava format per Joan Lluís Bozzo, Assumpta Rodés, Miquel Periel, Pepe Rubianes, Anna Rosa Cisquella, Mar Targarona i Berty Tovías.
D'altra banda, aquest espectacle propicià una redescoberta de l'obra de Pere Calders als anys setanta (70) i vuitanta (80). Els contes de Pere Calders escollits per conformar la peça foren El primer arlequí, El principi de la saviesa, Hedera Helix, La finestra, En començar el dia, Els nens voladors, Feblesa de caràcter, Ganes de buscar–se–la, L'esperit guia, El testament de La Hiena, Quieta nit, La consciència, visitadora social, El desert, Raspall i Cada u del seu ofici.
L'autor mirà de convèncer els integrants de Dagoll Dagom per aturar el projecte, tal com explicà en una entrevista amb Josep M. Espinàs i es recull en dos (2) folis plens de comentaris que conserva la companyia teatral. Tanmateix, un assaig general amb l'autor com a únic integrant del públic fou suficient per resoldre tota reticència.
L'obra fou un èxit immediat tal com demostra la seva reposició del 1985 estrenada al Teatre Condal. La segona versió, dirigida per Mar Targarona, Joan Lluís Bozzo i Anna Rosa Cisquella comptava, entre d'altres, amb Àngels Aymar, Francesc Orella i Boris Ruiz en el repartiment.[4]
Aquesta fou la primera reposició d'una obra de Dagoll Dagom. Fins ara la companyia només ha reposat Antaviana (1978 i 1985), El Mikado (1986 i 2005) i Mar i Cel (1988, 2004 i 2014).
Vint (20) anys després de l'estrena original, un grup d'escriptors, que incloïa Josep M. Lladó, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver i Isidor Cònsul, demanaren la inclusió de la paraula antaviana (imaginada per Pere Calders en un conte infantil publicat a Cavall Fort) en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. Un altre grup d'escriptors (amb Joaquim Molas, Josep M. Espinàs, Quim Monzó i Xavier Bru de Sala) s'hi oposaven per no limitar ni fixar l'abast de la paraula. I al capdavall no s'hi inclogué.
Referències
Referències
«Pere Calders, 1912–1994. Antaviana». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
«Dagoll Dagom – Antaviana».
Fabregas, Xavier: «“Antaviana”, un enorme éxito del teatro catalán, hoy en TV». La Vanguardia, 21.02.1984, pàg. 66.
«Dagoll Dagom – Antaviana (1985)».
Bibliografia
Bibliografia
Pons, Agustí: Pere Calders, veritat oculta. 1a edició. Edicions 62, Barcelona, 1998. ISBN 84-297-4379-0.
Enllaços externs
Enllaços externs
El passat divendres 24 de setembre de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Konstantín Ustínovitx Txernenko, rus: Константи́н Усти́нович Черне́нко, (Bolxaia Tes, territori de Krasnoiarsk, Imperi rus, 24 de setembre de 1911 — Moscou, Rússia, Unió Soviètica, 10 de març de 1985), qui fou un polític soviètic, màxim dirigent de l'URSS entre els anys 1984 i 1985.
Fill de camperols de Sibèria, Txernenko ingressà al Partit Comunista de la Unió Soviètica l'any 1931, i participà de forma destacada a la pràctica política de l'estalinisme. La seva actuació acabà conduint–lo a la direcció del Partit al territori de Krasnoiarsk.
L'any 1941 Txernenko fou escollit primer secretari del PCUS de Krasnoiarsk. Entre els anys 1948 i 1956 dirigí el Departament de Propaganda del Partit a la RSS de Moldàvia. En aquest període conegué Leonid Bréjnev i es feren molt amics. L'any 1953 treballà a l'Institut Pedagògic de Chişinău (Moldàvia).
A la mort de Stalin, Nikita Khrusxov el succeí al front de la Unió Soviètica i Txernenko ascendí fins a ocupar importants càrrecs a la burocràcia del Partit. L'any 1956 fou designat cap d'agitació i propaganda del Comitè Central del PCUS, i quatre (4) anys després, cap de recursos humans del Politburó. L'any 1965 assumí el Departament General del Comitè Central.
Durant els anys setanta (70) Txernenko es convertí en un important membre del Comitè Central. L'any 1976 passà al Secretariat i l'any 1978 a l'escalafó més alt del Partit, i per tant de l'Estat: el Politburó. L'any 1982, després de la mort de Bréjnev, Txernenko perdé la cursa cap a la Secretaria General enfront de Iuri Andrópov. Tanmateix, greus problemes de salut conduïren Andrópov a la mort l'any 1984, i Txernenko el succeí com a secretari general del PCUS, president del Presídium del Soviet Suprem de l'URSS (cap de l'Estat) i president del Consell de Defensa. Liderà una reforma educativa i realitzà diversos ajustaments en l'estructura burocràtica de l'Estat. En política exterior, negocià un pacte comercial amb la RP de la Xina. Tan sols un (1) any després d'haver assumit el poder, Txernenko, afectat també per greus problemes de salut, morí el mes de març del 1985.
Генеральный секретарь ЦК Коммунистической партии Советского Союза Константин Устинович Черненко.
Konstantín Ustínovitx Txernenko
Konstantín Ustínovitx Txernenko
El passat divendres 24 de setembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-tresè aniversari del naixement de Howard Walter Florey, baró Florey OM, PRS (Adelaida, Austràlia, 24 de setembre de 1898 — Oxford, Anglaterra, Regne Unit, 21 de febrer de 1968), qui fou un farmacòleg, patòleg i professor universitari australià guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1945 per la seva recerca sobre la penicil·lina.
Biografia
Biografia
Nasqué el 24 de setembre de 1898 a la ciutat australiana d'Adelaida, situada a l'estat d'Austràlia Meridional. Estudià medicina a la Universitat d'Adelaida, on es graduà el 1921. Es traslladà a Anglaterra (Regne Unit) per continuar els seus estudis a la Universitat d'Oxford, i el 1927 es doctorà a la Universitat de Cambridge. Fou nomenat professor de patologia a la Universitat de Sheffield l'any 1931, i el 1935 retornà a Oxford.
L'any 1944 fou nomenat Cavaller per part del rei Jordi VI del Regne Unit i el 1965 li fou concedit el títol de «baró Florey d'Adelaida». L'any 1958 fou nomenat president de la Royal Society de Londres, càrrec que abandonà el 1965. Morí el 21 de febrer de 1968 a la seva residència d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) a conseqüència d'un infart de miocardi.
Recerca científica
Recerca científica
Durant la seva estada a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit) fou l'encarregat de dirigir un grup d'investigadors que iniciaren un estudi sobre la penicil·lina, l'activitat antibiòtica de la qual havia estat descoberta per Alexander Fleming deu (10) anys abans. Florey convidà al grup de recerca Ernst Boris Chain, amb el qual aconseguí extreure la penicil·lina dels cultius del fong Penicillium notatum i purificar-la mitjançant mètodes químics, objectiu que ambdós investigadors assoliren l'any 1940.
L'any 1945 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia pel descobriment de la penicil·lina i les seves propietats guaridores en malalties infeccioses, premi que compartí amb Alexander Fleming i Ernst Boris Chain.
Reconeixements
Reconeixements
En honor seu s'anomenà l'asteroide (8430) Florey descobert el 25 de desembre de 1997 per Frank B. Zoltowski, i el cràter lunar Florey.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Howard Walter Florey» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Sir Howard Walter Florey, Nobel Prize in Medicine 1945.
Sir Howard Walter Florey
Sir Howard Walter Florey
El passat divendres 24 de setembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Francis Scott Key Fitzgerald (Saint Paul, Minnesota, 24 de setembre de 1896 — Hollywood, Los Angeles, Califòrnia, 21 de desembre de 1940), qui fou un novel·lista estatunidenc. Era familiar de Francis Scott Key, redactor de l'himne dels Estats Units.
Se'l considera com un dels més importants escriptors nord–americans del segle XX, i portaveu de la generació perduda (és a dir, aquells nord–americans nascuts en l'última dècada del segle XIX i que passaren a l'edat adulta durant la Primera Guerra Mundial). Escrigué cinc (5) novel·les i dotzenes de narracions breus que aborden temes com «la joventut» o «la desesperació», amb una extraordinària honestedat en plasmar les seves pròpies emocions. Els seus herois, atractius, confiats i condemnats, resplendeixen brillantment abans d'explotar («Mostra'm un heroi») digué Fitzgerald en una ocasió, «i t'escriuré una tragèdia»), i les seves heroïnes són belles i de complexa personalitat.
Inicis
Inicis
Scott Fitzgerald estudià a la Saint Paul Academy and Summit School de Saint Paul (Minnesota) entre els anys 1908 i 1911. Més tard continuà a la Newman School, una escola de secundària privada de Hackensack, Nova Jersey, entre els anys 1911 i 1912. Inicià els estudis universitaris en la Universitat de Princeton (Nova Jersey) l'any 1913, on feu amistat amb futurs crítics i escriptors com ara Edmund Wilson o John Peale Bishop. Fitzgerald afrontà dificultats acadèmiques durant els seus tres (3) anys de carrera universitària, i l'abandonà el 1917 per a allistar–se a l'exèrcit dels Estats Units quan entrà en la Primera Guerra Mundial. Tanmateix, la Gran Guerra acabà poc després, i es llicencià sense haver arribat a embarcar cap a Europa.
És cert que volia morir en la guerra i deixar un llegat literari. Fitzgerald havia escrit ràpidament una novel·la amb el títol The Romantic Egotist quan es trobava en els camps d'entrenament militar de Camp Taylor, Louisville, Kentucky, i de Camp Sheridan, Alabama. Malgrat haver–la lloada, un editor de la novaiorquesa Charles Scribner's Sons, editorial on presentà la seva novel·la, la rebutjà. Posteriorment, aquesta mateixa novel·la fou la base del seu This side of Paradise.
La seva vida amb Zelda
La seva vida amb Zelda
Mentre s'estava a Camp Sheridan, Fitzgerald conegué Zelda Sayre (1900–1948), una top girl, segons el mateix Fitzgerald, de Montgomery, Alabama. Es comprometeren l'any 1919 i Fitzgerald es traslladà a un apartament, en el número 200 de Claremont Avenue, a Nova York (Nova York), per intentar assentar les bases de la seva relació amb Zelda. Fins i tot treballant per a una companyia publicitària i escrivint històries breus, Fitzgerald fou incapaç de convèncer Zelda que ell li donaria el suport que ella necessitava. Zelda, doncs, trencà el compromís i Fitzgerald tornà a casa dels seus pares a Saint Paul (Minnesota) per revisar The Romantic Egotist. Sota el nom de This Side of Paradise, Scribner's l'acceptà la tardor del 1919, i es reprengué la relació entre Zelda i Scott. La novel·la es publicà el 26 de març de 1920 i esdevingué un dels supervendes d'aquest any, i serví per a definir la generació flapper. A la setmana següent, Scott i Zelda es casaren en la catedral de Sant Patrici de Nova York (Nova York). La seva única filla, Frances Scott «Scottie» Fitzgerald, nasqué el 26 d'octubre de 1921.
Encara que Fitzgerald tenia una clara vocació d'escriptor de novel·les, aquestes mai no li aportaren prou ingressos com per mantenir l'opulent estil de vida que tant ell com Zelda adoptaren. Per això, Fitzgerald escrigué històries curtes per a revistes com ara Saturday Evening Post, Collier's Magazine i Esquire Magazine, i vengué als estudis de Hollywood (Los Angeles, Califòrnia) els drets per a realitzar pel·lícules basades en la seva producció literària. Constantment patia de problemes financers i sovint sol·licitava préstecs al seu agent literari, Harold Ober, i al seu editor de Scribner's, Maxwell Perkins.
Els anys 1920 foren la dècada de major repercussió de la literatura de Fitzgerald. La seva segona novel·la, The Beautiful and Damned, publicada el 1922, representa un impressionant desenvolupament en comparació amb el Fitzgerald immadur de This Side of Paradise. El gran Gatsby, considerada per molts com la seva obra mestra, es publicà l'any 1925. Fitzgerald viatjà diverses vegades a Europa, sobretot a París (Illa de França) i a la Riviera francesa durant els anys vint (20), on establí amistat amb molts nord–americans expatriats que hi vivien, d'entre els quals destaca Ernest Hemingway.
A final dels anys vint (20) Fitzgerald començà a treballar en la seva quarta novel·la, però la deixà de costat a causa de l'esquizofrènia que patí la seva esposa l'any 1930 i a les seves dificultats econòmiques. Per això, hagué de continuar escrivint narracions breus comercials. A partir de llavors, la salut de Zelda continuà fràgil. L'any 1932 fou hospitalitzada a Baltimore, Maryland, i Scott llogà la finca de «La Paix» en la contornada de Towson per poder treballar en el seu llibre, que tractava la història de l'ascens i el fracàs de Dick Diver, un prometedor psiquiatre psicoanalista i la seva dona, Nicole, la qual és, a més, una de les seves pacients. Aquest llibre es publicà l'any 1934 amb el títol Tender is the Night.[1] La crítica opina que és un dels seus millors treballs.
Els anys de Hollywood
Els anys de Hollywood
De nou, patint terribles dificultats financeres, Fitzgerald passà la segona meitat dels anys trenta (30) a Hollywood (Los Angeles, Califòrnia), escrivint més històries breus, guions per a la Metro–Goldwyn–Mayer, i la seua cinquena i última novel·la, The Love of the Last Tycoon, basada en la vida de l'executiu cinematogràfic Irving Thalberg. Ell i Zelda s'allunyaren l'un de l'altre; ella continuà vivint en centres psiquiàtrics de la costa est, mentre que ell vivia amb la seva amant Sheilah Graham a Hollywood (Los Angeles, Califòrnia).
Alcoholitzat, el desembre de 1940, Fitzgerald patí dos (2) atacs cardíacs. El segon li provocà la mort el 21 de desembre de 1940, en l'apartament de Sheilah Graham a Hollywood (Los Angeles, Califòrnia). Zelda morí en un incendi en el centre d'atenció psiquiàtrica de Highland a Asheville (Carolina del Nord), l'any 1948. Ambdós foren soterrats en el cementeri de Saint Mary, a Rockville (Carolina del Sud).
Fitzgerald no pogué acabar The Love of the Last Tycoon. Les notes que tenia per a la novel·la foren corregides pel seu amic Edmund Wilson i publicades l'any 1941 sota el títol The Last Tycoon. Hi ha controvèrsia entre els crítics literaris sobre si era realment el propòsit de Fitzgerald titular la seva última novel·la The Love of the Last Tycoon, tal com es reflecteix en una nova edició del 1994, corregida per l'especialista Matthew Bruccoli de la Universitat de Carolina del Sud.
Bibliografia de Scott Fitzgerald
Bibliografia de Scott Fitzgerald
Novel·les
Novel·les
1920: This Side of Paradise – en català: En aquest costat del paradís
1922: The Beautiful and Damned
1925: The Great Gatsby – en català: El gran Gatsby
1934: Tender Is the Night – en català: Tendra és la nit
Reculls de narracions breus
Reculls de narracions breus
1920: Flappers and Philosophers
1922: Tales of the Jazz Age
1926: All the Sad Young Men
1935: Taps at Reveille
Altres treballs
Altres treballs
1923: The Vegetable – obra de teatre
1945: The Crack-Up – assaigs i narracions
Biografia i crítica literària
Biografia i crítica literària
Dues (2) populars biografies de Scott i Zelda Fitzgerald són The Far Side of Paradise (1951, 1965) d'Arthur Mizener, i Some Sort of Epic Grandeur (1981) de Matthew Bruccoli. La biografia escrita per Bruccoli és més exacta i llegible. Les cartes de Fitzgerald també s'han publicat en diverses edicions, com per exemple: Dear Scott, Dearest Zelda: The Love Letters of F. Scott and Zelda Fitzgerald, ed. Jackson R. Bryer and Cathy W. Banks (2002); Correspondence of F. Scott Fitzgerald, ed. Matthew Bruccoli and Margaret Duggan (1980), y F. Scott Fitzgerald: A Life in Letters, ed. Matthew Bruccoli (1994).
Zelda Fitzgerald publicà la novel·la Save Me the Waltz, el 1932.
Referències
Referències
↑ «MonkeyNotes Study Guide Summary–Tender is the Night by F. Scott Fitzgerald–Free Book notes/Chapter Summary».
Enllaços externs
Enllaços externs
El passat dijous 23 de setembre de 2021 es commemorà el cent sisè aniversari del naixement de Clifford Glenwood Shull (Pittsburgh, Pennsilvània, 23 de setembre de 1915 — Medford, Massachusetts, 31 de març de 2001), qui fou un físic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1994.[1][2]
Biografia
Biografia
Nasqué el 23 de setembre de 1915 a la ciutat de Pittsburgh, situada a l'estat nord–americà de Pennsilvània. Estudià física al Carnegie Institute of Technology i a la Universitat de Nova York, on es doctorà l'any 1941. Entre els anys 1941 i 1946 treballà a la companyia The Texas Company (Texaco). L'any 1946 fou nomenat cap del Laboratori Nacional d'Oak Ridge, càrrec que ocupà fins al 1955, moment en el qual es dedicà a la docència acadèmica a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) fins al 1986. Des del 1986 n'és professor emèrit. El 1994 li fou atorgat el Premi Nobel de Física per la seva aportació a la tècnica de difracció dels neutrons, que compartí amb el canadenc Bertram Brockhouse.[1][3]
Clifford Shull morí el 31 de març de 2001 a la seva residència de Medford, població situada a l'estat de Massachusetts.
Recerca científica
Recerca científica
Inicià la seva recerca a la dècada del 1950 al voltant de la física de la matèria condensada amb la tècnica de difracció de neutrons mitjançant la qual aquests penetren a la matèria sense interaccionar i permeten efectuar radiografies molt precises per conèixer el seu interior.
El 1975 fou escollit membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units el 1975. El 1956 fou admès a l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències, i el 1994 rebé el Premi Nobel de Física en reconeixement dels seus èxits en el desenvolupament de tècniques de dispersió de neutrons per a la determinació de l'estructura atòmica i magnètica.[4] Aquest premi el compartí amb el físic canadenc Bertram Brockhouse.[1]
Referències
Referències
«Clifford Glenwood Shull». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
«Clifford G. Shull – Biographical». Nobelprize.org. Nobel Media AB 2014.
«Clifford G. Shull, American physicist». The Encyclopædia Britannica.
Shull, Robert D.: «Clifford Glenwood Shull 1915–2001». National Academy of Sciences, 2010.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Clifford Shull» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Ernest Wollan (not visible) and Clifford Shull taking data on a double–crystal neutron spectrometer, installed on the south face of the ORNL graphite reactor in 1949.
Clifford Glenwood Shull
Clifford Glenwood Shull
El passat dijous 23 de setembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-sisè aniversari del naixement de Suzanne Valadon, que és el pseudònim de la pintora impressionista francesa Marie–Clémentine Valade (Becinas o Bessines–sur–Gartempe, Alta Viena, Nova Aquitània, Llemosí, 23 de setembre de 1865 — París, Illa de França, 7 d'abril –o 19?– de 1938).[1][2]
Biografia
Biografia
Era filla d'una bugadera soltera amb la qual de molt menuda anà a viure al barri de Montmartre de París (Illa de frança). Als quinze (15) anys començà a fer d'acròbata de circ, però una caiguda aviat li estroncà aquesta activitat. Atragué l'atenció de pintors (Edgar Degas, Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse–Lautrec, Auguste Renoir...) que la sol·licitaven com a model i ella, mentre posava i de manera intuïtiva, anava aprenent les beceroles de la tècnica pictòrica. Als divuit (18) anys i d'un pare desconegut tingué el seu fill Maurice.
L'any 1889 conegué el barceloní Miquel Utrillo i Morlius, enginyer, crític i també pintor, que de jove ja s'havia estat a París (Illa de França) i que aleshores hi tornava a causa de l'Exposició Universal. Tingueren una relació arravatada, fins al punt que ell li reconegué el fill, el futur pintor Maurice Utrillo (1883–1955), al qual aleshores fou canviat el cognom. El 1890 Suzanne Valadon exposà per primera vegada, una sèrie de retrats, entre els quals el del compositor Erik Satie, i de seguida es feu un nom entre els pintors del moment.
El 1893 abandonà Utrillo per amistançar–se amb Satie, unió que durà molt poc temps. L'any següent ingressà a la Société Nationale des Beaux–Arts, la primera dona a ser–hi admesa. El 1896 es casà amb Paul Mousis, un agent de borsa que li facilità una situació prou confortable per a dedicar–se plenament a l'art.
El 1909, ja consagrada com a pintora, es divorcià del seu marit i s'uní a un jove pintor que era amic del seu fill i que només tenia vint-i-dos (22) anys, André Utter, amb el qual s'acabà casant el 1914. Aquest matrimoni, per bé que molt tumultuós, havia de durar fins al final. Ella pintava amb parsimònia mentre es dedicava intensament a la vida social, en la qual es feu famosa per les seves excentricitats, com ara dur sempre a les mans un pom de pastanagues, tenir una cabra al seu pis perquè es mengés els dibuixos que no li agradaven, o bé convidar els amics el primer divendres de cada mes (en un escarni del costum catòlic) a veure com donava a menjar caviar al seu gat. El trio Valadon–Utrillo–Utter era conegut com la «Trinité Maudite» (trinitat maleïda) a causa de llurs extravagàncies autodestructives.
Exposà també a Barcelona. Entre els anys 1915 i 1919, sense que se'n sàpiga exactament la data, participà en una exposició col·lectiva d'obres procedents d'una gran casa nobiliària que es feu a les Galeries Laietanes. A la mateixa sala, el 1932 la seva obra formava part també d'una exposició venda d'una col·lecció de procedència particular i cap el 1935 figura entre els artistes d'una mostra similar.[3]
Suzanne Valadon morí envoltada dels seus amics els pintors André Derain, Georges Braque i Pablo Picasso.
Obra
Obra
Suzanne Valadon conreà essencialment les natures mortes i els paisatges, amb una tècnica acolorida i molt elaborada. Sovint treballava anys en un mateix quadre abans de donar–lo a conèixer.
La seva obra es conserva en molts museus francesos, entre els quals destaquen el Centre George Pompidou de París (Illa de França), que té una important col·lecció de dibuixos,[4] i el Musée de Montmartre (París, Illa de França), on es pot visitar el seu apartament taller.[5] També es poden trobar obres seves en altres museus europeus, com al Musée du Petit Palais de Ginebra (Suïssa) o el Museu d'Art de Basilea (Suïssa), entre d'altres.
Als Estats Units, tenen obra de Suzanne Valadon The Metropolitan Museum of Art de Nova York (Nova York),[6] el Museu de Belles Arts de Houston (Texas) [7] i l'Smart Museum of Art de Chicago (Illinois).[8] Igualment, en conserven el Sompo Museum of Art (Shinjuku, Tòquio, Japó) i el Museu d'Art de São Paulo (Brasil).[9]
Obres en les col·leccions públiques
Obres en les col·leccions públiques
Alger, musée national des Beaux–Arts: La Rue Cortot.
La Femme à la contrebasse, vers 1914–1915, huile sur toile, 100 × 65 cm;
Nu au canapé rouge, 192014.
Limoges :
musée des Beaux–Arts: La Couturière, vers 1914, huile sur toile, 81 × 65,2 cm.
musée de l'Évêché: La Chambre bleue, 1923, huile sur toile15.
Lyon, musée des Beaux–Arts: Portrait de Marie Coca et sa fille, 1913, huile sur toile, 161 × 130 cm.
Montpellier, musée Fabre: Route dans la forêt de Compiègne, 1914, huile sur toile, 73 × 54,8 cm.
Nancy, musée des Beaux–Arts: Les Lanceurs de filets, 1914, huile sur toile, 201 × 301 cm.
Paris :
musée d'Art moderne de Paris: Nu à la couverture rayée, 1922.
musée de Montmartre: Autoportrait, 1894, plume sur papier, 26 × 30 cm.
Sannois, musée Utrillo–Valadon: Portrait de la mère de Bernard Lemaire, 1894, huile sur panneau, 52 × 40 cm.
Villefranche–sur–Saône, musée Paul–Dini: Nu à la draperie blanche, 1914, huile sur toile, 96 × 73 cm.
La model
La model
Suzanne Valadon fou model de pintors com Pierre–Auguste Renoir, Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse–Lautrec (Gueule de bois), Edmond Heuzé (Portrait de Suzanne Valadon), Jean–Eugène Clary (Suzanne Valadon à vingt ans, vers 1887, huile sur toile, Paris, musée d'Orsay).
Bibliografia
Bibliografia
Beachboard, Robert: La Trinité maudite (en francès). Amiot–Dumond, París, 1952.
Betterton, Rosemary: «How Do Women Look? The female Nude in the Work of Suzanne Valadon». A: Looking on. Images of Feminity in the Visual Arts and Media (en anglès). Pandora, Londres, 1987, pàg. 217–234.
Champion, Jeanne: Suzanne Valadon ou la recherche de la vérité (en francès). Presses de la Renaissance, París, 1984.
Dorival, Bernard: Suzanne Valadon (en francès). Musée National d'Art Moderne, París, 1967.
Jacometti, Nesto: Suzanne Valadon. Calliez, Ginebra, 1947.
Pétridès, Paul: L'oeuvre complet de Suzanne Valadon (en francès). Compagnie Française des Arts graphiques, París, 1971.
Rey, Robert: Suzanne Valadon (en francès). Nouvelle Revue Française, París, 1922.
Warnod, Jeanine: Suzanne Valadon. Bonfini, Naefels, 1981.
Referències
Referències
«Suzanne Valadon» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
Ferrer Valero, Sandra: «La pintora trapecista, Suzanne Valadon (1867–1938)». Mujeres en la historia, 02.12.2011.
Repertori de catàlegs d'exposicions col·lectives d'art a Catalunya (fins a l'any 1938). Institut d'Estudis Catalans, Memòries de la Secció Historicoarqueològica LIX, 2002, pàg. 103, 212 i 251. ISBN 84-5273-661-4.
«Col·lecció Suzanne Valadon al Centre Pompidou». Centre Pompidou. Arxivat de l'original el 2017.03.20.
«L'atelier–appartement de Suzanne Valadon» (en francès, anglès i xinès). Musée de Montmartre.
«The Metropolitan Museum of Art» (en anglès).
«Museu de Belles Arts de Houston» (en anglès).
«Smart Museum of Art» (en anglès).
«Museu d'Art de São Paulo» (en portuguès i anglès).
Enllaços externs
Enllaços externs
Suzanne Valadon. Portrait au chapeau (vers 1885), photographie anonyme, Paris, bibliothèque Marguerite–Durand.
Suzanne Valadon et Jeanne Wenz (1891). Photographie de François Gauzi.
Georges Kars: Suzanne Valadon sur son lit de mort, Paris, musée national d'Art moderne.
Portrait d'Erik Satie (1893), huile sur toile, Paris, musée national d'Art moderne.
Louise nue sur le canapé (1895), eau–forte, Albi, musée Toulouse–Lautrec.
Avant le bain (1908), pierre noire et pastel, New York, Metropolitan Museum of Art.
Après le bain (1908), pierre noire et pastel, Genève, Petit Palais.
Marie Coca et sa fille (1913), huile sur toile, musée des Beaux–Arts de Lyon.
Le Lancement du filet (1914), huile sur toile, musée des Beaux–Arts de Nancy.
Nus (1919), huile sur toile, musée d'Art de São Paulo.
Portrait de Maurice Utrillo (1921), huile sur toile, Paris, musée de Montmartre.
La Poupée abandonnée (1921), huile sur toile, Washington, National Museum of Women in the Arts.
La Chambre bleue (1923), huile sur toile, Paris, musée national d'Art moderne.
Les Baigneuses (1923), huile sur toile, musée d'Arts de Nantes.
Nu couché (1928), huile sur toile, New York, Metropolitan Museum of Art.
Nature morte au lapin et à la perdrix (1930), huile sur toile, Lausanne, Fondation de l'Hermitage.
Théophile Steinlen: Portrait de Suzanne Valadon (vers 1880), Vernon, musée Alphonse–Georges–Poulain.
Auguste Renoir, Suzanne Valadon (vers 1885), Washington, National Gallery of Art.
Henri de Toulouse–Lautrec, Gueule de bois (vers 1888), Cambridge, Fogg Art Museum.
Erik Satie, Suzanne Valadon (1893), Paris, musée national d'Art moderne.
Suzanne Valadon (Marie–Clémentine Valade)
Suzanne Valadon (Marie–Clémentine Valade)
El passat dijous 23 de setembre de 2021 es commemorà el dos mil set-cents noranta-dosè aniversari del llegendari naixement de Ròmul i Rem, a Alba Longa (Laci, Itàlia) el 23 de setembre de 771 aC, els quals haurien estat els dos (2) germans bessons fundadors de la ciutat de Roma (Laci, Itàlia), i el primer dels quals n'hauria estat el primer rei.
En la mitologia romana, els bessons Ròmul i Rem (llatí: Romulus et Remus) foren els fundadors de la ciutat de Roma (Laci). Establiren igualment el Senat romà.[1] Ròmul es convertí a més en el seu primer rei. La seva llegenda ha tingut diverses versions.[1]
La historiografia moderna considera falsa aquesta tradició, fixant l'origen de la ciutat entre finals del segle VII aC[2] i la meitat del segle VIII aC.[3] Hom ha pres el 21 d'abril de 753 aC com a data tradicional de la fundació de Roma (Laci).[3] Els avenços de les investigacions arqueològiques a la ciutat de Roma (Laci) han permès marcar el pas de la fase protourbana a una estructura estatal urbana a mitjans del segle VIII aC.[3]
Aquesta llegenda popular sobre la fundació de Roma (Laci) nasqué a començaments del segle VI aC, o anteriorment.[3]
Mite
Mite
Després de la guerra de Troia, Enees, un príncep troià que sobrevisqué a la destrucció de la seva ciutat, es refugià amb la seva família a la plana del Laci. Anys després, el seu fill, Ascani, fundà la ciutat d'Alba Longa (Laci).
Quatre (4) segles més tard un (1) dels reis d'Alba Longa, Numítor, fou destronat pel seu germà petit Amuli, qui l'expulsà de la ciutat, matà els seus fills i obligà la seva filla Rea Sílvia a dedicar–se al culte de Vesta. Tanmateix, el déu Mart feu mare la filla de Numítor, donant–li els bessons Ròmul i Rem:[1]
«
La vestal Sílvia anà a la font a cercar aigua per rentar els objectes del ritu; cansada s'assegué a terra per refrescar–se amb el pit descobert, de tal manera que l'ombrera dels salzes, el xerroteig dels ocells i la remor de l'aigua li produïren un profund son. Veient–la Mart sentí desigs lascius i la posseí.
»
— Ovidi, Fastos III 11–25 i 73–80
Amuli, enfurismat, ordenà que els nens fossin llançats a les aigües del riu Tíber, però la cistella en què havien estat dipositats quedà varada a la vora i una lloba, coneguda com a Luperca, trobà els germans i els alletà com si fos la seva pròpia mare.[1] Més tard foren recollits i criats pel matrimoni de pastors Faustulus i Acca Laurèntia.
Retorn i fundació de Roma
Retorn i fundació de Roma
Article principal: Fundació de Roma
Els bessons descobriren el seu origen. Cercant venjança, tornaren a la seva ciutat natal per matar el seu besoncle i retornar el tron al seu avi Numítor. Aquest, en agraïment, els lliurà als territoris del nord–oest del Laci. Amb divuit (18) anys (753 aC)[3] decidiren fundar una ciutat just on la lloba els trobà. Discutint sobre el nom de la ciutat, decidiren que el triaria aquell que fos designat pels déus mitjançant el vol dels ocells, prova que superà Ròmul. Rem deia que era un (1) auguri les sis (6) aus que assenyalaven l'Aventí, mentre que Ròmul entengué com un (1) altre auguri les dotze (12) aus que assenyalaren el Palatí, al peu del qual es fundà la nova ciutat.[1]
Després d'una discussió, Ròmul decidí marcar els límits de la futura ciutat, coneguts com el pomerium, i amenaçà de matar tot aquell que els creués. Rem desobeí i creuà amb menyspreu la línia, argumentant que mai no arribaria a ser rei. Ròmul no ho dubtà i posà fi a la seva vida. Penedit, decidí enterrar el seu germà al cim del Palatí, i en honor del seu propi nom anomenà la nova ciutat amb el nom de Roma. Llavors emprengué una nova etapa en solitari com a primer, rei de Roma.
Creà el Senat romà —format cent (100) persones conegudes com a patres, descendents dels quals foren els patricis— i dividí la ciutat en trenta (30) cúries o congregacions.
Rapte de les sabines
Rapte de les sabines
Article principal: Rapte de les sabines
Ròmul acceptà tota mena de gent: refugiats, lliberts, esclaus pròfugs, etc. Tanmateix, amb aquest mètode la població era eminentment masculina. Organitzà unes proves esportives en les quals convidà les poblacions veïnes (principalment sabins) i durant les quals n'aprofità per raptar llurs dones[3] (un fet conegut com el rapte de les sabines). Els sabins atacaren Roma (Laci) per alliberar–les, però al final les esposes dels romans (les sabines) els suplicaren que no s'entrematessin. Tot acabà amigablement i Ròmul formà amb el rei sabí, Titus Taci, una diarquia[1] que durà poc, fins a la mort del sabí.
Organització de Roma
Organització de Roma
Acabada la guerra amb els sabins, Ròmul establí la diarquia amb el rei sabí, Titus Taci, i augmentà el nombre de senadors fins a dos-cents (200). Ròmul, a més, creà [nota 1] les primeres tres (3) tribus: romans, sabins i la població restant. A més, dividí cadascuna d'aquestes tribus en deu (10) cúries, cadascuna de les quals s'anomenà amb el nom de trenta (30) de les sabines raptades. Al seu torn, dividí aquestes en deu (10) gens, famílies.
Ròmul també formà les primeres legions que estaven conformades per tres mil (3.000) d'infanteria i tres-centes (300) de cavalleria, és a dir, cada cúria havia d'aportar una (1) centúria d'infanteria i una (1) decúria de cavalleria. També creà la guàrdia dels celeres, que era la guàrdia personal dels reis. El seu nom derivava de Celer, qui era el seu cap i el conseller més important de Ròmul. Aquesta guàrdia estava conformada per tres-cents (300) homes d'infanteria, segons alguns historiadors, o bé de cavalleria, segons altres.
Mort de Ròmul
Mort de Ròmul
Ròmul morí enmig d'una tempesta provocada pel déu Mart, el seu pare, i esdevingué el déu Quirí:[3]
«
Com que desaparegué durant un sobtat temporal després de trenta-set (37) anys de regnat, es cregué que havia ascendit al cel i fou divinitzat [amb el nom de Quirí]
»
Després d'aquest fet es produí un (1) any d'interregnum i, seguidament, Numa Pompili el succeí com a rei de Roma.
En la cronologia actual del calendari gregorià, es fixà el 21 d'abril de 753 aC, que és l'any 0 en el calendari romà, i simbolitza la fundació de Roma. Per exemple, 200 auc (Anno 200 ab urbe condita) es llegiria com «l'any 200 des de la fundació de l'urbs de Roma»).
Segons la historiografia moderna
Segons la historiografia moderna
Els elements de la llegenda sobre els orígens de Roma (Laci) són complexos. Destaca un culte totèmic del llop propi de les civilitzacions pastorals, la presència de temes mitològics grecoetruscos (cérvola de Tèlef, lloba de Bolonya [Emília– Romanya]) i la dualitat ètnica (llatins i sabins) o política (patricis i plebeus) a través de dues (2) etimologies: una (1) grega (Rhomos) i una (1) altra llatina (Romulus) per l'epònim fundador de la ciutat. També cal comentar que està ambientat en una (1) escenografia local: la gruta del Palatí (Lupercal) i la figuera sagrada (Ruminal).[4]
Arbre genealògic
Arbre genealògic
Vegeu també
Vegeu també
Nota
Nota
Segons altres versions Ròmul no creà les tribus sinó que aplegà les tres (3) tribus que ja habitaven entre aquells turons:els luceres, els ramnes i els tities. El que si feu fou construir la ciutat a partir de dos (2) carrers amples i rectes que es tallaven perpendicularment entre ells: el decumanus i el cardo. D'aquesta manera la ciutat quedava dividida en quatre (4) districtes. Aviat la gent preferí identificar–se amb el nom del districte que amb el nom de la tribu de la qual procedien, ja que es barrejaren amb molts nouvinguts sabins i etruscs; així la paraula tribu adquirí el significat de districte residencial i districte electoral (Theodor Mommsen: The History of Rome).
Referències
Referències
«Ròmul». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Bravo Castañeda, Gonzalo: Historia de la Roma antigua (en castellà).
Gabucci, Ada: «Rómulo y Remo». A: Grandes Civilizaciones. Roma (en castellà). Mondadori Electa, Milà, 2005, pàg. 10 i 11. ISBN 9788481563863.
Heurgon, Jacques: Rome et la Méditerranée occidentale jusqu'aux guerres puniques (en francès). Presses Universitaires de France, París, 1971, pàg. 284.
Enllaços externs
Enllaços externs
Plutarc de Queronea (Vides de Ròmul, Numa Pompili, Camillus).
Romulus and Remus (Romwalus and Reumwalus) and two wolves on the Franks Casket: Franks Casket, Helpers on the way to war.
Lupa Capitolina: she–wolf with Romulus and Remus. Bronze, 12th century AD[1], 5th century BC (the twins are a 15th–century addition).
Ròmul i Rem (Peter Paul Rubens, 1615–1616). Faustulus (a la dreta de l'obra) descobreix Ròmul i Rem amb la lloba i un pícid. La seva mare, Rea Sílvia, i Tiberí presencien el moment.
El passat dijous 23 de setembre de 2021 es commemorà el dos mil vuitanta-quatrè aniversari del naixement d'August (llatí: Imperator Caesar divi filius Augustus; nascut a Roma, Laci, Itàlia, el 23 de setembre de 63 aC i mort a Nola, Campània, Itàlia, el 19 d'agost de 14 dC), qui fou un home d'estat i líder militar romà que esdevingué el primer emperador de l'Imperi romà entre el 27 aC i la seva mort el 14.[nota 1] Fou el primer governant de la dinastia Julioclàudia. La seva condició de fundador del Principat fa que sigui considerat un dels líders més eficaços i alhora controvertits de la història.[1] El regnat d'August marcà l'inici d'un període de pau relativa conegut com a Pax Romana, durant el qual els romans gaudiren de més de dos (>2) segles sense conflictes importants tot i les constants guerres expansionistes a les fronteres de l'Imperi i la Guerra Civil de l'any dels quatre (4) emperadors.
Nascut amb el nom de Gai Octavi, formava part d'una branca eqüestre antiga i rica de la gens Octàvia, d'orígens plebeus. El seu besoncle matern, Juli Cèsar, fou assassinat el 44 aC. En el seu testament, nomenava Octavi com a fill adoptiu i hereu. A partir d'aquell moment, el jove assumí el nom de Gai Juli Cèsar i fou conegut com a Octavià (Octavianus). Formà el segon triumvirat amb Marc Antoni i Marc Lèpid per derrotar els assassins de Cèsar. Després de la seva victòria a la batalla de Filipos (Macedònia, Grècia), els triumvirs es dividiren la República romana i governaren de facto com a dictadors. Tanmateix, els seus interessos divergents acabaren provocant el trencament del triumvirat. Lèpid fou desterrat i desposseït del seu càrrec, mentre que Marc Antoni se suïcidà després de perdre la batalla d'Àccium (Acarnània, Grècia) contra Octavià el 31 aC.
Una vegada dissolt el segon triumvirat, August restituí un govern d'aparença republicana, amb el poder dipositat en el Senat, els magistrats executius i les assemblees legislatives, tot conservant la seva autoritat autocràtica en obtenir del Senat el seu nomenament com a comandant suprem, tribú i censor amb caràcter vitalici.
Des de l'any 31 aC governà l'Imperi de facto, tot i que fins a l'any 27 aC no rebé el títol de princeps de la República per part del Senat, i fundà la dinastia Julioclàudia. Sota el lema de reinstaurar la República (restitutio rei publicae) ell conduí, de fet, la transició cap a una monarquia amb la forma de principat. El seu govern culminà amb un gran període de pau, que es coneixeria més tard amb el nom de Pax augusta.
Noms i títols
Noms i títols
El nom de naixement d'August fou Gai Octavi Turí (en llatí Gaius Octauius Thurinus). Després de l'adopció testamentària que en feu Cèsar, Octavi adoptà el seu nom, Gai Juli Cèsar (en llatí Gaius Iulius Caesar), probablement sense posar–hi l'addició, convencional en aquests casos, d'Octavià (Octauianus). No obstant això, fou anomenat Octavi, en el temps de la seva ascensió, en la literatura històrica, per a diferenciar–lo de Juli Cèsar. El títol honorífic d'August (en llatí Augustus 'el de bons auguris'), el qual esdevingué el títol fonamental de tots els emperadors romans, li fou atorgat pel Senat el 16 de gener de l'any 27 aC. Aquest fet ha marcat, tradicionalment, l'inici oficial de l'Imperi romà. En el moment de la seva mort, tots els seus títols eren, en llatí, Imperator Caesar Divi filius Augustus, Pontifex Maximus, Consul XIII, Imperator XXI, Tribuniciae potestatis XXXVII i Pater patriae.
Biografia
Biografia
La biografia d'August gira, bàsicament, al voltant de dues (2) personalitats antitètiques però perfectes: d'una banda, la d'un jove ambiciós, de vegades un polític ferotge, que en la lluita pel major poder no coneixia ni lleis ni escrúpols, de l'altra, la d'un emperador que, una vegada es trobà en possessió d'aquest poder, l'utilitzà assenyadament i que, amb el Principat, imposà un nou i durador sistema, després de cent (100) anys de conflictes civils, el qual enterrà definitivament la República romana.
Naixement i joventut
Naixement i joventut
August era fill de Gai Octavi i la seva dona Àcia, una neboda de Juli Cèsar. La família del seu pare pertanyia a la classe dels equites, la classe romana dels cavallers, propera a l'aristocràcia. Així doncs, estaven ben situats, però tenien menys importància política. Gai Octavi era, probablement, prestador de diners, però ascendí posicions en el Senat i arribà a ser pretor. Després de la mort del seu pare, l'any 58 aC, el jove August se n'anà a viure a la finca de la seva àvia Júlia, germana de Cèsar, a Velitrae (Laci), i després a casa del seu padrastre Luci Marci Felip. Després Suetoni atura la seva narració l'any 51 aC, en el panegíric per la mort de la seva àvia, i reprèn la seva biografia l'any 49 aC, any en el qual rebé la toga viril (toga uirilis).
Juli Cèsar encara no tenia fills i s'encarregà del seu nebot i li permeté participar, l'any 46 aC, en el seu triomf amb motiu de la seva victòria a la Guerra Civil. L'any següent el jove August acompanyà el seu oncle a la seva marxa contra els fills de Pompeu a Hispània, on Cèsar, evidentment gràcies a la seva audàcia, s'imposà. Ell degué participar també en la campanya contra els parts com a magister equitum i fou destinat ja, amb els seus amics Marc Vipsani Agripa i Quint Salvidiè Rufus, a Apol·lònia, a l'actual Albània. Allà li arribà la notícia de l'assassinat de Juli Cèsar. Durant el seu viatge cap a Roma (Laci) s'assabentà que el seu oncle, el dictador Juli Cèsar, l'havia adoptat mitjançant el testament i que l'havia designat hereu principal dels seus béns privats.
Ascens al poder
Ascens al poder
Una vegada arribà a Roma (Laci), August acceptà el testament així com tots els càrrecs per tal d'unir–los i s'anomenà des d'aleshores com el seu pare adoptiu, Gai Juli Cèsar. En el conflicte entre els partidaris de l'Imperi, els quals s'agrupaven al voltant de Marc Antoni, i els republicans, enfrontats des de l'assassinat de Cèsar, ell no tingué cap mena d'importància per a Gai Càssius Longí ni per a Brutus i Dècim Juni Brutus.
Marc Antoni reclamà, com a subordinat de Cèsar i com a cònsol de l'any 44 aC, el lideratge del partit de Cèsar. Per tant, es negà, en un principi, a lliurar el poder del dictador a Octavi. No obstant això, aquest pagà als legats de Cèsar i a la població de Roma (Laci). Per això, August usà les tropes segrestades d'Apol·lònia, destinades a la guerra contra els parts, però hagué de subhastar–se alguns béns. Aquesta manera d'actuar li proporcionà ràpidament un bon nombre de seguidors i, per tant, pes polític. L'influent senador i excònsol Marc Tul·li Ciceró, el qual no s'havia assabentat de la conspiració però que simpatitzava amb la causa republicana, sostingué l'aparentment inexperimentat jove, amb l'esperança de poder–lo consolidar com a oponent polític de Marc Antoni. Octavi després el matà. Però obtingué el suport d'alguns consellers erudits com l'acabalat Mecenes i seguí amb els seus plans.
Aliança amb els assassins de Cèsar
Aliança amb els assassins de Cèsar
Mentre Antoni, l'any 43 aC, lluitava a la Gàl·lia contra Dècim Brutus, Octavi reclutà a Itàlia un exèrcit de veterans de Cèsar i s'apoderà, mitjançant un cop d'estat, de la ciutat de Roma (Laci). Sota pressió militar i a proposta de Marc Tul·li Ciceró, el Senat li assegurà a Octavi un càrrec militar acceptable per a ambdós, li atorgà el dret de senador i cònsol i li autoritzà l'assumpció de tots els càrrecs deu (10) anys abans de l'edat legal mínima per a poder assumir–los. Octavi contragué fins i tot una aliança amb els republicans a partir d'aquell moment. De fet, aquell mateix any Octavi guanyà a Antoni a la guerra de Mutina juntament amb un exèrcit del Senat sota les ordres dels cònsols Hirti i Pansa.
Ambdós cònsols de la República moriren durant la guerra i Octavi reclamà un dels consolats per a ell. Com que el Senat s'hi negava, Octavi l'obligà a elegir–lo com a cònsol, el 19 d'agost de l'any 43 aC, amb l'ajuda de les tropes i la proposta dels assassins de Cèsar. Mentrestant, Antoni tenia cada vegada més legions sota el seu comandament, fins a arribar a tenir les mateixes que tenia abans de la derrota. Per això, mentre Octavi es mostrava en l'escenari polític romà com al «venjador» del seu pare adoptiu, s'intercanviaren els papers i Marc Antoni contragué una aliança amb els líders del partit dels populars, el partit de Cèsar. Aleshores, seguint l'exemple de Cèsar, Pompeu i Cras de l'any 60 aC, Octavi, Antoni i el cap dels genets Lèpid formaren, l'octubre de l'any 43 aC, un Segon Triumvirat, la ratificació del qual fou el casament d'Octavi amb la fillastra d'Antoni, Clòdia.
El Segon Triumvirat
El Segon Triumvirat
Article principal: Segon Triumvirat
L'aliança de tres (3) homes per al manteniment de l'ordre de l'Estat, tal com s'anomenava oficialment el triumvirat, es basava en el poder militar dels triumvirs, sota el poder dels quals es trobaven la major part de les legions. Necessitaren la delegació de poders dictatorials durant cinc (5) anys per part del Senat, el 27 de novembre de l'any 43 aC, per a poder consolidar el Segon Triumvirat. Com en els temps de Sul·la, s'obriren les llistes de proscripció, les quals, després dels allistaments, foren anul·lades. Suetoni ens diu clarament que Octavi devia oposar–se des de bon principi a les proscripcions, les quals, però, no executà amb tanta severitat com els seus companys. Després, i per iniciativa d'Antoni, massacrà els adversaris polítics dels triumvirs, entre els quals hi havia Ciceró.
L'any següent Antoni i Octavi anaren a Grècia, on els assassins de Cèsar, Gai Càssius Longí i Marc Juni Brutus, havien reunit les seves forces. La seva derrota a la batalla de Filipos,[2] a Macedònia, la tardor de l'any 42 aC, significà l'enfonsament definitiu de la República romana. La victòria es devia, bàsicament, a l'actuació d'Antoni, la qual feu créixer la seva importància dins el Segon Triumvirat.
Després de la victòria a Filipos, els triumvirs demarcaren les seves esferes d'influència, Antoni aconseguí, a més de la Gàl·lia Comata, l'antiga Àfrica. Més endavant, disposà d'una bona proporció de les riques províncies orientals. Lèpid s'adjudicà la província d'Àfrica que li era contemporània, i que, en aquells temps, era el graner de Roma (Laci). Octavi aconseguí les dues (2) províncies d'Hispània i l'obligació més difícil, els veterans establerts a Itàlia, és a dir, el triumvir dels quals els governaria a tots en comú.
A causa de la repartició de zones d'influència hi hagué expropiacions i desallotjaments per tot l'Estat, i no només per a terratinents en concret, sinó per a tota la població. Per això, Octavi era odiat per tots. Arran d'això, hi hagué algunes diferències entre Octavi i el germà d'Antoni, Lluci, al qual Octavi derrotà en la guerra de Perusa. Aleshores Antoni, a causa de la derrota del seu germà, tornà a Itàlia, ambdós triumvirs refusaren emprar les legions, no obstant això, lluitaren i renovaren l'aliança. El Tractat de Brindisi (Pulla) de la tardor de l'any 40 aC preveia el casament d'Antoni amb la germana d'Octavi, Octàvia, fet que segellaria el nou pacte.
Octavi s'havia casat aquell mateix any, després de la mort de la seva primera esposa Clòdia, amb una parenta del fill de Pompeu, Sext Pompeu. Ella li donà una filla, Júlia, la qual seria el seu únic fill biològic. Però abans del naixement de Júlia ell rebutjà la seva mare una altra vegada per a, l'any 38 aC, prendre com a muller Lívia Drusil·la. Per això, l'escàndol s'anà engrandint, perquè Lívia es podia allotjar al seu palau encara que abans ella s'havia divorciat del seu anterior marit, el republicà convençut Tiberi Claudi Neró. Aquesta dona, que es convertí en la seva consellera més íntima, pogué introduir els seus dos (2) fills Tiberi i Drus a la família d'Octavi gràcies al casament. Tot i que Octavi apostà en un principi per Drus com a successor seu, després de la seva mort a Germània designà Tiberi com a hereu.
Lluita pel poder
Lluita pel poder
En el Tractat de Brindisi (Pulla) també hi intervingué Sext Pompeu, l'últim adversari dels triumvirs, el qual, amb la seva flota, encara representava un estimable poder militar oposat al triumvirat. Pompeu controlava Sicília i, per tant, posava en perill l'arribada del blat de les províncies a Roma (Laci), fet que soscavava l'autoritat d'Octavi. Com que Pompeu no abandonava la seva política de bloqueig, tornà a trencar el tractat l'any 38 aC. Aquell mateix any la concessió de poders dictatorials es renovà per cinc (5) anys més. Dos (2) anys després, el 36 aC, el general d'Octavi, Marc Vipsani Agripa, aconseguí guanyar a Pompeu a la batalla de Naulòquia, al nord de Sicília. Octavi arribà poc després, derrocà Lèpid, les tropes del qual estaven plenes a vessar de soldats, i des d'aleshores dominà tota la part occidental de l'Imperi. En la lluita entre els triumvirs pel govern en solitari ja només quedava Antoni.
Mentre Octavi conduïa, des de finals de l'any 35 aC fins a l'any 34 aC, un exèrcit ferotge per a petites campanyes a Dalmàcia, el seu rival liderava una guerra contra els parts que fracassà. A part d'això, Antoni establí una relació duradora amb la reina d'Egipte, Cleòpatra, fet que comportà que, l'any 32 aC, ell rebutgés i abandonés a Roma (Laci) la molt popular Octàvia. Octavi aprofità la conducta d'Antoni hàbilment per a fer–se propaganda. En aquesta situació es trobaven quan, aquell mateix any, Antoni lliurà a Cleòpatra i als fills d'ambdós algunes províncies orientals de Roma (Laci), la qual cosa el conduí a perdre qualsevol suport a Roma (Laci). Octavi, per tal de fer els seus últims partidaris infidels a Antoni, els intimidà amb un sacrilegi: llegí el testament d'Antoni lliurat a les vestals (possiblement falsificat) en públic, en el qual declarava els fills de Cleòpatra els seus hereus. Arran d'això, el Senat declarà la guerra a Cleòpatra i enemic públic Marc Antoni.
Així doncs, Octavi havia aconseguit transformar la lluita contra un rival polític en una guerra de Roma (Laci) contra un enemic extern. El primer xoc entre ambdós rivals dugué aviat la resolució del conflicte. A la batalla d'Àccium, que ocorregué a l'entrada del golf ambraci de l'Epir el 2 de setembre de l'any 31 aC, Octavi guanyà a Antoni i Cleòpatra en un enfrontament entre les seves forces i les d'Agripa i Octavi, el qual, presumptament, es marejà a la coberta del seu vaixell durant el combat. L'any següent, amb la conquesta d'Alexandria (Egipte), l'annexió d'Egipte com a província romana i el suïcidi d'Antoni i Cleòpatra, acabà la guerra entre ambdós pel poder i, també, un (1) segle de guerres civils romanes. Com a símbol d'aquest fet, que per fi la pau imperava a tot l'Estat, s'enllestí, el 12 de gener de l'any 29 aC, l'arc de triomf del déu romà Janus al Fòrum romà. Aquest fet ocorregué fins a tres (3) vegades en el darrer segle d'història de Roma (Laci).
Cèsar August
Cèsar August
El 13 de gener de l'any 27 aC començà a Roma (Laci) un acte d'estat de diversos dies de duració que oficialment posà fi a l'estat d'excepció de la Guerra Civil. Amb aquest fet es restaurava, formalment, l'antic ordre de la República, però de fet s'establí un ordre monàrquic completament nou: l'Imperi romà sota la forma del Principat. A proposta del senador Luci Munaci Planc, el Senat romà lliurà a Octavi aquell mateix 16 de gener el nou títol honorífic d'August, el qual acabaria eclipsant el seu nom real.
En els anys posteriors a Àccium (Acarnània, Grècia) el nou emperador es topà amb tres (3) grans reptes: la construcció del nou Estat imperial, enfortir tant internament com externament la seguretat de l'Imperi i garantir–se la successió, per a assegurar la continuació de la seva obra després de la seva mort. I en aquell acte August ho aconseguí tot, aquell acte no només marcà l'inici dels seus quaranta (40) anys de govern com a emperador, sinó que també marcà l'inici d'una nova era de la història de Roma (Laci).
La instauració del Principat
La instauració del Principat
El problema
El problema
Quan Octavi tornà a Roma (Laci) des de les províncies orientals l'estiu del 29 aC, es trobà amb el mateix problema amb què es trobà Juli Cèsar quinze (15) anys abans: el de crear una organització de l'Estat que fos acceptable per a la ideologia republicana de feia més de quatre-cents (>400) anys que proporcionava als romans un bon enteniment dels seus drets i, tanmateix, la realitat era que el poder fàctic, des de feia setanta (70) anys, no depenia ni del Senat, ni dels cònsols ni d'altres institucions republicanes, sinó que depenia dels comandaments de les legions. Des de Màrius i Sul·la fins al Primer i Segon Triumvirat els comandants havien obtingut, cada vegada més, un poder extraordinari. Per això, per fer que aquest poder extraordinari dels dèspotes militars anés a favor del nou ordre, calia encabir–los legalment en la, fins aleshores, estructura de l'Estat. El simple restabliment de l'antiga República aristocràtica era impossible per a Octavi per dos (2) motius que no estaven en dubte: per una banda hi havia l'estrat social que menava la República, els patricis, que havia estat gairebé destruït per les guerres civils. De l'altra, l'expansió de l'Imperi necessitava un gran nombre de legionaris. Recaigué doncs en l'Imperi la tasca d'unir la majoria de les milícies romanes.
La solució
La solució
Després de l'anarquia de les dècades anteriors, els romans, tradicionalment oposats contra tota mena de poder en mans d'un (1) sol home, estigueren disposats a posar tot el poder militar en mans d'una (1) sola persona. Llavors August s'avançà, però prou intel·ligentment com per no reclamar el títol de rei, sinó que buscà unir totes les forces republicanes al voltant seu, cosa que no li donava poders reials però que li permetia al mateix temps presentar–se com el cabdill de la República. Com ja havia demostrat en el combat contra Marc Antoni, tornà a mostrar que era un mestre de la propaganda.
Al capaltard de la seva vida feu aquesta descripció del seu règim:
En els meus VI i VII consolats (és a dir: 28 i 27 aC), després que hagués posat fi a la guerra civil, jo, que havia arribat al poder amb el màxim suport públic, portí l'Estat fora de la meva influència i de nou a la lliure elecció del Senat i del poble romà. Per això, essent la meva recompensa, fui anomenat August per decisió del Senat. (...)
Realitat i propaganda
Realitat i propaganda
De fet, quan Octavi tornà a Roma (Laci) el que buscava era reforçar les antigues nissagues patrícies i reforçar l'autoritat de les institucions republicanes. Per tal d'aconseguir–ho, expulsà del Senat cent noranta (190) membres que no hi encaixessin pel seu origen social (bé perquè eren cavallers o plebeus designats per Cèsar) alhora que omplia els seients buits del Senat amb gent d'origen patrici. S'autoproclamà princeps senatus, president del Senat, títol que ja se li havia concedit anteriorment i que solament el designava com a primus inter pares, el primer entre els iguals. D'aquest títol en sorgí la designació de Principat per designar l'era del govern d'August, que més o menys significa el mateix que «el govern del primer dels ciutadans». El nou princeps causà un gran impacte entre la població de Roma (Laci) quan, l'any 28 aC, decidí derogar totes les lleis del Segon Triumvirat.
El 13 de gener de l'any 27 aC, el primer dia de l'acte d'estat que celebrava la fi de la Guerra Civil, Octavi posà de nou en mans del «purgat» Senat l'autoritat per damunt de totes les forces militars de les províncies. Amb això, l'instaurà de nou com a l'òrgan de poder central de tot l'Imperi. La República, formalment, havia estat reinstaurada i la versió propagandística d'August arribà a ser tan convincent (i convenient), que arreu es parlava de la res publica restituta, la república reinstaurada.
El mateix dia, emperò, el Senat tornà a confiar el govern sobre la meitat de les províncies a Octavià, i precisament era el govern de les províncies perifèriques, allà on hi havia estacionades les legions, el que li fou confiat. Com que Octavià, mitjançant els llegats, mantenia el comandament fàctic sobre totes les legions, seguia sent de facto l'únic cap de l'exèrcit i l'únic patró de la clientela de l'exèrcit i tot això ho feu dins de la legalitat vigent, tot i que forçant–la i pràcticament saltant–se–la. L'Imperi, per tant, es dividí entre les províncies d'August i les províncies del Senat. Amb el consolat vitalici que obtingué l'any 19 aC, esdevingué també la màxima autoritat dels governadors.
Un altre element republicà del nou ordre fou la reinstauració de l'anualitat de les magistratures. Un (1) dels dos (2) consolats normalment era exercit pel princeps mateix. Això canvià amb la revisió de la llei bàsica del Principat de l'1 de juliol de l'any 23 aC, amb la qual August prescindí del consolat durant dos (2) anys. En comptes d'això, s'atribuí la tribunicia potestas vitalícia, però no del càrrec públic designat pels Comicis centuriats, sinó només de la seva autoritat. Fent això obtingué el dret de consultar als comicis, de suggerir lleis i de vetar les decisions del Senat. Per tot això, el Principat fou, de fet, una monarquia encoberta, un compromís difícil d'equilibrar: August prescindia del poder absolut i deixava als patricis del Senat prendre'n part, alhora que exercia en solitari les funcions més importants de l'estat i el comandament de l'exèrcit.
Concessió del nom d'August
Concessió del nom d'August
El títol honorífic d'August[3] que li concedí el Senat l'últim dia de l'acte d'estat de l'any 27 aC es basava en els auguris, un acte de culte per interpretar la voluntat dels déus que el mite atribueix a Ròmul. Per tant, aquest títol igualava el seu posseïdor amb el llegendari fundador de Roma (Laci) i dotava el màxim poder de l'Estat d'una aura sagrada que els cònsols de l'era republicana mai no tingueren. Aquesta tendència de lligar el poder estatal amb el poder diví es consolidà quan, l'any 13 o 12 aC, morí Lèpid, antic company d'August del triumvirat, el qual, després de ser exiliat, havia pogut mantenir el títol de Pontífex Màxim. August prengué també aquesta funció i, amb això, també esdevingué el gran pontífex del culte estatal romà i passà a tenir competència en totes les esferes de la religió romana. L'any 2 aC el Senat finalment li atorgà el títol de pater patriae (pare de la pàtria) del qual n'estava especialment orgullós, ja que era molt més que un simple títol honorífic, perquè feia creure a tothom que l'emperador tenia la mateixa autoritat sobre tots els ciutadans de l'Imperi que la que tenia un cap de família romà, un pater familias, sobre els seus familiars.
Acceptació del nou règim
Acceptació del nou règim
El nou règim fou acceptat pels romans sense cap queixa. Només les famílies patrícies de l'antic Senat republicà, les quals veien en August un membre aliè a la seva classe, podien amb prou feines alegrar–se del seu derrocament hipotètic. Algunes fonts diuen que una vegada August s'arriscà a entrar només amb una armadura sota la toga al Senat i que només rebé alguns senadors després d'haver–los escorcollat. Algunes conjures com la del cunyat de Mecenes, Aulus Terenci Varró Murena, i Fannius Caepio, que fou descoberta l'any 23 o 22 aC, mostren que la política d'August encara suscitava una oposició considerable després del seu nomenament com a princeps. Com que el moment exacte de la conjura no fou datat, encara avui no s'ha aclarit si fou el factor que causà o bé la conseqüència dels ajustaments de l'any 23 aC en el Principat.
Només es demostrà, en part, que el nou règim havia estat finalment acceptat en el fet que August mostrava respecte a les institucions republicanes i als antics costums, els mos maiorum, i drets. Els romans podien dir que l'antiga República i les seves institucions seguien existint, però aquells qui hi estaven políticament interessats descobrien la propaganda d'August en aquestes afirmacions. Foren decisives les simples realitats que el Principat funcionés (a diferència dels règims de Sul·la i Cèsar) i que no hi hagués cap alternativa realista a August. Un altre factor decisiu que no es pot subestimar és el temps: August governà més de quaranta (>40) anys en solitari, més temps que qualsevol altre predecessor seu. Els romans s'acostumaren en tot aquest temps al règim del primer ciutadà. Quan morí August, gairebé no hi havia romans que recordessin l'antiga República. Amb la creació del Principat s'establí un llarg període de pau interna i prosperitat. El nou règim d'August hauria de perdurar tres-cents (300) anys (fins a l'arribada de Dioclecià al poder).
Reorganització econòmica i social
Reorganització econòmica i social
Una tasca tan exigent com la reforma de l'estat era l'estabilització interna i externa de l'Imperi, la recuperació econòmica, el restabliment de la llei i l'ordre a Roma (Laci) i les províncies, i la protecció de les fronteres. Les condicions per un auge econòmic després d'Àccium (Acarnània, Grècia) eren millors que en les dècades anteriors. August pogué llicenciar més d'una tercera (>1/3) part de les LXX legions romanes que l'any 31 aC encara servien, és a dir, prop de vuitanta mil (circa 80.000) homes dels dos-cents trenta mil (230.000) que tenia l'exèrcit. Un exèrcit tan gran en temps de pau no només era massa gran i costós, sinó que deixar massa soldats en servei també representava un perill potencial.
A diferència de dotze (12) anys abans, en què havia hagut de recórrer a confiscacions per indemnitzar els veterans de guerra, ara podia fer servir l'immens botí que li havia caigut a les mans, és a dir, l'erari egipci, per comprar terres. Així és com sorgí a Itàlia i a les províncies una classe de pagesos que li eren lleials. Els seus seguidors a Roma (Laci) foren coberts de diners i càrrecs (per exemple al nou Senat). Així, August creà les noves classes socials en què les bases del Principat haurien de reposar.
Reorganització de les províncies
Reorganització de les províncies
A les províncies, les quals s'havien trobat fins aleshores constantment afectades pel pagament de tributs, els moviments de tropes i els exèrcits de pas, tornà una certa prosperitat, ja que el Principat creà una seguretat jurídica i impedí el saqueig a què les sotmetien els anteriors magistrats de la república. Els magistrats sempre s'havien rescabalat a les províncies dels costos que la seva carrera política causava a Roma (Laci). L'historiador Vel·lei Patercle descrigué l'eficàcia de la política d'August anys després de la seva mort de la següent manera:
«Els camps tornaven a estar protegits, els santuaris eren respectats, les persones gaudien de la pau i posseïen amb tota seguretat les seves propietats».
Tàcit i tot, que solia criticar amb duresa el Principat, reconeixia l'estabilització de l'economia i les condicions de vida com un dels seus grans mèrits i encara avui en dia es considera l'obra política d'August com a una obra exemplar.
Al començament del seu regnat August s'encarregà de la reorganització de les províncies en persona. Ja l'estiu de l'any 27 aC emprengué un viatge de diversos anys de durada pel nord–oest de l'Imperi perquè la Gàl·lia havia estat abandonada des de la conquesta de Cèsar. Després de reorganitzar–la, August conquerí les zones del nord–oest de la península Ibèrica que encara no pertanyien a l'Imperi i les incorporà a la Tarraconense. Passà els anys VIII i IX del seu consolat a Tàrraco (Tarragona). Durant el viatge de tornada a Roma (Laci) l'any 23 aC, August emmalaltí fins al punt que els seus cercles propers creien que moriria. Aconseguí sobreviure, però hagué de deixar de dirigir les legions en persona.
Polítiques per a la conservació de la moral i els bons costums
Polítiques per a la conservació de la moral i els bons costums
Una (1) de les característiques del regnat d'August fou un retorn als antics costums i l'antiga moral. L'any 19 aC August rebé del Senat el títol de cura morum, procurador de la moral. L'any següent establí una (1) llei on intensificava les penes per adulteri i introduïa uns deures de matrimoni. Ell mateix no havia predicat, en temps del seu ascens, amb l'exemple de les antigues virtuts romanes (la separació forçada de la seva dona Lívia del seu anterior marit n'és un exemple destacable). Tot i això, veia en els valors tradicionals un mitjà per arreglar la devastació espiritual dels temps de les guerres civils.
La dignitat i l'autoritat del Príncep exigien que August i la seva família fossin els primers a predicar amb l'exemple. Això el dugué a nombroses friccions amb la seva filla Júlia, la qual no es volia sotmetre a la moral del seu pare. L'any 2 aC el mateix August l'acusà d'adulteri davant del Senat i la desterrà a l'illa de Pandatària (Ventolene, Laci). Nou (9) anys després, el poeta Ovidi, autor de l'Art Amatòria, tingué el mateix destí i fou desterrat a Tomis (Mèsia Inferior, Romania), al mar Negre.
La imatge propagandística d'August com a patró romà a l'antiga, que procura pel benestar dels seus clients, trobà una manera molt destacable de manifestar–se en el seu vast programa d'obres públiques (publica magnificentia), el qual tingué lloc a Roma (Laci). En formaven part edificis funcionals com ara aqüeductes i un immens rellotge de sol, però sobretot obres representatives com ara el fòrum d'August, el teatre de Marcel i nombrosos temples, la utilitat dels quals era donar un exemple diari als romans de l'autoritat i el poder d'August. August mateix parla en un (1) informe dels vuitanta-dos (82) temples que feu construir en un (1) any. Virgili parla, a l'Eneida, dels tres-cents (300) temples que, en total, feu construir.
Obres
Obres
Res Gestae Divi Augusti – Autobiografia breu del seu govern
De vita sua – Autobiografia (perduda)
Sicilia – oda èpica en hexàmetres
Ajax – Tragèdia
Família d'August
Família d'August
Gai Octavi, casat per primer cop amb Ancària i en segones noces amb Àcia (filla de Marc Aci Balb i de Júlia Major, germana de Juli Cèsar)
(d'1) Octàvia Major
(de 2) Octàvia Menor
(de 2) Octavi August, casat tres (3) vegades amb Clòdia, Escribònia i Lívia Drusil·la
(de 2) Júlia, casada amb Marc Marcel, Marc Vipsani Agripa i amb Tiberi: fills només amb el segon
Gai Cèsar, casat amb Clàudia Livil·la (germana de Germànic Cèsar)
Luci Cèsar, promès a Emília Lèpida (mort sense casar–se)
Júlia, casada amb Luci Emili Paul·le
Marc Emili Lèpid, casat amb Drusil·la (filla de Germànic Cèsar)
Emília Lèpida, promesa a Luci Cèsar, casada amb Api Juni Silà i amb Drus Cèsar
Agripina Major, casada amb Germànic Cèsar
Neró Cèsar, casat amb Júlia Drusa, filla de Drus Menor, neta de Tiberi
Drus Cèsar, casat amb Emília Lèpida
Gai Cèsar «Calígula»
Agripina Menor, casada amb Gneu Domici Ahenobarb
Drusil·la, casada amb Luci Cassi i després amb Marc Emili Lèpid
Júlia Livil·la, casada amb Marc Vicini i amb Quintili Var
Notes
Notes
↑ L'inici i final del seu regnat són dates contemporànies. Durant la vida d'August es feu ús de dos (2) calendaris diferents: el calendari romà republicà fins al 45 aC i el julià a partir del 45 aC. En desviar–se de les intencions de Juli Cèsar, August culminà la seva restauració del calendari julià el 4 de març. La correspondència entre el calendari julià prolèptic i el calendari que se seguia a Roma (Laci) no es coneix amb certesa per als anys anteriors al 8.
Referències
Referències
↑ Marimon, S. «August, dos mil anys de llegat imperial». Ara, 19 d'agost de 2014.
↑ Rollin, Charles; Crevier, Jean Baptiste Louis: The Roman history from the foundation of Rome to the battle of Actium (en anglès). J. and P. Knapton, 1750, pàg. 114.
↑ Suetoni; Osgood, Josiah: A Suetonius Reader: Selections from the Lives of the Caesars and the Life of Horace (en anglès). Bolchazy–Carducci Publishers, 2011, pàg. XXXII. ISBN 0865167168.
August de Prima Porta (segle I)
Dibuix d'un bust de Juli Cèsar (100–44 aC)
Bust de Marc Antoni (83–30 aC)
Membres de la família imperial, relleu a la cara sud de l'Ara Pacis, Roma.
El passat dimecres 22 de setembre de 2021 es commemorà el seixanta-unè aniversari de la proclamació de la República de Mali com a estat nacional independent envers França el 22 de setembre de 1960.
Mali és un estat de l'Àfrica Occidental que limita amb Mauritània i Algèria al nord, amb el Níger a l'est, amb Burkina Faso, Costa d'Ivori i Guinea al sud i amb el Senegal i Mauritània a l'oest. El punt més elevat és el Mont Hombori (1.155 m) situat a la part central del país. És un estat sense litoral de l'Àfrica Occidental i és el setè país més extens de l'Àfrica, la seva grandària és d'un milió dos-cents quaranta mil quilòmetres quadrats (1.240.000 km²) i la seva població és d'uns catorze milions i mig d'habitants (circa 14.500.000 h.) el 2009. La seva capital és Bamako.
Constituït per vuit (8) regions, Mali té les seves fronteres del nord en el centre del Sàhara, mentre que la regió meridional, on viu la major part dels seus habitants, està propera als rius del Níger i Senegal. L'estructura econòmica del país se centra en l'agricultura i la pesca. Malgrat que alguns dels seus recursos naturals són l'or, l'urani i la sal, és considerat un dels països més pobres del món.
L'actual territori de Mali fou seu dels tres (3) imperis de l'Àfrica Occidental que controlaven el comerç transaharià: l'Imperi de Ghana, l'Imperi de Mali (del que Mali prengué el seu nom) i l'Imperi Songhai. El 1880 caigué sota el control de França i passà a formar part de la colònia del Sudan francès. El 1959 aconseguí la seva independència juntament amb el Senegal, i es convertí així en la Federació de Mali, la qual es desintegraria un (1) any després. Després d'un temps en el qual només existia un partit polític, un cop d'estat el 1991 portà a la redacció d'una nova constitució i a l'establiment de Mali com una nació democràtica amb un sistema pluripartidista. Prop de la meitat de la població viu sota el llindar de la pobresa internacional, establert en un dòlar i vint-i-cinc cèntims (1,25 $) per dia.[1]
Història
Història
Article principal: Història de Mali
Mali té una història rica i relativament ben coneguda. Quatre (4) imperis se succeïren: l'imperi de Ghana, l'imperi de Mali, l'imperi Songhai i l'imperi peul de Macina.
A partir de la invasió dels francesos el 1880, Mali esdevingué una colònia (el Sudan francès). El 4 d'abril de 1959 es creà la Federació de Mali amb el Senegal (independent el juny del 1960), però que fou dissolta l'any següent i la República de Mali fou proclamada per Modibo Keita el 22 de setembre de 1960.
El 1968 el govern de Modibo Keita fou víctima d'un cop d'estat dirigit per un grup d'oficials encapçalats per Moussa Traoré, que instaurà una dictadura que es mantingué fins al 1991. Aquest règim fou enderrocat pel general Amadou Toumani Touré, qui després d'un període de transició restaurà la democràcia amb un govern provisional que s'establí per organitzar la transició. La nova constitució fou aprovada per referèndum el 14 de febrer de 1992. Alpha Oumar Konaré esdevingué el vencedor de les primeres eleccions lliures des de la independència.
El febrer de 1993 Moussa Traoré fou condemnat a mort; fou alliberat d'aquesta condemna el 1997. Aquest mateix any Konaré fou reelegit a les eleccions del maig del 1997. El maig del 2002 el general Amadou Toumani Touré, candidat de l'oposició, fou triat a la segona volta president de la República.
Recentment, el govern de Mali, a causa d'afrontar diverses rebel·lions dels tuaregs producte de la repressió i la marginalitat en què aquests han estat obligats a viure, es produí una gran rebel·lió entre els anys 1990 i 1995, però el 1994 amb els acords de pau el govern assolí integrar a les seves tropes a mil cinc-cents (1.500) rebels i altres quatre mil vuit-cents seixanta (4.860) tornaren a la vida civil. Malgrat això, els acords no foren respectats i una nova rebel·lió es produí entre els anys 2007 i 2009 que costà vint mil (20.000) vides al Níger i a Mali.
Cop d'estat de l'agost del 2020
Cop d'estat de l'agost del 2020
El dimarts 18 d'agost de 2020 el president Ibrahim Boubacar Keita i Boubou Cisse, el primer ministre del país foren detinguts per militars rebels que rebien el suport de manifestants que feia mesos que demanaven la seva dimissió. Foren presos al palau presidencial i foren portats a Kati, a quinze quilòmetres (15 km) de Bamako.[2][3] Moussa Faki Mahamat, president de la comissió de la Unió Africana i Emmanuel Macron, president francès, han criticat aquest cop d'estat i han demanat que es tornin a posar al poder els membres del govern deposats pels rebels militars.[2] Entre els dies 10 i 15 de juliol de 2020 hi hagué a Mali greus disturbis sagnants després d'una manifestació convocada pel Moviment del 5 de juny. Ja el 21 de març de 2012 hi havia hagut una rebel·lió de militars al campament de Kati ja que el govern que hi havia en aquell moment no havia pogut frenar els rebels tuaregs ni l'arribada al país de jihadistes. Aquest anterior cop d'estat significà la caiguda de l'expresident Toumani Touré i que el nord del país fos ocupat per grups islamistes armats durant nou (9) mesos fins que en foren expulsats per una intervenció armada internacional capitanejada per França el gener del 2013.[2]
Govern i política
Govern i política
Mali és una democràcia constitucional governada per la constitució del 12 de gener de 1992, que fou revisada el 1999. La constitució estableix una divisió de poders entre el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. El sistema de govern pot ser descrit com semipresidencialista.
El poder executiu és representat pel president, qui regeix per un mandat de cinc (5) anys i està limitat a dues (2) legislatures. El president exerceix també de cap d'Estat i comandant en cap de les forces armades. El primer ministre, designat pel president, exerceix el paper de cap de govern i nomena al seu torn als integrants del Consell de Ministres. L'Assemblea Nacional unicameral és l'únic cos legislatiu de Mali i està integrat per cent seixanta (160) diputats triats per a un mandat de cinc (5) anys. Després de les eleccions de 2007 l'Aliança per la Democràcia i Progrés aconseguí cent tretze (113) dels cent seixanta (160) escons de l'assemblea.[4] L'assemblea celebra dues (2) sessions regulars cada any durant les quals es debaten i voten les legislacions presentades per un (1) membre de la cambra o pel govern.
La constitució de Mali estableix la independència judicial, però el poder executiu exerceix influència sobre el poder judicial en virtut de la seva facultat de designar jutges i supervisar tant les funcions judicials com l'aplicació de lleis. Els tribunals de major jerarquia són la Cort Suprema, que té competències judicials i administratives, i un Tribunal Constitucional independent que proporciona control jurisdiccional dels actes legislatius i serveix com a àrbitre electoral. Existeixen diversos tribunals menors, encara que els caps dels llogarets i els ancians s'encarreguen de resoldre els conflictes locals en els llogarets.
Relacions exteriors i forces armades
Relacions exteriors i forces armades
Després de la independència assolida el 1960, Mali seguí el camí del socialisme i estigué alineada ideològicament amb el bloc comunista, però amb el pas del temps, la seva política de relacions exteriors ha passat a ser cada vegada més pragmàtica i prooccidental. Des de l'establiment d'una forma democràtica de govern l'any 2002, les relacions amb l'oest en general i amb els Estats Units en particular, han millorat significativament. El país té una llarga relació amb França, expotència colonial, però és ambivalent.
Participa activament en organitzacions regionals com la Unió Africana. Una de les principals metes de la política de relacions exteriors de Mali és treballar per controlar i resoldre conflictes regionals en països com Costa d'Ivori, Libèria i Sierra Leone. La població se sent amenaçada pel potencial de propagació de conflictes en els estats limítrofs i les seves relacions amb aquests són sovint reticents. La inseguretat general respecte a les fronteres del nord, incloent el bandolerisme i el terrorisme transfronterer, és un tema preocupant en les relacions regionals.
Les seves forces armades estan constituïdes per les forces terrestres i la força aèria, així com la Gendarmeria paramilitar i la Guàrdia republicana, tots aquests sota el control del Ministeri de Defensa i Veterans, comandat per un civil. Els militars estan mal pagats, pobrament equipats i sotmesos a un règim de racionament.
L'organització de l'exèrcit fou modificada amb la incorporació de forces irregulars tuaregs en l'exèrcit seguint un acord signat el 1992 entre el govern i les forces rebels tuaregs. Els militars no influïren en la política nacional des de la transició democràtica del 1992. Però cal tenir en compte que l'expresident, Amadou Toumani Touré, era un ex general de l'exèrcit i, segons sembla, gaudia de suport militar generalitzat. Durant l'informe anual de drets humans realitzat el 2003, el Departament d'Estat dels EUA qualificà el control civil de les forces de seguretat com a eficaç, però prengué nota d'alguns «casos en els quals els elements de seguretat actuaren sense permís de l'autoritat governamental».
No obstant això, el 22 de març de 2012 les forces militars de Mali donaren un nou cop d'estat; dissolgueren les institucions, i assumiren el control del país al·legant una falta de fermesa del govern per combatre la insurrecció tuareg al país des del gener del 2012. Cheick Modibo Diarra, primer ministre transitori de Mali, fou arrestat pels soldats que participaren en el cop d'estat del passat mes de març, liderat pel militar Amadou Sanogo. Després de la seva detenció, Modibo Diarra presentaren la seva dimissió i la de tot el seu equip de govern.[5]
Organització territorial
Organització territorial
Mali està dividit en deu (10) regions administratives i un (1) districte. Aquestes divisions porten el nom de la ciutat principal de cada zona. Les cinc (5) regions del nord, Gao, Kidal, Ménaka, Tombuctú, Taoudénit representen dos terços (2/3) de la superfície del país, amb només el deu per cent (10%) de la seva població. El sud del país està dividit a les regions de Kayes, Kulikoró, Mopti, Segú, Sikasso i el districte de Bamako.[6] Cada regió té un (1) governador, i al seu torn, les deu (10) regions es subdivideixen en cinquanta-sis (56) cercles i set-centes tres (703) comunes.[7]
La divisió territorial heretada de la colonització es reformà i descentralitzà per transferir les competències a les col·lectivitats administratives amb la finalitat que els interessos locals siguin gestionats el més a prop possible de la població, amb una consulta popular que ha permès la creació de comunes, les quals reuneixen diversos pobles i fraccions de territori seguint criteris ben definits.[8]
El govern de Mali creà una direcció nacional de les col·lectivitats territorials en el si del Ministeri de l'Administració Territorial i de la Col·lectivitats Locals (MATCL). Aquesta institució està encarregada del seguiment i engegada de la descentralització i el reforç de les capacitats col·lectives territorials, així com dels dispositius de suport tècnic i de suport financer.
Geografia
Geografia
Mali és un estat sense litoral situat a l'Àfrica Occidental, al sud–oest d'Algèria. Amb una superfície d'un milió dos-cents quaranta mil quilòmetres quadrats (1.240.000 km²), es troba en el lloc número XXIV de la llista de països per superfície, i la seva grandària és similar al de Sud–àfrica i Angola. La major part del país forma part del sud del Sàhara, per la qual cosa és calorós i, comunament, es formen les tempestes de sorra durant les estacions seques. El país s'estén al sud–oest a través del Sahel fins a la sabana sudanesa. El territori de Mali és en la seva majoria pla, encara que a vegades aquesta planúria és interrompuda per pujols rocosos. L'Adrar dels Iforas es troba en el nord–est, i els relleus més importants són els Monts de Hombori —que sobrepassen els mil metres (>1.000 m) d'altitud— al sud–est i els monts Bambouk i Manding, al sud–oest.
Els recursos naturals d'aquest país són considerables, i l'or, l'urani, els fosfats, el caolí, la sal i la pedra calcària són els més explotats. Mali ha de fer front a problemes mediambientals com la desertificació, la desforestació, l'erosió del sòl, i l'aigua contaminada.
Clima i medi ambient
Clima i medi ambient
El clima del país varia de subtropical al sud a àrid al nord. La major part del país pateix d'insignificants precipitacions, per la qual cosa les sequeres són freqüents. Des de final de juny a principi de desembre és la temporada plujosa. Durant aquest lapse de temps les inundacions del riu Níger són comunes.
Els principals biomes presents a Mali són el desert, al nord, i la sabana, al sud. Segons WWF, les principals ecoregions de Mali són, de nord a sud:
A més, estan presents la muntanya xeròfila del Sàhara occidental a les muntanyes del nord (Adrar dels Iforas), i la sabana inundada del delta interior del Níger–Bani en la confluència d'aquests dos rius, en el centre del país. Al nord, la flora i fauna de Mali, és distintiva del clima desèrtic: plantes xeròfiles, petits arbusts, rèptils i alguns insectes. Més al sud, gràcies a la influència del riu Níger, la flora i fauna típica de les sabanes predomina amb plantes com les acàcies i la sericura. A més, en aquesta zona es troba una major diversitat d'animals, des d'aus i petits mamífers, fins a animals com els elefants.[9]
Economia
Economia
Article principal: Economia de Mali
Mali és un dels països més pobres del món, amb el seixanta-cinc per cent (65%) del seu territori cobert per desert o semidesert, a més d'una pèssima distribució de la riquesa. L'activitat econòmica es concentra a la vall del riu Níger. Amb un ingrés per capita mitjà de mil cinc-cents dòlars (1.500 $) anuals.[10] Entre els anys 1992 i 1995 el govern implementà un programa d'ajust econòmic que resultà en el creixement de l'economia i la reducció de balanços negatius. El pla incrementà les condicions econòmiques i socials, i li permeté unir–se a l'Organització Mundial del Comerç el 31 de maig de 1995. El producte intern brut (PIB) s'ha elevat des de llavors: el 2002 ascendia a tres mil quatre-cents milions de dòlars (3.400.000.000 $), i el 2005 s'incrementà a cinc mil vuit-cents milions de dòlars (5.800.000.000 $), la qual cosa donà com a resultat una taxa de creixement anual del disset coma sis per cent (circa 17,6%), aproximadament.
La clau de l'economia de Mali és l'agricultura. El cotó és la collita més exportada del país, i s'exporta al Senegal i a Costa d'Ivori.[11] Durant el 2002 es produïren sis-centes vint mil tones (620.000 t) de cotó, però els preus d'aquest cultiu disminuïren significativament des del 2003. A més de cotó, es produeix arròs, mill, blat de moro, verdures, tabac i collites d'arbre. L'or, el bestiar i l'agricultura sumen el vuitanta per cent (80%) de les exportacions. El vuitanta per cent (80%) dels treballadors són emprats en l'agricultura, mentre que el quinze per cent (15%) ho fan en el sector de serveis. No obstant això, les variacions estacionals deixen sense ocupació temporal a molts dels treballadors agropecuaris.
El 1991, amb l'ajuda de l'Associació Internacional de Foment, Mali relaxà el compliment dels codis d'explotació minera, la qual cosa portà a un interès renovat i inversió estrangera en la indústria minera. L'or s'extreu a la zona sud, la qual té la tercera taxa de producció d'or més gran de l'Àfrica (després de Sud–àfrica i Ghana). L'aparició de l'or com el principal producte d'exportació des del 1999 ajudà a mitigar l'impacte negatiu de la crisi del cotó i de Costa d'Ivori. Altres recursos naturals són el caolí, la sal, el fosfat i la calcària.
L'electricitat i l'aigua són mantinguts per Energie du Malí, o EDM, i els tèxtils són produïts per la Industry Textile du Malí, o ITEMA. Mali fa un ús eficient de la hidroelectricitat, que proveeix més de la meitat (>1/2) de l'energia elèctrica del país. El 2002 es generaren més de set-cents quilowatts per hora (>700 kWh) d'energia hidroelèctrica.
El govern estimula en la inversió estrangera, en els camps del comerç i la privatització. Mali començà la seva reforma econòmica signant acords el 1988 amb el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Entre els anys 1988 i 1996 el govern de Mali reformà gran part de les empreses públiques. Des de l'acord, setze (16) empreses foren privatitzades, dotze (12) parcialment privatitzades i vint (20) liquidades. El 2005 el govern de Mali li atorgà una empresa de ferrocarrils a la companyia nord–americana Savage Corporation. És membre de l'Organització per a l'Harmonització a l'Àfrica del Dret Mercantil (OHADA).[12]
Demografia
Demografia
El juliol del 2009 la seva població total estava estimada en tretze milions d'habitants (13.000.000 h.), amb un creixement anual del dos coma set per cent (2,7%).[13] La població és predominantment rural (seixanta-vuit per cent [68%] el 2002), i entre el cinc per cent i el deu per cent (5%–10%) és nòmada. Més del noranta per cent (>90%) de la població viu al sud del país, especialment a Bamako, la capital i la ciutat més gran del país, amb més d'un milió d'habitants (>1.000.000 h.).
El 2007 prop del quaranta-vuit per cent (circa 48%) dels malians tenia menys de quinze (<15) anys, el quaranta-nou per cent (49%) entre quinze i seixanta quatre (15–64) anys, i el tres per cent (3%) restant seixanta-cinc (65) o més. L'edat mitjana era de quinze coma nou (15,9) anys. La taxa de natalitat el 2007 fou de quaranta-nou coma sis (49,6) naixements per cada mil habitants (1.000 h.), i la taxa de fertilitat, de set coma quatre (7,4) naixements per dona. La taxa bruta de mortalitat aquest mateix any fou de setze coma cinc (16,5) morts per cada mil habitants (1.000 h.). L'esperança de vida en néixer és de quaranta-nou coma cinc (49,5) anys (quaranta-set coma sis [47,6] per als homes i cinquanta-u coma cinc [51,5] per a les dones). El país compta amb una de les taxes de mortalitat infantil més altes del món, amb cent sis (106) morts per cada mil (1.000) naixements.
La població de Mali abasta un gran nombre de grups ètnics subsaharians, dels quals la majoria posseeixen concordances històriques, culturals, lingüístiques i religioses. El bambara, per lluny, és el grup ètnic més extens, conformant el trenta-sis coma cinc per cent (36,5%) de la població. En conjunt, els bambaras, els soninkés, els khassonkés i els malinkés (tots ells part del grup mandé) constitueixen el cinquanta per cent (50%) de la població. Altres grups significatius són el peul (disset per cent [17%]), el voltaic (dotze per cent [12%]), el songhai (sis per cent [6%]) i els tuaregs i moros (deu per cent [10%]). Històricament, Mali ha gaudit de bones relacions interètniques; no obstant això, existeixen tensions entre els songhai i els tuaregs.
L'idioma oficial de Mali és el francès, però una quantitat nombrosa (quaranta [40] o més) de llengües africanes són àmpliament usades per diversos grups ètnics. Prop del vuitanta per cent (circa 80%) de la població de Mali es pot comunicar en bambara, que és la principal llengua vehicular i l'idioma del comerç. Al nord del país (Azawad) són demogràficament importants les llengües songhai i les llengües tuaregs.
Religió
Religió
El noranta per cent (90%) dels maliencs són, segons estimacions, musulmans i la major part d'aquests són sunnites; aproximadament el cinc per cent (circa 5%) de la població és cristiana (dos terços [2/3] de l'Església catòlica i un altre terç [1/3] protestant); el cinc per cent (5%) restant correspon a creences animistes tradicionals o indígenes.[14] L'ateisme i l'agnosticisme no són gaire comuns entre els maliencs, la majoria dels quals practica la seva religió diàriament.
D'acord amb l'estudi anual del Departament d'Estat dels Estats Units sobre llibertat religiosa, l'islam practicat al país pot ser considerat moderat, tolerant i adaptat a les condicions locals. Les dones participen en activitats econòmiques, socials i polítiques, i generalment no utilitzen el burka. La constitució estableix que Mali és un estat laic i proporciona llibertat religiosa, i el govern respecta en gran part aquest dret. La relació entre musulmans i practicants de minories religioses pot considerar–se amigable i els grups de missioners estrangers (tant musulmans com no musulmans) són tolerats. Les festivitats cristianes, igual que les musulmanes, estan reconegudes oficialment i se celebren sense cap mena de problema.
Educació
Educació
L'educació és gratuïta i obligatòria durant nou graus, entre els set i els setze (7–16) anys. El sistema abasta sis (6) anys d'educació primària, que comencen als set (7), seguits de sis (6) anys d'educació secundària. No obstant això, la taxa d'inscripcions a l'escola primària és baixa, en gran part perquè les famílies no tenen els recursos necessaris per cobrir el cost d'uniformes, llibres i altres requisits necessaris per assistir a classes. L'any escolar 2000–2001, la taxa d'inscripció a l'escola primària era del seixanta-u per cent (61%) (setanta-u per cent [71%] en nens i cinquanta-u per cent [51%] en nenes); a la fi de la dècada del 1990, la quantitat d'inscrits a l'educació secundària era tan sols del quinze per cent (15%) (vint per cent [20%] en homes i deu per cent [10%] en dones). El sistema educatiu sofreix de manca d'escoles en zones rurals, així com de l'escassetat de materials i professors. Estimacions revelen que entre el vint-i-set per cent i el quaranta-sis coma quatre per cent (27%–46,4%) dels habitants pateixen d'analfabetisme, amb un descens significatiu d'aquest percentatge en les dones respecte als homes.
Salut
Salut
Malí fa front a nombrosos desafiaments en l'àmbit de la salut relacionats amb la pobresa, la desnutrició, la higiene i el sanejament ambiental inadequat. Els indicadors de salut i desenvolupament de Mali es troben entre els pitjors del món. L'any 2000, només el seixanta-tres per cent (63%) de la població tenia accés a aigua potable i el seixanta-nou per cent (69%) a algun tipus de servei sanitari. El 2001 la suma de les despeses del govern en salut fou de mitjana quatre dòlars (4 $) per càpita. Les instal·lacions mèdiques malianes són molt limitades i la disponibilitat de medicines és molt escassa. La malària i altres malalties transmeses per artròpodes són freqüents al país, així com el nombre de malalties infeccioses com el còlera i la tuberculosi. La població també sofreix d'una alta taxa de desnutrició infantil i una baixa taxa d'immunització. Segons una estimació, aquest any l'u coma nou per cent (1,9%) de la població adulta i infantil estava afectada per la VIH/Sida, una de les taxes més baixes de l'Àfrica.
Esports
Esports
Vegeu també: Selecció de futbol de Mali
L'esport més popular a Mali és el futbol, que cobrà major importància des que el país organitzà la Copa Africana de Nacions el 2002. La major part de les ciutats tenen competicions regulars i els equips més populars nacionalment són el Djoliba AC, el Stade Malien i el Real Bamako, tots situats a la capital del país. Els partits informals són jugats sovint pels joves amb boles de drap com a pilota. El país ha aportat diversos jugadors notables a equips francesos, incloent a Seydou Keita i Jean Tigana. Frédéric «Fredi» Kanouté, nomenat com el Jugador Africà de l'Any 2007, que jugà en la Primera Divisió d'Espanya, pel Sevilla FC i actualment juga en el Beijing Guoan de la Super Lliga Xinesa. Altres jugadors que actualment formen part d'algun equip important d'Espanya, són Mahamadou Diarra, capità de la selecció nacional de Mali, exjugador del Reial Madrid i Seydou Keita pel FC Barcelona. A més, jugadors oriünds del país que participen en equips europeus són Mamady Sidibe pel Stoke City Football Club, Mohamed Sissoko pel Juventus, Sammy Traoré en el Paris Saint–Germain, Adama Coulibaly en l'AJ Auxerre, Kalifa Cissé i Jimmy Kébé pel Reading Football Club, i Dramane Traoré pel Lokomotiv Moscou. El bàsquet és un altre esport important a Mali;[15] la Selecció femenina de bàsquet, liderada per Hamchetou Maiga, jugadora dels Sacramento Monarchs, competí en els Jocs Olímpics de Pequín 2008.[16] La lluita (la lutte), també és un joc practicat habitualment, encara que en els últims anys n'ha anat decaient la popularitat. L'oware, una variant del mancala, també és un passatemps comú.
Cultura
Cultura
Les tradicions musicals de Mali deriven dels griots (o Djeli), coneguts com a «Guardians de la memòria»,[17] que exerceixen la funció de transmetre la història del seu país. La música de Mali és diversa i posseeix diferents gèneres. Alguns músics influents són Toumani Diabaté i Mamadou Diabaté, intèrprets de kora, el guitarrista Ali Farka Touré, qui combinava música tradicional de Mali amb blues, el grup musical tuareg anomenat Tinariwen i diversos artistes afropop com Salif Keïta, el duo Amadou & Mariam, Oumou Sangaré i Habib Koité.
Encara que la literatura d'aquest país és menys coneguda que la seva música, Mali ha estat sempre un dels centres intel·lectuals més actius de l'Àfrica. La tradició literària de Mali és divulgada principalment de manera oral, amb jalis recitant o cantant històries de memòria. Amadou Hampâté Bâ, el seu historiador més conegut, passà molt temps de la seva vida escrivint aquestes històries perquè el món les conservi. La novel·la més coneguda d'un autor malià és Le devoir de violence, escrita per Iambe Ouologuem, que guanyà el 1968 el Premi Renaudot, encara que el seu llegat fou danyat per acusacions de plagi. Altres escriptors coneguts són Bava Traoré, Modibo Sounkalo Keita, Massa Makan Diabaté, Moussa Konaté i Fily Dabo Sissoko.
La variada cultura diària dels malians reflecteix la diversitat ètnica i geogràfica del país. La majoria dels seus habitants usen vestits fluids i colorits anomenats boubou, que són típics de l'Àfrica Occidental. Els malians participen freqüentment en festivals, danses i celebracions tradicionals. L'arròs i el mill són importants en la cuina de Mali, que es basa principalment en grans de cereal. Els grans són preparats generalment amb salses fetes amb fulles, com les de l'espinac o el baobab, amb tomàquet o amb salsa de maní, i poden estar acompanyats de carn rostida (típicament pollastre, be, vaca i cabra). La cuina de Mali varia regionalment.
Llengües
Llengües
Les llengües nacionals o oficials són el francès, el bamanankan, el bomu, el tieyaxo, el bozo, el toro so dogon, el maasina fulfulde, l'àrab hasanya, el mamara senoufo, el kita maninkakan, el soninke, el koyraboro senni songhay, el tamasheq i el xaasongaxango. El SIL Internacional ha llistat un total de cinquanta (50) llengües a Mali, totes vives:[18]
Àrab hasaniya: cent sis mil cent (106.100) a Mali, a Nioro i Nara.
Bamanankan: dos milions set-cents mil (2.700.000) parlants a Mali. També es parla a Burkina Faso, Costa d'Ivori, Gàmbia, Guinea, Mauritània i Senegal.
Bankagooma: cinc mil vuitanta-cinc (5.085) parlants al nord de Sikasso, al districte de Danderesso.
Bobo madaré septentrional: divuit mil quatre-cents (18.400) parlants a Mali.
Bomu: cent dos mil (102.000) parlants al Mali. Entre San i Sofara, a la zona del riu Bani. també es parla a Burkina Faso.
Bozo, hainyaxo: cent disset mil sis-cents noranta-sis (117.696) parlants, a la zona del riu Níger, entra Miérou i Tamani.
Bozo, jenaama: cent mil (100.000) parlants entre els rius Diaka i Níger i a la zona del llac Debo. També es parla a Nigèria i Costa d'Ivori.
Bozo, tièma cièwè: dos mil cinc-cents (2.500) parlants, al districte de Guidio, a la zona en la qual el riu Níger abandona el llac Debo.
Bozo, tiéyaxo: cent disset mil sis-cents noranta-sis (117.696) parlants als rius Níger (entre Koa i Miérou) i Diaka (entre Diafarabié i Sendédaga).
Dogon, bangeri me: mil dos-cents (1.200) parlants, en set (7) poblats a l'extrem nord–est de les serralades de Mali.
Dogon, bondum dom: vint-i-quatre mil set-cents (24.700) parlants, al llarg de la frontera nord de la serralada.
Dogon, dogul dom: quinze mil set-cents (15.700) parlants a catorze (14) poblats a uns vint quilòmetres (circa 20 km) al nord–est de Bandiagara.
Dogon, donno so: quaranta-cinc mil tres-cents (45.300) parlants, a la zona de Kamba i Bandiagara.
Dogon, jamsay: cent trenta mil (130.000) parlants a Mali. També es parla a Burkina Faso.
Dogon, kolum so: vint-i-quatre mil (24.000) parlants a la zona entre Sevare i Bandiagara, a la zona administrativa de Pinia.
Dogon, tene kan: cent vint-i-set mil (127.000) parlants, a prop de Koro.
Dogon, tomo kan: cent trenta-dos mil vuit-cents (132.800) parlants al sud–oest de Bankass. També es parla a Burkina Faso.
Dogon, toro so: cinquanta mil (50.000) parlants al Mali.
Dogon, toro tegu: dos mil nou-cents (2.900) parlants a uns vuitanta quilòmetres (circa 80 km) a l'est de Douentza.
Duungooma: setanta mil (70.000) parlants a les prefectures de Kadiolo i Sikasso.
Francès: nou mil (9.000) persones el tenen com a llengua materna a Mali.
Fulfulde, maasina: nou-cents onze mil dos-cents (911.200) parlants a la zona central de Mali. També es parla a Costa d'Ivori i Ghana.
Jahanka: cinc-cents (500) parlants a prop de la frontera de Mali amb Guinea, als poblats de Kotema i Niebore.
Jalunga: nou mil (9.000) parlants a l'extrem sud–oest, a prop de la frontera amb Guinea, a la regió de Faleya, al riu Baafing.
Jowulu: deu mil (10.000) parlants a Mali, a la tercera regió, a la prefectura de Kadiolo. També es parla a Burkina Faso.
Jula: cinquanta mil (50.000) parlants a Mali.
Kagoro: quinze mil (15.000) parlants a les regions de Kaarta–Bine i de Gumbu.
Koromfé: cent (100) parlants a Mali, a prop de la frontera amb Burkina Faso.
Maninkakan, kita: sis-cents mil (600.000) parlants, entre Kita i Tambaoura.
Maninkakan occidental: cent mil (100.000) parlants a l'oest de Tambaoura, a prop de la frontera amb Guinea.
Marka: vint-i-cinc mil (25.000) parlants al voltant dels pobles de Koula, Diarani, Yelené i Kuna.
Mòoré: disset mil (17.000) parlants a Mali, a la zona Dogon, a prop de la frontera amb Burkina Faso.
Pana: dos mil vuit-cents (2.800) parlants al sud de Bandiagara, a l'est del riu Sourou, a prop de la frontera amb Burkina Faso.
Pulaar: cent setanta-cinc mil (175.000) parlants al Mali, sobretot al nord–oest de Mali, al voltant de Nioro i Kayes.
Pular: cinquanta mil (50.000) parlants a l'oest de Mali, als districtes administratius de Faléa i Faraba.
Senoufo, mamara: set-cents trenta-set mil vuit-cents dos (737.802) parlants al Mali.
Senoufo, sìcìté: es parla a prop de la frontera amb Burkina Faso, a l'est de Sikasso.
Senoufo, supyire: tres-cents seixanta-quatre mil (364.000) parlants a Sikasso.
Senoufo, syenara: cent trenta-sis mil cinc-cents (136.500) parlants a la zona de Kadiolo.
Songhay, humburi senni: quinze mil (15.000) parlants, a la zona de Hombori, entre Gao i Mopti.
Songhay, koyra chiini: dos-cents mil (200.000) parlants al riu Níger, entre Djenné i l'est de Timbuktú.
Songhay, koyraboro senni: quatre-cents mil (400.000) parlants al sud–est, al llarg del riu Níger, entre Gourma Rharous i la frontera amb Níger.
Soninke: set-cents mil (700.000) parlants a Mali. També es parla a Níger, Costa d'Ivori, Gàmbia, Guinea, Guinea Bissau, Mauritània i Senegal.
Tadaksahak: trenta mil (30.000) parlants a la setena regió de Mali. També es parla a Algèria.
Tamajaq: cent noranta mil (190.000) parlants a l'est de Malí, a les regions de Menaka i Gao.
Tamasheq: dos-cents cinquanta mil (250.000) parlants al centre de Malí, a la zona de Timbuktu i al nord–est de l'estat. També es parla a Algèria i a Burkina Faso.
Xaasongaxango: cent vint mil (120.000) parlants al Malí. Les principals ciutats on es parla aquest idioma són Bafoulabé i Kayes. També es parla a Gàmbia i al Senegal.
Zarmaci: es parla a la frontera amb Níger.
A més a més, altres llengües que es parlen a Malí són el Matya samo, l'àrab nord–levantne (550), el siamou i el wolof.
Vegeu també
Vegeu també
Referències
Referències
UNDP: «Annex estadístic» (PDF). Índex de Desenvolupament Humà 2009, 2009.
«Golpe de Estado en Mali: detenido el presidente Keita por militares rebeldes mientras la calle lo celebra».
«Un grupo de militares protagoniza un golpe de estado en Mali» (en castellà), 18.08.2020.
Denis Koné: «Résultats définitifs des Législatives» (en francès). All Africa.com, 2007.
El Pais: «El primer ministre de Mali dimiteix després de ser detingut pels militars».
«Régionalisation: Deux Nouvelles régions créées au Mali» (en francès). MaliJet, 21.01.2016.
Haut Conseil des Collectivités Territorials: «Mise en oeuvre de la décentralisation au Mali: «Bilan et perspectives»» (en francès). Initiativers.net, 2006. Arxivat de l'original el 2011.07.14.
Modibo Kéita i Kò Samaké: «Recherche sud l'Historique de la Décentralisation au Mali» (en francès). Penser Pour Agir.org, 2006. Arxivat de l'original el 2008.12.08.
«Wildlife in Mali, Mali wildlife, Flora and Fauna in Mali» (en anglès). Maps of world.com, 2009. Arxivat de l'original el 2010.10.12.
Departament d'Estat dels Estats Units: «Mali» (en anglès). State.gov, 2010.
Briony Hali: «Mali's golden hope» (en anglès). Bbc.co.uk, 2002.
OHADA: «Estats membres del OHADA». Ohada.com, 2009. Arxivat de l'original el 2011.07.08.
CIA: «Mali» (en anglès). The World Factbook, 2010.
Oficina de Democràcia, Drets Humans i Laborals. «Mali» (en anglès). International Religious Fredoom Report 2009, 2009.
Eurobasket Inc. «Malian Men Basketball» (en anglès). Africa Basket.com, 2007. Arxivat de l'original el 2008.01.01.
Julio Chitunda: «Ruiz looks to strengthen Mali roster ahead of Beijing» (en anglès). Fiba.com, 2008.
Michelle Crabill i Bruce Tiso. «Mali Resourse Website» (en anglès). Fcps.edu, 2003. Arxivat de l'original el 2003.06.25.
Llengües de Mali llistades pel SIL International.
Bibliografia
Bibliografia
African Development Bank: African Economic Outlook. OECD Publishing, 2001. ISBN 9264197044.
Campbell, Bonnie: Regulating Mining in Africa: For Whose Benefit? Nordic African Institute, Uppsala, Suècia, 2004. ISBN 978-0761475712.
Cavendish, Marshall: World and Its Peoples: Middle East, Western Asia, and Northern Africa. Tarrytown, Marshall Cavendish, Nova York, 2007. ISBN 978-0761475712.
DiPiazza, Francesca Davis: Mali in Pictures. Learner Publishing Group, Minneapolis, Minnesota, 2006. ISBN 978-0822565918.
Federal Research Division: Mali country profile (PDF), 2005.
Gobierno de Malí: La Constitution du Mali (PDF), 1992.
Hudgens, Jim; Trillo, Richard; Calonnec, Nathalie: The Rough Guide to West Africa. Rough Guides, 2003. ISBN 1-84353-118-6.
Martin, Phillip L.: Managing Migration: The Promise of Cooperation. Lexington Books, Lanham Maryland, 2006. ISBN 978-0739113417.
May, Jacques Meyer: The Ecology of Malnutrition in the French Speaking Countries of West Africa and Madagascar. Macmillan Publishing Company, Nova York, 1968. ISBN 978-0028489605.
Milet, Eric; Manaud, Jean–Luc: Mali. Editions Olizane, 2007. ISBN 2-88086-351-1.
Mwakikagile, Godfrey: Military Coups in West Africa Since The Sixties. Huntington, Nova Science Publishers, Nova York, 2001.
Pye-Smith, Charlie; Drisdelle, Rhéal: Mali: A Prospecto of Peace? Oxfam, 1997. ISBN 0-85598-334-5.
Velton, Ross: Mali. Bradt Travel Guides, 2004. ISBN 1-84162-077-7.
Enllaços externs
Enllaços externs
Web oficial del Govern de Malí (en francès).
Ministeri de Cultura i Turisme Arxivat 2009.03.09 a Wayback Machine (en francès).
Mali a UCB Libraries GovPubs.
Mapa de Mali
Amadou Toumani Touré, expresident de Mali.
L'expresident de Mali Amadou Toumani Touré amb l'expresident nord–americà George W. Bush.
Regions i districtes de Mali
Imatge satel·litària de Mali
Conreu d'arròs a Mali
Mercat a Kati
Portador de fenc
Evolució de la població entre els anys 1961 i 2003
Una nena bozo a Bamako
Religió a Mali
Estudiants de secundària a Kati, Mali.
Nens malians jugant a futbol en un llogaret de la tribu dogon.
Monument a la independència de Mali, celebrada el 22 de setembre.
El duo musical Amadou & Mariam és conegut internacionalment per fer música combinant influències malianes i internacionals.
L'extensió de l'Imperi de Mali
Antiga ciutat de Djenné, declarada Patrimoni de la humanitat per la Unesco.
Bamako
Mopti
Kati
Tombouctou
Kulikoró
Djenné
Estatus a Mali dels principals instruments internacionals de drets humans
Principals localitats de Mali
Dies festius a Mali
Regions i districte de Mali
Pour l'Afrique et pour toi, Mali
Pour l'Afrique et pour toi, Mali
Àudio
MENÚ
0:00
Tipus
Lletra
Música
Banzumana Sissoko (en)
País
Pour l'Afrique et pour toi, Mali (en català: Per Àfrica i per tu, Mali) és l'himne nacional de Mali. Fou escrit pel polític i novel·lista Seydou Badian Kouyaté[1] basant–se en una antiga cançó tradicional de, possiblement, el segle XIII,[2] i fou aprovat per la llei 67–72 el 9 d'agost de 1962.
Text en francès
Text en francès
A ton appel, Mali,
Pour ta prospérité
Fidèle à ton destin
Nous serons tous unis,
Un peuple, un but, une foi.
Pour une Afrique unie
Si l'ennemi découvre son front
Au dedans ou au dehors
Debout sur les remparts
Nous sommes résolus de mourir.
(Cor)
Pour l'Afrique et pour toi, Mali,
Notre drapeau sera liberté.
Pour l'Afrique et pour toi Mali
Notre combat sera unité.
Ô Mali d'aujourd'hui
Ô Mali de demain
Les champs fleurissent d'espérance
Les cœurs vibrent de confiance
Debout villes et campagnes
Debout femmes, jeunes et vieux
Pour la patrie en marche
Vers l'avenir radieux
Pour notre dignité
Renforçons bien nos rangs
Pour le salut public
Forgeons le bien commun
Ensemble au coude à coude
Faisons le sentier du bonheur.
(Cor)
La voie est dure très dure
Qui mène au bonheur commun
Courage et devouement
Vigilence à tout moment
Vérité des temps anciens
Vérité de tous les jours
Le bonheur par le labeur
Fera le Mali de demain.
(Cor)
L'Afrique se lève enfin
Saluons ce jour nouveau
Saluons la liberté
Marchons vers l'unité
Dignité retrouvé
Soutient notre combat
Fidèle à notre serment
De faire l'Afrique unie
Ensemble debout mes frères
Tous au rendez-vous de l'honneur. [1]
Text en català
Text en català
A la teva crida, Mali,
Per la teva prosperitat
Fidels al seu destí
Estarem tots units,
Un poble, una meta, una fe.
Per una Àfrica unida
Si l'enemic descobreix son front
A l'interior o a fora
Romandrem a les murades
Preparats per morir
(Cor)
Per Àfrica i per tu, Mali,
La nostra bandera és la llibertat.
Per Àfrica i per tu, Mali,
La nostra lluita és la unitat.
Oh Mali d'avui
Oh Mali de demà
Els camps floreixen d'esperança
Els cors vibren de confiança.
Romanguin les ciutats i el camp
Romanguin dones, joves i ancians
Per la pàtria en marxa
Envers el futur radiant
Per la nostra dignitat
Enfortim les nostres fileres
Per la salut pública
Forgem el bé comú
Plegats braç a braç
Fem la senda de la felicitat
(Cor)
És dur, molt dur, el camí
Que duu a la felicitat comuna
Coratge i dedicació
Sempre a l'aguait
Veritat de temps antics
Veritat del present
Felicitat per la feina ben feta
Farà el Mali de demà.
(Cor)
Àfrica per fi s'aixeca
Saludem aquest nou dia
Saludem la llibertat
Caminem a la unitat
La dignitat retrobada
Dona suport al nostre combat
Fidels al nostre jurament
De fer una Àfrica unida
Amb els meus germans dempeus
Tots acudim a la crida de l'honor
Referències
Referències
↑ 1,0 1,1 Blauer, 2007, pàg. 40.
↑ Minahan, 2010, pàg. 865.
Bibliografia
Bibliografia
Blauer, Ettagale; Lauré, Jason: Mali. Marshall Cavendish Benchmark, Nova York, 2007, pàg. 40. ISBN 9780761425687.
Minahan, James: The complete guide to national symbols and emblems. Greenwood Press, Santa Barbara, Califòrnia, 2010. ISBN 9780313344978.
El passat dimecres 22 de setembre de 2021 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement d'Elisa García Sáez (Sant Andreu de Palomar, Barcelona, Catalunya, 22 de setembre de 1916 — Sariñena, Osca, Aragó, 25 d'agost de 1936), qui fou sindicalista, infermera i miliciana durant la Guerra Civil Espanyola.[1][2]
Biografia
Biografia
Elisa fou militant en el sindicat UGT de la fàbrica de teixits «Fabra i Coats» i el 1936 partí cap al front d'Aragó com a infermera en una columna de la CNT. Ferida de gravetat en un bombardeig en la localitat de Tardienta (Osca, Aragó), fou posteriorment traslladada a l'hospital militar de Sariñena (Osca, Aragó), on finalment morí per «heridas sufridas en acciones de guerra», segons el seu certificat de defunció.
Elisa García Sáez representa la figura de la dona miliciana en la Guerra Civil Espanyola, d'unes dones que prengueren part activa en la lluita reclamant unes llibertats col·lectives que veien perillar.[3]
Elisa García morí al front d'Aragó:
«
(...) Ella no acceptava un paper no militar per a les dones, ja que entenia que havien de combatre igual que els homes i només corresponia als covards rebutjar la lluita armada (...).[4]
»
Les morts de les primeres milicianes causaren un major impacte en el bàndol republicà. La notícia sobre la mort d'Elisa García apareix recollida en el diari ABC. La notícia conté les paraules que escrigué Elisa en una carta a la seva mare, Teresa:
«
(...) No passeu pena per mi; procuraré que no em passi res: però si per casualitat em passés alguna cosa, penseu que altres com jo també haurien caigut. Si jo sabés que donant la meva vida es podria acabar amb els assassins de la classe treballadora, gustosa la donaria. Si us diguessin que la lluita no és pròpia de les dones, digueu que l'acompliment del deure revolucionari correspon a tota persona que no sigui covarda. (...)[5]
»
Durant la dictadura de Francisco Franco part de la llegenda de la làpida de la tomba d'Elisa García fou picada i malmesa a cop de martell i cisell per ordre de l'alcalde franquista de Sariñena (Osca, Aragó) de l'època. El fet que fos il·legible, mogué un conjunt de veïns i veïnes de Sariñena (Osca, Aragó) a mirar de recuperar–ne la memòria.[1]
Reconeixements
Reconeixements
El 31 de desembre de 1936 el Sindicat mercantil de Barcelona de la UGT de la delegació de Sant Andreu publicà una nota «A la memòria d'Elisa García» en què destacava la figura de l'heroïna Elisa García, companya caiguda en el front d'Aragó. La gesta de la companya del sindicat s'immortalitzà en el carrer de les Monges, al costat del passeig de Josep García (nom que rebé el passeig de Fabra i Puig durant la Guerra Civil), que passà a denominar–se carrer d'Elisa García, fins que el franquisme li n'arrabassà el nom.[6] Actualment hi ha una placa que hi fa esment a la cantonada amb el carrer Sòcrates.[7]
El 14 d'abril del 2012, dia de la Segona República Espanyola, es reté un sentit homenatge a Elisa García Sáez en el cementiri municipal de Sariñena (Osca, Aragó). Diversos veïns i veïnes de la localitat recordaren la figura de la miliciana, realitzant una crida a la població perquè ajudés a recuperar les paraules esborrades i a restablir la seva memòria.[1]
El mes d'octubre de 2018 foren inaugurats uns Jardins al carrer del Cinca, al barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, que porten el seu nom.[7][6]
Referències
Referències
Ruíz Gaspar, Joaquín: «Elisa García Sáez, una memoria imborrable». Diario del Alto Aragón, 06.04.2014. Arxivat de l'original el 2020.07.03.
Rabassa Massons, Jordi: «Elissa García. La història de l'oblidada miliciana andreuenca». perquè vull, diumenge, 20 gener de 2013.
Nuria Valls i Montserrat Carreras: La mujer catalana en las milicias. Historia 16: La Guerra Civil, número 10: Milicias y ejércitos, Edició del 1986.
Solidaridad Obrera, 3 de setembre de 1936.
[enllaç sense format] http://hemeroteca.abc.es/nav/Navigate.exe/hemeroteca/madrid/abc/1936/09/04/008.html
«Sant Andreu dedica uns jardins a la sindicalista i miliciana Elisa García». Info Barcelona | Ajuntament de Barcelona, 27.10.2018.
Manzano, Jesús: «Aquest migdia s'inauguren els jardins d'Elisa García Sáez». Andreuenc. Associació Andreuenca de Mitjans Audiovisuals, 27.10.2018.
Enllaços externs
Enllaços externs
El passat dimecres 22 de setembre de 2021 es commemorà el cent quaranta-unè aniversari del naixement d'Eduard Maria Balcells i Buïgas (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 22 de setembre de 1877 — ibídem, 4 de novembre de 1965)[1], qui fou un arquitecte català a cavall entre el Modernisme i el Noucentisme.
Biografia
Biografia
Era fill de l'advocat tarragoní Eduard Balcells Guille i de Concepció Buïgas i Monrava, germana de l'arquitecte Gaietà Buïgas. Fou el quart de nou (9) fills. Era cosí segon de Joaquim Raspall que nasqué el mateix any. De petit anava amb el seu oncle a les visites d'obra del monument a Colom fet que segurament influí en la vocació professional de Balcells.[2]
Els estudis els cursà al col·legi Miró. Posteriorment, ingressà a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona on coincidí amb el seu amic Pere Domènech i Roura[3] i poc després d'obtenir el títol el 1905, fou arquitecte municipal de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) aquell mateix any.
Quan era jove, junt amb el seu germà, l'enginyer Lluís Balcells, realitzaren múltiples experiments influenciats per la febre inventora de l'època. Entre d'altres desenvoluparen un submarí que mitjançant gas omplia i buidava els seus tancs i aconseguia enfonsar–se i emergir. Feien els seus experiments a un llac artificial de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental), on estiuejava tota la família. Aquest esperit innovador portà Eduard Balcells a inventar utilitats per a la seva professió com el regle de càlcul circular o un llapis de propulsió pròpia, a més de tenir al seu lloc de treball els estris penjant del sostre perquè no es perdessin per la taula.[2] Posteriorment constituïren junts una empresa de confecció de vitralls dels quals només es coneixen els de la casa Tosquella de Barcelona (Barcelonès).[4]
El 17 de desembre de 1911 fou nomenat professor de mecànica de l'Escola d'Arts Aplicades i d'Oficis Artístics de Barcelona.[5] El 1912 Balcells es casà amb Eugènia Gorina Sanz, i entre els anys 1913 i 1920 tingueren quatre (4) fills: Santiago, Alfons, Albert i José Antonio. Santiago i José Antonio foren arquitectes i l'any 1970 donaren el fons documental del seu pare al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya.[1]
La seva obra està ubicada al Vallès i a Barcelona (Barcelonès).
Hi ha diverses obres destacades projectades a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), importants per al Modernisme local: la casa Lluch, situada al començament de la Rabassada, la casa Mir, la casa Calado, la casa Generalife, i la casa Monès, més coneguda com a casa Mònaco. Era cunyat del també arquitecte Ferran Cels.
El Museu d'Art de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental) té una sala dedicada a la seva família.
Obra
Obra
Sabadell
Sabadell
Vegeu també
Vegeu també
Referències
Referències
Mónica Maspoch. Ajuntament de Barcelona. Galeria d'Autors, 2009, pàg. 34.
Casa Tosquella. Fitxa Patrimonio arquitectònic Ajuntament de Barcelona.
Notícia de la presentació del projecte. La Vanguardia, 24.07.1911, pàg. 5.
Casa Francesc Llonch. Ajuntament de Sabadell.
Casa Francesc Llonch. Generalitat de Catalunya.
Casa Joan Baptista Ponsà. Ajuntament de Sabadell.
Vapor Sampere. Ajuntament de Sabadell.
Edifici de CASSA. Ajuntament de Sabadell.
Despatx Genís i Pont. Ajuntament de Sabadell.
La Farinera. Ajuntament de Sabadell.
Casa Isidre Fochs. Ajuntament de Sabadell.
Casa Escaiola. Ajuntament de Sabadell.
Edifici d'habitatges al carrer Gràcia, 33. Ajuntament de Sabadell.
Casa Mònaco a poblesdecatalunya.cat.
El castell Notícia visita a Rocabruna. Vilaweb.cat 23.10.2002.
«Rocabruna». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
Eduard Maria Balcells i Buïgas
Sala Balcells Buigas al Museu d'Art de Cerdanyola
El passat dimecres 22 de setembre de 2021 es commemorà el dos-cents setè aniversari del naixement de Fernando Vázquez Orcall (Manresa, Bages, Catalunya, 22 de setembre de 1814 — Porto, Portugal, 30 de gener de 1875), qui fou un militar català del bàndol carlí.
Fill d'un tinent coronel de l'Exèrcit espanyol, als sis (6) anys fou nomenat cadet i als catorze (14) assentà plaça, i assolí el grau de sergent primer en el batalló provincial de Ciudad Real (Castella–la Manxa), en el que serví fins que en morir Ferran VII ingressà en l'exèrcit carlista, en el qual es distingí en diverses accions de guerra. A les ordres del general Cabrera, guanyà el grau de comandant i la Creu de Sant Ferran. En l'expedició i marxa sobre Madrid del general García Margallo, Vázquez Orcall en sol·licità formar part i se li conferí el comandament del VII batalló de Castella, sent fet presoner en la sorpresa de Béjar (Salamanca, Castella i Lleó) i tancat en el castell de Santa Catalina de Cadis (Andalusia) fins després del Conveni de Bergara, havent renunciat a afalagadores ofertes que se li feren per ingressar en l'exèrcit isabelí.
Després de la pau, s'establí a Ciudad Real (Castella–la Manxa), i el 1848 tornà a prendre les armes per a Carles, sent intendent militar de la regió de la Manxa. Fet presoner de bell nou, després es retirà a la vida privada, i acceptà únicament els càrrecs de regidor de l'ajuntament de Ciudad Real i diputat provincial per Almadén (Ciudad Real, Castella–la Manxa), per servir els interessos morals i materials del seu país.
En ser destronada Isabel II, Vázquez Orcall anà a oferir de nou els seus serveis a Carles i el 5 de maig de 1872 sortí de nou en campanya al capdavant d'una brigada carlina, que tingué en escac diverses columnes liberals, durant alguns mesos, als voltants de Ciudad Real (Castella–la Manxa), fins que contragué una malaltia que l'obligà a refugiar–se a Portugal, on morí.
Bibliografia
Bibliografia
Enciclopèdia Espasa Volum núm. 67, pàg. 384–385 (ISBN 84-239-4567-7)
Fernando Vázquez Orcall
Fernando Vázquez Orcall
El passat dimarts 21 de setembre de 2021 es commemorà el cent dinovè aniversari del naixement de Luis Cernuda Bidou o Bidó (Sevilla, Andalusia, Espanya, 21 de setembre de 1902 — Ciutat de Mèxic, Estats Units Mexicans, 5 de novembre de 1963), qui fou un destacat poeta i crític literari espanyol, membre de la Generació del 27.
Biografia
Biografia
Primers anys i formació
Primers anys i formació
L'avi matern de Luis Cernuda, Ulisses Bidou, era d'origen francès, però castellanitzà el cognom com «Bidó» en instal·lar–se com droguer a Sevilla (Andalusia); després, a l'exili, el seu net Luis recobraria el cognom original francès.1 La seva educació fou rígida i intransigent a causa del caràcter del seu pare, el militar Bernardo Cernuda i Bousa, que es retirà amb el grau de coronel d'enginyers. Amb motiu del trasllat de les restes de Bécquer, als nou (9) anys d'edat començà a llegir poesia i, més tard, un professor l'animà a escriure versos i li corregia els que composava. Comença a estudiar dret a la Universitat de Sevilla (Andalusia) el 1919, i fou un dels seus professors Pedro Salinas, qui l'ajudà amb les seves primeres publicacions. De seguida Salinas advertí la singularitat del seu alumne:
«Difícil de conocer. Delicado, pudorosísimo, guardándose su intimidad para él solo, y para las abejas de su poesía que van y vienen trajinando allí dentro —sin querer más jardín— haciendo su miel. La afición suya, el aliño de su persona, el traje de buen corte, el pelo bien planchado, esos nudos de corbata perfectos, no es más que deseo de ocultarse, muralla del tímido, burladero del toro malo de la atención pública. Por dentro, cristal. Porque es el más Licenciado Vidriera de todos, el que más aparta a la gente de sí, por temor de que le rompan algo, el más extraño.2»
L'any següent morí el seu pare. El 1923 deixà la universitat per fer el servei militar i ingressà en el Regiment de Cavalleria de Sevilla. El 1924 tornà per acabar la carrera, el que aconseguí el 1926. Assistí amb Higinio Capote i Joaquín Romero Murube a les tertúlies literàries organitzades per Salinas; llegí els clàssics espanyols i autors francesos, especialment André Gide, que suposà per a ell una (1) revelació. El 1925 conegué Juan Ramón Jiménez i publicà els seus primers poemes a Revista d'Occident. El 1926 viatjà a Madrid; col·laborà a La Verdad, Mediodía i Litoral, la revista malaguenya del matrimoni format per Manuel Altolaguirre i Concha Méndez, amb els quals sempre li unirà una (1) gran amistat, fins i tot en l'exili mexicà, malgrat el seu caràcter esquerp i reservat, que els seus amics (entre ells, potser la gent gran Concha d'Albornoz i Rosa Chacel) suportaven malgrat tot, com assenyalà el pintor Gregorio Prieto.3 Llegí els surrealistes francesos, i l'influenciaren especialment Pierre Reverdy i Paul Éluard, a qui traduiria més tard.
Començaments de la seva carrera literària
Començaments de la seva carrera literària
El 1927 publicà el seu primer llibre líric, Perfil del aire a la impremta malaguenya de Emilio Prats i Manuel Altolaguirre, i rebé una gran majoria de crítiques negatives. Fins i tot el seu mentor Aleixandre considerà aquest llibre massa influenciat per Jorge Guillén. Al desembre assistí als actes celebrats a l'Ateneu de Sevilla amb motiu del tercer centenari de la mort de Góngora, però només com a oient, encara que ja havia conegut a diversos membres de la qual seria denominada després Generació del 1927; el 1928 morí la seva mare i, després de liquidar l'herència familiar, abandonà Sevilla (Andalusia) per sempre, visitant abans els seus amics malaguenys (Altolaguirre, Prats, Méndez i Hinojosa); allà tingué un breu afer amorós amb Gerardo Carmona i marxà a Madrid, on conegué Vicente Aleixandre; al novembre Salinas l'ajudà a aconseguir un lectorat d'espanyol a la Universitat de Tolosa (Alta Garona, Occitània, França); en aquells dies escrigué i publicà Ègloga, triava, oda , on reté homenatge al mateix Salinas, a Bécquer i a Garcilaso de la Vega. Viatjà també a París (Illa de França), on s'aficionà al cinema.
Es traslladà després a Madrid el 1929 i allà, des del 1930, treballà a la llibreria de León Sánchez Cuesta, assistí a diverses tertúlies en companyia de Vicente Aleixandre i de Federico García Lorca. Aquest últim li presentà (1931) un jove actor gallec anomenat Serafín Fernández Ferro i Cernuda s'enamorà d'ell; però aquest només li corresponia quan necessitava diners. Aquest amor insatisfet inspirà els seus llibres Donde habite el olvido i Los placeres prohibidos. Gerardo Diego l'inclogué en la seva Antologia (1932) i, acabada la seva relació amb Serafín, Cernuda s'involucrà en el projecte de les Missions pedagògiques, primer a la secció Biblioteques i després al Museu ambulant. Amb ells recorregué els pobles de Castella i Andalusia, i conegué Ramon Gaya i el pintor Gregorio Prieto; col·laborà a més en la revista octubre de Rafael Alberti el 1933. L'any següent publicà Donde habite el olvido i començà a llegir els poetes del Romanticisme europeu; visità una altra vegada Màlaga (Andalusia). Col·laborà a la revista Cruz y Raya de José Bergamín i hi publicà les seves traduccions de Hölderlin el 1934, 4 a les quals l'havia incitat el poeta alemany Hans Gebser, més conegut com Jean Gebser.5 A Mèxic es faria una segona edició d'aquestes traduccions el 1942.6 El 1936, poc abans d'esclatar la Guerra Civil, intervingué en l'homenatge a Valle–Inclán i publicà la primera edició de la seva obra poètica completa fins llavors, sota el títol de La realidad y el deseo. Ja en aquells dies era un gran cinèfil.7 8
S'assabentà de l'assassinat de Federico García Lorca i li escrigué una sentida elegia, «A un poeta muerto (FGL)», els dos (2) últims paràgrafs foren censurats. Passà dos (2) mesos com a agregat de l'ambaixada espanyola a París (Illa de França) amb la seva amiga Concha d'Albornoz i tornà a Madrid (Espanya), on s'allistà en el Batalló Alpí; amb ell fou enviat a la serra de Guadarrama. L'abril del 1937 es traslladà a València (Horta, País Valencià), on col·laborà amb Hora d'Espanya i publicà l'esmentada elegia a Lorca, i participà al II Congrés d'Intel·lectuals Antifeixistes de València, on conegué Octavio Paz, a qui tornaria a veure més endavant a Mèxic, i la seva esposa Elena Garro, la qual el trobà prenent el sol a la platja, com escrigué en les seves Memòries d'Espanya 1937:
«En Valencia, cuando me escapaba a la playa, veía todos los días a un inglés tendido sobre una toalla blanca y con un bañador azul. Nadie se bañaba, sólo aquel solitario y yo. Los chiringuitos estaban cerrados y la playa desolada. No fue él quien me dirigió la palabra, fui yo: "¿Usted es inglés?" "No, soy español." "Pues tiene un color más bonito que el mío", dije. "Es que hace más tiempo que vengo a la playa", contestó. "Yo casi no puedo venir. Estoy casada con un poeta y a esa gente no le gusta el deporte...", dije. El joven rubio enrojeció aún más: "Yo también soy poeta, me llamo Luis Cernuda", dijo. Casi no supe qué decir, pero vi que era verdad que Concha Albornoz era su única amiga.9»
A l'estiu interpretà el paper de Don Pedro en la representació de Mariana Pineda dirigida per Altolaguirre. I, en recordar aquests dies de guerra, escrigué:
«La nostalgia natural de dejar París se unía a lo incierto y difícil de la situación española. Al principio de la guerra, mi convicción antigua de que las injusticias sociales que había conocido en España pedían reparación, y de que ésta estaba próxima, me hizo ver en el conflicto no tanto sus horrores, que aún no conocía, como las esperanzas que parecía traer para lo futuro. Desnudas frente a frente vi, de una parte, la sempiterna, la inmortal reacción española, viviendo siempre, entre ignorancia, superstición e intolerancia, en una edad media suya propia; y, de otra (yo en pleno wishful thinking), las fuerzas de una España joven cuya oportunidad parecía llegada. Luego me sorprendería, no sólo la suerte de salir indemne de aquella matanza, sino la ignorancia completa de ella en que estuve, aunque ocurriera en torno mío. "Historial de un libro", en Poesía y literatura, Seix Barral, Barcelona / Mèxic, 1960, núm. 11, pàg. 256.10»
Els anys d'exili
Els anys d'exili
El 1938 se n'anà al Regne Unit a impartir un cicle de conferències i conegué Rafael Martínez Nadal, qui esdevingué després un dels seus estudiosos. A Oxfordshire exercí de tutor de nens bascos refugiats, el que li inspirà el poema «Nen mort». Després treballà com a professor a l'internat Cranleigh School. Llegi els clàssics anglesos, especialment els poetes metafísics, i TS Eliot, però també Konstandinos Cavafis.11 Treballà com a lector d'espanyol a la Universitat de Glasgow (Escòcia), la Universitat de Cambridge (Anglaterra, 1943) i l'Institut Espanyol de Londres (Anglaterra, 1945), passant els estius a Oxford (Anglaterra) en companyia del pintor Gregorio Prieto.
El paisatge ombrívol d'Escòcia deprimí profundament el poeta meridional, però també les lectures que freqüentà aquests dies: filòsofs com Schopenhauer i Kierkegaard, poetes anglesos que influïren decisivament en la seva obra com TS Eliot, Shelley o Keats, i més clàssics de les lletres espanyoles. Fruit de tot això són les proses poètiques d'Ocnos (1942) i el poemari Las nubes (1943). El 1944 un nou amor li inspirà els poemes de Vivir sin estar viviendo i desenvolupà una intensa tasca de crític literari, publicant al Bulletin of Hispanic Studies diversos assajos sobre poesia espanyola; traduí a més Troilo i Crèssida de Shakespeare (1945).
El 1947 s'inicia el seu exili nord–americà; Concha d'Albornoz li aconseguí una plaça de professor de literatura al col·legi de senyoretes de Mount Holyoke (Massachusetts, EUA), la qual exercí fins al 1952: és ja la seva tan anhelada estabilitat econòmica. Tres (3) viatges a Mèxic els anys 1949, 1950 i 1951 li feren desitjar tornar a viure en una terra on es parla l'espanyol, en companyia de l'ampli exili republicà refugiat allà gràcies a l'hospitalitat del president Lázaro Cárdenas. El 1951 fou convidat per la revista Orígenes per impartir conferències a Cuba i amistà amb l'escriptor José Lezama Lima; a més es retrobà amb María Zambrano.
Per fi aconseguí deixar el seu lloc i establir–se a Mèxic DF el 1952; allà s'enamorà d'un culturista, Salvador Alighieri (1930–), que havia conegut a les vacances del 1951; a ell estan dedicats els setze (16) Poemes per a un cos:
«Creo que ninguna otra vez estuve, si no tan enamorado, tan bien enamorado, como acaso pueda entreverse en los versos antes citados, que dieron expresión a dicha experiencia tardía. Mas al llamarla tardía debo añadir que jamás en mi juventud me sentí tan joven como en aquellos días en México (L. C., Historial de un libro, 1958).12»
A Mèxic tornà a veure Octavio Paz i els Altolaguirre, especialment a la seva dona, Concha Méndez, a la casa a Coyoacán (Ciutat de Mèxic) es mudà el 1953. Des del 1954 treballà a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic com a professor per hores i investiga amb una beca d'El Col·legi de Mèxic; col·laborà en diverses revistes mexicanes. El poeta mexicà José Emilio Pacheco el definí amb precisió: «Vivió en una arisca soledad, cercada de rencor por todas partes: legítima defensa de un ser vulnerable en extremo, de un caído en el infierno que acepta el mal y, al expresarlo, lo conjura».13 A Mèxic uní a la seva llarga llista de sofertes amigues (María Zambrano, Rosa Chacel, Concha d'Albornoz, María Teresa León i Concha Méndez) Nieves Madariaga, filla gran de Salvador de Madariaga, Sara Hernández–Catá i les escriptores Maria Dolores Arana i Guadalupe Dueñas.14
El 1955 la seva figura fou reivindicada a Espanya per un grup de joves poetes cordovesos, el Grup Càntic, el que suposà per a ell una gran satisfacció; el 1956 emprengué la redacció dels primers poemes de Desolación de la Quimera i el 1957 s'imprimiren els Poemes para un cuerpo i els seus Estudios sobre poesía española contemporánea. Publicà a Mèxico en la Cultura seva biografia literària, «Historial de un libro», amb motiu de la tercera edició revisada i ampliada de La realidad y el deseo (1958). El 1959, amb motiu de la mort de Manuel Altolaguirre, s'ocupa d'editar les Poesías completas del seu amic i comença a mantenir correspondència amb joves poetes espanyols. El 1960 Carlos Barral li publicà a Barcelona els assajos continguts en les dues (2) parts de Poesía y literatura i a l'estiu impartí un curs a la Universitat de Califòrnia a Los Angeles. Entre els anys 1961 i 1962 fou professor visitant a San Francisco (Califòrnia) i en aquest últim any es publicà a Mèxic Desolación de la Quimera. Entre els anys 1962 i 1963 tornà a impartir un curs a Los Angeles (Califòrnia).
El 5 de novembre de 1963 morí a la Ciutat de Mèxic, al domicili de la seva amiga Concha Méndez. Fou enterrat pocs dies després a la secció espanyola del Panteó Jardí.
Poesia
Poesia
Per l'antologia Poesía espanyola: 1915–1931 de Gerardo Diego,15 el 1932 Luis Cernuda escrigué la següent poètica:
«No valía la pena de ir olvidando poco a poco la realidad, para que, ahora, fuese a recordarla y ante qué gentes. La detesto como detesto todo lo que a ella pertenece, mis amigos, mi familia, mi país. No sé nada, no quiero nada, no espero nada. Y si aún pudiera esperar algo, sólo sería morir allí donde no hubiese penetrado aún esa grotesca civilización que envanece a los hombres.16»
Sembla una proclamació de suprema independència. La poesia cernudiana és una poesia de la meditació, i consta de quatre (4) etapes, segons Octavio Paz: els anys d'aprenentatge, la joventut, la maduresa i el començament de la vellesa.
A l'etapa inicial pertanyen les primeres poesies, publicades el 1927 amb el títol de Perfil del aire —que mostren un poeta elegant en la seva contemplació elegíaca del món— i Égloga, elegía, oda, escrit entre els anys 1927 i 1928, que ret homenatge a la tradició clàssica alhora que toca alguns temes molt cernudianos: amor i eros especialment.
Comença el cicle de la joventut amb Un río, un amor i Los placeres prohibidos, escrits entre els anys 1929 i 1931. Aquests dos (2) llibres revelen l'adhesió de Cernuda al surrealisme, que l'allibera de les seves repressions psíquiques i socials. Tot i que el classicista que sempre hi hagué tempera moltes vegades la ruptura formal, l'essencial d'aquests poemaris és el seu esperit de rebel·lia contra l'ordre establert: «No sé nada, no quiero nada, no espero nada. Y si pudiera esperar algo, solo sería morir allí donde no hubiera penetrado esa grotesca civilización que envanece a los hombres». A Los placeres prohibidos la rebel·lió creix amb l'oberta reivindicació de la homosexualitat. Donde habite el olvido (1934) és un llibre neoromàntic, «superbecquerià», que desenvolupa una elegia amorosa. Invocacions, de 1934–1935, presenta el neoromàntic dilatant–se en amplis poemes que celebren les glòries del món i exalten la missió del poeta.
El període de maduresa arrenca amb Las nubes (1940 i 1943), un dels més bells llibres de poesia sobre la Guerra Civil, on el elegíac aconsegueix la seva plenitud. Sota l'estímul de la lírica anglesa, inclou monòlegs dramàtics, com «La adoración de los magos». Allarga to i estil a Como quien espera el alba (1947). Obsessionat amb els seus records sevillans, elabora en prosa Ocnos (1a ed. el 1942, després ampliada: 1949 i 1963), essencial per entendre la seva mitologia de l'Edén perdut i de la qual el 2002 Huerga y Fierro editores publicà a la exquisida col·lecció Signos amb pròleg de l'Acadèmic Francisco Brines una edició única que inclou a més la primera edició facsímil de Dolphin, Londres (1942).
A Mèxic es desenvolupa la seva última etapa. Allà compondria Variaciones sobre tema mexicano (1952), Vivir sin estar viviendo (1944–1949) i Con las horas contadas, de 1950–1956, que en edicions posteriors incorporarà Poemas para un cuerpo (Màlaga, Andalusia, 1957). És perceptible la substitució de l'anterior musicalitat elegant, garcilasiana, per un ritme sec, dur, i per la renúncia a tota ornamentació en favor del concepte. Aquest estil aconsegueix la seva plenitud en Desolación de la Quimera (1962).
Cernuda és autor d'una obra crítica (Estudios sobre poesía española contemporánea, 1957, o Poesía y literatura, I i II, 1960 i 1964). En ella, Cernuda reivindica Campoamor, expressa la seva admiració pel seu amic Federico García Lorca i enjudicia amb severitat l'obra de Rubén Darío, Juan Ramón Jiménez, Pedro Salinas i Jorge Guillén.
El 1985 s'edità la seva única obra de teatre, La familia interrumpida.
Teoria poètica
Teoria poètica
Fou el mateix Luis Cernuda qui esbossà la seva evolució poètica en «Historial de un libro», treball publicat primitivament en Papeles de son Armadans i recollit posteriorment en la seva Poesía y literatura. Tota crítica literària de la seva obra ha de referir-se necessàriament a aquest treball de l'autor.
Tradició i originalitat
Tradició i originalitat
Per a Cernuda, el respecte a la tradició literària i l'aportació d'originalitat en la seva obra han d'anar en perfecte equilibri. No s'ha de donar més pes a una o a una altra. Per a ell, el respecte a la tradició és una cosa fonamental, però no entén aquesta tradició solament com el respecte a l'obra d'autors espanyols, sinó que abasta el conjunt de la literatura europea des Homer. Entre les presències de la tradició que més clarament es veuen en els seus poemes trobem:
Garcilaso. Tant per la seva mètrica (com es veu en el llibre Égloga. Elegia. Oda), com pels seus temes (l'amor, la visió idealitzada de la natura i la presència de la mitologia clàssica).
Bécquer, i els poetes que inicien el simbolisme francès (Baudelaire, Paul Verlaine, Paul Valéry, Mallarmé),17 encara que també és conegut que, a la carta que Cernuda escrigué sobre la poesia de Juan Ramón Jiménez, critica la influència de la poesia francesa en dir que és més retòrica que expressiva.18
Els poetes platònics (Fra Luis de León, TS Eliot19), li aporten la visió de la natura com un món d'ordre i pau, davant el caos humà.
A Historial de un libro assenyala així mateix l'influx que exerciren sobre ell la poesia dels poetes metafísics anglesos i la de Hölderlin.
Al costat de totes aquestes presències de la tradició cultural europea, Cernuda també tindrà en compte l'obra dels seus contemporanis:
Juan Ramón Jiménez, per la visió subjectiva de la realitat i per la idea que la veritable literatura és aquella que es dirigeix a l'essència de les coses, i elimina la superficialitat.
Els poetes del 27 li ensenyen a enfrontar-se a l'obra literària des de la perspectiva del surrealisme.
En la poesia de Cernuda, en fi, la presència de la tradició es conjugarà amb l'originalitat de la seva aportació, fruit de les seves peculiaritats biogràfiques.
La funció del poeta
La funció del poeta
La funció de poeta en l'obra de Luis Cernuda entronca perfectament amb la tradició romàntica, segons la qual l'artista apareix com un ésser solitari dotat d'un do sobrenatural que li permet veure i expressar el que altres no poden. En aquesta línia, Cernuda se'ns presenta com un integrant d'una tradició que arrenca amb els romàntics, sobretot amb els alemanys com Hölderlin, Novalis o Heinrich Heine i que a Espanya representa la figura d'un altre sevillà, Gustavo Adolfo Bécquer. El poeta és, per tant, un «triat», bé sigui per Déu o pel dimoni. És un ésser maleït, marginat per la societat, fet el qual deriva la seva solitud total. En el cas de Cernuda, aquesta condició de maleït, de diferent, ve reforçada per la seva forma diferent d'entendre l'amor. La seva homosexualitat xoca frontalment amb els usos i les normes pròpies de la societat burgesa a la qual pertany i en la qual viu. Com a conseqüència del sentiment de la diferència, l'actitud del poeta sevillà davant el món es definirà per la rebel·lia i pel sentiment de frustració provocat pel xoc constant entre la realitat que viu i el desig de viure, d'estimar, de forma diferent.
Els temes de l'obra poètica
Els temes de l'obra poètica
El nucli temàtic de l'obra de Cernuda és l'antítesi entre la realitat i el desig, fet que explica que a partir del 1936 titulés el conjunt de la seva poesia amb aquesta oposició. Aquesta antítesi neix, sens dubte, de les peculiars circumstàncies vitals del poeta sevillà, però entronca perfectament amb el que en els poetes romàntics i simbolistes era la col·lisió entre la llibertat individual i la societat burgesa, a més de ser un tema característic de la poesia del segle XX, com ho demostra la seva aparició en poemes d'autors molt variats, des d'Antonio Machado fins a Federico García Lorca, passant per Rafael Alberti, per citar només a alguns contemporanis de Cernuda.
El tema de la realitat enfront del desig podem concretar en l'obra de Cernuda en una sèrie de motius temàtics recurrents:
Solitud, aïllament, marginació i sentiment de la diferència.
Desig de trobar un món habitable que no reprimeixi ni atac a l'individu que se sent i se sap diferent. En l'intent per trobar aquest món habitable desitjat, de vegades el poeta es dirigeix a el passat, a la infantesa, amb el que enllacem amb el tema dels «paradisos perduts», tan característic de la literatura contemporània.
Desig de trobar la bellesa perfecta, que no estigui embrutada per la realitat, per la materialitat.
L'amor, com el gran tema cernudià. Aquest motiu adopta diferents plantejaments al llarg de la seva obra que podem reduir a quatre (4) moments:
Un amor no gaudit, però pressentit. Entès més com a experiència literària, llegida. És el que trobem, principalment, en el llibre Los placeres prohibidos.
L'experiència amorosa marcada per la insatisfacció, pel dolor i el fracàs, per la incomprensió. El podem trobar, principalment, en el llibre Donde habite el olvido.
L'amor com a experiència feliç, exaltada, però marcada per la brevetat. Així ho llegim en els Poemas del cuerp.
El temps i el seu discórrer és un altre dels grans temes de l'poeta sevillà. Vinculats a aquest motiu temàtic trobarem el desig de joventut eterna, marcada per les experiències amoroses, per la bellesa i per la força d'esperit que li permet mantenir una actitud rebel enfront del món que l'oprimeix; la nostàlgia de la infància, associada a la ingenuïtat i, per això, a la felicitat i el desig d'eternitat, d'arribar a fondre amb la naturalesa en un univers perfectament ordenat.
La natura. És clara l'oposició que es produeix en els poemes de Cernuda entre el món burgès, contra el qual el poeta reacciona de maneres diverses, i el món natural, considerat com un paradís en el qual l'artista pot viure en perfecta harmonia. Aquest món social burgès ve marcat pel caos, és la realitat, i enfront d'ell, l'ordre natural, el desig. Aquesta naturalesa cernudiana ve dominada per l'espontaneïtat i per la projecció lliure dels sentiments i els instints que en l'àmbit burgès han de ser reprimits.
Obra
Obra
Poesia
Poesia
Perfil del aire (1927);
Égloga, Elegía, Oda (1928);
Un río, un amor (1929);
Los placeres prohibidos (1931);
Donde habite el olvido (1933);
Invocaciones a las gracias del mundo (1935);
La realidad y el deseo (1936) obra poètica completa, que ampliarà en edicions posteriors (1940, 1958, 1964);
Las nubes (1943);
Como quien espera el alba (1947);
Vivir sin estar viviendo (1949);
Con las horas contadas (1956);
Desolación de la Quimera (1962).
Assaig
Assaig
Estudios sobre poesía española contemporánea (1957);
Pensamiento poético en la lírica inglesa (1958);
Poesía y literatura I (1960);
Poesía y literatura II (1964).
Prosa
Prosa
Ocnos (1942).
Vegeu també
Vegeu també
Referències
Referències
↑ Eva Díaz Pérez (3 de novembre de 2013). «Últimas tardes con Cernuda». El Mundo (España).
↑ Lardiés Galarreta, Alberto (2019). «La huella clásica en la poesía de Luis Cernuda».
↑ Soler Serrano, Joaquín (1976). «Entrevista a Gregorio Prieto». A fondo. TVE.
↑ Cf. Nuria Gasó Gómez: «Luis Cernuda, Hans Gebser y Friedrich Hölderlin. Perfiles de una investigación en marcha". A: Eu–topías: revista de interculturalidad, comunicación y estudios europeos, 2016, núm. 12: 41–60.
↑ Vid. Alberto Lardiés, op. cit., pàg. 10.
↑ Cf. Friedrich Hölderlin: Poemas. Versió espanyola de Luis Cernuda i Hans Gebser. Ed. Séneca, col·lecció «El clavo ardiendo», Mèxic, 1942.
↑ Sánchez–Moliní, Luis (20 de març de 2016): «Entrevista a Rafael Utrera. "A Cernuda le gustaba imitar la forma de vestir de los actores de cine"». Diario de Sevilla.
↑ Cf. Rafael Utrera, op. cit.: Iba al cine con frecuencia y en su casa había muchas revistas sobre el tema. Le gustaba imitar la forma de vestir de los actores. El dandi sevillano se inspiraba en el sombrero americano de Gilbert Roland y se dejaba el bigote al estilo de Don Alvarado o de John Gilbert. Oda se inspira en George O'Brien (muy admirado por Cernuda en Amanecer, de Murnau) y también hay poemas inspirados en películas como Nevada y Sombras blancas'.
↑ Elena Garro: Memorias de España, 1937, Siglo XXI, Mèxic, 1992.
↑ Tenekedjian Payer, Pablo Miguel: «Frazadas de Tierra. Sobre la poesía de guerra en Luis Cernuda». Cyber Humanitatis, núm. 30., tardor del 2004.
↑ Cernuda conoció poco la obra de Cavafis. Él mismo lo afirma en una entrevista publicada en 1959, en la que preguntado por los que según él serían los poetas máximos del mundo, responde: «De entre los poetas contemporáneos muertos Yeats (…), Rilke y Cavafis, el poeta griego de Alejandría. De este último no conozco sino algún poema en traducción inglesa; pero aquél sobre tema de Plutarco, donde Marco Antonio oye en la noche la música que acompaña al cortejo invisible de los dioses, que le abandonaban, me parece una de las cosas más definitivamente hermosas de que tenga noticia en la poesía de este tiempo» Fernández Figueroa, «Entrevista con un poeta», publicat en el número d'abril–maig del 1959 de la Revista «Índice Literario», citat a «Luis Cernuda, prosa completa», Editorial Barral, Barcelona, 1975, página 1104)
↑ Luis Salamadrid: «Cernuda y sus amigas», a Hoy (26 d'octubre de 2013)
↑ Luis Salamadrid: op. cit.
↑ «Cernuda, una amistad imposible. Recuperadas las cartas a Gerardo Diego». El Cultural. 14 de novembre de 1999.
↑ Cernuda, Luis: «S. XX – Generación del 27 – Luis Cernuda: Poética, 1934». Artes poéticas, maig del 1934.
↑ Gill, John: Andalucia: A Cultural History (en anglès). Oxford University Press, 9 de desembre de 2008. ISBN 978-0-19-970451-4.
↑ Ródenas, Soledad González: Juan Ramón Jiménez a través de su biblioteca: lecturas y traducciones en lengua francesa e inglesa (1881–1936). Universidad de Sevilla, 2005. ISBN 978-84-472-0866-1.
↑ Ortiz, Fernando: «T. S. Eliot en Cernuda». Cuadernos Hispanoamericanos (416): 95–104, 1985. ISSN 0011-250X.
Bibliografia
Bibliografia
Luis Cernuda: completa. Obras completas, Volumen I. Ediciones Siruela. Edición a cargo de Derek Harris y Luis Maristany. Madrid, España. 1993. Introducción con un completo análisis de la obra cernudiana. Incluye una bibliografía descriptiva, una cronología biográfica, el completísimo ensayo «La poesía de Luis Cernuda» y una bibliografía selecta.
Luis Cernuda: Antología, ed. e introducción José María Capote Benot, Madrid, Cátedra, 1984.
Luis Cernuda: Intermedio, (antología) ed. e introducción Gabriel Insausti, València, Pre–Textos, 2004.
Octavio Paz: LUIS CERNUDA: Apuntes sobre La realidad y el deseo / La palabra edificante / Juegos de memoria y olvido / La pregunta de Cernuda. Obras completas. Vol. III: Fundación y disidencia. Dominio Hispánico, [Círculo de Lectores] Barcelona, España, 1991. Primeríssima edició. Pàgines: 233–276.
Octavio Paz: LUIS CERNUDA. Obras completas. Vol. II: Excursiones/Incursiones: Dominio Extranjero / Fundación y disidencia: Dominio Hispánico. [Galaxia Gutenberg] Barcelona, España, 2000. Tercera edició. Pàgines: 972–1031.
J. A. Coleman: Other Voices. A Study of the Late Poetry of Luis Cernuda, North Carolina University Press, 1969.
D. Harris: Luis Cernuda: a Study of the Poetry, Londres, 1973.
D. Harris (ed.): Luis Cernuda, Madrid, 1977.
R. Martínez Nadal: Españoles en la Gran Bretaña: Luis Cernuda. El hombre y sus temas, Madrid, 1983.
Antonio Rivero Taravillo: Luis Cernuda. Años españoles (1902–1938), Tusquets, Barcelona, 2008.
Antonio Rivero Taravillo: Luis Cernuda. Años de exilio (1938–1963), Tusquets, Barcelona, 2011.
Ph. Silver: Luis Cernuda: el poeta en su leyenda, Madrid, 1972.
Jenaro Talens: El espacio y las máscaras. Introducción a la lectura de Cernuda, Anagrama, Barcelona, 1975.
José Teruel: Los años norteamericanos de Luis Cernuda, Pre–Textos, Valencia, 2013.
M. Ulacia: L. Cernuda: escritura, cuerpo y deseo, Barcelona, 1986.
Luis Antonio de Villena: «Luis Cernuda. Poeta, mundo, demonio», Omega, Barcelona, 2002).
Enllaços externs
Enllaços externs
Wikiquote alberga frases cèlebres de o sobre Luis Cernuda.
Wikimedia Commons alberga una categoria multimedia sobre Luis Cernuda.
Donde habita el recuerdo: memoria de Luis Cernuda (1902–2002) en el Centro Virtual Cervantes;
Comentari al poema A un poeta futuro de Luis Cernuda, per Roberto Augusto Míguez.
Bust de Luis Cernuda a Estepona (Màlaga).
Casa natal de Luis Cernuda a la ciutat de Sevilla
Monument a Luis Cernuda a la localitat de Dos Hermanas, província de Sevilla.
Casa del poeta Luis Cernuda al carrer Aire (Sevilla).
Luis Cernuda Bidón
Luis Cernuda Bidón
El passat dimarts 21 de setembre de 2021 es commemorà el vuitanta-setè aniversari del naixement de David James Thouless (Bearsden, Escòcia, Regne Unit, 21 de setembre de 1934 — Cambridge, Anglaterra, Regne Unit, 6 d'abril de 2019), qui fou un (1) físic escocès especialitzat en física de la matèria condensada, guanyador del Premi Wolf i llorejat amb el Premi Nobel de Física el 2016, juntament amb Duncan Haldane i J. Michael Kosterlitz pels descobriments teòrics de les fases topològiques de la matèria i transicions de fases topològiques. Fou membre de la Royal Society.[2][3][4]
Formació i àmbit investigador
Formació i àmbit investigador
Thouless estudià al Winchester College i obtingué una (1) llicenciatura al Trinity Hall, Cambridge el 1955. Obtingué el seu doctorat de física teòrica a la Universitat de Cornell el 1958, on Hans Bethe fou el seu director de tesi.[5]
Fou investigador postdoctoral a la Universitat de Califòrnia a Berkeley (Estats Units) entre els anys 1958 i 1959; ajudant de recerca en la Universitat de Birmingham (Regne Unit) entre els anys 1959 i 1961; conferenciant en la Universitat de Cambridge (Regne Unit) entre els anys 1961 i 1965; professor de física matemàtica a la Universitat de Birmingham entre els anys 1965 i 1978; professor de ciències aplicades en la Universitat Yale (New Haven, Estats Units)[6] entre els anys 1979 i 1980, i professor de física en la Universitat de Washington (Seattle, Estats Units) entre els anys 1980 i 2003.[7] Des del 2003 fins a l'actualitat és professor emèrit de física en la Universitat de Washington.[7][8]
Thouless ha fet moltes aportacions teòriques per a la comprensió de sistemes estesos d'àtoms i electrons i de nucleons. La seva obra inclou treballs sobre fenòmens de superconductivitat, de les propietats de la matèria nuclear i de moviments col·lectius d'estats exitats dins de nuclis. Entre les seves contribucions, de particular importància, són els treballs sobre la transició de Kosterlitz–Thouless.
Premis i distincions
Premis i distincions
Thouless és membre de la Royal Society, de la American Physical Society, de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències[9] i de la Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units. Entre els seus premis hi ha el Premi Wolf de Física (1990), la Medalla Paul Dirac de l'Institut britànic de Física (1993), el Lars Onsager Prize de la American Physical Society (2000), i el Premi Nobel de Física (2016).[10]
Publicacions seleccionades
Publicacions seleccionades
Kosterlitz, J. M.; Thouless, D. J.: «Ordering, metastability and phase transitions in two–dimensional systems». Journal of Physics C: Solid State Physics, 1973, pàg. 1181–1203. DOI: 10.1088/0022-3719/5/8/007. ISSN: 0022-3719.
Thouless, D.; Kohmoto, M.; Nightingale, M.; den Nijs, M.: «Quantized Hall Conductance in a Two–Dimensional Periodic Potential» (en anglès). Phys. Rev. Lett, 49, 1982, pàg. 405. DOI: 10.1103/PhysRevLett.76.1130.
Thouless, David J.: Topological Quantum Numbers in Nonrelativistic Physics (en anglès). World Scientific Publishing Co. Pte Ltd, 1998. ISBN 978-981-02-3025-8, 978-981-02-2900-9, 978-981-4498-03-6.
Thouless, David J.: The quantum mechanics of many-body systems. Academic Press, 1972 (Pure and applied physics series). ISBN 978-0-486-49357-2.
Referències
Referències
↑ Devlin, Hannah; Sample, Ian: «British trio win Nobel prize in physics 2016 for work on exotic states of matter – live». the Guardian, 04.10.2016.
↑ The international who's who 1991–1992 (en anglès). Europa Publ., Tokyo, 1991. ISBN 9780946653706.
↑ The Nobel Prize in Physics 2016 (anglès).
↑ «THOULESS, Prof. David James», Who's Who 2016, A & C Black, an imprint of Bloomsbury Publishing plc, 2016.
↑ «David Thouless». Array of Contemporary American Physicists.
↑ 7,0 7,1 Two former Birmingham scientists awarded Nobel Prize for Physics (anglès).
↑ Biografia en APS (anglès).
↑ «David Thouless».
↑ «David J. Thouless − Facts». Nobel Media AB 2014.
Vegeu també
Vegeu també
Enllaços externs
Enllaços externs
David Thouless profile in the LANL Daily News Bulletin (anglès).
David James Thouless, University of Washington: 2000 Lars Onsager Prize Recipient (Americal Physical Society) (anglès).
Thouless u. a. Quantized vortices in superfluids and superconductors 1997 (anglès).
David Thouless in May 1995 at the University of Washington, when he was elected to the National Academy of Sciences.
David James Thouless
David James Thouless
El passat dimarts 21 de setembre de 2021 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement de Donald Arthur Glaser (Cleveland, Ohio, 21 de setembre de 1926 — Berkeley, Califòrnia, 28 de febrer de 2013), qui fou un (1) físic, neurobiòleg nord–americà i guanyador del Premi Nobel de Física del 1960 per la seva invenció de la cambra de bombolles utilitzada en la física de partícules subatòmica. [1] [2] [3]
Educació
Educació
Nascut a Cleveland, Ohio, Glaser cursà la seva llicenciatura en ciències físiques i matemàtiques a la Case School of Applied Science[2]: 10 el 1946. Acabà el seu doctorat. en física per l'Institut de Tecnologia de Califòrnia el 1949. [4] Glaser acceptà un (1) lloc com a instructor a la Universitat de Michigan el 1949, i fou ascendit a professor el 1957. S'incorporà a la facultat de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, el 1959, com a professor de física. Durant aquest temps, la seva investigació es referia a partícules elementals de curta vida. La cambra de bombolles li permeté observar els camins i la vida de les partícules.
A partir del 1962 Glaser canvià el seu camp de recerca a biologia molecular, començant per un (1) projecte sobre el càncer induït per ultraviolats. El 1964 se li atorgà el títol addicional de professor de biologia molecular. La posició de Glaser (des del 1989) fou professora de Física i Neurobiologia a la Graduate School.
Vida personal
Vida personal
Donald Glaser nasqué el 21 de setembre de 1926 a Cleveland, Ohio, d'immigrants jueus russos, Lena i William J. Glaser, un (1) home de negocis.[5] [6] Li agradava la música i tocava el piano, el violí i la viola. Anà a l'escola secundària Cleveland Heights, on s'interessà per la física com a mitjà per entendre el món físic.[2]: 2, 6, 8 Morí dormint a l'edat de vuitanta-sis (86) anys el 28 de febrer de 2013 a Berkeley, Califòrnia, [7] sobreviscut per la seva dona, Lynn Glaser, la seva filla, Louise Glaser, el seu fill, William Glaser, i els seus nets Emily i Katherine Schreiner i Caroline, Julia, Ava i Max Glaser.
Educació i carrera inicial
Educació i carrera inicial
Glaser assistí a Case School of Applied Science (ara Case Western Reserve University, Ohio), on completà la seva llicenciatura en física i matemàtiques el 1946. Durant el curs de la seva formació allí, s'interessà especialment per la física de partícules.[2]: 15 Tocà la viola a la Cleveland Philharmonic mentre era a Case (Ohio) i impartí classes de matemàtiques a la universitat després de graduar–se.[2]: 12 Continuà cap a l'Institut de Tecnologia de Califòrnia (Caltech) a Pasadena, on continuà el seu doctorat en física. El seu interès per la física de partícules el portà a treballar amb el premi Nobel Carl David Anderson, estudiant els raigs còsmics amb cambres de núvols.[2]: 22 Preferí l'accessibilitat a la investigació de raigs còsmics per sobre de la física nuclear. Mentre estava a Caltech (Pasadena, Califòrnia) aprengué a dissenyar i construir l'equip que necessitava per als seus experiments [2]: 22, i aquesta habilitat resultaria útil al llarg de la seva carrera. També assistí a seminaris de genètica molecular dirigits pel premi Nobel Max Delbrück;[2]: 20 tornaria a aquest camp més tard. Glaser completà la seva tesi doctoral, The Momentum Distribution of Charged Cosmic Ray Particles Near Level Sea, després de començar com a instructor a la Universitat de Michigan el 1949.[2]: 28 Rebé el seu doctorat de Caltech (Pasadena, Califòrnia) el 1950, i fou ascendit a professor a Michigan el 1957.[2]: 43
Cambra de bombolles
Cambra de bombolles
Mentre ensenyava a Michigan, Glaser començà a treballar en experiments que conduïren a la creació de la cambra de bombolles.[2]: 37 La seva experiència amb càmeres de núvols a Caltech li havia demostrat que eren inadequades per estudiar partícules elementals. En una (1) cambra de núvols, les partícules passen pel gas i xoquen amb plaques metàl·liques que enfosquen la visió dels científics sobre l'esdeveniment. La cambra de núvol també necessita temps per restablir–se entre els esdeveniments de gravació i no pot mantenir–se al dia amb la velocitat de producció de partícules dels acceleradors.[2]: 31-32
Experimentà amb l'ús de líquid sobreescalfat en una (1) cambra de vidre. Les partícules carregades deixarien una (1) petjada de bombolles quan passaven pel líquid i es podien fotografiar les seves petjades. Creà la primera cambra de bombolles amb èter.[2]: 37–38 Experimentà amb l'hidrogen mentre visitava la Universitat de Chicago (Illinois), i demostrà que l'hidrogen també funcionaria a la cambra.[2]: 44
Sovint s'ha afirmat que Glaser s'inspirà en la seva invenció per les bombolles d'un (1) got de cervesa; no obstant això, en una (1) xerrada del 2006, refutà aquesta història, dient que, tot i que la cervesa no era la inspiració per a la cambra de bombolles, feu experiments amb cervesa per omplir els primers prototips.[8]
El seu nou invent fou ideal per utilitzar–lo amb acceleradors d'alta energia,[2]: 47, de manera que Glaser viatjà al Laboratori Nacional de Brookhaven (Upton, Long Island, Nova York) amb alguns estudiants per estudiar les partícules elementals utilitzant–hi l'accelerador. Les imatges que creà amb la seva cambra de bombolles reconegueren la importància del seu dispositiu i aconseguí finançament per continuar experimentant amb cambres més grans. Glaser fou llavors reclutat pel premi Nobel Luis Alvarez,[2]:59, que treballava en una (1) cambra de bombolles d'hidrogen a la Universitat de Califòrnia a Berkeley. Glaser acceptà una (1) oferta per ser–ne professor de física el 1959.[2]: 60
Premi Nobel
Premi Nobel
Glaser rebé el Premi Nobel de Física del 1960 per la invenció de la cambra de bombolles. El seu invent permeté als científics observar què passa amb els feixos d'alta energia d'un (1) accelerador, i obrí així el camí a molts descobriments importants.[2]: 64-65
Altres premis i distincions
Altres premis i distincions
Medalla Elliott Cresson (1961)
Premi de la Placa d’Or de l'Acadèmia Americana de la Realització (1989)[9]
Transició a la biologia molecular
Transició a la biologia molecular
Després de guanyar el Premi Nobel, Glaser començà a pensar en passar de la física a un (1) nou camp. Volia concentrar–se en la ciència i comprovà que a mesura que els experiments i els equips creixien en escala i cost, feia més feina administrativa. També anticipà que l'equip cada vegada més complex provocaria la consolidació en menys llocs i requeriria més viatges per als físics que treballen en física d'alta energia.[2]: 68 Recordant el seu interès per la genètica molecular que començà a Caltech, Glaser començà a estudiar biologia. Passà un (1) semestre al MIT com a professor visitant i hi assistí a seminaris de biologia i també passà un (1) semestre a Copenhaguen (Dinamarca) amb Ole Maaloe, el destacat biòleg molecular danès.[2]: 72
Glazer digué als seus col·legues de negocis de Cetus que després de guanyar el premi Nobel decidí que havia passat la primera part de la seva vida estudiant el món físic i que ara volia estudiar les bases de la vida mateixa, de manera que passà a estudiar biologia i genètica. Feu el comentari: «Com a físic i enginyer altament format, el meu pensament immediat en entrar al meu primer laboratori de biologia era que Louis Pasteur estaria còmode treballant–hi». Després desenvolupà equips per automatitzar diversos processos biològics. De fet, Cetus es formà originalment per utilitzar els seus invents i experiència amb els seus primers projectes centrats en la producció de soques d'antibiòtics de major rendiment a mesura que l'empresa evolucionava, pionera en el camp de la biotecnologia.
Treballà en el virus de la UC Berkeley Lab (ara la Bioquímica i Laboratori de Virus),[2]: 76 fent experiments amb fags bacterials, bacteris i cèl·lules de mamífers. Estudià el desenvolupament de cèl·lules cancerígenes, en particular el càncer de pell xeroderma pigmentós.[2]: 69 Igual que amb la cambra de bombolles, utilitzà la seva experiència dissenyant equips per millorar el procés experimental. Automatitzà el procés d'abocar l'agar, estendre el cultiu i comptar colònies de cèl·lules mitjançant una (1) màquina que anomenà el cambrer. Feu fotografies, administrà productes químics i tenia una (1) mà mecànica per recollir colònies.[2]: 76-77
Empreses comercials
Empreses comercials
Mentre continuava treballant a la UC Berkeley, Glaser inicià el Berkeley Scientific Laboratory amb Bill Wattenberg el 1968. La col·laboració de curta durada treballà en l'automatització dels procediments de diagnòstic.[2]: 88
El 1971 fundà Cetus Corporation amb Moshe Alafi, Ron Cape i Peter Farley.[2]: 89-90 la posició de Glaser era president del Science Advisory Board.[2]: 96 Els fundadors consideraren que els coneixements que els científics havien adquirit sobre l'ADN encara no s'havien aplicat per resoldre problemes reals.[2]: 112 La companyia millorà la soca microbiana,[2]: 96-97 i després l'enginyeria genètica,[2]: 110 i es convertí en la primera empresa de biotecnologia. Chorus Corporation comprà Cetus el 1991.[2]: 115
Transició a la neurobiologia
Transició a la neurobiologia
A mesura que la biologia molecular es tornà més dependent de la bioquímica, Glaser tornà a considerar un (1) canvi professional. La seva experiència automatitzant tasques visuals en física i biologia molecular el portà a interessar–se per la visió humana i com el cervell processa el que es veu. Començà a treballar en la modelització computacional del sistema visual i la psicofísica visual i passà un (1) any sabàtic al Rowland Institute for Science.[1] [2]: 116
Referències
Referències
a b Poggio, Tomaso (2013). «Donald Arthur Glaser (1926–2013) Physicist and biotechnologist who invented the bubble chamber». Nature. 496 (7443): 32. Bibcode:2013Natur.496...32P. doi:10.1038/496032a. PMID 23552936.
^ a b c d e f g h i j k l m n o p q r s t u v w x y z aa ab ac ad ae Vettel, Eric (2006). «Donald Glaser: The Bubble Chamber, Bioengineering, Business Consulting, and Neurobiology – an oral history conducted in 2003–2004» (PDF). Regional Oral History Office, The Bancroft Library, University of California, Berkeley. Retrieved March 2, 2013.
^ Glaser, D. (1952). «Some Effects of Ionizing Radiation on the Formation of Bubbles in Liquids». Physical Review. 87 (4): 665. Bibcode:1952PhRv...87..665G. doi:10.1103/PhysRev.87.665.
^ Glaser, Donald A. (1950). The momentum distribution of charged cosmic ray particles near sea level (Ph.D.). California Institute of Technology. OCLC 1014494852 – via ProQuest.
^ «Donald Glaser, Young Jewish Nobel Prize Winner, is Contributor to U.J.A». Archive.jta.org. November 7, 1960. Archived from the original on April 15, 2013. Retrieved March 2, 2013.
^ «Donald A. Glaser – Biography». Nobelprize.org. 2005. Retrieved March 2, 2013.
^ Sanders, Robert (March 1, 2013). «Physics Nobelist and biotech pioneer Donald Glaser dies at 86». Newscenter.berkeley.edu. Retrieved March 2, 2013.
^ Anne Pinckard (July 21, 2006). «Front Seat to History: Summer Lecture Series Kicks Off – Invention and History of the Bubble Chamber». Berkeley Lab View Archive. Lawrence Berkeley National Laboratory. Retrieved October 3, 2009.
^ «Golden Plate Awardees of the American Academy of Achievement». www.achievement.org. American Academy of Achievement.
Donald Arthur Glaser
A bubble chamber
Donald Arthur Glaser
Donald Arthur Glaser
El passat dimarts 21 de setembre de 2021 es commemorà el cent cinquanta-unè aniversari del naixement de Charles Jules Henri Nicolle (Rouen, Sena Marítim, Alta Normandia, França, 21 de setembre de 1866 — Tunis, protectorat francès de Tunísia, 28 de febrer de 1936), qui fou un (1) metge i microbiòleg francès guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1928.
Biografia
Biografia
Nasqué el 21 de setembre de 1866 a la ciutat de Rouen, situada al departament del Sena Marítim dins la regió francesa de l'Alta Normandia. Estudià biologia a l'Institut Pasteur de París (Illa de França), on es graduà el 1893.
Morí el 28 de febrer de 1936 a la ciutat de Tunis, en aquells moments protectorat francès però que avui dia és la capital de Tunísia.
Recerca científica
Recerca científica
Durant la seva estada en un hospital de la seva ciutat natal participà en l'elaboració d'un (1) sèrum contra la diftèria. L'any 1903 assumí la direcció de l'Institut Pasteur a la ciutat de Tunis (Tunísia), on treballà en diverses malalties infeccioses, com el tifus i la malària; estudià el paper que desenvolupen alguns animals en la seva propagació, i descobrí l'any 1909 que el poll o Phthiraptera és el principal transmissor del tifus.
L'any 1928 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia per les seves investigacions sobre el tifus.
És l'autor d'aquesta sentència referent a l'aparició de noves malalties:
Així doncs hi haurà noves malalties. És un (1) fet inevitable. Un (1) altre fet, també inevitable, és que mai no serem capaços de localitzar–les en els seus orígens. Quan siguem coneixedors d'aquestes malalties, ja estaran formades, seran, per dir–ho així, adultes. I apareixeran com aparegué Atenea, sortint armada des del cap de Zeus. Com les reconeixerem aquestes noves malalties, com podríem sospitar la seva existència abans que es vesteixin amb símptomes? Cal resignar–se a la ignorància en els primers casos evidents. S'ignoraran, es confondran amb malalties existents amb anterioritat i només després d'un (1) llarg període d'anar a cegues separarem el nou tipus patològic del tauler de les malalties ja classificades.
Vegeu també
Vegeu també
Hélène Sparrow, microbiòloga francesa que col·laborà amb Nicolle en els seus estudis sobre el tifus.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Charles Nicolle» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Charles Jules Henri Nicolle. Photograph. Iconographic Collections Keywords: portrait photographs.
Charles Jules Henri Nicolle
Charles Jules Henri Nicolle
El passat dimarts 21 de setembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-tresè aniversari del naixement d'Ángeles López de Ayala (Sevilla, Andalusia, Espanya, 21 de setembre de 1858 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 29 de gener de 1926), qui fou una (1) activista política espanyola, considerada la principal intel·lectual feminista de finals del segle XIX i començaments del segle XX.[1][2][3] D'idees republicanes, feministes i afiliada a la maçoneria, el 1888 es traslladà a viure a Barcelona (Catalunya), on fundà els setmanaris El Progreso (1896), El Gladiador (1906), i El Libertador (1910), que se subtitulava Periódico defensor de la mujer y órgano del librepensamiento.[4] Impulsà la creació de la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona (1892) amb Teresa Claramunt Creus i Amalia Domingo Soler i participà en la fundació de la Sociedad Progresiva Femenina el 1891.[5] Defensora aferrissada dels drets de la dona, afirmava que les dones havien d'emancipar–se tant de l'Església, per tal d'alliberar la consciència, com de la supremacia masculina.
Biografia
Biografia
Era filla de Gonzalo López de Ayala i d'Asunción Molero i Valdivia, i neboda de l'escriptor i polític Adelardo López de Ayala.[6] Als vuit (8) anys quedà òrfena de mare i el seu pare decidí deixar la seva criança i educació en mans d'uns familiars a Morón de la Frontera (Sevilla, Andalusia) i després a Zahara de la Sierra (Cadis, Andalusia). Rebé una (1) primera instrucció en el Convent de Santa Catalina, a Osuna (Sevilla, Andalusia); després entrà com a novícia al Convent de Santa Maria, a Marchena (Sevilla, Andalusia). No obstant això, a causa de la seva escassa vocació religiosa, optà per abandonar el monestir al cap de dos (2) anys, i decidí dedicar–se a les lletres.[7]
Amb setze (16) anys escrigué una (1) novel·la en quatre (4) toms, titulada El triomf de la virtut, i poc després començà a col·laborar en publicacions com La Educación, El Fígaro, El Hispalense i El Disparate. Es casà el 1881, i anà a viure a Madrid al costat del seu marit. Perdé el seu pare i els seus dos (2) germans a la fi de la dècada del 1880.[8]
El 1887 publicà Els terratrèmols d'Andalusia o Justícia de Déu. Al mateix temps inicià una (1) campanya pública en contra de la institució monàrquica, i fou arrestada durant un (1) temps. El 1889, havent–se mudat a Santander (Cantàbria), patí un (1) atemptat a casa seva.[6]
Poc després de complir els trenta (30) anys, el 1888, es traslladà a Barcelona (Catalunya), on fundà el setmanari El Progreso (1896), d'ideologia republicana i que tractava el problema de la dona; El Gladiador (1906), que s'ocupava de la condició de la dona i de la lluita feminista en tots els camps; El Libertador (1910), que tenia l'eslògan Diari defensor de la dona i òrgan del lliure pensament; i el Gladiador del librepensamiento (1914), que desapareixeria el 1920, juntament amb la Societat Progressiva.[9] A causa de les persecucions de les autoritats passà tres (3) llargues temporades a la presó per les seves activitats polítiques i periodístiques.[10]
Finançava una (1) escola laica nocturna, que impulsà la creació de la Societat Progressiva Femenina, on s'afermà el funcionament d'una (1) escola diürna per a nenes i una (1) altra de nocturna per a adults. Aquesta associació estava estretament lligada a la Lògia Constància, a la qual pertanyia López de Ayala, i de la qual havia estat secretària el 1895. Creà a més, un (1) orfeó, i una (1) companyia de teatre.[10]
Ángeles López de Ayala organitzà, amb l'ajuda del lerrouxisme «la manifestació femenina més important i multitudinària de la Restauració sota la bandera de l'emancipació de la dona, del lliure pensament i de la república», duta a terme a Barcelona (Catalunya), el 10 de juliol de 1910.[11] L'objecte de la marxa era expressar simpatia davant d'una (1) proposta del polític espanyol José Canalejas. Amb la manifestació s'aconseguí lliurar al governador civil un (1) missatge, subscrit amb unes vint-i-dues mil (circa 22.000) signatures, en el qual es declarava que totes les espanyoles eren catòliques, però no clericals.[12]
L'any 1901 es casà civilment amb Joan Pon i Angelet, després que el seu primer marit, Francisco Valero de la Peña, hagués mort el setembre de l'any 1900.[13][14]
Obres
Obres
Aquestes són algunes de les obres que escrigué:[15]
Lo que conviene a un marido, 1880. Teatre.
Don Gonzalo de Córdoba, 1880. Teatre.[8]
El triunfo de la virtud, 1881. Novel·la.
Los terremotos de Andalucia o Justicia de Dios. Tip. Orfes, Madrid, 1886. Novel·la.
Cuentos y cantares para los niños. José Matarredona, Madrid, 1888. Contes.
De tal siembra tal cosecha. Maucci, Barcelona, 1889. Teatre.[16]
Absurdos sociales, Barcelona, 1899. Novel·la.
Primitivo, 1900. Llibre de lectura.
També col·laborà amb La Educación, El Fígaro, El Hispalense, El Disparate, La Publicidad de Madrid, La Ilustración Madrileña, El Clamor zaragozano, El Diluvio, La Humanidad, El Gladiador de Jaén i El Fénix de Santander.
Referències
Referències
↑ Les dones en el moviment obrer a Catalunya. Institut Català de les Dones, Barcelona, 2013.
↑ Diccionari biogràfic de dones. «Ángeles López de Ayala Molero». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS).
↑ «Ángeles López de Ayala y Molero 1858» (en castellà). Logia Justicia VII, núm. 38.
↑ MARIN, Dolors: Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils. Angle, Editorial. 2018.
↑ Albertí, Elisenda: Decidides. Set dones contra corrent.. Albertí Editor, 1/3/2017, pàg. 55. ISBN 9788472461574.
↑ 6,0 6,1 Fernández de Cano y Martín, J. R.: «López de Ayala y Molero, Ángeles (1856–1926).». www.mcnbiografias.com.
↑ «Ángeles López de Ayala: republicana, lliurepensadora i maçona, per Felip Belmonte. | Catxipanda, Diari no diari d'Història». TotHistòria, 25.03.2018.
↑ 8,0 8,1 . ISBN 9788447205608.
↑ Montagut Contreras, Eduardo: «La memoria histórica como proyecto social y cultural » Breve historia del feminismo en Cataluña hasta el final de la guerra civil». El País. www.elpais.com, 16.08.2010. Arxivat de l'original el 24 de setembre de 2012.
↑ 10,0 10,1 «ÁNGELES LÓPEZ DE AYALA - Escriptora i feminista». barcelonaenfemeni.org.
↑ «Anoche falleció D. Francisco Valero». La Publicidad: eco de la industria y del comercio, diario de anuncios, avisos y noticias: Edición Mañana, 13.09.1900, pàg. 2.
↑ «Angeles López de Ayala contrajo ayer matrimonio». La Publicidad: eco de la industria y del comercio, diario de anuncios, avisos y noticias: Edición Mañana, 27.07.1901, pàg. 2.
↑ «Ángeles López de Ayala y Molero». escritoras.com, 06.04.2003. Arxivat de l'original el 24 de juny de 2013.
Ángeles López de Ayala
Ángeles López de Ayala
Manifestació de dones de Barcelona, convocades per Ángeles López de Ayala, el 10 de juliol de 1910, a favor de l'educació laica.
El passat dimarts 21 de setembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement de Heike Kamerlingh Onnes (Groningen, província de Groningen, Països Baixos, 21 de setembre de 1853 — Leiden, província d'Holanda Meridional, Països Baixos, 21 de febrer de 1926), qui fou un (1) físic neerlandès, descobridor de la superconductivitat i guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1913.
Biografia
Biografia
Nascut el 21 de setembre de 1853 a la ciutat neerlandesa de Groningen, estudià física entre els anys 1871 i 1873 a la Universitat de Heidelberg (Baden Württemberg, Alemanya), on fou alumne de Robert Bunsen i Gustav Kirchhoff.
Es doctorà a la Universitat de Groninga (Països Baixos) el 1879 i, posteriorment, fou professor a l'Escola Politècnica de Delft (Holanda Meridional, Països Baixos) entre els anys 1878 i 1882, i des d'aquell any professor de física a la universitat de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) fins a la seva jubilació, l'any 1923.
Kamerlingh Onnes morí el 21 de febrer de 1926 a la ciutat de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos).
Recerca científica
Recerca científica
Influenciat pel treball del seu compatriota Johannes van der Waals, deduí una (1) de les equacions d'estat aplicable als gasos, que duu el seu nom. Així mateix, estudià les propietats termodinàmiques dels gasos i líquids en una (1) àmplia escala de pressions i temperatures. El 1894 fundà el laboratori criogènic de Leiden (Països Baixos), que actualment duu el seu nom. Investigà els efectes del fred extrem en nombrosos gasos i metalls.
El 1908 aconseguí liquar heli a baixa temperatura per primera vegada, encara que no aconseguí solidificar-lo, fet que s'aconseguí l'any 1926 sota el guiatge del seu deixeble Willem Hendrik Keesom.
L'any 1911 descobrí la gairebé total absència de resistència al pas de l'electricitat de certes substàncies com el mercuri, estany o el plom a temperatures properes al zero absolut, fenomen conegut com a superconductivitat.
L'any 1913 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física per les seves investigacions en les característiques de la matèria a baixes temperatures que permeteren la producció de l'heli líquid.
Reconeixements
Reconeixements
L'any 1910 li fou concedida la medalla Matteucci, el 1912 la medalla Rumford i el 1915 la medalla Franklin.
En honor seu, s'anomenà el cràter Kamerlingh Onnes de la Lluna.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Heike Kamerlingh Onnes» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Heike Kamerlingh Onnes
Paul Ehrenfest, Hendrik Lorentz, Niels Bohr i Heike Kamerlingh Onnes l'any 1919 al laboratori criogènic de Leiden.
Heike Kamerlingh Onnes
Heike Kamerlingh Onnes
El passat dilluns 20 de setembre de 2021 es commemorà el noranta-sisè aniversari del naixement de Teresa Roca i Formosa (Gavà, Baix Llobregat, 20 de setembre de 1925 — Barcelona, Barcelonès, 11 d'abril de 2016), qui fou una (1) destacada promotora social i cultural catalana.
Filla de Maties Roca Soler. El 1969 fundà amb el seu espòs, el jurista Josep Maria Vilaseca i Marcet, la Fundació Jaume Bofill, de la qual fou presidenta fundadora.[1] Ha destacat en la tasca de contribuir a l'afirmació nacional catalana en el marc del respecte i de la promoció dels pobles. El 2009 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.[2]
Referències
Referències
↑ «Web de la Fundació Jaume Bofill». Arxivat de l'original el 2015.04.02.
↑ «Creus de Sant Jordi 2009». Arxivat de l'original el 2015.04.02.
Vegeu també
Vegeu també
Amat, Jordi: «El vol de l'oreneta». La Vanguardia, 17.04.2016, pàg. 35.
Teresa Roca i Formosa
Teresa Roca i Formosa
El passat dilluns 20 de setembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-vuitè aniversari del naixement d'Ernesto Teodoro Moneta (Milà, Llombardia, Itàlia, Imperi austríac, 20 de setembre de 1833 — Missaglia, província de Lecco, Llombardia, Regne d'Itàlia, 10 de febrer de 1918), qui fou un (1) pacifista italià guardonat amb el Premi Nobel de la Pau l'any 1907.
Biografia
Biografia
Nasqué a la ciutat de Milà, població situada a la regió de la Llombardia. Moneta fou durant els seus primers anys un (1) patriota italià garibaldí, i participà militarment en les «cinc (5) jornades de Milà», el nom que rebé la revolta dels italians contra els austríacs. També fou periodista, i dirigí des del 1867 fins al 1895 el diari Il Secolo ('El segle'), plataforma des d'on pogué difondre les seves idees i valors garibaldins. A més a més, fou, tot i catòlic practicant, crític anticlerical pel paper de l'Església en la unificació d'Itàlia.
Activitat pacifista
Activitat pacifista
Tot i el seu esperit amigable amb el món militar, aviat comprovà que les guerres i el militarisme no aconseguien resultats substantius, tal com reflectí en Le guerre, le insurrezioni e la pace nel secolo XIX, (1903–1910). Posteriorment, coincidint amb la seva sortida d'Il Secolo, i coincidint amb el corrent pacifista de finals del segle XIX i principis del segle XX, esdevingué internacionalista i, com sovint se'l definí, un (1) «militant pacifista». El seu pensament queda excel·lentment reflectit en unes paraules que pronuncià en un (1) dels congressos en els quals participà:
«
Potser no està lluny el dia en què tots els pobles, oblidant-se dels antics odis, s'apleguin sota la bandera de la fraternitat universal i, deixant de banda totes les disputes, conreïn entre si relacions absolutament pacífiques, com el comerç i les activitats industrials, i construeixin sòlids vincles. Nosaltres esperem aquest dia...
»
Tot i que la propaganda sempre fou el vehicle principal per a vessar les seves idees, no en fou l'únic. El 1887 contribuí a la fundació de la Unione Lombarda per la pace e l'arbitrato, un (1) any en què també fundà la Società per la pace e la giustizia internazionale. El 1895 fou nomenat el representant italià de la Comissió de l'Oficina Internacional de la Pau i, el 1906, presidí el XV Congrés Internacional de la Pau. El 1907 fou guardonat amb el Premi Nobel de la Pau,[1] premi que compartí amb Louis Renault.
A la seva ciutat natal, Milà (Llombardia), hi ha un (1) monument en la seva memòria amb la inscripció següent: «Ernesto Teodoro Moneta – garibaldí – pensador – publicista – apòstol de la pau entre gent lliure».
Referències
Referències
Enllaços externs
Enllaços externs
Plana sobre Moneta Arxivat 2006.03.17 a Wayback Machine (francès).
Ernesto Moneta l'any 1907
Ernesto Teodoro Moneta
Ernesto Teodoro Moneta
El passat dilluns 20 de setembre de 2021 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Balbina Pi i Sanllehy (Sant Boi de Llobregat, Baix Llobregat, 20 de setembre de 1896 — Perpinyà, Rosselló, 24 de juliol de 1973)[1], qui fou una (1) dirigent anarcosindicalista catalana.[2] Fou la mare de la cantant Teresa Rebull i companya de Gonçal Soler.
Biografia
Biografia
El 1917, treballant de filadora a Sabadell (Vallès Occidental), era la delegada de la Federació Local del Sindicat Únic (CNT) local. Començà a fer mítings a les seves companyes de fàbrica de Sabadell (Vallès Occidental), al costat d'Angel Pestaña, i després feu mítings i conferències per localitats tèxtils de tot Catalunya.[3] Col·laborà amb regularitat a Solidaridad Obrera i a Nuestra Voz, sovint amb els pseudònims Margot i Libertad Caída. També destacà fent teatre en grups teatrals en ateneus.[1] Feu moltes accions en solidaritat amb els sindicalistes deportats a la Mola (1920–1923).[2] Participà en el Ple Regional dels sindicats anarquistes de Lleida (Segrià) el 1923. L'any 1931 milità en la fracció més radical de l'anarquisme organitzat. Segons Joan Garcia Oliver brodà les primeres banderes roig–i–negres de les quals es té constància a la CNT–FAI.[4] Per discrepàncies amb alguns sectors anarquistes, el 1936 formà un (1) grup femení propi i anticlerical, amb el qual organitzà actes de propaganda. El 1939, en perdre la guerra, passà a la clandestinitat i s'exilià a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i París (Illa de França). Tornà a fer teatre en els grups de la Solidaritat Internacional Antifeixista (SIA). L'any 1970, deteriorada de salut, deixà l'activisme i anà a viure a Banyuls de la Marenda (Rosselló), on passà els últims temps de la seva vida prop de la seva filla, la cantant Teresa Rebull.[3][5]
Referències
Referències
↑ 1,0 1,1 «Balbina Pi». Alasbarricadas.org.
↑ 2,0 2,1 «Balbina Pi i Sanllehy». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
El passat dilluns 20 de setembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-cinquè aniversari de la batalla de Villarrobledo, que és una (1) batalla de la Primera Guerra Carlina lliurada a Villarrobledo (Albacete, Castella–la Manxa) el 20 de setembre de 1836.
Antecedents
Antecedents
El general carlí Miguel Gómez Damas, que havia pres Oviedo (Astúries), sortí, amb vuit (8) batallons d'infanteria i quatre peces d'artilleria, però pràcticament sense cavalleria[1] en expedició per prendre Madrid (Madrid), i es dirigí a l'encontre de Ramon Cabrera per unir les seves forces, que incloïen a Josep Miralles Marín el Serrador i Joaquín Quilez en l'intent, disposant d'un (1) total d'onze (11) batallons d'infanteria.[2] Arribà el 16 de setembre de 1836 i el 19 a Villarrobledo (Albacete, Castella–la Manxa), molt proper de la carretera de la Cort. Isidro Alaix, que coneixia tots els moviments del general carlí, malgrat disposar de forces inferiors a les de l'enemic, sortí al seu encontre; s'amagà en un (1) espès olivarer immediat a la població, i aconseguí sorprendre la host del general Gómez a l'aurora del dia 20.
Batalla
Batalla
Els carlins començaren a defensar–se en els punts avançats de la població, d'on eren desallotjats pels cristins. Miguel Gómez Damas pogué, per fi, reunir el gruix de les seves tropes als afores de la població, on formaren. Isidro Alaix, envalentit, al front de quatre (4) batallons i els dos-cents (200) hússars, comandats per Diego de León y Navarrete, trencaren el foc, però una (1) càrrega impetuosa, de la cavalleria carlina empentà els hússars, que, atraient al seu segon amagatall dos (2) esquadrons enemics, es llançaren tant oportunament i decididament mentre León els empenyia sobre la seva infanteria, i arribà a arrabassar el mateix pel seu costat dret la línia enemiga, i se situà a rereguarda de les primeres masses per on aquella es prolongava.
En aquestes, les dues (2) columnes d'infanteria, portades per Alaix lateralment al pas de càrrega, es col·locaven ensems sobre el flanc mencionat dels carlins, amb el resultat que les seves masses es veieren paredades pel front i rereguarda. Estava decidida la batalla; no restava altra recurs que la dispersió, i es pronuncià per l'ala esquerra, i foren enrotllats i tallats pel brau León dos (2) batallons, que els mateixos genets carlins desordenaren.
Conseqüències
Conseqüències
Les forces se sostingueren en retirada per batallons en columna tancada, en direcció a l'Ossa de Montiel (Albacete, Castella–la Manxa), i renunciaren a encaminar-se a Madrid (Madrid). Gràcies al fet que el general Ramon Cabrera cobrí la retirada dels carlins, Gómez pogué arribar a Còrdova (Andalusia), després de deixar mil dos-cents (1.200) presoners i perdre dos mil (2.000) fusells i bagatges.[3]
Isidro Alaix aconseguí per la seva victòria el títol de vescomte de Villarrobledo (Albacete, Castella la Manxa).
Referències
Referències
↑ Flávio, 1870, pàg. 233.
↑ Ovilo y Otero, Manuel. D. Carlos Maria Isidro de Borbon: Historia de su vida militar y politica (en castellà). la Soc. de Operarios del mismo Arte, 1845, pàg. 352.
↑ Flávio, 1870, pàg. 236.
Bibliografia
Bibliografia
Enciclopèdia Espasa. Tom. 68. Pàg. 1510–1511 (ISBN 84-239-4568-5).
Flávio, E.: Historia de don Ramón Cabrera (en castellà). Volum 1. Editorial de G. Estrada, 1870.
Tropes de la Reina (1). «Àlbum de les Tropes Carlines del Nord». Madrid, sense data. (184?)
Gravat del general Isidro Alaix, un (1) dels principals protagonistes de la batalla de Villarrobledo.
El passat dilluns es commemorà el vuit-cents trenta-quatrè aniversari de l'inici del Setge de Jerusalem, a Palestina, el qual es portà a terme del 20 de setembre al 2 d'octubre de 1187. El seu resultat fou la reconquesta de Jerusalem per Saladí i el col·lapse gairebé total del Regne de Jerusalem. La presa de Jerusalem (Palestina) pels musulmans serví de pretext per a l'inici de la tercera croada.
Antecedents
Antecedents
Jerusalem (Palestina) tenia, abans de la conquesta musulmana una (1) població d'entre cent mil i cent vint mil (100.000–120.000) francs, catòlics d'origen europeu, i entre tres-cents mil i tres-cents seixanta mil (300.000–360.000) cristians o musulmans, dels quals dues terceres (2/3) parts vivien al camp, i s'estima que hi havia uns vint mil (circa 20.000) esclaus musulmans.[1]
Els atacs del cavaller Reinald de Chatillon contra caravanes i pelegrins musulmans fou el principal desencadenant de la guerra que acabaria amb els regnes croats. L'any 1187 el rei de Jerusalem, Guiu de Lusignan convocà un (1) gran exèrcit per fer front a Saladí i sortir al seu encontre. La batalla de Hattin tingué lloc en uns turons coneguts com les Banyes de Hattin, on l'exèrcit croat, debilitat per la manca d'aigua, fou derrotat.[2] Lusignan fou capturat i també Châtillon a qui, segons la llegenda, Saladí tallà el coll amb la seva pròpia espasa. Els cavallers dels ordes religiosos foren aniquilats gairebé del tot, i els supervivents hagueren d'escollir entre la conversió o la mort, tot i que Saladí tractà bé els presoners de més renom.
Desaparegut el gruix de l'exèrcit croat, Saladí es veié lliure d'atacar la ciutat de Jerusalem (Palestina), defensada per Balian d'Ibelin, Sibil·la de Jerusalem i el patriarca Heracli. Balian d'Ibelin havia demanat a Saladí pas segur a Jerusalem amb la finalitat de recuperar la seva dona Maria Comnè i la seva família. El permís li fou concedit a condició de no prendre les armes en contra seva i no romangués a Jerusalem (Palestina) durant més d'un (>1) dia. En arribar a la Ciutat Santa, el patriarca Heracli, la reina Sibil·la i els habitants li pregaren que es fes càrrec de la defensa de la ciutat. Heracli li demanà que romangués pel bé del cristianisme oferint–li l'exempció del jurament. Balian acceptà i comunicà la seva decisió a Saladí, que es trobava a Ascaló (Israel), mitjançant una (1) diputació de burgesos que rebutjà les propostes del sultà per a una (1) rendició negociada de Jerusalem (Palestina). Tot i això Saladí disposà una (1) escorta per acompanyar Maria, els seus fills i tota la seva família a Trípoli (Líban).
Com a senyor de més alta jerarquia que romania a Jerusalem (Palestina), Balian fou vist pels musulmans com el de més alt rang més o menys equivalent al d'un (1) rei.[3] Balian trobà una (1) situació calamitosa a la ciutat, plena de refugiats que fugien de Saladí, i hi arribaven més diàriament. Hi havia menys de catorze (<14) cavallers en tota la ciutat, motiu pel qual armà seixanta (60) nous cavallers d'entre les files dels escuders i els burgesos. Preparà l'emmagatzematge d'aliments i diners per a l'inevitable setge. Per la seva part, Saladí uní sota el seu comandament els exèrcits de Síria i Egipte, i després d'un (1) breu i infructuós setge a Tir (Líban), el sultà arribà als afores de Jerusalem (Palestina) el 20 de setembre.
El setge
El setge
Les negociacions es portaren a terme entre Saladí i Balian d'Ibelin mitjançant Yusuf Batit, un (1) dels clergues ortodoxos orientals, que havien estat reprimits en gran part sota domini cristià llatí i sabia que tindria més llibertat si la ciutat es tornés a mans musulmanes. Saladí preferia prendre la ciutat sense vessament de sang, però els de dintre es negaven a abandonar la seva ciutat santa, assegurant que la destruirien en una (1) lluita fins a la mort en comptes de veure–la lliurada pacíficament. Així començà el setge.
L'exèrcit de Saladí s'enfrontà a la Torre de David i la Porta de Damasc. Els seus arquers fustigaven contínuament les muralles amb les seves fletxes. Arrossegà les màquines de setge fins als murs, però eren empeses de nou cada cop. El 26 de setembre Saladí traslladà el seu campament a un (1) altre lloc de la ciutat, al Bosc de les Oliveres, on no hi havia porta des de la qual els croats poguessin contraatacar. Les parets foren picades constantment per màquines de setge, catapultes, foc grec, ballestes i projectils. Una (1) part de la paret estava minada, i s'esfondrà el 29 de setembre. Els croats no pogueren expulsar les tropes de Saladí lluny de l'escletxa, però al mateix temps, els musulmans no pogueren penetrar en la ciutat. Els musulmans eren molt més nombrosos que els croats, i com només havia unes quantes dotzenes d'homes capaços de dur armes i defensar les muralles, no era possible trobar més homes, fins i tot en el cas de la promesa d'una (1) enorme paga.
Els civils estaven en gran desesperació. D'acord amb un (1) passatge escrit per Ernoul, possiblement un (1) escuder de Balian, en la continuació de la crònica de Guillem de Tir, el clergat havia d'organitzar una (1) processó descalços al voltant de les muralles, com havia fet el clergat fora dels murs en la Primera Croada, el 1099. Al Mont Calvari les dones tallaren el cabell dels seus fills i després feien una (1) immersió profunda dels caps en piques d'aigua freda. Aquestes penitències tenien com a objectiu treure la ira de Déu fora de la ciutat, però «… Nostre Senyor no es dignà a escoltar les oracions o el soroll que es feu en la ciutat. Pel repugnant pudor d'adulteri, de l'extravagància i del pecat contra natura, Déu no deixà lloc a les seves oracions.»
Negociacions entre Balian i Saladí
Negociacions entre Balian i Saladí
A la fi de setembre Balian cavalcà amb una (1) ambaixada a reunir–se amb el sultà, a qui oferí el lliurament al qual s'havien negat inicialment. Saladí no acceptaria això, en veure que a mesura que parlava, els seus homes escalaven les parets i plantaven les seves banderes. Aviat, no obstant això, els croats repel·lien l'atac. Saladí acceptà, i els dos (2) estaven d'acord que la ciutat es lliuraria a Saladí pacíficament. El sultà permeté un (1) rescat de vint (20) besants per cada home, deu (10) per cada dona, i cinc (5) per cada nen, però els qui no poguessin pagar la llibertat serien esclavitzats. Balian argumentà en va que hi havia moltes persones que no podrien pagar, ja que potser hi havia fins a vint mil (20.000) refugiats d'altres parts del regne.
Després de tornar a Jerusalem (Palestina), es decidí que set mil habitants (7.000 h.) pobres podrien ser rescatats amb diners procedents de la tresoreria que Enric II d'Anglaterra havia establert allí, i que estava sent vigilada pels Hospitalers. Aquests diners estaven destinats a ser usats per Enric en una (1) peregrinació o una (1) croada, en penitència per l'assassinat de Tomàs Becket, però el rei mai no arribà, i el seu tresor ja havia estat utilitzat per pagar mercenaris abans de la batalla de Hattin.
Balian es reuní de nou amb el sultà Saladí per baixar el rescat a deu (10) besants per home, cinc (5) per dona i un (1) per nen. Balian argumentà que aquest preu encara era massa gran, i Saladí proposà un (1) rescat de cent mil (100.000) besants per a tots els habitants. Balian pensà que això era impossible, i Saladí digué que un (1) rescat de set mil (7.000) persones no seria inferior a cinquanta mil (50.000) besants. Finalment es decidí que Saladí alliberaria els set mil (7.000) per trenta mil (30.000) besants; es permeté que dues (2) dones o deu (10) nens poguessin ocupar el lloc d'un (1) home pel mateix preu.
Lliurament de Jerusalem
Lliurament de Jerusalem
Balian lliurà les claus de la Torre de David, la ciutadella, el 2 d'octubre. S'anuncià que tots els habitants tenien al prop d'un (circa 1) mes per a pagar el seu rescat, si podien (el temps tal vegada anà de trenta (30) a cinquanta (50) dies, depenent de la font que ho narra). Saladí fou generós i alliberà alguns dels que estaven destinats a l'esclavitud; Safadí, el seu germà, feu el mateix, i Balian i Heracli pagaren la llibertat de molts altres amb els seus propis diners. S'oferiren com a ostatges per a la resta dels ciutadans (almenys diversos milers) els rescats dels quals no s'havien pagat, però Saladí s'hi negà.
Saladí permeté una (1) marxa ordenada de Jerusalem (Palestina) i impedí el tipus de massacre que s'havia produït quan els croats prengueren la ciutat el 1099. Els habitants rescatats marxaren lluny en tres (3) columnes; els templers i hospitalers dugueren les dues (2) primeres, amb Balian i el patriarca liderant la tercera. Es permeté a Balian reunir–se amb la seva esposa i família a Trípoli (Líban). Es permeté a Heracli evacuar diversos tresors d'esglésies i relíquies, fet que escandalitzà el cronista musulmà Imad ad–Din al–Isfahani, malgrat que ja havia contribuït als rescats.
Conseqüències
Conseqüències
Saladí perdonà la vida a tots els cristians i finalment entrà a la mesquita de la Roca, el tercer lloc més sagrat de l'islam, després de la Meca i Medina (Aràbia Saudita), i a Sibil·la de Jerusalem se li permeté escapar a Trípoli (Líban) amb les seves filles.
La reconquesta de Jerusalem (Palestina) per Saladí significà el col·lapse gairebé total del Regne de Jerusalem.[4] Alguns dels refugiats es dirigiren primer a Trípoli (Líban), on se'ls negà l'entrada i foren despullats de les possessions que havien pres amb ells a Jerusalem (Palestina). Molts d'ells anaren a Antioquia de l'Orontes (Síria), Cilícia (Turquia), i a Bizanci (Turquia). Altres refugiats marxaren a Egipte, i es permeté embarcar en bucs italians que partiren cap a Europa.
Saladí permeté peregrinacions cristianes a Jerusalem, i que l'Església del Sant Sepulcre romangués en mans cristianes. Per a consolidar les reclamacions musulmanes a Jerusalem, molts llocs sagrats, inclòs el que ara es coneix com a mesquita d'Al–Aqsa, es feu un (1) ritual amb aigua purificada. Seguí la captura d'una (1) sèrie d'altres castells que es mantenien en contra d'ell, inclosos la fortalesa de Belvoir, el Crac de Moab, i Mont–real (Palestina), i tornà a assetjar a la ciutat de Tir (Líban) per segona vegada.
Mentrestant les notícies de la desastrosa derrota de Hattin foren portades a Europa per Josies, arquebisbe de Tir, i per altres pelegrins i viatgers, mentre que Saladí seguí en la conquesta de la resta del regne en tot l'estiu del 1187. Immediatament es feu plans per a una (1) nova croada; el 29 d'octubre, el papa Gregori VIII emeté la butlla Audita tremendi, fins i tot abans que hagués sentit parlar de la caiguda de Jerusalem. Al Regne d'Anglaterra i a França, els delmes de Saladí foren promulgats amb la finalitat de finançar les despeses. La posterior tercera croada no s'engegà fins al 1189, en tres (3) contingents dirigits per Ricard Cor de Lleó, Felip August, i Frederic Barba–roja.
Referències
Referències
↑ Nicolle i Hook, 2005, pàg. 10.
↑ Nicolle, 1993, pàg. 65.
↑ Smail, 1972, pàg. 37.
Bibliografia
Bibliografia
Nicolle, D.; Hook, C.: The Third Crusade 1191. Osprey Publishing, 2005.
Nicolle, David: Hattin 1187: Saladin's greatest victory. Osprey Publishing, 1993. ISBN 1855322846.
Smail, R. C.: Crusading warfare, 1097–1193. CUP Archive, 1972. ISBN 0521097304.
Capture of Jerusalem during the First Crusade, 1099. Unidentified late medieval (14th or 15th century?) illustration probably from Sébastien Mamerot, Les Passages d'oultre mer.
El passat dilluns 20 de setembre de 2021 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement d'Alexandre Deulofeu i Torres (l'Armentera, Alt Empordà, 20 de setembre de 1903 — Figueres, Alt Empordà, 27 de desembre de 1978), qui fou un (1) polític i filòsof de la història català. Escrigué sobre el que ell anomenà matemàtica de la història, una (1) teoria cíclica sobre l'evolució de les civilitzacions.
Biografia
Biografia
Alexandre Deulofeu nasqué a l'Armentera (Alt Empordà) el 20 de setembre de 1903, on el seu pare feia d'apotecari. Quan tenia tres (3) anys la família anà a viure a Sant Pere Pescador (Alt Empordà) i, al cap de nou (9) anys, es traslladà a Figueres (Alt Empordà). Estudià el batxillerat a l'IES Ramon Muntaner de Figueres (Alt Empordà) i a Barcelona (Barcelonès), i feu les carreres de farmàcia i ciències químiques a Madrid (Espanya), tot i que aquesta darrera l'acabà a Barcelona (Catalunya).[cal citació]
En tornar a Figueres (Alt Empordà) guanyà les oposicions de catedràtic d'ensenyament secundari i feu de professor a l'institut figuerenc. Inicià llavors una (1) etapa d'intensa activitat política, de primer com a dirigent de la Joventut Nacionalista Republicana de l'Empordà i després com a regidor per Esquerra Republicana de Catalunya. Fou alcalde accidental de Figueres (Alt Empordà) durant la Guerra Civil, i com a tal pogué evitar alguns enfrontaments, saqueigs i persecucions a la ciutat.[cal citació]
Fou mobilitzat al front com a sanitari. S'exilià el 5 de febrer de 1939, amb la retirada republicana a França. A l'exili exercí diversos oficis: mestre (de diverses matèries), músic violinista i saxofonista (en diferents grups de música d'esbarjo i clàssica), pagès experimental (creador de plantacions sense terra amb solucions líquides de la seva invenció), obrer de fàbrica, paleta, escriptor, poeta, etc. Feu amistat amb Francesc Pujols, Salvador Dalí i el fotògraf Joaquim Fort de Ribot, amb qui investigà el romànic empordanès i de la Catalunya Nord per, posteriorment, publicar les obres L'Empordà, el bressol de l'art romànic o L'Empordà – Rosselló, bressol de l'escultura romànica.[1] Tornà de l'exili el 22 de gener de 1947, i es dedicà a la farmàcia, a seguir les seves investigacions i a escriure.
Morí a Figueres (Alt Empordà) el 27 de desembre de 1978, i deixà inacabada la versió ampliada de la seva obra magna titulada La matemàtica de la història.[cal citació]
Pensament
Pensament
Alexandre Deulofeu afirmà que les civilitzacions i els imperis passen per uns cicles equivalents als cicles naturals dels éssers vius. Cada civilització pot arribar a viure tres (3) cicles de mil set-cents (1.700) anys cadascun. Compresos a dins de les civilitzacions, els imperis tenen una (1) durada mitjana de cinc-cents cinquanta (550) anys. Afirmà que mitjançant el coneixement dels cicles es poden evitar les guerres, considerades innecessàries, i fer que els processos esdevinguin pacífics en lloc de violents. També afirmà que la humanitat podrà ser capaç de conèixer–los, d'alterar els mateixos cicles, i que el món ha de tendir a organitzar–se sota la forma d'una (1) confederació universal de pobles lliures. En aquest sentit, proposa l'adopció d'una (1) llengua auxiliar internacional, com l'esperanto, en què es faran les deliberacions del parlament mundial.[2]
L'enunciat de la llei matemàtica que, segons ell, determina l'evolució dels pobles es resumeix en els punts següents (capítol III de La matemàtica de la història en català, edició del 1967):
Tots els pobles passen per èpoques de gran fraccionament demogràfic, alternades amb unes altres èpoques de gran unificació o èpoques imperialistes.
Les èpoques de gran fraccionament tenen una (1) durada de sis segles i mig (6,5 s.). Les èpoques de gran unificació tenen una (1) durada de deu segles i mig (10,5 s.). El cicle evolutiu comprèn, doncs, disset segles (17 s.).
Durant aquest procés evolutiu els pobles passen per fases perfectament establertes per a arribar, al final del cicle, a ocupar la mateixa posició que al seu començament.
El cicle evolutiu comprèn tots els ordres de l'activitat humana, és a dir, que hem de considerar, a més d'un (1) cicle polític, un (1) cicle social, artístic, filosòfic, científic...
Tots els pobles segueixen la mateixa evolució, però aquesta queda avançada o endarrerida segons la posició geogràfica de cada país.
La força creadora no és la mateixa per a tots els pobles. Per a cada cicle existeix una (1) zona de màxima intensitat creadora, i aquesta zona es va desplaçant d'un (1) cicle al següent en el mateix sentit del procés general. Aquest avança a Europa, de l'Orient cap a l'Occident mediterrani i passa després de la península Ibèrica a la Gàl·lia, segueix a les illes Britàniques, continua a través dels pobles germànics i arriba finalment als pobles nòrdics i eslaus.
Els nuclis imperialistes que donen lloc a les èpoques de gran unificació política segueixen processos biològics perfectes, idèntics entre si i amb una (1) longevitat que dura de cinc (5) a sis (6) segles.
La transformació dels règims politicosocials no segueix cap línia constant ascendent o descendent, sinó que fa avenços i retrocessos alternativament, els uns més intensos que els altres, cosa que dona com a resultat una (1) línia trencada. La resultant d'aquesta línia equival a un (1) avenç en un (1) sentit determinat. Se'n diu «llei de les dues (1) passes endavant i una (1) enrere».
El seu pensament té relació amb les idees d'Oswald Spengler i d'Arnold Joseph Toynbee, que també enunciaren teories sobre el caràcter cíclic de les civilitzacions, però sense arribar a la mesura matemàtica més precisa que exposa Deulofeu.[cal citació]
Durant el seu exili i també després, Deulofeu recorregueren temples i monuments d'uns quants països on, entre altres conclusions, deduí haver trobat l'origen de l'art romànic durant el segle IX entre l'Empordà i el Rosselló, que era l'origen del segon cicle de la civilització europea occidental, després del primer cicle.[cal citació]
Obres
Obres
Catalunya i l'Europa futura, Llibreria Catalònia, Barcelona, 1934 (pròleg d'Antoni Rovira i Virgili. Edició facsímil de 1978).
Catalunya 1932-1934, Llibreria Catalònia, Barcelona, 1935.
Química estructural, primera part, Edicions de l'Escola del Treball, Figueres, 1937.
L'evolució social, Edicions de l'Escola del Treball, Figueres, 1937 (existeix un segon volum inèdit).
La energía atómica al servicio de la química (L'energia atòmica al servei de la química), i La energía atómica y la energía iónica (L'energia atòmica i l'energia iònica), edicions ciclostilades per a Breviata Médica (servei d'informació mèdic dels laboratoris Leti i Uquita), Barcelona, 1949.
La Matemática de la Historia (La Matemàtica de la Història), Aymà ed., Barcelona, 1951.
La energía atómica al servicio de la química (L'energia atòmica al servei de la química), Editorial Emporitana, Barcelona, 1952.
Europa al desnudo (Europa despullada), Editorial Emporitana, Barcelona, 1954.
Nacimiento, grandeza y muerte de las civilizaciones (Naixement, grandesa i mort de les civilitzacions), Casa del Libro, Barcelona, 1956 (volum I en castellà de La matemàtica de la història).
La matemàtica de la història en la cultura occidental, «Els Autors de l'Ocell de Paper», Barcelona, Editex, 1957.
Los grandes errores de la Historia. Del servilismo a la democracia (Les grans errades de la Història. Del servilisme a la democràcia), Aymà ed., Barcelona, 1958 (volum II en castellà de La matemàtica de la història).
L'Empordà, bressol de l'art romànic, Gràfiques Diamant, Barcelona, 1961.
El Ampurdán, cuna del arte románico (L'Empordà, bressol de l'art romànic), Gràfiques Diamant, Barcelona, 1962.
Catalunya, origen de la pintura medieval, ed. Selecta, Barcelona, 1963.
Cataluña, origen de la pintura medieval (Catalunya, origen de la pintura medieval), ed. Selecta, Barcelona, 1963.
La Matemàtica de la Història, Editorial Emporitana, Figueres, 1967.
Pròleg, dins el llibre de Carles Fages de Climent Vilasacra, capital del món, ed. Pérgamo, Figueres, primera edició 1967, segona edició 1977, tercera Edició 1993.
L'Empordà–Rosselló, bressol de l'escultura romànica, Editorial Emporitana, Figueres, 1968 (fotografies de Joaquim Fort de Ribot).
Les cultures europees. De la primera onada històrica de gran fragmentació demogràfica, Editorial Emporitana, Figueres, 1969 (volum III en català de La Matemàtica de la història).
La pau al món per la Matemàtica de la Història, ed. Pòrtic, Barcelona, 1970.
Naixença, grandesa i mort de les civilitzacions, Editorial Emporitana, Figueres, 1970 (volum I en català de La matemàtica de la història).
El monestir de Sant Pere de Roda. Importància, història i art, Editorial Emporitana, Figueres, 1970.
Els grans errors de la Història, Editorial Emporitana, Figueres, 1971 (volum II en català de La matemàtica de la història).
Lluita d'imperis, primera part (persa, macedoni, cartaginès, romà, romà d'Orient), Editorial Emporitana, Figueres, 1972 (volum IV en català de La matemàtica de la història).
L'Empordà, bressol de l'art romànic, Figueres, Editorial Emporitana, 1972.
La paz mundial por la Matemática de la Historia (La pau mundial per la Matemàtica de la Història), ed. Pòrtic Hispànic, Barcelona, 1973.
Lluita d'imperis, segona part (teutònic, anglosaxó, polonès, danès, noruec, víking, lituà, suec, moscovita), Editorial Emporitana, Figueres, 1973 (volum V en català de La matemàtica de la història).
El segon cicle europeu. El procés polític i social, Editorial Emporitana, Figueres, 1974 (volum VI, en català, La matemàtica de la història).
Memòries de la revolució, de la guerra i de l'exili, Editorial Emporitana, Figueres, 1975, dos (2) volums.
Paraules preliminars, dins el llibre de Sebastià Delclòs, Guia del romànic de l'Alt Empordà, Centre Excursionista Empordanès, Figueres, 1975.
Catalunya, mare de la cultura europea, Editorial Emporitana, 1977 (volum VII en català de La matemàtica de la història).
La segona onada imperial a Europa, Editorial Emporitana, Figueres, 1977 (volum VIII en català de La matemàtica de la història).
Nacimiento, grandeza y muerte de las civilizaciones (Naixement, grandesa i mort de les civilitzacions), Buenos Aires, ed. Plus Ultra, 1978 (versió especial per a Sud–amèrica, pròleg d'Abelardo F. Gabancho).
Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia. Figueres, realització: Amics de l'Albera i Cap de Creus, Centre Excursionista Empordanès, Figueres, edició pòstuma del 2005 (volum IX en català de La matemàtica de la història).
Història de l'art universal. Realització: Amics de l'Albera i Cap de Creus, Centre Excursionista Empordanès, edició pòstuma, Figueres, octubre del 2008.
Articles i altres escrits. Els darrers mots. Realització: Amics de l'Albera i Cap de Creus (APNACC) i Centre Excursionista Empordanès (CEE), concepció i seguiment: Juli Gutiérrez Deulofeu, edició pòstuma, Figueres, juny del 2012.
Bibliografia
Bibliografia
Josep Maria Domènech i Roca: Alexandre Deulofeu, professor de química, Annals de l'Institut d'Estudis Empordanesos, 17, 1984, pàg. 325–340.
Alexandre Deulofeu. Ajuntament de Figueres, Institut d'Estudis Empordanesos, Patronat Francesc Eiximenis, Figueres, 2003.
Juli Gutiérrez Deulofeu: Alexandre Deulofeu, la Matemàtica de la Història, Llibres de l'índex / Neopàtria, Barcelona, 2004.
Enric Pujol, Jordi Casassas, Francesc Roca, Juli Gutiérrez Deulofeu: La Matemàtica de la Història. La teoria cíclica d'Alexandre Deulofeu, Brau Edicions, Figueres, 2005.
Juli Gutiérrez Deulofeu: La Matemàtica de la Història. Alexandre Deulofeu o el pensador global, Lapislàtzuli Editorial, Barcelona, 2014.
Francesc Pujols: Pròleg de la Matemàtica de la història d'Alexandre Deulofeu, Cal·lígraf, Figueres, 2018.
Referències
Referències
↑ La història de la fotografia a l'Empordà. La fotografia que fa història. Institut d'Estudis Empordanesos, Figueres, 2017, pàg. 132. ISBN 978-848067-156-9
Alexandre Deulofeu (1978)
Alexandre Deulofeu Torres
Alexandre Deulofeu Torres
El passat divendres 18 de setembre de 2021 es commemorà el quaranta-tresè aniversari de la Pau de Camp David o els Acords de Camp David del 1978, que foren signats per l'aleshores president d'Egipte (Anwar El Sadat), i el primer ministre d'Israel (Menachem Begin) el 17 de setembre de 1978, després de dotze (12) dies de negociacions secretes a Camp David.[1] Els dos (2) acords foren signats a la Casa Blanca i en fou testimoni el president dels Estats Units Jimmy Carter. Els acords portaren directament al tractat de pau del 1979 entre Israel i Egipte, i també donaren lloc al fet que Begin i Sadat compartissin el premi Nobel de la Pau del 1978.
Contingut dels acords
Contingut dels acords
Hi va hagué dos (2) acords a Camp David el 1978: Un Marc per la Pau a l'Orient Mitjà i Un Marc per a la conclusió d'un (1) tractat de pau entre Egipte i Israel, aquest segon portava cap al Tractat de Pau entre Egipte i Israel del març del 1979.[2]
El primer acord tenia tres (3) parts: un (1) marc per establir una (1) autonomia palestina (a la banda oest d'Israel i la franja de Gaza) i pel compliment complet de la resolució 242 del Consell de Seguretat de l'ONU. No estava clar que els acords afectessin el territori del Sinaí i deliberadament no es tractà la qüestió de Jerusalem.[3]
La segona part tractava de les relacions entre Egipte i Israel. La tercera part declarava una (1) sèrie de principis a aplicar entre Israel i els seus veïns àrabs.
El segon acord dissenyava la base d'un (1) acord de pau, que decidia el futur de la península del Sinaí: amb la retirada de les forces armades israelianes i de quatre mil cinc-cents (4.500) colons israelians mentre garantia ell lliure pas pel canal de Suez i altres passos. També Israel tornava a Egipte uns pous de petroli de la zona. Els acords també implicaven un (1) subsidi econòmic dels Estats Units cap Israel i Egipte que encara estan actualment en vigor.[4]
Conseqüències
Conseqüències
Egipte i Israel tornaren a tenir relacions diplomàtiques plenes intercanviant ambaixadors i també el 1980 s'establiren línies aèries regulars. Aquest acord suposà la fi de la unanimitat àrab contra la política d'Israel. Egipte fou expulsat de la Lliga Àrab des del 1979 fins al 1989.
Altres tractats araboisrelians
Altres tractats araboisrelians
Conferència de Pau de Paris (1919)
Acords Faisal–Weizmann (1919)
Acords de l'Armistici del 1949
Tractat de pau del 1979
Conferència de Madrid del 1991
Acords d'Oslo del 1993
Tractat de Pau entre Israel i Jordània (1994)
Cimera de camp David del 2000
Procés de Pau en el conflicte d'Israel i Palestina
Notes
Notes
↑ «The Camp David Accords» Jimmy Carter Library and Museum. 21 de juliol de 2001. 28 d'abril de 2008
↑ Dore Gold. The Fight for Jerusalem: Radical Islam, the West, and the Future of the Holy City. pàg. 175, Washington, DC: Regnery Publishing, Inc., 2007
↑ «Egypt» U.S. Department of State. març del 2008. 28 d'abril de 2008.
Bibliografia
Bibliografia
Armstrong, Karen. Jerusalem: One City, Three Faiths. Ballantine Books, New York, 1996.
Bregman, Ahron Elusive Peace: How the Holy Land Defeated America.
Eran, Oded. «Arab–Israel Peacemaking». Sela.
Adam Curtis' 2004 documentary The Power of Nightmares, in its 2nd and 3rd part, studies the Camp David Accords from the point of view of fundamentalist Muslims.
Meital, Yoram. Egypt’s Struggle for Peace: Continuity and Change, 1967–1977.
«Israel Conflict». Sela.
Sela, Avraham, ed. The Continuum Political Encyclopedia of the Middle East. Continuum, New York, 2002.
Menachem Begin, Jimmy Carter, Anwar El Sadat celebrant els acords de Camp David.
Pau de Camp David
Pau de Camp David
Acords de Camp David del 1978
Acords de Camp David del 1978
El passat divendres 17 de setembre de 2021 es commemorà el setanta-tresè aniversari de la mort per assassinat de Folke Bernadotte, comte de Wisborg, per membres de l'organització terrorista Lehi (Estocolm, Suècia, 2 de gener de 1895 — Jerusalem, Palestina, 17 de setembre de 1948), qui fou un (1) diplomàtic suec, conegut per haver negociat l'alliberament de quinze mil (15.000) presoners dels camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial i haver estat assassinat per israelians quan actuava de mediador per les Nacions Unides.
Ascendència
Ascendència
Folke Bernadotte, comte de Wisborg, era el net d'Òscar II de Suècia, que fou rei de Suècia i de Noruega, i el nebot de Gustau V de Suècia. El seu pare era Oscar Bernadotte 1859–1953, príncep de Suècia, comte de Wisborg. La seva mare era Ebba Munck af Fulkila 1858–1946. Els seus pares es casaren el 1888.
Diplomàtic durant la Segona Guerra Mundial
Diplomàtic durant la Segona Guerra Mundial
El 1945, llavors vicepresident de la Creu Roja sueca, Bernadotte intentà negociar un (1) armistici entre Alemanya i els Aliats de la Segona Guerra Mundial. Quan s'estava acabant la guerra, rebé l'oferta feta per Heinrich Himmler d'una (1) rendició completa d'Alemanya enfront del Regne Unit i dels Estats Units d'Amèrica, amb la condició que Alemanya fos autoritzada a continuar la resistència contra la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Aquesta oferta fou transmesa a Winston Churchill i a Harry S. Truman.
Poc abans de la fi de la Segona Guerra Mundial, Bernadotte organitzà l'operació de rescat Busos blancs per evacuar deportats, sobretot noruecs i danesos, en hospitals suecs, així com deportats francòfons del Cap Arcona. Alliberà així quinze mil (15.000) persones de l'infern dels camps de concentració, i assolí una (1) immensa popularitat.
Tanmateix, alguns treballs històrics recents[1] indiquen que aquesta operació tenia un (1) cost moral, molt de temps ocultat: per permetre l'alliberament dels presoners escandinaus, aproximadament dos mil (circa 2.000) altres presoners, malalts o moribunds, «principalment francesos, però també russos i polonesos», sortiren del camp de concentració de Neuengamme (Hamburg) i foren transferits cap a altres camps nazis. La transferència fou efectuada als mateixos «busos blancs», conduïts per xofers suecs, que serviren per a l'evacuació dels escandinaus. «La majoria dels presoners moriren durant el trajecte, o just després.»
Mediador de l'ONU
Mediador de l'ONU
De resultes del Pla de partició de Palestina del 1947, esclataren enfrontaments entre jueus i àrabs a Palestina. Bernadotte fou anomenat mediador de les Nacions Unides a Palestina el 20 de juny de 1948.[2] Fou així el primer mediador oficial de la història de l'organització. La seva missió és llavors immensa: fer aturar els combats i supervisar la posada en pràctica del repartiment territorial.
Causes darrere l'assassinat de Bernadotte
Causes darrere l'assassinat de Bernadotte
Ràpidament, la tensió amb la part israeliana cresqué. El 27 de juny el comte proposà un (1) primer pla, amb un (1) Estat israelià sobre un vint per cent (20%) de Palestina (en comptes dels cinquanta-cinc per cent [55%] previst). L'Estat palestí desaparegué i el seu territori fou atribuït a Transjordània. Aquest pla fou rebutjat per totes les parts, incloent–hi àrabs.
«
Bernadotte es fa el blanc, a Israel, d'una (1) virulenta campanya de premsa.[3]
»
El juliol, els membres del Lehi ja havien amenaçat Bernadotte de mort, en resposta a una (1) trobada que havia tingut amb dos (2) membres de l'Stern, el 24 de juliol: «Tenim la intenció de matar Bernadotte i tot altre observador de les Nacions Unides en uniforme que vindrà a Jerusalem». Quan els demanà per què, «Respongueren que la seva organització estava determinada a fer que Jerusalem estigués sota l'autoritat de l'Estat d'Israel i que no permetria interferència de part d'una organització nacional o internacional»[4] L'1 d'agost Israel Eldad, un (1) dels tres (3) dirigents del grup Stern (o Lehi, un grup terrorista jueu sionista) declarà, en el moment d'una (1) assemblea pública a Jerusalem: «Els combatents per a la llibertat d'Israel adrecen un advertiment als observadors de les Nacions Unides [i] als generals de Bernadotte [...]. Utilitzarem contra els representants d'un (1) poder estranger els mateixos mètodes que hem utilitzat contra els britànics».[5] Segons Israel Eldad, la decisió de matar Bernadotte fou presa l'agost pels tres (3) dirigents del Lehi.[6]
El 16 de setembre Folke Bernadotte proposà un (1) nou pla de partició de Palestina, en el qual Transjordània s'annexaria el Nègueb i Cisjordània. La confederació entre Israel i Transjordània desaparegué. Aquest pla preveia igualment un (1) Estat jueu que ocuparia tot Galilea, amb Jerusalem sota control internacional i la repatriació (o indemnització) dels refugiats. En relació amb aquest últim assumpte, el comte Bernadotte escrivia «Seria ofendre els principis elementals només d'impedir aquestes innocents víctimes del conflicte de tornar a la seva llar, mentre que els immigrants jueus aflueixen a Palestina i de més amenacen de manera permanent de reemplaçar els refugiats àrabs arrelats en aquesta terra des de fa segles.» Criticà el pillatge sionista a gran escala i la destrucció de pobles sense necessitat militar aparent.»[7] Aquest segon pla fou de nou refusat pels israelians i els països àrabs (la Transjordània, gran guanyadora del projecte de Bernadotte, no gosà acceptar, tenint en compte l'ambient general).
Assassinat
Assassinat
Després de l'aterratge a Kalàndia–Jerusalem, Bernadotte i els seus acompanyants s'atansaren amb cotxe a Jerusalem. Al programa del dia, dues (2) coses: trobar–se amb els observadors de la treva i fer una (1) tria per a l'emplaçament d'un (1) nou quarter general, ja que fins aleshores Bernadotte i el seu equip operaven des de l'Hotel Roses, situada sobre l'illa grega de Rodes, el qual era als seus ulls era massa lluny de la zona de guerra. Després d'haver–se trobat amb els observadors de la treva i haver visitat alguns emplaçaments possibles per a l'edifici del quarter general, la comitiva de Bernadotte, composta per tres (3) cotxes, entrà al barri Katamon de Jerusalem. Cada cotxe arborava les banderes de les Nacions Unides i de la Creu Roja, i ningú, en aquesta comitiva, anava armat.
Bernadotte, quant a ell, havia refusat moltes vegades l'armilla antibales que se li proposava. Al cotxe del mediador, sobre el seient del darrere, hi anaven: Bernadotte, el coronel francès André Sérot, cap dels observadors de les Nacions Unides a Jerusalem, i el general suec Aage Lundstrom, cap de la supervisió de la treva a Palestina, i representant personal de Bernadotte. El barri de Katamon, sota control de l'exèrcit israelià, era gairebé desert. Poc després d'haver salvat un (1) check–point de l'exèrcit israelià, la comitiva fou aturada per un (1) jeep que li obstaculitzà el pas. Tres (3) homes armats, vestits amb l'uniforme de l'exèrcit israelià, sorgiren d'aquest jeep mentre que el conductor es quedà al volant. Els tres (3) cotxes foren cosits a bales. Bernadotte fou abatut amb sis (6) ràfegues de metralleta Schmeisser.
En la seva declaració mecanografiada, reconeixent la seva responsabilitat en el doble assassinat, els assassins demanaren que se'ls excusés d'haver abatut Sérot «per error».[8] Avui només se sap que «l'homicidi fou planificat per Zettler, el comandant de la secció de Jerusalem (l'última en activitat i la més dura), que fou decidit l'agost al més alt nivell pels tres (3) responsables del centre[9] i que l'execució en fou confiada a un (1) veterà del Lehi, Yehoshua Cohen.[10] Els dos (2) altres tiradors eren Yitzhak Ben–Moshe i «Gingi» Zinger, i el conductor del jeep es deia Meshulam Makover.[11]
Conseqüències de l'assassinat de Bernadotte
Conseqüències de l'assassinat de Bernadotte
L'assassinat de Bernadotte suscità una (1) condemna universal. Les sospites recauen ràpidament sobre el Lehi. «En vint-i-quatre hores (24 h), més de dos-cents cinquanta (>250) membres del Lehi són interpel·lats a tot el país. El govern ho aprofita per dissoldre les unitats de l'IZL[nota 1] a Jerusalem, encara que se sàpiga que no han estat implicats en el crim. L'endemà passat, el Lehi és oficialment dissolt per una llei "per a la prevenció del terrorisme".»[10] «Zettler afirmarà haver rebut una (1) promesa explícita del ministre de l'interior Yitzhak Grünbaum: "sereu condemnats per satisfer l'opinió mundial. Després d'això, sereu amnistiats".» De fet «Yalin Mor i el seu adjunt Mattiyahu Shmulovitz, condemnats el 2 de febrer de 1949 a diversos anys de presó, no per homicidi sinó per pertinença a una (1) organització terrorista, seran alliberats dues (2) setmanes després [...] tots els altres presoners del Lehi es beneficiaran d'una (1) amnistia general».[12]
Nathan Yalin Mor fou escollit a la Kenésset el gener del 1949 i el tirador Yeoshua Cohen esdevingué guardaespatlles personal de David Ben–Gurion en els anys 1950. Isaac Shamir, el cap de les operacions del Lehi, esdevingué per la seva part primer ministre d'Israel dues (2) vegades.
Propostes per a la pau
Propostes per a la pau
Tres (3) dies després de la seva defunció, fou publicada una (1) relació que descrivia els esforços proposats per Bernadotte per portar a la pau. Contenia les proposicions següents:
Transformar la primera calma en els combats en una pau permanent, o almenys en un (1) alto el foc, i determinar les fronteres definitives dels estats jueu i àrab a Palestina;
Concedir el desert del Nègueb a l'estat àrab i Galilea a l'estat jueu;
Internacionalitzar Jerusalem;
Donar el control de les parts àrabs de Palestina als Estats àrabs (de fet a Transjordània);
Assegurar–se que el port de Haifa i l'Aeroport de Lod donen servei a la vegada a les parts àrabs i jueves de la regió, així com als Estats àrabs veïns;
Organitzar la repatriació dels refugiats palestins o bé la seva indemnització;
Establir un comitè de reconciliació, primera etapa que hauria de portar a una (1) pau duradora a la regió.
El govern israelià rebutjà aquestes proposicions. Bernadotte fou reemplaçat pel mediador americà Ralph Bunche, que negociarà finalment un (1) alto el foc signat sobre l'illa grega de Rodes.
Notes
Notes
Referències
Referències
↑ Veure «El prestigi enterbolit dels busos blancs suecs» Libération, 30 de juny de 2005.
↑ vegeu lloc web en francès de l'ONU.
↑ Història de la dreta israeliana, pàg. 250.
↑ El cronista del New York Times, C. L. Sulzberger, confirmat per Neff Washington Report on Middle East Affairs
↑ Susan O'person Mediation & assasinations: count Bernadotte's Mission to Palestina, 1948, Londres, Ithaca Press, 1979.
↑ Entrevista d'Israel Eldad a la radio israeliana el 9 setembre 1988, citada per Yediot Aharonot l'11 setembre de 1988.
↑ U.N. Document Té. 648, pàg. 14, dipositat el 16 de setembre de 1948.
↑ Sobre l'assassinat del comte Bernadotte, vegeu la l'informe del general A. Lundstrom (qui es trobava assegut al cotxe de Bernadotte), informe adreçat, el dia fins i tot de l'atemptat (17 de setembre de 1948) a les Nacions Unides. Després el llibre publicat per aquest general per al XX aniversari del crim: L'assassinat del comte Bernadotte, imprès a Roma (edició East. A. Fanelli) el 1970, sota el títol: Un tributo alla memoria del comte Folke Bernadotte. Vegeu també el llibre de Ralph Hewins: Count Bernadotte, his life and work (Hutchinson, 1948). Veure finalment, al setmanari milanès Europa, les confessions de Baruch Nadel (citats a Le Monde del 4 i 5 de juliol de 1971).
↑ El «Centre» és el nom donat a la direcció del Lehi : Nathan Yalin Mor, Isaac Shamir i Israel Eldad.
↑ 10,0 10,1 Schattner, 1991, pàg. 253.
↑ Kati Marton A Death in Jerusalem
↑ Schattner, 1991, pàg. 254.
Bibliografia
Bibliografia
Schattner, Marius. Histoire de la droite israélienne de Jabotinsky à Shamir (en francès). Complexe, 1991.
Enllaços externs
Enllaços externs
Folke Bernadotte – how did his life end? (anglès).
20cibl% C3% A9s Folke Bernadotte i el primer full de ruta (francès).
Folke Bernadotte
Bernadotte (a l'esquerra) conversant amb presoners de guerra australians a Alemanya (1943).
Pla de partició de Palestina del 1947
Folke Bernadotte
Folke Bernadotte
El passat dijous 16 de setembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement de Ludwig Karl Martin Leonhard Albrecht Kossel (Rostock, Mecklemburg–Pomerània Occidental, Imperi alemany, 16 de setembre de 1853 — Heidelberg, Baden–Württemberg, República de Weimar, 5 de juliol de 1927), qui fou un (1) metge, bioquímic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1910.
Biografia
Biografia
Nasqué el 1853 a la ciutat de Rostock, situat a l'actual estat alemany de Mecklemburg–Pomerània Occidental. Fill d'Albrecht Kossel, cònsol de Prússia, estudià medicina a la Universitat de Rostock i el 1872 continuà els seus estudis a la Universitat d'Estrasburg (Alsàcia), on tingué com a professors Anton de Bary, Wilhelm von Waldeyer, Adolf von Baeyer i Felix Hoppe–Seyler, i es llicencià el 1878.
Dirigí l'Institut de Fisiologia de Berlín (Brandemburg–Prússia), i posteriorment accedí a la càtedra de fisiologia de la Universitat de Marburg (Hessen), i esdeveningué titular de la mateixa a Heidelberg (Baden–Württemberg), ciutat on morí el 1927.
Recerca científica
Recerca científica
Interessat en l'àrea de la biologia cel·lular, i seguint els descobriments de Friedrich Miescher, inicià a desenvolupar una (1) sèrie d'estudis que el dugueren a importants conclusions sobre la síntesi de les proteïnes, destacant la importància dels enzims i intuint el paper dels àcids nucleics en l'herència genètica. Realitzant estudis sobre les nucleïnes demostrà com aquestes consistien en una (1) porció proteica i una altra no proteica, i descobrí així els àcids nucleics i establí les bases de l'estructura de l'ADN.
L'any 1910 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia «per les seves investigacions sobre biologia cel·lular, especialment proteïnes i àcids nucleics».[1]
Posteriorment, i continuant amb la seva recerca, descrigué els seus components, distingint l'adenina, la citosina, la guanina, la timina i l'uracil, així com la histidina i l'agmatina.
Obres publicades
Obres publicades
Untersuchungen über die Nukleine und ihre Spaltungsprodukte (Investigations into the nucleins and their cleavage products), 1881.
Die Gewebe des menschlichen Körpers und ihre mikroskopische Untersuchung (The tissues in the human body and their microscopic investigation), 1889–1891.
Leitfaden für medizinisch–chemische Kurse (Textbook for medical–chemical courses), 1888.
Die Probleme der Biochemie (The problems of biochemistry), 1908.
Die Beziehungen der Chemie zur Physiologie (The relationships between chemistry and physiology), 1913.
Referències
Referències
Albrecht Kossel (1853–1927)
Ludwig Karl Martin Leonhard Albrecht Kossel
Ludwig Karl Martin Leonhard Albrecht Kossel
El passat dijous 16 de setembre de 2021 es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari del naixement de Jean (Hans) Arp (Estrasburg, Alsàcia, Segon Imperi alemany, 16 de setembre de 1886 — Basilea, Suïssa, 7 de juny de 1966), qui fou un (1) escultor, poeta i pintor alsacià.
Biografia
Biografia
Nasqué a Estrasburg, quan després de la Guerra Francoprussiana el territori formava part d'Alsàcia–Lorena, després d'haver estat cedida a l'Imperi alemany per part de França. Després que el territori fos reincorporat a França novament, acabada la Primera Guerra Mundial, les lleis franceses determinaren que el seu nom seria Jean i no Hans.
El 1904, després d'assistir a l'Escola d'Arts i Oficis d'Estrasburg, anà a París (Illa de França), on publicà per primera vegada les seves poesies. Des del 1905 fins al 1907 estudià a la Kunstschule (Escola d'Art) de Weimar (Turíngia, Alemanya) i el 1908 tornà a París (Illa de França) on assistí a l'Académie Julian El 1915 es mudà a Suïssa, per a aprofitar la neutralitat suïssa. Arp més tard contà la història de com, quan li notificaren que havia de presentar–se a l'ambaixada alemanya, evità ser reclutat per a l'exèrcit: prengué la paperassa que li donaren i, en el primer espai, escrigué la data. Seguidament omplí la resta d'espais en blanc també amb aquesta data; traçà una (1) línia per sota i curosament les sumà; es llevà tota la roba, i marxà amb els papers a la mà. Li digueren que se n'anés a casa seva.
Arp fou membre fundador del moviment Dadà a Zuric (Suïssa) el 1916 i de la Novembergruppe (1918). El 1920, com Hans Arp, al costat de Max Ernst, i l'activista social Alfred Grünwald, establí el grup dadà de Colònia (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya). No obstant això, el 1925 la seva obra aparegué també en la primera exposició del grup surrealista a la Galerie Pierre de París (Illa de França). D'aquest mateix any és el seu llibre, conjunt amb El Lissitzky sobre «Els ismes a l'art». Arp combina les tècniques d'automatisme i les oníriques en la mateixa obra desenvolupant una (1) iconografia de formes orgàniques que s'ha anomenat escultura biomòrfica, en la qual es tracta de representar l'orgànic com principi formatiu de la realitat. La seva poesia s'inclou dintre del moviment surrealista, tot destacant el poema en alemany Die schwabenhoede (El testicle de l'oreneta, 1920).
El 1926 Arp es traslladà al suburbi de Meudon (Alts del Sena, Illa de França) a París. El 1931 trencà amb el moviment surrealista i funda l'Abstracció–creació, treballant amb el grup parisenc Abstracció–creació i editant en la revista Transition. A partir dels anys trenta (30) i fins a la seva mort, escrigué i publicà assajos i poesia. El 1942 fugí de la seva casa a Meudon (Alts del Sena, Illa de França) escapant de l'ocupació alemanya i visqué a Zuric (Suïssa) fins al final de la guerra. Arp visità la ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York) el 1949 per a presentar una (1) exposició individual en la Galeria Buchholz. El 1950 se li oferí el realitzar un (1) relleu per al Graduate Center de la Universitat Harvard a Cambridge, Massachusetts i se li encarregà el mural de l'edifici de la UNESCO a París (Illa de França).
El 1954 Arp guanyà el Gran Premi d'escultura de la Biennal de Venècia (Vèneto). El 1958 es presentà una (1) mostra retrospectiva dels seus treballs en el Museu d'Art Modern de Nova York (Nova York, EUA), a la qual seguí una (1) exposició en el Museu d'Art Modern de París (Illa de França), el 1962. El Musée d'Art moderne et contemporain d'Estrasburg (Alsàcia, Gran Est de França), conserva moltes de les seves pintures i escultures. Arp morí a Basilea, Suïssa.
Enllaços externs
Enllaços externs
Galeria
Evocation of a Form: Human Lunar Spectral (1950).
El pastor de núvols (1953), Universitat Central de Veneçuela a Caracas.
Siluetes en relleu (1956), Universitat Central de Veneçuela, a Caracas.
Berger de nuages (1953)
Feuille es reposant (1959)
Wolkenschale (1961)
Bewegtes Tanzgeschmeide (1960/1970)
Roue Oriflamme / Goldflammendes Rad (1962) a Monte Verità
Schlüssel des Stundenschlägers (1962/1974)
Anonymous. Hans Arp. 1925 (?). Photo. From De Stijl, vol. 7, nr. 73/74 (January 1926).
Jean (Hans) Arp
Jean (Hans) Arp
El passat dijous 16 de setembre de 2021 es commemorà el cent setantè aniversari del naixement d'Emilia Pardo–Bazán y de la Rúa–Figueroa (la Corunya, Galícia, 16 de setembre de 1851 — Madrid, Espanya, 12 de maig de 1921)[1], qui fou una (1) novel·lista, assagista i feminista gallega. És considerada la millor novel·lista espanyola del segle XIX i una (1) de les escriptores més destacades de la història literària espanyola. A més de novel·les i contes, escrigué llibres de viatges, obres dramàtiques, composicions poètiques i nombroses col·laboracions periodístiques, amb les quals la seva presència a l'Espanya del seu temps fou constant. Amb la seva obra i vida posà de manifest la capacitat de la dona per ocupar en la societat els mateixos llocs que els homes, sense haver de renunciar als aspectes purament femenins.
Biografia
Biografia
Nascuda a la Corunya (Galícia) l'any 1851, fou l'única filla de José Pardo–Bazán y Mosquera i d'Amalia de la Rúa–Figueroa y Somoza, de família noble,[2] en el si de la qual rebé una molt bona educació. Esdevingué una (1) lectora voraç des dels vuit (8) anys; als nou (9) anys compongué els primers versos i als quinze (15) el primer conte, Un matrimonio del siglo XIX. Envià aquesta primera obra a l'Almanaque de La Soberanía Nacional; seria el primer dels prop de sis-cents (circa 600) contes que publicà al llarg de la seva vida.[3]
La seva educació, l'acabà a Madrid, on la família acostumava a passar els hiverns a causa de les activitats polítiques del seu pare amb el Partit Progressista. L'any 1868 la seva vida canvia totalment a causa del seu casament el 10 de juliol amb José Quiroga, celebrat al pazo de Meiràs, propietat de la seva família. Quiroga era un (1) estudiant de dret quatre (4) anys més gran que ella. El segon gran esdeveniment fou la Revolució del 1868. Els Pardo–Bazán abandonaren temporalment el país el 1873, tant Emilia com el seu marit marxaren. Recorregueren diversos països d'Europa; durant aquest període Emilia s'interessà per diversos idiomes i inicià la lectura dels grans autors de cada país en la seva llengua original. La seva inquietud intel·lectual augmentà i quan tornà a Espanya entrà en contacte amb el krausisme mitjançant Francisco Giner de los Ríos, que esdevindria gran amic seu. La influència dels krausistes feu que realitzés la lectura d'autors místics i de Kant, que la conduïren, així mateix, a Descartes, Tomàs d'Aquino, Aristòtil i Plató.[3]
El 1876 nasqué el seu primer fill, Jaime, i es dona a conèixer com a escriptora guanyant un (1) concurs convocat a Ourense (Galícia) en commemoració del centenari de Benito Jerónimo Feijoo, si bé aleshores encara no havia abandonat totalment la poesia. Gràcies al seu amic Giner de los Ríos edità el primer llibre de poemes, Jaime, publicat el 1881. Pardo–Bazán no s'interessà per la novel·lística fins a anys més tard; considerava la novel·la un gènere menor, i preferí seguir formant el seu intel·lecte, al qual encara hi trobava mancances. Tanmateix, la lectura i coneixença d'obres contemporànies l'animaren a escriure la primera novel·la, Pascual López. Autobiografía de un estudiante de medicina, poc abans d'acceptar la direcció de la Revista de Galicia l'any 1880.[3]
El 1881 publicà Un viaje de novios, on es reflecteixen les experiències del seu viatge a França. El pròleg d'aquesta obra és molt important per entendre el que significa el naturalisme en l'obra de Pardo–Bazán, així com la sèrie d'articles que publicà entre els anys 1882 i 1883 amb el títol La cuestión palpitante, la del naturalisme, corrent literari que ella donà a conèixer a Espanya. L'any 1881, a l'estiu, a Meiràs (la Corunya, Galícia), acabà d'escriure San Francisco de Asís, quan està embarassada de la seva segona filla, Carmen. Seguí la línia naturalista en la seva tercera novel·la, La Tribuna (1883) i posteriors, Los pazos de Ulloa (1886), La madre naturaleza (1887) i La piedra angular (1891), si bé en les dues (2) primeres Pardo–Bazán escrigué sobre una temàtica allunyada del naturalisme. Entre les dues (2) darreres, publicà quatre (4) novel·les que tampoc poden considerar–se naturalistes: Insolación i Morriña (1889), ambientades a Madrid, considerades per la crítica dintre del moviment realista, i Una cristiana i La prueba (1890), amb elements idealistes, una tendència en el cicle d’Adán y Eva, format per Doña Milagros (1894) i Memorias de un solterón (1896). Altrament, El cisne de Vilamorta conjuga l'observació realista amb alguns elements romàntics.[3]
El 1891 fundà la revista Nuevo Teatro Crítico, que seria escrita completament per ella. El seu títol i l'objectiu cultural i divulgador era honorar Benito Jerónimo Feijoo, a qui Pardo–Bazán admirava profundament. L'any següent fundà i començà a dirigir la Biblioteca de la Mujer. Les col·laboracions periodístiques d'Emilia eren nombroses: des de feia anys escrivia cròniques de viatges, articles, assaigs i contes que havien sortit en diverses col·leccions: Cuentos de Marineda (Marineda era el nom amb què Emilia anomenava la Corunya), Cuentos de amor, Cuentos sacroprofanos, En tranvía (Cuentos dramáticos), Cuentos de Navidad, Cuentos de la patria, Cuentos antiguos... En la premsa, concretament en La Lectura, comença a publicar–se el 1903 la seva novel·la La Quimera, que dos (2) anys més tard seria editada en llibre. Aquesta obra reflecteix el moment en què fou escrita, té ecos modernistes i simbolistes. El 1908 publicà La sirena negra, el tema central de la qual és la mort; l'escriu per a l'Ateneu de Madrid: esdevingué presidenta de la seva secció de literatura, el 1906.[3]
Gran viatgera, mentre, a més, es continuaven imprimint els seus articles i llibres. El 1900 aparegué en El Imparcial els seus articles sobre l'Exposició Universal de París (Illa de França), que acabarien donant forma al llibre Cuarenta días en la Exposición i el 1902 publica Por la Europa católica, fruit del seu viatge pels Països Baixos. El 1906 intentà dur una (1) de les seves obres, Verdad y Cuesta abajo, al teatre, estrenada a Madrid, no tingué èxit. D'altra banda, es convertí en una reconeguda figura literària, cultural i social de l'època. L'any 1908 començà a utilitzar el títol de comtessa de Pardo Bazán, atorgat per Alfons XII en reconeixement a la seva tasca en el món literari; des del 1910 fou consellera d'Instrucció Pública, i sòcia de número de la Sociedad Matritense de Amigos del País des del 1912. Més tard, el 1914, li fou imposada la Banda de l'Orde de Maria Lluïsa i rebria la Creu Pro Ecclesia et Pontifice per part de Benet XV. El 1916 el ministre d'Instrucció Pública la nomenà catedràtica de Literatura Contemporània de Llengües Neollatines a la Universitat Central.[3]
El 12 de maig de 1921 morí a causa d'una complicació de la diabetis que patia. L'endemà tota la premsa parlava de l'escriptora, que fou enterrada a l'església de la Concepción de Madrid.[3]
Obra
Obra
Narrativa
Narrativa
Pascual López: autobiografía de un estudiante de Medicina (1879).
Un viaje de novios (1881).
La tribuna (1883).
El Cisne de Vilamorta (1885).
La dama joven (1885). Novel·la curta.
Bucólica (1885). Novel·la curta.
Los pazos de Ulloa (1886–1887).
La madre naturaleza (1887).
Insolación (historia amorosa) (1889).
Morriña (historia amorosa) (1889).
Una cristiana (1890).
La prueba (1890).
La piedra angular (1891).
Doña Milagros (1894).
Memorias de un solterón (1896).
El tesoro de Gastón (1897).
El saludo de las brujas (1899).
El niño de Guzmán (1900)
Misterio (1902).
Novelas ejemplares (1904).
Los tres arcos de Cirilo
Un drama
Mujer
La quimera (1905).
Cada uno... (1907). Novel·la curta.
La sirena negra (1908).
Belcebú (1908). Novel·la curta.
Allende la verdad (1908). Novel·la curta.
Dulce dueño (1911).
La gota de sangre (1911). Novel·la curta.
En las cavernas (1912).
La aventura de Isidro (1916). Novel·la curta.
La última fada (1916). Novel·la curta.
Clavileño (1917). Novel·la curta.
Dioses (1919). Novel·la curta.
La serpe (1920). Novel·la curta.
Instinto. Novel·la curta.
Arrastrada. Novel·la curta.
La muerte del poeta. Novel·la curta.
Selva. Novel·la inèdita.
La pipa de kif. Novel·la inèdita.
Aficiones peligrosas (1864), escrita als tretze (13) anys.
Narrativa curta: contes
Narrativa curta: contes
Emilia Pardo Bazán fou una (1) fecunda escriptora de contes, dels quals s'arribaren a publicar més de sis-cents cinquanta (>650).
La dama joven y otros cuentos (1885).
La leyenda de la Pastoriza (1887).
Cuentos de la tierra (1888).
Cuentos escogidos (1891).
Cuentos de Marineda (1892).
Cuentos de Navidad y Año Nuevo (1893).
Cuentos nuevos (1894).
Arco Iris (cuentos) (1895).
El encaje roto (1897). Conte.
Cuentos de amor (1898).
Cuentos sacro–profanos (1899).
La rosa (1899). Conte.
Un destripador de antaño (Historias y cuentos de Galicia) (1900).
Vampiro (1901). Conte.
En tranvía (Cuentos dramáticos) (1901).
Cuentos de Navidad y Reyes (1902).
Cuentos de la Patria (1902).
Cuentos antiguos (1902).
Interiores (1907).
Cuentos del terruño (1907).
Sud–exprés (cuentos actuales) (1909).
Cuentos trágicos (1912).
El conde llora y otros cuentos.
La novia fiel y otros relatos (publicats en el diari El Imparcial) (1890–1899).
La camarona.
Infidelidad.
Assaig i crítica
Assaig i crítica
Estudio crítico de las obras del padre Feijoo (1876).
Los poetas épicos cristianos (1895).
La cuestión palpitante (1883).
La revolución y la novela en Rusia (1887).
De mi tierra (1888).
Los pedagogos del Renacimiento, Fortanet, Madrid, 1889.
Nuevo Teatro Crítico (1891–1892).
Polémicas y estudios literarios (1892).
La nueva cuestión palpitante (1894)
Lecciones de literatura (1906)
La literatura francesa moderna (1910–1911).
Tomo I, El Romanticismo, V. Prieto, Madrid, 1910.
Tomo II, La transición, V. Prieto, Madrid, 1911.
Tomo III, El Naturalismo, Imp. Prudencio Pérez de Velasco, Madrid, 1911.
La cocina española antigua (1913).
La cocina española moderna (1913).
Porvenir de la literatura después de la guerra (1917).
La mujer española y otros escritos (1916).
El lirismo en la poesía francesa (Obra póstuma), Pueyo, Madrid, 1921.
Conferències i discursos
Conferències i discursos
Discurso leído por Emilia Pardo–Bazán Presidenta de la Junta provisional del Folklore gallego, Fregenal a càrrec de Tórrellas y Cía. La Corunya, 1884.
El Folklore gallego en 1884–1885. Sus actas y acuerdos y discursos, por Emilia Pardo–Bazán y Memoria por Salvador Golpe. Tip. de Ricardo Fé, Madrid, 1886.
Discurso inaugural del Ateneo de Valencia pronunciado la noche del 29 de diciembre de 1899, Tip. de Idamor Moreno, Madrid, 1899.
Madrid. La España de ayer y la de hoy (Conferencias de París), A. Avrial, Madrid, 1901.
Discurso pronunciado en los Juegos Florales de Orense la noche del 7 de junio de 1901. Tema: Los males de la Patria, Tip. de la Casa de la Misericordia, la Corunya, 1901.
Discurso a la Memoria del Poeta José María Gabriel y Galán. Salamanca, 1905.
Llibres de viatges
Llibres de viatges
Mi romería (recuerdos de viaje) (1887).
Al pie de la torre Eiffel (Crónicas de la Exposición), La España Editorial, Madrid, 1889.
Al pie de la torre Eiffel, Est. Tip. Idamor Moreno, Madrid, 1899.
Al pie de la torre Eiffel, La Línea del Horizonte Ediciones, Madrid, 2020.
Por Francia y por Alemania (Crónicas de la Exposición), La España Editorial, Madrid, 1889.
Por la España pintoresca, López editor, Barcelona, 1895.
Cuarenta días en la Exposición, V. Prieto y Cía, Madrid, 1900.
Por la Europa católica, Est. Tip. Idamor Moreno, Madrid, 1902.
Desde la montaña. Ed. de José Manuel González Herrán y José Ramón Saiz Viadero, Tantín, Santander, 1997.
Viajes por Europa, Bercimuel, Madrid, 2003.
Viajes por España, Bercimuel, Madrid, 2006.
Apuntes de un viaje. De España a Ginebra [1873], reproducció facsímil. Edició de José Manuel González Herrán, Santiago, Universitat de Santiago de Compostela–Real Academia Gallega (2014).
Obra periodística
Obra periodística
De siglo a siglo, Est. Tip. Idamor Moreno, Madrid, 1902.
Nuevo Teatro Crítico, La España Editorial, Madrid, 1891–1893.
La Revista de Galicia de Emilia Pardo–Bazán (1880). Estudi i edició de Ana M.ª Freire López, Fundació Pedro Barrié de la Maza, Conde de Fenosa, la Corunya, 1999.
La obra periodística completa en La Nación de Buenos Aires (1879–1921). Edició de Juliana Sinovas Maté, Diputació Provincial de la Corunya, 1999, dos (2) volums.
Cartas de la Condesa en el Diario de la Marina, La Habana (1909–1915). Edición de Cecilia Heydl–Cortínez, Pliegos, Madrid, 2002.
De siglo a siglo (Edición facsímil a partir del volumen de Obras completas), Senado, Servicio de Publicaciones del Senado, Madrid, 2002.
Teatre
Teatre
Teatro [Verdad. Cuesta abajo. Juventud. Las raíces. El vestido de boda (monólogo). El becerro de metal. La suerte (diálogo dramático)], impressió de R. Velasco, Madrid, 1909.
Teatro completo. Edició de Montserrat Ribao, Akal, Madrid, 2010.
El vestido de boda. Monólogo, Est. Tip. de Idamor Moreno, Madrid, 1899.
La suerte. Diálogo dramático, Est. Tip. de Idamor Moreno, Madrid, 1904.
Verdad. Drama en cuatro actos, en prosa, impressió de R. Velasco, Madrid, 1906.
Cuesta abajo. comedia dramática en cinco actos, en prosa, impressió de R. Velasco, Madrid, 1906.
Las raíces: comedia dramática en tres actos, en prosa.
El becerro de metal: comedia dramática en tres actos, en prosa.
Juventud: comedia dramática en tres actos, en prosa, original.
Biografies
Biografies
San Francisco de Asís, siglo XIII, Librería de Miguel Olamendi, Madrid, 1882, dos (2) toms.
Hombres y mujeres de antaño (Semblanzas), López, Barcelona, 1896.
Retratos y apuntes literarios, Administración, Madrid, 1908.
Hernán Cortés y sus hazañas, La Lectura, Madrid, 1914.
Francisco Pizarro o Historia de la conquista del Perú, Voluntad, Madrid, 1917.
Cuadros religiosos, Pueyo, Madrid, 1925.
Lírica
Lírica
Jaime, 1876.
Jaime, Madrid, Imprenta de A. J. Alaria, 1881.
Jaime, Nancy, Imp. Berger–Levrault & Cie. 1886.
Jaime, Jesús López, Madrid, 1924.
Poesías inéditas u olvidadas. Ed. de Maurice Hemingway, Exeter, University of Exeter Press (1996).
Traduccions
Traduccions
John Stuart Mill, La esclavitud femenina; amb un (1) pròleg d'Emilia Pardo–Bazán, Administración, Madrid, (189–?).
Epistolari
Epistolari
Cartas a Galdós, edició de Carmen Bravo–Villasante, Madrid, Turner (1978).
«Miquiño mío». Cartas a Galdós, nueva edición (febrer del 2020) amb material inèdit d'Isabel Parreño y Juan Manuel Hernández.
Cartas de buena amistad: epistolario de Emilia Pardo–Bazán a Blanca de los Ríos (1893–1919). Editorial Iberoamericana, 2016.
Referències
Referències
↑ «Emilia Pardo–Bazán». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ Vales Vía, José–Domingo «Doña Emilia Pardo–Bazán y su efímero título nobiliario». Anuario Brigantino, 2005, págs. 265–276.
↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 «Biografia d'Emilia Pardo–Bazán» (en castellà). Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Enllaços externs
Enllaços externs
La comtessa Emilia Pardo–Bazán
El passat dimecres 15 de setembre de 2021 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement d'Agatha Christie (Torquay, Anglaterra, Regne Unit, 15 de setembre de 1890 — Winterbrook, Anglaterra, Regne Unit, 12 de gener de 1976) nom de ploma d'Agatha Mary Clarissa, Lady Mallowan, DBE, ha estat, segurament, l'escriptora anglesa de novel·la detectivesca més important i innovadora. Sovint és anomenada «reina del crim». També escrigué novel·les sentimentals sota el pseudònim de Mary Westmacott.
Agatha Christie és l'escriptora de novel·la detectivesca més coneguda del món i l'autora més venuda de qualsevol gènere, a excepció de William Shakespeare. Dels seus llibres, se n'han venut prop de de dos mil milions (2.000.000) d'exemplars en anglès i mil milions (+1.000.000.000) més en traduccions a unes tres-centes tres (circa 303) llengües.
Christie publicà més de vuitanta (>80) novel·les i obres de teatre, principalment del tipus d'habitació tancada i de problema, en la majoria de les quals intervenia algun dels seus personatges principals, Hercule Poirot i Miss Marple. Encara que li agradava variar en la forma establerta de les històries detectivesques, era escrupolosa a l'hora de jugar net amb el lector i no amagar–li cap tipus d'informació perquè pogués resoldre el misteri.
Algunes de les seves novel·les s'han portat al cinema, fins i tot diverses vegades (per exemple, Assassinat a l'Orient Express, Mort al Nil, etc.).
Biografia
Biografia
Agatha Mary Clarissa Miller nasqué a Torquay, Devon, Anglaterra. Encara que el seu pare, Frederick, era nord–americà,[1] no en tingué mai la ciutadania. La seva mare, Clara, era contrària a l'educació per a nenes, així és que els pares s'encarregaren de la seva educació.[2]
Es casà el 1914 amb el coronel Archibald Christie, aviador de la companyia Royal Flying Corps. Tingueren una (1) filla el 1919 Rosalind Christie Prichard Hicks,[3][4] i es divorciaren el 1928, dos (2) anys després que Archibald confessés que estimava una (1) altra dona i es volia separar.
Durant la Primera Guerra Mundial treballà primer en un (1) hospital i després en una (1) farmàcia. Aquesta feina influí en la seva obra, en interessar–se per la toxicologia, que l'assabentà de diversos tipus de verins i les seves conseqüències. En la seva obra es troben uns quants assassinats per enverinament.
Agatha Christie va començar a escriure durant la Primera Guerra Mundial (1916). Llavors va crear el personatge d'Hercule Poirot, el petit detectiu belga de cap ovalat i passió per l'ordre, que s'havia de convertir en un dels detectius de ficció més populars des de Sherlock Holmes.
El desembre del 1926 desaparegué durant onze (11) dies, la qual cosa provocà gran alarma en la premsa. Trobaren el seu automòbil abandonat. Finalment, fou trobada en un (1) hotel d'Harrogate, on digué que havia patit amnèsia a causa d'un (1) atac de nervis després de la mort de la mare i la confessió d'infidelitat del marit. Encara es discuteix si això fou real o tan sols un (1) truc publicitari. Aquesta aventura fou filmada el 1979, amb el títol d'Agatha i amb l'actuació de Vanessa Redgrave.
El setembre del 1930 es casà a Edimburg (Escòcia, Regne Unit),[4][5] tot i ser divorciada, amb el catòlic Max Mallowan, arqueòleg catorze (14) anys més jove que ella.[4] L'acompanyà en els viatges i expedicions al Pròxim Orient,[6] que feu servir d'ambientació en algunes novel·les.
El 1971 li fou concedit el títol de Dama de l'Imperi britànic (DBE).[7][8][9]
Agatha Christie morí de causes naturals el 12 de gener del 1976, als vuitanta-cinc (85) anys, a Winterbrook House, Cholsey, prop de Wallingford (Oxfordshire).[10][11] És enterrada al cementiri de l'església de St. Mary, a Cholsey (Anglaterra, Regne Unit).
Uns quants dels seus llibres han estat publicats després de la seva mort, entre ells la seva autobiografia.
A més de ser escriptora de novel·les de detectius, Agatha Christie escrigué sis (6) novel·les sentimentals, sota el pseudònim de Mary Westmacott, algunes obres teatrals i un (1) llibre de poemes.
Obres
Obres
Pel que fa als relats cal tenir en compte que, en la majoria dels casos, havien aparegut en revistes abans de ser recollits en volum, fet que pot provocar malentesos en la cronologia. Per exemple, Miss Marple fou presentada en relats de revista el 1927–1928, però aquests no apareixerien en volum fins al 1932, quan ja s'havia publicat el primer llibre, una (1) novel·la, protagonitzat per Miss Marple (1930).
Entre claudàtors: títol i data de la primera traducció en català, quan n'hi ha:
Novel·les
Novel·les
The mysterious affair at Styles (el seu primer llibre, que presenta Hercule Poirot, l'inspector Japp i el capità Hastings), 1920 [El misteriós cas de Styles (1992)].
The secret adversary (presenta Tommy i Tuppence), 1922 [L'adversari secret (2002)].
Murder on the links, 1923 [Assassinat al camp de golf (1998)].
The man in the brown suit, 1924.
The secret of Chimneys, 1925 [El secret de Chimneys (1992)].
The murder of Roger Ackroyd, 1926 [L'assassinat de Roger Ackroyd (1930, en entregues, inacabada); L'assassinat de Roger Ackroyd (1965, en volum, completa)].
The Big Four, 1927.
The mystery of the blue train, 1928 [El misteri del tren blau (1986)].
The seven dials mystery, 1929 [El misteri de les set esferes (1990)].
Murder at the vicarage (primera novel·la de Miss Marple, personatge ja presentat abans en relats curts), 1930, traduït al catala per Jordi García Clavel Assassinat a la rectoria (1990)].[12]
The Sittaford mystery, 1931 [El misteri de Sittaford (1991)].
Peril at End House, 1932 [Perill a End House (1994)].
Lord Edgware dies, 1933 [La mort de Lord Edgware (1987)].
Murder on the Orient Express, 1934 [Assassinat a l'Orient Express (1965)].
Why didn't they ask Evans?, 1934 [Cursa de bumerang (1986); La cursa del bumerang (1996)].
Three act tragedy, 1935 [Assassinat en tres actes (1988)].
Death in the clouds, 1935 [Mort en els núvols (1988)].
The A. B. C. murders, 1936 [Assassinats per ordre alfabètic (1991)].
Murder in Mesopotamia, 1936 [Assassinat a Mesopotàmia (1989)].
Cards on the table, 1936 [Cartes damunt la taula (1988); Cartes sobre la taula (1999)].
Death on the Nile, 1937 [Mort en el Nil (1986); Mort al Nil (1996)].
Dumb witness, 1937 [Testimoni mut (1990)].
Triangle at Rhodes, 1937
Appointment with death, 1938 [Cita amb la mort (1991)].
Hercule Poirot's Christmas, 1938 [El Nadal de Hercule Poirot (1986); El Nadal d'Hercule Poirot (1996)].
And then there were none (originàriament Ten little niggers), 1939 [I aleshores no en quedà cap (Deu negrets) (1985)].
Murder is easy, 1939 [Assassinar és fàcil (1987); Matar és fàcil (1990)].
The Dream, 1939
Problem at Sea, 1939
Sad cypress, 1940 [El xiprer trist (1987)].
One, two, buckle my shoe, 1940 [Un, dos, corda'm la sabata (1986)].
Evil under the Sun, 1941 [Maldat sota el sol (1986)].
N or M?, 1941.
Adventure of Johnnie Waverly, 1941.
The body in the library, 1942 [Un cadàver a la biblioteca(1986)].
Five little pigs, 1942 [Cinc porquets (1987)].
The moving finger, 1943.
Towards zero, 1944.
Sparkling cyanide, 1945 [Cianur escumós (1990)].
Death comes as the end, 1945 [La mort, certament (1993)].
The hollow, 1946 [Sang a la piscina (1965)].
Taken at the flood, 1948 [Pleamars de la vida (1992)].
Crooked house, 1949 [La casa torta (1991)].
A murder is announced, 1950 [S'anuncia un assassinat (1986)].
Four and Twenty Blackbirds, 1950.
The Third Floor Flat, 1950.
They came to Baghdad, 1951 [Intriga a Bagdad (1991)].
Cornish Mistery, 1951.
Adventure of The Clapham Cook, 1951.
Mrs McGinty's dead, 1952 [Mrs. McGinty ha mort (1987)].
They do it with mirrors, 1952 [Joc de miralls (1987)].
A pocket full of rye, 1953 [Un grapat de sègol (1987)].
After the funeral, 1953 [Després del funeral (1990)].
Destination unknown, 1954 [Destinació desconeguda (1989)].
Hickory dickory dock, 1955 [Assassinat a Hickory Road (1989)].
Dead man's folly, 1956 [El templet del mort (1988)].
4.50 from Paddington, 1957 [El tren de les 4,50 (1986)].
Ordeal by innocence, 1958 [Innocència tràgica (1991)].
Cat among the pigeons, 1959 [Un gat al colomar (1965)].
The Pale Horse, 1961 [El misteri del Pale Horse (1989)].
The mirror crack'd from side to side, 1962 [El mirall s'esquerdà (1987)].
The clocks, 1963 [Els rellotges (1991)].
A Caribbean mystery, 1964 [Misteri al Carib (1989)].
At Bertram's Hotel, 1965 [Hotel Bertram (1986)].
Third girl, 1966 [La tercera noia (1988)].
Endless night, 1967.
By the pricking of my thumbs (amb Tommny i Tuppence), 1968 [Per la frisança que sento als dits (1989)].
Hallowe'en party, 1969 [La festa de Halloween (2001)].
Passenger to Frankfurt, 1970 [Destinació Frankfurt (2002)].
Nemesis, 1971.
Elephants can remember, 1972 [Els elefants tenen bona memòria (1988)].
Postern of fate (amb Tommy i Tuppence, última novel·la), 1973.
Lost mine, 1974.
Curtain (l'últim cas de Poirot, escrit quatre [4] dècades abans), 1975 [Teló! L'últim cas de Poirot (2002)].
Sleeping murder (l'últim cas de Miss Marple, escrit quatre [4] dècades abans), 1976 [Assassinat adormit (1988)].
Reculls de relats
Reculls de relats
Poirot investigates (onze [11] relats), 1924 [Poirot investiga (2002)].
Partners in crime (catorze [14] relats de Tommy i Tuppence), 1929 [Matrimoni de detectius (1990)].
The mysterious Mr. Quin (presenta Mr. Harley Harley Quin, relats), 1930.
The thirteen problems (tretze [13] relats amb Miss Marple), 1932.
The hound of death (dotze [12] relats), 1933 [El gos de la mort (2003)].
The Listerdale mystery (dotze [12] relats), 1934.
Parker Pyne investigates (dotze [12] relats) (presenta Parker Pyne i Ariadne Oliver), 1934.
Murder in the Mews (quatre [4] relats amb Hercule Poirot), 1937 [Assassinat a Bardsley Mews (1990)].
The regatta mystery and other stories (nou [9] relats), 1939.
The labours of Hercules (dotze [12] relats amb Hercule Poirot), 1947 [Els treballs d'Hèrcules (2003)].
Witness for the prosecution and other stories, 1948.
Three blind mice and other stories, 1950 [Tres ratolins cecs (1985)].
The under dog and other stories (nou [9] relats), 1951.
The adventure of the Christmas pudding (sis [6] relats), 1960 [El púding de Nadal (1988)].
Double sin and other stories (vuit [8] relats), 1961.
The golden ball and other stories (quinze [15] relats), 1971.
Poirot's early cases (divuit [18] relats de Poirot, ja apareguts en reculls anteriors), 1974.
Miss Marple's final cases and two other stories (vuit [8] relats de Miss Marple, ja apareguts en reculls anteriors), 1979 [Els últims casos de Miss Marple (2002)].
Problem at Pollensa Bay and other stories (vuit [8] relats, ja apareguts en reculls anteriors), 1991.
The Harlequin tea set (només publicat als EUA; nou (9) relats, barrejant–ne de ja publicats i d'inèdits), 1997.
While the light lasts and other stories (només publicat al RU; nou [9] relats, barrejant–ne de ja publicats i d'inèdits), 1997.
Novel·les escrites com a Mary Westmacott
Novel·les escrites com a Mary Westmacott
Giant's bread, 1930.
Unfinished portrait, 1934.
Absent in the spring, 1944.
The rose and the yew tree, 1948.
A daughter's a daughter, 1952.
The burden, 1956.
Novel·les escrites en col·laboració
Novel·les escrites en col·laboració
The floating admiral, escrita amb G. K. Chesterton, Dorothy L. Sayers i altres membres del Detection Club, 1931.
Obres de teatre
Obres de teatre
Black coffee, 1930.
And then there were none, 1943 (adaptació de la novel·la homònima).
Appointment with death, 1945 (adaptació de la novel·la homònima).
Murder on the Nile/Hidden horizon, 1946 (adaptació de la novel·la homònima).
The hollow, 1951 (adaptació de la novel·la homònima).
The mousetrap, 1952 (adaptació del relat Three blind mice; èxit de taquilla) [La ratera (2009)].
Witness for the prosecution, 1953 (adaptació del relat homònim, a partir del qual Christie escriuria també el guió del cèlebre film de Hitchcock del 1957).
Spider's web, 1954.
A daughter's a daughter, 1956 (escrita a finals dels anys trenta [30]; representada professionalment només una [1] volta; transformada en la novel·la homònima de Mary Westmacott el 1952).
Verdict, 1958.
The unexpected guest, 1958.
Go back for murder, 1960 (adaptació de la novel·la Five little pigs).
Rule of three, 1962 (comprèn Afternoon at the seaside, The rats i The patient).
Fiddlers three, 1972 (originàriament titulada Fiddler's five; inèdita).
Akhnaton – a play in three acts, 1973 (escrita el 1937).
Chimneys, 2003 (adaptació de la novel·la The secret of Chimneys; escrita el 1931, però inèdita i sense estrenar durant setanta-dos [72] anys).
Obres de teatre adaptades en forma de novel·la per Charles Osborne
Obres de teatre adaptades en forma de novel·la per Charles Osborne
Crítica i llegat
Crítica i llegat
Christie és coneguda com «la reina del crim» o «la reina del misteri», i es considera una (1) mestra del suspens, la trama i la caracterització.[13][14][15] El 1955 es convertí en la primera guardonada amb el premi Gran Mestre dels escriptors de misteri d'Amèrica.[16] Fou nomenada «millor escriptora del segle» i la sèrie de llibres Hercule Poirot fou nomenada «millor sèrie del segle» a la Convenció Mundial de Misteri de Bouchercon (Sacramento, Califòrnia, EUA) del 2000.[17] El 2013 fou escollida «millor escriptora de crims» en una (1) enquesta a sis-cents (600) membres de l'Associació d'Escriptors de Crims de novel·listes professionals.[18] L'escriptor Raymond Chandler criticà l'artificialitat dels seus llibres, igual que Symons.[19][20] El crític literari Edmund Wilson descrigué la seva prosa com a banal i les seves caracteritzacions com a superficials.[21][a]
«
"Amb Christie ... no estem tractant tant amb una figura literària com amb un fenomen cultural ampli, com Barbie o els Beatles."
»
— Joan Acocella, [24]
El 2011 Christie fou nomenada la segona escriptora de crims amb més ingressos de tots els temps al Regne Unit, després d'Ian Fleming, pel canal de televisió digital Alibi, amb uns ingressos totals d'uns cent milions (circa 100.000.000) de lliures esterlines.[25] El 2012 Christie fou una (1) de les persones seleccionades per l'artista Peter Blake per aparèixer en una (1) nova versió de la seva obra més famosa, la portada del disc de The Beatles Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band, «per celebrar les figures culturals britàniques que més admira».[26][27]
El 2015, en honor del CXXV aniversari del seu naixement, vint-i-cinc (25) escriptors de misteri contemporanis i una (1) editorial donaren la seva opinió sobre les obres de Christie. Molts dels autors havien llegit les novel·les de Christie primer, abans que altres escriptors de misteri, en anglès o en la seva llengua materna, i els influí en la seva pròpia escriptura, i gairebé tots la veien com la «reina del crim» i la creadora dels girs argumentals utilitzats pels autors de misteri. Gairebé tots tenien un o més favorits entre els misteris de Christie i trobaven els seus llibres encara bons per llegir gairebé cent (100) anys després de la publicació de la primera novel·la. Només un (1) dels vint-i-cinc (25) autors sostingué els punts de vista crític de Wilson.[28]
El 2016, cent (100) anys després que Christie escrigués la seva primera història de detectius, el Royal Mail llançà sis (6) segells en honor seu, amb The Mysterious Affair at Styles, The Murder of Roger Ackroyd, Murder on the Orient Express, And Then There Were None, The Body in the Library, i A Murder is Announced. The Guardian informà que «cada disseny incorpora microtext, tinta UV i tinta termocròmica. Aquestes pistes ocultes es poden revelar mitjançant lupa, llum UV o calor corporal i proporcionen indicacions sobre les solucions dels misteris».[29][30] Els seus personatges i el seu rostre aparegueren als segells de molts països com Dominica i la República de Somàlia.[31] El 2020 la Royal Mint (la casa de la moneda del Regne Unit) commemorà Christie amb l'encunyació d'una (1) moneda de dues (2) lliures esterlines per commemorar el centenari de la seva primera novel·la The Mysterious Affair at Styles.[32]
Venda de llibres
Venda de llibres
A la seva millor època Christie poques vegades estava fora de la llista de best–sellers.[33] El 1948 fou la primera persona autora de novel·la policíaca a tenir cent mil (100.000) exemplars de deu (10) dels seus títols publicats per Penguin en mateix dia.[34][35] A partir del 2018 el Llibre Guinness dels Records inclogué Christie com l'autor de ficció més venut de tots els temps dels autors.[36] El 2020 les seves novel·les havien venut més de dos milions (>2.000.000) de còpies en quaranta-quatre (44) idiomes.[36] La meitat de les vendes corresponen a edicions en anglès i la meitat són traduccions.[37][38] Segons Index Translationum, el 2020 era l'autor individual més traduït.[39][40] Els seus llibres estan entre els més prestats a les biblioteques del Regne Unit.[41][42][43][44] i els audiollibres que s'han fet de les seves obres són els més venuts del Regne Unit; el 2002 se'n vengueren cent disset mil sis-cents noranta-sis (117.696). Li segueixen els noranta-set mil set-cents cinquanta-cinc (97.755) de J. K. Rowling, setanta-vuit mil set-cents setanta (78.770) de Roald Dahl i setanta-cinc mil vuit-cents quaranta-un (75.841) de J. R. R. Tolkien.[45][46] El 2015 els hereus de Christie afirmaren que And Then There Were None era «la novel·la policíaca més venuda de tots els temps»,[47] amb aproximadament cent milions (circa 100.000.000) d'exemplars, cosa que el converteix en un (1) dels llibres més venuts de tots els temps.[48][49] Més de dos milions (>2.000.000) d'exemplars dels seus llibres es vengueren en anglès el 2020.[50]
Adaptacions
Adaptacions
Les obres de Christie s’han adaptat per al cinema i la televisió. La primera fou la pel·lícula britànica del 1928 The Passing of Mr. Quin. La primera aparició cinematogràfica de Poirot fou el 1931 a Alibi, que protagonitzà Austin Trevor com a personatge de Christie.[51] Margaret Rutherford interpretà el paper de Jane Marple en una (1) sèrie de pel·lícules estrenades durant la dècada del 1960. A Christie li agradà la seva interpretació, però considerà que la primera pel·lícula era «bastant pobra» i no pensà res millor de la resta.[4]
Se sentí diferent amb la pel·lícula Assassinat a l'Orient Express del 1974, dirigida per Sidney Lumet, que comptava amb grans estrelles i alts valors de producció; la seva assistència a l'estrena a Londres (Anglaterra, Regne Unit) fou una (1) de les seves darreres sortides públiques.[4][51] El 2016 se n'estrenà una (1) nova versió cinematogràfica, dirigida per Kenneth Branagh, que també en fou el protagonista, amb «el més extravagant bigoti que els espectadors hagin vist mai».[52]
De l'adaptació televisiva Agatha Christie's Poirot (1989–2013), amb David Suchet en el paper principal, se'n feren setanta episodis en tretze (13) temporades. Rebé nou (9) nominacions al premi BAFTA i guanyà quatre (4) premis BAFTA en el període 1990–1992.[53] La sèrie de televisió Miss Marple (1984–1992), amb Joan Hickson com «la incomparable Miss Marple de la BBC», adaptà les dotze (12) novel·les de Marple.[4] La sèrie de televisió francesa Les Petits Meurtres d'Agatha Christie (2009–2012, 2013–2020), adaptà trenta-sis (36) històries de Christie.[54][55]
Els llibres de Christie també s'han adaptat per a BBC Radio, per a una (1) sèrie de videojocs i se n'han fet novel·les gràfiques.[56][57][58][59]
Notes
Notes
↑ L'assaig de Wilson del 1945, «A qui li importa qui matà Roger Ackroyd?» rebutjà el gènere de la ficció policíaca en general, però no esmentà Christie pel seu nom.[22][23]
Referències
Referències
↑ Marriage Register. Parish of Westbourne, Sussex, 1863, No. 318, pàg. 159.
↑ Pouy, Jean–Bernard: Enciclopedia de malos alumnos y rebeldes que llegaron a genios (en castellà). Catapulta, 2007, pàg. 92-95. ISBN 9789871078998.
↑ Morgan, Janet P.: Agatha Christie: A Biography. HarperCollins, Londres, 1984. ISBN 978-0-00-216330-9.
↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Thompson, Laura. Agatha Christie: An English Mystery. Headline Review, Londres, 2008. ISBN 978-0-7553-1488-1.
↑ Marriage Certificate. Scotland – Statutory Register of Marriages, 685/04 0938, 11 September 1930, District of St Giles, Edinburgh.
↑ «D.B.E.». The London Gazette, 31.12.1970, pàg. 7.
↑ Kastan, David Scott: The Oxford Encyclopedia of British Literature. 1. Oxford University Press, 2006, pàg. 467. ISBN 978-0-19-516921-8.
↑ Reitz, Caroline: Christie, Agatha (en anglès). Oxford University Press, 2006. DOI 10.1093/acref/9780195169218.001.0001. ISBN 978-0-19-516921-8.
↑ «1976: Crime writer Agatha Christie dies». BBC on this Day, 12.01.1976.
↑ Christie, Agatha; García Clavel, Jordi (traductor). Assassinat a la rectoria (en català traduït de l'anglès). 2a edició 2002. Columna, Barcelona, 1999, pàg. 268 (Col·lecció Agatha Christie [1890–1976]). ISBN 978-8483007419.
↑ Wagoner, Mary S.: Agatha Christie. Twayne Publishers, Boston, 1986. ISBN 0-8057-6936-6.
↑ The Bedside, Bathtub & Armchair Companion to Agatha Christie. 2nd. Continuum, New York, City, London, 2001, pàg. 240. ISBN 978-0826413758.
↑ Engelhardt, Sandra: The Investigators of Crime in Literature. Tectum Verlag, Marburg, 2003, pàg. 83. ISBN 978-0805769364.
↑ «Winners and Nominees 2000s» (en anglès), 22.09.2015. Arxivat de l'original el 9 de juny de 2018.
↑ Brown, Jonathan: «Agatha Christie's The Murder of Roger Ackroyd voted best crime novel ever». The Independent, 05.11.2013.
↑ Chandler, Raymond: «The Simple Art of Murder: An Essay». A: The Simple Art of Murder. Houghton Mifflin Company, 1950.
↑ Symons, Julian. Mortal Consequences: A History from the Detective Story to the Crime Novel. New York City: Harper & Row, Publishers, 1972.
↑ Wilson, Edmund: «Why Do People Read Detective Stories?». The New Yorker, 14.10.1944.
↑ Wilson, Edmund: «Who Cares Who Killed Roger Ackroyd?». The New Yorker. 20 de gener de 1945.
↑ Acocella, Joan: «Queen of Crime» (en anglès).
↑ «Crime Writer Rich List». Alibi, 2011.
↑ «New faces on Sgt Pepper album cover for artist Peter Blake's 80th birthday». The Guardian, 13.11.2016.
↑ «Sir Peter Blake's new Beatles' Sgt Pepper's album cover». BBC, 13.11.2016.
↑ Doyle, Martin: «Agatha Christie: genius or hack? Crime writers pass judgment and pick favourites». The Irish Times, 15.09.2015.
↑ Flood, Alison: «New Agatha Christie stamps deliver hidden clues». The Guardian [Londres], 15.09.2016.
↑ «Royal Mail issues Special Stamps to celebrate Agatha Christie» (en anglès).
↑ «New coins 2020 celebrate Agatha Christie Tokyo Olympians George III VE day».
↑ «and then there were 75 facts about the queen of crime Agatha Christie».
↑ «Special Stamps to commemorate Agatha Christie – the biggest-selling novelist of all time». Arxivat de l'original el 1 de març 2021.
↑ 36,0 36,1 «Five record–breaking book facts for National Bookshop Day». Guinness World Records.
↑ «Five record-breaking book facts for National Bookshop Day» (en anglès britànic), 04.10.2018. «78 crime novels have sold an estimated 2 billion copies in 44 languages»
↑ «About Agatha Christie». Agatha Christie Ltd, 2020. «Her books have sold over a billion copies in the English language and a billion in translation.»
↑ UNESCO Statistics. «Index Translationum – "Top 50" Author». Official website of UNESCO. United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization(UNESCO).
↑ «Who is the world's most translated author?» (en anglès).
↑ «List: The most borrowed library books and authors in UK 2011–2012 Children's library borrowing continues to increase».
↑ «Sorry, Harry Potter – it is Danielle Steel who casts the greatest spell over UK library readers».
↑ «125 Years of Agatha Christie» (en anglès).
↑ Flood, Alison. «And Then There Were None declared world's favourite Agatha Christie novel», 02.09.2015.
↑ McClurg, Jocelyn «Agatha Christie hits USA Today's list». USA Today, 18.05.2016.
↑ «Agatha Christie mysteries are still raking in the cash a century on», 28.09.2020.
↑ 51,0 51,1 Palmer, Scott. The Films of Agatha Christie. B.T. Batsford Ltd, Londres, 1993. ISBN 0-7134-7205-7.
↑ Debruge, Peter. «Film Review: 'Murder on the Orient Express'», 02.11.2017.
↑ «BAFTA Awards Database». BAFTA.org. Arxivat de l'original el 29 de maig de 2013.
↑ «Les Petits Meurtres d'Agatha Christie» (en anglès).
↑ «Les petits meurtres d'Agatha Christie» (en francès).
↑ «BBC Radio 4 Extra – Hercule Poirot – Episode guide» (en anglès britànic).
↑ «BBC Radio 4 Extra – Miss Marple – Episode guide» (en anglès britànic).
Vegeu també
Vegeu també
Enllaços externs
Enllaços externs
AgathaChristie.com, la pàgina oficial (anglès).
Imatge d'Agatha Christie en una (1) placa situada a la seva ciutat natal de Torquay
Agatha Mary Clarissa Miller
Agatha Mary Clarissa Miller
Agatha Mary Clarissa, Lady Mallowan
Agatha Mary Clarissa, Lady Mallowan
Agatha Christie
Agatha Christie
El passat dimecres 15 de setembre de 2021 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de Murray Gell–Mann (Lower Manhattan, Nova York, 15 de setembre de 1929 — Santa Fe, Nou Mèxic, 24 de maig de 2019), qui fou un (1) físic nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1969.
Llicenciat en física per la Universitat Yale (Connecticut) i l'Institut Tecnològic de Massachusetts, el 1955 esdevingué professor universitari a la Universitat de Califòrnia on ocupà des del 1967 la càtedra de física teòrica.
Recerca científica
Recerca científica
Des del 1950 s'interessà en la investigació sobre les partícules elementals, recentment descobertes i anomenades kaó i hiperió. La seva classificació permeté nomenar un (1) nou nombre quàntic. Les seves investigacions, primer amb Abraham Pais i posteriorment amb Kazuhiko Nishijima, permeteren la introducció d'una (1) nova partícula, l'hadró, partícula que descobrí alhora el físic israelià Yuval Ne'emal. La teoria de Gell–Mann aportà ordre al caos en descobrir prop de cent (circa 100) partícules en l'interior del nucli atòmic. Aquestes partícules, a més dels protons i neutrons, estaven formades per altres partícules elementals anomenades quarks. Aquests quarks es mantenen units gràcies a l'intercanvi de gluons.
El 1960 introduí amb Lévy el model–sigma que ha servit com el prototipus típic de trencament espontani de simetria. El 1964 ingressà a la NASA i postulà el model del quark, un (1) model que també postulà independentment George Zweig. La teoria moderna de les interaccions dels quarks s'anomena cromodinàmica quàntica, basada bàsicament en el treball de Gell–Mann.
El 1969 si li atorgà el Premi Nobel de Física per les seves contribucions i descobriments en la classificació de partícules elementals i les seves interaccions.
Al costat de Richard Feynman, rivalitzant amb George Sudarshan i Robert Marshak, fou el primer a trobar l'estructura de la força nuclear feble en física. Aquest treball seguí amb el descobriment inicial de la violació de la paritat de Chien–Shiung Wu, segons les idees suggerides pels físics Chen Ning Yang i Tsung–Dao Lee.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Murray Gell–Mann» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
DAVOS/SWITZERLAND, 28JAN12 - Murray Gell-Mann, Distinguished Fellow, Santa Fe Institute, USA, is captured during the session 'The Secrets of the Universe' at the Annual Meeting 2012 of the World Economic Forum at the congress centre in Davos, Switzerland, January 28, 2012.. . Copyright by World Economic Forum. swiss–image.ch/Photo by Michael Wuertenberg.
Murray Gell–Mann visiting ICRANet site in Nice, France, 07/06/2012 Signature on the wall of center.
El passat dimecres 15 de setembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-quatrè aniversari del naixement de William Howard Taft (Cincinnati, Ohio, 15 de setembre de 1857 — Washington DC, 8 de març de 1930), qui fou el vint-i-setè president dels Estats Units (1909–1913). Membre del partit republicà, impulsà una política netament conservadora. La seva voluntat d'ésser reelegit provocà una escissió en el partit republicà, i fou derrotat per Woodrow Wilson el 1912. Posteriorment fou president del Tribunal Suprem (1921). Era francmaçó.[1]
El seu pare, Alphonso Taft, era un dels membres importants del partit republicà, havia estat secretari de la Guerra i fiscal general sota la presidència d'Ulysses S. Grant, abans de ser anomenat ambaixador a Àustria–Hongria i a Rússia.
William Taft feu els seus estudis a la Universitat Yale (Connecticut), després s'especialitzà en dret i fou admès a l'advocacia d'Ohio el 1880 al mateix temps que començà una carrera política.
Fou enviat pel president Theodore Roosevelt a les Filipines com a comissionat a la base naval dels Estats Units, durant la invasió del 1898, cosa que li permeté adquirir experiència en política exterior que li serviria molt durant la seva administració. Governador civil de Cuba el 1906, fou enviat per Roosevelt a petició del president de Cuba, Tomás Estrada Palma, per evitar una guerra interna al país entre les diferents tendències polítiques. Taft seria l'únic mandatari de la història que fou president de dos (2) poders de la unió, de la Suprema Cort de Justícia de la Nació i de l'Executiu.
Educat a Yale (Connecticut) fou triat el 1909 per a president dels Estats Units, i succeí en el càrrec Theodore Roosevelt. Durant el seu mandat el Congrés aprovà dues (2) importants esmenes: la setzena, per la qual es podia recaptar impostos deduint los directament de la renda, i la dissetena, per la qual es podia triar directament els senadors.2 L'octubre d'aquest mateix any concedí dues (2) entrevistes: la primera a El Paso, Texas i l'última a Ciudad Juárez (Chihuahua, Mèxic), realitzada a la duana fronterera, situada a l'avinguda 16 de setembre, les quals foren les primeres entrevistes fetes a la frontera sud dels Estats Units i a Mèxic, on feu una visita d'estat a l'aleshores president mexicà Porfirio Díaz. També durant el govern de Francisco I. Madero tingué queixes respecte a les amenaces de l'ambaixador Henry Lane Wilson, qui donà suport al general Victoriano Huerta per a consumar la seva traïció. Anys després també conegué el president mexicà Plutarco Elías Calles.
Taft reconeixia que les seves tècniques de president diferirien de les del seu predecessor. A diferència de Roosevelt, Taft no creia en l'estirament dels poders presidencials. Una vegada comentava que Roosevelt hauria d'haver admès més sovint la manera legal d'arribar als mateixos finals.
Secretari de Guerra (1904–1908)
Secretari de Guerra (1904–1908)
El 1904 Roosevelt designà a Taft com a secretari de Guerra. Aquesta designació permeté a Taft mantenir–se involucrat a les Filipines, i a més Roosevelt li assegurà a Taft que li donaria suport per a la posterior designació en la Cort Suprema, mentre Taft accedia a donar suport a Roosevelt en l'elecció presidencial del 1904. Roosevelt prengué les decisions bàsiques referents als assumptes militars, emprant Taft com un portaveu cosmopolita que faria campanya per a la reelecció de Roosevelt el 1904. De la designació de Taft, Roosevelt declarà: «Si només n'hi hagués tres (3) com tu; podria designar un (1) a la cort, un (1) al Departament de Guerra i un (1) a les Filipines». Taft es reuní amb l'emperador del Japó, el qual l'alertà de la probabilitat de guerra amb Rússia. El 1905 Taft es reuní amb el primer ministre japonès Katsura Taro. En aquesta reunió, tots dos (2) signaren un (1) memoràndum diplomàtic secret actualment conegut com «Acord Taft–Katsura». Contrari als rumors, el memoràndum no establí cap política nova sinó que ratificà les posicions públiques d'ambdues nacions.
Política exterior
Política exterior
La política exterior duta a terme pel secretari d'estat Philander C. Knox es basava en la diplomàcia del dòlar per assolir els seus objectius a Amèrica Llatina i Àsia Oriental a través de l'ús del seu poder econòmic per garantir préstecs a l'estranger. El terme, encunyat originalment pel president Theodore Roosevelt, fou utilitzat amb particular èxit a Veneçuela, Nicaragua, Cuba, Xina i Libèria. Malgrat els èxits, «la diplomàcia del dòlar» no pogué contrarestar la inestabilitat econòmica i la marea revolucionària en llocs com Mèxic, República Dominicana, Nicaragua, i la Xina. Històricament els llatinoamericans han mostrat la seva disconformitat amb el paper que el govern dels Estats Units i les corporacions nord–americanes han jugat en l'ús del poder econòmic, diplomàtic i militar per obrir els mercats estrangers.
El 1912 el president William H. Taft afirmava en relació amb la política exterior del seu país3:
«No està llunyà el dia en què tres (3) banderes de barres i estrelles assenyalin en tres (3) llocs equidistants l'extensió del nostre territori: una al Pol Nord, una altra al canal de Panamà i la tercera al Pol Sud. Tot l'hemisferi serà nostre, de fet com, en virtut de la nostra superioritat racial, ja és el nostre moralment.»
Política interior
Política interior
Taft anuncià en el seu discurs inaugural que no nomenaria afroamericans en ocupacions federals, com el de cap de correus, quan això pogués causar fricció racial. Taft seguí a través de la seva política, l'eliminació de la majoria dels negres com a titulars de càrrecs públics en el sud del país, i feu algunes cites d'aquesta carrera en el nord. Taft vetà una llei aprovada pel Congrés i restringí els sindicats perquè limitessin l'adhesió dels treballadors no qualificats mitjançant la imposició d'una prova d'alfabetització obligatòria.4
Vegeu també
Vegeu també
Referències
Referències
↑ «Presidents of the United States Who Were Freemasons» (en anglès).
Gregorio Selser, Diplomacia, garrote y dólares en América Latina, Buenos Aires, 1962.
↑ «Presidents of the United States Who Were Freemasons» (en anglès).
↑ Philip Jenkins, Breve historia de Estados Unidos, Alianza editorial, Madrid 2005.
↑ «En nombre del “destino manifiesto” | El Dipló». www.insumisos.com.
↑ Gould, Louis L. (febrero de 2000) «Taft, William Howard». American National ISBN 0-679-80358-0
Enllaços externs
Enllaços externs
William Howard Taft
William Howard Taft
El passat dimecres 15 de setembre de 2021 es commemorà el cent noranta-unè aniversari del naixement de José de la Cruz Porfirio Díaz Mori (Oaxaca, Estats Units Mexicans, 15 de setembre de 1830 — París, Illa de França, 2 de juliol de 1915), qui fou un (1) heroi de guerra mexicà, president (després considerat dictador) que governaria Mèxic des del 1876 fins al 1911.
Porfirio Díaz començà els seus estudis en un seminari catòlic el 1845, però, l'any següent s'uní al batalló Trujano com a voluntari per defensar el país durant la guerra d'Intervenció Nord–americana. Més tard ingressà a l'Institut de Ciències i Arts d'Oaxaca per estudiar dret que acabaria el 1854. El 1855, any en què iniciaria la revolució d'Ayutla, s'aixecà en armes amb els revolucionaris que cercaven la restauració del federalisme i la deposició del dictador Antonio López de Santa Anna, i començà així la seva carrera militar. El 1856 ja era capità de la infanteria de la Guàrdia Nacional i el 1859 n'era el coronel efectiu.
El 1861 fou elegit com a diputat federal d'un districte de l'estat d'Oaxaca, alhora que era promogut a general de brigada. Durant els anys de la Intervenció Francesa prengué part de nombroses accions de guerra contra els invasors. El 1862 encapçalà la cavalleria en la famosa batalla de Puebla que derrotaria l'exèrcit francès. El 1863, però, seria capturat pels invasors. Després de la seva fugida, el president en l'exili, Benito Pablo Juárez García el volia fer secretari de Defensa o comandant en cap de l'Exèrcit, però Díaz només acceptà el càrrec de comandant de l'Exèrcit Central.
El 1864 els conservadors imperials el demanaren que s'unís a llur causa, però Díaz es refusà. El 1866 declarà formalment la seva lleialtat al president Juárez. El mateix any, el general de les forces imperials, el mariscal Bezaine li oferí rendir la ciutat de Mèxic si Díaz se separava de Juárez. Un cop més Díaz no acceptà l'oferta i continuà la lluita armada contra els imperials i l'exèrcit francès. L'emperador mateix, Maximilià I de Mèxic, li oferí el suport imperial a les causes liberals si Díaz acceptava el càrrec de comandant de l'Exèrcit Imperial, oferta que Díaz també rebutjaria. Finalment, el 1867 Díaz encapçalà les forces republicanes que guanyarien la batalla de Puebla i l'última batalla de la ciutat de Mèxic després de la qual cauria l'Imperi i el republicanisme seria restaurat sota el lideratge de Benito Juárez.
Díaz es postulà com a candidat d'oposició a Benito Juárez i perdé en les eleccions presidencials dels anys 1867 i 1871. En les últimes eleccions acusà el president de frau electoral, i promulgà el Pla de la Noria per enderrocar el govern de Juárez, sota el lema «Sufragi Efectiu, No Reelecció», però les seves forces foren derrotades en la batalla de La Bufa, Zacatecas. Després de la mort de Juárez, Sebastián Lerdo de Tejada, vicepresident, assumí la Presidència, i oferí amnistia als rebels. Díaz acceptà i es retirà a la seva hisenda a l'estat de Veracruz.
El 1874 fou elegit com a diputat de l'estat de Veracruz. Enmig de la inestabilitat política i militar durant el govern de Lerdo de Tejada, Díaz planejà una rebel·lió el 10 de gener de 1876 coneguda com el Pla de Tuxtepec. Després d'enderrocar el president, governà el país per un període (1876–1880) i atès que la constitució prohibia la reelecció immediata, el 1880, un dels seus seguidors, Manuel González fou elegit com el seu successor. El període de González es caracteritzà per la corrupció i incompetència, i el 1884 Díaz es postulà com a candidat i guanyà les eleccions presidencials amb facilitat, malgrat haver–se oposat abans a la reelecció. Després d'una (1) esmena constitucional, fou reelegit consecutivament, de vegades amb frau electoral, assassinats dels seus opositors i corrupció, fins al 1911. La premsa nacional publicà el nou lema irònic de l'època porifirana, «Sufragi Efectiu No, Reelecció». Encara que el Congrés mai no seria dissolt i que se celebrarien eleccions (fraudulentes), Díaz tingué el poder quasi absolut i governaria gairebé com dictador.
Porfiriato
Porfiriato
El llarg govern de Díaz, conegut a Mèxic com el Porfiriato, fou un període de gran creixement econòmic. Díaz promogué la modernització del país, el progrés tecnològic, la inversió estrangera, la construcció de vies de ferrocarril i telègraf que unirien tots els estats, i l'explotació dels recursos naturals, principalment del petroli, amb importants concessions a empreses nord–americanes i angleses. Promogué les arts, i començà la construcció d'edificis sumptuosos, com ara el Palau de Belles Arts. També promouria la immigració europea, principalment d'Itàlia i Alemanya, oferint–los terres per «ensenyar als camperols indígenes les tecnologies agràries modernes». Díaz estigué pel positivisme, la creença en el triomf de la ciència i del mètode científic, i anomenà prominents positivistes, coneguts a Mèxic com a científics, com a membres del seu gabinet, entre ells a Jose Yves Limantour, que reformaria el sistema fiscal del país i que aconseguiria l'estabilitat financera. Amb la desaparició o assassinat dels seus opositors, aconseguí la «pau» necessària per promoure el desenvolupament econòmic. Aquesta pau i aquest progrés relatius s'assoliren a costa de la sobreexplotació de les classes camperola i obrera, concentrant la riquesa, el poder polític i l'accés a l'educació en un grapat de famílies posseïdores de grans latifundis.
Malgrat el creixement econòmic, la prosperitat només beneficià les classes altes, les empreses estrangeres i els grans terratinents, mentre que els camperols i els indígenes perdien les seves terres comunals i treballaven pels grans hisendats, que s'oposaven a la transformació capitalista del camp i s'aferraven al sistema quasi feudal de les plantacions. La desigualtat social i econòmica era força terrible: les terres estaven en mans d'unes poques persones (les hisendes abastaven gairebé estats sencers) mentre que milions d'indígenes les llauraven i rebien salaris miserables. Aquesta seria una (1) de les causes principals de l'aixecament armat de la Revolució Mexicana del 1910.
La caiguda del seu règim
La caiguda del seu règim
El 1908 en una entrevista amb el periodista nord–americà James Creelman, Díaz declarà que Mèxic estava preparat per a la democràcia, que celebraria eleccions lliures el 1910 i que no es postularia com candidat presidencial. Francisco I. Madero, mexicà liberal i socialista, educat a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, respongué ràpidament postulant–se com a candidat. Díaz, però, no complí la seva paraula, es postulà com a candidat, i empresonà Madero que havia guanyat massa suport popular. Després d'un (1) flagrant frau electoral, aconseguí reelegir–se el 1910. Madero convocà el poble per aixecar–se contra el govern dictatorial de Díaz, i així s'inicià la Revolució Mexicana. Díaz renuncià i s'exilià a França, on moriria el 1915.
Pintura del entonces Presidente de México Porfirio Díaz Mori (1830–1915), exhibida en el museo del Templo y Ex–Convento de Santo Domingo de Guzmán, en la ciudad de Oaxaca de Juárez, Oaxaca, México.
José de la Cruz Porfirio Díaz Mori
José de la Cruz Porfirio Díaz Mori
El passat dimarts 14 de setembre de 2021 es commemorà el quatre-cents quaranta-unè aniversari del naixement de Francisco Gómez de Quevedo Villegas i Santibáñez Cevallos (Madrid, Madrid, Espanya, 14 de setembre de 1580 1 — Villanueva de los Infantes, Ciutat Reial, Castella–la Manxa, Espanya, 8 de setembre de 1645), conegut com Francisco de Quevedo, qui fou un (1) escriptor espanyol del Segle d'Or. Es tracta d'un (1) dels autors més destacats de la història de la literatura espanyola, conegut especialment per la seva obra poètica, encara que també escrigué narrativa (Buscón, els Somnis ), teatre (entremesos i Com ha de ser el privat) I diversos opuscles filosòfics, polítics, teològics, satírics, morals, ascètics, hagiogràfics, humanístics i històrics. Coneixedor de moltes llengües, incloses les semítiques, fou, així mateix, traductor del llatí i del grec, i, entre les llengües modernes, de l'italià i del francès.
Ostentà els títols de senyor de Torre de Juan Abad (obtingut el 1620, després de no poques dificultats 2) i cavaller de l'Orde de Santiago (el seu ingrés es feu oficial el 29 de desembre de 1617, mitjançant cèdula reial signada per Felip III, i el títol fou despatxat el 8 de febrer de 1618). 3
Biografia
Biografia
Quevedo nasqué a Madrid (Espanya), en el si d'una família de gentilhomes provinents del llogaret de Vejoris (Santiurde de Toranzo), a les muntanyes de Cantàbria.4 5 Fou batejat a la parròquia de Sant Genís el 26 de setembre de 1580. Nasqué coix, amb els dos (2) peus deformes i una (1) severa miopia; potser per això passà una infància solitària i trista (origen del «estrip afectiu» del qual el crític Dámaso Alonso)6 a la Vila i Cort, envoltat de nobles i potentats, ja que els seus pares exercien alts càrrecs a palau, suportant les pulles d'altres nens i lliurant–se compulsivament a la lectura. La seva mare, Maria de Santibáñez, era dama de la reina, i el seu pare, Pedro Gómez de Quevedo, era el secretari de la germana del rei Felip II, María d'Àustria, i més tard ho fou de la reina Anna d'Àustria, quarta esposa de rei Felip. Però Quevedo hagué de superar molt aviat una amargor més gran quedant–se orfe de pare als sis (6) anys (1586), de manera que li nomenaren per tutor un parent llunyà, Agustín de Villanueva; el 1591, a més, quan comptava onze (11) anys, morí el seu germà Pere.
De precoç intel·ligència, 7 el portaren al Col·legi Imperial, i entre els anys 1596 i 1600 estudià llengües clàssiques, francès, italià, filosofia, física, matemàtiques i teologia a la Universitat d'Alcalá (Madrid), sense arribar a ordenar–se. 8 El 4 d'octubre de 1599 no es presentà a recollir el seu títol de batxiller, potser perquè viatjà a Sevilla i Osuna (Andalusia) en companyia d'En Pedro Téllez Girón, futur duc d'Osuna; no ho feu sinó fins l'1 de juny de 1600.
Entre els anys 1601 i 1605 estudià a la Universitat de Valladolid (Castella i Lleó). És un lloc comú que durant la estada de la Cort a Valladolid (Castella i Lleó) circularen els primers poemes de Quevedo que imitaven o parodiaven els de Luis de Góngora sota pseudònim (Miguel de Musa) o no, i el poeta cordovès detectà amb rapidesa el jove que minava la seva reputació i guanyava fama a càrrec seu, de manera que decidí atacar amb una (1) sèrie de poemes; Quevedo li contestà i aquest fou el començament d'una enemistat que no acabà fins a la mort de l'insigne cordovès, que deixà en aquests versos constància del deute que Quevedo li tenia contret.9
«Musa que sopla y no inspira / y sabe que es lo traidor / poner los dedos mejor / en mi bolsa que en su lira, / no es de Apolo, que es mentira».
No obstant això, Antonio Carreira o Amelia de Pau dubten que aquesta enemistat durés gaire i sostenen que aquestes controvèrsies eren exercicis habituals en la poesia barroca; Góngora mai no anomenà Quevedo i les atribucions de les sàtires d'un i altre són força dubtoses; a la mort de Góngora, Quevedo era un (1) escriptor gairebé inèdit (malgrat la qual cosa circulaven moltes còpies manuscrites) i, per tant, segons el professor Antonio Carreira, tal enemistat mai no pogué perllongar–se gaire temps més enllà del desacord entre l'estil conceptista que assumia Quevedo i el culterà que difonia Góngora, veritable font de la major part d'aquestes sàtires,10 la peça més representativa, Aguja de navegar cultos. Con la receta para hacer «Soledades» en un día (1625), tot just s'entreté en atacs personals.
El 1605 es publicà a Valladolid (Castella i Lleó) l'antologia poètica de Pere Espinosa, Flors de poetes il·lustres, entre les que apareixen divuit (18) composicions de Quevedo; també figuren algunes com a poeta anònim a la Segunda parte del Romancero general y Flor de diversa poesía (Valladolid, 1605) compilada per Miguel de Madrigal, un (1) estudiant de la universitat; amb això ja és reconegut com un (1) poeta de primera fila.11
Durant la seva vida estudiantil escrigué en castellà alguns opuscles burlescs, desvergonyits i de mal gust, dels quals després renegaria però que llavors li feren molt popular a través de còpies manuscrites que acabaren per aclaparar el seu autor, qui es veié obligat a denunciar–les a la Inquisició no ja per impedir que es difonguessin, sinó per evitar també que es fessin rics a costa dels impressors que començaren a dur–les a lletra impresa. L'opuscle més enginyós i menys procaç és, sens dubte, les Cartas del caballero de la Tenaza, donde se hallan muchos saludables consejos para guardar la mosca y gastar la prosa (h. 1606), en què un (1) hidalgo garrepa ofereix tot tipus d'excuses per escrit per no donar diners o regals a la seva amant. També s'aproximà a la prosa escrivint com a joc cortesà, en què el més important era exhibir enginy, la primera versió manuscrita d'una novel·la picaresca, La vida del Buscón, alguns dels passatges arriben a l'expressionisme i han passat a la història de l'humor negre; es degrada en aquesta obra, escrita des del punt de vista d'un (1) aristòcrata, a un (1) pobre desclassat que acaba la seva carrera d'intents d'ascendir de condició social matant una (1) persona i havent d'emigrar a Amèrica per evitar la persecució. Igualment per aquestes dates sosté un (1) molt erudit intercanvi epistolar en llatí amb l'humanista Just Lipsi sobre qüestions filològiques i deplorant les guerres que estremeixen Europa, segons es pot veure a l'Epistolario reunit per Luis Astrana Marín. El 1601 morí la seva mare, Maria Santibáñez. Cap al 1604 intentà explorar nous camins mètrics creant un (1) llibre de silves que no acabà, a imitació de les de Publi Papini Estaci, combinant versos de set (7) i onze (11) síl·labes lliurement. El 1605 morí la seva germana Maria.12
Tornada la Cort a Madrid, hi arribà Quevedo el 1606 i hi residí fins al 1611 lliurat a les lletres; escrigué quatre (4) dels seus Sueños, començant pel «Sueño del Juicio final», que no arribaren a imprimir–se sinó el 1627, i diverses sàtires breus en prosa; obres d'erudició bíblica com el seu comentari Llàgrimes de Jeremies castellanes; una (1) defensa dels estudis humanístics a Espanya, la Espanya defensada i una (1) obra política, el Discurso de las privanzas, així com lírica amorosa i satírica. El 1610, any en què el duc d'Osuna fou nomenat virrei de Sicília, el dominic Antolín Montojo denegà a Quevedo l'autorització per imprimir el Sueño del Juicio final. El 1611 s'hagué de traslladar a Toledo (Castella–la Manxa) a causa del plet que sosté contra la Torre de Juan Abad, i allí conegué el pare Juan de Mariana. Es guanyà l'amistat de Félix Lope de Vega (hi ha nombrosos elogis a Quevedo en els llibres de Rimes del Fènix i Quevedo aprovà les Rimas humanas y divinas, de Tomé de Burguillos, heterònim del Fènix), així com de Miguel de Cervantes (se'l lloa al Viaje del Parnaso, de l'alcalaí, i Quevedo correspon a la Perinola), amb qui estava a la Confraria d'Esclaus del Santíssim Sagrament; per contra, atacà sense pietat els dramaturgs Juan Ruiz de Alarcón, els defectes físics li feien gràcia (era pèl–roig i geperut), sent ell mateix deforme, així com Juan Pérez de Montalbán, fill d'un (1) llibreter amb el qual Quevedo tingué certes disputes. Contra aquest últim escrigué La Perinola, cruel sàtira del seu llibre miscel·lani Para todos. No obstant això, el més atacat sense dubte fou Luis de Góngora, a qui dirigí una (1) sèrie de terribles sàtires acusant–lo de ser un (1) sacerdot indigne, homosexual, escriptor brut i fosc, lliurat a la baralla i indecent. Quevedo, descaradament, violentava la relació ficant fins amb el seu aspecte (com en la seva sàtira A una nariz, en la qual s'acarnissa amb l'apèndix nasal de Góngora, ja que en l'època es creia que el tret físic més acusat dels jueus era ser nassuts). En el seu descàrrec, cal dir que Góngora li correspongué gairebé amb la mateixa violència, titllant de coix, borratxo («Francisco de Quebebo»), contrafet i mal hel·lenista:
«Anacreonte español, no hay quien os tope, / que no os diga (con mucha cortesía) / que ya que vuestros pies son de elegía, / que vuestras suavidades son de arrope».
Els peus d'elegia (o «de lleixiu», per la càustics) són desiguals en la poesia llatina, però també nota Góngora la desigualtat pendular de la seva inspiració entre l'amargor satírica i la dolçor amorosa: i al seu deixeble, Joan de Tassis i Peralta, II comte de Villamediana, també ell temible satíric, feu notar cap al 1620 la molta distància que separava la grollera poesia burlesca de Quevedo i la seva excelsa poesia amorosa: «El Quevedo: desigualíssima bèstia: cops als núvols i cops de porra als soterranis».13 En aquells dies estreta una gran amistat amb el gran Pedro Téllez–Girón, III duc d'Osuna, a qui acompanyà com a secretari a Itàlia el 1613, i exercí diverses comissions per a ell que el portaren a Niça (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava) i Gènova (Ligúria), encara que no sembla a Venècia (Vèneto) (JO Crosby i Carlos Seco han demostrat que no intervingué directament en la Conjuració de Venècia) i finalment de tornada a Madrid (Espanya), on s'integrà a l'entorn del duc de Lerma, sempre amb el propòsit d'aconseguir al seu amic el III duc d'Osuna (Sevilla, Andalusia) el nomenament de virrei de Nàpols (Campània, Itàlia); amb aquest propòsit subornà diferents personatges; aconseguí en efecte l'aprovació del duc d'Uceda i del confessor del piadós rei Felip III, el dominic Luis de Aliaga, i a la fi assolí per a ell aquest càrrec el 16 d'abril de 1616. Embarcà a Cartagena (Múrcia) i arribà a Nàpols (Campània) el 12 de setembre.14
Un cop a Itàlia, Osuna li encomanà dirigir i organitzar la hisenda del virregnat. Fou molt ben rebut per la Acadèmia dels Ociosos, fundada quatre (4) anys abans pel llavors virrei de la ciutat, el comte de Lemos, i el patrocini i protecció, tot i que amb menor prestigi, mantingué el duc d'Osuna assistint, acompanyat d'una nombrosa cohort d'aristòcrates i literats, a les reunions de la mateixa en el claustre de Sant Domenico. S'hi incorporà Quevedo com un (1) membre més, qui entaulà una especial amistat amb el poeta neollatí Giulio Cesare Stella (1564–1624)15 i a més amb el cardenal Doria, Filippo Paruta, Martín Lafarina, Ercole Branchifortei Mariano Valguarnera, el qual, a instàncies d'En Francisco, traduí a l'italià el poeta grec Anacreont. Així mateix, a Nàpols (Campània), segons el seu biògraf Pablo Antonio de Tàrsia:
«Fue tan asistido de los hombres de letras, que no parecía merecer nombre de entendido quien no se calificaba con la amistad y aprobación de don Francisco, en quien todos fijaban los ojos admirando su prodigioso ingenio».
Quevedo intentà atreure amb fortuna dispar a l'Acadèmia altres autors com Gian Andrea De Cunzi, Carles de Eybersbach, Vicente Mariner, Just Lipsi i Michaël Kelker, entre d'altres, mantenint correspondència amb ells, i durant la seva estada napolitana exercí a més altres missions, algunes relacionades amb l'espionatge a la República de Venècia, encara que no directament com s'ha cregut fins fa poc. En recompensa per aquests serveis, i per recomanació de duc d'Osuna, virrei de Nàpols i Sicília, Quevedo obtingué en el hàbit de Santiago el 1618 3 2, el que celebrà el seu amic Stella en el seu poema del mateix any Ad Don Franciscum Quevedum / comitis Julii Caesaris Stellae ode.
Però en aquest mateix any caigué el gran Osuna; Quevedo el defensà davant el Consell d'Estat al juny de complicitat en la Conjuració de Venècia, però fou arrossegat també com un (1) dels seus homes de confiança i fou desterrat (1619–1621, excepte una breu presó a Uclés [Conca, Castella–la Manxa])16 a la Torre de Juan Abad (Ciutat Reial, Castella–la Manxa), el senyoriu havia comprat la seva mare amb tots els seus estalvis per a ell abans de morir. Els veïns del lloc, però, no reconegueren aquesta compra, i Quevedo pledejà interminablement amb el concejo, Si bé el plet recent es resolgué a favor seu després de la seva mort, en la persona del seu hereu i nebot Pedro Alderete. Arribat allà a lloms de la seva jaca «Scoto», anomenada així pel subtil que era, com compta en un (1) romanç, i aïllat ja de les tempestuoses intrigues cortesanes, tot sol amb la seva consciència, escrigué Quevedo algunes de les seves millors poesies, com el sonet «Retirado a la paz de estos desiertos ...» o «Són les torres de Joray ...» i trobà consol a les seves ambicions cortesanes i la seva estrip afectiva en la doctrina estoica de Sèneca, les obres del qual estudià i comentà, i esdevingué un (1) dels principals exponents del neoestoicisme espanyol. En aquest sentit obra també la seva lectura, traducció i assimilació de l'estoic Manual d'Epictet, que venia a consolar el seu esperit vehement:
«No son las cosas mismas / las que al hombre alborotan y le espantan, / sino las opiniones engañosas / que tiene el hombre de las mismas cosas; / como se ve en la muerte, / que, si con luz de la verdad se advierte, / no es molesta por sí […] / Son en la muerte duras, / cuando necios tememos padecella, / las opiniones que tenemos della; / y, siendo esto en la muerte verdad clara / (que es la más formidable y espantosa) / lo propio has de juzgar de cualquier cosa».17
Completà el nombre dels seus Sueños i redactà tractats polítics com Política de Dios, morals com Virtud militante i dues (2) sàtires extenses: Discurso de todos los diables i La hora de todos. En aquells dies es publicà Venjanza de la lengua española contra el autor de Cuento de cuentos (Osca, Aragó, 1626) d'un tal Juan Alonso Llorers, probablement pseudònim, qui atacà l'escriptor; ni aquest ni el seu entorn respongueren, però.18 Sí prengué part molt activa en la controvèrsia sobre el patronat d'Espanya amb dues (2) obres: Memorial para el patronato de Santiago i Su espada por Santiago, 1628. La qüestió s'havia suscitat quan una (1) reforma del Breviari romà al segle XVII no cità la predicació i l'enterrament de Santiago a Espanya, el que provocà un (1) encreuament de cartes i pressions que durà trenta-dos (32) anys fins a aconseguir–ne la revocació; l'assumpte es revifà quan es pretengué atorgar el patronatge d'Espanya a santa Teresa de Jesús, el que acabà per convertir–se en una (1) autèntica batalla d'intel·lectuals en pro d'una o altre, i Quevedo, sempre misogin,19 s'inclinà pel patronat del sant guerrer Santiago que s'aparegué a la batalla de Clavijo (Rioja).
El 1622 havia tornat a ser desterrat breument a la Torre, però l'entronització de Felip IV suposà per Quevedo l'aixecament del seu càstig, la tornada a la política i grans esperances davant el nou valimiento del comte duc d'Olivares, l'amistat sabé guanyar–se treballant com libelista per a ell. Quevedo acompanyà el jove rei en viatges a Andalusia (1624) i Aragó (1626), algunes de les divertides incidències del qual compta en interessants cartes. El 24 de març de 1624 una (1) nota de la Junta de reformació de costums assenyalà que una (1) dona anomenada Ledesma «estaba amancebada con don Francisco de Quevedo y tienen hijos».20 El 25 de setembre morí a la presó En Pedro Téllez–Girón, i Quevedo ho lamenta en uns cèlebres sonets.21 El 1627 Quevedo escrigué en adulació al comte duc la seva comèdia Cómo ha de ser el privado. Però el seu enfrontament amb els carmelites a causa de la qüestió del patronatge es tornà cada vegada més virulent; a finals del febrer del 1628 escrigué el seu Memorial por el patronato de Santiago i s'imprimí a Madrid (Espanya) amb tant èxit com el Buscón o els Sueños,22 i fou de nou desterrat a la Torre de Juan Abad (Ciutat Reial, Castella–la Manxa), encara que al desembre l'autoritzaren a tornar de nou a la Cort; Quevedo intentà congraciar–se amb el comte duc dedicant–li el 21 de juliol de 1629 la seva edició de les Obres poètiques de fra Luis de León.23 En el pròleg es conté un (1) nou atac contra els gongorins patrocinats pel duc de Lerma:
«En todas lenguas aquellos solos merecieron aclamación universal, que dieron luz a lo oscuro, y facilidad a lo dificultoso; que oscurecer lo claro, es borrar, y no escribir, y quien habla lo que otros no entienden, primero confiesa que no entiende lo que habla». 24
Les reformes econòmiques del nou privat aviat suscitaren oposició, i Quevedo composà en la seva defensa, sota el nom de «Licenciado Todosesabe», El chitón de les taravillas (Osca, Aragó, gener del 1630). Lope de Vega escrigué escandalitzat al duc de Sessa:
«Es lo más satírico y venenoso que se ha escrito desde el principio del mundo, y bastante para matar a la persona culpada, que lo debía ser mucho, pues dio tal ocasión».
Al maig el libel fou delatat anònimament a la Inquisició, a part de per sediciós, per «escandalós, dogmatitzant, injuriós, burlador de coses sagrades». La denúncia inclou també un judici de l'anònim autor, a qui identifica clarament amb Quevedo:
«No puede disimularse, porque el stilo del hablar, la indecencia del discurrir, la libertad del satyrizar, la impiedad del sentir, y la irreverencia del tratar las cosas soberanas y sagradas, dizen manifiestamente que es el mesmo auctor del Infierno enmendado, del Sueño del juicio, del Infierno del Marqués de Villena en la redoma, de El alguacil endemoniado y otros muchos.»25
L'obra fou recollida en aquest mateix i any. El 1631 el mateix Quevedo denuncià seves obres a la Inquisició, ja que els llibreters havien imprès sense el seu permís moltes de les seves peces satíriques que corrien manuscrites fent–se rics a costa seva. D'aquesta manera volgué espantar–los i preparar el camí a una (1) edició definitiva de les seves obres que mai arribà a aparèixer. D'altra banda, portava una vida privada una mica desordenada de solter: fumava molt, freqüentava les tavernes (Góngora li atribuïa ser un borratxo consumat i en un poema satíric l'anomenà don Francisco de Quebebo), i freqüentava els bordells, malgrat que vivia sense casar–se amb la tal Ledesma. No obstant això, fou nomenat fins i tot secretari del monarca, el 1632, el que suposà el cim en la seva carrera cortesana. Era un lloc subjecte a tot tipus de pressions: el seu amic, el duc de Medinaceli, fou fustigat per la seva dona perquè l'obligués a casar–se contra la seva voluntat amb N'Esperanza de Mendoza, 26 senyora de Cetina, vídua i amb fills, i el matrimoni, realitzat el 1634, tot just durà tres (3) mesos. Portà una activa vida cultural i amistosa amb el militar i escriptor hispanoportugués Francisco Manuel de Melo, amb el qual intercanvià un intens epistolari; Melo correspongué de forma pòstuma convertint–lo en un personatge del seu diàleg Hospital de lletres (1657). Es lliurà a una febril activitat creativa i el 1634 publicà La cuna y la sepultura i la traducció de La introducción a la vida devota de Francesc de Sales; d'entre els anys 1633 i 1635 daten obres com De los remedios de cualquier fortuna, el Epicteto, Virtud militante, Las cuatro fantasmas, la segunda parte de Política de Dios, la Visita y anatomía de la cabeza del cardenal Richelieu o la Carta a Luis XIII.
El 1635 aparegué a València (País Valencià) el més important d'un (1) dels nombrosos libels destinats a difamar, El tribunal de la justa venganza, erigido contra los escritos de Francisco de Quevedo, maestro de errores, doctor en desvergüenzas, licenciado en bufonerías, bachiller en suciedades, catedrático de vicios y protodiablo entre los hombres, publicat sota un (1) pseudònim que potser encobria un (1) dels seus nombrosos enemics, Luis Pacheco de Narváez. A més, el poeta Joan de Jáuregui escrigué un Memorial a Felip IV en aquest mateix any en què atacà també Quevedo i imprimí també la seva comèdia El retraído (Barcelona, Sebastià Comellas, 1635) on atacava La cuna y la sepultura, publicada un (1) any abans. En aquesta comèdia El retraído (això és, l'acollit a sagrat per ser buscat per la justícia civil) el personatge del censor ataca cadascun dels punts sostinguts per Quevedo en la seva obra, intentant demostrar que és heretge, la inspiració diabòlica de l'obra i el seu atac contra els privats, els quals considera indignes, condemnant el seu enriquiment il·lícit; també li sembla que la seva pietat cristiana és falsa, perquè encobreix sàtira; és més, manipula els texts que cita; Jáuregui fins i tot descendeix a esmentar els seus plets amb la Torre de Juan Abad (a qui fa personatge de l'obra) i la seva participació en la conjura de Venècia (Vèneto) i esmenta el seu escàs coneixement del grec; indubtablement, no sembla casual que aquesta comèdia es publiqués al mateix temps que El tribunal de la justa venjanza. El 1636 se separà de la seva dona, que moriria el 1641 i, molt desenganyat, escrigué la seva fantasia moral La hora de todos y la Fortuna con seso.
El 7 de desembre de 1639, amb motiu d'un memorial aparegut sota el tovalló de rei Sacra, católica, real Majestad... , on es denuncia la política del comte duc, pel procediment d'ordre reservada se'l detingué a casa del VII duc de Medinaceli, es confiscaren els seus llibres i, gairebé sense vestir–se, fou portat al fred convent de Sant Marc a Lleó (Castella i Lleó) fins a la caiguda del privat i la seva retirada a Loeches (Madrid) el 1643. Quevedo es queixà que no se li obrí procés ni prengué cap declaració en la dedicatòria «a Joan Chumacero Carrillo» de la seva Vida de Sant Pau (1644):
«Nunca se me hizo cargo ni tomó confesión ni, después de mi soltura, se halló alguna cosa escrita jurídicamente...»27
Aquest tipus de detencions es podien fer mitjançant el procediment de l'absolutisme conegut com ordre reservada. Quevedo mateix descrigué com de dura fou la seva situació, malalt com estava de tuberculosi òssia:
«A 7 de diciembre, víspera de la Concepción de nuestra Señora, a las diez y media de la noche. Fui traído en el rigor del invierno sin capa y sin una camisa, de sesenta y un años, a este convento Real de San Marcos, donde he estado todo este tiempo en rigurosísima prisión, enfermo con tres heridas, que con los fríos y la vecindad de un río que tengo a la cabecera, en tierra donde todo el año es hibierno rigurosísimo, se me han cancerado, y por falta de cirujano, no sin piedad me las han visto cauterizar con mis manos; tan pobre, que de limosna me han abrigado y entretenido la vida. El horror de mis trabajos ha espantado a todos».28
El 1972 es demostrà per una (1) carta del comte duc d'Olivares al rei Felip IV, trobada pel seu biògraf JH Elliot, que l'acusació que pesava sobre Quevedo fou feta pel seu amic el duc de l'Infantado: l'acusava d'ésser confident dels francesos. Sortiria el juny del 1643 i poc després, el setembre del 1645, morí. Al monestir de Sant Marc Quevedo es dedicà a la lectura, com compta en la Carta moral y instructiva, escrita al seu amic, Adam de la Parra, pintant per hores la seva presó i la vida que hi feia:
«Desde las diez a las once rezo algunas devociones, y desde esta hora a la de las doce leo en buenos y malos autores; porque no hay ningún libro, por despreciable que sea, que no tenga alguna cosa buena, como ni algún lunar el de mejor nota. Catulo tiene sus errores, Marcus Fabius Quintilianus sus arrogancias, Cicerón algún absurdo, Séneca bastante confusión; y en fin, Homero sus cegueras, y el satírico Juvenal sus desbarros; sin que le falten a Egecias algunos conceptos, a Sidonio medianas sutilezas, a Ennodio acierto en algunas comparaciones, y a Aristarco, con ser tan insulsísimo, propiedad en bastantes ejemplos. De unos y de otros procuro aprovecharme de los malos para no seguirlos, y de los buenos para procurar imitarlos».
Quevedo era un (1) escriptor satíric, però ell mateix també era objecte de la seva mateixa crítica a través d'un sever autocàstig psíquic d'arrel religiosa i existencial. Medita profundament sobre el temps i busca el consol de la filosofia estoica llegint Zenó de Cítion, Epictet i Sèneca; en els seus Salms es troba l'expressió més pura d'aquest anhel de puresa espiritual:
«Un nuevo corazón, un hombre nuevo / ha menester, señor, el alma mía: / ¡desnúdame de mí, que ser podría / que a tu piedad pagase lo que debo!...»
Però Quevedo havia sortit ja de la tancada el juny del 1643, xacrós i molt malalt; tenia el seu nebot Alderete molt preocupat per la seva salut; el 1644 publicà, però, la Primera parte de la vida de Marco Bruto i La caýda para levantarse, el ciego para dar la vista, el montante de la Iglesia en la vida de San Pablo Apóstol. Per fi renuncià a la Cort per retirar–se definitivament el novembre d'aquest mateix any a la Torre de Juan Abad (Ciutat Reial, Castella–la Manxa). És en les seves rodalies (i després d'escriure en la seva última carta que «hi ha coses que només són un nom i una figura») quan morí al convent dels pares dominics de Villanueva de los Infantes (Ciutat Reial, Castella–la Manxa), el 8 de setembre de 1645. S'explica que la seva tomba fou profanada dies després per un (1) cavaller que desitjava tenir els esperons d'or amb que havia estat enterrat i que aquest cavaller morí al cap de poc en just càstig per tal atreviment.29 El 2009 les seves restes foren identificades a la cripta de Sant Tomàs de l'església de Sant Andreu Apòstol de la mateixa ciutat.30
Les seves obres foren molt mal recollides i editades pel humanista José Antonio González de Sales, qui no té empatx a retocar els texts, el 1648: El Parnaso español, monte en dos cumbres, dividido con las nueve Musas castellanas, però és l'edició més fiable; pitjor és l'edició del nebot de Quevedo i destinatari de la seva herència, Pedro Alderete, el 1670: Las tres Musas últimas castellanas; al segle XX José Manuel Blecua les ha editat amb rigor.
El 1663 s'imprimí la primera biografia de Francisco de Quevedo, de l'italià Pablo Antonio de Tarsia, membre com Quevedo de la napolitana Acadèmia dels Ociosos. Prengué la seva informació, rica en anècdotes, del seu nebot Alderete, amb qui s'entrevistà personalment a Torre de Juan Abad; posteriorment vindrien les de Aureliano Fernández Guerra al segle XIX, on se'l pinta com un (1) home d'estat, i la de Jauralde Pou (1998) al segle XX.
Anàlisi de la seva obra
Anàlisi de la seva obra
El més original de l'obra literària de Quevedo radica en l'estil, vinculat al conceptisme barroc i per tant molt amic de la concisió, de l'el·lipsi i del cortesà joc d'enginy amb les paraules mitjançant l'abús de la amfibologia. Amant de la retòrica, assajà de vegades un estil oratori ple de simetries, antítesi i isocola que lluí més que mai en la seva Vida de Marco Bruto. De lèxic molt abundant, creà a més molts neologismes per derivació, composició i estereotípia i, com advertí Rafael Lapesa en la seva Història de la llengua espanyola (1942), flexibilitzà notablement el mecanisme de l'aposició especificativa en castellà («clérigo cerbatana, zapatos galeones [clergue sarbatana, sabates galions]...»), mecanisme que els escriptors barrocs posteriors imitaren d'ell. En la seva sàtira s'apropa a vegades a l'estètica de l'expressionisme en degradar a les persones mitjançant la reificació o cosificació, i l'animalització. S'ha assenyalat, a més, com un tret característic del seu vers, l'esticomítia; és a dir, la tendència a transformar cada vers en una (1) sentència de sentit complet, la qual cosa fa als seus poemes molt densos de significat, com era prioritari en la seva poètica, radicada en els principis del que més tard fou anomenat conceptisme barroc.
La major part de la producció poètica de Quevedo és satírica, però com ja hem advertit, l'abat Josep Marchena les seves sàtires estan mal dirigides i, encara que conscient de les causes veritables de la decadència general, és per a ell més un mer exercici d'estil que una altra cosa. S'aboca contra el baix poble més que contra la noblesa, en la qual cosa no tingué l'atreviment de, per exemple, l'altre gran satíric de la seva època, Juan de Tassis i Peralta, segon comte de Villamediana. Conreà també una fina lírica cortesana realitzant un cançoner petrarquista en temes, estil i tòpics, pràcticament perfecte en tècnica i fons, al voltant de la figura de Lisi, que no cal identificar com s'ha volgut amb cap dama concreta, sinó amb un arquetip quintaessenciat de dona, que batejà també amb altres noms. Destaquen sobretot els seus sonets metafísics i els seus salms, on s'exposa el seu més íntim desconsol existencial i la seva angoixa pel pas del temps. La visió que dona la seva filosofia és profundament pessimista i de trets preexistencialistes. La llera preferit per l'abundant vena satírica que feu gala és sobretot el romanç, però també la corranda («Poderoso caballero és Don Dinero»), vehicle d'una crítica social a la qual no se li amaguen els motius més profunds de la decadència d'Espanya, i el sonet. Abominà de l'estètica del culteranisme el principal exponent del qual, Luis de Góngora, fou violentament atacat per Quevedo en sàtires personals, si bé arribà amb el temps a tolerar una estètica que s'havia convertit en general i fins i tot la conreà ell mateix de forma merament testimonial, com digué Borges, per indicar «que ell també sabia jugar a aquest joc».31 No obstant això, contra la pedanteria i la foscor que li imputava es proposà també editar les obres dels poetes renaixentistes Francisco de la Torre i fra Luis de León.
La poesia amorosa de Quevedo, considerada la més important del segle XVII, és la producció més paradoxal de l'autor: misantrop i misogin,19 fou, però, el gran cantor de l'amor i de la dona. Escrigué nombrosos poemes amorosos (se'n conserven més de dos-cents [>200]), dedicats a diversos noms de dona: Flora, Lisi, Jacinta, Filis, Aminta, Dora. Considerà l'amor com un ideal inabastable, una lluita de contraris, una paradoxa adolorida i dolorosa, on el plaer queda descartat. La seva obra mestra en aquest gènere és, sens dubte, el seu «Amor constant més enllà de la mort».
Com han assenyalat els estudiosos de l'antisemitisme a Espanya, Quevedo fou un ferotge antijueu i la seva judeofòbia quedà reflectida «en tot tipus d'escrits, inclosos els seus poemes satírics» però fou «en els anys de la seva lluita contra Olivares quan escrigué els seus dos (2) texts antisemites més importants»: Execración contra los judíos i La Isla de los Monopantos (Execració contra els jueus i l'Illa dels Monopantos) (encara que aquest últim relat satíric no fou imprès fins al 1650, dins el llibre la La Fortuna con seso y la hora de todos [Fortuna amb seny i l'hora de tots]).32
En la seva obra es demostra la seva obsessió per defensar l'hegemonia de la monarquia hispànica al món, integrant–se en «... la tradició de l'laus Hispaniae, instaurada per Sant Isidor i utilitzada pel mateix Quevedo per intentar recuperar els valors que ell pensava, feren poderosa la nació ... en la seva Espanya defensada, lloà la grandesa dels seus més prestigiosos compatriotes, destacant la superioritat espanyola en el camp de les lletres, visible en autors com fra Luis de León, Jorge Manrique o Garcilaso de la Vega, però també en l'art de la guerra». Javier Martínez–Pinna i Diego Peña.33
Obra
Obra
Obra literària
Obra literària
Poesia
Poesia
L'obra poètica de Quevedo, que està constituïda per uns vuit-cents setanta-cinc (circa 875) poemes, presenta exemples de gairebé tots els subgèneres de la seva època: poesia satiricoburlesca, amorosa, moral i immoral, una paròdia de la poesia heroica (el Poema de las necedades y locuras de Orlando, no conclòs), poemes de circumstàncies, descriptius, religiosos (entre els quals destaquen les seves impressionants Salms) i fúnebres. Però a més inclou poemes metafísics i filosòfics de caràcter neoestoic. Aproximadament, un quaranta per cent (circa 40%) dels seus texts són satírics; si a això se li afegeix el fet que molts d'ells circularen públicament en vida de l'autor a través de còpies manuscrites, s'explica la fama de crític sever i mordaç de la seva època amb que es coneix, en part, a Quevedo.
La primera impressió dels seus poemes tingué lloc el 1605, en l'antologia coneguda amb el nom de Primera part de les flors de poetes il·lustres d'Espanya; inclou disset (17) poemes. Però la resta fou publicada en forma pòstuma en dues (2) obres: El Parnaso español (1648) i Las Tres Musas Últimas Castellanas (1670). També es conserven dos (2) manuscrits que col·leccionaren les seves obres: l'anomenat Cancionero antequerano i el Cancionero de 1628.34
Quevedo intentà dues (2) vegades publicar les seves obres poètiques. La primera, el 1613, fou conseqüència d'una gran crisi espiritual. A la segona treballava quan el sorprengué la mort.35
El 1613 acabà, però no publicà el seu Heràclit cristià, que el seu autor revisà amb el títol de Llàgrimes d'un penitent. Només aparegué en l'edició impresa del 1670, vint (20) anys després de la seva mort; allà s'inclou el famós sonet «Miré los muros de la Patria mía», corregit en l'edició pòstuma de les seves obres.36
El segon intent deixà els poemes en mans del seu amic José Antonio González de Sales per fer una edició pòstuma; la primera part sortí a Madrid el 1648 amb el títol d'El Parnaso español, monte en dos cumbres dividido, con las nueve Musas; hi afirmà que havia respectat l'ordenació que havia deixat Quevedo en morir. Era una classificació temàtica en nou (9) apartats o «Muses». Clio acollia els poemes encomiàstics i dedicatoris a persones passades o presents, o ciutats; per exemple «Buscas en Roma a Roma, ¡oh peregrino!», que retrata la decadència i ruïna de la capital de l'Imperi romà. Polímnia conté poemes morals, alguns entre els millors de l'autor, com el sonet «¡Ah de la vida...! ¿Nadie me responde?» o la imprescindible Epístola satírica y censoria al Conde Duque de Olivares sobre las costumbres de los castellanos:
«No he de callar, por más que con el dedo, / ya tocando la boca, ya la frente, / silencio avises o amenaces miedo. / ¿No ha de haber un espíritu valiente? / ¿Siempre se ha de sentir lo que se dice? / ¿Nunca se ha de decir lo que se siente? / Hoy, sin miedo que libre escandalice / puede hablar el ingenio, asegurado / de que mayor poder le atemorice [...] / Señor excelentísimo, mi llanto / ya no consiente márgenes ni orillas: / inundación será la de mi canto. / Ya sumergirse miro mis mejillas, / la vista por dos urnas derramada, / sobre las aras de las dos Castillas...»
S'ataca la corrupció individual i col·lectiva, el luxe, la vanitat, la superficialitat de les modes femenines, el culteranisme i en general la decadència en tots els ordres d'Espanya. Melpòmene es dedica a la poesia fúnebre: epicedis de personatges cèlebres. La quarta musa, Erato, es divideix en dues (2) parts, ambdues dedicades a la poesia amorosa. Partint del cançoner petrarquista, Quevedo uneix l'amor i la mort, els temes de les dues (2) parts del Canzoniere de Francesco Petrarca, En un (1) de sol. La segona part d'aquesta secció es titula «Canta sola a Lisi», suposada amant del poeta, que és en realitat un arquetip de dona, i conté el que potser sigui el millor sonet del seu autor: «Tancar podrà meus ulls la darrera / ombra que em portés el blanc dia ... »(Amor constant més enllà de la mort). Les muses cinquena i sisena –Terpsícore i Talia– es dediquen a poemes satírics i burlescs, balls i bromes.37
González de Sales morí el 1651 sense publicar la segona part, així que el nebot i hereu de Quevedo Pedro Aldrete o Alderete, fill de la seva germana Margarida, publicà Las tres Musas últimas castellanas. Segunda cumbre del Parnaso español... (1670). Fou un editor mica descurat, perquè repetí alguns poemes ja apareguts en la primera part i introduí cert desordre, però seguí el pla de les muses: Euterpe, la setena, perllonga el cicle de poesies amoroses que fa a Lisi. La vuitena, Cal·líope, encapçala corrandes satíriques i silves morals, metro aquest que havia introduït abans que el mateix Góngora. Representen valors típicament barrocs per la seva temàtica sobre el pas del temps i la mort com a fi. Destaquen les corrandes «Poderoso caballero es don Dinero», «Solamente un dar me agrada, / que es el dar en no dar nada» o «Es amarga la verdad»:
«Pues amarga la verdad, / quiero echarla de la boca; / y, si al alma su hiel toca, / esconderla es necedad. / Sépase, pues: libertad / ha engendrado en mi pereza / la pobreza....»
Es dubta si Quevedo pretengué fer–ne una (1) col·lecció independent. Urània, novena musa, es dedica a poesia religiosa, tancant aquest volum. Destaquen els «Salms», en què apareixen noves cimeres poètiques de l'autor:
«Bien te veo correr, tiempo ligero / cual por mar ancho despalmada nave / a más volar, como saeta o ave / que pasa sin dejar rastro o sendero....»
Prosa
Prosa
Obres satiricomorals
Obres satiricomorals
Sueños y discursos, compostos entre els anys 1606 i 1623, circularen abundantment manuscrits però no s'imprimiren fins al 1627. Es tracta de cinc (5) narracions curtes d'inspiració llucianesca on es passa revista a diversos costums, oficis i personatges populars de la seva època. Són, per aquest ordre, El Somni de l'Judici Final (cridat a partir de la publicació de Juguetes de la niñez, la versió expurgada del 1631 El sueño de las calaveras), El alguacil endemoniado (reanomenat El alguacil alguacilado), El Sueño del Infierno (és a dir, Les zahúrdas de Plutó en la seva versió expurgada), El mundo por de dentro (que mantingué el seu nom sempre) i El Sueño de la Muerte (conegut com La visita de los chistes).
De l'estirp dels Sueños són dues (2) trucades «fantasies morals», el Discurso de todos los diablos i de La hora de todos. Les dues (2) són també sàtires lucianesques de característic to «jocoserio» encara que en la seva factura i creativitat superen als Sueños:
Discurso de todos los diablos o infierno emendado (1628), publicat en algunes versions com El peor escondrijo de la muerte i, a partir del 1631, en la versió expurgada en la qual apareixen també els cinc (5) Sueños amb els títols canviats que s'enumeren més amunt, amb el títol d'El entremetido y la dueña y el soplón.
La hora de todos y la Fortuna con seso, variació sobre el tema del món a l'inrevés en què la deessa Fortuna recobra el judici i dona a cada persona el que realment mereix, la qual cosa provoca tan gran trastorn i confusió que el pare dels déus ha de tornar–ho tot al seu primitiu desordre.
La novel·la picaresca Historia de la vida del Buscón llamado don Pablos; ejemplo de vagamundos y espejo de tacaños aparegué impresa a Saragossa (Aragó) el 1626, però hi ha tres (3) versions més de l'obra amb grans divergències textuals. El problema és complex, ja que tot sembla indicar que Quevedo retocà la seva obra diverses vegades. La versió més antiga és el manuscrit 303 bis (olim Artigas 101) de la Biblioteca de Menéndez Pelayo a causa de la confrontació de les variants i la manera en què uns testimonis s'agrupen davant d'altres. La impressió de 1626 fou assumida, si no controlada, per Quevedo, segons el propi autor declara en el seu memorial La seva espasa per Santiago (1628) i la sinceritat de les seves paraules és confirmada per altres dades, així que en realitat no pot sostenir–se que es fes sense permís de l'autor. Però aquesta versió no fou l'última, ja que el senyor Francisco tornà sobre ella per retocar alguns detalls narratius, amplificar el retrat satíric de diversos personatges secundaris i pal·liar les expressions que jutjaren irreverents o blasfemes els redactors de dos (2) libels antiquevedians, el Memorial enviat a la Inquisició contra els escrits de Quevedo (1629) i El Tribunal de la Justa Venganza (1635). D'aquests retocs donen fe els altres manuscrits. el Buscón és un divertiment en què l'autor es complau a ridiculitzar els vans esforços d'ascensió social d'un pobre diable pertanyent al baix poble; per això exhibeix cortesanament el seu enginy per mitjà d'un brillant estil conceptista que degrada tot el que toca cosificant–lo o animalitzant–lo, utilitzant una estètica preexpressionista que s'aproxima a Goya, Solana i Valle–Inclán i no retrocedint davant les gràcies més repugnants. La caracterització gairebé no existeix: es tracta només d'un (1) vehicle per al lluïment aristocràtic de l'autor.
Obres festives
Obres festives
Premática y aranceles, hechas por el fiel de las putas, Consejos para guardar la mosca y gastar la prosa, Premática del tiempo, Capitulaciones matrimoniales y Capitulaciones de la vida de la Corte són sàtires dels gèneres burocràtics habituals en les cancelleries i que s'apliquen a temes grotescs.
Cartas del caballero de la Tenaza (1625), humorística descripció de les epístoles intercanviades entre un cavaller summament garrepa i el seu amant, que vol treure–li diners per qualsevol mitjà.
Libro de todas las cosas y otras muchas más. Compuesto por el docto y experimentado en todas materias. El único maestro malsabidillo. Dirigido a la curiosidad de los entremetidos, a la turbamulta de los habladores, y a la sonsaca de las viejecitas.
Gracias y desgracias del ojo del culo. Opuscle jocós sobre els plaers i les malalties relatius a semblant òrgan.
Teatre
Teatre
No hi ha un catàleg definitiu de l'obra teatral atribuïble a Quevedo, i no només per la dificultat de reconèixer la seva autoria sinó per les dificultats de considerar alguns texts com teatrals. En qualsevol cas, es consideren com a segures i plenament teatrals les següents obres:38
La comèdia Cómo ha de ser el privado
Els entremesos Bárbara, Diego Moreno, La vieja Muñatones, Los enfadosos, La venta, La destreza, La polilla de Madrid, El marido pantasma, El marión, El caballero de la Tenaza, El niño y Peralvillo de Madrid, La ropavejera y Los refranes del viejo celoso.
A més, es prenen també en consideració diversos fragments de comèdies perdudes, alguna lloa i deu balls.
Obra no literària
Obra no literària
Obres polítiques
Obres polítiques
España defendida, y los tiempos de ahora, de las calumnias de los noveleros y sediciosos, més coneguda com España defendida ... , que quedà incompleta i inèdita, escrita circa 1609 i abandonada definitivament el 1612, 39 40 fou editada per primera vegada el 1916 al Butlletí de la Reial Acadèmia de la Història per l'hispanista Robert Selden Rose. És una defensa del mèrit de l'humanisme i les lletres espanyoles que s'anticipa valentament a la llegenda negra que ja es començava a forjar, i de la qual cita en especial les obres de Girolamo Benzoni, Gerardus Mercator i Joseph Justus Scaliger.
Política de Déu, govern de Crist. La seva primera part fou escrita cap al 1617 (en la dedicatòria a Olivares, de 1626, li diu que «es el libro que yo escribí diez años ha») i impresa el 1626 amb el títol de Política de Dios, gobierno de Cristo y tiranía de Satanás. La segona part, escrita pels volts del 1635, es publicà el 1655. Les dues (2) parts juntes es publicaren sota l'epígraf Política de Dios, gobierno de Cristo, sacada de la Sagrada Escritura para acierto del Rey y del reino en sus acciones.
Mundo caduco y desvaríos de la edad (1621, ed. 1852).
Grandes anales de quince días (1621, ed. 1788), anàlisi de la transició entre els regnats de Felip III i Felip IV.
Memorial por el patronato de Santiago (1627, ed. 1628).
Lince de Italia y zahorí español (1628, ed. 1852).
El chitón de las tarabillas (1630), imprès moltes vegades amb el títol de Tira la piedra y esconde la mano. Defensa les disposicions econòmiques del comte–duc d'Olivares, de qui després es distanciaria. Fou denunciat a la Inquisició i recollit aquest mateix any.
Execración contra los judíos (1633), al·legat antisemita que conté una vetllada acusació contra En Gaspar de Guzmán, comte–duc d'Olivares i privat de Felip IV .
Carta al sereníssim, molt alt i molt poderós Lluís XIII, rei cristianíssim de França (1635).
Breu compendi dels serveis de Francisco Gómez de Sandoval, duc de Lerma (1636).
La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero. 1641, pamflet contra la revolta catalana del 1640.
Vida de Marco Bruto, 1644, glossa de la vida corresponent al famós assassí de Cèsar escrita per Plutarc, escrita amb algebraic rigor i una elevació d'estil conceptista poc menys que inimitable.
Obres ascètiques
Obres ascètiques
Vida de Santo Tomás de Villanueva, 1620.41
Providencia de Dios, 1641, tractat contra els ateus que intenta unificar estoïcisme i cristianisme.
Vida de San Pablo, 1644.
La constancia y paciencia del santo Job, publicada pòstumament el 1713.
Obres filosòfiques
Obres filosòfiques
Doctrina moral del conocimiento propio, y del desengaño de las cosas ajenas (Saragossa, 1630).
La cuna y la sepultura para el conocimiento propio y desengaño de las cosas ajenas (Madrid, 1634), que és una reescriptura de l'obra anterior, publicada sense la seva autorització, en la qual va amplificar i va millorar estilísticament el text precedent.
Epicteto, y Phocílides en español con consonantes, con el Origen de los estoicos, y su defensa contra Plutarco, y la Defensa de Epicuro, contra la común opinión (Madrid, 1635).
Las cuatro pestes del mundo y los cuatro fantasmas de la vida (1651).
Crítica literària
Crítica literària
La aguja de navegar cultos con la receta para hacer Soledades en un día (1631), satírica envestida contra els poetes que fan servir el llenguatge gongorí o culterà.
La culta latiniparla (1624), burlesc manual per parlar en llenguatge gongorí.
La Perinola (1633, ed. el 1788), atac contra el Para todos de Juan Pérez de Montalbán.
Cuento de cuentos (1626), reducció a l'absurd dels col·loquialismes més buits de significat.
Treball filològic
Treball filològic
Memorial de don Francisco de Quevedo Villegas dado a la Inquisición General sobre los libros del Monte Santo de Granada, on desmunta la impostura dels anomenats Plomos del Sacromonte i suggereix que es destrueixin perquè no s'enviïn a Roma i quedar en ridícul davant el Papa.
Epistolari
Epistolari
Fou editat per Luis Astrana Marín el 1946, apareixent en aquest epistolari quaranta-tres (43) cartes inèdites dels últims deu (10) anys de la vida de l'autor, que li escrigué al seu amic Sancho de Sandoval de Beas (Jaén).42
Traduccions
Traduccions
Quevedo freqüentà humanistes com el distant Justo Lipsio i el més proper José Antonio González de Sales; tots dos (2) li transmeteren el seu fervor per Properci. Com hel·lenista, les traduccions de Quevedo del grec deixen bastant que desitjar; s'atreví, però, a traduir pèssimament Anacreont (traducció que circulà manuscrita i no s'imprimí en vida de Quevedo, sinó el 1656), el pseudo Focílides i la Vida de Marc Brut de Plutarc per al seu Marco Bruto. Major mèrit tenen els seus Lamentacions de Jeremies des del hebreu, o les seves versions d'excel·lent llatinista dels satírics Marcial, Persi i Juvenal; les seves obres estan esmaltades també de reminiscències de Virgili, Properci, Tibul, Ovidi, Estaci i, especialment, Sèneca, de les Cartes a Lucili esmenta haver–ne traduït noranta (90) en el pròleg al Marco Bruto, encara que només s'han conservat onze (11).43 Són, doncs, Sèneca i els satírics els autors que més rellegia i més han impregnat les seves obres; també és gran la seva erudició en la Bíblia, encara que preferia indubtablement el Llibre de Job, que havia traduït un (1) dels seus models, fra Luis de León. També feu excel·lents versions de l'italià i el francès; en aquesta última llengua, coneixia l'obra de lírics com Joachim du Bellay i llegia i admirava la de Montaigne i fins i tot és possible que traduís el primer llibre dels seus Essais. En el seu haver es compten:
Introducción a la vida devota, de sant Francesc de Sales.
De los remedios de cualquier fortuna (1638), versió lliure de Sèneca.
El Rómulo, 1632, del marqués Virgilio Malvezzi.
Obres perdudes
Obres perdudes
La segona part de la Vida de Marco Bruto, mencionada per Quevedo en les seves últimes cartes, el 1644.
Historia de don Sebastián, rey de Portugal.
La polilla de las repúblicas.
Historia del año 1631.
Dichos y hechos del Duque de Osuna en Flandes, España, Nápoles y Sicilia.
Personatge literari i cinematogràfic
Personatge literari i cinematogràfic
Com prototip de l'intel·lectual cortesà que exhibia el seu enginy i amb freqüència li agradava escandalitzar, Quevedo passà a la literatura popular com a personatge d'acudits amb freqüència grollers, i es tornà personatge de llegendes urbanes com altres afectes a l'épater le bourgeois, per exemple Camilo José Cela.
Igualment fou el personatge de gran nombre de peces teatrals i novel·les; durant la seva pròpia vida hagué de suportar ser blanc dels atacs a la comèdia de Joan de Jáuregui El retraído (1635). I Diego de Torres Villarroel el ressuscità a principis del segle XVIII en els seus Sueños morales, visiones y visitas de Torres con Don Francisco de Quevedo por Madrid, i en el XIX és personatge principal dels drames ¿Quién es ella? de Bretón de los Herreros, de La corte del buen Retiro (1a i 2a parts) i También los muertos se vengan de Patricio de la Escosura, Don Francisco de Quevedo (1848) del poeta romàntic Eulogio Florentino Sanz, sens dubte un dels grans èxits del drama romàntic espanyol; d'Una broma de Quevedo i la sarsuela Cuando ahorcaron a Quevedo, de Luis d'Eguílaz; d'Una noche y una aurora de Francisco Botella i Andreu i La boda de Quevedo de Narcís Serra. Ja al segle XX, protagonitzà El caballero de las espuelas de oro, de Alejandro Casona.44
De la mateixa manera temptà a la novel·la històrica: al XIX Francisco José Orellana escrigué Quevedo (1857) i Antonio de San Martín la seva novel·la per entregues Aventures de don Francisco de Quevedo (1883–1884).
Personatge de les novel·les del capità Alatriste
Personatge de les novel·les del capità Alatriste
Francisco de Quevedo és també, al costat d'altres personatges històrics de l'Espanya de Felip IV, un personatge secundari en la saga coneguda com Las aventuras del capitán Alatriste (1996), de Arturo Pérez–Reverte, i en la pel·lícula basada en ella, Alatriste (2006), dirigida per Agustín Díaz Yanes, on el personatge de Quevedo és interpretat per l'actor Juan Echanove. En aquesta obra de ficció, Quevedo és presentat com amic personal de el mal anomenat capità don Diego Alatriste i Tenorio, veterà de les guerres de Flandes, qui es guanya la vida com sicari al Madrid del segle XVII. La primera aparició de Quevedo es dona en el primer títol de la saga, El capità Alatriste (1996), on és representat com un home enginyós, apassionat i excel·lent espadatxí, qui regularment ha de fer ús de la herreruza (espasa) per tancar els constants conflictes en els quals s'involucra, ja sigui pels desafortunats versos que dedica a nombroses persones (incloses personalitats de renom), com per aquells relacionats amb el seu amic Alatriste.
En termes narratius, Francisco de Quevedo representa en l'obra el contrapunt alegre i desinhibit a la personalitat reservada i tosca d'Alatriste, aportant a la lectura del text moments frescos i d'un humor elegant i imaginatiu, tot i que també compleix el paper de factor determinant en molts dels successos de l'obra, especialment en el segon volum de la saga Neteja de sang (1997). Cal destacar que en l'obra com en els seus nombrosos epílegs, apareixen algunes obres (majoritàriament sonets) que són «atribuïts» a aquest personatge, entre els quals destaca aquell que «Alaba la virtut militar, en la persona del capità Alatriste». Aquest poema, que Quevedo hauria dedicat a Alatriste, narra de manera al·legòrica la vida i caràcter del personatge, lloant la seva valentia i tremp.
Quevedo i els catalans
Quevedo i els catalans
Pel seu paper de fidel del comte duc d'Olivares, Quevedo prengué clarament posicions contra la política catalana de la seva època, sobretot al final de la seva vida. Així alguns autors i crítics han considerat que era anticatalanista, arran de frases com: En tanto que en Cataluña quedase algun solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra..[45] Per la seva defensa alguns altres argumenten que aquesta frase pertany a la seva darrera obra, La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero, que escrigué des de la presó per complaure Felipe IV i el comte duc d'Olivares, a fi d'adular–los i que l'alliberessin. També es poden trobar algunes altres frases referides als catalans, com ara al Buscón com aquesta que diu: El catalán era la criatura más triste y miserable que diós crió,[46] ara bé segons alguns crítics quan escriu «el catalán» no es refereix a un ús en abstracte o col·lectiu («els catalans») sinó en concret a un personatge específic de l'obra, que era català i que era molt trist.
Una altra frase exemplar contra els catalans: «Son los catalanes el ladrón de tres (3) manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos (2) manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha».[47]
Vegeu també
Vegeu també
Notes i referències
Notes i referències
«Una carta de Quevedo permite fijar la fecha exacta de su nacimiento». El País. 31 de juliol de 2008.
a b Bregante, Jesús: Diccionario Espasa literatura española, 1964, Espasa, 2003. ISBN 8467012722. OCLC 54454834.
a b Riandiere la Roche, J.: Expediente de ingreso en la Orden de Santiago del caballero D. Francisco de Quevedo y Villegas: Introducción, edición y estudio. Criticón, (36), 43–129, 1986.
↑ Iglesia de Santo Tomás – Vejorís de Toranzo, a www.vallespasiegos.org
↑ Alonso, Dámaso: «El desgarrón afectivo en la poesía de Quevedo.» A Santiago Fernández Mosquera (comp.) AA. VV. Antología crítica. Aproximación a la poesía amorosa de Quevedo, pàg. 513–577.
↑ «Biografía de Francisco de Quevedo y Villegas». Fundación Francisco de Quevedo.
↑ Fernández-Guerra y Orbe A.: Obras de Don Francisco de Quevedo Villegas colección completa (tomo 2). M. Rivadeneyra; Madrid, 1859, pàg. 625–627. A Google Books.
↑ Jauralde Pou, 1998, pàg. 906–907.
↑ Carreira, Antonio. «Quevedo en la redoma: análisis de un fenómeno criptopoético», ap. VV. AA. Quevedo a nueva luz: escritura y política, ed. de L. Schwartz y A. Carreira (Málaga, 1997), pàg. 231–249; Amelia de Paz, «Góngora y... ¿Quevedo?», Criticón, núm. 75, 1999, pàg. 29–47.
↑ José Luis Gómez: «Cronología», a Francisco de Quevedo, La vida del Buscón, ed. de Fernando Lázaro Carreter, Planeta, Barcelona, 1981, pàg. Xl–XlV.
↑ Agulló y Cobo, 1970, pàg. 44 i següents.
↑ Tassis y Peeralta, Juan de. Censura de Villamediana de los poetas de su tiempo, c. 1620.
↑ José Luis Gómez, op. cit.
↑ La sodalitas entre ambos autores es confirmada a partir del hallazgo de una oda compuesta en 1618 por Giulio Cesare Stella en la que se congratula tanto por la concesión de la Orden de Santiago al español como por la vuelta de éste a Nápoles (Ad Don Franciscum Quevedum / comitis Julii Caesaris Stellae ode). La oda, no estudiada hasta el momento por la crítica, fue publicada, junto a otros elogios a Quevedo, en los Opera omnia de Vicente Mariner (Tournay, 1633). Asimismo, dicha relación se confirma según las noticias aportadas por un temprano biógrafo de Quevedo, Pablo Antonio de Tarsia. Todos estos datos abren nuevas perspectivas sobre la vida de este humanista romano, conocido por ser el segundo poeta neolatino que compone una epopeya sobre el viaje de Colón, los Columbeidos libri priores duo (1585 y 1589). Véase Israel Villalba de la Güida, «Elogios a Francisco de Quevedo en una oda encomiástica de Giulio Cesare Stella (1618). Panorama del círculo literario neolatino del tercer Duque de Osuna, virrey de Nápoles» a Myrtia, núm. 25, 2010, pàg. 259–286: http://revistas.um.es/myrtia/article/viewFile/131941/122371
↑ José Luis Gómez, op. cit.
↑ Citado por Tobar Quintanar, María José: «Sobre la fecha de redacción de Doctrina moral y Doctrina estoica, de Quevedo». La Perinola, núm. 24, 2020.
↑ Sandra Valiñas Jar: «Breves notas sobre la autoría de Venganza de la lengua española contra el autor de Cuento de cuentos», a Actas del XVI Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas: Nuevos caminos del hispanismo... París, del 9 al 13 de juliol de 2007 coord. per Pierre Civil, Françoise Crémoux, volum 2, 2010, pàg. 129 i següents: http://cvc.cervantes.es/literatura/aih/pdf/16/aih_16_2_130.pdf
a b Pedraza Jiménez, Felipe B.; Rodríguez Cáceres, Milagros: Historia esencial de la literatura española e hispanoamericana (3ª edición). Editorial EDAF, Madrid, 2008, pàg. 247. ISBN 84-414-0789-4. «[...] los (poemas) de carácter misógino, donde Quevedo da rienda suelta a una agresividad sin límites contra las mujeres, especialmente si usan afeites o si son viejas y pretenden disimular su edad.»
↑ José Luis Gómez, op. cit.
↑ José Luis Gómez, op. cit.
↑ José Luis Gómez, op. cit.
↑ José Luis Gómez, op. cit.
↑ Francisco de Quevedo: Obras Completas, I. Obra en prosa. Ed. de Felicidad Buendía, Madrid, 1961, pàg. 466a.
↑ Gacto Fernández, Enrique (1991). «Sobre la censura literaria en el siglo XVII: Cervantes, Quevedo y la Inquisición». Revista de la Inquisición (1): 54 |página= y |páginas= redundantes (ayuda).
↑ Partida de matrimonio de don Francisco de Quevedo con doña Esperanza de Mendoza, inclosa en la Colección de documentos inéditos para la historia de España, vol. LXXXVIII, pàg. 525.
↑ José Luis Gómez, op. cit.
↑ Nepomuceno, Miguel Ángel (4 de febrer de 2008). «El árbol genealógico de Quevedo ve la luz por primera vez desde el año 1721». Diario de León.
↑ En esta leyenda se inspiró el dramaturgo Alejandro Casona para escribir su drama El caballero de las espuelas de oro.
↑ EFE: «Identifican los restos de Quevedo en una parroquia de Villanueva de los Infantes.» 13 d'abril de 2007. 20 minutos.
↑ Álvarez Chillida, Gonzalo (2002). El Antisemitismo en España. La imagen del judío (1812–2002), Marcial Pons, Madrid, 2002, pàg. 48–49. ISBN 978-84-95379-49-8.
↑ MARTÍNEZ-PINNA, JAVIER; PEÑA, DIEGO (ENERO 2017). «QUEVEDO. SU OBRA MÁS POLÉMICA». REVISTA CLÍO HISTORIA (MADRID): 88–91.
↑ Cf. Miguel Pérez, op cit.
↑ Cf. Miguel Pérez, op cit.
↑ Cf. Miguel Pérez, op cit.
↑ Pérez Rosado, Miguel: «La poesía de Francisco de Quevedo». Historia de la literatura española. Spanisharts.
↑ Cf. Francisco de Quevedo: Teatro completo, edición de Ignacio Arellano y Celsa Carmen García Valdés, Cátedra, Madrid, 2011.
↑ Francisco de Quevedo: España defendida y los tiempos de ahora de las calumnias de los noveleros y sediciosos, ed. de Victoriano Roncero, IDEA/IGAS, Nova York, 2012. ISBN 978-1-938795-87-9<http://dadun.unav.edu/handle/10171/29659>
↑ Pablo Jauralde: «Quevedo, de España defendida a la segunda parte de la Política de Dios», e–Spania [en línea], 23 de febrer de 2016, publicat el 1 de febrer 2016. URL: http://e-spania.revues.org/25341; DOI: 10.4000/e–spania.25341.
↑ Francisco de Quevedo: Vida de Santo Tomás de Villanueva, edición y estudio del «Epítome» de Rafael Lazcano, Editorial Agustiniana, Guadarrama–Madrid, 2006. ISBN 84-95745-57-7.
↑ Epistolario completo de Don Francisco de Quevedo. Edición crítica..., Instituto Editorial Reus, Madrid, 1946.
↑ Cf. Ana Suárez Miramón: «Introducción» a F.º de Quevedo, Antología poética. Plaza y Janés, Barcelona, 1984, pàg. 31.
↑ Cf. Celsa Carmen García Valdés: «Con otra mirada: Quevedo personaje dramático», a La Perinola, núm. 8 (2004), pàg. 171 i següents.
Polo, Xavier: «Todos los catalanes son una mierda». Editorial Proa, 2009, pàg. 41. ISBN 8484375730.
↑ [enllaç sense format] http://www.histocat.cat/?msgOrigen=75&CODART=ART00280
↑ Francisco de Quevedo. Obras de don Francisco de Quevedo Villegas, 1: colección completa. Impr. y Estereot. de M. Rivadeneyra, 1852, pàg. 284–.
Bibliografia
Bibliografia
Agulló y Cobo, Mercedes: Documentos sobre escritores de los siglos XVI y XVII, Madrid, 1970, pàgina 44 i següents.
Arellano, Ignacio: Rostros y máscaras: personajes y temas de Quevedo, EUNSA, Pamplona, 1999. ISBN 84-313-1737-X.
Ayala, Francisco: Cervantes y Quevedo. Ariel, Barcelona, 1984. ISBN 84-344-8374-2.
Carreira Vérez, Antonio; Schwartz, Lidia: Quevedo a nueva luz, Universidad de Málaga, Màlaga, 1997. ISBN 84-7496-637-X.
Ettinghausen, Henry: Francisco de Quevedo and the Neostoic movement, Oxford University Press, Oxford, 1972. ISBN 0-19-815521-2.
Garciasol, Ramón de (pseudònim de Miguel Alonso Cano): Quevedo, Espasa Calpe, Pozuelo de Alarcón, 1976. ISBN 84-239-1608-1.
Gutiérrez, Carlos M.: La espada, el rayo y la pluma: Quevedo y los campos literario y de poder, Purdue UP, West Lafayette, 2005. ISBN 1-55753-361-X.
Iffland, James, ed.: Quevedo in perspective: eleven essays for the quadricentennial: proceedings from the Boston Quevedo Symposium, October 1980. Juan de la Cuesta, Newark, Delaware, 1982. ISBN 0-936388-17-X.
Jaramillo Cervilla, Manuel: Personalidad y pensamiento político de Quevedo, Diputación Provincial de Granada, Granada, 1981. ISBN 84-500-4396-4.
Jauralde Pou, Pablo: Francisco de Quevedo (1580–1645), Castalia, Madrid, 1998. ISBN 84-7039-796-6.
Lázaro Carreter, Fernando: Estilo barroco y personalidad creadora: Góngora, Quevedo, Lope de Vega. Anaya, Salamanca, 1966. ISBN 978-84-376-0022-2.
Martinengo, Alessandro: La astrología en la obra de Quevedo: una clave de lectura. EUNSA, Pamplona, 1992. ISBN 84-313-1192-4.
Pérez–Reverte, Arturo: El capitán Alatriste, Ediciones Alfaguara, Madrid, 1996. ISBN 978-84-204-8353-5.
Enllaços externs
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga una categoría multimedia sobre Francisco de Quevedo.
Wikiquote alberga frases célebres de o sobre Francisco de Quevedo.
Wikisource contiene obras originales de o sobre Francisco de Quevedo.
Retrato de Francisco de Quevedo en Retratos de españoles ilustres (1791).
Página dedicada a Francisco de Quevedo en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
Obras digitalizadas de Francisco de Quevedo en la Biblioteca Digital Hispánica de la Biblioteca Nacional de España.
Web de la Fundación Francisco de Quevedo – Dedicada a la difusión de la vida y obra de Quevedo.
Francisco de Quevedo, episodio de la serie de TVE Paisaje con figuras.
Francisco de Quevedo: emisión del 13 de enero del 2015 de Música antigua, programa de Radio Clásica.
Retrat del cèlebre poeta i escriptor espanyol Francisco de Quevedo i Villegas (1580–1645), qui fou senyor de la Torre de Juan Abad, cavaller de l'Orde de Santiago i el màxim exponent del conceptisme a Espanya, sent a més enemic acèrrim de l'insigne poeta cordovès Luis de Góngora i Argote, qui era el màxim representant del culteranisme. Aquest cèlebre llenç, conservat a l'Institut València de Don Juan, ha estat sovint atribuït a Diego Velázquez, Encara que en realitat només és una (1) de les tres (3) còpies de l'original perdut que pintà el cèlebre pintor sevillà i que foren executades al seu taller. I el que es conserva a l'Institut València de Don Juan pertanyé des del segle XVII als comtes d'Oñate, encara que el 1880 fou venut als comtes de València de Don Joan. No obstant això, n'hi ha dues (2) versions, trobant–se una a Apsley House, Londres, i l'altra a Madrid, en la col·lecció de la família de Xabier de Sales. Les dues (2) primeres inclouen la inscripció al·lusiva al nom del retratat, mentre que l'última no, però sí una «J» en el camp de la dreta, que és la resta de la signatura de l'autor, que segons els últims estudis podria haver estat el pintor Juan van der Hamen.
Francisco de Quevedo retratat després d'ingressar a l'Orde de Santiago el 1618 per Francisco Pacheco en el seu Llibre de descripció de veritables retrats, il·lustres i memorables homes.
Obres d'En Francisco de Quevedo Villegas, 1699.
Quevedo i els esquelets de Juan de la Encina i el rei Perico, Leonaert Bramer, 1659, dibuix a tinta i aiguada grisa, Munic, Staatliche Graphische Sammlung.
Convent de Sant Marc a Lleó
Intriga contra En Francisco de Quevedo als jardins del Palau del Bon Retir (c. 1876) per Antonio Pérez Rubio. Oli sobre llenç, Museu del Prado.
Portada del Epicteto y Phocílides en español con consonantes, de Francisco de Quevedo; pogué inspirar El gran teatro del mundo, auto sacramental de Pedro Calderón de la Barca.
Portada calcogràfica d'El Parnaso español, editat a Madrid per Diego Díaz de la Carrera, 1648, gravat de Juan de Noort sobre una idea del compilador, Juan Antonio González de Salas. Doble retrat de l'escriptor, coronat per les Muses i en medalló sostingut per un (1) sàtir, símbol de la doble inspiració, sacra i profana.
Poema ¿Ves, con el oro? (Leiden)
Edició príncep dels Sueños y discursos, Esteban Liberós, a costa de Juan Sapera, Barcelona, 1627.
Luter: assumpte pres d'El sueño del Infierno de Quevedo (1858), oli de Francesc Sans Cabot.
Detall de Luter: assumpte pres d'El sueño del infierno de Quevedo, del pintor català Francesc Sans Cabot.
Estàtua del monument a Quevedo a la glorieta homònima de Madrid (A. Querol, 1902).
Francisco de Quevedo y Santibáñez Villegas
Avui dimarts 14 de setembre de 2021 es commemora el dos-cents seixanta-tresè aniversari de la batalla de Fort Duquesne, la qual fou un (1) enfrontament militar de la guerra Francoíndia que tingué lloc el 14 de setembre de 1758. Fou part de l'expedició de John Forbes, amb la qual l'exèrcit britànic pretenia expulsar els francesos de l'Ohio Country. L'expedició tenia sis mil (6.000) homes reclutats a Pennsilvània i Virgínia.
La batalla de Fort Duquesne
La batalla de Fort Duquesne
El 14 de setembre de 1758 el major James Grant dirigí set-cents cinquanta (750) homes cap al Fort Duquesne, en una missió de reconeixement nocturna. Aquest grup era l'avançada de l'expedició de Forbes. Durant el reconeixement Grant ordenà als gaiters que toquessin els seus instruments mentre s'acostaven al fort. Quan estaven a prop d'aquest, ordenà que dos-cents cinquanta (250) homes preparessin una (1) emboscada, mentre enviava els altres cent (100) a eliminar les tropes que estiguessin fora del fort. Alarmat pel so de les gaites, el capità francès François–Marie Le Marchand envià cinc-cents (500) homes, la major d'ells aliats nadius a atacar les tropes enemigues.
Els francesos atacaren repetidament l'exèrcit britànic, el qual, sentint–se envoltat, lluità desesperadament. Malgrat que els francesos atacaven des del darrere dels arbres i no causaven gaires baixes, cent (100) milicians de Pennsilvània desertaren als pocs moments, i deixaren enrere un (1) grup de Virgínia que lluità fins que fou obligat a retirar–se. Grant fou capturat.
Conseqüències
Conseqüències
Tot i aquesta aclaparadora victòria francesa, que gairebé aniquilà un (1) regiment sencer de Highlanders escocesos, el comandant de Lignery comprengué que el seu exèrcit, format en gran part per una aliança d'indis, no podria defensar–se del gruix de l'exèrcit de sis mil (6.000) homes que s'acostava. Així doncs, els francesos romangueren a Fort Duquesne fins al 26 de novembre, dia en què l'abandonaren i el cremaren, i salparen amb bots pel riu Ohio.[2]
Quan els britànics arribaren al lloc on abans hi havia el fort, es trobaren un (1) paisatge desolador. Els indis havien tallat i empalat el cap de la majoria dels Highlanders, amb els seus kilts sota els pals.
Els britànics reconstruïren el fort, i l'anomenaren Fort Pitt en honor del primer ministre William Pitt.
Referències
Referències
↑ Fixico, Donald: Treaties with American Indians: An Encyclopedia of Rights, Conflicts, and Sovereignty (en anglès). ABC–CLIO, 2007, pàg. 424. ISBN 1576078817.
↑ (anglès) John Fiske: New France and New England, pàg. 341.
Bibliografia
Bibliografia
Stewart, Sketches of the Character, Manners and Present State of the Highlanders of Scotland.
Presa de possessió de Fort Duquesne. Fort Duquesne Pittsburgh, Pennsylvania, Artist: a: Alfred Waud (1828–1891).
Mapa de l'expedició de Forbes
Batalla de Fort Duquesne (Nova França)
El passat dilluns 13 de setembre de 2021 es commemorà el dos-cents seixanta-dosè aniversari de la fi de la batalla de les Planes d'Abraham, també coneguda com a batalla del Quebec (anglès: Battle of the Plains of Abraham o Battle of Quebec; francès: Bataille des Plaines d'Abraham o Bataille del Quebec), la qual fou una (1) batalla crucial en la guerra Francoíndia, nom amb el que es conegué l'episodi de la guerra dels Set Anys al teatre d'operacions d'Amèrica del Nord, que acabà el 13 de setembre de 1759. L'enfrontament, que començà el 12 de setembre de 1759, es lliurà entre l'exèrcit i l'armada britànica, i l'exèrcit francès en un altiplà al costat de les muralles de la ciutat de Quebec (Quebec, Canadà). La batalla enfrontà menys de deu mil (<10.000) efectius entre els dos (2) bàndols, però resultà ser un moment decisiu en el conflicte entre França i el Regne de la Gran Bretanya per dilucidar el destí de Nova França, i que tingué una influència decisiva en la posterior creació del Canadà.
La batalla, de menys d'una hora (<1 h) de durada, fou la culminació a setge de tres (3) mesos efectuat pels britànics. El comandant britànic, el general James Wolfe, trencà amb èxit la columna d'avanç de les tropes franceses i dels milicians de Nova França a les ordres de Louis–Joseph de Montcalm. Tots dos (2) generals foren ferits de mort durant la batalla; Wolfe morí en el camp de batalla, mentre que Montcalm morí l'endemà. Com a conseqüència de la batalla, les forces militars que França tenia al Canadà i la resta d'Amèrica del Nord es trobaren sota una creixent pressió de les forces britàniques. Al cap de quatre (4) anys, gairebé totes les possessions franceses a l'est d'Amèrica del Nord foren cedides a la Gran Bretanya.
El setge a Quebec
El setge a Quebec
Les colònies i forces franceses al nord–est d'Amèrica del Nord foren atacades per les tropes britàniques entre 1758 i 1759 com a conseqüència dels darrers episodis de la guerra Francoíndia. Els britànics venceren a la batalla de Louisbourg el juny del 1758, però aquesta victòria havia estat precedida per una derrota a la batalla de Fort Carillon tot just un (1) mes abans. A l'agost Fort Frontenac caigué en mans britàniques, el que feu que els francesos perdessin els seus queviures i les seves provisions per a la campanya de la vall del riu Ohio. Quan alguns dels indis aliats dels francesos feren la pau amb els britànics, França es veié obligada a retirar les seves tropes. Els líders francesos, concretament el governador Pierre de Rigaud de Vaudreuil i el general Montcalm, s'inquietaren per aquests èxits britànics però, Quebec seguia sent capaç de defensar–se mentre els britànics prepararen un triple atac per al 1759.[1]
Com a part de l'ofensiva, el general James Wolfe arribà a Louisburg el maig del 1759 per a preparar les seves tropes per l'ofensiva de l'interior, mentre que altres tropes britàniques avançaren pel llac Champlain i terra endins des de l'oest. Wolfe es trobà amb una força inferior a la que havia previst, perquè havia esperat dotze mil (12.000) homes, i només hi trobà uns quatre-cents (circa 400) oficials, set mil (7.000) soldats regulars, tres-cents (300) artillers i una (1) bateria d'infanteria de marina.[2] Les tropes de Wolfe tenien el suport d'una (1) flota de quaranta-nou (49) vaixells i cent quaranta (140) embarcacions menors manades per l'almirall Charles Saunders. Com a preparació a l'acostament de la tropa a la Ciutat de Quebec, James Cook investigà una gran part del riu Sant Llorenç, incloent un perillós canal conegut com The Traverse. El vaixell de Cook fou al seu torn un dels primers vaixells a remuntar el riu, que sondejà el canal i guià la flota.
La batalla
La batalla
Wolfe i els seus homes desembarcaren a l'illa d'Orleans el 28 de juny.[3] Els francesos intentaren atacar la flota enviant set (7) brulots riu avall per interrompre el desembarcament, però els brulots feren foc massa aviat i els marins britànics, a bord de xalupes, pogueren retirar les embarcacions en flames i donar via lliure a la flota.[4] L'endemà les tropes de Wolfe desembarcaren a la riba sud del riu en Point Levis, gairebé davant mateix del Quebec, a principis de juliol es disposà en el lloc una bateria d'artilleria per bombardejar la part baixa de la ciutat.[5]
Tot i un aire de derrotisme entre els líders francesos,[6] les tropes professionals franceses i els milicians de Nova França que defensaven la ciutat se centraren en les preparacions per repel·lir els atacs britànics en Beauport Shore. Montcalm i el seu estat major, el general François Gaston de Lévis, el coronel Louis Antoine de Bougainville i el tinent coronel de Sennezergue,[7] distribuïren uns dotze mil (circa 12.000) efectius en una sèrie de reductes fortificats i bateries en una línia de nou quilòmetres (9 km) des del riu Saint–Charles fins a les cascades de Montmorency, al llarg de les zones poc profundes del riu pels que anteriorment els britànics havien intentat creuar.[8] Abans de l'arribada dels britànics, havia arribat a Quebec una petita flota amb vaixells d'abastament.[6] Aquestes provisions, juntament amb cinc-cents (500) homes de reforç, ajudaren probablement a suportar el llarg setge.[9]
Wolfe, estudiant el poble de Beauport, trobà que les cases havien estat tancades amb barricades i organitzades per permetre disparar mosquets des del seu interior; estaven construïdes seguint una línia ininterrompuda al llarg del camí, i proporcionaven una barrera formidable. A més, una cortina d'arbres al llarg del riu Montmorency feia que fos perillós acostar–se per aquesta ruta.[10] El 31 de juliol es produí el primer intent seriós arribar a la riba nord per part de les tropes de Wolfe i en conseqüència tingué lloc la batalla de Beauport, també coneguda com a batalla de Montmorency. Aproximadament tres mil cinc-cents (circa 3.500) homes, amb el suport d'un intens foc d'artilleria, intentaren prendre terra, però foren atrapats sota el foc enemic a les platges del riu. Els granaders de Louisburg, que arribaren la platja, intentaren fer una càrrega, en línies generals indisciplinada, contra les posicions franceses, però anaren a caure atrapats sota l'intens foc enemic, una tempesta finalitzà el combat i permeté a Wolfe retirar les seves tropes després d'haver patit unes quatre-centes cinquanta (circa 450) baixes a les seves files, per unes seixanta (circa 60) entre els homes de Montcalm.[11]
Conseqüències
Conseqüències
Alguns dels oficials francesos cregueren que la derrota a Montmorency seria l'últim atac britànic; Vaudreuil escrigué més tard que « No tenia més ansietat per Quebec. Wolfe, t'ho asseguro, no progressarà... Se sentirà satisfet havent perdut uns cinc-cents (circa 500) dels seus millors soldats». Predigué un altre que un altre atac tindria lloc d'aquí uns dies.[12] Entre els francesos, altres pensaren que la campanya havia acabat.[13]
Llegat de les Planes d'Abraham
Llegat de les Planes d'Abraham
Avui en dia, mentre que moltes de les platges al llarg de la base dels penya–segats que foren escalats pels homes de William Howe al matí de la batalla han estat adquirides i ocupades per indústries, les Planes d'Abraham pròpiament dites han estat conservades formant part d'un dels Parcs Nacionals Urbans del Canadà (National Urban Park). The Battlefield Park fou creat el 1908 i combina les Planes d'Abraham amb el Parc Des Braves, a la Ciutat de Quebec. Al lloc es construïren camins per visitar el parc i un centre interpretatiu, i al parc es duen a terme concerts a l'aire lliure. Hi ha dos (2) monuments, un en el lloc de la batalla de Sainte–Foy i un altre dedicat a Wolfe. El 1790 l'agrimensor general del Canadà, el major Holland, erigí una marca del meridià en el lloc on es diu que morí Wolfe. El 1913 la National Battlefields Commission (Comissió Nacional de Camps de Batalla) col·locà una columna idèntica a la que havia estat posada al lloc al 1849. A més, hi ha també una Creu de Sacrifici que fou construïda a les Planes en memòria dels soldats que moriren en la Primera Guerra Mundial, on se celebren les cerimònies del Remembrace Day (Dia del Record).[14]
Referències
Referències
↑ Eccles, The Canadian Frontier, 1534–1760, pàg. 178–179.
↑ Reid (2003): pàg. 25.
↑ Hayes, Historical Atlas of Canada, pàg. 106.
↑ Eccles (1973): pàg. 199.
↑ Chartrand (1999): pàg. 69.
↑ 6,0 6,1 Eccles (1973): pàg. 197.
↑ Chartrand (1999): pàg. 16.
↑ Chartrand (1999): pàg. 10–11.
↑ Anderson, Crucible of War: The Seven Years 'War and the Fate of Empire in British North America, 1754–1766 , pàg. 345.
↑ Casgrain, Wolfe and Montcalm, pàg. 114.
↑ Reid (2003): pàg. 35–42.
↑ Hibbert, Wolfe at Quebec , pàg. 98.
↑ Lloyd, The Capture of Quebec, pàg. 103.
↑ «Memorials across country mark Remembrance Day» (en anglès). CBC, 11.11.2012.
Bibliografia
Bibliografia
Anderson, Fred: Crucible of War: The Seven Years 'War and the Fate of Empire in British North America, 1754–1766 (en anglès). Alfred A. Knopf, Nova York, 2000. ISBN 0-375-40642-5.
Casgrain, H.R.: Wolfe And Montcalm (en anglès). University of Toronto Press, Toronto, 1964. «Casgrain».
Chartrand, Rene: Quebec 1759 (en anglès). Osprey Publishing, Oxford, 1999. ISBN 1-85532-847-X. «Chartrand».
Eccles, W.J.: The Canadian Frontier, 1534–1760 (en anglès). Holt, Rinehart and Winston, Inc, Nova York, 1969. ISBN 0-03-076540-4.
Eccles, W.J.: France in America (en anglès). Harper & Row, Publishers, New York, 1973. ISBN 0061317632. «EcclesFIA».
Eccles, W.J.: «The Preemptive Conquest, 1749–1763». A: Readings in Canadian History: Pre-Confederation, 4th edition (en anglès). Harcourt Brace and Company, Toronto, 1994. ISBN 0-7747-3546-5.
Francis, R. Douglas; Smith, Donald B.: Readings in Canadian History, Pre-Confederation (en anglès). Harcourt–Brace, Toronto, Canadà, 1998. ISBN 0-7747-3546-5.
Francis, R. Douglas; Jones, Richard; Smith, Donald B.: Origins: Canadian History to Confederation. 5th Ed (en anglès). Harcourt Canadà, Toronto, 2000. ISBN 0-7747-3664-X.
Francis, R. Douglas; Jones, Richard; Smith, Donald B.: Origins: Canadian History to Confederation. 5th Ed (en anglès). Scarborough, Canadà, 2004. ISBN 0-17-622434-3.
Frégault, Guy: Canadà: The War of the Conquest (en anglès). Oxford University Press, Toronto, 1969. ISBN 978-0175866342.
Harris, R. Cole (Ed): Historical Atlas of Canada, Volume I: From the Beginning to 1800 (en anglès). University of Toronto Press, Toronto, 1987. ISBN 0-8020-2495-5.
Hayes, Derek: Historical Atlas of Canada (en anglès). Douglas & McIntyre Ltd, Vancouver, 2002. ISBN 1-55054-918-9.
Hibbert, Christopher: Wolfe At Quebec (en anglès). The World Publishing Company, Nova York, 1959.
Kennett, Lee: The French Armia in the Seven Years 'War: A Study in Military Organization and Administration (en anglès). Duke University Press, Durham, 1986. ISBN 0-8223-0737-5.
Lloyd, Christopher: The Capture of Quebec (en anglès). B.T. Batsford, Ltd, Londres, 1959.
Reid, Stuart: Quebec 1759: The Battle That Won Canadà (en anglès). Osprey Publishing, Oxford, 2003. ISBN 1-85532-605-1. «Reid».
Stacey, C.P.: Quebec 1759: The Siege and The Battle (en anglès). The Macmillan Company of Canada Ltd, Toronto, 1959.
Zuehlke, Mark: The Canadian military atles: the Nation's battlefields from the French and Indian Wars to Kosovo (en anglès). Stoddart Publishing, Toronto, 2001. ISBN 0-7737-3289-6.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Plaines d'Abraham/Plains of Abraham» (en anglès i francès). Goverment of Canada – The National Battlefield Commission. Arxivat de l'original el 8 de maig de 2008.
La mort del general Wolfe de Benjamin West. Oli sobre llenç del 1770.
Vista de The Battlefield Park, amb taules de pícnic i la torre Martello.
Avui 13 de setembre de 2021 es commemorà el seixanta-vuitè aniversari de la clausura de la Primera Conferència Nacional Catalana, la qual se celebrà a la ciutat de Mèxic de l'11 al 13 de setembre de 1953. Pretenia unificar tot el nacionalisme radical català de totes les tendències democràtiques d'arreu dels Països Catalans, sota l'impuls de Josep Maria Batista i Roca. Se n'encarregà el Secretariat de la Comissió Organitzadora, compost per Salvador Armendares i Torrent, Marian Roca, Miquel Ferrer Sanxis, Manuel Alcàntara i Gusart i Dolors Bargalló i Serra, als quals s'uní José Luis Irisarri (delegat del govern d'Euzkadi a Mèxic) i Rogelio Rodríguez de Bretaña (delegat del Consello de Galiza). Entre els que s'hi adheriren, hi havia seixanta-set (67) centres, organitzacions i partits polítics, diverses revistes i personalitats a títol individual. D'ella en sorgiria la proposta de formació del Consell Nacional Català.
S'intentà la celebració d'una Segona Conferència Nacional Catalana a Mèxic el juny del 1966, però la participació fou gairebé testimonial. Només destacà per la redacció dels Drets de la Nació Catalana, referents a l'autogovern, l'autodeterminació i la unitat dels Països Catalans.
Partits polítics
Grop Nacionalista Radical (Salvador Carbonell i Puig i Pere Claver)
Esquerra Republicana de Catalunya (Salvador Armendares i Dolors Bargalló i Serra)
Moviment Social d'Emancipació Catalana (Miquel Ferrer i Sanxis, Abelard Tona i Nadalmai)
Grup de Catalans de Mèxic (Sebastià Bru)
Associacions i revistes:
De Mèxic, La Nostra Revista i Pont Blau
De Buenos Aires, Ressorgiment i Afany
De París, Vincle
Personalitats a títol individual
Referències
Referències
↑ Riera i Llorca, Vicenç: Els exiliats catalans a Mèxic, Editorial Curial, Barcelona, 1994, pàg. 143–145.
Text escrit de la Primera Conferència Nacional Catalana a la ciutat de Mèxic el 1953
Avui dilluns 13 de setembre de 2021 es commemora el dos mil cinc-cents trentè aniversari de la inauguració del temple de Júpiter Capitolí, també conegut com a temple de Júpiter Optimus Maximus,[nota 1], el 13 de setembre de 509 aC, el qual era un temple dedicat a la tríada capitolina: Júpiter, Juno i Minerva. En el seu temps fou la construcció més gran del turó del Capitoli.
Fou el centre del culte de la ciutat de Roma (Laci) i segons la tradició s'erigí per a competir amb el santuari dedicat a Júpiter (Iuppiter Latiaris)[nota 2] que hi havia al Mont Cavo als Mons Albanus, a prop de la ciutat d'Alba Longa. Les cerimònies triomfals de la ciutat de Roma (Laci) acabaven davant aquest temple i també hi tenien lloc les assemblees solemnes del Senat, a més dels sacrificis en honor dels nous cònsols. Allà es guardaven els arxius sobre relacions exteriors i el Llibre sibil·lí.
Història
Història
La seva construcció se situa en el segle VI aC per iniciativa del rei Tarquini Prisc,[1] i les obres continuaren durant el regnat de Tarquini el Superb,[2][3] però fou gràcies al botí adquirit en la conquesta de la Suèssia Pomètia al Laci[4] que es pogué acabar. La inauguració fou el 13 de setembre del 509 aC per Marc Horaci Púlvil, un dels primers cònsols republicans.
«
El fet més increïble és que mentre construïen el temple, es trobà als fonaments un cap de persona, i ningú no dubtà que l'increïble prodigi representava el presagi que aquesta seria la seu de l'imperi i la capital del món.
»
— Luci Anneu Flor, Epitome de Titus Livius bellorum omnium annorum DCC, I, 7.9.
Les grans dimensions de l'edifici són prova de la importància de Roma (Laci) en l'època dels reis etruscs, i probablement se'n decidí la construcció amb la intenció de convertir la ciutat de Roma (Laci) en la seu de la lliga federal llatina, i substituí el temple del mons Albanus.
A començaments del segle III aC el frontó estava guarnit amb l'escultura d'una quadriga de bronze, que es posà en comptes de l'anterior d'argila, mentre el 192 aC s'hi col·locaren els escuts daurats dels edils de la cúria romana: Marc Emili Lèpid i Luci Emili Paul·le Macedònic. El 179 aC el censor Marc Emili Lèpid i Marc Fulvi Nobílior I ordenaren la restauració d'algunes àrees del temple, això fa pensar en una estructura dissenyada de costat a costat i prova d'això són les parts superposades de manera uniforme sense relació entre elles.
El temple fou gairebé destruït per un incendi l'any 83 aC i amb ell els llibres sibil·lins que es guardaven a l'interior.[5] La reconstrucció en pedra desitjada per Luci Corneli Sul·la fou encomanada a les ordres de Quint Lutaci Catul que aconseguí tenir-la acabada el 69 aC. Es conservà amb fidelitat l'aspecte original de la planta. Segons algunes fonts Catul hauria portat per aquesta reconstrucció les columnes del temple d'Atenes dedicat a Zeus. La restauració s'efectuà sota l'emperador August i segons l'historiador Suetoni:
«
[...] i així [August] feu portar al santuari de Júpiter Capitolí setze mil (16.000) lliures d'or, juntament amb pedres precioses i perles per valor de cinquanta milions (50.000.000) de sestercis.
»
— Suetoni, Augustus, 30
L'any 75, després d'un altre incendi succeït l'any 69, es reedificà per ordre de Vespasià. Afectat per un tercer incendi l'any 80, es tornà a refer durant els governs dels emperadors Tit i Domicià.
Durant el Saqueig de Roma (455), el temple de Júpiter Capitolí fou malmès i espoliat pels vàndals dirigits per Genseric. Segons testimoni de Procopi de Cesarea:
«
[Genseric] saquejà fins i tot el temple de Júpiter Capitolí, i feu llevar la meitat del sostre. Era una teulada de bronze de la més fina qualitat ...
»
— Procopi, Història de les guerres, III, 5.
Del temple no es té més informació fins a finals del segle IV, moment en què s'aprofitaren les restes per a la construcció d'un palau. La part de la platea, el podi i fragments de la decoració marmòria s'aprofitaren en la construcció del palazzo Caffarelli al mateix turó.[6]
Descripció
Descripció
Les proporcions de l'antic santuari, que ocupava la part alta meridional del Capitoli eren les següents: mesurava cinquanta tres metres (53 m) per seixanta-dos metres (62 m) (aproximadament cent setanta-cinc [175] o cent vuitanta [180] peus de llargada i entre dos-cents quatre [204] i [210] d'amplada. La superfície de la platea era de vora uns quinze mil metres quadrats (15.000 m2). Es tractava doncs del temple més gran d'entre els etruscs i itàlics construïts fins al moment. El seu efecte sobre la ciutat devia ser similar al del Partenó d'Atenes: visible des de molts llocs i dominant el paisatge des d'abans d'arribar a la ciutat.
El temple, orientat vers el sud–est, era perípter i hexàstil en tres (3) costats (sine postico, és a dir, sense columnes a la part posterior), i s'alçava sobre un podi de tretze (13) peus. L'accés era a través d'una (1) escala de dues (2) ales. Probablement tres (3) fileres de columnes toscanes precedien la naos dividida en tres (3) parts: la sala central dedicada a Júpiter i al costat, una mica més petites, dos (2) espais dedicats respectivament a Juno i Minerva.
Segons la informació donada per Vitruvi, l'intercolumni era areostil,[7] és a dir la distància entre les columnes i la base era força ampla (superior a tres [3] vegades el diàmetre del fust) i tals que feien impossible la presència d'arquitraus de pedra.
Per a la decoració d'estàtues i frisos de terracota policroma es contractaren artistes de Veïs, entre els quals destacava l'escultor Vulca, que fou l'autor de l'estàtua de Júpiter i d'una (1) quadriga de terracota situada al frontó; aquesta última era considerada un (1) dels set (7) Pignora imperii de Roma (Laci). L'estil d'aquesta escultura no devia diferenciar–se gaire de la del temple de Portonaccio, el cèlebre Apol·lo de Veio).[8]
L'estàtua de culte principal, destruïda en un incendi, fou substituïda el 65 aC per una (1) crisoelefantina, obra de l'artista atenenc Apol·loni, probablement prenent com a model l'estàtua de Zeus a Olímpia; que podria ser el mateix autor del Tors del Belvedere el qual porta la signatura «Apol·loni fill de Néstor». I també hi ha la possibilitat que se'n fessin nombroses còpies d'aquesta estàtua i estiguessin repartides per les diverses ciutats itàliques colonitzades per Roma (Laci): en aquest cas la millor còpia seria el Júpiter d'Otricoli, avui als Museus Vaticans.
La quadriga fou refeta el 296 aC, fent–se càrrec de les despeses l'edil d'aquell any, i essent responsables els germans artistes Ogulnii, autors de la reconstrucció de la lloba de bronze de la gruta Lupercale.
A les monedes i relleus històrics de l'època imperial el temple és retratat com un edifici tetràstil.
Restes
Restes
Del l'antic temple avui en queden unes escasses restes, ja sigui per la demolició de l'època cristiana, sigui pel col·lapse d'aquesta part del turó capitolí. En resten encara tres (3) angles i bona part de la infraestructura en blocs d'estrats (cappellaccio), de fins a dinou (19) filades.
Les restes més grans es poden veure a l'interior dels Museus Capitolins, mentre un costat de la part posterior i del davant estan al jardí de la plaça Caffarelli. L'angle anterior dret es troba a la via del Tempio di Giove.
Àrea capitolina
Àrea capitolina
L'espai al davant de la façana del temple rebia el nom d'«Àrea capitolina» i estava precedit d'una ampla escalinata. En resta una part al jardí conegut com a «tempio di Giove», però la major part s'esfondrà en diferents èpoques.[9][10]
Temples menors, santuaris, trofeus i estàtues ocupaven l'àrea: diverses vegades es feu lloc a noves estàtues i trofeus i es portaren a altres llocs les antigues, com l'any 179 aC o en temps d'August quan es traslladaren al Camp de Mart.
Un (1) romanent d'un (1) d'ells encara es conserva en el fonament quadrat d'Opus caementicium barrejat amb fragments de sílex que fou descobert al segle XIX en obrir el camí anomenat Via de Giove i ara està dividit en dos (2) pel mateix camí. Alguns han identificat aquí el podi d'un (1) temple menor conegut com el temple de Júpiter Custodi, edificat per ordre de Domicià en memòria dels que sobrevisqueren al setge de Vitel·li l'any 72. Altres creuen que podria ser el fonament del Tensarium, l'edifici de la custòdia dels Tensae, els vagons utilitzats per a portar les imatges divines durant les processons; o potser l'ara de la Gens Júlia.
Al costat estaven els temples de la Fe (Fides) a la banda meridional del l'àrea, i el dedicat a les Gràcies (Ops), lleugerament cap al nord, construïts per a emigrants de l'Àsia Menor. Molts materials procedents de l'esfondrament d'aquesta zona s'han retrobat a la subjacent àrea de Sant'Omobono. Entre aquests estan els fragments d'una (1) base de marbre negre amb victòries i trofeus en relleu, que devia ser la base del grup de bronze de la «Rendició del rei Jugurta i del rei Bocus de Mauritània a Sil·la». A causa d'aquesta representació, que excloïa la participació de Mari en la rendició, les relacions entre els dos (2) homes es deterioraren de forma definitiva (Avui les restes estan al Museu Capitolí). A poca distància es descobrí una (1) estàtua dels Gefireus, còpia d'un (1) grup de Críties i Nesiotes procedent de l'Àgora d'Atenes el 476 aC. La presència d'una (1) obra com aquesta podria tenir relació amb l'expulsió de Tarquini el Superb el (509 aC), que tingué lloc immediatament després de la mort d'Hiparc fill de Pisístrat i l'expulsió del tirà Hípies (respectivament el 514 aC i el 510 aC) amb les quals tingueren a veure els Gefireus.
Altres estàtues de bronze eren les dels antics reis de Roma (Laci) i la del cònsol Luci Juni Brut. En aquest paratge tingué lloc l'assassinat de Tiberi Grac per part de les forces oligàrquiques romanes. L'Arc d'Escipió l'Africà (190 aC), un (1) dels més antics, es trobava al replà davant del temple.
El dipòsit votiu del temple estava sota l'actual Protomoteca i s'han anant recuperant objectes antics de fins al segle VII aC. Entre ells destaca una (1) copa de bucchero[nota 3] amb inscripcions etrusques del segle VI aC.
Notes
Notes
↑ Jupiter Optimus Maximus, el millor i el més gran. Optumus, pels beneficis que atorga i Maximus per la seva força.
↑ Jupiter Laterius o Latiaris, vol dir «el déu del Laci».
↑ Una ceràmica molt fina de color negre.
Referències
Referències
↑ Eutropi, Breviarium ab Urbe condita, I, 8; Titus Livi, Periochae, ab Urbe condita, l.27 i 1.44.
↑ Flor, Epitome de Titus Livius bellorum omnium annorum DCC, I, 7.7–8.
↑ Livi, Ab urbe condita l. c.; Dionís d'Halicarnàs, Rhōmaikē archaiologia, IV, 50; Ciceró, De re publica II, 2–4; Plini el Vell, Naturalis Historia, VII, 16–15.
↑ Dionís d'Halicarnàs, Rhōmaikē archaiologia, IV, pàg. 61.Informació sobre la construcció del Palazzo
↑ Informació sobre la construcció del Palazzo Caffarelli.
↑ Ranuccio Bianchi Bandinelli, Antonio Giuliano. Etruschi e Italici prima del dominio di Roma. Milano, Rizzoli editore, 1979, pàg. 161–163.Vista virtual de la plaça.
↑ Vista virtual de la plaça. Pàgina web oficial dels museus Capitolins.
↑ Pàgina web oficial dels museus Capitolins.
Bibliografia
Bibliografia
Filippo Coarelli, Guida archeologica di Roma, Arnoldo Mondadori Editore, Verona, 1984.
Ranuccio Bianchi Bandinelli e Mario Torelli, L'arte dell'antichità classica, Etruria–Roma, UTET, Torino 1976.
Aedes Jovis Capitolini
Temple de Júpiter capitolí
Templo di Giove Capitolino sul sito dei musei capitolini
Enllaços externs
Enllaços externs
Aedes Jovis Capitolini
Temple de Júpiter capitolí
Templo di Giove Capitolino sul sito dei musei capitolini
TempleofCapitoliumRome.jpg (794 × 529 píxels, mida del fitxer: 291 Ko, tipus MIME: image/jpeg).
El turó del Capitoli de Roma durant l'època republicana. Il·lustració extreta del llibre «Geschichtsbilder» publicat el 1896 per Friedrich Polack.
Capitoli: Fonaments del Temple de Júpiter Optimus Maximus
Plànol de l'edifici
Relleu aurelià al Capitoli
Tros de mur als museus Capitolins
Temple de Júpiter Capitolí
Avui divendres 10 de setembre de 2021 es commemora el cent vint-i-novè aniversari del naixement d'Arthur Holly Compton (Wooster, Ohio, EUA, 10 de setembre 1892 — Berkeley, Califòrnia, EUA, 15 de març de 1962), qui fou un físic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1927.
Biografia
Biografia
Nascut el 10 de setembre de 1892 a la població de Wooster de l'estat nord–americà d'Ohio estudià física a la Universitat de la seva població natal i a la Universitat de Princeton (Nova Jersey). L'any 1923 fou professor de física a la Universitat de Chicago (Illinois). Des del 1945 fins al 1953 fou rector de la Universitat de Washington i des del 1954 fou catedràtic de Filosofia Natural.
Compton morí el 15 de març de 1962 a la ciutat de Berkeley, a l'estat nord–americà de Califòrnia.
Recerca científica
Recerca científica
Els seus estudis dels raigs X el dugueren a descobrir l'any 1922 el denominat efecte Compton, el canvi de longitud d'ona de la radiació electromagnètica d'alta energia en ser difosa pels electrons. El descobriment d'aquest efecte confirmà que la radiació electromagnètica té propietats tant d'ona com de partícules, un principi central de la teoria quàntica.
Durant la seva estada a la Universitat de Chicago (Illinois) Compton dirigí el laboratori en el qual es produí la primera reacció nuclear en cadena, i participà posteriorment en el Projecte Manhattan per al desenvolupament de la bomba atòmica.
L'any 1927 fou guardonat, juntament amb el físic Charles Thomson Rees Wilson tot i que per motius diferents, amb el Premi Nobel de Física pels seus estudis sobre els raigs X i la formulació de l'efecte Compton.
Reconeixements
Reconeixements
En honor seu, així com del seu germà Karl Taylor Compton, s'anomenà el cràter Compton de la Lluna així com l'asteroide (52337) Compton descobert el 2 de setembre de 1992 per Freimut Börngen i Lutz D. Schmadel.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Arthur Holly Compton» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Arthur Compton (1929)
Conferència Solvay del 1927. Podem observar Arthur Holly Compton el quart de la segona fila començant per la dreta, assegut just darrere d'Albert Einstein.
Arthur Holly Compton
Arthur Holly Compton
Avui divendres 10 de setembre de 2021 es commemora el cent unè aniversari del naixement de Miquel Arimany i Coma (Barcelona, Barcelonès, 10 de setembre de 1920 — ibídem, 30 de juny de 1996)[2], qui fou un escriptor i editor català.
Era fill de Miquel Arimany i Riera († 1939) i Dolors Coma i Jané († 1938).[3]
Estudià peritatge mercantil i fundà l'Editorial Arimany, on publicà la major part de la seva obra i el seu Diccionari català general (1965–1968), així com nombroses obres per a l'aprenentatge del català. Fou membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i del PEN català i col·laborà als diaris El Punt, La Vanguardia, El Correo Catalán, Avui i a Ràdio 4. El 1984 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Obra
Obra
Novel·la i narració
Novel·la i narració
Eduard (1955);
Una taca de sol (1968);
La cabra i altres narracions (1984);
Si la vida ens digués sí (1988);
Memòries de mi i de molts altres (1993).
Poesia
Poesia
D'aire i de foc (1959);
Cançons per a no cantar (1978);
Petit poema de Catalunya (1978);
Paisatges de Catalunya (1979);
Miquel Arimany, Enric Morera: poemes i dibuixos (1983);
De foc i d'aire (1980);
L'ombra del vent (1987).
Teatre
Teatre
El comte Arnau (1968).
Assaig
Assaig
Maragall 1860, 1911, 1961 (1964);
Per un nou concepte de la Renaixença (1965);
I els catalans també (1965, premi J. Yxart);
Símbol vivent, biografia de Rafael Tasis (1967);
L'avantguardisme en la poesia catalana actual (1972);
Aspectes de nova observació en l'obra poètica de Jacint Verdaguer (1986).
Traduccions
Traduccions
La balada de la presó de Reading, traducció de l'anglès d'Oscar Wilde (1958);
La Família del barri xinès, traducció de l'anglès de Lin Yutang (1966);
El cementiri marí, traducció del francès de Paul Valéry (1971);
Paul Valéry en els seus millors escrits, traducció del francès de Paul Valéry (1972);
Gust de pa [amb Tadeusz Malinowski], traducció del polonès de Karol Wojtyla (1981);
Versions de poesia (1986) amb poemes traduïts d'Oscar Wilde, Paul Valéry i T. S. Eliot[4].
Referències
Referències
Miquel Arimany i Coma
Diccionari Arimany català–castellà, castellà–català
Avui divendres 10 de setembre de 2021 es commemora el quaranta-setè aniversari de la independència de Guinea Bissau envers Portugal el 10 de setembre de 1974, la qual és una república de l'Àfrica occidental que afronta al nord amb el Senegal, a l'est i al sud amb Guinea i a l'oest amb l'oceà Atlàntic.
Història
Història
Article principal: Història de Guinea Bissau
A meitat del segle XIII els mandingues fundaren el regne de Kaabu o Gabú com a tributari de l'Imperi de Mali. L'antic regne de Gabú subsistí fins al segle XVIII. A desgrat d'això, ja feia temps que la costa i els rius havien estat colonitzats pels portuguesos, que utilitzaven el territori per al tràfic d'esclaus.
Vegeu els articles Cacheu, Capitania de Cacheu, Capitania de Bissau i Bolama.
En la dècada de 1950, la mortalitat infantil aconseguia l'índex de sis-cents (600) morts per cada mil (1.000) naixements i només l'u per cent (1%) de la població rural estava alfabetitzada.
Amílcar Cabral fundà l'Associació d'Esports i Recreació, que el 1956 es convertiria en el Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC). Després de tres (3) anys el PAIGC inicià una guerra de guerrilles. Les zones alliberades pel PAIGC proclamaren la República Democràtica de Guinea, el 1973, reconeguda per l'Assemblea General de les Nacions Unides. Guinea Bissau fou la primera colònia portuguesa de l'Àfrica que obtingué la independència.
A Bissau nasqué l'antecessor del Moviment de les Forces Armades, responsable de l'enderrocament del règim dictatorial portuguès el 1974. Quatre (4) mesos després Portugal reconegué la independència de Guinea Bissau.
El 1980 João Bernardo Vieira, comandant de la lluita guerrillera, encapçalà un cop d'Estat i interrompé la fusió amb Cap Verd quan ambdós països planejaven una unió constitucional.
João Bernardo Vieira fou assassinat la matinada del 2 de març de 2009 per militars després d'un atemptat amb bomba que hores abans costà la vida al cap de l'Estat major Tagmé Na Waié. João Bernardo Vieira morí als seus de seixanta-nou (69) anys, qui passà pràcticament més de vint-i-tres (>23) anys al capdavant de Guinea Bissau. Fou reelegit a la Presidència d'aquest país el 2005, nou (9) anys després de la fi d'una guerra civil d'onze (11) mesos que ho havia expulsat del poder.
Després de la mort de Vieira els militars del país juraren respectar l'ordre constitucional de successió. El portaveu de l'Assemblea Nacional, Raimundo Pereira assumí el poder interinament fins a unes eleccions nacionals, que es feren el 28 de juny de 2009,[1] i guanyà Malam Bacai Sanhá, que assumí el poder el 8 de setembre del mateix any.[2]
Política
Política
Guinea Bissau té una Assemblea Nacional Popular multipartidista, com també un president, els quals són triats per votació popular. El president nomena el primer ministre després d'una consulta amb els partits en l'assemblea. L'actual president, Malam Bacai Sanhá, pertany al Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC); altres partits en l'assemblea inclouen al Resistência da Guiné–Bissau–Movimento Bafatá i al Partido para a Renovação Social – PRS.
Geografia
Geografia
Té una extensió de trenta-sis mil cent vint quilòmetres quadrats (36.120 km²) i una població (l'any 2002) d'un milió tres-cents quaranta-cinc mil quatre-cents setanta nou habitants (1.345.479 h.). La capital és Bissau.
Aquest petit país tropical és format per terres baixes: el punt culminant es troba tan sols a tres-cents metres (300 m) d'altitud. L'interior és una sabana, i la costa és una plana paludosa. L'estació plujosa alterna amb períodes de vents càlids i secs provinents del Sàhara. A l'entrada de l'estuari dels rius Geba i Corubal s'estén l'arxipèlag dels Bijagós.
El clima de Guinea Bissau és calent durant tot l'any i hi ha poca variació de temperatura: la mitjana anual és 26,3°C. La mitjana anual de pluges és dos mil vint-i-quatre mil·límetres (2.024 mm).
Divisió administrativa
Divisió administrativa
Guinea Bissau es divideix en vuit (8) regions (regiões) i un sector autònom (sector autónomo):
Les regions se subdivideixen en trenta-set (37) sectors i es poden agrupar també en tres (3) províncies: Est o Leste (Bafatá i Gabú), Nord o Norte (Biombo, sector autònom de Bissau, Cacheu i Oio) i Sud o Sul (Bolama, Quinara i Tombali).
Economia
Economia
Article principal: Economia de Guinea Bissau
Un dels països més pobres del món, l'economia legal de la Guinea Bissau depèn principalment de l'agropecuària i de la pesca, però el narcotràfic és probablement el tipus de comerç més rendible. Les plantacions d'anacard cresqueren considerablement en els últims anys. El país exporta peix i fruits del mar així com petites quantitats de maní, palmito (cor de la palmera) i fusta.
L'arròs és el principal cultiu i aliment bàsic. No obstant això, els combats entre les tropes del govern amb el suport del Senegal, i una junta militar destruïren molt de la infraestructura i causaren gran perjudici a l'economia el 1998. La guerra civil portà a una reducció del vint-i-vuit per cent (28%) del producte interior brut aquell any, amb una recuperació parcial en el període 1999–2002. La producció agrícola caigué alguna cosa entorn del disset per cent (17%) durant el conflicte, així com la producció de drupes d'anacard caigueren fins al trenta per cent (30%). Empitjorant la situació, l'any 2000 el preu de la drupa d'anacard caigué el cinquanta per cent (50%) al mercat internacional, i augmentà la dificultat començada amb devastació de la guerra civil.
El desembre del 2003 el Banc Mundial, el FMI i la UNDP foren forçats a intervenir per subministrar auxili pressupostari d'emergència en un total de cent set 107 milions de dòlars (107.000.000 US$) per a l'any de 2004, la qual cosa representà més del vuitanta per cent (80%) del pressupost del país. La combinació de perspectives econòmiques limitades, un govern central feble i dirigit per una facció i una posició geogràfica favorable feren aquest país de l'Àfrica Occidental una escala del narcotràfic cap a l'Europa, utilitzant especialment diverses illes deshabitades de l'arxipèlag dels Bijagós. S'estima que passen pel país un miliard de dòlars (1.000.000.000 US$) en narcòtics per any.[3]
Cultura
Cultura
La música de Guinea Bissau pertany, en general, al gumbe, gènere musical de naturalesa polirrítmica, el qual és l'exportació musical més rellevant. No obstant això, la inestabilitat de la societat i el relativament petit desenvolupament del mateix han fet que el gumbe i altres gèneres associats no hagin aconseguit transcendir les fronteres i arribar a les grans audiències.
La calabash és l'instrument musical més popular a Guinea Bissau, el mateix es construeix utilitzant el fruit sec del porongo, l'hi utilitza per crear música amb complexes característiques rítmiques. Les lletres de les cançons són, en general, en llenguatge crioulo (kriolu) d'arrels portugueses. Són comunes cançons amb contingut humorístic o sobre determinades temàtiques, relacionades amb esdeveniments quotidians o controvertits, especialment la sida.
Llengües
Llengües
Article principal: Llengües de Guinea Bissau
La llengua oficial de Guinea Bissau és el portuguès. El SIL Internacional ha llistat un total de vint-i-una (21) llengües, totes ben vivents:[4]
Badyara: quatre mil dues-centes vint (4.220) parlants a l'extrem nord–est de Guinea Bissau.
Bainouk-gunyuño: vuit mil cent setanta (8.170) parlants, al sud del riu Casamance.
Balanta-kentohe: tres-cents seixanta-set mil (367.000) parlants al centre nord i a la costa central de l'estat. També es parla a Gàmbia.
Bassari: quatre-cents setanta-cinc (475) parlants al nord–est de Guinea Bissau.
Bayot: dos mil vint-i-cinc (2.025) parlants al nord–oest de Guinea Bissau, a la frontera amb Senegal.
Biafada: quaranta-un mil quatre-cents vint (41.420) parlants al centre sud de l'estat, al nord de Nalu.
Bijago: vint-i-set mil cinc-cents setanta (27.575) parlants, a les illes Roxa i Bijago. També a les illes Canhabaque, Bubaque, Caravela, Caraxe, Orango i Uno.
Crioll de Guinea Bissau: cent vuitanta-nou mil vuit-cents cinquanta (189.850) parlants; també es parla a les illes Bijagos i a Gàmbia.
Ejamat: vint-i-dos mil (22.000) parlants al districte de San Domingo, al nord–oest de Guinea Bissau. També es parla al Senegal.
Jola-Fonyi: cinc mil nou-cents noranta-sis (5.996) parlants a Guinea Bissau.
Kasanga: sis-cents cinquanta (650) parlants, a prop de Felupe, al nord–oest de Guinea Bissau, a la zona fronterera amb Senegal.
Kobiana: sis-cents cinquanta (650) parlants a prop de Banyun. També es parla al Senegal.
Malinke: cent cinquanta-quatre mil (154.000) al centre–nord, al centre i al nord–est de Guinea Bissau.
Mandjak: cent setanta mil dos-cents trenta (170.230) parlants a l'oest i al nord–oest de Guinea Bissau. També es parla a França, Gàmbia i Senegal.
Mankanya: quaranta mil vuit-centes cinquanta-cinc (40.855) parlants al nord–oest de Bissau. També es parla a Gàmbia i al Senegal.
Mansoanka: catorze mil tres-cents (14.300) parlants al centre–nord de l'estat. També es parla a Gàmbia.
Nalu: vuit mil cent cinquanta (8.150) parlants al sud–oest, a prop de la costa.
Papel: cent vint-i-cinc mil cinc-cents cinquanta (125.550) parlants a l'illa Bissau.
Pulaar: dos-cents quaranta-cinc mil cent trenta (245.130) parlants al centre–nord i al nord–est de Guinea Bissau.
Soninké: sis mil quatre-cents setanta (6.470) parlants a Guinea Bissau.
A més, també es parla: pular (mil cent noranta-nou [1.199]), susu (tres mil vuit-cents vuitanta [3.880]), maninkakan occidental, wòlof i crioll capverdià.
Cinema
Cinema
Flora Gomes és un director de cinema de renom internacional; la seva pel·lícula més famosa és Nha Fala (la meva veu).[5] La pel·lícula Mortu Nega (mort negada) (1988)[6] fou la primera pel·lícula de ficció i la segona pel·lícula feta a Guinea Bissau. (La primera pel·lícula fou N'tturudu, del director Umban u'Kest el 1987). Al FESPACO del 1989, Mortu Nega guanyà el prestigiós premi Oumarou Ganda. Mortu Nega és rodada en crioll amb subtítols en anglès. El 1992, Gomes dirigí Udju Azul di Yonta,[7] que es projectà a la secció Un Certain Regard del Festival de Cinema de Cannes de 1992.[8] Gomes també ha format part del jurat de molts festivals de cinema de l'Àfrica Central.[9]
Vegeu també
Vegeu també
Referències
Referències
↑ «Bissau Digital 1 d'abril de 2009». Arxivat de l'original el 2012.01.21.
↑ Malam Bacai Sanhá toma posse como presidente de Guiné–Bissau Folha Online, 8 de setembre de 2009.
↑ Droga retorna à Guiné–Bissau Arxivat 2011.06.18 a Wayback Machine. opais.co.mz, 8 de junho de 2010.
↑ Nha Fala/My Voice Arxivat 2013.02.08 a Wayback Machine. spot.pcc.edu.
↑ Mortu Nega. California Newsreel. Newsreel.org. Retrieved 22 June 2013.
↑ Udju Azul di Yonta. California Newsreel. Newsreel.org. Retrieved 22 June 2013.
↑ «Festival de Cannes: Udju Azul di Yonta». festival–cannes.com.
↑ Flora Gomes The Two Faces of War: National Liberation in Guinea–Bissau. Watsoninstitute.org (25 October 2007). Retrieved 22 June 2013.
Mapa de Guinea Bissau
Regions de Guinea Bissau
Imatge de Guinea Bissau des de l'espai
Avui dijous 9 de setembre de 2021 es commemora el noranta-vuitè aniversari del naixement de Daniel Carleton Gajdusek (Yonkers, Nova York, EUA, 9 de setembre de 1923 — Tromsø, Noruega, 12 de desembre de 2008), qui fou un metge nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1976.
Biografia
Biografia
Nasqué el 9 de setembre de 1923 a la ciutat de Yonkers, població situada a l'estat de Nova York, en una família d'immigrants eslovacs i hongaresos. Inicialment estudià química i matemàtiques a la Universitat de Rochester (Nova York), on es graduà el 1943, però posteriorment s'orientà per la medicina a la Universitat Harvard (Cambridge, Massachusetts), on cursà estudis postdoctorals. Treballà com a investigador de l'Institut Pasteur de Teheran (Iran) i al Walter and Eliza Hall Institute of Medical Research de Melbourne (Victòria, Austràlia). Des del 1958 treballa a l'Institut de Malalties Neurològiques de Maryland (EUA); esdevingué inicialment professor de pediatria i posteriorment de virologia.
L'any 1997 fou acusat d'abusos sexuals de menors i condemnat a dinou (19) mesos d'empresonament per la justícia nord–americana. En finalitzar la condemna s'establí a Europa mitjançant el permís del govern nord–americà.
Morí el 12 de desembre de 2008 a Tromsø, Noruega.
Recerca científica
Recerca científica
L'any 1957 inicià la seva recerca al voltant dels virus, aquell any descobrí el kuru, una malaltia que afectava els indígenes de Nova Guinea. Gajdusek aconseguí demostrar que aquesta malaltia ni era hereditària ni causada pel canibalisme practicat pels indígenes tal com es creia fins aquell moment, sinó que era causada pel que denominà un «virus lent». Anys més tard Stanley B. Prusiner demostrà que era causat per un prió. Continuà amb la seva recerca sobre els virus i les malalties infeccioses, i realitzà grans avanços sobre l'encefalitis.
L'any 1976 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, premi compartit amb Baruch Samuel Blumberg, pels seus descobriments referents als nous mecanismes de l'origen i difusió de les malalties infeccioses.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Daniel Carleton Gajdusek» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Daniel Carleton Gajdusek
Daniel Carleton Gajdusek
Avui dijous 9 de setembre de 2021 es commemora el noranta-novè aniversari del naixement de Hans Georg Dehmelt (Görlitz, Saxònia, Alemanya, 9 de setembre de 1922 — Seattle, Washington, EUA, 7 de març de 2017), qui fou un físic i professor universitari estatunidenc d'origen alemany, guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1989.[1]
Biografia
Biografia
Nasqué el 9 de setembre de 1922 a la ciutat de Görlitz, a l'estat alemany de Saxònia. Després de finalitzar els seus estudis l'any 1940 al Gymnasium zum Grauen Kloster, una escola de llatí de Berlín, s'enrolà voluntàriament a la Wehrmacht, l'exèrcit alemany. L'any 1943 fou ordenat a entrar a la Universitat de Breslau (Wrocław, Baixa Silèsia, Polònia) per estudiar física, però el 1944 fou capturat a la batalla de les Ardenes.
El 1946 fou alliberat d'un camp de presoners i va iniciar novament els seus estudis de física a la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia), on es doctorà el 1950. Aquell mateix fou nomenat professor visitant de la Universitat Duke (Durham, Carolina del Nord), als Estats Units on s'establí definitivament. El 1955 fou nomenat professor assistent de la Universitat de Washington de Seattle (Washington), d'on fou nomenat professor titular el 1961.
Recerca científica
Recerca científica
Durant la seva estada a la Universitat Duke Dehmelt aconseguí perfeccionar el dispositiu denominat «trampa de Penning»[2] que crea un doble camp, un de magnètic fort i l'altre elèctric feble, i aconsegueix atrapar els electrons i altres partícules amb càrrega. L'any 1973 aconseguí retenir i estudiar un electró aïllat, i després, el 1975, «refredar» les partícules en reduir la seva energia per a amidar–les amb més precisió, i que actualment es coneix com a trampa iònica.
L'any 1989 fou guardonat amb la meitat del Premi Nobel de Física, que compartí amb Wolfgang Paul, «pel desenvolupament de la trampa del ió'». L'altra meitat del premi fou per Norman Foster Ramsey per les seves investigacions sobre mètodes oscil·latoris que han sigut usats en l'elaboració de rellotge atòmics.
Referències
Referències
Enllaços externs
Enllaços externs
«Hans Georg Dehmelt» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Photograph of Hans G. Dehmelt (9 September 1922 – 7 March, 2017) a German–born American physicist.
Avui dijous 9 de setembre de 2021 es commemora el cent seixanta-novè aniversari del naixement de John Henry Poynting FRS [1] (Monton, Lancashire, Anglaterra, Regne Unit, 9 de setembre de 1852 — Birmingham, West Midlands, Anglaterra, Regne Unit, 30 de març de 1914 [2] [3]), qui fou un físic anglès. Fou el primer professor de física al Mason Science College del 1880 al 1900, i després la institució successora, la Universitat de Birmingham fins a la seva mort. [4]
Biografia
Biografia
Poynting era el fill petit de Thomas Elford Poynting, un ministre unitari. Nasqué a la parròquia de la capella unitària de Monton a Eccles, Lancashire (el seu pare hi exercí de ministre des del 1846 fins al 1878). Durant la seva infància fou educat a l'escola propera que operava el seu pare. Del 1867 al 1872 assistí a l'Owens College, actualment la Universitat de Manchester, on els seus professors de física incloïen Osborne Reynolds i Balfour Stewart. Del 1872 al 1876 fou estudiant a la Universitat de Cambridge, on obtingué altes distincions en matemàtiques després d'haver–se acabat amb Edward Routh. A finals dels anys 1870 treballà al Cavendish Laboratory a Cambridge amb James Clerk Maxwell. [5] El 1880 es convertí en el primer professor de física de la Universitat de Birmingham.
Fou el desenvolupador i epònim del vector Poynting, que descriu la direcció i la magnitud del flux d'energia electromagnètica i s'utilitza en el teorema de Poynting, una afirmació sobre la conservació de l'energia per als camps elèctrics i magnètics. Aquest treball es publicà per primera vegada el 1884. Realitzà una mesura de la constant gravitatòria de Newton per mitjans innovadors durant l'any 1893. El 1903 fou el primer a adonar–se que la radiació del Sol pot atraure petites partícules cap a ell: [6] això fou posteriorment anomenat efecte Poynting – Robertson.
Descobrí l'acoblament torsió–extensió en elasticitat de deformació finita. Ara es coneix com l'efecte (positiu) de Poynting en la torsió.
Poynting i el premi Nobel JJ Thomson foren coautors d'un llibre de text de física de diversos volums, que estigué imprès durant uns cinquanta (circa 50) anys i fou d'ús generalitzat durant el primer terç del segle XX. [7] Poynting n'escrigué la major part. [8]
Fou guardonat amb un màster honorífic en ciències pures el 1901 per la Universitat de Birmingham. [9]
Poynting visqué al número 11 de St. Augustine's Road, a Edgbaston, amb la seva família i servents durant uns anys. Anteriorment visqué al número 66 de Beaufort Road, Edgbaston (enderrocat) i morí d'un coma diabètic [ es necessita una cita ], als seixanta-un (61) anys, al número 10 Ampton Road, Edgbaston, el 1914. El 1880 es casà amb Maria Adney Cropper. A la seva mort, la seva vídua, un (1) fill i dues (2) filles sobrevisqueren. [10]
Llegat
Llegat
L'estudiant més famós de Poynting pot haver estat Alfred J. Lotka, que s'inspirà en Poynting per aplicar les idees de la química física a la biologia. Lotka dedicà el seu clàssic llibre sobre biologia matemàtica de la població a Poynting. Poynting predigué l'«efecte Poynting-Robertson», pel qual una partícula de pols que orbita una estrella experimenta una força d'arrossegament que la fa espiral lentament cap a l'estrella. Howard P Robertson reafirmà més tard la predicció utilitzant la relativitat general. El nom de Poynting també pertany a la popular societat estudiantil de la Universitat de Birmingham, «Poynting Physical Society» o PPS [11].
Els cràters de Mart i la Lluna s'anomenen en honor seu, així com el principal edifici de física de la Universitat de Birmingham i la societat departamental que hi ha, la Poynting Physical Society. Se li atribueix l'encunyació de l’expressió «efecte hivernacle» el 1909 per explicar com els gasos traça absorbents d'infraroigs com el diòxid de carboni a l'atmosfera augmenten la temperatura superficial de la Terra i Mart. [12]
Obres de JH Poynting
Obres de JH Poynting
1884: Una comparació de les fluctuacions del preu del blat i de les importacions de cotó i seda a la Gran Bretanya, Journal of the Royal Statistical Society; 47, 1884, pàgines 34–64.
1911: Un llibre de text de física: volum III: Heat London, C. Griffin.
1913: La terra; la seva forma, mida, pes i rotació Cambridge University Press.
1914: Un llibre de text de física: electricitat i magnetisme. Ptes. I i II: Electricitat estàtica i magnetisme Londres, C. Griffin.
1920: Collected Scientific Papers Cambridge University Press.
Referències
Referències
^ «Poynting, John Henry (PNTN872JH)». Una base de dades de Cambridge Alumni. Universitat de Cambridge.
^ Registre de naixements GRO: DEC 1852 8c 391 BARTON – John Henry Poynting, mmn = desconegut.
↑ Registre de defuncions GRO: març del 1914 6d 128 KING'S N. – John Henry Poynting, de seixanta-un (61) anys. https://birmingham.ac.uk/schools/physics/about/history/index.aspx
^ https://www.birmingham.ac.uk/schools/physics/about/history/index.aspx
^ «Poynting, John Henry (PNTN872JH)». Una base de dades de Cambridge Alumni. Universitat de Cambridge.
↑ Benest, Daniel; Froeschlé, Claude (1992). Interrelacions entre física i dinàmica per a cossos menors del sistema solar. Atlantica Séguier Frontières. pàg. 437. ISBN 2-86332112-9. Extracte de la pàgina 437.
^ Per obtenir una llista llarga però incompleta de les edicions del llibre de text de física de Poynting i Thomson, vegeu Worldcat.org.
^ Informat a la biografia de JJ Thomson per Davis & Falconer, previsualitzable a Google Book Search Preview.
^ «Ruta de la placa blava del campus universitari». Universitat de Birmingham. Arxivat de l'original el 6 d'octubre de 2014.
^ «Poynting, John Henry». Qui és qui. 1914. pàg. 1647.
^ https://www.birmingham.ac.uk/university/colleges/eps/eps-community/students/societies/pps.aspx. Falta o buit |title=(ajuda).
↑ John H. Poynting, (1907): «LXXIV: Sobre el mètode del professor Lowell per avaluar les temperatures superficials dels planetes; amb un intent de representar l'efecte del dia i la nit sobre la temperatura de la Terra», Philosophical Magazine, 14 (84), pàgines 749–760. doi: 10.1080 / 14786440709463737.
John Henry Poynting (1852–1914)
University of Birmingham – Poynting Physics Building – blue plaque
Blue plaque to Poynting erected in Salford by the Institute of Physics
John Henry Poynting
Avui dimecres 8 de setembre de 2021 es commemora el setantè aniversari del Tractat de San Francisco o Tractat de Pau de San Francisco entre les Forces Aliades i el Japó, el qual fou oficialment signat per quaranta-nou (49) nacions el 8 de setembre de 1951 a San Francisco, Califòrnia. Aquest entrà en vigor el 28 d'abril de 1952. El seu nom en català és Tractat de Pau amb el Japó.
Aquest tractat serví per acabar oficialment la Segona Guerra Mundial, acabar formalment amb la posició del Japó com una potència imperial, assignar compensació a civils aliats i antics presoners de guerra que havien sofert crims de guerra japonesos, acabar l'ocupació militar aliada i tornar la sobirania al Japó. Aquest tractat feu ús extens de la Carta de Nacions Unides i la Declaració Universal de Drets Humans per articular els objectius dels Aliats.
Es diu que aquest tractat, juntament amb el Tractat de Seguretat signat aquell mateix dia, marcà el principi del «Sistema de San Francisco», aquest terme, encunyat per l'historiador John Dower, establí els efectes de la relació del Japó amb els Estats Units i el seu paper en l'arena internacional com determinats per aquests dos (2) tractats i és usat per parlar de les maneres en les quals aquests efectes han governat la història de postguerra del Japó.
Països assistents
Països assistents
Aràbia Saudita, Argentina, Austràlia, Bèlgica, Bolívia, Brasil, Cambodja, Canadà, Ceilan, Xile, Colòmbia, Costa Rica, Cuba, Txecoslovàquia, Equador, El Salvador, Estats Units, Etiòpia, Filipines, França, Guatemala, Haití, Hondures, Indonèsia, Iran, Laos, Líban, Libèria, Luxemburg, Mèxic, Nicaragua, Noruega, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paraguai, Perú, Polònia, Regne d'Egipte, Regne de Grècia, Regne de l'Iraq, Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, República Dominicana, Síria, Turquia, Unió Soviètica, Unió Sud–africana, Uruguai, Veneçuela, Estat del Vietnam i Japó.
Birmània, Índia i Iugoslàvia també hi foren convidades, però no hi participaren. Ni la República de la Xina a Taiwan ni la República Popular de la Xina continental foren convidades a causa de la Guerra Civil Xinesa i la controvèrsia sobre quin dels dos (2) governs era el legítim. Tampoc hi foren convidades Corea del Nord i Corea del Sud a causa del mateix problema. Tampoc no hi fou convidat Portugal malgrat haver estat envaït el seu territori de Timor Oriental pel Japó, havent romàs neutral en la guerra.
Signataris i ratificació
Signataris i ratificació
Quaranta-vuit (48) països participants signaren el Tractat. Txecoslovàquia, Polònia i la Unió Soviètica es negaren a signar–lo. Indonèsia signà el Tractat, però no el ratificà.
La destinació dels territoris japonesos d'ultramar
La destinació dels territoris japonesos d'ultramar
El document oficialment renuncià als drets de tractat del Japó obtinguts del Protocol Bóxer del 1901 i els seus drets a Corea, Formosa (Taiwan), Hong Kong (una colònia britànica), les illes Kurils, les illes Pescadors, les illes Spratly, l'Antàrtida i l'illa de Sakhalín. El Tractat no declarà formalment quines nacions són sobiranes en aquestes àrees, una qüestió que alguns partidaris de la independència de Taiwan usen per justificar l'autodeterminació taiwanesa segons l'article 77 b de la Carta de les Nacions Unides, que aplica administracions fiduciàries «a territoris que poden ser separats d'estats enemics a conseqüència de la Segona Guerra Mundial». No obstant això, excepte les Ryūkyū, les àrees sobre les quals Japó renuncià a la sobirania mai no foren portades d'acord amb cap acord de tutela de Nacions Unides formal i d'aquí les especificacions de l'article 77 no foren aplicades.
L'article 3 del Tractat formalment posà les illes Ryukyu, que inclouen Okinawa i els grups d'illes Amami, Miyako i Yaeyama, sota la tutela nord–americana. Les illes Amami foren traspassades finalment al Japó el 25 de desembre de 1953, i el 1969 les negociacions dels Estats Units amb el Japó autoritzaren la transferència d'autoritat sobre les Ryukyu al Japó per ser posada en pràctica el 1972. El 1972 «la reversió» dels Estats Units de les Ryukyu ocorregué juntament amb el traspàs del control de les illes Senkaku (Deshabitades) properes sense adoptar una actitud en la sobirania última de les illes Senkaku, que són reclamades tant per la República Popular de la Xina com per la República de Xina (Taiwan).
Per l'article 11 el Japó acceptà els judicis del Tribunal Militar Internacional per al Llunyà Orient i d'altres Tribunals Aliats de Crims de Guerra, tots dos dins i fora del Japó, i consentí a complir les sentències imposades així sobre ciutadans japonesos empresonats al Japó.
El document posterior posà pautes per a la repatriació de presoners de guerra i renúncia a la futura agressió militar de conformitat amb les pautes posades per la Carta de Nacions Unides. El document anul·là tractats previs i posà el marc per a l'estatus actual del Japó de conservar unes forces armades que són purament defensives en naturalesa.
Hi ha també una mica d'ambigüitat pel que fa a quines illes el Japó renuncià la sobirania. Això ha conduït tant al conflicte de les illes Kurils com a la disputa de les illes Diaoyutai / Senkaku.
Ni la República Nacionalista de la Xina ni la República Popular comunista de la Xina foren convidades a la Conferència de Pau de San Francisco i per tant cap de les dues (2) signà aquest tractat. La República de la Xina (Taiwan), però, signà un Tractat separat de Taipei amb el Japó el 1952, que reconegué els termes del Tractat de San Francisco.
Alguns partidaris de la independència de Taiwan sostenen que el Tractat de San Francisco justifica la independència de Taiwan perquè no concedeix explícitament Taiwan a la República de la Xina o a la República Popular de la Xina. Aquesta justificació legal és rebutjada tant pel govern de la República de la Xina com pel de la República Popular, els quals tots dos basen les seves reclamacions legals sobre Taiwan en l'Acta de Rendició del Japó que, argumenten, incorpora la Declaració de Potsdam i la Declaració del Caire. A més, en anys més recents, partidaris de la independència de Taiwan més sovint confiaven en arguments basats en autodeterminació i sobirania popular i menys en arguments purament legals.
La Unió Soviètica rebutjà signar el Tractat de San Francisco. Cap tractat de pau separat ha estat signat amb el Japó fins després que la Unió Soviètica patís un col·lapse el 1991. Això ha impedit que les disputes territorials rusojaponeses hagin estat resoltes.
Compensació a civils i presoners de guerra aliats
Compensació a civils i presoners de guerra aliats
Transferència d'actius estrangers japonesos
Transferència d'actius estrangers japonesos
Els actius estrangers japonesos es refereixen a tots els actius posseïts pel govern japonès, signatures, organització i ciutadans privats, en països colonitzats o ocupats. D'acord amb la clàusula 14 del Tractat, les forces aliades confiscaren tots els actius estrangers japonesos, excepte aquells a la Xina, que foren tractats amb acord amb la clàusula 21. La Xina posseí de nou tots els actius japonesos a Manxúria i a la Mongòlia Interior, que inclogueren treballs miners i infraestructura de ferrocarril. A més, la clàusula 4 del Tractat declarà que «la disposició de propietat del Japó i dels seus ciutadans ... i les seves reclamacions ... contra les autoritats que actualment administren tals àrees i els residents ... serà el subjecte d'arranjaments especials entre Japó i tals autoritats». Per tant,
Actius estrangers japonesos en 1945 (1945, ¥ 15 = 1US $ – dòlar dels Estats Units)
Corea: ¥ 70,256,000,000 = US $ 4,683,700,000;
Taiwan: ¥ 42,542,000,000 = US $ 2,846,100,000;
Xina Nord-oriental: ¥ 146,532,000,000 = US $ 9,768,800,000;
Xina del Nord: ¥ 55,437,000,000 = US $ 3,695,800,000;
Xina Centre Sud: ¥ 36,718,000,000 = US $ 2,447,900,000;
Altres: ¥ 28,014,000,000 = US $ 1,867,600,000;
Total: ¥ 379,499,000,000 = US $ 25,300,000,000.
Compensació als presoners de guerra aliats
Compensació als presoners de guerra aliats
La clàusula 16 del Tractat de San Francisco assenyala:
En senyal del seu desig d'indemnitzar aquells membres de les forces armades dels Poders Aliats que patiren privacions excessives mentre els presoners de guerra del Japó, Japó transferirà els seus actius i aquells dels seus ciutadans en països que eren neutres durant la guerra, o que eren a la guerra amb qualsevol dels Poders Aliats, o, a la seva opció, l'equivalent d'aquests actius, al Comitè Internacional de la Creu Roja que liquidarà tals actius i distribuirà el fons consegüent per assignar agències nacionals, a benefici d'antics presoners de guerra i les seves famílies en tal base quan això pot determinar de ser equitatiu. Les categories d'actius descrits en l'article 14 (a) 2 (II) (ii) per (de v) del Tractat present seran excloses de transferència, així com actius de persones naturals japoneses no residents de Japó en la primera entrada en vigor del Tractat. És igualment entès que la provisió de transferència d'aquest article no té cap aplicació a les dinou mil set-centes setanta (19,770) accions al Banc per a Establiments Internacionals actualment posseïts per institucions financeres japoneses.
En conseqüència, Japó pagà quatre milions cinc-centes mil lliures esterlines (£ 4,500,000) a la Creu Roja.
Territoris aliats ocupats pel Japó
Territoris aliats ocupats pel Japó
La clàusula 14 del Tractat declarà que «Japó signarà puntualment negociacions amb Poders Aliats tan desitjosos, els territoris presents foren ocupats per forces japoneses i danyats per Japó, amb la intenció de l'assistència a compensar aquells països per al cost de reparar el dany fet, posant els serveis a disposició de les persones japoneses en la producció, salvant i un altre treball per als Poders Aliats en qüestió».
En conseqüència, les Filipines i Vietnam del Sud reberen la compensació els anys 1956 i 1959 respectivament. Birmània i Indonèsia no eren signataris originals, però ells més tard signaren el tractat bilateral d'acord amb la Clàusula 14 del Tractat de San Francisco.
Compensació japonesa als països ocupats durant el període 1941–1945
Compensació japonesa als països ocupats durant el període 1941–1945
Birmània: 72,000,000,000 iens = 200.000.000 dòlars, el 5 novembre de 1955;
Filipines: 198,000,000,000 iens = 550.000.000 dòlars, el 9 maig de 1956;
Indonèsia: 80,388,000,000 = iens 223.080.000 dòlars, el 20 gener de 1958;
Vietnam: 14,400,000,000 iens = 38.000.000 dòlars, el 13 maig de 1959;
Total: ¥ 364,348,800,000 = US $ 1,012,080,000;
L'últim pagament fou fet a les Filipines el 22 de juliol de 1976.
Enllaços externs
Enllaços externs
[1] Text del Tractat en anglès.
Yoshida signs San Francisco Peace Treaty
Shigeru Yoshida, Prime Minister of Japan signing the San Francisco Peace Treaty on September 8, 1951 at the War Memorial Opera House in San Francisco, California
Treaty of Peace with Japan
Signed at San Francisco, 8 September 1951
Initial entry into force*: 28 April 1952
Note: Neither the Republic of China nor the People's Republic of China were invited to the San Francisco Peace Conference, and neither were parties to the San Francisco Treaty. The Republic of China concluded a separate Treaty of Peace with Japan in 1952.
TREATY OF PEACE WITH JAPAN
WHEREAS the Allied Powers and Japan are resolved that henceforth their relations shall be those of nations which, as sovereign equals, cooperate in friendly association to promote their common welfare and to maintain international peace and security, and are therefore desirous of concluding a Treaty of Peace which will settle questions still outstanding as a result of the existence of a state of war between them;
WHEREAS Japan for its part declares its intention to apply for membership in the United Nations and in all circumstances to conform to the principles of the Charter of the United Nations; to strive to realize the objectives of the Universal Declaration of Human Rights; to seek to create within Japan conditions of stability and well-being as defined in Articles 55 and 56 of the Charter of the United Nations and already initiated by post-surrender Japanese legislation; and in public and private trade and commerce to conform to internationally accepted fair practices;
WHEREAS the Allied Powers welcome the intentions of Japan set out in the foregoing paragraph;
THE ALLIED POWERS AND JAPAN have therefore determined to conclude the present Treaty of Peace, and have accordingly appointed the undersigned Plenipotentiaries, who, after presentation of their full powers, found in good and due form, have agreed on the following provisions:
CHAPTER I
PEACE
Article 1
(a) The state of war between Japan and each of the Allied Powers is terminated as from the date on which the present Treaty comes into force between Japan and the Allied Power concerned as provided for in Article 23.
(b) The Allied Powers recognize the full sovereignty of the Japanese people over Japan and its territorial waters.
CHAPTER II
TERRITORY
Article 2
(a) Japan recognizing the independence of Korea, renounces all right, title and claim to Korea, including the islands of Quelpart, Port Hamilton and Dagelet.
(b) Japan renounces all right, title and claim to Formosa and the Pescadores.
(c) Japan renounces all right, title and claim to the Kurile Islands, and to that portion of Sakhalin and the islands adjacent to it over which Japan acquired sovereignty as a consequence of the Treaty of Portsmouth of 5 September 1905.
(d) Japan renounces all right, title and claim in connection with the League of Nations Mandate System, and accepts the action of the United Nations Security Council of 2 April 1947, extending the trusteeship system to the Pacific Islands formerly under mandate to Japan.
(e) Japan renounces all claim to any right or title to or interest in connection with any part of the Antarctic area, whether deriving from the activities of Japanese nationals or otherwise.
(f) Japan renounces all right, title and claim to the Spratly Islands and to the Paracel Islands.
Article 3
Japan will concur in any proposal of the United States to the United Nations to place under its trusteeship system, with the United States as the sole administering authority, Nansei Shoto south of 29deg. north latitude (including the Ryukyu Islands and the Daito Islands), Nanpo Shoto south of Sofu Gan (including the Bonin Islands, Rosario Island and the Volcano Islands) and Parece Vela and Marcus Island. Pending the making of such a proposal and affirmative action thereon, the United States will have the right to exercise all and any powers of administration, legislation and jurisdiction over the territory and inhabitants of these islands, including their territorial waters.
Article 4
(a) Subject to the provisions of paragraph (b) of this Article, the disposition of property of Japan and of its nationals in the areas referred to in Article 2, and their claims, including debts, against the authorities presently administering such areas and the residents (including juridical persons) thereof, and the disposition in Japan of property of such authorities and residents, and of claims, including debts, of such authorities and residents against Japan and its nationals, shall be the subject of special arrangements between Japan and such authorities. The property of any of the Allied Powers or its nationals in the areas referred to in Article 2 shall, insofar as this has not already been done, be returned by the administering authority in the condition in which it now exists. (The term nationals whenever used in the present Treaty includes juridical persons.)
(b) Japan recognizes the validity of dispositions of property of Japan and Japanese nationals made by or pursuant to directives of the United States Military Government in any of the areas referred to in Articles 2 and 3.
(c) Japanese owned submarine cables connection Japan with territory removed from Japanese control pursuant to the present Treaty shall be equally divided, Japan retaining the Japanese terminal and adjoining half of the cable, and the detached territory the remainder of the cable and connecting terminal facilities.
CHAPTER III
SECURITY
Article 5
(a) Japan accepts the obligations set forth in Article 2 of the Charter of the United Nations, and in particular the obligations
(i) to settle its international disputes by peaceful means in such a manner that international peace and security, and justice, are not endangered;
(ii) to refrain in its international relations from the threat or use of force against the territorial integrity or political independence of any State or in any other manner inconsistent with the Purposes of the United Nations;
(iii) to give the United Nations every assistance in any action it takes in accordance with the Charter and to refrain from giving assistance to any State against which the United Nations may take preventive or enforcement action.
(b) The Allied Powers confirm that they will be guided by the principles of Article 2 of the Charter of the United Nations in their relations with Japan.
(c) The Allied Powers for their part recognize that Japan as a sovereign nation possesses the inherent right of individual or collective self-defense referred to in Article 51 of the Charter of the United Nations and that Japan may voluntarily enter into collective security arrangements.
Article 6
(a) All occupation forces of the Allied Powers shall be withdrawn from Japan as soon as possible after the coming into force of the present Treaty, and in any case not later than 90 days thereafter. Nothing in this provision shall, however, prevent the stationing or retention of foreign armed forces in Japanese territory under or in consequence of any bilateral or multilateral agreements which have been or may be made between one or more of the Allied Powers, on the one hand, and Japan on the other.
(b) The provisions of Article 9 of the Potsdam Proclamation of 26 July 1945, dealing with the return of Japanese military forces to their homes, to the extent not already completed, will be carried out.
(c) All Japanese property for which compensation has not already been paid, which was supplied for the use of the occupation forces and which remains in the possession of those forces at the time of the coming into force of the present Treaty, shall be returned to the Japanese Government within the same 90 days unless other arrangements are made by mutual agreement.
CHAPTER IV
POLITICAL AND ECONOMIC CLAUSES
Article 7
(a) Each of the Allied Powers, within one year after the present Treaty has come into force between it and Japan, will notify Japan which of its prewar bilateral treaties or conventions with Japan it wishes to continue in force or revive, and any treaties or conventions so notified shall continue in force or by revived subject only to such amendments as may be necessary to ensure conformity with the present Treaty. The treaties and conventions so notified shall be considered as having been continued in force or revived three months after the date of notification and shall be registered with the Secretariat of the United Nations. All such treaties and conventions as to which Japan is not so notified shall be regarded as abrogated.
(b) Any notification made under paragraph (a) of this Article may except from the operation or revival of a treaty or convention any territory for the international relations of which the notifying Power is responsible, until three months after the date on which notice is given to Japan that such exception shall cease to apply.
Article 8
(a) Japan will recognize the full force of all treaties now or hereafter concluded by the Allied Powers for terminating the state of war initiated on 1 September 1939, as well as any other arrangements by the Allied Powers for or in connection with the restoration of peace. Japan also accepts the arrangements made for terminating the former League of Nations and Permanent Court of International Justice.
(b) Japan renounces all such rights and interests as it may derive from being a signatory power of the Conventions of St. Germain-en-Laye of 10 September 1919, and the Straits Agreement of Montreux of 20 July 1936, and from Article 16 of the Treaty of Peace with Turkey signed at Lausanne on 24 July 1923.
(c) Japan renounces all rights, title and interests acquired under, and is discharged from all obligations resulting from, the Agreement between Germany and the Creditor Powers of 20 January 1930 and its Annexes, including the Trust Agreement, dated 17 May 1930, the Convention of 20 January 1930, respecting the Bank for International Settlements; and the Statutes of the Bank for International Settlements. Japan will notify to the Ministry of Foreign Affairs in Paris within six months of the first coming into force of the present Treaty its renunciation of the rights, title and interests referred to in this paragraph.
Article 9
Japan will enter promptly into negotiations with the Allied Powers so desiring for the conclusion of bilateral and multilateral agreements providing for the regulation or limitation of fishing and the conservation and development of fisheries on the high seas.
Article 10
Japan renounces all special rights and interests in China, including all benefits and privileges resulting from the provisions of the final Protocol signed at Peking on 7 September 1901, and all annexes, notes and documents supplementary thereto, and agrees to the abrogation in respect to Japan of the said protocol, annexes, notes and documents.
Article 11
Japan accepts the judgments of the International Military Tribunal for the Far East and of other Allied War Crimes Courts both within and outside Japan, and will carry out the sentences imposed thereby upon Japanese nationals imprisoned in Japan. The power to grant clemency, to reduce sentences and to parole with respect to such prisoners may not be exercised except on the decision of the Government or Governments which imposed the sentence in each instance, and on recommendation of Japan. In the case of persons sentenced by the International Military Tribunal for the Far East, such power may not be exercised except on the decision of a majority of the Governments represented on the Tribunal, and on the recommendation of Japan.
Article 12
(a) Japan declares its readiness promptly to enter into negotiations for the conclusion with each of the Allied Powers of treaties or agreements to place their trading, maritime and other commercial relations on a stable and friendly basis.
(b) Pending the conclusion of the relevant treaty or agreement, Japan will, during a period of four years from the first coming into force of the present Treaty
(1) accord to each of the Allied Powers, its nationals, products and vessels
(i) most-favoured-nation treatment with respect to customs duties, charges, restrictions and other regulations on or in connection with the importation and exportation of goods;
(ii) national treatment with respect to shipping, navigation and imported goods, and with respect to natural and juridical persons and their interests - such treatment to include all matters pertaining to the levying and collection of taxes, access to the courts, the making and performance of contracts, rights to property (tangible and intangible), participating in juridical entities constituted under Japanese law, and generally the conduct of all kinds of business and professional activities;
(2) ensure that external purchases and sales of Japanese state trading enterprises shall be based solely on commercial considerations.
(c) In respect to any matter, however, Japan shall be obliged to accord to an Allied Power national treatment, or most-favored-nation treatment, only to the extent that the Allied Power concerned accords Japan national treatment or most-favored-nation treatment, as the case may be, in respect of the same matter. The reciprocity envisaged in the foregoing sentence shall be determined, in the case of products, vessels and juridical entities of, and persons domiciled in, any non-metropolitan territory of an Allied Power, and in the case of juridical entities of, and persons domiciled in, any state or province of an Allied Power having a federal government, by reference to the treatment accorded to Japan in such territory, state or province.
(d) In the application of this Article, a discriminatory measure shall not be considered to derogate from the grant of national or most-favored-nation treatment, as the case may be, if such measure is based on an exception customarily provided for in the commercial treaties of the party applying it, or on the need to safeguard that party's external financial position or balance of payments (except in respect to shiping and navigation), or on the need to maintain its essential security interests, and provided such measure is proportionate to the circumstances and not applied in an arbitrary or unreasonable manner.
(e) Japan's obligations under this Article shall not be affected by the exercise of any Allied rights under Article 14 of the present Treaty; nor shall the provisions of this Article be understood as limiting the undertakings assumed by Japan by virtue of Article 15 of the Treaty.
Article 13
(a) Japan will enter into negotiations with any of the Allied Powers, promptly upon the request of such Power or Powers, for the conclusion of bilateral or multilateral agreements relating to international civil air transport.
(b) Pending the conclusion of such agreement or agreements, Japan will, during a period of four years from the first coming into force of the present Treaty, extend to such Power treatment not less favorable with respect to air-traffic rights and privileges than those exercised by any such Powers at the date of such coming into force, and will accord complete equality of opportunity in respect to the operation and development of air services.
(c) Pending its becoming a party to the Convention on International Civil Aviation in accordance with Article 93 thereof, Japan will give effect to the provisions of that Convention applicable to the international navigation of aircraft, and will give effect to the standards, practices and procedures adopted as annexes to the Convention in accordance with the terms of the Convention.
CHAPTER V
CLAIMS AND PROPERTY
Article 14
(a) It is recognized that Japan should pay reparations to the Allied Powers for the damage and suffering caused by it during the war. Nevertheless it is also recognized that the resources of Japan are not presently sufficient, if it is to maintain a viable economy, to make complete reparation for all such damage and suffering and at the same time meet its other obligations.
Therefore,
1. Japan will promptly enter into negotiations with Allied Powers so desiring, whose present territories were occupied by Japanese forces and damaged by Japan, with a view to assisting to compensate those countries for the cost of repairing the damage done, by making available the services of the Japanese people in production, salvaging and other work for the Allied Powers in question. Such arrangements shall avoid the imposition of additional liabilities on other Allied Powers, and, where the manufacturing of raw materials is called for, they shall be supplied by the Allied Powers in question, so as not to throw any foreign exchange burden upon Japan.
2. (I) Subject to the provisions of subparagraph (II) below, each of the Allied Powers shall have the right to seize, retain, liquidate or otherwise dispose of all property, rights and interests of
(a) Japan and Japanese nationals,
(b) persons acting for or on behalf of Japan or Japanese nationals, and
(c) entities owned or controlled by Japan or Japanese nationals,
which on the first coming into force of the present Treaty were subject to its jurisdiction. The property, rights and interests specified in this subparagraph shall include those now blocked, vested or in the possession or under the control of enemy property authorities of Allied Powers, which belong to, or were held or managed on behalf of, any of the persons or entities mentioned in (a), (b) or (c) above at the time such assets came under the controls of such authorities.
(II) The following shall be excepted from the right specified in subparagraph (I) above:
(i) property of Japanese natural persons who during the war resided with the permission of the Government concerned in the territory of one of the Allied Powers, other than territory occupied by Japan, except property subjected to restrictions during the war and not released from such restrictions as of the date of the first coming into force of the present Treaty;
(ii) all real property, furniture and fixtures owned by the Government of Japan and used for diplomatic or consular purposes, and all personal furniture and furnishings and other private property not of an investment nature which was normally necessary for the carrying out of diplomatic and consular functions, owned by Japanese diplomatic and consular personnel;
(iii) property belonging to religious bodies or private charitable institutions and used exclusively for religious or charitable purposes;
(iv) property, rights and interests which have come within its jurisdiction in consequence of the resumption of trade and financial relations subsequent to 2 September 1945, between the country concerned and Japan, except such as have resulted from transactions contrary to the laws of the Allied Power concerned;
(v) obligations of Japan or Japanese nationals, any right, title or interest in tangible property located in Japan, interests in enterprises organized under the laws of Japan, or any paper evidence thereof; provided that this exception shall only apply to obligations of Japan and its nationals expressed in Japanese currency.
(III) Property referred to in exceptions (i) through (v) above shall be returned subject to reasonable expenses for its preservation and administration. If any such property has been liquidated the proceeds shall be returned instead.
(IV) The right to seize, retain, liquidate or otherwise dispose of property as provided in subparagraph (I) above shall be exercised in accordance with the laws of the Allied Power concerned, and the owner shall have only such rights as may be given him by those laws.
(V) The Allied Powers agree to deal with Japanese trademarks and literary and artistic property rights on a basis as favorable to Japan as circumstances ruling in each country will permit.
(b) Except as otherwise provided in the present Treaty, the Allied Powers waive all reparations claims of the Allied Powers, other claims of the Allied Powers and their nationals arising out of any actions taken by Japan and its nationals in the course of the prosecution of the war, and claims of the Allied Powers for direct military costs of occupation.
Article 15
(a) Upon application made within nine months of the coming into force of the present Treaty between Japan and the Allied Power concerned, Japan will, within six months of the date of such application, return the property, tangible and intangible, and all rights or interests of any kind in Japan of each Allied Power and its nationals which was within Japan at any time between 7 December 1941 and 2 September 1945, unless the owner has freely disposed thereof without duress or fraud. Such property shall be returned free of all encumbrances and charges to which it may have become subject because of the war, and without any charges for its return. Property whose return is not applied for by or on behalf of the owner or by his Government within the prescribed period may be disposed of by the Japanese Government as it may determine. In cases where such property was within Japan on 7 December 1941, and cannot be returned or has suffered injury or damage as a result of the war, compensation will be made on terms not less favorable than the terms provided in the draft Allied Powers Property Compensation Law approved by the Japanese Cabinet on 13 July 1951.
(b) With respect to industrial property rights impaired during the war, Japan will continue to accord to the Allied Powers and their nationals benefits no less than those heretofore accorded by Cabinet Orders No. 309 effective 1 September 1949, No. 12 effective 28 January 1950, and No. 9 effective 1 February 1950, all as now amended, provided such nationals have applied for such benefits within the time limits prescribed therein.
(c) (i) Japan acknowledges that the literary and artistic property rights which existed in Japan on 6 December 1941, in respect to the published and unpublished works of the Allied Powers and their nationals have continued in force since that date, and recognizes those rights which have arisen, or but for the war would have arisen, in Japan since that date, by the operation of any conventions and agreements to which Japan was a party on that date, irrespective of whether or not such conventions or agreements were abrogated or suspended upon or since the outbreak of war by the domestic law of Japan or of the Allied Power concerned.
(ii) Without the need for application by the proprietor of the right and without the payment of any fee or compliance with any other formality, the period from 7 December 1941 until the coming into force of the present Treaty between Japan and the Allied Power concerned shall be excluded from the running of the normal term of such rights; and such period, with an additional period of six months, shall be excluded from the time within which a literary work must be translated into Japanese in order to obtain translating rights in Japan.
Article 16
As an expression of its desire to indemnify those members of the armed forces of the Allied Powers who suffered undue hardships while prisoners of war of Japan, Japan will transfer its assets and those of its nationals in countries which were neutral during the war, or which were at war with any of the Allied Powers, or, at its option, the equivalent of such assets, to the International Committee of the Red Cross which shall liquidate such assets and distribute the resultant fund to appropriate national agencies, for the benefit of former prisoners of war and their families on such basis as it may determine to be equitable. The categories of assets described in Article 14(a)2(II)(ii) through (v) of the present Treaty shall be excepted from transfer, as well as assets of Japanese natural persons not residents of Japan on the first coming into force of the Treaty. It is equally understood that the transfer provision of this Article has no application to the 19,770 shares in the Bank for International Settlements presently owned by Japanese financial institutions.
Article 17
(a) Upon the request of any of the Allied Powers, the Japanese Government shall review and revise in conformity with international law any decision or order of the Japanese Prize Courts in cases involving ownership rights of nationals of that Allied Power and shall supply copies of all documents comprising the records of these cases, including the decisions taken and orders issued. In any case in which such review or revision shows that restoration is due, the provisions of Article 15 shall apply to the property concerned.
(b) The Japanese Government shall take the necessary measures to enable nationals of any of the Allied Powers at any time within one year from the coming into force of the present Treaty between Japan and the Allied Power concerned to submit to the appropriate Japanese authorities for review any judgment given by a Japanese court between 7 December 1941 and such coming into force, in any proceedings in which any such national was unable to make adequate presentation of his case either as plaintiff or defendant. The Japanese Government shall provide that, where the national has suffered injury by reason of any such judgment, he shall be restored in the position in which he was before the judgment was given or shall be afforded such relief as may be just and equitable in the circumstances.
Article 18
(a) It is recognized that the intervention of the state of war has not affected the obligation to pay pecuniary debts arising out of obligations and contracts (including those in respect of bonds) which existed and rights which were acquired before the existence of a state of war, and which are due by the Government or nationals of Japan to the Government or nationals of one of the Allied Powers, or are due by the Government or nationals of one of the Allied Powers to the Government or nationals of Japan. The intervention of a state of war shall equally not be regarded as affecting the obligation to consider on their merits claims for loss or damage to property or for personal injury or death which arose before the existence of a state of war, and which may be presented or re-presented by the Government of one of the Allied Powers to the Government of Japan, or by the Government of Japan to any of the Governments of the Allied Powers. The provisions of this paragraph are without prejudice to the rights conferred by Article 14.
(b) Japan affirms its liability for the prewar external debt of the Japanese State and for debts of corporate bodies subsequently declared to be liabilities of the Japanese State, and expresses its intention to enter into negotiations at an early date with its creditors with respect to the resumption of payments on those debts; to encourage negotiations in respect to other prewar claims and obligations; and to facilitate the transfer of sums accordingly.
Article 19
(a) Japan waives all claims of Japan and its nationals against the Allied Powers and their nationals arising out of the war or out of actions taken because of the existence of a state of war, and waives all claims arising from the presence, operations or actions of forces or authorities of any of the Allied Powers in Japanese territory prior to the coming into force of the present Treaty.
(b) The foregoing waiver includes any claims arising out of actions taken by any of the Allied Powers with respect to Japanese ships between 1 September 1939 and the coming into force of the present Treaty, as well as any claims and debts arising in respect to Japanese prisoners of war and civilian internees in the hands of the Allied Powers, but does not include Japanese claims specificially recognized in the laws of any Allied Power enacted since 2 September 1945.
(c) Subject to reciprocal renunciation, the Japanese Government also renounces all claims (including debts) against Germany and German nationals on behalf of the Japanese Government and Japanese nationals, including intergovernmental claims and claims for loss or damage sustained during the war, but excepting (a) claims in respect of contracts entered into and rights acquired before 1 September 1939, and (b) claims arising out of trade and financial relations between Japan and Germany after 2 September 1945. Such renunciation shall not prejudice actions taken in accordance with Articles 16 and 20 of the present Treaty.
(d) Japan recognizes the validity of all acts and omissions done during the period of occupation under or in consequence of directives of the occupation authorities or authorized by Japanese law at that time, and will take no action subjecting Allied nationals to civil or criminal liability arising out of such acts or omissions.
Article 20
Japan will take all necessary measures to ensure such disposition of German assets in Japan as has been or may be determined by those powers entitled under the Protocol of the proceedings of the Berlin Conference of 1945 to dispose of those assets, and pending the final disposition of such assets will be responsible for the conservation and administration thereof.
Article 21
Notwithstanding the provisions of Article 25 of the present Treaty, China shall be entitled to the benefits of Articles 10 and 14(a)2; and Korea to the benefits of Articles 2, 4, 9 and 12 of the present Treaty.
CHAPTER VI
SETTLEMENT OF DISPUTES
Article 22
If in the opinion of any Party to the present Treaty there has arisen a dispute concerning the interpretation or execution of the Treaty, which is not settled by reference to a special claims tribunal or by other agreed means, the dispute shall, at the request of any party thereto, be referred for decision to the International Court of Justice. Japan and those Allied Powers which are not already parties to the Statute of the International Court of Justice will deposit with the Registrar of the Court, at the time of their respective ratifications of the present Treaty, and in conformity with the resolution of the United Nations Security Council, dated 15 October 1946, a general declaration accepting the jurisdiction, without special agreement, of the Court generally in respect to all disputes of the character referred to in this Article.
CHAPTER VII
FINAL CLAUSES
Article 23
(a) The present Treaty shall be ratified by the States which sign it, including Japan, and will come into force for all the States which have then ratified it, when instruments of ratification have been deposited by Japan and by a majority, including the United States of America as the principal occupying Power, of the following States, namely Australia, Canada, Ceylon, France, Indonesia, the Kingdom of the Netherlands, New Zealand, Pakistan, the Republic of the Philippines, the United Kingdom of Great Britain and Northern Ireland, and the United States of America. The present Treaty shall come into force of each State which subsequently ratifies it, on the date of the deposit of its instrument of ratification.
(b) If the Treaty has not come into force within nine months after the date of the deposit of Japan's ratification, any State which has ratified it may bring the Treaty into force between itself and Japan by a notification to that effect given to the Governments of Japan and the United States of America not later than three years after the date of deposit of Japan's ratification.
Article 24
All instruments of ratification shall be deposited with the Government of the United States of America which will notify all the signatory States of each such deposit, of the date of the coming into force of the Treaty under paragraph (a) of Article 23, and of any notifications made under paragraph (b) of Article 23.
Article 25
For the purposes of the present Treaty the Allied Powers shall be the States at war with Japan, or any State which previously formed a part of the territory of a State named in Article 23, provided that in each case the State concerned has signed and ratified the Treaty. Subject to the provisions of Article 21, the present Treaty shall not confer any rights, titles or benefits on any State which is not an Allied Power as herein defined; nor shall any right, title or interest of Japan be deemed to be diminished or prejudiced by any provision of the Treaty in favour of a State which is not an Allied Power as so defined.
Article 26
Japan will be prepared to conclude with any State which signed or adhered to the United Nations Declaration of 1 January 1942, and which is at war with Japan, or with any State which previously formed a part of the territory of a State named in Article 23, which is not a signatory of the present Treaty, a bilateral Treaty of Peace on the same or substantially the same terms as are provided for in the present Treaty, but this obligation on the part of Japan will expire three years after the first coming into force of the present Treaty. Should Japan make a peace settlement or war claims settlement with any State granting that State greater advantages than those provided by the present Treaty, those same advantages shall be extended to the parties to the present Treaty.
Article 27
The present Treaty shall be deposited in the archives of the Government of the United States of America which shall furnish each signatory State with a certified copy thereof.
IN FAITH WHEREOF the undersigned Plenipotentiaries have signed the present Treaty.
DONE at the city of San Francisco this eighth day of September 1951, in the English, French, and Spanish languages, all being equally authentic, and in the Japanese language.
For Argentina:
Hipólito J. PAZ
For Australia:
Percy C. SPENDER
For Belgium:
Paul VAN ZEELAND SILVERCRUYS
For Bolivia:
Luis GUACHALLA
For Brazil:
Carlos MARTINS
A. DE MELLO-FRANCO
For Cambodia:
PHLENG
For Canada:
Lester B. PEARSON
R.W. MAYHEW
For Ceylon:
J.R. JAYEWARDENE
G.C.S. COREA
R.G. SENANAYAKE
For Chile:
F. NIETO DEL RÍO
For Colombia:
Cipríano RESTREPO JARAMILLO
Sebastián OSPINA
For Costa Rica:
J. Rafael OREAMUNO
V. VARGAS
Luis DOBLES SÁNCHEZ
For Cuba:
O. GANS
L. MACHADO
Joaquín MEYER
For the Dominican Republic:
V. ORDÓÑEZ
Luis F. THOMEN
For Ecuador:
A. QUEVEDO
R.G. VALENZUELA
For Egypt:
Kamil A. RAHIM
For El Salvador:
Héctor DAVID CASTRO
Luis RIVAS PALACIOS
For Ethiopia:
Men YAYEJIJRAD
For France:
SCHUMANN
H. BONNET
Paul-Émile NAGGIAR
For Greece:
A.G. POLITIS
For Guatemala:
E. CASTILLO A.
A.M. ORELLANA
J. MENDOZA
For Haiti:
Jacques N. LÉGER
Gust. LARAQUE
For Honduras:
J.E. VALENZUELA
Roberto GÁLVEZ B.
Raúl ALVARADO T.
For Indonesia:
Ahmad SUBARDJO
For Iran:
A.G. ARDALAN
For Iraq:
A.I. BAKR
For Laos:
SAVANG
For Lebanon:
Charles MALIK
For Liberia:
Gabriel L. DENNIS
James ANDERSON
Raymond HORACE
J. Rudolf GRIMES
For the Grand Duchy of Luxembourg:
Hugues LE GALLAIS
For Mexico:
Rafael DE LA COLINA
Gustavo DÍAZ ORDAZ
A.P. GASGA
For the Netherlands:
D.U. STIKKER
J.H. VAN ROIJEN
For New Zealand:
C. BERENDSEN
For Nicaragua:
G. SEVILLA SACASA
Gustavo MANZANARES
For Norway:
Wilhelm Munthe MORGENSTERNE
For Pakistan:
ZAFRULLAH KHAN
For Panama:
Ignacio MOLINO
José A. REMON
Alfredo ALEMÁN
J. CORDOVEZ
For Peru:
Luis Oscar BOETTNER
For the Republic of the Philippines:
Carlos P. RÓMULO
J.M. ELIZALDE
Vicente FRANCISCO
Diosdado MACAPAGAL
Emiliano T. TIRONA
V.G. SINCO
For Saudi Arabia:
Asad AL-FAQIH
For Syria:
F. EL-KHOURI
For Turkey:
Feridun C. ERKIN
For the Union of South Africa:
G.P. JOOSTE
For the United Kingdom of
Great Britain and Northern Ireland:
Herbert MORRISON
Kenneth YOUNGER
Oliver FRANKS
For the United States of America:
Dean ACHESON
John Foster DULLES
Alexander WILEY
John J. SPARKMAN
For Uruguay:
José A. MORA
For Venezuela:
Antonio M. ARAUJO
R. GALLEGOS M.
For Viet-Nam:
T.V. HUU
T. VINH
D. THANH
BUU KINH
For Japan:
Shigeru YOSHIDA
Hayato IKEDA
Gizo TOMABECHI
Niro HOSHIJIMA
Muneyoshi TOKUGAWA
Hisato ICHIMADA
Source: United Nations Treaty Series 1952 (reg. no. 1832), vol. 136, pp. 45 - 164.
Treaty of San Francisco
Treaty of Peace with Japan
Avui 8 de desembre de 2021 es commemora el tres-cents vuitanta-cinquè aniversari de la fundació de la Universitat Harvard (en anglès: Harvard University), la qual és una universitat privada situada a Cambridge, Massachusetts, als Estats Units d'Amèrica, prop de la ciutat de Boston. És la universitat més antiga de tot Nord–amèrica, havent estat fundada com a New College el 8 de setembre de 1636. Tres (3) anys més tard fou rebatejada en honor de John Harvard, un dels seus principals mecenes.
Juntament amb set (7) altres universitats antigues del Nord–Est, Harvard és membre de l'Ivy League, una lliga atlètica formada per institucions d'educació superior extremadament selectives[1] i amb dotacions financeres multimilionàries.[2] En aquest sentit, Harvard destaca tant per ser la segona universitat més selectiva dels Estats Units,[3] com per ser el centre educatiu amb una dotació més gran del planeta, valorada en quaranta-un mil nou-cents milions de dòlars (41.900.000.000 $).[4]
Amb prop de sis mil set-cents cinquanta (circa 6.750)[5] estudiants de pregrau i uns tretze mil (circa 13.000) de postgrau, Harvard és una universitat de mida mitjana amb un campus històric a la riba nord del riu Charles. Centrat al voltant de l'àrea oberta coneguda com a Harvard Yard, hi destaquen edificis de l'època colonial com el Massachusetts Hall i la Capella Holden. La Biblioteca Widener, edifici de principis del segle XX, és el centre del sistema bibliotecari de Harvard, el més antic dels Estats Units i la col·lecció bibliotecària privada més gran del món.[6]
En la seva llarga història, Harvard ha destacat com un dels centres d'investigació més importants del planeta,[7][8] alhora que s'ha consolidat en la cultura popular com una de les universitats més icòniques del món,[9] amb centenars d'exalumnes famosos que han desenvolupat carreres acadèmiques, polítiques i artístiques d'èxit.[10][11] Sol aparèixer als rànquings d'universitats entre les dues (2) primeres posicions als Estats Units[12][5] i entre les cinc (5) primeres del món,[13][14][15] la qual cosa la fa una de les universitats més prestigioses globalment.
Perfil acadèmic
Perfil acadèmic
Harvard està organitzat en diverses escoles, que es diferencien entre elles per l'àrea d'estudis en què s'especialitzen i/o pel cicle d'estudis dels seus títols:
La Faculty of Arts and Sciences i la seva subfacultat Division of Engineering and Applied Sciences, que juntes tenen:
Harvard College, l'escola de pregraduats de la Universitat (1636): atorga Bachelors of Arts en àrees diverses com les ciències socials, enginyeries, matemàtiques, ciències naturals o les humanitats.
La Graduate School of Arts and Sciences (fundada el 1872): atorga màsters i doctorats en àrees diverses com les ciències socials, matemàtiques, ciències naturals o les humanitats
La Harvard Division of Continuing Education, incloent-hi Harvard Extension School i Harvard Summer School
La Facultat de Medicina, incloent–hi l'Escola Mèdica de Harvard (1782) i l'Escola Dental de Harvard (1867, la primera escola d'odontologia dels EUA U.S. dental school).
Harvard Law School (1817): l'Escola de Dret de Harvard.
Harvard Business School (1908): l'Escola de Negocis de Harvard.
La School of Public Health (1922).
La John F. Kennedy School of Government (1936), l'Escola de Govern John F. Kennedy, especialitzada tant en polítiques públiques com en afers internacionals.
Rànquings
Rànquings
Vida estudiant
Vida estudiant
Harvard College, on estudien els alumnes que opten a un títol de grau, compta amb un sistema residencial col·legiat inspirat en d'universitats històriques d'Anglaterra. Establert a principis del segle XX, aquest sistema consta de dotze (12) «cases» diferents a les quals un estudiant estarà afiliat des del House Day del seu primer any, quan se li anuncia a quina casa pertanyerà. L'assignació és aleatòria per tal de minimitzar les diferències entre la població de cada casa.[18] Així doncs, un estudiant de Harvard viu a les residències històriques del Harvard Yard durant el primer any, i els tres (3) següents anys de pregrau pot optar per viure dins la casa que li ha tocat.
Pel que fa als esports, Harvard pertany a la lliga atlètica Ivy League. Dins d'aquesta, la rivalitat amb Yale (New Haven, Connecticut) és la més antiga i intensa, culminant cada any amb «The Game»,[19] el partit de futbol americà, esport inventat per un entrenador de Yale (New Haven, Connecticut).[20]
Quant a la vida associativa, a Harvard hi ha desenes de clubs, grups d'interès i associacions que els estudiants poden integrar; a principis de cada curs hi ha una «Fira d'Implicació Estudiant» que mostra als nouvinguts tot el ventall de comunitats en les quals poden participar.[21]
Alumnes i personal destacat
Alumnes i personal destacat
Referències
Referències
↑ «What Could You Buy With Harvard’s Endowment Fund? – Crimson Education US» (en anglès americà).
↑ «Harvard University Endowment» (en anglès americà).
↑ 5,0 5,1 5,2 «US News and World Report, Top National Universities: Harvard University» (en anglès).
↑ Pezzi, Bryan. Massachusetts. Mankato, Minn.: Weigl Publishers, 2001. ISBN 978-1-930954-35-9.
↑ «Harvard University History» (en anglès americà).
↑ ; Ma 02115 +1495‑1000«Harvard School of Public Health – Selected Accomplishments» (en anglès americà), 26.07.2017.
↑ «The top 50 universities by reputation», 03.11.2020.
↑ «Celebs You Didn't Know Went To Harvard University» (en anglès americà).
↑ Weingrad, Julia. «The 30 Most Famous Harvard Students Of All Time» (en anglès americà).
↑ 12,0 12,1 «America’s Top Colleges 2019» (en anglès).
↑ 13,0 13,1 13,2 «Times Higher Education: Harvard University» (en anglès), 21.05.2021.
↑ 14,0 14,1 14,2 «ShanghaiRanking's Academic Ranking of World Universities».
↑ 15,0 15,1 «QS Rankings – Harvard University» (en anglès).
↑ Cortellessa, Eric. «2020 National University Rankings» (en anglès americà), 28.08.2020.
↑ «US News and World Report, Best Global Universities: Harvard University» (en anglès).
↑ «Commonly Asked Q’s: The Housing System» (en anglès).
↑ «The Game: Harvard–Yale» (en anglès).
↑ «The "Father of American Football" is Born – Today in History: April 7» (en anglès), 07.04.2021.
↑ «List of Student Organizations» (en anglès).
Langdell Hall, Harvard Law School, Cambridge, Massachusetts, USA.
Harvard
El Memorial Hall de la Universitat Harvard
The official logotype of Harvard University
El passat dimarts 7 de setembre de 2021 es commemorà el cent vuitanta-novè aniversari del naixement d'Emilio Castelar y Ripoll (Cadis, Andalusia, 7 de setembre de 1832 — San Pedro del Pinatar, Múrcia, 25 de maig de 1899), polític i escriptor espanyol, qui fou el quart i últim president de la Primera República Espanyola,[1] en la seva variant federal.[2] El seu mandat, iniciat el setembre de 1873, durà quatre (4) mesos escassos,[3] temps que gairebé igualava el del primer president i superava per molt els del segon —que fou de trenta-vuit (38) dies— i tercer —de cinquanta-un (51) dies. Així, en aquell any 1873, es veié a Espanya l'abdicació voluntària d'un (1) rei i el govern de tres (3) presidents de l'estrenada República.
Biografia
Biografia
La restauració absolutista de 1814 de Ferran VII obligà el seu pare, Manuel Castelar, a exiliar–se a Gibraltar durant set (7) anys per haver estat condemnat a mort acusat d'afrancesat. A la mort sobtada del seu pare, Castelar comptava només amb set (7) anys i es traslladà a Elda (Vinalopó Mitjà, País Valencià) amb la família de la seva mare. Ja de petit, i gràcies a l'influx de la seva mare, era un lector insaciable, el que es traduïa en un rendiment escolar molt alt. Estudià Dret i Filosofia en la Universitat de Madrid, juntament amb homes que seran els seus adversaris polítics més tard, com Antonio Cánovas del Castillo, i obtingué una càtedra d'Història Filosòfica i Crítica d'Espanya (1857). Durant el temps dels seus estudis pogué col·laborar amb l'Escola Normal de Filosofia, fet que li permeté ajudar a salvar les penúries de la seva família.
Vida política
Vida política
Quan acabà la seva formació es dedicà de ple a la lluita política, canalitzada a través del periodisme. Passà per diversos diaris, com El Tribuno del Pueblo, La Soberanía Nacional i La Discusión, fins que fundà el seu propi el 1864: La Democracia. El seu primer discurs el realitzà el 25 de setembre de 1854 durant un míting del Partit Demòcrata en Madrid i des d'aquest moment, no només els assistents, sinó també la premsa madrilenya, el tingueren per un orador excepcional i un defensor a ultrança de la llibertat i la democràcia.
Defensava un republicanisme democràtic i liberal, que l'enfrontava a la tendència més socialitzant de Pi i Margall. Des d'aquestes posicions lluità tenaçment contra el règim d'Isabel II, i arribà a criticar directament la conducta de la reina en el seu article «El tret» (1865). En represàlia per aquell escrit fou destituït de la seva càtedra d'Història Crítica i Filosòfica d'Espanya en la Universitat Central de Madrid que ocupava des del 1857, la qual cosa provocà revoltes estudiantils i de professors contra el seu cessament que foren reprimides pel govern de forma sagnant en el qual es denominà la «Nit de San Daniel» el 10 d'abril de 1865. El govern de Narváez dimití i fou substituït per O'Donnell, que restituí la càtedra a Castelar. Més tard intervingué en la frustrada insurrecció de la Caserna de Sant Gil del 1866, i fou condemnat a mort, però aconseguí fugir a França en un exili de dos (2) anys.
Participà en la Revolució del 1868 que destronà Isabel II, però no aconseguí que conduís a la proclamació de la República. Fou diputat en les immediates Corts constituents, en les quals destacà per la seva capacitat d'oratòria, especialment durant la seva defensa de la llibertat de cultes (1869). Seguí defensant l'opció republicana dintre i fora de les Corts fins que l'abdicació d'Amadeu de Savoia provocà la proclamació de la Primera República (1873). Durant el primer govern republicà, presidit per Estanislau Figueras, ocupà la cartera d'Estat, des de la qual adoptà mesures com l'eliminació dels títols nobiliaris o l'abolició de l'esclavitud a Puerto Rico. Però el règim pel qual tant havia lluitat es descomponia ràpidament, estripat per les disputes ideològiques entre els seus líders, aïllat per l'hostilitat de l'Església, la noblesa, l'exèrcit i les classes acomodades, i acorralat per la insurrecció cantonal, la represa de la Tercera Guerra Carlina i la recrudescència de la rebel·lió independentista a Cuba.
La Presidència anà passant de mà en mà —de Figueras a Pi i Margall al juny, i d'aquest a Salmerón al juliol, fins a arribar a Castelar al setembre. Per a tractar de salvar el règim suspengué les reunions de Corts, mobilitzà homes i recursos, i encarregà el comandament de les operacions a militars professionals, encara que de dubtosa fidelitat a la República. Quan es reprengueren les sessions de Corts al començament de 1874, Castelar presentà la seva dimissió el 2 de gener, després de perdre una votació parlamentària, la qual cosa determinà la immediata intervenció del general Pavía, que realitzà un cop d'estat, mitjançant el qual dissolgué les Corts i creà un buit de poder que aprofità el general Serrano per a autoproclamar–se president del poder executiu.
Liquidada així la Primera República, el pronunciament d'Arsenio Martínez Campos vingué a restablir la Monarquia, i proclamà rei Alfons XII. Castelar s'exilià a París (Illa de França). Després de tornar d'un llarg viatge, Castelar ingressà en la Reial Acadèmia Espanyola i en la d'Història i tornà a la política, i encarnà en les Corts de la Restauració l'opció dels republicans «possibilistes» que aspiraven a democratitzar el règim des de dins. Quan, en els anys noranta ('90), s'aprovaren les lleis del jurat i del sufragi universal, Castelar es retirà de la vida política, i aconsellà als seus partidaris la integració en el Partit Liberal de Sagasta (1893).
Bibliografia
Bibliografia
Alberola, Ginés de: Emilio Castelar: memorias de un secretario. Madrid, 1950.
Araquistáin, Luis: El pensamiento español contemporáneo. Buenos Aires, 1962.
Esteve Ibáñez, Luis: El pensamiento de Emilio Castelar. Universidad de Alicante, 1990. Tesis doctoral.
Llorca, Carmen: Discursos parlamentarios de Castelar. Madrid, 1973.
Ramos, Vicente: Historia parlamentaria, política y obrera de la provincia de Alicante. Quatre (4) volums. Alicante, 1992.
Valero, José Ramón: La palabra política de Emilio Castelar: cuatro discursos y un artículo. Elda, 1984.
Vilches, Jorge: Emilio Castelar. La patria y la república. Madrid, 2001.
Urquijo y Goitia, José Ramón de: Gobiernos y ministros españoles en la edad contemporánea. CSIC, 2008. ISBN 978-84-00-08737-1.
Referències
Referències
Càrrecs
Càrrecs
Retrat del polític republicà espanyol Emilio Castelar (1832–1899), que arribà a ser un (1) dels quatre (4) presidents de la Primera República Espanyola.
Avui dimarts 7 de setembre de 2021 es commemora el quatre-cents vuitanta-vuitè aniversari de naixement d'Elisabet I (Palau de Placentia, Greenwich, Anglaterra, 7 de setembre de 1533 — Palau de Richmond, Londres, Anglaterra, 24 de març de 1603), qui fou reina d'Anglaterra i d'Irlanda des del 17 de novembre de 1558 fins a la seva mort. Algunes vegades anomenada la Reina Verge, Gloriana o la Bona Reina Bess, Elisabet fou la cinquena i última monarca de la dinastia Tudor. Filla del rei Enric VIII d'Anglaterra, nasqué princesa, però la seva mare, Anna Bolena, fou executada tres (3) anys després del seu naixement i Elisabet fou declarada il·legítima. Fou la mort de la seva germana Maria sense successió el que la convertí en única hereva del regne del seu pare. Elisabet governà d'una manera més moderada que el seu pare i la seva germana,[1] i procurà fer–ho guiada pel bon consell.[2] Una de les seves màximes era «Video et taceo» («Miro, i callo»).[3]
La reina es feu càrrec d'un país dividit per qüestions religioses en la segona meitat del segle XVI. Afavorí l'església anglicana en contraposició als regnats anteriors, ja que veié una manera de reafirmar l'Estat i ella mateixa. Per aquest motiu, una de les primeres mesures que prengué fou establir una església protestant independent de Roma (Laci, Itàlia), que després evolucionaria en l'actual església d'Anglaterra o anglicana, de la qual es convertí en la màxima autoritat. El 1562, amb el restabliment de l'«Acta d'uniformitat», consolidà el protestantisme anglès.
La reina Maria I d'Escòcia, amb drets sobre el tron anglès, aglutinà l'oposició catòlica, als àmbits anglès i internacional, contra Elisabet. Aquesta ajudà els reformistes escocesos, i Maria fugí a Anglaterra i demanà refugi a la seva rival, la qual la retingué presa i, posteriorment, decidí executar–la (1587). S'enfrontà amb Felip II per la qüestió religiosa i també pel conflicte d'interessos entre els dos (2) imperis, essent la batalla de l'Armada Invencible el punt culminant. La guerra amb Felip II arruïnà econòmicament ambdós països.
S'esperava que Elisabet contragués matrimoni, però malgrat diverses peticions del Parlament, mai no ho feu. Les raons per a aquesta decisió no es coneixen, i han estat àmpliament debatudes. A mesura que Elisabet anà envellint, la seva virginitat la tornà famosa, i un culte cresqué al seu voltant, celebrat en retrats, desfilades i en la literatura de l'època. També era temuda pel seu mal geni.[4] Al segle XVI Elisabet I —la reina verge, pel fet de no haver-se casat— introduí la moda de pintar–se la cara de blanc i els llavis de vermell intens, una combinació d'efecte certament inquietant. La pràctica fou imitada per les dames de la cort, però, desapareguda la reina, aviat sorgiren veus contràries.[5]
Durant el seu regnat, Anglaterra tingué un gran esplendor cultural, amb figures com William Shakespeare, Christopher Marlowe, John Dowland i William Byrd; també són importants figures com Francis Drake i John Hawkins. El seu regnat de quaranta-quatre (44) anys i cent vint-i-set (127) dies ha estat el quart més llarg de la història anglesa, per darrere dels de Victòria I, Jordi III i Elisabet II. Durant el seu govern, que succeí dos (2) breus regnats de dos (2) germans seus, contribuí a donar estabilitat al país i ajudà a forjar un sentit d'identitat nacional.[1]
Infantesa i joventut
Infantesa i joventut
Elisabet nasquè al Greenwich Palace, a la chamber of virgins (Londres, Anglaterra), el 7 de setembre de 1533, entre les tres i les quatre de la tarda (15 h – 16 h).[6] El nom l'adoptà de les seves àvies, Elisabet de York, i Elisabet Howard o Elisabet Bolena, comtessa de Wiltshire.[7] Era la segona filla legítima d'Enric VIII d'Anglaterra (que sobrevisqué a la infantesa) i de la seva segona esposa Anna Bolena. Enric hauria preferit un home per assegurar la successió de la casa Tudor però, després del seu naixement, Elisabet es convertí en princesa hereva al tron d'Anglaterra. Com que Anna no donà un hereu al rei, aquest ordenà executar–la sota l'acusació de traïció (l'adulteri al rei es considerava traïció) i bruixeria, per haver mantingut relacions incestuoses amb el seu germà gran, càrrecs que actualment es consideren falsos. Morí decapitada el 19 de maig de 1536.[8][9]
Elisabet tenia llavors tres (3) anys quan fou declarada filla il·legítima, per la qual cosa perdé el seu títol de princesa.[10] Visqué retirada de la Cort, lluny del seu pare i de les seves successives esposes, encara que la darrera d'aquestes, Caterina Parr, ajudà que el pare i la filla es reconciliessin. Elisabet i la seva germanastra Maria Tudor, filla de Caterina d'Aragó, recobraren els seus drets dins línia successòria, per darrere del seu germà el príncep Eduard, fill de Jane Seymour, gràcies a l'Acta de Successió del 1544.[1]
A l'època de l'exili, entre els seus assistents, destaquen Katherine Champernowne i Matthew Parker. La primera fou inclosa entre els membres de la casa d'Elisabet prèviament a la mort de la seva mare i mantingué amb la futura reina una amistat que es perllongà fins a la seva mort. Matthew Parker fou el sacerdot favorit d'Anna Bolena, qui li feu prometre abans de la seva execució que es preocuparia del benestar de la seva filla.
Pel que fa a la seva personalitat, Elisabet tenia molt en comú amb la seva mare: neuròtica, carismàtica, enamoradissa i amb un gran sentiment religiós protestant. També heretà la seva delicada estructura òssia, així com els seus trets facials; del rei, només el seu cabell vermellós.
El 1547, després de la mort d'Enric VIII i l'ascens al tron del seu fill, Eduard VI, Caterina Parr contragué nou matrimoni amb Thomas Seymour, un oncle d'Eduard, i s'emportà Elisabet amb ella. Allà, Elisabet rebé una exquisida educació que li propicià una excel·lent expressió en el seu anglès natal, però també en francès, italià, castellà, grec i llatí. Sota la influència de Caterina, Elisabet es formà com a protestant. En acabar la seva educació formal l'any 1550, es pot considerar que Elisabet era la dona de la seva generació amb una formació més completa.[12]
Mentre el seu germà es mantingué en el tron, la posició d'Elisabet fou inestable. Tanmateix, el 6 de juliol de 1553 Eduard morí, probablement de tuberculosi, quan només tenia quinze (15) anys.[13] Abans de la seva mort, i contravenint l'Acta de Successió a la Corona del 1543, dictada pel seu pare, Eduard exclogué Maria i Elisabet de la successió i declarà hereva Lady Jane Grey, neta de la germana d'Enric VIII, Maria, duquessa de Suffolk (Anglaterra).[14] Jane Grey fou proclamada reina pel Privy Council (Consell Privat) però perdé ràpidament el suport i fou destituïda després de regnar nou (9) dies.[15] Amb el suport del poble, Maria Tudor entrà triomfant a Londres (Anglaterra) acompanyada de la seva germanastra Elisabet.[16]
Sense fer cas de l'opinió pública, Maria contragué matrimoni amb el príncep Felip, el futur rei d'Espanya.[17] La impopularitat d'aquesta unió, provocà en Maria la por a ser enderrocada per una revolta popular, impulsada per un sector que volia nomenar Elisabet com a la nova reina. Aquest temor gairebé es feu realitat quan la Revolta Wyatt,[18] el 1554, intentà evitar el seu casament. Després del seu fracàs, Elisabet fou feta presonera a la Torre de Londres (Anglaterra), on aterrida proclamà la seva innocència.[19] Però la seva execució, sol·licitada per alguns membres del seguici espanyol, mai es materialitzà a causa de la resistència de la cort anglesa a enviar un membre dels Tudor al patíbul. La reina intentà llavors apartar Elisabet de la línia successòria com a càstig, però el Parlament li ho impedí. Després de dos (2) mesos de tancament a la Torre, Elisabet fou traslladada a Woodstock (Anglaterra) i fou posada sota vigilància de Sir Henry Bedingfield; durant el camí la multitud manifestà el seu suport.[20] A finals d'aquell any, corregué el fals rumor que Maria es trobava embarassada. Es permeté llavors que Elisabet retornés a la cort, per preveure possibles situacions futures i, finalment, quan es desmentiren els rumors sobre l'embaràs, es descartà un possible successor al tron i Elisabet assegurava la seva successió.[21]
Ascens al poder
Ascens al poder
El 1558, després de la mort de Maria, Elisabet pujà al tron, sent coronada el 15 de gener de 1559, i fou l'última cerimònia de coronació anglesa celebrada en llatí. A partir del seu successor, Jacob I, el ritu de coronació es realitzà en anglès. Elisabet era molt més popular que la seva germana Maria i es diu que després de la mort d'aquesta, el poble ho celebrà pels carrers.
Al començament del seu regnat, la política exterior d'Elisabet es caracteritzà per la seva cautelosa relació amb l'Espanya de Felip II, que s'havia ofert a casar–se amb ella el 1559,[24] i les seves problemàtiques relacions amb els regnes d'Escòcia i França, país aquest últim amb el que es trobava en guerra a causa del fet que la seva germana Maria havia decidit donar suport al seu marit Felip en la guerra gairebé contínua en què es trobaven immerses Espanya i França des del 1522.
La reina d'Escòcia, Maria Stuart, neta de Margarida Tudor, la germana d'Enric VIII d'Anglaterra (el pare d'Elisabet), estava casada amb Francesc II de França. Tot i que residia a França, la seva mare, Maria de Guisa, governava el regne en la seva absència, i defensava els interessos dels catòlics a Escòcia. Els Guisa eren una de les cases nobiliàries franceses més poderoses i eren molt catòliques.
A causa de la guerra entre Anglaterra i França, Francesc II donà suport a les pretensions de la seva dona Maria Stuart al tron anglès, i Maria de Guisa permetia la presència de tropes franceses en territori escocès. Envoltats per l'amenaça francesa, Elisabet i Felip es veieren forçats a unir forces, malgrat les seves diferències religioses. D'una banda, i gràcies a la mediació de Felip, Anglaterra se sumà al tractat de pau de Cateau–Cambrésis (Nord, Alts de França), el 1559, en el qual Elisabet renuncià formalment a la darrera plaça de sobirania anglesa a França, Calais (Pas de Calais, Alts de França), que havia estat capturada l'any anterior per Francesc de Guisa, germà de Maria, mentre que França es comprometia a retirar el seu suport a les pretensions de Maria Stuart al tron anglès. Durant les celebracions que acompanyaren la signatura d'aquest tractat de pau, Francesc II morí, cosa que provocà el 1561 el retorn de Maria Stuart a Escòcia.
Per complicar més les coses, el mateix any 1559, Elisabet donà suport a la revolució religiosa de John Knox, capdavanter protestant escocès, que buscava eliminar la influència catòlica a Escòcia. Elisabet envià un exèrcit a assetjar Leith (Escòcia), on es concentraven les tropes franceses, i una armada bloquejà el Firth of Forth, on s'esperava que els francesos desembarquessin amb reforços per donar suport als escocesos. Tot i que el setge de Leith (Escòcia) fou un terrible fracàs, l'armada no només aconseguí impedir el desembarcament francès i facilitar la victòria rebel, sinó també, després de la mort de Maria de Guisa el 1560, la signatura del tractat d'Edimburg (Escòcia) per part dels representants de Maria Stuart, i eliminar la influència francesa a Escòcia, tot i que Maria es negà sempre a ratificar aquest tractat.
Mentrestant, a França, després de la mort de Francesc II, Caterina de Mèdici era la nova regent en nom de Carles IX. Caterina fou incapaç d'impedir que Francesc de Guisa dugués a terme una matança d'hugonots, i com a conseqüència, esclatà una guerra religiosa entre la casa catòlica de Guisa, dirigida per Francesc i la casa protestant dels Borbó, dirigida pel príncep de Condé, Lluís Borbó. Elisabet donà suport a la causa protestant, i arribà a comprar a aquests últims el port de Le Havre (Sena Marítim, Normandia), que pensava intercanviar per Calais (Pas de Calais, Alts de França) al final de la guerra. Tanmateix, el 1563, després la treva entre protestants i catòlics, Elisabet fou incapaç de retenir Le Havre (Sena Marítim, Normandia) i, el 1564, signà una pau amb França.
Després de les victòries a Escòcia i la desafortunada intervenció a França, desaparegueren els únics elements comuns de la política exterior d'Elisabet i Felip II, cosa que es traduí en un continu decaïment de les relacions entre ambdós països, alhora que a un apropament d'Anglaterra a França.
Des dels primers anys del seu regnat, Elisabet diposità la seva confiança en Sir William Cecil, Lord Burghley a partir del 1572, i que fou primer secretari reial i després tresorer real. A la seva mort, el 1598, Elisabet posà la seva confiança en el fill d'aquest, Robert Cecil.
La successió: Maria Stuart
La successió: Maria Stuart
Poc després de l'ascens d'Elisabet al tron s'inicià un debat sobre qui havia de ser l'espòs de la reina, incloent la petició del Parlament a la reina perquè contragués matrimoni. Tanmateix, contreure matrimoni hauria significat per a Elisabet compartir el poder amb el rei consort —fet vers el qual sentia un cert rebuig i que en part explicaria la seva constant negativa al matrimoni. Sense fills, Elisabet tenia dues (2) hereves naturals: Maria Stuart, descendent de Margarita Tudor, la germana gran d'Enric VIII, i Catherine Grey, germana de Jane Grey i descendent de Maria Tudor (la germana petita d'Enric VIII). Elisabet sentia animadversió tant vers Maria Stuart —pels seus enfrontaments anteriors i el seu catolicisme— com cap a Catherine Grey, que s'havia casat sense el permís reial (i, per tant, considerava que la seva germana «usurpava» el tron anglès).
El problema de la successió s'agreujà el 1562, any en què la reina patí la varicel·la. Malgrat se'n recuperà, el Parlament insistí en el matrimoni d'Elisabet per a obtenir descendència i al qual ella s'oposà dissolent el Parlament fins al 1566. Precisament l'any en què necessitava obtenir el seu permís per recaptar més fons, permís que li fou atorgat a condició que es casés, al qual Elisabet es tornà a negar. El 1568 Catherine Grey morí i deixà descendents però que, per diferents motius, no foren aptes per al tron; així doncs, Maria Stuart veié encara més reforçada la seva posició d'hereva natural.
Tot i així, Maria tenia els seus problemes a Escòcia, on una revolta provocada pel seu casament amb el presumpte assassí del seu segon marit —amb el que havia concebut el futur Jacob I d'Anglaterra i VI d'Escòcia—, forçà a abdicar a favor del seu fill Jacob i a fugir a Anglaterra. Allà fou molt mal rebuda, i, a causa del perill que representava per a Elisabet com a futura hereva al tron, aprofitant el descobriment d'unes cartes suposadament escrites per ella on instigava els assassins del seu segon marit a actuar, fou reclosa al castell de Sheffield (Anglaterra).
Suport a la causa protestant
Suport a la causa protestant
El 1568 Elisabet se sentí amenaçada, d'una banda, per la duríssima repressió del duc d'Alba en les revoltes protestants als Països Baixos i, per l'altra, per l'atac de l'armada de Felip II contra els vaixells de Francis Drake i John Hawkins. Mentre que els seus consellers, encapçalats per Francis Walsingham, demanaven a la reina que donés suport a la causa protestant com ja havia fet anys abans amb el príncep de Condé, el 1569 Elisabet s'inclinà per ordenar la captura de la flota de les Índies.
Aquell mateix any (1569) es produeixen l'anomenada Rebel·lió del Nord, liderada per nobles catòlics d'aquesta zona del país, que esperaven tenir el suport d'Espanya contra Elisabet, i la primera revolució Desmond contra el govern anglès a Irlanda, liderada per James Fitzmaurice Fitzgerald. Malgrat tot, tant el duc d'Alba com Felip II eren refractaris a intervenir contra Anglaterra, atesa la situació dels Països Baixos. Inactius els enemics exteriors, Elisabet pogué fer front a les revoltes, encara que el 1570 fou excomunicada per una butlla papal, que agreujà els seus problemes amb els catòlics. Un (1) any després, el 1571, el banquer florentí Ridolfi, amb l'objectiu de restaurar el catolicisme, planejà assassinar la reina i col·locar Maria Stuart al tron amb el suport d'Espanya. El pla, però, fou descobert per Cecil, i els conspiradors, entre els quals es trobava el duc de Norfolk (Anglaterra), cosí d'Elisabet, foren executats.
L'enduriment dels seus problemes amb els catòlics no impedí a Elisabet d'inclinar–se per una aliança amb França com a contrapès a la pressió d'Espanya, malgrat els fets de la matança de Sant Bartomeu del 24 d'agost de 1572. Elisabet arribà fins i tot a negociar el seu matrimoni amb el futur Enric III de França, i després de la coronació d'aquest, amb el seu germà Francesc d'Anjou. Però Francesc d'Anjou morí el 1584, abans que el matrimoni pogués dur–se a terme.
La pressió sobre Elisabet perquè donés suport als protestants holandesos s'anà incrementant, fins que el 1577, el consell reial, amb el suport de Cecil, aprovà unànimement l'enviament d'una força expedicionària. Elisabet conferí el comandament d'aquesta força a Robert Dudley, comte de Leicester (Anglaterra), però canvià d'opinió l'any següent (1578) i retirà el seu suport per la seva reticència a entrar en un conflicte obert amb Espanya.
El 1579, basant–se en la butlla d'excomunió contra Elisabet, James Fitzmaurice Fitzgerald llançà la segona revolució Desmond, comptant amb el suport del Papa, que envià tropes i diners, i de Felip II, que també envià un petit cos expedicionari a Irlanda i acceptà ser coronat en lloc d'Elisabet si la revolució triomfava. No obstant això, les tropes de la reina aconseguiren contenir a poc a poc la rebel·lió, que finalitzà el 1583.
Guerra contra Espanya
Guerra contra Espanya
Elisabet I d'Anglaterra, després del suport espanyol als rebels irlandesos i l'ascens de Felip II al tron de Portugal, i sobretot, atesa la desesperada situació protestant als Països Baixos, on Anvers (Flandes, Bèlgica) estava a punt de caure, i a França, on la Lliga Catòlica i la família Guisa havien aconseguit imposar la seva voluntat a Enric III, se sentia seriosament amenaçada per Espanya. Tement la rendició holandesa i la instauració d'un titella espanyol a França, Elisabet es comprometé el 1585 a donar suport als rebels holandesos, i envià el comte de Leicester (Anglaterra) amb cinc mil (5.000) homes i mil (1.000) cavalls. Com a garantia de pagament per les seves despeses, Elisabet desitjava els ports holandesos de Brill i Flessinga. Tanmateix, Elisabet rebutjà ser coronada com a reina dels Països Baixos, ja que això li hauria compromès totalment a la guerra, i la seva situació econòmica no ho permetia. El comte de Leicester (Anglaterra) no fou capaç d'obtenir cap victòria militar significativa i, de fet, totes les seves intervencions acabaren en derrota. Això, unit al fet que acceptà, contra l'expressa voluntat d'Elisabet, el títol de governador general dels Països Baixos, provocà que fos cridat a Anglaterra el 1587.
Així mateix, Elisabet donà suport a la pirateria de Francis Drake contra la marina mercant espanyola, cosa que dugué Felip II a considerar la possibilitat d'una guerra oberta contra Anglaterra, així que li donessin un motiu per a declarar–la.
Una nova conspiració catòlica contra Elisabet atorgà a Felip l'excusa que buscava. En aquesta conspiració, el ric comerciant londinenc Anthony Babington, pretenia assassinar la reina i coronar Maria Stuart. Descoberta la primavera del 1586 la conspiració, en la qual havia participat la mateixa Maria, el Parlament demanà l'execució d'aquesta. Elisabet es resistí tot el que pogué, però al final, incapaç de suportar la pressió, ordenà l'execució de Maria, que, en el seu testament, cedí a Felip els seus drets al tron anglès.
Felip començà, per tant, a preparar el pla d'invasió d'Anglaterra que es basava en els terços dels Països Baixos, mentre que Elisabet reforçava la marina del seu regne. El 1587 Drake atacà amb èxit Cadis (Andalusia); destruí diversos vaixells, i retardà efectivament fins al 1588 la famosa Armada Invencible. Tanmateix, aquesta Armada veié frustrat el seu propòsit per la resistència anglesa, pel bloqueig holandès i pel mal temps.
La victòria sobre l'Armada alleugerí de problemes el regnat d'Elisabet, que ja no havia de témer una invasió dels terços espanyols. Però l'ambient a Anglaterra després de la batalla distà molt de ser una algaravia de fervor patriòtic i festeigs pel fracàs de la invasió espanyola que la mitologia popular pretén. La realitat és que a la batalla seguiren tota mena de disturbis i enfrontaments polítics provocats per les penalitats passades pels combatents anglesos, que trigaren mesos a cobrar els seus sous a causa del fet que la guerra portà a la vora de la fallida tant la corona espanyola com l'anglesa. Tot i així, el 1589, confiada per la victòria, la reina ordenà una expedició contra Lisboa (Portugal), la Contraarmada, amb l'objectiu d'acabar amb les restes de la flota espanyola de l'Atlàntic i incitar Portugal a un aixecament en contra de Felip. Tanmateix, aquesta expedició acabà en un desastre, ja que fou incapaç de capturar aquesta ciutat; perdé gran quantitat de soldats, mariners i vaixells, i desencadenà una gran crisi econòmica.
Més exitoses tingueren les seves intervencions en favor dels protestants holandesos (vuit mil [8.000] soldats) i en la guerra civil francesa, a favor del també protestant Enric IV de França (vint mil [20.000] soldats), ja que en donar suport a Enric, Elisabet distragué l'atenció d'Espanya, i permeté als rebels holandesos recuperar–se quan ja creien en una derrota gairebé segura. Encara que la guerra religiosa es decantà del costat catòlic, en convertir–se Enric al catolicisme el 1593, Elisabet mantingué l'aliança amb França a causa de la necessitat de continuar la lluita contra Espanya. Encara que retirà les seves tropes de França el 1596, Elisabet tornà a enviar de nou dos mil (2.000) soldats després de la captura espanyola de Calais (Pas de Calais, Alts de França).
Elisabet envià encara dues (2) flotes en contra d'Espanya, una (1) el 1596 que fracassà en el seu intent d'atacar les colònies americanes i que causà la mort de Francis Drake i John Hawkins, i una (1) altra el 1597, quan aconseguí saquejar Cadis (Andalusia). Felip, per la seva banda, envià també dues (2) expedicions contra Anglaterra, la primera de les quals aconseguí desembarcar a Cornwall (Anglaterra) i saquejar els territoris circumdants, fet conegut com la batalla de Cornualla (Anglaterra), però la segona flota naufragà a Finisterre (Galícia) a causa d'un temporal.
Mentre guerrejava contra Espanya, Elisabet s'hagué d'enfrontar a una nova rebel·lió a Irlanda, la Guerra dels Nou Anys irlandesa (1594–1603), on Red Hugh O'Donnell i Hugh O'Neill s'aixecaren contra la colonització anglesa. El 1599 la reina es veié forçada a enviar disset mil (17.000) soldats sota el comandament de Robert Devereux, comte d'Essex (Anglaterra), per frenar l'alçament, però aquest fracassà. Charles Blount, baró de Mountjoy (Anglaterra) el succeí amb èxit, cosa que provocà l'any 1601 Espanya, que estava paralitzada des de la mort de Felip II (1598), intervingués desembarcant a Kinsale (Irlanda) amb tres mil cinc-cents (3.500) soldats que donaren suport als rebels. Envoltats pels anglesos, foren derrotats al costat dels seus aliats irlandesos a la batalla de Kinsale (Irlanda) que posà fi a la intervenció espanyola a Irlanda. Cap al 1603 la revolta irlandesa estava controlada.
Mort de la reina
Mort de la reina
Elisabet caigué malalta el 24 de març de 1603, patint debilitat i insomni. Morí el 24 de març al palau de Richmond, als seixanta-nou (69) anys, i fou enterrada a l'abadia de Westminster, al costat de la seva germana Maria I. Sobre les seves tombes es pot llegir la següent inscripció: «Companyes en el tron i la tomba, aquí descansen dues (2) germanes, Elisabet i Maria, en l'esperança d'una resurrecció».
Segons el testament d'Enric VIII, els hereus d'Elisabet havien de ser els descendents de Maria Tudor, duquessa de Suffolk, germana petita d'Enric. Tanmateix, l'únic descendent amb capacitat per reclamar la corona era el fill de la seva cosina Maria I Stuart. A les poques hores de morir Elisabet, Jacob VI d'Escòcia ascendí al tron com a Jacob I.
La conversió d'Anglaterra al protestantisme
La conversió d'Anglaterra al protestantisme
Un dels fets més destacats del regnat d'Elisabet és la transformació d'Anglaterra, un país majoritàriament catòlic, en un país majoritàriament protestant. Maria, mig germana d'Elisabet, havia restaurat el catolicisme durant la seva època de govern, fins al punt que Elisabet no trobà cap bisbe important que oficiés la seva coronació i hagué de recórrer al bisbe de Carlisle.
Ja el 1559, Elisabet, suprema governadora de l'església anglesa, proclamà l'Acta d'Uniformitat, que obligava a fer servir una versió revisada del Devocionari d'Eduard VI, un llibre protestant, en els oficis, i anar a l'església tots els diumenges, i l'Acta de Supremacia que forçava als empleats de la corona a reconèixer mitjançant jurament la subordinació de l'església anglesa a la monarquia. La majoria dels bisbes catòlics instaurats per Maria es negaren a acceptar aquests canvis, i foren deposats i substituïts per persones favorables a les tesis de la reina.
Elisabet intentà durant els seus primers anys una política de tolerància cap als catòlics, però les revoltes dels anys 1569 i 1571 i la butlla papal d'excomunió del 1570 obligaren la reina a endurir les seves mesures contra els catòlics. Entre els anys 1584 i 1585 s'aprovà una llei que condemnava a mort a aquells sacerdots catòlics que s'haguessin ordenat després de l'ascens de la reina el 1559. A causa en part a la persecució, en part a la identificació de protestantisme i patriotisme durant la guerra contra Espanya i en part a la mort per envelliment de la majoria dels sacerdots catòlics que quedaven vius, el país s'havia convertit efectivament en protestant quan la reina morí el 1603.
Filmografia sobre Elisabet I
Filmografia sobre Elisabet I
Referències
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 Starkey, David: «Elizabeth: Woman, Monarch, Mission», Elizabeth: The Exhibition at the National Maritime Museum. Susan Doran (ed.). Chatto and Windus, Londres, 2003, pàg. 5. ISBN 0-7011-7476-5
↑ «I mean to direct all my actions by good advice and conselleu». («Em refereixo a dirigir totes les meves accions per un bon assessorament i consell»). Primer discurs d'Elizabeth com a reina, Hatfield House, 20 de novembre de 1558. Loades, David. Elizabeth I: The Golden Reign of Gloriana. The National Archives, Londres, 2003, pàg. 35. ISBN 1-903365-43-0
↑ Neale, J.E.: Queen Elizabeth I: A Biography. Jonathan Cape, Londres, 1934; reimpressió el 1954), pàg. 386. OCLC 220518.
↑ El 1593, l'ambaixador francès comentà: «When I see her enraged against any person whatever, I wish myself in Calcutta, fearing her anger like death itself»(«Quan veig la seva fúria contra qualsevol persona, jo desitjo ser a Calcuta; tinc tanta por de la seva ira com de la mateixa mort»). Somerset, Anne. Elizabeth I. Londres: Phoenix (1991, edició del 1997), pàg. 731–732. ISBN 0-385-72157-9
↑ Brotons, Ròmul: El triomf de la imaginació, 60 invents que han canviat el món (o gairebé). Barcelona: Albertí Editor, 2010, pàg. 120. ISBN 978-84-7246088-1. Arxivat el 2014.10.06 a Wayback Machine.
↑ Marie Louise Bruce: Anne Boleyn, pàg. 234
↑ Somerset, pàg. 4.
↑ Loades, pàg. 6–7.
↑ Haigh, pàg. 1–3.
↑ Somerset, pàg. 10.
↑ Retrat d'autor desconegut
↑ Loades, pàg. 21.
↑ Loades, pàg. 24–25.
↑ «Lady Jane Grey». The British Monarchy – Official Website.
↑ Loades, pàg. 25.
↑ Loades, pàg. 27.
↑ Neale, pàg. 45.
↑ Loades, pàg. 28.
↑ Loades, pàg. 29.
↑ Somerset, pàg. 66.
↑ És una còpia d'un original també d'autor desconegut, i que es perdé. Vegeu David Williamson. The National Portrait Gallery History of the Kings and Queens of England. ISBN 1-85514-228-7
↑ Tranya Cooper: A Guide to Tudor & Jacobean Portraits. National Portrait Gallery, London, 2008. ISBN 978-1-85514-393-7
↑ Instruccions de Felip II de Castella al seu ambaixador a Londres, sobre la seva possible boda amb Elisabet I.
Painting of Elizabeth I of England, also known as the Ermine Portrait. Elizabeth is wearing a richly decorated black dress and The Three Brothers jewel.
Els pares d'Elisabet, Enric VIII i Anna Bolena.
Elisabet Tudor cap al 1546[11]
Elisabet I amb els vestits de la coronació. Els motius amb serrells roses i ermini característics dels Tudor. El seu pèl, lliure sobre les seves espatlles, és una tradició per a la coronació de les reines, i potser també com un símbol de virginitat. La pintura, és d'un autor desconegut, i la data és de la primera dècada del segle XVII.[22]
Retrat de Darnley d'Elisabet I, d'autor desconegut (cap al 1575). A la National Portrait Gallery de Londres.[23]
La reina Maria I d'Escòcia
Monedes amb l'efígie de la reina Elisabet I (1585)
Retrat d'Elisabet I, d'autor anònim (cap a 1589). Commemora la derrota de l'armada espanyola (representada al fons); es pot observar el globus terraqüi a la mà dreta de la reina, símbol del seu poder mundial.
Derrota de l'Armada Invencible, pintura de Philippe–Jacques de Loutherbourg (1796).
Seguici funeral d'Elisabet I, atribuït a William Camden (1603).
Elisabet I
El passat dilluns 6 de setembre de 2021 es commemorà el dos-cents quinzè aniversari del naixement de Juan Eugenio Hartzenbusch (Madrid, Espanya, 6 de setembre de 1806 — Madrid, Espanya, 2 d'agost de 1880), qui fou escriptor, dramaturg, poeta, filòleg i crític espanyol, i un dels més destacats representants del drama romàntic a Espanya. És conegut principalment per la seva obra Los amantes de Teruel (1837).
Biografia
Biografia
Fill d'una espanyola i un ebenista alemany arruïnat per la Guerra de la Independència, quedà orfe de mare quan només tenia dos (2) anys i visqué amb son pare i germà durant uns anys a Valparaíso de Abajo, poble de Conca (Castella–la Manxa). L'any 1815 la família tornà a Madrid; ací el pare creà un nou taller d'ebenisteria. Juan Eugenio es preparà per a prendre els hàbits estudiant amb els jesuïtes en el Col·legi de Sant Isidre (1818–1822), aprenent llatí, francès i humanitats, però, en no demostrar vocació religiosa, preferí continuar amb l'activitat del pare. Es conta que usava els seus minsos estalvis per a comprar llibres i assistir al teatre. Per malaltia del pare i confiscació dels seus béns arran de la seva participació en els successos del Trienni Liberal (1820–1823), el xicot hagué de treballar en tallers aliens, i aconseguí per un esforç admirable de la seva voluntat obrir-se pas a una educació superior i triomfar en una societat tancada a tals miracles. Es casà molt jove (1820) amb María Morgue, que morí molt prompte, i tornà a contraure matrimoni amb Salvadora Hiriart. Traduí obres franceses de Molière, Voltaire i Alexandre Dumas i des de l'any 1827 refongué comèdies del Segle d'Or, com per exemple El amo criado, original de Francisco de Rojas Zorrilla estrenada l'any 1829, o Las hijas de Gracián Ramírez (1831), a partir de La restauración de Madrid de Manuel Fermín de Laviano i que, sota comanda d'un empresari, fou un rotund fracàs.
L'any 1830 aprengué estenografia, i el 1834 se sumà a la plantilla del periòdic Gaceta de Madrid; el 1837 esdevingué en taquígraf del Diari de Sessions del Congrés i el 19 de gener d'aquest mateix any estrenà amb enorme èxit en el Teatro del Príncipe el seu drama Los amantes de Teruel, amb el qual es donà a conèixer. Revisà el text d'aquesta obra en diverses ocasions; l'edició definitiva pot considerar–se la publicada el 1849, reduïda de cinc (5) actes a quatre (4) i amb un romanticisme menys exaltat. Des d'aquesta estrena fou reconegut com un dels millors autors romàntics. Fou president del Consell de Teatres (1852). Fou nomenat director de l'Escola Normal (1854) i treballà com a oficial primer a partir del 1844 a la Biblioteca Nacional de Madrid, on ascendí fins a ser-ne nomenat director (1862–1876).
L'any 1847 ingressà en la Reial Acadèmia Espanyola amb el número d'ordre 179 i ocupà la butaca «ela minúscula», sent el primer que ocupà aquesta lletra i butaca, perquè aquest mateix any s'ampliaren les places a trenta-sis (36) i s'optà per adjudicar butaques a les dotze (12) primeres lletres minúscules. El seu discurs d'ingrés versà sobre el dramaturg Juan Ruiz de Alarcón. Col·laborà també en l'edició de la Biblioteca d'Autors Espanyols de Manuel Rivadeneyra encarregant-se de prologar i corregir el text de les obres de Lope de Vega i Calderón de la Barca, i dirigint l'edició del Teatro escogido de Tirso de Molina. També realitzà una edició del Don Quixot i deixà preparades les notes per a una segona. Morí gaudint de la general estima dels seus conciutadans a Madrid el 1880.
Els seus contemporanis destacaren en ell el seu caràcter metòdic i disciplinat, i els seus costums senzills; no assistia a les seves estrenes i, tot i ser formal, mai no fou adust ni sever. Algunes vegades es mostrà vehement en defensar els seus principis en disputes i controvèrsies. Posseïa una memòria portentosa, poblada de clàssics del Segle d'Or, i era d'ideologia liberal, per la qual cosa fins i tot fou milicià nacional malgrat la seva dèbil constitució.
Obra
Obra
El coneixement de la poesia germànica l'impulsà a buscar la concisió i el sentit moral i filosòfic més que la brillantor i l'harmonia. Fou un excel·lent traductor de poemes italians i alemanys: dominava aquests idiomes a més l'anglès i el francès.
Los amantes de Teruel (1837) és un drama romàntic en prosa i vers i s'inspira en una falsa llegenda de Terol (Aragó), que prové en realitat del Decameró de Giovanni Boccaccio. El tema aparegué per primera vegada en El peregrino curioso, de Bartolomé de Villalba y Estaña (1577) i figura en el poema Florando de Castilla del llicenciat Jerónimo de Huerta; s'amplificà en Los amantes de Teruel de Juan Yagüe de Salas i després fou portada a l'escena per Andrés Rey de Artieda, Tirso de Molina i Juan Pérez de Montalbán. Hartzenbusch revisà la seva peça tres (3) vegades desitjant arribar a la possible perfecció.
Narra com el cavaller pobre Diego Marsilla, enamorat d'Isabel de Segura, obté dels pares d'ella el termini de sis (6) anys per a aconseguir fortuna i poder–se casar amb la seva filla. Part a lluitar a Síria contra els infidels i torna ric, però a la seva tornada és fet presoner pels moros de València; enamorada d'ell la sultana Zulima i veient–se menyspreada, marxa a Terol (Aragó) per a venjar–se. Mentrestant El senyor Rogrigo d'Azagra, poderós pretendent d'Isabel, tracta de casar–se aviat amb ella utilitzant com a xantatge unes cartes comprometedores per a la mare d'Isabel; s'acorda al fi el matrimoni entre Isabel i Azagra, però Diego aconsegueix al fi la llibertat i corre a Terol (Aragó). En les proximitats de la vila, uns bandolers convinguts amb Zulima el detenen mentre se celebra la cerimònia religiosa del casament entre Isabel i Azagra. Finalment aconsegueix arribar a Terol (Aragó) i es presenta davant de la seva promesa, la qual, per tal d'allunyar–lo, li diu que ja no l'estima; Marsilla mor a efectes de tan rude colp i Isabel, desplomant–se sobre el seu cadàver, expira també.
Hartzenbusch escrigué a més els drames Doña Mencía (1839), un drama molt original sobre la Inquisició; Alfonso el Casto (1841); La jura de Santa Gadea (1845), on el personatge del Cid apareix tendre i sensible sense perdre per això la seva part d'heroi; La madre de Pelayo (1846) i La luz de la raza (1852).
També conreà la comèdia de màgia, amb obres com La redoma encantada (1839) o la famosíssima en la seva època Los polvos de la madre Celestina (1840). Escrigué també Faules (1843), algunes d'elles versions de faulistes alemanys com T. Conrad Pfeffel, Christian Gellert, Fiedrich Von Hagedorn, Gotthold Ephraim Lessing i altres anglesos desconeguts a Espanya, altres extretes de la col·lecció francesa Fablier de la jeunesse (1801), altres inspirades en escriptors clàssics del Segle d'Or, com Mateo Alemán, Lope de Vega i Calderón, i altres completament originals (per exemple, Las indirectas del padre Cobos), així com articles de costums. En les faules no escasseja la crítica social.
Entre els seus sainets en prosa destaquen La visionaria (1840), La coja y el encogido ( 1842) i Juan de Viñas (1844). Edità clàssics espanyols: Miguel de Cervantes, (Tirso de Molina, Lope de Vega, Juan Ruiz de Alarcón i Calderón), amb pròlegs i notes i, generalment, molt encertades correccions textuals. Les seves idees sobre ecdòtica i crítica textual estigueren molt per damunt de les dels seus contemporanis i les exercí en les seves edicions i en particular en una (1) de Don Quixot de la Manxa i en un gran nombre de correccions textuals a aquesta obra que deixà inèdites i foren publicades pòstumament. Col·laborà en els trenta-quatre (34) volums de l'Enciclopèdia moderna. Diccionari universal de literatura, Ciències, arts, agricultura, indústria i comerç publicada a Madrid (1851–1855) per Francisco de Paula Mellado supervisant–ne la traducció i corregint, ampliant i adaptant els autors dramàtics.
Bibliografia
Bibliografia
Ricardo Navas Ruiz, El romanticismo español. Cátedra, Madrid, 1982 (tercera edició).
Enllaços externs
Enllaços externs
Juan Eugenio de Hartzenbusch. Litografia del 1866 de Santiago Llanta y Guerin.
Juan Eugenio de Hartzenbusch
Juan Eugenio de Hartzenbusch
Avui dilluns 6 de setembre de 2021 es commemora el centenari del naixement de Carmen Laforet Díaz (Barcelona, Catalunya, 6 de setembre de 1921 — Majadahonda, Madrid, 28 de febrer de 2004)[1], qui fou una escriptora catalana en castellà.
Biografia
Biografia
Nascuda a Barcelona, fou filla de l'arquitecte Eduardo Laforet i de la mestra Teodora Díaz. Quan tenia dos (2) anys la família es traslladà a Las Palmas de Gran Canària, on nasqueren els seus germans. Pel seu ambient familiar, tingué accés a la lectura i s'inicià ben aviat en el món de la literatura. Acabada la Guerra Civil, amb divuit (18) anys, tornà a Barcelona; s'instal·là a casa de la seva àvia i es matriculà a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona.[1]
El 1940 publicà els seus primers contes al setmanari Mujer de Santander (Cantàbria), i el 1942 s'instal·là a Madrid, on començà la carrera de Dret,[1] tot i que el canvi de direcció en la carrera acabà portant–la, al capdavall, a la literatura.[2] El 1944, quan encara era una escriptora desconeguda,[3] guanyà el primer premi Nadal amb Nada, una novel·la realista, on descriu un ambient de postguerra on no passava res,[4] un retrat d'una Barcelona devastada, que deixà la població en la misèria i amb les ferides encara obertes de la guerra.[5] El llibre rebé elogis dels principals literats del moment com Juan Ramón Jiménez, Azorín, Francisco Ayala i Miguel Delibes,[3] i Laforet es convertí en un model pels escriptors de novel·la social.[5] A més, rebé el premi Fastenrath, que li donà encara més ressò i feu que les edicions del llibre s'esgotessin ràpidament.[2]
Entre els anys 1952 i 1970 publicà diversos llibres de novel·la, on destaquen La isla y los demonios (1952) i La mujer nueva (1955),[5] amb la qual rebé el Premi Nacional de Literatura,[2] relats i contes, així com llibres de viatges. Tanmateix, aquests llibres no tingueren tanta repercussió com la seva primera novel·la, raó per la qual a partir del darrer any no publicà res.[3] No fou fins 2003 quan publicà Puedo contar contigo, un epistolari amb Ramón J. Sender i el 2004, la novel·la Al volver de la esquina, que havia escrit originalment als anys setanta (70) i que ambientava als anys cinquanta (50).[4]
Es casà amb el periodista i crític literari Manuel Cerezales, amb qui tingué cinc (5) fills.[3]
Obres
Obres
Nada (1944), novel·la.
La isla y los demonios (1952), novel·la.
El piano. Rollan, Madrid, 1952.
La llamada (1954), relats.
La mujer nueva (1955), novel·la.
Un matrimonio. (1956). novel·la.
Gran Canaria (1961), assaig.
La insolación (1963), novel·la.
Paralelo 35. Planeta, Barcelona, 1967, llibre de viatges.
La niña y otros relatos (1970), relats.
Artículos literarios. Eastbourne: Stuttgart–Spencer Publications, 1977, articles.
Mi primer viaje a USA (1981), assaig.
Rosamunda. Cuento. A Cuentos de este siglo. Encinar, Ángeles (ed.). Lumen S.A., Barcelona, 1995, pàg. 73–78.
Al colegio. Cuento. A Madres e hijas. Freixas, Laura (ed.). Anagrama, Barcelona, 1996. Cuentos.
Al volver la esquina (2004), novel·la pòstuma. Continua la historia de La insolación.
Carta a don Juan (2007), recopilació de tots els seus relats curts.
Romeo y Julieta II (2008), recopilació dels seus relats amorosos.
Premis
Premis
Premi Nadal (1944, per la novel·la Nada).
Premi Fastenrath (1948, Nada).
Referències
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 Rosenvinge Hepworth, Teresa: «Carmen Laforet Díaz» (en castellà). Diccionario biográfico electrónico. Reial Acadèmia de la Història.
↑ 2,0 2,1 2,2 Urrero Peña, Guzmán. «El mundo novelesco de Carmen Laforet» (en castellà). Instituto Cervantes - Centro Virtual Cervantes, 12.07.2002.
↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Valls, Fernando: «Carmen Laforet, con y sin misterio». El País, 23.03.2004.
↑ 4,0 4,1 «Carmen Laforet Díaz». L'Enciclopèdia.cat. Grup Enciclopèdia Catalana, Barcelona.
↑ 5,0 5,1 5,2 Bedmar, Anaïs: «Veus de dones centenàries». Núvol, 15.04.2021.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Carmen Laforet» (en castellà). escritoras.com.
Carmen Laforet war eine spanische Schriftstellerin.
Placa commemorativa en la casa natal al carrer Aribau, 36.
Carmen Laforet i Díaz
Carmen Laforet i Díaz
El passat divendres 3 de setembre de 2021 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Laura Allende Gossens (Valparaíso, Xile, 3 de setembre de 1911 — l'Havana, Cuba, 23 de maig de 1981), qui fou una política xilena.[1]
Família
Família
Laura Allende fou la sisena i darrera filla del matrimoni conformat per l'advocat i periodista xilè Salvador Allende Castro, i Laura Gossens Uribe. Era, per tant, germana del president de Xile, Salvador Allende.
Allende cursà estudis en el Col·legi dels Sagrats Cors de Monges Franceses, de Valparaíso, i en el Liceu de Viña del Mar.
Es casà amb Gastón Pascal, amb qui tingué quatre (4) fills: Pedro, Denise, Mariana i Andrés. D'ells, tant Denise com Andrés han tingut destacades carreres polítiques, la primera com a diputada pel Partit Socialista des del 2006, i el segon com a membre fundador del Moviment d'Esquerra Revolucionària (MIR).
Carrera política
Carrera política
Ingressà a la joventut del Partit Socialista de Xile (PS). Més tard arribà a formar part del Comitè central del PS. Treballà en el Departament del Cobre (futura Corporació del Cobre) entre els anys 1955 i 1965.
Dins el muralisme polític xilè es formà el 1988 com a part de la Brigada Elmo Català (BEC) del PS, la Brigada Laura Allende (BLA), la qual estava composta només per dones i amb una temàtica femenina (la dona i el treball i la política) i usava colors com el lila i el verd poma.
Fou escollida diputada per la 7a agrupació departamental de Santiago per al període 1964–1969 i reelegida en els períodes 1969–1973 i 1973–1977.[1]
Durant la dictadura militar
Durant la dictadura militar
Després del Cop d'Estat d'Augusto Pinochet, en què morí el seu germà Salvador, i després de l'inici de la dictadura militar, fou detinguda el novembre del 1974 al costat de la seva filla Marianne.[1] Estigué dos (2) anys empresonada.[2] Posteriorment fou expulsada del país; es radicà primer a Mèxic i des del 1976 i fins a la seva mort a Cuba.
Últims anys
Últims anys
Laura Allende emmalaltí de càncer i, enmig de la clandestinitat, oculta a l'Hotel Rivera de l'Havana, Cuba, sense possibilitats de traslladar–se a un altre lloc per rebre un millor tractament, decidí llevar–se la vida el 23 de maig de 1981. Abans de morir deixà una carta de comiat a Fidel Castro.[2]
Historial electoral
Historial electoral
Eleccions parlamentàries del 1969
Eleccions parlamentàries del 1969
Referències
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 «Reseñas biográficas parlamentarias. Laura Allende Gossens» (en castellà). Biblioteca del Congreso Nacional de Chile.
↑ 2,0 2,1 «Laura Allende dejó una carta a Fidel Castro explicando su suicidio». El País, 25.05.1981.
↑ El Mercurio (Santiago), 4 de març de 1969.
↑ El Mercurio (Santiago), 6 de març de 1973.
Bibliografia
Bibliografia
«Un dia d'octubre a Santiago», Carmen Castillo, LOM.
«Santiago–París. EL vol de la memòria», C. Castillo i M. Echeverría, LOM.
Bàndol núm. 10 de la Junta de Govern, «Ordre a Llista de dirigents polítics a presentar–se davant les autoritats militars per ser detinguts», 11 de setembre de 1973.
Laura Allende (Valparaíso, Xile, 3 de setembre de 1911 — l'Havana, Cuba, 23 de maig de 1981). Política del Partit Socialista de Xile. Diputada per tres (3) períodes consecutius per la VII Agrupació Departamental «Santiago» II Districte, Regió Metropolitana, entre els anys 1965 i 1973.
Fotografia de Laura Allende amb el seu germà Salvador.
Laura Allende Gossens
Laura Allende Gossens
Avui divendres 3 de setembre de 2021 es commemora el cent quaranta-sisè aniversari del naixement de Ferdinand Porsche (Maffersdorf, Bohèmia, aleshores part de l'Imperi austrohongarès i actualment Vraislavice nad Nisou, República Txeca, 3 de setembre de 1875 — Stuttgart, Baden–Württemberg, República Federal Alemanya, 30 de gener de 1951), qui fou un enginyer austríac fundador i creador de l'oficina de projectes automobilística alemanya Porsche. Tingué força influència sobre pràcticament tota la indústria automobilística d'Alemanya.[1]
Ferdinand Porsche també és conegut pels cotxes que duen el seu nom, com per exemple el mític Porsche 911, però també cal recordar que és el pare del Volkswagen Escarabat i que participà notòriament a Mercedes i a Auto–Union. La seva participació en l'esforç de la guerra alemanya entre els anys 1939 i 1945 es degué sobretot a la concepció del Panzer VI Tiger i de l'Elefant. Fins i tot el 1937 fou honorat per Adolf Hitler amb una de les més altes distincions del III Reich.[1]
Biografia
Biografia
Infància
Infància
Porsche fou un nen precoç; s'interessà profundament molt aviat per la tècnica i pels treballs d'electricitat (que encara eren esbossos) que havia fet Thomas Edison. El seu pare, Anton, un llauner, no veia gaire bé els gustos del seu fill i desitjava que seguís el negoci familiar. Això no obstant, com que havia construït un generador elèctric al soterrani de casa, son pare quedà fascinat pel talent del seu fill i decidí que marxés a Viena (Àustria) a trobar-hi sort.
Primers anys
Primers anys
Havent acabat els estudis a l'escola professional de Liberec (Txèquia), l'Escola Tècnica Imperial, Ferdinand Porsche s'instal·là a Viena (Àustria) i desitjà matricular-se a la universitat. Tanmateix, no pogué pagar la matrícula i seguí clandestinament classes a l'escola d'ensenyament tècnic superior de Viena (Àustria). Finalment Ferdinand aprengué autodidàcticament la majoria dels seus coneixements sobre mecànica. Mai no tingué cap altra formació d'enginyeria més enllà d'aquesta activitat d'auditor lliure.[1]
Li interessava força l'automòbil, i el contractà la manufactura imperial de carrosses Jakob Lohner & Co (Hofwagenfabrik), de Jacob Lohner, un fabricant de cotxes per a l'emperador d'Àustria i els reis de Noruega, Suècia i Romania, que obrí el 1898 una secció de producció de motors elèctrics. Representà aquesta empresa a l'Exposició Universal de París (Illa de França) del 1900, i hi guanyà un premi gràcies a un cotxe de tracció elèctrica que arribava als quaranta quilòmetres per hora (40 km/h). Aquestes primeres realitzacions duien a terme un sistema Lohner–Porsche. Era un cotxe de tipus hipomòbil equipat amb dos (2) motors elèctrics instal·lats sobre l'eix al davant i alimentats per bateries. La bugia d'eixos s'havia estès a una (1) transmissió integral tot instal·lant dos (2) motors elèctrics suplementaris sobre les rodes del darrere. E.W. Hart, el 1900, fou el primer comprador d'aquest cotxe presentat al saló de París (Illa de França) el desembre amb el nom de Sempre content.[1][2]
Finalment fabricat per concórrer[3] i establir nous rècords, els mil vuit-cents quilograms (1.800 kg) de bateries de plom necessàries per a la propulsió il·lustraven els límits d'aquesta concepció. Tot i que aquest cotxe havia establert un rècord de velocitat, el pes del material de les bateries impedien de tirar endavant la idea.[1]
Austro–Daimler i Porsche
Austro–Daimler i Porsche
La seva reputació no deixava de créixer; Ferdinand Porsche fou reclutat el 1906 per Austro-Daimler com a dissenyador gràfic cap. La creació més coneguda de Porsche a Austro–Daimler fou el «Prince Henry».[4] Fou nomenat director general de l'empresa durant la Primera Guerra Mundial i desenvolupa tractors destinats a treure els canons al terreny de trinxeres. El 1923 treballa a Daimler Motoren Gesellschaft. A totes dues (2) societats continuà dissenyant cotxes de curses que guanyaren cada cop més victòries.
El 1926 Daimler Motoren Gesellschaft i Benz & Cie es fusionaren en Daimler–Benz, i produïren els primers models amb el nom de Mercedes–Benz. El concepte de Porsche d'un cotxe petit, un Mercedes–Benz lleuger, no agradà gaire al consell d'administració de Daimler–Benz. Se n'anà el 1929 per anar a Steyr, però durant la Gran depressió Steyr quedà en la ruïna i Porsche a l'atur.
El 1931 fundà la seva pròpia empresa, ja instal·lat a Stuttgart (Baden–Württemberg): Dr. Ing. h.c.[5] F. Porsche GmbH, Konstruktionen und Beratungen für Motoren und Fahrzeugbau; de construcció de motors i de cotxes. Reclutà alguns dels seus vells coneguts (Karl Rabe, Erwin Komenda, Franz Xaver Reimspiess) i hi incorporà també el seu fill, Ferry Porsche. Els afers anaven força bé i Porsche començà a pensar a construir el seu propi cotxe, el concepte de cotxe petit que sempre havia imaginat.[1] Uns anys després, Zündapp decidí apadrinar el projecte, però perdé tot l'interès després de l'èxit en les motos. NSU Motorenwerke AG reprengué de seguida l'apadrinament, però també perdé l'interès a causa de l'alt cost en eines. Després d'aquests dos (2) contratemps, ningú no semblava disposat a interessar–se pel projecte fins que Adolf Hitler decidí motoritzar la nació i que cada alemany havia de tenir el seu propi cotxe o tractor per al futur.
Segona Guerra Mundial
Segona Guerra Mundial
Després dels èxits en la competició automobilística, Porsche fascinà Hitler, que desitjà aleshores democratitzar el cotxe i fer–lo objecte de propaganda. La tardor del 1933 Ferdinand Porsche respongué a la trucada de l'oferta del Führer que exigí del futur Volkswagen (el cotxe del poble) els criteris tècnics precisos: el cotxe havia de transportar quatre (4) persones a cent quilòmetres per hora (100 km/h) i consumir menys de vuit litres (<8 l) als cent quilòmetres (100 km). Quant al preu, Hitler digué a Porsche: «No importa el preu, doctor Porsche. No importa el preu mentre sigui menys de mil (<1.000) marcs!». Porsche començà a treballar–hi a partir del 1934.
Fou enviat als Estats Units per estudiar els mètodes de treball de Ford i de General Motors. Reclutà enginyers germanoamericans i quedà fascinat pels nous mètodes de producció que permetien augmentar la productivitat. Després de la presentació de tres (3) prototips el 12 d'octubre de 1936, l'enginyer proposà el 1938 la versió definitiva del seu vehicle al Führer, que l'anomenà KdF–Wagen. Aquest primer KdF–Wagen fou batejat Volkswagen, el cotxe (Wagen), del poble (Volk) després de la guerra. Quan començà a importar–se a França rebé el nom d'Escarabat. Per produir el vehicle, Porsche obtingué la construcció d'una fàbrica a Wolfsburg (Baixa Saxònia). No obstant això, durant la guerra només mil cent (1.100) KdF–Wagen foren produïts comparat amb els seixanta-cinc mil (65.000) exemplars d'una versió militar, el Kübelwagen.
Paral·lelament els cotxes de curses que desenvolupà per a Auto–Union encara seguien guanyant un gran nombre de victòries. El Silberpfeil (la fletxa de plata) pilotat per Bernd Rosemeyer s'il·lustrava a totes les curses, com per exemple la Vanderbilt Cup als Estats Units el 1937.
Referències
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 (francès) Ferdinand Porsche – Biografia, Classic and Sport car.
↑ Una versió Mai content dissenyada per Camille Jenatzy, també elèctrica, establí el primer rècord de velocitat per damunt dels cent quilòmetres per hora (>100 km/h) el 1899.
↑ Guanyà el ral·li Exelberg conduït per Ferdinand Porsche.
↑ Nom resultant de Prinz Heinrich, del germà de Guillem II.
↑ El 1916 Ferdinand Porsche rebé un Doctorat Honoris Causa de la Universitat de Viena, per això el Dr. Ing. h.c.
Portrait Ferdinand porsche
Ferdinand Porsche el 1942.
Avui 2 de setembre de 2021 es commemora el cent quaranta-quatrè aniversari del naixement de Frederick Soddy (Eastbourne, Anglaterra, Regne Unit, 2 de setembre de 1877 — Brighton, Anglaterra, Regne Unit, 22 de setembre de 1956[1]), qui fou un radioquímic anglès que explicà, amb Ernest Rutherford, que la radioactivitat es deu a la transmutació d'elements, que ara se sap que implica reaccions nuclears. També demostrà l'existència d'isòtops de certs elements radioactius.[2][3][4][5][6][7][8][9] Era un polímata que dominava la química, la mecànica estadística, les finances i l'economia.[10][11]
Fou guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1921.
Biografia
Biografia
Nasqué el 2 de setembre de 1877 a la ciutat d'Eastbourne, situada al comtat anglès d'East Sussex. Estudià química al Col·legi Universitari de Gal·les (Regne Unit) i posteriorment al Merton College de la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), d'on fou investigador entre els anys 1898 i 1900.
Entre els anys 1900 i 1902 fou professor de química a la Universitat McGill de Mont–real (Canadà). Entre els anys 1904 i 1914 fou professor a la Universitat de Glasgow (Escòcia, Regne Unit), i entre aquell i el 1919 a la Universitat d'Aberdeen (Escòcia, Regne Unit). L'any 1919 es traslladà a la Universitat d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), on romangué fins al 1936, i ocupà la càtedra Lee de química.
Morí el 22 de setembre de 1956 a la ciutat de Brighton (Anglaterra, Regne Unit).
Recerca científica
Recerca científica
L'any 1902 durant la seva estada a la Universitat McGill de Mont–real (Quebec, Canadà) treballà al costat d'Ernest Rutherford al voltant de la radioactivitat,[12][13] i arribà a la conclusió que les emanacions de tori són àtoms radioactius i que la radioactivitat ve acompanyada d'una desintegració dels elements. El comportament anòmal d'elements radioactius era a causa de la seva transformació en altres elements, els quals produïen radiacions alfa, beta i gamma. L'any 1903, al costat de William Ramsay, verificà que la desintegració del radi produïa heli.[13]
Durant la seva estada a la Universitat de Glasgow (Escòcia, Regne Unit) demostrà que l'urani es transformava en radi, i demostrà així mateix que els elements radioactius poden tenir més d'un pes atòmic encara que les seves propietats químiques siguin idèntiques, anomenat aquest concepte amb el nom d'isòtop. Posteriorment demostrà que també els elements químics no radioactius poden tenir múltiples isòtops, i que un àtom pot moure's cap avall dos (2) llocs en el seu pes atòmic emetent radiació alfa i un cap amunt emetent radiació beta. Això suposà un pas fonamental en el coneixement de la relació entre les famílies d'elements radioactius. Aquestes investigacions permeteren el descobriment de l'element radioactiu anomenat protoactini, que realitzaren independentment Soddy a Anglaterra (Regne Unit), i Otto Hahn i Lise Meitner a Alemanya.
A la Universitat d'Aberdeen (Escòcia, Regne Unit) realitzà investigacions relacionades amb la Primera Guerra Mundial. El 1921 fou guardonat amb el Premi Nobel de Química per la seva contribució al coneixement de la química radioactiva i les investigacions sobre l'existència i naturalesa dels isòtops.
Escrigué també The Interpretation of Radium (1922), The Story of Atomic Energy (1949) i Atomic Transmutation (1953).
Economia
Economia
S'interessà també per la tecnocràcia i els moviments socials, que reflectí en el seu llibre Money versus Man (1933).
En quatre (4) llibres escrits des del 1921 fins al 1934, Soddy dugué a terme una «campanya per a una reestructuració radical de les relacions monetàries globals»,[14] i oferí una perspectiva sobre l'economia arrelada a la física (les lleis de la termodinàmica, en particular) i fou «rebutjat rotundament com un sonat».[14] Tot i que la majoria de les seves propostes: «abandonar el patró or, deixar flotar els tipus de canvi internacionals, utilitzar els excedents i dèficits federals com a eines de política macroeconòmica que puguin contrarestar les tendències cícliques i establir oficines d'estadístiques econòmiques (inclòs un índex de preus al consum) per tal de facilitar aquest esforç» ara són pràctiques convencionals, la seva crítica al sistema de reserva fraccional «encara queda fora dels límits de la saviesa convencional», tot i que un article recent del FMI revitalitzà les seves propostes.[14][15] Soddy escrigué que els deutes financers cresqueren exponencialment a interès compost, però l'economia real es basava en existències esgotables de combustibles fòssils. L'energia obtinguda dels combustibles fòssils no es pot tornar a utilitzar. Aquesta crítica al creixement econòmic ha estat adoptada pels seus hereus intel·lectuals en l'actual camp emergent de l'economia ecològica.[14]
Referències
Referències
↑ Davies, M.: «Frederick Soddy: The scientist as prophet». Annals of Science, vol. 49, 4, 1992, pàg. 351–367. DOI: 10.1080/00033799200200301.
↑ Kauffman, G. B.: «Book Review: The World Made New: Frederick Soddy, Science, Politics, and Environment Linda Merricks». Isis, vol. 88, 3, 1997, pàg. 564–565. DOI: 10.1086/383825.
↑ Daly, H. E.: «The Economic Thought of Frederick Soddy». History of Political Economy, vol. 12, 4, 1980, pàg. 469–488. DOI: 10.1215/00182702-12-4-469.
↑ Freedman, M. I.: «Frederick Soddy and the Practical Significance of Radioactive Matter». The British Journal for the History of Science, vol. 12, 3, 2009, pàg. 257–260. DOI: 10.1017/S0007087400017313.
↑ Sclove, R. E.: «From Alchemy to Atomic War: Frederick Soddy's "Technology Assessment" of Atomic Energy, 1900–1915». Science, Technology, & Human Values, vol. 14, 2, 1989, pàg. 163–194. DOI: 10.1177/016224398901400203., pàg. 163–194
↑ Linda Merricks: The World Made New: Frederick Soddy, Science, Politics, and Environment. Oxford University Press, Oxford New York, 1996, pàg. 223. ISBN 0-19-855934-8.
↑ A. N. Krivomazov: Frederick Soddy: 1877–1956. Nauka, Moscow, 1978, pàg. 208.
↑ George B. Kauffman: Frederick Soddy (1877–1956): Early Pioneer in Radiochemistry (Chemists and Chemistry). Dordrecht; Hingham: D. Reidel Pub. Co. Boston, 1986, pàg. 272. ISBN 978-90-277-1926-3.
↑ Van Nostrand's Scientific Encyclopedia (en anglès). Hoboken, NJ, USA: John Wiley & Sons, Inc. 2005.10.14. DOI 10.1002/9780471743989. ISBN 978-0-471-74398-9.
↑ Davies, Mansel: «Frederick Soddy: The scientist as prophet» (en anglès). Annals of Science, vol. 49, 4, 1992, pàg. 351–367. DOI: 10.1080/00033799200200301. ISSN: 0003-3790.
↑ John Gribbin: 13.8: The Quest to Find the True Age of the Universe and the Theory of Everything. Icon Books, London, 2014. ISBN 978-1-84831-918-9.
– Frederick Soddy Biographical». Nobelprize.org.
↑ 14,0 14,1 14,2 14,3 «Mr. Soddy's Ecological Economy» (Opinion). The New York Times, 12.04.2009.
↑ Beneš, Jaromír; Kumhof, Michael: «The Chicago Plan Revisited», August 2012.
Enllaços externs
Enllaços externs
«Frederick Soddy» (en anglès). NobelPrize.org. Nobel Media AB.
Frederick Soddy, Nobel Prize in Chemistry (1921).
Frederick Soddy
Frederick Soddy
Avui dijous 2 de setembre de 2021 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement de Friedrich Wilhelm Ostwald —Vilhelms Ostvalds— (Riga, Letònia, Imperi rus, 2 de setembre de 1853 — Grossbothen, Saxònia, Alemanya, 3 d'abril de 1932), qui fou un químic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1909. Fou un ferm defensor de la llengua auxiliar internacional esperanto, i posteriorment de l'ido.
Biografia
Biografia
Nasqué el 1853 a la ciutat de Riga, en aquells moments part de l'Imperi rus i avui dia capital de Letònia, en una família d'ètnia balticogermana. Estudià química a la Universitat Estatal de Tartu (Estònia), on es graduà el 1875 i hi treballà com a professor fins al 1881. Entre els anys 1881 i el 1887 fou professor de l'Institut Politècnic de Riga (Letònia), i el 1887 es traslladà a la Universitat de Leipzig (Saxònia) com a professor de Química Física.
A la ciutat de Leipzig (Saxònia) fundà l'Institut Ostwald, primer institut dedicat a l'estudi de la química física, que dirigí fins a la seva jubilació el 1906.
També s'interessà pels problemes de la comunicació internacional. Així, aprengué esperanto i, més tard, ido. A més, fou un dels membres de la Delegació per a l'Adopció d'una Llengua Auxiliar (en francès, Délégation pour l'Adoption d'une Langue Auxiliaire Internationale). Posteriorment, els diners del premi Nobel els donaria a una entitat que promovia la llengua auxiliar internacional ido.
Ostwald morí a la ciutat de Grossbothen, prop de Leipzig (Saxònia), el 1932.
Recerca científica
Recerca científica
Formulà la llei d'Ostwald que regeix els fenòmens de dissociació en les dissolucions d'electròlits. El 1900 descobrí un procediment de preparació de l'àcid nítric per oxidació de l'amoníac, el qual facilità la producció en massa de fertilitzants i d'explosius per a Alemanya durant la Primera Guerra Mundial. Així mateix ideà un viscosímetre, que avui dia se segueix utilitzant per a amidar la viscositat de les dissolucions.
Propugnà una nova teoria del color; defensà la normalització dels colors, i creà a Dresden (Saxònia) un laboratori destinat al seu estudi l'any 1920. Destacà, a més, com escriptor i editor científic. En el camp de la filosofia mereix esmentar–se la doctrina energètica que elaborà i que intenta explicar la majoria dels fenòmens en funció de la seva energia física.
Obtingué el Premi Nobel de Química l'any 1909 pel seu treball sobre la catàlisi així com els experiments sobre la velocitat de reacció i l'equilibri químic.[1]
Notes
Notes
↑ Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Química 1909 (anglès).
Wilhelm Ostwald (* 21. Augustjul./ 2. Septembergreg. 1853 in Riga; † 4. April 1932 in Leipzig).
Wilhelm Friedrich Ostwald
Wilhelm Friedrich Ostwald
El passat dimecres 1 de setembre de 2021 es commemorà el cinc-cents seixanta-vuitè aniversari del naixement de Gonzalo Fernández de Córdoba (Montilla, Còrdova, Corona de Castella, 1 de setembre de 1453 — Granada, Corona de Castella, 2 de desembre de 1515), qui fou un militar i noble andalús al servei dels Reis Catòlics, anomenat el Gran Capità per la seva excel·lència en l'art de la guerra.
Orígens
Orígens
Membre de la noblesa andalusa (pertanyent a la Casa d'Aguilar), fill segon del noble cavaller Pedro Fernández de Córdoba, cinquè senyor d'Aguilar de la Frontera, i de la noble dama Elvira d'Herrera i Enríquez (besneta de l'infant Frederic Alfons de Castella).
Gonzalo i el seu germà Alonso de Aguilar es criaren a Còrdova (Andalusia) sota la tutela del cavaller Diego Carcamo. Quan encara era un nen fou incorporat al servei del príncep Alfons com a patge i, a la mort d'aquest, passà al seguici de la princesa Isabel.
Carrera militar
Carrera militar
Fidel a la causa isabelina, inicià la carrera militar que corresponia a un segon nivell de la noblesa a la Primera Guerra Civil Castellana i a la de Granada (Andalusia), on sobresortí com a soldat en el setge de Tajara (Granada) i a la conquesta d'Illora (Granada): espia o negociador, es feu càrrec de les últimes negociacions amb el monarca Nazari Boabdil per a la rendició de la ciutat a principis del 1492.
En recompensa pels seus destacats serveis, rebé una encomanda de l'Orde de Santiago, la senyoria d'Orjiva (Granada) i de determinades rendes sobre la producció de la seda granadina, el qual contribuí a engrandir la seva fortuna.
Primera expedició a Itàlia del Gran Capità
Primera expedició a Itàlia del Gran Capità
Antecedents
Antecedents
L'any 1494, mort el rei Ferran I de Nàpols, fill d'Alfons V d'Aragó, fou proclamat rei el seu fill Alfons II de Nàpols. Carles VIII de França, reactivant les pretensions de la Casa d'Anjou sobre la península Itàlica, decidí ocupar Nàpols, i es coronà rei de Nàpols. Ferran II d'Aragó inicià una ofensiva diplomàtica per ajudar el seu parent, aconseguint l'aprovació del Papa de Roma (Laci) i de Florència (Toscana), i la neutralitat de la República de Venècia (Vèneto).
Preparatius
Preparatius
Sortiren a la mar amb mal temps, i el comboi es dividí en dos (2). El grup d'avantguarda, el de Requesens, arribà a Sicília, on esperà a Messina l'arribada dels transports amb les tropes, que arribaren el 24 de maig. El 1495 es convocaren els ports del Cantàbric i de Galícia perquè aportessin naus, que hagueren de concentrar–se a Alacant (Alacantí, País Valencià), i posar–se a les ordres de Galceran de Requesens i Joan de Soler, comte de Trivent i general de les galeres de Sicília.
La campanya
La campanya
Passà la flota a Calàbria, i ocupà Reggio Calabria i els pobles veïns. Alfons II de Nàpols fou derrotat a la batalla de Seminara mentre Fernández de Córdoba maniobrà amb gran habilitat i tingué diversos èxits, entre els quals s'inclouen la llarga marxa a Atella (Campània), que li permeté arribar oportunament a combatre, mentre Requesens es presentà amb les seves galeres davant de la ciutat de Nàpols (Campània). El duc de Montpensier, lloctinent de Carles VIII, decidí sortir de les muralles de la ciutat per evitar el desembarcament, i el poble de Nàpols (Campània), en veure sortir les tropes franceses, es revoltà; per la qual cosa, els pocs francesos que quedaven s'hagueren de refugiar en els Castells Nou i de l'Ou. Hi aparegué una flota francesa amb dos mil (2.000) homes de reforç, però decidí no enfrontar–se a Requesens i desembarcà a la seva gent a Liorna (Toscana). Montpensier es veié obligat a retirar–se cap a Salern (Campània), i Nàpols (Campània) caigué en poder de les tropes hispàniques.
Morí el rei Alfons de Nàpols i el succeí el seu oncle Frederic III. Gaeta (Laci) i Tàrent (Pulla) restaren en mans franceses. Requesens organitzà dues (2) esquadres, una (1) amb quatre (4) carraques i cinc (5) naus que blocà Gaeta (Laci), i una (+1) altra amb quatre (4) naus, una (1) caravel·la i dues (2) galeres per guardar la costa i interceptar ajuts als francesos. Aquesta darrera capturà una (1) nau genovesa amb tres-cents (300) soldats i carregament de farina, mentre els venecians cooperaren vigilant els ports de Gènova (Ligúria) i Provença. Entre les tropes franceses es declarà la pesta, que provocà la mort de Montpensier i de molts dels seus soldats. Gaeta (Laci) es veié obligada a capitular, i es permeté que els francesos s'emportessin totes les seves propietats. Embarcaren cap a França, però un fort temporal enfonsà les seves naus.
Una vegada assegurat el regne de Nàpols per Frederic III, reuní les seves tropes amb la intenció de dissoldre–les, però el Papa li demanà que l'ajudés a un tal Menaldo Guerra —corsari biscaí— que s'havia apoderat d'Òstia (Laci) i del castell sota bandera francesa, tancant el Tíber i sotmetent a contribució a Roma (Laci). Les tropes hispàniques atacaren i prengueren Òstia (Laci) i el seu castell, i el Papa concedí a Fernández de Córdoba la Rosa d'Or. Després de tres (3) anys de campanya, el 1498 retornaren a la Península les tropes, i deixaren el Regne de Nàpols en mans de Frederic III.
En aquesta campanya, Gonzalo Fernández de Córdoba guanyà el sobrenom de El Gran Capità i el títol de duc de Santàngel.
Segona expedició a Itàlia
Segona expedició a Itàlia
Acord amb França
Acord amb França
Ferran II d'Aragó i Lluís XII de França signaren l'any 1500 un tractat reservat (el Tractat de Chambord [Loir i Cher, Centre de França – Vall del Loira]) mitjançant el qual es repartiren el Regne de Nàpols, adjudicant–se, el francès, les províncies de Labor i l'Abruz, amb els títols de rei de Nàpols (Campània) i de Jerusalem (Palestina) i Ferran la resta, amb el títol de duc de Pulla i de Calàbria.
Coincideix l'acord reservat amb una petició de suport de Venècia (Itàlia), ja que la seva plaça en Modon (Grècia), estava sent atacada pels turcs. Per part hispànica es preparà a Màlaga (Andalusia) una (1) armada de seixanta (60) veles que transportava vuit mil (8.000) homes d'infanteria i cavalleria, que manà Gonzalo Fernández de Córdoba com a capità general de mar i terra. Després d'una penosa travessia en què escassejà l'aigua, durant la qual moriren alguns homes i molts cavallers, arribaren les naus a Messina (Sicília). A Messina (Sicília) s'uniren a l'expedició uns dos mil (circa 2.000) soldats hispànics que s'havien quedat a Itàlia a l'expedició anterior, i diverses naus biscaïnes, entre les quals és de suposar que hi havia la de Pere Navarro.
El 27 de setembre es feren a la mar, arriben el 2 d'octubre a temps per socórrer Càndia (Creta, Grècia). S'uniren a l'expedició, la flota veneciana i dues (2) carraques franceses amb vuit-cents (800) homes. Pactaren prendre Cefalònia (Grècia), la qual fou presa després de quaranta (40) dies. Tornaren a Sicília amb moltes penalitats i alguns motins degut a les penúries.
El 1501 el Papa feu públic l'acord secret entre França i Espanya. Els francesos ocuparen la seva part amb vint mil (20.000) homes, i trobaren resistència només en Càpua (Campània). Ferran ordenà al Gran Capità ocupar la seva part, però a Tàrent (Pulla) trobà resistència al seu avanç. La plaça estava ben fortificada i defensada, per la qual cosa s'establiren el setge terrestre i el bloqueig naval, i Juan de Lezcano apressà una (1) nau amb artilleria i municions per a la plaça. Davant la impossibilitat de fer-ho per mar, a causa de les fortes defenses, es passaren per terra vint (20) caravel·les a la baia interior de Tàrent (Pulla), i s'atacà a la plaça per on no hi havia defenses. Així, el 1502, Tàrent (Pulla) es rendí al Gran Capità, amb la qual cosa els hispànics i francesos havien ocupat cadascú la seva part.
Trencament de l'acord
Trencament de l'acord
De bon començament es produïren disputes entre els hispànics i els francesos pel repartiment de Nàpols, que desembocaren en la reobertura de les hostilitats. La superioritat francesa obligà Fernández de Córdoba a utilitzar el seu enginy com estrateg i a concentrant–se en la defensa de les places fortes a l'espera de reforços. El Gran Capità derrotà a la batalla de Cerinyola (Pulla) a l'exèrcit dirigit pel duc de Nemours (Sena i Marne, Illa de França), que morí en combat (1503), i s'apoderà de tot el regne. Lluís XII envià un nou exèrcit, que fou igualment vençut a la costa del Grella (Campània) (28–29 de desembre de 1503), i els francesos hagueren de cedir la plaça forta de Gaeta (Laci) i deixà el camp lliure als hispànics.
Virrei de Nàpols
Virrei de Nàpols
Acabada la guerra, Fernández de Córdoba governà com a virrei de Nàpols (Campània) durant quatre (4) anys; però morta ja Isabel la Catòlica, el rei Ferran el Catòlic li tragué el comandament, i encara que no està demostrat que li demanés comptes; Gonzalo, per justificar–se davant del rei presentà els comptes (que es conserva en l'arxiu de Simancas [Valladolid, Castella i Lleó]) amb tal detall, que han quedat com a exemple de meticulositat en la llengua popular.
El Gran Capità fou un geni militar excepcionalment dotat que per primera vegada combinà la infanteria, la cavalleria, i l'artilleria aprofitant-se de l'ajuda naval. Sabé moure hàbilment les seves tropes mitjançant la reorganització de la infanteria en coronelies (embrió dels futurs terços).
La reforma del Gran Capità
La reforma del Gran Capità
La combinació de les operacions de combat permeté a Gonzalo Fernández de Córdoba, en el transcurs de les guerres d'Itàlia, introduir diverses reformes successives a l'exèrcit hispànic, que desembocà en el terç.[1] La primera reorganització fou el 1503. Gonzalo creà la divisió amb dos (2) coronelies de sis mil (6.000) infants cada una, vuit-cents (800) homes d'armes, vuit-cents (800) cavallers lleugers i vint-i-dos (22) canons. El general tenia a les seves mans tots els mitjans per portar el combat fins a la decisió. Fernández de Córdoba donà el predomini a la infanteria, que és capaç de maniobrar en tota classe de terrenys. Doblà la proporció d'arcabussos, un (1) per cada cinc (5) infants, i armà amb espases curtes i llances dos (2) infants de cada cinc (5), encarregats de ficar-s'hi entre les llargues piques i ferir a l'adversari al ventre.
Posà en pràctica, també, un esglaonament en profunditat, en tres (3) línies successives, per tenir una reserva i una possibilitat suplementària de maniobra. Gonzalo Fernández de Córdoba facilità el pas de la columna de viatge a l'orde de combat fraccionant els batallons en companyies, cada una de les quals es col·locava a l'alçada i a la dreta de la que li precedia, amb la qual cosa s'aconseguia fàcilment la formació del combat.
Ensinistrà els seus homes mitjançant una disciplina rigorosa i formà la moral despertant en ells l'orgull del cos, la dignitat personal, el sentit de l'honor nacional i l'interès religiós. Feu de la infanteria hispànica aquell exèrcit formidable de què deien els francesos després d'haver lluitat contra ell, que no havien combatut amb homes sinó amb diables.
Comptes del Gran Capità
Comptes del Gran Capità
A la mort d'Isabel la Catòlica, Ferran el Catòlic demanà a don Gonzalo retre comptes dels diners gastats. Això fou vist com un insult per part del Gran Capità. Per això respongué amb arrogància: Per pics i pales cent milions de ducats; per almoines perquè monjos i monges preguessin pels espanyols, cent cinquanta mil ducats; per guants perfumats perquè els soldats no oloressin la fortor de la batalla, dos-cents mil ducats; per refer les campanes trencades a causa del continu repicar de la victòria, cent setanta mil ducats; i, finalment, per la paciència d'haver de rebaixar-se a aquesta mesquinesa del rei a qui he regalat un regne, cent milions de ducats. I Ferran deposà el Gran Capità.[2]
Referències
Referències
↑ Torres del Río, César; Rodríguez Hernández, Saúl Mauricio: De Milicias Reales a Militares Contrainsurgentes: La Institución Militar en Colombia Del Siglo XVIII Al XXI (en castellà). Pontificia Universidad Javeriana, 2008, pàg. 103. ISBN 9587160878.
↑ Luciano Tambella, Franco: Redes de poder en el Sur de Italia en 1507 (en castellà). Revista Chilena de Estudios Medievales, Desembre de 2014, pàg. 83.
Bibliografia
Bibliografia
El Gran Capitán, José Antonio Vaca de Osma, 1998. ISBN 84-239-9920-3.
El Gran Capitán. Las Campañas del Duque de Terranova y Santángelo, Antonio L. Martín Gómez, 2000. ISBN 84-930713-1-5.
El Gran Capitán. Retrato de una época, José Enrique Ruiz–Domènec, 2002, ISBN 84-8307-460-5. Sobre les campanyes d'Italia.
El Gran Capitán, Juan Granados, Novela Histórica, Edhasa, 2006. Arxivat 2007.09.27 a Wayback Machine. ISBN 84-350-6126-4.
ARMADA ESPAÑOLA, desde la unión de los reinos de Castilla y Aragón. Cesáreo Fernandez Duro Editado por el Museo Naval de Madrid en 1972.
Bust de Gonzalo Fernández de Córdoba
Estàtua eqüestre de Gonzalo Fernández de Córdoba
Estàtua del Gran Capità a Madrid, per Manuel Oms i Canet (1883).
Retrat de Gonzalo Fernández de Córdoba, gravat de punts de Bartolomé Vázquez segons un dibuix de José Ximeno.
Gonzalo Fernández de Córdoba
Gonzalo Fernández de Córdoba
Coat of arms of Gonzalo Fernández de Córdoba, duke of Sessa, el Gran Capitán 1. dexter: Fernández de Córdoba [paternal grandfather], sinister: Herrera [maternal grandfather] 2. Manrique de Lara [wife], bordure compony of Castile and León 3. dexter [*unidentified*], sinister: Enríquez [maternal grandmother] 4. dexter: Mendoza [maternal grandmother], sinister: Figueroa [wife's mother] source: File:Granada san jeronimo detalle.jpg facade of the monastery church of San Jerónimo, Granada. variant (1559): File: Gent, Sint-Baafskathedraal blazoen Gonçalo Fernandez de Cordova B STB 433 217.jpg Note: the dexter division of the third quarter is not drawn correctly here. The tinctures shown cannot be verified from the stonework version in the San Jeronimo coa, but there should be two pales, not a simple division by pale. This colorised version shows different tinctures for the field in question. This is an attributed coat of arms, used posthumously by Gonzalo's wife for the family tomb where she herself was also buried. It appears that Gonzalo himself used a more simple quartered version showing only Fernández de Córdoba, Manrique de Lara, Enríquez and Mendoza, see here ("Estas son las armas del Gran Capitan a quien fue dirigida la presente obra").
Avui dimecres 1 de setembre de 2021 es commemora el dos-cents dissetè aniversari del naixement de Mariana de Pineda Muñoz, més coneguda com a Mariana Pineda, (Granada, Andalusia, Espanya, 1 de setembre de 1804 — ibídem, 26 de maig de 1831), qui fou una heroïna espanyola de la causa liberal al segle XIX.[1][2]
Nasqué a Granada l'1 de setembre de 1804 i morí executada per garrot vil, a la mateixa ciutat, el 26 de maig de 1831, a l'edat de vint-i-sis (26) anys. Les seves restes mortals descansen a la cripta de la catedral de Granada. El 2006 la Unió Europea l'homenatjà i donà el seu nom a l'entrada principal del Parlament Europeu, com a símbol de l'aportació espanyola a la lluita pels drets i les llibertats a Europa. També al Congrés dels Diputats, a Madrid, figura el seu nom juntament amb el d'altres espanyols herois de la llibertat, com per exemple Rafael del Riego.
Infància
Infància
Filla de Maria de los Dolores Muñoz y Bueno i de Mariano de Pineda y Ramírez, ell noble, nascut a Guatemala el 1754, capità de navili ja retirat (coronel, segons altres fonts, si bé capità de navili és una graduació de Marina que equival a coronel) i trenta (30) anys més gran que la mare. La parella s'instal·là a Sevilla en un primer moment, on nasqué la seva primera filla, Lluïsa Rafaela, encara que no arribarien a casar-se per les seves diferències socials i potser per les pressions familiars. Finalment acabaren residint a Granada, a la Carrera del Darro, el 1803, on morí Luisa, però nasqué Mariana l'1 de setembre de 1804. El seu nom complet era: Mariana Rafaela Gila Judes Tadea Francisca de Paula Benita Bernarda Cecília de Pineda Muñoz. El 1806 María de los Dolores trencà la relació sentimental, i la filla amb només dos (2) anys sota la custòdia del seu pare, que morí un (1) any després, i passà llavors, durant un temps, a cura del seu oncle José, descrit com a solter, cec i xacrós.
Joventut
Joventut
Mariana amb tan sols catorze (14) anys, conegué un militar ja retirat i amb mala salut, Manuel Peralta Valter, ferm partidari del bàndol liberal. Per evitar al màxim les crítiques, es casà ràpidament l'any següent, el dia 9 d'octubre de 1819, i el 31 de març de l'any següent nasqué el seu primer fill. Enviudà tres (3) anys després, el 1822, encara que ja amb dos (2) fills al seu càrrec.
Compromesa també amb la causa liberal, s'involucrà cada vegada més en contra dels partidaris de l'absolutisme i del rei Ferran VII.
A Granada hi havia un fort contrast entre les desenes d'edificis religiosos i l'àmplia presència liberal, per exemple els comtes de Teba, desterrats de Galícia per liberals, i que acollien a la seva nova residència els enemics de l'absolutisme, entre ells a Pineda. D'ella s'enamorà un jove que més tard seria ministre d'Hisenda i un dels més rics del país, José de Salamanca y Mayol, conegut com a marquès de Salamanca. No obstant això, no fou correspost i Pineda preferí un altre militar liberal, Casimiro Brodett, el qual no aconseguí llicenciar–se per la seva alineació liberal, i les noces es frustraren.
La lluita entre liberals i absolutistes s'intensificà. El 1828 una gran conspiració comportà una onada d'arrests i ajusticiaments en el bàndol dels liberals. Pineda afrontà la situació amb actitud militant; fou còmplice de la fugida de presó del seu cosí, el capità Fernando Álvarez de Sotomayor, destacat liberal condemnat a mort a causa de l'aixecament dels exèrcits d'Andalusia contra el rei el 1820 promogut pel general Rafael de Riego. Aconseguí introduir un hàbit complet de frare i unes barbes postisses, amb les quals coses es fugà per l'única porta de la seva cel·la, i encara que tothom donà per fet que fou la principal còmplice, els absolutistes no pogueren ajuntar proves en contra seva. També col·laborà ajudant presos, servint d'enllaç amb exiliats des de Gibraltar (Regne Unit) o servint com a casa de refugi a gent compromesa, tot i estar sotmesa a estreta vigilància de la policia.
Pineda havia conegut un altre home, José de la Peña y Aguayo, que molts anys després també arribaria a ministre d'Hisenda en el regnat d'Isabel II; relació que donà com a fruit una (1) filla, a la qual només reconegué en el seu testament.
El 1831, en un registre de casa seva, Ramon Pedrosa i Andrade, comissionat especial per a les causes de conspiració contra la Seguretat de l'Estat, una mena de policia política, requisà una (1) bandera de dos (2) metres per un (1), aproximadament, feta en tafetà morat, en la qual havia cosit un (1) triangle verd, els dos (2) colors del concepte d'Orient maçònic i en la qual s'havia brodat en fil vermell el lema liberal «Igualtat, llibertat i llei». Encara que erròniament se li atribuí com a bandera nacional segons la seva pròpia llegenda, el seu significat polític fou el mateix. Fou arrestada, acusada de conspiració o insurrecta, i immediatament empresonada.
En una de les seves reunions a Gibraltar se li havia encarregat cosir i teixir la bandera, però com que ella no sabia brodar, encarregà la tasca a dues (2) criades. Una d'elles tenia relacions amb un clergue liberal i veié el brodat, víctima de la seva pròpia devoció partidista advertí el seu pare reialista, el doctor Julián Herrera, que moderés el seu fervor absolutista, ja que la revolució era imminent. Aquest el denuncià i Pedrosa, darrere de Pineda durant molts anys, la detingué sota arrest domiciliari mentre obligava a amagar la bandera a la casa perquè la policia obtingués així la prova del delicte.
Intentà escapar disfressada de vella, però fou detinguda de nou i tancada en el convent de Santa María Egipcíaca de Granada, que utilitzat originàriament per rehabilitar prostitutes havia degenerat en una presó comuna per a dones. Durant el judici, Pedrosa, que se li havia insinuat, enamorat o confós per la llibertat sentimental de Pineda, intentà convèncer–la que delatés els seus còmplices a canvi de perdonar, però ella es negà:
«
Mai una paraula indiscreta escaparà dels meus llavis per a comprometre a ningú. Em sobra fermesa d'ànim per afrontar el tràngol final. Prefereixo sense dubtar una mort gloriosa a cobrir d'oprobi delatant persona vivent.
»
Sentenciada a mort
Sentenciada a mort
Finalment, després d'un judici ple d'irregularitats, Ferran VII d'Espanya signà la seva sentència de mort basant-se en l'article número 7 del decret d'1 d'octubre del 1830: Tota maquinació a l'interior del regne per a actes de rebel contra la meva autoritat sobirana o suscitar commocions populars que arribin a manifestar-se per actes preparatoris de la seva execució, serà castigada en els autors i còmplices amb la pena de mort.
Dos (2) mesos després del seu arrest i en conèixer la sentència, Mariana exclamà:
«
El record del meu suplici farà més per la nostra causa que totes les banderes del món.[3]
»
La vigília escrigué un testament i una carta als seus fills per dir–los que moria dignament per la Llibertat i la Pàtria, però foren requisats per subversius. Abans d'anar a dormir, havien de canviar–li el vestit per evitar que amagués res, la qual cosa acceptà si, després de la seva mort, el picaven amb unes tisores per evitar que despullessin el cadàver per treure–li el vestit. El 26 de maig fou conduïda a la plaça del Triomf on fou ajusticiada públicament aplicant–li el garrot vil.
Heroïna de la llibertat
Heroïna de la llibertat
La seva execució pretengué castigar la causa dels liberals, el que la convertí en una màrtir per aquests, però també en un símbol popular de la lluita contra la falta de llibertats. La biògrafa Antonina Rodrigo ha trobat romanços sobre Mariana en països com l'Argentina o Itàlia.
El 1925 el poeta de Granada Federico García Lorca acabà l'obra dramàtica homònima basada en la seva història (Mariana Pineda, romanç popular en tres estampes), que estrenà dos (2) anys més tard al Teatre Goya de Barcelona la companyia de Margarida Xirgu, i dona posteriorment a conèixer encara més a aquesta figura històrica que ja s'havia recollit popularment al carrer.
El 1970 José Martín Recuerda escrigué Las arrecogías del beaterio de Santa María Egipciaca, una obra teatral centrada en els mesos que Mariana Pineda romangué presa.
L'Ajuntament de Granada commemora la seva figura a la plaça de Mariana Pineda tots els 26 de maig de cada any, dia de la seva execució. En primer lloc es realitza una ofrena floral davant la seva estàtua i, a continuació, la Banda Municipal ofereix un concert.
Referències
Referències
↑ Verdú, Pepe: «Un rastro (femenino) de heroicidad y martirio perdura en Granada» (en castellà). La Vanguardia, 24.05.2020.
↑ Huerta, José Carlos: «Mariana Pineda: la heroína granadina ejecutada por luchar contra el absolutismo» (en castellà). InfoLibre, 09.08.2017.
↑ Roig Castellanos, Mercedes: La mujer en la historia (en castellà). Ministerio de Asuntos Sociales, 1989, pàg. 99.
Bibliografia
Bibliografia
Rodrigo, Antonina: Mariana Pineda, heroína de la libertad (en castellà). Compañía Literaria, Madrid, 1997.
Serrano, Carlos: «Mariana Pineda (1804–1831). Mujer, sexo y heroísmo». A: Isabel Burdiel y Manuel Pérez Ledesma: Liberales, agitadores y conspiradores. Biografías heterodoxas del siglo XIX (en castellà). Espasa Calpe, Madrid, 2000. ISBN 84-239-6048-X.
Portrait of Granadin heroine Mariana Pineda, holding the revolutionary flag for which she was killed.
Mariana de Pineda Muñoz
Mariana de Pineda Muñoz
Page updated
Google Sites
Report abuse