El passat dimecres 30 de setembre de 2020 es commemorà el cinquanta-quatrè aniversari de la independència de Botswana, que és una república de l'Àfrica Austral, que limita al nord i a l'oest amb Namíbia, al nord amb Zàmbia, al sud amb Sud-àfrica i al nord-est amb Zimbabwe. La capital n'és Gaborone. Fou un antic protectorat britànic amb el nom de Betxuanalàndia; es proclamà independent el 30 de setembre de 1966.

L'economia, estretament lligada a la de Sud-àfrica, està basada en la ramaderia i en la mineria (diamants).

És un dels estats més estables de l'Àfrica. Políticament està organitzat com una democràcia i segons els organismes internacionals rep bones qualificacions pel que fa al respecte als drets humans.

Botswana presenta una de les taxes més altes del món d'infectats per VIH. El 2002 el trenta-vuit coma vuit per cent (38,8%) de la població adulta era seropositiva. El 2003 el govern ha iniciat un programa que inclou l'administració gratuïta o econòmica de medicaments genèrics antiretrovirals i una (1) campanya informativa destinada a frenar l'expansió del virus.

Història

Els batswana, terme usat també per a anomenar tots els ciutadans de Botswana, es refereix al principal grup ètnic del país (els "tswana" a Sud-àfrica), el qual entrà en l'àrea de Sud-àfrica durant les guerres zulús dels primers anys del segle XIX, conegut com a Mfecane. Abans dels contactes amb Europa, els batswana vivien com a pastors i grangers sota domini tribal.

Ja el segle XIX es trencaren les hostilitats entre els batswana i els colons bòer del Transvaal. Després d'apel·lacions d'ajuda dels batswana, els britànics establiren un (1) protectorat al sud del riu Molopo l'abril del 1884 i el 27 de gener de 1885 els britànics l'ampliaren al nord del riu fins als 22º de latitud sud ocupant el territori de les tribus bakwena, bangwaketse i bangwato, i enviaren una (1) expedició militar (Bechuanaland Expeditionary Force) dirigida pel general sir Charles Warren, per fer efectiva la protecció britànica sobre Betxuanalàndia i el Kalahari el gener del 1885; s'aconseguí l'annexió dels Estats Units de Stellaland que bloquejaven l'expansió i el trànsit britànic de mercaderies amb l'Àfrica central i impediren la possibilitat de l'establiment d'una continuïtat territorial entre l'Àfrica sud-occidental Alemanya i la República de Transvaal.

Els territoris del protectorat britànic de Betxuanalàndia situats al sud del riu Molopo formaren la colònia, constituïda formalment el 30 de setembre de 1885, que tingué per capital Mafeking, mentre que els territoris situats al nord del riu formaren el Protectorat de Betxuanalàndia.

El protectorat s'estengué al nord el 30 de juny de 1890 amb la incorporació del territori anomenat Ngamilàndia, territori dominat pels caps dels tawana; aquesta ampliació fou reconeguda per l'Imperi alemany l'endemà en el tractat d'Helgoland-Zanzíbar, que regulava la situació de Zanzíbar i Helgoland, i fixava els límits entre l'Àfrica sud-occidental Alemanya i el protectorat de Betxuanalàndia, i establí l'anomenada franja de Caprivi. De fet, els britànics no s'establiren a Ngamilàndia fins al 1894. Segons les estadístiques del 1904 la seva superfície era de sis-cents quaranta-set mil cinc-cents quilòmetres quadrats (647.500 km²) i la població d'uns cent vint mil habitants (circa 120.000 h.). El territori estava previst que passaria sota administració de Rhodèsia o de Sud-àfrica, però els caps tswana s'hi oposaren i el protectorat britànic continuà fins al 1966; els caps tribals continuaren en el poder durant el període de domini britànic mentre aquests només s'ocupaven de la policia i de la vigilància de fronteres.

L'administració de la colònia fou transferida a la colònia del Cap de Bona Esperança el 1895 mentre el protectorat quedava sota administració d'un Alt Comissionat britànic a Sud-àfrica pels protectorats de Bechuanalàndia, Basutolàndia i Swazilàndia (l'administració li fou subordinada després del 9 de maig de 1891).

Malgrat la pressió sud-africana, els habitants del protectorat de Betxuanalàndia, Basutolàndia (actual Lesotho), i Swazilàndia demanaren i reberen el 1907 seguretats britàniques que no serien inclosos en la proposada Unió de Sud-àfrica. Una expansió de l'autoritat central britànica i l'evolució del govern tribal resultà en l'establiment el 1920 de dos (2) consells d'assessoria representant dels africans i europeus. Proclamacions del 1934 regularitzaren els poders i domini tribal. Un consell assessor europeu-africà es formà el 1951, i la Constitució del 1961 establí un (1) consell legislatiu consultant.

El juny de 1964 el Regne Unit acceptà les propostes per a un autogovern democràtic a Botswana. La seu de govern fou traslladada de Mafikeng, a Sud-àfrica, a l'establerta Gaborone el 1965. La Constitució del 1965 conduí a les primeres eleccions generals i a la independència el setembre de 1966. Seretse Khama, un líder del moviment independentista i el legítim reclamador al govern tradicional dels Bamangwato, fou triat com el primer president, reelegit dues (2) vegades, i morí en el seu càrrec el 1979. La Presidència passà al vicepresident, Ketumile Masire, que fou escollit en el seu propi dret el 1984 i reelegit els anys 1989 i 1994. Masire es retirà del càrrec el 1998. La Presidència passà al vicepresident, Festus Mogae, que fou triat en el seu propi dret el 1999. Mogae guanyà un segon període en les eleccions celebrades el 30 d'octubre de 2004.

Botswana és l'únic país de l'Àfrica sense cops d'estat i a més un dels més estables.

Geografia

Botswana limita al nord amb Zàmbia (dos quilòmetres [2 km]), a l'est amb Zimbabwe (vuit-cents tretze quilòmetres [813 km]); al sud amb Sud-àfrica (mil vuit-cents quaranta quilòmetres [1.840 km]), i a l'oest i al nord amb Namíbia (mil tres-cents seixanta quilòmetres [1.360 km]). La seva superfície és comparable amb la de l'estat estatunidenc de Texas, tot i que la d'aquest és sensiblement superior. Botswana no té sortida al mar. El país està dominat principalment pel desert del Kalahari, que ocupa el setanta per cent (70%) de la superfície total de l'Estat, en especial el nord i l'oest. A més, en el seu territori es troba el delta de l'Okavango, el delta interior més gran del món.

El seu punt més alt són els tossals de Tsodilo, amb mil quatre-cents vuitanta-nou metres (1.489 m) sobre el nivell mitjà del mar, mentre que el seu punt més baix és l'encaix dels rius Limpopo i Shashe, amb cinc-cents tretze metres (513 m).

Clima

Botswana té un clima semiàrid amb una estació humida molt curta. Tanmateix com l'altitud mitjana del país és força elevada i la seva situació és continental li correspon un clima subtropical pel que fa a les temperatures. Botswana queda lluny dels fluxos d'aire humits durant gran part de l'any. L'estació seca va dels mesos de l'abril a l'octubre al sud i al nord fins al novembre, on, de tota manera, el total de pluja anual és més alt però en general és menor de cinc-cents litres (500 l) l'any. El sud del país està més exposat als vents freds durant el període d'hivern austral (de principis del maig al final de l'agost), quan les temperatures mitjanes són d'uns (circa 14° C). Tot els país té estius càlids amb mitjanes de 26° C. La insolació total anual és alta tot l'any però l'hivern és el període més assolellat. El país és ventós i polsós durant l'estació seca.

Política

Botswana és una república presidencialista en una democràcia representativa dins d'un sistema multipartidista. El poder executiu és exercit pel govern. El poder legislatiu és compartit entre el govern i el parlament de Botswana. El poder judicial és independent dels altres poders.

D'altra banda, el president és el cap d'estat i de govern. El parlament està dividit en la Casa de Caps de Botswana cambra alta— i l'Assemblea Nacional de Botswana —cambra baixa—, dominada des de la independència pel Partit Democràtic de Botswana.

Partits polítics

• Moviment Aliança de Botswana;

• Moviment Marx, Engels, Lenin, Stalin;

• Organització Socialista Internacional (Botswana);

• Partit del Poble de Botswana;

• Nou Front Democràtic.

Subdivisió administrativa

Botswana està dividida en nou (9) entitats:

1. Central

2. Ghanzi

3. Kgalagadi

4. Kgatleng

5. Kweneng

6. Nord-est

7. Nord-oest

8. Sud-est

9. Sud

Economia

Des de la independència Botswana ha experimentat el creixement més ràpid de renda per càpita del món. El creixement econòmic ha estat d'un nou per cent (9%) anual del 1966 al 1999. El govern ha mantingut una política fiscal responsable, a pesar dels dèficits fiscals del 2002 i el 2003, i un deute exterior insignificant. Té la millor qualificació creditícia de risc sobirà de l'Àfrica (A) Estàndard & Poor's i (Aa3) de Moody's, i ha acumulat reserves internacionals de l'ordre de cinc mil cent milers de milions de dòlars (5.100.000.000 $) el 2003-2004. La millora de l'economia s'ha construït a partir de l'aplicació de polítiques liberals, un encertat ús dels guanys procedents de les mines de diamants, una política fiscal prudent i una política exterior cautelosa. Debswana, l'única companyia minera de diamants que opera a Botswana, pertany en un cinquanta per cent (50%) al govern i genera prop de la meitat de tots els ingressos governamentals.

La despesa governamental fou retallada un deu per cent (10%) el 2002-2003 amb l'objectiu d'enfrontar-se a les creixents despeses en serveis de salut i al dèficit pressupostari. L'alta incidència de SIDA ha afectat molt la població i l'economia del país. Una (1) de cada tres (3) persones està infectada pel virus. El govern reconeix que l'epidèmia afecta l'economia del país i per això ha planificat programes que la combaten, incloent tractament antiretroviral gratuït i un programa nacional de prevenció de transmissió del virus de mares a fills.

El dèficit fiscal que manté el govern es pot explicar en part per una relativament alta despesa militar (hi dedicava un quatre per cent [4%] del PIB el 2004). Molts analistes consideren aquesta xifra innecessària tenint en compte que Botswana no es troba en una zona conflictiva (encara que el govern fa ús de les tropes en operacions multilaterals i d'assistència).

Demografia

L'any 2011 Botswana tenia una població de dos milions seixanta-cinc mil tres-cents noranta-vuit habitants (2.065.398 h.). Prop del setanta per cent (circa 70%) era cristià. L'idioma oficial és l'anglès. L'esperança de vida és de seixanta-un (61) anys. La mitjana de fills per dona és de dos i mig (2,5) —una de les taxes més baixes d'Àfrica— . Quasi el vuitanta per cent (<80%) de la població està alfabetitzada. Es calcula que el vint-i-tres coma nou per cent (23,9%) de la població està infectada en el virus del VIH (SIDA).

A Botswana viuen més de seixanta mil (>60.000) nadius boiximans o Basarawa, especialment al Kalahari, on aquests caçadors-recol·lectors habiten fa almenys vint mil (20.000) anys.

La població d'origen europeu està formada per uns seixanta mil (circa 60.000) individus, la qual cosa dona com a resultat el tres per cent (3,0%) de la població total del país.

Llengües

Les llengües oficials o nacionals de la República de Botswana són l'anglès i el tswana. El SIL International ha llistat vint-i-vuit (28) llengües, totes vives:

• Afrikaans: sis mil (6.000) parlants a l'Estat. És una llengua parlada com a primera llengua en algunes granges situades al districte de Ghanzi, al de Kgalagadi i al de Kweneng, sobretot en zones properes a la frontera amb Sud-àfrica.

• Kxoe: mil (1.000) parlants al districte del Nord-oest, a prop del riu Khwai. És una llengua khoisànida.

• Birwa: quinze mil (15.000) parlants a Botswana, al districte Central. També es parla a Sud-àfrica.

• Anglès: tres-cents setanta-cinc mil quatre-cents noranta (375.490) parlants al país. A Botswana també l'anomenen sekgoa.

• Gana: dos mil (2.000) parlants en moltes zones disperses. És una llengua khoisànida.

• Gciriku: dos mil (2.000) parlants a Botswana.

• Gwi: dos mil cinc-cents (2.500) parlants de manera dispersa per Botswana. És una llengua khoisànida.

• Herero: vint mil (20.000) parlants a Botswana, també per tot el país.

• Hõã: dos-cents (200) parlants al sud del desert del Kalahari, al districte Kweneng i al districte Central. És una llengua khoisànida.

• Juʼhoan: cinc mil (5.000) parlants a Botswana, al districte del Nord-est, a prop de les fronteres amb Namíbia i Angola. És una llengua khoisànida.

• Kalanga: cent cinquanta mil (150.000) parlants als districtes del Nord-est i Central.

• Kgalagadi: quaranta mil (40.000) parlants al sud i centre de Botswana, a prop de la frontera amb Sud-àfrica.

• Khwe: quatre mil (4.000) parlants al districte del Nord-est. És una llengua khoisànida.

• Kua: vuit-cents disset (817) parlants als districtes Central i Nord-est. És una llengua khoisànida.

• Kuhane: dotze mil (12.000) parlants al districte del Nord-est.

• Kxʼauʼein: dos mil (2.000) parlants al districte Ghanzi. És una llengua khoisànida.

• Mbukushu: vint mil (20.000) parlants al districte del Nord-est, a prop del riu Okavango.

• Nama: mil cinc-cents (1.500) parlants als districtes Kgalagadi i Ghanzi. És una llengua khoisànida.

• Mambya: quinze mil (15.000) parlants a Botswana.

• Naro: deu mil (10.000) parlants a Botswana. Sobretot al districte Ghanzi. Llengua khoisànida.

• Ndebele: vuit mil (8.000) parlants al districte del Nord-est.

• Shua: sis mil (6.000) parlants al districte Central. Llengua khoisànida.

• Tsoa: cinc mil (5.000) parlants a Botswana, als districtes Central i del Nord-est. Llengua khoisànida.

• Tswana: un milió setanta mil (1.070.000) parlants a Botswana. És la llengua franca de tot l'Estat. També es parla a Namíbia, Sud-àfrica i Zimbabwe.

• Tswapong: dos mil (2.000) parlants al districte Central.

• Xóo: quatre mil (4.000) parlants als districtes Gantsi, Kgalagadi i Kweneng. També es parla a Namíbia. És una llengua khoisànida.

• Yeyi: vint mil (20.000) parlants a Botswana. En diversos districtes. També és parlat a Namíbia.

• Zezuru: onze mil (11.000) parlants a Botswana.

A Botswana també es parlen altres llengües com: bemba, hindi, lozi (dos mil [2.000] parlants), sotho del nord (tretze mil vuit-cents setanta-un [13.871] parlants), nyanja, sotho del sud, urdu, xhosa, zulu i xinès (mil [1.000]).

Turisme i patrimoni

El turisme constitueix un quatre per cent (4%) de la riquesa nacional, amb dos milions (2.000.000) de turistes l'any 2003; és la segona font d'ingressos del país després dels diamants.

Prop d'un terç (1/3) de la superfície està protegida per parcs nacionals: capitalitza especialment les zones del desert de Kalahari i el delta de l'Okavango. Dues (2) empreses turístiques del país cotitzen en borses: Afritourism Ltd. i Chobe Holdings. És un (1) dels pocs països on és legal caçar elefants.

Patrimoni de la Humanitat

• Tsodilo, al desert del Kalahari. Conegut per les seves pintures rupestres que representen els primers rituals humans coneguts descoberts.

Bandera de Botswana

Escut de Botswana

Botswana (orthographic projection)

Delta de l'Okavango

Mapa actual dels districtes de Botswana.

Botswana és un país ric en fauna i flora, aquí es veu un guepard a l'Okavango.

El passat dimecres 30 de setembre de 2020 es commemorà el noranta-dosè aniversari de la Assemblea Constituent del Separatisme Català, que fou una reunió de l'independentisme català que se celebrà a l'Havana (Cuba) entre el 30 de setembre i el 2 d'octubre de 1928 i que fou presidida per Francesc Macià, el líder d'Estat Català, qui després del fracàs del complot de Prats de Molló (Vallespir) que pretenia enderrocar la Dictadura de Primo de Rivera, que des del setembre del 1923 governava a Espanya, i proclamà la República Catalana Independent, havia iniciat una (1) gira propagandística de la "causa de Catalunya" per l'Amèrica Llatina. L'Assemblea aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana, de la qual s'editaren deu mil (10.000) exemplars, i fundà el Partit Separatista Revolucionari Català.

Història

Tot i el fracàs, el complot de Prats de Molló (Vallespir) de principis del novembre del 1926 tingué un ampli ressò internacional el que provocà que, segons l'historiador Eduardo González Calleja, cobrés "una inesperada dimensió èpica" i donés "origen del persistent mite de l'Avi [Macià], precisament en el moment de més baixa popularitat de la Dictadura i els seus còmplices a Catalunya". Macià desenvolupà a partir de llavors una febril activitat propagandística de la "causa catalana". El desembre del 1927 inicià un (1) viatge per Amèrica Llatina, que acabà a Cuba. En companyia de Ventura Gassol primer visità els centres catalans de l'Uruguai, on fou molt ben rebut, i de l'Argentina, on recorregué tot el país —estigué a Buenos Aires, La Plata, Rosario, Córdoba i Mendoza—. No aconseguí anar a Xile perquè el dictador xilè coronel Ibáñez li negà l'entrada a país. Finalment viatjà a Cuba.

A l'Havana (Cuba) se celebrà l'autodenominada Assemblea Constituent del Separatisme Català entre els dies 30 de setembre i 2 d'octubre de 1928, una (1) convenció política de l'independentisme català que prengué com a model la Convenció de Guáimaro, de la qual sorgí la primera Constitució de Cuba. La idea partí de Josep Conangla i Fontanals que la proposà el setembre de 1927 a Macià, i aquest li donà suport. L'organització anà a càrrec del Club Separatista Català, número 1 de l'Havana (Cuba) mitjançant una (1) comissió formada per Conangla, Claudi Mimó, Josep Murillo i Josep Carner i Ribalta.

L'Assemblea fou presidida per Macià, amb Claudi Mimó com a president d'honor; Josep Murillo i Josep López Franc com a vicepresidents; Joaquim Muntal i Ventura Gassol com a adjunts; Conangla i Josep Carner Ribalta com a ponents; Josep Pineda com a secretari, i Lluís Font i Lleonard Ribot com a sotssecretaris. Hi participaren vint-i-cinc (25) delegats acreditats i s'hi aprovà la Constitució Provisional de la República Catalana i la creació del Partit Separatista Revolucionari Català.

A l'Assemblea també es decidí que el mètode de lluita per aconseguir la independència de Catalunya seguiria sent l'alçament armat dels catalans, encara que després del fracàs del cop d'estat del gener del 1929 encapçalat per José Sánchez Guerra, Macià decidí abandonar el projecte d'una nova invasió i apostar per organitzar una insurrecció a l'interior de Catalunya, vinculada a les diverses conspiracions antidictatorials i antimonàrquiques que llavors s'estaven tramant a Espanya.

L'estelada blava, una variant de la bandera independentista de Catalunya.

Avui 29 de setembre de 2020 es commemora el cent dinovè aniversari del naixement d'Enrico Fermi (Roma, Regne d'Itàlia, 29 de setembre de 1901 — Chicago, Illinois, 28 de novembre de 1954), qui fou un físic italià, nacionalitzat posteriorment estatunidenc, guardonat l'any 1938 amb el Premi Nobel de Física i conegut pel desenvolupament del primer reactor nuclear i el desenvolupament de la teoria quàntica. És reconegut com un físic que destacà tant en l'àmbit teòric com en l'experimental, i un dels més importants del segle XX.

Des del 1939 fou professor de física a la Columbia University (Nova York), i col·laborà en els primers assaigs i investigacions de la bomba nuclear (projecte Manhattan). Descobrí les reaccions en el nucli produïdes per neutrons amb moviment lent, i observà que aquests eren absorbits més fàcilment pel nucli atòmic que les partícules accelerades. Investigà la teoria de l'estructura fina dels espectres i la formació dels raigs còsmics. Entre les seves obres es destaca Elementary Particles (1951).

Biografia

Primers anys

El seu pare, Alberto Fermi, era inspector general del Ministeri de Comunicacions, i la seva mare, Anada de Gattis, era mestra d'escola. S'interessà per la física als catorze (14) anys d'edat, després de la lectura d'un vell text d'escrit en llatí. El seu historial acadèmic fou excel·lent, gaudint d'una gran memòria que li permetia recitar La Divina Comèdia de Dante i gran part dels texts d'Aristòtil.

Sisena Conferència Solvay (1930). Podem veure Enrico Fermi el segon de la fila posterior per la dreta al costat de John Hasbrouck van Vleck i Werner Heisenberg

En la seva joventut Enrico gaudia aprenent física i matemàtiques, i compartint els seus interessos amb el seu germà gran, Giulio. La mort d'aquest de forma sobtada d'un abscés a la gola el 1915, pertorbà Enrico i féu augmentar la seva dedicació a l'estudi de la ciència. Segons ell mateix, cada dia passava per davant de l'hospital on morí Giulio fins que es féu insensible a la pena.

Una (1) de les seves primeres referències de consulta per a l'estudi de la física fou un llibre que es trobà al mercat local de Campo dei Fiori a Roma. El llibre de nou-centes (900) pàgines anomenat Elementorum physicae mathematicae, fou escrit en llatí pel jesuïta Andrea Caraffa, un (1) professor del Collegio Romano, i cobria temes com les matemàtiques, la mecànica clàssica, l'astronomia, l'òptica i l'acústica. La gran quantitat d'anotacions trobades al llibre eren mostra que Fermi l'estudià intensament.

Posteriorment, Enrico travà amistat amb un altre estudiant interessat en la ciència anomenat Enrico Persico, i els dos (2) col·laboraren en projectes científics com per exemple la construcció d'un giroscopi, i la mesura del camp magnètic de la Terra. L'interès de Fermi per la física anà en augment quan un amic del seu pare, Adolfo Amidei, l'encoratjà regalant-li diversos llibres sobre física i matemàtiques, que llegí amb gran avidesa.

Tenia una gran facilitat per a resoldre problemes de física teòrica i una gran capacitat de síntesi; destacava per la seva senzillesa en la resolució de problemes. Fermi començava les investigacions amb les línies més bàsiques del raonament matemàtic, després produïa solucions completes als problemes en què més s'endinsava i que considerava més importants.

Scuola Normale Superiore in Pisa

El 1918 es matriculà a l'Scuola Normale Superiore de Pisa (Toscana) per a cursar estudis de física. Per tal d'entrar a l'Institut, els candidats havien d'escriure un (1) assaig. Per al seu assaig que tenia per tema: Característiques del so. Amb disset (17) anys, el jove Fermi decidí derivar i resoldre una (1) anàlisi de Fourier basant-se en l'equació diferencial parcial de les ones en una corda. L'examinador, el professor Giulio Pittato entrevistà Fermi i conclogué que el seu assaig fou encomiable fins i tot per a un doctorat. Enrico Fermi acabà en primer lloc en la classificació de l'examen d'entrada. Durant els seus anys a l'Scuola Normale Superiore, Fermi féu bon equip amb un (1) company estudiant anomenat Franco Rasetti amb el qual solia fer bromes sense mala intenció. Més tard, Rasseti es convertí en amic proper i col·laborador de Fermi.

Fermi aconseguí el doctorat l'any 1922. El 1924 impartí classes a la universitat de Florència (Toscana). Residí durant un any a la ciutat alemanya de Göttingen (Baden-Württemberg), així com uns mesos a Leiden (Països Baixos), llocs en els quals es dedicà a realitzar investigacions en el camp de la física.

Professor a Roma

L'any 1927, a l'edat de vint-i-quatre (24) anys, fou nomenat professor de la Universitat de Roma (Laci), i convertí aquesta ciutat en un dels centres d'investigació més importants del món. El nomenament fou atorgat en guanyar un concurs convocat pel professor Orso Mario Corbino, director de l'Institut de Física. Corbino ajudà Fermi a seleccionar el seu equip, que fou ràpidament completat amb científics notables com Edoardo Amaldi, Bruno Pontecorvo, Franco Rasetti i Emilio Segrè. Per tal de fer estudis teòrics només, s'afegí també Ettore Majorana al grup que posteriorment s'anomenà amb el sobrenom dels nois de via Panisperna (a causa del nom de la carretera en què se situaven els laboratoris de l'Institut). El grup anà abordant els seus —ara famosos — experiments, però el 1933 Rasetti deixà Itàlia pel Canadà i els Estats Units, Pontecorvo se n'anà a França i Segrè es quedà a Palerm (Sicília) exercint de professor.

Durant l'estada a Roma, Fermi i el seu grup feren importants contribucions a molts aspectes teòrics i pràctics de la física. Aquests inclouen la teoria del decaïment beta, amb la inclusió del neutrí postulat el 1930 per Pauli, i el descobriment dels neutrons lents, que fou necessari per provar el pivotament pel treball dels reactors nuclears. El seu grup bombardejà sistemàticament elements amb neutrons lents i, durant els seus experiments amb urani, per molt poc no pogueren observar la fissió nuclear. En aquesta època, la fissió es pensava improbable —si no impossible— majorment en el camp teòric. El pensament se centrava a obtenir elements amb un major nombre atòmic gràcies al bombardeig de neutrons a elements més lleugers. Ningú no pensava que els neutrons pogueren adquirir prou quantitat de moviment com per dividir un (1) àtom més pesant en dos (2) fragments conformant elements més lleugers. Això no obstant, la química Ida Noddack criticà el treball de Fermi i suggerí que alguns dels seus experiments podrien haver produït elements més lleugers. En aquell temps, Fermi en descartà la possibilitat sobre la base dels seus càlculs.

El 1930 fou convidat a donar cursos d'estiu per la universitat nord-americana de Michigan, passant des de llavors la majoria dels estius als Estats Units, realitzant treballs científics i donant conferències, i impartint posteriorment classes a les universitats de Colúmbia (Nova York), Stanford (Califòrnia) i Chicago (Illinois).

Les seves habilitats de gran científic, combinant la rama teòrica i aplicada de la física nuclear, eren reconegudes per tothom. Ell influencià gran part dels físics que treballaren amb ell, com per exemple Hans Bethe, qui estigué dos (2) semestres treballant amb Fermi a començaments dels anys trenta (30).

Quan Fermi envià la seva famosa publicació del decaïment beta a la prestigiosa revista Nature, l'editor de la revista la rebutjà, a causa del fet que "contenia especulacions que eren massa allunyades de la realitat". Per això, Fermi veié la seva teoria publicada en italià i en alemany abans que es publiqués en anglès. La Nature publicà eventualment el seu informe del decaïment beta el 16 de gener de 1939.

L'any 1938 establí definitivament la seva residència als Estats Units fugint del règim feixista italià.

El Projecte Manhattan

El 1938 Fermi rebé el Premi Nobel de Física a l'edat de trenta-set (37) anys, per les seves "demostracions de l'existència d'elements radioactius nous produïts per la irradiació amb neutrons i pels seus descobriments relacionats amb les reaccions nuclears dutes a terme per neutrons lents".

Fermi (baix a l'esquerra), Leó Szilárd (segon per baix a la dreta), juntament amb la resta de l'equip del Chicago Pile One.

Després de rebre el Premi Nobel a Estocolm (Suècia), ell i la seva dona Laura, i els seus fills emigraren a Nova York. Això fou així a causa de les lleis antisemites promulgades pel règim feixista de Benito Mussolini que amenaçà a Laura, que era jueva. A més, les noves lleis impediren el treball de la majoria de l'equip d'investigació de Fermi.

Poc temps després de la seva arribada a Nova York, Fermi començà a treballar a la Universitat de Colúmbia.

El desembre del 1938 el químics alemanys Otto Hahn i Fritz Strassmann enviaren un (1) manuscrit a Naturwissenschaften en què donaren part del descobriment d'un nou element, el bari, després de bombardejar urani amb neutrons; simultàniament, els resultats foren comunicats a Lise Meitner. Meitner i el seu nebot Otto Robert Frisch interpretaren correctament aquests resultats producte de reaccions nuclears de fusió. Frisch confirmà aquest fet experimentalment el 13 de gener de 1939.

La interpretació de Meitner i Frisch del treball de Hahn i Strassman creuà l'oceà Atlàntic amb Niels Bohr, que anava a donar lliçons a la Universitat de Princeton (Nova Jersey). Dos (2) físics de la Universitat de Colúmbia treballant a Princeton (Nova Jersey), Isidor Isaac Rabi i Willis Lamb, s'informaren d'aquest esdeveniment i conduïren Enrico Fermi a Colúmbia (Nova Jersey). A causa d'aquesta situació, Bohr es desplaçà de Princeton (Nova Jersey) a Colúmbia (Nova York) per veure Fermi. En no trobar-lo a la seva oficina, Bohr baixà al ciclotró i hi trobà Herbert L. Anderson. Bohr l'agafà del muscle i li digué: "Jove, vaig a explicar-li quelcom nou i sorprenent en física." Era clar per a un gran nombre de científics a Colúmbia (Nova York) que haurien de provar de detectar l'energia que desprenia la fissió nuclear de l'urani procedent de reaccions gràcies al bombardeig amb neutrons. El 25 de gener de 1939 un equip de la Universitat de Colúmbia (Nova Jersey) dugué a terme el primer experiment de fissió nuclear als Estats Units, que es féu a les instal·lacions de Pupin Hall; els membres de l'equip eren Herbert L. Anderson, Eugene T. Booth, John R. Dunning, Enrico Fermi, G. Norris Glasoe i Francis G. Slack. L'endemà, la Cinquena Conferència de Física Teòrica de Washington començar a Washington, DC sota els auspicis de la Universitat George Washington i la Carnegie Institution of Washington. Allà, les notícies de la fissió nuclear duta a terme foren difoses encara més, cosa que potencià l'experimentació en aquest tipus de reaccions.

En aquest moment, Fermi anà a la Universitat de Chicago (Illinois) i començà els estudis que suposaren el començament de la construcció de la primera pila nuclear, la Chicago Pile-1.

Fermi canvià de nom el començament del projecte en un discurs que féu el 1954 quan es retirà del càrrec de president de l'Associació Americana de Física:

«Recordo molt animat el primer mes, gener, 1939, que comencí a treballar als Laboratoris Pupin perquè les coses començaren molt prest. En aquell període, Niels Bohr era a la Universitat de Princeton participant en unes conferències, i recordo que una vesprada en Willis Lamb vingué molt eufòric i ens digué que Bohr havia donat a conèixer molt bones notícies. Les bones notícies que havia donat foren el descobriment de la fissió i també l'esborrany que se'n podia desprendre en interpretar aquest tipus de reacció. Aleshores, un poc més avançat el mateix mes, s'hi congregà una reunió a Washington, on la possible importància del fenomen recentment descobert es proposà primerament, a mode d'acudit parcialment seriós, com una possible font d'energia nuclear.»

Imatge de la patent de "reactor neutrònic" de Fermi-Szilárd.

L'agost del 1939, amb la preparació de Leó Szilárd i la signatura d'Albert Einstein, s'envià la famosa carta d'Einstein–Szilárd advertint al president Franklin D. Roosevelt de la probabilitat que els nazis estiguessin planificant la construcció d'una (1) bomba nuclear. A causa de la invasió de Hitler a Polònia l'1 de setembre, no fou fins octubre que tingueren llesta la carta per entregar-la-hi personalment. Roosevelt estava prou preocupat que s'organitzés el Comité de l'Urani i donà finançament al primer projecte d'energia nuclear a la Universitat de Colúmbia (Nova York), amb sis mil dòlars (6.000 $) d'inversió. Això no obstant, pel temor que hi hagués alguna intervenció secreta estrangera, els diners no es concediren fins que Szilárd pregà a Einstein que enviés una segona carta al president la primavera del 1940. Els diners es feren servir en estudis que donaren lloc al primer reactor nuclear; el Chicago Pile-1, una (1) pila atòmica massiva feta amb blocs de grafit i combustible d'urani, que es féu funcionar amb massa crítica el 2 de desembre de 1942, construït dins una pista dura de raquetes sota l'Stagg Field, l'estadi de futbol americà de la Universitat de Chicago (Ilinois). A causa d'una mala traducció, els informes soviètics situaren les instal·lacions de treball d'Enrico Fermi dins un "camp de carabasses" en comptes de dins d'una pista d'esquaix, tractant-se l'esquaix d'un ramal dels esports de raquetes. Aquest experiment fou una fita en la recerca energètica, i fou prou representatiu de la genialitat de Fermi. Cada etapa fou curosament planificada, cada càlcul fou meticulosament fet per ell. Quan s'aconseguí autosostingué la primera reacció nuclear en cadena, es realitzà una trucada codificada per un (1) dels físics, Arthur Compton, a James Conant, el director del Comitè Nacional de Recerca en Defensa americà. La conversació es realitzà en codi improvisat:

Compton: El Navegant Italià ha atracat al Nou Món.

Conant: Com eren els nadius?

Compton: Molt amistosos.

Aquesta reeixida iniciació a la pila de reaccions en cadena fou decisiva, no només per aportar dades sobre les propietats de la fissió —necessàries, d'altra banda per treballar en la bomba atòmica— també perquè podria servir de planter per als reactors nuclears massius que es crearien a Hanford, Washington, que es farien servir per a produir el plutoni necessari per a les bombes que es feren servir al Trinity site i Nagasaki. Eventualment, el treball del reactor de Fermi i Szilárd's s'englobà en el Projecte Manhattan.

Fermi es traslladà al Laboratori Nacional de Los Álamos (Nou Mèxic) en fases més avançades del Projecte Manhattan per servir com a consultor general. Ell es trobava assegut a la cabina de control del Reactor B de Hanford, quan s'aconseguí posar en funcionament crític el 1944. El seu ampli coneixement en diversos camps de la física era útil per resoldre problemes de naturalesa interdisciplinària.

Aconseguí convertir-se en ciutadà naturalitzat dels Estats Units d'Amèrica el 1944.

Fermi era present com a observador al Trinity site el 16 de juliol de 1945. L'enginyer Jack Aeby observà Fermi treballant:

«En el moment en què l'ona de xoc colpejà Base Camp, Aeby veié Enrico Fermi amb un manoll de paper trossejat. "L'estava repartint per l'aire. Quan l'ona de xoc arribà, mogué el confeti. Pensà per un moment."

Fermi estimà la potència de la primera explosió nuclear. Ho féu a ull.»

L'estimació dels trossos de paper de Fermi donà un resultat de deu (10) quilotones de TNT; la potència real de la prova fou de dinou (19) quilotones.

El 1947 Fermi inventà el FERMIAC, un (1) computador analògic que feia servir el Mètode de Monte Carlo per estudiar el transport de neutrons a través de materials fissionables.

Treball de postguerra

El 1954 en una referència de Fermi a l'American Physical Society també digué: «Bé, això ens porta a Pearl Harbor (Hawaii). En aquell temps jo deixava la Universitat de Colúmbia (Nova York) i, després d'uns quants mesos vivint entre Chicago (Illinois) i Nova York, em traslladí eventualment a Chicago (Illinois), per tal de continuar amb el treball allà, i des d'ençà, amb un nombre notable d'excepcions, el treball a Colúmbia (Nova York) estava concentrat en la fase de separació isotòpica del projecte d'energia atòmica, iniciat per Booth, Dunning i Urey pels volts del 1940».

Fermi era majoritàriament considerat l'únic físic del segle vint que dominava tant en l'àmbit teòric com en l'experimental. El conegut historiador de la física, C. P. Snow, deia, referint-se a Fermi: "Si Fermi hagués nascut uns quants anys abans, un el podria imaginar perfectament descobrint el nucli atòmic de Rutherford i després desenvolupant la Teoria de Bohr de l'àtom d'hidrogen. Si això sona com una hipèrbole, qualsevol cosa que es digui de Fermi és susceptible de sonar com una hipèrbole". L'habilitat i l'èxit de Fermi provenia, en gran part per la seva capacitat de valoració de l'art d'allò possible, i també de la seva innata capacitat i intel·ligència. No li agradaven les teories complicades i, tot i tenir unes grans habilitats matemàtiques, mai les faria servir quan el treball es podia abordar d'una manera més fàcil. Fermi era famós per donar respostes ràpides i acurades a problemes que haurien deixat perplexos altres físics. Més tard, el seu mètode d'obtenir respostes ràpides i aproximades a través de càlculs de primera aproximació s'anomenà informalment problema de Fermi.

Senyal del carrer d'Enrico Fermi a Roma.

El tret més captivador de Fermi com a científic fou la seva gran modèstia i la seva habilitat per fer qualsevol tipus de treball, ja fos creatiu o rutinari. Aquestes foren les qualitats que el feren més popular i volgut per gent de tots els àmbits, des dels tècnics que el coneixien fins als altres Premis Nobel. Henry DeWolf Smyth, director del departament de Física de Princeton (Nova Jersey), convidà Fermi per tal de fer alguns experiments al ciclotró de Princeton (Nova Jersey). Un dia, caminant pel laboratori, Smyth veié el distingit científic ajudant un (1) estudiant de graduat a moure una (1) taula, sota les instruccions d'un altre estudiant. En una altra ocasió, un executiu de l'empresa Du Pont anà a fer-li una visita per tal de veure'l a Colúmbia (Nova York). En no trobar-lo ni al laboratori ni a l'oficina, l'executiu se sorprengué en trobar el Premi Nobel al taller de mecanitzat, tallant fulles de llauna amb un parell d'enormes tallants.

Després de la guerra Fermi serví durant un (1) curt període al General Advisory Commitee (Comité General Assessor) de la Comissió de l'Energia Atòmica dels Estats Units, un (1) comitè científic dirigit per J. Robert Oppenheimer que assessorava a la comissió en aspectes i regulacions de l'àmbit nuclear. Després de la detonació de la primera bomba de fissió soviètica l'agost del 1949, Openheimer, juntament amb Isidor Rabi, escrigué un (1) informe molt seriós per al comitè, que s'oposava al desenvolupament de la bomba d'hidrogen tant des del punt de vista tècnic com del moral. Tot i això, Fermi també participà en els treballs preliminars de la bomba d'hidrogen a Los Alamos (Nou Mèxic) com a consultor i, juntament amb Stanislaw Ulam, calculà que la quantitat de triti necessària per al model d'arma termonuclear d'Edward Teller seria prohibitiu i no es garantiria l'aconseguiment de la reacció de fusió a causa de les dificultats de propagació de la reacció tot i la gran quantitat de triti que es desprenia com a resultat.

En els seus últims anys Fermi desenvolupà importants treballs en física de partícules, especialment en relació amb els pions i muons. També fou conegut per ser un professor inspirador a la Universitat de Chicago (Illinois), i era conegut per la seva atenció al detall, la simplicitat, i la preparació minuciosa de cada classe. Temps després, els apunts de les seves lliçons, especialment aquells dels camps de la mecànica quàntica, la física nuclear i la termodinàmica es transcrigueren a llibres que encara s'imprimeixen avui dia.

També reflexionà sobre una proposició, que avui dia és coneguda com a "Paradoxa de Fermi". Aquesta contradicció o proposició es qüestiona que: amb l'existència dels bilions i bilions de sistemes estel·lars a l'univers, un podria pensar que la vida intel·ligent ja podria haver contactat amb la nostra civilització avui dia.

Cap al final de la seva vida Fermi qüestionà la fe en la societat en general sobre la utilització i les decisions que se'n farien amb la tecnologia nuclear. Ell digué:

«Alguns de vosaltres podeu preguntar-vos, quin és el benefici de treballar tan dur per coses tan minses com recollir unes quantes proves que no donen cap plaer exceptuant el d'uns quants professors amb els cabells llargs als quals els encanta col·leccionar coses com aquestes i que, a més, no seran útils per ningú, ja que només uns quants especialistes potser podrien entendre'ls? En resposta a aquesta(es) qüestió(ns) m'aventuraré a fer una predicció sense més transcendència.

La història de la ciència i la tecnologia ens ha ensenyat consistentment que els avenços científics basant-se en l'enteniment d'aquestos fets tenen, tard o d'hora, repercussió i possibilitat d'implantació en aplicacions industrials que han revolucionat la nostra manera de viure. Em sembla improbable que aquestos esforços per tal d'indagar sobre l'estructura de la matèria siguin una excepció a aquesta regla. El que potser és menys cert, i esperem tots ferventment que ho sigui, és que l'home prompte madurarà cap a l'adultesa i farà un bon ús dels poders que va guanyant sobre la naturalesa.»

Darrers anys

Fermi morí a l'edat de cinquanta-tres (53) anys de càncer d'estómac (a causa de la forta exposició a la radiació) i fou enterrat al cementeri d'Oak Woods (Chicago, Illinois). Dos (2) dels seus estudiants que l'ajudaven en treballs en la pila nuclear moriren també de càncer. Fermi i el seu equip sabien que aquell treball tenia un gran risc però consideraren tan vitals els beneficis que seguiren endavant sense mirar per la pròpia seguretat.

Tal com Eugene Wigner escrigué: «Deu (10) dies abans de la mort de Fermi em digué, 'Espero que no trigui gaire.' Ell es reconcilià perfectament amb el seu destí».

Família i llegat

Enrico Fermi i Laura Capon tingueren una (1) filla i un (1) fill. La filla del matrimoni fou la Dra. Nella Fermi Weiner (1931-1995) que es dedicà a l'art i al feminisme. El fill, el Dr. Giulio ("Judd") Fermi (1936-1997) es dedicà a la biologia i treballà amb el Premi Nobel Max Perutz en l'estructura de l'hemoglobina.

Laura Fermi (1907–1977), casada amb Fermi, fou una ecologista anticipada, dissenyadora de sistemes, escriptora prolífica i autora del New York Times; qui tingué un (1) èxit supervendes amb l'obra "Atoms in the Family: Life with Enrico Fermi, Architect of the Atomic Age", i reflexionava també, sobre el dilema nuclear:

«Per damunt de tot; però, hi havia les qüestions morals. Coneguí científics que esperaven que la bomba no fos possible, però allà hi era, i de fet matà i destruí molt. Fou la guerra o fou la ciència la culpable? Haurien els científics d'haver parat les investigacions una vegada s'adonaren que la bomba era factible? Hi haurà sempre guerra en el futur? Per aquesta mena de qüestions no hi ha respostes simples.»

Rachel Fermi (1964–), fotògrafa i professora, la tercera néta de Laura i Enrico Fermi, continuà qüestionant el seny en l'ús de bombes nuclears en el seu llibre "Picturing the Bomb". Els autors juxtaposen fotos del món d'alt secret del Projecte Manhattan amb fotos de família de Los Alamos (Nou Mèxic) i Hanford (Washington).

Olivia Fermi (1957–), al principi anomenada Alice Olivia (amb cognom de soltera: Weiner) Caton, M.A. A.B.S.—Lideratge en Sistemes Humans, Certificat ConRes (Resolució de Conflictes), fotoartista i escritora, fou la primera néta de Laura i Enrico. Actualment es troba investigant el llegat dels seus avis en una sèrie de llibres que planeja publicar.^[19] El 29 de setembre de 2001, poc després de la destrucció del World Trade Center a la ciutat de Nova York, Olivia volà a Roma, Itàlia, per tal d'impartir una (1) conferència a la Conferència Internacional: Enrico Fermi i l'Univers de la Física. Ella fou invitada a parlar davant una (1) conferència de físics com a representant de la família de Laura i d'Enrico Fermi. Olivia digué:

«Tots els que estem vius avui i tots els que vindran després de nosaltres, som hereus del llegat científic d'Enrico Fermi. Tots tenim un interès en aquest llegat. Des del final de la Segona Guerra Mundial, la humanitat ha tingut coneixement de l'energia nuclear i el seu increïble potencial per al benefici, així com per als danys.

Enrico Fermi ens donà molt. I encara hi ha més feina per fer. El treball d'Enrico Fermi, i el treball d'altres científics, existeix en un món ple de gent que, en certa manera, són com Enrico... [anècdotes divertides sobre els errors ocasionals d'Enrico]... Ell, com tots nosaltres, era brillant i fal·lible.

Tenim una tasca col·lectiva i de desenvolupament. Hem d'aprendre a integrar el nostre coneixement científic i la nostra experiència humana per tal de trobar les respostes al dilema nuclear i als molts altres dilemes que tenim encarats avui dia. ... El nostre món encara ha de trobar una adequada recepta nuclear –com tenir control de l'energia nuclear per al benefici de totes les coses vivents–.

Necessitarem tot dels nostres regals de la humanitat per a sobreviure i florir en aquest planeta. Des d'aquí em sembla com si Enrico hagués contribuït amb tots els seus regals. Ara és cosa nostra contribuir amb els nostres. Podem mirar enrere Enrico cercant la inspiració, si ens mirem a nosaltres mateixos per al futur.»

Els dos néts de Laura i d'Enrico Fermi foren el germà d'Olivia, Paul Weiner, PhD (1959–), matemàtic i professor, i el germà de Rachel, Daniel Fermi (1971-). Laura i Enrico Fermi tenen quatre (4) besnéts, fills de Paul per una banda i de Rachel per l'altra.

Recerca científica i pensament

Enrico Fermi durant la seva participació al Projecte Manhattan. Foto d'identificació de Fermi a Los Alamos.

Interessat des de ben jove en la radiació sobre els neutrons i la mateixa radiació en si, l'any 1938 fou guardonat amb Premi Nobel de Física per les seves demostracions sobre l'existència de nous elements radioactius produïts per la radiació de neutrons i pels seus descobriments sobre les reaccions nuclears degudes als neutrons lents.

Durant la seva estada als Estats Units participà en el Projecte Manhattan i verificà la fissió nuclear juntament amb Otto Hahn i Fritz Strassmann, i posteriorment aconseguir construir el primer reactor nuclear, que produí la primera reacció en cadena nuclear controlada. Amb posterioritat s'oposà al desenvolupament de la bomba d'hidrogen per raons ètiques.

Amb els seus col·laboradors, bombardejà amb neutrons seixanta (60) elements, i aconseguí obtenir isòtops de quaranta (40) d'ells, i la transmutació d'àtoms de l'element noranta-dos (92), l'urani, en àtoms de l'element noranta-tres (93), el neptuni, que pràcticament no es troba a la naturalesa i s'obté bàsicament per síntesi.

Cap al final de la seva vida, Fermi posà en dubte la seva fe en la societat en general en referència a les decisions més adequades que cal prendre pel que fa a la tecnologia nuclear. Arribà a deixar escrit:

«Alguns de vostès podrien preguntar, quin és el bé d'haver treballat tan sols per recollir alguns fets que no aporten cap plaer, excepte a uns pocs professors de pèl llarg que els agrada col·leccionar aquest tipus de coses que no seran de cap utilitat per a ningú, ja que només uns pocs especialistes, en el millor dels casos, seran capaços de comprendre-ho? En resposta a aquesta qüestió em permeto una predicció segura.

La història de la ciència i la tecnologia ens ha ensenyat que els avenços científics en la comprensió dels fonaments bàsics, tard o d'hora, han donat lloc a aplicacions industrials i tècniques que han revolucionat la nostra forma de vida. Em sembla improbable que aquest esforç per arribar a l'estructura de la matèria hagi de ser-ne una excepció a la regla. Però també és veritat, i és el que tots desitgem, que cal que l'home creixi prou i es faci adult per a fer bon ús dels poders que adquireix de la natura.»

— Fermi. The Future of Nuclear Physics

Paradoxa de Fermi

Alguns aspectes curiosos pels quals també es coneix a Fermi són la Paradoxa de Fermi o principi de Fermi i els Problemes de Fermi. La paradoxa consisteix en la qüestió de si l'Univers posseeix formes de vida intel·ligent més enllà de la Terra per què no en tenim cap prova observacional. On són? preguntava ell. La resposta de Fermi, òbviament preocupat pel seu paper en el desenvolupament de les bombes atòmiques, era que les civilitzacions tecnològicament avançades corrien un greu perill d'autodestruir-se mitjançant l'ús d'armes nuclears. Els problemes de Fermi constitueixen il·lustracions clares de la importància de l'anàlisi dimensional i dels mètodes d'aproximació tal com Quants afinadors de piano treballen a Chicago?

Reconeixements

En honor seu s'han anomenat el Femtòmetre, el Fermió, l'accelerador de partícules Fermilab (Fermi National Accelerator Laboratory) i l'asteroide (8103) Fermi descobert el 19 de gener de 1994 pel Circolo culturale astronomico di Farra d'Isonzo.

El 1952, l'element cent (100) de la taula periòdica dels elements fou aïllat d'uns residus d'un (1) test nuclear. En honor a les contribucions de Fermi a la comunitat científica, s'anomenà Fermi.

El departament de la Universitat de Chicago (Illinois) en el qual treballà durant diversos anys es diu en l'actualitat Institut Enrico Fermi.

El Premi Enrico Fermi fou establert l'any 1956 pel govern nord-americà en rècord dels seus assoliments científics i la seva excel·lència com a científic.

Una (1) enquesta recent de la revista Time llistà Fermi com un (1) dels vint (20) científics i pensadors més notables del segle XX.

Tres (3) instal·lacions de reactor nuclear han estat anomenades en honor a Fermi:

• Centrals nuclears Fermi 1 i Fermi 2 a Newport, Michigan

• La Central Nuclear Enrico Fermi (Itàlia).

• El reactor nuclear d'investigació argentí RA-1 Enrico Fermi.

Moltes escoles han sigut anomenades amb el seu nom, com per exemple l'Institut Enrico Fermi d'Enfield, Connecticut (EUA).

El tribunal de Fermi a Deep River, Ontario (Canadà) fou també anomenat en honor seu.

Des dels anys cinquanta (50), la Commissió d'Energia Atòmica dels Estats Units anomenà la seva distinció més gran, el Premi Fermi, en honor a ell. Entre els rebedors d'aquesta distinció destaquen científics ben coneguts com a Otto Hahn, J. Robert Oppenheimer, Freeman Dyson, John Wheeler i Hans Bethe.

Patents

• 2206634, Process for the Production of Radioactive Substances, arxivat l'octubre del 1935, publicat el juliol del 1940 a l'USPTO.

• 2524379, Neutron Velocity Selector, arxivat el setembre del 1945, publicat l'octubre del 1950 a l'USPTO.

• 2708656, Neutronic reactor, with Leó Szilárd, arxivat el desembre del 1944, publicat el maig del 1955 a l'USPTO.

• 2768134, Testing Material in a Neutronic Reactor, arxivat l'agost del 1945, publicat l'octubre del 1956 a l'USPTO.

• 2780595, Test Exponential Pile, arxivat el maig del 1944, publicat el febrer del 1957 a l'USPTO.

• 2798847, Method of Operating a Neutronic Reactor, arxivat el desembre del 1944, publicat el juliol del 1957 a l'USPTO.

• 2807581, Neutronic Reactor, arxivat octubre de 1945, publicat el setembre del 1957 a l'USPTO.

• 2807727, Neutronic Reactor Shield, arxivat el gener del 1946, publicat el setembre del 1957 a l'USPTO.

• 2813070, Method of Sustaining a Neutronic Chain Reacting System, arxivat el novembre del 1945, publicat el novembre del 1957 a l'USPTO.

• 2836554, Air Cooled Neutronic Reactor a l'USPTO.

• 2837477, Chain Reacting System a l'USPTO.

• 2852461, Neutronic Reactor a l'USPTO.

• 2931762, Neutronic Reactor a l'USPTO.

• 2969307, Method of Testing Thermal Neutron Fissionable Material for Purity, arxivat el novembre del 1945, publicat el gener del 1961 a l'USPTO.

Enrico Fermi als anys quaranta (40).

Sisena Conferència Solvay (1930). Podem veure Enrico Fermi el segon de la fila posterior per la dreta al costat de John Hasbrouck van Vleck i Werner Heisenberg.

Fermi (baix a l'esquerra), Leó Szilárd (segon per baix a la dreta), juntament amb la resta de l'equip del Chicago Pile One.

Imatge de la patent de "reactor neutrònic" de Fermi-Szilárd.

Senyal del carrer d'Enrico Fermi a Roma (Laci, Itàlia).

Enrico Fermi durant la seva participació al Projecte Manhattan. Foto d'identificació de Fermi a Los Alamos (Nou Mèxic, EUA).

Enrico Fermi

Avui dilluns 28 de setembre de 2020 es commemora el cent cinquanta-sisè aniversari de l'Associació Internacional dels Treballadors (IWA o AIT), sovint anomenada Primera Internacional (1864–1876), era una organització internacional que tenia com a objectiu unir una varietat de grups i sindicats socialistes, comunistes i anarquistes d'esquerres basats en la classe obrera i la lluita de classes. Fou fundada el 1864 en una reunió obrera celebrada a St. Martin's Hall, Londres (Regne Unit). El seu primer congrés fou celebrat el 1866 a Ginebra (Suïssa).

A Europa, un període de dura reacció seguí les revolucions generalitzades del 1848. La següent gran fase de l'activitat revolucionària començà gairebé vint (20) anys després amb la fundació de l'IWA o AIT el 1864. En el seu moment àlgid, l'IWA o AIT informà que tenia vuit milions (8.000.000) de membres, mentre que la policia informà de cinc milions (5.000.000). El 1872 es dividí en dos (2) per conflictes entre faccions estatalistes i anarquistes, i es dissolgué el 1876. La Segona Internacional es fundà el 1889.

Orígens

Després de la revolta del gener a Polònia el 1863, els treballadors francesos i britànics començaren a discutir sobre el desenvolupament d'una relació laboral més estreta. Henri Tolain, Joseph Perrachon i Charles Limousin visitaren Londres (Regne Unit) el juliol del 1863, i assistiren a una reunió al St. James's Hall en honor de la revolta polonesa. Debateren sobre la necessitat d'una organització internacional que, entre altres coses, impedís la importació de treballadors estrangers per trencar vagues. El setembre del 1864 delegats francesos i britànics es reuniren de nou a Londres (Regne Unit), aquesta vegada per crear una organització per compartir informació laboral sobre fronteres.

Reunió de St. Martin's Hall, Londres, 1864

El 28 de setembre una multitud internacional de treballadors es reuní per donar la benvinguda als delegats francesos al St. Martin's Hall de Londres (Regne Unit). Entre els nombrosos radicals europeus hi havia owenites anglesos, seguidors de Pierre-Joseph Proudhon i Louis Auguste Blanc, nacionalistes irlandesos i polonesos, republicans italians i socialistes alemanys. Entre els darrers esmentats d'aquesta banda eclèctica s'incloïa un periodista emigrant de quaranta-sis (46) anys, Karl Marx, una mica obscur, que aviat arribaria a jugar un paper decisiu en l'organització.

L'historiador positivista Edward Spencer Beesly, professor de la Universitat de Londres (Regne Unit), era a la càtedra. El seu discurs suposà la violència dels procediments dels governs i es referí a les seves flagrants infraccions del dret internacional i defensà una unió dels treballadors del món per a la realització de la justícia a la terra. George Odger, secretari del London Trades Council, llegí un discurs demanant cooperació internacional.

La reunió decidí per unanimitat fundar una organització internacional de treballadors. El centre havia de ser a Londres (Regne Unit), dirigit per un comitè de vint-i-una (21) persones, que rebé l'encàrrec de redactar un (1) programa i una (1) constitució. La majoria dels membres britànics del comitè foren extrets de la Lliga Universal per a l'elevació material de les classes industrials i foren destacats líders sindicals com Odger, George Howell (exsecretari del London Trades Council, qui declinà afiliar-se a l'AIT o IWA, tot i estar-hi a prop), Cyrenus Osborne Ward i Benjamin Lucraft i incloïa owenites i cartistes. Els membres francesos eren Denoual, Victor Le Lubezi Bosquet. Itàlia hi estava representada per Fontana. Altres membres eren Louis Wolff, Johann Eccarius i al peu de la llista Marx, que hi participà a títol individual i no parlà durant la reunió.

Al seu torn, aquest comitè executiu seleccionà un (1) subcomitè per redactar el programa organitzatiu, un (1) grup que incloïa Marx i que es reuní a casa seva aproximadament una setmana després de la conclusió de l'assemblea del St. Martin's Hall. Aquest subcomitè diferí la tasca d'escriure col·lectivament a favor de l'autoria exclusiva de Marx i fou ell qui elaborà els documents fonamentals de la nova organització.

El 5 d'octubre es formà el Consell General amb membres addicionals cooptats que representaven altres nacionalitats. S'establí a la seu de la Lliga Universal per a l'elevació material de les classes industrials al número 18 del carrer Grec. Diferents grups oferiren propostes per a l'organització. Louis Wolff (secretari de Mazzini) oferí una (1) proposta basada en les regles i la constitució de l'Associació Obrera Italiana (una organització mazzinista) i John Weston, un (1) owenita, també presentà un (1) programa. Wolff marxà a Itàlia i Lubez la reescrigué d'una manera que espantà Marx, qui es dedicà a escriure la carta a les classes treballadores a la qual s'adjuntava un conjunt de regles simplificades.

Tensions internes

Al principi, l'AIT o IWA tenia majoritàriament membres masculins, tot i que l'abril del 1865 s'acordà que les dones podrien esdevenir membres. El lideratge inicial era exclusivament masculí. A la reunió del Consell General de l'AIT o IWA del 16 d'abril de 1867, es llegí una (1) carta de l'oradora laica Harriet Law sobre els drets de les dones i s'acordà preguntar-li si estaria disposada a assistir a les reunions del consell. El 25 de juny de 1867 Law fou admesa al Consell General i durant els cinc (5) anys següents fou l'única representant de la dona.

A causa de la gran varietat de filosofies presents a la Primera Internacional, hi hagué conflictes des del principi. Les primeres objeccions a la influència de Marx vingueren dels mutualistes, que s'oposaven al comunisme i l'estatisme. Tanmateix, poc després que Mikhail Bakunin i els seus seguidors (anomenats col·lectivistes mentre eren a la Internacional) s'hi unissin el 1868, la Primera Internacional es polaritzà en dos (2) camps, amb Marx i Bakunin com els seus respectius protagonistes. Potser les diferències més clares entre els grups sorgiren sobre les seves estratègies proposades per assolir les seves visions del socialisme. Els anarquistes agrupats al voltant de Bakunin afavoriren (en Peter Kropotkin "lluita econòmica directa contra el capitalisme, sense interferir en l'agitació parlamentària política". El pensament marxista d'aquella època se centrava en l'activitat parlamentària. Per exemple, quan el nou Imperi alemany del 1871 introduí el sufragi masculí, molts socialistes alemanys participaren en el Partit Socialdemòcrata Marxista d'Alemanya.

Congrés de Ginebra, 1866

Durant el Congrés de Ginebra, el grup de proudhonians de París (França) dominà les discussions. Sis (6) blanquistes de París (França) anaren al Congrés per denunciar els representants francesos com a emissaris de Napoleó III, però en foren expulsats. Una decisió significativa en aquest esdeveniment fou l'adopció de la jornada laboral de vuit hores (8 h) com una de les demandes fonamentals de l'IWA (International Worker Association) o AIT (Associació Internacional de Treballadors)

Congrés de Lausana, 1867

El Congrés Internacional de Lausana (Suïssa) se celebrà els dies 2 i 8 de setembre de 1867. Marx no hi pogué assistir ja que treballava en les proves finals de Das Kapital. Al congrés hi assistiren seixanta-quatre (64) delegats del Regne Unit, França, Alemanya, Bèlgica, Itàlia i Suïssa. Els informes lliurats registraren la creixent influència de la Internacional en les classes treballadores de diversos països. Els delegats proudhonians, principalment de França, influïren en l'orientació de l'activitat de la Internacional i els seus principis programàtics. Malgrat els esforços dels delegats del Consell General, aconseguiren revisar les resolucions del Congrés de Ginebra (Suïssa), i aprovaren algunes de les seves resolucions, en particular sobre cooperació i crèdit.

El Congrés de Lausana (Suïssa) confirmà les resolucions del Congrés de Ginebra (Suïssa) sobre la lluita econòmica i les vagues, i aprovà una resolució sobre la llibertat política que emfatitzava que l'emancipació social dels treballadors era inseparable de l'alliberament polític. Els proudhonians tampoc no aconseguiren prendre la direcció de la Internacional, ja que el Congrés reelegí el Consell General en la seva antiga composició i mantingué Londres (Anglaterra, Regne Unit) com a seu.

El Congrés de Lausana (Suïssa) ignorà la resolució del Consell General i decidí oficialment participar al Congrés de la Lliga de la Pau i la Llibertat. No obstant això, aquest Congrés comptà amb la presència de diversos membres del Consell General i d'altres membres internacionals, i no resolgué les seves diferències polítiques.

Congrés de Brussel·les, 1868

El Congrés Internacional de Brussel·les el 1868 aprovà les tàctiques de Marx respecte a la Lliga, i s'oposà a l'afiliació oficial a la Lliga, però demanant a la classe treballadora que combinés esforços amb totes les forces antimilitars progressistes.

Congrés de Basilea, 1869

El Congrés de Basilea (Suïssa) tingué lloc del 6 al 12 de setembre de 1869. Segons el relat de Yuri Mikhailovich Steklov:

"Es reuniren setanta-cinc (75) delegats: del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda, els sis (6) membres del Consell General, Applegarth, Eccarius, Cowell Stepney, Lessner, Lucraft i Jung; de França, que hi envià vint-i-sis (26) delegats, entre els quals podem esmentar Dereure, Landrin, Chémalé, Murat, Aubry, Tolain, A. Richard, Palix, Varlin i Bakunin; Bèlgica hi envià cinc (5) delegats, entre els quals hi havia Hins, Brismée i De Paepe; Àustria, dos (2) delegats, Neumayer i Oberwinder; Alemanya hi envià deu (10) delegats, entre els quals hi havia Becker, Liebknecht, Rittinghausen i Hess; Suïssa hi tenia vint-i-dos (22) representants, entre els quals hi havia Burkly, Greulich, Fritz Robert, Guillaume, Schwitzguébel i Perret; Itàlia només hi envià un (1) delegat, Caporusso; d'Espanya hi vingueren Farga-Pellicer i Sentinon, i els Estats Units d'Amèrica hi estaven representats per Cameron. Jung fou elegit president del congrés."

La conferència es destacà principalment per l'enfrontament entre els mutualistes proudhonians i la posició col·lectivista, defensada per l'enviat de Marx al Consell General i per Bakunin. Tanmateix, el socialista belga de Paepe jugà un paper decisiu a l'hora de portar la delegació belga al bàndol col·lectivista i aïllar els proudhonians principalment francesos.

Congrés de La Haia, 1872

El cinquè Congrés de l'IWA (International Worker Association) o AIT (Associació Internacional de Treballadors) se celebrà a principis de setembre del 1872 a La Haia, Països Baixos. Després de la comuna de París (1871), Bakunin caracteritzà les idees de Marx com a autoritàries i argumentà que si un partit marxista arribés al poder, els seus líders acabarien tan dolents com la classe dominant contra la qual havien lluitat (sobretot en els seus estatisme i anarquia). El 1872 el conflicte de la Primera Internacional culminà amb una divisió final entre els dos grups al Congrés de La Haia. Sovint es cita aquest xoc com l'origen del llarg conflicte entre anarquistes i marxistes.

El Congrés de la Haia fou notable per l'intent d'expulsió de Bakunin i Guillaume, i per la decisió de traslladar el Consell General a la ciutat de Nova York (EUA). Les principals resolucions aprovades se centraren en el compromís de la Internacional amb la creació de partits polítics, amb l'objectiu de captar el poder de l'estat com a condició indispensable per a la transformació socialista.

Després de 1872: dos primers internacionals

A partir de llavors, els corrents marxistes i anarquistes del socialisme tingueren organitzacions diferents, en diversos punts, inclosos els internacionals rivals.

De vegades, aquesta divisió s'anomena divisòria "vermella" i "negra", vermell que fa referència als marxistes i negre que fa referència als anarquistes. Otto von Bismarck remarcà en sentir parlar de la divisió a la Primera Internacional que "caps coronats", la riquesa i els privilegis poden tremolar si mai els negres i els vermells s'uneixen!"

L'ala anarquista de la Primera Internacional celebrà un congrés separat el setembre del 1872 a St. Imier (Suïssa). Els anarquistes rebutjaren l'afirmació que Bakunin i Guillaume havien estat expulsats, i repudiaren el Congrés de la Haia com a poc representatius i mal dirigits. Durant dos (2) dies del 15 al 16 de setembre de 1872 a Saint-Imier (Suïssa), es declararen els autèntics hereus de la Internacional.

S'adoptà el programa de Bakunin, Marx fou implícitament exclòs, i la Primera Internacional anarquista funcionà fins al 1877, amb un cert creixement inicial a zones com Egipte i Turquia.

El sisè Congrés de l'ala marxista de la Internacional se celebrà a Ginebra (Suïssa) el setembre del 1873, però generalment es considerà un fracàs. L'ala marxista continuà fins que es dissolgué tres (3) anys després a la conferència de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA) del 1876. Els intents de reactivar l'organització durant els propers cinc (5) anys fracassaren.

Atès que la beca sobre la Internacional està fortament modelada per diferents avaluacions de la importància i els efectes del conflicte Marx-Bakunin, diferents relats emfatitzen les ales de la Internacional i donen dates diferents del seu tancament final (1876 o 1877).

La Segona Internacional s'establí el 1889 com a successora. Tant anarquistes com marxistes participaren en el nou cos en els seus primers anys.

L'Associació Internacional del Treballador (l'anomenada Internacional Negra), una Internacional anarquista, aparegué el 1881, influí principalment als Estats Units i Mèxic i desaparegué gradualment després de finals de la dècada del 1880.

En un congrés celebrat a Berlín (Alemanya) el 1922, els anarcosindicalistes decidiren tornar a fundar la Primera Internacional com a Associació Internacional de Treballadors, que encara existeix.

Logo of the Spanish Regional Association of the International Workingmen's Association

"Circle-A" anarchy symbol

The black flag, a traditional anarchist symbol. Use it for any purposes whatsoever.

International Workingmen's Association Basel section banner (photo taken at now defunct Museum of Karl Marx and Frederick Engels in Moscow, Soviet Union.

Karl Marx (1818–1883)

Mikhail Bakunin (1814–1876)

L'Associació Internacional dels Treballadors o la Primera Internacional

Avui dilluns 28 de setembre de 2020 es commemora el cinc-cents vuitanta-cinquè aniversari del naixement de Joan Roís de Corella (Gandia [Safor] o València [Horta], 28 de setembre de 1435 — València [Horta], 6 d'octubre de 1497), qui fou un religiós conegut per la seva obra literària. Tant la seva vida com la seva obra estan condicionades per les transformacions socioculturals que es produïren al segle XV amb el pas de l'època medieval al Renaixement.

Biografia

Fill major d'un noble cavaller (Ausiàs Roís de Corella), estava emparentat de lluny amb el comte de Cocentaina i tingué una íntima relació amb el poeta Ausiàs March, trenta (30) anys més gran que no pas Joan Roís. Així, el 1443, fou un dels testimonis en el contracte matrimonial entre el poeta i la seva segona muller (Joana Escorna). De la mare, sabem que es deia Aldonça Cabrera, filla d'en Joan de Cabrera i d'Alamanda. El matrimoni tingué quatre (4) fills: Joan, Manuel, que es féu frare, Lluís i Dalfina.

Roís de Corella era el fill primogènit d'una família de la noblesa i havia de dedicar-se, per tant, a la carrera militar (cas d'Ausiàs March) o a la diplomàcia. No podia ser ni advocat ni metge, professions reservades a l'estament burgès. I encara menys indicat era entrar en la carrera eclesiàstica. Segons els estudiosos, sembla que Roís de Corella trencà tota aquesta rígida distribució, ja que no fou militar, i per contra, cap a la maduresa ingressà en l'estament eclesiàstic. Aquesta dada és interessant de tenir en compte per a després poder entendre alguns aspectes bàsics de la seva obra. Per una sèrie de documents notarials i testamentaris, datats entre els anys 1468 i 1471, sabem que almenys als trenta-cinc (35) anys, Joan Roís de Corella ja era mestre en teologia: el reverend e magnífic Mossèn Joan de Corella, cavaller e mestre en sancta Teologia. La qual cosa, tal com remarca Martí de Riquer no volia dir que ja fos sacerdot, car sembla que la intitulació de reverend i de mestre en teologia no suposaven haver estat ordenat in sacris.

De molt jove, pels volts de la vintena d'anys, entre els anys 1453 i 1456, s'inicià en l'exercici de l'escriptura. Una mostra interessant d'aquesta pràctica seria, entre d'altres, el debat epistolar amb el príncep Carles de Viana, qui elogiava la destresa del jove Roís en les arts amatòries i literàries.

La seva vida sentimental fou molt intensa, ja que a partir de les nombroses aventures amoroses anònimes a què fa referència al llarg dels seus escrits, han pogut ser documentades diverses experiències. Així, les mantingudes amb Caldesa, dama no identificada però que degué ser un amor de joventut; les de Iolant Durleda, de qui s'han trobat cartes d'amor; les de Lionor de Flors, viuda de Vallterra i, finalment, les hagudes amb Isabel Martines de Vera. Amb aquesta última dama, de qui no sabem res referit al seu estat, les relacions hagueren d'iniciar-se almenys a partir del 1473, ja que l'any següent els nasqué un fill. En aquella data Roís de Corella ja devia haver entrat en els ordes sacerdotals, únic motiu que possiblement l'impedí d'esposar la dama. Aquesta hipòtesi és ratificada pel procés seguit per tal d'atorgar testament. El 30 d'agost de 1478 el mossèn Joan Roís de Corella féu testament a favor de la seva germana Dalfina. Entre els objectes que hi havia, hi era la biblioteca de l'escriptor. Un total de set-cents vuitanta (780) volums foren donats a la seva mort als frares del convent de Sant Francesc de València (Horta). Tanmateix, un cop mort el poeta, els hereus reals foren els fills haguts amb Isabel Martines de Vera. Quatre (4) dies després de la defunció, Dalfina féu donació voluntària de l'herència a Joan Roís de Corella, donzell, i Estefania Roís de Corella, donzella. La qual cosa ens ratifica que, pels volts del 1473, devers els quaranta (40) anys, l'escriptor ja havia estat ordenat sacerdot i no podia testar ni a favor de l'amistançada ni dels fills naturals.

En morir Roís de Corella tenia una cambra a la seva disposició al convent de Sant Francesc, prova de la seva creixent religiositat a mesura que s'anà fent vell. Efecte tot plegat del penediment que degué sentir de la passada vida mundana.

Aquesta vida tan agitada ens fa entendre que la dedicació religiosa no fou producte de cap mena de vocació, sinó un refugi per tal d'evitar les activitats polítiques i militars. Mantingué relacions literàries amb els escriptors de l'aristocràcia valenciana de la segona meitat del segle XV, amb Bernat Fenollar i amb el príncep Carles de Viana.

La seva obra —escrita en vers i en prosa, i de temàtica tant religiosa com profana— fou molt divulgada per la València d'aleshores, coneguda en tertúlies literàries i imitada per altres autors. Els manlleus de Corella que hi ha per tot el Tirant lo Blanc ho demostren: Joanot Martorell sabia de memòria algunes de les seves obres.

Obra

Roís de Corella és considerat el màxim representant de l'humanisme renaixentista als Països Catalans i fou l'últim escriptor important de renom fins a la Renaixença.

L'amor es convertirà en el centre temàtic de tota la seva producció: escriu per alleugerir els sofriments que li provoquen unes agitades relacions amoroses. Per això, els elements autobiogràfics i sentimentals són les característiques més importants de la seva obra literària, juntament amb el desenvolupament d'unes noves formes d'expressió completament innovadores en la nostra literatura i, fins i tot, a nivell europeu. Escrigué tant en prosa com en vers i aplicà tècniques d'un gènere a l'altre, d'aquesta manera trobem narracions curtes i poemes inserits en algunes narracions.

En Corella és també el màxim exponent de la valenciana prosa: la prosa corelliana segueix el model aristocratitzant dels escriptors del segle XV, amb el predomini d'expressions ampul·loses i retòriques. Prosa artificiosa però harmònica i elegant que connecta amb l'esperit humanista de finals del segle XV. Una altra característica de la seva prosa, anomenada prosa d'art o prosa artitzada, és l'ús de metàfores i descripcions escenogràfiques, producte dels ambients renaixentistes en què vivia.

En la poesia segueix utilitzant el tradicional decasíl·lab amb lleus variacions, però Corella aconsegueix en els versos un ritme més àgil i suau que els anteriors poetes medievals; d'aquesta manera, s'acosta a la poesia italiana.

La seva obra en vers es caracteritza per parlar de l'amor des d'una perspectiva desenganyada i trista. També escrigué poesia religiosa.

Roís de Corella fou un gran coneixedor de la literatura clàssica i enllaçà amb Bernat Metge amb la voluntat humanística de reconstruir damunt de la llengua catalana el prestigi literari del llatí clàssic. Aquests objectius no s'aconseguiren perquè en arribar el Renaixement, la literatura catalana culta inicia la seva davallada. L'autor clàssic que més s'ajustava a la seva personalitat enamoradissa fou Ovidi, i d'aquest prengué la temàtica argumental i el dramatisme sentimental de les seves narracions. Pel que fa als clàssics més contemporanis, cal destacar, sobretot, Boccaccio, de qui imitarà les tècniques de la narrativa sentimental.

L'obra de Roís de Corella no aconseguí la fama i el prestigi d'altres autors valencians del segle XV perquè ell escrigué per a l'aristocràcia i aquesta començà a donar l'esquena al català i es decantà pel prestigi de la literatura castellana, sobretot, a partir de la guerra de les Germanies (1520-1522),

Obra. La modernitat

L'obra literària de Roís de Corella, per la diversitat dels temes i les tècniques emprades en escriure-la, exemplifica com cap altra els canvis profunds que es produïren en les nostres lletres de finals del segle XV. Joan Lluís Marfany (Barcelona, 1943), ha qualificat la seva poesia com un camí sense demà. I així fou, fent-ho extensible també a la prosa. Autor de formació i temàtica fonamentalment medieval, fou el brillant epígon d'un llarg període de normalitat literària, que podia haver estat el punt d'arrencada de la modernitat del barroc valencià. Però les circumstàncies historicoculturals no el permeteren.

L'aristocràcia, classe a la qual pertanyia Corella i d'on procedien la major part d'escriptors de l'època, era la que havia d'haver potenciat la presència de l'obra corelliana en les lletres del XVI partint, sobretot, de la gran popularitat que assolí en vida i dels nous camins estilístics i tècnics que oferia. Tanmateix, després de la guerra de les Germanies (1520-1522), l'agombolament d'aristocràcies al voltant de Germana de Foix, inicià un procés d'intensíssima castellanització de les lletres valencianes a València.

És cert que l'obra de Corella influí significativament alguns autors valencians que s'expressaven en castellà (Gaspar Gil Polo), però la traducció genuïna s'havia trencat, i Corella i la seva obra caigueren en l'oblit més absolut o en una mala valoració per part d'alguns erudits il·lustrats, fins pràcticament els nostres dies. I encara, recentment, Jordi Carbonell ha pogut afirmar: és el menys conegut i el menys estudiat dels clàssics de la literatura valenciana.

S'ha designat Corella com el nostre últim gran escriptor medieval. Seguint l'ús d'aquests tòpics, també podríem dir que és en alguns aspectes el primer escriptor no medieval. Fou un dels màxims conreadors del que a finals del XV s'anomenava valenciana prosa. En definitiva, el terme no volia dir altra cosa que una manera d'escriure el català afectada, culta, ampul·losa i retoritzant, tendència aquesta que tot just iniciada podia haver-nos aconduït, en circumstàncies normals, envers una plenitud barroca amb les mínimes influències castellanes.

En el pla estrictament temàtic, Corella féu ús com a matèria literària de nombrosos elements autobiogràfics, sentimentals i referits a l'entorn social. D'altra banda, trobem que aplica als seus personatges una incipient tècnica d'anàlisi psicològica, basada, sobretot, en l'expressió dels seus sentiments (amor, alegria, tristesa, solitud, angoixa...). I és també en aquest àmbit on se serví dels elements de la naturalesa com a contrapunts dels diversos estats d'ànim.

És remarcable, sobretot a la Tragèdia de Caldesa i l'Oració per citar només dos (2) exemples, l'interès que sentí Corella per ambientar les seves obres d'acord amb els gustos teatralitzants del Renaixement. Les accions se situen en el marc d'unes acurades escenografies i són narrades amb una llengua feta d'imatges poètiques de gran plasticitat, les quals fan pensar més d'una vegada en un esbós de pintura. Malgrat el que podria fer pensar aquesta tendència al to grandiloqüent, aquest sempre és intimista, delicat, la qual cosa en aquells moments significava una important innovació literària.

Corella també fou un innovador en el camp estricte de la poesia. Tot i seguir la tradició ausiasmarquiana del decasíl·lab, l'acostà, amb el canvi accentual de la quarta a la sisena o bé, a la quarta i vuitena síl·labes, vers la nova musicalitat de la lírica italiana. Conreà també el virolai i se serví de forma esparsa del vers d'arte mayor de tradició castellana. Malgrat aquests trets prou definidors, per a Corella no existia una diferència absoluta de gèneres. Sovint, en les proses curtes hi aplicava determinades tècniques de la poesia lírica, bo i intercalant-hi, a més a més reeixits fragments en vers de la seva producció.

En definitiva, l'actitud humana i l'obra de Corella, tal com remarca Carbonell, són l'encarnació de la crisi de l'esperit cavalleresc. Les lluites guerreres han estat substituïdes per les amoroses amb actituds molt més properes a l'humanisme. L'amor però, ja no respon als usuals i gastats tòpics de l'amor cortès trobadoresc. Els esquemes han estat capgirats i, amb ells, en gran part, els sistemes de valors. Així, Corella és lluny del misogínia medievalitzant. Les dones prenen un paper destacat en la ficció literària. Potser en part, aquesta innovació fou deguda al fet que el nucli més important de seguidors de la seva obra fos femení. Recordem els versos de Jaume Gassull: Diga-us-ho ella,/ que del senyor Mossèn Corella / lig lo més dies / totes les sues poesies.

En la idealitat narrativa la dona és tractada amb mentalitat moderna. A part de ser les protagonistes de les històries, en narren els fets. Ara bé, quan Corella passa a descriure experiències personals en el camp de les relacions amoroses, sura la realitat misògina medieval, tot i que amb una variada gamma de trets innovadors i personals. Així, quan ha d'afrontar l'engany de l'amada, ho fa prenent una actitud d'una profunda sinceritat, i queda com a cornut i havent d'acceptar el triomf de la dama. Una actitud tan teòrica com es vulgui, però que prefigurava una modernitat literària definida pel mateix poeta al final de la Tragèdia de Caldesa, com quan exclama: Acceptant la ploma que sovint greus mals descansa. Així doncs, per Corella, la literatura a part de l'art, transmissora d'idees, eina moralitzadora...era, sobretot, una via de desfogament, tal com l'entengueren molts anys després —segons Joan Fuster— els romàntics.

Tot el conjunt d'aportacions personals de Corella a la nostra literatura, vistes amb una suficient perspectiva històrica, les trobem ben allunyades de les modes en voga de l'època, bo i prefigurant un cas excepcionalment singular en la literatura europea de finals del segle XV.

Obra profana

Comprèn obres escrites tant en prosa com en vers, marcades quasi sempre per una temàtica amorosa.

Cal destacar la Tragèdia de Caldesa. Es tracta d'una novel·la molt breu, escrita pels volts del 1458, que narra la infidelitat d'una donzella, amant de Corella, de nom Caldesa. L'acció s'esdevé a la cambra de la donzella on l'autor està esperant-la, i observa desesperadament des d'una finestra com Caldesa festeja amb un jove de més baixa condició social. Una vegada ella ha acabat, es presenta davant el poeta com si res no hagués passat. La resposta de Corella concorda amb el títol genèric de la tragèdia amb un discurs on expressa patèticament la sensació d'engany i decepció. En l'obra s'insereixen uns perfectes versos per completar hiperbòlicament els sentiments del poeta envers el desenllaç amb Caldesa. La reacció de Corella en aquesta història justifica l'honestedat i la sinceritat d'un autor modern completament allunyat de l'amor cortès medieval.

El Parlament en casa de Berenguer Mercader és una obra original on descriu una vetllada literària entre personatges reals de la ciutat de València (Horta), els quals han de contar una història amorosa de la mitologia clàssica, la majoria tretes de la Metamorfosi d'Ovidi. L'obra presenta moltes similituds quant a l'estructura amb el Decameró de Boccaccio.

Obra religiosa

Les obres religioses foren escrites durant la seva maduresa; també hi alterna la poesia amb la prosa. La prosa religiosa, igual que la poesia, són escrites amb les mateixes tècniques que en la literatura profana.

Aquests poemes són també una prova de la falta de vocació religiosa de l'autor, ja que, igual que en altres poemes religiosos, s'observa un to desapassionat i distant.

La vida gloriosa de santa Anna es tracta d'una amplificada i dilatada biografia de la mare de la Verge Maria. Apareix el tema del matrimoni que durant molts anys no té descendència. Quant a l'estil, cal assenyalar que aquesta obra no presenta el característic estil pompós i retòricament complicat propi de Corella, probablement perquè anava adreçat a una dona inculta que havia d'entendre el text.

A Història de la gloriosa santa Magdalena narra la història de santa Magdalena, bevent de fonts bíbliques, i després acull les divulgades llegendes de penitència de l'antiga pecadora. Aquesta és una narració de tema i esperit completament medievals, però relatada amb un estil renaixentista i recaragolat sintàcticament i retòricament.

La història de Josef, fill del gran patriarca Jacob degué ser creada quan Corella ja tenia el títol de mestre en teologia. Es tracta d'una gran amplificació dels capítols del Gènesi, que narren els fets de Josep.

El cartoixà, que es tracta d'una traducció de la Vita Christi, va ser escrit pel cartoixà Ludolf de Saxònia, datat entre els anys 1348 i 1377. La traducció corelliana aparegué impresa en quatre (4) lliuraments i reeixí fabulosament: despertà fins i tot l'interès del rei Ferran el Catòlic.

El Psalteri es tracta d'una traducció de salms sobre el text de la Vulgata, amb cultismes procedents del llatí.

Poesies marianes es tracta de l'única obra religiosa en vers creada per Corella. Dintre d'aquest grup cal esmentar la Vida de la sacratíssima verge Maria amb rimes.

La Vesió és un escrit que té tres (3) propòsits: raonar teològicament la puresa de la concepció de Maria; descriure un nou retaule de la capella de Nostra Senyora de Gràcia (que es venerava a l'església de Sant Agustí de València), i lloar mossèn Fernando Díeç.

Obra mitològica

És en les proses mitològiques on Corella es llueix com a escriptor i on la mostra literària està més marcada per l'estil. Pretén acostar-se als més típics termes de l'antiguitat clàssica per tal de reflectir estats passionals. La narració mitològica permet tota mena de filigranes retòriques i d'exhibicions de mestratge en l'elegant ordenació i cadència dels mots. En aquestes obres Ovidi exercí una gran influència sobre Corella.

Lamentacions de Mirra e Narciso e Tisbe és una trilogia que recull tres (3) dissortats amors que Corella compara amb el seu propi fracàs amorós. La primera part explica la història de l'amor incestuós de Mirra pel seu pare, Cínaras. Està narrada en primera persona i la trobem en forma de plany. La segona part és la lamentació de Narcís, causada pel seu propi enamorament en veure's reflectit a l'aigua clara. La tercera part se centra en el llarg parlament dels dos (2) joves, Tisbe i Píram, per trobar-se fora de les seves cases respectives.

En Història de Biblis, qui s'enamorà de Cauno, germà seu, Corella conserva la intenció d'aquells versos, encara que actualitzà diferents detalls a la realitat quotidiana del s. XV.

El raonament de Telamó e de Ulixes en lo setge de Troia davant Agamenó aprés mort Aquil·les sobre les sues armes. Els raonaments són unes peces de tipus oratori, d'estil elevat i contundent, amb troballes en l'expressió i un cert dramatisme.

A Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam e de Policena e d'Astianacres Corella col·loca en boca de la reina Hècuba la descripció de la fi de Troia.

Tota l'obra d'Història de Jason e Medea és posada en llavis de Medea, que explica la ingratitud de Jason per donar exemple a les dones.

La Història de Leànder i Hero és escrita en prosa amb la particularitat que intercala versos estramps.

Prosa

Després de tot un corrent humanístic que arrenca de Bernat Metge, el principal interès del qual era la moralització i l'ensenyament amb importants dosis del pensament medievalitzant, sorgeix la figura de Roís de Corella, qui influenciat pels nous aires italianitzants volgué fer en certs aspectes de l'humanisme una assimilació purament literària, estètica. En aquest sentit, l'Ovidi de l'Ars amandi, de les Heroides i de les Metamorfosis en foren la font clàssica més destacada. De la influència dels humanistes del quatre-cents italià, cal destacar-ne Boccaccio, de qui prengué l'exemple del període ciceronià i les tècniques de la narració sentimental, que en el cas corellià estigueren tan impregnades del to autobiogràfic.

La prosa de Corella és original temàticament en comtats casos. Aspecte aquest que tenia ben poca significació a l'època. Solia elaborar les seves proses a partir de temes extrets dels clàssics, fent-ne, això si, unes recreacions a vegades personalíssimes.

Prosa autobiogràfica

En primer lloc cal referir-se a la Tragèdia de Caldesa de contingut autobiogràfic. És una peça més aviat curta però la més reeixida literàriament del conjunt. Per una referència històrica del text, sabem que fou escrita pels volts del 1458. L'acció se situa a la ciutat de València (Horta) i narra com una donzella de molt temps desitjada per l'autor, el qual és tancat per aquesta en una cambra mentre ella festeja amb un altre home de condició vilana. L'autor ha de contemplar l'engany per una petita obertura amb la consegüent indignació i nerviosisme. Es descarrega emocionalment mitjançant un poema, que es pot considerar dels millors de la producció corelliana. La dama ha d'admetre la seva culpa amb una total submissió.

Prosa epistolar

Corella escrigué les mostres d'aquest gènere molt probablement entre els anys 1456 i 1462. La primera i més extensa és el Debat epistolar amb el príncep de Viana, escrit entre els anys 1456 i 1458/1461, que conté elements temàtics que el relacionen amb la Tragèdia de Caldesa. El tema del debat és el d'haver de triar entre dues (2) dames, una que estima i no és corresposta i, l'altra que és desitjada però que en canvi no estima.

Lletres d'Aquiles e Policena (volum IV, pàgs. 31 i 32), Lletres a Iolant Durleda i Lletra consolatòria poden, pel seu estil, ser datades vers el 1458. Iolant Durleda, dama no identificada, podria, segons Riquer, ser la mateixa Isabel Martines de Vera. Li adreça dues (2) breus lletres. En la primera li demana resposta per tal de concertar una entrevista; en la segona constata la joia de l'amant d'haver vist secretament l'amada. Ambdues es clouen amb versos, i són els de segona: Jo desig ésser vostre, e la sort mia / no ho vol que ho sia que insinuen la possibilitat que Corella ja fos eclesiàstic.

A la Lletra consolatòria diu Corella: E per ço germà e senyor, he pres la ploma per respondre a vostra ben raonada lletra, referència que podria fer pensar novament en el príncep de Viana. El tema tracta del consol per al germà e senyor que ha sofert un conflicte amorós. Corella bescanta les dones que cerquen l'home que poden dominar i s'allunyen del qui les vol submises.

De La lletra que Honestat escriu a les dones, datable vers el 1462, només ens n'ha pervingut el fragment final, sobre la mort d'una dona virtuosa.

Prosa de circumstàncies

El triomf de les dones és un llarg parlament de la Veritat, personatge al·legòric, en defensa del sexe femení. Obra a contracorrent de la misogínia de l'època, fou escrita a conseqüència de la polèmica suscitada pel Maldezir de mujeres de Pere Torroella. El títol sembla manllevat a consciència del Triunfo de las mujeres del castellà Juan Rodríguez del Padrón. L'obra es clou amb divuit (18) versos adreçats a la Verge.

Cal mencionar dos (2) epitafis breus. Un en prosa, datable el 1482, dedicat a la Sepultura de mossèn Francí d'Aguilar. L'altre, en vers, dedicat al cavaller Perot de Penarroja. Tots dos (2) cavallers valencians morts en la guerra de Granada.

Mural sobre escriptors valencians al passeig de Batà de Muro, a Alcoi (Alcoià), realitzat per Toni Espinar.

El passat divendres 25 de setembre de 2020 es commemorà el cinquanta-sisè aniversari del naixement de Carlos Ruiz Zafón (Barcelona, Catalunya, 25 de setembre de 1954 — Los Angeles, Califòrnia, EUA, 19 de juny de 2020), qui fou un escriptor català que escrivia en castellà i català. Visqué a la ciutat californiana de Los Angeles des del 1993, on es dedicà uns anys a escriure guions de cinema al mateix temps que desenvolupava la seva carrera com a novel·lista.

La seva primera novel·la per a adults, La sombra del viento (castellà), fou un gran èxit de vendes, aclamada com una (1) de les grans revelacions literàries dels últims temps. Es traduí al català (amb el títol L'ombra del vent) i a més de trenta-sis (>36) idiomes; se'n vengueren setze milions (16.000.000) d'exemplars a tot el món i obtingué nombrosos premis internacionals.

La literatura de Carlos Ruiz Zafón es caracteritza per un estil molt elaborat amb gran influència de la narrativa audiovisual, una estètica gòtica i expressionista i la combinació de molts elements narratius en un registre tècnicament perfecte. Aquesta tècnica impecable i un extraordinari domini del llenguatge i de l'estructura narrativa li permet combinar elements dispars, des de la tradicional novel·la del segle XIX a una ocupació impactant d'imatges i teixidures de gran força sensorial. Ruiz Zafón fou així mateix un gran creador de personatges, la qual cosa unit al seu expert domini de la tensió i la construcció narratives li permeté articular trames d'extraordinària complexitat amb una simplicitat i facilitat enganyoses.

Carlos Ruiz Zafón fou també pianista i compositor.

Bibliografia de l'autor

Narrativa

• L'ombra del vent, Planeta, Barcelona, 2002;

• El joc de l'àngel, Planeta, Barcelona, 2008;

• El presoner del cel, Planeta, Barcelona, 2011;

• El laberint dels esperits, Columna (Grup 62), Barcelona, 2016.

Literatura juvenil

• La Trilogia de la boira (inclou les tres [3] obres següents recopilades per Planeta el 2007):

  • El príncep de la boira, Edebé, Barcelona, 1993;

  • El palau de la mitjanit, Edebé, Barcelona, 1994;

  • Les llums de setembre, Edebé, Barcelona, 1995;

• Marina, Edebé, Barcelona, 1999.

Composicions musicals

• L'ombra del vent, que s'estrenà al Teatre La Faràndula de Sabadell (Vallès Occidental) el 4 d'abril de 2014 i l'endemà al Palau de la Música Catalana de Barcelona, es tracta d'una suite "amb cinc (5) peces d'inspiració clàssica, romàntica i cinematogràfica" arranjada per Gregori Ferrer, que també la interpretà al piano amb l'Orquestra Simfònica del Vallès.

Premis i reconeixements

• Premi de Literatura Edebé, per El príncep de la boira, el 1993;

• Finalista del Premi Fernando Lara de Novel·la 2000, per L'ombra del vent;

• Finalista British Book Awards, autor de l'any 2006;

• Premi al millor llibre estranger a França 2004;

• Pregoner de les Festes de la Mercè de Barcelona l'any 2004;

• Premi de l'Associació de llibreters del Canadà / Quebec;

• Premi de Veus Novoa, Portugal;

• Bjornson Order of Literary Merit, Noruega;

• Barry Award a la millor novel·la, USA;

• Original Voices Award, USA;

• Seleccionat com "llibre per a recordar de l'any 2004" per la biblioteca central de Nova York City, USA;

• Premi de la Fundació José Manuel Lara Hernàndez 2004 al llibre més venut l'any anterior;

• Premio Booksense 2005, USA;

• Premio Euzkadi de Plata 2008 por El joc de l'àngel;

• Nielsen Award, UK;

• Finalista del Premi Llibreter;

• Ottakar's award, UK;

• Premi de la Fundació José Manuel Lara al llibre més venut;

• Premi dels lectors de La Vanguardia;

• Premi Protagonistas.

Escriptor espanyol: Carlos Ruiz Zafón a la Xina, el 2008.

Carlos Ruiz Zafón

El passat dijous 24 de setembre de 2020 es commemorà el dos-cents tresè aniversari del naixement de Ramón María de las Mercedes (Pérez) de Campoamor y Campoosorio (Piñera, Navia, Astúries, 24 de setembre de 1817 — Madrid , 11 de febrer de 1901), qui fou un poeta espanyol del realisme literari.

Biografia

Nasqué en el llogaret de Piñera, a Navia, Astúries, el 24 de setembre de 1817 (el mateix any que José Zorrilla, amb qui sovint fou comparat). El seu pare, Miguel Pérez Campoamor, era un ric pagès nascut al concejo de Coaña i la seva mare era de la família noble dels Campoosorio de Navia. El 1821 quan Ramón encara no havia complert quatre (4) anys, morí el seu pare. Als deu (10) anys començà a estudiar llatí i humanitats a Puerto de Vega, on obtingué el certificat d'estudis primaris.

L'Infern del Dante era un mal aprenent en comparació amb els retorçats invents de càstigs infernals que em ficaven els clergues ensenyants en la meva tendra i sensible caparró infantil. Tot el curs dels meus primers anys ha estat un somni tenebrós, del qual crec que encara no he acabat de despertar.

Ramón de Campoamor

El 1832, amb quinze (15) anys, se n'anà, per estudiar filosofia, lògica i matemàtiques, al convent de Sant Tomàs de Madrid. Poc temps després es matriculà a la universitat madrilenya en medicina, però tampoc li durà aquest afany. Un catedràtic li aconsellà amb vehemència dedicar-se a la literatura, ja que cregué descobrir en ell la natural inclinació a les lletres més que a les ciències (vomitava en les disseccions). Solament no li disgustava la lectura i l'escriptura (passava llargues hores llegint clàssics a la Biblioteca Nacional), per la qual cosa es consagrà a la fi a l'periodisme i a la literatura. Espronceda li prengué sota el seu patronatge i la seva primera poesia data del 1837: col·labora en publicacions romàntiques com El Alba i No Me Olvides i fou redactor de Las Musas (1837), El Correo Nacional (1838) i El Español (1845); dirigí El Estat el 1856.

Freqüenta el Liceu i, a l'edat de vint (20) anys, el 1837, publicava a la revista No Me Olvides un article titulat "Sobre l'estat actual de la nostra poesia" on carregava contra "el romanticisme degradat" format per "sagnants escenes, somnis horrorosos, crims atroços, execracions, deliris i com l'home pot imaginar de més bàrbar i antisocial", i proposava un altre romanticisme més preocupat pel moral que fes millor, no pitjor, a l'home. El 1838 publicà la primera obra impresa: Una mujer generosa, una comèdia en dos (2) actes que no arribà a ser estrenada en teatre. Una altra obra dramàtica seva fou El castillo de Santa María (1838), en què concretà molts dels tòpics romàntics amb algunes concrecions paisatgístiques i historicollegendàries d'Astúries; per aquests anys escrigué també comèdies com La fineza del querer (1840) i El hijo de todos (1841) i es féu amic del dramaturg Tomás Rodríguez-Rubí; i després d'un interval més o menys llarg, el 1870 escrigué la que és potser la seva obra més coneguda, Guerra a la guerra (1870), a la qual seguiren el drama sacre El hombre Dios (1871), i Cuerdos y locos (1873 ), el drama Dies irae (1873), Los salvajes (1875), i la joguina còmic Després de la boda (1876). Ja en la dècada dels vuitanta acabà la seva carrera dramàtica dedicant-se als monòlegs Como rezan las solteras (1884), El amor o la muerte (1884), El confesor confesado, El anillo de boda, sent preparades, a títol pòstum, els seus Obres completes, on es recullen la comèdia El honor (1874), la més conforme amb els procediments de la nova escola simbolista, la dolora dramàtica El palacio de las verdades (1871), que és la que millor s'até a ser classificada com al·legòrica, les comèdies Química conyugal (1877) i Glorias humanas (1885), i el drama Así se escribe la historia, que renuncià a publicar en no haver estat del gust del públic.