“Qui sóc i per què escric”
No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: "qui sóc, per què escric". Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d'aquesta publicació. D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d'un sostremort: la seva intenció era d'evitar que m'hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que dos o tres travessers abans d'arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l'esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.
Sota el signe del drac, proses 1985 – 1997
La nit em clava
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té baranes.
Bruixa de dol (1979)
L’any 1956 la família s’instal·la a viure al carrer Jacint Verdaguer de Barbens. Era una casa petita, l’habitatge era al primer pis i s’hi accedia per una escala exterior. Va ser un lloc fecund per a la imaginació de la petita Maria-Mercè, sobretot pel record d’una escala de fusta sense baranes, força llarga i perillosa, que des del menjador pujava a una mena de golfes on hi havia malendreços (matalassos, baguls...). “el desig sense baranes” d’alguns poemes té el punt d’arrencada en aquesta casa de Barbens, prové dels records d’aquella nena de quatre anys, que contravenint la prohibició familiar de pujar a les golfes perquè no es fes mal, hi “pujava sigil·losament, fins que, dos o tres travessers abans d’arribar al capdamunt” imaginava veure-hi una serp, la serp a què al·ludia la seva mare perquè no hi pugés.
A Barbens. La Maria-Mercè va començar a anar a l’escola pública, a pàrvuls. “las escuelas nacionales” eren a la vora d’on vivien, ran d’una plaça on sortien a jugar.