El passat divendres 16 de setembre de 2022 es commemorà el noranta-cinquè aniversari del naixement de Sadako Ogata (japonès: 緒方貞子) (Tòquio, Japó, 16 de setembre de 1927 — ibídem, 22 d'octubre de 2019), qui fou una (1) professora universitària, politòloga i diplomàtica japonesa, professor emèrita de la Universitat Sofia de Tòquio. Entre els anys 1991 i 2001 fou Alta Comissionada de les Nacions Unides per als Refugiats. Després d'acabar l'exercici del seu càrrec fou nomenada presidenta, l'1 d'octubre de 2003, de l'Agència Japonesa de Cooperació Internacional.[1][2]

Es graduà a la Universitat del Sagrat Cor de Tòquio (Japó), després estudià a la Universitat de Georgetown (Washington DC) i més tard obtingué el doctorat en Ciències Polítiques per la Universitat de Califòrnia, a Berkeley (EUA), el 1963. Més tard, Ogata ensenyà política internacional a la Universitat de Sofia (Tòquio, Japó).

Honors

Condecoracions japoneses

• 2001: Persona de Mèrit Cultural;[3]

• 2003: Orde de Cultura.[4]

Altres

• 1994 Premi a la llibertat de la Internacional Liberal;

• 1995: Medalla a la llibertat;

• 1997: Premi Ramon Magsaysay;

• 2000: Premi Seül de la Pau;

• 2001: Orde de l'Amistat de Rússia;

• 2001: Creu de Comandant de l'Orde al Mèrit de la República Federal Alemanya;

• 2001: Comandant de la Legió d'Honor;

• 2001: Gran Creu de Cavaller de l'Orde al Mèrit de la República Italiana;

• 2001: Comandant de I Classe de l'Orde de l'Estrella Polar de Suècia;

• 2001: Premi Indira Gandhi;

• 2002: Premi Fulbright a la Comprensió Internacional;

• 2005: Premi Ciutadania Mundial;

• 2006: Gran Oficial de l'Orde de Lakandula de les Filipines;[5]

• 2008: Gran Oficial de l'Orde d'Orange-Nassau dels Països Baixos;

• 2011: Dama Comandant Honorària de l'Orde de Sant Miquel i Sant Jordi (DCMG);

• 2011: Medalla a l'Amistat entre Nacions del Kirguizistan;

• 2013: Banda de l'Orde de l'Àguila Azteca;[6]

• 2013: Gran Creu de l'Orde de Sikatuna.[5]

Arbre genealògic

Referències

1. «Fallecimiento de la Sra. Sadako Ogata, ex Presidenta de JICA». Agencia de Cooperación Internacional del Japón (JICA), 29.10.2019. Arxivat de l'original el 2020.07.23.

2. Wessels, David et al. (1996): «Sadako Ogata» in Women in Law: a Bio–Bibliographical Sourcebook, pàg. 222, pàg. 222, a Google Books.

3. «Cultural Highlights; From the Japanese Press (1 August – 31 October 2001)». Arxivat 27 de setembre de 2011, a Wayback Machine, Japan Foundation Newsletter, Vol. XXIX, No. 2, pàg. 7.

4. Ogata, S.: «Sadako Ogata receives Japan's Order of Culture». Int Nurs Rev, 51, pàg. 12. PMID: 15022694.

5. «Filipino recipients of Japanese decorations and Japanese recipients of Philippine decorations». Butlletí oficial de la República de les Filipines.

6. «Orden Mexicana del Águila Azteca a ciudadanos Japoneses» (en castellà).

Bibliografia

• Salokar, Rebecca Mae; Volcansek, Mary L. Women in Law: a Bio–Bibliographical Sourcebook (en anglès). Westport: Greenwood Press, 1996. ISBN 9780313294105.

Enllaços externs

• Nacions Unides – Biografia (anglès).

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sadako Ogata.

World Economic Forum Annual Meeting 1993 – Sadako Ogata (緒方貞子)

Sadako Ogata al Fòrum Econòmic Mundial de Davos l'any 1993 (1993)

Sadako Ogata

El passat divendres 16 de setembre de 2022 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Germaine Richier (Grans, Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França, 16 de setembre de 1902 — Montpeller, Erau, Occitània, França, 21 de juliol de 1959), qui fou una (1) escultora francesa.[1][2]

Richier començà els seus estudis a l'Ecole des Beaux Arts de Montpeller (Erau, Occitània, França). El 1926 anà a treballar amb Antoine Bourdelle,  a l'estudi del qual romangué al seu estudi fins a la seva mort el 1929. Allà conegué Alberto Giacometti. Richier estava més interessada en un (1) enfocament clàssic de l'escultura, i preferia començar a partir d'un (1) model en viu i després tornar a treballar el producte final. En aquesta etapa de la seva carrera també conegué Cèsar Baldaccini.

Els seus primers treballs combinaren formes clàssiques amb híbrids humans–animals i representant criatures com l'aranya i l'hidra. El seu estil es convertí en menys figuratiu després de la Segona Guerra Mundial, quan les deformacions corporals que ella feia servir com a tema es veieren més accentuades, en un (1) intent de transmetre un (1) major sentit de l'angoixa.

Feu la seva primera exposició el 1934, i el 1937 participà en l'Exposició Universal de París (Illa de França) del 1937. El mateix any participà en una (1) exposició de dones europees al Musée du Jeu de Paume de París (Illa de França) i posteriorment exposà al pavelló francès a la Fira Mundial del 1939 a Nova York (EUA), al costat de destacats artistes com Chagall, Braque, Bonnard, Delaunay o Derain. El 1951 obtingué el premi d'escultura a la Biennal de São Paulo (Brasil).[1][3][4] El 1942 exposà a Suïssa, al Kunstmuseum Winterthur, i al Kunstmuseum Basilea el 1944. Presentà obra seva a la Biennal de Venècia (Vèneto, Itàlia) els anys 1948, 1952 i 1954. El 1948 exposà amb Jean Arp i Henri Laurens a la Galerie d'Art Moderne de Basilea (Suïssa) i a la Galerie Maeght de París (Illa de París). El 1956 s'oferí una (1) restrospectiva de la seva obra al Musée National d'Art Moderne de París (Illa de França).[3]

La controvèrsia més gran que envolta l'obra de Richier vingué amb la creació d'una (1) estàtua de Crist per a l'església de Notre–Dame de Toute Grâce du Plateau d'Assy (Alta Savoia, Alvèrnia–Roine–Alps, França). En una (1) representació gens tradicional de Jesús, Richier pretenia representar el turment espiritual i físic de Crist, però el clergat, amb una (1) ordre del bisbe d'Annecy (Alta Savoia, Alvèrnia–Roine–Alps, França), manà que l'escultura s'ocultés. Aquest esdeveniment fou el catalitzador d'un (1) gran debat sobre la naturalesa i el paper de l'art sacre que tingué lloc al llarg dels anys 1950, durant el qual molts artistes s'oposaren a la imatge i el paper tradicional de l'art religiós i acadèmic.

Fa servir elements naturals com la pedra i la fusta i objectes recollits, la seva obra encarna un (1) diàleg entre la natura. i la forma humana. Als anys cinquanta ('50), experimentà amb noves tècniques i introduí en les seves peces materials com cera, guix i plom.[5]

Algunes de les seves obres més rellevants són La borrasca, El Crist i L'Ogre, entre d'altres. I hi ha obra seva al Musée Fabre (Montpeller, Erau, Occitània, França), a la Tate de Londres (Anglaterra, Regne Unit) i al Museu d'Art Modern de San Francisco (Califòrnia, EUA), entre d'altres galeries.[6][1]

Referències

1. «Germaine Richier (French, 1904–1959)». artnet.

2. Blumberg, Naomi. «Germaine Richier» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.

3. «Germaine Richier. Biography». artnet.

4. «Germaine Richier» (en anglès). Peggy Guggenheim Collection.

5. «Germaine Richier – Retrospective». Galerie Jacques de la Béraudière.

6. «Germaine Richier». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

7. A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Germaine Richier.

Buste de Germaine Richier. Sculpture de Délie Duparc. Terre cuite.

Sculpture Le grand homme de la nuit (1954/5) by Germaine Richier in sculpturepark KMM/The Netherlands.

Photo of Germaine Richier 

Germaine Richier

El passat divendres 16 de setembre de 2022 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Karl Dönitz (Grünau, Berlín, Segon Imperi Alemany, 16 de setembre de 1891 — Aumühle, Slesvig–Holstein, República Federal Alemanya, 24 de desembre de 1980), qui fou un (1) militar alemany. Tot i no ser membre del Partit Nazi, arribar a ser Gran Almirall (Großadmiral) i exercí de comandant en cap dels Submarins (Oberbefehlshaber der Unterseeboote), i més tard, comandant en cap de la Marina de Guerra Alemanya (Oberbefehlshaber der Kriegsmarine). Comandà la flota de submarins U–Boot que intentà aïllar la Gran Bretanya durant la Segona Guerra Mundial. Després del suïcidi d'Adolf Hitler, exercí com a president del Tercer Reich durant vint (20) dies. Acusat i convicte de crims de guerra, per la guerra total submarina, passà deu (10) anys a la presó.

Biografia

Dönitz nasqué a Grünau, a Berlín (Alemanya). Els seus pares eren Emil Dönitz, un (1) enginyer, i Anna Beyer. Karl tenia un (1) germà més gran, Friedrich.

La Marina Imperial

El 1910 Dönitz s'allistà a la Marina Imperial (Kaiserliche Marine). Esdevingué cadet el 4 d'abril. El 15 d'abril de 1911 esdevingué guardamarina (Fähnrich zur See), el rang que es donava a tots aquells que havien servit durant un (1) any com a aprenents d'oficial i havien superat els seus primers exàmens.

El 27 de setembre de 1913 Dönitz rebé el despatx d'oficial, amb rang de sotstinent (Leutnant zur See). Amb l'esclat de la I Guerra Mundial, serví en el creuer lleuger SMS Breslau a la Mediterrània. L'agost del 1914 el Breslau i el creuer SMS Goeben foren venuts a la Marina Otomana, i foren rebatejats com Midilli i Yavuz Sultan Selim, respectivament. Començaren a operar a Constantinoble (Istanbul, Turquia), sota les ordres del contralmirall Wilhelm Souchon, combatent les forces russes al mar Negre. El 22 de març de 1916 Dönitz fou promogut a sotstinent (Oberleutnant zur See), i fou destinat als Dardanels. D'allà, sol·licità un (1) trasllat a la nova força de submarins, que es feu realitat l'octubre del 1916. Serví com a oficial de Coberta al U–39, i des de febrer del 1918 en endavant com a comandant de l'UC–25. El 5 de setembre de 1918 esdevingué comandant de l'UB–68, que operava a la Mediterrània i que fou enfonsat per la Royal Navy el 4 d'octubre, i Dönitz passà a ser presoner de guerra. Fou presoner fins al juliol del 1919, i tornà a Alemanya el 1920.

La Marina de la República de Weimar

Dönitz seguí la seva carrera al braç naval de les Forces Armades (Reichswehr) de la República de Weimar: la Reichsmarine. El 10 de gener promocionà a tinent (Kapitänleutnant). El 1928 passà a comandant torpedineres, i esdevingué capità de corbeta (Korvettenkapitän) l'1 de novembre d'aquell mateix any.

L'1 de setembre de 1933 fou promocionat a capità de Fragata (Fregattenkapitän) i fou nomenat capità del creuer Emden, que era el vaixell escola on els cadets i guardamarines feien un (1) creuer d'un (1) any de durada en preparació a rebre el títol d'oficial. L'1 de setembre de 1935, Dönitz fou promogut a capità (Kapitän zur See). Fou destinat a comandar la I Flotilla d'U–Boat Weddinge, que incloïa el U–7, el U–8 i el U–9.

Abans de la II Guerra Mundial

El 1935, la Marina de la República de Weimar (Turíngia, Alemanya), la Reichsmarine, passà a denominar–se Kriegsmarine («Marina de Guerra») amb l'ascens al poder pels nazis.

Entre els anys 1935 i 1936, Dönitz tenia dubtes sobre el paper dels submarins, davant la sobreestimació alemanya de les capacitats de l'ASDIC britànic. De fet, l'ASDIC només podia detectar un deu per cent (10%) dels submarins durant els exercicis. Tal com deia Alan Hotham, director de la Intel·ligència Naval, l'ASDIC era un (1) «bluf».

La doctrina alemanya de l'època, basada en el treball del capità americà Alfred T. Mahan i que compartien totes les marines principals, que integraven els submarins amb la flota de superfície i els feien servir contra els vaixells de guerra enemics. El novembre del 1937, Dönitz es convencé de què una (1) gran campanya contra els mercants enemics seria pràctica i començà a fer pressió per convertir tota la flota alemanya en una (1) flota submarina. Advocà per una (1) estratègia consistent en atacar només vaixells mercants, objectius relativament segurs d'atacar. Senyalà que destruint la flota de petrolers britànics deixaria la Royal Navy sense els subministraments necessaris per fer marxar els seus vaixells, la qual cosa seria més efectiva que no pas enfonsar–los. Pensava que amb una (1) flota d'uns tres-cents (circa 300) dels nous U–Boots tipus VII podria fer fora el Regne Unit de la guerra.

Dönitz revisqué la idea de la Primera Guerra Mundial d'agrupar a diversos submarins en una (1) llopada (U–Boot) per superar l'escorta defensiva d'un (1) comboi de mercants. La implementació de les llopades havia estat difícil a la I Guerra Mundial donades les limitacions dels aparells de ràdio de llavors. Durant els anys d'entreguerres, Alemanya desenvolupà transmissors de freqüència ultra alta, amb els quals s'esperava que ho podrien, amb l'ajut de la codificadora Enigma tindrien unes comunicacions segures (o això creien). Dönitz també adoptà la idea que exposà el 1922 de Wilhelm Marschall sobre atacar combois amb atacs de superfície durant la nit. Aquesta tàctica a més tenia l'avantatge de què el sonar no podia detectar al submarí.

En aquells moments, molts, fins i tot el Großadmiral Raeder creien que el que proposava Dönitz era feble. Dönitz estava sol enmig dels oficials superiors navals, incloent–hi a diversos membres del Cos de Submarins. Per tant, ell i Raeder sovint discutien sobre les prioritats de la Kriegsmarine, mentre que alhora competien per guanyar el favor dels amics de Hitler, com Hermann Göring.

Com que la flota de superfície de la Kriegsmarine era molt més feble que la Royal Navy britànica, Raeder pensava que l'únic remarcable que podrien fer els alemanys en una (1) guerra futura amb la Gran Bretanya era morir amb valentia. Raeder basava les seves esperances en la guerra en què aquesta fos retardada fins que el Pla Z, que havia d'expandir la flota de superfície alemanya, fos efectiu fins que realment poguessin enfrontar–se amb garanties. Tanmateix, estava previst que això no es donaria fins al 1945. Dönitz, en contrast, no compartia aquest fatalisme, i entrenava intensament les seves tripulacions en les noves tàctiques. La marcada inferioritat de la flota superfície alemanya deixava a la flota de submarins com a única opció naval un (1) cop esclatés la guerra.

El 28 de gener de 1939, Dönitz fou promogut a Comodor (Kommodore) i «cap dels Submarins» (Führer der Unterseeboote).

Segona Guerra Mundial

Article principal: Batalla de l'Atlàntic (1939–1945)

El setembre del 1939, Alemanya envaí Polònia, Regne Unit i França declararen la guerra a Alemanya, i esclatà la II Guerra Mundial. Com que s'havia previst l'inici de la guerra pel 1945, la Kriegsmarine no estava preparada: el Pla Z s'havia fet perquè la guerra esclatés el 1945, no el 1939. El pla advocava per una (1) flota equilibrada amb un (1) gran increment de vaixells de superfície, amb diversos portaavions. En aquells moments, la flota de submarins de Dönitz només estava formada per cinquanta-set (57) submarins, molts d'ells de curt radi i només vint-i-dos (22) de tipus U–Boots tipus VII oceànics. Dönitz hagué de fer el que podia, veient–se urgit per Hitler i Raeder per dedicar les naus a operacions militars directament contra la Royal Navy. Aquestes operacions normalment acabaven en fracassos.

Contraalmirall, vicealmirall i comandant de submarins

L'1 d'octubre de 1939, Dönitz esdevingué contraalmirall (Konteradmiral) i «comandant dels submarins» (Befehlshaber der Unterseeboote), i l'1 de setembre de 1941, fou promogut a vicealmirall (Vizeadmiral).

El 1941, el lliurament dels nous Tipus VII havia millorat fins al punt en què les operacions tenien un (1) efecte real sobre l'economia de guerra britànic. Si bé la producció dels vaixells mercants s'incrementà com a resposta, les millores en els torpedes, uns submarins millors i una planificació molt millorada incrementà les xifres de vaixells enfonsats. L'11 de desembre de 1941, després de la declaració de guerra als Estats Units, Dönitz planejà immediatament la implementació de l'Unternehmen Paukenschlag, en la qual s'atacarien els vaixells de la costa est dels Estats Units. Portada a terme durant el mes següent, amb només nou (9) submarins, tingué uns resultats fora de l'imaginable. La US Navy no estava gens preparada per a la guerra antisubmarina, tot i tenir l'experiència de dos (2) anys dels britànics per aprendre'n, i cometeren tots els errors que es podien cometre.

Almenys en dues (2) ocasions, els èxits dels Aliats contra les operacions submarines feren que Dönitz investigués els possibles motius. Entre els considerats estaven l'espionatge i la interceptació i decodificació de les comunicacions navals alemanyes (la versió naval d'Enigma). Les investigacions sobre la seguretat en les comunicacions portà a la conclusió de què la causa més probable era l'espionatge, sinó la casualitat. Tanmateix, l'1 de febrer de 1942, Dönitz ordenà que els seus submarins portessin una (1) versió millorada de la màquina Enigma, la M4. La Kriegsmarine fou l'única branca de la Wehrmacht que feu servir aquesta versió millorada, mentre que les altres continuaren fent servir les versions antigues d'Enigma. El nou sistema s'anomenà «Tritó» («Tauró» pels Aliats), i durant un (1) temps, aquest canvi en l'encriptació de les comunicacions causà considerables dificultats als desxifradors aliats, i portà deu (10) mesos de feina que les comunicacions a través de «Tauró» poguessin ser llegides amb normalitat.

Al final del 1942, la producció de submarins VII s'havia incrementat fins al punt en què Dönitz finalment fou capaç de dirigir atacs en massa, una tàctica que ell anomenà «Rudel» i que es feu cèlebre amb el terme de «llopades» (Wolfsrudel). Les pèrdues aliades ascendiren tremendament, i hi hagué una (1) preocupació seriosa durant un (1) temps per l'estat dels subministraments de petroli a la Gran Bretanya (Regne Unit).

Durant 1943, la guerra a l'Atlàntic es girà de nou contra els alemanys, però Dönitz seguí treballant per tenir més submarins i tecnològicament millors. Al final de la guerra, la flota de submarins alemanya era la millor del món, i els darrers models, com l'U–Boot tipus XXI, serviren com a models pels submarins soviètics i americans. Tanmateix, millores com el Snorkel o l'U–Boot tipus IX aparegueren tard per la indeferència, sinó hostilitat, de Dönitz cap a les noves tecnologies. Aquesta oposició de Dönitz al major Tipus IX no era única: l'almirall Thomas Hart, que comandà la Flota Asiàtica dels Estats Units a les Filipines a l'esclat de la Guerra del Pacífic, s'oposava a les flotes de submarins «massa luxosos».

Dönitz estava personalment molt involucrat en les operacions, sovint contactant amb els seus submarins fins a setanta (70) cops diaris amb preguntes com la seva posició, la reserva de combustible i d'altres minúcies. Això ajudava molt als dexifradors aliats, car tenien molts missatges amb els quals treballar. Les rèpliques també permetien als Aliats usar els localitzadors de direcció (HF/DF, anomenats «Huff–Duff»), per localitzar un (1) submarí amb la ràdio i atacar–lo (sovint amb avions capaços d'enfonsar–los amb total impunitat).

Comandant en cap de la Kriegsmarine i Großadmiral

El 30 de gener de 1943, Dönitz reemplaçà Erich Raeder com a comandant en cap de la Marina (Oberbefehlshaber der Kriegsmarine) i Gran Almirall de l'Alt Comandament Naval. Fou Dönitz qui convencé a Hitler de no malaguanyar la resta de vaixells de la flota de superfície, ateses les contínues pèrdues. Al setembre, el cuirassat Tirpitz fou enviat al dic sec per uns quants mesos per un (1) submarí britànic. Al desembre, ordenà al creuer Scharnhorst (a les ordres del Konteradmiral Erich Bey que ataqués els combois que es dirigien a la Unió Soviètica, però fou enfonsat en trobar–se amb forces britàniques superiors, comandades pel cuirassat HMS Duke of York.

Successor de Hitler

El 30 d'abril de 1945, Hitler se suïcidà. En el seu darrer testament, Hitler expulsava Hermann Göring i Heinrich Himmler del Partit Nazi. Sorprenentment, nomenava Dönitz com a cap d'Estat i com a comandant suprem de la Wehrmacht. Curiosament, Dönitz esdevenia president (Reichspräsident) i no pas Führer (tot i que Hitler havia abolit el càrrec de president anys abans). El ministre de Propaganda Joseph Goebbels esdevenia cap del Govern i canceller d'Alemanya. Però Goebbels se suïcidaria l'1 de maig. Hitler creia que els caps militars del Heer, de la Luftwaffe i de les SS l'havien traït, motiu pel qual el cap de la Kriegsmarine era l'únic successor possible.

L'1 de maig, després del suïcidi de Goebbels, Dönitz esdevingué l'única representació d'un (1) trontollant Tercer Reich. Nomenà al comte Ludwig Schwerin von Krosigk com a canceller i intentaren formar un (1) govern. El 2 de maig d'aquest mateix any prengué possessió del càrrec de president del Tercer Reich, amb l'ordre de continuar la guerra sense claudicar davant els aliats. Dönitz veié com Hitler li havia imposat un (1) govern presidit per Joseph Goebbels, però malgrat això no tingué problemes per a destituir algunes d'aquestes persones (algunes eren mortes, altres desaparegudes i altres, simplement, no eren de la seva confiança) i substituir–les per altres de la seva confiança.

Durant el breu període al càrrec, Dönitz dedicà els seus esforços principalment a assegurar la lleialtat de les forces armades alemanyes i a intentar assegurar–se que es rendissin als britànics o als americans, però no pas als soviètics (doncs, amb motiu, temia les represàlies soviètiques). Tanmateix, el govern de Dönitz no fou reconegut pels Aliats i durant uns quants dies fou més o menys ignorat.

El govern de Flensburg

Article principal: El govern de Flensburg

El veloç augment de les forces aliades limitava la jurisdicció del govern de Dönitz a una (1) zona als voltants de Flensburg (Slesvig–Holstein, Alemanya), prop de la frontera danesa, on estava localitzat el quarter general de Dönitz. Allà, la seva esperança era signar un (1) pacte amb els Estats Units per a fer un (1) front comú contra el comunisme i, d'aquesta manera, salvar el III Reich.

El 4 de maig, les forces alemanyes a Holanda (Països Baixos), Dinamarca i el nord–oest d'Alemanya, totes elles sota el comandament de Dönitz, es rendiren al mariscal Bernard Montgomery a Lüneburg, Baixa Saxònia, al sud–est d'Hamburg (Alemanya), i finalitzà la Segona Guerra Mundial a l'Europa Occidental. El 7 de maig, Dönitz autoritzà al cap de l'Estat Major de l'Oberkommando der Wehrmacht (OKW), Generaloberst Alfred Jodl, que signés la rendició incondicional de totes les forces alemanyes als aliats. Jodl ho signà a Reims, Gran Est de França. El text incloïa la frase «Totes les forces sota control alemany cessaran les operacions actives a les 23.01 h, hora de l'Europa Central, el 8 de maig de 1945». El 8 de maig, poc abans de la mitjanit, el Generalfeldmarschall Wilhelm Keitel repetí la signatura a Berlín (Alemanya), davant del mariscal Gueorgui Júkov, amb la qual cosa finalitzà la Segona Guerra Mundial a Europa.

El 23 de maig, el govern de Dönitz es dissolgué quan els seus membres foren capturats i arrestats per les forces britàniques a Flensburg (Slesvig–Holstein, Alemanya).

Judici per crims de guerra

En acabar la guerra, Dönitz fou fet presoner de guerra pels Aliats, que l'acusaren de crims de guerra. Fou jutjat com a criminal de guerra als judicis de Nuremberg (Baviera, Alemanya) amb tres (3) càrrecs:

1. Conspiració per cometre crims contra la pau, crim de guerra i crim contra la humanitat;

2. Planejar, iniciar i portar a terme guerres d'agressió;

3. Crims contra les lleis de la guerra.

Entre els càrrecs per crims de guerra, fou acusat de realitzar una (1) guerra submarina sense restriccions en emetre l'Orde de guerra 154 el 1939, i una (1) similar després de l'Incident del Laconia el 1942, per no rescatar nàufrags després de l'atac d'un (1) submarí. En emetre aquestes dues (2) ordres, fou trobat culpable de trencar el Segon Tractat Naval de Londres (Anglaterra, Regne Unit) del 1936. Tanmateix, com que es demostrà que els aliats seguien la mateixa pràctica, aquesta sentència no passà al dret internacional.

Dönitz fou trobat innocent del primer càrrec, però culpable del segon i del tercer, i fou sentenciat a deu (10) anys de presó. En vista de les proves i de les respostes de l'almirall de la Flota Chester Nimitz, comandant en cap de la Flota del Pacífic dels Estats Units durant la guerra, l'ordre de portar a terme una (1) guerra submarina sense restriccions fou donada el primer dia de la guerra, motiu pel qual no s'inclogué en la sentència de Dönitz. Nombrosos oficials navals aliats enviaren cartes a Dönitz mostrant el seu desacord amb la sentència. Fou empresonat a la presó de Spandau (Berlín, Alemanya) durant deu (10) anys.

Darrers anys

Dönitz fou alliberat l'1 d'octubre de 1956, i es retirà al poble d'Aumühle, Slesvig–Holstein, al nord d'Alemanya. Allà treballà en dos (2) llibres: les seves memòries, Zehn Jahre, Zwanzig Tage (deu [10] anys i vint [20] dies), aparegut en alemany el 1958 i traduït a l'anglès el 1959; i on relata les seves experiències com a comandant de submarins (deu [10] anys) i com a president d'Alemanya (vint [20] dies). L'altre llibre, Mein wechselvolles Leben, és més desconegut i explica detalls de la seva vida abans del 1934.

Als seus darrers anys, la seva reputació estava totalment rehabilitada i intentava respondre a tota la correspondència que rebia. A diferència d'Albert Speer, Dönitz no se'n penedí mai del seu paper durant la Segona Guerra Mundial.

Karl Dönitz morí d'un (1) atac de cor el 24 de desembre de 1980. Com a darrer oficial alemany amb rang de Gran Almirall, fou honorat amb la presència de veterans de guerra, així com d'oficials navals estrangers que anaren a presentar–li els seus respectes al seu funeral el 6 de gener de 1981.

Historial de promocions i condecoracions

Promocions

Condecoracions

Fotografia retrat de Karl Dönitz 

Fitxa de detenció de Dönitz

Dönitz (part superior de la segona fila) durant el Procés de Nuremberg.

Karl Dönitz

El passat divendres 16 de setembre de 2022 es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari del naixement de Louise Arner Boyd (San Rafael, Califòrnia, EUA, 16 de setembre de 1887 — San Francisco, Califòrnia, EUA, 14 de setembre de 1972), qui era una (1) exploradora americana de Groenlàndia i l'Àrtic, que escrigué extensament sobre les seves exploracions i fotografià els indrets que travessà, un (1) material que es feu servir després per dibuixar mapes topogràfics i actualment per documentar els efectes i les transformacions del canvi climàtic. Després de viatjar amb amics, en els seus primers projectes, en el seu lloc convidà geòlegs, cartògrafs i botànics en els viatges successius. El 1955 es convertí en la primera dona que sobrevolava el pol Nord en un (1) avió privat, un (1) DC–4, amb una (1) tripulació que incloïa el pioner de l'aviació Thor Solberg.[1][2][3][4]

Biografia

Nascuda a San Rafael, Califòrnia, de John Franklin Boyd (copropietari de la mina d'or Bodie, a Califòrnia) i Louise Cook Arner, Louise cresqué al comtat de Marin i als turons d'Oakland (Califòrnia, EUA), jugant i competint amb els seus dos (2) germans més grans, Seth i John. Els Boyd eren ciutadans destacats de l'època i els primers anys dels seus fills, tot i que privilegiats i relativament despreocupats, inclogueren una (1) educació integral que es complementava cada estiu amb una (1) estada al seu ranxo als turons d'Oakland Hills (Califòrnia, EUA).

Allà Louise Boyd i els seus germans muntaven a cavall, exploraven el mont Diablo (Califòrnia, EUA), pescaven, caçaven i, en general, portaven una (1) vida aventurera. Quan Louise era adolescent, tots dos (2) germans moriren de malalties del cor amb pocs mesos de diferència. Els pares quedaren devastats i es recolzaren molt en la seva filla. Fou en aquest moment quan els Boyd llegaren a la ciutat de San Rafael (Califòrnia, EUA) la seva antiga casa rural i algunes de les propietats de la família com a record dels seus dos (2) fills. L'edifici d'estil victorià és ara destinat a oficines per a la ciutat de San Rafael (Califòrnia, EUA). Després de la mort dels seus germans, Louise acompanyà molt els seus pares, que feren molts viatges a Europa.

La primavera del 1919, Louise Boyd agafà un (1) tren a Buffalo, Nova York (EUA), adquirí un (1) cotxe i recorregué els Estats Units en un (1) moment en què no hi havia cap mena d'autopistes i les carreteres sovint eren de grava i terra. Aquest seria el primer de molts viatges a través del país, que detallaria en moltes revistes. Després de la mort dels seus pares, el 1919 i el 1920, i d'haver–ne tingut cura en els darrers anys de la seva vida, heretà la fortuna familiar.

Amb la seva herència, Louise Boyd podria controlar el seu propi destí i gaudir del seu intrèpid esperit aventurer. Començà a viatjar a principis de la dècada del 1920 i, en un (1) viatge a Noruega, el 1924, viatjà a la mar i veié el casquet polar àrtic per primera vegada. Aquesta experiència resultà fonamental en la seva vida i de seguida començà a planificar la seva pròpia aventura àrtica. El 1925 fou presentada al rei i la reina del Regne Unit, i poc després, el 1926, llogà el vaixell de subministrament Hobby —utilitzat prèviament pel famós explorador Roald Amundsen— per a un (1) viatge a l'Àrtic en què arribà fins a la Terra de Francesc Josep, un (1) conjunt de cent noranta-unè (191) illes cobertes en un vuitanta-cinc per cent (85%) pel gel, situades al nord de Rússia. Obtingué notorietat internacional per les seves proeses i fou batejada per diaris d'arreu del món com la «Diana Àrtica» i «La noia que domesticà l'Àrtic». El comte de Ribadavia, que l'acompanyava, publicà el 1927 un (1) llibre amb fotografies de Louise titulat Chasses et aventures dans les regions polaires.[1]

El 1928 Boyd planejava un (1) segon viatge de plaer a bord del Hobby quan se sabé que l'explorador noruec Roald Amundsen havia desaparegut en el seu intent de trobar i rescatar l'explorador italià Umberto Nobile. Louise oferí els seus serveis i el vaixell al govern noruec per buscar Amundsen, dientː «Com podria fer un (1) viatge de plaer quan aquelles vint-i-dues (22) vides estan en joc?». Tot i que viatjà aproximadament deu mil milles (10.000 mi) (setze mil cent quilòmetres [16.100 km]) a través de l'oceà Àrtic no se'n trobà cap rastre. No obstant això, el govern noruec li atorgà la Creu de Cavallera de l'Orde de Sant Olaf. «Fou la primera dona nord–americana a rebre l'orde i la tercera dona del món a ser tan honorada».[5]

Boyd és coneguda sobretot per dirigir una (1) sèrie d'expedicions científiques a la costa est i nord de Groenlàndia als anys trenta. Louise Boyd fotografià, inspeccionà i recollí centenars d’exemplars botànics, després d’haver après de la seva bona amiga, Alice Eastwood, de l'Acadèmia de les Ciències de Califòrnia. L'American Geographical Society publicà els seus descobriments i fotografies de les expedicions dels anys 1933 i 1935 en un (1) llibre titulat La regió del Fiord de l'est de Groenlàndia. Una (1) zona propera a la glacera Gerard de Geer fou anomenada més tard Louise Boyd Land.[6]

L'agost del 1934, després d’haver estat elegida delegada al Congrés Geogràfic Internacional de Varsòvia, Polònia, Louise Boyd emprengué un (1) viatge de tres (3) mesos pel camp polonès fotografiant i enregistrant els costums, el vestit, l'economia i la cultura de molts polonesos ètnics, ucraïnesos, bielorussos i lituans. El viatge, amb cotxe, ferrocarril, vaixell i a peu, la portà primer de Lviv a Kovel (ciutats que es troben avui a Ucraïna), i després a Kobrin – Pinsk – Kletsk – Nesvizh – (ciutats que són avui a Bielorússia). Acabà el trajecte a Vilnius (Lituània). El relat del seu viatge es complementà amb més de cinc-centes (500) fotografies i fou publicat per l'American Geographical Society el 1937 com a Camps polonesos.[7]

Amb l'esclat de Segona Guerra Mundial, el coneixement que havia obtingut en el curs de les seves sis (6) expedicions anteriors a Groenlàndia i l'Àrtic tingueren una (1) importància i sensibilitat estratègiques. El govern dels Estats Units li sol·licità que no publiqués el llibre que escrivia sobre les seves expedicions posteriors dels anys 1937 i 1938, i li demanà que dirigís, per al Departament de Comerç Agència Nacional d'Estàndards, una (1) expedició geofísica al llarg de la costa oest de Groenlàndia i baixant la costa de l'illa de Baffin i Labrador (Canadà). Fou nomenada experta en consultoria de l'Oficina per un dòlar (1 $) a l'any. A càrrec seu, llogà i equipà la goleta Effie M. Morrissey. Aquesta goleta, que era propietat del capità Robert Bartlett, que la dirigia, havia estat fent amb èxit expedicions científiques anuals a l'Àrtic des del 1926. El propòsit principal de l'Agència d'expedició d'Estàndards el 1941 era obtenir dades sobre la transmissió d'ones de ràdio a les regions de l'Àrtic travessades. S'estudià la ionosfera, el geomagnetisme i les aurores. L'Effie M. Morrissey partí de Washington DC (EUA) l'11 de juny de 1941, amb Louise Boyd dirigint un (1) grup científic de quatre (4) homes (inclòs un [1] metge) i una (1) tripulació d'onze (11) sota el comandament del capità Bartlett. L'expedició tornà a Washington DC (EUA) el 3 de novembre de 1941 amb dades valuoses.[8]

Durant la resta de la guerra, Boyd treballà en tasques secretes per al Departament de l'Exèrcit dels Estats Units i el 1949 se li atorgà un (1) Certificat de Reconeixement del Departament de l'Exèrcit.[9]

Prop del final de la seva vida, experimentà dificultats financeres i ja havia gastat gran part de la seva fortuna en el lloguer i les equipacions per a les seves moltes exploracions. Finalment hagué de vendre la casa familiar de San Rafael amb tot el mobiliari. Morí a San Francisco (Califòrnia, EUA) el 14 de setembre de 1972, dos (2) dies abans del seu LXXXV aniversari. El llibre que havia mantingut pendent de publicació, The Coast of Northeast Greenland, s'edità després de la guerra, el 1948.

Honors i reconeixements

Acumulà molts honors acadèmics, entre els quals un (1) títol honorari en Dret de la Universitat de Califòrnia, Berkeley i del Mills College. També fou la segona dona a rebre la Medalla Cullum de la Societat Geogràfica Americana i el 1960 fou la primera dona a ser elegida per al seu consell. També fou nomenada membre honorària de l'Acadèmia de les Ciències de Califòrnia (EUA) i rebé la Legió d'Honor a França. Una (1) zona propera a la glacera Gerard de Geer, que ella mateixa havia descobert (a 73º31' de latitud nord i 28º00' de longitud oest), fou anomenada més tard Louise Boyd Land.[6][4]

En la vida privada, Louise Boyd fou una (1) activa i coneguda figura i amfitriona de Marin (Califòrnia, EUA) mentre exercia de membre del Comitè Executiu de l'orquestra San Francisco Symphony.

L’actual Museu d’Història de Marin s'ubicà a l’antiga Boyd Estate Gatehouse de San Rafael, Califòrnia (EUA), i és una (1) de les dues (2) seus en què s'ubica el museu.

Publicacions

• The Fiord Region of East Greenland. New York, N. Y.: American Geographical Society, 1935, pàg. 369.

• Polish Countrysides. New York: American Geographical Society, 1937, pàg. 235.

• The coast of northeast Greenland, with hydrographic studies in the Greenland Sea. New York: American Geographical Society, 1948, pàg. 339.

Referències

1. «La dama del Ártico, Louise Arner Boyd (1887–1972) | Ciencia y más» (en castellà). Mujeres con ciencia, 06.03.2019.

2. «Louise Arner Boyd (1887–1972) – Find A Grave...» (en anglès).

3. «La dama del Ártico, Louise Arner Boyd (1887–1972)» (en castellà). Machete, 08.03.2019.

4. Anfitrite, Meritxell: «Louise Arner Boyd, de turista millonaria a exploradora polar» (en castellà). Condé Nast Traveler, 06.02.2019.

5. Kafarowski, Joanna: «The Double Life of a California Socialite Who Became a Leading Arctic Explorer» (en anglès). Smthsonian Magazine, 14.02.2019.

6. Kafarowski, Joanna: «The Double Life of a California Socialite Who Became a Leading Arctic Explorer» (en anglès). Smthsonian Magazine, 14.02.2019.

7. American Geographical Society Special Publication No. 20 «Polish Countrysides» Photographs And Narrative by Louise A. Boyd with a contribution by Stanislaw Gorzuchowski, New York, American Geographical Society Broadway at 156th Street, 1937

8. U.S. Department of Commerce: Technical News Bulletin of the National Bureau of Standards, Washington, December 1941, Number 296.

9. «Woman Explorer Honored by Army. Miss Boyd Gets Award for Her Work as Consultant During the War's 'Critical Days'», March 19, 1949. «Miss Louise Arner Boyd, explorer, writer and lecturer, added another decoration to her long list yesterday when she received the Department of Army "Certificate of Appreciation." Maj. Gen. Roscoe B. Woodruff, commander of the First Army, made the presentation in his office at Governors Island. ...»

Vegeu també

• Giffuni, Cathy: «Una Bibliografia de Louise Arner Boyd», Butlletí: Geografia i Divisió de Mapa, Associació de Biblioteques Especials, No. 146, desembre del 1986.

• Fletcher, Scott. Bibliotecari, San Domenico Escola, San Anselmo, CA.

• Kafarowski, Joanna: The Polar Adventures of a Rich American Dame: A Life of Louise Arner Boyd. Dundurn Premsa, 2017.

• Fagg Olds, Elizabeth: Women of the Four Winds. 1st Mariner Books. Boston: Houghton Mifflin, 1985. ISBN 9780395361993.

• Kafarowski, Joanna: Collections: A Journal for Museum and Archives Professionals, 14, 4, 2018, pàg. 475–494. DOI: 10.1177/155019061801400406.

• Kafarowski, J. (2018): La vida de Louise Arner Boyd (edició espanyola). Madrid: Ediciones Casiopea. ISBN 978-84-948482-6-1.

• Kafarowski, J. (2019): «Remembering the 20th Century's Leading Female Arctic Explorer», juliol/agost, 2019 The Saturday Evening Poste.

Enllaços externs

• Molsa, Jocelyn: «La Trucada de l'Àrtic: Viatges de Louise Boyd». Marin Comtat Revista de Societat Històrica, vol. XIV, no. 2, 1987.

• Enciclopèdia de Biografia Mundial.

• Una guia a la Louise Un. Boyd Mapes d'expedició àrtica, 1926–1955.

Louise Boyd, the American photographer and polar explarer, pictured in Tromsø harbour on June 28, 1928. 

La Boyd House, que alberga el Marin History Museum.

Boyd fletà el Hobby, un (1) vaixell de subministrament de Tromsø (Noruega) per als seus viatges dels anys 1926 i 1928.

Louise Arner Boyd

El passat divendres 16 de setembre de 2022 es commemorà el cent seixanta-quatrè aniversari del naixement d'Andrew Bonar Law (Rexton, Nova Brunsvic, Canadà, 16 de setembre de 1858 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 30 d'octubre de 1923), qui fou un (1) polític i home d'estat britànic nascut al Canadà. Milità al Partit Conservador i fou primer ministre del Regne Unit, l'únic a tota la història que nasqué fora de les Illes Britàniques i un (1) dels que han tingut el mandat més curt durant el segle XX.

Bonar Law arribà al poder el 1922, després de la victòria dels conservadors a les eleccions de novembre d'aquell any, que aprofitaren la desfeta del Partit Liberal (Regne Unit) després de la dimissió de David Lloyd George. El seu govern, de breu durada, gairebé transcorregué sense incidències, tot i que dugué a terme algunes mesures com abaixar els impostos directes sobre la renda. El maig del 1923 es veié obligat a deixar el govern a causa d'un (1) càncer, i morí el mes d'octubre d'aquell mateix any.[1]

Referències

Notes

1. Frías Núñez, Marcelo: Las democracias parlamentarias en el periodo de entreguerras, pág. 13, ISBN 84-7600-590-3.

Bibliografia

• Adams, R. J. Q.: Bonar Law, London: John Murray, 1999. ISBN 0-7195-5422-5.

• Blake, Robert: The Unknown Prime Minister: The Life and Times of Andrew Bonar Law, 1858–1923, London: 1955.

• Smith, Jeremy: «Bluff, Bluster and Brinkmanship: Andrew Bonar Law and the Third Home Rule Bill», pages 161–178 from Historical Journal, Volume 36, Issue #1, 1993.

• Deane, Ciarán: The Guinness Book of Irish Facts & Feats. Guinness Publishing 1994 ISBN 0-85112-793-2

Enllaços externs

• Més sobre Andrew Bonar Law. Arxivat 2007.12.20 a Wayback Machine. al portal web de Downing Street (en anglès).

Retrat de Bonar Law (1858–1923)

Andrew Bonar Law

El passat divendres 16 de setembre es commemorà el dos-cents quarantè aniversari del naixement de l'emperador Daoguang (Ciutat Prohibida, Pequín, Xina, 16 de setembre de 1782 — Antic Palau d'Estiu, Pequín, Xina, 25 de febrer de 1850), xinès: 道光帝, pinyin Dàoguāng Dì,[1] qui fou el vuitè emperador de la dinastia Qing, el sisè Qing que governà Xina i el primer a patir la humiliació d'Occident que culminà amb el Tractat de Nanjing del 1842, com a resultat de la Primera Guerra de l'Opi.[2] Governà del 3 d'octubre de 1820 al 25 de febrer de 1850.[1][3]

Nom

El seu nom de naixement fou Mianning (绵寧), que posteriorment canviaren per Minning (旻寧) i el seu cognom manxú, Aisin Giorro. Abans de ser emperador ostentava el títol de Princep de la Sang i del Primer Nivell o Grau.[4] Com a emperador rebé el nom de Daoguang i el de Xuanzong com a nom pòstum o de temple.[5]

Formació i personalitat

Fou educat en els valors confucianistes i del seu avi, l'emperador Qianlong, aprengué l'art de la caça. De jove es distingí en les accions contra els rebels de la secta «Lotus Blanc» (bailianjiao) que s'havien infiltrat a la Ciutat Prohibida de Pequín (Xina),[1] actuació que l'ajudà a assolir la successió del seu pare i ser nomenat emperador.[6]

S'ha generat una (1) certa controvèrsia sobre la seva personalitat. Alguns historiadors l'han definit com un (1) home amb poc caràcter, indecís, avar, no gaire intel·ligent i amb poc carisma,[2] certes biografies el defineixen com «un (1) home amb bones intencions però ineficaç»,[7] i altres destaquen la seva tendència a analitzar en detall els problemes i discutir–ho amb els seus assessors i consultors,[8] tot plegat en un (1) marc general on s'entén que els darrers emperadors de la dinastia Qing foren ineptes i corruptes, i que durant el regnat del pare de Daoguang, l'emperador Jiaqing ja començà el declivi de la dinastia.[2]

Família

Segon fill de Yongyan (永琰) que fou emperador amb el nom de Jiajing, i de Hitara, principal esposa de Yongyan, posteriorment emperadriu amb el nom de Xiaoshurui (孝淑睿).[6] Daoguang tingué vint (20) dones,[6][9] nou (9) fills (el quart el succeí com a emperador Xianfeng) i deu (10) filles.[9]

Consorts

1. Emperadriu Xiao Mu Cheng (孝穆成皇后) (?–1808).

2. Emperadriu Xiao Shen Cheng (孝慎成皇后) (?–1833).

3. Emperadriu Xiao Quan Cheng (孝全成皇后) (1808–1840).

4. Emperadriu Xiao Jing Cheng (孝静成皇后) (1812–1855).

5. Consort Imperial Zhuang Shun (庄顺皇贵妃) (?–1866).

6. Honorable Consort Tun (彤贵妃) (?–1877).

7. Consort He (和妃) (?–1836).

8. Consort Xiang (祥妃) (?–1861).

9. Noble Consort Jia (佳贵妃) (?–1890).

10. Noble Consort Cheng (成贵妃) (?–1888).

11. Consort Chang (常妃) (?–1860).

12. Concubina Imperial Zhen (珍嫔) (?).

13. Concubina Imperial Tian (恬嫔) (?–1845).

14. Concubina Imperial Yu (豫嫔) (1816–1898).

15. Concubina Imperial Shun (順嬪) (?–1868).

16. Concubina Imperial Heng (恆嬪) (?–1876).

17. Noble Dama Ping (平贵人)(?–1823).

18. Noble Dama Ting (定贵人)(?–1842).

19. Noble Dama Li (李贵人)(?–1872).

20. Noble Dama Na (那贵人)(?–1865).

Fills

1. Yiwei (奕緯) (16 de maig de 1808 – 23 de maig de 1831), fill de He.

2. Yikang (奕綱) (22 de novembre de 1826 – 5 de març de 1827), fill de Xiao Jing Cheng.

3. Yichi (奕繼) (2 de desembre de 1829 – 22 de gener de 1830), fill de Xiao Jing Cheng.

4. Yichu (1831–1861), fill de Xiao Quan Cheng. Futur emperador amb el nom de Xianfeng.

5. Yicong (23 de juliol de 1831 – 18 de febrer de 1889), fill de Xiang.

6. Yixin (11 de gener de 1833 – 29 de maig de 1898), fill de Xiao Jing Cheng.

7. Yixuan, (16 d'octubre de 1840 – 1 de gener de 1891).

8. Yiho (奕詥) (21 de febrer de 1844 – 17 de desembre de 1868), fill de Zhuangshun.

9. Yihui (奕譓) (1845–1877) fill de Zhuangshun.

Filles

1. Duanmin (端悯固伦公主) (1813–1819), filla de Xiaozhen Cheng.

2. (1825) filla de Xiang Fei.

3. Duanshun (端顺固伦公主) (1825–1835), filla de Xiaoquan Cheng.

4. Shou-An (寿安固伦公主) (1826–1860), filla de Xiaoquan Cheng.

5. Shou? (寿臧和硕公主) (1829–1856), filla de Xiang Fei.

6. Shou-Yen (寿恩固伦公主) (1830–1859), filla de Xiaojing Cheng.

7. (1840–1844), filla de Tun Kuai Fei.

8. Shou-Xi (寿禧和硕公主) (1841–1866), filla de Tun Kuai Fei.

9. Shou-Zhuang (寿庄固伦公主) (1842–1884), filla de Zhuangshun Huang Kuai Fei.

10. (1844–1845), filla de Tun Kuai Fei.

Primers anys de regnat

Pujà al tron quan tenia trenta-vuit (38) anys, després de la mort sobtada del seu pare. El país a l'inici del seu regnat estava davant d'una (1) forta crisi; a l'àmbit intern amb un (1) govern corrupte, un (1) exèrcit ineficaç, la tresoreria estatal sense recursos, un (1) fort creixement demogràfic i molt especialment el problema del consum d'opi;[10] a l'àmbit territorial diversos conflictes, com la secessió dels musulmans de Xinjiang (1825) sota la direcció dels turc Jehagir Khwadja, la pèrdua de les ciutats xineses de Kashar, Yarkand i Yangihissar (1826) en mans dels rebels, revoltes a les regions xineses de Hunan i Guangxi (1832–1833) i la rebel·lió dels Yao a Guizhou (1833)[11] i tot plegat agreujat per importants problemes climatològics, especialment per les constants inundacions del riu Groc (anys 1822, 1831–1832, 1839–1842),[12] que generaren molts problemes tant de caràcter polític com de gestió, tècnics i financers.[13]

Malgrat aquesta situació Daoguang afrontà els primers anys amb molt d'entusiasme, aplicant mesures i reformes de progrés en el camp polític i social (lluita contra el consum d'opi) contra la corrupció, la potenciació de les obres públiques i les infraestructures, com les obres del Gran Canal.[10]

A l'àmbit cultural, entre altres iniciatives, ordenà la revisió del Diccionari Kangxi, redactat l'any 1710 amb un (1) total de quaranta-set mil trenta-cinc (47.035) caràcters xinesos, però a causa de la rapidesa amb què es confeccionà contenia moltes errades; la revisió de Daoguang del 1831 corregí un (1) total de dues mil cinc-centes vuitanta-vuit (2.588) errades.[14]

Darrers anys

Morí de malaltia a seixanta-nou (69) anys a l'antic Palau d'Estiu a Pequín (Xina). Està enterrat al Mausoleu de Muling, que forma part del conjunt de les tombes Qing de l'Oest, a cent vint quilòmetres (120 km) al sud–oest de Pequín (Yxia a la província de Hebei) juntament amb les emperadrius Xiao Mu Cheng i Xiao Wuan Cheng, i amb el títol pòstum o de temple, Xuanzong. El succeí el seu quart fill Yichu, amb el nom d'emperador Xianfeng.

Fets més significatius durant el regnat de Daoguang

La Xina del segle XIX

Per entendre la situació i actuació del govern durant el regnat de Daoguang, cal tenir en compte alguns aspectes generals de la Xina del segle XIX.[12]

El marc sociopolític

1. Autosuficiència agrícola i financera.

2. Baix nivell tecnològic.

3. Sistema polític centralitzat en la figura de l'emperador.

4. No separació de poders.

5. Important control sobre els poders locals.

6. Estructura familiar fortament cohesionada.

7. Forta influència del confucianisme i del taoisme.

8. Control social sota els principis del baojia o del lijia.

9. Política comercial exterior restrictiva.

10. Corrupció generalitzada en els estaments governamentals.

11. Poc coneixement general de les potències occidentals (cultura, llengües, costums, lleis, etc.).

12. Actitud de menyspreu de les capacitats occidentals (tecnològiques, militars, etc.).

13. Mentalitat sinocèntrica.

Estructura social

A mitjan segle XIX la societat xinesa era marcadament de caràcter rural, amb dos (2) grans grups socials: el pagesos (la majoria no propietaris) que representaven el vuitanta per cent (80%) de la població i els aristòcrates o lletrats, la majoria funcionaris, que ocupaven un (1) estatus social que no es basa en criteris econòmics, sinó com a resultat dels seus coneixements acadèmics, que han demostrat en un (1) complex procés d'exàmens.[17]

Altres grups importants són els comerciants, els artesans, els venedors, els transportistes, els obrers i els clergues.[16][17][18]

La societat Qing està marcada per una (1) forta jerarquia on la unitat social era la família, amb un (1) estil de vida marcat per una (1) forta presència dels principis confucianistes.

Religió

Els tres (3) corrents religioses, confucianisme, budisme i taoisme coexistien sense barreres estanques,[17] però el cristianisme ja des d'abans de Daoguang tingué problemes. El 1811 el Gran Codi Qing incorporà la pena de mort pels europeus que fessin divulgació del cristianisme, i els missioners tant catòlics com protestants foren expulsats o estrangulats.[6]

La percepció dels xinesos sobre Occident

Durant el regnat de Daoguang el govern xinès feu importants progressos en el coneixement dels occidentals, especialment dels britànics, estudiant–ne els aspectes polítics, socials, culturals, industrials, financers, etc. i d'alguna forma s'anà modificant la visió que tenien els Qing dels occidentals, com a «bàrbars» i «incivilitzats».[19]

Organització administrativa i política

Malgrat que la dinastia Qing és d'origen manxú (considerada com estrangera per no ser de l'ètnia han) els diferents governs Qing mantingueren les estructures i les institucions polítiques que havien establert els governants Han, amb una (1) organització centralitzada, amb nivells jeràrquics molt definits i diferenciació clara entre govern central i governs locals,[17] amb un (1) esquema bàsic dels tipus següent:[20]

Cal destacar que l'ètnia minoritària que governava (manxús) ho feien sobre una (1) població que majoritàriament (noranta-quatre per cent [94%]) pertanyia a l'ètnia Han.[17]

Creixement demogràfic i depressió econòmica

El creixement demogràfic a la Xina de principis del segle XIX fou molt important, més de cent milions (>100.000.000) entre els anys 1802 i 1834, i així la població xinesa arribà a més de quatre-centes milions d'habitants (>400.000.000 h.) a finals del regnat de Daoguang,[22] però amb una (1) productivitat molt baixa i lligada bàsicament al sector agrari, amb una (1) superfície cultivada de mil dos-cents deu milions (1.210.000.000) de mu (mesura xinesa que equival a una quinzena part [1/15] d'una [1] hectàrea o a una sisena part [1/6] d'un [1] acre), l'any 1850.[17]

Geogràficament amb dades de 1843, l'imperi estava organitzat en deu grans regions,[17] on destaca la població de la Xina del Nord amb la capital de l'imperi, Pequín:

L'important desequilibri de la balança comercial exterior provocat per les importacions d'opi no podia ser compensat per les exportacions (amb un [1] volum de tres milions set-centes cinquanta mil set-centes tones [3.750.700 t] entre els anys 1828 i 1833) de productes xinesos com el té, la seda, la porcellana i les teles de cotó. Com a conseqüència del comerç d'opi només en un (1) any (1820) dos milions (2.000.000) de liang sortiren de la Xina, la majoria a les mans dels comerciants britànics,[2] quantitat que l'any 1833 arribà a deu milions (10.000.000).

També ajudà a la degradació econòmica la utilització de la plata com a mitjà de pagament, en un (1) mercat internacional on els xinesos havien de competir amb països que utilitzaven l'or com a patró i moneda de canvi. El conjunt d'aquests factors produí una (1) pujada de preus amb el corresponent empobriment de la població,[11] amb el greuge afegit que els imposts els pagaven en monedes de coure però sobre la base del patró plata, amb la consegüent inflació; si l'any 1820, un (1) liang valia mil (1.000) peces de coure, l'any 1827 ja calia pagar–ne mil tres-cents (1.300).[11]

La problemàtica de l'opi

Malgrat la quantitat de problemes del regnat de Daoguang, sens dubte el més important i de més transcendència històrica és el relacionat amb l'opi, tant el consum (generava problemes de salut pública) com el comerç (generador de problemes econòmics) situació que ja havia començat durant el regnat del seu pare i del seu avi.

De fet l'opi ja era conegut a la Xina des de l'època de la dinastia Tang (618–907), introduït pels àrabs, i utilitzat per a diversos usos medicinals (contra la disenteria, còlera, mal de cap, febre, insolació, tos, asma, vòmits i diarrea) i també per alleugerir el patiment dels que passaven gana.[20]

Durant la dinastia Ming (1368–1644), l'opi d'alguna forma passà de ser només un (1) medicament (yao) a ser també un (1) afrodísiac (chun yao), i s'administrava per diferents vies o mètodes (pols, xarop, píndoles o barrejat amb determinats aliments i begudes). En funció del volum comercial que generava, l'any 1589 ja fou considerat com una (1) mercaderia susceptible de ser gravada amb impostos. El costum de fumar opi també es veié afavorit per la prohibició de fumar tabac que imposà el darrer govern dels Ming (1637), fet que ajudà a l'increment de l'ús de l'opi barrejat amb el tabac[4] fins que l'opi el substituí.

El consum d'opi a la Xina

Durant el govern de Daoguang el consum d'opi es multiplicà per més de quinze (>15), amb una (1) població addicta de més de tres milions (>3.000.000) de persones l'any 1850,[20] on cal incloure una (1) part important de l'Administració, dels membres del govern, dels militars i del mateix emperador, que ja fumava des de jove.[4] Aquest increment feu que els anglesos cada cop més prescindissin dels intermediaris «legals» i passessin a vendre la droga de contraban als ports del nord de la Xina, aprofitant–se de la burocràcia i la corrupció dels funcionaris, i a més a més fer–se pagar amb lingots d'or per recuperar les divises utilitzades en la compra de té (consum que havia crescut molt a Anglaterra [Regne Unit], que passà de ser una (1) moda entre les classes aristòcrates a ser un (1) producte de consum diari a la majoria de llars). Les importacions eren canalitzades inicialment per la Companyia Britànica de les Índies Orientals en règim de monopoli, però a partir del 1830 l'empresa en perdé l'exclusivitat.

Les quantitats d'opi lliurades a la Xina durant el regnat de Daoguang varien segons les fonts, però en qualsevol cas l'increment any a any és molt important, segons el detall següent:

A aquestes quantitats cal incorporar l'opi, que malgrat les prohibicions era cultivat a l'interior de la Xina, especialment a les regions de Sichuan, Guizhou i Yunnan, amb una (1) superfície d'entre trenta mil i quaranta mil (30.000–40.000) mu (mesura xinesa que equival a una quinzena part [1/15] d'una [1] hectàrea o a una sisena part [1/6] d'un [1] acre).[23]

La legislació relacionada amb el consum i comerç d'opi

Tant el pare com l'avi de Daoguang, els emperadors Qianlong i Jiaqing ja actuaren amb accions legislatives relacionades amb el consum i comerç d'opi, però fou durant el mandat de Daoguang quan es desenvolupà una (1) activitat legal i repressiva molt intensa.

Primera Guerra de l'Opi

A l'època de Daoguang es produí entre els membres de la cort un (1) debat intel·ligent i rigorós sobre el tema de la prohibició de l'opi i de les seves conseqüències, amb tres (3) tendències:[11]

Els partidaris de la legalització (Ruan Yuan, Deng Tingzhen i Xu Naiji) moguts per raons econòmiques i comercials, volien promoure la legalització de la droga davant la impossibilitat de frenar–ne el contraban; en aquest sentit Naiji proposa que per disminuir la fuga de divises fora de la Xina i per incrementar els ingressos de l'Estat cal gravar el comerç amb taxes importants, potenciar l'intercanvi de mercaderies i no de diners, obligant els comerciants estrangers a comprar mercaderies xineses (te, seda, porcellana, cotó i altres)[11] i com a màxim prohibir–ne el consum a lletrats, militars i funcionaris. Altres també volien fomentar el cultiu domèstic per reduir la dependència de les importacions.[20]

Els partidaris de no fer cap mena de reglamentació[11] creien que calia esperar i que els contrabandistes deixessin d'actuar.

Els partidaris de la prohibició rigorosa (Huang Juezi i Lin Zexu) que es manifestaren molt conscients de la problemàtica de la moral i salut pública, de l'erosió dels valors familiars que genera l'addicció, i també de la fuga de divises, i que per tant cal atacar directament els consumidors (fàcilment identificables) amb la pena de mort. A l'àmbit més polític pensen que d'alguna forma l'opi representa el símbol de l'agressió d'Occident.[20]

Daoguang nomenà l'any 1838 Lin Zexu com Alt Comissari Imperial a Guangdong (Canton) —únic port on els xinesos permetien l'actuació dels occidentals—, amb poders per posar fi a les importacions. El març del 1839[3] confiscà tots el producte emmagatzemats als ports, destruí vint mil dues-centes noranta-una (20.291) caixes (aproximadament unes mil dues-centes tones [1.200 t]) i arrestà mil sis-centes (1.600) persones, i el juny confiscà vint mil (20.000) caixes de les factories estrangeres, arresta comerciants i feu cremar opi per valor de nou milions de dòlars (9.000.000 $), amb les corresponents pèrdues dels comerciants anglesos. En aquest marc de tensió, el mes de juliol es produí l'incident de Kowlon, on un (1) grup de mariners britànics i americans desembarquen a Cien–sha–tsui (Tsim sha Tsui) que acabà amb actes vandàlics i la mort d'un (1) home. Amb el pretext que a la Xina no hi ha un (1) sistema jurídic constituït amb validesa internacional, les autoritats britàniques opinaren que els mariners només poden ser jutjats per jutges britànics i refusen de lliurar–los a les autoritats xineses.

Les tensions s'anaren incrementant amb més incidents i en aquest punt del conflicte el comissari Lin Zexu el 15 de juny de 1840 lliurà una (1) carta al capità anglès Warner, dirigida a la reina Victoria, en què li demanà que aturés el tràfic d'opi,[26] però que no arribà a mans de la reina; Warner la donà al diari The Times, que la publicà. Com a resposta, el superintendent anglès a Canton, Charles Elliot, ordenà el bloqueig de la badia amb una (1) intervenció naval i destruí més de vint-i-cinc (>25) embarcacions xineses.

Mentrestant al Regne Unit, unes tres-centes (circa 300) societats comercials demanaren al govern la intervenció de les autoritats xineses, i l'abril del 1840 la Cambra dels Comuns decidí la intervenció militar amb les forces que tenien a l'Índia, i que l'Armada britànica sota les ordres de l'almirall Georges Elliot sarpés cap a Canton, (Xina) amb una (1) expedició amb setze (16) vaixells de línia, quatre (4) de vapor, cinc-cents quaranta (540) canons i més de quatre mil (>4.000) homes. L'objectiu a assolir era múltiple: obtenir una (1) indemnització per l'opi confiscat, fer obrir els ports xinesos de Canton, Amoy, Fuzhuo, Ningbo i Xangai; controlar les desembocadures dels rius per paralitzar el comerç exterior xinès, i arribar a prop de la capital. Els combats importants començaren el mes de juliol del 1840, amb una (1) forta intensificació el 1841.

El Tractat de Nanjing

Com a resultat de la guerra, el tractat de Nanjing[27] o Nanking, d'alguna forma significà una (1) humiliació de l'Imperi per part de les potències occidentals amb la imposició d'una (1) sèrie de condicions per als xinesos:[20]

1. Pagament de vint-i-un milions de dòlars americans (21.000.000 $) com a indemnització per les pèrdues dels britànics.

2. Cessió de Hong Kong.

3. Obertura de cinc (5) ports (Canton, Shanghai, Amoy, Fuzhou, i Ningbo)[17] a les potències occidentals, i posar fi a la política xinesa d'un sol port obert als estrangers.

4. Abolició del monopoli de Cohong.

5. Rebaixa de les taxes de les operacions d'importació–exportació.

6. Establiment de relacions mitjançant oficials del mateix rang.

Referències i notes

1. ↑ 1,0 1,1 1,2 «We all live in the forbiden city. Gallery of historical Characters» (en anglès). China Institute of America.

2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Park, Edwin; Wah, Leung: Political Leaders of Modern China (en anglès). Greenwood Press, 2002. ISBN 0-313-30216-2.

3. ↑ 3,0 3,1 Cal tenir en compte que les dates en el calendari xinès són diferents del calendari occidental. Per exemple el 26 de febrer, correspon al 5è dia de la 2a lluna. Yuan, Wei. Traductor: Edward Harper Parker. Chinese Account of the Opium War (en anglès). Charles River, 2012.

4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 Zheng, Yangwen: The social life of opium in China (en anglès). Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2005, pàg. 241. ISBN 978-0-521-60856-5.

5. ↑ «Western Qing Mausuleum (Qingxiling)» (en anglès).

6. ↑ 6,0 6,1 6,2 6,3 «Daoguang Emperor» (en anglès).

7. ↑ «Daoguang Emperor» (en anglès). Arxivat de l'original el 2019.08.29.

8. ↑ Kyle Crossley, Pamela: The Wobbling Pivot, Chine since 1800 (en anglès). John Wiley & Sons, gener del 2010. ISBN 978-1-4051-6079-7.

9. ↑ 9,0 9,1 «Daoguang Emperor» (en anglès).

10. ↑ 10,0 10,1 «Historical Figures. Emperor Daoguang of the Qing Dynasty» (en anglès). Arxivat de l'original el 2020.04.29.

11. ↑ 11,0 11,1 11,2 11,3 11,4 11,5 11,6 11,7 11,8 11,9 Gernet, Jacques: Le monde chinois. 2. L'époque moderne, livre 9 (en francès). Paris: Armand Colin, 2005, pàg. 379. ISBN 978-2-266-16133-6.

12. ↑ Will, Pierre–Etienne: «Un cycle hydraulique en Chine». Bulletin de l'Ecole française d'Extrême Orient. Vol. 68, núm. 68, pàg. 261–287, 1980.

13. ↑ Dodgen, Randall A.: Controlling the Dragon. Confucian Engineers and the Yeloww River in Late Imperial China (en anglès). University of Hawai'i Press, 2001. ISBN 0-8248-2366-4.

14. ↑ Ducarne, Sylvain: «Le dictionnaire de Kangxi» (en francès =).

15. ↑ Lovell, Julia. The Opium War (en anglès). London: Picador, 2012, pàg. 456. ISBN 978-0-330-45748-4.

16. ↑ 16,0 16,1 Schirokauer, Conrad; Brown, Miranda. Breve historia de la civilización china (en castellà). Barcelona: Bellaterra, 2006, pàg. 495. ISBN 978-84-7290-555-9.

17. ↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 17,5 17,6 17,7 17,8 Chaussende, Damien: La Chine au XVIII siècle (en francès). Paris: Les Belles Lettres, 2013, pàg. 269. ISBN 978-2-251-41051-7.

18. ↑ Rowe, William T.: China's last empire (en anglès). Cambridge, Massachusetts: Belkap Press, 2012. ISBN 978-0-674-06624-3.

19. ↑ Gao, Hao «Britain through Chinese Eyes: early perceptions of Britain in pre-Opium War China». Journal of the British Association for Chinese Studies, Desembre 2013. ISSN: 2048-0601.

20. ↑ 20,0 20,1 20,2 20,3 20,4 20,5 20,6 20,7 Lu, Hong; Miethe, Terance D.; Liang, Bin. China's Drug Practices and Policies (en anglès). Farham,Surrey England: Ashgate Publishing Ltd, 2009, pàg. 256. ISBN 978-0-7546-7694-2.

21. ↑ Àrees com finances, justícia i salud. Temes com la sal, el transport de gra, fronteres, rius i canals.

22. ↑ Franke, Herbert; Trauzettel, Rolf. El Imperio Chino. Historia Universal Siglo XXI, Vol. 19 (en castellà). Cinquena edició. Madrid: Siglo XXI, 1984. ISBN 84-323-0120-5.

23. ↑ 23,0 23,1 1 mu = 0,064 ha.

24. ↑ 24,0 24,1 Allingham, Phillip V.: «England and China: The Opium Wars, 1839–1860» (en anglès).

25. ↑ 25,0 25,1 Perdue, Peter C.: «The First Opium War». MIT Essay, 2010.

26. ↑ Zheng, Wang: Never Forget National Humiliation (en anglès). New York: Columbia University Press, 2012, pàg. 818. ISBN 978-0231-52016-4.

27. ↑ «The Treaty on Nanking. Text en anglès del tractat» (en anglès).

Bibliografia

• Irigoin, Alejandra: A Trojan Horse in Daoguang China. Working Papers num.173/13. Gener del 2013. London School of Economics.

• Weizheng, Zhu; Dillon, Michael: Rereading modern Chinese history. Ed. Brill. Boston 2015. ISBN 978-9-004-2933-11.

• Dillon, Michael: China: A cultural and historical Dictionary. Ed. Curzon Press. Surrey 1998. ISBN 0-7007-0439-6

• Walter, Xavier: Petit Histoire de la Chine. E. Eyrolles, París, 2007. [Special:BookSources/9782212538724|ISBN 978-2-212-53872-4].

• McMahon, Daniel: Rethinking the decline of China's Qing Dynasty. Routledge, 2015. ISBN 978-1-138-79104-6.

• Rawsky, Evelyn S.: The last Emperors. A social history of Qing Imperial Institutions. University of California Press, 1998. ISBN 0-52021289-4.

• Giles, Herbert A.: China and the Manchus. Digi–Media–Apps. 2012.

• Classical Historiography for Chinese History.

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Daoguang.

Qing Dynasty Anonymous «Daoguang Emperor Xuanzong's Court Dress»

Història de la Xina

Emperador Daoguang 

Consort Xiang una (1) de les vint (20) dones de Daoguang 

Moneda de coure utilitzada en l'època de Daoguang

Fumadors d'opi. Segle XIX. Pintura sobre paper d'arròs.

Procès de destrucció de l'opi el 1839

Comissionat Lin Zexu (1785–1851)

Carta del comissari xinès Lin Zexu dirigida a la reina Victòria

Bombardeig anglès contra embarcacions xineses

Edward Duncan – http://ocw.mit.edu/ans7870/21f/21f.027/opium_wars_01/ow1_gallery/pages/1841_0792_nemesis_jm_nmm.htm

The East India Company iron steam ship Nemesis, commanded by Lieutenant W. H. Hall, with boats from the Sulphur, Calliope, Larne and Starling, destroying the Chinese war junks in Anson's Bay, on 7 January 1841. An engagement in the First Opium War (1839–1842), showing the ‘Nemesis’ (right background, in starboard broadside view) attacking a fleet of Chinese war junks in the middle ground. The war junk third from the left is shown being destroyed with splinters flying up into the air. Two rowing boats with Chinese passengers watch from the left foreground. Various men can be seen overboard and clinging on to debris throughout the scene. The lettering below includes lists of dimensions. PAH8193 and PAH8893 are additional copies, both hand–coloured, and the print is from an oil painting by Duncan presented to the Williamson Art Gallery at Birkenhead in 1925, with another showing Prince Albert visiting iron ships off Woolwich Dockyard. They were a gift from Alderman J.W.P. Laird, one of the Birkenhead shipbuilding family who built the 'Nemesis' and others of the vessels shown in them. On 7 January 1841, the 'Nemesis' of the Bombay Marine (the East India Company's naval service), commanded by William Hutcheon Hall, with boats from the ‘Sulphur’, ‘Calliope’, ‘Larne’ and ‘Starling’, destroyed Chinese war junks in Anson's Bay, Chuenpee, near the Bocca Tigris forts guarding the mouth of the Pearl River up to Canton. British forces then captured the forts themselves. Hall was a Royal Naval master at the time. He had steam experience and had been privately engaged by John Laird to command the 'Nemesis', which the latter had built experimentally as the first fully iron warship, and was so successful in it in China that in 1841 he was specially commissioned as a Naval lieutenant. He went on to later Royal Naval service as a captain in the Crimean War and was a retired admiral at his death in 1875. His portrait (BHC2733) and papers are also in the Museum collection.

Mianning (绵寧) 

Minning (旻寧)

Daoguang

Xuanzong