PRINCIPIS DEL GENER DE 2023

El passat dijous 26 de gener de 2023 es commemorà el cent trenta-dosè aniversari del naixement d'Ilià Ehrenburg (rus: Илья Григорьевич Эренбург) (Kíiv, Ucraïna, Imperi Rus, 14 de gener de 1891 [julià], 26 de gener de 1891 [gregorià]) — Moscou, Rússia, URSS, 31 d'agost de 1967), nom complet amb patronímic Ilià Grigórievitx Ehrenburg[1][2] (rus: Илья́ Григо́рьевич Эренбу́рг AFI /ɪˈlʲjæ ɡrʲɪˈɡorʲjɪvɪtɕ ɪrʲɪnˈburk/ [ ? i  escolteu–ne la pronunciació en rus], de vegades transcrit i transliterat com a Erenburg),[3][4] qui fou un (1) escriptor, poeta, assagista, periodista, traductor de francès i castellà, activista social i fotògraf rus. Els períodes 1908–1917 i 1921–1940 s'estiguéa l'exili, i des del 1940 visqué a la Unió Soviètica.

És un (1) dels autors més productius i més prolífics de la Unió Soviètica i publicà al voltant d'un centenar de (100) llibres. Ehrenburg és conegut sobretot com a escriptor de novel·les i periodista i es donà a conèixer, sobretot com a reporter i en part propagandista en tres (3) guerres (Primera Guerra Mundial, Guerra Civil espanyola i sobretot especialment la Segona Guerra Mundial). Els seus articles de propaganda sobre la Segona Guerra Mundial anaren desencadenat posteriorment violents debats i polèmiques a Alemanya Occidental, sobretot en la dècada del 1960. La seva novel·la Desglaç rus: Оттепель Óttepel donà nom a tota una (1) època de la política cultural soviètica, a saber, la liberalització després de la mort de Ióssif Stalin (Desglaç de Khrusxov). Fins i tot els viatges d'Ehrenburg trobà una (1) gran resposta, però sobretot la seva autobiografia Anys de vida humana, que pot ser considerada com la seva obra més famosa i més debatuda. De particular importància fou la publicació, juntament amb Vassili Grossman, del Llibre Negre, sobre el genocidi dels jueus soviètics, la primera documentació important de l'Holocaust. D'altra banda Ehrenburg publicà diversos poemaris.

Biografia

Origen jueu i jove revolucionari

Ehrenburg nasqué a Kíiv, Ucraïna, llavors Imperi Rus, al si d'una (1) família jueva secular de classe mitjana. El seu pare, Guerx Guerxanóvitx (Guerx Guérmanovitx, Grigori Grigórievitx) Ehrenburg (1852–1921), era enginyer i comerciant; la mare, Khana Bérkovna (Anna Boríssovna) Ehrenburg (nascuda Arinstein, 1857–1918), era mestressa de casa. Tenia una (1) germana gran Mania (Maria, 1881–1940?). La família vivia a la casa del seu avi patern —un (1) comerciant anomenat Grigori (Guerxon) Ilitx Ehrenburg. Tot i que els seus pares no estaven religiosament compromesos, el petit Ilià entrà en contacte els costums religiosos del judaisme a través del seu avi matern.

Ilià Ehrenburg mai no s'uní a cap comunitat religiosa i tampoc no aprengué jiddisch. Tota la seva producció literària l'escrigué en rus, fins i tot durant els seus molts anys d'exili. Però donava gran importància al seu origen i mai no negà la seva condició de jueu. Fins i tot en un (1) discurs de ràdio en el seu LXX aniversari, digué: «Jo sóc un (1) escriptor rus. I mentre al món hi hagi un (1) sol antisemita, respondré amb orgull a la qüestió de la nacionalitat: jueu»[5]

A l'edat de quatre (4) anys, el 1895, la família es traslladà a Moscou (Rússia), ja que el seu pare Grigori, que era enginyer, fou contractat com a director d'una (1) fàbrica de cervesa. Ilià Ehrenburg estudià al gymnasium de Moscou (Rússia), on conegué Nikolai Bukharin, que estava dos (2) cursos per damunt d'ell. Mantingueren la seva amistat fins que Bukharin fou executat durant la Gran Purga del 1938.

Durant la Revolució Russa del 1905, Ehrenburg i Bukharin, llavors estudiants de secundària, participaren en manifestacions massives que foren violentament reprimides. A l'any següent s'uní a un (1) grup clandestí bolxevic. Ehrenburg distribuïa il·legalment els diaris del partit i pronunciava discursos en les fàbriques i en les casernes.

El 1907 fou expulsat de l'escola i, uns mesos després, al 1908, fou arrestat per la policia secreta tsarista, l'Okhrana, quan Ehrenburg tenia disset (17) anys. Passà cinc (5) mesos a la presó, on fou colpejat (fins i tot li trencaren algunes dents). Fou posat en llibertat a l'espera de judici, però al desembre s'exilià a França. Ehrenburg trià París (Illa de França) com a lloc d'exili, ja que Lenin hi era en aquell moment.

A París (Illa de França) començà a escriure poemes, sota la influència de les obres de Paul Verlaine, Francis Jammes i Konstantín Bàlmont, i a més es feu amic de Picasso, Apollinaire i Fernand Léger.

Durant la Primera Guerra Mundial, Ehrenburg fou corresponsal al front. El seu poema Oració per Rússia rus: Молитва о России Molitva o Rossii, fou publicat en 1917. Després de tornar al seu país d'origen, visqué a Kíiv (Ucraïna) (on treballà com a professor), Khàrkiv (Ucraïna), Kertx (Crimea), Feodòssia (Crimea) i Moscou (Rússia). També viatjà a Geòrgia amb Óssip Mandelxtam. En aquella època mantenia una (1) amistat amb Vladímir Maiakovski, Marina Tsvetàieva, Serguei Iessenin, i Borís Pasternak, el qual llegiria els seus poemes. Més tard Ehrenburg criticaria la famosa novel·la de Pasternak Doctor Givago per considerar–la falsa. Foren sonats els seus romanços amb Liselotte Mehr Jadviga Sommer. En el seu primer matrimoni (1910–1913) amb Ekaterina Schmidt tingué una (1) filla, Irina. El 1919 es casà amb la seva cosina Liúbov Kózintseva, germana del director de cinema Grigori Kózintsev.

Per bé que simpatitzava amb la revolució, no se sentí a gust amb el que passava a la Unió Soviètica i marxà el 1921. Aquest any escrigué la que els crítics han considerat la seva millor novel·la, Les extraordinàries aventures de Julio Jurenito rus: Необычайные похождения Хулио Хуренито Neobitxainie pokhokdenia Khulio Khurenito, on ridiculitza l'Occident capitalista i el sistema soviètic. Visqué a Berlín (Alemanya) i Brussel·les (Bèlgica) i des del 1925 a París (Illa de França).

En proclamar-se la Segona República Espanyola el 1931 viatjà amb freqüència a Espanya com a corresponsal i escrigué Espanya, república de treballadors (1932). En el I Congrés de la Unió d'Escriptors Soviètics a Moscou (Rússia), el 1934, s'oposà a les tesis de Maksim Gorki que advocava per la doctrina del realisme socialista.

Guerra Civil Espanyola, la Gran Purga, pacte Mólotov–Ribbentrop

Al començament de la Guerra Civil Espanyola, Izvèstia vacil·là, en un (1) primer moment, a l'hora d'enviar Ehrenburg a Espanya —fins que aquest se n'anà, a finals d'agost del 1936, pel seu compte. Inicialment es quedà principalment a Catalunya, on fou rebut entre d'altres pel president Companys[6]i, a finals del 1936, ja havia escrit prop de cinquanta (<50) articles. Però no es limità al paper del corresponsal de guerra; es comprà un (1) camió, un (1) projector de cinema i una (1) impremta, parlà a reunions, exhibí pel·lícules (p.ex Txapàiev),[7] i escrigué i imprimí diversos diaris i fullets multilingües. No obstant això, la seva amistosa relació amb el dirigent anarquista Buenaventura Durruti, que havia conegut en un (1) viatge a Espanya el 1931, el beneficià. Ehrenburg, Durruti i els anarquistes, tot i els seus punts de vista i lleialtats polítiques divergents, sempre manifestaren gran simpatia, tant en aquell moment com en la seva autobiografia.

El 1937 Ehrenburg viatjà molt per Espanya, a tots els sectors del front. Al febrer es reuní amb Ernest Hemingway i es feren amics. Ehrenburg fou també un (1) dels organitzadors del Segon Congrés Internacional d'Escriptors per a la Defensa de la Cultura, que després es reuní al juliol com un (1) «circ ambulant» (Ehrenburg) per primera vegada a València (Horta, País Valencià), a Madrid (Espanya) i finalment a París (Illa de França) —entre els participants hi havia André Malraux, Octavio Paz i Pablo Neruda. Continuà informant sobre la guerra, però no escrigué res sobre l'augment de les sagnants purgues de comunistes, com ara al POUM. Els seus biògrafs suposen que Ehrenburg evità deliberadament posicionar–se públicament sobre aquest tema, també sota la influència de les notícies inquietants dels primers judicis de Moscou (Rússia)[8]

En el mateix any arribà la ruptura amb André Gide. Ehrenburg havia intentat, sense èxit, que renunciés a la publicació del seu informe crític sobre el seu viatge a la Unió Soviètica (Retour de l'URSS) tot dient:

«

La crítica de Gide és objectivament correcta, però políticament inadequada, ja que només ataca els aliats de la República espanyola.[9]

»

Quan Gide finalment signà una (1) carta oberta a la República Espanyola sobre la sort dels presos polítics detinguts a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), Ehrenburg l'atacà públicament: guardava silenci per assassinats dels feixistes espanyols i la passivitat del govern del Front Popular francès, però acusava la lluitadora República Espanyola.[10]

Directament des dels combats al voltant de Terol (Aragó), Ehrenburg viatjà el Nadal del 1937 amb la seva dona a Moscou (Rússia) i visità la seva filla Irina, que vivia amb el seu marit Borís Lapin des del 1933. Es trobà atrapat en la fase àlgida de la Gran Purga. Ehrenburg aconseguí un (1) passi de visitant per al judici del seu amic Bukharin en el que aquest fou condemnat a mort. Més tard escrigué: «Tot se sentia com un (1) somni insuportablement pesat [...]. Fins i tot ara no entenc res, i El procés de Kafka em sembla fins i tot una (1) obra realista, molt sòbria».[11]Com de prop estigué de la «desaparició» se sabé després: Karl Radek l'havia descrit, sota tortura, com un (1) conspirador trotskista, i Bàbel i Meyerhold haurien de fer el mateix un (1) any després. Una (1) apel·lació d'Ehrenburg a Stalin perquè el deixés marxar a Espanya fou rebutjada; contra l'opinió de tots els seus amics, escrigué una (1) segona carta personal a Stalin, i li fou permès de marxar de la Unió Soviètica amb la seva dona el maig del 1938.[12]

En els mesos següents Ehrenburg informà Izvéstia de l'última ofensiva de la República Espanyola a l'Ebre, de l'èxode d'Espanya dels refugiats i de les condicions en els camps de detenció en què foren enviats a França. També aconseguí obtenir, amb l'ajut de Malraux i altres col·legues escriptors, la sortida d'artistes i amics dels camps. També atacà en els tons més aguts la política francesa, en particular, la creixent tendència a la cooperació amb l'Alemanya nazi, que va culminar amb l'Acord de Munic (Baviera, Alemanya), i el creixent antisemitisme a la mateixa França.

El maig del 1939 els seus articles per a Izvèstia de cop i volta ja no foren impresos, tot i que se li continuà pagant el seu sou. La raó és, probablement, que la Unió Soviètica estava considerant un (1) canvi de política —la política de front popular antifeixista cap al pacte de no agressió amb Alemanya en vista de la política de les potències occidentals de no intervenció davant Alemanya.[13] Quan s'informà del pacte Molotov–Ribbentrop a l'agost, Ehrenburg patí un (1) col·lapse. No pogué menjar durant mesos, només prenia aliment líquid i perdé molt de pes; els seus amics temien que s'acabés matant a si mateix.[14]Després de l'ocupació alemanya de França es refugià a l'ambaixada soviètica. Els Ehrenburg s'estigueren sis (6) setmanes en una (1) habitació a l'ambaixada soviètica, fins que pogueren sortir cap a Moscou (Rússia).

Fins i tot allà, Ehrenburg no era benvingut; L'Izvèstia ja no li publicava els seus articles. A principis del 1941 aparegué la primera part de la seva novel·la La caiguda de París rus: Падение Парижа Padénie Parija a la revista literària Znàmia, rus: Зна́мя («bandera»), tot i que amb gran dificultat, ja que qualsevol al·lusió al terme «feixista» queia víctima de la censura (i havia de ser substituït per reaccionari). La segona part fou bloquejada durant mesos; només després que hagués començat invasió alemanya de la Unió Soviètica, pogué aparèixer la tercera part. El 1942 Ehrenburg rebé el Premi Stalin per la seva obra, sota circumstàncies polítiques completament canviades.

Corresponsal de guerra i cronista de l'Holocaust

Pocs dies després de la invasió nazi a la Unió Soviètica, Ehrenburg s'incorporà al departament editorial del diari de l'exèrcit soviètic, Kràsnaia zvezdà («Estrella Roja») com a corresponsal de guerra. Els seus texts també foren publicats en gran quantitat d'altres mitjans soviètics. En els gairebé quatre (4) anys de guerra, escrigué prop de mil cinc-cents (1.500) articles, dels quals gairebé quatre-cents cinquanta (<450) foren al Kràsnaia zvezdà. També escrigué per a la United Press, La Marseillaise (l'òrgan de la França Lliure), així com en mitjans britànics, suecs i molts altres mitjans de comunicació impresos. En reiterades oportunitats feu visites als fronts de guerra, algunes al costat de corresponsals de guerra nord–americans, com Leland Stowe.

Els articles d'Ehrenburg gaudiren de gran popularitat, especialment entre els soldats soviètics, així com entre els aliats de la Unió Soviètica. Charles de Gaulle el felicità per l'Orde de Lenin rebuda el 1944 pels seus articles de guerra, i li concedí el 1945 la medalla de Cavaller de la Legió d'Honor.[15]

Ehrenburg tingué un (1) paper especial durant la Segona Guerra Mundial en la documentació de l'Holocaust. L'agost del 1941, tingué lloc una (1) trobada de prominents ciutadans jueus soviètics a Moscou (Rússia). Solomon Mikhóels, Pérets Màrkix, Solomon Lozovski, Xakhno Epstein i Ilià Ehrenburg entre d'altres, es reuniren per incentivar la comunitat internacional a incrementar el suport polític occidental a la Unió Soviètica contra l'Alemanya nazi durant la Gran Guerra Pàtria. Aquests foren els inicis del Comitè Jueu Antifeixista, que fou establert a Kúibixev, actual Samara, Rússia,  l'abril del 1942 amb el suport de les autoritats soviètiques.

Juntament amb altres escriptors soviètics, com ara Vassili Grossman, fou dels primers a contemplar els recentment alliberats camps de concentració nazis i en denunciar l'Holocaust. Començà a reunir informes sobre la massacre alemanya dels jueus, en el que seria la primera documentació completa del món sobre la Xoà, el Llibre Negre sobre el genocidi dels jueus soviètics, amb una (1) participació substancial i amb el suport de les organitzacions i personalitats jueves nord–americanes (incloent a Albert Einstein), fou dissenyat i fou programat per a un (1) llançament simultani en els Estats Units i la Unió Soviètica. Ehrenburg i Grossman s'exerciren com a editors, aportant els seus informes.[16] Els col·laboradors foren Margarita Aliguer, Avrom Sútskever, Solomon Mikhóels i l'hispanista i corresponsal de TASS a Espanya en el període 1937–1939 Ovadi Sàvitx. Ehrenburg considerava especialment important una (1) publicació a la Unió Soviètica perquè coneixia molt bé l'antisemitisme dels seus conciutadans.[17] [18] Ehrenburg fou destacat membre del Comitè Jueu Antifeixista creat el 1942.

Els informes recopilats estaven a Znàmia i l'edició en jiddisch es troba en la col·lecció Merder Fun Felker, però hi havia cada vegada més problemes amb la censura soviètica, ja que els informes sobre les víctimes i els combatents jueus estaven considerats com una (1) aberració nacionalista. Finalment, el 1947 el cap de propaganda de Stalin, Andrei Jdànov, prohibí la publicació del Llibre negre, en què es recollien documentació i testimonis.[19]

La propaganda de guerra durant la Segona Guerra Mundial

En el curs de l'avanç soviètic davant del Tercer Reich, Ehrenburg també es feu cèlebre per la seva apologia de la violència més extrema en resposta a la dels alemanys durant l'operació Barbarroja: «a partir d'aquest moment hem entès que els alemanys no són humans», escrigué el 1942,[20] exhortava a «no salvar el fill al ventre de la seva mare» i, com a exemple davant les violacions massives, les considerà un (1) acte adequat per elevar la moral dels soldats.[21]

«

(rus) Мы поняли: немцы не люди. Отныне слово «немец» для нас самое страшное проклятье. Отныне слово «немец» разряжает ружьё. Не будем говорить. Не будем возмущаться. Будем убивать. Если ты не убил за день хотя бы одного немца, твой день пропал. Если ты думаешь, что за тебя немца убьёт твой сосед, ты не понял угрозы. Если ты не убьёшь немца, немец убьёт тебя. Он возьмёт твоих [близких] и будет мучить их в своей окаянной Германии. Если ты не можешь убить немца пулей, убей немца штыком. Если на твоём участке затишье, если ты ждёшь боя, убей немца до боя. Если ты оставишь немца жить, немец повесит русского человека и опозорит русскую женщину. Если ты убил одного немца, убей другого — нет для нас ничего веселее немецких трупов. Не считай дней. Не считай вёрст. Считай одно: убитых тобою немцев. Убей немца! — это просит старуха-мать. Убей немца! — это молит тебя дитя. Убей немца! — это кричит родная земля. Не промахнись. Не пропусти. Убей!

(català) Adoneu–vos–en: els alemanys no són éssers humans. D'ara en endavant la paraula «alemany», per a nosaltres, és la més terrible maledicció. D'ara en endavant, quan sentis la paraula «alemany» descarrega l'arma. No diguis res. No t'indignis. Anem a matar. Si no has matat almenys un (1) alemany al dia, és un (1) dia perdut. Si no creus que els alemanys mataran el teu veí, no entens l'amenaça. Si no mates els alemanys, els alemanys et mataran a tu. Agafaran els teus [éssers estimats] i els turmentaran en la seva desgraciada Alemanya. Si no pots matar un (1) alemany amb una (1) bala, fes–ho amb una (1) baioneta. Si la teva zona està tranquil·la, si estàs esperant per a la batalla, mata almenys un (1) alemany abans del combat. Si deixes un (1) alemany viu, ell penjarà un (1) home rus i violarà una (1) dona russa. Si ja has matat un (1) alemany, mata'n un (+1) altre. Res ens és més grat que un (1) munt de cadàvers d'alemanys. No comptis els dies. No comptis les verstes. Pensa només en una (1) cosa: els alemanys et mataren a tu. Mata els alemanys! —T'ho demana la vella mare. Mata els alemanys!— T'ho demana el nen. Mata els alemanys!— És un (1) crit de la terra natal. No ho oblidis. No ho deixis passar. Mata![22][23]

»

— Ilià Ehrenburg: «Mata els alemanys!», Kràsnaia zvezdà, 24 de juliol de 1942 (núm. 173 [5236])

Ilià Ehrenburg i Konstantín Símonov són els autors de la consigna «Mata els alemanys!» rus: Убей немца! Ubei nemtsa!, Que és àmpliament utilitzat en cartells, i —com a títol— en volanders amb cites de l'article d'Ehrenburg «Mata!» (publicat el 24 de juliol de 1942.). Per mantenir l'eficàcia de la consigna als diaris soviètics de l'època, es crearen seccions especials (un [1] dels noms comuns, «Has matat algun alemany avui?»), que publicaven cartes informes sobre el nombre de soldats soviètics morts pels alemanys i les seves formes de destrucció. Adolf Hitler personalment donà l'ordre de capturar i penjar Ehrenburg. La propaganda nazi li donà a Ehrenburg el sobrenom de «jueu domèstic de Stalin».

«

Els sermons d'odi d'Ilià Ehrenburg, que portà amb entusiasme a l'Est, el Pla Morgenthau, és a dir el pla que proposava la "castració" territorial d'Alemanya, i n'exigia la rendició incondicional ... donada la resistència d'una (1) molt salvatge naturalesa... La gran majoria d'alemanys no veieren altra opció que lluitar. Fins i tot els opositors més explícites del règim nazi ara s'estan convertint en defensors desesperats de la seva terra natal.

»

— Walter Lüdde–Neurath: Konets na németskoi zemle («El final a la terra alemanya»)[24]

Els dies en què l'Exèrcit Roig travessà la frontera estatal d'Alemanya, a la part superior de les accions soviètiques a Alemanya, s'interpretaren com el compliment de la missió de l'alliberament de l'Exèrcit Roig — l'alliberador d'Europa, i de fet del poble alemany envers el nazisme. I per això després de l'article d'Ehrenburg «Prou!» rus: Хватит Khvàtit,[25] publicat a «Kràsnaia zvezdà» l'11 d'abril de 1945 hi hagué un (1) article de resposta del director adjunt del Departament d'Agitació i Propaganda del Comitè Central del PCUS Gueorgui Aleksàndrov titulat «El camarada Ehrenburg simplifica» (Diari Pravda).[26]

Durant la Guerra Freda

Durant el 1945, Ehrenburg viatjà per Europa Oriental, assistí als judicis de Nuremberg (Baviera, Alemanya) i en publicà informes. Combinava grans esperances amb el final de la guerra, però resultaren ser il·lusòries, perquè aviat començaren els primers signes de la Guerra Freda. Juntament amb Konstantín Símonov i un (+1) altre periodista, Ehrenburg, el 1946, poc després del famós discurs de Winston Churchill sobre el teló d'acer, feu un (1) viatge als Estats Units com a corresponsal del diari Izvéstia. Atès que era de lluny el periodista soviètic més experimentat a l'hora de tractar amb els mitjans de comunicació occidentals, esdevingué una (1) mena d'ambaixador de la política soviètica. Aprofità l'ocasió per visitar Albert Einstein i parlar amb ell sobre la publicació del Llibre Negre, i sorprengué els seus amfitrions amb el desig de visitar els estats del sud per informar sobre la discriminació racial que es produïa allà —la qual cosa pogué fer. Més tard defensà repetidament la política exterior soviètica a les conferències de premsa, per exemple al Regne Unit, i en articles de premsa.

El 1947 aparegué la gran novel·la de guerra d'Ehrenburg, Tempesta, rus: Буря Búria, que per primera vegada descrivia amb criticisme l'amor d'un (1) membre de la resistència francesa per un (1) ciutadà soviètic a la Unió Soviètica a la crítica, però llavors el 1948 rebé el Premi Stalin. Una (1) novel·la de la Guerra Freda, La novena onada rus: Девятый вал Deviati val, es publicà el 1951 —fou l'únic llibre al qual renuncià per complet Ehrenburg un mica més tard, ja que artísticament fou un (1) complet fracàs. El 1951 també es començà a treballar en una (1) (incompleta) edició de les seves «Obres Completes», però sota intenses disputes per la censura de molts llibres (fins a la demanda d'abolir els noms dels herois que sonaven com a jueus). Amb aquests ingressos Ehrenburg es pogué comprar una (1) datxa a Novi Ierussalim (Istra) a prop de Moscou (Rússia).

Des del 1948 Ehrenburg, juntament amb el físic francès Frédéric Joliot–Curie, tingué un (1) paper destacat en els «partidaris de la pau» (més endavant: Consell Mundial de la Pau), per al qual el seu vell amic de Picasso dibuixà el famós colom de la pau. Ehrenburg estigué entre els autors de l'apel·lació d'Estocolm (Suècia) del 1950, per una (1) prohibició de les armes nuclears, que rebé milions de signatures a tot el món. A Estocolm (Suècia) conegué la seva última amant que es casà amb un (1) polític suec Liselotte Mehr, que més que més tard tingué un (1) paper important en la decisió d'escriure la novel·la Desglaç i les seves memòries. El 1952 rebé el Premi Stalin de la Pau per la seva tasca a favor del moviment de la pau.

A la Unió Soviètica havien començat el 1946, poc després de la guerra, noves onades de repressió, iniciades per la campanya de Jdànov contra els «aduladors d'Occident», que fou dirigida primer contra escriptors com Akhmàtova. Ehrenburg mantingué contacte amb Akhmàtova i Pasternak i ajudà la vídua del seu amic Óssip Mandelxtam, Nadejda Mandelstam, però no s'oposà obertament a la campanya. Aviat la política interna soviètica prengué un (1) gir antisemita, que es feu evident amb la prohibició del Llibre Negre i continuà amb l'assassinat, disfressat d'accident automobilístic, de Solomon Mikhóels per part de l'NKVD. La Unió Soviètica fou, no obstant això, el segons país del món a reconèixer el recentment format estat d'Israel (després de Txecoslovàquia).

Ehrenburg lloà el 1948 al funeral per la mort de Mikhóels el seu efecte estimulant sobre el judaisme i els combatents jueus a Palestina. Però una mica més tard, el 21 setembre de 1948 escrigué un (1) article a pàgina completa per al diari Pravda, en resposta a una (1) carta (probablement fictícia) d'un (1) jueu de Munic (Baviera, Alemanya) que suposadament li preguntava si li aconsellaria d'emigrar a Palestina. Ehrenburg li escrigué que l'esperança de judaisme no es trobava a Palestina sinó a la Unió Soviètica. El que lliga als jueus no és la sang que flueix per les seves venes, sinó la sang que han vessat i encara vessen els seus assassins; la solidaritat jueva no pot ser nacional, per tant, és més aviat la «solidaritat dels humiliats i insultats».[27]L'article s'ha entès comunament com un (1) senyal d'un canvi de sentit soviètic: un (1) prominent jueu soviètic es girava en contra del sionisme a Pravda. Era cert que l'article havia estat encarregat aparentment per Stalin, però el seu contingut es corresponia bastant amb el que ja havia representat. D'altra banda, Ehrenburg estava prou al cas del creixent antisemitisme a la Unió Soviètica i en especial sobre l'augment de la persecució dels jueus per part de Stalin, que evità esmentar en el seu text. Per tant, l'article fou interpretat per Arno Lustiger i Joshua Rubenstein com un (1) advertiment, com un (1) intent d'Ehrenburg de frenar l'eufòria dels jueus soviètics en relació amb Israel; però també causà una (1) gran confusió i consternació. Ewva Bérard cità una (1) declaració de l'ambaixador d'Israel: «Mai nos seràs tan ben trait com quan ho ets pel teu propi poble».[28]

El 1949 es l'any de la campanya contra els cosmopolites desarrelats, en el curs de la qual gairebé tots els principals membres del Comitè Jueu Antifeixista foren detinguts i assassinats, i el 1952 es produí el procés del complot dels metges. El febrer del 1949, els textos d'Ehrenburg, de cop i volta ja no s'imprimien, i en una (1) reunió multitudinària el membre del Comitè Central del PCUS Fiódor Goloventxenko, faltant a la veritat, proclamà la detenció del «cosmopolita» Ehrenburg.[29] No obstant això, amb una (1) crida personal a Stalin, Ehrenburg aconseguí, després de dos (2) mesos, que se li aixequés la prohibició de publicar. El 1952/1953 circulà una (1) carta oberta entre els escriptors jueus, que aprovava les mesures contra els «metges assassins» i possiblement feia una (1) crida a la deportació dels jueus soviètics a Birobidjan (Rússia); Ehrenburg es negà a firmar–la tot i les considerables pressions que rebé perquè ho fes.[30] Malgrat les reiterades peticions en aquest sentit, mai no estigué d'acord a donar suport a les campanyes antisemites, sinó que es limità a no fer cap comentari sobre la persecució dels jueus i dissidents a la Unió Soviètica, i continuà escrivint les lloes a Stalin habituals.

Ehrenburg s'havia convertit en una (1) persona molt coneguda durant aquells anys, d'una (1) banda a causa de les seves activitats de propaganda a la guerra, que li havia donat una (1) gran popularitat, i d'altra banda, a causa dels seus nombrosos contactes i trobades internacionals. La reputació adquirida per tant li salvà de la persecució estalinista i al mateix temps donà a la seva veu un (1) pes considerable en els anys següents.

Desglaç

Stalin morí el 5 de març de 1953; a l'abril, els acusats del «complot dels metges» foren absolts, Lavrenti Béria fou detingut al juny i posteriorment executat. Seguí un (1) període d'incertesa, mentre la societat soviètica evolucionaria. L'hivern d'aquest any, Ehrenburg escrigué la seva última novel·la, Desglaç. Amb una (1) eufòria moderada, parlava del començament de la primavera en una (1) ciutat de províncies, i en paral·lel de la caiguda d'un (1) director de fàbrica burocràtic i la història d'amor de la seva esposa amb un (1) enginyer. El nom de Stalin no apareix, però el complot dels metges i els exiliats a camps de treball són casuals esmentada per primera vegada en la literatura soviètica.

El text fou publicat a l'abril del 1954 inicialment a Znàmia i empenyé immediatament a fortes reaccions. Fins i tot el títol fou considerat qüestionable, ja que feia que l'època de Stalin aparegués massa negativa, com un (1) període de gel; l'editor del diari s'hauria estimat més veure «renovació» o «una (1) nova etapa». En les revistes literàries es publicaren comentaris mordaços, entre d'altres de Konstantín Símonov que retreia a Ehrenburg que hagués dibuixat un (1) quadre ombrívol de la societat socialista. Al Segons Congrés de la Unió d'Escriptors Soviètics, celebrat al desembre, Mikhaïl Xólokhov i Aleksei Surkov atacaren la novel·la en els tons més aguts (i amb matisos antisemites). La publicació com a llibre es retardà durant dos (2) anys. A principis del 1963 Nikita Khrusxov rebutjà personalment el Desglaç com una (1) de les obres que «mal definien o només il·luminaven una (1) banda dels esdeveniments vinculats amb el culte a la personalitat».[31] No obstant això, tot i la ferotge crítica del llibre, aquest fou un (1) gran èxit tant a l'URSS com a l'estranger, i aparegueren nombroses traduccions. La imatge lingüística del títol de la novel·la prevalgué; El llibre d'Ehrenburg marcà el començament del Desglaç, una (1) fase de la liberalització de la política cultural soviètica i la rehabilitació de les víctimes de la persecució estalinista.

En els anys següents, Ehrenburg treballà intensament per a la rehabilitació dels escriptor perseguits i morts durant l'estalinisme. Escrigué una (1) sèrie de prefacis, entre d'altres per a un (1) volum de narrativa d'Isaak Bàbel i un (1) llibre de poesia de Tsvetàieva; en el cas del llibre de Bàbel, s'ho manegà per aconseguir l'alliberament tot declarant que els seus amics a Occident esperaven desesperadament el manuscrit anunciat i promès. També parlà als actes commemoratius, com ara els de l'assassinat Pérets Màrkix. Ambivalent fou la seva resposta al Premi Nobel de Literatura del seu amic Borís Pasternak, el 1958, per la novel·la Doctor Jivago: Es negà a participar en les accions contra Pasternak (per exemple, la seva exclusió de la Unió d'Escriptors), i emfasitzà públicament la seva estima per Pasternak, la seva lírica i parts de la seva novel·la, però també expressà crítiques al llibre i acusà Occident d'utilitzar el llibre per als seus objectius propis durant la Guerra Freda.

Simultàniament Ehrenburg batallà perquè es publiqués a l'URSS l'art i la literatura occidentals. Així la primera exposició de Picasso el 1956, cal agrair–la fonamentalment a la feina d'Ehrenburg. També tingué èxit amb la publicació d'un (1) llibre sobre Picasso, a qui li escrigué el prefaci. Contribuí també amb la publicació de les traduccions al rus d'Ernest Hemingway, Alberto Moravia, Paul Éluard i Jean-Paul Sartre. Finalment, el 1960, va aparèixer El diari d'Anne Frank en rus, altre cop amb un prefaci obra d'ell.

A més pròlegs i articles de premsa de l'època, Ehrenburg escrigué una (1) sèrie d'assajos literaris, dels quals especialment Els ensenyaments d'Stendhal (1957) i Txékhov rellegits (1959) tingueren un (1) gran efecte. Aquests assajos sobre grans escriptors del segle XIX foren vists com a comentaris sobre la política cultural actual i, per tant, despertaren fortes crítiques, en particular el rebuig de qualsevol forma de tirania, fins i tot estan benèvolament motivada, i la històrica crítica del dogma de la parcialitat de la literatura era ofensiva.

Ehrenburg continuà viatjant a bastament: a Xile es trobà amb Pablo Neruda; a l'Índia amb Jawaharlal Nehru; també visità Grècia i el Japó. La seva contínua participació en el moviment per la pau també li permeté nombrosos viatges a l'estranger, els quals utilitzaria per a conèixer Liselotte. Quan el 1956, la revolució i la posterior invasió soviètica d'Hongria portà a la ruptura entre els participants occidentals i de l'Est en el congrés de pau, Ehrenburg respongué amb una (1) crida al pluralisme en el camp de la pau.[32]

Gent, anys, vida

El 1958 Ilià Ehrenburg començà a treballar en la seva autobiografia Gent, anys, vida rus: Люди, годы, жизнь Liudi, godi, jizn. Aquest treball a gran escala de més de mil (>1.000) pàgines inclou sis (6) llibres. Conté, entre altres coses, una (1) sèrie de retrats literaris de tots els seus companys, incloent molts del llibres o imatges a la Unió Soviètica encara no s'havien imprès o mostrat; exemples d'això són Óssip Mandelxtam, Vsévolod Meierhold i el pintor Robert Falk. També informa de les pròpies actituds i sentiments dels grans esdeveniments de l'època, incloent entre altres coses les purgues de Stalin. La vida privada segueix sent en gran manera ignorada.

L'abril de 1960 Ehrenburg oferí el manuscrit del primer volum a Novi Mir («Nou Món»), una (1) revista literària liberal dirigida per Aleksandr Tvardovski. S'inicià una (1) llarga batalla contra la censura sobre nombrosos passatges del text. Una (1) vegada i una (+1) altra s'aturà la impressió. Inicialment es tractava sobretot de Nikolai Bukharin, el retrat del qual Ehrenburg, tot i una (1) crida personal a Khrusxov no podia posar al volum; només aconseguí posar el nom de Bukharin en una (1) cita d'un (1) informe de l'Okhrana del 1907, que contenia una (1) llista dels agitadors bolxevics. La secció sobre Bukharin no es publicà fins als anys 1990. Les dificultats augmentaren també amb la progressió de les memòries. El capítol sobre Pasternak fou suprimit inicialment i només després de les violentes protestes d'Ehrenburg hi tornà a ser inclòs.

El quart llibre contenia la descripció de l'època de la Guerra Civil Espanyola i la Gran Purga sota Stalin. Aquí aixecà força polseguera una (1) frase retrospectiva sobre el lideratge polític: «Moltes coses no es podien admetre ni tan sols amb la família; només de tant en tant premiem amb fermesa la mà d'un amic; tots prenguérem part en la gran conspiració del silenci».[33] Això implicava que molts, com Ehrenburg, havien tingut coneixement de la persecució de Stalin de persones innocents i no havien fet res per evitar–ho. La «teoria del silenci», com ben aviat es qualificà, aplegà les crítiques més vehements, primer a Izvéstia, després en un (1) gran aplec d'escriptors i finalment, el 10 de març de 1963 en un (1) llarg discurs del propi Khrusxov, publicat completament al Pravda. El sisè llibre, sobre el període posterior a la guerra fins al 1953 no pogué ser publicat inicialment perquè arribà durant els esdeveniments que provocaren la caiguda de Khrusxov; però quan el conservador i repressiu Leonid Bréjnev hagué consolidat el seu poder el 1965, aparegué també l'últim llibre que Bréjnev aleshores ja podia permetre.

El 1966 Ehrenburg començà amb un (1) setè llibre, incomplet, de Gent, anys, vida, en el qual escrigué fins a la seva mort. Els intents d'Ilià i Liuba Ehrenburg de publicar els capítols complets en revistes revistes oficials soviètics no tingueren èxit. Diversos extractes aparegueren el 1969 a la publicació samizdat Diari Polític per Roi Medvédev i molts anys després, el 1987, en el curs de glàsnost, a la revista Ogoniok, rus: Огонёк («flameta»); fins al 1990 no es pogué publicar el text complet.

No només en la seva autobiografia sinó també en altres temes, Ehrenburg continuà cercant la rehabilitació dels escriptors perseguits sota l'estalinisme i tractà de treballar en contra d'una (1) política cultural repressiva. Feu costat a Ievgueni Ievtuixenko quan el seu poema sobre Babi Iar fou criticat violentament el 1961 per posar en relleu les víctimes jueves; El 1965 dirigí el primer acte en memòria d'Óssip Mandelxtam a Moscou (Rússia); i signà el 1966 una (1) petició en contra de la condemna dels escriptors Andrei Siniavski i Iuli Daniel a set (7) i cinc (5) anys de camp de treball, respectivament.

A principis del 1958 Ehrenburg començà a patir els primers de càncer de pròstata, al qual se li afegiria més tard un (1) càncer de bufeta. El 7 d'agost de 1967, patí un (1) atac de cor al jardí de la seva datxa. Malgrat les peticions urgents tant de la seva esposa com de la seva amant Liselotte Mehr, es negà a anar a l'hospital. El 31 d'agost, l'escriptor moria a Moscou (Rússia). Està enterrat al cementiri de Novodévitxi.

Obres destacades

• Les extraordinàries aventures de Julio Jurenito (1921) rus: Необычайные похождения Хулио Хуренито Neobitxainiie pokhojdenia Khulio Khurenito.

• 13 Pipes (1925) rus: Тринадцать трубок Trinadtsat trubok.

• Estiu 1925 (1926) rus: Лето 1925 года Leto 1925 goda.

• La turbulenta vida de Lasik Roitschwantz (1928) rus: Бурная жизнь Лазика Ройтшванеца Burnaia jizn Lazika Roitxvanetsa.

• Fàbrica de somnis (1931) rus: Фабрика снов Fabrika snov.

• Espanya (1932) rus: Испания Ispània.[34]

• El dia segon (1934) rus: День второй Den vtoroi.

• A la nit, en el camí («No passaran») (1936) rus: Ночью на дороге Notxiu na dorogue en línia aquí (rus).

• Temperament espanyol (1937) rus: Испанский закал Ispanski zakal en línia aquí (rus).

• La caiguda de París (1941) rus: Падение Парижа Padenie Parija.

• La tempesta (1949) rus: Буря Búria.

• La novena onada (1952) rus: Девятый вал Deviati val.

• El desglaç (1954) rus: Оттепель Ottepel.

• Gent, anys, vida (1960) rus: Люди, годы, жизнь Liudi, godi, jizn.

• La relectura de Txèkhov (1962) rus: Перечитывая Чехова Peretxitivaia Txekhova.

Referències

1. ↑ Institut d'Estudis Catalans: «Proposta sobre el sistema de transcripció i transliteració dels noms russos al català».

2. ↑ L'escriptor solia escriure el seu cognom amb «h» en alfabet llatí, com ho demostren aquesta postal que envià a Itàlia i la seva firma al llibre de visites de la comtessa Mountbatten de Burma.

3. ↑ «Ilià Ehrenburg». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

4. ↑ Vegeu: «Vaig néixer a Kíev el 14 de gener de 1891» («Liudi, godi, jizn»); Frezinski B. Ilià Erenburg i Nikolai Bukharin// Voprosy literatury. 1999. núm. 1. Alhora, formalment l'aniversari d'Ehrenburg ha estat considerat sempre el 27 de gener (s'especifica aquesta data, per exemple, en la tercera edició de la Gran Enciclopèdia Soviètica disponible en línia aquí).

5. ↑ Declaracions d'Ilià Ehrenburg del 27 de gener de 1961 a Ràdio Moscou. A: Poble, anys i vida llibre 7, apèndix, pàg 215F.
   En el document d'identitat soviètic (passaport interior), en l'epígraf V figurava la «nacionalitat». Tant els jueus com els russos, ucraïnesos, georgians, etc. eren entesos com a nacionalitat, o més aviat ètnia.

6. ↑ Recepció oferta per Lluís Companys a l'escriptor rus Ilya Ehrenburg.

7. ↑ La Catalunya soviètica: el somni que venia de Moscou. Sèrie H. Ramon Breu Pañella. ARA LLIBRES, 2011 ISBN 8492907991 ISBN 9788492907991 en línia aquí.

8. ↑ Vgl. Rubenstein, pàg. 164 i següents; Marcou, pàg. 162 i següents; Goldberg, pàg. 162 i següents.

9. ↑ Això és el que comentà una (1) amiga de Gides, Maria van Rysselberghe. Rubenstein parla sobre el seu informe: Ehrenburg deia que li agradava el que Gide havia escrit i que «podria dir–ho millor encara si volgués!». Però «si Rússia està fent un (1) gran esforç per ajudar Espanya, ara realment no és el moment» Rubenstein, pàg. 161, que citava Rysselberghe segons els «Cahiers de la Petite Dame», a: «Cahiers André Gide», vol. 5, París, 1975, pàg. 565.

10. ↑ En el seu llibre de 1978 Les communistes contre la révolution espagnole (publicada en alemany com a Stalins langer Arm,, Colònia, 1980, amb un pròleg de Willy Brandt, especialment pàgs. 122 i 243–245 ). Julián Gorkín dibuixa un (1) escenari que és molt menys favorable a Ehrenburg que els biògrafs abans esmentats). Gorkín, excomunista, exiliat a París (Illa de França), i recentment líder del POUM, i cap del diari barceloní La Batalla, estava entre els detinguts a Barcelona (Barcelonès), però pogué fugir després. En retrospectiva, acusà Ehrenburg de ser «un (1) dels contribuents més importants» d'escriptors famosos en els braços de Moscou (Rússia); Com una (1) «expedició intel·lectual important a l'estranger», que havia «cobert tots els crims» de la dictadura de Moscou (Rússia) – fins i tot pel silenci, és a dir, mitjançant la indiferència davant d'aquests crims. Fins i tot afirma (pàgina 243) que fins i tot el 1937 Ehrenburg demanava la pena de mort per a l'«agent feixista» Gorkín. Per aquesta acusació, però, Gorkín, en contra del que és usual en el llibre, no proporciona evidència de testimonis o cites.

11. ↑ Gent, anys, vida, llibre 3, pàg. 204. El capítol sobre Bukharin i el procés no pogué aparèixer fins al 1989, molt de temps després de la mort d'Ehrenburg.

12. ↑ L'atmosfera fantasmagòrica d'aquests cinc (5) mesos la capta Joshua Rubenstein aquí. Arxivat 2013.05.13 a Wayback Machine.

13. ↑ Vgl. Rubenstein, pàg. 179f.; Marcou, pàg. 184f.; Fresinski 2006, pàg. 317.

14. ↑ Rubenstein, pàg. 420, per exemple, cita la jove Simone de Beauvoir amb aquesta por.

15. ↑ Marcou, 1992, pàg. 216.

16. ↑ Informe d'Ehrenburg sobre l'Holocaust a Bielorússia. Ehrenburg escrigué el 1944, un (1) ara famós poema sobre Babi Iar, on els alemanys assassinaren, en una (1) única operació, cinquanta mil (50.000) jueus, i creà el 1946 la col·lecció de poemes Dérevo, rus: Дерево («l'arbre»), publicat a Moscou (Rússia). El text es pot trobar aquí: [1].

17. ↑ Entre d'altres, hi havia l'escriptor Mikhaïl Xólokhov, que en aquella època també treballà com a propagandista de guerra. Durant l'evacuació de Kúibixev (ara Samara [Rússia]) el novembre del 1941 fou agredit amb consignes antisemites.

18. ↑ Rubenstein, 1996, pàg. 205.

19. ↑ Snyder, 2011, pàg. 402.

20. ↑ Snyder, 2011, pàg. 375.

21. ↑ MacDonogh, 2010, pàg. 15,58.

22. ↑ Disponible en línia aquí (rus).

23. ↑ Los anglo-americanos y la expulsión de los alemanes [1944–1947]. 1. ed.. Barcelona: Historia XXI, 1999, pàg. 79–80. ISBN 84-923089-1-5.

24. ↑ Walter Lüdde–Neurath. Конец на немецкой земле. Al llibre: Итоги Второй мировой войны. Col·lecció d'articles. Editat per I. N. Soboleva. Izdàtelstvo inostrànnoi literaturi («Editorial de literatura estrangera») Moscou, 1957, en línia aquí (rus).

25. ↑ I. G. Ehrenburg Prou! // Kràsnaia zvezdà 11 d'abril de 1945 (rus).

26. ↑ GF Alexandrov. El camarada Ehrenburg simplifica // "Pravda" 14 d'abril de 1945. Núm. 89 (9860)

27. ↑ Per Arno Lustiger: Rotbuch: Stalin und die Juden. Die tragische Geschichte des Jüdischen Antifaschistischen Komitees. Aufbau, Berlín, 2002, pàg. 205.

28. ↑ Bérard, pàg 279; Cf. l'article de Rubenstein, pàg. 258 i següents; Marcou, pàg. 255 i següents; Lustiger: Rotbuch, pàg. 204 i següents.

29. ↑ Goldberg 1982, pàg. 233.

30. ↑ Als arxius només s'ha trobat un (1) esborrany d'aquesta carta oberta, però no l'original. Tanmateix, hi ha força testimonis sobre ella. La negativa d'Ehrenburg en una carta a Stalin, d'altra banda, sí que s'ha conservat. Vegeu per aquest tema Lustiger, Rotbuch, pàg. 284–292.

31. ↑ Marcou. pàg. 301, citat a Pravda, 10 de març de 1963.

32. ↑ Cf. Rubenstein, pàg. citat així: «Em sembla necessari que es diferenciï entre els nostres amics que no comparteixen la nostra opinió en una o altra qüestió, d'aquells que volen trencar amb la Unió Soviètica i els comunistes» (carta oberta a l'editor de Literatúrnaia Gazeta, publicada l'1 de desembre de 1956).

33. ↑ Gent, anys, vida, llibre 4, pàg. 479.

34. ↑ Publicat en castellà amb el títol España, república de trabajadores, disponible en línia en castellà aquí i en rus aquí.

Bibliografia

• MacDonogh, Giles: Después del Reich (en castellà). Barcelona: Círculo de Lectores, 2010. ISBN 9788467238518.

• Snyder, Timothy: Tierras de sangre (en castellà). Barcelona: Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, 2011. ISBN 9788467245271.

• Ewa Bérard: La vie tumultueuse d'Ilya Ehrenbourg. Juif, russe et soviétique. Ramsay, Paris 1991 (= Documents et essais), ISBN 2-85956-921-9 (francès).

• Anatol Goldberg: Ilya Ehrenburg. Revolutionary, Novelist, Poet, War Correspondent, propagandist: The Extraordinary Epic of a Russian Survivor. Viking, Nova York 1982, ISBN 0-670-39354-1 (anglès).

• Marcou, Lilly: Ilya Ehrenbourg – un homme dans son siècle (en francès). París: FeniXX réédition numérique (Plon), 1992. ISBN 978-2-259-02198-2.

• Rubenstein, Joshua: Tangled Loyalties. The Life and Times of Ilya Ehrenburg (en anglès). 1a edició en rústica 1999. Publicat per primer cop en anglès: Basic Books, Nova York 1996. Tuscaloosa (Alabama/USA): University of Alabama Press, 1996 (Judaic Studies Series). ISBN 0817309632.

• Liudi, godi, jizn rus: Люди, годы, жизнь («Gent, anys, vida»). Sis (6) llibres. Sovietski Pissatel, Moscou 1961–1966 (preimprès a: Novi Mir, 1960–1965). Edició completa (amb capítols suplementaris censurats i el setè llibre inacabat): Sovietski Pissatel, Moscou, 1990. Traducció alemanya (a cura Alexander Kaempfer): Kindler, Munic 1962 a 1965; edició completa (incl. capítol censurat i setè llibre, traduït per Harry Burck i Fritz Mierau.): Volk und Welt, Berlín (RDA) 1978–1990.

• Diaris (1962–1968) Ricard Salvat. Edicions Universitat Barcelona, 2016 ISBN 8447538001. ISBN 9788447538003 eBook.

Enllaços externs

• PERFIL Les memòries d'Ehrenburg: vida de l'intel·lectual militant (Jaume Claret). Publicat al Diari Ara el 21/06/2014.

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ilià Ehrenburg.

Imagem do Fundo Correio da Manhã

La «Caiguda de París» – Soldats alemanys el 1940 al costat de l'Arc de Triomf del Carrousel

Ilià Ehrenburg (dreta) amb les tripulacions dels tancs al front, any 1942.

Ilià Grigórievitx Ehrenburg

Илья́ Григо́рьевич Эренбу́рг

El passat divendres 27 de gener de 2023 es commemorà el vuitanta-novè aniversari del naixement de William Anthony Gamson (Filadèlfia, Pennsilvània, EUA, 27 de gener de 1934 — Brookline, Massachusetts, EUA, 23 de març de 2021),[1][2] qui fou un (1) professor de sociologia de la Universitat de Boston (Massachusetts, EUA), on fou també el codirector del Media Research and Action Project.[3] És l'autor de nombrosos articles i llibres sobre discurs polític, mitjans de comunicació de masses i moviments socials des dels anys seixanta ('60). Les seves obres inclouen The Strategy of Social Protest (1975), WHAT'S NEWS (1984), i Talking Politics (2002), així com nombroses edicions a SimSoc.[4][5][6][7] Gamson fou el LXXXV president de l'American Sociological Association el 1994.[8] El 1978 rebé un (1) Guggenheim Fellowship[9] i el 1962 guanyà el premi AAAS Prize for Behavioral Science Research.[10]

Llei de Gamson

La llei de la proporcionalitat de Gamson o senzillament llei de Gamson fou suggerida per Eric C. Browne i Mark N. Franklin el 1971.[11] Aquests autors demostraren que hi ha proporcionalitat entre la representació numèrica de cada força política en un (1) govern i el seu nombre de seients al parlament.[12] La llei estava basada en la idea que cada actor del govern espera una (1) recompensa proporcional al pes que contribueix a la coalició, que ja havia estat proposada a l'article A theory of coalition formation, publicat el 1961 per William Gamson.[13]

Referències

1. ↑ «In Memoriam: William Gamson».

2. ↑ admin. «William Gamson Obituary – Death Notice and Service Information» (en anglès), 29.03.2021.

3. ↑ «William Gamson's Homepage». Boston College. Arxivat de l'original el 2011.06.29.

4. ↑ The Strategy of Social Protest ISBN 0-534-12078-4.

5. ↑ WHAT'S NEWS (1984) ISBN 0-02-911110-2.

6. ↑ Talking Politics (2002) ISBN 0-521-43679-6.

7. ↑ SimSoc 5th edition (2000) ISBN 0-684-87140-8.

8. ↑ "Presidents: William A.

9. ↑ «1978 Foundation Program Areas». John Simon Guggenheim Foundation. Arxivat de l'original el 2007.03.12.

10. ↑ «History & Archives: AAAS Prize for Behavioral Science Research». Arxivat de l'original el 2020.08.01.

11. ↑ JSTOR 1958776.

12. ↑ «Party Size and Portfolio Payoffs. A Study of the Mechanism Underlying Gamson's Law of Proportionality».

13. ↑ JSTOR 2090664.

Enllaços externs

• Pàgina de web a la Universitat de Boston. Arxivat 2011.06.29 a Wayback Machine.

• Gamson Arxivat 2015.09.10 a Wayback Machine; a Research Action Project.

Fotografia retrat de William Anthony Gamson

El passat divendres 27 de gener de 2023 es commemorà el cent noranta-tresè aniversari del naixement de Carlotta Ferrari (Lodi, Llombardia, Itàlia, aleshores Imperi austríac, 27 de gener de 1830 — Bolonya, Emília–Romanya, Itàlia, 22 de novembre de 1907), qui fou una (1) compositora i poeta italiana.[1][2]

Formació

Ferrari estudià piano i cant amb Giuseppe Strepponi i Angelo Panzini, després continuà la seva formació amb els professors Nava i Antonio Angeleri i fou deixebla de composició amb Alberto Mazzucato al Conservatori de Milà (Llombardia, Itàlia). Es graduà el 1850.[3][1]

Obra musical

Els anys 1854 i 1856, respectivament, ja havia publicat amb l'editorial Ricordi una (1) Salve Regina i una (1) sèrie de sis (6) melodies per a veu i piano. Després, no només compongué obres de més envergadura, sinó que també aconseguí representar-les diverses vegades, cosa que implicava dificultat en el cas d'una (1) dona en el món musical del segle XIX i encara més en el cas de la posada en escena d'una (1) òpera.[3]

Adquirí gran reputació per les seves òperes Ugo (1857), Sofia (1866) i Eleonora d'Arorea (1871); a més, compongué una (1) Missa solemne, una (1) cantata i un (1) Rèquiem que li encarregà el govern de Torí (Piemont, Itàlia) per a l'aniversari de la mort del rei Carles Albert, alguns himnes i composicions de cambra per a veu i piano.[2][3]

El 1875 es traslladà a la ciutat de Bolonya (Emília Romanya, Itàlia), on es dedicà a l'ensenyament privat de música a la ciutat.[1]

Es conserva una (1) Memoria documentata sulle mie opere musicali (dins del volum Versi e prose, III, Bologna, 1879)[1]

Obra poètica

Publicà les seves primeres composicions a la Gazzetta di Lodi. Després aparegueren a moltes altres revistes, com La Donna, Rivista Contemporanea, L'Istitutore, Letture família, o Aurora. El seu poema en deu (10) cants Dante Alighieri, de 1867, li valgué el 1889 la presidència a Florència (Toscana, Itàlia) del comitè de dones pel VI centenari de la mort de Beatrice Portinari.[1]

Com a poeta se li deu:

• Le prime poesie, Lodi (1853).

• Nuove liriche, Lodi (1857).

• Dante Aligheri, poema (1867).

• Versi e prosi, Bolonya (1878).

• Rime sculte, Bolonya (1891).

Referències

1. ↑ :1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «FERRARI, Carlotta» (en italià). Dizionario Biografico Trecanni.

2. ↑ 2,0 2,1 «Ferrari, Carlotta (1837–1907)». Encyclopedia.com.

3. ↑ 3,0 3,1 3,2 Camera, Marco Emilio: «Carlotta Ferrari poetessa e musicista». Amici della musica A. Schmid.

Bibliografia

• Volum núm. 23, pàgines 899–900 de l'Enciclopèdia Espasa (ISBN 84-239-4523-5).

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Carlotta Ferrari.

Foto della poetessa italiana dell' 800.

Carlotta Ferrari

El passat dijous 26 de gener de 2023 es commemorà el noranta-setè aniversari del naixement de José María Valverde Pacheco (Valencia de Alcántara, Càceres, Extremadura, Espanya, 26 de gener de 1926 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 6 de juny de 1996), qui fou un (1) poeta, filòsof, crític literari, historiador de les idees i traductor espanyol.

Biografia

Passà la seva infantesa i adolescència a Madrid (Espanya). Sent estudiant de batxillerat a l'Institut Ramiro de Maeztu publicà el seu primer poemari. Encara que Dámaso Alonso el tenia per una (1) gran promesa de la filologia,[1] es matriculà en Filosofia. Durant aquests estudis s'afilià al sindicat falangista (SEU). Obtingué el doctorat el 1955 amb una (1) tesi sobre la filosofia del llenguatge de Wilhelm von Humboldt. Aquest mateix any es casà amb Pilar Gefaell, amb qui tingué cinc (5) fills.

Col·laborà a les revistes La Estafeta Literaria, Escorial, Trabajos y días, Raíz, Alférez i Revista de Ideas Estéticas, signant de vegades amb el pseudònim Gambrinus. Publicà a més en revistes poètiques com Garcilaso, Espadaña, Proel. Entre els anys 1950 i 1955 residí a Roma (Laci, Itàlia), on fou lector d'espanyol en la seva universitat i a l'Institut Espanyol, i conegué Benedetto Croce. El 1956 obtingué la càtedra d'Estètica en la Universitat de Barcelona (Barcelonès). Participà en les revistes literàries de la seva època i en nombroses publicacions periòdiques, on fou publicant gran part del seu pensament. Ell mateix deia que era un (1) poeta ficat a filòsof, i no al contrari. Es dedicà a l'estudi de la història de les idees, col·laborant amb Martí de Riquer en una (1) ambiciosa Historia de la literatura universal (1957, molt ampliada posteriorment) i escrivint ell solament una (1) Vida y muerte de las ideas (1981).

Feu traduccions de figures clàssiques de la literatura en anglès i alemany. Amb un (1) clar compromís social i polític, cristià i antifranquista, donà suport la causa popular a Centreamèrica (Cuba; el sandinisme: es relacionà amb els poetes nicaragüencs exiliats Julio Ycaza, Luis Rocha i Fernando Silva). Per motius polítics, (solidaritat amb els professors Enrique Tierno Galván, José Luis López Aranguren i Agustín García Calvo, expulsats de la universitat de Madrid per les autoritats acadèmiques franquistes) renuncià a la seva càtedra el 1964 i s'exilià. És famosa la seva sentència, en renunciar a la Càtedra: 'Nulla estetica sine ètica, ergo apaga y vámonos'.[2] Marxà als Estats Units, on fou professor de literatures hispàniques i comparada, (Virgínia, McMaster) i després al Canadà, on fou catedràtic de literatura espanyola a la Universitat de Trent (Peterborough, Ontàrio).

El 1976 el govern d'Adolfo Suárez li reintegrà la seva cátedra d'estètica a la Universitat de Barcelona (Barcelonès) i l'any següent retornà a la ciutat amb la seva família.[3] El 1983 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Morí a Barcelona (Barcelonès) l'any 1996, als setanta (70) anys, d'una (1) malaltia terminal, mentre dedicava les seves últimes energies a investigar l'obra de Søren Kierkegaard. Obtingué el Premi Nacional de Poesia de 1949, el Premi de la Crítica de Poesia de 1962 i el Premi Ciutat de Barcelona (Barcelonès) el 1990.

Les restes foren portades el 1996 al cementiri d'Hinojosa del Campo (Sòria, Castella i Lleó), poble del seu gendre Ángel Martínez Ciriano, on el 2013 també fou sebollida la seva esposa Pilar Gefaell.[4]

Llegat

De la seva obra crítica mereixen destacar–se Estudios sobre la palabra poética (1952), Humboldt y la filosofía del lenguage (1955), Historia de la literatura universal (1957), Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno (1959), Vida y muerte de las ideas: pequeñas historias del pensamiento (1981), Diccionario de estética o les seves monografies sobre Azorín (1971), Antonio Machado (1975), James Joyce (1978 i 1982) o Nietzsche. Destaquen les seves traduccions de l'alemany (Hölderlin, Rilke, Goethe, Novalis, Bertolt Brecht, Christian Morgenstern, Hans Urs von Balthasar) i de l'anglès (teatre complet de William Shakespeare en prosa, que renovaren les antiquades d'Astrana, o les de Charles Dickens, T. S. Eliot, Walt Whitman, Herman Melville, Saul Bellow, Thomas Merton, Edgar Allan Poe, Emily Dickinson, o l'Ulisses de Joyce, per la qual rebé el Premi de traducció Fray Luis de León el 1977). El 1960 havia rebut aquest mateix guardó per una (1) antologia de Rainer Maria Rilke. El 1990 se li concedí també el Premi Nacional a l'obra d'un (1) traductor. També traduí alguns poemes de Constantinos Cavafis del grec modern, el Nou Testament del grec antic i a Romano Guardini de l'italià. Preparà, a més, edicions crítiques d'Antonio Machado, un (1) dels seus autors preferits (Nuevas canciones, De un cancionero apócrifo i Juan de Mairena) i d'Azorín (Artículos olvidados i Los pueblos), antologies generals de la poesia espanyola i hispanoamericana i particulars de Luis Felipe Vivanco, Miguel de Unamuno i Ernesto Cardenal.

Inscrit dintre d'un (1) particular corrent d'existencialisme cristià dintre del que ell anomenà, amb Dámaso Alonso, prologador d'algun llibre seu, poesia desarrelada, els seus primers poemes tenen una (1) temàtica religiosa. Després introduí en els seus versos nous temes, cada vegada més humans, i s'acostà a plantejaments marxistes. S'ha dit d'ell que era un (1) cristià marxista, amb plantejaments propers a les tesis de la Teologia de l'Alliberament. La seva obra es caracteritza per un (1) accentuat humanisme amb tocs intimistes, que l'aconverteixen en una (1) de les més brillants figures del panorama poètic espanyol.

Poeta de llibres orgànics, on el conjunt és superior a la suma dels poemes constituents, el seu estil es caracteritza per la senzillesa expressiva i la llengua castissa, buscant sempre la nuesa i la precisió lèxica, sense retoricismes innecessaris, gairebé col·loquial, en la tradició d'Antonio Machado. Aquesta ànsia de depuració el dugué a extirpar nombrosos poemes de les seves compilacions últimes, successivament cada vegada més reduïdes. Una mica d'això es pot veure en el seu famós poema sobre sobre els penjats de François Villon. Les seves preferències mètriques s'inclinen per l'art major i el vers alexandrí.

El seu fons personal es troba dipositat al CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona (Barcelonès). Consta d'escrits publicats i no publicats, traduccions i notes manuscrites de José M. Valverde, documentació personal de l'escriptor, correspondència enviada i/o rebuda per José M. Valverde, recull de premsa, homenatges i cartes de condol adreçades a la família Valverde per diverses personalitats i organitzacions.

Bibliografia

Poesia

• Hombre de Dios. Salmos, elegías y oraciones, 1945.

• La espera, 1949.

• Versos del domingo, 1954.

• Voces y acompañamientos para San Mateo, 1959.

• La conquista de este mundo, 1960.

• Años inciertos, 1970.

• Ser de palabra, 1976.

• Enseñanzas de la edad. Poesía 1945–1970 (1971).

• Poesías reunidas 1945–1990.

Crítica

• Estudio sobre la palabra poética (1952).

• Vida y muerte de las ideas (1981).

• Breve historia y antología de la estética, Barcelona: Ariel, 1987.

• Historia de la literatura universal (tres [3] volums, el 1956; ampliada a deu [10] el 1986), en col·laboració amb Martí de Riquer.

• Nietzsche, de filólogo a Anticristo (1993).

• Diccionario de Historia, Barcelona: Planeta, 1995.

• Cartas a un cura escéptico en materia de arte moderno, Barcelona: Seix Barral, 1959.

• Azorín, Barcelona: Planeta, 1971.

• Antonio Machado, Madrid: Siglo XXI, 1975.

• Conocer Joyce y su obra, 1978.

• Breve historia de la literatura española, Madrid: Guadarrama, 1980.

• Joyce, Barcelona, 1982.

• Movimientos literarios, 1981.

• La mente del siglo XX, 1982.

• La literatura: Qué era y qué es. Barcelona: Montesinos, 1982.

• El arte del artículo (1949–1993). Barcelona, 1994.

• Valverde, José María, Antonio Colinas, Rafael Argullol, Antoni Marí and Jaime Siles: Diálogos sobre poesía española. Frankfurt and Madrid: Vervuert Verlag Iberoamericana, 1994.

Traduccions i edicions

• Thomas Merton: Veinte poemas. Barcelona: Rialp, 1953.

• Rainer Maria Rilke: Cincuenta poesías. Madrid: Ágora, 1954.

• Hans Urs von Balthasar: Teología de la historia. Madrid: Guadarrama, 1959.

• Charles Dickens: Documentos póstumos del Club Pickwick. Barcelona: Planeta, 1963.

• Doris Lessing: Canta la hierba. Barcelona: Seix Barral, 1964.

• Rainer Maria Rilke: Obras. Barcelona: Plaza & Janés, 1967.

• John Updike: Plumas de paloma y otros relatos. Barcelona: Seix Barral, 1967.

• William Shakespeare: Teatro completo. Barcelona: Planeta, 1967–1968. Dos (2) volums. (Múltiples reedicions de les obres soltes).

• Saul Bellow: Carpe diem: coge la flor del día. Barcelona: Seix Barral, 1968.

• Raymond Cartier: La Segunda Guerra Mundial. París/Barcelona: Larousse/Planeta, 1968. 2a. edició.

• Herman Melville: Obras. Barcelona: Planeta, 1968.

• Antonio Machado: Nuevas canciones. De un cancionero apócrifo. Madrid: Castalia, 1971.

• Antonio Machado: Juan de Mairena: sentencias, donaires, apuntes y recuerdos de un profesor apócrifo. Madrid: Castalia, 1972.

• Azorín. Artículos olvidados de José Martínez Ruiz: 1894–1904. Barcelona: Narcea, 1972.

• Alexandr Alexándrovich Fadéiev y Mijaíl Alexándrovich Shólojov. La Narrativa soviética. Barcelona: Planeta, 1973. (En col·laboració amb Augusto Vidal.)

• Christian Morgenstern. Canciones de la horca. Madrid: Visor, 1976.

• James Joyce: Ulises. Barcelona: Lumen, 1976.

• Azorín: Los pueblos, la Andalucía trágica y otros artículos (1904–1905). Madrid: Castalia, 1978.

• Henry James: Los papeles de Aspern y otras historias. Barcelona: Planeta, 1978.

• Jane Austen: Emma. Barcelona: Lumen, 1978.

• Thomas Stearns Eliot: Poesías reunidas, 1909–1962. Madrid: Alianza, 1978.

• James Joyce: Stephen el héroe. Barcelona: Lumen, 1978.

• Herman Melville: Moby Dick. Barcelona: Bruguera, 1979.

• Gabriel Ferrater: Mujeres y días. Barcelona: Seix Barral, 1979. (En col·laboració amb Pere Gimferrer i José Agustín Goytisolo)

• Arthur Conan Doyle: Aventuras de Sherlock Holmes. Barcelona: Bruguera, 1980. (En col·laboració amb María Campuzano).

• Johann Wolfgang Goethe: Fausto. Barcelona: Planeta, 1980.

• Rainer Maria Rilke: Elegías de Duino. Barcelona: Lumen, 1980.

• William Faulkner: El campo, el pueblo, el yermo. Barcelona: Seix Barral, 1980.

• William Faulkner: De esta tierra y más allá. Barcelona: Seix Barral, 1981.

• Johann Wolfgang Goethe: Los sufrimentos del joven Werther. Barcelona: Planeta, 1981.

• Pedro Calderón de la Barca: La vida se sueño: drama y auto sacramental. Barcelona: Planeta, 1981.

• Alain-Fournier: El gran Meaulnes. Barcelona: Bruguera, 1983. (En col·laboració amb María Campuzano).

• Friedrich Hölderlin: Poemas. Barcelona: Icaria, 1983.

• Rainer Maria Rilke: Cartas a un joven poeta. Madrid: Alianza, 1984.

• Johann Wolfgang Goethe: Las afinidades electivas. Barcelona: Icària, 1984.

• Novalis: Himnos a la noche. Barcelona: Icaria, 1985.

• Hans Urs von Balthasar: El cristiano y la angustia. Barcelona: Caparrós, 1988.

• Azorín: Artículos anarquistas. Barcelona: Lumen, 1992.

• William Faulkner: Estos trece. Pamplona: Hierbaola, 1994.

• Romano Guardini: Obras. Madrid: Cristiandad, s.f.

Referències

1. ↑ Bañeza, Tirso: "No hay estética sin ética" o la biografía intelectual de José María Valverde Pacheco, 2009, pàg. 26.

2. ↑ Fons José María Valverde (1942–1996) Fragments d'una biografia intel·lectual. Barcelona: Afers, 2010, pàg. 32. ISBN 978-84-92542-42-0.

3. ↑ Valverde: Imatges i paraules. Barcelona: Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2007, pàg. 60. ISBN 978-84-475-3148-6.

4. ↑ Hinojosa del Campo – José María Valverde.

Enllaços externs

• Antologia de la seva obra poètica dins A media voz.

• Portal sobre José María Valverde i la seva obra.

• Inventari del Fons FP, Subsèrie José M. Valverde, del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona.

El poeta, ensayista, crítico literario, historiador de las ideas, traductor y catedrático español José María Valverde en 1980.

José María Valverde Pacheco

El passat dimecres 25 de gener de 2023 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de Roser Bofill i Portabella (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 25 de gener de 1931 — ibídem, 19 d'octubre de 2011), qui fou una (1) periodista catalana, pionera en el periodisme religiós.[1]

Biografia

Estudià Treball social i es titulà en una (1)de les primeres promocions de l'escola de Periodisme de l'Església. Treballà a la revista El Ciervo, al costat del seu marit, Llorenç Gomis, director de la revista i un (1) dels fundadors el 1956. A partir del 1996 n'assumí la codirecció, i després de la mort del seu marit, la direcció. Des la seva fundació, el 1974, també dirigí la revista Foc Nou, publicacions, totes dues (2), que han fet una (1) regular aportació al periodisme d'inspiració cristiana i progressista. El 2001 passà a ser–ne editora. Igualment col·laborà de manera regular a la revista valenciana Saó, amb la publicació d'un (1) article mensual.[2]

Fou una (1) de les impulsores i primera presidenta de l'Associació de Publicacions Periòdiques en català. També fou presidenta de l'Associació d'Amics del Montseny, per la seva vinculació familiar i la residència que tenia a Viladrau (Osona). També fou professora de la Facultat de Comunicació Blanquerna. El 2003 es presentà com a independent dins la llista encapçalada per Pasqual Maragall al Parlament de Catalunya.[3] El 2006 rebé la Creu de Sant Jordi[4][5] i el 2008 el premi Rosa del Desert de l'Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC).[6][7]

En l'àmbit eclesial forma part de la generació de laics que quedà marcada profundament pel Concili Vaticà II i per la figura de Joan XXIII. Contribuí a difondre l'obertura i la renovació conciliar a Catalunya a través dels seus articles i de diverses associacions com Cristianisme al Segle XXI o del Col·lectiu de Dones en l'Església. Alhora, de les revistes que es convertiren en una (1) escola de periodistes, especialment durant la Transició. En les seves obres com Boira baixa o Creo, ayuda mi poca fe, es mostra la seva preocupació pels aspectes espirituals i les creences per sobre de les estructures eclesials.[8]

Amb Llorenç Gomis tingué quatre (4) filles.

Obres

• Creo, ayuda mi poca fe (Desclée de Brower, Bilbao, 1976).

• El dia d'avui (1983).

• Tiempo de Dios (1985).

• Periodisme en temps de crisi. L'escola del CIC 1964–1974 (1979).

• Boira baixa (1996).

• Quédate con nosotros (Desclée de Brower, Bilbao, 2001).

Referències

1. ↑ Pladevall i Font, Antoni: «Roser Bofill». Monografies del Montseny, núm. 27, 2012, pàgines 19–24. ISSN: 1135-9293.

2. ↑ Tamayo, Juan José: Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica (en castellà). Barcelona: Fragmenta Editorial, 2013, pàg. 330–337. ISBN 978-84-92416-77-6.

3. ↑ «Periodistes en temps difícils».

4. ↑ «Mor als 80 anys Roser Bofill, directora de "Foc Nou" i "El Ciervo"». 324.cat, 19.10.2011.

5. ↑ «Mor la periodista Roser Bofill, directora de les revistes 'Foc nou' i 'El ciervo'». Ara, 19.10.2011.

6. ↑ «Roser Bofill i Portabella». Gran Enciclopèdia Catalana.

7. ↑ «Activitats. Premis de comunicació no sexista». Associació de Dones Periodistes de Catalunya, 2008.

8. ↑ «Mor Roser Bofill». CatalunyaReligió.cat.

Fotografia retrat de Roser Bofill i Portabella

El passat dimarts 24 de gener de 2023 es commemorà el tres-cents cinquanta-tresè aniversari del naixement de William Congreve (Bardsey, West Yorkshire, Anglaterra, actualment Regne Unit, 24 de gener de 1670 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 19 de gener de 1729), qui fou un (1) dramaturg i poeta anglès.

Nasqué a Bardsey, West Yorkshire, prop de la ciutat de Leeds (Anglaterra, Regne Unit). Estudià dret al Trinity College de Dublín (Irlanda) on conegué Jonathan Swift de qui fou amic durant la resta de la vida. Després de diplomar–se, s'interessà pel món de la literatura i es convertí en deixeble i seguidor de John Dryden. És un (1) dels autors més destacats de la comèdia de la Restauració.

Escrigué algunes de les representacions teatrals més conegudes de la literatura de la Restauració anglesa. Als trenta anys ja havia escrit nombroses obres importants com Love for Love (1695) o The Way of the World (1700).

No obstant això la seva carrera fou d'una (1) rapidesa fulminant. Després d'escriure cinc (5) peces teatrals entre els anys 1693 i 1700, deixà d'escriure a causa de l'evolució de les modes i el escàs seguiment del públic, que es mostraven menys favorables a les comèdies de temes sexualment explícits de les que Congreve era especialista. Fou un (1) dels dramaturgs més atacats pel bisbe Jeremy Collier en el seu pamflet A Short View of the Immorality and Profaneness of the English Stage, cosa que el dugué a escriure una (1) llarga resposta titulada Amendments of Mr. Collier's False and Imperfect Citations.

Com a membre del partit whig, Congreve s'interessà pel tema polític i ocupà alguns càrrecs baixos. Afligit del mal de gota, es retirà definitivament del teatre i visqué fins sa mort amb escassos recursos provinents de les primeres obres treballades, que completà amb algunes traduccions. Morí a Londres (Anglaterra, Regne Unit), pel que se sap, en un (1) accident i fou enterrat posteriorment a l'abadia de Westminster.

Obres

• The Old Bachelor (1693)

• The Double Dealer (1694)

• Love for Love (1695)

• The Mourning Bride (1697)

• The Way of the World (1700)

William Congreve, by Sir Godfrey Kneller, Bt (died 1723).

Retrat de William Congreve realitzat per Godfrey Kneller el 1709, imatge en blanc i negre del quadre original en color.

William Congreve

El passat dilluns 23 de gener de 2023 es commemorà el setanta-dosè aniversari del naixement de Leonor Pedrico Serradell (Lleida, Segrià, Catalunya, 23 de gener de 1951 — ibídem, 8 de maig de 2013), qui fou una (1) fotògrafa pionera i la primera fotoperiodista en terres de Lleida.[1][2] Arribà a la fotografia de manera autodidacta i al llarg de dues (2) dècades treballà per a mitjans de premsa escrita i audiovisual públics i privats. Així, amb les seves imatges fou cronista de la vida política i els canvis socials i econòmics que es produïren a la ciutat de Lleida (Segrià) al llarg dels anys vuitanta ('80) i noranta ('90).[3]