FEBRER DEL 2023
El passat divendres 24 de febrer de 2023 es commemorà el noranta-unè aniversari del naixement d'Alan David Deyermond (El Caire, Egipte, 24 de febrer de 1932 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 19 de setembre de 2009), qui fou un (1) hispanista britànic, professor de literatura espanyola medieval.[1]
Biografia
Fill d'un oficial de l'exèrcit britànic establert al Caire (Egipte), tornà a Anglaterra (Regne Unit) amb la seva família el 1936. Començà la seva educació secundària a Liverpool (Anglaterra, Regne Unit), i es traslladà al Victoria College (Jersey) quan la seva família s'hi mudà el 1946. El 1950 ingressà en el Pembroke College (Oxford, Anglaterra, Regne Unit) per a estudiar idiomes moderns, i un (1) curs de nivell superior d'introducció a la literatura espanyola medieval li descobrí que es podien realitzar moltes investigacions fructíferes en aquest camp, que de llavors ençà esdevingué el tema central de les seves recerques.
Publicà el seu primer article el 1954. Des del 1955 fou professor ajudant al Westfield College de Londres (Anglaterra, Regne Unit), i obtingué el seu grau avançat el 1957. Aquest mateix any es casà amb Ann Bracken, llicenciada en història pel St Hugh's College d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit); tingueren una (1) filla: Ruth. Es convertí en professor titular el 1969, i del 1986 al 1989 fou sotsdirector de Westfield (Londres, Anglaterra, Regne Unit). Del 1978 al 1980 ocupà una (1) càtedra conjunta, dividida entre Westfield i la Universitat de Princeton (Nova Jersey, EUA), i quan Westfield (Londres, Anglaterra, Regne Unit) es fusionà el 1992 amb el Queen Mary College (Londres, Anglaterra, Regne Unit), es traslladà a la seu de Mile End.[2] Fou també professor visitant en diverses universitats: la de Wisconsin (EUA) (1972), la de Califòrnia a Los Angeles (EUA) (1977), la del Nord d'Arizona (EUA) (1986), la Johns Hopkins (Baltimore, Maryland, EUA), (1987), la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (Estats Units Mexicans) (1992), la Universidade da Coruña (Galícia, Espanya) (1996), la d'Irvine (professor visitant distingit, 1998) i el Consell Superior d'Investigacions Científiques (2002–04).
El 1967 fundà el Medieval Hispanic Research Seminar, i el 1995 la col·lecció de monografies «Papers of the Medieval Hispanic Research Seminar», on es publicaven treballs sobre les literatures hispàniques medievals massa llargs per a una (1) revista, però que no abastaven les dimensions d'un (1) llibre. També tingué a veure amb altres iniciatives editorials, com ara el naixement de Tamesis Books i el de la sèrie «Research Bibliographies & Checklists». Pertanyé a la British Academy des del 1988.[3] El 2009 fou elegit corresponent de la Reial Acadèmia Espanyola, i fou investit doctor honoris causa per la Universitat de València (Horta, País Valencià) i per la d'Oxford (Anglaterra, Regne Unit), i doctor honorari d'«humane letters» en la Universitat de Georgetown (Washington DC, EUA). Fou president de la International Courtly Literature Society (1983–1989), i de l'Associació Internacional d'Hispanistes (1992–1995), membre de la Society of Antiquaries (1987) i de la London Medieval Society (1970–1974), soci d'honor de l'Asociación Hispánica de Literatura Medieval (des del 1985), membre de la Hispanic Society of America (1985), membre corresponent de la Medieval Academy of America (1979) i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Formà part del comité científic d'una dotzena (>12) llarga de revistes internacionals tan prestigioses com ara Bulletin of Hispanic Sudies, Bulletin Hispanique, Medievalia, Romance Philology, Revista de Filología Española, etc. A la seva mort, el 2009, en la seva necrològica era citat com el primer erudit de parla anglesa de la literatura hispànica medieval,[4] havent escrit o editat quaranta (40) llibres i prop de dos-cents (200) articles que recorren quatre (4) segles de literatura hispànica medieval. S'esmentava també, per altra banda, que fou vegetarià des dels cinquanta (50) anys, defensor des de sempre del benestar animal i del tracte humà, actiu partidari dels drets de les dones i de la llibertat acadèmica feminista, militant del Partit Liberal als anys cinquanta ('50) i seixanta ('60), quan participà en el Radical Reform Group, i durant tota la seva vida membre actiu de l'Església anglicana.[5]
Llibres publicats (selecció)
The Petrarchan Sources of La Celestina. Oxford: Oxford University Press, 1961; amb un prefaci nou i bibliografia suplementària, Greenwood, 1975. ISBN 0837167248
Epic Poetry and the Clergy: Studies on the Mocedades de Rodrigo. Tamesis Books, 1968.
A Literary History of Spain: The Middle Ages. Barnes & Noble, 1971.
Historia de la literatura española: La edad media. Ariel, 1973.
Lazarillo de Tormes: A Critical Guide. Grant and Cutler, 1975.
The Lost Literature of Medieval Spain: Notes for a Tentative Catalogue. Medieval Research Seminar, Department of Spanish, Westfield College, 1977.
«Mio Cid» Studies. Tamesis Books, 1977.
Golden Age Spanish Literature: Studies in Honour of John Varey by His Colleagues and Pupils (ed. en col·laboració amb Charles Davis). Westfield College, 1991.
Tradiciones y puntos de vista en la ficción sentimental. UNAM, 1993.
Letters and Society in Fifteenth–century Spain: Studies Presented to P.E. Russell on His Eightieth Birthday (ed. en col·laboració amb Jeremy Lawrance). Dolphin Book Co., 1993.
Historia de la literatura espanola: la edad media. «Letras e ideas», Ariel, 1995.
La literatura perdida de la Edad Media castellana: catálogo y estudio, I: Épica y romances, Universitat de Salamanca.
Historical Literature in Medieval Iberia. Department of Hispanic Studies, Queen Mary and Westfield College, 1996.
Point of View in the Ballad: The Prisoner, The Lady and the Shepherd and Others. Department of Hispanic Studies, Queen Mary and Westfield College, 1996.
Mio Cid Studies: 'some Problems of Diplomatic' Fifty Years on (amb David Graham Pattison, Eric Southworth i Peter Edward Russell). Dept. of Hispanic Studies, Queen Mary, University of London, 2002.
The Textual History and Authorship of Celestina (amb Keith Whinnom i Jeremy Lawrance). Department of Hispanic Studies, Queen Mary, University of London, 2007.
A Century of British Medieval Studies. «British Academy Centenary Monographs», 2007.
Poesía de cancionero del siglo XV. (Volum d'homenatge a Alan Deyermond, a cura de R. Beltrán, J. L. Canet i M. Haro, que recull una selecció dels seus estudis sobre poesia medieval hispànica, entre els quals «Religión y retórica amatoria en "Dança e scondit" de Jordi de Sant Jordi», «De "gran nau" a "aspra costa": imaginería, semántica y argumentos en el poema 2 de Ausiàs March», «Ausiàs March en inglés» i «Las imágenes del bestiario en la poesía de Joan Roís de Corella»). Universitat de València, 2007.
Referències
↑ «Obituaries – Professor Alan Deyerjond: Professor of Hispanic Studies». The Times, 20.10.2009.
↑ MacPherson, Ian; Penny, Ralph, eds.: The Medieval Mind: Hispanic Studies in honour of Alan Deyermon. Londres: Tamesis Books, 1997, pàg. VII. ISBN 9781855660519.
↑ «Britis Academy Fellows Directory – Deceased Fellows (D)». The British Academy. Arxivat de l'original el 14 de juny 2015.
↑ Round, Nicholas: «Alan Deyermond obituary». The Guardian, 14.10.2009.
↑ Cruz, Juan: «Necrológica: Alan Deyermond, hispanista británico». El País, 24.09.2009.
Enllaços externs
Alan Deyermond en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.
David Hook: «Alan Deyermond (1932–2009)», in: Asociación hispánica de Literatura Medieval.Miembros de Honor. Arxivat 2021.06.14 a Wayback Machine.
Fotografia retrat d'Alan David Deyermond
Alan David Deyermond
El passat divendres 24 de febrer de 2023 es commemorà ek noranta-quatrè aniversari del naixement d'Aleix II (en rus: Алексий, romanització Aleksi) o Alexis II (en rus: Алексей, romanització Aleksei),1 (Tallinn, Estònia, 23 de febrer de 1929 — Moscou, Rússia, 5 de desembre de 2008), qui fou el XV patriarca de Moscou i de totes les Rússies i per tant, màxim líder de l'Església ortodoxa russa. Fou triat com a patriarca vuit (8) mesos abans de la dissolució de la Unió Soviètica, i esdevingué el primer patriarca a la Rússia posterior.
Biografia
Origen
Nasqué el 1929 a la capital d'Estònia. El seu nom civil complet és Aleksei Mikhàilovitx Rüdiger, encara que canvià el seu cognom Rüdiger d'origen alemany–bàltic per Ridiger. Era més directament descendent d'una (1) família russa de religió cristiana ortodoxa, el seu pare era capellà, a més d'un (1) poble alemany assentat a l'Imperi rus i d'origen noble: els von Rüdiger. El seu pare era capellà de l'Església ortodoxa. A més d'aprendre rus, pel seu origen familiar, dominà l'alemany i l'estonià.
El 1949 estudia teologia i un (1) any després es graduà al Seminari Espiritual de Leningrad (Rússia). Fou ordenat sacerdot el 15 d'abril de 1950 pel bisbe de Leningrad (Rússia) i destinat a Estònia. En produir–se la mort de la seva mare el 1959, decidí formar part de l'Església.
El 14 d'agost de 1961 fou triat com a bisbe de Tallinn i tot Estònia.
El 23 de juny de 1964 fou promogut a arquebisbe i gerent del Patriarcat de Moscou (Rússia). El 25 de febrer de 1968 a l'edat de trenta-nou (39) anys passà a ser bisbe metropolità.
El 17 de desembre de 1985, el metropolità Aleix envià una (1) carta al llavors secretari general del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, en la qual es pronuncià per la reestructuració de les relacions entre l'Església i l'Estat i el cessament de la ingerència de l'Estat en els assumptes interns de l'Església. La carta del metropolità no fou ben acollida pel mandatari soviètic i l'allunyà de Moscou (Rússia) per enviar–lo a Leningrad (Rússia).
Patriarcat
Arran de la mort del patriarca Pimen I el 1990, Aleix fou triat com a líder de l'Església ortodoxa russa. El 10 de juny de 1990 s'efectuà la cerimònia d'entronització d'Aleix II que es convertí en el primer patriarca de Moscou a incloure un (1) número dins del nom. És el primer patriarca des de la Revolució Russa que és elegit per la jerarquia eclesiàstica i no per un (1) govern o un (1) partit polític.
La seva elecció es produí en un (1) període d'afebliment del control de l'Estat sobre l'Església quan s'estava fent marxa enrere a la política ateista de l'Estat i es duien a terme els festeigs pels mil (1.000) anys de la cristianització de la Rus de Kíev (Ucraïna). Aquesta reversió fou possible gràcies al procés de reformes conegut com a Perestroika. Fins i tot arribà a ser diputat de l'URSS entre els anys 1989 i 1991.[2]
Tot i la seva avançada edat, el patriarca Aleix II gaudia de bona salut i duia a terme una (1) activa vida pública. Sovint compareixia a la televisió russa, efectuant reunions amb polítics i expressant les seves opinions.
La residència estival del Patriarca estava ubicada a Peredèlkino, als afores de Moscou (Rússia) i inclou una (1) església de tres-cents cinquanta (350) anys i que ha estat recentment restaurada, un (1) museu i una (1) casa de tres (3) pisos. A més, comptava amb una (1) residència d'hivern i un (1) apartament al centre de Moscou (Rússia). Les dues (2) residències les feia servir també com a oficines. Es traslladava en un (1) cotxe blindat, escortat per agents federals. Per la seva condició de monjo ortodox, a Aleix II no li estava permesa cap possessió, per la qual cosa aquests béns pertanyien formalment al Patriarcat de Moscou.
Morí amb setanta-nou (79) anys i després de divuit (18) anys de patriarcat, el 5 de desembre de 2008 a la seva residència de Peredelkino a causa d'un (1) atac de cor. El 9 de desembre es dugué a terme el funeral, que fou presidit pel patriarca ecumènic Bartomeu I i el metropolità Ciril a la Catedral de Crist Salvador de Moscou (Rússia). Fou enterrat a la Catedral de l'Epifania de Moscou (Rússia).[3] A la cerimònia d'enterrament assistiren els presidents de Rússia, Sèrbia, Moldàvia, Abkhàzia, Ossètia del Sud, Bielorússia, Armènia i el vicepresident de Bulgària, a més de desenes de milers de ciutadans. El president Vladímir Putin declarà: «la mort del patriarca és un (1) esdeveniment summament tràgic».[2,4,5]
Sota el seu patriarcat, l'Església russa recuperà cert estatus i drets. Obtingué la devolució i la reconstrucció d'un (1) ingent patrimoni de catedrals, esglésies (més de quinze mil [>15.000]) o monestirs. Es tornà a permetre la seva presència a hospitals, escoles, residències de gent gran, a les Forces Armades de Rússia i/o a les presons. Es calcula al final del seu patriarcat dos terços (2/3) dels quals es declaren creients són practicants.[2]
Recuperà i aconseguí tenir molt bones relacions amb el govern rus. Per exemple, la Catedral de Crist Salvador de Moscou, dinamitat per Stalin, fou reconstruïda des dels fonaments ràpidament i convertida en la principal catedral del país i el temple ortodox més gran del món amb cent tres metres (103 m) d'altura.[6] Durant la crisi constitucional russa del 1993 amb el govern del president Borís Yeltsin, el Patriarca s'oferí com a mediador entre govern i oposició. També feu de mediador en els conflictes de l'Alt Karabakh, Transnistria, al Pròxim Orient i fou molt crític amb la secessió i l'abandonament de la comunitat ortodoxa de Kosovo.[4,7]
Aleix fou acusat de ser agent o col·laborar amb la policia secreta soviètica, la KGB. Sota l'URSS, el Partit Comunista (PCUS) primer no tolerà l'Església, després la tolerà i l'Església cooperà amb el règim per sobreviure, sotmesa al control del partit.[2] No obstant això, un (1) dels seus majors èxits fou la signatura, el maig del 2007, de l'Acta de Comunió Canònica on tornaven a reunir–se tots els membres de l'Església ortodoxa russa de l'estranger amb la jerarquia que s'havien quedat a Rússia. Putin declarà: «Després de dècades de cisma, es pot dir que no hi ha vencedors. Tothom hi perdé.» L'Església ortodoxa a l'exili tenia seu a Nova York i comptava amb mig milió (500.000) de fidels. Els ortodoxos a l'estranger fins aleshores consideraven traïdors i col·laboradors els membres de l'Església que havien estat en el règim soviètic, quan el cap de l'Església ortodoxa, el patriarca Sergi I declarà la seva lleialtat al govern soviètic.[4,8]
Aleix fou criticat per tolerar el nou nacionalisme rus, a més del seu enfrontament amb l'Església catòlica i altres cristianes acusades de fer proselitisme.[9] Sota el seu patriarcat, no dubto en donar suport a Ieltsin i s'acusà l'Església de beneficiar-se amb exempcions fiscals per exemple per importar cigarrets dels Estats Units.[10] En el personal no tingué bones relacions amb Joan Pau II,[11] i sí amb el seu successor, Benet XVI. Participà en una (1) llei el 1997 que imposava restriccions a totes aquelles religions que no fossin les tradicionals russes: l'Església ortodoxa, l'islam, el judaisme i el budisme.[12] S'oposà durament al cisma de l'Església ortodoxa ucraïnesa.[2]
Referències
↑ L'ortografia del seu nom en rus és Алексей, transliterat com Alekséi traduït com Alexis, en ruso moderno. Però tradicionalment quan s'elegeix un (1) nou patriarca ortodox, aquest adopta un (1) nom tradicional en eslavo esclesiàtic. Alekséi adoptà el nom d'Алексий, transliterat com Aleksij i traduït com Aleix.
↑ a b c d e País, Ediciones El (6 de diciembre de 2008). «Muere Alexis II, el hombre que articuló el rearme espiritual de Rusia». El País. ISSN 1134-6582.
↑ Sputnik. «Las exequias de Alexis II se desarrollan en la Catedral de la Teofanía». mundo.sputniknews.com (en anglès estatunidenc).
↑ a b c Sputnik. «El mundo da el último adiós al Patriarca de Moscú y de Toda Rusia, Alexis II». mundo.sputniknews.com.
↑ «Fallece el patriarca ruso Alexis II». BBC. 5 de desembre de 2008.
↑ País, Ediciones El (20 d'agost de 1995). «Rusia recupera un templo zarista destruido por Stalin». El País. ISSN 1134-6582.
↑ País, Ediciones El (21 d'abril de 1999). «El patriarca de la Iglesia ortodoxa rusa ofrece a Milosevic su intervención en favor de la paz». El País. ISSN 1134-6582.
↑ «Ortodoxos rusos se reunifican». BBC. 17 de maig de 2007.
↑ País, Ediciones El (26 de juliol de 1997). «El patriarca de la Iglesia ortodoxa rusa compara al catolicismo con la OTAN». El País. ISSN 1134-6582.
↑ País, Ediciones El (28 de juliol de 1997). «Reportaje | Cisma en Rusia entre el 'trono' y el altar». El País. ISSN 1134-6582.
↑ País, Ediciones El (5 d'abril de 2005). «La Iglesia ortodoxa rusa espera un papa menos activo». El País. ISSN 1134-6582.
↑ País, Ediciones El (7 d'agost de 1997). «Yeltsin y el 'Papa' ortodoxo de Rusia sellan la paz en la guerra por la 'ley de religión'». El País. ISSN 1134-6582.
Enllaços externs
Wikimedia Commons alberga una (1) categoria multimèdia sobre Aleix II.
Sa Santedat Aleix II, patriarca de Moscú i de totes les Rússies.
Lloc Oficial del Patriarcat de Moscou. Arxivat el 28 de setembre de 2007 a Wayback Machine.
https://www2.stetson.edu/~psteeves/relnews/9702.html Archivado el 4 de junio de 2020 a Wayback Machine (en anglès) textos de notícies de finals del segle XX sobre l'Església ortodoxa a Rússia.
Blessed Patriarch Alexy II of Moscow and All Rus
Funeral d'Aleix II a Moscou, a l'esquerra, el president Putin acomiadant–se.
The cross of the Russian Orthodox Church, U+2626.
Aleksei Mikhàilovitx Rüdiger
Aleix II
El passat dijous 23 de febrer de 2023 es commemorà el tres-cents setanta-cinquè aniversari del naixement d'Arabella Churchill (?, Anglaterra, actualment Regne Unit, 23 de febrer de 1648 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 30 de maig de 1730), qui fou amant del rei Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia i mare de quatre (4) dels seus fills. Arabella era filla de sir Winston Churchill (un [1] avantpassat del primer ministre del mateix nom)[1] i Elizabeth Drake.
Arabella era germana gran de John Churchill, 1r duc de Marlborough. Començà una (1) relació amb Jaume, llavors duc de York, pels volts del 1665, mentre ell encara estava casat amb Anne Hyde. Arabella es convertí en dama d'honor de la duquessa de York aquell any, i donà a llum dos (2) fills durant la vida d'Anne. Continuà amb Jaume després del seu matrimoni amb Maria de Mòdena el 1673, i li donà dos (2) fills més. Algun temps després del 1674, es casà amb Charles Godfrey[2] i tingué tres (3) fills més.
Henrietta FitzJames, (1667 – 3 d'abril de 1730)
James FitzJames, primer duc de Berwick, (1670–1734), de qui descendeix la Duquessa d'Alba, Cayetana Fitz–James Stuart.
Henry FitzJames, primer duc d'Albemarle, (1673–1702)
Arabella FitzJames, (1674 – 7 de novembre de 1704), monja.
Elizabeth Godfrey.
Charlotte Godfrey, nascut abans de 1685, es casà amb Hugh Boscawen, primer vescomte de Falmouth.
Francesc Godfrey.
Referències
↑ Macaulay Macaulay, Baron Thomas Babington: The history of England, from the accession of James II, Volume 1, 1898, pàg. 347.
↑ London Metropolitan Archives, Holy Trinity Minories, Register of marriages, 1676–1683, P69/TRI2/A/007/MS09242A.
Enllaços externs
World Roots Royalty Pages. Arxivat 2011.05.14 a Wayback Machine.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Arabella Churchill.
El passat dijous 23 de febrer de 2023 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement d'Irene Peypoch i Mani (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 23 de febrer de 1931 — ibídem, 5 de gener de 1998), qui fou una (1) museòloga catalana, crítica de teatre i escriptora.[1]
Filla de Ramon Peypoch i Pich, s'exilià a Mèxic amb la seva família el 1942. A Ciutat de Mèxic (Estats Units Mexicans) estudià Arqueologia, Química i Belles Arts del 1952 al 1960, alhora que treballava en el negoci familiar d'articles de cautxú. Tornà a Catalunya durant els anys seixanta ('60). Feu estudis a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de Barcelona (Barcelonès),[2] cosa que li permeté incorporar–se a la Diputació Provincial de Barcelona com a especialista en pedagogia a l'Institut del Teatre. Posteriorment fou nomenada cap del negociat tècnic de cultura del Servei Tècnic de Cultura de la Diputació de Barcelona, i finalment cap de negociat de difusió de museus de la Diputació. En execució del seu càrrec desenvolupà un (1) programa força avantguardista de difusió dels museus de la Diputació, i fundà la Revista de Museus.[3]
En 1977 participà en l'Assemblea de Museus de Catalunya, i el 1983 en la fundació de l'Associació de Treballadors de Museus de Catalunya, de la qual fou secretària i ponent de diferents comissions de treball. Ha estat membre del Consell Internacional de Museus i participà en l'organització de la trobada de Barcelona (Barcelonès) de 1985 del Comitè Internacional d'Educació i Acció Cultural. El 1996 fou nomenada sòcia honorària de l'Associació de Museòlegs de Catalunya en reconeixement de la seva tasca en favor de la museologia. Es jubilà essent directora del Museu Marítim de Barcelona (Barcelonès).[4][3]
Publicacions
Col·laborà en diferents mitjans de comunicació —com Destino o La Vanguardia— com a crítica de teatre i comentarista artística.[5][6] Publicà un (1) catàleg de Teatrins en miniatura de Jaume Raspall (1978) i una (1) biografia de Tórtola Valencia (1984).[7][4] I es dedicà també a la traducció de l'anglès i el francès —especialment al castellà, en aquells anys, però també al català— per a editorials com Bruguera o Plaza & Janés.[3]
Referències
↑ «Esquela mortuòria». La Vanguardia, 06.01.1998.
↑ Riera i Llorca, Vicenç: Els exiliats catalans a Mèxic. Barcelona: Editorial Curial, 1994, pàg. 307.
↑ 3,0 3,1 3,2 Sanfeliu, Montserrat: «Peypoch, Irene». Visat.
↑ 4,0 4,1 «Irene Peypoch». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Peypoch, Irene: «El teatro español en la Bienal de Venecia. Crónica de una oyente». Destino, No. 2028, 12.08.1976, pàg. 25.
↑ Peypoch, Irene: «La Barcelona vanguardista, en el Teatro Griego de Montjuich». La Vanguardia, 27.07.1980, pàg. 37.
↑ «TÓRTOLA VALENCIA, Irene Peypoch». MEAM | Museu Europeu d'Art Modern.
El passat dijous 24 de febrer de 2023 es commemorà el noranta-setè aniversari del naixement de Fernando Vizcaíno Casas (València, Horta, País Valencià, 23 de febrer de 1926 — Madrid, Madrid, Espanya, 2 de novembre de 2003), qui fou un (1) escriptor, periodista i advocat laboralista espanyol.
Biografia
Fill d'un (1) fabricant de paraigües i ventalls, el 1948 s'inicià en el periodisme a Acción, òrgan del Sindicat Espanyol Universitari (SEU), com a crític de cinema. Col·laborà amb Ràdio Nacional d'Espanya i els diaris Las Provincias i Jornada. El 1950 es traslladà de València (Horta, País Valencià) a Madrid (Madrid, Espanya) per cursar estudis de Dret.[1] Considerava al periodisme com la seva veritable vocació, i amb el temps arribaria a ser columnista en mitjans de línies editorials tan diferents com el diari El Alcázar i la revista Interviú.2
Com a advocat laboralista s'especialitzà en els aspectes jurídics concernents al teatre, la cinematografia i els drets dels actors. Publicà Summa de legislación del espectáculo (Summa de legislació de l'espectacle) (1962) i La nueva legislación cinematográfica española (La nova legislació cinematogràfica) espanyola (1964). A més publicà un (1) complet Diccionario de cine español (1896–1966) (Diccionari de cinema espanyol (1896–1966)) (1968).
El 1949 guanyà el Premi Teatral per a Universitaris Hispanoamericans, amb la seva comèdia La senda iluminada (La senda il·luminada). D'aquesta manera inicià una (1) carrera com a dramaturg i guionista que el portà a obtenir nombrosos premis i distincions, com el Premi per a Novells fou per a la seva obra Los derrotados (Els derrotats) (1950), el Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca per El baile de los muñecos (El ball dels ninots) (1951), el Premi València de Teatre amb El escultor de sus sueños (L'escultor dels seus somnis) 1953) i la Medalla del Cercle d'Escriptors Cinematogràfics (1955).1 El 1984 l'Editorial Planeta en conjunt amb el gremi de llibreters de Madrid el triaren Escriptor de l'any. Obtingué la Medalla d'Or al Mèrit en el Treball el 2001, i el juliol del 2002 fou elegit membre del Consell Valencià de Cultura.3
Tingué una (1) destacada tasca com a guionista de cinema i de telenovel·les i altres programes per a TVE, del 1963 al 1965, tasca que el feu mereixedor a la seva segona Medalla del Cercle Escriptors Cinematogràfics a la millor tasca literària (1966), el Premi del Ministeri d'Informació i Turisme a la categoria de periodisme cinematogràfic (1966) i el Premi Periodístic de la Fundació Nacional Francisco Franco (1978). Fins i tot actuà en adaptacions de les seves obres i en produccions televisives. Diverses de les seves obres foren portades al cinema (Niñas... ¡al salón!, Hijos de papá, ...Y al tercer año, resucitó, Las autonosuyas, La boda del señor cura, etc.) (Nenes... al saló!, Fills del pare, ...I al tercer any, ressuscità, Les noces del senyor cura, etc.) majoritàriament dirigides per Rafael Gil.
A partir del 1971, amb el seu llibre de cròniques Contando los 40, començà a publicar narrativa, assajos, crònica, sàtira política, testimonis autobiogràfics, obra en la qual abastà gran part de les diverses etapes de la història espanyola del segle XX. El 1978 aconseguí el seu primer gran èxit de vendes amb la novel·la ...I al tercer any, ressuscità, a la qual qualificà d'història–ficció, i que juga amb la idea de la contemplació que de la societat espanyola postfranquista tindria un (1) Franco ressuscitat . D'aquí en més es convertí en un (1) autèntic supervendes amb més de quatre milions (>4.000.000) d'exemplars venuts de la seva obra, i es convertí en un (1) dels autors contemporanis més llegits d'Espanya i d'Hispanoamèrica.3
La sàtira política, la nostàlgia, la ironia, l'humor corrosiu, les caricatures amb prou feines dissimulades o explícites de polítics i altres personatges camaleònics i acomodatius del moment, i la visió crítica dels anys posteriors al final del franquisme caracteritzen bona part de la seva narrativa. Moltes de les seves obres són testimonis de la seva nostàlgia per personatges, llocs, àmbits socials i costums desapareguts a Espanya. Admirador del pensament de José Antonio Primo de Rivera,4 també realitzà una (1) defensa explícita del franquisme, en particular a ¡Viva Franco! (con perdón) (¡Viva Franco! (amb perdó)) (1980). Una (1) de les seves principals preocupacions era transmetre la seva visió d'aquest període, del qual afirmava que establí les bases per a l'enlairament econòmic i social espanyol posterior. Vizcaíno Casas sostenia que aquesta etapa no era transmesa amb justícia i imparcialitat a les noves generacions.
A De camisa vieja a chaqueta nueva (De camisa vella a jaqueta nova) (1976) retratà quaranta anys d'història espanyola, període que va des dels anys de la Guerra Civil fins a l'inici de la Transició, des de la perspectiva d'un (1) militant del bàndol revoltat que s'acaba plegant a sectors d'esquerra a per mantenir els privilegis obtinguts gràcies a la proximitat als governants de torn.5
A Las autonosuyas (1981) satiritzà el debat sobre l'estat de les autonomies que tingué el seu apogeu a la dècada dels setanta ('70), sense deixar de reconèixer la justícia dels reclams de les nacionalitats històriques d'Espanya, com s'encarregà d'aclarir en la introducció a aquesta novel·la:
Debo aclarar que las autonomías serias me merecen un absoluto respeto. Creo, naturalmente, que unas pocas regiones españolas ostentan tradiciones y derechos autonómicos indiscutibles, que avalan y justifican sus muy lógicas reivindicaciones en esta materia y su legal reconocimiento. Ni que decir tiene que las ironías y los sarcasmos de esta novela de historia–ficción no pretenden herir, en absoluto, a tales regiones. Ni muchísimo menos están inspiradas en ellas.6
He d'aclarir que les autonomies serioses em mereixen un respecte absolut. Crec, naturalment, que unes poques regions espanyoles ostenten tradicions i drets autonòmics indiscutibles, que avalen i justifiquen les seves reivindicacions molt lògiques en aquesta matèria i el seu reconeixement legal. No cal dir que les ironies i els sarcasmes d'aquesta novel·la d'història–ficció no pretenen ferir, en absolut, aquestes regions. Ni molt menys hi són inspirades.
Les novel·les Cien años de honradez (Cent anys d'honradesa) (1984), Los descamisados (Els descamisats) (1989), El señor de los bonsáis (El senyor dels bonsais) (1992), ...Y los 40 ladrones (...I els 40 lladres) (1994), Todos al paro (Tots a l'atur) (1995) són alhora sàtira, crònica i crítica desencantada i humorística de la transició a la democràcia i dels posteriors governs del PSOE, presidits per Felipe González. Els contes de Niñas... ¡Al salón! (Nenes... Al saló!) (1976) i les novel·les La boda del señor cura (El casament del senyor capellà) (1979), Hijos de papá (Fills del pare) (1979), Hijas de María (Filles de Maria) (1983) i Chicas de servir (Noies de servir) (1985) reflecteixen les principals transformacions que la societat espanyola experimentà durant el segle XX.
Zona Roja (1986) descriu la vida a València (Horta) durant la Guerra Civil, mentre aquesta ciutat era rereguarda i capital provisional de la República i on Vizcaíno Casas visqué la seva infantesa. La sang també és vermella (1996) mostra la seva visió sobre la Guerra Civil. El període de la Postguerra espanyola és retratat a La España de la posguerra 1939–1953 (L'Espanya de la postguerra 1939–1953) (1975) i a Los rojos no usaban sombrero: anecdotario menudo de la posguerra (Els rojos no usaven barret: anecdotari sovint de la postguerra (1996).
Publicà també ucronies com Els rojos guanyaren la guerra (1989), entrevistes com les realitzades per a Café y copa con los famosos (Cafè i copa amb els famosos) (1990), cròniques, reflexions i anàlisis històriques i polítiques de diversos períodes d'Espanya com Un any menys: diari (1979) i tres (3) cròniques sobre importants episodis del període franquista: 1973, El año en que volaron a Carrero Blanco (1973, L'any en què volaren Carrero Blanco) i 1975, El año que Franco murió en la cama (1975, L'any que Franco morí al llit) (ambdues el 1993) i 1969, El año en que Franco hizo rey a don Juan Carlos (1969, L'any en què Franco feu rei don Juan Carlos) (1994). El 2002 aparegué la tercera i última part de les seves memòries, Los pasos contados (Els passos comptats).
Morí el 2003, als setanta-set (77) anys, després de patir càncer durant diversos anys. Aquesta circumstància no li impedí treballar fins a últim moment al seu despatx d'advocat ni concloure el seu darrer treball, Nietos de papá: novel·la d'història–ficció, que fou publicat en forma pòstuma. [7] Les seves restes foren sepultades a Navacerrada (Madrid).8
Obra
Llibres
Summa de legislación del espectáculo (1962)
La nueva legislación cinematográfica española (1964)
Diccionario de cine español (1896–1966) (1968)
Contando los cuarenta (1971)
El revés del derecho (1973) (assaig)
La memoria de don Francisco y otras memorias más (1973)
La España de la posguerra 1939–1953 (1975)
Niñas... ¡Al salón! (1976) (contes)
De camisa vieja a chaqueta nueva (1976)
Mis Audiencias Con Franco Y Otras Entrevistas (1976)
...Y al tercer año, resucitó (1978)
Hijos de papá (1979)
Un año menos: diario (1979)
La boda del señor cura (1979)
¡Viva Franco! (con perdón) (1980)
Las autonosuyas (1981)
El revés del derecho (1981)
...Y habitó entre nosotros (1982) (contes)
Contando los cuarenta: Mis episodios nacionales (1983)
Hijas de María (1983)
Personajes de entonces (1984)
Cien años de honradez (1984)
Chicas de servir (1985)
La letra del cambio (1986)
Zona roja (1986)
Isabel, camisa vieja (1987)
De la checa a la meca: una vida de cine (1988)
Las mujeres del rey católico (1989)
Los rojos ganaron la guerra (1989)
Los descamisados (1989)
Café y copa con los famosos (1990)
Entremeses variados (1991)
El señor de los bonsáis (1992)
1973, el año en que volaron a Carrero Blanco (1993)
1975, el año en que Franco murió en la cama (1993)
La chapuza nacional (1993)
...Y los 40 ladrones (1994)
España viva (y viceversa) (1994)
1969, El año en que Franco hizo rey a don Juan Carlos (1994)
Todos al paro (1995)
Los rojos no usaban sombrero: anecdotario menudo de la posguerra (1996)
La sangre también es roja (1996)
Otoño caliente (1997)
Los imposibles sueños de un señor muy de derechas (1998)
Celuloide casi virgen (1998)
Valencia: cartelera de espectáculos, 1940–1950 (1999)
Las anécdotas del humor: humor con humor se paga (1999)
Ecos de suciedad (1999)
Las anécdotas del cine español (2000)
Las anécdotas de la justicia: historias puñeteras (2001)
Los pasos contados: memorias (2003) (tres [3] volums)
Nuevas historias puñeteras (2003)
Nietos de papá: novela de historia–ficción (2003)
Sobre Fernando Vizcaíno Casas
Fernando Vizcaíno Casas, mi padre (1996) per Eduardo Vizcaíno de Sas.
Teatre
La senda iluminada (1949) (Premi Teatral per a Universitaris Hispanoamericans)
Los derrotados (1950)
El baile de los muñecos (1951) (Premi Nacional de Teatre Calderón de la Barca)
El escultor de sus sueños (1953) (Premi València de Teatre)
El sucesor (1964)
Psicoanálisis de una boda (1965)
El hombre del 23–F (1981) (obra de cafè–teatre)
La bodeguiya (1985) (sátira musical)
Filmografia
com a actor (no exhaustiva)
Hijos de papá (1980)
com a guionista (no exhaustiva)
Niñas... ¡al salón! (1977, direcció de Vicente Escrivá)
Hijos de papá (1980, dir. Rafael Gil)
...Y al tercer año, resucitó (1981, dir. Rafael Gil)
Las autonosuyas (1983, dir. Rafael Gil)
Las alegres chicas de Colsada (1984, dir. Rafael Gil)
Mi hijo y yo (1962) (televisió)
La boda del señor cura (1979, dir. Rafael Gil)
Distincions honorífiques
Referències
↑ a b El País (3 de novembre de 2003). «Fernando Vizcaíno Casas, escritor, periodista y abogado».
↑ Fernando Vizcaíno Casas (26 de juliol de 1991). «Arxivar el clixé. Carta pública a El País de Madrid.».
↑ a b El País (2 de novembre de 2003). «El escritor y abogado Fernando Vizcaíno Casas fallece en Madrid a los 77 años».
↑ Fernando Vizcaíno Casas. «Sobre José Antonio Primo de Rivera». Arxivat des de l'original el 11 de octubre de 2011.
↑ El País (3 de abril de 1977). «180 grados de funambulismo político. Crítica de De «camisa vieja» a chaqueta nueva».
↑ Vizcaíno Casas, Fernando; Vizcaíno de Sas, Carmen (1981). «Nota aclaratoria para irascibles». Las autonosuyas (2a edició). Barcelona: Planeta. pàg. 11. ISBN 84-320-4178-5.
↑ El Mundo (15 de enero de 2004). «Sobre Nietos de papá, novela póstuma de Vizcaíno Casas».
↑ El Mundo (3 de novembre de 2003). «Fallece en Madrid el escritor y abogado Vizcaíno Casas».
↑ «Premios del CEC a la producción española de 1954». CEC. Arxivat des de l'original el 29 de juliol de 2020.
↑ «Premios del CEC a la producción española de 1965». Círculo de Escritores Cinematográficos. Madrid. Arxivat des de l'original el 6 de maig de 2021.
↑ Boletín Oficial del Estado (Butlletí Oficial de l'Estat), núm. 102. Arxivat el 5 de març de 2016 a Wayback Machine (28 de abril de 2001).
Enllaços externs
Fernando Vizcaíno Casas a Internet Movie Database (en anglès).
Entrevista a Fernando Vizcaíno Casas a Mujer Actual.
Fotografia retrat de Fernando Vizcaíno Casas
El passat dimecres 22 de febrer de 2023 es commemorà el dinovè aniversari de la fundació del Partit Verd Europeu (EGP per les seves sigles en anglès o European Greens), el 22 de febrer de 2004 a Roma (Laci, Itàlia), el qual és un (1) partit polític europeu de caràcter majoritàriament progressista i proeuropeu, que agrupa diverses formacions polítiques verdes d'arreu d'Europa, tant dins com fora de la Unió.[1][2] El 2019 escolliren com a copresidents la belga Evelyne Huytebroeck i l'austríac Thomas Waitz, així com l'espanyola Mar García com a secretaria general.[3]
European Greens és un (1) dels deu (10) partits reconeguts per la Unió Europea (UE) i té cinquanta-cinc (55) diputats, el quart per número, en el Parlament Europeu, tots presents al Grup d'Els Verds/Aliança Lliure Europea. Al Grup Greens–EFA, que compta amb setanta-tres (73) diputats, comparteixen grup amb els partits membres de l'Aliança Lliure Europea, del Partit Pirata Europeu i de Volt Europa entre d'altres.[4][5]
Amb quaranta-dos (42) partits repartits entre trenta-set (37) països d'Europa, forma part del grup més gran de l'Assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, amb cent seixanta-cinc (165) membres en el Grup dels Socialistes, Demòcrates i Verds, juntament amb els membres del Partit dels Socialistes Europeus.[6]
El Partit Verd Europeu inclou partits importants als seus estats com l'Aliança 90/Els Verds d'Alemanya, el Partit Popular Socialista de Dinamarca, la Lliga Verda de Finlàndia o l'Esquerra Verda dels Països Baixos, junt amb d'altres minoritaris i extraparlamentaris com l'LMP – Partit Verd d'Hongria, l'Europa Verda d'Itàlia, el Partit Ecologista "Els Verds" de Portugal o el Partit Verd de Txèquia.[7]
Història
El Partit Verd Europeu fou fundat el 22 de febrer de 2004 en el quart Congrés de la Federació Europea de Partits Verds (EFGP) a Roma (Laci, Itàlia), al qual assistiren més de mil (>1.000) delegats. Trenta-quatre (34) partits verds de tota Europa s'uniren a aquest nou partit paneuropeu, el primer partit polític a escala la Unió Europea. Les altres federacions polítiques europees seguiren l'exemple en els següents dos (2) anys. Per als Verds aquesta fou la culminació d'un procés que havia començat amb la formació de la Coordinació Verda Europea a finals dels anys vuitanta ('80) i amb la Federació Europea de Partits Verds el 1993.[8]
Coordinació Verda Europea
El 1979 es creà la Coordinació dels Partits Verds i Radicals Europeus (CEGRP) per coordinar la participació dels partits Verds i Radicals en les eleccions al Parlament Europeu del 1979, però hi havia diferències considerables entre els partits verds i radicals i foren incapaços de formar una (1) plataforma electoral paneuropea comuna. Tot i que alguns partits estaven ben posicionats, cap diputat verd entrà al Parlament Europeu.[9]
La primavera del 1984, a Lieja (Valònia, Bèlgica), se celebrà un (1) nou congrés per afrontar les eleccions europees d'aquell any. S'establí una (1) Coordinació Verda Europea Reestructurada (EGC), amb una (1) secretaria proporcionada pel Partit Polític dels Radicals holandes i una (1) declaració conjunta. A les eleccions, onze (11) diputats foren elegits per al Parlament Europeu, i intentaren formar el Grup de l'Enllaç Europeu Alternatiu Verd (GRAEL). Si bé, el grup era massa petit per a ser reconegut pel Parlament i, per tant, s'uní a altres partits al Grup Arc de Sant Martí, que també incloïa partits regionalistes, el Moviment Popular Danès contra la Unió Europea i alguns partits radicals i socialistes.
Els Verds Europeus formaren una (1) estructura triangular amb GRAEL al Parlament Europeu, la Coordinadora Verda Europea com a òrgan de coordinació supranacional i els partits membres. La posició dels Verds europeus també es veié afeblida pel principi de rotació que alguns partits membres (Alemanya i Països Baixos) utilitzaren, i els seus diputats foren reemplaçats per uns altres després de complir la meitat del seu mandat. Aquesta tècnica de rotació s'originà amb els Verds alemanys per a evitar que els seus membres fossin cooptats pel sistema de negociació informal dins del Bundestag, però no els funcionà dins del Parlament Europeu.
Per als partits neerlandesos, l'elecció per a la rotació era per un (1) compromís entre tres (3) partits que només tenien dos (2) escons al Parlament: un (1) escó era mantingut pel candidat principal, mentre que el segon s'alternà entre el segon i tercer candidat. D'aquesta manera, cada partit tindria un (1) representant en el Parlament Europeu en algun moment. Finalment, les opinions dels Verds mostraren una (1) gran diversitat, especialment entre les tendències pro europees i euroescèptiques, i això afeblí la posició dels Verds en el Parlament.
A les eleccions europees del 1989, els partits verds obtingueren vint-i-sis (26) escons, però a causa dels conflictes oberts al Grup de l'Arc de Sant Martí, els Verds Europeus formaren un (1) grup parlamentari separat, el Grup Verd al Parlament Europeu. Durant aquest període, els Verds s'atrinxeraren més al Parlament.[10]
Federació Europea de Partits Verds
El juny de 1993, la Federació Europea de Partits Verds fou formada pels membres de la Coordinadora Verda Europea a Kirkkonummi (Finlàndia). L'organització s'estructurà més, ara tenia un (1) congrés triennal, un (1) Consell i un (1) Comitè de la Federació, una (1) forma d'executiva, i reforçà els seus vincles amb el Grup dels Verds en el Parlament Europeu.
A les eleccions europees del 1994 els partits verds obtingueren un (1) total de vint (20) escons, i al grup s'uní un (1) membre del Partit Popular Socialista danès i un (1) membre del Partit Popular del Tirol del Sud italià. De nou, els Verds formaren un (1) grup separat del Grup de l'Arc de Sant Martí, ara rebatejat com a Aliança Radical Europea.
En les eleccions europees de 1999, els Verds obtingueren trenta-vuit (38) escons, i formaren un (1) grup combinat amb l'Aliança Lliure Europea, que representava els partits regionalistes i els moviments d'independència d'arreu d'Europa, que anteriorment participaven en l'Aliança Radical Europea. La relació entre els Verds i aquests partits era diferent de la formalitzada dins del Grup de l'Arc de Sant Martí, ja que els Verds eren més forts, tant numèricament com políticament.[10]
Ideologia
El Partit Verd Europeu es basa en les anomenades polítiques verdes com la responsabilitat ambiental, la llibertat individual, la democràcia, la diversitat, la justícia social, la igualtat de gènere, un (1) desenvolupament sostenible global, i la no–violència.[11] Aquestes idees han sigut defensades en múltiples informes com per exemple l'Informe Auken sobre l'especulació urbanística espanyola el 2009.
En l'àmbit d'internet, el grup Verds/ALE ha defensat amb força l'adopció d'una Free Information Infraestructure,[12] principalment amb la Directiva de la Unió Europea sobre patentabilitat d'invencions implementades per ordinador el 2003.
Durant el II Congrés del PVE (2006) adoptaren els Estatuts definitius del partit, en els quals defineixen la seva línia ideològica.[13]
Membres
El Partit Verd Europeu defineix als seus estatuts quatre (4) tipus de filiació: de ple dret, candidats, associats i de categoria especial (persones a títol individual majoritàriament). La pertinença o no de l'estat dels membres a la Unió Europea no afecta els drets dels membres dins el partit.[14]
Membres de la Unió Europea
L'EGP compta amb vint-i-vuit (28) partits membre de ple dret i un (1) candidat de vint-i-cinc (25) dels vint-i-set (27) països de la Unió Europea.[7]
Membres de fora de la Unió Europea
A més, l'EGP també compta amb tretze (13) partits de dotze (12) països de fora de la Unió Europea.[7]
Membres de categoria especial
Són membres de categoria especial tots els eurodiputats a la cambra, de manera indirecta per ser part d'un (1) partit membre del Partit Verd Europeu. Si bé, també hi formen part de manera directa Ernest Urtasun, eurodiputat d'Esquerra Verda i Catalunya en Comú, Caroline Rosse i Salima Yenbou de l'Aliança Ecologista Independent de França, Silwia Spurek eurodiputada independent polonesa o Francisco Guerreir, exmembre del partit portuguès Persones–Animals–Natura, entre d'altres.[14]
Referències
↑ Nordsieck, Wolfram: «La base de dades sobre les eleccions parlamentàries i partits polítics a Europa» (en anglès). Parties and Elections in Europe.
↑ «Membres del comité» (PDF) (en anglès). Autoritat per als partits polítics europeus i fundacions polítiques europees, 18.02.2020.
↑ «Eurodiputats del Grup d'Els Verds/Aliança Lliure Europea» (en castellà). Parlament Europeu.
↑ «El nostre grup» (en anglès). Els Verds/Aliança Lliure Europea.
↑ «El Grup dels Socialistes, Demòcrates i Verds» (en francès). Grup dels Socialistes, Demòcrates i Verds.
↑ 7,0 7,1 7,2 «Partits Membre» (en anglès). Partit Verd Europeu.
↑ Bomberg, Elizabeth: Partits i polítiques verdes a la Unió Europea (en anglès). Routledge, 2005.08.02, pàg. 70. ISBN 978-1-134-85145-4.
↑ 10,0 10,1 Hines, Eric H.: «El Parlament Europeu i l'europeïtzació dels partits verds». Cultural Dynamics, 01.11.2003, pàg. 307–325.
↑ The Charter of the European Greens: European Green Party Guiding Principles. Arxivat 2007.03.05 a Wayback Machine. www.europeangreens.org Adoptada en el II Congrés d'EGP a Gènova, 13–14 d'octubre de 2006.
↑ Aquest inclou: no a les patents de programari, lliure accés, neutralitat de la xarxa, estàndards oberts, poc control de l'Estat, llibertat d'expressió, llei de la competència i ús de programari lliure.
↑ The Charter of the European Greens European Greens.
↑ 14,0 14,1 «Estatuts del Partit Verd Europeu» (en anglès). Partit Verd Europeu, 29.05.2021.
Vegeu també
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Partit Verd Europeu.
Mapa dels països europeus amb partits membres del Partit Verd Europeu i partits candidats a ser–ne
El passat dimecres 22 de febrer de 2023 es commemorà el mil setanta-vuitè aniversari de la mort de Cixilona de Barcelona (? — 22 de febrer de 945),[1] també coneguda per Xixilona o Quíxol. Filla de Guifré el Pilós i Guinidilda d'Empúries, esdevingué abadessa del monestir de Santa Maria del Camí (la Garriga, Vallès Oriental), fundat per la seva germana Emma de Barcelona (Barcelonès).[2]
A l'ermita de Santa Maria del Camí de la Garriga (Vallès Oriental) hi ha una (1) placa de marbre amb una (1) estilització vegetal d'època visigòtica on es llegeix el següent epitafi (traduït del llatí): «Ací reposa Quíxol, de bona memòria, consagrada a Déu i filla de Guifré, comte. Que Déu la perdoni. Amén. La qual morí 8 de les calendes de març, de l'era 983; any de l'encarnació del senyor 945; anys 8, regnant Lluís, fill de Carles, rei.»[3]
Referències
↑ Julio Giménez, Teresa: Catalanes del IX al XIX. Primera edició. Vic: Eumo, octubre del 2010, pàg. 24. ISBN 978-84-9766-383-0.
↑ Roca i Costa, Maria Carme: Abadesses i priores a la Catalunya medieval. Barcelona: Base, octubre del 2014, pàg. 30. ISBN 9788416166220.
Imatge del monestir de Santa Maria del Camí a la Garriga (Vallès Oriental)
El passat dimecres 22 de febrer de 2023 es commemorà el noranta-sisè aniversari de la mort de Francesc de Paula Bedós i Arnal (Xerta, Baix Ebre, Catalunya, 1867 — Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 22 de febrer de 1927),[1] qui fou un (1) metge, escriptor i bibliòfil català.
Biografia
Cursà estudis de Medicina i als vint-i-dos (22) anys ja s'havia doctorat. Tot seguit d'acabar la carrera, ingressà com a metge a la Companyia Transatlàntica i durant més de tres (+3) anys navegà per tots els mars i conegué molts països: Filipines, Argentina, Xile, Perú, Cuba, Nova York (EUA), Anglaterra (Regne Unit), Xina, Egipte i Palestina, s'endinsà al Sàhara i resseguí tota l'Àfrica del Nord.[1] A la tornada dels viatges, s'instal·là a Sabadell (Vallès Occidental) però durant un (1) breu període, entre els anys 1918-1919, s'instal·là al poble del Pont d'Armentera (Alt Camp) per fer front a una (1) pandèmia de grip. Arran d'aquests fets aquesta població li dedicà una (1) de les seves places l'any 1996.
Fou membre actiu del Centre Català de Sabadell (Vallès Occidental) i de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana i, juntament amb Joan Montllor i Pujal, fou un (1) dels fundadors del Centre Excursionista del Vallès. Aficionat a la literatura, la música i la pintura, disposava d'una (1) gran biblioteca, una de les més ben dotades de Sabadell (Vallès Occidental), i ell mateix escrigué poesia i teatre. Amb La flor de la immortalitat, música de Miquel Ferrer, i Qui fa, desfà assolí un (1) cert èxit de públic. El 1914 fundà la revista Ars, d'art i literatura i organitzà unes vetllades literàries amb lectures públiques d'autors catalans al Centre Català. Bedós fou el mecenes del seu amic d'infantesa, el pintor tortosí Francesc Gimeno, a qui retrobà casualment a Barcelona (Barcelonès), el portà a Sabadell (Vallès Occidental) i l'hostatjà a casa seva. Fou un (1) dels primers sabadellencs a disposar de màquina de fotografiar i amb Joan Vilatobà, en les sortides dominicals a plena natura, substituïren el cavallet i la paleta per la càmera fotogràfica.[1]
El 30 d'octubre de 1985 Sabadell (Vallès Occidental) li dedicà el carrer del Doctor Bedós.[1]
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Nomenclàtor. «Carrer del Doctor Bedós». Ajuntament de Sabadell.
Enllaços externs
Placa d'homenatge al metge Francesc de Paula Bedós i Arnal en una (1) de les places de la població del Pont d'Armentera (foto: Genís Ribé).
Fotografia retrat de Francesc de Paula Bedós i Arnal
El passat dimecres 22 de febrer de 2023 es commemorà el seixanta-unè aniversari del naixement de Stephen Robert «Steve» Irwin (Upper Ferntree Gully, Melbourne, Victòria, Austràlia, 22 de febrer de 1962 — Batt Reef, Queensland, Austràlia, 4 de setembre de 2006), més conegut com a El caçador de cocodrils (The crocodrile hunter en anglès), qui fou un (1) naturalista australià i una (1) celebritat televisiva.[1][2]
Irwin es feu especialment conegut pel programa de televisió The Crocodile Hunter (El caçador de cocodrils), una (1) sèrie documental poc convencional sobre naturalesa salvatge. La personalitat d'Irwin i les seves actuacions estrafolàries en la sèrie el dugueren a la fama internacional.[3][4] També era propietari i director del Zoo d'Austràlia a Beerwah, Queensland.[5][6]
L'any 1992 es casà amb la naturalista Terri Irwin, amb qui tingué dos (2) fills la Bindi i en Bob.[7][8]
El 4 de setembre de 2006, Irwin morí a causa de la picada d'una (1) escurçana mentre filmava un (1) documental a la Gran barrera de corall, prop de Port Douglas, Queensland, Austràlia. L'agulló de l'escurçana de cua curta perforà la part frontal esquerra del pit d'Irwin, a qui causà ferides mortals, segons els metges que certificaren la serva defunció. Aquesta espècie d'escurçana sovint puja la seva cua com un (1) escorpí quan se li acosten. Encara que l'agulló conté verí, aquest no és letal. S'especula que la causa de la mort podria ser el tall de l'artèria aorta o una (1) punció al mateix cor, combinat amb el verí injectat per l'animal. Encara que el conservacionista i animador televisiu fou evacuat a l'hospital de Cairns, Queensland, Austràlia, fou declarat mort tot just després d'ingressar en el centre assistencial.[9][10][11][12]
Referències
↑ «Steve Irwin». Australia Zoo.
↑ King, Larry; Irwin, Steve: «Larry King Live Interview With Steve Irwin». CNN, 25.11.2004.
↑ «Terri Irwin honours 'inspirational' Attenborough». Sydney Morning Herald, 02.11.2006.
↑ Lee, Sandra: «Wild Thing». USA Weekend Magazine, 18.06.2000. Arxivat de l'original el 17 de gener de 2011.
↑ «"The Irwin Family"». Arxivat 17 September 2010 a Wayback Machine., Australia Zoo web site. Retrieved 14 January 2011.
↑ «Steve Irwin: Spotlight on Australia's Beloved Crocodile Hunter», 09.02.2017. Arxivat de l'original el 13 d'agost de 2017.
↑ «Crocodile Hunter Steve Irwin's Son Feeds Alligators». ABC News (American Broadcasting Company), 11.04.2012. Arxivat de l'original l'11 d'abril de 2012. «The 8–year–old son of famed wildlife expert Steve Irwin was seen feeding baby alligators at the Irwin family's Australia zoo, following in the footsteps of his crocodile hunter dad.»
↑ Crocodile Hunter: «Discovery Channel Mourns the Death of Steve Irwin». Animal.discovery.com, 30.05.2012. Arxivat de l'original el 7 gener 2013.
↑ «Steve Irwin: Google Doodle celebrates 57th birth anniversary of Steve Irwin, the crocodile hunter». Times of India, 22.02.2019.
↑ Selby, Jenn: «Steve Irwin's final words: Cameraman present at death opens up about deadly stingray attack for the first time». The Independent, 10.03.2014. Arxivat el 10 de març de 2014 a Wayback Machine.
↑ Bond, Nick: «Cameraman Justin Lyons reveals Steve Irwin's final words: 'I'm dying'». The Advertiser (Adelaide), 09.03.2014.
Filmografia
Steve Irwin el 2005
Steve Irwin donant menjar a un (1) cocodril
Stephen Robert Irwin
El passat dimarts 21 de febrer de 2023 es commemorà el seixanta-vuitè aniversari del naixement de Josep Piqué i Camps (Vilanova i la Geltrú, Garraf, Catalunya, 21 de febrer de 1955 — Madrid, Madrid, Espanya, 6 d'abril de 2023),[1] qui fou un (1) polític, economista i professor universitari català, diverses vegades ministre durant les VI i VII legislatures i expresident del Partit Popular de Catalunya.
Biografia
Nasqué el 21 de febrer de 1955 a la ciutat de Vilanova i la Geltrú, capital de la comarca del Garraf, fill de Josep Piqué i Tetas,[2] darrer alcalde en la dictadura franquista del seu poble natal. Estigué afiliat a UCD i també fou president honorari de l'Associació d'Empresaris del Garraf. Estudià ciències econòmiques i empresarials, així com dret, a la Universitat de Barcelona (Barcelonès), centre en el qual impartí classes de teoria econòmica.[3]
Morí a l'Hospital 12 d'Octubre de Madrid (Espanya) el 6 d'abril de 2023.[1]
Activitat empresarial
Membre de la Junta Directiva del Cercle d'Economia de Barcelona (Barcelonès) sota la presidència de Carles Tusquets (1989–1995), en fou el seu president entre els anys 1995 i 1996.[4] Entre els anys 1989 i 1992 fou president del grup Ercros,[5] on també ocupà diversos càrrecs directius. Se'l relacionà amb la suposada venda il·legal de la petroliera Ertoil, empresa filial d'Ercros, al grup Elf, però l'Audiència Nacional arxivà la seva causa.[6]
Des del novembre del 2007 fins al setembre de 2013, Piqué ocupà la presidència de l'aerolínia de baix cost Vueling, i passà més tard a ocupar el càrrec de conseller de l'empresa constructora OHL.[7]
Activitat política
Començà en política com a militant de Bandera Roja i poc després del PSUC. Entre els anys 1986 i 1988 fou director general d'Indústria de la Generalitat de Catalunya sota el govern de Convergència i Unió.[8]
L'any 1996, després de la victòria del Partit Popular en les eleccions generals, fou escollit ministre d'Indústria i Energia pel nou president José María Aznar, com a independent, càrrec que ocupà fins a l'any 2000. El 13 de juliol de 1998 fou nomenat portaveu del Govern després del relleu de Miguel Ángel Rodríguez, càrrec que compaginà amb la seva tasca de ministre d'Indústria fins al final de la VI legislatura. Amb la nova victòria dels populars en les eleccions generals de l'any 2000,[9] fou nomenat ministre d'Afers Exteriors, càrrec del qual fou rellevat el 10 de juliol de 2002 en la primera remodelació del segon govern d'Aznar, i passà a ocupar el Ministeri de Ciència i Tecnologia.
Afiliat al Partit Popular l'octubre del 2002, el 4 de setembre de 2003 abandonà les seves tasques al govern d'Espanya per ser candidat del Partit Popular de Catalunya (PPC) en les eleccions al Parlament de Catalunya d'aquell any, en les quals fou escollit diputat, i esdevingué el president del grup popular en aquesta cambra.
El 19 de juliol de 2007 Josep Piqué presentà la dimissió irrevocable com a president del Partit Popular de Catalunya,[10] després que es fes pública la decisió d'Ángel Acebes d'imposar una (1) gestora al PP català, i fou substituït per Daniel Sirera Bellés.[11]
Referències
↑ 1,0 1,1 «Mor Josep Piqué, ministre català d'Aznar, als 68 anys», 06.04.2023.
↑ «Juntes Directives (1959–1995)». Arxivat de l'original el 2006.04.27.
↑ Milian, Àlex: «La revenja de l'empresari model». El Temps, 09.05.2017.
↑ «"El prestigi social de periodistes i polítics ha caigut en picat des de la transició"». Arxivat de l'original el 2010.03.28.
↑ L'ex–ministre Josep Piqué, nomenat conseller de la constructora espanyola OHL.
↑ "josep%20pique" Nomenament (desembre del 1985). Dimissió (juliol del 1988).
↑ «Piqué dimite y el PP le ofrece el cargo a Alberto Fernández». Arxivat de l'original el 2007.09.08.
↑ Daniel Sirera ja és el nou president del Partit Popular de Catalunya.
Enllaços externs
(català) Perfil de Josep Piqué al Partit Popular Català. Arxivat 2006.07.02 a Wayback Machine.
(castellà) Perfil de Josep Piqué del diari El Mundo, en ser nomenat ministre per José María Aznar.
(castellà) Informació sobre Josep Piqué a la xarxa.
<Enyorança de la ciutat burgesa>, Josep Piqué, Barcelona Metròpolis, 2008.
Josep Piqué, polític català i espanyol, el 2008.
El passat dimarts 21 de febrer de 2023 es commemorà el quatre-cents seixanta-quatrè aniversari del naixement de Nurhaci (manxú: ᠨᡠᡵᡤᠠᠴᡳ, nurgaci; xinès:努爾哈赤; pinyin: Nǔ'ěrhāchì) (Hetu Ala City, Later Jin, Xina, 21 de febrer de 1559 — Xingcheng, Xina, 30 de setembre de 1626), qui nasqué dins del clan Gioro de la tribu del riu Suksuhu de les muntanyes Changbai, a l'actual frontera entre Corea del Nord i la Xina. Segons les cròniques xineses, es formà com a soldat en una (1) fortificació a Fushun, on aprengué xinès.
El 1582 el seu pare i el seu avi foren morts per un (1) cap jürchen rival que lluitava sota les ordres d'un (1) general xinès. Nurhaci fou nomenat cap del seu clan i, de mica en mica, s'anà imposant sobre totes les tribus dels jürchen. Per cimentar el seu poder actuà sovint com a aliat dels Ming i el 1592–1593 oferí fins i tot els seus exèrcits per combatre contra la invasió de Corea per part de Tokugawa Hideyoshi. El 1593, a la batalla de Gure, derrotà l'aliança de les altres tribus jürchen: Yehe, Hada, Ula, Hoifa, Khorchin, Sibe, Guwalca, Jušeri i Neyen. El seu poder despertà les inquietuds dels seus veïns Ming i Yi.
Nurhaci aconseguí unificar les diverses tribus dotant–les d'una (1) organització militar i administratives: el sistema de les banderes (qi) Es distingien per colors: groc, vermell, blau i blanc, quatre (4) de llises i quatre (4) de ribetejades; que eren simultàniament unitats militars i administratives. Interiorment estaven organitzades en divisions i companyies i eren lliurades als generals manxús en propietat. Cada bandera havia de proporcionar la cavalleria i les tropes que calien per a les campanyes militars i eren responsables de tots el processos civils i militars i administratius que sorgissin al seu territori.
El 1599 ordenà a dos (2) dels seus traductors, Erdeni Bagshi i Gagai Jarguchi, que creessin una (1) escriptura pròpia pel manxú per a substituir la jürchen que havien estat emprant fins aleshores. Ells ho feren partint de l'alfabet mongol. La nova l'escriptura manxú seria un (1) element diferenciador visible entre els manxús i la resta de l'imperi; tots els documents confidencials s'escriurien emprant-la i compartiria oficialitat amb el xinès, mongol, uigur i tibetà.
El 1606, els mongols li donaren el títol de Kundulun Khan i el 1616 es nomenà a si mateix kan i fundà la dinastia dels Jin Posteriors per tal de lligar amb els Jin Anteriors, la dinastia Jürchen que havia governat la Xina en el segle XII. La necessitat de distribuir constantment riqueses en forma de regals l'empenyé a atacar el Liaoning, on la pressió demogràfica i militar dels Ming li resultava cada cop més amenaçant.
El 1618 feu redactar un (1) document que es deia les Set Grans Vexacions en el qual proclamava els motius pels que es revoltava contra els governants de la dinastia Ming. El 1618 conquerí Fushun i el 1621 aconseguí prendre Shenyang, una (1) pròspera ciutat comercial xinesa sobre la vall del riu Liao, que rebatejà Mukden, on establí la seva capital i on es feu construir un (1) palau.
Les relacions amb els seus nous súbdits, majoritàriament xinesos, no foren fàcils: si bé des del primer moment Nurhaci incorporà a la nova cort els supervivents de la burocràcia imperial de Shenyang, imprescindibles tant per a conduir les relacions amb les corts Ming i Yi com per a portar el registres, la pressió econòmica que suposava la instal·lació de tota una (1) població jürchen al Lianoning, i que els xinesos havien d'alimentar i allotjar, provocà un (1) seguir de rebel·lions.[1]
El 28 de setembre de 1626 els Ming el derrotaren a la batalla de Ningyuan (actual Xingcheng, província de Liaoning). Nurhaci fou ferit per un (1) canó portuguès i morí dos (2) dies després, el 30 de setembre. La seva tomba es pot trobar a la seva capital de Shenyang. El succeí son fill Huang–Taiji.
Referències
↑ Rowe, William T.: China's last empire: the great Qing. Cambridge, Mass.: Belknap Press of Harvard University Press, 2009. ISBN 978-0-674-03612-3.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nurhaci.
Qing Dynasty Anonymous «Statue of the Emperor's Destiny of the Qing Dynasty»
Nurhaci com a kan
Nurhaci
El passat dimarts 21 de febrer de 2023 es commemorà el mil tres-cents dotzè aniversari del naixement de l'emperador Suzong de la dinastia Tang (en xinès tradicional: 唐肅宗, en pinyin: Sù zōng), qui nasqué el 21 de febrer de 711 i morí el 16 de maig de 762 com a conseqüència d'un (1) infart de miocardi. Arribà al poder arran de l'abdicació del seu pare l'emperador Xuanzong. Lluità contra la rebel·lió d'An Lushan però aquesta no fou totalment vençuda fins després de la seva mort. A la seva cort els eunucs cada cop anaren adquirint cada vegada més influència, fins a un (1) tal extrem que, segons la tradició, el principal eunuc, Li Fuguo,李輔國,(704–762), assassinà l'esposa imperial, l'emperadriu Zhang (any 762).
Bibliografia
Doval Huecas, Gregorio: Breve Historia de la China milenaria (pdf) (en castellà). Madrid: Ediciones Nowtilus, gener del 2011, pàg. 292. ISBN 978-84-9967-012-6.
«Greeting the Emperor at Wangxian» 望賢迎駕圖, probably a 13th century painting, detail of Tang Suzong.
Suzong de Tang
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el divuitè aniversari de la celebració del Referèndum sobre la Constitució Europea a Espanya del 2005.
El diumenge, 20 de febrer del 2005, Espanya es convertí en el primer país de la Unió Europea en el qual se celebrà un (1) referèndum sobre el Tractat que estableix una (1) constitució per Europa signat el 29 d'octubre de 2004 a Roma (Laci, Itàlia) pels caps d'estat dels estats membres.[1] Abans d'Espanya, Lituània, Hongria i Eslovènia ja ratificaren també la Constitució però ho feren mitjançant una (1) votació parlamentària. Els vint-i-un (21) estats membres restants, tenien un (1) termini que s'allargava fins a l'octubre del 2006 per a ratificar el Tractat. A Espanya el referèndum fou no vinculant, és a dir només de caràcter consultiu com a caràcter previ a la decisió que prendria el parlament, si bé el president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero anuncià públicament que el govern acataria la decisió que prengués el poble mitjançant el referèndum.
La pregunta de referèndum fou la següent:
Aprova el Tractat pel qual s'estableix una Constitució per Europa?
El resultat fou una (1) clara victòria del sí (setanta-sis coma setanta-tres per cent [76,73%]), però es registrà una (1) abstenció del cinquanta-set coma seixanta-vuit per cent (57,68%), la més alta en qualsevol cita electoral des del restabliment de la democràcia a Espanya.
La campanya
Tant el partit de govern (Partit Socialista Obrer Espanyol), com el principal partit de l'oposició (Partit Popular) advocaven per la votació favorable al referèndum. També donaven suport al sí Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc així com els dos (2) sindicats majoritaris, Unió General de Treballadors i Comissions Obreres, i la patronal. Els partits que donaven suport al no foren Izquierda Unida, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya Verds, Partit Aragonesista i Eusko Alkartasuna.
El més descriptiu de la campanya fou l'apatia que provocà a la població el Tractat Constitucional i el desconeixement general del mateix que quedà palès en una (1) enquesta del CIS que revelà que el noranta per cent (90%) dels espanyols tenia cap o poc coneixement sobre el text que se sotmetia a referèndum. Per a combatre–ho el govern encarregà una (1) campanya de publicitat en la qual personatges coneguts llegien alguns fragments de les parts primera i segona del Tractat tant a la televisió, radio, premsa i publicitat estàtica. A més es distribuïren cinc milions (5.000.000) de còpies del tractat (sense els annexos) amb la premsa del diumenge. Aquest desinterès i desconeixement feia preveure, com acabà succeint, una (1) escassa participació.
A finals de gener, algunes entitats que feien campanya pel no, presentaren una (1) queixa davant la Junta Electoral Central sobre la campanya informativa governamental, ja que consideraven que oferia una (1) visió esbiaixada del Tractat.
El 14 de gener, ERC demanà a la Junta Electoral Central que prohibís la campanya informativa del govern, ja que la considerava tendenciosa.
El 19 de gener, el Centre d'Estudis Jurídics Tomás Moro i el col·lectiu Una altra democràcia és possible s'incorporaren a la queixa inicial d'ERC.
En resposta a aquestes queixes, la Junta Electoral ordenà que la campanya governamental fos només informativa i prohibí alguns dels eslògans electorals: «La campanya que ha de dur a terme el govern, en tant que part implicada en aquest referèndum, ha d'ésser informar objectivament sobre els continguts del Tractat. [...] Tots els judicis de valors i eslògans utilitzats prèviament a la televisió, Internet o altres mitjans (ex: "los primeros en Europa...") que puguin, directament o indirectament, influir en la posició o l'actitud dels ciutadans hauran d'ésser eliminats.»
També es presentaren queixes sobre el repartiment dels minuts televisius i radiofònics gratuïts de propaganda electoral, ja que com que els dos partits majoritaris donaven suport al Tractat, el nombre de minuts de publicitat a favor del sí era considerablement superior als del no.
Als Països Catalans, els moviments socials i nombroses associacions i entitats de la societat civil prengueren part activa en la campanya i protagonitzaren una (1) campanya pel no molt visible als carrers si bé molt poc visible als mitjans de comunicació.
Resultats del referèndum
Aproximadament tres quartes (3/4) parts dels electors (77%) votaren a favor de l'aprovació del Tractat. Un disset per cent (17%) hi votaren en contra, i un sis per cent (6%) ho feu en blanc. La participació fou del quaranta-dos per cent (42%), essent la més baixa mai registrada a l'estat espanyol.
La valoració dels resultats varia notablement i així mentre les forces polítiques que defensaven el sí s'enorgulleixen de la victòria malgrat lamentar l'escassa participació, els partidaris del no es feliciten de l'alta abstenció, que consideren una (1) forma de rebuig i/o desinterès en l'actual projecte de construcció europea, i consideren que amb el suport d'un trenta-tres per cent (33%) del total de la població amb dret a vot el govern no té legitimitat suficient per ratificar aquest Tractat.
Distribució de vots favorables per províncies
Distribució de la participació per províncies
Referències
↑ Pons, Marc: «Referèndum sobre la Constitució europea». El Nacional, 20.02.2005.
Enllaços externs
Paperetes de votació en el Referèndum sobre la Constitució Europea d'Espanya del 2005.
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el cent catorzè aniversari del Manifest del futurisme, publicat al diari francès Le Figaro l'any 1909 per Filippo Tommaso Marinetti, poeta i novel·lista italià, fou l'escrit que determinà les bases del futurisme i la inauguració d'aquest moviment avantguardista.
Contingut
Volem cantar l'amor al perill, el costum a l'energia i a la temeritat.
El valor, l'audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostra poesia.
La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l'èxtasi i la son. Nosaltres volem exaltar el moviment agressiu, l'insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el cop de puny.
Nosaltres afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una (1) bellesa nova: la bellesa de la velocitat. Un (1) cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants a serpents d'alè explosiu... un (1) cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell que la Victòria de Samotràcia.
Nosaltres volem alabar l'home que s'agafa al volant, la llança ideal del qual travessa la Terra, llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita.
Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d'augmentar l'entusiàstic fervor dels elements primordials.
No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un (1) caràcter agressiu no pot ser una (1) obra mestra. La poesia ha d'ésser concebuda com un (1) assalt violent contra les forces desconegudes, per reduir–les a postrar–se davant l'home.
Nosaltres estem damunt el promontori més elevat dels segles...! Per què hem de mirar enrere, si volem traspassar les misterioses portes de l'Impossible? El Temps i l'Espai moriren ahir. Nosaltres ja vivim en l'absolut, perquè ja hem creat l'eterna velocitat omnipresent.
Nosaltres volem glorificar la guerra —única higiene del món—, el militarisme, el patriotisme, el gest destructor dels llibertaris, els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la dona.
Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i combatre el moralisme, contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunista o utilitària.
Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l'horitzó, a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals xiscla al vent com una (1) bandera i sembla que aplaudeixi com una (1) boja massa entusiasta.
És des d'Itàlia que nosaltres llancem al món aquest nostre manifest de violència atropelladora i incendiària, amb el qual fundem avui el «Futurisme», perquè volem alliberar aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d'arqueòlegs, de cicerones i d'antiquaris.
Ja durant massa temps Itàlia ha estat un (1) mercat de drapaires. Nosaltres volem alliberar–la dels innombrables museus que la cobreixen tota de cementiris innombrables.
Filippo Tommaso Marinetti: Le Figaro, 20 de febrer de 1909
Enllaços externs
Prima pagina del quotidiano francese «Le Figaro» del 20 febbraio 1909 con la pubblicazione del «Manifesto del Futurismo» di Filippo Tommaso Marinetti
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el setanta-tresè aniversari del naixement de Jean–Paul Dubois (Tolosa de Llenguadoc, Occitània, França, 20 de febrer de 1950), qui és un (1) periodista i escriptor francès. Premi Goncourt de l'any 2019 per la seva obra Tous les hommes n'habitent pas le monde de la même façon.[1]
Biografia
Jean–Paul Dubois nasqué el 20 de febrer de 1950 a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània, França). Feu estudis de sociologia. Com a periodista ha treballat en la secció d'esports del diari Sud Ouest editat a Burdeus (Gironda, Nova Aquitània, França), i al Matin de Paris (Illa de França) [2] i posteriorment durant quinze (15) anys, com a corresponsal als Estats Units de Le Nouvel Observateur.[3] El seu coneixement i la seva experiència estatunidenca ha quedat plasmada en algunes de les seves obres com, L'Amérique m'inquiète (1996) o Jusque–là tout allait bien en Amérique (2002).[3]
Jean–Paul Dubois ha publicat quinze (15) novel·les, un (1) assaig, dues (2) col·leccions de relats breus i dues (2) col·leccions d'articles. Prologà un (1) llibre de fotografies dels pins de Bristlecone, de quatre (4) mil·lennis, els arbres més antics del món.[4]
Començà a tenir una (1) certa notorietat en el camp literari quan el 2004 rebé el Premi Femina i el premi FNAC per la seva obra Une vie française.[2]
Premis
1991: Premi d'Humor negre Xavier Forneret, per Vous aurez de mes nouvelles.
1996: Premi France Télévisons per Kennedy et moi.
2004: Premi Femina i Premi de novel·la Fnac per Una vie française.
2012: Premi Alexandre–Vialatte per Le Cas Sneijder.
2019: Premi Goncourt per Tous les hommes n'habitent pas le monde de la même façon.
Adaptacions cinematogràfiques
1963: Le Condamné (curtmetratge) dirigida per Xavier Giannoli.
1999: Kennedy et moi, dirigida per Sam Karmann.
2009: Vous plaisantez, monsieur Tanner, adaptació com a telefilm «En chantier, monsieur Tanner» de Stefan Liberski.
2016: Le Cas Sneijder adaptada al cinema per Thomas Vincent amb el títol de La Nouvelle Vie de Paul Sneijder.
Referències
↑ Leyris, Raphaëlle: «Le prix Goncourt décerné à Jean–Paul Dubois, le prix Renaudot à Sylvain Tesson» (en francès). Le Monde, 04.11.2019.
↑ 2,0 2,1 «Biographie de Jean–Paul Dubois» (en francès). France Culture.
↑ 3,0 3,1 «Jean–Paul Dubois. Ecrivain français» (en francès). Le Figaro.
↑ «Qui est Jean–Paul Dubois?» (en francès). Le Monde. Arxivat de l'original el 2021.04.30.
Жан–Поль Дзюбуа прэзентуе сваю кнігу «Спадчыннасць». Апублікавана 18 жніўня выдавецтвам «Olivier». Літаратурны сезон 2016.
Jean–Paul Dubois
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el setanta-cinquè aniversari del naixement de Sir Christopher Antoniou Pissarides (Nicòsia, Xipre, 20 de febrer de 1948), qui és un (1) economista especialitzat en la macroeconomia del mercat de treball, canvi estructural i creixement econòmic. És conegut pel seu treball pioner en la «teoria de la cerca» aplicada al mercat de treball. Li fou atorgat el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques el 2010, juntament amb Peter A. Diamond i Dale T. Mortensen, «per les seves anàlisis dels mercats amb friccions de cerca».[1]
Biografia
Nasqué a Nicòsia (Xipre), el 20 de febrer de 1948. Es graduà en economia per la University of Essex el 1970 i es doctorà en economia el 1973 per la London School of Economics (Anglaterra, Regne Unit).[2] El febrer del 1974 començà a treballar en el departament de recerca econòmica del Banc Central de Xipre. El juliol d'aquell any els militars grecs enderrocaren el govern xipriota i els militars turcs invadiren i dividiren l'illa. Aquests fets empenyeren Pissarides a buscar feina a Anglaterra (Regne Unit), on començà a treballar de professor a la University of Southampton.[3] Romangué en aquesta universitat dos (2) anys i, des del 1976, és professor de la London School of Economics.[2]
Ha estat president de la European Economic Association i és Research Fellow del Centre for Economic Policy Research i del Institute for the Study of Labor (IZA). És Board Chairman de Economica, membre del consell editorial de AEJ Macroeconomics, de la Review of Middle East Economics and Finance, de Labour i del 1983 al 1992 de la Review of Economic Studies. Ha estat editor associat del Economic Journal.
Contribució a la recerca econòmica
Pissarides ha introduït les friccions de cerca als models macroeconòmics dels mercat de treball. La idea en què es basen els seus models és que l'atur no només existeix quan la demanda de treball és insuficient. El fet que simultàniament s'estiguin creant i destruint llocs de treball fa que els treballadors hagin d'estar un (1) cert període a l'atur quan perden el seu lloc de treball. A més, cada treballador té característiques diferents, així com cada feina té requisits diferents. Per tant, els treballadors necessiten un (1) cert temps fins a trobar la feina adequada, encara que hi hagi llocs de treball disponibles en el moment de perdre la feina. Aquests impediments perquè el treballador pugui trobar feina immediatament s'anomenen friccions de cerca.[4] Les aportacions de Pissarides en aquest camp, així com les de Mortensen i Diamond, contribuïren al desenvolupament de la teoria de la cerca, i a l'establiment d'un (1) model, conegut com a «model DMP», que s'utilitza actualment per a l'anàlisi del mercat de treball.[5] En el seu article més conegut,[6] Job creation and job destruction in the theory of unemployment, realitzat conjuntament amb Mortensen, utilitza aquest model per analitzar l'evolució dels fluxos d'entrada i sortida de l'atur durant el cicle econòmic.
Premis i reconeixements
Ha estat elegit Fellow of the Econometric Society el 1997, Fellow of The British Academy el 2002, Fellow of the European Economic Association el 2005, Fellow of the Society of Labor Economists el 2008, Fellow of Academia Europaea el 2011 i Fellow of the Academy of Athens el 2011.
Fou guardonat amb el IZA Labor Economics Prize el 2005, el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques el 2010, la Gran Creu de la República de Xipre el 2011.
Publicacions destacades
Pissarides, Christopher: «Short–run equilibrium dynamics of unemployment vacancies, and real wages» (en anglès). American Economic Review, 75, 4, 1985, pàg. 676–690.
Mortensen, Dale; Pissarides, Christopher: «Job creation and job destruction in the theory of unemployment» (en anglès). The review of economic studies, 61, 3, 1994, pàg. 397–415.
Mortensen, Dale; Pissarides, Christopher: «New developments in models of search» (en anglès). Handbook of labor economics, 3, 1999, pàg. 2567–2627.
Pissarides, Christopher: Equilibrium Unemployment Theory (en anglès). MIT Press, 2000.
Petrongolo, Barbara; Pissarides, Christopher: «Looking into the black box: a survey of the matching function» (en anglès). Journal of Economic literature, 39, 2, 2001, pàg. 390–431.
Referències
↑ «The Prize in Economic Sciences 2010» (en anglès). Nobelprize.org.
↑ 2,0 2,1 «Curriculum Vitae de Pissarides» (en anglès).
↑ «Christopher A. Pissarides – Biographical» (en anglès). Nobelprize.org.
↑ Mortensen, 2010, pàg. 360–361.
↑ Economic Sciencies Prize Committee, 2010, pàg. 11.
↑ «Searh and employ» (en anglès). The Economist, 14 d'octubre de 2010.
Bibliografia
Economic Sciencies Prize Committee. Markets with Search Frictions (en anglès), 2010.
Mortensen, Dale T.: Prize Lecture: Markets with Search Frictions and the DMP Model (en anglès), 2010.
Enllaços externs
Web de Christopher Pissarides. Arxivat 2014.06.10 a Wayback Machine.
Articles de Christopher Pissarides (IDEAS).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Christopher A. Pissarides.
Retrat oficial de la LSE del professor Sir Christopher Pissarides
Sir Christopher Antoniou Pissarides
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el setanta-vuitè aniversari del naixement de George Fitgerald Smoot (Yukon, Florida, EUA, 20 de febrer de 1945), qui és un (1) físic i professor universitari nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 2006.[1][2]
Biografia
Nasqué el 20 de febrer de 1945 a la ciutat de Yukon, situada a l'estat nord–americà de Florida. Estudià matemàtiques abans de matricular–se a l'Institut Tecnològic de Massachusetts (EUA), on es llicencià en física l'any 1966 i es doctorà el 1970, amb una (1) tesi doctoral sobre la física de partícules.
Actualment és professor de física a la Universitat de Califòrnia a Berkeley (EUA).
Recerca científica
Inicià la seva recerca al Laboratori Nacional Lawrence Berkeley col·laborant amb Luis Walter Alvarez en el desenvolupament d'un (1) globus sonda estratosfèric per la detecció d'antimatèria en l'atmosfera terrestre.
Posteriorment s'interessà en la radiació còsmica de fons (CMB), descoberta per Arno Allan Penzias i Robert Woodrow Wilson l'any 1964. En aquells moments diverses preguntes estaven obertes sobre aquesta radiació, relacionant–se directament amb les preguntes fonamentals sobre l'estructura i formació de l'univers. Certs models havien predit que tot l'univers rodava, la qual cosa interferia en la CMB: la seva temperatura depenia de la direcció de l'observació.
Amb l'ajuda d'Alvarez i Richard A. Muller desenvolupà un (1) radiòmetre diferenciat que amidà la diferència en la temperatura del CMB entre dues (2) direccions amb una (1) separació de seixanta graus (60º). L'instrument permeté determinar que la rotació total de l'univers era zero (0) (dins del límit de l'exactitud de l'instrument). No obstant detectà una (1) variació en la temperatura del CMB d'un (+1) altre tipus, l'anomenat efecte Doppler del moviment de la terra concernent a l'àrea de l'emissió del CMB. Aquest efecte Doppler es presenta perquè el sol (i de fet tota la Via Làctia) no és immòbil, sinó que s'està movent en gairebé sis-cents quilòmetres per segon (<600 km/s). Això és probablement a causa de l'atracció gravitacional entre la nostra galàxia i una (1) concentració de massa com el Gran Atractor. Els seus estudis els realitzà mitjançant el satèl·lit artificial COBE demostrant que poc després del Big Bang existien a l'univers irregularitats que foren les «llavors» de la posterior formació de les galàxies.
Posteriorment orientà la seva recerca al voltant de l'energia fosca i els cossos negres.
L'any 2006 fou guardonat, juntament amb John C. Mather, amb el Premi Nobel de Física per la seva recerca sobre els cossos negres i l'anisotropia de la radiació còsmica de fons.
Referències
↑ Horgan, J. (1992): Profile: George F. Smoot – COBE's Cosmic Cartographer, Scientific American 267 (1), 34–41.
↑ The Royal Swedish Academy of Sciences (3 d'octubre de 2006). «The Nobel Prize in Physics 2006» (PDF). Nota de premsa. Arxivat de l'original a data de 2010.08.15.
Enllaços externs
«George Smoot» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: George Smoot.
George Smoot at Ithaka Science Center's POVO conference 'Talent development in Science and Technology’ in Venlo, the netherlands.
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el vuitanta-sisè aniversari del naixement de Robert Huber (Munic, Baviera, Alemanya, 20 de febrer de 1937), qui és un (1) químic, bioquímic i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Química l'any 1988.[1][2][3][4][5]
Biografia
Nasqué el 20 de febrer de 1937 a la ciutat de Munic, situada a l'estat alemany de Baviera. Estudià química a la Universitat Tecnològica de Munic, on es llicencià el 1960. Posteriorment amplià els seus estudis realitzant el doctorat en bioquímica al mateix centre l'any 1972. Aquell mateix any fou nomenat director de la Secció Bioquímica de l'Institut Max Planck a la ciutat de Martinsried (Baviera, Alemanya). Entre els anys 1976 i 1987 fou professor de bioquímica a la Universitat Tècnica de Munic (Baviera, Alemanya).
Recerca científica
L'any 1985, en col·laboració amb Johann Deisenhofer i Hartmut Michel, descobrí l'estructura completa de la proteïna que es troba en la base del procés de fotosíntesi, la qual és capaç de convertir l'energia lluminosa en energia química.
Mitjançant l'ús de mètodes cristal·logràfics a través de raigs X determinaren l'arranjament exacte dels més de deu mil (10.000) àtoms que componen el complex d'aquesta proteïna, i aconseguiren crear així la seva imatge tridimensional. La seva investigació augmentà la comprensió general dels mecanismes de la fotosíntesi i revelà semblances entre els processos fotosintètics de plantes i els bacteris.
El 1988 fou guardonat, al costat dels seus compatriotes Deisenhofer i Michel, amb el Premi Nobel de Química per la determinació de l'estructura tridimensional del centre de reacció fotosintètica.
Referències
↑ Engh, R. A.; Huber, R.: «Accurate bond and angle parameters for X–ray protein structure refinement». Acta Crystallographica Section A, 47, 4, 1991, pàg. 392–400. DOI: 10.1107/S0108767391001071.
↑ Groll, M; Ditzel, L; Löwe, J; Stock, D; Bochtler, M; Bartunik, H. D.; Huber, R «Structure of 20S proteasome from yeast at 2.4 a resolution». Nature, 386, 6624, 1997, pàg. 463–71. Bibcode: 1997Natur.386..463G. DOI: 10.1038/386463a0. PMID: 9087403.
↑ Deisenhofer, J.; Epp, O.; Miki, K.; Huber, R.; Michel, H.: «X–ray structure analysis of a membrane protein complex». Journal of Molecular Biology, 180, 2, 1984, pàg. 385–398. DOI: 10.1016/S0022-2836(84)80011-X. PMID: 6392571.
↑ Robert Huber autobiographical information at www.nobel.org.
↑ Huber, R.; Swanson, R. V.; Deckert, G.; Warren, P. V.; Gaasterland, T.; Young, W. G.; Lenox, A. L.; Graham, D. E.; Overbeek, R.: «The complete genome of the hyperthermophilic bacterium Aquifex aeolicus». Nature, 392, 6674, 1998, pàg. 353–8. Bibcode: 1998Natur.392..353D. DOI: 10.1038/32831. PMID: 9537320.
Enllaços externs
«Robert Huber» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Robert Huber.
Nobel Prize Laureate (Chemistry) Robert Huber
Robert Huber
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el noranta-setè aniversari del naixement de Richard Burton Matheson (Allendale, Nova Jersey, EUA, 20 de febrer de 1926 — Calabasas, Califòrnia, EUA, 23 de juny de 2013), qui fou un (1) escriptor i guionista estatunidenc de fantasia, ciència–ficció i horror.[1][2]
Fill d'immigrants noruecs, es crià a Brooklyn (Nova York, EUA) i estudià al Brooklyn Technical School. Després feu el servei militar com a soldat d'infanteria a la Segona Guerra Mundial. El 1949 es llicencià en periodisme per la Universitat de Missouri (EUA) i el 1951 es mudà a Califòrnia (EUA). Es casà el 1952 i tres (3) dels seus quatre (4) fills (Chris, Richard Christian i Ali Matheson) també són escriptors i guionistes. Morí a Calabasas (Califòrnia, EUA) amb vuitanta-set (87) anys.
Obra
Matheson s'inicià en la literatura publicant els seus contes al diari Brooklyn Eagle. Ja a Califòrnia (EUA), començà a escriure relats de fantasia, terror i ciència–ficció, publicats des del 1950 per la revista Magazine of Fantasy and Science Fiction. El seu primer conte publicat Born of Man and Woman el feu immediatament famós.
El 1954 aparegué la seva ja clàssica novel·la de culte I Am Legend,[3] una (1) original història a la qual el món pateix una (1) pandèmia de vampirisme i un (1) sol home s'hi ha d'enfrontar. Fou traduït al català per Carles Urritz i Carme Geronès el 1988 amb el títol Soc llegenda.[4] El 1957 adaptà al cinema la seva novel·la The Shrinking Man (L'increïble home minvant), que esdevingué una (1) veritable pel·lícula de culte.[5] Escriu el crític Quim Casas: «Una (1) de les coses que més m'agrada del guió de Matheson i la posada en escena d'Arnold és la seva capacitat per crear inquietud amb elements i gestos quotidians.»[5] El 1971 publicà la novel·la The Hell House, i poc després el guió per al film The Legend of the Hell House.[6]
També destacà com a guionista de diversos capítols de la sèrie televisiva Twilight Zone i de la pel·lícula de Steven Spielberg Duel, basada en un (1) relat seu.[7] Matheson escrigué guions per a pel·lícules de Roger Corman.
Referències
↑ «Iconic Sci–Fi Author Richard Matheson Dies at 87» (en anglès). The Hollywood Reporter, 24.06.2013.
↑ «Obituari 2013». Annuaris de l'Enciclopèdia. enciclopèdia.cat.
↑ Clofent, Joan Garí: «Paràbola del pare i el fill». A: L'ofici de lector. València: Universitat de València, 2017.02.28. ISBN 978-84-9134-022-5.
↑ Matheson, Richard; Urritz, Carles; Geronès, Carme: Sóc llegenda (en català, traduït de l'anglès). Barcelona: Els Llibres de Glauco, 1988, pàg. 154. ISBN 84-7584-082-5.
↑ 5,0 5,1 Gutiérrez, Rosa: «The Incredible Shrinking Man». Filmoteca de Catalunya.
↑ Sánchez Trigos, Rubén: «Visions of Science and Religion in Hell House and The Legend of Hell House» (en castellà). Brumal. Revista de investigación sobre lo Fantástico, 2, 1, 10.06.2014, pàg. 71–88. DOI: 10.5565/rev/brumal.92. ISSN: 2014–7910.
↑ EFE: «Mor Richard Matheson, autor de 'Sóc llegenda'». Ara, 25.06.2013.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Richard Matheson.
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el centenari del naixement d'Helen Murray Free (Pittsburgh, Pennsilvània, EUA, 20 de febrer de 1923 — Elkhart, Indiana, EUA, 1 de maig de 2021), qui fou una (1) química i educadora estatunidenca. Es llicencià en química per la Universitat de Wooster (Ohio, EUA) el 1944, i feu un (1) màster en gestió a la Central Michigan University (EUA) el 1978. Fou sobretot coneguda per a la creació de molts sistemes per realitzar proves i tests per a la diabetis, mentre treballava als Miles Laboratories, que ara són propietat de Bayer AG (Leverkusen, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya). Fou professora adjunta de direcció a Indiana University South Bend (EUA) i assessora a Bayer AG (Leverkusen, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya).[1]
Biografia
Helen Murray nasqué el 20 de febrer de 1923. Era filla de James S. Murray, un (1) venedor d'una (1) empresa de carbó, i Daisy Piper Murray, que morí durant una (1) epidèmia de grip quan Helen tenia sis (6) anys.[1]
Educació
Helen rebé la seva educació a l'escola pública a Youngstown (Ohio, EUA), es graduà al 1941 com la millor alumna de batxillerat de la Poland Seminary High School, una escola pública de Poland (Ohio, EUA). Mentre assistia a un (1) campament d'estiu a la Universitat de Wooster (Ohio, EUA), decidí assistir a Wooster (Ohio, EUA), on, influïda pel seu professor d'anglès de secundària, en un (1) inici pretenia graduar–se en anglès i llatí amb l'esperança de convertir–se en mestra. No obstant això, aquests plans canviaren ràpidament. El desembre del 1941 quan Pearl Harbor (Oahu, Hawaii, EUA) fou bombardejat, molts homes joves s'allistaren o foren reclutats a l'exèrcit. Per això, les dones foren animades a seguir les carreres de ciències, així fou com Helen canvià la seva preferència cap a la química, llicenciatura que obtingué el 1944. Ella sempre ha dit que el canvi a la química fou la «cosa més excel·lent» que mai li havia passat.[1]
Carrera
Després de graduar–se a Wooster (Ohio, EUA), Helen immediatament començà a treballar com a química de control de qualitat pels Laboratoris Miles (coneguts com els creadors d'Alka Seltzer). No obstant això, aspirava a ser una (1) investigadora en lloc de treballar en el control de qualitat. Quan Alfred Free tingué una (1) posició disponible en el seu grup de recerca bioquímica, l'entrevistaren i ocupà el lloc.[2] Es casaren el 1947 i tingueren sis (6) fills.
Originalment investigaren diferents antibiòtics abans de desplaçar el seu interès envers els sistemes de reactius secs. Redefiniren el Clinitest, una (1) pastilla que mesurava nivells de glucosa en l'orina dels diabètics i desenvoluparen l'Acetest, una (+1) altra tauleta per fer tests a diabètics.[2][3]
Més tard, Helen Murray treballà amb el seu marit per passar les proves (tests) de tauletes a tires, que foren la introducció del Clinistrip (el famós test submergir–llegir) el 1956. Fou la primera tira de prova de diagnòstic submergir–llegir per al monitoratge de la glucosa en l'orina.[3] Es desenvoluparen altres tires de prova que s'anaren afegint al mercat, inclosos Uristix, Ketostix, Dextrostox, Labstix, i un (1) producte encara corrent, Multistix.[1][2] Aquests productes es continuen utilitzant avui en dia.
El 1969 es traslladà al Departament de Creixement i Desenvolupament, i finalment el 1976 es convertí en la directora d'Especialització en Sistemes de Test. Fou directora de Serveis de Màrqueting de la Divisió d'Investigació quan el 1978 Bayer Diagnostics adquirí Miles Laboratories.[4]
El 1978 també obtingué un (1) mestratge en Administració (Administració de la Cura de la Salut) de la Universitat Central de Michigan (EUA), i fou professora adjunta d'Administració de la Universitat d'Indiana South Bend (EUA).
Cap el 1975, Helen Murray era titular de set (7) patents per les seves millores en les anàlisis d'orina mèdica i clínica. Aquest any, ella i el seu marit copublicaren el seu segon llibre: Urinalysis in Laboratory Practice, que continua sent una (1) obra de referència en el seu camp.
Es retirà el 1982, però continuà treballant com a consultora de Bayer Diagnostics a Elkhart, Indiana. Després de la seva jubilació, es convertí en una (1) activa promotora de l'ensenyament de la ciència. Dedicant una (1) atenció especial a l'educació de les noies i estudiants més desfavorits, a través de programes com «Kids & Chemistry» i «Expanding Your Horizons».
Premis i distincions
El 1980 Helen Free rebé la Garvan–Olin Medal d'Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos), donat a les dones pel seu servei en el camp de la química.[1]
El 1996 rebé el Premi Kilby per les seves consecucions al llarg de la carrera.[5]
Exercí com a presidenta de l'American Association for Clinical Chemistry el 1990, i el 2006 rebé el prestigiós Premi per les seves Extraordinàries Contribucions a la Química Clínica.[6]
El 1993 fou elegida presidenta de la Societat Americana de Química.[6] Com a presidenta, Free considerà prioritari sensibilitzar sobre el paper positiu que la química ha jugat en les nostres vides. L'ACS ha establert un (1) premi en el seu honor, el Premi d'Helen M. Free en difusió pública.[6]
L'any 2000 fou admesa al National Inventor's Hall of Fame.[7]
El 2010 fou guardonada amb la Medalla Nacional de Tecnologia i innovació pel president Barack Obama.[8][9][10]
El treball d'Helen i Al Free en el desenvolupament de les tires de prova diagnòstica fou designat un (1) Monument Químic Històric Nacional per la Societat Americana de Química l'1 de maig de 2010, al centre de ciència ETHOS a Elkhart, Indiana.[11]
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Helen Murray Free | CHF Center for Oral History» (en anglès).
↑ 2,0 2,1 2,2 «“It’s a blur, but the standout part is I did it, I succeeded, and I had fun.” | Chemical Heritage Foundation», 12.07.2016. Arxivat de l'original el 2016.07.12.
↑ 3,0 3,1 «Helen Murray Free – National Womens Hall of Fame», 16.1.2014. Arxivat de l'original el 2014.12.16.
↑ «The University of Akron: Profile», 21.10.2010. Arxivat de l'original el 2010.10.21.
↑ 6,0 6,1 6,2 Wayne, Tiffany K.: American Women of Science Since 1900 (en anglès). ABC–CLIO, 2011. ISBN 9781598841589.
↑ Oakes, Elizabeth H.: Encyclopedia of World Scientists (en anglès). Infobase Publishing, 2007. ISBN 9781438118826.
↑ «Obama to present medal to Elkhart woman – wsbt.com», 23.07.2011. Arxivat de l'original el 2011.07.23.
↑ «Remarks by the President in Presenting National Medals of Science and National Medals of Technology and Innovation» (en anglès). whitehouse.gov, 17.11.2010.
↑ Paiva, Rini: «News & Views: Helen Free Receives National Honor» (en anglès). Clinical Chemistry, 57, 4, 01.04.2011, pàg. 647–648. DOI: 10.1373/clinchem.2011.162859. ISSN: 0009-9147.
↑ «Al and Helen Free and the Development of Diagnostic Test Strips – American Chemical Society» (en anglès).
Helen Free rebent del president Obama la Medalla Nacional de Tecnologia i Innovació, 2009.
Helen Murray Free
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari del naixement de Georges Bernanos (París, Illa de França, 20 de febrer de 1888 — Neuilly–sur–Seine, Alts del Sena, Illa de França, 5 de juliol de 1948), qui fou un (1) escriptor francès.
Biografia
Nascut a París (Illa de França), passà la seva infància i joventut a Artois (Pas de Calais, Alts de França), rebent una (1) educació catòlica i monàrquica. Catòlic i nacionalista, de molt jove milità a Action française.[1]
S'allistà voluntari per combatre a la Primera Guerra Mundial, i resultà ferit diverses vegades. Després de la guerra, treballà en una (1) companyia d'assegurances, però l'èxit de la seva primera novel·la (Sous le soleil de Satan, 1926) el decidí a dedicar–se per complet a la literatura.
El 1934, amb problemes econòmics, i cercant un (1) lloc on la vida no fos tan cara com a França, arribà a Mallorca (Illes Balears), on feu amistat amb la francesa Juliette Vernie i el seu home, el marquès de Zayas, aleshores cap de la Falange.
Quan el juliol del 1936 es produí la rebel·lió militar hi donà suport sense reserves, però poc després, veient el caire que agafaven els esdeveniments i la repressió que es duia a terme, retornà a França (1937), i el 1938 publicà el llibre Les grands cimetières sous la lune sobre la repressió que duien a terme els feixistes a Mallorca (Illes Balears).
Bibliografia
Les seves obres principals són les següents:
Sous le soleil de Satan (1926).
Un crime (1935).
Le Journal d'un curé de campagne (1935).
Les grands cimetières sous la lune (1938). Edició en català: Els grans cementiris sota la lluna. RBA Libros 2009. ISBN 9788498674149.
Nouvelle Histoire de Mouchette (1938) Edició en català: L'altra història de Mouchette. Ed. Moll 1996. ISBN 9788427321564.
Dialogues des carmélites (1938) Edició en català: Diàlegs de Carmelites. Edicions 62, 1964. Traducció de Gabriel Bas.
La grande peur des bien–pensants.
La France contre les robots (1945).
Français, si vous saviez.
Referències
↑ Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-147-9.
Enllaços externs
Bernanos. Arxivat 2007.06.25 a Wayback Machine.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Georges Bernanos.
Vegeu texts sobre Georges Bernanos al Wikisource (francès).
French writer Georges Bernanos 1888–1948 (Diary of a Country Priest)
Louis–Émile–Clément–Georges Bernanos
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el setantè aniversari del naixement de Glòria Compte i Massachs (Girona, Gironès, Catalunya, 20 de febrer de 1953 — Figueres, Alt Empordà, Catalunya, 3 de març de 2007), qui fou una (1) metgessa pediatra.[1]
Nascuda accidentalment a Girona (Gironès), la seva vida i la de la seva família estava arrelada a la ciutat de Figueres (Alt Empordà). Filla d'Albert Compte i Freixanet, de Castelló d'Empúries (Alt Empordà), i d'Àngela Massachs, farmacèutica, natural d'Hostalric (Selva), era la gran de dues (2) germanes. L'any 1971 començà a estudiar Medicina a la Universitat de Granada (Andalusia, Espanya) carrera que conclogué a la Universitat de Madrid (Espanya). S'especialitzà en Pediatria; feu les pràctiques a l'Hospital Sant Joan de Déu, de Barcelona (Barcelonès), i el MIR a les Illes Canàries (Espanya).[1]
Després de començar a exercir la pediatria a Olot (Garrotxa) i Figueres (Alt Empordà), aviat marxà a Nicaragua. A Matagalpa, un (1) dels departaments més pobres del país, amb una (1) població amb molt poc accés a la sanitat, que presentava alts índexs de mortalitat en la població femenina i infantil en el període perinatal, fundà la institució Casa Materna de Matagalpa, per acollir les dones abans del part i atendre–les en el postpart. Avui, la residència continua exercint les seves funcions i la iniciativa s'ha anat escampant en altres indrets del país.[1][2]
Posteriorment feu una (1) estada de tres (3) anys a Salvador de Bahia, al Brasil, on conclogué la seva tesi doctoral sobre la mortalitat maternoinfantil a les «faveles» de Salvador: La mortalidad materna en Salvador, Bahía (Brasil) 1993, presentada el 1999 a la Universitat Complutense de Madrid (Espanya). En el trancurs de la seva vida professional publicà diversos treballs de la seva especialitat en diferents revistes mèdiques.[1][3]
L'any 1995 tornà a Figueres (Alt Empordà). A més d'exercir–hi de nou com a metgessa, s'involucrà en diverses associacions i iniciatives cíviques i populars. Així, promogué diferents agrupacions de dones, com les de Castelló d'Empúries i Figueres (Alt Empordà), la Plataforma cívica «Salvem l'Empordà», o el Fòrum Joan Alsina, que presidí.[1][4][5]
L'Agrupació de Dones de Figueres (Alt Empordà), que ella impulsà, avui dia porta el seu nom.[4] L'any 2008 l'Ajuntament de Figueres (Alt Empordà) acordà donar el seu nom a un (1) dels carrers que envolten l'Hospital Comarcal de la ciutat.[1][6]
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Padrosa Gorgot, Inés: Diccionari biogràfic de l'Alt Empordà. Diputació de Girona, 2009, pàg. 231. ISBN 978-84-96747-54-8.
↑ Yarrow: «Casa Materna Lights the Way» (en anglès). Pronica, 15.02.2015.
↑ Benach, Joan; Muntaner, Carles: Aprender a mirar la salud: cómo la desigualdad social daña nuestra salud (en castellà). Editorial El Viejo Topo, 2005. ISBN 978-84-96356-39-9.
↑ 4,0 4,1 «Glòria Compte». Candidatura d'Unitat Popular.
↑ Fuentes, Sònia: «El Grup de Dones Glòria Compte analitza l'origen del masclisme a Figueres», 25.01.2017.
↑ «Glòria Compte Massachs». Nomeclàtor de carrers. Figueres.
Logotip de l'Institut de Recerca Glòria Compte
El passat dilluns 20 de febrer de 2023 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Josefina Salvador Segarra (Castelló de la Plana, Plana Alta, País Valencià, 20 de febrer de 1920 — València, Horta, País Valencià, 20 de maig de 2006), qui fou una (1) violinista i pedagoga valenciana.
Biografia
Filla del violinista Josep Salvador Ferrer i Matilde Segarra Gil, vivia amb la seva germana, la compositora Matilde Salvador i Segarra, filla predilecta de Castelló (Plana Alta), a la capital del Túria (Horta) i amb aquest passava els estius a Benicàssim (Plana Alta). El seu matrimoni amb Fernando Gaos i González Pola tingué una (1) curta durada; visqué després a València (Horta) amb la seva germana Matilde, la qual tingué cura d'ella, que tenia una (1) feble salut, fins als darrers dies. Desenvolupà diferents vessants de l'art. D'una (1) banda es dedicà a la música com a intèrpret de violí amb nombroses actuacions arreu del món, sobretot als concerts de la Societat Filharmònica de València (Horta).[1]
Estudià a París (Illa de França) amb els mestres René Benedetti i George Enescu. Actuà arreu d'Europa i impartí cursos de música. Fou deixebla del violinista borrianenc Abel Mus i més tard es dedicà a la docència musical ocupant el càrrec de catedràtica del Conservatori Superior d'Alacant (Alacantí) Òscar Esplà. De molt menuda assistí amb son pare a un (1) concert del pianista Artur Rubinstein a Borriana (Plana Baixa). Es tractà del seu primer record musical, segons testimoni propi en una (1) entrevista publicada a la premsa de Castelló (Plana Alta) el 6 de juny de 1998, en la qual recordava la interpretació de Berceuse del Chopis i de la Dansa del Foc de Manuel de Falla. Xavier Casp li dedicà un (1) poema i Salvador Bacarisse dues (2) composicions musicals. D'altra banda, col·laborà en diverses publicacions periodístiques amb articles com a crítica experta en moda, entre les quals podem citar les publicades al suplement Siete Días del diari Mediterráneo de Castelló (Plana Alta) o a l'ABC de Sevilla (Andalusia), des dels anys vuitanta ('80) fins a finals dels noranta ('90). El poeta Manuel Molina li dedicà el seu llibre Amistad con Miguel Hernández a Alacant (Alacantí) el 18 de gener de 1972.[1]
Referències
↑ 1,0 1,1 Solbes, Rosa: Matilde Salvador, converses amb una compositora apassionada. València: Tàndem Edicions – Universitat Jaume I, 2007.
Enllaços externs
«Josefina Salvador Segarra». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
El passat divendres 17 de febrer de 2023 es commemorà el mil tres-cents noranta-novè aniversari del naixement de l'emperadriu Wu o Wu Zetian (xinès tradicional: 武則天, xinès simplificat: 武则天, pinyin: Wǔ Zétiān) (Guangyuan, Xina, 17 de febrer de 624[1][2] — Luoyang, Xina, 16 de desembre de 705),[3] nom personal Wu Zhao (武曌), sovint referida com la Tian Hou (天后) durant la dinastia Tang i com l'emperadriu consort Wu (武后). Era un (1) exemple perfecte de poder darrere del tron i més endavant regne oficialment com a regent i emperadriu. Wu fou l'única emperadriu reconeguda oficialment pel regne de la Xina durant més de dos (>2) mil·lennis. Encara que altres dones tingueren influència sobre el poder des de la posició d'emperadrius consorts o regents, l'emperadriu Wu fou l'única que regnà com a sobirana, arribant a proclamar la seva pròpia dinastia, a la qual anomenà Zhōu (周), en un (1) intent que el seu regnat evoqués l'esplendor idealitzat de l'antiga dinastia Zhou. Aquesta nova dinastia interrompé breument la dinastia Tang, que seria restaurada després de la seva abdicació forçada, mesos abans de la seva mort.[4]
Wu era la concubina de l'emperador Taizong.[5] Poc després de la seva mort, es casà amb el seu successor, el seu novè fill, l'emperador Gaozong,[6] i es convertí oficialment a la huanghou[7] de Gaozong (皇后 emperadriu consort, títol atorgat a les encara consorts de l'emperador) el 655. Val a dir que ja amb anterioritat gaudia d'un (1) considerable poder polític. Pel que fa a la història de Wu Zetian amb l'emperador Gaozong hi ha molt de misticisme i fantasia, ja que era molt estrany veure a la consort d'un (1) emperador casar–se amb el seu hereu. Això es considerava un (1) acte semblant a l'incest. La història diu que l'emperador Gaozong i ella hagueren d'idear una (1) gran quantitat d'estratègies i plans per poder casar–se sense ser jutjats per la societat xinesa.
Més endavant, després de la debilitació del cop de Gaozong al 660, Wu Zetian es convertí en administrador del tribunal. Wu Zetian es convertí en l'administradora de la cort, una (1) posició igualitària a la de l'emperador fins al 705.[8]
La importància que suposà la presència de Wu Zetian és indiscutible, el seu lideratge militar i polític inclou una (1) gran expansió de l'Imperi xinès, estenent molt més enllà dels límits tradicionals del territori, dins de l'Àsia Central, fet que suposà una (1) sèrie de guerres a la península coreana, primer creant una (1) aliança amb Silla contra Goguryeo[9] i després contra Silla sobre ocupació del territori de Goguryeo.[10]
A la Xina, a part de les conseqüències directes de la dificultat de Wu per obtenir i mantenir el poder suprem, el seu lideratge donà lloc a uns importants efectes en les classes socials de la societat xinesa, i en relació amb el suport estatal al taoisme, al budisme, l'educació i la literatura. Wu Zetian també tingué un (1) impacte monumental a la estatuària del grutes de Longmen i de la «Estela sense paraules» al Mausoleu Qianling, juntament amb la construcció de grans edificis i foses de bronze que no es conserven.
A part de la seva carrera política, Wu Zetian tingué una (1) activa vida familiar. Fou la mare de quatre (4) fills, tres (3) d'ells portaven el títol d'emperador i un (1) el d'honor pòstum. Un (1) dels seus nets fou el nou emperador Xuanzong de Tang.
Noms i títols
Al llarg de la història i literatura xineses, Wu Zetian fou coneguda per diversos noms i títols.
Noms
El nom exacte de naixement de Wu Zetian és desconegut ja que s'ha perdut i ella mateixa es canvià el nom un (1) cop pujà al poder.[8] Normalment escrit com 武曌, (曌, també s'ha escrit com 瞾 en algunes ocasions, tots dos (2) deriven de 照, que podria ser el seu nom original). 曌 és un (1) dels caràcter inventats per la mateixa Wu.
Wu era el seu cognom patronímic, que conservà, segons la pràctica tradicional xinesa, després del matrimoni amb Gaozong, de la família Li. L'emperador Taizong li donà el nom d'art Wu Mei (武媚), que significa «glamorós». Així, avui en dia els xinesos solen referir–se a ella com a Wu Mei o Wu Meiniang (武媚娘) quan escriuen sobre la seva joventut, mentre que es refereixen a ella com a Wu Hou (武后) quan es refereixen a ella com a emperadriu consort, i Wu Zetian (武則天) quan es referia al seu regnat com a regent d'emperadriu.[11]
Títols
Wu Zetian rebé amb una (1) gran quantitat de títols.
No se la coneix oficialment com Wu Zetian fins que no rebé aquest títol el 690, quan rebé el títol d'emperador (en xinès: huangdi).
Senyora Wu, donzella, 624–637.
Cairen (才人), Consort imperial de la cinquena nivell, 637–649.
Zhaoyi (昭儀), Consort imperial segon i primer nivell, 650?–655.
Huanghou (皇后), emperadriu consort, 655–683:
També coneguda com a emperadriu consort celestial (Tianhou (天后)) 674–683.
Huang Taihou (皇太后), L'emperadriu víctima, 683–690:
També es coneix com a Shengmu Shenhuang (聖母 神 皇) 688–690.
Huangdi (皇帝), emperadriu regnant, 690–705:
Shengshen Huangdi (聖神皇帝) 690–693;
Jinlun Shengshen Huangdi (金輪聖神皇帝) 693–694;
Yuegu Jinlun Shengshen Huangdi (越古金輪聖神皇帝) 694–695;
Jinlun Shengshen Huangdi 695;
Tiance Jinlun Dasheng Huangdi 695–705;
Zetian Dasheng Huangdi (則天大聖皇帝) 705.
Títols de consort d'emperadriu pòstuma:
Zetian Dasheng Huanghou (則天大聖皇后) 705–710;
Tianhou (天后) 710;
Dasheng Tianhou (大聖天后) 710–712;
Tianhou Shengdi (天后聖帝) 712;
Shenghou (聖后) 712–716;
Zetian Huanghou (則 天 皇后) 716–749;
Zetian Shunsheng Huanghou (則天順聖皇后) (versió final).
Emperadriu
Wu Zetian fou l'única dona de la història de la Xina que assumí el títol d'emperador (huangdi). La seva tinença com a governant de facto de la Xina i regent oficialment de la dinastia Tang (primer a través del seu marit i després a través dels seus fills, del 665 al 690) comptava ja amb alguns precedents en la història xinesa; tanmateix, trencà el precedent quan fundà la seva pròpia dinastia el 690, la Zhou (interrompent la dinastia Tang), governant personalment amb el nom d'emperador (huangdi) sagrat i diví (聖神皇帝), i les seves variacions, del 690 al 705.
Es diu que Wu Zetian és l'única dona de la història xinesa que portà la túnica groga com a monarca.[12]
Biografia
Rerefons familiar i naixement
El clan de la família Wu s'originà al comtat de Wenshui, Bingzhou (antic nom de la ciutat de Taiyuan, Shanxi). El lloc de naixement de Wu Zetian no està documentat a la literatura històrica conservada i segueix sent controvertit. Alguns estudiosos defensen que Wu Zetian nasqué a Wenshui, i d'altres afirmen que és de Lizhou (利州) (modern Guangyuan a Sichuan), mentre que uns altres insisteixen que nasqué a la capital imperial de Chang'an (avui coneguda com a Xi'an).
Per tant, Wu nasqué a Lizhou (利州) (l'actual ciutat de Guangyuan a la província de Sichuan) el 624,[1] el setè any del regnat de l'emperador Gaozu de Tang. El mateix any, un (1) eclipsi total del Sol fou visible arreu de la Xina. El seu pare Wu Shihuo es dedicava al negoci de la fusta i la família era relativament benestant. Cresqué en una (1) família aristocràtica benestant i el seu pare posteriorment es convertí en un (1) ministre d'alt càrrec al govern. A diferència de moltes noies del seu temps, Wu rebé una (1) bona educació. Se li ensenyà a llegir, escriure i tocar música. Wu era una (1) noia intel·ligent i ambiciosa que aprengué tot el que podia sobre la política i el funcionament del govern. Wu Shihuo, tot i que originalment era un (1) comerciant de fustes, fou un (1) talentós estrateg i militar, i un (1) seguidor del fundador Tang, Li Yuan, en la seva rebel·lió contra la dinastia Sui. Quan es fundà l'Imperi Tang, Li nomenà Wu Shihuo president del Consell d'Obres, un (1) alt càrrec que ocupà durant diversos anys. Posteriorment, Li Yuan el proposà com a governador general de dues (2) prefectures importants. L'estreta amistat de Li–Wu també és evident a l'hora de seleccionar una (1) segona esposa per a Wu de la família reial Sui, una (1) línia col·lateral d'en Yangdi. Wu Zetian nasqué d'aquesta unió.[13]
Durant els últims anys de l'emperador Yang de Sui,[14] Li Yuan (李淵) (que més tard es convertiria en l'emperador Gaozu de Tang), mentre exercia dos (2) càrrecs tant a Hedong com a Taiyuan, romangué a la casa dels Wu moltes vegades i es feu íntim d'aquesta família. Després que Li Yuan enderrocà l'emperador Yang, ell fou generós amb la família Wu, proveint–los de diners, gra, terres i roba. Quan la dinastia Tang fou establida, Wu Shihou va exercir una (1) sèrie d'alts càrrecs ministerials inclòs el càrrec de governador de Yangzhou, Lizhou i Jingzhou (荊州) (en l'actualitat comtat Jiangling, província de Hubei).
Wu Zetian era una (1) nena de caràcter fort que es negà a estudiar costura com la majoria de les noies de l'època. En lloc d'això només estava interessada en la lectura, de la qual n'obtingué una (1) àmplia consciència política. Durant la seva infància viatjà molt amb els seus pares i així desenvolupà una personalitat culta i ben informada. Wu fou motivada pel seu pare a llegir llibres i continuar la seva formació. S'assegurà que la seva filla era ben educada, un (1) tret poc comú entre les dones.
Als catorze (14) anys, fou portada per esdevenir concubina de l'emperador Taizong de Tang. Fou aleshores quan començà a treballar fent tasques de secretària. Aquesta oportunitat li permeté continuar la seva formació. Se li donà el títol de cairen, títol per a una (1) de les consorts del cinquè rang en el sistema de nou rang de Tang per a oficials imperials, nobles i consorts.[15]
Quan l'emperador Taizong morí el 649, el seu fill menor, Li Zhi, el succeí l'emperador Gaozong de Tang. Tot i que Wu Zetian havia estat consort del seu pare, aconseguí mantenir una (1) relació amb ell i fins i tot contreure–hi matrimoni. La història diu que segons la tradició, les consorts d'emperadors morts que no havien produït fills, havien de ser confinades definitivament en una (1) institució monàstica després de la mort de l'emperador. Així, Wu fou enviada al temple de Ganye (感業寺), amb l'esperança que servís com a monja budista la resta de la seva vida. Després de la mort de Taizong, Li Zhi anà a visitar–la i, i la trobà més bella, intel·ligent i intrigant que abans, decidí portar–la a palau com a concubina pròpia.[13] No obstant això, hi ha molta fantasia i misticisme envoltant aquesta història, el que ocorregué en realitat es desconeix.
Ascens al poder
Consort imperial
A principis dels anys 650, la consort Wu era una (1) concubina de l'emperador Gaozong i tenia el títol de Zhaoyi (昭儀), que era la posició més elevada de les nou (9) concubines del segon rang.[15] El títol de Zhaoyi, però, no satisfeu Wu. El seu següent pas fou intentar eliminar l'emperadriu Wang (王皇后, Wáng Huánghòu), a més, Wu Zetian jugà al seu joc perquè sabia que si volia obtenir més poder havia de poder donar un (1) hereu a l'emperador. Amb Gaozong Wu tingué quatre (4) nois: Li Hong (652), Li Xian (653), un altre Li Xian (655), i Li Dan (662). A més, es diu que Wu gaudia d'un (1) enorme carisma, amb el qual conquerí l'emperador i els funcionaris de cort, guanyant–se la seva confiança amb la seva amabilitat i generositat.
Wu guanyà progressivament més influència sobre la governança de l'imperi durant tot el regnat de l'emperador Gaozong, i finalment prengué les decisions principals. Es considerava despietada en els seus esforços per acaparar poder i els historiadors tradicionals cregueren fins i tot que hauria matat la seva pròpia filla per inculpar l'emperadriu Wang (i, més tard, el seu fill gran, Li Hong) en una (1) lluita pel poder.[13] Wang, la rival de Wu, fou acusada d'haver estat vista a prop de l'habitació de la nena, i ho corroboraren presumptes testimonis de l'escena. L'emperador Gaozong cregué que Wang tenia els mitjans per matar la nena, i probablement ho havia fet, motivada per la gelosia.
Gaozong patí un (1) ictus sever que el cegà i assignà tots els assumptes estatals a l'emperadriu Wu. Aleshores Wu esdevingué la governant virtual de l'imperi durant els propers vint-i-tres (23) anys. Gaozong morí el 683. Wu ostentà el poder almenys des que el fill gran de Wu havia mort o, fins i tot abans, quan el seu segon fill, Li Xian, pujà al tron com a emperador Zhongzong.[16]
De consort a sobirana
Wu aconseguí que el seu fill menor, Li Dan, fos nomenat emperador sota el nom d'emperador Ruizong,[17] No obstant això, ella era la veritable sobirana, tant en substància com en aparença. Durant aquest període, els fidels als Tang i els prínceps de Tang fomentaren diverses revoltes, però Wu demostrà ser prou competent com per a derrotar–les totes. Cap al 690, havia eliminat gairebé tots els seus rivals polítics. Wu es mostrà satisfeta amb la seva llarga trajectòria d'administració reeixida, per la qual cosa decidí ignorar totes les convencions i convertir-se en emperadriu. Wu no seguí el costum d'amagar, sinó que anuncià públicament que ella actuaria com a sobirana tot i ser el seu fill qui ocupava el càrrec d'emperador. Ruizong mai no arribà ni tan sols traslladar–se a les estances imperials i no aparegué en cap activitat imperial. Tot i que l'emperador Ruizong era el que ostentava el títol d'emperador, Wu s'aferrava fermament el poder, i els oficials no tenien permís de reunió amb el seu fill en casos d'estat, sinó que havien de dirigir–se directament a ella.[8]
El 690 s'atorgà a si mateixa el títol d'«emperador sant i diví», fundant una (1) nova dinastia que ella mateixa anomenà «dinastia Zhou» (per no confondre amb les antigues dinasties Zhou),[13] i designà Luoyang com a nova capital.
Els primers anys del seu regnat es caracteritzaren pel terror, que s'anà moderant a mesura que el temps passà. D'altra banda, fou una (1) sobirana atenta i capaç d'ocupar el lloc en el qual estava. Tot i haver tingut aquesta fama de dona despietada, la seva gran habilitat com a líder fou admirada durant la resta de la dinastia Tang i dinasties posteriors.
Regnat de Wu Zetian: dinastia Zhou
El govern de l'emperadriu Wu Zetian, sigui exercit de forma directa o indirecta, és un (1) llarg període inserit a la dinastia Tang (唐, 618–907), que comprenia entre els anys 655 i 705. Aquest cinquanta anys poden dividir–se en tres (3) períodes:
Primer període, datat entre els anys 655 i 683. Wu és anomenada emperadriu consort i comença a augmentar la seva influència en la presa de decisions. Aquest fet es veu incrementat en el moment en què la salut de l'emperador Gaozong empitjora. Wu esdevé un (1) element clau, encara que actuï com a corregent no oficial.
Segon període, comprès entre els anys 684 i 690. Si bé nominalment ostenten el poder Zhongzong i Ruizong successivament, és Wu Zetian qui actua en qualitat de vídua i regent dels seus fills.
Tercer període, entre els anys 690 i 705. L'emperadriu Wu regeix ja de forma oficial els afers de la Xina en qualitat d'emperador, fundant la dinastia Zhou.
Durant el seu regnat, Wu Zetian realitzà una (1) sèrie de canvis que marcaren la història i la societat xinesa de la dinastia Tang i que es perllongà en dinasties posteriors. Wu Zetian es proclamà com a governant de la «dinastia Zhou», batejada amb el nom de la històrica dinastia Zhou (1046–256 aC); i, així, del 690 al 705, l’Imperi xinès fou conegut amb el nom d'aquesta dinastia. Val a dir, però, que la dinastia fou fundada per ella i acabà amb la seva abdicació (705). Aquest fet no compleix amb el concepte tradicional de la dinastia. La visió alternativa ens dibuixa la «dinastia Zhou» de Wu com el renaixement de la dinastia Zhou generalment acceptada històricament, que havia estat governada per la família Ji, gairebé mil (<1.000) anys abans. De qualsevol manera, la dinastia Zhou de Wu es considera més aviat com una (1) breu interrupció de la dinastia Tang de la família Li, més que no pas una (1) dinastia plenament realitzada.[8] El període de quinze (15) anys que Wu Zetian designà com la seva «dinastia Zhou», considerat en el context del gairebé mig (<1/2) segle de domini de facto (c. 654–705), revela un (1) notable i encara debatut període de la història. Així, la designació d'una (1) nova dinastia, amb ella com a emperador es pot interpretar com una (1) part de la seva política de poder i la culminació del seu període de govern. Tot i que els quinze (15) anys de la dinastia Zhou de Wu Zetian tenien algunes característiques notables, són difícils de separar del regnat del poder de Wu, que durà aproximadament la meitat d'un (1) segle.[18]
Política
Un (1) dels seus primers canvis fou en la seva política de contractació oficial. Els criteris bàsics de selecció d'oficials canvià amb enfocament més gran major en l'educació i la capacitat intel·lectual dels candidats. Posant en pràctica aquest canvi, Wu Zetian amplià l'elegibilitat per a la burocràcia en posar més èmfasi en el recrutament d’aristòcrates educats, líders militars i amb talent, en lloc d'atorgar aquest tipus de càrrecs a aristòcrates de clans poderosos només per la seva posició social. Aquest sistema seria beneficiós a l'hora d’evitar qualsevol tipus de conflicte cap al seu règim. El 693 Wu escrigué un (1) tractat de dos (2) volums anomenats Regles per a oficials i feu que formés part del currículum d'exàmens oficials, que sustentés el clàssic taoista, Daodejing. Fins i tot començà un (1) examen personal de candidatura, ja que creia que promouria una (1) gestió imperial de manera més efectiva. L'examen civil no era una (1) cosa nova a la Xina Tang, però les reformes de Wu foren com una (1) nova fundació que ajudaria les dinasties futures i al desenvolupament d'elecció més fort.[13]
El segon assoliment fou la política de Wu de mantenir la sobirania social de la Xina, ampliar els territoris de Tang a través de la conquesta de diverses regions i exercir una (1) influència cultural dominant sobre el Japó i Corea. Malgrat els enfrontaments armats amb el veí Tibet, Wu, mitjançant la combinació de la força militar i la diplomàcia, ho gestionà bé, igual que amb altres amenaces estrangeres a la Xina imperial.
Economia
El tercer assoliment fou la política de desenvolupament econòmic de Wu. L'agricultura cridà l’atenció de Wu, que ordenà la recopilació de llibres de text agrícoles, construcció de sistemes de reg, reducció d'impostos i altres mesures de reforma agrària. El 695, per exemple, Wu oferí a tot l'imperi un (1) any lliure d'impostos. Malgrat això, la seva oficina tributària encara es beneficià d'oportunitats comercials a través de les carreteres de seda entre la Xina, l'Àsia Central i Occident. Aparentment, les seves polítiques econòmiques milloraren la vida dels camperols, i els portà cap a la prosperitat i la pau. Alguns historiadors defensen que Wu visqué una (1) extravagància en els anys posteriors a causa dels vistosos monestirs budistes construïts per satisfer les seves necessitats privades. Tanmateix, als ulls del poble comú, potser ha estat un (1) governant molt popular.[13]
No obstant això, el període de govern de l'emperadriu Wu és un (1) dels que més casos de corrupció tingueren en aquesta primera meitat de la dinastia. Tot i que els graus d'autoritat teòrica en cadascun dels tres (3) períodes de seu govern són molt diferents, en la pràctica Wu Zetian controlà efectivament el poder en tot aquest temps. Però a mesura que avancen els anys l'emperadriu començà a donar mostres de debilitat tant per l'edat com pel seu estat de salut cada vegada més delicat, que el portaren a mostrar una (1) creixent despreocupació pels assumptes de govern i l'administració de l'imperi, que sembla haver repercutit en un (1) augment de la corrupció entre els cancellers.
Això comença ja des del 683, una (1) crisi econòmica conseqüència d'una (1) dolenta, per no dir inexistent política econòmica, en la qual s'abusà de la concessió d'exempcions fiscals i hi va haver un (1) augment de les despeses en grans construccions públiques d'un (1) marcat caràcter de prestigi. Tot això es combinà amb la crisi de sistema de repartiment de terres i una (1) mala gestió de la producció monetària que portà a un (1) autèntic problema a escala nacional que obligà a la presa de mesures extremes, que no deixaren de ser pedaços d'emergència d'escàs resultat a llarg termini, com la legalització de determinades monedes falses o la prèvia devaluació de la moneda.[19]
Budisme
Wu Zetian aconseguí guanyar la carrera cap el poder que la ubicaria al tron de l'imperi xinès i per això es valgué d'una (1) sèrie de mitjans de legitimació basats en les tres (3) doctrines imperants en aquell període de la dinastia Tang: budisme, taoisme i confucianisme.[20]
El seu patronatge del budisme ha esdevingut una (1) de les accions més commemorades per part de la societat xinesa. De jove, Wu fou introduïda al budisme pels seus pares, i durant un (1) breu període fou una (1) monja budista. Després de prendre el poder, fa servir el budisme com a eina per a consolidar la seva posició. Per això es dibuixa com una (1) gran mecenes, patrocinant la construcció d'una (1) gran quantitat d'obres religioses, mecanisme habitual durant el seu reinici. Tenia una (1) gran consideració pel budisme Huayan,[21] que valorava per sobre la resta d'escoles. És en aquest sentit que Wu motiva la representació de Buda Vairochana;[21] aquest gest s'ha d'interpretar, alhora, com l'esperança de Wu d'obtenir una (1) retribució positiva. L'emperadriu assumeix el seu propi renaixement com a descendent dels antics reis Zhou.
El seu patrocini obrí camí per a l'expansió de Wu durant el seu reinici; de la mateixa manera, una (1) gran cantitat de textos budistes foren traduïts, editats i publicats.[13]
Literatura
Un (+1) altre dels èxits fou la promoció de la literatura i l'art de Wu. Fou poetessa i artista. Poc s'escriu sobre la vida artística de Wu, ja que els estudiosos han dedicat el seu interès més aviat en la seva ambiciosa vida política. Durant la infància de Wu, tingué l'oportunitat d'aprendre història, literatura, poesia i música. Tant l'emperador Gaozong com Wu eren aficionats a la literatura i als poemes, i ajudaren a crear una (1) cultura d’activitats literàries que florí a la Xina dels Tang. Alguns poetes Tang destacats, com Li Bai (701–762) i Du Fu (712–770) aparegueren després de la mort de Wu. Fins i tot molts cortesanes dels Tang foren grans cantants i poetesses.[13]
Estudiants de la Porta Nord
Cap al final de la vida de Gaozong, Wu començà a ocupar diversos oficials de nivell mitjà que tenien talent literari, entre ells Yuan Wanqing (元萬頃), Liu Yizhi, Fan Lübing,[22] Miao Chuke (苗楚客), Zhou Simao (周思茂), i Han Chubin (韓楚賓). El seu objectiu era que aquests es dediquessin a escriure obres en nom seu, incloses les biografies de dones notables (列女傳), les directrius per a temes imperials (臣軌) i els nous ensenyaments per als funcionaris oficials (百僚新誡). Col·lectivament, es feren coneguts com els «erudits de la porta del nord» (北門學士), perquè servien a l'interior del palau, que es trobava al nord dels edificis del govern imperial, i l'emperadriu Wu els demanà consell per desviar els poders dels cancellers.[23]
Els «dotze (12) suggeriments»
Al voltant del nou any 675, l'emperadriu Wu presentà dotze (12) suggeriments. Una (1) era que l’obra de Laozi, el Daodejing, s’hauria d’afegir a la lectura necessària per als estudiants universitaris imperials. Un (+1) altre era que s'hauria d'observar un (1) període de dol de tres (3) anys per la mort d'una (1) mare en tots els casos, no només en aquells casos en què el pare ja no vivia.[24]
Poesia
Quaranta-sis (46) dels poemes de Wu estan recollits als Quan Tangshi «[25]Recull de poemes Tang» i seixanta-un (61) assajos sota el seu nom es troben registrats al Quan Tangwen «Collected Tang Essays».[26] Tot i que molts d’aquests escrits serveixen per a finalitats polítiques, hi ha un (1) poema en què lamenta la seva mare després de morir i manifesta la seva desesperació per no poder tornar–la a veure.
Durant el regnat de Wu Zetian, la cort imperial produí diverses obres de les que fou patrocinadora, com l’antologia de la poesia de la seva cort coneguda sota el títol de «Col·lecció de glòries precioses» de Zhuying ji.[23] Aquest recull contenia poemes de Cui Rong, Li Jiao, Zhang Yue,[23] entre d'altres, ordenats segons el rang oficial de cada poeta. Entre els desenvolupaments literaris que es produïren durant l'època de Wu Zetian (i en part a la cort) destaquem el desenvolupament estilístic final de la poesia «nou estil» del vers reglat (jintishi), dels pare poètics Song Zhiwen i Shen Quanqi.
Wu Zetian també es dedicà al mecenatge dels estudiosos fundant un (1) institut per produir la Col·lecció de biografies de dones famoses.[8] El desenvolupament de la que es considera característica de la poesia Tang s'atribueix tradicionalment a Chen Zi'ang,[27] un (1) dels ministres de Wu.
Mort
Després de diverses acusacions de corrupció, traïció i conductes no tolerades, l'eficàcia del seu tribunal va disminuir. El 704 dC, els funcionaris judicials ja no pogueren tolerar el comportament de Wu i l'obligaren a abdicar a favor del seu fill exiliat Zhongzong i de la seva dona Wei. Els seus ministres foren executats (i també els seus amants, segons la llegenda), els germans Zhang, Zhāng Yìzhī (張易之 / 张易之) i Zhāng Chāngzōng (張昌宗 / 张昌宗). De tota manera, Wu ja estava molt malament i morí un (1) any després.[28]
Art budista
En promoure el budisme sobre el confucianisme i el taoisme com a religió d'estat, l'emperadriu combaté fortament les creences confucianes contra el domini femení. Per justificar la seva regla, Wu utilitzar algunes escriptures budistes i s'encaminà en la creació de nombroses representacions visuals de Buda. Els més espectaculars són els temples de pedra i les estàtues tallades en les grutes a Longmen, a prop de la seva capital, Luoyang. A la cova més gran hi ha una (1) estàtua anomenada el Gran Buda Vairochana.[21] Esculpida en pedra calcària, es considera que l'estàtua colossal ha estat tallada a semblança de Wu.
Tenint en compte la riquesa de la història de la Xina Tang, de les connexions i comunicacions interregionals amb els seus veïns d'Àsia Oriental, no és d'estranyar que el patrocini del budisme de Wu tingui com a resultat un (1) intercanvi erudit i la construcció de molts nous llocs de pelegrinatge budistes. La creació d’estàtues de poder, com la de Longmen, era important. Aquestes estàtues monumentals, com la tallada a la muntanya de Bamiyan, a l'Afganistan, que fou destruïda pels talibans el 2001,[29] alertaren els poblats de la dominació del budisme. També funcionaren com poderosos recordatoris del poder imperial. En aquests llocs de pelegrinatge es realitzaren rituals que establiren un (1) vincle permanent entre el Buda i el governant.
Grutes a Longmen
Article principal: Grutes de Longmen
La seva activitat principal és entre els anys 618 i 907. La seva construcció coincideix amb un (1) canvi territorial: es canvia de capital, així que es necessita un (+1) altre conjunt budista prop de la capital, i es comencen a donar molts recursos a Longmen. Són unes coves amb una (1) gran quantitat d'escultura, trobem dues mil (2.000) estàtues de diferents dimensions, i la particularitat és que tenim un (1) riu. Són dues (2) muntanyes separades per un (1) riu i tenim el conjunt als dos (2) costats. Aquests conjunts es descobreixen el segle XIX, en un (1) moment on Xina està passant una (1) època políticament difícil pel que ens trobem amb un (1) gran expoli d'obres d'art cap a Occident.
La imatgeria del budisme xinès és colossal, compta amb mecenatge imperial, que produeix obres d'una (1) qualitat important, i d'altra banda, també veiem un (1) budisme popular que fa imatges de més petit format, sovint realitzades per un (1) taller in situ.
Influència posterior
El paper de la dona
El suport de Wu als drets de les dones fou una (1) cosa que ha esdevingut històric. Ha dut a terme una (1) sèrie de campanyes per a millorar la posició de les dones. Aconsellà als estudiosos escriure i editar biografies de dones exemplars. Wu afirmà que el governant ideal era aquell que governava com una (1) mare ho fa amb els seus fills. Wu també amplià el període de dol per a una (1) mare morta per igualar–se al d'un (1) pare difunt. Així mateix, millorà la posició del clan de la seva mare oferint als seus familiars alts càrrecs oficials.[13] Fou una (1) gran defensora de la posició de la dona des del principi del seu regnat.
Un (+1) altre llegat de Wu fou la participació de les dones en la política. Fou un (1) exemple viu; més tard, la princesa Taiping[8] (la seva filla) i l'emperadriu Wei (la seva nora) també s'implicaren en la política imperial. Es diu que l'emperadriu Wei potser tenia pretensions d’emular Wu. El 710 assassinà el seu marit enverinant–lo i després impulsà un (1) cop d'estat amb l'esperança de governar ella mateixa. Tanmateix, la seva presa de possessió fallà i l'emperadriu Wei fou executada. La princesa Taiping, tot i que exercia un (1) gran poder a la cort imperial, no feu res millor per intentar seguir els passos de la seva mare. El 713 intentà enderrocar l'emperador Xuanzong, però l'emperador i els seus fidels descobriren el cop d'estat i mataren la princesa Taiping. Almenys algunes dones líders de la Xina del segle XX consideraren Wu un (1) model. Song Qingling (1893–1981), l'esposa de Sun Yatsen, considerava Wu com a líder polític efectiu. Song fou políticament activa a la Xina dels anys cinquanta ('50) i el 1981 rebé el títol de presidenta honorària de la República Popular de la Xina. Jiang Qing (1914–1991), la dona de Mao Zedong, també s'identificà amb Wu. Es diu que Jiang Qing podria haver intentat utilitzar l'exemple de Wu com a part d'una (1) campanya de propaganda per identificar–se com la successora legítima de Mao, però finalment fracassà.[18]
Wu també esdevingué font d'inspiració de futures obres literàries. La novel·la fantàstica / feminista de la dinastia Qing Flors al mirall de Li Ruzhen (1763–1830) té lloc durant el govern de Wu. La vida de Wu potser inspirà Li i altres autors posteriors que foren pioners de l'emancipació de les dones a Qing. Les dones nobles de la Xina dels Qing estaven lluny d'ésser oprimides o silenciades: eren conegudes poetesses, cantants, editores i professors que formaven les seves pròpies xarxes comunitàries.[30]
El paper de l'emperadriu Wu suposa un (1) model a seguir per a les generacions posteriors, que fins i tot avui dia, és admirada per la seva capacitat com a estratega i política, aconseguint ser la primera i única emperadriu de la Xina.
Referències
↑ 1,0 1,1 L'any de naixement donat ací és deduït de l'edat que tenia quan morí anotada en el Nou Llibre de Tang, compilat entre els anys 1045 i 1060, que és la data afavorida pels historiadors moderns. L'any del naixement deduït de l'edat que tenia quan morí anotada en el Llibre de Tang, compilat el 941 i el 945, és el 623. L'any de naixement deduït a partir de la seva edat quan faltà i l'edat de quan entrà al palau donada en el Zizhi Tongjian, compilat entre els anys 1065 i 1084, és el 624. Tot comparat el Nou Llibre de Tang, vol. 4 [1] Arxivat 2007.10.11 a Wayback Machine. amb el Llibre de Tang, vol. 6 [2] Arxivat 2007.12.25 a Wayback Machine. i el Zizhi Tongjian, volums. 195 i 208.
↑ Anotació general: les dates donades ací estan circumscrites al calendari julià. No estan en el calendari prolèptic gregorià.
↑ Pollard, Elizabeth: Worlds together, worlds apart. Concise edition. ISBN 0-393-93769-0.
↑ «Taizong: Emperor of theTang Dynasty» (en anglès). Britannica Encyclopedia.
↑ «Gaozong: Emperor of Tang Dynasty» (en anglès). Britannica Encyclopedia.
↑ Jay, Jennifer W.: «Imperial Rulership and Cultural Change in Traditional China (review)». China Review International, 3, 1, 1996, pàg. 98–100. DOI: 10.1353/cri.1996.0073. ISSN: 1527-9367.
↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 Paludan, Ann: Chronicle of the Chinese Emperors: The Reign by Reign Record of the Rulers of Imperial China (en anglès). Nova York: Thames and Hudson, 1998. ISBN SBN 978-0-500-05090-3.
↑ Shin, Michael D.: Korean history in maps: from prehistory to the twenty-first century (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2014. ISBN 978-1-107-09846-6.
↑ Sin, Hyŏng–sik.: A Brief history of Korea. Seoul, Korea: Ewha Womans University Press, 2005. ISBN 89-7300-602-9.
↑ Cotterell, Yong Yap; Cotterell, Arthur: The early civilization of China (en anglès). Nova York: Putnam, 1975. ISBN 0-399-11595-1.
↑ Curran, James: «The Yellow Emperor’s Classic of Internal Medicine». BMJ, 336, 7647, 03.04.2008, pàg. 777.2–777. DOI: 10.1136/bmj.39527.472303.4e. ISSN: 0959-8138.
↑ 13,0 13,1 13,2 13,3 13,4 13,5 13,6 13,7 13,8 Yueng Tin, Lee: «Wu Zhao: Ruler of Tang Dynasty China». Education about Asia, Volume 20, Number 2, pàg. 14–18. Arxivat de l'original el 2019.10.24. Arxivat 2019.10.24 a Wayback Machine.
↑ Twitchett, Denis Crispin; Fairbank, John King: The Cambridge history of China (en anglès). 2019. Cambridge: Cambridge University Press, 1978. ISBN 978-0-521-24327-8.
↑ 15,0 15,1 Li, Chen; Wong, Elaine: «唐朝 / Tang Dynasty». Chicago Review, 60/61, 4/1, 2017, pàg. 142–145. ISSN: 0009-3696.
↑ «Zhongzong | emperor of Tang dynasty» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
↑ «Ruizong | emperor of Tang dynasty» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
↑ 18,0 18,1 Levy, Howard S.: «The Empress Wu. By C. P. Fitzgerald. London: Cresset Press, 1956. VII, 252. – Lady Wu: A True Story. By Lin Yutang. London: Heinemann, 1957. XIV, 245.». The Journal of Asian Studies, 17, 4, 1958–08, pàg. 617–619. DOI: 10.2307/2941193. ISSN: 0021-9118.
↑ Sevillano López, David: Crisis y corrupción durante el reinado de la emperatriz Wu Zetian (tesi) (en castellà). Madrid: Universidad Complutense de Madrid, 2015, pàg. 265–283.
↑ Zalabardo Mesa, Ainhoa: «La mujer como centro de poder:Identidad y legitimidad durante el gobierno de Wu Zetian». Asiadémica: Revista de Estudios de Asia oriental, 2014, pàg. 52–74.
↑ 21,0 21,1 21,2 Cook, Francis Harold: Hua–yen Buddhism: the jewel net of Indra (en anglès). University Park: The Pennsylvania State University Press, 1977. ISBN 0-271-02190-X.
↑ «唐書 列傳 第一百二六至一百三九», 09.02.2008. Arxivat de l'original el 2008.02.09.
↑ 23,0 23,1 23,2 Yu, Pauline: Judith Gautier and the Invention of Chinese Poetry (en anglès). Leiden: Brill, 2015. ISBN 978-90-04-28206-3.
↑ Huayan, Chen; Achterberg, Kees van; Achterberg, Kees van; He, Jun–Hua; Zaifu, Xu: «A revision of the Chinese Trigonalyidae (Hymenoptera, Trigonalyoidea)» (en anglès). ZooKeys, 385, 28.02.2014, pàg. 1–207. DOI: 10.3897/zookeys.385.6560. ISSN: 1313-2970. PMC: PMC3950486. PMID: 24624023.
↑ Hay, John: Boundaries in China (en anglès). Londres: Reaktion Books, 1994. ISBN 0-948462-38-8.
↑ Haaheim, Allen N.; Chang, Kang–I Sun; Saussy, Haun: «Women Writers of Traditional China: An Anthology of Poetry and Criticism». Pacific Affairs, 73, 4, 2000, pàg. 585. DOI: 10.2307/2672454. ISSN: 0030-851X.
↑ Wu, Jingxiong: The four seasons of Tʻang poetry, (en anglès). Rutland: C.E. Tuttle Co, 1972. ISBN 0-8048-0197-5.
↑ Mark, Emily: «Wu Zetian» (en anglès). Ancient History Enciclopedia, 17.03.2016.
↑ EFE: «Los talibán destruyen por completo los budas de Bamiyán» (en castellà). El Mundo, 12.03.2001.
↑ Ko, Dorothy: Teachers of the inner chambers: women and culture in seventeenth–century China (en anglès). Stanford, Califòrnia: Stanford University Press, 1994. ISBN 0-8047-2358-3.
Bibliografia
Cawthorne, Nigel: Daughter of Heaven – The True Story of the Only Woman to become Emperor of China (en anglès). Oxford: One World Publications, 2007, pàg. 271. ISBN 978-1-85168-530-1.
Colla, E. (2018): When the emperor is a woman: the case of wu zetian 武則天 (624–705), the «emulator of heaven». in woodacre e.(Ed.), A Companion to Global Queenship (pàg. 13–26). Leeds: Arc Humanities Press. Retrieved January 9, 2020, from www.jstor.org/stable/j.ctvmd8390.7.
Curran, James: «The Yellow Emperor’s Classic of Internal Medicine». BMJ, 336, 7647, 03.04.2008, pàg. 777.2–777. DOI: 10.1136/bmj.39527.472303.4e. ISSN: 0959-8138.
Drége, J. (1984): Les caractères de l'impèratrice Wu Zetian dans les manuscrits de Dunhuang et Turfan. Bulletin De L'École Française D'Extrême–Orient, 73, pàg. 339–354. Retrieved January 9, 2020, from www.jstor.org/stable/43731815.
Martos, José Ángel (2006): «Wu Zetian. Una emperatriz sin piedad en el corazón de China», Clío: Revista de historia, 1579–3532, núm. 62, 2006, pàg. 90–95. Sacado de Dialnet. Web: {{format ref}} https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=2172544.
Paludan, Ann (1998): Chronicle of the Chinese Emperors: The Reign–by–Reign Record of the Rulers of Imperial China. Nova York: Thames and Hudson. ISBN 978-0-500-05090-3.
Sevillano López, David (2015): Crisis y corrupción durante el reinado de la emperatriz Wu Zetian (Tesi) (en castellà). Madrid: Universidad Complutense de Madrid, pàg. 265–283.
Rothschild, N. Harry (2008): Wu Zhao: China's Only Woman Emperor. Pearson Education. 236 pàg. ISBN 978-0321394262.
Yu, Pauline (2002): «Chinese Poetry and Its Institutions». In Fong, Grace S. (ed.). Hsiang Lectures on Chinese Poetry. Volume 2. Montreal: Center for East Asian Research, McGill University.
Zalabardo Mesa, Ainhoa: «La mujer como centro de poder:Identidad y legitimidad durante el gobierno de Wu Zetian». Asiadémica: Revista de Estudios de Asia oriental, 2014, pàg. 52–74.
Enllaços externs
The Ascent of Woman (BBC 2015) 2 Separation (vídeo documental en anglès)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Wu Zetian.
女皇武则天像。
Imatge retrat de Wu Zetian
Estela que hauria d'haver–se dedicat a la memòria de Wu Zetian però s'ha mantingut sempre sense cap gravat, Mausoleu de Qianling (Chang'an, 706).
Emperador Taizong, dinastia Tang
Emperador Gao Zong, dinastia Tang.
Temple de Tian, a Luoyang
Estimació del territori que ocupava l'Imperi xinès sota el regnat de Wu Zetian (circa 700 dC)
Buddha Vairocana, grutes de Longmen, dinastia Tang
Gran pagoda de l'oca salvatge (大雁塔) a Xi'an. Obra reconstruïda entre els anys 701 i 704 per ordre de Wu Zetian
Grutes de Longmen, dinastia Tang
Wu Zetian
El passat divendres 17 de febrer de 2023 es commemorà el vuitanta-sisè aniversari del Servei de Biblioteques del Front (SBF), el qual fou un (1) servei de biblioteques mòbils creat per decret de la Generalitat el 17 de febrer de 1937,[1] a instàncies del conseller de Cultura, Antoni M. Sbert, que pretenia omplir el temps de lleure dels soldats, tant a la rereguarda com a les trinxeres, i també el dels soldats atesos als hospitals durant la convalescència.[2] Tenia la seu central a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i dues (2) subcentrals, una (1) a Cervera, Segarra, Catalunya (front del Nord i del Centre) i una (1) a Tarragona, Tarragonès, Catalunya (front sud d'Aragó), des d'on els llibres eren distribuïts a Sarinyena (Monegres, Osca, Aragó) i a Alcanyís (Baix Aragó, Terol, Aragó).
Comptà amb cinquanta mil (50.000) volums en unes dues-centes (200) biblioteques viatgeres, que eren uns armaris de fusta amb unes potes de ferro i amb capacitat per a dos-cents (200) llibres, que podien ser transportats entre dues (2) persones. Per al trasllat dels llibres al front s'implantà el servei d'un (1) bibliobús.[3]
Història
Des del començament de la Guerra Civil Espanyola hi hagué nombroses iniciatives, tant públiques com privades, per al trasllat de llibres al front. Les biblioteques populars prengueren la iniciativa de començar a enviar llibres als soldats abans que es fundés el Servei de Biblioteques del Front i també ho feu el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Cal tenir present que des del començament del conflicte sortien a la premsa sol·licituds d'alguns partits polítics i escriptors perquè s'enviessin llibres per als combatents i els ferits.
El llibre El Servei de Biblioteques del Front 1936–1939 —fins ara la monografia més documentada sobre aquest organisme— ens mostra molts exemples d'aquesta mobilització voluntarista a escala popular i dels partits polítics vers els soldats republicans, gràcies a la qual s'arribà a enviar al front més de quinze mil (15.000) volums en tres (3) mesos. Les trameses de llibres anaren augmentant i aviat es veié la necessitat d'organitzar el Servei de Biblioteques del Front. El servei pretenia omplir el temps de lleure dels soldats, tant a la rereguarda com a les trinxeres, i també el dels soldats atesos als hospitals durant la convalescència. Sens dubte també es pretenia aixecar la moral dels soldats. El referent d'aquesta experiència fou l'organització de biblioteques circulants amb servei de préstec per als combatents americans durant la Primera Guerra Mundial.
És molt representativa la tasca duta a terme per l'Agrupació d'Escriptors Catalans des del començament de la guerra per explicar la gestió o el posicionament de l'Administració catalana: «Francesc Trabal, membre de l'Agrupació, exposà al conseller de cultura Antoni M. Sbert la seva idea de cultura militant, revolucionària i catalanista, que contraposava al reformisme burgès que havia imperat fins abans de la guerra. Es comminà a crear un (1) comitè en el qual membres de l'Agrupació d'Escriptors, l'Agrupació Escola de Bibliotecàries i la Direcció de Biblioteques Populars estudiessin la incorporació de nous fons catalans a les biblioteques populars […]. Aquest pensament catalanista i socialitzador serà el que impregnarà la cultura catalana de guerra i, així mateix, serà el substrat en què sorgirà el futur servei bibliotecari».
L'activitat legislativa avançava ràpidament i s'encomanà a l'Agrupació d'Escriptors Catalans, el 23 de juliol de 1936, l'organització del règim editorial a Catalunya per tal que analitzés la indústria editorial en llengua catalana i proposés també les publicacions, per la qual cosa es creà un (1) Comitè d'Edicions Catalanes. La Institució de les Lletres Catalanes neix el setembre del 1937 i recull la tasca portada a terme fins aleshores per la Comissió de les Lletres Catalanes. El mateix dia, per decret, es constitueixen els Serveis Culturals del Front.[3][4]
Bibliotecàries
Maria Felipa Español i Rosa Granés s'havien presentat voluntàries per a fer de bibliotecàries del front i quan el servei es creà formalment foren les primeres a formar–ne partː Español destinada a la subcentral de Sarinyena (Monegres, Osca, Aragó), i Granés a Tarragona (Tarragonès, Catalunya) i a la subcentral d'Alcanyís (Baix Aragó, Terol, Aragó), que arribà a abastar tot el sector sud del front d'Aragó.[5] Concepció Guarro fou bibliotecària de la seu Central de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Maria Ponjoan era interina a la Biblioteca de Calella (Maresme, Catalunya) i aviat s'integrà al SBF, primer a la seu Central i després amb el Bibliobús, en els itineraris d'hospitals. També Concepció de Balanzó viatjava en el Bibliobús quan tingué un (1) accident en què perdé la vida. Aurora Díaz–Plaja deixà la biblioteca de Canet de Mar (Maresme, Catalunya) on treballava i s'incorporà també al servei per treballar a les biblioteques dels Hospitals de Sang i a les bateries de la costa.[6][7]
Referències
Catalunya. Generalitat: «Decret de creació del Servei de Biblioteques del Front». DOGC, núm. 52, 21.02.1937, pàg. 829.
«Servei de Biblioteques del Front». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Aragonès, Cristina Barbé «El Servei de Biblioteques del Front. La col·lecció conservada a la Biblioteca Pública de Tarragona». Item: revista de biblioteconomia i documentació, 47, 2007, pàg. 71–112. ISSN: 1699-521X.
(decret de 13 de setembre de 1937, DOGC 16/9/37).
«Servei de Biblioteques del Front». web. Generalitat de Catalunya. Arxivat de l'original el 9 de novembre de 2014.
Cugueró i Conchello, Maria C.; Boada i Vilallonga, Maria Teresa; Allué i Blanch, Vicenç: El Servei de Biblioteques del Front, 1936–1939. Escola Universitària Jordi Rubió i Balaguer de Biblioteconomia i Documentació i Diputació de Barcelona, 1995 (Quaderns de treball, 14). ISBN 9788477944201.
Montellà, Assumpta: «Qui eren realment aquestes bibliotecàries?». A: Lletraferides. Ara Llibres, 2015. ISBN 978-84-16154-28-9.
Enllaços externs
«Mostra–exposició “Les Biblioteques del Front, 82 anys”». Gencat. Biblioteca Pública de Tarragona, 01.02.2019.
Allué, Vicenç: «El Servei de Biblioteques del Front, epopeia cultural del segle XX». Revista ítem, 44, 2006, pàg. 67–111.
Fitxa del servei de préstec del Servei de Biblioteques del Front
El passat divendres 17 de febrer de 2023 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Sadik Hidayat (persa: صادق هدایت; Teheran, Iran; 17 de febrer de 1903 — París, Illa de França, França; 9 de abril de 1951), qui fou un (1) escriptor, traductor i narrador iranià.
Biografia
Sadik Hidayat nasqué en el si d'una (1) família aristocràtica el 17 de febrer de 1903 a Teheran, Iran. Se formà en el Liceu Francès de la capital. Aleshores escrigué dues (2) narracions entre les quals destaca El hombre y el animal (L'home i l'animal), en la qual parla dels afectes i sentiments dels animals. També començà una (1) dieta vegetariana en aqueixa época; havent–se llicenciat, el 1925 fou elegit entre un (1) grup selecte d'estudiants per viatjar a Europa per continuar els seus estudis; inicialment estudià per a dentista a París (Illa de França), però hi renuncià i se n'anà a Bèlgica a estudiar enginyeria; també deixà aquesta carrera i tornà a París (Illa de França); hi intentà suicidar–se, però fou salvat per un (1) pescador. Després d'haver passat quatre (4) anys a Europa, Sadik Hidayat tornà a l'Iran sense haver conclòs cap llicenciatura, i començà a treballar a la banca nacional; en aquest període escrigué una (1) carta a un (1) amic en la que es lamentava del destí i de la seva pròpia vida personal. Decidí viatjar a l'Índia, on començà a aprendre la llengua pahlavi d'un (1) savi indi. Traduí després una (1) obra d'Ardeshire Pakan al persa. De nou a l'Iran passà de treballar a la banca al Ministeri de Cultura. Allí començà a estudiar la història i el folklore de l'Iran i la literatura occidental, i traduí numbrosos autors al persa.
En els seus últims anys, vivint els problemes sociopolítics del moment, Hidayat es dedicà a criticar les causes dels mals que afectaven l'Iran: la monarquia i el clergat; per mitjà de le seves històries condemnà la ceguera i sordera de la nació als abusos d'aquests dos (2) poders. Sentint–se alienat pels qui le rodejaven, en especial pels seus col·laboradors, Hidayat reflectí la melanconia i desesperació de les víctimes de la discriminació i repressió en la seva última obra publicada, El mensaje de Kafka (El misssatge de Kafka).
Sadik Hidayat se suïcidà a París (Illa de França) el 9 de abril de 1951 inhal·lant gas monòxid de carboni en un (1) departament que hauria llogat. El seu cos fou trobat dos (2) dies després per la policia.
Les seves restes reposen en el cementiri de Père–Lachaise (París, Illa de França).
Obra
Sadik Hidayat dedicà la seva vida a l'estudi de la literatura occidental, amb profund interès per l'obra de Guy de Maupassant, Antón Chéjov, Rainer Maria Rilke, Edgar Allan Poe y Franz Kafka (traduí al persa La metamorfosi), així com també se dedicà a l'aprenentatge i la investigació de la història iraniana i del seu folclore. Malgrat una (1) curta vida literària, Hidayat publicà una (1) considerable quantitat de contes (per exemple, els agrupats a Enterrado vivo, Enterrat viu, 1930) i novel·les breus, dos (2) drames històrics, una (1) obra, un (1) relat de viatge, una (1) col·lecció de paròdies satíriques i bosqueigs, tots posseïts d'un (1) incurable pessimisme. Els seus escrits també inclouen nombroses crítiques literàries, estudis del folclore persa i moltes traduccions del persa mitjà i del francès. Se l'acredita haver portat el llenguatge del persa modern i la seva literatura a un (1) plànol destacat dins de la literatura contemporania internacional, pel que se'l considera com l'escriptor més modern de l'Iran, no obstant això, aquesta modernitat no fou una (1) qüestió de racionalitat científica ni tampoc pura imitació de valors europeus.
Escriptor, traductor i poeta iranià, és famós per expurgar i fixar els Robaiyyat d'Omar Jayyam. Entre les seves obres destaca El búho ciego, El mussol cec (1937), una (1) de les novel·les fonamentals de la literatura iraniana del segle XX, traduïda també a vegades com La lechuza ciega, L'òliba cega (Buf–e kur), celebrat pels surrealistes després de la seva aparició en francès. Fou traduït com La lechuza ciega (L'òliba cega) el 1966 per Agustí Bartra per a Joaquín Mortiz (Mèxic); altra traducció parcial aparegué a l'Anuario de filología (Anuari de filologia) (1975, número 1, pàg. 135–192), i recentment en les editorials Siruela i Hiperión.
La novel·la intenta reproducir una (1) possible resposta a allò que hipotèticament experimentarien els morts. El seu protagonista, un (1) pintor drogat i mort, es trasl·lada de la bogeria a la raó sense solució de continuïtat ajudat per una (1) comple simbolisme. Quan se escrigué la novel·la estava de moda la psicoanàlisi de Freud, pero l'autor va més allà i s' aproxima als arquetips de Jung quan encara no era gaire conegut (la verge, la mare, l'amant…) que apareixen com íncubs que el posseixen. Aquests arquetips i l'inconscient col·lectiu (que Hidayat descriu com «la canalla») afloren des del subconscient del protagonista.
Obres
- Novel·la
Enterrat viu (زندهبگور, Zindeh be-gur, 1930), col·lecció de vuit (8) contes.
Ombra mongola (سایه مغول, Sayeh-ye Mughul, 1931).
Tres gotes de sang (سه قطره خون, Seh qatreh jun, 1932).
Clarobscur (سایه روشن, Sayeh Rushan, 1933).
Senyor Vau Vau (وغوغ ساهاب, Vagh Vagh Sahab, 1933).
El mussol cec o L'òliba cega (بوف کور, Buf–e Kur, 1937).
El gos vagabund (سگ ولگرد, Sag-e Velgard, 1942).
Madame Alaviyeh (علویه خانم, Alaviyeh Janum, 1943).
Cotorreig (ولنگاری, Velengari, 1944).
Senyor Haŷi (حاجی آقا, Ḥaŷi Aqa, 1945).
Demà (فردا, Farda, 1946).
- Drama
Parvín, filla de Sassan (پروین دختر ساسان, Parvin dokhtar–e Sasan, 1931).
Maziyar (مازیار, Maziyar, 1933).
Faula de la creació (افسانه آفرینش, Afsaneh–ye afarinesh, 1957).
- Estudis, crítica, miscel·lània
Home i animal (انسان و حیوان, Ensan va hayvan, 1924).
Melodies de Jayyam (ترانههای خیام, Taranehha–ye Jayyam, 1934).
Mort (مرگ, Marg, 1937).
Txaikovski (چايكووسكي, Chaykuvski, 1940).
Nous camins en la poesia persa (شيوه هاي نوين در شعر فارسي, Shivehha-ye Novin Dar She'r–e Parsi, 1940).
Història de Naz (داستان ناز, Dastan–e Naz, 1941).
El missatge de Kafka (پيام كافكا, Payam–e Kafka, 1948).
Pel·lícules sobre Hedayat
El 1987, Raúl Ruiz feu el llargmetratge La Chouette aveugle a França: una (1) adaptació solta de la novel·la de Hidayat The Blind Owl. Les seves innovacions formals dugueren els crítics i cineastes a declarar la pel·lícula como la joia més bella del cinema francès de l'última dècada.1 L'últim dia i la nit de Hidayat s'adaptaren al curtmetratge, The Sacred and the Absurd, dirigit por Ghasem Ebrahimian, que es presentà en el Festival de Cinema de Tribeca el 2004. El 2005 el director de cinema iranià Khosrow Sinai realitzà un (1) docudrama sobre Hidayat titulat Goftogu ba saye = Hablando con una sombra = Parlant amb una ombra. El seu tema principal és la influència de pel·lícules occidentals com Der Golem, Nosferatu i Dràcula a Hidayat. El 2009, Mohsen Shahrnazdar i Sam Kalantari feren un (1) documental sobre Sadik Hidayat anomenat From No. 37.
Vegeu també
Notes
en: Sadeq Hedayat (1903–1951), Iranian writer. This picture is taken in Paris in 1307 Hijri Shamsi equivalent to 1929 or 1928.
Sadik Hidayat
Sadeq Hedayat
El passat dijous 16 de febrer de 2023 es commemorà el cent trentè aniversari del naixement de Katharine Cornell (Berlín, Segon Imperi alemany, 16 de febrer de 1893 — Tisbury, Massachussets, EUA, 9 de juny de 1974), qui fou una (1) actriu teatral estatunidenca, a més d'escriptora i productora teatral. Cornell és coneguda com la més important actriu teatral estatunidenca del segle XX. Fou sobrenomenada «First Lady of the Theatre» (primera dama del Teatre).[1][2][3]
Primers anys
Nasqué a Berlín, aleshores part de l'Imperi alemany i actualment Alemanya, en una (1) rica família de Buffalo (Nova York, EUA). El seu avi, Samuel Garretson Cornell, era fundador de Cornell Lead Works. Un (1) dels seus fills, Peter, es casà amb Alice Gardner Plimpton. En el moment de néixer l'actriu, el seu pare estudiava medicina a la Universitat de Berlín (Alemanya). Sis (6) mesos més tard tornaren a Buffalo (Nova York).[4] La família de Cornell era aficionada al teatre i el seu pare era un (1) notable director amateur; tot això despertà la seva vocació d'actriu. El seu pare finalment deixà la medicina i es dedicà a la direcció dels teatres Star, de Buffalo i Majestic (Nova York). Ella s'inicià en funcions escolars i familiars, així com en el Buffalo Studio Club.[5][4] A més de tot això, Cornell estudià a la Universitat de Buffalo (Nova York).[2]
Carrera inicial
El 1915 morí la seva mare, qui li deixà prou diners per a independitzar–se, per la qual cosa es traslladà a Nova York, on s'uní als Washington Square Players, sent aclamada com una (1) de les actrius més prometedores de la temporada.[6][7] Després de dues (2) temporades entrà a formar part de la Jessie Bonstelle Company, una (1) companyia de repertori novaiorquesa que passava els estius representant a Detroit (Michigan) Buffalo (Nova York).[8][9][3][10] Als vint-i-cinc (25) anys començà a rebre de manera constant crítiques elogioses.
Katharine Cornell formà part de diverses companyies teatrals, incloent la Bonstelle, que recorregué la Costa Est dels Estats Units. El 1919 viatjà amb Bonstelle a Londres (Anglaterra, Regne Unit), on interpretà el personatge de Jo en una (1) adaptació de l'obra de Louisa May Alcott Donetes. Encara que l'obra no agradà a la crítica, sí que lloà el treball de Cornell. Després de tornar a Nova York conegué Guthrie McClintic, un (1) jove director teatral, i debutà a Broadway (Nova York) en l'obra Nice People, de Rachel Crothers, en la qual feu un (1) petit paper al costat de Tallulah Bankhead. El seu veritable primer paper a Broadway (Nova York) arribà el 1921 amb la peça A Bill of Divorcement, que es representà en cent setanta-tres (173) ocasions.
Cornell es casà amb Guthrie McClintic el 8 de setembre de 1921 a Cobourg, Ontàrio, el Canadà.[11]
Fama
El 1924, ella i el seu marit formaven part de The Actor's Theatre, un (1) grup d'actors que buscava actuar en democràcia sense la presència d'estrelles. La seva primera producció fou Candida, de George Bernard Shaw, una (1) obra considerada perfecta per a ells, ja que cap personatge hi destacava sobre els altres. Les crítiques foren molt bones, i el públic hi respongué positivament.[12] El següent paper de Cornell fou el d'Iris March a The Green Hat, de Michael Arlen, el 1925. L'obra versava sobre la moral relaxada i sobre la sífilis. Leslie Howard hi interpretava el paper de Napier. Mentre es representava a Chicago (Illinois), l'obra es convertí en un (1) èxit internacional, coneguda en tots els Estats Units i Europa. No obstant això, la crítica tendia a ser severa amb l'obra en si, encara que lloava el treball de Cornell. La peça feu dues-centes trenta-una (231) funcions a Nova York (Nova York) abans de passar a Boston (Massachusetts) i a girar per tot el país.
Després, el 1927, protagonitzà La Carta, de William Somerset Maugham, a suggeriment del mateix dramaturg. Encara que les crítiques no foren bones, sí que ho fou l'assistència del públic, amb una (1) nit d'estrena en la qual una (1) multitud esperava en el teatre. El 1928 Cornell interpretà la comtessa Ellen Olenska en una (1) versió dramatitzada de la novel·la d'Edith Wharton L'edat de la innocència. Totes les crítiques foren positives i, després de l'èxit, a Cornell li oferiren el primer paper a The Dishonored Lady, originalment pensat per a Ethel Barrymore, que l'havia rebutjat.[2]
The Barretts of Wimpole Street
Katharine Cornell és potser més coneguda pel seu paper de la poeta Elizabeth Barrett Browning a The Barretts of Wimpole Street, una (1) obra basada en la vida real de la família Barrett a Wimpole Street, Londres (Anglaterra, Regne Unit). L'obra fou rebutjada per vint-i-set (27) productors novaiorquesos fins que Guthrie McClintic la llegí i decidí portar–la a escena, i aconseguí a Londres (Anglaterra, Regne Unit) la col·laboració de l'actor Brian Aherne. McClintic la dirigí, amb una (1) durada total de tres (3) hores, i Cornell hi apareixia com la productora, encara que la producció realment corregué a càrrec de C. & M.C. Productions, Inc., companyia totalment dependent de McClintic i Cornell. L'obra s'estrenà a Cleveland (Ohio), i es representà després a Buffalo (Nova York) abans d'arribar a Nova York (Nova York) el gener del 1931. Totes les crítiques foren unànimes i elogiaven l'actuació de Cornell; se'n feren tres-centes setanta (370) representacions.
Irving G. Thalberg, a la vista de l'èxit de la producció, volgué que Cornell interpretés el seu paper en una (1) adaptació al cinema de MGM.[13] No obstant això, el rebutjà i finalment l'interpretaria l'esposa de Thalberg, l'actriu Norma Shearer.[14]
De fet, Cornell rebutjà molts papers cinematogràfics que finalment suposaren Premis Oscar per a les actrius que els interpretaren, entre els quals el d'Olan a La bona terra, de Pearl S. Buck, i el de Pilar a Per a qui toquen les campanes, d'Ernest Hemingway. A més, moltes de les seves obres d'èxit acabaren sent interpretades per altres grans actrius, tant en escena com en les seves versions cinematogràfiques. No obstant això, el progressiu gust del públic pel cinema en detriment del teatre, decidí encara més a Cornell a continuar treballant en aquest últim a fi d'ajudar a mantenir–ho vigent.
La gira del 1933
Després de finalitzar Barretts, Cornell interpretà els primers papers de Lucrece i Alien Corn.[15] Una (1) part considerable del seu paper a Lucrece era pantomima, i el seu èxit en l'obra li valgué aparèixer a la portada de Time el 26 de desembre de 1932.[16]
La seva següent producció fou Romeo i Julieta, amb McClintic a la direcció i Cornell en el paper de Julieta. Era la primera vegada que actuava en una (1) obra de Shakespeare. L'estrena tingué lloc a Buffalo (Nova York), i tingué moments difícils. La seva amiga, la coreògrafa Martha Graham, dissenyà les seqüències de dansa.
L'obra fou incorporada en una (1) gira de set (7) mesos pel país en la qual representaven tres (3) peces, Romeu i Julieta, Barretts, i Candida, amb un (1) elenc en el qual hi havia Orson Welles, Basil Rathbone i Brian Aherne. Planificada en els pitjors moments de la Gran Depressió, molts experts aconsellaven no dur–la a terme, perquè a més era la primera vegada que es portava un (1) xou de Broadway (Nova York) a una (1) gira d'aquestes característiques. Representà en ciutats com Milwaukee (Wisconsin), Seattle (Washington), Portland (Oregon), San Francisco (Califòrnia), Los Angeles (Califòrnia), Oakland (Califòrnia), Sacramento (Califòrnia), Salt Lake City (Utah), Cheyenne (Wyoming), San Antonio (Texas), Nova Orleans (Louisiana), Houston (Texas), Savannah (Geòrgia) i, finalment, Nova Anglaterra.
Pel fet que el cinema s'havia imposat al teatre, hi havia grans àrees del país a les quals la gira no arribava. Moltes de les escales es duien a terme en petites ciutats que no havien vist mai o gairebé mai teatre. Tot això contribuí que els resultats de taquilla fossin bons. Segons Variety, la gira feu dues-centes vint-i-cinc (225) funcions, amb un (1) total de cinc-cents mil (500.000) assistents.
Èxit a Broadway i maduració del seu estil
Encara que havien fet gira amb aquesta peça, Cornell i Guthrie McClintic decidiren estrenar Romeu i Julieta a Nova York amb una (1) producció totalment nova. Orson Welles interpretà Teobald en el seu debut a Broadway (Nova York). Maurice Evans fou Romeu, Ralph Richardson Mercutio, i Edith Evans la Dida.
L'estil de la representació, allunyat del victorià, suposà un (1) canvi respecte a anteriors produccions, i es tractaren amb la mateixa importància els desitjos carnals i el juvenil romanticisme. La producció s'estrenà el desembre del 1934, i, com ja era usual, les crítiques foren excel·lents.
Els Barretts reviscuts
Romeu i Julieta tancà el 23 de febrer de 1935, i dues (2) nits més tard, la companyia reestrenà The Barretts of Wimpole Street, en la qual Burgess Meredith feia el seu primer paper destacat a Broadway. La crítica trobà aquesta producció millor que l'original, però després de tres (3) setmanes de funció hagué de tancar per a donar pas a noves obres contractades.
La següent obra, també protagonitzada per Meredith, fou Flowers in the Forest, una (1) peça que fou un (1) dels fracassos més importants de Cornell.[17]
En la temporada següent Cornell i el seu marit decidiren representar Santa Joana, de George Bernard Shaw. Guthrie escollí Maurice Evans com el Dofí, Brian Aherne com a Warwick, Tyrone Power com a Bertrand de Poulengy, i Arthur Byron com l'Inquisidor. L'obra obtingué crítiques excel·lents. La producció tancà en la primavera de 1936 perquè la companyia tenia un (1) contracte per a produir la peça de Maxwell Anderson The Wingless Victory. Santa Joana feu finalment una (1) gira de set (7) setmanes per cinc (5) ciutats importants.
Wingless Victory
Wingless Victory s'estrenà el 1936, amb crítiques diverses, de vegades dolentes.[18] Alternant amb Victory, Cornell revisqué Candida, amb Mildred Natwick en el paper de Prossy. Després de la seva conclusió es prengué un (1) any lliure, que aprofità per a escriure les seves memòries (amb l'ajuda de Ruth Woodbury Sedgewick), titulades I Wanted to be an Actress. Foren publicades per Random House el 1939.
No Time for Comedy
L'ajudant de Cornell, Gertrude Macy, produí una (1) revista musical titulada One for the Money, en la qual actuaven intèrprets desconeguts en aquell moment, com Gene Kelly, Alfred Drake, Keenan Wynn i Nancy Hamilton. Un (1) cop acabada, protagonitzà la seva segona comèdia, No Time for Comedy, de Samuel Nathaniel Behrman. McClintic escollí un (1) jove Laurence Olivier per al paper titular, fet que li suposà la seva primera gran actuació a Broadway (Nova York, EUA).[19]
The Doctor's Dilemma
Posteriorment Cornell actuà en l'obra de Shaw El dilema del doctor, en la qual treballà al costat de Raymond Massey. L'estrena tingué lloc el 1941 a San Francisco (Califòrnia), just una (1) setmana abans de l'atac a Pearl Harbor (Oahu, Hawaii), i fou l'únic xou no cancel·lat.
Els anys de guerra
Poc després que els Estats Units entressin en la Segona Guerra Mundial, Cornell decidí reestrenar Candida a benefici de la Army Emergency Fund i de la Navy Relief Society. Aquesta quarta producció de l'obra estigué esquitxada d'estrelles, entre les quals es trobaven Raymond Massey, Burgess Meredith, Mildred Natwick i Dudley Digges. Cornell convencé els actors, Shaw, la direcció teatral i l'organització Schubert per donar els seus ingressos en benefici de la fundació abans esmentada.
Un (1) any més tard Ruth Gordon urgí Guthrie perquè produís la peça d'Anton Txékhov Les tres germanes. Judith Anderson hi va interpretar Olga, Gertrude Musgrove fou Irina, i Cornell encarnava Masha. Altres actors foren Edmund Gwenn, Dennis King i Kirk Douglas en el seu debut a Broadway (Noav York). La peça s'estrenà a Washington DC el desembre de 1942, i ningú esperava que fos un (1) èxit financer. A l'estrena acudiren Eleanor Roosevelt i l'ambaixador de la Unió Soviètica. Posteriorment feu cent vint-i-dues (122) funcions a Nova York abans de sortir de gira, i complí amb uns resultats molt superiors als esperats.
Entreteniments de les tropes
L'únic paper cinematogràfic de Cornell consistí en unes poques línies de Romeu i Julieta en el film Stage Door Canteen, protagonitzat per molts dels millors actors de Hollywood (Los Angeles, Califòrnia) sota els auspicis de The American Theatre Wing for War Relief, organització creada per la dramaturga Rachel Crothers, i que produí la pel·lícula amb la finalitat de proveir entreteniment a les tropes durant la guerra.[20]
El general George Marshall demanà a Cornell que actués a Europa per a la tropa.[21] Cornell pensà a fer una (1) gira amb Barretts of Wimpole Street per a la United Service Organizations i per a la Special Services Division, però aquestes organitzacions preferien obres de caràcter més lleuger. Cornell preparà Blithe Spirit, però continuà insistint a fer Barretts, perquè calia donar als soldats el millor del seu repertori, i era Barretts. Malgrat les pressions rebudes, la companyia representà l'obra amb l'autenticitat de l'original de Broadway.
El tour s'inicià el 1944 a Santa Maria, una (1) petita població quinze (15) milles al nord de Nàpols (Campània, Itàlia), amb un (1) gran èxit d'assistència. Gràcies a l'èxit la funció es representà sis (6) mesos, des de l'agost del 1944 fins al gener del 1945, per tot Itàlia, amb parades a Roma (Laci), Florència (Toscana) i Siena (Toscana). A partir de llavors la companyia passà a dependre del general Eisenhower, actuant a França, entre altres llocs a Dijon (Costa d'Or, Borgonya–Franc Comtat), Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava) i Versalles (Yvelines, Illa de França).
En aquesta etapa de la guerra, l'exèrcit demanà a Cornell, que ja tenia cinquanta-un (51) anys, que es quedés a París (Illa de França). No obstant això, volgué seguir les tropes prop del front, per la qual cosa la companyia actuà també a Maastrich (Limburg) i Heerlen (Limburg), a Holanda, Països Baixos. La gira finalitzà a Londres (Anglaterra, Regne Unit), entre explosions provocades per les V–2 alemanyes.
Després de la guerra, Cornell copresidí els Community Players, successora de l'American Theatre Wing, per ajudar els veterans de guerra i les seves famílies en la tornada a casa després de la contesa.
Canvis després de la guerra
Reposició de Candida
Després de la guerra el teatre americà experimentava canvis d'estil concordes amb les noves generacions. Cornell va reposar Candida per cinquena i última vegada l'abril del 1946, amb Marlon Brando. Encara que les crítiques foren bones, el públic i alguns crítics no entenien bé l'obra, perquè el drama eduardià no tenia res a veure amb l'Amèrica postbèl·lica. Ja en la cinquantena, Cornell no podia representar les obres amb les quals havia guanyat la seva reputació, i els nous papers, com el de Blanche DuBois, no eren del seu estil.
Shakespeare i Anouilh
El 1946 Cornell escollí interpretar Antonio i Cleopatra, de Shakespeare, obra estrenada en el Teatre Hanna de Cleveland (Ohio), un (1) paper difícil per al qual ella era ideal. L'última producció de l'obra a Nova York, el 1937, amb Tallulah Bankhead, no havia estat un (1) èxit. No obstant això, Cornell arribà a les dues-centes cinquanta-una (251) funcions. Després d'aquesta obra treballà a Antígona, adaptació de Jean Anouilh de l'obra grega. Sir Cedric Hardwicke hi interpretava el rei Creont.
Alternant amb Antoni, Cornell continuà treballant amb Barretts of Wimpole Street durant una (1) gira de vuit (8) setmanes per la Costa Oest, amb Tony Randall en totes dues (2) peces, i amb Maureen Stapleton com a Ires a Antoni.[22] Altres membres del repartiment eren Eli Wallach, Joseph Wiseman, Douglass Watson, Charles Noble i Charlton Heston.
Teatre després de la guerra
Trobar bons papers era una (1) tasca cada vegada més difícil. Kate O'Brien dramatitzà la seva novel·la històrica For One Sweet Grape a That Lady, amb acció localitzada a l'Espanya de Felip II. Aquesta obra no tingué èxit. El 1951 Cornell interpretà el primer paper de la comèdia de William Somerset Maugham The Constant Wife en un (1) festival d'estiu a Colorado. En l'obra treballà Brian Aherne i es presentà a Nova York, on tingué més recaptació que qualsevol altra producció de la companyia.
Cornell interpretà el 1953 un (1) paper a la seva mida a The Prescott Proposals, sobre una (1) delegada estatunidenca a les Nacions Unides. Christopher Fry escrigué un (1) drama, The Dark is Light Enough, ambientat a l'Àustria del 1848, i en la qual Tyrone Power interpretava l'enamorat. En aquesta obra també hi actuà Marian Winters. El 1957 portà a escena There Shall Be No Night, obra de Robert Emmet Sherwood guanyadora d'un (1) Premi Pulitzer.
Cornell també actuà en una (+1) altra peça de Fry, The Firstborn, ambientada a l'Egipte bíblic, amb Anthony Quayle com a Moisès. Leonard Bernstein, recentment nomenat director de l'Orquestra Filharmònica de Nova York, escrigué dues (2) cançons per a la producció. L'obra també es representà a Tel Aviv (Israel) el 1958. Encara que Cornell actuava constantment, es prengué un (1) descans de tres (3) anys entre els anys 1955 i 1958 a fi de recuperar–se d'una (1) intervenció pulmonar. No obstant això, a la fi de la dècada del 1950 la companyia C. & M.C estava acabada. Cornell encara tingué temps per a participar com a narradora en el film del 1954 The Unconquered, sobre la vida de la seva amiga Helen Keller.
Retir
Guthrie McClintic morí l'1 d'octubre de 1961, poc després que el matrimoni celebrés el seu quarantè aniversari de noces. Atès que ell sempre havia estat el director de Cornell, aquesta decidí retirar–se del teatre i anar a viure a Manhattan (Nova York), prop de Brian Aherne i de Margalo Gillmore, els dos (2) antics companys de Barretts. Katharine Cornell morí a causa d'una (1) pneumònia el 9 de juny de 1974 a Tisbury, Massachusetts, i fou enterrada a Martha's Vineyard.[3]
Reconeixement i memòria
Katharine Cornell guanyà un (1) premi Tony pel seu treball a Antonio i Cleopatra (1948). Era la primera vegada que un (1) actor guanyava un (1) Tony interpretant un (1) paper de Shakespeare. A més, fou guardonada amb el primer Drama League Award novaiorquès el 1935 pel seu treball com a Julieta. El març del 1937 rebé de mans d'Eleanor Roosevelt en una (1) recepció a la Casa Blanca el Chi Omega Sorority's National Achievement Award.
Cornell també rebé una (1) medalla de l'Acadèmia Estatunidenca de les Arts i les Ciències i un (1) esment com a Dona de l'Any pels American Friends de la Universitat Hebrea de Jerusalem (Israel) el 1959.
Després del seu paper a Santa Joana fou nomenada doctora honoris causa per la Universitat de Wisconsin–Madison, l'Elmira College, l'Smith College (Northampton, Massachusetts), la Universitat de Pennsilvània, i el Hobart College (Nova York).[23] La Universitat Clark (Worcester, Massachusetts), el Ithaca College (Nova York) i la Universitat de Princeton (Nova Jersey) feren el mateix en la dècada del 1940, i la Universitat Baylor (Waco, Texas), el Middlebury College (Vermont) i el Kenyon College (Gambier, Ohio) ho feren en els anys cinquanta ('50).
El 1974 rebé el guardó d'Artista Nacional concedit per l'American National Theater and Academy per «la seva incomparable habilitat interpretativa».[24]
Cornell escrigué les seves pròpies memòries el 1939, titulades «I Always Wanted to be an Actress», i publicades per Random House. Lucille M. Pederson n'escrigué la biografia Katharine Cornell: A Bio–biography, publicada el 1994 per Greenwood Press. Gladys Malvern escrigué Curtain going Up! The Story of Katharine Cornell, publicat el 1943.
Referències
↑ «The Theatre: Great Katharine». Time, 03.04.1939. Arxivat de l'original el 27 d'agost de 2013.
↑ 2,0 2,1 2,2 «Katharine Cornell» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
↑ 3,0 3,1 3,2 «Katharine Cornell (1893–1974) – Find a Grave...» (en anglès).
↑ 4,0 4,1 «Katharine Cornell». Buffaloah.com.
↑ «S. Douglas Cornell House». Buffaloah.com, 18.05.1952.
↑ Washington Square Players – FREE Washington Square Players information | Encyclopedia.com: Find Washington Square Players research
↑ «Washington Square Players». Wayneturney.20m.com. Arxivat de l'original el 5 de juny de 2011.
↑ Bonstelle, Jessie – FREE Bonstelle, Jessie information | Encyclopedia.com: Find Bonstelle, Jessie research
↑ http://www.findagrave.com/cgi-bin/fg.cgi?page=gr&GRid=7973815.
↑ https://web.archive.org/web/20121023013440/http://www.ibdb.com/person_bio.php?id=14227.
↑ Mosel, «Leading Lady».
↑ «Leading Lady: The World and Theatre of Katharine Cornell», by Tad Mosel with Gertrude De Macy, Little, Brown and Company, 1978.
↑ Brian Aherne: «A Proper Job», Houghton Mifflin Co., Boston 1969.
↑ «The Barretts of Wimpole Street (1934)». Tcm.com.
↑ «Alien Corn: Information from». Answers.com.
↑ «The Theatre: Seven Minds & Four Cultures». Time, 26 de desembre de 1932. Arxivat de l'original el 16 de juliol de 2010.
↑ Mosel, «Leading Lady».
↑ «THE PLAY; Katharine Cornell As a Malay Princess In Maxwell Anderson's 'The Wingless Victory.'». New York Times, 24 de desembre de 1936.
↑ «THE PLAY; Katharine Cornell Returns in S.N. Behrman's Comedy About 'No Time for Comedy'». New York Times, 18.04.1939.
↑ «Katharine Cornell in "Stage Door Canteen"». video en Youtube.
↑ Aherne, «A Proper Job».
↑ «Tony Randall Biography». American Theatre Wing. Arxivat de l'original el 10 de setembre de 2012.
↑ «Honorary Degree for Helen Hayes, Katherine Cornell». Sarasota Herald Tribune, 13.06.1937.
↑ «Award Presented». The Sumter Daily Item, 15 de gener de 1974.
Cropped version of a promotional photograph for the touring production of No Time for Comedy, showing Katharine Cornell and Guthrie McClintic in the library of their townhouse at 23 Beekman Place, New York City.
Katharine Cornell, al 1919, com a Jo, en la representació de Donetes.
Katharine Cornell l'octubre del 1922
Katharine Cornell com a Lucrècia, el 1933
Fotografia promocional de No Time for Comedy, que mostra Katharine Cornell i Guthrie McClintic a casa seva.
Katharine Cornell el 1945, a la portada del New York Sunday News
Representació televisiva de Barretts, el 1956
Katharine Cornell
El passat dimecres 15 de febrer de 2023 es commemorà el dos-cents quaranta-dosè aniversari de la mort de Baldiri Reixac i Carbó (Bell–lloc d'Aro, Santa Cristina d'Aro, Baix Empordà, Catalunya, gener del 1703 — Ollers, Vilademuls, Pla de l'Estany, Catalunya, 15 de febrer de 1781), qui fou un (1) pedagog i prevere català.[1] La Fundació Lluís Carulla atorga anualment i des del 1978 uns premis a escoles, mestres i alumnes que duen el seu nom: els Premis Baldiri Reixac.[2][3][4]
Reflexió
Quan es parla de pedagogia a Catalunya a l'època moderna i contemporània s'ha de parlar necessàriament de Baldiri Reixac i de la seva obra que publicà el 1749: Instruccions per l'ensenyança de minyons, un (1) compendi universal propi de la Il·lustració. El llibre inclou una (1) enciclopèdia, diccionaris i gramàtiques, un (1) tractat de pedagogia i un (1) manual d'instruccions de temes diversos.[5] Fou publicada per primera vegada a Girona (Gironès), a casa de l'impressor Antoni Oliva. Els continguts dels dos (2) volums coneguts de les Instruccions (el primer, publicat el 1749, i el segon, trobat al Seminari de Girona (Gironès) el 1975 i publicat per primera vegada, a Girona, el 1981) permeten afirmar que Reixac és una (1) de les figures cabdals de la pedagogia catalana dels últims segles; un (1) pedagog amb una (1) obra que, en alguns aspectes, fou innovadora quan es publicà i que, avui en dia (segle XXI), continua tenint actualitat en algun dels seus apartats, com es pot comprovar si continueu llegint aquest arxiu.
Baldiri Reixac i el seu temps
Baldiri nasqué al si d'una (1) família de pagès benestant, segons els estudis de Rosa Congost, que formava part de l'elit de les famílies que superaven les mil (>1.000) lliures de renda anual. Era el segon d'una (1) colla de vuit (8) germans. Els Reixac eren gent d'influència i de cultura. Possiblement aquesta situació familiar ajudi a donar respostes a les qüestions que se'ns plantegen en conèixer la seva notable formació.
Baldiri Reixac estudià al Seminari de Girona (Gironès) i seguí de prop els ensenyaments de Charles Rollin, rector de la Universitat de París (Illa de França).[5] I després de fer diverses oposicions, sense èxit, el 25 d'abril de 1730 fou nomenat rector de la parròquia de Sant Martí d'Ollers de la que en fou del 1730 al 1781,[1] un (1) disseminat de cases del municipi de Vilademuls, a la comarca del Pla de l'Estany, amb una seixantena d'habitants (60 h.), prop de Banyoles i no gaire més lluny de Girona (Gironès). Hi residirà pràcticament fins a la seva mort.
A la família Reixac hi ha altres capellans: Jaume Reixac, un (1) oncle, passà tota la vida eclesiàstica a Roma (Laci, Itàlia); Bernat Carbó —oncle per part de mare— era capellà llicenciat. Tres (3) germans de Baldiri també eren capellans: Francesc fou rector de Tordera (Maresme); Domènec, beneficiat de la seu gironina, i, Josep, canonge tresorer de la catedral. En fi, que Baldiri Reixac procedeix d'una (1) família de pagès amb una (1) bona posició econòmica i no menys bona presència en el món eclesiàstic gironí.
A la parròquia d'Ollers (Vilademuls, Pla de l'Estany) exercí amb zel de rector i, a més, feu de mestre, i escrigué i traduí llibres. Com a capellà se sentí cridat a ajudar a la formació de la joventut; considerà que totes aquelles persones que tenen autoritat —i ell, com a rector, n'és una (1)— han d'afavorir la instrucció i la formació dels infants i joves. Escrigué en llatí un (1) Diàleg de la doctrina cristiana, una (1) obra de la qual no coneixem res més ni tenim notícies que hagi estat publicada. Tradueix una (1) part del Compendi del Teatro Crític del pare Mestre Feyjoo, molt útil per desterrar errors comuns, que el seminarista Gregorio Soler, de la parròquia d'Ollers (Vilademuls, Pla de l'Estany), estava traduint per encàrrec de Reixac. El manuscrit d'aquesta traducció es troba al Seminari de Girona i no ha estat publicat.
L'obra cabdal de Baldiri Reixac
La seva obra principal, la que l'ha fet entrar per la porta gran al món de la pedagogia catalana, és les Instruccions per a l'ensenyança de minyons (Instruccions per la ensenyansa de minyons en el seu títol original), llibre en el qual treballà durant força anys i publicà el 1749.[6] Es tracta d'un (1) text molt pensat, escrit i corregit que tenia la pretensió de ser un (1) llibre que fos ben útil per als minyons que anaven a escola, però no només per als infants de la seva parròquia, que al cap i a la fi no eren gaires. Escriu i pensa en les escoles que, a la ciutat i al camp, s'anaven obrint per fomentar l'ensenyament i, d'aquesta manera, millorar el país; també pensa, ho diu explícitament, en la possibilitat que el llibre sigui usat en els ensenyaments que es fan a les cases particulars (possiblement ell havia rebut aquest tipus d'ensenyament).
Fa un (1) llibre obert, considera que el que escriu es pot millorar i ampliar; deixa la porta oberta a ampliar–lo en successives edicions a partir del que ell mateix consideri que s'hi ha d'incorporar i dels suggeriments d'altres persones. Aquest detall d'obertura a noves incorporacions és ben significatiu de l'actitud d'un (1) bon educador.
Escriu també pensant en els mestres, en aquelles persones que es dediquen a ensenyar, ja sigui a la ciutat o a pagès; parla de manera especial dels «mestres comuns i dels pobles aldeans», als quals vol ajudar en la seva feina. Igualment, vol que sigui útil als que fan l'ensenyament privat. En poques paraules, mogut per la seva responsabilitat pública fa una (1) obra que vol que sigui útil a tots aquells que es dediquen a l'ensenyament, «fins a tant que altra persona eminent produesca altra més útil». La seva pretensió és clara: «o no pretenc que amb esta obra sola puguen els minyons eixir doctes i consumats en les ciències i virtut, sinó que pretenc solament donar–los un bon gust i desig per aprendre ciència i virtut».
Una enciclopèdia pràctica
Reixac aplega els continguts de totes aquelles matèries que poden ser útils en els diferents nivells d'ensenyament no universitaris. Així, tracta de la lectura i l'escriptura; dels comptes; de l'ensenyament de les llengües, en concret tracta de llengua catalana, la llatina, l'espanyola, la francesa i la italiana (aquesta darrera, potser gràcies al seu oncle capellà de Roma, Laci, Itàlia). Al final de l'apartat sobre llengua espanyola incorpora trenta pàgines que constitueixen un (1) diccionari castellà–català que comprèn un (1) resum de les veus espanyoles més difícils d'entendre. En l'apartat de la llengua francesa destaquen disset (17) pàgines dedicades a la conjugació dels verbs més comuns.
Seguidament parla de les matemàtiques, on inclou la geometria, l'aritmètica, el cant i la música (aquest darrer apartat, segons ell mateix indica, li compongué el prior del convent del servites de Banyoles, Pla de l'Estany).
Per a Reixac les matemàtiques són la clau per comprendre altres ciències; en destaca, a més, el valor formatiu que tenen, ja que desvetllen l'enteniment. L'apartat dedicat a la lògica és el més breu de tots. Concep aquesta matèria com aquella ciència que dirigeix les operacions de l'enteniment perquè jutgem bé les coses i no errem en el judici que en fem.
També tracta de la física plantejada com a coneixement de la natura i de la causalitat; l'agrupa en tres (3) capítols: de o que són els minyons i demés hòmens, del món, de les coses més comunes de la campanya; considera que aquests ensenyaments són útils per al bé material i espiritual de les persones. Els ensenyaments de les matemàtiques i les ciències, molt pràctics, són fets sota l'òptica de l'experiència quotidiana.
A més, parla de la geografia, és a dir, d'Europa, d'Àsia, d'Àfrica, d'Amèrica i de les terres polars. És una (1) geografia descriptiva molt extensa, que incorpora al llibre per l'interès pedagògic i formatiu que té per als infants. Les referències sobre història no estan agrupades en cap capítol especial. És que potser tenia intenció d'escriure un (1) volum especial? No s'ha de descartar, atesa la importància que li dona.
Com que la seva obligació no és només d'aconseguir que els estudiants prenguin coses útils per a la seva formació, sinó que vol fer–los persones de bons costums, Reixac incorpora un (1) apartat dedicat a fomentar els bons usos i costums i, per tant, tracta de la missa, del rosari, de la confessió i de la comunió, etc. L'enciclopèdia reixaquiana té, doncs, també un (1) apartat dedicat a la formació cristiana de la joventut; al cap i a la fi, el seu autor és un (1) capellà zelós que segueix les recomanacions pastorals del Concili tridentí i del seu bisbe.
Aquesta obra és una (1) enciclopèdia pràctica perquè, a més dels continguts, ben útils per l'aprenentatge, el seu autor, com a bon mestre, dona consells per fer bona tinta i incorporar unes plantilles per a la pràctica de la cal·ligrafia.
L'ensenyament en la llengua del poble: el català
Reixac defensava que els nois i noies havien d'aprendre cinc (5) llengües, per aquest ordre: català, llatí, castellà, francès i italià.[5] Aquest aspecte és un (1) dels que ha donat més anomenada al rector d'Ollers (Vilademuls, Pla de l'Estany). L'afirmació que fa que «entre totes les llengües, la que més perfecció deuen saber els minyons és la llengua pròpia de sa pàtria» ha estat invocada pel magisteri català sempre que s'han intentat imposar una llengua que no és la nostra a l'escola. Mestres d'escoles públiques i privades han invocat Reixac per defensar i fer escola en català durant les dictadures de Primo de Rivera i de Franco i actualment (2015) tot i estar en democràcia amb la pressió del Govern de Madrid (Espanya).
Quan la voluntat de castellanització de Catalunya en general és clara i manifesta (només cal recordar que, el 1717, des del Consejo de Castilla s'ordenava: «pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado»).[7] Reixac defensava continuar fent l'escola en la llengua del poble. Al mateix temps que es manifestà clarament la voluntat castellanitzadora i la persecució del català per part dels governs espanyol i francès, també es fa patent la resistència a aquesta imposició.
Deixà inèdit un (1) Llibre de diferents notes del que ha passat en aquesta rectoria. Escrigué la seva obra en català, d'acord amb els principis que defensava d'educar els infants en la llengua materna i no en llatí.[1]
Obra
REIXAC, Baldiri: «Instruccions per la ensenyansa de minyons. Baldiri Rexach». Biblioteca Joan Lluís Vives. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes. http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/instruccions-per-la-ensenyansa-de-minyons--0/html/ Exemplar original de la Biblioteca de Catalunya.
REIXAC, Baldiri: Instruccions per la ensenyança de minyons. Barcelona: Universitat de Barcelona. 1983. (Edició i estudi introductori: Josep González–Agàpito, Salomó Marquès i pròleg d'Antoni M. Badia i Margarit). ISBN 84-7528-081-1
REIXAC, Baldiri: Instruccions per la ensenyança de minyons. Volum II. Girona: Col·legi Universitari de Girona, 1981. (Introducció, transcripció i notes a cura de Salomó Marquès i Albert Rossich i pròleg de Modest Prats) ISBN 8460022226.
REIXAC, Baldiri: Instruccions per a l'ensenyança de minyons. Toms I i II. Vic–Barcelona: Eumo Editorial–Diputació de Barcelona, 1992. (Edició a cura de Francesc Feliu i Sadurní Martí). ISBN 84-7602-270-0.
REIXAC, Baldiri: Testament a RIERA BERGA; Josep, «El Testament de Mn. Baldiri Reixach, rector d'Ollers» a: Quaderns del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles. Banyoles. Desembre 1979, pàg. 28–42. (Inclou transcripció del testament).
Referències
Fundació Jaume I: Nadala Any XXXIII – 1999, article Baldiri Reixac i el seu temps, pàgs. 6–8, de Salomó Marquès i Sureda (ISBN 84-7226-690-7)
↑ 1,0 1,1 1,2 «Baldiri Reixac i Carbó». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ «Pàgina oficial dels Premis Baldiri Reixac.». Arxivat de l'original el 2013.12.03.
↑ MARQUÈS, Salomó: «Baldiri Reixac i el seu temps», a Pedagogia a Catalunya. Nadala 1999. Barcelona: Fundació Jaume I, 1999, pàg. 6–8. ISBN 84-7226-690-7 https://fundaciocarulla.cat/nadala/cataleg/1999/
↑ 5,0 5,1 5,2 Francesc Roca. «1749. Baldiri Reixac». Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya.
↑ «Instruccions per la ensenyansa de minyons. Baldiri Rexach». Biblioteca Joan Lluís Vives. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.
↑ MERCADER i RIBA, Joan: Felip V i Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1982, pàg. 78.
Enllaços externs
Reixac, Baldiri. Narcís Oliva: Instruccions per la ensenyansa de minyons. Girona: Narcís Oliva, 1749.
El carrer de Baldiri Reixac en el nomenclàtor de Barcelona.
«Instruccions per la ensenyansa de minyons. Baldiri Rexach». Biblioteca Joan Lluís Vives. Biblioteca virtual Miguel de Cervantes.http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/instruccions-per-la-ensenyansa-de-minyons--0/html/.
Portada de les Instruccions per l'ensenyança de minyons en una edició feta a Girona sense data.
El passat dimecres 15 de febrer de 1921 es commemorà el cent dosè aniversari de la publicació del Manifest de l'Ultra, signat per Jorge Luis Borges, a la revista Baleares, a la ciutat de Palma (Mallorca, Illes Balears), el 15 de febrer de 1921.
L'ultraisme és un (1) moviment literari nascut a Espanya el 1919,[1] amb la intenció d'enfrontar–se al modernisme, que havia dominat la poesia en llengua espanyola de finals del segle XIX. Fou «llançat» a les tertúlies del Café Colonial de Madrid, presidides per Rafael Cansinos Assens. Entre d'altres, formaren part del nucli ultraista Guillermo de Torre, Juan Larrea, Gerardo Diego, i l'argentí Jorge Luis Borges, que en aquells moments residia a Madrid (Espanya).
El primer manifest ultraista aparegué a la revista Grecia el 1919 i el seu teoritzador fou Guillermo de Torre amb el Manifiesto vertical ultraísta (1920). A la revista Baleares es publicà el 15 de febrer de 1921 el Manifest de l'Ultra (1921), signat pel mateix Borges i per Joan Alomar, Fortunio Bonanova i Jacob Sureda: «No pretenem rectificar l’ànima, ni tampoc la naturalesa. El que renovem són els mitjans d’expressió».[1][2]
En consonància amb el futurisme rus i italià, el dadaisme i el surrealisme francès, l'ultraisme, que s'extingiria el 1922[1] amb la desaparició de la revista Ultra, es proposà un (1) canvi estètic, menys ambiciós que el del surrealisme, que pretenia estendre's a totes les arts i, fins i tot, a la vida quotidiana. Els ultraistes renegaren del manierisme i de l'opulència del modernisme, moviment iniciat pel poeta nicaragüenc Rubén Darío. La poesia ultraista apel·là a imatges vigoroses, de vegades xocants, amb referències al món modern i a les noves tecnologies; l'eliminació de la rima i una (1) disposició tipogràfica lliure del poema, en una (1) pretesa fusió de la plàstica i la poesia.
En un (1) article publicat a la revista Nosotros, de Buenos Aires (Argentina), el 1921, Borges sintetitzà així els objectius de l'ultraisme:
Reducció de la lírica al seu element primordial: la metàfora.
Eliminació de les frases mitjanceres, els nexes i els adjectius inútils.
Abolició dels treballs ornamentals, el confessionalisme, la circumstanciació, les prèdiques i la nebulositat rebuscada.
Síntesi de dues (2) o més imatges en una (1), i s'ampliava d'aquesta manera la seva facultat de suggeriment.
L'expressió «treballs ornamentals» era una (1) clara referència al modernisme rubendarià, que els ultraistes consideraven recarregat de guarniments i sense substància.
L'ultraisme coincidia amb les altres avantguardes en l'eliminació del sentimentalisme.
L'ultraisme era afí al creacionisme, del poeta xilè Vicente Huidobro, que passà per les tertúlies dels ultraistes. Huidobro pretenia que un (1) poema fos sempre un (1) objecte nou i diferent de la resta, que havia de crear–se «com la natura crea un (1) arbre», posició que implicava la llibertat del poema enfront de la realitat, inclosa la realitat íntima de l'autor.
Vegeu també
Referències
↑ «Manifiesto del Ultra» pàg. 19. Revista Baleares, núm 130. Hemeroteca Digital. Biblioteca Nacional de España, 15.02.1921.
Jorge Luis Borges, 1967. Fotografía de Annemarie Heinrich, blanco y negro sobre papel fotográfico brillante. Retrato en primer plano de Jorge Luis Borges de medio cuerpo, tres cuartos perfil derecho y con ambas manos sobre el mango del bastón. Viste traje y corbata.
Cansinos Assens, organitzador de la tertúlia ultraista madrilenya
Portada de Rafael Barradas per a la revista Vltra, 1 de desembre de 1921.
Portada de la revista Hélices per Rafael Barradas, 1923.
El passat dimarts 14 de febrer de 2023 es comememorà el setanta-tresè aniversari del Tractat d'Amistat, Aliança i Assistència Mútua Sino–Soviètic (xinès simplificat: 中苏友好同盟互助条约; xinès tradicional: 中蘇友好同盟互助條約; pinyin: Zhōng –Sū Yǒuhǎo Tóngméná Hù) entre la República Popular de la Xina i la Unió Soviètica el 14 de febrer de 1950. Es basà en gran mesura en el tractat anterior del mateix nom que s'havia concertat entre la Unió Soviètica i el govern nacionalista de la Xina el 1945 i fou producte de llargues negociacions entre Liu Shaoqi i Iósif Stalin. Pels seus termes, la Unió Soviètica reconegué la República Popular de Xina i recordà el reconeixement de la República de Xina.
Mao viatjà a la Unió Soviètica per signar el tractat després que s'haguessin acabat els detalls, una (1) de les dues (2) vegades que viatjà fora de la Xina a la seva vida. El tractat abordà una (1) sèrie de temes com els privilegis soviètics a Xinjiang i Manxúria (Xina). Específicament, el ferrocarril xinès de l'est i els ports de Dalian i Lushun es tornarien a la Xina. [1] Un (1) dels seus punts més importants fou la provisió d'un (1) préstec de tres-cents milions de dòlars (300.000.000 $) per part de la Unió Soviètica a la República Popular de la Xina, que havia patit econòmicament i logísticament per més d'una (>1) dècada de guerra intensa. El tractat no impedí que les relacions entre Pequín (Xina) i Moscou (Rússia) es deterioraren dràsticament a finals dels anys cinquanta ('50) i principis dels seixanta ('60), en el moment de la ruptura sino–soviètica.
Després de l'expiració del tractat el 1979, Deng Xiaoping volia que la Xina no negociés amb els soviètics tret que estiguessin d'acord amb les demandes de la Xina. En aquest sentit, els soviètics es retiraren de l'Afganistan, tragueren les seves tropes de Mongòlia i les fronteres xino–soviètiques i deixaren de donar suport a la invasió de Cambodja pel Vietnam. [2] L'expiració del tractat permeté a la Xina atacar Vietnam, un (1) aliat soviètic, a la Tercera Guerra d'Indoxina com a resposta a la invasió de Cambodja per Vietnam, ja que el tractat havia impedit que la Xina ataqués els aliats soviètics.
Vegeu també
Referències
↑ Zhang Shengfa: «Return of the Chinese Changchun Railway to Xina by the USSR». In Manchurian Railways and the Opening of China, pàg. 171–194. 1st ed. Vol. 1. New York, NY: Taylor & Francis Group, 2010. Page 171.
↑ Joseph Y.S Cheng: «"Challenges to China's Russian Policy in Early 21st Century."»; in: Journal of Contemporary Asia, Volume: 34 Issue: 4 (November 1, 2004), pàg. 481.
Segell xinès que commemora la firma del tractat.
«Long live the Sino–Soviet Friendship» by Russian painter Ivanov
El passat dimarts 14 de febrer de 1994 es commemorà el vint-i-novè aniversari de l'organització de comerç just S'altra Senalla, que és una (1) associació de comerç just de Mallorca (Illes Balears), creada el 14 de febrer de 1994. Començà amb parades a mercats i fires i poc després obrí una (1) primera botiga al Carrer de l'Oli de Palma (Mallorca, Illes Balears).[1] Des del 1999 du a terme un (1) programa educatiu que abasta tots els nivells escolars, destacant la Ludoteca Solidària, a primària, i el Taller de Comerç Just i Consum Responsable, a secundària.[2]
Al llarg del temps, a més de productes de comerç just del sud, s'incorporaren a l'assortiment productes locals, ecològics i envasats de productors mallorquins.[1] Col·labora amb les associacions Finestra al Sud–S'Altra Senalla d'Inca i S'Altra Senalla de Manacor al Casal de la Pau (Mallorca, Illes Balears),[3] amb les quals crearen una (1) federació.[4] El 2019 se celebrà el XXV aniversari de l'arribada del comerç just als Balears.[5][6]
El 2014 l'Obra Cultural Balear li atorgà el premi Francesc de Borja Moll en el marc dels Premis 31 de desembre.[2] El 2017 reberen el premi «Palma MÉS inclusiva» durant l'acte dels Premis Sinofós.[7]
Referències
↑ 1,0 1,1 «S'Altra Senalla celebra 25 anys de la seva fundació i de l'arribada del Comerç Just a Mallorca». Mallorca Actual, 12-02-2019.
↑ 2,0 2,1 «Presentats els premis 31 de desembre». VilaWeb, 10.12.2014.
↑ «S'Altra Senalla, el comerç just a Mallorca». Fiare Banca Etica, 22.01.2016.
↑ «Manacor celebra 20 anys de comerç just amb s'Altra Senalla». Ara Balears, 07.11.2017.
↑ Cantallops, Maria Antònia: «25 años promoviendo el comercio justo» (en castellà). El Mundo, 17.02.2019.
↑ Fuster, Maria: «“Gratifica lluitar contra gegants i aguantar” S'Altra Senalla, 25 anys defensant que un altre món és possible». Ara Balears, 23.02.2019.
↑ «Biciutat, s'altra senalla, Amadips Esmi i el Moviment Escolta i Guiatge de Mallorca, els guardonats de la 6a edició dels premis sinofós». Més per Mallorca, 11.10.2017. Arxivat de l'original el 2019.07.08.
Logotip del XXV aniversari de S'Altra Senalla el 2019
El passat dimarts 14 de febrer de 2023 es commemorà el vint-i-tresè aniversari de la inauguració del pantà de Rialb, el 14 de febrer de 2000, el qual és un (1) embassament que pertany als rius Segre, Rialb i Ribera Salada, al Prepirineu català occidental, al municipi de la Baronia de Rialb (la Noguera) i que en aquell moment era l'embassament més gran de Catalunya.
Situació i descripció
Creat per una (1) presa, el pantà s'estén pel nord–oest de la comarca de la Noguera en els municipis de Ponts, la Baronia de Rialb i Tiurana, i en menor extensió pels termes de Bassella, Peramola i Oliana a l'extrem nord de l'Alt Urgell. Afecta sobretot al municipi de la Baronia de Rialb (Noguera), que dona el nom al pantà.
La presa és de noranta-nou metres (99 m) d'alçada i es començà a construir el 1992, a pocs quilòmetres més avall del pantà d'Oliana (Urgell). Rialb es començà a omplir el 1999 i fou inaugurat el 14 de febrer de l'any 2000.[1] La construcció suposà una (1) inversió de quaranta mil 40.000 milions de pessetes (40.000.000.000 PTA) i té una (1) capacitat de quatre-cents dos coma vuit hectòmetres cúbics (402,8 hm³); és a dir, quatre (4) vegades el d'Oliana (Alt Urgell).
Els seus principals destinataris són els canals d'Urgell i Segarra–Garrigues,[2] aquest darrer en fase de construcció, a més de proveir d'aigua uns vuitanta (80) nuclis de població. El pantà és gestionat per la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre. A més a més, l'any 2006 es posà en funcionament la central hidroelèctrica de Rialb i la seva subestació contigua.
La construcció del pantà, que té els primers antecedents en un projecte dels anys seixanta ('60), ha tingut una (1) realització dificultosa, ja que durant trenta (30) anys hom l'anà posposant per motius diversos. En el retard hi ha tingut un (1) gran pes la tenaç oposició al desallotjament i el trasllat d'alguns o la totalitat dels habitants (un [1] total d'unes tres-centes [300] persones) dels municipis afectats i d'agregats seus (Miralpeix per Tiurana i Castellnou de Bassella [Noguera], la Clua d'Aguilar i Aguilar de Bassella [Alt Urgell]), com també la prevista desaparició sota les aigües de les terres més baixes i més fèrtils.[3]
D'altra banda, està previst construir una contrapresa a la cua de l'embassament en el sector d'Oliana, Peramola i Bassella (Alt Urgell). Aquesta obra dotaria aquesta zona d'una (1) làmina d'aigua permanent, on també hi ha projectat crear–hi un (1) espai lúdic i esportiu.[4]
Això no obstant, la construcció de la contrapresa s'ha endarrerit força, ja que els últims anys de sequera no han permès que el pantà s'omplís completament i, per tant, no s'havia pogut finalitzar totes les proves que calia. Vuit (8) anys més tard de la seva inauguració, el 28 de maig de 2008, arribà per primer cop al cinquanta-dos per cent (52%) de la seva capacitat, dos-cents onze hectòmetres cúbics (211 hm³), sent l'inici de la fi de la sequera que s'havia viscut durant aquell any.[5] Un (1) any més tard, en un (1) any de forces nevades tot i no havent començat el desgel, l'hivern del 2009 el 6 de febrer arribava al setanta-dos per cent (72%) de la seva capacitat.[6]
Dades
Aigua embassada (2008): dos-cents noranta-tres hectòmetres cúbics (293 hm³).[7]
Aigua embassada (2009): tres-cents deu hectòmetres cúbics (310 hm³).[7]
Vegeu també
Referències
↑ «El plazo para que Bassella quede deshabitada acaba mañana» (en castellà). El País, 11.04.2000.
↑ «Regadiu Segarra–Garrigues». Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.
↑ «pantà de Rialb». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ CCAU, Arxivat 2010.06.25 a Wayback Machine. nota de premsa.
↑ 3cat24.cat, Els embassaments de Rialb i Oliana es troben al cinquanta-dos per cent (52%) i al vuitanta-vuit per cent (88%) de la seva capacitat total.
↑ Viure als Pirineus, Rialb, al seu màxim històric.
↑ 7,0 7,1 embalses.net – Pantà de Rialb.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Pantà de Rialb.
Presa del pantà de Rialb
El passat dimarts 14 de febrer es commemorà el norantè aniversari de l'estrena d'El Cafè de la Marina, de Josep Maria de Sagarra, amb la companyia Vila–Daví, al Teatre Romea de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), el 14 de febrer de 1933.
El Cafè de la Marina és una (1) obra de teatre del 1933 de Josep Maria de Sagarra escrita en vers estramp (decasíl·lab sense rima)[1] i allunyada de les modes teatrals de l'època, ja que com moltes altres obres seves no intenta innovar, sinó que parteix de temes tradicionals per construir l'obra. Aquestes peces, com moltes altres, tingueren un (1) èxit notable entre el públic.
Sinopsi
L'obra testimonia les vacances estiuenques que Sagarra passava al Port de la Selva (Alt Empordà) i presentà un (1) cafè mariner, on una (1) noia, Caterina, ha estat abandonada pel seu amant i ha hagut d'avortar. La seva tristor es posa de manifest quan la seva germana Rosa es casa amb Rafel, un (1) jove pescador, mentre ella ha de suportar els rumors i xiuxiueigs que es produeixen al cafè on treballa, on la intimitat no existeix. En aquest ambient només podrà casar–se amb un (1) desconegut marxant de peix de Banyuls de la Marenda (Rosselló), un (1) conegut del seu pare, més gran que ella, que freqüenta la taverna. Mentrestant, es va desenvolupant un (1) amor secret i latent envers Claudi, un (1) pescador geniüt i alcohòlic que vol anar–se'n a Amèrica, com a via d'escapament, perquè no hi veu futur, al poble. Al final, tot se soluciona amb el casament entre ells dos (2), que havien estat presentats com a dos (2) perdedors durant tota l'obra.
Adaptacions
Fou estrenada el 14 de febrer de 1933 al Teatre Romea amb una (1) companyia encapçalada per Maria Vila i Pius Daví, amb Maria Morera. Des d'aleshores ha estat una (1) peça del repertori clàssic de Sagarra representada en diverses ocasions; l'última vegada fou durant la temporada 2002/2003, al Teatre Nacional de Catalunya. Aquest darrer muntatge d'El Cafè de la Marina el dirigí Rafel Duran i hi participaren els actors i actrius Mireia Aixalà, Jordi Banacolocha, Lurdes Barba, Jaume Bernet, Laura Conejero, Carles Cruces i Pep Farrés, entre d'altres.[2]
L'any 2015 Televisió de Catalunya n'estrenà una (1) adaptació televisiva dirigida per Sílvia Munt i protagonitzada per Marina Salas i Pablo Derqui.[3]
L'obra ha tingut, també, dues (2) adaptacions al cinema: la primera l'any 1933, dirigida per Domènec Pruna i Ozerans,[4] i la segona l'any 2014, dirigida per Sílvia Munt.
Autor
Article principal: Josep Maria de Sagarra
Josep Maria de Sagarra (Barcelona, Barcelonès, 1894–1961) és un (1) autor que, tot i viure durant la primera meitat del segle XX, conreà una (1) literatura que pren com a referents Verdaguer i Pitarra. Les seves obres són molt conegudes pel públic, tant de novel·la (Vida privada és un (1) retrat de la decadència de l'aristocràcia barcelonina molt reeixit), com de poesia (Cançons de rem i de vela esdevé un [1] referent de la poesia per ser recitada) o de teatre (L'hostal de la Glòria o El Cafè de la Marina són obres de teatre modern arrelat als esquemes guimeranians que omplirà teatres per tocar temes tan quotidians com la vida als pobles, els triangles amorosos o la lluita pels mateixos principis).[5]
Referències
↑ «El cafè de la Marina». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Pàgina del muntatge al web del Teatre Nacional de Catalunya.
↑ «Comença el rodatge d'"El cafè de la Marina"Comença el rodatge d'"El cafè de la Marina"». 25 de març de 2014.
↑ Romaguera i Ramió, Joaquim: Diccionari del cinema a Catalunya (en catalana). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2015, pàg. 132. ISBN 84-412-1379-8.
↑ 116 icones turístiques de Catalunya. Barcelona: Ara Llibres, s.c.c.l., 2011. ISBN B-46.2872010.
Vegeu també
El passat dimarts 14 de febrer de 2023 es commemorà el dos-cents vint-i-sisè aniversari de la batalla del Cap de Sant Vicent, la qual fou un (1) combat naval que tingué lloc el 14 de febrer de 1797 entre espanyols i britànics, durant la Guerra angloespanyola (1796–1808). La batalla produïda en aigües properes al cap de Sant Vicent (Algarve, Portugal), acabà amb victòria de l'armada anglesa.[1]
Antecedents
Mitjançant el Tractat de San Ildefonso del 1796 (Segòvia, Castella i Lleó), Espanya establia una (1) aliança militar amb França, que alhora implicava una (1) declaració de guerra als britànics, la Guerra angloespanyola (1796–1802).
Espanya disposava d'una (1) flota important, amb uns vuitanta (80) vaixells de guerra. El seu punt feble, però, era l'escassa experiència i disciplina de la marineria, sovint procedent de lleves forçoses. L'oficialitat era il·lustrada, però amb preparació insuficient per al combat naval. Segons l'historiador militar Juan Carlos Losada, sols el deu per cent (10%) de la tripulació de l'Armada espanyola eren mariners o artillers experts. Per la seva banda, la flota britànica estava composta per tripulacions experimentades i una (1) artilleria moderna i eficaç, les quals coses li permetien una (1) bona maniobrabilitat i cadència de tir.
El combat
El 14 de febrer de 1797 es produí el combat del Cap de Sant Vicent, que fou el primer xoc armat de la guerra angloespanyola. L'almirall José de Córdoba y Ramos dirigia l'esquadra espanyola, que comptava amb vint-i-set (27) bucs dues mil dues-centes vuitanta-sis (2.286) peces d'artilleria, mentre que la britànica estava comandada per John Jervis i disposava de vint-i-dues (22) naus i mil cinc-cents quaranta (1.540) canons. Teòricament sembla òbvia la superioritat de l'esquadra hispana, que a més a més incloïa el Santísima Trinidad, considerat el major navili del seu temps, amb cent trenta (130) canons.
Malgrat tot, els moviments de les embarcacions espanyoles estigueren descoordinats, i moltes naus es trobaren disperses front a l'excel·lent capacitat de maniobra dels bucs britànics, i front a la seva gran potència de foc. Prova de la nul·la preparació dels tripulants hispans fou que el buc San José, apressat pels britànics, ni tan sols havia utilitzat molts dels seus canons, que encara conservaven els taps de les seves boques quan els anglesos en van prendre possessió.
Els britànics lluitaren posant–se a favor del vent i obrint foc, i al mateix temps impedint la fugida de les naus espanyoles que canonejaven. Al bell mig del combat, el comandant del buc espanyol Pelayo, Cayetano Valdés, obligà Córdoba a reposar el pavelló espanyol, no deixant que es rendís a l'enemic, per la qual cosa, contribuí a reduir el desastre naval per a la flota d'Espanya.
Els britànics capturaren quatre (4) embarcacions espanyoles, amb uns tres mil (3.000) presoners, i produïren unes mil tres-centes (1.300) baixes entre morts i ferits greus. Per part anglesa, hi hagué quatre-centes (400) baixes, d'entre les quals només es registraren setanta-tres (73) morts, i només dos (2) naus resultaren greument danyades.
Conseqüències
Els britànics, encoratjats per la victòria, conquistaren poc després l'illa de Trinidad (Trinitat i Tobago), i atacaren Cadis (Andalusia) i Tenerife (Illes Canàries), llocs on fracassaren. Però el debilitament d'Espanya s'accelerà, i a l'any següent (1805) els britànics s'enfrontaren amb un (1) èxit inqüestionable a una (1) esquadra combinada francoespanyola en aigües pròximes al cap de Trafalgar (Cadis, Andalusia).
Referències
↑ Bethune, John Drinkwater: A Narrative of the Battle of St. Vincent (en anglès). 2a ed.. Saunders and Otley, 1840.
Bibliografia
J. C. Losada (2015). Historia de las guerras de España, pàgines 444 i següents. Barcelona: Pasado y Presente. ISBN 978-84-944272-0-6.
The Battle of Cape St Vincent, 14 February 1797 This painting is one of a pair with BHC0485, showing the Battle of St Vincent, 14 February 1797. It was exhibited at the Royal Academy in 1801. The pair clearly relate to a pair of watercolours exhibited at the RA in 1798 and now in a private collection. The end of 1796 found the British forced to abandon the Mediterranean as Admiral Sir John Jervis's fleet was outnumbered in ships of the line by 38 to 13. Early in 1797, however, the French and Spanish fleets were separated without having followed up their advantage. On 1 February Admiral Don José de Cordova left Cartagena for Cadiz with 27 of the line. Jervis, whose fleet had been reduced to ten of the line, determined to intercept him but before that happened he was reinforced by Rear–Admiral William Parker with five of the line. In the event, the performance of the British ships more than made up for the disparity in numbers and four of the Spaniards, including two first-rates, were taken. This painting shows the close of the action. In the right foreground in starboard-bow view, is the captured 'Salvador del Mundo', 112 guns, her mizzen mast and her main and fore-topmasts gone. Beyond and to the right of her is a British two-decker, starboard–quarter view, with a boat putting out from her stern. Beyond her, in starboard–quarter view, is the captured 'San Ysidro', 74 guns, with a British frigate, starboard–quarter view, in the extreme right background. Astern of the 'Salvador del Mundo', in the centre of the picture, are three ships locked together, port-quarter view; the left-hand ship is the captured 'San Josef', 112 guns, and to her right is the captured 'San Nicolas', 80 guns, while the right–hand ship is the British captain', 74 guns, under the command of Commodore Nelson who had taken both these Spanish vessels. In the left foreground and middle distance are several spars and sails floating in the sea, while across the background are the sterns of the rest of the fleet in pursuit. The artist was the son of John Clevely the Elder and the twin brother of John Clevely the Younger. Both brothers became painters having worked in Deptford Royal Dockyard. He was appointed Draughtsman to Prince William Duke (later George IV) of Clarence, later William IV, and then became Marine Painter to George the Prince Regent. He specialized in battle scenes such as this and exhibited at the Royal Academy from 1780 to 1803. The Museum holds more than 30 of his drawings. (Note: the Spanish 'San José', captured at Cape St Vincent, is generally if wrongly known in English as 'San Josef', the name under which she was taken into the Navy.) The Battle of Cape St Vincent, 14 February 1797.
La batalla del Cap de Sant Vicent, obra de Robert Cleveley
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el tres-cents cinquanta-cinquè aniversari del Tractat de Lisboa (Portugal), del 13 de febrer de 1668), el qual reconegué la independència del Regne de Portugal de la Monarquia Hispànica. El Regne de Portugal se separà del domini de la Monarquia Hispànica l'any 1640, i després de la restauració de la independència de Portugal, l'Estat entrà en guerra amb Espanya, que acabaria el 1668. El Tractat fou signat en nom de Marianna d'Àustria, reina regent d'Espanya durant la minoria d'edat de Carles II i d'Alfons VI de Portugal, amb la intermediació d'Anglaterra. Ceuta quedà exclosa de la devolució i romangué en poder d'Espanya.[1]
Referències
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el sis-cents setanta-unè aniversari de la batalla del Bòsfor o batalla dels Estrets, lliurada el 13 de febrer de 1352, la qual fou una (1) de les batalles de la guerra veneciano–genovesa.
Antecedents
Des del 1348 la República de Gènova (Ligúria, Itàlia) estava en guerra amb l'emperador romà d'Orient Joan VI Cantacuzè a Gàlata (Turquia) i Quios (Grècia), i el 1350 es trobà en guerra amb la República de Venècia, que tracten d'eliminar l'activitat mercantil de Gènova (Ligúria, Itàlia) a la Mediterrània oriental. Com que Gènova (Ligúria, Itàlia) havia ajudat els adversaris de la Corona d'Aragó a Sardenya (Itàlia), Pere el Cerimoniós entrà a la guerra del costat de Venècia (Vèneto, Itàlia) i de l'Imperi Romà d'Orient. Gènova (Ligúria, Itàlia) es veié forçada a una (1) aliança amb l'Imperi Otomà i fins i tot assaltaren Constantinoble (Istanbul, Turquia).
Pere el Cerimoniós nomenà capità de l'estol, de trenta (30) galeres, Ponç de Santa Pau[2] el març del 1351.[3] L'armada catalana sortí de Maó (Menorca, Illes Balears) el mes d'octubre i es dirigí, fent escala a Càller (Sardenya, Itàlia), a Messina (Sicília, Itàlia), on s'uniren vint (20) galeres venecianes capitanejades per Panerazio Giustinian, i ja de camí a Constantinoble (Istanbul, Turquia) s'hi uniren catorze (14) galeres venecianes més i quatre (4) de valencianes capitanejades per Bernat de Ripoll.
Batalla
El 13 de febrer del 1352, en condicions meteorològiques molt adverses, els aliats i els genovesos toparen davant mateix de les muralles de Constantinoble (Istanbul, Turquia). Malgrat que en un (1) primer moment el resultat fou incert per la magnitud de les baixes humanes i materials patides tant per un (1) bàndol com per l'altre, aviat quedà clar que els vencedors eren els genovesos.[4]
Conseqüències
Contra l'opinió de l'emperador, que volia endegar un (1) atac final contra Gàlata, Niccolò Pisani optà per romandre al Bòsfor a esperar les ordres de Venècia (Vèneto, Itàlia) i a l'abril marxà.[5]
L'almirall Ponç de Santa Pau morí el 9 de març[5] i només sobrevisqueren deu (10) de les galeres catalanes, que tornaren a Catalunya. A més a més, l'atac provocà un (1) canvi d'aliances de l'emperador Joan VI Cantacuzè, pressionat pels genovesos amb el suport dels otomans, donant el monopoli dels ports orientals amb un (1) tractat signat el 6 de maig de 1352,[5] i això a la vegada provocà el fallit setge de Pera (Turquia) el 1352.
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Gibbon, 1830, pàg. 1.163.
↑ Francesch Rodón i Oller: Fets de la Marina de guerra catalana. Arxivat 2015.09.24 a Wayback Machine; pàg. 58.
↑ (castellà) José Vicente Cabezuelo Pliego: Diplomacia y guerra en el Mediterráneo medieval. La liga véneto–aragonesa contra Génova de 1351, Anuario de estudios medievales: gener–juny del 2006.
↑ Marcos Hierro, 2003, pàg. 63 i 64.
↑ 5,0 5,1 5,2 Nicol, 1992, pàg. 276.
Bibliografia
Gibbon, E.: The History of the Decline and Fall of the Roman Empire … A new edition, etc. With maps (en anglès), 1830.
Marcos Hierro, E.: «Els catalans i l'Imperi bizantí». A: Ferrer i Mallol, M. T. Els catalans a la Mediterrània oriental a l'edat mitjana. Institut d'Estudis Catalans, Secció Històrico–Arqueològica, 2003, pàg. 23–78. ISBN 9788472836709.
Nicol, D. M.: Byzantium and Venice: A Study in Diplomatic and Cultural Relations (en anglès). Cambridge University Press, 1992. ISBN 9780521428941.
Francesch Rodón i Oller: Fets de la Marina de guerra catalana. Barcelona, 1898.
(italià) Giuseppe Meloni: Genova e Aragona all'epoca di Pietro il Cerimonioso (1336–1387), Padova 1971–1982.
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el vuitanta-novè aniversari del naixement de Falange Espanyola de les JONS (FE de les JONS) (oficialment en castellà: Falange Española de las JONS, FE de las JONS), el qual fou un (1) partit polític feixista espanyol, fundat el 15 de febrer de 1934, resultat de la unió de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS) d'Onésimo Redondo i Ramiro Ledesma Ramos amb la Falange Española (FE) de José Antonio Primo de Rivera.
L'òrgan oficial del partit fou el diari Arriba.
Ideari i simbologia
Adoptaren com a emblema el jou i les fletxes dels Reis Catòlics (emblema de les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista), a més de la bandera vermella i negra, la camisa blava (a l'estil de la camisa negra italiana) i vestimenta paramilitar. La seva plataforma ideològica es concretà en els anomenats veintisiete puntos (novembre del 1934).
Bé que rebutjaven l'apel·latiu de feixista, participaven, de la ideologia i de les formes organitzadores del feixisme de Benito Mussolini: constituïen un (1) moviment antimarxista que refusava alhora la lluita de classes i el sistema social capitalista. Propugnaven un (1) estat totalitari, autoritari, no parlamentari, nacionalista, unitari i imperialista, i l'organització corporativa de l'estat; a més, tenien en comú l'exaltació d'una (1) forma de vida arriscada, el culte a la violència i a l'acció directa (les milícies com a grup de xoc, sovint enfrontades a militants d'esquerres). Introduïren les línies originals de llur pensament: en l'aspecte econòmic, la concepció d'Espanya com un (1) gigantesco sindicato de productores, el sentit catòlic del moviment i una (1) reforma agrària per a elevar el nivell de vida dels camperols mitjançant serveis tècnics adequats i l'extensió de la propietat familiar de la terra.
Fins a la Guerra Civil Espanyola els afiliats falangistes provenien fonamentalment de la petita burgesia i no foren gaire nombrosos, potser uns vint-i-cinc mil (25.000) el febrer del 1936.
Història
Segona República
Els primers resultats electorals de la Falange foren sempre molt pobres a causa, d'una banda, que la coalició radical–cedista, guanyadora de les eleccions del 1933, no estava d'acord amb els plantejaments revolucionaris del nacional–sindicalisme, raó per la qual els seus locals eren freqüentment registrats i de vegades clausurats per la policia. Per altra banda, la doctrina nacional-sindicalista no assolí atreure a la gran massa obrera enquadrada aquesta en els sindicats de classe majoritaris (UGT i CNT). En aquest període no aconseguí tenir cap diputat en les Corts, ja que encara que José Antonio Primo de Rivera aconseguí l'acta de diputat en les eleccions de novembre del 1933 ho feu a través d'una (1) candidatura conservadora de Cadis (Andalusia), denominada Unión Agraria y Ciudadana.
En les eleccions de 1936 que donaren lloc a la victòria del Front Popular, José Antonio no aconseguí acta de parlamentari en obtenir en la primera volta només quaranta-sis mil (46.000) vots en el conjunt d'Espanya, ja que la Falange es presentà en solitari. En la segona volta tractà de presentar la seva candidatura a la circumscripció de Conca (Castella–la Manxa), però des de la Junta Electoral es declarà que només podien presentar–se en aquesta circumscripció els qui prèviament s'haguessin presentat a la primera volta, així, José Antonio no pogué mantenir la seva immunitat parlamentària. A partir del triomf electoral del Front Popular, la situació d'agitació a Madrid i en les principals ciutats augmentà i els enfrontaments armats entre militants dels partits de l'esquerra i els falangistes foren d'extrema gravetat.
Després d'un (1) intent d'atemptat, l'11 de març de 1936 contra el catedràtic de Dret i militant socialista Luis Jiménez de Asúa, dut a terme per un (1) militant falangista, el jutge municipal que el condemnà fou mort a les quaranta-vuit (48) hores per pistolers falangistes. Aquests fets determinaren la il·legalització de la Falange i els seus dirigents, entre ells Primo de Rivera, foren empresonats el 14 de març. Posteriorment els tribunals de justícia —Audiència de Madrid, en sentència de 30 d'abril de 1936, i Tribunal Suprem, en sentència de 8 de juny del mateix any—, absolgueren José Antonio i els seus declarant legítima, dintre del marc constitucional espanyol —conforme als articles 34 i 39 de la Constitució de 1931 i Llei d'Associacions de 30 de juny de 1887—, la doctrina de Falange Española, i deixaren sense efecte el processament acordat pel jutge d'Instrucció contra José Antonio i els falangistes que l'acompanyaren. En el mes de juliol de 1936, Primo de Rivera seguia empresonat a Alacant (Alacantí, País Valencià), després de dos (2) judicis per diferents causes. Mentrestant, la Falange mirava amb recel i desconfiança la conspiració que s'estava gestant per a derrocar la República i que culminaria amb la rebel·lió, el 17 de juliol, de l'Exèrcit de l'Àfrica, liderat pel general Francisco Franco, seguida l'endemà de moltes guarnicions peninsulars.
Guerra Civil
Encara que Falange Española de las JONS mai no donà suport explícitament des de la seva Prefectura Nacional (José Antonio Primo de Rivera) l'aixecament militar, és més, el mateix José Antonio, des de la presó, escrigué un (1) comunicat on es deia: Falange Española de les JONS no donarà suport cap alçament des de cap de les seves prefectures i qualsevol cap territorial, provincial o local que doni suport aquest aixecament armat serà expulsat de Falange, i serà divulgada aquesta expulsió per tots els mitjans que estiguin al nostre abast. No obstant això, Primo de Rivera fou jutjat sota l'acusació d'inductor a la rebel·lió militar, condemnat a mort i afusellat, sense esperar l'assabentat del Govern, en la presó d'Alacant (Alacantí, País Valencià) el dia 20 de novembre de 1936. Després de l'imminent perill d'una (1) dictadura marxista al que, al seu judici, estava exposada la II República (des d'alguns mitjans socialistes i comunistes es proclamaven lemes com viva la URSS i determinats dirigents comunicaven obertament el seu desig que Espanya anés una [1] dictadura del proletariat), en la Guerra Civil, els falangistes lluitaren decididament en el bàndol nacionalista, autoanomenat nacional (feixista) pels rebels, contra la part de l'exèrcit i altres forces fidels al govern de la República. Així mateix, tingueren un (1) protagonisme destacat en la repressió de les setmanes inicials de la revolta, l'anomenat per l'historiador Julián Casanova el «terror calent».
El Decret d'Unificació
A poc a poc, la Falange esdevingué l'alternativa política més important dels revoltat contra la Segona República Espanyola, i assolí el suport d'importants intel·lectuals de dretes com Ernesto Giménez Caballero o Agustín de Foxá. La mort de José Antonio Primo de Rivera els privà d'un (1) lideratge carismàtic en un (1) moment clau, i això provocà fortes dissensions internes i d'enfrontaments amb altres grups fins que, a instància de Franco, fou obligada mitjançant el decret d'unificació del 19 d'abril de 1937 a la fusió amb Comunión Tradicionalista, la CEDA, monàrquics alfonsins i altres partits de significació dretana, com la Unión Patriótica, els seguidors d'Albiñana, agraris, i altres, i passà a denominar-se Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS). Franco en fou nomenat cap suprem.
Aquells dirigents falangistes o carlins que s'oposaren al Decret d'Unificació foren destituïts dels seus càrrecs i en bastants casos empresonats, i fins a condemnats a mort, tal com ocorregué amb el falangista Manuel Hedilla (cap nacional de FE de les JONS), finalment bandejat a Canàries, o el carlista Manuel Fal Conde que s'hagué d'exiliar a Portugal. A partir del Decret d'Unificació molts consideraren que Falange Española de las JONS havia desaparegut i es gestaren des de la clandestinitat petits moviments que afirmaran ser els autèntics posseïdors de la ideologia falangista, com FE–JONS Autèntica i Falange Española Independiente.
Postguerra
Durant la postguerra articulà unitàriament la ideologia del nou règim a imatge i semblança del que havia fet a Itàlia Mussolini; fou l'element aglutinador dels sectors socials que feien costat al règim, actuà com a centre orgànic per a fornir quadres polítics al nou estat i creà els sindicats verticals com a aparells estatals que podien substituir qualsevol possibilitat d'organització dels treballadors. Fou organitzada d'una (1) forma jeràrquica, sota la dependència del Jefe del Estado, de qui depenen el secretari general, la Junta Política i el Consejo Nacional; i en jefaturas provinciales i jefaturas locales a les diferents circumscripcions territorials (municipis i províncies).
De la mort de Franco als nostres dies
Després de la mort de Franco el 1975, s'instaurà la monarquia i començà la democratització de la política espanyola, liderada per Adolfo Suárez, antic ministre secretari general del Moviment. En esta època hi hagué profundes divisions en el falangisme. El 1977 foren quatre (4) els grups que es disputaren les sigles FE de les JONS. Els Cercles Doctrinals de José Antonio, Falange Espanyola «Autèntica», un (1) grup que posteriorment formaria Falange Independent i el Front Nacional Espanyol, liderat pel que fora secretari general de la FET de les JONS i ministre de Franco, Raimundo Fernández–Cuesta. Seria aquest últim grup el que, en els tribunals, guanyaria el dret a usar les sigles.
FE de les JONS se significà, juntament amb altres grups neofeixistes, per practicar la violència al carrer i el terrorisme en el primer període de la Transició. Cal destacar l'assassinat del jove Juan Carlos García Pérez.
En la vesprada del 6 de maig de 1980, recorria els carrers del barri madrileny de Ciutat Lineal una (1) manifestació de les associacions de veïns en protesta per l'assassinat del dirigent veïnal Arturo Pajuelo, també a les mans de grups neofeixistes. A la seu provincial de FE de les JONS arribaren notícies que s'estava pintant un (1) monument als caiguts, en aquell temps, ubicat en aquell barri. Consideraren que era una (1) provocació i amb el cap provincial, José María Alonso Collar al cap es muntaren en els cotxes i es dirigiren al barri. Una (1) vegada allí, triaren el bar Sant Bau, entraren pistola en mà, amb barres de ferro i cadenes, i al crit de «Viva Cristo Rey», l'emprengueren a trets i a colps amb tots els clients. Juan Carlos García Pérez, que llavors es trobava complint el servei militar, resultà mort d'un (1) tret a l'esquena.[1]
Virtualment fora de la vida política, els partits inspirats en la ideologia falangista, són vistos públicament en diferents actes públics, els espais televisius de propaganda institucional de les eleccions i durant manifestacions en dates històriques com el 20 de novembre (aniversari de les morts de José Antonio Primo de Rivera i Francisco Franco).
La seva presència i rellevància a la política espanyola és escassa, exceptuant la representació democràtica que obtenen alguns regidors de Falange Autèntica a distintes localitats. Falange Espanyola de les JONS, única que es presentà en tot el territori nacional a les eleccions generals del març del 2008, el 1996 obtingué dotze mil cent catorze (12.114) vots, el zero coma zero cinc per cent (0,05%) dels vots vàlids.
Entre els partits polítics que es declararen falangistes, cal citar els següents: —Falange Espanyola de les JONS (FE de les JONS). —Falange Auténtica (FA). —Mesa Nacional Falangista (MNF). —FE/La Falange dividida en dues (2) parts enfrontades judicialment entre si per la titularitat de les sigles.
Un (1) simpatitzant del falangisme fou assassinat el mes de desembre del 2017.[2]
La Falange a Catalunya
Els primers nuclis d'ideologia semblant al falangisme foren La Traza, la Peña Blanca i la Peña Deportiva Ibérica, Juventud Nacionalista Española i alguns militants de les JONS. Quan es fundà la Falange el 1933 la secció catalana s'encarregà a Juan Vidal Salvó, i entre els primers afiliats hi figuraren Robert Bassas Figa, Luis Fontes de Albornoz i Luys Santamarina. Després d'una (1) visita de José Antonio Primo de Rivera a Barcelona (Barcelonès) a la darreria de 1933, Roberto Bassas fou nomenat cap territorial de Catalunya. La Secció Femenina a Barcelona (Barcelonès) fou creada per María Josefa Viñamata, Mercedes de Despujol Magarola i Montserrat de Romana Pujó.
La implantació de Falange a Barcelona (Barcelonès) fou difícil a causa del diferent origen social, polític i intel·lectual dels primers dirigents, i a causa de les diferències entre Roberto Bassas i Luys Santamarina. No passaren del miler d'afiliats. Quan esclatà la Guerra Civil Espanyola Roberto Bassas fou fet presoner a Madrid (Espanya) i fou nomenat cap territorial Josep Ribas Seva i secretari Carlos Trías Beltran. Cap al 1936 hi havia nuclis falangistes organitzats sota la direcció de Josep Maria Fontana Tarrats a Tarragona, Francisca Magdaleno a Reus (Baix Camp), Francesc Boldú Niubó a Lleida (Segrià), i Luís Rodríguez Balou i Enric Camps Casellas a Girona (Gironès).
La Falange a les Illes Balears
El cap de la Falange a Mallorca (Illes Balears) fou en el moment de l'alçament Alfonso de Zayas y Bobadilla, marquès de Zayas.
Vegeu també
Referències
↑ «Diez años de prisión a uno de los implicados en el caso San Bao» (en castellà). ABC, 9/7/1983.
↑ «Muere un simpatizante de Falange tras ser agredido por llevar unos tirantes con la bandera de España». noticias de Álava, 12.12.2017.
Bibliografia
Payne, Stanley G.: Falange. Historia del fascismo español (en castellà). Madrid: SARPE, 1986. ISBN 84-7291-764-9.
Imatz, Arnaud: José Antonio. Falange Española y el Nacional–Sindicalismo (en castellà). Plataforma, 2003. ISBN 84-96198-01-4.
Argaya, Miguel: Historia de los falangistas en el franquismo (en castellà). Madrid: Plataforma 2003, 2003. ISBN 84-96198-07-3.
Rodríguez Jiménez, José Luis: Historia de Falange Española de las JONS (en castellà). Madrid: Alianza Editorial, 2000. ISBN 84-206-6750-1.
Mota Muñoz, José Fernando: ¡Viva Cataluña española!: historia de la extrema derecha en la Barcelona republicana (1931–1936) (en castellà). València: Publicacions de la Universitat de València, 2020. ISBN 978-84-9134-567-1.
Enllaços externs
catradio.cat. EnGuàrdia núm. 211 – La Falange [podcast].
Falange Española de las JONS, pàgina de la «Falange Española de las JONS», Cap Nacional Diego Márquez.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Falange Espanyola de les JONS.
José Antonio Primo de Rivera, fundador i primer cap de Falange Espanyola.
El jou i les fletxes, símbol de la Falange
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el vuitanta-novè aniversari del naixement de Josep Maria Carandell i Robusté (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 13 de febrer de 1934 — ibídem, 13 d'agost de 2003), qui fou escriptor. Estudià a Barcelona (Barcelonès, Catalunya), Hamburg (Alemanya) i Munic (Baviera, Alemanya); residí a Alemanya i també al Japó. La seva obra, majoritàriament escrita en castellà, ha estat centrada en l'assaig de divulgació, en especial de temes culturals i sociològics alemanys. Escrigué poesia, així com i diversos llibres sobre la ciutat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). El 1985 inicià la seva novel·lística en català amb Prínceps.[1]
Obres
Poesia
Vísperas de San Juan. Sant Martí de Centelles: Víctor Pozanco Editor, 1978.
Novel·la
Prínceps. Barcelona: Laia, 1985.
Teatre
La cançó de les balances. Barcelona: Edebé, 1977.
Violeta. A les 20 hores, futbol. Barcelona: Edicions 62, 1980.
Guions
El mestre. Televisió: TVE Catalunya, 1981.
La vela i el vent. Televisió: TVE Catalunya, 1982.
Altres
Las comunas, alternativa a la familia, Barcelona, 1972.[2]
Guía secreta de Barcelona, 1974.
Nueva guía secreta de Barcelona, 1982.
L'Eixample. Barcelona: HMB, 1982.
Mirades a la Plaça Reial. Barcelona: Cinc-Cents Cinc, 1983.
Guia. Portaferrissa. Cucurulla. Boters. Barcelona: 1985.
Salons de Barcelona. Barcelona: Lumen, 1986.
Diàlegs a Barcelona. Barcelona: Ajuntament, 1986.
La Rambla i els seus misteris. Barcelona: Nou Art Thor, 1986.
Josep Guinovart. Barcelona: Àmbit, 1988.
Tarragona. Barcelona: Lunwerg, 1989.
Sitges o la Celebració. Barcelona: Lunwerg, 1991.
El temple de la Sagrada Família. Sant Lluís: Triangle Postals, 1997.
Sitges, joia de la Mediterrània. Barcelona: Lundwerg Editors, 1998.
Park Güell: una utopia de Gaudí. Sant Lluís: Triangle Postals, 1999.
La pedrera. Una obra d'art total. Sant Lluís: Triangle Postals, 2002.
Palau de música catalana. Sant Lluís: Triangle Postals, 2003.
Estudis sobre l'autor/autora
Josep Maria Carandell. L'escriptor brut i impur. Arcadi Espada entrevista en el Diari de Barcelona. «Llibres» (Barcelona), 3 de maig de 1988.
Un passeig pels 80, Joan Josep Isern a Avui «Cultura» (Barcelona), 27 de juny de 2002.
Fallece Josep Maria Carandell, escritor y cronista de Barcelona. Jordi Joan Baños, La Vanguardia, 14 d'agost de 2003.
Josep Maria Carandell. Entrevista de Miquel López Crespí a El Mirall (Palma), núm. 45, maig del 1991.
M'obsessiona la recerca de la realitat Blanca Lucas entrevista l'autor a El Temps (València), núm. 281, 30 d'octubre de 1989.
J. M. Carandell, Oriol Pi de Cabanyes a La Vanguardia, 18 d'agost de 2003.
Carandell i les seves guies, Vicenç Riera Llorca a Serra d'Or (Barcelona), núm. 211, abril del 1977.
Referències
↑ El Serrallo. Ruta literària. Arxivat 2014.11.09 a Wayback Machine. Biblioteca Pública de Tarragona, PDF.
↑ Guillamon, Julià. La ciutat interrompuda; seguit de El gran novel·lloide sobre Barcelona. 1a edició. Barcelona: Editorial Anagrama, maig del 2019. ISBN 9788433915702.
Enllaços externs
Fotografia retrat de Josep Maria Carandell i Robusté
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement de Lluís Sales Boli (Castelló de la Plana, Plana Alta, País Valencià, 13 de febrer de 1908 — 4 de desembre de 1981), qui fou un (1) pintor, folklorista i escriptor valencià.[1]
L'any 1931 començà a publicar poesia al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura i, a partir del 1932 inicià la publicació a la mateixa revista dels seus primers contes. La seva novel·la curta Fontrobada és la seva obra més recordada. Narra amb nostàlgia els dies d'infantesa passats a l'Anglesola (Maestrat aragonès), inserint–hi el contrast idiomàtic del dialecte aragonès. La narrativa de Sales Boli, tant en el conte com en la seva única novel·la és de caràcter costumista i sentimental.
En l'àmbit del folklore participà en la creació i organització de les Festes de la Magdalena de Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) tal com les coneixem avui dia. Fou el creador del vestit de castellonenca i organitzà el primer Pregó de les festes, en companyia de Manuel Segarra Ribés. Participà en l'elaboració dels decorats per a l'estrena de l'òpera La filla del Rei Barbut de Matilde Salvador i Manuel Segarra Ribés. Fou un (1) dels signataris de les Normes de Castelló.
Referències
↑ «Lluís Sales i Boli». Memòria Valencianista. Fundació Josep Irla. Arxivat 3 October 2017, a Wayback Machine.
Bibliografia
Lluís Gimeno Betí: Panorama sumari de les lletres valencianes. Escriptors castellonencs dels segles XIX al XX. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana, 2006. ISBN 8486113350.
Fotografia retrat de Lluís Sales i Boli
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent vint-i-novè aniversari del naixement d'Àngel Sánchez Gozalbo (Castelló de la Plana, Plana Alta, País Valencià, 13 de febrer de 1894 — ibídem, 10 de març de 1987), qui fou un (1) escriptor valencià.
Estudià medicina a la Universitat de València (Horta, País Valencià), i obtingué la llicenciatura l'any 1916 i posteriorment el doctorat l'any 1918. Aquesta seria la seva professió, que exercí a Castelló de la Plana (Plana Alta, País Valencià) en l'especialitat d'anàlisis clíniques. L'any 1919 participà en la fundació de la Societat Castellonenca de Cultura, sent el membre més jove entre els intel·lectuals que hi participaren. En la seva època d'estudiant a València (Horta, País Valencià), havia entrat en contacte amb cercles literaris, el que el portà a implicar–se en diverses associacions i iniciatives de caràcter cultural, com ara l'Assemblea de Nostra Parla (València, juliol del 1922) o Lo Rat Penat. Fou nomenat delegat a la ciutat de Castelló de la Plana (Plana Alta; País Valencià) per a l'elaboració del Diccionari Català–Valencià–Balear. Fou un (1) dels signataris de les Normes de Castelló del 1932.
En la seva obra literària destaca per la seva la dedicació a la narrativa breu, publicada generalment en revistes, tot i que l'any 1930 en publicà un (1) recull amb el títol Bolangera de Dimonis. També publicà diversos assajos històrics i de fraseologia lèxica.
1934: El paisatge en la literatura valenciana. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. ISBN 978-84-00-02212-9.
1943: Pintores de Morella, noticias y documentos. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. ISBN 978-84-00-00921-2.
1979: Bolangera de dimonis. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. ISBN 978-84-00-04463-3.
1980: Repertorio de los inventarios del Santuario de Nuestra Señora del Lledó. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. ISBN 978-84-00-04608-8.
1981: Galanies i cobejances. Prometeo, S.A. ISBN 978-84-7199-179-9.
1995: Lledó en la historia. Diputació de Castelló. ISBN 978-84-86895-67-9.
Bibliografia
Lluís Gimeno Betí: Panorama sumari de les lletres valencianes. Escriptors castellonencs dels segles XIX al XX. Societat Castellonenca de Cultura. Castelló de la Plana, 2006. ISBN 8486113350
Referències
Caricatura d'Àngel Sánchez Gozalbo
Àngel Sánchez Gozalbo
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent setanta-vuitè aniversari del naixement de Carlota de Mena i Zamora (Tortosa, Baix Ebre, Catalunya, 13 de febrer de 1845 — Manresa, Bages, Catalunya, 29 de desembre de 1902), qui fou una (1) actriu catalana de la segona meitat del segle XIX. Aplaudida per la seva versatilitat a l'hora de representar tota mena d'obres i papers, des de les protagonistes de les primeres obres de Guimerà, o les de Frederic Soler, fins a les peces d'Henrik Ibsen o Ignasi Iglesies.[1][2]
Biografia
Carlota era filla de Miquel de Mena, natural de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), i de l'actriu Dolors Zamora de Mena, natural de Sevilla (Andalusia, Espanya), amb qui debutà als nou (9) anys fent petits papers a la companyia de Julián Romea. Ja el 1860 entrà a treballar al teatre Odeon, on s'estaria fins al 1872, amb la seva mare i Gaietana Vidal i sota la direcció d'Andrés Cazurro. Es casà en primeres núpcies amb Josep Delhom i Julià, amb qui tingué una (1) filla que també actuaria amb ella alguns anys, Dolors Delhom i de Mena. El 1872 coneix Antoni Tutau, amb qui fundà la seva pròpia companyia, que esdevindria la principal rival del Romea, i on esclataria finalment el seu èxit. Després de la mort del seu primer marit, Josep Delhom, es casà amb Tutau amb qui, a part de la relació artística, la unia una (1) relació sentimental.[3]
La companyia Tutau–Mena s'emplaçà inicialment al teatre Principal des del 1880 fins al 1883. Aquell mateix any apareix al Liceu i al Tivoli fins que el 1886 s'instal·la definitivament al Novetats, on estrenaren alguns dels grans èxits de Guimerà, com El fill del rei (1886), La boja (1890) o L'ànima morta (1892).[3]
Adrià Gual, a les seves memòries, la descriu en els termes següents: Carlota de Mena era una dona bellíssima i d'un caient natural de senyoria. Amb els ulls oberts a les realitats presents, tot d'una els endevinàveu somniosos i transportats. La seva veu tenia el to vellutat de la viola d'amor, i la modulava meravellosament sense cap mena d'afectació, aplicant–la, però, amb solemnitat i justesa a totes les gradacions de l'emoció. Ni els estiregassals avesats del melodrama, ni els corrents de la paorosa rutina no havien pogut fer clot a les reserves del seu bon gust, i era tothora una veritable figura de teatre, perquè reunia als dots de la veu i del gest afable i solemniós una presència excepcionalment austera i decorativa.
Els seus fills, Dolors i Carles Delhom, foren també actors.[4][5] L'any 1898 morí el seu segon marit Antoni Tutau i el desembre de 1902 morío ella d'una apoplexia mentre representava Locura de amor, de Tamayo y Baus, un dels seus principals èxits.[3]
Trajectòria professional
1866, 4 d'octubre. Si us plau per força, original de Frederic Soler, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper de Maria).
1866, 4 d'octubre. Coses de l'oncle!, original de Frederic Soler, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper d'Albina).
1866, 18 d'octubre. Un pa com unes hòsties, original de Marçal Busquets, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper de Donya Clara).
1866, 8 de novembre. Un embolic de cordes, original de Josep Maria Arnau, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper de Marcel·lina).
1866, 7 de desembre. Les relíquies d'una mare, original d'Antoni Ferrer i Codina, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper d'Esperança).
1866, 20 de desembre. Les modes, original de Frederic Soler, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper de Sara).
1867, 10 de gener. La vida a l'encant, original de Conrad Roure, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper de Carme.)
1867, 31 de gener. La virtut i la consciència, original d'Eduard Vidal i de Valenciano, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper d'Angeleta, 17 anys).
1868, 10 de febrer. La sabateta al balcó, original de Frederic Soler, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper d'Helena).
1868, 22 de novembre. La pietat del cel, original de Joan J. Clot, estrenada al teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper de Clara, 18 anys).
1869, 19 de març. Les heures del mas de Frederic Soler. Estrenada al Teatre de l'Odèon de Barcelona (en el paper de Blanca).
1873, 21 de febrer. El primer any republicà de Rossend Arús i Arderiu. Estrenada al teatre de l'Olimp de Barcelona.
1873, 16 de juliol. Rialles i ploralles de Francesc Ubach i Vinyeta. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper de Roseta).
1879, 8 de maig. Gal·la Placídia d'Àngel Guimerà. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper de Gal·la Placídia).
1879, 21 de setembre. El cuchillo de plata, original d'Eduard Vidal i de Valenciano i Josep Roca i Roca. Estrenada al teatre Espanyol de Barcelona (en el paper de Marta).
1881, 7 de desembre. L'anada a Montserrat, original d'Eduard Aulès i Albert de Sicília Llanas. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper de Donya Rosa).
1884, 15 de març. La taverna d'Eduard Vidal i de Valenciano. Estrenada al teatre del Tívoli de Barcelona (en el paper de Gervàsia).
1885, 14 de març. María Antonieta, reina de Francia, original de Paolo Giacometti, arranjada per Eduard Vidal i de Valenciano. Estrenada al teatre del Tívoli, de Barcelona (en el paper de María Antonieta).
1885, 7 de desembre. La portera de la fábrica, original d'Alfredo Moreno Gil. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper de Marta Rosier/Nicolasa Ferrier).
1886, 7 de gener. No es tan fiero..., original d'Albert de Sicília Llanas. Estrenada al teatre de Novetats de Barcelona (en el paper de Matilde).
1886, 17 de febrer. Mal pare!, original de Josep Roca i Roca. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper de Maria, 23 anys).
1886, 24 de març. El fill del rei d'Àngel Guimerà. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona.
1886, 14 de maig. Primavera i tardor, original de Rossend Arús. Estrenada al teatre de Novetats de Barcelona (en el paper d'Elvira, 20 anys).
1886, 6 de novembre. L'escaleta del costat, original de Teodor Baró. Estrenada al teatre Catalunya de Barcelona (en el paper de Donya Agneta).
1886, 24 de novembre. El bordet original de Josep Roca i Roca. Estrenada al teatre Catalunya de Barcelona (en el paper de Rosa, 42 anys.)
1886, 7 de desembre. María Menotti o la loca de los Alpes d'Alfredo Moreno Gil. Estrenada al teatre Catalunya de Barcelona (en el paper de Marieta).
1887, 19 de gener. Gent de mar de Joaquim Riera i Bertran. Estrenada al teatre Catalunya de Barcelona (en el paper de Donya Mercè).
1887, 3 de març. El maldito ó Un río de oro, original d'Eloy Perillán Buxó. Estrenada al teatre de Catalunya de Barcelona (en el paper de Rosa del Valle).
1887, 19 de març. El salto del torrente, original d'Alfredo Moreno Gil. Estrenada al teatre Catalunya de Barcelona (en el paper d'Estela).
1889, 6 de febrer. La desheredada, arranjament d'un melodrama francès, a càrrec de Jaume Capdevila. Estrenat al teatre Novetats de Barcelona (en el paper de Magdalena).
1890, 14 d'octubre. Sogra i nora, original de Josep Pin i Soler, estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper d'Enriqueta, la Nora).
1890, 15 de novembre. La boja, original d'Àngel Guimerà. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona.
1891, 11 de novembre. La payesa del Montseny, original d'Alfredo Moreno Gil. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona.
1892, 18 de febrer. La sirena, original de Josep Pin i Soler. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el personatge de La Pitera de l'Hostal, 35 anys).
1892, 14 de maig. L'ànima morta d'Àngel Guimerà. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper d'Egla).
1893, 1 d'abril. Los héroes del Bruch, original d'Alfredo Moreno Gil. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper de Teresa).
1899, 7 de març. Foc follet d'Ignasi Iglesias. Estrenada al teatre Romea (en el paper de Senyora Balbina).
1901, 23 de desembre. La herencia del Niño Dios, original de Gonçal Jover i Salvi Valentí. Estrenada al teatre Novetats de Barcelona (en el paper de Margarita).
Referències
↑ Vila Fernández, Anna: «Carlota de Mena Zamora». Institut del Teatre. Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes.
↑ «Ayer falleció repentinamente...» pàg. 2. La Vanguardia, 30.12.1902.
↑ 3,0 3,1 3,2 Julio Giménez, Teresa: Catalanes del IX al XIX. Vic: Eumo, octubre del 2010, pàg. 64–66. ISBN 9788497663830.
↑ El 1902, mentre representava a Manresa (Bages) Locura de amor de Manuel Tamayo y Baus, tingué un (1) atac d'apoplexia i morí poc després. P. del O. «Caps de brot: Dª Carlota de Mena». La Esquella de la Torratxa, núm. 369, 06.02.1886, pàg. 33–34.
↑ Diccionari biogràfic de dones. «Carlota de Mena». Xarxa Vives d'Universitats (CC–BY–SA via OTRS).
Carlota de Mena i Zamora, a la revista Barcelona cómica de 26/12/1889.
Carlota de Mena i Zamora
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el vuitanta-unè aniversari del naixement de Ling Li (xinès simplificat: 凌力; pinyin: Líng Lì) (Yan'an, Shaanxi, Xina, 13 de febrer de 1942 — Pequín, Xina, 18 de juliol de 2018), qui fou una (1) escriptora, cineasta i historiadora xinesa. Guanyadora del Premi Mao Dun de Literatura de l'any 1991 per la seva novel·la 少年天子 traduïda a l'anglès com Youth Son o Youth Son of Heaven, o The Young Prince.[1]
Biografia
Ling Li (és el nom de ploma de Zeng Lili) nasqué a Yan'an, província de Shaanxi (Xina) el 13 de febrer de 1942.[2] El 1965 es graduà a la Facultat d'Enginyeria de Telecomunicació Militar de Xi'an (Xina). Després de dotze (12) anys de treball en tecnologia d'enginyeria de míssils, fou transferida a l'Institut de Recerca Històrica de la Dinastia Qing de la Universitat Renmin de la Xina, on començà la seva carrera com a investigadora i també el procés de creació literària.
L'any 2000 entrà a l'Acadèmia de Cinema de Pequín (Xina), on estudià direcció amb el cineasta Xie Fei. El director i escriptor Li Heng, amb el suport d'una (1) productora de Hong Kong (Xina), dirigí una (1) sèrie de televisió sobre la vida de l'emperador Yongzheng basada en la novel·la de Ling, 少年天子.[3]
Ha sigut vicepresidenta de l'Associació d'Escriptors de Pequín (Xina), i del VI Comitè Nacional de l'Associació d'Escriptors Xinesos.
Obres
少年天子 (Son of Heaven)
梦断关河 (Guan River of Broken Dreams)
暮鼓晨钟
星星 (Star Grass)
倾城倾国 (Allure of the City)
Premis
1991: Premi Mau Dun per 少年天子 (Son of Heaven).
1995: Premi d'assaig del XLV aniversari del municipi de Pequín per 暮鼓晨鐘—少年康熙 (Twilight Drum Morning Bell–Young Kangxi).
1999: Premi Lao She i Premi Yao Xueyin per 梦断关河 (Guan River of Broken Dreams).
Referències
↑ «凌力_名人堂_读书频道_新浪网».
↑ Algunes biografies citen com a lloc de naixement, Yudu (província de Jiangxi).
↑ Leung, Laifong, 1948: Contemporary Chinese fiction writers: biography, bibliography, and critical assessment. ISBN 978-1-317-51619-4.
Zeng Lili
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement d'Ernst Fuchs (Viena, Àustria, 13 de febrer de 1930 — ibídem, 9 de novembre de 2015),[1] qui fou un (1) pintor i escultor austríac.[2]
Juntament amb Arik Brauer, Rudolf Hausner, Wolfgang Hutter, Anton Lehmden i Fritz Janschka, tots ells alumnes d'Albert Paris Gütersloh en l'Acadèmia de Belles Arts de Viena (Àustria), fou un (1) dels fundadors de la Wiener Schule des Phantastischen Realismus (Escola Vienesa de Realisme Fantàstic) fundada a Viena (Àustria) el 1946.[3]
Fuchs morí a Viena (Àustria) el 9 de novembre de 2015, a l'edat de vuitanta-cinc (85) anys.[4]
Estudis
Fuchs estudià escultura amb Emmy Steinbock (1943), anà a l'escola de Pintura de Santa Anna, on estudià amb el professor Fröhlich (1944) i ingressà a l'Acadèmia de Belles Arts de Viena (1945) on començà els seus estudis sota el professor Robin C. Anderson, i després es traslladà a la classe d'Albert Paris von Gütersloh.
Carrera professional
A l'Acadèmia conegué Arik Brauer, Rudolf Hausner, Fritz Janschka, Wolfgang Hutter i Anton Lehmden, juntament amb qui més tard fundaren el que s'ha conegut com l'Escola de Realisme Fantàstic de Viena, Àustria (1946). També fou membre fundador de l'Art–Club (1946), així com del Hundsgruppe, establert en oposició al 1951, juntament amb Friedensreich Hundertwasser i Arnulf Rainer.
L'obra de Fuch d'aquest període estigué influenciada per l'art de Gustav Klimt i Egon Schiele, i després per Max Pechstein, Heinrich Campendonck, Edvard Munch, Henry Moore i Pablo Picasso. Durant aquest temps, buscant assolir els vius efectes d'il·luminació aconseguits pels Vells Mestres com Albrecht Altdorfer, Albrecht Dürer, Matthias Grünewald i Martin Schongauer, revisqué i adoptà el mischtechnik (tècnica mixta) de la pintura. En el mischtechnik, el tremp d'ou s'utilitza per augmentar el volum, i després es vidriada amb pintures a l'oli barrejades amb resina, que produeix un (1) efecte semblant a una (1) joia.
Entre els anys 1950 i 1961, Fuchs visqué majoritàriament a París (Illa de França), i realitzà diversos viatges als Estats Units i Israel. El seu material de lectura favorit en aquell moment era els sermons de Meister Eckhart. També estudià el simbolisme dels alquimistes i llegí Psicologia i alquímia de Jung. Els seus exemples preferits en aquell moment eren els manieristes, especialment Jacques Callot, i també fou molt influït per Jan van Eyck i Jean Fouquet.
El 1956 es convertí al catolicisme romà (la seva mare el batejà durant la guerra per salvar–lo de ser enviat a un [1] camp de concentració). El 1957 ingressà a l'Abadia de la Dormició, al Mont Sió, on començà a treballar en el seu monumental Últim Sopar i es dedicà a produir petites pintures sobre temes religiosos com Moisès i l'Arbust Ardent, que culminà amb una (1) comissió per pintar tres (3) quadres d'altar sobre pergamí, el cicle dels Misteris del Sant Rosari (1958–1961), per a la Rosenkranzkirche a Hetzendorf, Viena (Àustria). També tractà temes contemporanis en la seva obra mestra d'aquest període, Salm 69 (1949–1960). (Fuchs, 1978, pàg. 53).
El 1958 fundà la Galerie Fuchs–Fischoff a Viena (Àustria) per promocionar i donar suport als pintors més joves de l'escola del Realisme Fantàstic. Juntament amb Friedensreich Hundertwasser i Arnulf Rainer, fundà el Pintorarium.
Fuchs tornà a Viena (Àustria) el 1961 i tingué una (1) visió que anomenà verschollener Stil (estil perdut), la teoria que exposà en el seu inspirat i grandiós llibre Architectura Caelestis: Die Bilder des verschollenen Stils (Salzburg, 1966). També produí diversos cicles importants d'estampats, com Unicorn (1950–1952), Samson (1960–1964), Esther (1964–1967) i Sphinx (1966–1967; tots il·lustrats a Weis).
A partir del 1970, s'embarcà en nombrosos projectes escultòrics com La Reina Esther (de 2,63 m, 1972), situada a l'entrada del museu, i també muntada a la tapa del radiador del Cadillac a l'entrada del Museu Dalí a Figueres, Alt Empordà, Catalunya.
El 1972 adquirí l'abandonada Vila Otto Wagner, a Hütteldorf (Viena, Àustria), que restaurà i transformà. La vila fou inaugurada com a Museu Ernst Fuchs el 1988.
A partir del 1974, es dedicà a dissenyar escenografies i disfresses per a les òperes de Mozart i Richard Wagner, incloent La flauta màgica, Parsifal i Lohengrin. Experimentà amb el disseny industrial a la dècada del 1970, amb una (1) tirada de cinc-centes (500) peces de servei de taula Suomi de Timo Sarpaneva que Fuchs decorà la porcellana alemanya Rosenthal per a Studio Linen.[5]
El 1993 Fuchs realitzà una (1) exposició retrospectiva al Museu Estatal de Rússia a Sant Petersburg, i hi esdevingué un (1) dels primers artistes occidentals honrats.
Premis
1972: Premi Ciutat de Viena d'Arts Visuals.
2004: Creu d'Honor austríaca per a la Ciència i l'Art, 1a classe.
2010: Gran Condecoració de Caríntia.
2010: Medalla d'Or d'Honor pels Serveis a la ciutat de Viena.
Publicacions
Architectura caelestis: die Bilder des verschollenen Stils (Salzburg: Residenz, 1966/Pb ed., Dtv, 1973).
Album der Familie Fuchs (Salzburg: Residenz, 1973).
Im Zeichen der Sphinx: Schriften und Bilder, ed. Walter Schurian (Munich, Dtv, 1978).
Aura: Ein Märchen der Sehnsucht (Munich: Dtv, 1981).
Der Prophet des Schönen: Arno Breker (Marco, 1982).
Von Jahwe: Gedichte (Munich, 1982).
Altres publicacions
1977: Fuchs über Ernst Fuchs: Bilder und Zeichnungen von 1945–1976, (R.P. Hartmann Paris). ISBN 978-3-492-02283-5 (alemany).
2003: Ernst Fuchs – Zeichnungen und Graphik aus der frühen Schaffensperiode – 1942 bis 1959. (Friedrich Haider) (Wien: Löcker–Verlag) ISBN 3-85409-387-X (alemany).
2005: Fantastic Art (Taschen) (Schurian, Prof. Dr. Walter) ISBN 978-3-8228-2954-7 (anglès).
2006: True Visions (Erik Davis i Pablo Echaurren) (Betty Books) ISBN 88-902372-0-1.
2007: Metamorphosis (beinArt) ISBN 978-0-9803231-0-8.
2008: Phantastischer Realismus (Belvedere, Wien) ISBN 978-3-901508-44-8 (alemany).
Referències
↑ «Austrian painter Ernst Fuchs dies aged 85.», Belfast Telegraph.
↑ Eversole, Finley (2009) (en anglès) Art and Spiritual Transformation: The Seven Stages of Death and Rebirth, pàg. 175. Inner Traditions/Bear & Co.
↑ (en anglès) «Art after 1945». Arxivat 2013.11.29 a Wayback Machine. Galeria Belvedere
↑ «"Austrian painter Ernst Fuchs dies aged 85."». Belfast Telegraph. Retrieved 9 November 2015.
↑ [Anon.] «Faenza–Goldmedaille für SUOMI». Artis, 29, 1976, pàg. 8. ISSN: 0004-3842.
Bibliografia
Ernst Fuchs: Zeichnungen und Graphiken, (Ketterer–Kunst, 1967).
H. Weis, ed.: Ernst Fuchs: Das graphische Werk (Vienna, 1967).
Ernst Fuchs: Homage à Böcklin, (Frankf./Main/Geneva/Vienna, 1971).
Ernst Fuchs: oeuvre gravé (Friburg: Musee d'art et d'histoire, 1975).
Fuchs über Ernst Fuchs: Bilder und Zeichnungen von 1945–1976, ed. R. P. Hartmann (París, 1977).
Ernst Fuchs: Arbeiten für der Hamburger Staatsoper, (Hamburg 1977).
R. P. Hartmann, ed.: Ernst Fuchs: Das graphische Werk, 1967–1980 (Munic, 1980).
Ernst Fuchs: Bildalchemie, (Osnabrück: Kulturgesichtliches Mus., c1981).
Gedichte von Jahwe (Munic: R. P. Hartmann, 1982).
U. Hotzy: Ernst Fuchs: die Werke aus den Jahren im Ausland (Salzburg, Univ., Diss., 1982).
Fuchs Graphik: Sydows Katalog einer idealen Sammlung, ed., Heinrich v. Sydow–Zirkwitz (Berlin: Studio 69, 1983).
Planeta Caelestis (Berlín i Munic, 1987).
Der Feuerfuchs, ed. R. P. Hartmann (Frankf./Main: Umschau Verlag, 1988).
Ernst Fuchs und Wein, (Landau/Pfalz: Verein Südliche Weinstrasse, 1995).
Der Maler mit den 16 Kindern, (Die Welt, 4 de novembre de 2001).
Masters, Robert E.L. and Houston: Jean Psychedelic Art New York: 1968 A Balance House book – imprès per Grove Press, Inc. (conté unes quantes reproduccions de l'obra d' Ernst Fuchs).
Vegeu també
De Es Schwertberger, un (1) estudiant d'Ernst Fuchs
Zvi Malnovitzer, un (1) estudiant d'Ernst Fuchs
Enllaços externs
Ernst Fuchs Werkvermittlung (alemany)
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ernst Fuchs.
Austrian painter and sculpor Ernst Fuchs (Vienna, 2007)
Home of the architect Otto Wagner, outside Vienna. Now a gallery dedicated to the work of artist Ernst Fuchs.
Home of the architect Otto Wagner, outside Vienna. Now a gallery dedicated to the work of artist Ernst Fuchs.
Ernst Fuchs
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el centenari del naixement del Major General Charles Elwood «Chuck» Yeager (Myra, Virgínia de l'Oest, EUA, 13 de febrer de 1923 — Los Angeles, Califòrnia, EUA, 7 de desembre de 2020[1]), qui fou un (1) militar estatunidenc, pilot durant la Segona Guerra Mundial i pilot de proves. És famós per ser el primer esser humà en viatjar més ràpid que el so.
Carrera militar
Yeager nasqué en una (1) família modesta de Virgínia de l'Oest i s'enrolà a l'exèrcit el 1939, servint com a mecànic d'avions. Fou seleccionat per a dur a terme l'entrenament de pilot el 1942 i de seguida demostrà un (1) excepcional talent natural als comandaments d'una (1) aeronau. Destinat al Regne Unit el 1944, Yeager pilotà Mustangs P–51 en combat, fins que fou abatut sobre França. Escapà cap a Espanya per evitar esser capturat passant per la Val d'Aran i Sort (Pallars Sobirà) on romangué allotjat a l'Hotel Pessets.[2]
A Anglaterra (Regne Unit) s'uní de nou al CCCLXIII Esquadró de Combat, tot i l'estricta política de què cap pilot evadit volés sobre territori enemic de nou.
Yeager demostrà una (1) excepcional visió, aptitud de pilotatge i lideratge en combat. Fou reconegut com el primer pilot nord–americà en esdevenir «as en un (1) dia», abatent cinc (5) avions enemics en una (1 missió, i finalitzà la guerra amb dotze coma cinc (12,5) victòries certificades.
Pilot de proves
Yeager continuà a les Forces Aèries dels Estats Units (USAF) després de la guerra; es convertí en pilot de proves i eventualment seleccionat per volar amb l'avió propulsat amb coets Bell X–1, en el programa del Comitè Consultiu Nacional d'Aeronàutica (NACA), antecessora de la NASA, per a la investigació del vol d'alta velocitat. Yeager trencà la barrera del so el 14 d'octubre de 1947, volant amb l'X–1 experimental a Mach 1 i a una (1) alçada de quaranta-cinc mil (45.000) peus (tretze mil set-cents [13.700] metres). Dues (2) nits abans del vol històric, Yeager es trencà dues (2) costelles mentre muntava a cavall. Tenia tant temor que el reemplacessin de la missió que es desplaçà al poble veí per tractar–se i només ho explicà al seu amic Jack Ridley. Ridley construí un (1) dispositiu amb un (1) pal d'escombra que permeté a Yeager tancar la cabina de l'avió. X–1, batejat Glamorous Glennis en honor de la seva esposa, que està exposat al Museu de l'Aire i l'Espai de l'Institut Smithsonian.
Yeager trencà moltes altres barreres de velocitat i baté nombrosos rècords d'alçada. Fou també el primer pilot nord–americà en volar un (1) MiG–15 després que el seu pilot original desertés juntament amb l'aparell al Japó. Durant l'última meitat del 1953, Yeager s'involucrà amb l'equip de les Forces Aèries dels Estats Units (USAF) que treballava amb l'aeronau X–1A, dissenyat per sobrepassar Mach 2 en vol anivellat. Tanmateix, el 20 de novembre, la NACA i el seu pilot Scott Crossfield foren els primers a volar al doble de la velocitat del so amb el Douglas Skyrocket. En vista d'aquest fet, Ridley i Yeager decidiren de batre el rècord de velocitat de Crossfield en una (1) sèrie de vols batejats com «Operació Plor de la NACA». No només bateren a Crossfield sinó que ho aconseguiren a temps per modificar les celebracions del L aniversari del primer vol que haurien nomenat a Crossfield la persona més ràpida sobre la terra.
Carrera posterior
El 1962 fundà l'Escola de Pilots de Recerca Aeroespacial de la USAF, entrenant astronautes per a la NASA i la USAF. Fou precisament un (1) accident amb un (1) dels F–104 de l'escola que posà fi als seus intents de batre records. Entre els mesos de desembre del 1963 i gener del 1964 Yeager completà cinc (5) vols amb l'avió de la NASA M2–F1. El 1966 agafà el comandament de la CDV Ala de Vol, unitat desplegada al sud de Vietnam i el sud–est asiàtic. Allí completà quatre-cents catorze (414) hores de vol de combat, principalment en el bombarder lleuger B–57. El 1968 Yeager fou ascendit al rang de general de brigada i assignat al sotscomandament de la XVII Força Aèria al juliol del següent any.
El 1975, després de ser destinat a Alemanya i Pakistan, es retirà de les Forces Aèries a la base aèria de Norton, (Califòrnia, EUA) però seguí volant per la USAF i la NASA com a pilot de proves assessor a la base aèria d'Edwards (Califòrnia, EUA).
El 14 d'octubre de 1997, en el L aniversari del seu vol històric, Yeager volà amb un (1) nou Glamorous Glennis, un (1) F–15, a Mach 1 amb el tinent coronel Troy Fontaine, i seguits per l'F–16 pilotat per Bob Hoover, famós pilot d'exhibició aèria i «competidor» de Yeager en la cursa per sobrepassar per primera vegada la velocitat del so. Aquest fou l'últim vol oficial de Yeager a les Forces Aèries, pel que les seves últimes paraules al discurs de comiat foren «tot el que jo sóc, ho dec a les Forces Aèries». El 2005, al general de Brigada Yeager li fou atorgada la segona estrella de general.
Yeager, que no assistí mai a la universitat i que sempre es mostrà modest amb la seva carrera, és considerat un (1) dels millors pilots de tots els temps. Tot i la seva falta d'educació superior, Yeager donà sempre suport per a l'educació en el seu estat natal. D'altra banda, l'aeroport Yeager, a Charleston, Virgínia de l'Oest, porta el seu nom, igual que el pont General Chuck Yeager que creua el riu Kanawha. Yeager fou president del Programa Àguila Jove de l'Associació d'Aviació Experimental (EAA). Yeager fou membre de la comissió investigadora de l'explosió del transbordador espacial Challenger durant la missió STS–51–L.
Chuck Yeager residia a Grass Valley, Califòrnia (EUA).
Escollits per a la glòria
Yeager és el protagonista principal del llibre Escollits per a la glòria (The Right Stuff) de Tom Wolfe, i de la subsegüent pel·lícula amb el mateix nom. Yeager fa una (1) petita aparició en el film en l'escena en què dos (2) reclutadors de la NASA declinen l'oferta del barman (interpretat per Yeager) d'una (1) copa de whisky escocès en favor d'una (1) Coca–Cola. L'escena és una (1) petita burla a la NASA, ja que aquesta es negà a reclutar Yeager com a astronauta per la seva falta d'estudis universitaris. En el film es pot veure un (1) modest i romàntic Yeager molt similar al personatge real. Altres de les seves aptituds, però, foren sensiblement retallades. Yeager fou, per exemple, part implicada i responsable del disseny de l'X–1. Altrament, en la pel·lícula es mostra com Yeager s'enlaira amb l'NF–104 Starfighter sense permís de la torre de control, quan en realitat Yeager disposava de permís per volar però no per intentar batre el record d'altura en aquell moment en mans dels russos. Yeager, a causa de l'accident, sofrí cremades de tercer grau al cap i a les mans deguts al coet del sistema d'ejecció.
Disputes
El 26 de febrer de 1945, Yeager es casà amb Glennis Dickhouse. Tingueren quatre (4) fills junts. Després de tretze (13) anys de la mort de la seva esposa, Yeager contragué matrimoni amb l'actriu Victoria Scott D'Angelo, trenta-sis (36) anys més jove que ell. Tres (3) dels seus fills interposaren querelles sobre el control del seu patrimoni, sota la sospita que D'Angelo es casà amb Yeager per la seva fortuna. Yeager, però, considerava que els seus fills simplement volien més diners.
S'ha dit que el pilot alemany Hans Guido Mutke fou la primera persona a sobrepassar la barrera del so el 9 d'abril de 1945 en un (1) Messerschmitt Me 262. Igual que l'alemany, molts creuen que el primer pilot americà en superar Mach 1 fou George Welch en un (1) XP–66 Sabre dues (2) setmanes abans que Yeager i de nou trenta (30) minuts després. La USAF proclamà, però, que l'X–1 fou el primer avió a superar la barrera del so en vol anivellat.
Honors i condecoracions
Medalla de Plata del Congrés (1976), per trencar per primera vegada la barrera del so.[6][7]
Trofeu Collier, per trencar per primera vegada la barrera del so.
Trofeu Mackay, per trencar per primera vegada la barrera del so.
Referències
↑ Calvet, Josep: Les muntanyes de la llibertat. L'Avenç, 2008.
↑ Yeager: An Autobiography. Page 73 (paperback).
↑ Yeager: An Autobiography. Page 76 (paperback).
↑ Yeager: An Autobiography. Page 45 (paperback).
↑ Yeager: An Autobiography. Pages 413–414 (paperback).
↑ «"Presentation of a Special Congressional Silver Medal to Brigadier–General Charles E. Yeager, United States Air Force (Retired)"», National Museum of the United States Air Force.
Enllaços externs
Espai web oficial (anglès).
Charles E. (Chuck) Yeager a l'espai web de la NASA (anglès).
L'accident de Yeager amb l'avió NF–104 (anglès).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Charles Elwood Yeager.
Charles Elwood Yeager (1950)
Charles Elwood «Chuck» Yeager al costat del Bell X–1 Glamorous Glennis
Charles Elwood «Chuck» Yeager
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement d'Antonia Pozzi (Milà, Llombardia, Itàlia, 13 de febrer de 1912 — ibídem, 3 de desembre de 1938), qui fou una (1) poeta italiana.[1]
Biografia
Antonia Pozzi nasqué el 1912 a Milà (Llombardia, Itàlia). Filla de l'advocat Roberto Pozzi i la comtessa Lina Cavagna Sangiuliani di Gualdana, rebé una (1) acurada formació acadèmica.
Entrà a l'escola secundària Manzoni el 1922. El 1930 es matriculà a la Facultat de Filologia de la Universitat de Milà, on es feu amiga del poeta Vittorio Sereni i altres escriptors de la seva generació com Enzo Paci, Luciano Anceschi i Remo Cantoni. El 1935 obtingué una (1) llicenciatura en Literatura i feu la tesi sobre Gustave Flaubert.[2][3]
En aquesta època inicià una (1) relació amorosa amb el seu professor de llatí i grec de l'escola Manzoni, Antonio Maria Cervi, que acabà el 1933, possiblement a causa de la intervenció dels seus pares.[2]
Antonia Pozzi havia començat a escriure poesia quan era adolescent. Portava un (1) diari, escrivia cartes i feia fotografies, registrant els seus estudis i viatges, així com els seus sentiments. La seva casa i la seva biblioteca personal estaven a la vila familiar a Pasturo (Lecco), al peu de les muntanyes Grigna, a la Llombardia. En la maduresa havia planejat escriure una (1) novel·la històrica ambientada a la Llombardia.[4][2]
Des de ben jove acusà una (1) angoixa existencial que s'agreujaria amb algunes doloroses experiències: relacions familiars opressives, desencisos amorosos, la impossibilitat de la maternitat o la situació a la Itàlia de Mussolini.[2]
El 2 de desembre de 1938, després d'un (1) intent de suïcidi amb barbitúrics, fou trobada inconscient en una (1) rasa davant de l'abadia de Chiaravalle, un (1) suburbi de Milà (Llombardia, Itàlia); morí l'endemà i fou enterrada en el petit cementiri de Pasturo (Lecco, Llombardia, Itàlia). La família es negà a admetre que havia estat un (1) suïcidi, atribuint la seva mort a la pneumònia. El seu testament fou destruït pel seu pare; els seus poemes, escrits en quaderns, i inèdits abans de la seva mort, també foren editats i prèviament manipulats per ell abans de la seva publicació.
Pozzi és considerada una (1) de les veus més originals de la literatura italiana moderna.[5] Al llarg de la seva vida escrigué tres-cents (300) poemes, tots publicats després de la seva mort el 1938, als vint-i-sis (26) anys. Encara que Pozzi no obtingué reconeixement en vida, els seus poemes s'han editat i reeditat moltes vegades a Itàlia i, a partir dels anys vuitanta ('80), els seus texts es restituïren, deslliurats de les alteracions a què els havia sotmès el pare en les primeres edicions. S'han traduït a diversos idiomes com l'anglès, l'alemany, el francès, el castellà, el romanès, el portuguès, el rus, el polonès i també el català.[6]
Recreacions i memòria
La vila de Pasturo (Lecco, Llombardia, Itàlia) ofereix visites guiades a la que fou casa seva, així com un (1) recorregut per diferents indrets de la població que fou tan significativa en la vida i la poesia de Pozzi.[3]
L'any 2015 s'estrenà la pel·lícula Antònia, dirigida per Ferdinando Cito Filomarino i interpretada per Linda Caridi, que presenta els últims deu (10) anys de vida de la gran poetessa italiana del segle XX.[7]
Obra
Llibertat condicional. Liriche, Milano, Mondadori, 1939 (edició original pòstuma, amb noranta-una [91] poesies)
Flaubert, La formazione letteraria (1830–1856), amb una (1) introducció d'Antonio Banfi, Milano, Garzanti, 1940 (tesi de grau).
Llibertat condicional. Diari de poesia (1930–1938), Milano, A. Mondadori, 1943 (cent cinquanta-set [157] poesies).
Llibertat condicional. Diari de poesia, prefaci d'Eugenio Montale, Milano, A. Mondadori, 1948 (3a edició, amb cent cinquanta-nou [159] poesies); 1964 (4a edició, amb cent setanta-sis [176] poesies).
La vita sognata ed altre poesie inedite, a cura d'Alessandra Cenni i Onorina Dino, Milà, Scheiwiller, 1986.
Diari, a cura d'Onorina Dino i Alessandra Cenni, Milano, Scheiwiller, 1988.
L'età delle parole è finita. Lettere (1925–1938), a cura d'Alessandra Cenni i Onorina Dino, Milano, R. Archinto, 1989.
Parole, a cura d'Alessandra Cenni i Onorina Dino, Milano, Garzanti, 1989.
A. Pozzi – V. Sereni: La giovinezza che senar trova scampo. Poesie i lettere degli anni Trenta, a cura d'Alessandra Cenni, Milano, Scheiwiller, 1995.
Mentre tu dormi li stagioni passano..., a cura d'Alessandra Cenni i Onorina Dino, Milano, Viennepierre, 1998.
Poesia, mi confesso con et. Ultimate poesie inedite (1929–1933), a cura d'Onorina Dino, Milano, Viennepierre, 2004.
Nelle immagini l'anima. Antologia fotogràfica, a cura de Ludovica Pellegatta i Onorina Dino, Milano, Àncora, 2007.
Diari i altri scritti, a cura d'Onorina Dino, notes de Matteo M. Vecchio, Milano, Viennepierre, 2008.
A. Pozzi – T. Gadenz: Epistolario (1933–1938), a cura d'Onorina Dino, Milano, Viennepierre, 2008.
Li Madri–Montagne. Poesia (1933–1938), a cura de Carla Glori, Foggia, Bastogi, 2009.
Tutte li operi, a cura d'Alessandra Cenni, Garzanti, Milano, 2009.
Poesia che el meu guardi, a cura de Graziella Bernabò i Onorina Dino, Roma, Lucca Sossella, 2010.
Guardami: sono nuda, a cura de Simona Carlesi, Florència, Barbès, 2010.
Soltanto en sogno. Text i fotografia de Dino Formaggio, a cura de Giuseppe Sandrini, Verona, Alba Pratalia, 2011.
Lieve offerta. Poesia i prosa, a cura d'Alessandra Cenni i Silvio Raffo, Milano, Bietti, 2012.
Poesie pasturesi, Missaglia, Bellavite, 2012.
Tu scrivo dal mio vecchio tavolo. Lettere (1919–1938), a cura de Graziella Bernabò i Onorina Dino, Milano, Àncora, 2014.
Nel prato azzurro del cielo, a cura de Teresa Porcella, il·lustracions de Gioia Marchegiani, Firenze, Motta Junior, 2015.
Llibertat condicional. Tutte li poesie, a cura de Graziella Bernabò i Onorina Dino, Milano, Àncora, 2015.
Li mimose di Antonia, Milano, Àncora, 2016.
Nei sogni bisogna crederci, Napoli, Paolo Loffredo, 2016.
Traduccions en català
Espaiosa tardor. Traducció de Marta Nin. Godall Edicions. Col·lecció «cadup» número 28. 2021, ISBN 978-84-123072-1-4.
Referències
↑ West, Rebecca. Rinaldina Russell: Italian Women Writers: A Bio–Bibliographical Sourcebook. Greenwood Press, 1994, pàg. 333–343. ISBN 978-0313283475.
↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 Cignitti, Annalisa P.: «La Casa di Antonia Pozzi a Pasturo, Lecco» (en anglès). Rocaille, 22.02.2021.
↑ 3,0 3,1 «Percorso poetico Antonia Pozzi» (en italià). Lago di Como e Valsassina.
↑ Bernal, Roberto: «Antonia Pozzi: La vida soñada». Este País, 25.12.2020.
↑ Chams, Camilla: «Antonia Pozzi» (en noruec). Store norske leksikon, 11.01.2018.
↑ «ESPAIOSA TARDOR – Godall Edicions», 23.03.2021.
Vegeu també
Antón Moreno, Miguel: «Antonia Pozzi: poesía de suicidio e intemperie». La soga. Revista cultural, 27.11.2019.
«Biografia» (en italià). web Antonia Pozzi.
Italian poet Antonia Pozzi (1912–1938).
Antonia Pozzi
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent tretzè aniversari del naixement de William Bradford Shockley (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 13 de febrer de 1910 — Stanford, Califòrnia, EUA, 12 d'agost de 1989), qui fou un (1) físic nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Física l'any 1956.
Biografia
Nasqué a la ciutat de Londres (Anglaterra, Regne Unit) fill de pares nord–americans. Instal·lat amb la seva família a l'estat nord–americà de Califòrnia estudià física a l'Institut Tecnològic de Califòrnia per doctorar–se l'any 1936 a l'Institut Tecnològic de Massachusetts.
William Shockey morí el 1989 a la ciutat californiana de Stanford a conseqüència d'un (1) càncer de pròstata.
Recerca científica
Inicià els seus primers treballs al voltant dels electrons als Laboratoris Bell de Nova Jersey; continuà posteriorment en la investigació sobre el radar, fins que el 1942 abandonà el seu càrrer als Laboratoris Bell per esdevenir director del Grup de recerca de la guerra antisubmarina de la Universitat de Colúmbia (Nova York).
Al final de la Segona Guerra Mundial els laboratoris Bell formaren un (1) grup de treball al voltant de la física d'estat sòlid, conduït per Shockley i el químic Stanley Morgan, amb la col·laboració de John Bardeen, Walter Houser Brattain, Gerald Pearson, Robert Gibney, Hilbert Moore i diversos tècnics. La seva assignació era buscar una (1) alternativa d'estat sòlid als amplificadors de cristall fràgils de la vàlvula de buit. Les seves primeres temptatives foren basades en les idees de Shockley sobre usar un (1) camp elèctric extern en un (1) semiconductor per a afectar la seva conductivitat. Aquests intents fallaren a cada prova, fins que Bardeen suggerí una (1) teoria que invocava els estats superficials que evitaren que el camp penetrés el semiconductor. Les seves recerques continuaren amb la descripció del díode, la versió electrònica de la vàlvula de buit. Les seves recerques al voltant dels semiconductors el dugueren a formular el 4 de juliol de 1951 el transistor bipolar, i n'obtingué la seva patent el setembre del mateix any.
El 1957 fundà el seu propi laboratori d'investigació, Fairchild Semiconductor, però la seva forma de dur l'empresa provocà que vuit (8) dels seus investigadors abandonessin la companyia el 1958, entre els quals foren Robert Noyce i Gordon Moore que més tard crearien Intel.
L'any 1956 fou guardonat amb el Premi Nobel de Física, juntament amb John Bardeen i Walter Houser Brattain, per la seva recerca en semiconductors i pel descobriment de l'efecte transistor.
A la fi de la dècada del 1960 Sockley realitzà unes controvertides declaracions sobre les diferències intel·lectuals entre les races, defensant que els test d'intel·ligència mostraven un (1) factor genètic en la capacitat intel·lectual revelant que els afro–nord–americans eren inferiors als nord–americans caucàsics, així com que la major taxa de reproducció entre els primers tingué un (1) efecte regressiu en l'evolució.
Vegeu també
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: William Shockley.
Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Física 1956 (anglès).
William Shockley, Nobel Prize in physics, in 1975.
William Bradford Shockley
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent vintè aniversari del naixement de Georges Joseph Christian Simenon (Lieja, Valònia, Bèlgica, 13 de febrer de 1903 — Lausana, Suïssa, 4 de setembre de 1989), qui fou un (1) escriptor belga en llengua francesa.[1]
Biografia
Nasqué a Lieja (Valònia, Bèlgica) el divendres 13 de febrer, però fou inscrit com nascut el 12 perquè la seva mare era supersticiosa. Simenon fou un (1) novel·lista d'una (1) fecunditat extraordinària, amb cent noranta-dues (192) novel·les publicades sota el seu nom i una trentena (30) d'obres aparegudes sota vint-i-set (27) pseudònims. S'han venut més de cinc-cents milions (>500.000.000) d'exemplars dels seus llibres.
Simenon va néixer a la Rue Léopold a Lieja (Valònia, Bèlgica). Fou el primer fill de Désiré Simenon, comptable d'una (1) oficina d'assegurances, i d'Henriette, mestressa. El 1905 la família es mudà a la Rue Pasteur (actualment la Rue Georges Simenon) al barri d'Outremeuse. Trobem la història del seu naixement al començament de la seva novel·la Pedigree.
La família Simenon era originària del Limburg belga, una (1) regió de terres baixes properes al riu Mosa, cruïlla entre Flandes, Alemanya i els Països Baixos. La família de sa mare era també originària de Limburg, però del costat neerlandès, regió plana de terres humides i de boires, de canals i de granges. Sa mare descendia de Gabriel Brühl, camperol i criminal de la banda dels bokkenrijders que assotà Limburg des del 1726, desvalisant granges i esglésies sota el règim austríac, i que acabà penjat el setembre del 1743 al patíbul de Waubach. Aquesta ascendència explica potser el particular interès del comissari Maigret per les gents senzilles convertides en assassins.
La seva joventut a Lieja
El setembre del 1906 nasqué el seu germà Christian, que serà el fill preferit dels seus pares, un (1) fet que marcà profundament Georges. Aprengué a llegir i a escriure als tres (3) anys a l'Escola Sainte–Julienne per a pàrvuls. El 1908 començà els seus estudis primaris a l'Institut Saint–André, on sempre se situà entre els tres (3) primers de la seva classe, durant els sis (6) anys que hi passà.
El 1911 la família deixà el pis de la rue Pasteur i s'instal·là en una (1) casa més gran a la rue de la Loi, on la seva mare llogaria habitacions a estudiants o passants de diversos orígens (russos, polonesos, jueus o belgues). Això fou per al jove Georges una (1) obertura al món extraordinària.
El 1914 entrà al col·legi jesuïta de Saint–Louis. L'estiu del 1915, a l'edat de dotze (12) anys, tingué la seva primera experiència sexual amb una (1) noia de quinze (15) anys, fet que seria per a ell una (1) revelació, completament oposada a l'adoctrinament de castedat impartit pels pares jesuïtes. Simenon preferí, d'altra banda, ingressar al col·legi bisbal Saint–Servais especialitzat en ciències i en lletres. Hi estudià els tres (3) anys escolars següents. No obstant això, el futur escriptor fou sempre relegat pels seus companys més adinerats; si en el col·legi dels jesuïtes Simenon s'allunyà de la religió, en el col·legi Saint–Servais, trobà suficients raons per odiar els rics que li feren sentir la seva inferioritat social.
El juny del 1918, en prendre com a pretext els problemes cardíacs del seu pare, decidí d'abandonar definitivament els estudis, sense participar en els exàmens finals. Se succeïren una (1) sèrie de feines ocasionals sense futur (aprenent de forner, encarregat de biblioteca).
El gener del 1919 es trobà en conflicte obert amb sa mare i debutà com a reporter al diari La Gazette de Liège. Aquesta etapa periodística fou per al jove Simenon, a l'edat de setze (16) anys, una (1) experiència extraordinària que li donà oportunitats per conèixer els amagatalls d'una (1) gran ciutat, tant de la política com de la criminalitat; així mateix, pogué endinsar–se en la vida nocturna, conegué els ambients marginals i aprengué a redactar de manera eficaç. Escrigué més de cent cinquanta (>150) articles sota el pseudònim G. Sim. Durant aquest període, s'interessà particularment en les investigacions policials i assistí a conferències sobre el mètode policíac científic impartides pel criminalista francès Edmond Locard.
El 1919 Simenon redactà la seva primera novel·la, Au pont des Arches, publicada el 1921 sota el seu pseudònim de periodista. A partir de novembre del 1919, també publicà les primeres de les seves vuit-centes (800) columnes humorístiques, sota el pseudònim de Monsieur Le Coq (fins al desembre del 1922). Durant aquest període, aprofundí el seu coneixement de l'ambient nocturn, de les prostitutes i de les borratxeres. Als seus recorreguts, trobà anarquistes, artistes bohemis, criminals i assassins. També freqüentà un (1) grup artístic, denominat «La Caque», on conegué una (1) estudiant de belles arts, Régine Renchon, amb la qual es casà el març del 1923.
Simenon a París
Després de la mort de son pare, el 1922, fugí de Lieja (Valònia, Bèlgica) i s'instal·là a París (Illa de França) amb Régine Renchon. A París (Illa de França) Simenon dugué una (1) vida d'artista. Descobrí aquella gran capital i aprengué a estimar–la pels seus deliris, els seus desordres i les seves delícies. Freqüentà els seus cafès, els seus comerciants de carbó, les seves pensions, els seus hotels lamentables, les seves fàbriques de cervesa i els seus restaurantets. Començà a escriure sota diferents pseudònims i la seva creativitat li assegurà un (1) èxit financer immediat.
El 1928 feu un (1) llarg viatge en gavarra que aprofitaria per als seus reportatges. D'aquesta manera, s'inicià en el mar i la navegació, que seria una (1) constant al llarg de tota la seva vida. El 1929 Simenon emprengué un (1) viatge pels canals de França i feu construir un (1) vaixell l'Ostrogoth, en el qual viuria fins al 1931. El 1930, en una (1) sèrie de novel·les curtes escrites per a Détective per encàrrec de Joseph Kessel, estrenà el personatge del comissari Maigret. El 1932 Simenon feu uns viatges que inspiraren reportatges sobre l'Àfrica, l'Europa oriental, la Unió Soviètica i Turquia. Després d'una (1) llarga travessia per la Mediterrània, s'embarcà en un (1) viatge al voltant del món entre els anys 1934 i 1935. En les seves escales redactà reportatges, s'entrevistà amb nombrosos personatges i prengué moltes fotografies. Aprofità també per a fruir amb les dones de totes les latituds.[2]«»–
Simenon i la regió de La Rochelle
En l'obra de Simenon, trenta-quatre (34) novel·les i novel·les curtes se situen o evoquen la ciutat de La Rochelle (Charanta Marítima, Nova Aquitània, França).
Simenon descobrí La Rochelle (Charanta Marítima, Nova Aquitània, França) el 1927 de camí de les seves vacances a l'illa d'Aix (Charanta Marítima, Nova Aquitània, França), quan fugia de la perillosa atracció de Joséphine Baker, de la qual era amant. En aquest any descobrí també la passió pel mar i és en el decurs d'una (1) travessia amb vaixell que desembarcà als molls de La Rochelle (Charanta Marítima, Nova Aquitània, França) per prendre un (1) glop al cafè de la Paix que després esdevindria el seu quarter general i escenari central de la seva novel·la Le Testament Donnadieu. És en aquest cafè on, en assabentar–se de la declaració de guerra el 1939, demanà una (1) ampolla de xampany i digué: Almenys així estarem segurs que aquesta no la beuran els alemanys!.
S'instal·là a La Rochelle (Charanta Marítima, Nova Aquitània, França), on nasqué el seu primer fill.
Simenon després de la guerra
Simenon passà la guerra a la Vendée (País de Loira, França) i s'escrigué sovint amb André Gide. El 1945, en finalitzar la guerra, es traslladà als Estats Units, a Connecticut i recorregué durant deu (10) anys aquest continent immens, per tal de sadollar la seva curiositat i el seu apetit per la vida. Durant aquests anys nord–americans visità Nova York, Florida, Arizona, Califòrnia i tota la costa est, milers de motels, de rutes i de paisatges grandiosos. Descobrí els nous mètodes de la policia i de la justícia, i conegué la seva segona esposa, la canadenca Denise Ouimet, disset (17) anys més jove que ell. Simenon viurà amb ella una (1) relació apassionada de sexe, de gelosia i de disputes alcohòliques.
El 1952 fou rebut a l'Académie royale de langue et de littérature françaises de Belgique. Tornà definitivament a Europa el 1955. Després d'un (1) període animat a la Costa Blava, on tractà amb la jet–set, s'instal·là a Lausana (Suïssa).
El 1972 renuncià a la novel·la, però sense deixar l'escriptura i l'exploració dels meandres de l'esperit humà, en començar per ell mateix, una (1) llarga autobiografia de vint-i-un (21) volums, dictada al seu petit magnetòfon.
El suïcidi de la seva filla Marie–Jo endolà els seus últims anys.
Obres
Obres protagonitzades per Maigret
Le charretier de la Providence (1931) – El carreter de La Providència (Edicions 62, 1965).
M. Gallet décédé (1931).
Le pendu de Saint–Pholien (1931) – El penjat de Saint–Pholien (Edicions 62, 1964).
La tête d'un homme (L'homme de la Tour Eiffel) (1931) – La pell d'un home (Edicions 62, 1964).
Le chien jaune (1932) – El gos groc (Edicions 62, 1967); El gos groc (Quaderns Crema, 2012).
La nuit du carrefour (1931) – La nit de la cruïlla (Edicions 62, 1966).
Un crime en Hollande (1931) – Un crim a Holanda (Columna, 1996).
Au rendez–vous des Terre–Neuves (1931).
La danseuse du Gai–Moulin (1931).
La guinguette à deux sous (1932).
L'ombre chinoise (1932) – L'ombra xinesa (Edicions 62, 1967).
L'affaire Saint–Fiacre (1932).
Chez les Flamands (1932).
Le port des brumes (1932) – El port de les boires (Edicions 62, 1972).
Le fou de Bergerac (1932) – El boig de Bergerac (Àrea, 1989).
L'écluse no. 1 (1933).
Maigret (1934).
Une erreur de Maigret (1938).
L'amoureux de Madame Maigret (1938).
Stan le tueur (1938).
L'Auberge aux noyés (1938).
La péniche aux deux pendus (1938).
L'affaire du Boulevard Beaumarchais (1938).
La fenêtre ouverte (1938).
Monsieur Lundi (1938).
Jeumont, 51 minutes d'arrêt (1938).
Les larmes de bougie (1938).
Rue Pigalle (1938).
La vieille dame de Bayeux (1938).
L'Étoile du Nord (1938).
Tempête sur la Manche (1938).
Mademoiselle Berthe et son amant (1938).
L'improbable Monsieur Owen (1938).
Ceux du Grand Café (1938).
Le notaire du Châteauneuf (1938).
L'Homme dans la rue (1939).
Vente à la bougie (1939).
La maison du juge (1940).
Les caves du Majestic (1942).
Cécile est morte (1942).
Menaces de mort (1942).
Félicie est là (1944).
L'Inspecteur Cadavre (1944).
La pipe de Maigret (juny del 1945).
Maigret se fâche (agost del 1945).
Le témoinage de l'enfant de chœur (1946).
Maigret à New York (març del 1946).
Le client le plus obstiné du monde (maig del 1946).
Maigret et l'inspecteur malgracieux (maig del 1946).
On ne tue pas les pauvres types (agost del 1946).
Sous peine de mort (novembre del 1946).
Les vacances de Maigret (novembre del 1947) – Les vacances de Maigret (Columna, 1996).
Maigret et son mort (gener del 1948) – Maigret i el seu mort (Àrea, 1990).
La première enquête de Maigret, 1913 (octubre del 1948).
Mon ami Maigret (febrer del 1949).
Maigret chez le coroner (juliol del 1949).
L'amie de Mme Maigret (desembre del 1949).
Un Noël de Maigret (maig del 1950).
Les mémoires de Maigret (setembre del 1950) – Les memòries de Maigret (Columna, 2004).
Maigret et la vieille dame (desembre del 1950).
Maigret au «Picratt's» (desembre del 1950).
Maigret en meublé (febrer del 1951).
Maigret et la grande perche (maig del 1951).
Maigret, Lognon et les gangsters (setembre del 1951) – Maigret, Lognon i els gàngsters (Àrea, 1989).
Le revolver de Maigret (juny del 1952).
Maigret et l'homme du banc (1953) – Maigret i l'home del banc (Àrea, 1989).
Maigret a peur (març del 1953).
Maigret se trompe (agost del 1953).
Maigret à l'école (desembre del 1953) – Maigret a l'escola (Àrea, 1990).
Maigret et la jeune morte (gener del 1954).
Maigret chez le ministre (agost del 1954) – Maigret i el ministre (Bromera, 1989).
Maigret et le corps sans tête (gener del 1955).
Maigret tend un piège (juliol del 1955).
Un échec de Maigret (març del 1955).
Maigret s'amuse (setembre del 1956) – Maigret es diverteix (Àrea, 1990).
Maigret voyage (agost del 1957).
Les scrupules de Maigret (desembre del 1957).
Maigret et les témoins récalcitrants (octubre del 1958).
Une confidence de Maigret (maig del 1959).
Maigret aux assises (novembre del 1959).
Maigret et les vieillards (juny del 1960).
Maigret et le voleur paresseux (gener del 1961) – Maigret i el lladre mandrós (Àrea, 1988).
Maigret et les braves gens (setembre del 1961).
Maigret et le client du samedi (febrer del 1962) – Maigret i el client del dissabte (Edicions 62, 1968).
Maigret et le clochard (maig del 1962) – Maigret i el vagabund (Àrea, 1988).
La colère de Maigret (juny del 1962).
Maigret et le fantôme (juny del 1963) – Maigret i el fantasma (Àrea, 1990).
Maigret se défend (juliol del 1964) – Maigret es defensa (Àrea, 1989).
La patience de Maigret (març del 1965).
Maigret et l'affaire Nahour (febrer del 1966).
Le voleur de Maigret (novembre del 1966).
Maigret à Vichy (setembre del 1967.)
Maigret hésite (gener del 1968).
L'ami d'enfance de Maigret (juny del 1968).
Maigret et le tueur (abril del 1969).
Maigret et le marchand de vin (setembre del 1969) – Maigret i el comerciant de vins (Àrea, 1989).
La folle de Maigret (maig del 1970).
Maigret et l'homme tout seul (febrer del 1971).
Maigret et l'indicateur (juny del 1971).
Maigret et Monsieur Charles (febrer del 1972).
Obres sense la presència de Maigret
Le relais d'Alsace (juliol del 1931) – L'hostal d'Alsàcia (Edicions 62, 1970).
Les fiançailles de M. Hire (1933).
Le coup de lune (1933).
L'assassin (1935).
45° à l'ombre (1936).
La mauvaise étoile (1936) – recull de narracions.
Le testament Donadieu (1937).
L'homme qui regardait passer les trains (1938) – L'home que mirava passar els trens (Edicions 62, 1964).
La Marie du port (1938).
Le bourgmestre de Furnes (1938).
La veuve Couderc (1940).
La vérité sur Bébé Donge (1940).
Les rapports du gendarme (1941).
Le voyageur de la Toussaint (1941).
Pedigree (1943).
L'aîné des Ferchaux (1943).
La révolte du Canari (1944).
Le deuil de Fonsine (janvier 1945).
Madame Quatre et ses enfants (gener del 1945).
Le Cercle des Mahé (1945).
Trois chambres à Manhattan (1946).
Un certain monsieur Berquin (agost del 1946).
L'escale de Buenaventura (agost del 1946).
Les petits cochons sans queue (novembre del 1946).
Le petit restaurant des Ternes (gener del 1947).
Le petit tailleur et le chapelier (març del 1947).
La neige était sale (1948) – La neu era bruta (Àrea, 1990; Quaderns Crema, 2014).
Le fond de la bouteille (1949) – El fons de l'ampolla (Edicions 62, 2003).
Les fantômes du chapelier (1949) – Els fantasmes del barretaire (Àrea, 1990).
Les volets verts (1950).
Sept petites croix dans un carnet (setembre del 1950) – Set creus en un quadern (Columna, 1991).
La mort de Belle (1951).
Antoine et Julie (1952).
Le grand lot (1953).
Le grand Bob (1954).
Le passage de la ligne (1958).
Dimanche (1958).
La vieille (1959).
Betty (1960) – adaptada al cinema.
Le train (1961).
Les anneaux de Bicêtre (1962).
Le petit saint (1964).
La chambre bleue (1964).
Le train de Venise (1965).
La mort d'Auguste (1966).
Le riche homme (1970).
Quand j'étais vieux (1970).
Lettre à ma mère (1974).
L'homme de Londres (1976) – L'home de Londres (Edicions 62, 1967).
Referències
↑ «La Filmoteca programa el cicle 'Simenon–Maigret: una parella de cine'». web. Generalitat de Catalunya, gen 2013.
↑ Dictionnaire de la litterature francaise du XXe siecle. France: Encyclopædia Universalis, [2016]. ISBN 2-85229-147-9.
↑ Acantilado. «Georges Simenon».
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Georges Simenon.
Aankomst Georges Simenon (auteur) op Schiphol, hier tijdens persconferentie 10 mei 1965
Georges Simenon (1965) (1965)
Casa natal al carrer Rue Léopold a Lieja. Nasqué al segon pis de la casa a l'esquerra «sense aigua ni gas»
Casa a Lieja on la família Simenon s'estava del 1905 al 1911 al segon pis. Es troba al carrer rue Pasteur, que es rebatejà rue Simenon.
Georges Joseph Christian Simenon
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent trenta-tresè aniversari del naixement d'Alcides Greca (San Javier, Santa Fe, Argentina, 13 de febrer de 1889 — Rosario, Santa Fe, Argentina, 16 d'abril de 1956), qui fou un (1) advocat, periodista, cineasta, jurista, professor, escriptor i polític argentí.
Com a cineasta dirigí la pel·lícula El último malón de 1917. Defensà la causa indígena a la província argentina de Santa Fe, en tant que socialista, radical i partidari de la reforma universitària.
Biografia
Joventut
Alceides nasqué el 13 de febrer de 1889 com a segon fill del matrimoni de Magdalena Trucco i Francisco Greca, immigrants d'origen italià i francès, a la localitat de San Javier, Santa Fe (Argentina). Formava part d'una (1) família nombrosa, composta per onze (11) germans més: Silvio, Erminda, Francisco, Alejandro, Teodora, Magdalena, Ana, Mercedes, María Isabel, Clorinda i Dora.[1]
A la mateixa ciutat rebé la seva primera educació, tenint com a companys indígenes mocovís, cosa que més tard influí en els seus treballs.[1] Per cursar la secundària es traslladà a la ciutat de Santa Fe (provincia argentina de Santa Fe), al Col·legi de la Inmaculada Concepción dels jesuïtes, i l'acabà al Col·legi Nacional Simón de Iriondo, sent diplomat de la primera promoció d'estudiants.[1]
Inicis de la carrera literària i periodística
Més tard viatjà a La Plata, Buenos Aires (Argentina), per estudiar advocacia i hi escrigué les seves primeres obres: El Evangelio Rebelde, Laureles del Pantano i Lágrimas Negras. El 1912, quan li faltava molt poc per llicenciar–se, abandonà la carrera en ser elegit diputat per al seu departament.[1]
El 1907 decidí començar la seva carrera periodística, i fundà el seu primer periòdic, El Mocoví, a San Javier.[1] Després, fundà els periòdics La Pura Verdad, El Paladín del Norte i La Palabra (antecedent de l'actual El Litorial) els anys 1912, 1914 i 1915 respectivament. Els dos (2) darrers els fundà a la ciutat de Santa Fe (província argentina de Santa Fe). A més, col·laborarà amb el diari La Capital de Rosario (Santa Fe, Argentina) i la revista de Ciències Jurídiques i Socials d'Universitat del Litoral.
Mentrestant, el 1909, publicà el seu primer llibre, Palabras de Pelea. Més tard, acabà Simfonía del Cielo, una (1) sèrie d'himnes en prosa, i Lágrimas Negras, una (1) història de bogeria i dolor, l'any 1910. I el 1915 publicà Laureles del Pantano i El Evangelio Rebelde.[2]
El último malón
Fou reelegit diputat provincial el 1916, i el 1917 filmà El último malón, que és el primer llargmetratge argentí en trenta-cinc mil·límetres (35 mm) a filmar–se a l'interior del país. En aquesta pel·lícula es recrea l'última rebel·lió indígena esdevinguda al territori argentí de Santa Fe, arran de la persecució dels aborígens a l'empara de la Llei de Territoris del 1884. Es basa en els fets esdevinguts el mes d'abril del 1904.[3] Aquesta pel·lícula fou produïda a Rosario (Santa Fe, Argentina), per Greca Film Empresa Cinematogràfica Rosarina. Aquest any, a més, acabà els seus estudis de Dret a La Plata (Buenos Aires, Argentina).
El 1920 contragué matrimoni amb Rosa Pierri, coneguda com a Roxana. Aquest mateix any fou elegit senador, i diputat constituent per a la reforma de la Constitució Provincial. El 1921 nasqué l'únic fill de la parella, Alcibíades Alejandro Greca.[1]
El juliol del 1921 fou anomenat titular de dret administratiu i dret municipal comparat, a la Facultat de Ciències Jurídiques i Socials de la Universitat del Litoral, on dictaria càtedra durant vint-i-set (27) anys. Al llarg d'aquests anys realitzà viatges per l'interior del país, i el 1923 visità Xile, Perú, Bolívia i Uruguai, al costat dels germans Ángel i Alfredo Guido. Dos (2) anys després fou elegit diputat nacional per segona vegada.
Des del 1927 tornà a publicar. La primera novel·la d'aquest període fou Viento Norte, que fou elogiada per la premsa argentina i estrangera. El 1929 aparegué La Torre de los Ingleses, un (1) llibre que conté cròniques dels viatges realitzats l'any 1923, i el 1932 publicà Cuentos del Comité.
Fou reelegit diputat nacional el 1930, però no pogué acabar el seu mandat a causa del cop d'estat del general Uriburu, i el 9 de desembre de 1933 fou detingut i portat a l'illa Martín García, per motius polítics. En sortir–ne, publicà Tras el alambrado de Martín García.
A Xile, Alcides publicà el 1936 La Pampa Gringa,[2] i de nou a Santa Fe (Argentina) publicà Tragedia espiritual de los Argentinos que hoy tienen 20 años, com a edició de la UNL.
Darrers anys
Amb la seva esposa, viatjà per Europa l'any 1951, però hagueren de tornar abans del previst per la defunció d'una (1) neta. El 1954 es jubilà com a professor universitari, comprà una (1) granja a Oliveros (Santa Fe, Rosario), on es dedicà a conrear la seva horta i el seu jardí.
Més tard, li fou diagnosticat una (1) pancreatitis, i fou traslladat amb urgència a un (1) hospital de Rosario (Santa Fe, Argentina), on morí el 16 d'abril de 1956 a l'Hospital Italiano.
Obres
Obres narratives
Palabra de Pelea (1909)
Sinfonía del Cielo (1910)
Lágrimas Negras (1910)
El Evangelio Rebelde (1915)
Laureles del Pantano (1915)
Viento Norte (1927)
La Torre de los Ingleses (1929)
Cuentos del Comité (1931)
Tras el alambrado de Martín García (1934)
La Pampa Gringa (1936)
Pel·lícules
El último malón (1917)
Obres científiques socials
Influencia de la técnica en la evolución del derecho y del Estado
Problemas del Urbanismo en la República Argentina
El régimen de los servicios públicos en la ley orgánica municipal
El régimen de la licitación pública
El privilegio de los contratos públicos
El sistema de la economía mixta en la realización de los servicios públicos
Una Nueva Capital para la Nación Argentina (1950)
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Alcides Greca», 18.03.2012. Arxivat de l'original el 2012.03.18.
↑ 2,0 2,1 «CapÃtulo 6: Los Personajes de Santa Fe, los escritores, los pintores y los fotógrafos (1º parte). Para Conocernos».
↑ «El último malón (1918) – Ficha técnica, Sinopsis, Imágenes, Trailer, Actores, Cast | cinenacional.com» (en anglès).
Enllaços externs
http://www.pampagringa.com.ar/BIOGRAFIAS/Greca_Alcides/Greca.htm. Arxivat 2012.03.18 a Wayback Machine.
http://www.ellitoral.com/index.php/diarios/2014/03/21/escenariosysociedad/SOCI-08.html.
http://www.fhuc.unl.edu.ar/portalgringo/crear/gringa/itinerario_biblioteca_escritores_greca.html
http://publicaciones.ffyh.unc.edu.ar/index.php/anuariohistoria/article/view/1142/1105. Arxivat 2014.05.03 a Wayback Machine.
http://www.fhuc.unl.edu.ar/portalgringo/crear/gringa/itininerarios/pdf/Greca_.pdf.
Fotografia retrat d'Alcides Greca jove
Alcides Greca
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari del naixement de Geórgios Papandreu (en grec: Γεώργιος Παπανδρέου) (Patres, Acaia, Grècia, 18 de febrer de 1888 — Atenes, Àtica, Grècia, 1 de novembre de 1968), qui fou un (1) economista i polític grec, que fundà el Partit Socialista Democràtic i que exercí en diverses ocasions la tasca de primer ministre d'aquest país. Geórgios Andreas Papandreu, primer ministre de Grècia entre els anys 2009 i 2011, era el seu net.
Vida política
Des de jove participà en política donant suport el líder liberal Elefthérios Venizelos, que el nomenà governador de Lesbos després de la I Guerra Balcànica del 1912. Entre els anys 1923 i 1933 fou diverses vegades ministre i el 1935 fundà el Partit Socialista Democràtic; s'expatrià durant el règim de Ioannis Metaxàs (1936–1941) i a la seva tornada a Grècia fou enviat a presó pels ocupants italians (1942–1944) però aconseguí evadir–se i presidí el Govern grec a l'estranger. Una vegada cessada l'ocupació del seu país es posà al capdavant del Govern d'unió nacional (1944–1945); fou després ministre de l'Interior (1947), viceprimer ministre i ministre d'Ordre Públic (1950–1951), fins a la seva derrota en les eleccions. Posteriorment s'adherí al Partit Liberal, del que primer fou cap adjunt (1953) i després, en retirar-se M. Venizelos (1954), ocupà la seva direcció. El novembre del 1963 tornà a ser nomenat cap de Govern, però dimití als pocs dies i després del triomf de la Unió del Centre en les eleccions del febrer del 1964, acceptà la Presidència del nou Govern. El 15 de juliol de 1965 dimití com a primer ministre per discrepàncies amb el rei. Entre els mesos d'abril i octubre de l'any 1967 romangué sota arrest domiciliari.
Obres
Entre les seves nombroses obres polítiques es poden esmentar:
El futur de Grècia
Alliberament de Grècia
Vida personal
S'havia casat amb Sofia Minejko, una (1) dona polonesa amb qui foren pares d'Andreas Papandreu, posterior primer ministre de Grècia. Més endavant es casaria de nou, aquesta vegada amb l'actriu Cybele Adrianou.
Vegeu també
Sofoklís Venizelos, ministre d'alguns gabinets.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Geórgios Papandreu.
Fotografia retrat de Geórgios Papandreu
Geórgios Papandreu
Γεώργιος Παπανδρέου
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el cent seixanta-vuitè aniversari del naixement de Paul Eugène Louis Deschanel (Schaerbeek, Regió de Brussel·les–Capital, Bèlgica, 13 de febrer de 1855 — París, Illa de França, França, 28 d'abril de 1922), qui fou un (1) polític francès. Fou president de la República francesa del 18 de febrer al 21 de setembre de 1920.
Era fill d'Émile Deschanel (1819–1904), professor del Collège de France i senador, i nasqué a un suburbi de Brussel·les on el seu pare vivia exiliat (1851–1859) per haver–se oposat a Napoleó III.
Estudià dret i fou secretari de Deshayes de Marcère (1876) i de Jules Simon (1876–1877). L'octubre del 1885 fou elegit diputat per Eure i Loir (actualment a la regió de Centre–Vall del Loira). D'antuvi tingué una (1) gran importància a la cambra, com un (1) dels més notables oradors del grup Republicà Progressista. El gener del 1896 fou elegit vicepresident de l'Assemblea Nacional francesa, i des d'ací es lliurà a la lluita contra els polítics de l'ala esquerrana, no sols al parlament, sinó als mítings polítics arreu de França.
El juny del 1898 l'elegiren president de l'Assemblea, i en fou reelegit el 1901, però derrotat l'any següent. Malgrat tot, fou un (1) dels oradors més brillants els anys 1904 i 1905 com a defensor de la llei de separació d'Església i Estat. Fou elegit president de la República francesa el 17 de gener de 1920.
Deschanel aspirava a jugar un (1) rol molt més actiu que no pas el de rigor que atorgava la Tercera República, però per raons de la seva salut mental no fou capaç de dur a terme els seus projectes.
Com a president, la seva conducta excèntrica provocà consternació, i culminà quan, la nit del 24 de maig de 1920, desaparegué del tren presidencial prop de Montargis (Loiret, Centre–Vall del Loira, França). i un (1) cap d'estació el trobà donant voltes en pijama. Això evidencià la seva mala salut mental i provocà la seva dimissió el 21 de setembre de 1920. Malgrat això, encara seria elegit novament diputat per Eure i Loir (Centre–Vall del Loira, França) el gener del 1921.
Obres
Fou escollit membre de l'Académie française el 1899, i entre els seus treballs més destacats hi trobem:
Orateurs et hommes d'état (1888)
Figures de femmes (1889)
La Décentralisation (1895)
La Question sociale (1898)
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Paul Deschanel.
Portrait officiel du président de la République française Paul Deschanel.
Paul Eugène Louis Deschanel
El passat dilluns 13 de febrer de 2023 es commemorà el dos-cents divuitè aniversari del naixement de Johann Peter Gustav Lejeune Dirichlet (Düren, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya, aleshores Primer Imperi Francès, 13 de febrer de 1805 — Göttingen, Baixa Saxònia, Alemanya, 5 de maig de 1859), qui fou un (1) matemàtic alemany. Es casà amb Rebecka Mendelssohn, provinent d'una (1) distingida família de jueus conversos i germana del compositor Felix Mendelssohn. Succeí Gauss en la càtedra de matemàtiques de la Universitat de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya).[1]
Vida
Dirichlet nasqué a Düren (en aquella època part del Primer Imperi Francès), fill de l'administrador de correus de la ciutat i net d'un (1) fabricant tèxtil nascut a la ciutat belga de Richelet, i que havia rebut de malnom le jeune de Richelet (d'on procedí el cognom de Lejeune–Dirichlet).[2] Feu els seus estudis secundaris a Bonn (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya) i al col·legi jesuïta de Colònia (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya), on rebé classes d'un (1), aleshores, poc conegut Georg Simon Ohm.[3]
El 1922 anà a París (Illa de França) per fer els seus estudis universitaris. Seguí classes al Collège de France i a la Sorbona mentre viu a casa del general Foy, fent de preceptor dels seus fills.[4] Publicà el seu primer article el 1825 amb el títol de Mémoire sur l'impossibilité de quelques équations indéterminées du cinquième degré, treball que permeté que Legendre demostrés l'últim teorema de Fermat pel cas particular de n=5.[5]
Amb el suport d'Alexander von Humboldt i de Gauss, obtingué el 1827 un (1) lloc de professor a la universitat de Breslau, Prússia (actualment Wrocław, Polònia), però només hi romangué un (1) any, ja que el 1828 fou nomenat professor de l'Escola Militar de Berlín (Brandenburg, Alemanya), lloc que compaginà amb algunes classes a la universitat d'aquesta ciutat. El 1831 fou transferit de forma definitiva a la universitat de Berlín (Brandenburg, Alemanya) com a professor titular.[6]
El 1832 es casà amb Rebekka Mendelssohn amb qui tingué tres (3) fills i una (1) filla.
El 1855 acceptà la proposta d'ocupar la càtedra de matemàtiques de la universitat de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya), vacant per la mort de Gauss. El 1858, durant un (1) viatge a Suïssa patí un (1) atac de cor i, a final del mateix any, moria la seva dona. Ell mateix morí la primavera de l'any següent amb cinquanta-quatre (54) anys.[7]
Obra
Feu notables contribucions a moltes branques de les matemàtiques, per exemple, definí formalment el concepte de funció. Foren estudiants seus Ferdinand Eisenstein, Leopold Kronecker i Rudolf Lipschitz.
Després de la seva mort, el seu deixeple i amic Richard Dedekind recopilà, edità i publicà les seves lliçons i altres resultats en teoria de nombres amb el títol de Vorlesungen über Zahlentheorie (Lliçons sobre teoria de nombres).[8] És famós per haver enunciat el principi de les caselles, que s'anomena també, en el seu honor, principi de Dirichlet.
Referències
↑ Elstrodt, Jürgen: «The Life and Work of Gustav Lejeune Dirichlet (1805–1859)» (PDF). Clay Mathematics Proceedings, 2007.
↑ Koch, pàgina 33.
↑ Gorkin & Smith, pàgina 284.
↑ Gorkin & Smith, pàgina 285.
↑ Elstrodt, pàgines 5–6.
↑ Elstrodt, pàgina 12.
↑ Gorkin & Smith, pàgina 286.
↑ Goldstein, pàgines 480 i següents.
Bibliografia
Duke, William; Tschinkel, Yuri (eds.): Analytic Number Theory: A Tribute to Gauss and Dirichlet (en (anglès)). American Mathematical Society, Clay Mathematics Institute, 2007. ISBN 978-0-8218-4307-9. «Inclou l'article de Jürgen Elstrodt The Life and Work of Gustav Lejeune Dirichlet (1805–1859), pàgines de la 1 a la 38.»
Fischer, Hans: «Dirichlet's contributions to mathematical probability theory» (en (anglès)). Historia Mathematica, volum. 21, núm. 1, 1994, pàg. 39–63. DOI: 10.1006/hmat.1994.1007. ISSN: 0315-0860.
Goldstein, Catherine: «Johann Peter Gustav Lejeune-Dirichlet: Vorlesungen über Zahlentheorie, First Edition (1863)». A: Ivor Grattan–Guinness (ed.). Landmark Writings in Western Mathematics 1640–1940 (en (anglès)). Elsevier, 2005, pàg. 480–490. ISBN 0-444-50871-6.
Gorkin, Pamela; Smith, Joshua H.: «Dirichlet: His Life, His Principle, and His Problem» (en (anglès)). Mathematics Magazine, volum 78, núm. 4, 2005, pàg. 283–296. ISSN: 0025-570X.
Koch, Helmut: «Gustav Peter Lejeune Dirichlet». A: Heinrich Begehr, Helmut Koch, Jürg Kramer, Norbert Schappacher, Ernst–Jochen Thiele (eds.). Mathematics in Berlin (en (anglès)). Springer, 1998, pàg. 33–39. ISBN 978-3-7643-5943-0.
Scharlau, Winfried; Opolka, Hans: «Dirichlet». A: From Fermat to Minkowski (en (anglès)). Springer, 1985, pàg. 109–150. ISBN 978-1-4419-2821-4.
Enllaços externs
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Johann Peter Gustav Lejeune Dirichlet.
Johann Peter Gustav Lejeune Dirichlet al Mathematics Genealogy Project.
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Johann Peter Gustav Lejeune Dirichlet» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
Gravat retrat de Johann Peter Gustav Lejeune Dirichlet
Tomba de Dirichlet i la seva dona al cementiri de Göttingen (Baixa Saxònia, Alemanya)
Johann Peter Gustav Lejeune Dirichlet
El passat divendres 10 de febrer de 2023 es commemorà el cent sisè aniversari del naixement d'Elvira Dávila Ortiz (Bogotà, Colòmbia, 10 de febrer de 1917 — ibídem, 25 d'agost de 2008), qui fou una (1) infermera colombiana. Fou pionera en la professió d'infermeria i de la transfusió de sang a Iberoamèrica, i és la fundadora de la Facultat d'Infermeria que actualment forma part de la Pontifícia Universitat Javeriana de Bogotà i del primer Banc de Sang a Colòmbia (Banc de Sang Bavaria).[1][2][3]
Candidata a la Medalla Florence Nightingale
Durant l'any 2007 fou candidata per Colòmbia a la Medalla Florence Nightingale 2007, la distinció més important a escala mundial atorgada pel Comitè Internacional de la Creu Roja per honorar els serveis exemplars i el lliurament excepcional en favor dels malalts en els àmbits de la prevenció, de la salut pública i de la formació a les cures d'infermeria.[1][2]
Biografia i formació
Era filla de l'industrial colombià José Domingo Dávila Pumarejo i Paulina Ortiz Rodríguez-Ugarte. El 1925 ingressà al col·legi del Sagrat Cor de Bogotà. El 1927 viatjà a Europa, on estudià en els internats del Nativity Convent en Eastbourne (East Sussex, Anglaterra, Regne Unit) i en l'English Convent de Bruges (Flandes Occidental, Bèlgica), així com en l'internat d'Ixelles del Col·legi del Sagrat Cor, a Brussel·les (Bèlgica).
En tornar a Bogotà el 1930 ingressà novament al Sagrat Cor. Dos (2) anys més tard entrà al col·legi de germanes de la Presentació, anomenat Sant Façon. El 1938, després d'una (1) disciplinada insistència, el seu pare li permeté estudiar infermeria al Centre d'Acció Social Infantil, dirigit per Ana i Isabel Sáenz Londoño, que havien estudiat cursos d'infermeria a París (Illa de França).
L'any 1946 contragué matrimoni amb el samari Enrique Dávila Barreneche, prestigiós mèdic uròleg de la Universitat Nacional de Colòmbia i eminent professor d'urologia de la Pontifícia Universitat Javeriana, amb qui tingué quatre (4) fills: Patricia, Enrique, Diana i María Paulina.[1][2][3]
Graduació
La seva visió professional sobre transfusions de sang començà a madurar al mateix temps que concebia la seva tesi de grau. No obstant això, durant la Primera Guerra Mundial, excepte les transfusions de plasma, les de sang no havien tingut cap èxit en pacients enlloc del món, per la qual cosa els seus professors i metges propers l'empenyeren a escollir un (1) tema no només ordinari, sinó també sense riscos per a la salut humana. No obstant això, contra els consells adversos de la comunitat mèdica, escrigué una (1) tesi obertament revolucionària sobre Transfusions de Sang i Plasma, la qual fou Aclamada, la qual cosa actualment equival a una (1) tesi llorejada.
Paral·lelament a la redacció de la seva tesi de grau, les primeres pràctiques de transfusions basades en les seves recerques científiques les feu a l'hospital de la Misericòrdia, en la secció de nounats, que morien d'anèmia. Per tal com tots els pacients es recuperaren satisfactòriament, els departaments de Cirurgia i del Servei de Malalties Tropicals de l'Hospital Sant Joan de Déu hi contactaren perquè fes les transfusions d'aquests departaments, perquè cap persona estava capacitada a Colòmbia per dur a terme procediments com aquells.
En una època marcada per la discriminació dels drets de la dona, la cerimònia de graduació, sense precedents a Iberoamèrica per l'originalitat científica de la seva tesi i la seva aplicació reeixida en els pacients, tingué lloc el 3 de març de 1943 davant de cinc (5) metges examinadors i les directives del Centre.[1][2][3]
Carrera professional
Banc de Sang
La seva recerca científica fou el presagi d'una (1) carrera prominent i sense antecedents a Iberoamèrica. Fou així com dos (2) mesos més tard, un (1) dels examinadors de la seva tesi de grau, el director de l'Hospital de la Samaritana i llavors president de la Creu Roja Colombiana, professor Jorge I. Cavelier, la convocà per oferir–li la creació del primer Banc de Sang del país, un (1) concepte, a Colòmbia, tan aliè com esperançador.
En acceptar el repte, conduí una (1) detallada recerca durant tres (3) mesos, que presentà al director de l'Hospital, el qual l'aprovà íntegrament. Gràcies al seu coratge per dur endavant el projecte, la consecució dels recursos per a la implementació del primer Banc de Sang de Colòmbia foren donats per la Junta Directiva de Bavaria S.A., raó per la qual batejaren el projecte com a Banc de Sang Bavaria.
El primer obstacle amb què s'enfrontà fou persuadir els futurs donants de les bondats de la transfusió de sang: salvar vides. Enfront del temor de perdre la vida o encomanar–se d'una (1) malaltia, als donants se'ls pagava pel «servei». Centenars de vides salvades foren l'anunci d'un (1) notable i ambiciós projecte que fou clau per a la medicina.
Infermeria
Amb el Banc de Sang operant notòriament, el 1944, durant la Segona Guerra Mundial, viatjà a Nova York (EUA) per especialitzar–se en infermeria. Les seves excel·lents credencials professionals i acadèmiques, a més del seu domini de l'espanyol, el francès i l'anglès, la posicionaren còmodament en pràctiques privilegiades, encara que exigents. L'International Council of Nurses (ICN) la referiren en el Memorial Hospital de Nova York (EUA), especialitzat en càncer, on hi havia una (1) escassetat important d'infermeres.
El seu treball en el Memorial Hospital li permeté concentrar els estudis en instrumentació quirúrgica, amb la qual cosa decidí cursar una (1) especialització en cirurgia pre i postoperatòria a l'Hospital presbiterià de Nova York, hospital universitari del Weill Medical College de Cornell (Ithaca, Nova York, EUA) i del Medical College of Physicians and Surgeons de Colúmbia (Nova York, EUA).
En tornar a Colòmbia, el professor Cavelier hi contactà novament per confiar–li la implementació i adreça de sis (6) sales de cirurgia acabades de construir a l'Hospital de la Samaritana.
Escola d'Infermeria de la Pontifícia Universitat Javeriana
Dos (2) anys després, el professor Cavelier la designà directora dels sis (6) pisos de l'hospital. Davant de l'alta presència de religioses inexpertes i la pobra demanda d'infermeres, Dávila Ortiz determinà presentar a les directives de l'hospital un (1) projecte visionari per a la creació d'una (1) facultat d'infermeria a to amb la tendència científica i professional de l'època, amb el propòsit que el servei optimitzés els estàndards de professionalitat, eficiència i economia, tal com ho havia verificat a Nova York (EUA) en les seves pràctiques professionals de l'especialització.
Aprovat el projecte i fundada l'Escola, Dávila Ortiz n'elaborà el currículum i convocà els millors professors d'arreu del país. A més, obrí un (1) curs de postgrau per a instrumentadores, on dictava classes de tècnica quirúrgica diàriament. L'escola d'infermeres s'adscrigué a la Ponticifia Universitat Javeriana, com ja ho estava l'Escola de Medicina des de feia alguns anys, amb pràctiques mèdiques a l'Hospital de la Samaritana, ja que la Javeriana encara no tenia hospital.
També fou directora d'Infermeria de la Clínica Psiquiàtrica Montserrat, de l'Hospital Sant Ignacio, i directora de les sales de cirurgia de Profamília.[1][2][3]
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Alemany Castilla, Claudia: «Elvira Dávila Ortiz, pionera de las transfusiones de sangre en Iberoamérica» (en castellà). Mujeres con ciencia, 28.09.2021.
↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 González Feijoo, Mónica: «Enfermeras visionarias: el poder de la sangre» (en castellà). Magazine Enfermería TV, 18.02.2020.
↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 García, Beatriz: «Quién fue Elvira Dávila Ortiz, la Florence Nightingale latina» (en castellà). Al Día News, 12.05.2021.
Enllaços externs
Fotografia retrat d'Elvira Dávila Ortiz
Grau d'Infermera d'Elvira Dávila Ortiz, 3 de març de 1934. L'acompanyen els doctors Ricardo Vélez, César Pantoja, Alfonso Ucros, Francisco Vernaza, Pablo Gómez Martínez, Jorge I. Cavelier, Juan Pablo Llinàs, i les directores del Centre d'Acció Social Infantil Ana i Isabel Sáenz Londoño.
Elvira Dávila Ortiz
El passat divendres 10 de febrer es commemorà el cent tretzè aniversari del naixement del pare Dominique Pire (Georges Charles Ghislain Clement Pire) (Leffe, Dinant, Namur, Valònia, Bèlgica, 10 de febrer de 1910 — Lovaina, Brabant Flamenc, Bèlgica, 30 de gener de 1969), qui fou un (1) religiós dominic belga guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1958.[1]
Crida de Déu
Nasqué el 10 de febrer de 1910 a Leffe, un (1) suburbi industrial de la ciutat de Dinant, província valona de Namur, Bèlgica. Sentí de ben jove la crida de Déu i entrà al seminari. Contragué els vots eclesiàstics el 1932, prenent el nom de Dominique Pire. Continuà estudiant teologia i ciències socials a la Universitat Dominica de Roma (Laci, Itàlia). Es doctorà el 1934 i es traslladà al Monestir de La Sarthe, a la població belga d'Huy on ajudà les famílies més necessitades.
Durant la Segona Guerra Mundial Pire serví de capellà a la resistència belga i participà activament ajudant a passar de contraban pilots aliats fora del país, una (1) tasca que li fou reconeguda després de la guerra pel seu país.
Activisme social
El 1949 començà a preocupar–se pels refugiats de la postguerra. Escrigué un (1) llibre Du Rhin au Danube avec 60.000 D.P. sobre el tema.[2] Així fundà l'Europe du Coeur au Service du Monde, una (1) organització d'ajuda al refugiat, i gràcies a les ajudes recaptades aconseguí construir una (1) sèrie de camps per auxiliar els refugiats provinents d'Àustria i Alemanya. Tot i ser un (1) religiós Pire refusà barrejar la seva fe personal amb la seva tasca social, cosa que no sempre fou ben vista pels seus superiors eclesiàstics.
El 1958 l'Institut Nobel el recompensà amb el Premi Nobel de la Pau pel lideratge de L'Europe du Coeur au Service du Monde.[3]
Després de ser guardonat amb el Premi Nobel, Pire ajudà a crear una (1) Université de Paix (Universitat de la Pau) per poder fer entendre la comprensió global. Posteriorment, fundà l'organització Îles de paix (Illes de la Pau), una (1) ONG dedicada al desenvolupament de les poblacions rurals a països en vies de desenvolupament. Inicià les seves activitats a Bangladesh el 1962 i l'Índia el 1968.
Pire morí de complicacions postoperatòries el 30 de gener de 1969.
Referències
↑ Lembrée, Nicolas: «Le fondateur des Iles de Paix est un "Lefti"» (en francès). Matélé, 07.01.2015.
↑ Du Rhin au Danube avec 60.000 D. P. (en francès). Huy: Imprimere M. Foncoux, 1950.
↑ «The Nobel Peace Prize 1958 was awarded to Georges Pire» (en anglès). The Nobel Prize, 1958.
Enllaços externs
«Îles de Paix».
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dominique Pire.
Georges Pire (1910—1969) was a Belgian Dominican; laureate of the Nobel Peace Prize (1958).
Georges Charles Ghislain Clement Pire
Dominique Pire
El passat divendres 10 de febrer de 2023 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de Leslie George Hurry (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 10 de febrer de 1909 — ibídem, 20 novembre de 1978), qui fou un (1) artista i escenògraf de ballet, teatre i òpera britànic.
Fill d'A. G. Hurry, un (1) director fúnebre de St John's Wood, fou educat a la Haberdashers' Aske's Boys' School. Combatent la pressió per seguir el negoci familiar, estudià a l'Escola d'Art de St John's Wood i de la Royal Academy Schools. En sortir de la Reial Acadèmia de Pintura el 1931, abans de finalitzar la seva beca de cinc (5) anys, el seu primer encàrrec fou d'una (1) empresa cervesera per decorar una (1) cadena de bars de saló amb murals de paisatges.
A la segona meitat de la dècada del 1930, deambulà per la Gran Bretanya i Irlanda pintant paisatges. Deprimit amb el seu treball i buscant inspiració per desenvolupar un (1) estil personal, es traslladà a París (Illa de França), però es veié obligat a tornar a la Gran Bretanya causa de problemes de salut.
El 1939, declarat no apte per al servei militar i pertorbat per la guerra, s'aïllà a la seva casa de camp a Thaxted (Essex, Anglaterra, Regne Unit). En aquest temps es feu amic de Grace Sholto Douglas, un (1) ancià mecenes que morí el 1942. Els anys 1940 i 1941 elaborà dos (2) llibres de dibuixos automàtics intricats que foren exhibits a la Galeria Redfern, cosa que el dugué al seu reconeixement com a «ultrasurrealista».
El seu primer treball d'escenari fou per a una (1) producció de Hamlet pel Sadler's Wells Ballet el 1942, una (1) obra encarregada per Robert Helpmann, que havia vist els seus quadres en una (1) galeria de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Posteriorment, treballà per a Sadler's Wells, Old Vic Theatre, Aldwych Theatre, Glyndebourne, la Royal Opera House, la Royal Shakespeare Company i per a empreses teatrals del Canadà, sobretot a Stratford (Ontàrio).
Deixà un (1) gran corpus de pintures, que van des de l'abstracte, el retrat i el paisatge.
Bibliografia
«Hurry, Leslie George (1909–1978)», Raymond Ingram, Oxford Dictionary of National Biography, Oxford University Press, 2004.
Obituary, The Times, Friday, Nov 24, 1978; pàg. 16.
Obituary by Jack Lindsay, The Times, Monday, Nov 27, 1978; pàg. 14.
Leslie Hurry. Arxivat 2006.06.03 a Wayback Machine., British Council biography.
Enllaços externs
Leslie Hurry costume designs, 1966, held by the Billy Rose Theatre Division, New York Public Library for the Performing Arts.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Leslie Hurry.
Fotografia retrat de Lesley George Hurry
El passat dijous 9 de febrer de 1939 es commemorà el vuitnata-sisè aniversari de l'Institut d'Estudis Valencians, el qual fou una (1) institució fundada el 9 de febrer de 1937 a València (Horta, País Valencià), a l'estil de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), a iniciativa de la Conselleria de Cultura del Consell Provincial de València, presidida per Francesc Bosch i Morata (PVE). Deu (10) dies més tard, el 19 de març de 1937, fou aprovat el reglament intern de l'entitat, que declarava el valencià com a idioma oficial i la Dama d'Elx com a imatge representativa.[1][2]
El president fou Josep Puche i Álvarez, rector de la Universitat de València (Horta), el secretari general, Carles Salvador i Gimeno, i el tresorer, Josep Feo i Garcia.[3]
Era dividit en quatre (4) seccions:
Històrico–Arqueològica, presidida per Isidre Ballester i Tormo, amb Domènec Flétcher i Valls com a secretari, Felip Mateu i Llopis, Lluís Querol i Roso i Emili Gómez i Nadal com a vocals.
Filologia valenciana, presidida per Lluís Gonzalvo i París, amb Carles Salvador i Gimeno com a secretari, Manuel Sanchis i Guarner, Francesc Almela i Vives i Bernat Artola i Tomàs com a vocals.
Ciències, presidida per Josep Puche, amb Emili Moròder i Sala com a secretari, Modest Quilis, Robert Feo i Garcia i Joaquim Bernat i Castelló com a vocals.
Estudis Econòmics, presidida per Rafael Font de Mora, amb Vicent Tomàs i Pérez de secretari, Lluís Guillem Guardiola, Josep Oliag i Càceres i Marí Civera Martínez com a vocals.[1]
Fou el primer organisme valencià amb competències normativitzadores, com assenyala Josep Daniel Climent: «l'únic organisme oficial que els valencians tinguérem al llarg del segle XX amb autoritat sobre la llengua».[4] Així, la decisió més important de l'IEV fou adoptar les Normes de Castelló com a normativa oficial per al valencià. La conselleria de cultura hi adscrigué el Museu de Prehistòria i el Centre d'Estudis Econòmics Valencians. Promogué la fundació de la Biblioteca del País Valencià, però la Guerra Civil Espanyola impedí bona part de les activitats i desaparegué el 1939. La Generalitat Valenciana mai no el restablí com a entitat pública, sinó que la seva denominació fou utilitzada per a la constitució d'una (1) nova entitat, de caràcter associatiu privat, tot i que amb orientació secessionista i blavera, sota la presidència de Carles Recio Alfaro.[5]
Referències
↑ 1,0 1,1 «Institut d’Estudis Valencians (IEV) | enciclopèdia.cat».
↑ Juan Cabanilles, Joaquim: El SIP i l’Institut d’Estudis Valencians (1937–1939). Diputació de València, 2006, pàg. 177–182.
↑ Juan Cabanilles, Joaquim: «El SIP (Servei d’Investigació Prehistòrica) i l'Institut d’Estudis Valencians (1937-1939)». Arqueologia en blanc i negre. La labor del SIP: 1927–1950, 2006, pàg. 177–182.
↑ Les Normes de Castelló; Josep Daniel Climent, pàg. 277; edita Acadèmia Valenciana de la Llengua, València, 2007.
Enllaços externs
Façana del Palau de Cerveró; Plaça Cisneros, 4 (València). Fou la seu de l'antic i oficial Institut d'Estudis Valencians, creat pel Conseller Francesc Bosch i Morata, el 9 de febrer de 1937. Actualment és la seu del Museu d'Història de la Medicina.
Carnet de Manuel Sanchis Guarner com a membre de la Secció Filològica
Institut d'Estudis Valencians
El passat dijous 9 de febrer de 2023 es commemorà el setanta-novè aniversari del naixement d'Alice Walker (Eatonton, Geòrgia, Estats Units, 9 de febrer de 1944), nom de ploma d'Alice Malsenior Walker, qui és una (1) escriptora afroamericana i feminista que rebé el Premi Pulitzer a l'obra de ficció el 1983 per la novel·la El color porpra,[1][2] en la qual es basà la pel·lícula del mateix nom, dirigida per Steven Spielberg.
Biografia
Walker nasqué a Eatonton (Geòrgia, Estats Units), en una (1) família rural[3][4] cherokee, escocesa i irlandesa. Fou la vuitena i última filla de Willie Lee Walker i Minnie Talulah Grant, que eren nets d'esclaus i parcers en una (1) petita comunitat agrícola meridional i vivien en una (1) minúscula cabanya. Segons indica Carmen Alborch en un (1) capítol del seu llibre Lliures, ciutadanes del món, dedicat a aquesta autora, les relacions de Walker amb el seu pare foren conflictives, especialment quan la jove mostrà interès pels treballs intel·lectuals.
Sa mare es dedicava al servei domèstic i també era costurera. No suportava els maltractaments i marxà de casa del seu propi pare, que intentava tractar–la malament. Això sembla indicar que la seva mare pogué ser la figura en la qual s'inspirà per dissenyar Nettie, la germana de la protagonista de la seva principal novel·la.
A més, sa mare —no se sap si de manera conscient o no— semblà assenyalar–li el seu destí quan, després d'estalviar durant molt de temps, li regalà tres (3) objectes: una (1) màquina de cosir que li permetria ser independent, una (1) maleta perquè viatgés i tornés, i una (1) màquina d'escriure.
El trauma de la ceguesa
Quan als vuit (8) anys jugava amb els seus germans a indis i vaquers, un (1) d'ells li disparà amb una (1) escopeta de perdigons i deixà Walker bòrnia per a tota la vida. Per a l'escriptora aquest fou un (1) esdeveniment que marcà la seva vida perquè la seva família tractà el succés com un (1) accident mentre que ella ho considerava un (1) acte totalment deliberat.
D'altra banda, la cicatriu deixà en ella un (1) profund sentiment de lletjor, aïllament i solitud, i es veié discriminada per altres nens i nenes, i se sentia incapaç de mirar als ulls altres persones. Probablement això influí de diverses formes en la seva literatura, ja que, en la seva opinió, el seu desenvolupament com a escriptora s'inicià perquè pogué quedar–se fora i observar. És a dir, la ferida li proporcionà consciència i lucidesa.
Carmen Alborch assenyala, a més, que els personatges de les seves novel·les atenen a multitud d'assumptes (socials, polítics, econòmics o culturals, entre d'altres), però aquestes circumstàncies es mouen amb un (1) impuls intern: la consciència. Per això, la qüestió que es repeteix en l'obra de Walker és com canvien les persones i què les fa canviar.
Vida conjugal i amorosa
Entre els anys 1967 i 1976 estigué casada amb Mel Leventhal, activista i advocat defensor dels drets humans d'origen jueu, i la parella tingué una (1) filla, Rebecca Walker, que també és activista i escriptora reconeguda (en el 2000 publicà les seves memòries, Black White and Jewish (Negra, blanca i jueva, encara no publicada en català), en què descriu la influència negativa de la relació de sos pares sobre la seva infància. Actualment, Walker i la seva filla estan separades. Rebecca declarà que la seva mare havia escrit que la seva «relació havia estat incongruent durant molts anys, i que ella ja no estava interessada a ser la meva mare». Walker és vegetariana.[5]
El músic i comediant Reggie Watts és cosí segon de Walker.[6]
Walker parlà obertament de la seva relació amorosa amb la cantautora Tracy Chapman en una (1) entrevista el desembre del 2006 en The Guardian, en què explicà per què no feren pública la seva relació, dient que «la relació era encantadora i amorosa i meravellosa, i jo la gaudí per complet, i estava absolutament enamorada d'ella, però no es tractava d'un (1) assumpte de ningú més, era un (1) assumpte nostre."[7]
Obra
Walker ha escrit novel·les, relats, assajos i llibres de poemes. Els seus escrits solen centrar–se en les lluites dels afroamericans, especialment les dones, i el seu testimoniatge contra les societats racistes, sexistes i violentes. També escriu sobre el paper de la dona negra en la cultura i la història.
El color porpra
El 1982 Walker publicaria el que seria el seu treball més conegut, la novel·la epistolar El color porpra. Es tracta de la història d'una (1) jove dona negra en lluita no sols contra el racisme de la cultura blanca, sinó també contra les actituds fomentades des del patriarcat negre. Aquest llibre obtingué un (1) absolut èxit comercial. Acabà convertint–se en un (1) best–seller que el 1985 veuria una (1) adaptació cinematogràfica dirigida per Steven Spielberg, en la qual ella mateixa s'encarregà d'adaptar el guió, i la seva seqüela com a musical de Broadway el 2005.
A més del Premi Pulitzer el 1983, també guanyà l'American Book Award per aquest llibre.
D'altra banda, el llibre ha rebut nombroses crítiques centrades en la imatge que el llibre dona dels homes afroamericans. Quan fou publicat, hi hagué crítiques sobre els perfils dels personatges masculins, ja que se'ls descrivia com a abusadors (en el cas d'Alber/Mr) o bufons (com el seu fillastre Harpo). Les crítiques s'intensificaren quan la pel·lícula veié la llum, ja que la seva trama talla una (1) significativa part del llibre en la qual s'explica una (1) reconciliació entre Albert i Celie, la protagonista.
Activisme
Walker és una (1) figura molt respectada en la comunitat política liberal pel seu suport a les visions impopulars i no convencionals com a principi personal. Es reconeix obertament bisexual i dona suport als drets de les persones quant a la diversitat sexual i ètnica.
La seva principal influència fou l'activista Howard Zinn, un (1) dels professors del Spelman Collage on ella estudià. Alice passà diversos anys de la dècada dels seixanta ('60) treballant com a activista pels drets civils. S'ha implicat en causes com l'ambiental, la feminista, la dels drets dels animals, contra el bloqueig a Cuba i contra la mutilació genital femenina.
Referències
↑ «"National Book Awards – 1983"». National Book Foundation. Retrieved March 15, 2012. (With essays by Anna Clark and Tarayi Jones from the Awards 60–year anniversary blog.)
↑ Bates, Gerri: Alice Walker: A Critical Companion. Greenwood Press, 2005. ISBN 9780313069093. OCLC 62321382.
↑ Moore, Geneva Cobb, and Andrew Billingsley: Maternal Metaphors of Power in African American Women's Literature: From Phillis Wheatley to Toni Morrison. University of South Carolina Press, 2017, OCLC 974947406
↑ Teagarden, Rebecca: «Reggie Watts – Stage presence». The Seattle Times, 19.12.2004.
↑ Article en anglès en el periòdic britànic.
Reading and talking about "Why War is Never a Good Idea" and "There's a Flower at the End of My Nose Smelling Me" With my permission, this photo will be used on Wikipedia at en.wikipedia.org/wiki/Alice_Walker.
Alice Malsenior Walker
El passat dimecres 8 de febrer de 2023 es commemorà el setanta-setè aniversari del naixement de Berta Bojetu (Maribor, Eslovènia, 7 de febrer de 1946 — Ljubljana, Eslovènia, 16 de març de 1997) Jožefina Berta Ana Bojetu, també Berta Bojetu Boeta,[a] qui fou una (1) poeta, escriptora i actriu eslovena.[1][2][3][4]
Biografia
Nasqué l'any 1946 en una (1) família de Maribor, vinguda de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Era filla de Berta Oberčkal i Manuel Boet Rafanell, català, que es refugià a Eslovènia al final de la Guerra Civil Espanyola.[1] El cognom Bojetu es creà per una (1) grafia incorrecta del cognom Boet en el naixement de Berta, quan el seu pare ja havia desaparegut.
La inestabilitat de la infantesa determinaria tota la vida. El mateix any que nasqué, la seva mare fou empresonada, el seu pare desaparegué i ella es quedà amb l'àvia. Acabada la secundària seguí estudis de Llengües i Literatures Eslaves a la Facultat d'Educació de la Universitat de Ljubljana (Eslovènia). Després d'exercir la docència durant alguns anys, estudià a l'Acadèmia d'arts dramàtiques, ràdio, cinema i televisió (AGRFT) a Ljubljana, Eslovènia.[2][4]
Treballà durant quinze (15) anys, des del 1979, al Teatre de Titelles de Ljubljana, Eslovènia (Lutkovno Gledališče Ljubljana) i fou una (1) de les fundadores del grup de teatre Koreodrama, que estrenaria el 1984 el seu drama poètic Pogovor v hiši Karlstein (Conversa a casa de Karlstein), una (1) obra que quatre (4) anys més tard es publicaria com a recull de poemesː Besede iz hiše Karlstein (Paraules de la casa Karlstein).
A més del seu treball en teatre, participà com a actriu a les pel·lícules Prestop (Passatge) (1980), Ljubezen (L'amor) (1984), Ovni in mamuti (Àries i mamuts) (1985), Veter v mreži (El vent a la xarxa) (1989) i Ko zaprem oči (Quan tanco els ulls) (1993).
Creació literària
Publicà poesia a les revistes Dialogih, Tribuni i Mentorju des del 1976, i posteriorment a Literaturi i Novi reviji, on signava inicialment amb el pseudònim Ivanka Bogolin. A continuació, les col·leccions de poesia independents Žabon (Granota) (1979) i Besede iz hiše Karlstein (Paraules de la casa Karlstein) (1988). La poesia de tots dos (2) reculls està relacionada principalment amb l'amor i l'erotisme. Després publicà les novel·les Filio ni doma (Filio no és a casa) (1990) i Ptičja hiša (La casa dels ocells) (1995), totes dues (2) escrites en un (1) llenguatge poèticament elevat i ricament simbòlic. L'any 1995 escrigué i posà en escena una (1) obra de teatre per a nens, Gremo k babici – Osama (Anem a l'àvia – Osama), i el mateix any es publicà a Nova revija una (1) obra curta independent en prosa, Šira, temàticament relacionada amb tota l'obra de l'autora. Així, doncs, les seves obres literàries inclouen poemes, teatre poètic, teatre de titelles i dues (2) novel·les.[5][4]
La seva creació artística està connectada pel que fa a contingut, símbols, temes i estil, ja que totes dues (2) col·leccions de poesia contenen motius —com ocells, casa, sexualitat, soldats, nen, violència, poder...— que també es troben a les seves novel·les. En tots dos (2) casos, amb l'exili, objectes religiosos bíblics i festes, hi incorpora també la tradició bíblica. El llenguatge poètic de les col·leccions Žabon i Besede iz hiše Karlstein es trasllada a les dues (2) obres en prosa, que mostren una (1) elaboració lingüística i un (1) llenguatge simbòlic ric. Els conflictes presents en totes dues (2) novel·les són semblantsː la violència, l'exili, la repressió, les dones, les emocions, l'amor, el patiment i la desesperança.[1][4]
Vida personal
Als dinou (19) anys tingué la seva primera filla, Apolonija Bojetu, fruit del seu matrimoni amb Viktor Trbovšek. Del seu segon matrimoni, amb Zmago Jelinčič, nasqué el 1973 Klemen Jelinčič Boeta, que seria historiador, traductor i poeta.
Entre els anys 1992 i 1993 visqué a Israel, a Jerusalem, on escriuria la seva segona novel·la.
Després de la seva mort, el seu fill Klemen lliurà uns sis-cents (600) dels seus llibres a l'ambaixada d'Eslovènia a Tel Aviv (Israel).
Premis i reconeixement
El 1996 rebé el premi Kresnik per la novel·la Ptičja hiša (La casa dels ocells).[4][5]
Pel seu paper d'Agatha Schwarzkobler a l'obra del mateix nom, rebé el premi Borštnik Meeting el 1986.[6]
El maig de 2002 tingué lloc a Maribor (Eslovènia) el primer simposi internacional sobre Berta Bojetu Boet. Les actes del simposi foren publicades l'any 2005 per Katja Sturm Schnabl.[4]
Obra
Poesia
Žabon (Granota, 1979).
Besede iz hiše Karlstein (Paraules de la casa Karlstein), 1988.
Prosa
Filio ni doma (Filio no és a casa,1990).
Ptičja hiša (La casa dels ocells, 1995).
Šira (1995).
Teatre
Pogovor v hiši Karlstein (Conversa a casa de Karlstein, 1984).
Gremo k babici – Osama (Anem a l'àvia – Osama, 1995).
Notes
↑ Boeta és el cognom original del pare, que afegí oficialment després que el descobrís, el 1990.
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 Prosenc, Irena: «Le donne ai margini nella opere di Berta Bojetu Boeta». A: Locas, escritoras y personajes femeninos cuestionando las normas: XII Congreso Internacional del Grupo de Investigación Escritoras y Escrituras (en italià). Sevilla: Alciber, 2015, pàg. 1247–1252.
↑ 2,0 2,1 «Berta Bojetu – Boeta (1946, Maribor–1997, Ljubljana)».
↑ «Berta Bojetu». IMDb.
↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Berta Bojetu Boeta». ASCE – Association of Significant Cemeteries in Europe.
↑ 5,0 5,1 Kozin, Tina; Petrič, Tanja: «Berta Bojetu Boeta» (en anglès). Litterae slovenicae. Slovene Writers’ Association.
↑ Bračun, Sara: «BOJETU BOETA, Berta. (1946–1997)» (en eslovè). Obrazi slovenskih pokrajin. Mestna knjižnica Kranj (Rostres de les regions eslovenes. Biblioteca Municipal de Kranj), 22.9.2020.
Bibliografia
Berta Bojetu Boeta: Prvi mednarodni simpozij. Zbornik predavanj (Primer Simposi Internacional. Actes de conferències). Klagenfurt: Mohorjeva družba, 2005.
Helga Glušič: Slovenska pripovedna proza v drugi polovici dvajsetega stoletja (Prosa narrativa eslovena a la segona meitat del segle XX). Ljubljana: Slovenska matica, 2002. Pàg. 264–268.
Portrait photograph of Berta Bojetu (Slovene illustrator).
Jožefina Berta Ana Bojetu Boeta
El passat dimecres 8 de febrerde 2023 es commemorà el vuitanta-sisè aniversari del naixement de Françoise Claustre, Françoise Treinen[1] de soltera (París, Illa de França, França, 8 de febrer de 1937 — Montoriol, Rosselló, Catalunya Nord, França, 3 de setembre de 2006), qui fou una (1) etnòloga i arqueòloga francesa, directora emèrita de recerca del CNRS.[2] Conegué una (1) fama no desitjada per haver estat segrestada per rebels del Txad durant més de mil (>1.000) dies. En els seus darrers anys es dedicà a l'estudi de l'arqueologia de la Catalunya del Nord.[3]
Biografia
Etapa de formació (1961–1968)
Françoise Treinen preparà l'accés a la universitat amb la Khâgne i després de llicenciar–s'hi feu uns períodes de pràctiques al Musée de l'Homme de París (Illa de França). Encara que inicialment volia especialitzar–se en el continent americà, les recerques que feu amb G. Bailloud al Marroc (1961–1962) i al Llenguadoc (Sant Martin de Londras, Erau, Occitània, 1961–1967) la decantaren més a la prehistòria i protohistòria africanes i europees. A partir del 1966, Treinen treballà successivament com a investigadora, becària i adjunta de recerca al laboratori del CNRS d'arqueologia i antropologia del Txad i del Camerun. Estudià especialment els orígens, identitat i evolució de la cultura Sao en els jaciments txadians de Mdaga, Gawi, Korno, Maré, Kossei, Bahr el Ghazal, Goz Kerki, Djourab, Nemra... encara que també trobà temps per fer prospeccions a la marroquina cova Velozzo, a Nigèria i al Camerun. Estudià les foneries de l'edat del ferro a la regió de Koro Toro, i en publicà un (1) estudi analitzant les produccions ceràmiques i metàl·liques de la civilització haddadiana. Donà les restes descobertes a les excavacions al Museu de l'Home, que n'ha exposat algunes a l'edifici del Quai Branly de París (Illa de França).
Paral·lelament als estudis africanistes, sota la direcció del professor André Leroi–Gourhan preparà la tesi doctoral, amb el tema del campaniforme a França, que presentà a la Sorbona el 1968. Fou professora d'etnologia a la universitat de París V (Illa de França).
El segrest: «l'afer Claustre»
El 21 d'abril de 1974, mentre efectuava recerques per compte del CNRS a la zona muntanyenca del Tibesti (Txad), fou segrestada per militants del Frolinat pertanyents a les tribus nòmades Toubou i Anakasa (o Anakaza), liderats pels que serien futurs presidents del país, Goukouni Oueddei (aleshores cap de les Forces Armades del Nord) i Hissein Habré. Amb ella foren fets ostatges el cooperant francès Marc Combé i el metge alemany Christophe Staewen, mentre tots plegats descansaven a l'oasi de Bardaï; en l'assalt moriren la dona de Staewen i dos (2) soldats txadians. Ben aviat, el govern alemany cedí a l'exigència de rescat econòmic i Staewen fou alliberat. A la França post–Pompidou (mort de feia poc), l'interinatge del govern Poher (president del Senat) feu que no es prenguessin mesures immediates, i que l'assumpte es retardés fins a l'elecció del nou president, Valéry Giscard d'Estaing.
Giscard d'Estaing començà converses secretes amb el dictador del país Ngarta Tombalbaye i, amb l'aquiescència d'aquest, envià el comandant Pierre Galopin a negociar amb els rebels. Aquest havia estat cap de la Guàrdia Nacional del Txad, i posteriorment havia format part dels Serveis d'Informació de l'antiga colònia francesa; els rebels l'havien acusat de brutalitat en relació amb un (1) atac mortal contra familiars de Goukouni Oueddei. El 4 d'agost del 1974, Galopin fou capturat; una (1) petició d'armes dels rebels al govern francès fou desestimada i el militar fou executat a l'abril següent, després d'un (1) judici davant un (1) tribunal revolucionari. En la sentència potser hi tingué alguna influència que Marc Combé s'havia escapat dels segrestadors el 23 de març abans.
Pierre Claustre, marit de la Françoise i director de la Missió de Reforma Administrativa del Txad, intentà de negociar directament amb els segrestadors; amb tan poc èxit que ell mateix n'esdevingué captiu el 26 d'agost. Hissein Habré demanà deu milions de francs (10.000.000 FF) de rescat pel matrimoni, i amenaçà de matar–lo si no els rebia abans del 23 de setembre. El periodista Raymond Depardon i la fotògrafa i cineasta Marie–Laure de Decker, que havien viatjat al país per acompanyar Pierre Claustre, hagueren de filmar els rebels, entre els quals Habré, abans de poder entrevistar la doctora Claustre. La difusió pública de l'entrevista decantà l'opinió pública francesa i París (Illa de França) accedí al pagament del rescat. Un (1) nou retard, aleshores, prolongà el segrest: les disputes entre els líders Habré i Oueddei. El primer ministre Jacques Chirac entrà personalment en acció i s'entrevistà a Líbia amb el coronel Gaddafi, que donava suport a Goukouni Oueddei. Finalment, i nou (9) mesos més tard, els esposos Claustre foren alliberats a Trípoli (Líbia) el 31 de gener del 1977. Depardon retratà l'odissea a la pel·lícula La Captive du désert, amb Sandrine Bonnaire.
«
Mon seul souci était de retourner dans l'anonymat (…) pour retrouver mon équilibre (…) Je n'ai aucune envie de m'exprimer, de me raconter. Je n'en éprouve aucun besoin. Au contraire, je ne tiens pas du tout à ce qu'on me rappelle cette période... difficile.
»
— Françoise Claustre, 2006[4]
Etapa posterior (1977–2006)
Després de ser alliberada, Françoise Claustre encara publicà dos (1) importants treballs sobre les seves recerques africanes, un (1) sobre el jaciment Sao de Mdaga (Txad) (1980) i un (+1) altre sobre l'edat del ferro a Borkou (Txad). Orientà les seves investigacions cap a Europa i participà en les excavacions que V. Gonçalves i el seu equip del Centre d'Història de la universitat de Lisboa (Portugal) feren sobre un (1) important monument megalític a la regió de Crato. Parà casa als Pirineus Orientals, treballà a l'«Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales» que Jean Guilaine dirigia a Tolosa de Llenguadoc (Alta Garona, Occitània) i ensenyà a la universitat de Perpinyà (Rosselló). A la zona hi investigà dos (2) jaciments importants del neolític i l'edat del bronze, la cova de Montou (Rosselló) i el jaciment de Bellestar (Fenolleda), i hi posà en evidència la fàcies de Montboló (Vallespir) (neolític mitjà, 4000–3500 anys aC), que Guilaine havia identificat a la cova de Montboló (Vallespir). Tant Françoise com el seu marit Pierre eren pilots experts, i Claustre fou la primera arqueòloga que feu prospeccions aèries sistemàtiques del Llenguadoc–Rosselló, amb bons resultats per al descobriment de llocs protohistòrics. L'any 1982 fundà i passà a dirigir el Grup de Prehistòria del Vallespir i els Aspres, a Ceret, i la seva tasca de divulgació (amb exposicions, conferències, materials impresos i altres mitjans de divulgació) acabà desembocant en la creació de la «Maison de l'Archéologie». El 1988 participà com a conferenciant a la «Quarta Primavera Cultural de Ceret»[5] dedicada aquell any a l'arqueologia neolítica; posteriorment, la capital del Vallespir batejà amb el seu nom el centre d'estudis «Maison du Patrimoine Françoise Claustre». Fou promoguda a directora de Recerca del CNRS el 1991, i en fou feta emèrita el 2002. Juntament amb Jean Gascó organitzà a Carcassona (Aude, Occitània) el 1994 el XXIV Congrés Prehistòric de França, dedicat a la protohistòria. Morí d'un (1) càncer a la seva casa de Montoriol, al Rosselló.[6]
Obres
(selecció)
Françoise Treinen: Les poteries campaniformes en France [tesi doctoral], París, 1968.
Françoise Treinen: Les poteries campaniformes en France: I, Typologie des poteries campaniformes françaises; II, Groupes géographiques et éléments culturels campaniformes, article a Gallia préhistoire 13, 1–2 (1970), pàg. 53–107, pàg. 263–332.
Françoise Treinen: Découvertes préhistoriques dans la région de Fort-Lamy (Txad), article a Notes africaines 130 (1971), pàg. 30–41.
Françoise Treinen: La grotte Velozzo, près de Dar bou Azza, article a Bulletin d'archéologie marocaine 9 (1975) pàg. 1–37.
Françoise Treinen: La Nécropole de Nemra, région de Koro–Toro, Tchad, article a West African journal of archeology (1975), pàg. 53–77.
J.–P. Lebeuf, A. M.-D. Lebeuf, F. Treinen–Claustre, J. Courtin: Le gisement Sao de Mdaga (Tchad). Fouilles 1960–1968, París: Société d'ethnographie, 1980.
F. Treinen–Claustre, Jean Guilaine, Jean Vaquer: Le Néolithique de la Catalogne du Nord, capítol a El Neolític a Catalunya. Taula Rodona de Montserrat maig 1980 Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1981, pàg. 209–224.
Françoise Treinen–Claustre: Sahara et Sahel à l'Âge du Fer: Borkou, Tchad Paris: Société des africanistes, 1982.
F. Claustre, J. Guilaine: La grotte de Bringairet, Armissan (Aude), ponència a Actes du 106e Congrès national des Sociétés savantes, Perpignan 1981 Paris: Éditions du CTHS, 1984, pàg. 39–50.
F. Treinen–Claustre: Préhistoire récente des Pyrénées- Orientales: salle d'archéologie de la Maison catalane de la culture de Ceret, article al Bulletin de la Société méridionale de spéléologie et de préhistoire 24 (1984), pàg. 65–91.
F. Claustre, P. Pons: Préhistoire du Roussillon: le musée de Céret, Céret: Groupe de préhistoire du Vallespir et des Aspres, 1985.
Françoise Treinen–Claustre: Le Groupe de Montbolo dans son context pyrénéen, article a Le Néolithique de la France. Hommage à Gérard Bailloud Paris: Picard, 1986, pàg. 217–231.
F. Treinen–Claustre, G. Rancoule Deux occupations de l'Âge du Fer à la caune de Belesta (Pyrénées-Orientales), ponència a Protohistòria catalana. 6è. Col·loqui Internacional de Puigcerdà, 1984 Puigcerdà: Institut d'Estudis Ceretans, 1976.
F. Claustre, P. Pons: La fouille archéologique... et après. Catalogue de l'exposition Millas: Groupe de préhistoire du Vallespir et des Aspres, 1987.
F. Claustre, P. Pons: Le dolmen de la Siureda (Maureillas) et les mégalithes du Roussillon Millas: Groupe de préhistoire du Vallespir et des Aspres, 1988.
J. Guilaine, J. Vaquer, J. Coularou, F. Treinen–Claustre: Ornaisons–Médor. Archéologie et écologie d'un site de l'Âge de Cuivre, de l'Âge du Bronze final et de l'Antiquité tardive Toulouse: Centre d'Anthropologie des sociétés rurales, 1989.
P. Ponsich, F. Treinen–Claustre: Le gisement néolithique de la galerie close de la grotte de Montou en Roussillon, article a Autour de Jean Arnal Montpellier: Recherches sur les premières communautés paysannes en Méditerranée occidentale, 1990, pàg. 101–121.
S. Roscian, F. Claustre, J.–E. Dietrich: Les parures du Midi méditerranéen du Néolithique ancien à l'âge du Bronze: origine et circulation des matières premières, article a Gallia préhistoire 34 (1992) pàg. 209–257.
J.-Ph. Bocquenet, F. Claustre, Got–Castellvi: Le Champ d'Urnes de Céret (Pyrénées–Orientales Céret: Groupe de préhistoire du Vallespir et des Aspres, 1993.
F. Claustre, J. Zammit, Y. Blaize: La Cauna de Bélésta: une tombe collective il y a 6.000 ans Toulouse: Centre d'anthropologie des sociétés rurales; Bélesta: château–musée, 1993.
F. Claustre, J. Vaquer: Grotte ou plein–air: acquis et perspectives pour le Néolithique nord–pyrénéen, ponència a Cultures i medi de la prehistòria a l'edat mitjana. 20 anys d'arqueologia pirinenca, homenatge al professor Jean Guilaine, 10è col·loqui internacional d'arqueologia de Puigcerdà, 1994. Puigcerdà: Institut d'Estudis Ceretans, 1995, pàg. 221–239.
B. Pajot, F Briois, J.–G. Astruc, F. Claustre, A. Gastinel, N. Guyon, P. Pomar, P. Pouzineau: Les Dolmens du Pech et le mégalithisme de Saint–Antonin–Noble–Val (Tarn–et–Garonne) Toulouse: Centre d'anthropologie CNRS/EHSS; Caussade: Groupe d'études préhistorique du Quercy, 1996.
F. Claustre: L'Âge du bronze en Roussillon. Évolution des recherches, article a Études Roussillonnaises 15 (1997) pàg. 19–40.
F. Claustre: Monuments mégalithiques et grottes sépulcrales en Roussillon, al llibre de Ph. Soulier: La France des dolmens et des sépultures collectives (4500–2000 avant J.–C.) Paris: Errance, 1998, pàg. 159–174.
F. Claustre: Le monde paysan avant l'histoire, les premiers producteurs, capítol del llibre de J. Sagnes Nouvelle Histoire du Roussillon Perpinyà: El Trabucaire, 1999 ISBN 9782912966155, pàg. 35–44.
Françoise Claustre, direcció: La grotte de Montou a Corbères–les–Cabanes (Pyrénées Orientales) Documents d'archéologie française.
Françoise Claustre, P. Ponsich: Complément à l'étude de la céramique néolithique de la galerie close de Montou, article a Études Roussillonnaises 13 (2000), pàg. 79–96.
Jean Gascó, F. Claustre dirs: Habitats, économies et sociétés du Nord-Ouest méditerranéen de l'Âge du bronze au premier Âge du fer: Actes du colloque international, XXIVe Congrès préhistorique de France, Carcassonne 1994 París: Société préhistorique française, 2000.
Françoise Claustre, P. Ponsich: Compléments à l'étude de la céramique néolithique de la galerie close de Montou, article a Études Roussillonnaises 18 (2001), pàg. 79–96.
J. Guilaine, F. Claustre, O. Lemercier, P. Sabatier: Campaniformes et environnement culturel de France méditerranéenne, ponència a Bell Beakers today. Proceedings of the International Colloquium, Riva del Garda 1998, Trento: Servizio Beni Culturali, 2011, pàg. 229–275.
F. Valentin, R. Donat, Françoise Claustre: La gestion de l'espace sépulcral Néolithique moyen de la grotte de Montou (Pyrénées–Orientales): un essai d'interprétation, article a Mémoire de la Société préhistorique française 33 (2003), pàg. 301–314.
F. Valentin, F. Claustre: Les grottes sépulcrales à l'Âge de Bronze dans les Pyrénées–Orientales: l'exemple de Bélesta, ponència a Les pratiques funéraires à l'âge du Bronze en France, Actes de la table ronde de Sens-en-Bourgogne (Yonne) 1998 Paris: CTHS; Sens–en–Bourgogne: Société archéologique de Sens, 2005, pàg. 103–117.
Le Bras-Goude, Gwenaëlle; Claustre, Françoise: «Exploitation of domestic mammals in the eastern Pyrenees during the Neolithic. Human dietary patterns at the site of Montou (Corbères–les-Cabanes, France) using bone collagen stable isotopes (δ13 C et δ15 N)». Vie et Milieu, 59 – 2, 2009, pàg. 215–221.
Referències
↑ A algunes publicacions, Françoise Treinen–Claustre.
↑ «Françoise Claustre» (en francès). Maison du Patrimoine de Céret.
↑ «Françoise Claustre s'est éteint» (en francès). Le Figaro, 05.09.2006.
↑ Declaracions a Le Monde del 5 de setembre de 2006.
↑ Informa Nord 4 (abril de 1988), pàg. 8.
↑ Descamps, Cyr: «Françoise Claustre». Outre–Mers. Revue d'histoire, 94, 354, 2007, pàg. 405–408.
Bibliografia
Claustre, Pierre: L'Affaire Claustre: autopsie d'une prise d'otages. París: Karthala, 1990. ISBN 2865372588.
Études Roussillonnaises Revue d'Histoire et d'Archéologie Méditerranéennes, tome XXII (A la mémoire de Françoise Claustre). Perpinyà: El Trabucaire, 2006. ISBN 9782849740460.
Vaquer, Jean; Guilaine, Jean: «Françoise Treinen-Claustre (1937–2006)». Bulletin de la Société préhistorique française, 104 – 1, 2007, pàg. 202–203.
Enllaços externs
Portada del llibre: L'affaire Claustre. Ma mission au Tibesti à bord du D.C. 4, de Raymond Thiry.
Portada del llibre: Le gisement Sao de Mdaga (Tchad). Fouilles 1960–1968
El passat dimecres 8 de febrer de 2023 es commemorà el centenari del naixement de Josep Coll i Coll (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 8 de febrer de 1923 — ibídem, 13 de juliol de 1984), qui fou un (1) dibuixant i guionista de còmic català, un (1) dels puntals de la revista TBO.
Biografia
Inicis
Fill de pare constructor, començà a treballar a una (1) pedrera quan només tenia dotze (12) anys, alhora que iniciava els seus estudis de mecànica i delineant a l'Escola d'Arts i Oficis.
Aficionat tant al dibuix artístic com al tècnic, desenvolupà el seu estil, on hi barrejaria més tard les notables habilitats adquirides a ambdues disciplines.
El 1946 publicà els seus primers dibuixos a diverses revistes infantils de l'època com Chispa i, més tard, a Mundo Infantil, PBT, KKT, Pocholo, Nicolas, Timoteo i La Risa; al mateix temps que feia de paleta, àdhuc les feines de dibuixant eren més aviat esporàdiques i no massa ben pagades. El 1949, però, aconseguí de publicar les seves primeres historietes a la popular revista TBO d'una (1) manera continuada, fet que el portà a una (1) dedicació plena a la seva vocació.
El TBO
Seria a aquesta revista on trobaria l'estil pel qual seria conegut, evolucionant des d'una (1) primera etapa on era palesa la forta influència dels dibuixants veterans de la casa, especialment d'en Benejam, fins a trobar finalment el personal estil pel que hom el coneix.
Al llarg d'aquests anys, paral·lelament a la seva col·laboració a TBO, publicà per a altres revistes com Tururut o en català com L'Infantil, a la qual hi creà una (1) sèrie amb personatges fixos: en Bufa i en Pumpun.
A les dècades dels cinquanta ('50) i seixanta ('60), la veterana TBO hagué de patir la competència de les noves revistes de l'editorial Bruguera, amb personatges i guions una mica més àcids. Tot i que Coll ja era llavors un (1) dels noms emblemàtics de la casa, el 1964, després d'adonar–se que de paleta guanyaria més que dibuixant, treballant menys hores, decidí abandonar l'ofici i dedicar–se exclusivament a la construcció i a la seva família.
Retorn
Malgrat el seu talent reconegut, en Josep Coll era una (1) persona més aviat modesta i poc amant de les servituds de la vida artística. Al llarg dels anys següents rebé ofertes de diversos editors perquè tornés al món editorial; tanmateix, les rebutjà totes fins que el 1981 tornà a col·laborar esporàdicament a alguna revista, fins que el II Saló del Còmic de Barcelona li reté un (1) homenatge.
A partir d'aquest moment reprengué la seva carrera, publicant des del 1982 a la revista mensual, especialitzada en còmic de línia clara, Cairo, que l'acollí com amb honors de mestre.
L'estiu del 1984 se suïcidà a la banyera del seu domicili de Barcelona (Barcelonès).
Estil gràfic
El que primer crida l'atenció del seu l'estil és l'estilització extrema de paisatges i personatges, amb una (1) eliminació de tot element superflu, gràcies al seu grafisme polit que permet, en tot moment, entendre d'una (1) manera clara tot el que apareix a cada vinyeta. El contrast d'uns personatges allargassats, de línies d'acció molt marcades, crea una (1) il·lusió de moviment propera als dibuixos animats, amb uns fons serialitzats, freds però sempre executats segons les més estrictes regles de la perspectiva, seria el recurs que, perfeccionat amb anys d'ofici, empraria per a captivar als seus seguidors.
La seva narrativa visual es basava en la més extrema simplicitat, mantenint sempre el mateix punt de vista a totes les vinyetes: sempre en pla general, amb l'angle de tall una (1) mica més amunt que l'horitzó, sacrificant tot element decoratiu pel bé de la claredat dels fets narrats. Aquest estil gràfic i narratiu l'emparenta amb dibuixants de l'escola d'Otto Soglow, el creador de The Little King.
Hom pot comprendre que hagi estat defensat pels amants de la línia però també que qui prefereix un (1) estil de dibuix més detallista potser es pugui mostrar menys entusiasta, trobant–lo potser un (1) xic fred.
Humor
La principal característica de l'humor de les historietes de Coll és la flema. És cert que, de tant en tant, participa de l'absurd surrealisme d'alguns dels seus col·legues de revista però aquest apareix d'una (1) manera només esporàdica, preferint mostrar pinzellades humorístiques en les que es mostrin petites paradoxes, curiositats amagades a la vida quotidiana, vistes des d'un (+1) altre prisma per l'ull observador de l'autor, acostant–lo, tant en estètica com en contingut, a la manera còmica descriptiva del cineasta Jacques Tati.
Les situacions favorites són les que s'esdevenen pels carrers de les ciutats, pel camp i a qualsevol tipus d'escenari exterior en detriment dels interiors; amb situacions protagonitzades per automobilistes, boletaires, paletes, lladres i policies; esportistes, banyistes, pescadors de canya, etc. De tota manera, les historietes més recordades siguin potser les protagonitzades per personatges més exòtics, formant, d'una (1) manera extraoficial, una (1) espècie de sèries sense títol: els nàufrags, els exploradors de safari, els caçadors africans, els guerrers medievals, etc.
Bibliografia
Diversos Autors: El TBO de siempre. Dotze (12) volums. Ediciones B, Barcelona, 2005–2007.
Diversos Autors: Grandes Maestros del TBO. Colección Super Humor Clásicos, número 2, Ediciones B, Barcelona, 2007.
Segura, Rosa: Ediciones TBO, ¿dígame? Memorias secretas de una secretaria. Diminuta Editorial, Barcelona, 2014.
Diversos Autors: Josep Coll, el observador perplejo. Diminuta i Trilita ediciones. Barcelona, 2015. ISBN 978-84-942399-5-3[1]
Solà i Dachs, Lluís: «Coll, de la bastida al dibuix en anada i tornada», Hoja del Lunes, Barcelona, 26/07/1982
Enllaços externs
CaricArt 2014, pdf informatiu Exposició al Museu de Granollers.
Recordando a Josep Coll Rosa's Page (castellà).
Josep Coll (castellà).
Biografía aumentada y revisada (castellà).
Referències
Fotografia retrat de Josep Coll i Coll al seu estudi de treball
El passat dimecres 8 de febrer de 2023 es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement de Maria Amèlia Mulet Mulet, coneguda com Maria Mulet (Albalat de la Ribera, Ribera Baixa, País Valencià, 8 de febrer de 1911 — Cullera, Ribera Baixa, País Valencià, 16 de setembre de 1982) fou una mestra i escriptora valenciana.[1][2]
Formació
Nasqué en una (1) família benestant en la qual Maria Mulet adquirí formació artística i musical. Així, a més d'estudiar Magisteri, tocava el piano, i practicava el dibuix i la pintura. Entre els seus amics comptava amb el pintor Pedro de Valencia, o els escriptors Manuel Sanchis Guarner i Nicolau–Primitiu Gómez Serrano. Entre els seus referents i les seves lectures hi ha Blasco Ibáñez, Maria Ibars, Juan Ramon Jiménez, Antonio Machado o Carles Salvador.[2]
Vida literària
Maria Mulet exercí la professió de mestra al seu municipi, Albalat de la Ribera (Ribera Baixa), com també ho feu a Banyeres de Mariola (Alcoià) i a Cullera (Ribera Baixa). I també edità llibres de poesia i de narrativa, tant en català com en castellà, amb un (1) estil molt pròxim a la parla popular.
El seu nom, juntament amb el d'altres narradores com Maria Beneyto o Beatriu Civera, s'ha inclòs sovint en l'anomenada «generació valenciana dels cinquanta ('50)», referida als autors i autores que nasqueren pels volts dels anys vint ('20) i trenta ('30). Col·laborà en la premsa valenciana i fou una (1) de les primeres dones que edità literatura infantil en català.[1]
A més, Maria Mulet fou una (1) de les poques escriptores que, ja durant els darrers anys del franquisme, introduí la literatura infantil i juvenil en català a les escoles del País Valencià,[2] i:
«
...serà una autora pionera en el món dels
llibres per a infants en català.
»
— Maria Lacueva i Lorenz: Bastir un pont sobre l’abisme i no perdre l'equilibri (o ésser dona i escriptora
en català durant el franquisme al País Valencià).
Publicà el seu primer llibre de poesia a València el 1948, Arpa suave, i entre els anys 1947 i 1949 publicà tres (3) poemes seus, en castellà, al Almanaque de Las Provincias.[2][3]
El 1950 publicà un (1) segon poemari, Contactos, i un (1) llibre de lectures infantils, Donde haya sol. Prosas infantiles. El 1956 publica Pedro, diario de un niño i, un (1) any després, Gloria a Dios. Poemas de Navidad. Tots ells en castellà.[4][5] Aleshores, durant el curs 1965–1966, Maria Mulet entra en contacte amb Lo Rat Penat, i s'implica amb les activitats vinculades amb els xiquets; d'aquesta manera participa en el Concurs de Lectura i Escriptura infantils, cosa que establirà un (1) precedent en aquesta institució.[2][3]
És a partir d'aleshores que l'escriptora continuarà escrivint i traduint les seves obres al català (encara que sense abandonar les publicacions en castellà. Així, l'any 1969 publica en aquest idioma la novel·la Amor, la misma palabra). Aquesta experiència també resultà enriquidora per a l'escriptora, cosa que ella mateixa afirma en una (1) entrevista que li feu María Ángeles Arazo l'any 1973: «desde entonces estudio todos los dias valenciano; es más, estoy reuniendo el viejo vocabulario de mis abuelos y mis padres, que no tenía olvidado, però sí adormecido».[2][3]
A poc a poc s'implicà més amb Lo Rat Penat, i el 1970 participà en diversos actes, com quan feu de mantenidora en l'acte de cloenda dels Cursos de Llengua en què se celebrava el XVI Concurs de Lectura i el VII d'Escriptura en valencià. El 1971 publicà a Lo Rat Penat el que era el seu primer recull de poemes en català: Veus de xiquets (poemes infantils), al qual Aurora Díaz–Plaja dedicà una (1) ressenya a Serra d'Or, com tornarà a fer l'any següent en publicar un (1) segon poemari en català: Nadal al cor.[2][3]
El 1978 començà el distanciament amb l'associació Lo Rat Penat, després de la traducció de Pedro, diario de un niño, sota el títol Pere. Diari d'un xiquet, edició amb cites d'Ausiàs March, Xavier Casp i Carles Salvador, homenatge als seus predecessors i models literaris.[3][2]
Reconeixement i memòria
Com a reconeixement i homenatge a la seva figura l'Ajuntament d'Albalat de la Ribera (Ribera Baixa) posà el seu nom a un (1) carrer del poble.[6]
Referències
↑ 1,0 1,1 Diccionari biogràfic de dones. «Maria Mulet». Xarxa Vives d'Universitats (CC–BY–SA via OTRS).
↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Villafranca Giner, Encarna: «Maria Mulet, escriptora i docent (1911–1982)». Revista Valenciana de Filologia, 10.11.2020, pàg. 109–133.
↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 «“Jo vinc d'un temps perdut”: escriptores en català al País Valencià durant el franquisme. Breu aproximació.». Líquids. Revista d'Estudis Literaris Ibèrics, núm. 1, 2007.
↑ Lacueva, Maria: «Maria Mulet: una (altra) escriptora valenciana desconeguda». Revista Barcella, 03.04.2016. Arxivat de l'original el 2016.04.03.
↑ «gloria a dios poemas de navidad de por maría mulet - Iberlibro» (en castellà).
↑ «Calle de María Mulet – Callejero de Albalat de la Ribera – Callejero.net» (en castellà).
Maria Mulet el 16 de febrer de 1974
Maria Amèlia Mulet Mulet
El passat dimarts 7 de febrer de 2023 es commemorà el cent vint-i-sisè aniversari de l'estrena en català de Terra Baixa, d'Àngel Guimerà, al Teatre Principal de Tortosa (Baix Ebre, Catalunya), amb la companyia Teodor Bonaplata, el 7 de febrer de 1897.
Terra baixa és una (1) obra teatral del dramaturg i poeta Àngel Guimerà, una (1) de les més populars de totes les que escrigué i una (1) de les més representades i traduïdes de la llengua catalana. Traduïda a catorze (14) idiomes diferents: castellà, anglès, italià, alemany, rus, suec, txec, hebreu, portuguès, sicilià,serbi, neerlandès, jiddisch i esperanto, ha esdevingut tot un (1) clàssic del repertori teatral català.[1]
Quan escrigué aquesta obra, l'escriptor passava per una (1) etapa de plantejament social de la seva creació literària, a més de les intrigues i passions amoroses que ja havia plantejat en una (1) obra anterior seva, Maria Rosa, més corresponent al teatre romàntic. Guimerà segueix la línia general dels moviments literaris del moment històric en què viu.
L'estrena
Terra baixa correspon a l'època de plenitud creativa d'Àngel Guimerà.[2] En ella, després d'uns anys d'escriure obres de caràcter historicoromàntic i d'acord amb els principis bàsics de la Renaixença, dona entrada a plantejaments i solucions de caràcter realista i social. L'obra fou estrenada en versió castellana a Madrid el 27[3][4] o 30 de novembre[5][6] de 1896 al Teatro Español per la companyia Guerrero–Mendoza a partir de la traducció de José de Echegaray,[7] a causa de la desconfiança de Guimerà en les versions en castellà de la seva pròpia obra. El 13 i el 20 de novembre del 1896 foren dues (2) dates que hauria pogut estrenar–se l'obra Tierra Baja, però s'ajornà per diferents raons: en la primera data, per una (1) indisposició de la veu d'un (1) actor, i en la segona, per la renúncia d'aquest mateix actor de representar el paper quan deixà la companyia.[4] Tierra Baja fou un (1) èxit de públic a la capital estatal, encara que la crítica madrilenya la rebé amb reticència.[5] Tot i que en valoraren la capacitat de connectar amb el públic, consideraven que els trets romàntics resultaven excessivament lírics. Cal tenir present, per entendre aquestes afirmacions, que el realisme i el naturalisme ja s'havien imposat a la literatura espanyola, i allò criticat ho era perquè es veia com una (1) rèmora del passat. El dia de l'estrena de l'obra, Guimerà experimentà un (1) neguit que demostra el valor que donava a la crítica de l'obra.
«
L'èxit o el fracàs del drama que es representa no li importa gens ni gota a la humanitat, però per l'autor en aquells moments la humanitat està allí, en aquelles taules […][8]
»
— Àngel Guimerà
L'estrena de l'obra en català es feu esperar fins al 7 de febrer de 1897,[9][10] al Teatre Principal de Tortosa (Baix Ebre), a càrrec de la companyia de Teodor Bonaplata. El mes anterior a aquesta estrena, s'edità el text original de l'obra. El 10 de maig d'aquell mateix any també es representà a Barcelona (Barcelonès), al teatre Romea.[11] La crítica catalana fou més favorable, i apuntà que era un (1) gran encert per a l'obra el personatge del pastor Manelic, interpretat per l'actor badaloní Enric Borràs.[6] Tot i això, també es criticaren alguns aspectes com la figura d'en Sebastià (el gran terratinent), o l'estructura. Els dies 20 i 21 de febrer arribà l'obra en llengua castellana a l'illa de Mallorca (Illes Balears), al Teatre Principal de Palma, on aconseguí, aquí també, un (1) èxit clamorós.[12] Un (1) any després de la primera representació a Catalunya s'estrenà l'obra a Alacant (Alacantí) en castellà, on es reafirmà l'èxit de públic.[13]
Contextualització
Polític
Articles principals: Restauració borbònica, moviment obrer, anarquisme, i catalanisme
A final del segle XIX, Espanya visqué la restauració borbònica, que començà en acabar–se la Primera República Espanyola, l'any 1874, i acabà amb el pronunciament del general Martínez–Campos. Aquest període es caracteritzà per una (1) certa estabilitat institucional que impulsà un (1) model liberal de l'Estat. La revolució industrial veié el naixement de la classe obrera, que creà tot un (1) seguit de moviments polítics i socials coneguts amb el nom de moviment obrer.[14]
L'anarquisme s'havia apoderat dels moviments de revolta social de l'època, i a Catalunya nasqué, a més, el catalanisme polític, fruit del rebuig a les polítiques centralistes uniformadores que estava implementant el nou estat liberal espanyol. El catalanisme creixent fou un (1) moviment que avançà tant en l'àmbit polític, amb el naixement de partits polítics com la Lliga Regionalista, com en l'àmbit lingüístic i literari, amb l'augment de l'ús del català en les obres literàries.[14]
Europa visqué una (1) època on els moviments nacionalistes prengueren força i aconseguiren modificar l'organització territorial existent amb la creació de nous estats com ara Itàlia i Alemanya. Aquests moviments defensaven el dret dels pobles a decidir el seu propi govern, i propiciaren la davallada de grans imperis.[14]
Teatral
Articles principals: Teatre de la Renaixença, Teatre modernista, Romanticisme teatral, Realisme, i Naturalisme
El teatre romàntic del segle XIX conreà un (1) nou concepte que trencava amb les tres (3) unitats dramàtiques (unitat de temps, d'acció i d'espai) preestablertes fins aleshores. Permeté que l'espai de temps fos indefinit, que hi hagués un (1) canvi d'espais escènics i que diverses accions dramàtiques coexistissin en una (1) mateixa escena. Aquests nous mètodes s'acostaven als recursos utilitzats en la novel·la, i feien un (1) teatre més narratiu. També es començà a permetre l'aparició de morts en l'espai escènic i la intervenció de diverses classes socials alhora a l'escenari.[15]
El teatre realista portà més enllà aquest trencament amb el teatre clàssic, i utilitzà una (1) temàtica més propera a la societat amb temes com, per exemple, els problemes domèstics de les classes emergents burgeses (adulteri, problemes econòmics, etc.). Tot i aquest apropament, continuaven vedats alguns aspectes de la realitat social.[15]
A final del segle XIX, a Catalunya començà a difondre's amb grans dificultats el naturalisme. Els autors naturalistes conrearen temes de la realitat quotidiana que el teatre realista havia vetat, com, per exemple, incorporar dins l'obra les classes més desfavorides de la societat. La classe obrera fou la classe social que s'adaptava millor a la concepció naturalista, que apostava per la dissecció objectiva de la realitat social, seguint una (1) concepció científista i determinista, i permetia la descripció de conflictes molt passionals que envoltaven aquesta classe social.[15]
Argument
El tema principal de l'obra és l'amor, però les influències realistes instiguen Guimerà a incloure altres temes com l'opressió que pot arribar a exercir un (1) home sobre un (1) grup de persones que es troben sota les seves ordres, sent treballadors seus, dins d'una (1) societat conservadora.[2] D'aquesta manera, l'autor fa una (1) aproximació a la realitat contemporània i als processos de canvi que patia la societat catalana,[16] tot expressant la lluita entre dos (2) mons irreconciliables. A partir d'aquest tema es desenvolupen, al llarg de l'obra, les reaccions dels personatges envers aquesta dominació del caciquisme rural, i s'exalta la naturalesa davant la societat envilida pel progrés. Es divideix en tres (3) actes, on cadascun equival a una (1) part de la narració clàssica: presentació del conflicte, nus i desenllaç.[17]
En el primer acte hi ha la presentació dels personatges, i s'intueix que en Sebastià i la Marta mantenen una (1) relació amorosa en secret. En Sebastià, tot i tenir propietats, té molts deutes, i per això decideix casar–se amb una (1) pubilla de bona família. Tanmateix, ningú no es vol casar amb ell, perquè tothom s'imagina que la Marta és la seva amant. Per evitar que la gent pensi que festegen, decideix casar la Marta amb un (1) pastor que coneixia en Tomàs, anomenat Manelic. En Tomàs, que no sap res de tota aquesta trama, parla amb en Manelic, que s'enamora de la Marta amb un (1) amor pur, sense haver–la vista. En Manelic baixa de la terra alta per casar–se amb la Marta, tanmateix ella no vol casar–s'hi perquè no l'estima. Aquest matrimoni per conveniència s'acaba duent a terme perquè en Sebastià li ordena que es casi, tot i fer–li fàstic en Manelic. Quan ja són casats i els dos (2) són a casa, en Manelic s'adona que la Marta no l'estima.[17][18]
En el segon acte, en Manelic es troba desubicat a la terra baixa perquè tots els pagesos del poble es riuen d'ell per ser un (1) ignorant que no s'adona del muntatge creat per encobrir aquest romanç. La Nuri és l'única persona que es fa amb en Manelic, i aquesta relació d'amistat fa que la Marta vegi amb uns altres ulls en Manelic. A mesura que transcorre l'acte, en Manelic s'adona del muntatge del seu casament i, tot enfadat, decideix tornar a la terra alta. Després que la Marta expliqui a en Tomàs el seu passat i com conegué en Sebastià, veu que en Manelic vol deixar la terra baixa i decideix anar–se'n amb ell perquè s'adona que l'estima. Els dos (2) volen fugir d'aquella terra que, segons en Manelic, és plena de boira i falsedat. En Sebastià i el mossèn s'assabenten de les seves intencions, i decideixen interceptar–los, desterrant en Manelic de la terra baixa, i enviant el Perruca a denunciar–lo a la Guàrdia Civil. També tanca la Marta al molí sota la vigilància dels pagesos Perdigons.[17][18]
El desenllaç de l'obra arriba amb el tercer acte. En Sebastià vol que vigilin en Manelic perquè l'havia amenaçat de mort. Els Perdigons s'adonen que no han fet bé d'obeir el seu amo, però quan torna a aparèixer en Sebastià, que reclama veure la Marta, ningú no li planta cara. En aquell moment, arriba el mossèn i fa marxar en Sebastià cap a casa perquè allí l'espera el pare de la seva promesa. Quan en Sebastià ha marxat, apareix la Nuri, que reclama parlar amb la Marta i fa fora tots els pagesos que hi ha al molí. La Nuri li diu que esperi el seu senyal, que ella l'ajudarà a escapar a la terra alta amb en Manelic. Finalment, la Marta sent la rialla, que és el senyal que esperava, i decideix fugir, però és interceptada per en Sebastià, que la renya. Seguidament, apareix en Manelic al molí i s'enfronta amb en Sebastià en una (1) baralla a mort que guanya en Manelic. És en aquell punt que en Manelic diu: «He mort el llop».[19] Per acabar, els pagesos veuen el cadàver d'en Sebastià a terra, i la Marta i en Manelic fugen a la tranquil·la i pura terra alta.[17][18]
Idea original de l'obra
L'obra, que fou publicada per Àngel Guimerà, es desvia parcialment de la idea original de l'autor, ja que en la idea original Guimerà tenia la intenció d'ofegar la Marta en lloc de fer que en Manelic se n'anés a viure amb ella en pau a la Terra alta, com en la versió publicada. Segons una (1) carta escrita pel mateix autor a l'actriu María Guerrero on li explica breument l'argument de l'obra:[20]
«
Es podria dir Terra baixa: Tierra baja... M'explicaré. En el primer acte Manelic (diminutiu de Manel), que és un (1) noi innocent, tot candor i inexperiència, deixa el seu ramat a les cimes del Pirineu d'on mai no ha sortit, i ve a casar–se a la plana, a la terra baixa, on només troba falsedat, malícia... La dona resulta que ha estat durant molts anys i segueix sent l'estimada de l'amo de la granja. En Manelic, al final del drama, ofega la seva dona, dispara un tret al Sebastià, l'estimat, i fuig a les seves muntanyes amb Déu i la Llibertat.[20]
»
— Àngel Guimerà, 17 de febrer de 1895
Espai escènic
El transcurs de l'obra Terra baixa se situa en una (1) plana extensa que rep el nom de terra baixa i alberga un (1) petit poble disseminat, propietat d'un (1) home, el Sebastià. L'espai escènic principal de l'obra de Guimerà se centra bàsicament en el molí que hi ha al poble, excepte el casament, que transcorre a l'ermita. El molí pren la forma segons l'ús que en fan en els diversos moments de l'obra. En un (1) principi, és el lloc on el pare adoptiu de la Marta i ella treballaven. Amb la mort del pare adoptiu, el molí es transforma en lloc de trobada nocturna entre en Sebastià i la Marta. A partir del casament de la Marta amb en Manelic, esdevé la casa de la parella fins al final de l'obra, i durant el transcurs de tota l'obra serà el lloc de reunió dels pagesos del poble, on s'expliquen idees, experiències, i anècdotes, i es transforma així en una (1) improvisada taverna.
Simbologia de l'obra
Terra alta/Terra baixa
El llibre està marcat per una (1) simbologia constant entre la terra alta i la terra baixa, en la qual es contraposa durant tota l'acció dramàtica de l'obra el conflicte entre aquests dos (2) mons. Aquests dos (2) termes prenen, a més del significat geogràfic denotatiu, un (1) significat valoratiu contraposat. Aquests dos (2) mons són presentats com dos (2) espais antagònics, presentant la terra alta com el món idíl·lic que es caracteritza per la puresa i la bondat, i la terra baixa, com el reflex d'una (1) societat pagesa degradada per l'explotació i el materialisme, que caracteritza els seus personatges com a malvats i mesquins.[5] La relació d'exclusió entre els dos (2) espais es veu reflectida més enllà de la simple comparació física dels espais, arribant a estrats com, per exemple, la forma d'actuar o el llenguatge dels personatges dels seus respectius espais.[21]
La terra alta representa el Pirineu, descrit com un (1) lloc sense pecat i on la corrupció de la mà de l'home no ha arribat, ja que és un (1) lloc verge, un (1) lloc bo per naturalesa on viu en Manelic i, per aquesta raó, ell tindrà les característiques que també pertanyen a la terra alta. És l'espai utòpic, solitari, irreal i idoni que permet el compliment dels desitjos més pregons.[21] L'altre espai antagònic, la terra baixa, és l'espai on transcorre la major part de l'obra, i el representa com el lloc on es concentra el mal del món, en el qual la corrupció, el pecat i la malícia de l'home conviuen en un (1) mateix espai, però és especialment marcat en els seus habitants.[5] El lloc que representa la terra baixa és la vila o la ciutat on succeeix tota la trama dramàtica de l'obra.[18]
El duro i la sang són la representació dels dos (2) sistemes antagònics que regeixen aquell món, només equilibrats per la llei de la propietat. El primer és el símbol de la llei de l'home propi de la terra baixa, i l'altre, la llei de la Terra alta. Per aquesta raó, en el moment en què la Marta s'adona de l'amor amb en Manelic, ha de sagnar per una (1) ferida que es fa en una (1) escena amb en Manelic que inclou una (1) certa violència. Amb la sang de la ferida trenca el lligam amb en Sebastià i el món de la terra baixa; és un (1) acte de purificació que esborra el pecat i la culpa que l'atrapava.[21]
Altres símbols menors
L'aigua és un (1) element present tant en l'anunci de l'arribada de la Marta com en la primera vegada que en Manelic veu la seva futura esposa.[5] Finalment, quan la Marta i en Manelic es corresponen en el seu amor, hi apareix altre cop l'aigua; la Marta representa l'«aigua amarganta» de la mar (el lloc d'origen d'on prové) que s'ajunta amb la neu pura de les muntanyes representada per en Manelic. És l'aigua que calma la set, però que deixa un (1) regust amarg que rep l'aigua purificadora del Manelic que ve a redimir–la.[22]
«
MANELIC: […] I t'he estimat encara més al venir–te a trobar–te, pobre de mi, davallant a salts, com l'aigua els cims a ajuntar–se amb l'aigua de la mar, que diuen que és amarganta! Que ho siga, d'amarganta; que ho siga; ella atrau com tu m'atraus a mi; perquè et desitjo i t'estimo, Marta![22]
»
— Àngel Guimerà, Terra baixa
Les paraules «fera», «llop» i «bèstia» són elements simbòlics que prenen diferents connotacions. Al llarg de l'obra, el terme «fera» és utilitzat com un element amb una (1) connotació positiva marcada i, antagònicament, s'utilitza el terme «llop» amb connotacions negatives. Finalment, el terme «bèstia», quan és aplicat a la descripció d'una (1) persona, pren un (1) valor de menyspreu.[5]
Un (+1) altre símbol que es pot trobar a l'obra és el del «ramat». Aquest ramat representa el poble, els Perdigons i el Perruca, que sempre segueixen les instruccions de l'amo Sebastià com si fossin un (1) ramat que segueix el pagès. Mai no s'oposen al seu amo, encara que a vegades no comparteixin les seves decisions.[23]
L'ús de la llengua
Possiblement, un (1) dels trets que donaren l'èxit a l'obra de Guimerà fou l'ús de la llengua dels personatges, que es demostra en les crítiques de l'obra per alguns autors.[5] Els personatges no utilitzaven un (1) llenguatge refinat, ja que no s'adequaria a l'espai escenogràfic de l'obra (la terra baixa), sinó que utilitzaven un llenguatge amb la inclusió de termes col·loquials, castellanismes, formes verbals com vui o donguis, en lloc de les construccions normatives[24][25] i expressions populars o d'altres recursos lingüístics típicament de l'àmbit popular i més propers al moviment del «català que ara es parla».
Les obres costumistes d'Emili Vilanova permeteren a Àngel Guimerà incorporar el sentit col·loquial a l'obra i, a través de la documentació i de l'aprenentatge oral, adquirí prou lèxic adequat al món que pretenia crear.[5] Tot i aquest registre més aviat col·loquial, el sabé combinar amb la creació poètica del llenguatge sense posar un (1) èmfasi especial en la retòrica, sinó prioritzant una (1) escenografia creïble.[5]
Sense cap mena de dubte, Manelic és el personatge amb un (1) parlar més característic i diferent de la resta, perquè s'expressa en un (1) dialecte que podria ser confós amb el d'un (1) muntanyenc del Pirineu, però que tanmateix no es pot associar a cap dialecte conegut del Pirineu, sinó que fou una (1) creació del mateix Guimerà. Per exemple, Manelic utilitza els termes «Sant Sunyé» o «Sinyor» en lloc de «somier» i «senyor», respectivament. Són trets que existeixen en diferents variants del català, i que Guimerà utilitzà per a crear la forma de parlar d'en Manelic.
Personatges
Al llarg de l'obra de Terra baixa apareixen un (1) total de dotze (12) personatges. Els tres (3) principals formen el típic triangle amorós: en Manelic (com a personatge principal), en Sebastià (com a personatge antagònic del Manelic) i la Marta (la dona per la qual els dos [2] lluitaran).[5][17][18]
Marta
La Marta ha viscut tota la seva infància a Barcelona (Barcelonès) en un (1) estat de pobresa màxima, fins que als catorze (14) anys la seva mare mor i la recull un (1) captaire que pren la figura de pare. Amb la seva companyia, arriba a les grans terres d'en Sebastià, del qual accepten l'oferta de viure i treballar en el molí. En aquell moment comença a tenir una (1) relació amb en Sebastià, que li permet tenir un (1) recer i una (1) certa estabilitat. La Marta rep maltractament psicològic d'en Sebastià; d'una (1) banda, sent una gratitud per l'amo per haver–la acollit, i de l'altre, veu que aquesta relació sentimental no és correcta. Abans del començament de l'obra, el captaire que l'havia acollit mor.
Durant el transcurs de l'obra la Marta encarna una (1) noia de vint-i-quatre (24) anys[4] que psicològicament és dèbil i inestable, però a mesura que avança l'obra evolucionen els seus sentiments. Aquesta inestabilitat es demostra en el fet que en alguns moments de l'obra la Marta és amable i dòcil, però en d'altres, pot arribar a ser agressiva, tot i ser dèbil físicament. Al principi del primer acte, la Marta és una (1) persona innocent i reservada que s'ha de casar amb un (1) home, en Manelic, per imposició. Ella, encara que no l'estimi, no sap fer res per evitar–ho i acaba casant–s'hi. Des del començament de l'obra fins que s'enamora d'en Manelic, serà una (1) persona amb una (1) autoestima molt baixa i fràgil, sense cap respecte per si mateixa ni per la seva vida pròpia. En el moment en què s'enamora d'en Manelic viu un (1) moment de creixement personal i autoestima que no havia viscut abans.
Manelic
Article principal: Manelic
En Manelic és el personatge principal de l'obra. És un (1) pastor originari de la terra alta que vivia a les muntanyes amb les seves ovelles. És la figura que conjumina amb la puresa de la terra alta, i es caracteritza per la seva innocència i ignorància. En Manelic es trasllada a la terra baixa enganyat per en Sebastià, que li ofereix la mà de la Marta amb la finalitat de no aixecar sospites de la relació il·lícita que manté amb ella. A la terra baixa tothom es riu d'en Manelic, sense que en sàpiga la raó. Allí, a la terra baixa, és corromput per la hipocresia i el pecat d'aquesta terra. En aquesta terra perd la seva innocència i, embogit per tot el que ha viscut, acaba matant en Sebastià, i diu feliç i rabiós: «He mort el llop». A partir d'aquí, veu que l'única opció per sobreviure és escapar amb la seva dona a la terra alta, on podran viure lluny del pecat del món urbà, i així, poder fugir de la tortura que representa la terra baixa.
«
He mort el llop, he mort el llop.
»
— Manelic, Terra baixa
El personatge es caracteritza per tenir alguns trets i instints animals, que es fan patents quan mata en Sebastià. Cal tenir en compte que Manelic ha crescut i viscut quasi únicament en presència d'animals: les ovelles, els gossos, els llops… Un (1) exemple d'aquests instints animals es veu en la lluita amb en Sebastià pel fet de ser un (1) enemic que vol robar–li la parella. Finalment, surt victoriós de la baralla, de la mateixa manera que temps enrere havia sortit vencedor de la lluita amb el llop que atacava el seu ramat.
Sebastià
En Sebastià té aproximadament quaranta (40) anys i és el gran terratinent de la terra baixa. Es caracteritza per ser una (1) persona burleta, superba i sense escrúpols. Ell és l'amo de tot, fins i tot de les persones que hi viuen, com és el cas de la Marta, amb la qual manté una (1) relació amorosa en secret des que ella tenia quinze (15) anys.[4] Programa el casament de la Marta i en Manelic per no aixecar sospites de la seva relació secreta.
Tomàs
El Tomàs és un (1) ermità savi que casà la Marta i en Manelic sense conèixer l'engany d'aquest matrimoni. Per aquesta raó, quan s'assabenta que aquest matrimoni és una (1) argúcia d'en Sebastià, se sent culpable, ja que s'estima en Manelic com si fos el seu fill.
Mossèn
El Mossèn és el majordom o súbdit d'en Sebastià. Segons en Tomàs, és anomenat mossèn perquè havia estudiat per ser–ho, encara que en realitat no ho és. El seu caràcter no està gaire marcat per culpa de les poques intervencions durant l'obra, però és conegut per la seva fidelitat a l'amo. La majoria de postes en escena el representen com un (1) personatge sinistre.
Perruca
El rol del Perruca al llarg de l'obra és complementari del que juga la família Perdigons. El Perruca és l'amo d'un (1) mas i està a les ordres del Sebastià. El Perruca és l'encarregat d'avisar la Guàrdia Civil i denunciar en Manelic per ordre d'en Sebastià. Ell, igual que la resta dels pagesos, no té un (1) cor dolent, però durant quasi tota l'obra ells només fan cas de l'amo Sebastià i critiquen tot el que fa la Marta, fent–li mal.
Xeixa
En Xeixa és un (1) pagès que feineja per a en Sebastià i sap tot el que passa al molí. Aquest personatge només apareix a la primera part de l'obra fins que l'amo Sebastià l'acomiada per haver–li plantat cara d'una (1) manera directa i negar–se a anar al casament d'en Manelic i la Marta; en conseqüència, marxa de la terra baixa, fet que el fa sentir alliberat d'un (1) pes moral molt important. En Xeixa està enamorat de la Marta però es veu incapaç de fer el paper de redemptor que fa en Manelic, perquè no és capaç de sentir aquell amor «que ho perdona tot». Coneix quines són les causes veritables del casament entre en Manelic i la Marta, és conscient de la maldat que s'amaga darrere d'aquell acte, però no té el valor suficient per aturar-lo. El que fa per netejar una (1) mica la seva consciència és, per una (1) banda, parlar amb en Tomàs i li explica que ha estat objecte d'un (1) parany; per l'altra banda, comença a parlar al Manelic, amb segones, del llop. Aquest personatge fa néixer la intriga de l'espectador sobre els misteris que envolten la terra baixa, dels quals ningú no vol parlar.
La família Perdigons
Nuri
La Nuri és una (1) pageseta que té uns catorze (14) anys (de vegades se la representa com a més petita i és tractada com un [1] objecte)[4] i és la més petita de la família dels Perdigons (Pepa, Antònia, Josep, Nando i Nuri). És molt amiga de la Marta, possiblement perquè tenen un (1) caràcter similar. A l'inici, és molt innocent a causa de la seva curta edat, però a mesura que avança l'obra, va prenent consciència del que passa realment a la terra baixa; i acaba fins i tot ajudant en Manelic i la Marta a escapar–se de les mans d'en Sebastià. Segons el mateix Guimerà, la Nuri és una (1) noia càndida i juganera que pel seu caràcter és objecte de burles.[4]
L'Antònia, la Pepa, en Josep i en Nando
Aquests membres de la família Perdigons, juntament amb la Nuri, són un (1) grup de pagesos que intervenen activament en l'acció dramàtica de l'obra. Els quatre (4) es caracteritzen per exercir de pagesos xafarders de l'obra, i que fins i tot arriben a ser cruels amb els seus comentaris i amb les seves burles malintencionades, tant cap en Manelic com envers la Marta. Són pagesos que estan sota les ordres de l'amo, i fins i tot l'ajuden a expulsar el pastor de casa. Tot i això, quan l'amo no hi és, se'n penedeixen, però no gosen mai enfrontar–s'hi. Al final de l'obra s'adonen que són com «gossos de presa» sota les ordres de l'amo.
Traduccions
Aquestes són algunes traduccions de l'obra a altres llengües:[26]
Terra baixa d'Àngel Guimerà
Representacions (selecció)
1897, Teatre Romea — Actors: Enric Borràs, Concepció Llorente, Piera.[11]
1981, Teatre Poliorama — Versió: Josep María Benet i Jornet. Direcció: Josep M. Segarra i Josep Montanyés. Actors: Enric Majó, Carmen Elías (després Carme Sansa), Joan Miralles, Lluís Torner, Maribel Altés, Francesc Lucehetti, Laia Montanyés, Josep Modern, Fanny Bulló, Àngel Solà i Kim Llobet.[27][28]
1990, Teatre Lliure — Direcció: Fabià Puigserver. Actors: Lluís Homar, Emma Vilarasau, Joan Miralles, Rafael Anglada, Mercè Arànega, Andreu Benito, Lola Lizaran, Joan Matamalas, Víctor Pi, Santi Ricart, Enric Serra, Carlota Benet i Núria Llunell.[29]
Adaptacions de l'obra
Les pel·lícules que han estat creades a partir de l'obra de Guimerà són les següents:[6]
1907: Tierra baja. Espanya. Sota la direcció de Fructuós Gelabert.[30]
1913: Tierra baja. Argentina. Sota la direcció de Mario Gallo.[31][32]
1914: Marta of the lowlands. Estats Units. Sota la direcció de J. Searle Dawley.[33]
1922: Tiefland. Alemanya. Sota la direcció d'Adolf Edgard Licho.[34]
1940/1944: Tiefland. Alemanya. Sota la direcció de Leni Riefenstahl i estrenada l'11 de febrer de 1954.[35] Tobis.
1950: Tierra baja. Mèxic. Sota la direcció de Miguel Zacarías.
1982: Terra baixa. Catalunya. Sota la direcció de Mercè Vilaret.[36]
2011: Terra baixa (pel·lícula per a televisió). Catalunya. Sota la direcció d'Isidro Ortiz.[37][38]
Tres (3) òperes es basen en l'obra Terra baixa:
La catalane, amb música de Ferdinand Le Borne i llibret de Louis Tiercelin i Paul Ferrier.
Tiefland, amb música d'Eugen d'Albert i llibret de Rudolf Lothar, estrenada a Praga el 15 de novembre de 1903.[39]
Terra baixa, amb música de Salvador Pueyo i llibret de Guillem–Jordi Graells, escrita als anys noranta ('90) del segle XX, encara no estrenada.
El ballet Terra baixa amb música d'Albert Guinovart, estrenat el 1999.[40]
Adaptació teatral:
2023: Terra baixa (Reconstrucció d'un crim), amb versió de Pablo Ley. Trasllada el clàssic de Guimerà al segle XX, a la Barcelona de l'anarquisme, i hi introdueix dos (2) personatges nous: una (1) periodista i un (1) comissari de policia, en Vinagret. Aquest serà l'encarregat d'investigar un (1) crim, en Manelic que ha matat en Sebastià per alliberar la Marta. Direcció de Carme Portaceli al TNC. Amb Pepo Blasco, Laura Conejero, Mohamed El Bouhali, Borja Espinosa, Eduard Farelo, Mercè Mariné, Roser Pujol, Manel Sans, Kathy Sey i Anna Ycobalzeta.[41][42][43][44][45]
Dues (2) cançons amb lletra de Rossend Llurba es basen en l'obra Terra baixa:
La muller d'en Manelic. Música de Càndida Pérez.[46][47]
Nuri. Lletra en col·laboració amb Salvador Perarnau. Música de Vicenç Bou.
La sardana d'en Manelic. Lletra de S. Perarnau i música de Joan Viladomat. Enregistrada per Frederic Caballé el 1926.
Una (1) exposició, amb el títol «Lluny de la Terra Baixa! Guimerà i el mite de la muntanya en l'imaginari català» al Gran Teatre del Liceu, el 2008.[48]
Una (1) paròdia de l'obra amb el títol de «Riera baixa», original de Joaquim Montero, estrenada al teatre Romea de Barcelona, el 17 de maig de 1897.[9][49]
Referències
↑ Guimerà, Àngel: Terra baixa. Barcelona: Edicions 62, 2001. ISBN 8429748490.
↑ 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 5,9 Guimerá i Carbonell, 2007.
↑ 6,0 6,1 6,2 «Gran Enciclopèdia de la llengua en la pàgina web www.escriptors.cat». Arxivat de l'original el 2009.02.11.
↑ Guimerá, Angel; Echegaray, José: Tierra baja: drama en tres actos y en prosa. Madrid: C. Bermejo, 1900.
↑ Carta de Guimerà a la família Aldavert, a Epistolari dins Àngel Guimerà, Obres completes II, Editorial Selecta, 1978, pàg. 1492.
↑ 9,0 9,1 «Terra baixa». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ «Desde Tortosa» pàg. 3. La Vanguardia, 08.11.1897.
↑ 11,0 11,1 «Teatro Romea». La Vanguardia, 11.05.1897.
↑ Mas i Vives i Perelló Felani, 2003–2006, pàg. 341, Vol. 1. A–O.
↑ La Correspondencia Alicantina, 14 de novembre de 1897.
↑ 15,0 15,1 15,2 Àngel Guimerà (edició clàssica), Ramon Bacardit (introducció), Empar Moliner (Edició Moderna). Terra baixa Àngel Guimerà. Angle Editorial, 2007. ISBN 978-84-96521-86-5.
↑ Bacardit, Ramon: «Àngel Guimerà». lletrA. La literatura catalana a Internet. Universitat Oberta de Catalunya, Institut Ramon Llull.
↑ 17,0 17,1 17,2 17,3 17,4 «Terra baixa». Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, 01.09.2011.
↑ 18,0 18,1 18,2 18,3 18,4 Dossier de Teoria de Terra Baixa (2n de batxillerat). Arxivat 2009.01.24 a Wayback Machine. Mónica López Bages. També disponible parcialment a aquí.
↑ Clàssics rejovenits, a Avui, 9 de febrer de 2010: "En el neocatalà d'avui, tothom diria: «He matat el llop!»".
↑ 20,0 20,1 (castellà) Montserrat Reguant: Del teatro al cine pasando por la ópera: Guimèra Cruzando Fronteras. University of California Los Angeles [1] Arxivat 2008.10.13 a Wayback Machine.
↑ 21,0 21,1 21,2 Ramon Bacardit 2004, pàg. 29–31 (segons ISBN).
↑ 22,0 22,1 Ramon Bacardit 2004, pàg. 28–30 (segons ISBN).
↑ Prats Sobrepere, Joan: «Terra baixa, una faula zoomòrfica». A: Guimerà, Angel: Terra baixa. Barcelona: Hermes, 1999.
↑ Pompeu Fabra publicà Ensayo de gramática de catalán moderno a L'Avenç on per primera vegada es descriu la llengua amb metodologia científica parlada amb una (1) acurada transcripció fonètica.
↑ Ramon Pla i Arxé: «L'Avenç: la modernització de la cultura catalana». www.uoc.edu.
↑ «Terra Baixa en otras lenguas» (en castellà).
↑ «La compañía de Enric Majó estrena en Barcelona una nueva versión de "Terra baixa", de Angel Guimerá» (en castellà). El País [Madrid], 28.10.1981. ISSN: 1134-6582.
↑ Camps, Magí: «‘Terra baixa’, la obra más universal del teatro catalán, cumple 125 años» (en castellà), 06.02.2022.
↑ Antón, Jacinto: «El Teatre Lliure estrena 'Terra baixa', una obra emblemática del teatro catalán» (en castellà). El País [Madrid], 22.11.1990. ISSN: 1134-6582.
↑ (anglès) IMDB, Terra baixa [9] Arxivat 2012.07.23 a Wayback Machine.
↑ Terra baixa, El9.
↑ «Biografia d'Albert Guinovart». Arxivat de l'original el 2010.04.11.
↑ Tur, Antoni Ribas. «'Terra baixa' al TNC: un 'Crims' de quan Barcelona era la Rosa de Foc». Ara.cat, 12.01.2023.
↑ «Terra baixa (Reconstrucció d'un crim)». TNC, 18.01.2023.
↑ Safont Plumed, Joan: «Qui ha mort el llop? 'Terra baixa' esdevé un capítol de 'Crims'». Vilaweb.cat, 26.01.2023.
↑ Ràdio, Catalunya: «Els experts – "Terra Baixa" fa un gir cap al thriller en la versió de Pablo Ley al TNC».
↑ «Per què hem fet Terra Baixa? Per Pablo Ley». itacaeolia.cat.
↑ Biblioteca de Catalunya Secció de Manuscrits, Fons d'Àngel Guimerà Inventari – Biblioteca de Catalunya, pàg. 83.
↑ «Lluny de la Terra Baixa! Guimerà i el mite de la muntanya en l'imaginari català». Web del museu. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques, 2012.
↑ Montero Delgado, Joaquin; Guimerà, Àngel: Riera baixa: parodia de Terra baixa. Barcelona: Tip. de F. Badia, 1897.
Bibliografia
Àngel Guimerà (obra), Ramon Bacardit (Introducció propostes de treball). Terra baixa. Edicions Proa, col·lecció Les Eines 38, 2004. ISBN 84-8437-626-5.
Guimerà, Àngel; Carbonell, Antoni (ed.): Terra baixa. Barcelona: Edicions 62, 2007. ISBN 9788429757101.
Àngel Guimerà: Terra Baixa. butxaca 62, 2006. ISBN 978-84-297-4849-9.
Àngel Guimerà: Tierra baja: drama en tres actos y en prosa. 30a ed.. C. Bermejo, impresor, 1900.
Àngel Guimerà (edició clàssica), Ramon Bacardit (introducció), Empar Moliner (Edició Moderna): Terra baixa Àngel Guimerà. Angle Editorial, 2007. ISBN 978-84-96521-86-5.
Fàbregas, Xavier: Àngel Guimerà, les dimensions d'un mite. Barcelona: Edicions 62, 1970 (Llibres a l'abast; 91).
García Sebastián, Margarita ... [et al.]: Horitzó. Història. Dos (2) volums. Barcelona: Vicens Vives, 2006. ISBN 978-84-316-7128-0.
MARCH BARBERÀ, Jordi; MASSIP, Francesc: Cent anys de «Terra Baixa»: hem matat el llop?. Avui, 7 de febrer de 1997, pàg. 46.
Martori, Joan: La projecció d'Àngel Guimerà a Madrid. Barcelona: Curial: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1995. ISBN 8478266828.
Mas i Vives, Joan (dir.); Perelló Felani, Francesc (coord.): Diccionari del teatre a les Illes Balears. Dos (2) volums. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003–2006. ISBN 8495360713.
Massip, Francesc: Història del teatre català. Tarragona: Arola, 2007. ISBN 9788496639416.
Enllaços externs
Pàgina dedicada a Terra baixa d'Àngel Guimerà a lletrA, la literatura catalana a Internet, en català, castellà i anglès.
VersalS. Guies interactives. Terra baixa. Arxivat 2009.03.03 a Wayback Machine.
Articles publicats a La Escena Catalana (via ARCA):
La Escena Catalana, núm. 103 (PDF), «Terra baixa», número extraordinari del 19 de setembre de 1908
La Escena Catalana, núm. 238 (PDF), «La Escena Catalana a Manelich», número extraordinari del 29 de abril de 1911
Vegeu texts en català sobre Terra baixa a Viquitexts, la biblioteca lliure.
Sisena edició de Terra baixa
Bust d'Àngel Guimerà, autor de Terra baixa, a Santa Cruz de Tenerife.
Assassinat del Sebastià en mans d'en Manelic
Enric Borràs en Manelic, de Ramon Casas, del fons d'art del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques.
Escultura del personatge de Manelic a la muntanya de Montjuïc
Perquè aquí jo sóc l'amo com abans. De tu, i de tot, i d'ella! D'ella.
Spanish writer Àngel Guimerà
Terra baixa
El passat dimarts 7 de febrer de 2023 es commemorà el cent trenta-cinquè aniversari de Mar i cel, que és una (1) obra de teatre escrita per Àngel Guimerà l'any 1888[1] i estrenada al teatre Romea de Barcelona (Barcelonès), la vetlla del 7 de febrer del mateix any.
Es tracta d'una (1) tragèdia romàntica escrita durant la primera etapa de Guimerà com a escriptor, que arriba fins a l'any 1890. Està escrita en vers i és de tipus historicoromàntic. Ja s'hi aprecien els trets principals del seu teatre, com per exemple els conflictes interns dels personatges, que es mouen en ambients romàntics.
L'acció de Mar i cel se situa en alta mar durant la primera meitat del segle xvii. L'obra explica l'amor impossible entre un pirata musulmà i una noia cristiana.
L'obra teatral està estructurada en tres actes, i manté la unitat de lloc, ja que en els tres (3) actes l'acció es dona a la cabina del vaixell dels corsaris. Pel que fa a la llengua, l'obra està escrita en versos decasíl·labs blancs (sense rima), que obliguen a un (1) estil declamatori i un (1) to emfàtic, i destaca l'ús de l'hipèrbaton. Dins dels diàlegs, i sobretot en els monòlegs, hi trobem moltes imatges (en forma de metàfores i comparacions) d'alt valor poètic. Ara bé, en els diàlegs ràpids, el vers és tallat (en dues [2] o més intervencions), de manera que l'estil s'acosta al col·loquialisme. També és proper al registre col·loquial l'ús d'exclamacions (Bah!, Oh!, Déu meu!), o girs propis de la parla col·loquial.
Argument
L'acció passa el 1629. Saïd és el capità d'un (1) vaixell de pirates algerians, que han fet presoners un (1) grup de cristians després d'assaltar la seva nau. Saïd, com el mateix Guimerà, és un (1) mestís. El seu pare era musulmà i la seva mare cristiana, vivien tranquil·lament a la península Ibèrica. Mataren son pare i sa mare amb l'expulsió dels moriscos del 1609; per això vol venjança com bé diu sa mare abans de morir Venja'ns!.
Saïd està ferit després d'abordar i capturar un (1) vaixell cristià, ordena que li portin una (1) noia cristiana perquè li curi les ferides: aquesta noia és Blanca, l'única dona entre els presoners, una noia que des de petita ha estat reclosa en un (1) convent i que s'adreçava, abans de l'abordatge, cap a Barcelona (Barcelonès) per professar l'hàbit de monja. Els altres personatges cristians presoners són Carles, el pare de Blanca, que té un (1) important càrrec militar; Ferran, el capità del vaixell cristià i cosí de Blanca, secretament enamorat d'ella des de la infantesa, i altres mariners. El seu destí serà vendre'ls com a esclaus, demanar un (1) rescat en el cas de Carles, i l'harem del senyor d'Alger (Algèria) per a Blanca, la qual està disposada a morir abans de caure en aquest destí.
Agraït per la cura, Saïd li atorga a Blanca més privilegis que a la resta de presoners i amb el temps s'enamora d'ella. Quan Saïd explica, en un (1) monòleg carregat de dramatisme, la història dels seus pares, Blanca s'emociona fins a plorar. Per purgar la culpa d'haver sentit compassió per un (1) infidel planeja matar–lo amb un (1) punyal quan dormi, però li falten les forces en l'intent, i Saïd, un (1) cop despert, li ofereix el pit perquè li clavi i aleshores ella es desmaia.
Al segon acte, Blanca està confosa pels nous sentiments que descobreix envers Saïd, alhora que es va descobrint en Saïd, sense confessar–ho, l'interès i la passió que sent per aquesta dona, delatats per la gelosia que sent en creure que Ferran i Blanca estan junts. Un (1) cop Saïd certifica que no hi ha res entre ells, es desferma un (1) amor impossible entre Saïd i Blanca, ja que pertanyen a mons diferents i oposats i saben que el seu amor no serà ben vist per ningú.
Joanot, un (1) cristià renegat de la tripulació de Saïd, és el factor que capgira la situació. Fugitiu de la justícia i enrolat amb els musulmans, pateix unes grans contradiccions per haver abandonat la seva religió i desitja reconciliar–s'hi. Per guanyar–se el favor dels cristians decideix alliberar els presoners, que maten tots els pirates, excepte Saïd, i aconsegueixen el control del vaixell.
Al tercer acte, Blanca fa guàrdia davant la cabina on Saïd és tancat, per impedir que li facin mal, amb l'amenaça que, si el toquen, ella es clavarà el punyal. Carles, el pare de Blanca, renega de la seva filla en veure que estima un (1) musulmà. Hi ha dos (2) intents de salvar Saïd: primer Joanot està disposat a sacrificar–se perquè donin per mort Saïd en el seu lloc i aquest pugui fugir, a canvi de reconciliar–se amb els seus i que preguin per la salvació de la seva ànima; més tard, Ferran, que en el fons admira el seu adversari i ha entès que la seva cosina no estava feta per ser monja, li fa preparar una (1) barca de rems per fugir de nit. Quan estaven executant aquest pla, apareix Carles i a l'últim moment dispara a Saïd, però Blanca s'interposa per protegir–lo, i mor pel tret del seu pare. Aleshores, Saïd es tira al mar amb Blanca i moren tots dos (2) junts. La mort dels dos (2) protagonistes és l'única manera d'aconseguir estar junts en amor. Viuen en dos (2) mons oposats, un (1) és el mar i l'altre el cel, que només s'ajunten a l'horitzó que és la mort.
Repartiment de l'estrena
Carles: Jaume Martí.
Ferran: Joan Isern.
Joanot: Jaume Virgili.
Hassen: Ernest Fernández.
Malek: Lluís Muns.
Osman:
Mahomet: Mateu Marquès.
Guillem: Ramon Valls.
Roc: N.N.
Corsaris, mariners, soldats, etc.
Traduccions i adaptacions
Aquesta obra ha estat traduïda al castellà per Enric Gaspar; al francès, per Artur Vinardell; a l'anglès, per Francesc Roig; a l'italià, per Suñer; a l'esperanto, per Jaume Grau Casas. Existeixen altres tres (3) traduccions al txec, al sicilià i al portuguès.[2]
L'obra donà lloc a un (1) musical produït per Dagoll–Dagom, Mar i cel (musical). La versió castellana inspirà l'obra Ni mar ni cielo o la monja del puñalet, d'Enrique González Bedmar (1892).[3]
Bibliografia
Guimerà, Àngel: Mar i cel, 1888, pàg. 180. ISBN 9788498044188.
Referències
↑ «Àngel Guimerà». Culturcat (Generalitat de Catalunya). Arxivat de l'original el 30 de setembre de 2013.
↑ Guimerà, Àngel: Mar i cel. Barcelona: Selecta, 1987, pàg. 5. ISBN 8476670230.
↑ Bacardit, Ramon: «Mar i cel». Enciclopèdia de les Arts Escèniques Catalanes.
Fotografia de Mar i cel per Dagoll Dagom
Vídeo de Mar i cel de Dagoll Dagom
El passat dimarts 7 de febrer de 2023 es commemorà el nou-cents vint-i-unè aniversari del naixement de Matilde d'Anglaterra (Sutton Courtenay, Oxfordshire, Anglaterra, actualment Regne Unit, vers 7 de febrer de 1102 — Roan, Sena Marítim, Normandia, França, 10 de setembre de 1167), coneguda com a emperadriu Matilde (en francès: Mathilde o Mahaut l'emperesse, en anglès: Empress Matilda o Maud), qui fou filla del rei Enric I d'Anglaterra i reina consort de l'emperador romanogermànic Enric V. El seu pare la designà hereva al tron anglès, però la noblesa no li donà suport i preferí coronar Esteve de Blois.[1][2]
La disputa entre els seus partidaris i els d'Esteve portaren a Anglaterra anys de guerra civil i desgovern coneguts com l'Anarquia. Matilde aconseguí el poder durant uns mesos, d'abril a novembre del 1141, però la manca de suport la forçà a abandonar Gran Bretanya. Gràcies a les campanyes del seu segon espòs Jofré V d'Anjou s'assegurà el ducat de Normandia, i visqué per veure el seu fill Enric al tron d'Anglaterra.[3]
Biografia
Primer matrimoni: emperadriu
Matilde nasqué el 1102, filla del rei d'Anglaterra Enric I i la seva esposa Matilde d'Escòcia. Quan tenia set (7) anys, fou promesa a l'emperador del Sacre Imperi romanogermànic Enric V, i dos (2) anys més tard se l'envià a Alemanya per preparar–se per convertir–se en emperadriu consort.
El casament tingué lloc quan ella tenia dotze (12) anys, el 7 de gener de 1114, a Worms (Renània–Palatinat, Alemanya). L'emperadriu gaudí de l'acceptació dels seus súbdits, però el matrimoni no tingué fills i Enric morí l'any 1125.
Amb vint-i-tres (23) anys, la jove vídua tornà a Anglaterra. El seu germà Guillem havia mort el 1120 en el naufragi de la Nau Blanca, i el seu pare Enric decidí nomenar–la hereva al tron d'Anglaterra i al ducat de Normandia (França). Enric feu que els seus principals barons juressin acceptar–la com a reina a la seva mort, incloent–hi el seu nebot i potencial alternativa masculina al tron, Esteve de Blois.
Segon matrimoni: comtessa d'Anjou
Per assegurar la continuïtat de la seva línia, Enric buscà un (1) segon matrimoni per a Matilde. Intentant d'aconseguir la pau entre els barons de Normandia i els d'Anjou, la casà el 17 de juny de 1128 amb l'hereu del comtat Jofré d'Anjou. Jofré tenia sols quinze (15) anys i onze (11) menys que Matilde.
L'any següent Jofré heretà el comtat d'Anjou. Jofré es feia anomenar «Plantagenet», ja que adoptà com a emblema personal una planta de ginesta (planta genista), i aquest fou el nom que es donaria a la dinastia que ell i Matilde iniciarien. El fill més gran, Enric, nasqué el 5 de març de 1133. Un (1) any després nasqué Jofré i el 1136 Guillem.
La guerra contra Esteve de Blois
A la mort del seu pare, l'1 de desembre de 1135, Matilde es trobava amb el seu marit a Anjou (França). Aquest fet fou aprofitat per Esteve de Blois, que aprofitant les reticències que els principals barons tenien a ser governats per una (1) dona i l'animadversió dels nobles normands envers la casa d'Anjou, s'afanyà a anar a Londres i proclamar–se rei. La majoria dels barons li donaren suport, trencant el jurament fet al difunt rei.
Esteve intentà s'assegurà també el control de Normandia, però Matilde i el seu marit iniciaren una (1) sèrie de campanyes militars i aconseguiren assegurar–se el ducat. L'any 1139, quan consideraren que ja tenien Normandia (França) sota control, van posar en marxa la invasió d'Anglaterra i la guerra oberta contra Esteve.
La guerra civil anglesa entre els partidaris de Matilde i d'Esteve fou llarga i cruenta, i cap de les dues (2) parts hi aconseguí una (1) posició còmoda. Aquest llarg període de caos i desgovern fou conegut com «l'Anarquia». Durant la guerra, el principal comandant per part de Matilde fou el seu mig germà bastard, Robert de Gloucester.
El triomf més important de Matilde arribà l'abril de 1141, quan les seves forces capturaren el rei Esteve en la batalla de Lincoln (Lincolnshire, Anglaterra, Regne Unit). Esteve fou empresonat i deposat, i es convertí Matilde en reina de facto (tot i que mai arribà a ser coronada, i per aquest motiu és omesa en algunes llistes de reis).
Però el seu avantatge sols durà uns mesos. Quan es dirigia a Londres (Anglaterra) per ser coronada, refusà la demanda dels seus ciutadans de reduir–los els impostos a la meitat. Per això el 24 de juny de 1141 es trobà les portes de la ciutat tancades, i la guerra civil va ressorgir. Esteve ja estava lliure, ja que Robert de Gloucester havia estat capturat i la reina havia acordat un (1) intercanvi de presoners. La sort de la guerra canvià i Matilde fou assetjada a Oxford (Oxfordshire, Anglaterra, Regne Unit), d'on hagué de fugir vestida de blanc caminant per la neu. Durant un temps es refugià a Wallingford (Oxfordshire, Anglaterra, Regne Unit), i després de la mort de Robert de Gloucester, el 1148, abandonà Anglaterra i tornà amb el seu marit a Normandia (França).
Darrers anys
Tot i que Matilde havia perdut la guerra civil, el regnat d'Esteve era inestable i el fill de Matilde es convertia en un (1) líder militar d'èxits a mesura que es feia gran. Precisament, el 1153, el desembarcament d'Enric Plantagenet a Anglaterra en un (1) nou intent de conquerir el regne coincidí amb la mort del fill d'Esteve, Eustaqui. Aquests fets portaren Esteve a signar el Tractat de Wallingford (Oxfordshire, Anglaterra, Regne Unit) pel qual aconseguia la pau a canvi de reconèixer Enric com a hereu seu.
L'any següent Esteve moria i Enric era coronat rei. Matilde es quedà a viure a Normandia, on establí una (1) cort i governà el ducat en nom del seu fill.
Matilde intervingué en les disputes entre els seus dos (2) fills, Enric i Jofré, que havia heretat Anjou i que es rebel·là dos (2) cops contra el seu germà gran abans de morir sobtadament el 1158. També intentà mediar, sense èxit, entre Enric i l'arquebisbe Thomas Becket.
Morí a Notre Dame du Pré, prop de Rouen (Sena Marítim, Normandia, França), i fou enterrada a l'església de l'abadia de Bec–Hellouin. El 1847, les seves restes foren traslladades a la catedral de Rouen, on se sepultà sota l'epitafi: «Gran per naixement, més gran per matrimoni, i encara més gran per descendència: aquí resta Matilde, la filla, l'esposa, i la mare d'Enric.»
Família
Avantpassats
Núpcies i descendents
En primeres núpcies, Matilde es casà amb Enric V del Sacre Imperi romanogermànic (1081–1125) a la ciutat de Magúncia (Renània–Palatinat, Alemanya), el 7 de gener de 1114. El matrimoni no tingué descendència.
En segones núpcies, es casà amb Jofré V d'Anjou (1113–1151) a Le Mans (Sarthe, País del Loira, França), el 17 de juny de 1128. De la unió nasqueren tres (3) fills:
Referències
↑ Norton, Elizabeth: She Wolves: The Notorious Queens of Medieval England (en anglès). History Press, 2011.08.26, pàg. 70. ISBN 978-0-7524-6921-8.
↑ «Matilda | daughter of Henry I» (en anglès). Encyclopaedia Britannica.
↑ Ferrer Valero, Sandra: «La reina sin corona, Matilde de Inglaterra (1102–1167)». Mujeres en la historia.
Portrait of Empress Mathilda, from «History of England» by St. Albans monks (15th century); Cotton Nero D. VII, f.7, British Library.
Miniatura anònima representant l'emperadriu Matilde
Representació de l'emperadriu Matilde
Segell de Matilde amb la inscripció MATHILDIS DEI GRACIA ROMANORUM REGINA
Matilde I d'Anglaterra
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement de Ronald Wilson Reagan (pronunciat /ˈrɑnəld ˈwɪlsən ˈreɪgən/) (Tampico, Illinois, EUA; 6 de febrer de 1911 — Los Angeles, Califòrnia, EUA; 5 de juny de 2004), qui fou un (1) actor, estadista i polític, que exercí com a XL president dels Estats Units (des del 1981 fins al 1989) i XXXIII governador de Califòrnia (des del 1967 fins al 1975). Fou el tercer president d'edat més avançada dels Estats Units (en assumir el càrrec el 1981 feu setanta [70] anys, Donald Trump el 2017 tenia setanta [70] anys i Joe Biden el 2021, setanta-vuit [78] anys). També fou el darrer nascut abans de la Primera Guerra Mundial.
Reagan fou criat a una (1) família pobra d'un (1) petit poble del nord d'Illinois. El 1932 es pogué graduar a la Universitat Eureka (Illinois) i treballà com a comentarista esportiu de ràdio. Després de mudar–se el 1937 a Califòrnia començà a treballar com a actor i protagonitzà un (1) parell de grans produccions. Com a president de la Screen Actors Guild, Reagan s'esforçà a eliminar la influència comunista. Als anys 1950 es traslladà a la televisió i es convertí en portaveu motivacional de General Electric. El 1964 el seu discurs «A Time for Choosing» atragué l'atenció nacional com a nou representant del conservadorisme. Després de construir una (1) base de simpatitzants fou elegit governador de Califòrnia el 1966. Com a governador portà el dèficit pressupostari a un (1) superàvit fiscal, desafià els manifestants de la UC Berkeley (Califòrnia) ordenà l'activació de la Guardia Nacional per sufocar unes protestes.
El 1980 guanyà la nominació republicana i derrotà el llavors president James Carter amb una (1) diferència de més de vuit milions (8.000.000) de vots, guanyant en quaranta-quatre (44) dels cinquanta (50) estats. Amb seixanta-nou (69) anys i tres-cents quaranta-nou (349) dies d'edat al moment de la seva primera investidura, Reagan fou la persona més gran a assumir la presidència, una (1) distinció que mantingué fins al 2017. El 1984 s'enfrontà a l'exvicepresident Walter Mondale a la seva campanya per la reelecció, i triomfà amb la major quantitat de vots electorals de la història: cinc-cents vint-i-cinc (525) dels cinc-cents trenta-vuit (538), el noranta-set coma sis per cent (97,6%). Fou la segona elecció de més diferència en la història moderna nord–americana després de la victòria de Franklin Roosevelt contra Alfred Landon, en què guanyà amb el noranta-vuit coma cinc per cent (98,5%), o cinc-cents vint-i-tres (523) dels llavors cinc-cents trenta-un (531) vots electorals.
Com a president introduí noves i atrevides iniciatives polítiques i econòmiques. La seva política econòmica, entroncada a l'anomenada economia de l'oferta, es faria famosa sota el nom de reaganomics, caracteritzada per la desregularització del sistema financer i per les rebaixes substancials d'imposts implementades el 1981. En el seu primer període, sobrevisqué a un (1) intent d'assassinat, marcà una (1) línia dura contra els sindicats i ordenà accions militars a l'illa caribenya independent de Granada, propera a la costa de Veneçuela. Fou reelegit amb una (1) gran majoria en les eleccions del 1984. El segon període de Reagan estigué marcat principalment per assumptes estrangers, sent els més importants la fi de la Guerra Freda, el bombardeig de Líbia i la revelació de l'escàndol Iran–Contras. Prèviament el president havia ordenat un (1) massiu increment militar per a la lluita estreta contra la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS), i deixà enrere l'estratègia de la détente. Descrigué públicament l'URSS com l'imperi del mal i feu costat als moviments anticomunistes a tot el món a través de l'anomenada Doctrina Reagan. Negocià el Tractat INF per al desarmament nuclear amb el secretari general soviètic Mikhaïl Gorbatxov, i així aconseguí la reducció dels arsenals nuclears d'ambdós països.
Deixà el càrrec el 1989. El 1994 l'expresident revelà que li havien diagnosticat la malaltia d'Alzheimer al començament d'aquell any. Morí deu (10) anys després als noranta-tres (93) anys, sent un (1) dels expresidents més llarga vida del país.
Infància i joventut
Ronald Reagan nasqué a l'edifici del banc local a Tampico, Illinois, el 6 de febrer de 1911. Els seus pares foren John «Jack» Reagan, venedor de sabates, i Nelle Wilson Reagan, predicadora. presbiteriana.[1] Quan era petit, el seu pare li posà el sobrenom de «Dutch», a causa de la seva semblança a un (1) «grassonet Dutchman», i la seva cort de pèl «Dutchboy»;[2] el sobrenom seguí a Ronald durant la seva joventut.[2] La família de Reagan visqué breument a diferents pobles i ciutats a Illinois, inclosos Monmouth, Galesburg i Chicago, fins que el 1919 tornaren a Tampico (Illinois) i visqueren damunt de l'HC Pitney Variety Store.[3][1] Després de la seva elecció com a president, quan residia al segon pis de la Casa Blanca, Reagan diria que estava «novament vivint sobre de la botiga».[4]
Segons Paul Kengor, escriptor de God and Ronald Reagan, Reagan tenia particularment una (1) profunda fe en la bondat de les persones, que venia de la fe optimista de la seva mare, Nelle,[5] de la fe dels Deixebles de Crist, [5] en la qual fou batejat el 1922.[6] Quan Reagan tenia onze (11) anys, la seva mare li regalà el llibre That Printer of Udell's i ell digué que aquest llibre l'inspirà per esdevenir un (1) cristià evangèlic; a l'edat de seixanta-sis (66) anys, Reagan afirmà que el llibre «li deixà una (1) immutable creença en el triomf del bé sobre el mal».[7][3] Per a la seva època, Reagan tenia un (1) comportament inusual en la seva oposició a la discriminació racial, i recordà una (1) ocasió en què en una (1) hostatgeria local a Dixon (Illinois) no es permeté a un (1) grup de persones negres que hi passessin la nit. Reagan els portà a casa seva, on la seva mare els convidà a quedar–se a la nit i al matí següent els serví l'esmorzar.[8]
Després de la clausura de la Botiga Pitney a fins de 1920, els Reagan es mudaren a Dixon (Illinois),[9] on el «petit univers» del centre–est deixà una (1) gran impressió a Ronald.[10] Estudià al Dixon High School,[11] on desenvolupà un (1) interès en l'actuació, els esports i el contar històries.[12] El seu primer treballa com a salvavides a Rock River a Lowell Park, a prop de Dixon (Illinois), el 1926. «Salví setanta-set (77) vides», manifestà Reagan en una (1) entrevista, i digué que deixava una (1) marca en un (1) tros de fusta cada cop que salvava una (1) vida.[12] Després de la High School, Reagan assistí a l'Eureka College, on fou un (1) membre de la fraternitat Tau Kappa Epsilon, de la qual portà la seva menció principal en economia i sociologia. Fou molt actiu als esports, inclòs el futbol americà.[13]
Cursa com a artista
Ràdio i cinema
Després de graduar–se d'Eureka (Illinois) el 1932, Reagan es traslladà a Iowa, on treballà a diverses estacions de ràdio locals.[14] El contractaren per transmetre els partits locals de futbol americà de l'equip Hawkeyes de la Universitat d'Iowa. Li pagaven deu dòlars (10 $) per partit.[14] Al cap de poc temps s'obrí un (1) lloc de treball per a membres de l'equip d'anunciants de l'estació de ràdio WOC a Davenport (Iowa), i contractaren Reagan, guanyant aleshores cent dòlars (100 $) al mes.[14] A causa de la seva veu persuasiva,[14] es canvià a la ràdio WHO a Des Moines (Iowa) com a locutor dels partits de beisbol dels Chicago Cubs.[15] La seva especialitat era recrear jugada per jugada les notícies que l'estació rebia per cable.[14]
Mentre viatjava amb els Cubs a California, Reagan realitzà una (1) prova de càmera el 1937 que li proporcionà un (1) contracte de set (7) anys amb l'estudi Warner Brothers.[16] El seu primer crèdit en una (1) pel·lícula fou el paper protagonista a la pel·lícula de 1937 Love Is on the Air, i per a finals de 1939 ja havia treballat en dinou (19) pel·lícules.[17] Abans de la pel·lícula Camí de Santa Fe del 1940, interpretà George «The Gipper» Gipp a la pel·lícula Knute Rockne, All American; d'ella obtingue el sobrenom «The Gipper», que l'acompanyaria durant la seva vida[18]. La interpretació favorita de Reagan la realitzà a la pel·lícula Kings Row del 1942,[19] però la seva interpretació no obtingué una (1) aprovació universal: un (1) crític sentí que Reagan havia «estat només casualment en contacte amb el seu personatge».[20] Reagan també actuà a Tennessee's Partner, Hellcats of the Navy, This Is the Army, Dark Victory, Bedtime for Bonzo, Cattle Queen of Montana i The Killers (la seva última pel·lícula) en un (1) remake del 1964.[21
2:5
Passà la major part de la seva carrera a la divisió de pel·lícules B, on Reagan feia broma dient que els productors «no els volien bons, els volien per dijous».[14] Si bé fou moltes vegades eclipsat per actors més famosos, les pel·lícules de Reagan reberen moltes crítiques favorables.[14] A finals del 1950, quan les propostes de cinema eren poques, Ronald Reagan tornà a la televisió. Es convertí en president del Sindicat d'Actors on els seus ingressos arribaren a cent vint-i-cinc mil dòlars (125.000 $) per any a finals de 1950 (l'equivalent al preu d'una [1] casa).Les seves activitats com a president de l'Screen Actors Guild (Sindicat d'Actors de Cinema) el portaren a la política mitjançant l'alineació amb el senador Joseph McCarthy i cooperant amb el Comitè Parlamentari d'Activitats Antiamericanes (la famosa caça de bruixes) on denuncià diversos dels seus col·legues suposadament comunistes davant del senador Joseph McCarthy (1908–1957), que posà en marxa un (1) estès procés de declaracions, acusacions infundades, denúncies, interrogatoris, processos irregulars pèrdua de la feina, negació del passaport i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistes. Dècades després segons l'historiador Richard Rovere, Reagan utilitzà aquestes acusacions per resoldre disputes personals contra actors que ho havien obscurit o que havien qüestionat el seu maneig opac dels comptes com a president de l'Screen Actors Guild.[22]
Servei militar
Després de completar catorze (14) Cursos d'Extensió de l'Exèrcit que es realitzen a la casa, Reagan s'allistà a l'Exèrcit de Reserva[23] el 29 d'abril de 1937 i fou assignat en qualitat de soldat a la Troop B, CCCXXII de Cavalleria a Des Moines, Iowa.[24] Fou nomenat tinent segon al Cos d'Oficials de Reserva de Cavalleria el 25 de maig de 1937, i el 18 de juny fou destinat al CCCXXIII Cavalleria.[25]
Reagan fou enviat al servei actiu per primera vegada el 18 d'abril de 1942. A causa de la seva miopia, fou classificat per realitzar només serveis limitats, cosa que l'excloïa de servir fora dels Estats Units.[26] La seva primera missió fou al San Francisco Port of Embarkation a Fort Mason, Califòrnia, com a oficial d'enllaç de la Port and Transportation Office.[27] Després de l'aprovació de la Força Aèria de l'Exèrcit (AAF), sol·licità que li transferissin de la Cavalleria a l'AAF el 15 de maig de 1942, i fou assignat a les Relacions Públiques de l'AAF i seguidament al 1st Motion Picture Unit (oficialment, el «XVIII AAF Base Unit») a Culver City, Califòrnia.[27] El 14 de gener de 1943 fou promogut a tinent primer i enviat al Provisional Task Force Show Unit of This Is The Army a Burbank, Califòrnia.[27] Tornà al 1st Motion Picture Unit després de completar el seu servei i fou ascendit a capità el 22 de juliol de 1943.[24]
El gener del 1944, el capità Reagan fou cridat a servei temporalment a la Ciutat de Nova York per participar a la inauguració del sisè War Loan Drive.[14] Fou reassignat al XVIII AAF Base Unit el 14 de novembre de 1944, on romangué fins al final de la Segona Guerra Mundial.[24] Fou recomanat per ser promogut a Major el 2 de febrer de 1945, però la recomanació fou rebutjada el 17 de juliol d'aquest any.[28] Tornà a Fort MacArthur, Califòrnia, on es llicencià del servei actiu el 9 de desembre de 1945.[28] Al final de la guerra, la seva unitat havia produït unes quatre-centes (400) pel·lícules d'entrenament per a l'AAF.[24]
President del SAG i televisió
Reagan fou elegit per primera vegada a la Junta de Directors de l'Screen Actors Guild el 1941, servint com un (1) altern. Després de la Segona Guerra Mundial, tornà al seu lloc i el 1946 es convertí en III vicepresident.[29] L'adopció de lleis de conflictes d'interessos del 1947 portaren que el president i sis (6) membres de la Junta renunciaren; Reagan fou nominat en una (1) elecció especial per al càrrec de president i resultà elegit.[29] Des de llavors seria escollit pels membres per a set (7) períodes d'un (1 any addicionals, des del 1947 fins al 1952 i després novament el 1959.[29] Reagan guià el SAG durant anys marcats per grans esdeveniments, com les disputes entre els treballadors i els patrons, la Llei Taft–Hartley, les audiències de la Comitè d'Activitats Anti–nord–americanes (HUAC) i l'era de la llista negra de Hollywood.[29] Participà durant el maccarthisme denunciant actors, directors i intel·lectuals sospitosos de tenir idees d'esquerra,[30] que foren perseguits per sospites, amb acusacions infundades, interrogatoris, pèrdua del treball i negació del passaport als sospitosos de comunisme,[31] o empresonats.[32][33]
El 1947, com a president del SAG, Reagan testificà davant el Comitè de la Cambra de Representants sobre Activitats No Estatunidenques sobre la influència comunista a la indústria de l'espectacle.[33] Totalment contrari al comunisme, reafirmà el seu compromís amb els principis democràtics, declarant: «Com a ciutadà, vacil·laria a veure qualsevol partit polític proscrit per una (1) llei que es basa en la seva ideologia política. No obstant això, si és prova que una (1) organització és un (1) agent de poders estrangers, o en qualsevol cas no és un (1) partit polític legítim —i jo creiem que el govern és capaç de provar–ho— llavors estem en un altre tema...»
Tot i que al principi tenia una (1) postura crítica respecte a la televisió, Reagan obtingué alguns papers al cinema a finals de la dècada del 1950, per la qual cosa es decidí a unir–se al medi.[14] Fou contractat com a presentador del General Electric Theater, una (1) sèrie setmanal de drames que es tornà molt popular.[14] El seu contracte li exigia que recorregué les plantes de GE per deu (10) setmanes a l'any, i usualment li demanaven catorze (14) discursos per dia.[14] Guanyava aproximadament cent vint-i-cinc mil dòlars (125.000 $) a l'any (prop d'un milió de dòlars (1.000.000 $) del 2008) pel seu rol. El seu treball final com a actor professional fou com a amfitrió i actor de la sèrie de televisió Death Valley Days, entre els anys 1964 i 1965.[21]
Matrimoni i fills
Jane Wyman
El 1938 Reagan coprotagonitzà la pel·lícula Brother Rat al costat de l'actriu Jane Wyman (1914–2007). Es comprometeren al Chicago Theatre (Illinois)[34] i contragueren matrimoni el 26 de gener de 1940, a la Wee Kirk o'the Heather church a Glendale, Califòrnia.[35] Tingueren dos (2) fills, Maureen (1941–2001) i Christine (26 de juny de 1947 – 27 de juny de 1947), i adoptaren un (1) tercer fill, Michael (nascut el 1945).[36] El 1948 Wyman sol·licità el divorci argumentant que es devia a les ambicions polítiques de Reagan,[37] citant que era una (1) distracció deguda a les obligacions de seu marit amb el sindicat SAG; el divorci finalitzà el 1949.[18] Sent així que Reagan fou el primer president dels Estats Units divorciat.[38]
Nancy Davis
Reagan conegué l'actriu Nancy Davis (1921–2016)[39] el 1949 després que ella el contactés a la seva qualitat de president de l'Screen Actors Guild, perquè l'ajudés en un (1) assumpte relacionat amb l'aparició del seu nom en una (1) llista negra comunista a Hollywood (havia estat confosa per una [+1] altra Nancy Davis). Ella descriu la trobada dient: «No sé si deu haver estat exactament amor a primera vista, però fou molt proper a això».[40] Es comprometeren al restaurant Chasen's a Los Angeles (Califòrnia) i contragueren matrimoni el 4 de març de 1952 a la Little Brown Church al San Fernando Valley (Califòrnia).[41] L'actor William Holden fou el padrí a la cerimònia. Tingueren dos (2) fills: Patti (nascuda el 1952) i Ron (nascut el 1958).
Els qui els observaren descriuen la relació dels Reagan com a propera i íntima.[42] Durant la seva presidència, es reportà que freqüentment mostraven el seu afecte l'un per l'altre; una (1) secretaria de premsa digué, «Mai no es prengueren l'un a l'altre per fet. Mai no deixaren de festejar–se».[40][43] La solia cridar «Mommy»; ella li deia «Ronnie».[43] Ell li escrigué una (1) vegada, «Tot el que atresoro i gaudeixo... no tindria sentit si no et tingués a tu».[44] Quan ell era a l'hospital després de l'intent d'assassinat del 1981, ella dormia amb una (1) de les seves camises per confortar–se amb el seu aroma.[45] A una (1) carta als ciutadans dels EUA escrita el 1994, Reagan escrigué: «Recentment se m'ha dit que jo seré un (1) entre els milions de nord–americans que es veurà afectat per la malaltia d'Alzheimer... Només desitjaria que hi hagués alguna manera d'evitar que Nancy passi per aquesta dolorosa experiència,»[40] i el 1998, quan estava seriosament afectat per l'Alzheimer, Nancy explicà a Vanity Fair: «La nostra relació és molt especial. Estem molt enamorats i encara ho estem. Quan vaig dir que la meva vida començà amb Ronnie, bé, és veritat. Ho feu. No puc imaginar la vida sense ell».[40]
Inicis de la seva carrera política
S'uní a nombrosos comitès polítics amb una (1) orientació d'esquerra, com ara el Comitè de Veterans dels Estats Units. Era llavors, on sentia que els comunistes eren una (1) poderosa influència entre bastidors en aquests grups, cosa que el portà a reunir els seus amics en contra.
Registrat com a demòcrata i admirador de Franklin D. Roosevelt, Reagan donava suport al New Deal.[46] A l'inici de la dècada del 1950, Reagan començà a girar a la dreta a causa del seu desig d'un (1) govern federal més limitat,[46] i donà suport a les candidatures presidencials de Dwight D. Eisenhower els anys 1952 i 1956 com també a la de Richard Nixon el 1960.[47] En la seva posició amb General Electric, a Reagan se li exigia recórrer les plantes de GE i donar discursos. Usualment, aquests discursos tenien continguts polítics i lliuraven un (1) missatge conservador i proempresa.[46] Encara que després, a la Casa Blanca, tingué escriptors de discursos, Reagan els continuava editant, i algunes vegades escrivint, molts dels seus discursos.[48] Eventualment els discursos es tornaren molt controvertits per al gust de l'empresa, i Reagan fou acomiadat de General Electric el 1962.[46] Reagan es canvià formalment al Partit Republicà aquest mateix any, dient «Jo no abandoní el Partit Demòcrata. El partit m'abandonà a mi».[49]
Dos (2) anys abans de canviar de partit, Reagan s'uní a la campanya del candidat conservador a la presidència Barry Goldwater. Parlant en nom de Goldwater, Reagan recalcà la seva creença en la importància d'un (1) govern petit. Revelà la seva motivació ideològica en un (1) famós discurs donat el 27 d'octubre de 1964: «Els Pares Fundadors saben que un (1) govern no pot controlar l'economia sense controlar la gent. I ells saben que quan un (1) govern es proposa fer això, ha de fer servir la força i la coacció per aconseguir els seus propòsits, així que hem arribat alhora per triar».[50] El discurs recaptà un milió de dòlars (1.000.000 $) per a la campanya de Goldwater,[14] i aviat es conegué com el discurs «Temps per triar». És considerat l'esdeveniment que donà partida a la carrera política de Reagan.[ 51]
Governador de Califòrnia (1967–1975)
El 1966 fou triat XXXIII governador de Califòrnia, derrotant al dues (2) vegades governador Pat Brown; fou reelegit el 1970, derrotant a Jesse Unruh, però decidí no postular–se per a un (1) tercer mandat. Durant les protestes a People's Park, envià dos mil dos-cents (2.200) soldats de la Guàrdia Nacional al campus de la Universitat de Califòrnia. Ho feu adduint que la seva administració no estaria sota la influència de les agitacions estudiantils. Quan terroristes del grup esquerranista Exèrcit Simbiòtic d'Alliberament (Symbionese Liberation Army o SLA) segrestaren a Patty Hearst a Berkeley, i presentà una (1) llista de demandes que incloïen la distribució gratuïta d'aliment als pobres, Reagan suggerí que era un (1) bon temps per a un (1) brot de botulisme. Després que els mitjans de comunicació recollissin i difonguessin aquest comentari, demanà perdó. De governador intentà sufocar les protestes del Partit Pantera Negra i el moviment juvenil de Berkeley.
El maig del 1969 la policia es llançà contra Peoples Park, un (1) parc comunal de Berkeley. La policia obrí foc i matà James Rector, cosa que desencadenà noves protestes Reagan envià la Guàrdia Nacional a ocupar la universitat els soldats avançaren amb baionetes calades i els helicòpters llençaven gas lacrimogen.[52]
S'oposà a la construcció d'una (1) presa federal, el Dos Rius, que hauria inundat una (1) vall de ranxers indígenes. Més tard, Reagan i la seva família feren un (1) viatge d'estiu a Sierra Nevada al lloc on seria construïda una (1) carretera. Un cop allà, declarà que no seria construïda. Una (1) de les majors frustracions de Reagan fou que no aconseguí la restitució de la pena capital. Havia fet campanya com un (1) dels seus partidaris més forts; no obstant, es frustraren els seus esforços per fer complir les lleis de l'estat en aquesta àrea quan el Tribunal Suprem de Califòrnia emeté el veredicte del judici del Poble versus Anderson. La decisió d'Anderson, que invalidà totes les penes de mort a Califòrnia als condemnats abans del 1972. Encara que la decisió fou ràpidament revertida per una (1) esmena constitucional, no hi hauria una (+1) altra execució a California fins al 1992.
Reagan promogué el desmuntatge del sistema públic d'hospitals psiquiàtrics; proposà un (1) allotjament i tractament per decisió de la comunitat, que substituí l'hospitalització involuntària, que veia com una (1) violació de les llibertats civils. Segons alguns crítics de Reagan, les instal·lacions de reemplaçament de comunitat mai no foren suficientment finançades ni per Reagan ni pels seus successors.
Camí a la presidència
La primera tentativa de Reagan d'obtenir la nominació com a candidat republicà per a la presidència fou el 1968 contra Richard Nixon però fracassà. Tot i així el juliol de 1972 aquest el nomenà enviat especial a una (1) gira per set (7) països europeus amb un (1) missatge personal per aprofundir la cooperació amb Europa.[53] Intentà novament la nominació el 1976 contra Gerald Ford, però fou derrotat a la Convenció Republicana per una (1) petita diferència.
El 1980 Reagan obtingué finalment el nomenament del Partit Republicà per a la candidatura presidencial després de derrotar els seus rivals a les eleccions primàries internes de la majoria dels estats. Durant la Convenció Nacional Republicana celebrada des del 14 de juliol fins al 17 de juliol de 1980, a Detroit, Míchigan, Reagan parlà de la possibilitat que l'expresident Gerald Ford fos com a candidat a la vicepresidència, però en darrera instància seleccionà George HW Bush. Com a opositor de Reagan durant les eleccions primàries del partit, Bush havia declarat que mai no seria el seu vicepresident. Bush era moltes coses que Reagan no: un (1) republicà de tota la vida, veterà de guerra i amb una (1) posició d'acostament a les Nacions Unides, així mateix la filosofia econòmica i política de Bush era molt més moderada que la de Reagan.
Un (1) republicà liberal (de l'ala esquerrana del partit) que havia estat derrotat a les primàries internes per Reagan, el llavors representant del Congrés dels Estats Units, John B. Anderson, decidí presentar la seva candidatura presidencial com a independent, i s'emportà una (1) part de l'electorat republicà tradicional i molts independents que desitjaven una (1) tercera opció diferent de la dels dos (2) grans partits tradicionals.
Després de la Convenció Republicana, Ronald Reagan donà un (1) discurs de campanya en una (1) fira anual als afores de Filadèlfia, Mississipí, al lloc dels assassinats de treballadors defensors dels drets civils de Mississipí el 1964.
Durant el discurs, Reagan declarà «crec en els drets dels estats» i «crec que hem distorsionat l'equilibri del nostre govern per lliurar poders que mai es creure fossin donats a la Constitució al govern federal». Continuà prometent «restaurar als estats i administracions locals el poder que per dret els pertany».
La campanya, liderada per William J. Casey, es desenvolupà a l'ombra de la crisi dels ostatges de l'Iran; alguns analistes creuen que la incapacitat del llavors president i aspirant a la reelecció, Jimmy Carter, de solucionar la crisi, tingué un (1) paper fonamental en la victòria de Reagan. D'altra banda, la incapacitat de Carter de solucionar una (1) inflació de dos (2) dígits i el nivell d'atur, la paralització del creixement econòmic, la inestabilitat al mercat del petroli, i la debilitat percebuda de la defensa nacional, podrien haver tingut més impacte sobre electorat. Pel que fa a l'economia, Reagan digué una (1) de les seves frases famoses: «Una (1) recessió és quan el teu veí perd la feina. Una (1) depressió és quan tu perds la teva.»
A l'elecció presidencial celebrada el 4 de novembre de 1980, Reagan obtingué quaranta-tres milions nou-cents tres mil dos-cents trenta (43.903.230) vots populars equivalents al cinquanta coma setanta-cinc per cent (50,75%) del total dels sufragis emesos; Carter obtingué trenta-cinc milions quatre-cents vuitanta mil cent quinze (35.480.115) vots populars, que equivalen al quaranta coma zero un per cent (41,01%) dels sufragis; Anderson obtingué cinc milions set-cents dinou mil vuit-cents cinquanta (5.719.850) vots populars, equivalents al sis coma seixanta-u per cent (6,61%) dels vots; el candidat del Partit Llibertari, Ed Clark, obtingué nou-cents vint-i-un mil cent vint-i-vuit (921.128) vots, que equivalen a l'u coma zero sis per cent (1,06%); i la resta es repartí entre altres candidats més petits. Reagan guanyà en quaranta-quatre (44) estats, i Carter, tot just en sis (6) estats i el Districte de Colúmbia, de manera que al Col·legi Electoral Reagan obtingué quatre-cents vuitanta-nou (489) electors contra quaranta-nou (49) de Carter.[54] Per tant Reagan es convertí en president electe.
L'elecció presidencial fou acompanyada amb el canvi de dotze (12) escons del Senat de mans demòcrates a republicanes, la qual cosa atorgà als republicans una (1) majoria al Senat per primera vegada en vint-i-vuit (28) anys. En prendre possessió, el 20 de gener de 1981, es convertí en el president de més edat a prendre el càrrec, amb seixanta-nou (69) anys, una (1) de les frases que pronuncià a la seva possessió fou: «Government is the problem»(El Govern és el problema).
Presidència (1981–1989)
Política interior
Reagan es retratava a si mateix com a defensor del liberalisme econòmic, a favor de fortes retallades fiscals, i la reducció de l'Estat. L'economista i premi Nobel Milton Friedman l'elogià «d'estar disposat a causar una (1) severa recessió per acabar amb la inflació».
El punt alt de la presidència de Reagan foren els seus primers cent (100) dies a la presidència, iniciat amb la finalitat de la crisi dels ostatges a l'Iran, després de ser alliberats minuts després de la presa de comandament. El primer acte oficial de Reagan fou acabar amb el control de preus del petroli, amb l'esperança d'augmentar la producció domèstica del combustible i fomentar l'exploració, el preu de venda al públic d'un (1) galó de gasolina passà d'una (1) mitjana de vint-i-vuit centaus i mig (28,5) el maig de 1981 a seixanta-cinc coma un centaus (65,1) el juny del 1982.
Un (1) dels focus de més preocupació del primer període de Reagan era la reactivació de l'economia, es combinava l'estancament econòmic amb una (1) gran inflació, aquesta política causà una recessió de curt termini (1981–1982), que baixà temporalment el suport públic de Reagan. Altres l'elogiaren per prendre aquella estratègia. La campanya electoral de Reagan es dugué a terme amb un (1) programa econòmic que prometia reduir els imposts. Aquest tipus de pla econòmic conduí a un (1) enorme dèficit i a una (1) recessió profunda. La desocupació havia arribat al punt més alt des de la gran depressió: onze milions sis-cents mil (11.600.000) nord–americans estaven sense feina (el deu coma quatre per cent [10,4%] de la població econòmica activa). D'aquests, tres milions set-cents mil (3.700.000) havien perdut la feina des de l'arribada de Reagan a la Casa Blanca. Sectors enters de la producció havien estat desmantellats els primers vint (20) mesos. La crisi afectà les indústries tradicionals, automòbils, electrodomèstics, tèxtils i siderúrgia. A finals del 1982 la situació econòmica era cada cop més dramàtica, perquè els subsidis a totes les àrees dels serveis socials foren dràsticament disminuïts.[55] Realitzà una (1) estratègia de combinar aquesta política de contraure l'emissió amb talls fiscals generals dissenyats per augmentar la inversió en els negocis (en paraules de Reagan: «l'escola de Chicago (Illinois), ofertisme fiscal, abaixar els imposts a les grans empreses, reduir els controls, privatitzar els serveis públics, disminuir el poder de les organitzacions obrers i la negociació col·lectiva... Mentre aquesta política era ridiculitzada pels seus opositors com el vudú i Reaganomics. La disminució de la despesa social comportà un (1) augment de la pobresa, les minories ètniques quedaren excloses i els sistemes de protecció social i educativa foren fortament afectats; la política de Reagan registrà un (1) dèficit pressupostari i comercial rècord.
Hagué d'enfrontar poc després de començar el seu govern una (1) aturada de controladors aeris, per frenar–ho s'enviaren milers de cartes d'acomiadament a part dels dotze mil cent setanta-dos (12.172) controladors (el col·lectiu en reunia tretze mil (13.000) que dugueren a terme la vaga, la reducció a la meitat dels vols regulars durant el següent mes a vint-i-dos (22) aeroports de les principals ciutats del país i el tancament de cinquanta-vuit (58) torres de control a diferents punts del país.[56][57] Durant la seva presidència, la Lliga Anticomunista Mundial (WACL) es convertí en eina per a les operacions secrets de la CIA. Paral·lelament, Reagan creà el 1984 la National Endowment for Democracy (NED) per continuar les activitats d'ingerència política i sindical de la CIA. Aquesta reforma provocà una (1) multiplicació de les operacions secretes, sobretot a l'Amèrica Llatina. Un (1) dels (1) primers blancs fou Guatemala, el president del qual sortint, el general Romeo Lucas García, havia finançat tanmateix la campanya presidencial de Reagan amb fons de l'ordre dels cinc-cents mil dòlars (500.000 $). El seu braç dret, Mario Sandoval Alarcón, «el lligat als anomenats esquadrons de la mort a l'Amèrica Central» havia estat convidat a la cerimònia d'investidura del nou president dels Estats Units el gener del 1981. L'octubre del 1983, els Estats Units envaïren Granada per treure del poder Hudson Austin, qui havia derrocat i executat Maurice Bishop una (1) setmana abans.[58] A Hondures, on John Negroponte dirigí la guerra de baixa intensitat. Les seves activitats s'estengueren ràpidament a Nicaragua. A Líbia l'administració Reagan ordenà el bombardeig del palau del president libi el 14 d'abril de 1986 i causà la mort de prop de vuitanta (80) persones. Reagan envià un (1) dels caps de la indústria farmacèutica, Donald Rumsfeld, a vendre armes químiques a Saddam Hussein, amb la qual cosa incomplí els acords internacionals. En els moments més intensos de la guerra Iraq–Iran, el 3 de juliol de 1988, ordenà a l'USS Vincennes que abatés el vol Iran Air 655 a les aigües territorials iranianes, el que causà dos-cents noranta (290) morts.[59]
Nancy Reagan influí que es produís la disculpa pública del president per la venda d'armament a l'Iran, un (1) escàndol que estigué a punt de tombar el mandat. Alhora la primera dama Nancy Reagan tingué un (1) paper destacat per als grans sopars d'estat, la vaixella cara i, el bon vestir, li suposà una (1) infinitat de critiques, tenint en compte la recessió en què estava sumit el país. Arribà a ser investigada, atès el seu ús continuat d'un (1) conjunt de peces de joieria i disseny que ella considerava o bé regals o préstecs que es taxaren en un milió de dòlars (1.000.000 $).[60]
Reagan imposà retallades fiscals al Congrés el 1981. Alhora, l'administració reduí les despeses socials, amb les protestes demòcrates incloses. Al crac del 1987, l'índex borsari de Wall Street perdé un vint-i-dos per cent (22%) en un (1) dia. El crac del 1987 anul·là en una (1) sola sessió borsària bona part dels guanys que s'havien acumulat durant cinc (5) anys de pujades continuades a la Borsa de Nova York. Feu que els fonaments de la bossa més gran del món, Wall Street, trontollessin pel pànic de milions d'inversors que es llançaren en massa a vendre les seves accions. Hi havia temors inflacionistes i la inflació era molt alta. Els tipus dinterès estaven pujant.[61][62] Aquell 19 d'octubre, els inversors perderen més de cinc-cents mil milions de dòlars (>500.000.000 $) en un (1) sol dia a la borsa novaiorquesa.[63]
Després de la recessió del 1981–1982, l'economia experimentà una (1) notable recuperació que començà el 1983. Reagan mobilitza la majoria moral i predica el retorn als valors morals tradicionals, entre ells prohibir l'avortament, imposar la teoria creacionista a escoles estatals i atorgar major participació a la vida pública al cristianisme. Llançà un (1) programa de remilitarització i el llançament d'un (1) programa d'armament espacial intitulat Strategic Defense Initiative, que modificaria profundament l'equilibri de força a escala planetària i estimularia la militarització de l'espai, i es gastaren milers de milions de dòlars per fer–ho.[64] Econòmicament l'administració Reagan havia convertit els Estats Units en un (1) país amb un (1) gran dèficit comercial i el deute extern més gran del món, que comprometia més i més els seus recursos en empreses militars i que vivia per sobre de les seves possibilitats gràcies a l'aportació de capitals [ 65 ] al costat de partides pressupostàries per armar i entrenar grups anticomunistes com els Contres a Nicaragua i els mujahidins a Afganistan.
Política exterior
La política exterior de Reagan estigué marcada pel seu intent de contenir la influència soviètica a moltes regions. Carter havia considerat la influència soviètica com un (1) procés inevitable, però Reagan passà a una (1) política de major confrontació contra la Unió Soviètica. Durant l'era Reagan la Guerra Freda passà per la fase final, i d'alguna manera els Estats Units emergiren d'aquest període com l'única superpotència mundial incontestada, davant del bloc soviètic que acabà per dissoldre's. L'administració Reagan convertí la carrera armamentista en una (1) pugna tecnològica, on la capacitat industrial, militar i econòmica més gran dels Estats Units s'imposà sobre el bloc soviètic. Durant l'administració Reagan, aparegueren els submarins nuclears Trident (classe Ohio) i s'aprofitaren els avenços en la computació. La política de Reagan i la superioritat nord–americana s'imposaren a l'estratègia del rival Yuri Andrópov. Aquest era el concepte de la Guerra de les Galàxies.[66] A l'Àfrica, donà suport fermament a la UNITA de Jonas Savimbi contra el govern del MPLA que tenia el suport de Cuba i els soviètics durant la Guerra Civil d'Angola que s'havia estat lliurant des del 1975. El 1982, Reagan despatxà més de mil dos-cents (>1.200) marines a la capital del Líban, Beirut, però es veié obligat a retirar–los el 1983 quan dos-cents quaranta-un (241) moriren en una (1) explosió.[67]
A Centreamèrica feu costat als governs, en general autoritaris, favorables als interessos dels Estats Units (El Salvador i Guatemala) i que eventualment podrien haver–se convertit en aliats del bloc soviètic i altres països d'inspiració comunista, com Cuba o Nicaragua. També mantingué l'equilibri de les Forces Armades a la regió ja que fins a l'actualitat cap té superioritat sobre una (+1) altra. Amb la caiguda de l'URSS el suport militar es veié substancialment reduït, cosa que portà com a resultat la signatura dels acords de pau. Després d'una (1) sèrie de negociacions i pressions internacionals se signà la pau a El Salvador el 16 de gener de 1992, reconeixent com a força política l'FMLN, el qual només havia obtingut reconeixement internacional com a força militar bel·ligerant.
El 1983 Cuba acusà els Estats Units de ser responsable de la introducció d'un (1) cep de dengue al seu territori, i l'agost del 2015 la revista Archives of Virology, òrgan oficial de la secció de Virologia de la Unió Internacional de Societats Microbiològiques determinà que, efectivament, el virus fou responsable de la mort de cent cinquanta-vuit (158) persones (cent un [101] nens) com a conseqüència de la introducció d'un (1) cep de laboratori de dengue hemorràgic a Cuba.[68][69]
Igualment emprengué una (1) campanya contra el govern sandinista de Nicaragua, que accedís al poder després d'enderrocar el règim dictatorial d'Anastasio Somoza Debayle, aliat dels Estats Units; que al final s'exilià al Paraguai, on fou acollit pel president Alfredo Stroessner.[70] Finançà la contra nicaragüenca arribant al finançament no autoritzat pel Congrés, cas conegut com l'escàndol de l'Iran–Contra; aquesta operació consistia en la venda d'armes a l'Iran (per més de quaranta-set milions de dòlars [47.000.000 $]) mitjançant gestions d'Oliver North amb comptes bancaris a Suïssa. El govern nicaragüenc acusà els Estats Units de violacions al dret internacional davant la Cort Internacional de Justícia per aquest suport als contres i per minar els ports del país. La Cort dictaminà a favor de Nicaragua, però els Estats Units es negaren a respectar la decisió de la Cort, argumentant que aquesta no tenia jurisdicció sobre el cas.
A petició dels governs de Barbados i Dominica envaí Granada, el govern del qual havia estat acusat d'alinear–se amb la Unió Soviètica i amb Cuba i de promoure la militarització del país, amb la construcció d'un (1) aeroport de gran capacitat amb l'ajuda cubana.[71]
A l'Orient Mitjà, ordenà el bombardeig de Beirut (Síria), després de l'assassinat de dos-cents quaranta-un (241) marines nord–americans i cinquanta-vuit (58) paracaigudistes francesos, i donà suport decisivament Saddam Hussein, igual que ho feu França. Donald Rumsfeld arribà a visitar Hussein i tancà diversos acords de venda d'armament, entre els quals s'haurien trobat part de l'arsenal químic que en un (1) temps posseí l'Iraq fou usat com a argument per a la Invasió de l'Iraq.
El 1981, el president dels Estats Units, Ronald Reagan, adoptà un (1) enfocament de línia dura cap a Líbia sota el règim de Muamar el Gaddafi, al·legant que era un (1) règim titella de la Unió Soviètica.[72] Al seu torn, Gaddafi jugà la seva relació comercial amb els soviètics, tornant a visitar Moscou (Rússia) els anys 1981 i 1985,[73] i amenaçant d'unir–se al Pacte de Varsòvia. No obstant, els soviètics es mostraren cautelosos amb Gaddafi, considerant–lo un (1) extremista impredictible.[74] L'agost del 1981, els Estats Units realitzaren exercicis militars al golf de Sirte, una (1) àrea que Líbia reclamava com a part de les seves aigües territorials. Els Estats Units feren caure dos (2) avions SU–22 libis que es trobaven en un (1) curs d'intercepció.[75] En tancar l'ambaixada de Líbia a Washington DC, Reagan aconsellà les empreses nord–americanes que operaven a Líbia que reduïssin el número de personal nord–americà que hi era estacionat.[76] El març del 1982, els Estats Units implementaren un (1) embargament de petroli libi,[77] i el gener del 1986 ordenaren que totes les empreses nord–americanes deixessin d'operar al país, encara que hi quedaren diversos centenars de treballadors quan el govern libi els duplicà el salari.[78] La primavera del 1986, la Marina dels Estats Units tornà a realitzar exercicis al golf de Sirte; l'exèrcit libi prengué represàlies, però fracassà quan els Estats Units enfonsaren diversos vaixells libis.[79] Les relacions diplomàtiques també es trencaren amb el Regne Unit, després que diplomàtics libis fossin acusats de l'assassinat d'Yvonne Fletcher, una (1) policia britànica estacionada davant de la seva ambaixada a Londres (Anglaterra, Regne Unit), l'abril del 1984.[80]
Després que els Estats Units acusessin Líbia d'orquestrar l'atemptat a la discoteca La Belle de Berlín (Alemanya) el 1986, en què moriren dos (2) soldats nord–americans, Reagan decidí de prendre represàlies militarment.[81] La CIA criticà la mesura, creient que Síria sota el règim de la família Àsad era una (1) amenaça major i que un (1) atac enfortiria la reputació de Gaddafi; tot i això, es reconegué Líbia com un (1) «objectiu fàcil». Reagan rebé el suport del Regne Unit però amb l'oposició d'altres aliats europeus, els quals argumentaren que contravindria el dret internacional.[82] A l'Operació El Dorado Canyon, orquestrada el 15 d'abril de 1986, avions militars nord–americans llançaren una (1) sèrie d'atacs aeris contra Líbia, bombardejaven instal·lacions militars a diverses parts del país i mataren uns cent (100) libis, inclosos diversos civils. Un (1) dels objectius havia estat la casa de Gaddafi, on dos (2) dels seus fills resultaren ferits, i ell afirmà que la seva filla adoptiva de quatre (4) anys Hanna fou assassinada, encara que la seva existència ha estat qüestionada des de llavors.[83]
Política econòmica
Article principal: Reaganomics
Durant l'administració Reagan, l'economia passà d'un (1) creixement del PIB del menys zero coma tres per cent (–0,3 %) anual el 1980 al quatre coma u per cent (4,1%) el 1988 (en dòlars constants del 2004),[84] el que permeté que es creessin vint milions (20.000.000) de nous llocs de treball, i feu baixar la taxa d'atur en més de dos (>2) punts, passant del set coma cinc per cent (7,5%) a principis del 1981 al cinc coma dos per cent (5,2%) el 1989, encara que amb màxims del nou coma cinc per cent (9,5%) els anys 1982 i 1983. El 1987 el dèficit pressupostari superava els dos-cents mil milions de dòlars (>200.000.000.000 $). La seva agenda política inclogué la prohibició de l'avortament, el prec obligatori a les escoles i el desmantellament de la legislació dels drets civils.[85] La taxa d'inflació, del tretze coma cinc per cent (13,5%) el 1980, passarà al quatre coma u per cent (4,1%) el 1988, la qual cosa s'aconseguí aplicant altes taxes d'interès per part de la Reserva Federal (arribaren a un [1] màxim del vint per cent [20%] el juny de 1981).[86] Això últim causà una (1) breu recessió el 1982, amb una (1) caiguda del PIB de l'u coma nou (–1,9) i l'alta desocupació abans ressenyada. A més durant tota l'administració de Reagan el Producte Nacional Brut cresqué en termes reals un vint-i-sis per cent (26%), el patrimoni net de les famílies que guanyaven entre vint mil dòlars (20.000 $) i cinquanta mil dòlars (50.000 $) l'any cresqué un vint-i-set per cent (27%) i la taxa d'interès preferencial es reduí d'un vint-i-u coma cinc per cent (21,5%) el gener del 1981 al deu per cent (10%) l'agost del 1988.[87] No obstant això, algunes previsions del pla econòmic traçat el 1981 resultaren fallides: el dèficit fiscal, preveia proper a zero (0) per al 1986, no deixà de créixer i aconseguir en aquell any la major dada des del final de la Segona Guerra Mundial i la inflació no deixà de créixer des del 1986, malgrat la forta restricció de la política monetària. La bretxa de la desigualtat econòmica augmentà significativament: el 1966, el salari d'un (1) directiu era quaranta-una (41) vegades superior al d'un (1) obrer; el 1988, era noranta-dues (92) vegades superior.[88]
Reagan augmentà de manera molt important la despesa pública, bàsicament la militar, que passà (en dòlars constants del 2000) de dos-cents seixanta-set mil cent milions de dòlars (267.100.000.000 $) el 1980 (quatre coma nou per cent (4,9%) del PIB i vint-i-dos coma set per cent (22,7%) de la despesa pública, a tres-cents noranta-tres mil cent milions (393.100.000.000 $) el 1988 (cinc coma vuit per cent [5,8%] del PIB i vint-i-set coma tres per cent [27,3%] de la despesa pública); la majoria d'aquells anys la despesa militar significà prop del sis per cent (6%) del PIB i superà aquesta xifra en quatre (4) anys fiscals. Aquestes xifres no es veien des de la fi de la participació nord–americana a la guerra del Vietnam, el 1973.[89] El 1981 reduí de manera important el tipus impositiu màxim, que afectava els molt rics, i que passà d'una (1) taxa nominal del setanta per cent (70%) al cinquanta per cent (50%); el 1986 es tornà a reduir el tipus al vint-i-vuit per cent (28%).[90][91] Com a conseqüència de tot això, el dèficit pressupostari i el deute públic cresqueren en gran mesura: el deute passà del trenta-tres coma tres per cent (33,3%) del PIB 1980 al cinquanta-u coma nou per cent (51,9%) a finals del 1988[92][93] i el dèficit passà del dos coma set per cent (2,7%) el 1980 a més del doble el 1983, quan arribà al sis per cent (6%); els anys 1984, 1985 i 1986 estigué al voltant del cinc per cent (5%).[94][95]
El número de nord–americans per sota del nivell de pobresa augmentà de vint-i-nou milions dos-cents setanta mil (29.270.000) de persones el 1980 a trenta-un milions set-cents setanta-cinc mil (31.750.000) el 1988, la qual cosa significa que, en percentatge del conjunt de la població, es mantingué gairebé estacionari, des del dotze coma noranta-cinc per cent (12,95%) el 1980 fins al tretze per cent (13%) el 1988.[96] Els menors de divuit (>18) anys per sota del nivell de pobresa passaren d'onze milions cinc-cents quaranta mil (11.540.000) el 1980 (divuit coma tres per cent [18,3%] del total de nens) a dotze milions quatre-cents seixanta mil (12.460.000) (dinou coma cinc per cent [19,5%]) el 1988.[97] A més, la situació dels grups de renda baixa es veié perjudicada per la reducció de la despesa social. També augmentà la desigualtat. La participació en l'ingrés total del cinc per cent (5%) dels llars de majors ingressos passà del setze coma cinc per cent (16,5%) el 1980 al divuit coma tres per cent (18,3%) el 1988 i la del cinquè de majors ingressos passà del quaranta-quatre coma dos per cent (44,2%) al quaranta-sis coma tres per cent (46,3%) als mateixos anys. En canvi, la participació a l'ingrés total del cinquè més pobre passà del quatre coma u per cent (4,1%) al tres coma vuit per cent (3,8%) i la del segon cinquè més pobre del deu coma dos per cent (10,2%) al nou coma sis per cent (9,6%).[98] [99] En el primer any de Reagan es produí una (1) vaga il·legal dels controladors federals del trànsit aeri. La seva resposta fou destituir–los i reemplaçar–los amb personal militar fins a aconseguir reemplaçaments permanents.[100]
Durant la presidència de Ronald Reagan es produí la crisi d'estalvis i préstecs (associacions d'estalvi i préstec, un [1] tipus especial d'institucions financeres). El cost final de la crisi s'estima que suposà aproximadament cent seixanta mil cent milions de dòlars (160.100.000.000 $), aproximadament cent vint-i-quatre mil sis-cents milions de dòlars (124.600.000.000 $) dels quals fou lliurada directament pel govern dels Estats Units a través d'un (1) rescat financer, partir del 1986. El 1987 es produí dilluns negre, l'esfondrament percentual més gran succeït en un (1) mateix dia a la història dels mercats de valors. Això portà un (1) pànic financer que desencadenà un (1) pànic bancari a escala internacional, amb la fallida de desens de ferms d'inversió nord–americans.[101]
A la dècada de 1980, la política monetària de l'administració Reagan es basà en una (1) forta pujada dels tipus d'interès dels Estats Units, i el dòlar fou revaluat al cinquanta per cent (50%). Aquesta política generà una (1) explosió de la deute dels països d'Amèrica Llatina, els deutes dels quals estaven fonamentalment denominats en dòlars.[102] A França, el president François Mitterrand també lamentà aquesta política: «Els Estats Units ens fan pagar per la seva desocupació i el seu dèficit. Nosaltres som els que permetem que Reagan continuï amb una (1) política que ens aixafa».[103]
Reelecció presidencial
L'any 1984 Reagan es presentà per a la reelecció amb el suport incondicional del seu partit (cap dirigent republicà competí contra ell per obtenir la candidatura presidencial del partit); a la Convenció Nacional Republicana celebrada des del 20 d'agost fins al 23 d'agost de 1984 a la ciutat de Dallas, a Texas, els delegats aclamaran per unanimitat Reagan.
Defunció
Article principal: Mort i funeral d'Estat de Ronald Reagan
La matinada del 5 de juny del 2004 hi havia reporters que indicaven que la salut de l'expresident Ronald Reagan s'havia deteriorat significativament, després de deu (10) anys de patir la malaltia d'Alzheimer.[104] D'acord amb la filla de Reagan, Patti Davis, «A l'últim moment, quan la seva respiració ens digué que era la fi, obrí els seus ulls i mirà directament a la meva mare. S'obriren aquests ulls que no s'havien obert durant dies, i no estaven opacs ni ganduls. Estaven clars i blaus i plens d'amor. Si una (1) mort pot ser bella, la seva ho fou».[105] La seva dona, l'exprimera dama Nancy Reagan, li digué que el moment era «el millor regal que em podries haver donat».[105] El president Reagan morí per pneumònia a casa seva a la una i nou minuts de la tarda (les 13.09 h PDT [20:09 h UTC, o 16:09 h EDT]). Al seu costat hi havia la seva dona i dos (2) dels seus fills, Ron i Patti.[106] El seu fill gran, viu, Michael, havia estat amb ell el dia anterior.
Creences religioses i filosòfiques
Religió
Reagan era protestant i assistia a l'Església Bel Air Presbyterian Church durant els seus últims anys de vida.[107] A la seva làpida es troba la inscripció d'una (1) frase molt estimada de Reagan:
Sé el meu cor que l'home és bo. Que qui està bé triomfarà sempre, al final. I cada vida té un (1) valor i un (1) propòsit especial.
Posseïa el Gran Collaret de l'Orde Militar i Hospitalària de Sant Llàtzer de Jerusalem.
En una (1) carta enviada a un (1) ministre metodista el març del 1978, que mantenia una (1) visió escèptica sobre la divinitat de Crist —i acusava Reagan de posseir una (1) «teologia limitada a un (1) nivell d'ensenyament dominical»— Reagan contraargumentà utilitzant el trilema de CS Lewis. De fet, el president francès François Mitterrand, que apreciava Reagan encara que discrepava en diversos assumptes, destacava que Reagan «tenia dues (2) religions: la lliure empresa i Déu, el Déu cristià».
Moral i filosofia personal
Segons un dels seus biògrafs, John Patrick Diggins, Reagan manté una (1) creença emersoniana pel que fa a la confiança personal i tenia una (1) fe optimista en la bondat de les persones.[109] La mare de Reagan pertanyia a l'Església dels Deixebles de Crist, els quals mantenien un (1) punt de vista optimista respecte a la naturalesa humana, les responsabilitats personals, la sobrietat i la tolerància cristiana.
Reagan recordava a la seva autobiografia: «La meva mare sempre ens ensenyarà: "Tracta el teu veí com t'agradaria que el teu veí et tractés a tu, i jutja tothom per com actuen, no pel que són"». Li espantava la discriminació, i deia: «Els meus parells constantment m'explicaven la importància de jutjar les persones com a “individus”. Tot individu és únic, però tots volem llibertat, pau, amor i seguretat, una (1) bona llar i una (1) oportunitat de poder lloar Déu a la nostra pròpia manera. Tots volem la possibilitat d'avançar–nos i aconseguir que els nostres fills tinguin una (1) vida millor que la nostra», Reagan escrigué a An American Life.
Astrologia
És un (1) fet documentat que Ronald i Nancy Reagan recorrien a astròlegs per planificar els esdeveniments importants de la seva agenda: [110][111]
Cada gran mesura o decisió que Reagan prengué durant [el seu] temps a la Casa Blanca com a cap d'Estat, fou guiada per avançat per una (1) dona a Sant Francesc, qui elaborava horòscops per assegurar–se que els planetes estaven en una (1) alineació favorable.[ 112]
Encara que moltes de les decisions de Reagan estigueren influenciades per astròlegs, no és clar fins a quin punt creia en aquesta disciplina; pel que sembla la influència procedia sobretot de la seva esposa Nancy Reagan.
Valoracions posteriors de les polítiques de Ronald Reagan
Com a conseqüència de la Gran recessió del 2008, diversos economistes han rastrejat les causes d'aquesta greu crisi econòmica fins a trobar–los polítiques desreguladores impulsades per Ronald Reagan i Margaret Thatcher, seguidors de Milton Friedman i l'Escola de Chicago (Illinois), i imitats per la gran majoria dels estadistes de la seva època. Segons el guerriller, polític, economista socialista i veneçolà Teodoro Petkoff, la crisi financera acabà amb la «ideologia neoconservadora» que arribà i s'apoderà dels pensaments d'aquells cercles més poderosos als Estats Units, des de «Ronald Reagan cap aquí». Aquestes polítiques «desreguladors i neoliberals» acabaren suprimint l'acció de l'Estat a l'economia, i la deixaren en mans del sector financer que, lliure de regulacions, generà tota una (1) sèrie d'instruments sense una (1) base sòlida per sostenir–se.[113] No obstant això, altres analistes afirmin que la Crisi de les hipoteques subprime es gestà a causa del contrari.
(...) Tots acusaren el «laissez faire» i la desregulació financera per una (1) crisi les repercussions de la qual encara sentim. No obstant això, aquest anàlisi simplista està molt lluny de la realitat, ja que passa convenientment per alt les múltiples regulacions, polítiques governamentals i pronunciaments polítics que durant molts anys distorsionaren el mercat i portaren a les conseqüències desastroses conegudes. Les empremtes de l'intervencionisme estatal són per tot arreu. (...)
Juan Carlos Hidalgo
Afirmacions basades en els antecedents documentats quant a polítiques d'expansió «keynesianes» de la Reserva Federal dels EUA, principalment sota la tutela del seu president durant el període 1987–2006 Alan Greenspan; incentius artificials a les hipoteques per a la compra d'habitatges que crearen bombolles immobiliàries i al crèdit arriscat finançat per l'Estat i amb el suport d'empreses públiques com Fannie Mae. I, en menor mesura, a l'augment de regulacions entre els anys 1980 i 2009 que, com fou demostrat per Peter Boettke i Steven Horwitz, per cada regulació financera que fou desmantellada als EUA, es crearen quatre (4) noves regulacions.[114]
Vegeu també
Referències
↑ a b Ward, Michael: «Main Street Historic District» (PDF), National Register of Historic Places Nomination Form, April 1, 1982, HAARGIS Database, Illinois Historic Preservation Agency. Retrieved 2007.07.27.
↑ a b «Ronald Reagan Facts». Ronald Reagan Presidential Foundation.
↑ a b Helfer, Andrew (autor), Steve Buccatello (artista) i Joe Station (artista): Ronald Reagan: A Graphic Biography. Hill and Wang. Pàg. 12–13.
↑ Schribman, David (6 de juny de 2004): «Reagan, all-American, dies at 93». The Boston Globe.
↑ Flowers, Richard B.: Restoring the First–century Church in the Twenty–first Century, editat per Warren Lewis i Hans Rollmann. Eugene, Oregon: Wipf and Stock, 2005. ISBN 1-59752-416-6, pàg. 181–192
↑http://books.google.com/books?id=G1MWeZj-qv8C&dq=That+Printer+of+Udell's&source=gbs_summary_s&cad=0
↑ Kengor, Paul (2004), pàg. 15.
↑ Cannon, Lou (2001), pàg. 2.
↑ Reagan, Ronald (1990), pàg. 27.
↑ «School House to White House: The Education of the Presidents». National Archives and Records Administration.
↑ a b «Ronald Reagan (1911–2004): Small town to tinseltown». CNN, 2004. Retrieved on 2007.08.15.
↑ Cannon, Lou (2001), pàg. 9
↑ a bc d i f g i j k l Cannon, Lou (6 de juny de 2004): «Actor, Governor, President, Icon». The Washington Post: A01.
↑ Wills, Gary (1987), pàg. 109–110.
↑ «Biography > Hero from the Heartland». Ronald Reagan Presidential Foundation. Arxivat des de l'original el 29 de gener de 2008.
↑ «Ronald Reagan > Hollywood Years». Ronald Reagan Presidential Foundation. Arxivat des de l'original el 12 de març de 2007.
↑ Reagan, Ronald (1965): Where's the Rest of Me?. Nova York: Duell, Sloan, and Pearce.
↑ Crowther, Bosley (3 de febrer de 1942): «The Screen; Kings Row, With Ann Sheridan i Claude Rains, Heavy, Rambling Film, Has Its First Showing Here at the Astor». The New York Times. Arxivat des de l'original el 26 de novembre de 2015.
↑ a b Ronald Reagan. Internet Movie Database.
↑ Rovere, Richard H. (1959): Senator Joe McCarthy. University of California Press. Pàg. 78. ISBN 0-520-20472-7.
↑ «US Army Reserve–History». Global Security.com.
↑ a bc d «Military service of Ronald Reagan». Ronald Reagan Presidential Library. Arxivat des de l'original el 19 de febrer de 2012.
↑ «History of the 11th Armored Cavalry Regiment». 11th Armored Cavalry Regiment. Arxivat des de l'original l'1 de juliol de 2007.
↑ «USS Ronald Reagan: Ronald Reagan». United States Navy. Arxivat des de l'original el 30 d'octubre de 2007.
↑ a bc «President Ronald Reagan». National Museum of the United States Air Force. Arxivat des de l'original el 22 de desembre de 2007.
↑ a b «Ronald Reagan 1911–2004». Tampico, Illinois Historical Society. Arxivat des de l'original el 27 de gener de 2008.
↑ a bc d «Screen Actors Guild Presidents: Ronald Reagan». Screen Actors Guild. Arxivat des de l'original el 2 d'abril de 2007.
↑ Fried, Albert (1997): McCarthyism, The Great American Red Scare: A Documentary History. Oxford University Press. pàg. 197. ISBN 0-19-509701-7.
↑ «Paul Robeson, el gran mite oblidat», diari La Nació, 25 d'octubre de 1998.
↑ «Dalton Trumbo, El combat incessant», Arxivat el 22 d'octubre de 2013 a Wayback Machine. elcultural.és, 3 de desembre de 2009.
↑ a b «House Un–American Activities Committee Testimony: Ronald Reagan». Tennessee Wesleyan College. 23 d'octubre de 1947. Arxivat des de l'original el 15 de desembre de 2007.
↑ «Disputi Over Theatre Splits Chicago City Council». The New York Times. 8 de maig de 1984.
↑ Oliver, Marilyn (31 de març de 1988). «Locations Range From the Exotic to the Pristine». The Los Angeles Times.
↑ «Jane Wyman: Biography». JaneWyman.com.
↑ Sever, Richard (11 de setembre de 2007): «Jane Wyman, 90, Star of Film and TV, Is Dead». The New York Times.
↑ Slovick, Matt (1997): The American President. The Washington Post.
↑ «Nancy Reagan > Her Life & Times». Ronald Reagan Presidential Foundation. Arxivat des de l'original el 12 de novembre de 2007.
↑ a bc d End of a Love Story . BBC. 5 de juny de 2004.
↑ «Nancy Davis Reagan». The White House. Arxivat des de l'original el 18 de març de 2007.
↑ Beschloss, Michael (2007), pàg. 296.
↑ a b Berry, Deborah Barfield (6 de juny de 2004): «By Reagan's Side, but her own person». Newsday.
↑ Reagan Love Story. MSNBC. 9 de juny de 2004.
↑ Beschloss, Michael (2007), pàg. 284.
↑ a bc d «Reagan, Ronald». Encyclopædia Britannica, Inc.; «Ronald Reagan 1911–2004». PBS. Arxivat des de l'original el 29 de setembre de 2007.
↑ Reagan, Ronald (1990), pàg. 132.
↑ Rollyson, Carl I. (2006): American Biography. iUniverse. pàg. 197.
↑ name="LA Times Obituary 2".
↑ A Time for Choosing. PBS.
↑ Cannon, Lou (2001), pàg. 36.
↑ The Reagan Persuasion per James Humes, ISBN 9781402256585, Paidos, pàgina 123.
↑ 1980 Presidential General Election Results, a uselectionatlas.org.
↑ L'estratègia econòmica dels Estats Units. El País. 19 de desembre de 1982.
↑ País, Edicions El (8 d'agost de 1981): «L'Administració Reagan despide milers de controladors aeris». El País. ISSN 1134-6582.
↑ «El dur pols amb Ronald Reagan». La Nació, Grup Nació.
↑ Stich, Rodney: Defrauding America: encyclopedia of secret operations per CIA, DEA, and other covert agencies ('la defraudació dels Estats Units, enciclopèdia de les operacions secrets de la CIA, la DEA i altres agències encobertes'). Diable Western Press, tercera edició, 1998. ISBN 0-932438-09-1.
↑ The Iran–Contra Connection – Secrets Teams and Covert Operations in the Reagan Era, de Jonathan Marshall, Peter Dale Scott i Jane Hunter, South End Press, 1987.
↑ Gonzalez, David (12 d'abril del 1991): Talk and More Talk About Nancy (That One!) in Flushing. The New York Times).
↑ Browning, E.S. (Monday, 15.10.2007). Exorcising Ghosts of Octobers Past. The Wall Street Journal (Dow Jones & Company):
↑ ElEconomista.es. «Dilluns negre del 1987: el parquet de Wall Street feu crash – eleconomistaamerica.com.ar» . www.eleconomista.es.
↑ http://www.elconfidencial.com/mercats/finances-personals/2007-10-20/crash-de-1987-de-la-especulacion-a-la-crisis-financiera_837097/
↑ Ronald Reagan: Politics of Symbolism. CambridgeReagan's America, Garry Wills, Penguin, 2000, pàgina 138.
↑ País, Edicions El (4 d'agost de 1988): «Tribuna | La fi de l'era Reagan?». El País. ISSN 1134-6582.
↑ «LANUEVACUBA.COM». www.havanacityhotels.com.
↑ Heale, MJ in Cheryl Hudson i Gareth Davies, eds.: Ronald Reagan and the 1980s: Perceptions, Policies, Legacies (2008) Palgrave Macmillan ISBN 0-230-60302-5, pàg. 240.
↑ «La ciència despulla un crim dels EUA contra Cuba | Bohèmia». bohèmia.cu.
↑ Rodriguez–Roche, Rosmari; Hinojosa, Yoandri; Guzman, Maria G. (5 d'agost del 2014): «First dengue haemorrhagic fever epidemic in the Americas, 1981: insights into the causative agent» . Archives of Virology (en anglès) 159 (12): 3239-3247.ISSN 0304-8608 .doi: 10.1007/s00705-014-2188-i . Consultat el 14 de febrer de 2016.
↑ N. Chomsky: «Craft of "historical engineering"», recollit Necessary illusions: thought control in democratic societies, South End, Boston, 1989, pàg. 197–126.
↑ Paul Seabury: The Granada Papers, Oakland, 1984.
↑ Bearman, 1986, pàg. 228–229; St. John, 1987, pàg. 81; Kawczynski, 2011, pàg. 115–116, 120; St. John, 2012, pàg. 179–180.
↑ Harris, 1986, pàg. 98–99; St. John, 1987, pàg. 71, 78; Kawczynski, 2011 , pàg. 115; St. John, 2012, pàg. 210–211.
↑ Harris, 1986, pàg. 97; Blundy i Lycett, 1987, pàg. 183; St. John, 1987, pàg. 77–78.
↑ Bearman, 1986, pàg. 230–231; St. John, 1987, pàg. 84; Vandewalle, 2008b, pàg. 36; Kawczynski, 2011, pàg. 118–119.
↑ Vandewalle, 2008b, pàg. 37; Kawczynski, 2011, pàg. 117–118; St. John, 2012, pàg. 180.
↑ Bearman, 1986, pàg. 231; Blundy i Lycett, 1987, pàg. 207–208; Vandewalle, 2008b , pàg. 37; Kawczynski, 2011 , pàg. 117-18; St. John, 2012, pàg. 181.
↑ Bearman, 1986, pàg. 294; Blundy i Lycett, 1987, pàg. 27, 208; Kawczynski, 2011 , pàg. 117–118; St. John, 2012, pàg. 176.
↑ Bearman, 1986 , pàg. 294–295; Boyd–Judson, 2005 , pàg. 79; Kawczynski, 2011 , pàg. 121–122.
↑ Bearman, 1986, pàg. 250; Blundy i Lycett, 1987 , pàg. 175–178; Vandewalle, 2008b , pàg. 37; St. John, 2012, pàg. 209.
↑ Bearman, 1986, pàg. 287; Blundy i Lycett, 1987, pàg. 4–5; Boyd-Judson, 2005, pàg. 79; Kawczynski, 2011, pàg. 122.
↑ Harris, 1986 , pàg. 102; Kawczynski, 2011 , pàg. 123–125.
↑ Bearman, 1986, pàg. 287; Blundy i Lycett, 1987, pàg. 2–3, 7–12; Boyd-Judson, 2005 , pàg. 79–80; Vandewalle, 2008b, pàg. 37; Kawczynski, 2011, pàg. 127–129.
↑ Gross Domestic Product. Bureau of Economic Analysis.Maig 31,2007. Arxivat des de l'original el 26 d'agost de 2009.
↑ https://www.com.ar/amp/s/elpais.com/diario/1986/01/16/internacional/506214012_850215.amp.html.
↑ John Ehrman i Michael W. Flamm: Debating the Reagan presidency, 2009, Rowman & Littlefield Publishing Group, Lanham, Maryland, pàg. 65, taula 2.
↑ The Second American Revolution: Reaganomics, a The Ronald Reagan Presidential Foundation.
↑ Arthur B, Laffer: «Return to Prosperity: How American Can Regain és Economic Superpower Status» (Threshold, 2010).
↑ Historical tables, Budget of the United States Government, 2006, taula 6,1.
↑ John Kenneth Galbraith: La cultura de la satisfacció, Ariel, Barcelona, 2006, pàg. 39.
↑ Pàg. Krugman: The Age of Diminished Expectations, The Washington Post Company , 1994, chap. 7.
↑ Historical tables, Budget of the United States Government, 2006, taula 7.1.
↑ Gràfic del deute nord–americà. Arxivat el 6 d'octubre de 2007, a Wayback Machine.
↑ Historical tables, Budget of the United States Government, 2006, taula 1.2.
↑ INC, octubre del 1988.
↑ US Census Bureau, Historical Poverty Tables , taula 7.
↑ US Census Bureau, Historical Poverty Tables , taula 3.
↑ John Ehrman i Michael W. Flamm: Debating the Reagan presidency, 2009, Rowman & Littlefield Publishing Group, Lanham, Maryland, pàg. 65, taula 3.
↑ US Census Bureau, Historical Income Tables. Arxivat el 4 de gener de 2015 aWayback Machine; taula H–2.
↑ Arthur B, Laffer: «Return to Prosperity: How American Can Regain és Economic Superpower Status». (Threshold, 2010).
↑ http://www.bolsawallstreet.com/panico-en-la-bolsa-de-wall-street/ Video Documental, Pànic a Wall Street, 1987.
↑ Don Quichotte, ed. (2015): Les enfants cachés du général Pinochet. Precis de coups d'État moderns i altres temptatives de déstabilisation. Pàg. 181.
↑ «Les hommes d'Etat français sans illusion à l'égard de l'allié américain». Slate.fr (en francès). 25 de juny de 2015.
↑ Buncombe, Andrew (6 de juny de 2004): «Relatives gather as Reagan's health fades» (Reprint). The Independent on Sunday.
↑ a b Reagans shared one last moment. CNN. 8 de juny de 2004.
↑ Ronald Reagan: The 'Great Communicator'. CNN. 6 de juny de 2004.
↑ «Ronald Reagan Library Opening». Arxivat des de l'original el 9 de febrer de 2012.
↑ Diggins, John Patrick: Ronald Reagan: Fate, Freedom, and the Making of History. WW Norton: 6 de febrer de 2007.
↑ S. Vyse: Believing Magic: The Psicology of Superstition, pàg. 24, Oxford University Press, 1997, New York.
↑ D. Reagan: For the Record, ed. Harcourt Brace Jovanovich, 1988, San Diego.
↑ Thomas Kida: Don't Believe everything you think, pàg. 30, Prometheus Books, 2006, New York.
↑ «Petkoff celebra la fi dels "neocon" i critica Ronald Reagan», a Notícies 24 http://www.noticias24.com/actualidad/noticia/18185/una-gripe-en-la-economia-de-eeuu-podria-produir-pulmonia-en-la-nuestra/ Arxivat el 19 de gener de 2017, a Wayback Machine.
↑ Crisi financera mundial: Rèquiem del capitalisme o de l'intervencionisme?. elcat.org. 13 de gener de 2011.
Enllaços externs
Portal: Califòrnia. Contingut relacionat amb Califòrnia.
Portal: Estats Units. Contingut relacionat amb Estats Units.
Wikimedia Commons alberga una (1) galeria multimèdia sobre Ronald Reagan.
Wikiquote allotja frases cèlebres d'o sobre Ronald Reagan.
Wikisource conté obres originals d'o sobre Ronald Reagan.
Favorables
Neutrals
Crítics
La història de Ronald Reagan i la farsa de l'Imperi del Mal, a Red Voltaire.
El carnisser del meu poble, per Miguel d'Escoto, exsacerdot catòlic i antic ministre nicaragüenc.
La reacció conservadora. Els neocons i el capitalisme salvatge. José M. Roca. La llanterna sorda. ISBN 978-84-936562-3-2.
Official Portrait of President Ronald Reagan
Reagan actuarà a Cowboy from Brooklyn el 1938.
L'estrella de televisió Ronald Reagan com a anfitrió del General Electric Theater.
Ronald i Nancy Reagan en un (1) bot a Califòrnia el 1964.
Els Reagan amb el president Richard Nixon i la primera dama Pat Nixon, el juliol del 1970.
Let's back Ronald Reagan for Governor
Ronald i Nancy Reagan celebren la seva victòria a les eleccions a governador de Califòrnia, el 8 de novembre de 1966 a Los Angeles.
Al podi amb Gerald Ford després de perdre per poc la nominació presidencial a la Convenció Nacional Republicana del 1976.
Reagan fent campanya a Colúmbia (Carolina del Sud) el 1980.
Els Reagan el 1981.
Ronald Reagan i Nancy Reagan amb el rei d'Espanya Joan Carles I d'Espanya i Sofia de Grècia, l'octubre del 1981.
Reagan i el seu vicepresident George HW Bush.
El president Reagan fent un (1) discurs al Congrés.
Ronald Reagan i Mikhaïl Gorbatxov el 1987.
Els Reagan i l'emperador Hirohito a Tòquio, 1983.
Reagan reunit amb el president francès François Mitterrand, la primera ministra britànica Margaret Thatcher i l'emperador Hirohito a Tòquio (1986).
El president Ronald Reagan amb el president electe José Napoleó Duarte del Salvador durant una (1) visita de treball a l'Oficina Oval (1984).
El president Reagan muntant a cavall amb el mandatari mexicà José López Portillo (1981).
Tropes nord–americanes envaint Granada.
Milton Friedman i el president Ronald Reagan.
El president Ronald Reagan, acompanyat de la primera ministra de l'Illa Dominica, Eugenia Charles, dona la seva explicació de la invasió de Granada. En segon pla observeu George Shultz, secretari del Departament d'Estat, i Caspar Weinberger, cap del Pentàgon. 25 d'octubre de 1983.
Els presidents Gerald Ford, Richard Nixon, George HW Bush, Ronald Reagan i Jimmy Carter (d'esquerra a dreta) en una (1) reproducció del Despatx Oval durant la inauguració de la Biblioteca i Museu Presidencial de Ronald Reagan el 1991.
La tomba del president Reagan als terrenys de la Biblioteca Presidencial.
El taüt de Reagan al Capitoli dels Estats Units a Rotunda.
Placa commemorativa col·locada al carrer principal de la ciutat de Tampico (Illinois) en honor a Ronald Reagan, per US National Register of Historic Places.
Tràiler de la pel·lícula Kings Row, que donà un (1) breu impuls a Reagan a la seva carrera, el 1942.
Ronald Wilson Reagan
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cent vint-i-novè aniversari del naixement de Zoe Rosinach Pedrol (Lleida, Segrià, Catalunya, 6 de febrer de 1894 — Saragossa, Aragó, Espanya, 31 de gener de 1973),[1][2] qui fou la primera doctora en Farmàcia de l'Estat espanyol. Nasqué en una (1) família liberal i culta. El suport dels seus pares i la seva vocació i persistència la convertiren en pionera, en doctorar–se en farmàcia l'any 1920. La seva vida fou sempre una (1) lluita constant per aconseguir el seu objectiu, treballar de farmacèutica.[3]
Biografia
Zoe Rosinach nasqué el 6 de febrer de 1894 a Lleida (Segrià). El seu pare, Pau Rosinach, natural de Juneda (Garrigues), era dentista ambulant i la seva mare, Carme Pedrol, era llevadora. Zoe fou la primera nena després de dos (2) nens, i després d'ella encara nasqué la seva germana Pau, amb qui compartí inquietuds vitals.[3]
Carrera acadèmica
La presència de la dona a la universitat encara tenia algunes traves legals, però després d'estudiar a l'Institut General i Tècnic de Lleida (Segrià) el juny del 1913, Zoe començà a cursar Farmàcia a la Universitat de Barcelona (Barcelonès). L'any 1920 es doctorava en Farmàcia, amb la qualificació d'excel·lent. Esdevenia la primera doctora catalana i espanyola en aquesta disciplina, i la seva imatge apareixia a la premsa estatal.[3][4]
La seva carrera acadèmica, però, no fou fàcil. A part de les dificultats externes, l'assistència diària a les classes també era complicada. Rosinach i dues (2) companyes més s'asseien separades dels homes i un (1) catedràtic les acompanyava diàriament a casa per tal de protegir la seva integritat. La negativa d'un (1) catedràtic a aprovar–li la Química Analítica l'obligà a traslladar la matrícula a la Universitat Central de Madrid, on acabà els estudis amb les màximes qualificacions el 1917. El títol no li fou expedit fins al 1919, però mentrestant Rosinach convencé el catedràtic Francisco de Castro perquè li sol·licités una (1) plaça d'investigadora a l'Institut Nacional d'Higiene Alfons XIII. La instància fou aprovada i poc temps després, el 17 de juny de 1920, llegia i aprovava la seva tesi doctoral dirigida pel doctor Antonio Ruíz Falcó, que es titulà «Bacilos diftèrico i pseudo diftèrico. Crítica de los procedimientos empleados para su diferenciación y modificación producida al método de Costa, Proisier y Dauvergne». Rosinach no demanà el títol de doctora fins a l'any 1952.[3]
Reconeixement
Tot i això, la societat no estava preparada per al progrés acadèmic i professional de la dona. La seva vocació i contumàcia facilitaren, però, que els elogis a la seva constància arribessin. Rebé una (1) felicitació en persona del rei i la revista Blanco y Negro reproduí la seva fotografia com a primera doctora en farmàcia d'Espanya. Aquest fet tingué ressò a Lleida (Segrià) i el Butlletí Oficial de Farmacèutics també publicà la seva fotografia acompanyada d'una (1) felicitació.[3]
Feminisme
Els darrers anys a Madrid (Espanya) Rosinach estigué acompanyada de la seva germana Pau, que també traslladà la matrícula de medicina de la Universitat de Barcelona a la Central el setembre del 1917. Un (1) mes després de Zoe, Pau aprovà odontologia. Foren uns mesos intensos, durant els quals les dues (2) germanes, de la mà de Victoria Kent, participaren en els primers moviments feministes espanyols.[3]
Rosinach s'implicà tant que el 1920 fou nomenada primera secretària de la Juventud Universitaria Feminista de Madrid, fundada sota l'empara de l'Asociación Nacional de Mujeres Españolas, primera organització espanyola creada el 1918 en defensa dels drets de les dones, i es traslladà a Barcelona (Barcelonès) amb la seva germana Pau per fundar–hi una (1) delegació.[3]
Matrimoni i trasllat a Terol
La vida de Rosinach canvià radicalment quan conegué el doctor Pedro Baringo Alcolea en un (1) dels viatges que feia entre Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i Madrid (Madrid, Espanya). Després d'un (1) curt nuviatge es casaren i Rosinach es traslladà a Albalat de l'Arzebispe (Baix Martín, Terol, Aragó), on el seu marit tenia assignada la plaça. En poc temps la parella tingué dos (2) fills: Joaquín i Pedro. Aquests foren uns anys difícils per a Rosinach, que es trobava en un (1) poble on la majoria de la població era contrària al treball professional de la dona i on estava lluny de tots els que coneixia. Tot i això, la seva oportunitat arribà, i quan el farmacèutic titular del poble morí el 1930, es donà d'alta al Col·legi de Farmacèutics de Terol (Aragó) per ocupar el lloc interinament. El 1932, transcorregut el termini establert per la llei del moment, obrí la primera farmàcia al seu nom al mateix edifici on vivia i on el seu marit també tenia la consulta.[3]
A començaments de la dècada dels anys trenta ('30), Rosinach havia reorganitzat la seva vida i compaginava la família amb la farmàcia. Foren un (1) matrimoni culte i facilitaren que ambdós fills estudiessin carreres universitàries. Joaquín, mort el 1987, es doctorà en farmàcia el 1950. Pedro, el menor, estudià Dret i fou un (1) destacar professor universitari i president de la Diputació de Saragossa (Aragó) del 1970 al 1974.[3]
Aquesta estabilitat familiar, però, es veié alterada per la conflictivitat política que vivia el país en aquella dècada. A Albalat, Pedro era considerat de dretes, i l'abril del 1936 explotà un (1) petit artefacte a la casa familiar. La situació empitjorà i el 26 de maig la família marxà a correcuita a Saragossa (Aragó). Un (1) cop allà, Pedro fou empresonat per «roig».[3]
Saragossa
Aquests primers anys a Saragossa (Aragó) foren difícils per al matrimoni, ja que el marit estava sota sospita política i Rosinach demanava la col·legiació sense rebre resposta. Finalment, el 1937, rebé una (1) resposta afirmativa i el 15 de gener de 1938 el col·legi l'autoritzava a obrir una (1) farmàcia al número 1 del carrer de les Cortes de Aragón. Una (1) empresa del ram l'avalà amb l'única penyora de la seva paraula. El 20 de maig de 1941 la traslladà definitivament al carrer d'Hernán Cortés, 34, i la regentà fins a la seva mort, el 31 de gener de 1973. El seu fill Joaquín la dirigí fins a l'any 1983, en què la traspassà.[3][5]
Rosinach, com a farmacèutica, destacava per l'elaboració, gairebé artesana, de fórmules magistrals, i es veié impotent quan els darrers anys de la seva vida es dedicava simplement a expedir medicaments comercials.[3]
Llegat
A la ciutat de Lleida (Segrià) hi ha uns jardins que porten el seu nom en homenatge a la seva tasca pionera. El 2003 el col·legi de farmacèutics local li dedicà un (1) homenatge a La Paeria.[6]
Referències
↑ Casals Bergés, Quintí: «Zoe Rosinach. Diccionari Biogràfic de Dones». Web. Institut Català de les Dones.
↑ Casals Bergés, Quintí: «Zoe Rosinach Pedrol» (en castellà). Real Academia de la Historia.
↑ 3,00 3,01 3,02 3,03 3,04 3,05 3,06 3,07 3,08 3,09 3,10 3,11 Casals Bergés, Quintí: "Zoe Rosinach Pedrol", Lleida és femení dones per a la història, pàg.105–113. 1a edició. Lleida: Alfazeta, 2009. ISBN 9788493707019.
↑ «Notas varias de actualidad. La Srta. Zoe Rosinach Pedrol...» (en castellà). Mundo gráfico, 18.08.1920.
↑ Franco, Marta: «Una pionera en el campo de la farmacia». El Periódico de Aragón.
↑ «Lleidatana i primera doctora en farmàcia a Espanya». Web. La Paeria.
Fotografia retrat de Zoe Rosinach i Pedrol
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cent seixanta-cinquè aniversari del naixement de Palmira Ventós i Cullell (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 6 de febrer de 1858[1] — ibídem, 11 de novembre de 1916),[2] qui, coneguda també amb el pseudònim de Felip Palma, fou una (1) escriptora catalana. També era actriu i pintora afeccionada.
Biografia
Era filla de Miquel Ventós i Felip, natural de Torroella de Montgrí (Baix Empordà), i de Maria Roser Cullell i Tous, natural de Barcelona (Barcelonès).[1]
Es coneix poc de la seva vida, se sap que era de família empordanesa, tot i haver nascut, viscut i mort a Barcelona (Barcelonès).[3] Fou cunyada de Jaume Massó i Torrents, fundador de la revista L'Avenç i membre fundador de l'Institut d'Estudis Catalans, i tia del poeta, dramaturg i director de cinema Josep Massó i Ventós.[3][4]
La seva aparició en el món literari, amb el pseudònim de Felip Palma, la feu de la mà d'una (1) obra narrativa d'ambientació rural que presenta moltes similituds amb la de Víctor Català. Publicà la narració «La Porc» a la revista Joventut l'any 1902, quan tenia quaranta-quatre (44) anys. Asprors de la vida, el primer recull de narracions de Felip Palma, sortí a la llum el 1904, a l'editorial de L'Avenç. L'any 1907, Felip Palma publicà la novel·la La caiguda i tres (3) narracions: «El suïcidi d'en Facet» al setmanari La Tralla, i «Abandonada!» i «Sola!» a Feminal, il·lustrades per Modest Urgell, el seu amic i mestre.[4]
Ara bé, l'autèntica passió de Palmira Ventós era el teatre. No se sap quin any exactament acabà el manuscrit de Festa completa, del qual se'n feu una (1) representació al Teatre Principal de Barcelona (Barcelonès), amb música de Narcisa Freixas. Ventós la reescrigué i la convertí en Isolats, estrenada el dissabte 20 de març al teatre Romea i publicada el mateix any. El muntatge fou dirigit per Jaume Borràs, i cal destacar en el repartiment les actrius Cazorla i Ferrer en els dos (2) papers principals. L'autora el definí com un (1) drama de família en tres (3) actes. La recepció crítica fou molt positiva: Roser Lacosta escrigué un (1) article entusiasta a Feminal amb fotografies del muntatge, i la revista teatral De tots colors considerà que era un (1) dels grans encerts de la temporada. Isolats és la primera obra teatral escrita per una (1) dona que triomfà en el circuit professional, amb el precedent de Dolors Monserdà. El tema d'Isolats és la denúncia de les convencions socials que porten a la hipocresia, especialment la institució del matrimoni. És una (1) obra dura, d'enfrontament entre dues (2) germanes, d'amor i de desamor, i de molta solitud.[4] L’Almanaque del Diario de Barcelona para el año 1910, en digué: «El asunto es escabroso, però está tratado tan hábilmente y con tal arranque dramático, que en las principales situaciones el espectador queda subyugado por el arte de la autora.»[5]
La segona estrena de Ventós, L'enrenou del poble, s'estrenà el 8 de maig de 1909 al Teatre Romea (Barcelona, Barcelonès) i es publicà a De tots colors. Aquesta obra, que no té l'ambició literària de l'anterior, decebé el públic i la crítica. Ventós definí l'obra com un (1) «quadre de costums en un (1) acte», amb un (1) argument intranscendent.[4]
L'hivern de 1911, Ventós estrenà una (+1) altra obra al teatre Romea: La força del passat. El muntatge teatral presentava deficiències i l'obra tornà a decebre el públic i la crítica. No es publicà, però Palmira Ventós la reescrigué per convertir–la en una (1) novel·la, que restà inacabada. L'autora morí cinc (5) anys després i també deixà inacabat el drama en dos (2) actes titulat L'onada, a més d'un (1) llibre de narracions, Visions d'un paratge. Amb motiu de la seva mort prematura als cinquanta-vuit (58) anys, Dolors Monserdà escrigué un (1) article necrològic a la revista Ofrena en el qual recorda la forta impressió que li causà conèixer l'autora després de l'èxit de l'estrena d'Isolats, l'any 1909. La descriu com una (1) dona elegant, atractiva, plena d'entusiasme, amb molts projectes teatrals i il·lusionada per la carrera de dramaturga que acabava de començar després d'haver vençut algunes dificultats. Les altres necrològiques, que les escriptores Maria Domènech i la comtessa del Castellà (pseudònim d'Isabel M. del Carme Castellví Gordon) li dedicaren, la descriuen amb una (1) personalitat inquisidora i desperta fins que una (1) malaltia sobtada tenyí el seu temperament amb la tristesa.[4][6]
Referències
↑ 1,0 1,1 «Naixements. 1858. Registres. Llibre 1. Foli 158. Registre núm. 632.». Axiu Municipal Contemporani de Barcelona, 06.02.1858.
↑ «Esquela de Palmira Ventós i Cullell». La Vanguardia, 12.11.1916, pàg. 2.
↑ 3,0 3,1 Comella, Jordi: «Palmira Ventós, escriptora sense biografia» (pdf). Revista de Girona, 235, 2006, pàg. 61-66.
↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 «Palmira Ventós i Cullell». Diccionari Biogràfic de Dones. Barcelona: Associació Institut Joan Lluís Vives Web (CC-BY-SA via OTRS).
↑ Almanaque del Diario de Barcelona para el año 1910, pàgina 189 (en castellà). Diario de Barcelona.
↑ Comtesa del Castellà: «El drama de Felip Palma». Feminal, Núm. 116, 26.11.1916, pàg. 7 i 8.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Palmira_Vent%C3%B3s_i_Cullell#/media/Fitxer:Portada_Feminal_n%C3%BAmero_24_(cropped).jpg
Portada del llibre L'enrenou del poble. Quadro de costums. Obra en un acte, de Felip Palma (Palmira Ventós i Cullell).
Palmira Ventós i Cullell
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el setanta-setè aniversari de la fundació de l'Editorial Alpina, el 6 de febrer de 1946, la qual és una (1) editorial catalana amb seu a Granollers (Vallès Oriental, Catalunya) especialitzada en cartografia i guies de muntanya,[1] majoritàriament obres de format de butxaca, d'una (1) utilitat directa i de divulgació.[2] Principalment edita mapes, guies i manuals,[3] i és considerada «la bíblia dels excursionistes catalans».[4]
Tot i estar especialitzada en mapes i guies de muntanya, Alpina té dos (2) segells de narrativa: un (1) d'infantil, «Flor de Neu»,[5] que aglutina la col·lecció de contes d'Araceli Segarra[6] i d'autors locals, i un (1) de novel·la, la «Col·lecció Marcòlic», en què han publicat Lambert Botey i Marina Martori, entre d'altres.[7][8]
L'editorial es mou en el món de les noves tecnologies amb la comercialització de productes digitals de darrera generació, la realització completament digital dels seus mapes i l'ús d'instruments com el GPS[9] en la captura d'informació territorial, així com el treball artesanal i manual de recerca minuciosa que implica la revisió de camp. És, per tant, una (1) síntesi entre el món tecnològic i l'humà, entre tradició i innovació. La col·laboració amb persones locals roman indispensable per recuperar i conservar un (1) patrimoni toponímic que amb els anys hauria quedat oblidat.[10]
«
La iniciativa de fer una editorial excursionista és nova per a Catalunya i plenament encertada no només per l'èxit popular assolit, que demostra que l'editorial responia i respon a una necessitat real de l'excursionisme, sinó també per la qualitat de la feina feta, malgrat la precarietat inicial de medis i els entrebancs oficials. […] Les publicacions de l'editorial han contribuít al coneixement del país i a la pervivencia de la tradició excursionista catalana.[11]
»
— Maria Carme Montaner & Anna Maria Casassas, 1991
Història
El 6 de febrer de 1946, un (1) grup d'entusiastes de la muntanya, encapçalats pel geògraf Salvador Llobet (1908–1991), el geòleg Noel Llopis i l'enginyer Josep Maria Puchades, decidiren fer mapes per anar d'excursió.[12] L'equip pluridisciplinari es completà amb el dibuixant d'arts gràfiques Xavier Coll i el llibreter Joan Quera que s'encarregà de la distribució del 1946 al 1950.[13][14] La primera obra publicada, el 1946, fou el Manual de alpinismo, traducció al castellà d'una (1) obra francesa, a càrrec de Noel Llopis.[13]
L'Editorial Alpina publicà en castellà, per raons de censura, amb l'excepció d'un (1) mapa d'Andorra el 1963. Des de l'inici respectà tant com pogué els topònims en català i corregí els mapes oficials, tot i els problemes de permisos evidents sota la dictadura franquista.[2] «Els topònims, ja de bon primer moment, s'intentaren catalanitzar i ampliar. Aquest és potser un (1) dels aspectes més destacables: la voluntat de recollir i donar a conèixer tot un (1) patrimoni que, sobretot al començament, era gairebé prohibit».[15] Un (1) fet que ha permès tenir els mapes d'Alpina com a referència en qualsevol estudi toponímic a Catalunya.[13]
Alpina esdevingué un (1) referent per a generacions d'excursionistes i un (1) model a seguir quant a concepte i idea de producte. L'editorial fou capaç de trobar l'equilibri entre el mapa científic i el mapa com a eina d'orientació, fàcil d'utilitzar.[16] Els seus mapes, acompanyats per la inseparable guia, inicialment de color taronja, es feren molt populars durant els anys en què anar a la muntanya encara era tota una (1) aventura i quan encara es cantaven cançons al voltant d'un (1) foc de camp. Avui, malgrat els canvis socials i de costums, i que l'accés a la muntanya és molt més senzill, els mapes renovats i actualitzats, en format de paper o bé en format digital, segueixen oferint el seu servei a un (1) ventall d'usuaris cada cop més gran.
Quan Salvador Llobet morí el març del 1991, l'empresa familiar passà uns moments difícils pel conflicte entre les dues (2) famílies propietàries, els Coll i els Llobet, que tenien sengles cinquanta per cent (50%) de l'empresa. No es trobà cap acord i el 23 d'abril de 1992 l'empresa es dissolgué després de quaranta-sis (46) anys d'història.[17] El 16 de juliol de 1992, Montserrat Llobet creà una (1) nova editorial, la societat limitada Geògraf Salvador Llobet Edicions Cartogràfiques (GSLL), juntament amb els seus germans i un (1) deixeble de llur pare, el geògraf i catedràtic Antonio Gómez Ortiz. GSLL podia continuar utilitzant la marca Editorial Alpina, que era propietat seva.[17] Entre els anys 1995 i 1999 hi hagué una (1) col·laboració efímera amb l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC).[18] El 2001 signà un (1) conveni de col·laboració amb l'empresa Geo/Estel, una (1) aliança entre la Gran Enciclopèdia Catalana i l'ICC.[19] Aquesta col·laboració permeté introduir les tecnologies de la informació i la comunicació en la redacció dels mapes i els desenvolupament de productes numèrics amb integració del GPS.[10] El 2005, l'empresa recuperà el nom inicial.[12]
Referències
↑ «Editorial Alpina, 75 anys fent camí» (en català). Som les Franqueses, 18.02.2021.
↑ 2,0 2,1 Montaner & Casassas, 1991, pàg. 140, La història de l'editorial Alpina.
↑ Montaner & Casassas, 1991, pàg. 141, La història de l'editorial Alpina.
↑ Ginabreda, Francesc: «La bíblia dels excursionistes catalans». Núvol, 09.11.2017.
↑ «Teresa Giménez publica dos contes d'una nova col·lecció sobre la natura». El Punt Avui, 03.01.2015. «L'autora de Santa Eulàlia estrena el nou segell de l'Editorial Alpina»
↑ Nin i Loscos, Marta: «Araceli Segarra: “L'autor mostra que en la debilitat hi ha la fortalesa”». Ara, 23-07-2018.
↑ Orteu, Francesc: «Pep Mayolas “Proveu coses, proveu, proveu”». Ara, 30.04.2016.
↑ «L'editorial Alpina i el Museu de Granollers difonen la història i el patrimoni de la ciutat». El Món – Som Vallès, 02.06.2010.
↑ Musachs, 2004, pàg. 38.
↑ 10,0 10,1 Musachs, 2004, pàg. 39.
↑ Montaner & Casassas, 1991, pàg. 144, La història de l'editorial Alpina.
↑ 12,0 12,1 «L'Editorial Alpina celebra 70 anys obrint mercat a les illes Canàries». Som Granollers, 15.12.2016. «Tot i conviure amb les noves tecnologies, l'editorial defensa els mapes en paper»
↑ 13,0 13,1 13,2 Musachs, 2004, pàg. 33.
↑ Montaner & Casassas, 1991, pàg. 138, La història de l'editorial Alpina.
↑ Montaner & Casassas, 1991, pàg. 143, La història de l'editorial Alpina.
↑ Montaner & Casassas, 1991, pàg. 138-139, La història de l'editorial Alpina.
↑ 17,0 17,1 Musachs, 2004, pàg. 35, 1991–1992: Crisi i ressorgiment.
↑ Musachs, 2004, pàg. 36.
↑ Musachs, 2004, pàg. 37.
Bibliografia
Montaner i García, Maria Carme; Casassas i Ymbert, Anna Maria: «L'obra cartogràfica del Dr. Salvador Llobet i l'editorial Alpina». Treballs de la Societat Catalana de Geografia, 30, 1991, pàg. 135–152.
Musachs i Generó, Josep Maria: «Editorial Alpina. Història d'una il·lusió». Lauro: revista del Museu de Granollers, 26–27, 2004, pàg. 31–41.
Fotografia d'un (1) lot de sis (6) mapes de l'Editorial Alpina
El passat dilluns 6 de febrer es commemorà el sis-cents onzè aniversari del naixement de Joana d'Arc (Jeanne D'Arc, Domrémy–la–Pucelle, Vosges, Gran Est de França, c. 6 de febrer de 1412 — Roan, Sena Marítim, Normandia, França, aleshores Doble Monarquia Anglofrancesa, 31 de maig de 1431), qui fou una (1) pagesa medieval que, afirmant rebre visions de Déu, canvià les tornes de la guerra dels Cent Anys a favor de la victòria francesa. Fou martiritzada per sostenir la seva afirmació d'inspiració divina i posteriorment canonitzada com a santa.
Nasqué a Domrémy–la–Pucelle (Vosges, Gran Est de França), filla d'un (1) pagès, però a l'edat de tretze (13) anys rebé una (1) revelació mentre era al jardí del seu pare: havia de conduir els francesos a la victòria sobre els anglesos i assegurar–se que Carles, el delfí (Carls VII de França, que regnà del 1422 al 1461), fos coronat al lloc tradicional de Reims (Marne, Gran Est de França).
Joana aconseguí aixecar el setge d'Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) el 1429 i Carles fou coronat a Reims (Marne, Illa de França) el juliol del mateix any, després de la campanya del Loira. Joana fou capturada pels aliats borgonyons dels anglesos el 1430 i venuda a ells. Els anglesos no podien processar una (1) dona que afirmava servir Déu, però no podien permetre ni tan sols la possibilitat que deia la veritat perquè això significaria que Déu estava del costat francès del conflicte. Finalment la condemnaren per ser una (1) heretge reincident i la cremaren a la foguera el maig del 1431.
El judici de Joana d'Arc fou revisat ja el 1452, declarat invàlid, i Joana fou exonerada i proclamada màrtir el 1456. Posteriorment fou canonitzada i, actualment, és una (1) de les santes patrones de França.
La guerra dels Cent Anys
La guerra dels Cent Anys (1337–1453) fou un (1) conflicte entre França i Anglaterra per la successió legítima al tron francès. Guillem el Conqueridor dirigí la conquesta normanda d'Anglaterra el 1066, governà Anglaterra des del 1066 fins al 1087 i establí una (1) monarquia francesa. Els reis posteriors d'Anglaterra seguien tenint propietats i interessos a França, i periòdicament feien algun gest per fer valer els seus drets, sense tenir en compte la política o els desitjos del rei francès. La monarquia a França, per tant, volia tallar el poder d'Anglaterra al seu país mentre els anglesos treballaven per augmentar el poder que ja hi tenien.
El 1328 Carles IV de França (que regnà del 1322 al 1328) morí sense deixar hereu home. La germana de Carles, Isabel de França, reclamà el tron de França per al seu fill, Eduard III d'Anglaterra (que regnà del 1327 al 1377), però la seva reclamació fou denegada perquè era una (1) dona i a les dones no se'ls permetia fer aquestes reclamacions. El tron passà a mans del cosí de Carles, Felip VI (que regnà del 1328 al 1350), i la relació antagònica d'aquests dos (2) monarques, Eduard i Felip, desencadenà finalment la guerra el 1337.
La guerra no fou un (1) llarg conflicte continu, sinó una (1) sèrie de campanyes militars, majoritàriament lliurades en sòl francès, que consistiren en hostilitats seguides d'una (1) treva i després d'un (1) nou enfrontament. Els estudiosos moderns han dividit la història de la guerra en tres (3) períodes per facilitar–ne l'estudi. Joana d'Arc apareix a l'últim període, conegut com la guerra de Lancaster (1415–1453) en honor a la Casa de Lancaster, la casa governant d'Anglaterra en aquell moment.
La guerra de Lancaster començà amb la impressionant victòria d' Enric V d'Anglaterra (que regnà del 1413 al 1422) a Agincourt (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França), on derrotà una (1) força francesa superior en nombre. Al llarg de la guerra dels Cent Anys, les victòries angleses superaren amb escreix les franceses i en aquesta última fase de la guerra, aquest paradigma semblava mantenir–se després d'Agincourt (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França). Enric V es casà amb Caterina de Valois, filla del rei francès al tron, Carles VI (que regnà del 1380 al 1422), segons els termes del Tractat de Troyes (Aube, Gran Est de França) (1420) i ara podia reclamar el tron de França. Tot i això, Carles VI tenia un (1) hereu home, el delfí Carles, que mantenia el seu dret al tron i era capaç d'aconseguir suports per a la seva reclamació.
Les victòries angleses continuaren mentre els partidaris de Carles lluitaven per expulsar els anglesos de França i legitimar el seu govern coronant–lo com a rei a Reims (Marne, Gran Est de França), una (1) ciutat llavors en mans dels aliats borgonyons dels anglesos. El delfí Carles només tenia poder a la ciutat de Chinon (Indre–et–Loire, Centre–Vall del Loira, França) i els seus voltants, i les seves minvades forces eren derrotades cada vegada que sortien al camp. Fou durant aquest període quan aparegué Joana d'Arc i revertí la sort de Carles i de França.
Joventut i visions
Joana nasqué al poble de Domrémy–la–Pucelle (Vosges, Gran Est de França), filla d'Isabelle Romee (1377–1458) i Jacques d'Arc (1380–1440). Tenia dos (2) germans grans, Jacques (o Jacuemin) i Jean; i un (1) germà i una (1) germana menors, Pierre i Catalina. Jacques d'Arc era agricultor, i tots els seus fills es criaren aprenent aquest ofici.
En el seu posterior judici, les actes del qual són la principal font d'informació sobre la vida de Joana, aquesta afirmà haver rebut una (1) visió de Déu un (1) dia de 1425, quan tenia tretze (13) anys. Santa Caterina, Sant Miquel i Santa Margarida se li aparegueren al jardí del seu pare i li ordenaren expulsar els anglesos de França i fer que el delfí fos coronat rei a Reims (Marne, Gran Est de França).
«
JOANA FOU CAPAÇ D'EXPLICAR UNA (1) DERROTA FRANCESA RELACIONADA AMB EL SETGE D'ORLEANS ABANS QUE NINGÚ HO POGUÉS SABER, ON DEMOSTRÀ ELS SEUS PODERS DIVINS.
»
Joana mai no semblà dubtar que la seva visió era un (1) autèntic missatge de Déu, i no obstant passaren tres (3) anys abans que pogués començar la seva missió. És possible que la seva família la retingués o que no sabés com havia de procedir, però això és una (1) especulació, ja que no hi ha registres sobre la vida de Joana cap al 1425–1428.
El 1428 es presentà al despatx de Robert de Baudricourt (c. 1400–1454), capità de la guarnició de Vaucouleurs, (Mosa, Gran Est de França) una (1) ciutat propera, i demanà que la portessin davant del delfí. De Baudricourt se'n rigué almenys dues (2) vegades abans que el convencés de la serietat de la seva missió.
Segons una (1) versió dels fets, Joana tornà al despatx del capità a principis del 1429 i fou capaç d'explicar–li una (1) derrota francesa relacionada amb el setge d'Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) abans que ningú ho pogués saber, on demostrà els seus poders divins. L'altra versió afirma que Joana l'avergonyí dirigint–se a ell en públic en una (1) arenga sobre la seva falta de fe i la seva negativa a creure que Déu l'havia enviat per alliberar França. Sigui quina sigui la versió, Robert de Baudricourt i alguns dels seus homes escortaren Joana fins a Chinon (Indre–et–Loire, Centre–Vall del Loira) perquè es reunís amb el delfí.
Trobada amb el delfí i Orleans
Carles VII havia estat informat de la visita de Joana i decidí posar–la a prova vestint–se com un (1) dels seus cortesans i fent que un (1) es vestís com el delfí; si Joana era realment enviada per Déu, llavors coneixeria el veritable delfí. Quan Joana entrà a l'assemblea, es dirigí directament a Carles i es dirigí a ell com a delfí, i quan ell objectà i intentà enganyar–la més, ella es mantingué ferma. Més tard, en privat, es diu que el convencé de la seva legitimitat dient–li coses que només havia dit Déu a les seves pregàries.
No obstant això, el delfí havia d'assegurar–se que Joana no era una (1) bruixa que intentava embrutar-lo, per la qual cosa feu que una (1) assemblea de clergues de Poitiers (Viena, Nova Aquitània) l'examinés per comprovar la seva ortodòxia i puresa. Fou declarada una (1) cristiana ortodoxa de bona reputació i es presentà de nou al delfí com la resposta als seus problemes a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França).
A França circulaven des de feia anys les profecies que de la regió de Lorena (Gran Est de França) sorgiria una (1) donzella amb armadura que salvaria el país, i Joana complia ara aquesta profecia en viatjar amb l'exèrcit a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) amb tot l'equip de combat. Encara que fins llavors no havia tingut res a veure amb la guerra i mai havia participat en un (1) sol combat militar, la profecia s'hi aferrà amb tanta fermesa que fou rebuda a la ciutat com una (1) heroïna. El setge fou conduït pels anglesos de tal manera que s'obriren bretxes a la ciutat en diversos intervals que podien tancar ràpidament quan fos necessari. Joana i les seves forces pogueren entrar a la ciutat a través d'una (1), al riu Loira, a poques milles a l'est d'Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França).
El setge d'Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) ja feia cinc (5) mesos que estava en marxa i els francesos no havien trobat la forma de trencar–lo. Els acadèmics continuen debatent la importància de Joana d'Arc en l'aixecament del setge citant que el maig del 1429 s'utilitzaren noves tàctiques que no s'havien intentat abans i que els defensors estaven oberts a noves possibilitats, per la qual cosa, segons aquest raonament, la presència de Joana a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) pot no hagué tingut tant impacte com afirma la llegenda.
Tot i això, aquest raonament és enganyós, ja que es podria argumentar, i s'ha argumentat, que l'arribada de Joana a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França), aparentment el compliment de la profecia, inspirà el canvi de tàctica i la sobtada creença en la possibilitat de la victòria. Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) era una (1) ciutat fonamental i d'immensa importància tàctica i simbòlica per a tots dos (2) bàndols en el conflicte. Si la ciutat queia, els francesos probablement perdrien la guerra.
Joana assumí immediatament el seu paper d'heroïna saludant personalment els ciutadans d'Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) i acudint diàriament a ells per animar–los, inspirar–los i lliurar–los aliments i subministraments. Els homes a càrrec de la defensa de la ciutat intentaren mantenir–la allunyada dels consells de guerra, però ella no es deixà dissuadir i, si no podia participar–hi, almenys podia escoltar.
En repetides ocasions, Joana demanà una (1) acció directa contra els punts clau de la línia anglesa i fou ignorada, però continuà suggerint pacientment cursos d'acció i anant entre la gent animant–la i aixecant el seu ànim. Reuní les tropes i les dirigí en un (1) assalt a la posició anglesa de Saint–Loup (Charente Marítim, Nova Aquitània, França), que tingué èxit i, l'endemà, recolzada per una (1) milícia ciutadana que havia respost a la seva inspiració, participà en un (+1) altre combat que trencà encara més el setge. En aquests combats, Joana fou ferida al pit, però tot i així perseverà i portà el seu estendard, inspirant a altres a seguir lluitant. El setge d'Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) s'aixecà nou (9) dies després de l'arribada.
Altres compromisos i captura
Joana es posà immediatament a treballar en una (1) campanya que facilitaria la coronació de Carles VII a Reims (Marne, Gran Est de França), però es trobà amb l'oposició i les contínues objeccions. Reims (Marne, Gran Est de França) estava en mans dels aliats borgonyons dels anglesos, al cor del territori anglès, i el pla de Joana d'entrar simplement, protegida per la gràcia i la força de Déu, i prendre el terreny semblava una (1) proposta ingènua i impossible per als comandants de les forces franceses. La saviesa imperant de l'època deixava clar que les dones tenien certes tasques que els havia encomanat Déu i que els homes tenien altres responsabilitats molt més importants, i per això els consells de les dones sobre els assumptes dels homes eren simplement ignorats. Joana no només era una (1) dona.
Tot i així, fou capaç de convèncer el comandament perquè acceptés el seu suggeriment, ja que la seva victòria a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França) atragué reclutes de tot el país per unir–se a la Campanya del Loira del 1429. Aquesta iniciativa donà lloc a victòries franceses des de Jargeau a Meung, Beaugency (Loiret, Centre– Vall del Loira, França), i culminà amb la victòria de juny a Patay (Loiret, Centre–Vall del Loira, França), totes elles inspirades per Joana, encara que no estigués en posició de comandament en cadascuna d'elles. La Campanya del Loira anà aclarint la regió en una (1) marxa cap a Reims (Marne, Gran Est de França). Els francesos tingueren tant èxit que els borgonyons de Reims (Marne, Gran Est de França) rendiren la ciutat i obriren les portes sense oposició i Carles VII fou coronat rei de França a la catedral de Reims (Marne, Gran Est de França), i així es mantingué la tradició i amb Joana d'Arc al seu costat, el juliol de 1429.
La gran escriptora francesa medieval Christine de Pizan (1364 – c. 1430), escrigué la seva Cançó en honor de Joana d'Arc per celebrar l'alliberament d'Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França)(la primera obra literària escrita en honor de Joana i l'única a la seva vida) i degué d'alegrar–se per la coronació del rei. Els registres de l'època suggereixen que els francesos estaven molt animats, ja que semblava que les tornes havien canviat i que, per fi, hi havia una (1) oportunitat que França guanyés la guerra interminable que, en aquell moment, feia gairebé un (<1) segle. No obstant això, les esperances franceses s'esvaïren quan Joana fou capturada pels borgonyons el 1430 i venuda als seus enemics anglesos.«»–
Judici i execució
Joana fou detinguda a la ciutat de Rouen (Sena Marítim, Normandia, França), controlada pels anglesos, on tingué lloc el seu judici per heretgia. Devia haver estat reclosa en una (1) presó eclesiàstica on hauria estat atesa i custodiada per dones, però en canvi fou mantinguda en una (1) presó secular, constantment assetjada i amenaçada per guàrdies masculins. El judici, des del principi, fou una (1) farsa en què diversos clergues es negaren inicialment a participar fins que les seves vides foren amenaçades per les autoritats angleses. Els que finalment acceptaren participar–hi, però, no estaven gens contents.
Si Joana deia la veritat, els anglesos s'havien equivocat als ulls de Déu en continuar la guerra i el clergat anglès s'havia equivocat en donar–li suport. Joana havia de ser declarada culpable; tanmateix, l'evidència que Déu havia dirigit les victòries era irrefutable. Sense experiència en lideratge o assumptes militars, Joana havia demostrat ser un (1) estrateg excepcional, guanyant tots els combats en què participà. Els jutges sabien que havia estat examinada quant a ortodòxia i puresa i que havia estat declarada bona cristiana i verge. Per condemnar–la, el tribunal l'hauria d'enganyar perquè confessés que havia mentit sobre les seves visions i que era culpable d'heretgia.
Joana fou reclosa en una (1) presó militar, encadenada fins i tot a la seva cel·la i sotmesa a abusos per part dels guàrdies; fou interrogada per les ments jurídiques més sofisticades de la seva època. Segons les transcripcions del seu judici, es defensà hàbilment, especialment en el moment que els jutges intentaren enganyar–la preguntant–li si creia estar en estat de gràcia. Com que l'Església afirmava que no es podia saber si un (1) estava en estat de gràcia, si Joana responia que sí, aleshores seria una (1) heretge i si responia que no, s'estaria confessant culpable de no estar en gràcia de Déu i, per tant, els seus visions quedarien invalidades. Joana esquivà el seu parany i simplement respongué: «Si no ho estic, que Déu em posi allà i, si ho estic, que Déu em mantingui allà».
Amenaçada de morir a la foguera, es retractà de la seva afirmació d'haver estat dirigida per Déu per alliberar França, però les seves visions hi tornaren i la denunciaren per intentar salvar la seva vida a costa de la veritat. Joana es retractà i fou condemnada a mort per la llei eclesiàstica com a heretge. Fou cremada a la foguera de Rouen (Sena Marítim, Normandia, França), invocant el nom de Jesús durant la seva execució, el 30 de maig de 1431. Per assegurar–se de la seva mort, el tribunal ordenà que el seu cadàver fos cremat dues (2) vegades més i les seves cendres llançades al riu Sena.
Conclusió
Carles VII, per qui Joana havia donat la vida, demostrà en gran mesura ser un (1) monarca indigne en gairebé tots els aspectes. Se'l considera generalment com un (1) home de voluntat feble i apàtic, especialment els anys anteriors a la relació de Joana amb ell, i els èxits del seu regnat de trenta-vuit (38) anys s'entén que foren inspirats i encoratjats per altres i que a penes valgueren la vida que s'havia pagat pel seu ascens al poder. S'havia intentat alliberar Joana, però cap intent no fou orquestrat o autoritzat per Carles.
França guanyaria la guerra dels Cent Anys el 1453 i, encara que al llarg dels anys hi ha hagut molts llibres que argumenten el contrari, això fou degut a la inspiració proporcionada per Joana d'Arc més que a qualsevol innovació de les tàctiques militars franceses. Fins i tot un (1) estudi superficial de la història de la guerra dels Cent Anys anterior a la participació de Joana deixa clar que els francesos perdien sistemàticament més combats dels que guanyaven, i els tipus de tàctiques reeixides que canviaren aquest paradigma apareixen després de la victòria a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira, França).
Poc després de la seva mort, els germans de Joana, Pierre i Jean, «adoptaren» una (1) dona, Jeanne des Armoises, i la presentaren al públic com a Joana, al·legant que havia escapat dels seus captors a l'últim moment. Tots tres (3) es guanyaren bé la vida amb aquesta estafa durant sis (6) anys, fins que la notícia de la supervivència de Joana a Ruan (Sena Marítim, Normandia, França) arribà a Carles VII, que li trucà perquè es presentés davant seu. Quan la suposada Joana no pogué explicar a Carles els secrets que li havia explicat el 1429, es descobrí el frau. No obstant això, no hi hagué conseqüències legals, i els germans (que havien estat ennoblits per la corona el 1429 juntament amb tots els membres de la família de Joana després d'Orleans [Loiret, Centre–Vall del Loira, França]), continuaren prosperant i Jeanne des Armoises es casà bé.
Es creu que el pare de Joana morí poc després de l'execució de la seva filla a causa del dolor, però els registres indiquen que visqué fins al 1440. La mare de Joana sol·licità contínuament a les autoritats l'anul·lació de la condemna, que finalment arribà el 1456 La condemna de Joana fou declarada invàlida i fou proclamada màrtir de la causa francesa. Tot i que els estudiosos i experts d'avui han intentat explicar les seves visions, sobretot com una (1) malaltia mental, cap ho ha aconseguit. Joana d'Arc continua inspirant la gent actualment com ho feu en la seva època i és honrada com una (1) de les santes patrones del país que ajudà a salvar.
Bibliografia
Cantor, NF: The Civilization of the Middle Ages. Harper Perennial, 1994.
Gies, F. & J.: Women in the Middle Ages. Harper Perennial, 2016.
Harrison, K.: Joan of Arc: A Life Transfigured. Doubleday, 2014.
Loyn, HR: The Middle Ages: A Concise Encyclopedia. Thames & Hudson, 1991.
Pernoud, Joan of Arc: By Herself and Her Witnesses. Scarborough House, 1990.
El Trial de Joan de l'Arc. Transcript translated by WP Barrett.
The coat of arms of Joan of Arc (c. 1412 – 1431 CE). Eglise de la Trinite, Vendome, France.
Joana d'Arc
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement d'Eva Anna Paula Braun (Munic, Baviera, Alemanya, 6 de febrer de 1912 — Führerbunker, Berlín, aleshores Brandenburg, Alemanya, 30 d'abril de 1945) fou, durant llarg temps, la companya sentimental d'Adolf Hitler i, durant les últimes hores del Tercer Reich, la seva muller.
Malgrat els molts anys de relació, no es casaren fins a l'any 1945, poc abans de suïcidar–se conjuntament al Führerbunker davant la imminent arribada de l'exèrcit aliat.
Biografia
Nascuda a Munic (Baviera), Eva Braun fou la segona filla del mestre d'escola Friedrich «Fritz» Braun i Francisca «Fanny» Kronberg, que venien de famílies respectables de la Baviera catòlica. La seva germana gran nasqué el 1909 i la seva germana petita Margarete «Gretl» nasqué el 1915. Braun fou educada en un (1) liceu, després d'un (1) any en una (1) escola de negocis en un (1) convent on destacà en l'atletisme. Ella treballà durant diversos mesos com a recepcionista en un (1) consultori mèdic, i després als disset (17) anys començà a treballar com oficinista, assistent de laboratori i model de fotògraf de Heinrich Hoffmann, el fotògraf oficial del Partit Nazi. S'entrevistà amb Hitler, ell tenia vint-i-tres (23) anys més que ella, en l'estudi de Hoffmann de Munic (Baviera) l'octubre del 1929. Ella el descrigué als amics com un (1) cavaller «d'una certa edat, amb un bigoti graciós, posat anglès, amb abric de color, i amb un barret de feltre gran». S'apreciava el seu color d'ulls, que era molt semblant al de la seva mare. La seva família estava fortament en contra de la relació i se sap poc sobre això durant els dos (2) primers anys.
La seva relació amb Hitler
La seva relació amb Adolf Hitler començà el 1930, quan ella tenia aproximadament divuit (18) anys i ell aproximadament quaranta-un (41). Hitler no es mostrava en públic amb ella per raons de prestigi, tampoc en cercles restringits o si hi havia alguna visita important, però sí que hi era quan hi havia reunions amb Albert Speer o Martin Bormann. Passava el temps tancada en els apartaments de Hitler a Berlín (Brandenburg), Munic (Baviera) o al Berghof (Baviera). Quan deixava que aparegués al seu costat no la tractava amb gaire deferència, el que fou exposat per les autobiografies d'Albert Speer, que seria el seu millor amic.
Fins i tot durant la Segona Guerra Mundial, Braun semblava viure una (1) vida d'oci, solia en el seu temps lliure fer exercici, llegir novel·les romàntiques, veure pel·lícules i la televisió alemanya a principis (almenys fins pels volts del 1943) juntament amb més d'acollida per ajudar a les reunions del cercle íntim de Hitler. Segons els informes acceptà regals que foren robats dels béns pertanyents a les famílies reials europees deposades.
Traudl Junge, la secretària més jove de Hitler, escrigué en les seves memòries:
«
Sempre anava molt ben vestida i pentinada, i em vaig fixar en la seva forma natural no afectada. No era el tipus de noia ideal alemanya que vaig veure en el reclutament de cartells per a la BDM o en les revistes de la dona. El seu pèl fou acuradament blanquejat, i la seva cara bonica contrastava amb les fortes faccions, però de molt bon gust. Eva Braun no era alta, però tenia un cos molt bonic i un aspecte distingit. Ella sabia com vestir–se en un estil que li convenia i mai no mirà com si s'hagués exagerat, sempre semblava adequada i elegantment vestida, tot i que portava joies valuoses. ... A Eva no se li permeté canviar el seu estil de cabell. Una vegada que ella aparegué amb els cabells tenyits lleugerament més foscs, en una ocasió que s'havia canviat lleugerament els cabells a la part alta del cap, Hitler, horroritzat, digué: "et veig totalment estranya, molt canviada. Tu ets una dona completament diferent! ... I Braun s'afanyà a tornar a l'aspecte que tenia abans."
»
El matrimoni i el suïcidi
A diferència de la majoria dels alemanys pel que sembla tingué la llibertat de llegir revistes europees i americanes i veure pel·lícules estrangeres. La tendència de prendre el sol nua, enfurismava Hitler. Braun tenia un (1) interès permanent en la fotografia i els seus amics més propers l'anomenaven la Noia Rolleiflex (igual que el conegut model de càmera). Ella feu la seva pròpia cambra fosca de processament de plata (blanc i negre) i fotografies de manera que la majoria dels alambins existents en color i pel·lícules de Hitler són treball seu. Otto Günsche i Heinz Linge, durant reunions informatives àmplies per part de funcionaris d'intel·ligència soviètica després de la guerra, digueren de Braun era al centre de la vida de Hitler durant la majoria dels seus dotze (12) anys en el poder.
L'informe afegeix que segons l'interrogatori Hitler estava massa ocupat per a ella, i «Eva plorava sovint». Speer, comentà que ella li havia dit, a mitjans del 1943, que estava massa ocupat, capficat, o cansat per tenir sexe amb ella. Linge digué que abans de la guerra, Hitler ordenà un (1) augment de la vigilància policial a la casa de Braun a Munic (Baviera) després que ella informà a la Gestapo que una (1) dona li havia dit a la cara que ella era la «Führer–puta». També afirmà en les seves memòries que Hitler i Eva manaren fer dos (2) dormitoris i dos (2) banys amb la interconnexió de portes al Berghof de Hitler que posarien fi a gairebé totes les tardes a soles amb ella al seu estudi de beure te. Hitler se sap que s'oposava a les dones que usen cosmètics (en part perquè estaven fets de subproductes animals i era un [1] vegetarià) i, de vegades treia el tema a l'hora de dinar. Linge (que era el seu ajuda de cambra) un (1) cop digué que Hitler rigué dels rastres de llapis labial de Braun en un (1) tovalló i es burlava d'ella: «Aviat tindrem barra de llavis de reemplaçament a partir dels cadàvers dels soldats».
A principis d'abril del 1945 Braun viatjà en cotxe des de Munic (Baviera) a Berlín (Brandemburg) per estar amb Hitler al Führerbunker. Ella es negà a deixar Hitler quan l'Exèrcit Roig els cercava a Berlín (Alemanya), insistint que era una (1) de les poques persones lleials a ell en el món. Hitler i Braun es casaren el 29 d'abril 1945 vora dos quarts d'una de a matinada (les 00.30 h am) durant una (1) breu cerimònia civil que fou presenciada per Joseph Goebbels i Martin Bormann. La núvia vestia de negre (alguns sostenen vestit de seda blau fosc). Amb el matrimoni, Braun canvià el seu nom legal a Eva Hitler. Quan signà el seu certificat de matrimoni que ella escrigué la lletra B del seu cognom, aleshores el reemplaçaren amb Hitler. Tot i que el personal de transport aeri i marítim fou instruït per anomenar–la Frau Hitler, el seu nou marit continuà dient que la seva esposa era Fraulein Braun. Hi hagué rumors entre el personal Führerbunker que estava embarassada de Hitler, però no hi ha proves d'aquest fet.
Mort
Braun i Hitler se suïcidaren junts al seu despatx del Búnker, el 30 d'abril de 1945, pels volts de dos quarts de quatre de a tarda (les 15.30 h pm). Els ocupants del búnquer sentiren un (1) tret i els cossos foren aviat descoberts. Havien mossegat una (1) càpsula de cianur (la majoria dels historiadors han conclòs que Hitler usà un [1] mètode de combinació, i que també es disparà al timpà dret, immediatament després de picar una [1] càpsula de cianur). Braun tenia trenta-tres (33) anys quan morí. Els seus cadàvers foren cremats al jardí de la Cancelleria del Reich als afores de la sortida d'emergència del búnquer.
Les restes carbonitzades foren trobades pels russos, i enterrades clandestinament al complex SMERSH a Magdeburg, Saxònia–Anhalt, Alemanya de l'Est, juntament amb els cossos de Josep i Magda Goebbels i els seus sis (6) fills. Totes aquestes restes foren exhumades l'abril del 1970, totalment incinerades i es dispersaren al riu Elba. La resta de la família Braun sobrevisqué a la guerra, inclòs el seu pare, que treballava en un (1) hospital i al qual Braun envià diversos paquets amb les seves pertinences l'abril del 1945. La seva mare, Franziska, morí als noranta-un (91) anys el gener del 1976, després d'haver viscut els seus últims dies en una (1) vella granja a Ruhpolding, Baviera (Alemanya).
Teories conspiradores
La fuga de Hitler de Patrick Burnside. Relata la teoria sobre la fugida d'aquest i Eva Braun a la Patagònia.
Eva Braun with dog at the Berghof
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Mary Leakey, nascuda com a Mary Nicol (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 6 de febrer de 1913 — Nairobi, Tanzània, 9 de desembre de 1996), qui fou una (1) paleontòloga i arqueòloga britànica que consagrà la seva recerca a la prehistòria antiga de l'est de l'Àfrica.[1] Era la dona del també paleontòleg Louis Leakey. Conjuntament amb altres investigadors descobrí el primer crani fòssil d'un (1) simi a l'Illa Rusinga (llac Victòria, Kenya), i així demostrà l'evolució humana. Durant anys treballà amb el seu marit a la gorja d'Olduva (Tanzània), i descobrí diverses eines i restes fòssils de diversos homínids. També descobrí les petjades de Laetoli (Tanzània).
Biografia
Mary Leakey nasqué com a Mary Nicol el 6 de febrer de 1913 a Londres, Anglaterra (Regne Unit). A causa de la feina del seu pare –que era pintor–, la família Nicol s'anà mudant de residència, visitant llocs com França o Itàlia. Fou precisament en un (1) d'aquests viatges quan la família Nicol s'instal·là a la Dordonya (Nova Aquitània, França), on conegué l'Abbe Lemozi quan estava dirigint una (1) excavació a Cabrerets (Òlt, Occitània, França). Fou en aquest moment que Mary es començà a interessar per la prehistòria.
Amb la mort del seu pare l'any 1926, la mare la dugué a un (1) convent catòlic d'on l'expulsaren. Interessada encara pel món de la prehistòria assistí a diverses conferències sobre arqueologia i geologia a la Universitat de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Com a il·lustradora del llibre The Desert Fayoum, de la doctora Gertrude Caton-Thompson fou quan conegué qui esdevindria el seu marit, Louis Leakey, ja que li demanà que il·lustrés també el seu llibre Adam Ancestors (Els ancestres d'Adam). Es casaren el 1936 i tingueren tres (3) fills: Jonathan, el 1940; Richard, el 1944, i Philip, el 1948. Louis morí l'1 d'octubre de 1972 d'un (1) infart. Finalment, Mary morí el 9 de desembre de 1996 a l'edat de vuitanta-tres (83) anys.
Carrera professional com a arqueòloga
Fort Hembury, a Devon (Anglaterra, Regne Unit), fou la seva primera excavació el maig del 1934. Aquell mateix any, Mary dirigí la seva pròpia excavació a Jaywick Sands (Essex, Anglaterra, Regne Unit).
Del 1935 al 1959, estigué treballant a Olduvai, a les planícies del Serengeti del nord de Tanzània, on hi trobà diverses eines de pedra del paleolític inferior i mitjà. Conjuntament amb el seu marit desenterrà un (1) crani de Proconsul africanus a l'illa Rusinga, l'octubre del 1947. Aquest crani fou el primer d'un (1) simi fòssil trobat fins llavors.
El següent descobriment de rellevància, el 1959, fou un (+1) altre crani d'Australopithecus boisei d'un milió set-cents cinquanta mil (1.750.000) anys d'antiguitat. També trobaren restes d'Homo habilis consistents en quatre (4) trossos d'un (1) mateix crani i els ossos d'una (1) mà. Els ossos d'aquesta mà demostraren que els habilis eren capaços d'efectuar manipulacions molt precises. El 1965 la parella encara descobrí el crani d'un (1) Homo erectus, datat en un milió (1.000.000) d'anys.
Després de la mort del seu marit, Mary Leakey continuà treballant a Olduvai (Tanzània) i a Laetoli (Tanzània). Fou en aquest lloc on descobrí diverses restes fòssils d'homínids de més de tres milions set-cents cinquanta mil (>3.750.000) anys. Del 1976 al 1981 Mary i el seu equip, que incloïa el geòleg nord–americà Richard L. Hay, estigueren treballant en el desenterrament de les petjades de la plana de Laetoli (Tanzània). Aquestes petjades, pertanyents suposadament a un (1) petit grup d'Australopithecus afarensis, havien estat deixades feia tres milions sis-cents mil (3.600.000) anys sobre les cendres d'un (1) volcà en erupció.
Mary Leakey morí a Nairobi (Kenya) el 9 de desembre de 1996.
Referències
↑ «Mary Douglas Leakey». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
Enllaços externs
Biografia de Mary Leakey (anglès).
Fundació Leakey (anglès).
Mary Leakey, per Karla Cerecero Calzadíaz. Arxivat 2007.09.29 a Wayback Machine. (castellà).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mary Leakey.
Mary Leakey, British archaeologist and anthropologist
Gorja d'Olduvai
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de Władysław Gomułka (Krosno, Polònia, Imperi austrohongarès, 6 de febrer de 1905 — Konstancin–Jeziorna, Masòvia, Polònia, 1 de setembre de 1982), qui fou un (1) dirigent comunista polonès i membre del Partit Comunista de Polònia (Komunistyczna Partia Polski, KPP) des del 1926.
Primer govern
El 1934 Gomułka marxà a Moscou (Rússia), on visqué durant un (1) any. Quan tornà a Polònia fou detingut i s'estigué a la presó fins a l'esclat de la Segona Guerra Mundial.[1] Durant la guerra, Gomułka fou un (1) influent dirigent comunista que convencé Stalin de refundar el Partit Obrer Polonès (Polska Partia Robotnicza). Acabada la guerra, fou viceprimer ministre del Govern Provisional de Polònia (Rząd Tymczasowy Rzeczypospolitej Polskiej) (gener–juny del 1945) i del Govern d'Unitat Nacional (Tymczasowy Rząd Jedności Narodowej) (1945–1947), posició des de la qual aconseguí que els comunistes sortissin vencedors del referèndum del 1946 i de les eleccions legislatives de 1947.[2] Aleshores, Gomułka dominava totalment la situació a Polònia; ara bé, les lluites entre les diferents faccions del partit esdevingudes entre els anys 1951 i 1954 dugueren a denunciar–lo com a element dretà i reaccionari per la qual cosa no sols fou expulsat del Partit Obrer Unificat Polonès sinó fins i tot empresonat.
Retorn al poder
Després de la mort del primer ministre Bolesław Bierut —estalinista— el 1956, començà a Polònia un (1) breu procés de desestalinització, la qual cosa feu néixer entre la població l'esperança que es durien a terme reformes. El juny del 1956, començà una (1) revolta a Poznań (Gran Polònia). Els obrers s'amotinaren contra l'escassedat de menjar i de béns de consum, la manca d'habitatge, la pèrdua de poder adquisitiu, l'embarcament de productes cap a la Unió Soviètica i la mala gestió de l'economia. En un (1) principi, el govern comunista polonès hi respongué titllant els revoltats de «provocadors contrarevolucionaris i agents de l'imperialisme»; i les forces de seguretat causaren morts i ferits entre els manifestants. Aviat però, adonant–se que les revoltes havien despertat el sentiment nacional, les jerarquies del règim canviaren d'idea i passaren a considerar els revoltats com a «obrers honestos amb greuges legítims». Els salaris foren incrementats en un cinquanta per cent (50%) i es feren promeses de canvi polític i econòmic. Aleshores, el primer ministre Edward Ochab convidà l'acabat de rehabilitar Gomułka a ocupar el càrrec de primer secretari del partit, el qual, però, deixà clar que necessitava tenir un (1) poder real per aplicar reformes.[3][4]
Una (1) condició que posà Gomułka fou la destitució del politburó polonès i del ministeri de defensa del mariscal soviètic Konstantin Rokossovsky qui havia ordenat a les tropes carregar contra els obrers de Poznań (Gran Polònia), cosa que fou acceptada per Ochab. Finalment, el 19 d'octubre, comptant amb el suport de les jerarquies del règim, de l'exèrcit i de la policia política, Gomułka fou nomenat primer secretari del partit, cosa que causà alarma dins del govern soviètic, el qual, a més d'organitzar maniobres militars a la frontera polonesa, envià a Polònia una (1) delegació encapçalada per Khrusxov i formada, entre d'altres, per Mikoian, Bulganin, Molotov, Kaganàvitx i el mariscal Kóniev. Gomułka els deixà clar que, en cas d'invasió, les tropes poloneses resistirien, però també els assegurà que les reformes eren una (1) qüestió interna i que Polònia no tenia cap intenció d'abandonar el comunisme ni els seus tractats amb la Unió Soviètica; els soviètics s'hi avingueren[5] i Gomułka fou confirmat en el seu càrrec.[6] Ara bé, per mitjà de Ràdio Europa Lliure les notícies dels esdeveniments de Polònia arribaren a Hongria on una (1) manifestació d'estudiants a Budapest en suport de Gomułka, demanant el mateix tipus de reformes, donà origen a la Revolució hongaresa del 1956.
Govern 1956–1970
Inicialment, Gomułka era molt popular a causa del seu tarannà reformista orientat cap a trobar una (1) via polonesa cap al socialisme;[7] ara bé, aviat moderà el seu reformisme a causa de les pressions soviètiques. Per això, acabà donant suport a la persecució contra l'Església i alguns intel·lectuals del partit com ara Kołakowski, com també endurí la censura i perseguí estudiants i dissidents. El 1968 prengué part en la intervenció de les tropes del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia que hi posaren fi a la Primavera de Praga, i, per altra banda, incità una (1) campanya de propaganda antisionista perquè el Bloc de l'Est es posicionà contra Israel en la Guerra dels Sis Dies.[8] Després Gomułka afirmà que això no s'havia fet deliberadament.
Retir polític
El desembre del 1970, una (1) sagnant repressió contra els vaguistes dels molls, en què desenes d'obrers foren morts a trets per la policia, dugué a la dimissió de Gomułka, oficialment per motius de salut, i a la seva substitució per Edward Gierek.[9] Després de la seva mort, la imatge negativa de Gomułka en la propaganda comunista fou rehabilitada. Les seves memòries no es publicaren fins al 1994.
Referències
↑ Jerzy Eisler: Siedmiu wspaniałych. Poczet pierwszych sekretarzy KC PZPR [The Magnificent Seven: first secretaries of the PZPR], Wydawnictwo Czerwone i Czarne, Warszawa 2014, ISBN 978-83-7700-042-7, pàg. 174–175.
↑ Andrzej Werblan: Władysław Gomułka. Sekretarz Generalny PPR [Władysław Gomułka: Secretary General of the PPR], pàg. 5.
↑ «The defection of Jozef Swiatlo and the Search for Jewish Scapegoats in the Polish United Workers' Party, 1953-1954» (PDF). Fourth Convention of the Association for the Study of Nationalities. Harriman Institute, Columbia University, New York City, abril 15–17, 1999.
↑ Rothschild and Wingfield: Return to Diversity, A Political History of East Central Europe Since World War II OUP 2000.
↑ «Notes from the Minutes of the CPSU CC Presidium Meeting with Satellite Leaders, octubre 24, 1956» (PDF). The 1956 Hungarian Revolution, A History in Documents. George Washington University: The National Security Archive, novembre 4, 2002.
↑ Granville, Johanna: «From the Archives of Warsaw and Budapest: A Comparison of the Events of 1956». pages 521–563 from East European Politics and Societies, Volume 16, Issue #2, abril del 2002, pages 540–541.
↑ «Rebellious Compromiser». Time Magazine, 10.12.1956. Arxivat 2008.04.12 a Wayback Machine.
↑ Judt, Tony (2005): Postwar: A History of Europe Since 1945. New York, The Penguin Press, pàg. 434-435
↑ Adam Leszczyński: «Towarzysz Zenon, prawa ręka towarzysza Wiesława». Gazeta Wyborcza, 17.01.2014.
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Magda Donato (Madrid, Madrid, Espanya, 6 de febrer de 1898 — Ciutat de Mèxic, Estats Units Mexicans, 3 de novembre de 1966), qui fou una (1) periodista, dramaturga, narradora i actriu espanyola, respectada àmpliament pel món periodístic, teatral i polític del seu temps, que hagué d'exiliar–se a Mèxic després de la Guerra Civil Espanyola.[1][2][3]
Biografia
Carmen Eva Nelken nasqué a Madrid (Espanya) el 1898, en el si d'una (1) rica família jueva de comerciants que li pogué proporcionar una (1) educació superior,[4] i molt aviat, el 1917, començà a escriure en el periòdic El Imparcial, diari de la família Gasset, on es feu càrrec d'una (1) secció titulada «Femenines», i més tard en altres periòdics o revistes madrilenys com Estampa, El Liberal, La Tribuna, Heraldo de Madrid, Informaciones, Blanco y Negro o España —revista fundada per Ortega y Gasset.[5] Signava els seus articles com a Magda Donato, en un (1) acte d'autoafirmació pròpia davant de la poderosa personalitat de la seva germana més gran, Margarita Nelken.
Activitat periodística, literària i teatral
En l'ambient cosmopolita dels anys vint ('20) en què visqué, Magda Donato treballà en diferents fronts. A més d'escriure i signar els seus articles al costat dels de Baroja, d'Ors o Azaña, feu els primers passos en el feminisme —al costat de María Lejárraga—, defensant un (1) feminisme més crític i progressista que el que aleshores imperava, moderat i catòlic. I treballa també en diversos projectes teatrals alternatius.[2][6]
Com a periodista, l'any 1931, inicià a Ahora una (1) sèrie de reportatges sobre la vida de les dones a les diverses regions espanyoles, Castella, Catalunya, Astúries i Galícia. La periodista es proposava conèixer directament i mostrar en el reportatge les diferents modalitats de vida de les dones i també l'evolució que havien tingut en els darrers anys. Una (+1) altra sèrie de reportatges publicats entre els anys 1932 i 1936 són els que ella mateixa anomenà «reportatges viscuts» —una (1) novetat aleshores en el periodisme espanyol—, en els quals Magda Donato mostrava des de dins l'ambient que pretenia descriure —un (1) manicomi, una (1) presó, un (1) alberg de captaires o les gires de les companyies teatrals de baixa categoria, per exemple— i en el qual s'havia infiltrat per a viure–hi d'incògnit durant algun temps i explicar–ho als seus lectorsː Un mes entre las locas. El mundo del misterio, visto entre bastidores. Con los cómicos de la legua...[2][7]
A més de dedicar–se al periodisme, comença aviat a publicar alguns contes llargs a la col·lecció «La Novela de hoy», com La Carabina (1924) i Las otras dos (1931), o obres teatrals com ¡Maldita sea mi cara! (1929). Es dedicà també a la literatura infantil i publicà, juntament amb el seu company, l'il·lustrador i escenògraf Salvador Bartolozzi, Las Aventuras de Pipo y Pipa —que es publicaren a la revista Estampa a partir de 1928—, i Pinocho, una (1) reelaboració del personatge de Collodi. Després aquests constituirien els personatges del «Teatro Pinocho», que s'inaugurà el 1929 a Madrid (Espanya). Els texts d'aquest teatre infantil renovador es publicaren amb els títols El bloqueo del castillo de Catapún (1924), El duquesito de Rataplán (1925) i Pipo, Pipa y el lobo tragalotodo (1936).[2]
En l'àmbit del teatre, entrevistà per a la premsa Margarida Xirgu, Maria Guerrero o altres personatges de la faràndula, s'encarregà d'una (1) secció de crítica teatral per a la pàgina cultural d'El Heraldo de Madrid, i col·laborà en la fundació del Teatro de la Escuela Nueva, amb Cipriano de Rivas Cherif. El seu interès pel teatre la portà a participar en diverses iniciatives experimentals com El Mirlo Blanco i El Cántaro Roto, i ingressar el 1928 en el grup de teatre El Caracol.[2][5][8][9]
L'exili
El 1939, al final de la Guerra Civil, es veié obligada a marxar cap a l'exili. Anà a França, i el novembre del 1941 arriba a Mèxic, on començà la seva trajectòria com a actriu al grup Les comediéns de France.[10] També continuà publicant alguns libres per a nensː La estrella fantástica (1944), El niño de mazapán (1944), Pinocho en la isla de Calandrajo (1945). Treballà com a actriu de teatre, cinema i televisió. Algunes de les seves pel·lícules més conegudes són La liga de las muchachas (1949), Curvas peligrosas (1950), El amor no es negocio (1949) i Caperucita y Pulgarcito contra los monstruos (1960).[2]
La seva tasca com actora li seria reconeguda el 1960 amb el premi a la millor actriu, atorgat per l'Agrupament de Crítics de Teatre, per la seva interpretació a Las sillas, de Ionesco, un (1) text que ella mateixa havia traduït.[2]
Premi Magda Donato
Després de la seva mort a Mèxic, el 1966, i tal com havia disposat, es creà el Premi Magda Donato amb l'objectiu de reconèixer i premiar la millor obra escrita de l'any,[5] premi que fou administrat per l'Associació Nacional de Directors i Actors (ANDA) fins a la seva desaparició, el 1973. Al llarg d'aquests anys ha estat atorgat a autors com Ikram Antaki, Beatriz Espejo, José Emilio Pacheco, Ramon Xirau, Augusto Monterroso, María Luisa Mendoza, Angelina Muñiz–Huberman, Margo Glantz, Gabriel Zaid...[11]
Referències
↑ «Magda Donato». Enciclopedia de la Literatura en México.
↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Bernard, Margherita: «Carmen Eva Nelken, "Magda Donato" (1898–1966)» (en castellà). Escritoras en la prensa, 17.09.2013.
↑ Rodrigo, Antonina: Mujer y exilio. Barcelona: Flor del Viento, 2003, pàg. 32.
↑ (castellà) «Los "Reportajes" de Magda Donato revelan el "periodismo vivido" de los años 30». Arxivat 2016.03.04 a Wayback Machine. La Voz Libre. 03.04.2010.
↑ 5,0 5,1 5,2 (castellà) «Intelectuales de la Edad de Plata (11). Magda Donato». Concepción Bados Ciria. Centro Virtual Cervantes. 29.04.2009.
↑ Puche Gutiérrez, Teresa: «El feminismo más crítico de los años 20 en España: Los peligrosos artículos de Magda Donato». Sociocriticism, Vol 27. Universidad de Granada, 2012.
↑ de la Cruz, Luis: «Viviendo como una reclusa: Magda Donato ya hacía periodismo gonzo en los años treinta» (en castellà). Eldiario.es, 23.09.2019.
↑ García Tirado, Santiago: «Magda Donato: el gonzo antes del gonzo» (en castellà). Jot Down Cultural Magazine.
↑ Aznar Soler, Manuel: «El Caracol y la Sala Rex (1928–1929)». Revista Pausa, 27.08.2012.
↑ (castellà) Donato, Magda: Cine mexicano.
↑ «Premio Magda Donato». Enciclopedia de la Literatura en México, 2018.
Enllaços externs
Reportatge de guerra de Magda Donato. Arxivat 2012.06.20 a Wayback Machine. (castellà)
La vida en la cárcel de mujeres, reportatge de Marta Donato, Ahora, 2 de juliol de 1933, pàg. 24–25; (aː Escritoras en la prensa).
Cover of ¡Maldita sea mi cara! by Magda Donato and Antonio Paso, 1929. Flickr description: Record number: splay 02395 Author: Donato, Magda, 1900?–1966 Cover illustrator: Félix Alonso Title: ¡Maldita sea mi cara!: farsa cómica en tres (3) actos Imprint: Madrid: La Farsa, 1929. Extent: 17 x 12 cm Series number: La Farsa, 115. Rights info: No known restrictions on access Repository: Thomas Fisher Rare Book Library, University of Toronto, Toronto, Ontario Canada, M5S 1A5, fisher.library.utoronto.ca.
Fotografia retrat de Magda Donato
Carmen Eva Nelken Mansberger
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de William Parry Murphy (Stoughton, Wisconsin, EUA, 6 de febrer de 1892 — Brookline, Massachusetts, EUA, 9 d'octubre de 1987), qui fou un (1) metge nord–americà guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia l'any 1934.
Biografia
Nasqué el 6 de febrer de 1892 a la ciutat de Stoughton, població situada a l'estat nord–americà de Wisconsin. Estudià medicina a la Universitat d'Oregon (EUA), on es llicencià el 1914, i la de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA), on es doctorà el 1922.
Morí el 9 d'octubre de 1987 a la ciutat de Brookline, situada a l'estat de Massachusetts (EUA).
Recerca científica
L'any 1924 inicià la seva col·laboració amb George Richards Minot, al costat del qual realitzà investigacions sobre la presència d'anèmia en el cos dels gossos i la seva posterior recuperació. Ambdós científics comprovaren com amb la ingestió de grans quantitats de fetge podien aconseguir guarir la malaltia. Posteriorment la seva recerca s'encaminà a determinar la partícula responsable d'aquesta curació, aconseguint aïllar la vitamina B₁₂ del fetge.
L'any 1934 fou guardonat amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia, que compartí amb Richards Minot i George Hoyt Whipple, pels seus descobriments referents a la teràpia del fetge en casos d'anèmia.
Enllaços externs
«William Parry Murphy» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: William Parry Murphy.
William Parry Murphy (February 6, 1892 – October 9, 1987), Nobel Laureate in Physiology or Medicine, 1934.
William Parry Murphy
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el dos-cents setanta-cinquè aniversari del naixement d'Adam Weishaupt (Ingolstadt, Baviera, Alemanya, 6 de febrer de 1748 — Gotha, Turíngia, Alemanya, 18 de novembre de 1830), qui fou professor de Dret Canònic de la Universitat d'Ingolstadt (Baviera, Alemanya), cèlebre per haver fundat l'ordre d'«Els perfectibilistes o Illuminatis». Ensenyà que hi ha una (1) il·luminació racional, al marge i per sobre de la fe, accessible a qualsevol persona, i capaç de conduir–lo a una (1) superior perfecció.
Biografia
Nasqué a Ingolstadt, Electorat de Baviera (Alemanya) el 6 febrer del 1748. Adam Weishaupt nasqué en el si d'una (1) família jueva el pare era el rabí (George Weishaupt). A l'edat de cinc (5) anys quedà orfe i fou criat amb la seva germana pel seu padrí i avi Johann Adam Ickstatt (1702–1776), que exercia com a director d'una (1) escola jesuïta, curador de la Universitat d'Ingolstadt (Baviera, Alemanya) i membre del consell privat. Hi ha algunes discrepàncies pel que fa al parentiu familiar de Weishaupt i Ickstatt, ja que els cognoms no coincideixen, el cert és que Ickstatt deixà el cognom Weishaupt quan abandonà la religió jueva.
Fou educat pels jesuïtes, rebent una (1) forta influència de la biblioteca del seu avi, de la qual aprengué part de la ideologia de filòsofs francesos. Estudia dret, economia, política, història i corrents ocultes com el gnosticisme i la filosofia de la recent maçoneria. Fonts de l'època asseguren que devorava voraçment cada llibre que es trobava. Tot i haver rebut una (1) forta influència jesuïta i de viure en un (1) període en què la Companyia de Jesús fou perseguida a diferents països, Weishaupt sempre mostrà rebuig envers aquesta.
Alguns escriptors argumenten que l'any de 1771 conegué un (1) mercader danès anomenat Franz Kolmos, que l'introduí en les pràctiques màgiques d'Egipte i les doctrines antireligioses dels maniqueus, les quals provocaren en la ment del jove Weishaupt un (1) esperit anarquista i poc tolerant envers la religió.
El 1772 esdevingué catedràtic de dret civil i canònic de la Universitat de Ingolstadt (Baviera, Alemanya). Molt ràpidament la concepció liberal de Weishaupt entrà en conflicte amb els jesuïtes, però, i gràcies a la dissolució de la Companyia de Jesús pel papa Climent XIV el 1773, Weishaupt esdevingué degà de la Facultat de Lleis de la universitat, càrrec que havia estat en mans dels jesuïtes des de feia noranta (90) anys. Aquest mateix any contragué núpcies sense l'aprovació d'Ickstadt.
Entre els anys 1773 i 1775 viatjà a França, on conegué i desenvolupa amistat amb Marie–Joseph Paul Yves Roch Gilbert du Motier (1757–1834) i Maximilien Robespierre (1758–1794).
Les seves inquietuds ideològiques el portaren a ingressar a la maçoneria, i en sortí poc després, decebut amb el qual considerava simples reunions socials. Decidí fundar el seu propi orde el 1776, basant–se en el qual havia vist en els jesuïtes i la maçoneria; anomenà primer com a «Els perfectibilitat» i més tard com «Els Il·luminats de Baviera» (Illuminati), que és com coneixem a l'ordre avui en dia. Weishaupt prengué el sobrenom de Spartacus, ja que es deia ser un (1) alliberador de la consciència humana, que arrabassava l'home dels dogmes i les religions que l'esclavitzaven.
Decebut amb els pocs membres amb què comptava el seu ordre, demanà ajuda a un (1) dels seus adeptes, el baró protestant Adolph von Knigge (Philón), el qual donà un (1) gran impuls a la societat, i arribà a crear lògies a Alemanya, França, Àustria, Itàlia, Suïssa i Rússia.
Persecució i últims anys
El 22 de juny del 1784, les autoritats polítiques i religioses de Baviera (Alemanya), donaren ordre de perseguir els membres de la maçoneria i els Illuminati. Desbaratada la seva societat, Weishaupt i la seva família fugiren a Gotha (Turíngia, Alemanya). Foren perseguits, ja que es descobrí documentació a la casa de Weishaupt que plantejava dominar totes les facetes de la maçoneria, enderrocar les monarquies d'Europa i acabar amb l'Església catòlica usant els mateixos mètodes que usaren els jesuïtes per defensar–se dels protestants.
Rebé l'ajuda del duc Ernest II de Saxònia–Gotha–Altenburg (1745–1804), i visqué a Gotha (Turíngia, Alemanya) escrivint una (1) sèrie d'obres sobre l'il·luminisme, incloent una (1) història completa de les persecucions dels Illuminati a Baviera (Alemanya, 1785), una imatge de les Llums (1786), una disculpa per als Illuminati (1786), i un sistema millorat de les Llums (1787). Adam Weishaupt morí a Gotha (Turíngia, Alemanya), el 18 de novembre de 1830, renegant de la seva fe catòlica en el llit de mort. Li sobrevisqueren la seva dona, Anna Maria Weishaupt (de soltera Sausenhofer), i els seus fills, Nanette, Charlotte, Ernst, Karl Weishaupt, Eduard i Alfred. Weishaupt fou enterrat al costat del seu fill Wilhelm que el precedí en la mort el 1802.
Els Illuminati
«
"En un (1) moment, però, quan no hi havia tals finalitats de fer joc i d'abusar de les societats secretes, pensava fer ús d'aquesta feblesa humana d'un objectiu real i digne, en benefici de les persones. Jo volia fer el que els caps de les autoritats eclesiàstiques i seculars haurien d'haver fet en virtut del seu ofici".
Adam Weishaupt
»
Weishaupt fundà els Illuminati als boscos bavaresos la famosa nit de Walpurgis. No sé sap amb exactitud quantes persones l'acompanyaren ni la seva identitat, només es coneix el nom de dos (2) estudiants anomenats Max Merz i Anton von Massenhausen.
Encara que l'ordre no era democràtica, ja que Weishaupt i Knigge prenien les decisions argumentant que eren els més preparats i coneixedors de secrets ancestrals, la seva missió fou l'abolició de tots els governs monàrquics i les religions de l'estat a Europa i les seves colònies.
Weishaupt escrigué: «el fi justifica els mitjans». El caràcter real de la societat fou una (1) complicada xarxa d'espies i contraespies. Cada cel d'aïllament dels iniciats informava al seu superior sobre les operacions que realitzava en pro dels ideals de l'orde.
«
"La salvació no està allà on els trons forts són defensats per l'espasa, on el fum dels encensers puja al cel o on milers d'homes forts mesuren amb passos els rics camps de la collita. La revolució que es produirà serà estèril si no és completa."
Adam Weishaupt
»
Llegat en les societats secretes
Probablement la figura d'Adam Weishaupt sigui juntament amb les de Hiram Abif i Jacques de Molay, una (1) de les tres (3) més representatives en la història de les societats secretes.
Adam Weishaupt fou dels primers maçons a abordar temes religiosos i polítics dins de les lògies, motiu pel qual guanyà molts enemics dins de la francmaçoneria, incloent–hi els màxims cossos maçònics internacionals d'aquell llavors. Potser aquest fet sigui el causant que el seu nom no aparegui dins de la llista de gran celebritats que han estat part d'aquesta societat.
Weishaupt ha estat vist des de diferents perspectives per part dels historiadors, alguns argumenten que era una (1) persona obstinada que no tenia en bon estat les seves facultats mentals, altres que creà la seva societat per salvar la seva càtedra, mentre que alguns el veuen com una (1) persona que en el fons estimava als jesuïtes i desitjava la supervivència d'aquests mitjançant els Illuminati. No obstant això, és considerat per molts, de manera correcta o errònia, com un dels forjadors de l'anarquisme i del complot maçònic que establí les bases dels moviments polítics que donaren com a origen la independència dels Estats Units, la Revolució Francesa i l'emancipació de moltes colònies europees. De la mateixa manera, Weishaupt és considerat com un (1) dels més grans exponents de l'ateisme i segons l'escriptor John J. Robinson, com el màxim conspirador de tots els temps.
«
"No he portat deisme a Baviera des de Roma. El vaig trobar aquí, en gran vigor, més abundant que en qualsevol dels estats protestants veïns. Em sento orgullós de ser conegut pel món com el fundador dels Illuminati".
Adam Weishaupt
»
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Adam Weishaupt.
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el dos-cents noranta-tresè aniversari del naixement de Januarius Zick (Munic, Baviera, Alemanya, 6 de febrer de 1730 — Coblença–Ehrenbreitstein, Renània–Palatinat, Alemanya, 14 de novembre de 1797), qui fou un (1) pintor i arquitecte del segle XVIII, un (1) dels principals mestres del rococó alemany.
Biografia
Januarius Zick nasqué a Munic (Baviera, Alemanya) i començà l'aprenentatge del seu ofici amb el seu pare, Johannes Zick, un (1) reconegut pintor de frescos. El 1744, quan Januarius Zick tenia catorze (14) anys, el seu germà, tres (3) anys menor que ell, morí en caure d'una (1) bastida quan treballava d'aprenent a l'abadia de Weingarten (Ravensburg, Baden–Württemberg, Alemanya). Del 1745 al 1748 completà els seus estudis com a aprenent de l'arquitecte Jakob Emele a Bad Schussenried (Baden–Württemberg, Alemanya). Posteriorment treballà amb el seu pare a la Residència de Würzburg (Baviera, Alemanya), residència del príncep–bisbe i fins a mitjans de la dècada del 1750, en els frescos del palau de Bruchsal (Baden–Württemberg, Alemanya), la residència del príncep–bisbe d'Espira (Renània–Palatinat, Alemanya).
El 1756 marxà a París (Illa de França) per rebre educació superior i el 1757 pintà el petit coure que mostra Jean–Jacques Rousseau rebent la il·luminació per donar resposta a la qüestió proposada per l'acadèmia de Dijon (Costa d'Or, Borgonya–Franc Comtat, França) sobre la relació entre les ciències i les arts i la moralitat (Rousseau bei der Lösung der Preisaufgabe, Schaffhausen, Museum zu Allerheilingen).[1] Allí també entrà en contacte amb artistes i marxants d'art de Roma (Laci, Itàlia), Basilea (Suïssa) i Augsburg (Baviera, Alemanya), els quals ampliaren el seu horitzó i tingueren una (1) influència considerable en ell.
Després de pintar a la fresca al palau d'Engers, prop de Neuwied (Renània–Palatinat, Alemanya), el 1760, fou nomenat pintor de la cort del príncep elector i arquebisbe de Trèveris (Renània–Palatinat, Alemanya) i s'establí a Ehrenbreitstein (Coblença, Renània–Palatinat, Alemanya), on es casà amb Anna Maria Gruber.
Des del 1774 treballà també en el disseny de taracees per a l'ebenista David Roentgen.
A partir dels últims anys de la dècada del 1770, Januarius Zick estigué molt actiu a l'Alta Suabia, realitzant pintures a la fresca i retaules per a les esglésies parroquials i convents. A mitjan dècada del 1780 treballà també a l'àrea de l'electorat de Magúncia (Renània Palatinat, Alemanya).
Morí a Ehrenbreitstein (Coblença, Renània–Palatinat, Alemanya). Un (1) dels seus catorze (14) fills fou el pintor de paisatges Konrad Zick.
Referències
↑ Januarius Zick, Rousseau bei der Lösung der Preisaufgabe, 1757, Museum zu Allerheilingen.
Self–portrait. Exhibit in the Mainfränkisches Museum – Würzburg, Germany.
Autoretrat, cap al 1757. Wurzburg, Mainfränkisches Museum.
Januarius–zick2
Monastery church St Verena, fresco
Abbey church Wiblingen, interior
Monastery church of Elchingen, high altar
Presentation of Christ in the Temple, 1765, Städelsches Kunstinstitut.
Januarius Zick
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el tres-cents vint-i-vuitè aniversari del naixement de Nicolaus Bernoulli II (Basilea, Suïssa, 27 de gener de 1695 [calendari julià], 6 de febrer de 1695 [calendari gregorià] — Sant Petersburg, Rússia, 31 de juliol de 1726), qui fou un (1) matemàtic suís del segle XVIII.
Vida
Nicolaus II (l'ordinal segon és per diferenciar–lo del seu cosí Nicolaus Bernoulli I, vuit [8] anys més gran que ell) era el fill més gran, i el preferit, de Johann Bernoulli. La mediació del seu pare feu possible que entrés a la Universitat de Basilea (Suïssa) amb només tretze (13) anys i es gradués amb setze (16) anys.
El 1715 també es graduà en jurisprudència.
Viatjà amb el seu germà Daniel per Europa i, també amb ell, foren nomenats per un (1) càrrec a l'Acadèmia de Ciències de Sant Petersburg (Rússia). Vuit (8) mesos després de prendre possessió del càrrec contragué unes fortes febres i morí, amb només trenta-un (31) anys.
Obra
Atesa la seva curta vida, la seva obra és breu. Durant força temps es dedicà a portar la correspondència del seu pare, sobretot pel que fa a la polèmica entre Newton i Leibniz.
La seva obra més original és De motu corporum ex percusione (Sobre el moviment dels cossos en impactar) que no té la claredat de les obres del seu pare.[1]
Referències
↑ Die Werke..., pàgina 193.
Bibliografia
Diversos autors: Die Werke von Johann I und Nicolaus II Bernoulli. Birkhäuser. Basilea, 2008. ISBN 978-3-7643-7367-2. (anglès) i (alemany).
Enllaços externs
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Nicolaus Bernoulli II» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland.
Nicolaus II (1695–1726). Arxivat 2013.01.21 a Wayback Machine. Pàgina de la Universitat Catòlica de Lovaina.
Bernoulli, Nikolaus II. Complete Dictionary of Scientific Biography. 2008. Encyclopedia.com. 24 May. 2013 <http://www.encyclopedia.com>.
Nicolaus Bernoulli II pintat per J.R. Huber (1723).
Nicolaus Bernoulli II
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el tres-cents cinquanta-vuitè aniversari del naixement d'Anna de Gran Bretanya i Irlanda (Londres, Anglaterra, actualment Regne Unit, 6 de febrer de 1665 — ibídem, 1 d'agost de 1714[1]), qui fou reina de Gran Bretanya i Irlanda des de l'any 1701 fins a la seva mort el 1714. Fou l'última sobirana de la Casa dels Stuart, ja que a la seva mort sense descendència la corona recaigué en un (1) príncep de la casa dels Hannover (Baixa Saxònia, Alemanya).
Nascuda a Londres (Anglaterra) el dia 6 de febrer de 1665, era filla del rei Jaume II d'Anglaterra i de lady Anna Hyde. Anna era neta per via paterna del rei Carles I d'Anglaterra i de la princesa Enriqueta de França; per via materna ho era d'Eduard Hyde i de lady Frances Aylesbury.
El dia 28 de juliol de 1683 contragué matrimoni amb el príncep Jordi de Dinamarca al Palau de Saint James de Londres (Anglaterra). Jordi era fill del rei Frederic III de Dinamarca i de la duquessa Sofia Amàlia de Brunsvic-Lüneburg i, com a príncep d'un (1) país protestant, fou considerat un (1) espòs ideal per a una (1) princesa britànica. La parella tingué dinou (19) fills, cap dels quals sobrevisqué els seus pares[2] i dels quals només un (1) passà dels dos (2) anys de vida:
SAR el príncep Guillem d'Anglaterra, nat a Londres (Anglaterra) el 1689 i mort el 1700.
Succeí el seu cunyat, el rei Guillem, quan aquest morí el 1702 i fou coronada el dia de sant Jordi.[3] Durant el seu regnat es produí la unió entre el regne d'Anglaterra i el regne d'Escòcia per formar el Regne Unit de la Gran Bretanya.[4] Encara que era molt religiosa i els seus punts de vista coincidien amb els del Partit Tory, Anna tingué com a consellera la seva amiga Sarah Churchill, que era membre del Partit Whig i acceptà que el seu país participés en la Guerra de Successió Espanyola en suport del bàndol austriacista. El 1708 s'enemistà amb aquesta dama[5] i fomentà la relació amb Abigail Masham, baronesa Masham (de soltera Hill), una (1) dama de caràcter submís que li donava la raó en tot.[6]
Morí l'1 d'agost de 1714 després de mesos de malaltia.[7] Anna fou sepultada al costat del seu marit i fills, en una (1) capella de l'Abadia de Westminster (Londres, Anglaterra, Regne Unit). La següent en la successió, Sofia havia mort el 28 de maig d'aquell any, i el tron passà al seu fill, Jordi de Hannover (Baix Saxònia, Alemanya), segons l'establert a la llei de successió del 1701.
Notes i referències
↑ Equivalent al 10 d'agost del calendari britànic.
↑ MATA, Jordi: «Anna d'Anglaterra, la reina bleda». Els protagonistes del drama. Avui, 11 de setembre de 2003, pàg. 6.
↑ Gregg, 2014, pàg. 154.
↑ Somerset, 2012, pàg. 212.
↑ Field, 2002, pàg. 211.
↑ Gregg, 2014, pàg. 234.
↑ Gregg, 2014, pàg. 374.
Bibliografia
Field, Ophelia: The Favourite: Sarah, Duchess of Marlborough. Hodder and Stoughton, 2002. ISBN 0-340-76808-8.
Gregg, Edard: Queen Anne. Yale University Press, 2014.
Somerset, Anne: Queen Anne: The Politics of Passion. HarperCollins, 2012. ISBN 978-0-00-720376-5.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Anna de la Gran Bretanya.
Portrait of Queen Anne of England, in a tinted engraving from an atlas commissioned by Augustus the Strong (King of Poland and Elector of Saxony), 1706–1710.
Gravat acolorit procedent d'una (1) atles encomanat per August el Fort, duc de Saxònia, 1706–1710.
Anna de Gran Bretanya i Irlanda
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el tres-cents cinquanta-novè aniversari del naixement de Mustafà II (Edirne, Tràcia, Turquia, 6 de febrer de 1664 — Istanbul, Turquia, 31 de desembre de 1703), qui fou soldà de l'Imperi Otomà des del 1695 al 1703. Era fill del soldà Mehmet IV (1648–1687) i ascendí al tron a la mort del seu oncle Ahmet II el 6 de febrer de 1695.
L'Imperi Otomà estava en guerra contra els Habsburg, Polònia, Rússia i Venècia (Vèneto, Itàlia) que havien format la Santa Lliga (1683). Mustafà va prendre el determini d'aturar l'avanç austríac a territori turc i feu una (1) crida a la gihad, i prengué el comandament del seu exèrcit en persona amb l'objectiu de recuperar Hongria, contra el consell i el desig del gran visir Sürmeli Ali Paixà, i del diwan. Poc després de sortir, una (1) revolta dels geníssers acabà amb la destitució del gran visir (22 d'abril) i el seu assassinat (dia 24 d'abril de 1695). Elmas Mehmed Pasha, nomenat gran visir el 3 de maig, participà en la campanya.
L'exèrcit otomà operà amb cert èxit a la regió de Timişoara (Romania) i conquerí Lippa, Lugos i Sebes. El febrer del 1695 els venecians ja havien estat derrotats prop de Quios, i el setembre foren derrotats altre cop. L'octubre Azov (Rostov, Rússia) fou alliberada del setge rus. L'any següent aconseguiren un (1) nou èxit imposant als imperials l'aixecament del setge de Tamesvár (Timişoara, Romania), però no es pogué recuperar cap part del territori perdut i els russos recuperaren Azov (Rostov, Rússia) el 6 d'agost de 1696. Durant la campanya del 1697 a la reunió del consell de guerra de Belgrad (Sèrbia) de 15 d'abril de 1697, d'acord amb la majoria d'oficials, el gran visir ordenà a l'exèrcit anar cap al nord cap al Banat (Romania, Sèrbia, Hongria), però al creuar el Tisza (Theiss) prop de Zenta (Voivodina, Sèrbia) les seves tropes foren sorpreses pels imperials[1] manats pel príncep Eugeni de Savoia que havia arribat a aquest punt per una (1) marxa forçada la nit del 10 a l'11 de setembre, i foren aniquilades amb vint mil (20.000) morts i deu mil (10.000) ofegats. El sultà fugí a Temesvár (Timişoara, Romania) i els geníssers es revoltaren i mataren el gran visir i molts membres del seu estat major. El segell imperial caigué en mans dels imperials.
A Temevár (actualment Timișoara, Romania) el sultà nomenà gran visir (dia 17) a Amudja–zade Husayn Paixà que inicià converses de pau. Tot i combats menors el 1698, l'Imperi Otomà es veié obligat a acceptar la pau amb el Tractat de Karlowitz (Sèrbia) (turc Karlofça). Segons el tractat, signat el 26 de gener de 1699, l'Imperi cedia definitivament Hongria i Transsilvània (actualment a Romania) a Àustria (excepte el districte de Temesvár), Morea (Grècia) a la República Veneciana, i els otomans s'havien de retirar de la Podòlia polonesa amb Kameniecz. Amb el tsar Pere el Gran de Rússia no se signà la pau i només s'establí una (1) treva, i no s'arribà a la pau fins al 1700 quan la frontera s'establí al Dnièster.
El 1701 es feu una (1) campanya que permeté recuperar Bàssora (Iraq) que havia caigut en mans dels Banu l-Muntafiq durant anys i que darrerament (vers 1697/1698) l'havien perdut enfront dels Mushasha de Huwayza al Khuzestan, vassalls perses.
Amudja–zade Husayn Paixà dimití el 4 de setembre de 1702 per conflictes a la cort i la seva mala salut (morí als pocs dies el 22 de setembre de 1702). Els més influents eren el reis Efendi rami i el mufti Fayd Allah. Al lloc del visir cessant pujà Daltaban Mustafa Pasha que era recomanat del mufti, i que mostrà tendències bel·licoses i afavorí les pretensions del kan tàtar de Crimea (Ucraïna), per la qual cosa fou deposat el 24 de gener de 1703, i fou executat. Rami Mehmed Pasha fou nomenat gran visir. Reformà l'administració civil i tingué importants encerts: limità les càrregues de les fortaleses de frontera; aixecà milícies contra els àrabs rebels; garantí el pagament dels sous a les tropes; feu aqüeductes; restaurà mesquites; millorà la seguretat de les caravanes; sedentaritzà a algunes tribus de turcmans, i feu fabricar teixits que abans s'importaven.
La revolta d'Istanbul (Turquia) iniciada el juliol amb la proclamació de Mustafà II (que residia a Edirne, Turquia) i dirigida contra el mufti i el gran visir, aconseguí fàcilment el cessament del gran visir. Però el cap rebel Hasan Agha persistí amb la rebequeria. Una (1) delegació dels rebels enviada a Edirne (Turquia) fou empresonada i quan el sultà prometé anar a Constantinoble (Turquia) ja era massa tard i els ulemes ja havien emès una (1) fàtua que autoritzava la deposició del sultà. L'agost del 1703 un (1) exèrcit rebel es dirigí a Edirne (Turquia) després que el germà del sultà, Ahmet, acceptés ser proclamat. Mustafà II, abandonat pels seus propis geníssers, abdicà el 21 d'agost de 1703 i fou formalment deposat el 22 d'agost de 1703 i substituït per Ahmet III.
Retirat al seu palau, morí el 1703. Fou enterrat a Santa Sofia (Istanbul, Turquia).
L'estratègia de Mustafà fou intentar consolidar un (1) grup de suport convertint la posició dels timars, el cos de cavalleria de l'exèrcit otomà, en càrrecs hereditaris i fer–los lleials al soldà. Aquest intent (conegut com «els fets d'Edirne» pels historiadors) fracassà, en part perquè els timars eren cada cop més una (1) secció obsoleta de la maquinària militar otomana, i Mustafà II es quedà aïllat i es veié obligat a abdicar a favor del seu germà Ahmet III.
Referències
↑ Sandler, Stanley: Ground Warfare: An International Encyclopedia. ABC–CLIO, 2002, pàg. 985. ISBN 1576073440.
Bibliografia
J. J. Shaw: History of the Ottoman empire and modern Turkey, Cambridge 1976.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Mustafà II.
Mustafa II, 1695–1703 the Ottoman Sultan
Retrat de Mustafà II
Every sultan of the Ottoman Empire had his own monogram, called the tughra, which served as a royal symbol. A coat of arms in the European heraldic sense was created in the late 19th century. Hampton Court requested from the Ottoman Empire a coat of arms to be included in their collection. As the coat of arms had not been previously used in the Ottoman Empire, it was designed after this request, and the final design was adopted by Sultan Abdul Hamid II on 17 April 1882.
Tughra (i.e., seal or signature) of Mustafa II, Sultan of the Ottoman Empire (1695–1703). An explanation of the different elements composing the tughra can be found here.
Mustafà II
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el quatre-cents onzè aniversari del naixement d'Antoine Arnauld (París, Illa de França, França, 6 de febrer de 1612 — Brussel·les, Bèlgica, 8 d'agost de 1694), qui fou l'últim dels vint (20) fills de la nissaga Arnauld, estudià lleis i teologia.
Fou l'últim dels fills de la família, i cuidaren d'ell, des del set (7) anys en què perdé el pare, la seva germana Angèlica Arnauld i el rector de Saint–Cyran–du–Jambot (Indre, Centre–Vall del Loira, França). Estudià lleis i es dedica amb ardor a la teologia, les obres de Sant Agustí foren les llegides amb preferència. El 1641 fou ordenat presbiter i rebé el doctorat. El 1643, en què morí Richelieu, ingressà en la Sorbona (París, Illa de França), gràcia que el 1638 ja havia sol·licitat en va, car aquell cardenal li havia impedit per les seves relacions amb Saint–Cyran (Indre, Centre–Vall del Loira, França).
Des de la seva ordenació la seva vida fou una moguda i violenta comtessa de palestra. Els jesuïtes foren el seu cavall de batalla favorit. Contra la Companyia de Jesús publicà el seu llibre Téologie moral des Jesuïtes (1643). Fou jansenista fervent, i durant la seva vida pública literària conduí el moviment del jansenisme. Amb el seu llibre De la fréquente Communion, en el qual pretengué allunyar de l'Eucaristia als fidels amb el pretext de requerir unes condicions de santedat inassequibles, propòsit que aconseguí en diverses parts de França, segons testimoni de Sant Vicenç de Paül, produí en la pietat una verdadera revolució.
Amb motiu d'haver estat denunciat des del púlpit de Notre–Dame pel doctor Habert, de París (Illa de França), el llibre condemnat el 1641, Augustinus de Cornelius Jansen, Arnauld contestà defensant la doctrina jansenista en dos Apologie de M. Jansenius. La lluita es continuà en haver extret el doctor Cornet de l'Augustinus, cinc proposicions per les que sol·licità condemnació. Arnauld contestà amb les seves Considerations sur l'entreprise, per les que intentà provar que el que es condemnava era la doctrina del mateix Sant Agustí.
Jansenista també fou el llibre, publicat a continuació, Apologie pour les Saints Pères de l'Eglise, defenseurs de la grâce de Jésus–Christ contre les erreurs qui leur sont imposées. Per la butlla d'Innocenci X, Cum Occasione, del 1653, i a petició dels catòlics auxiliats per sant Vicenç de Paül, foren condemnades aquelles cinc (5) proposicions, com a herètiques les quatre (4) primeres, i la cinquena com a falsa i temerària. Una (1) cèlebre controvèrsia s'originà en haver de subscriure els jansenistes la condemnació. Si l'Església, deien ells, és infalible al jutjar de la doctrina d'un llibre, deixa de ser–ho quan passa a atribuir–la a determinat autor o llibre. El 1655 Arnauld escrigué dues (2) Cartes al duc de Liancourt, al que el sacerdot Picoté havia promès absoldre si no s'adheria a la butlla condemnatòria. Indignaren fins a tal punt els professors de teologia de París (Illa de França) la tossudesa i la petulància d'Arnauld en afirmar en les Cartes que l'Augustinus no conté les cinc (5) proposicions, així com que la gràcia no ajuda mai més al que pecà, que per un (1) nombre de cent trenta (130) doctors se signà la seva expulsió de la facultat.
Mentre Pascal amb les seves Cartes provinciales prengué la defensa d'Arnauld, l'Assemblea del Clero (1656) i després Alexandre VII en la seva butlla Ad Sacram, afirmaven que les cinc (5) proposicions estan en l'Augustinus i que foren interpretades en el sentit de l'autor. Una (1) nova butlla d'aquell papa fou necessària perquè amenaçant amb el rigor de les penes canòniques i civils subscriguessin els jansenistes la condemna de les cinc (5) proposicions. A quatre (4) bisbes que s'hi resistiren els jutjaria un (1) consell nomenat per Lluís XIV quan morí Alexandre VII. En nom dels dissidents Arnauld redactà un (1) escrit pel que es deia que el papa atemptava contra la llibertat gal·la en jutjar als bisbes francesos. Amb tot, signaren, si bé per mera fórmula. El papa successor, Climent IX, sobreseia tot procés, en atenció a la submissió, acte que es coneix amb el nom de Pau clementina. Per aquest temps Arnauld compongué amb col·laboració amb Nicole les obres La perpetuité de la foi de l'Eglise catholique sur l'Eucharistie, que meresqué les felicitacions de Climen IX i Innocenci XI, i Renversement de la morale de Jésus–Christ par les calvinistes. Malgrat d'això l'autor no deixa de fer secretament propaganda de les idees jansenistes des de l'abadia de Port–Royal (París, Illa de França).
Quan cregué madur el fruit de la seva campanya fugí, per temor, a Holanda, Països Baixos (1679), on romangué fins a la seva mort.[1] Durant aquest quinze (15) anys d'activitat bel·licosa, escrigué la seva Apologie du clergé et des catholiques d'Anglaterre contre le ministre Jurieu, 1681, que conté contra aquell adalil protestant atacs que Jurieu contestà amb L'Esprit de M. Arnauld, una (1) diatriba continuada. El 1883 combaté el P. Malebranche amb el tractat Des vraies et des fausses idées i a Reflexions filosòfiques i teològiques (1685) fins que el segon es cansà de continuar donant espectacles de personalismes. En cinc (5) llibres renovà des del 1690 els antics atacs contra els jesuïtes, amb el qual seguí els que el jansenista Pontchâteau acabava de dirigir a les missions d'aquells pares. En compondre el sisè llibre La calumnia el sorprengué la mort. El seu cor fou portat a l'abadia de Port–Royal (París, Illa de França). Nicolas Boileau–Despreaux, Jean Racine i Jean Santeuil li dedicaren epitafis.
Malgrat ser incansable i virulent com polemista i erudit, i subtil lògic com escriptor, no coneixia l'art de la persuasió i agradar. Els seus escrits, en nombre extraordinari, són poc llegits, a excepció, sobretot, de la seva Lògica i la seva Gramàtica general, coneguda també com a Gramàtica de Port Royal.
Obres més importants
Impiété de la moral des calvinistes? (1675)
Apologie pour les catholiques (1681)
Considérations sur les affaires de l'Eglise (1683)
Difficultés a M. Steayert
Reflexions sur l'eloquence des prédicateurs
Nouvelles objections contre les Meditations de Descartes
Dissertation sur les miracles de l'ancienne loi
Les seves obres completes les reuní l'abat de Hautefage a Lausana, Suïssa (1775, quaranta-cinc [45] volums).
Bibliografia
Enciclopèdia Espasa. Tom. núm 6. Pàg. 308–309 (ISBN 84-239-4506-5).
Referències
↑ Santidrián, Pedro R.: Diccionario breve de pensadores cristianos (en castellà). Estella: Editorial Verbo Divino, 1991, pàg. 39. ISBN 9788471517241.
Enllaços externs
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Antoine Arnauld» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland. (anglès)
Nathan, Henry: Arnauld, Antoine. Complete Dictionary of Scientific Biography. 2008. Encyclopedia.com.
Richard Westfall: Arnauld, Antoine, The Galileo Project.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antoine Arnauld.
Quadre retrat del 1660: Antoine Arnauld (1612–1694)
Antoine Arnauld
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el quatre-cents dotzè aniversari del naixement de l'emperador Chongzhen (xinès tradicional: 崇禎, xinès simplificat: 崇祯, pinyin: Chóngzhēn; Wade–Giles: Ch'ung–chen/antiga pronúncia: Ch'ung–cheng) (Pequín, actualment, RP Xina, 6 de febrer de 1611 — parc Jingshan, actualment RP Xina, 25 d'abril de 1644), qui fou el setzè i l'últim emperador de la dinastia Ming de la Xina. Regnà des del 1627 fins al 1644, sota el nom d'era que significa «honorable i prometedor».
Primers anys
Nascut com Zhu Youjian (朱由檢), Chongzhen fou el cinquè fill de l'emperador Taichang. Com a tal, ell cresqué en un (1) ambient relativament tranquil, ja que la majoria dels fills joves quedaren fora de la lluita pel poder que el seu germà major l'emperador Tianqi hagué d'endurar. Chongzhen succeí al seu germà i ascendí al tron a l'edat dels disset (17) anys i immediatament eliminà l'eunuc Wei Zhongxian i la Madona Ke, que s'havien convertit en els governants de facto de l'imperi.
Chongzhen tractà de governar per si mateix i es esforçà per redreçar la dinastia. Això no obstant, els anys de la corrupció interna i una (1) tresoreria buida feren gairebé impossible trobar ministres capaços per cobrir els llocs importants del govern. Chongzhen també tendí a desconfiar dels subordinats poc experts que tenia, com el famós general Yuan Chonghuan, que ajusticià i que havia mantingut per si sol la frontera nord front els atacs dels manxús el 1630.
Caiguda de la dinastia Ming
La col·lapse dels Ming s'intensificà durant el regnat de Chongzhen. Els aixecaments populars esclataren per tota la Xina, incloent aquells de Zhang Xianzhong i, el més rellevant, de Li Zicheng. Aquests no pogueren ser reprimits pels ja en dificultats exèrcits de Ming, que hagueren de bregar amb l'amenaça manxú del nord.
L'abril del 1644, Li es preparà per prendre la capital Ming de Beijing (Pequín, Xina). En comptes d'enfrontar–se a la captura i a la probable execució a mans de la nova dinastia Shun (recentment proclamada), Chongzhen organitzà una (1) festa i es reuniren tots els membres de la família imperial, a més dels seus fills. Usant la seva espasa, matà a tots els que allí hi havia. Tots moriren excepte la seva segona filla, la princesa Changping, la qual en un (1) intent per resistir–se a l'espasa del seu pare acabà perdent el seu braç que resultà sent seccionat de forma llisa. Llavors, encara amb el seu vestit imperial, Chongzhen fugí fins al pujol Jingshan i es penjà a si mateix en un (1) arbre. Fou enterrat a la sitja de les tombes de la dinastia Ming - l'últim en ser–hi enterrat.
La dinastia Shun durà menys d'un (<1) any fins a la derrota de Li a la batalla del Pas Shanhai, i els manxús victoriosos establiren l'emperador Shunzhi de la dinastia Qing com el governant de tota la Xina.
Després de la mort de Chongzhen, les forces partidàries proclamaren la dinastia Ming del Sud a Nanjing (Jiangsu, Xina), nomenant Zhu Yousong, el príncep de Fu com l'emperador Hongguang. Això no obstant, el 1645 els exèrcits Qing començaren a moure's en contra de les restes de la dinastia Ming, i Nanjing (Jiangsu, Xina) es rendí el 8 de juny de 1645. Zhu fou capturat el 15 de juny i portat a Beijing (Pequín, Xina), on transí l'any següent. Els disminuïts Ming foren empesos constantment cap al sud, i l'últim emperador de la dinastia Ming del Sud, Zhu Youlang, el príncep de Gui, fou finalment executat a Burma el 1662 pel general Qing Wu Sangui.
Referències
Chao, Zhongchen (2000): Chongzhen zhuan (崇禎傳). ISBN 957-05-1612-7.
Ming Emperor Chongzhen
L'emperador Chongzhen matant la seva filla, abans de penjar–se. (Dibuixat per un [1] artista europeu pel De bello tartarico de Martino Martini).
Zhu Youjian (朱由檢)
Emperador Chongzhen
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el quatre-cents quinzè aniversari del naixement d'António Vieira (Lisboa, Gran Lisboa, Portugal, 6 de febrer de 1608 — Salvador de Bahia, Brasil, 18 de juliol de 1697), qui fou un (1) escriptor, músic, capellà i orador portuguès de la Companyia de Jesús. Professà en l'Orde Trinitari el 1644, en el convent dels quals morí el 1697. Escrigué moltes obres del gènere religiós (misses, motets, salms, himnes, etc.) i diverses obres per a orgue.
Bibliografia
História do Futuro, (Lisbona, 1718).
Cartas, (Lisbona, 1735–1746).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: António Vieira.
Quadre retrat d'António Vieira. Oli sobre tela, 1680 x 1280 mm. Can Cadaval, Muge, Portugal.
História do Futuro, António Vieira, (Lisbona, 1718).
António Vieira
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cinc-cents setanta-unè aniversari del naixement de Joana de Portugal i de Coïmbra (Lisboa, Gran Lisboa, Portugal, 6 de febrer de 1452 — Aveiro, Baixo Vouga, Centre de Portugal, 12 de maig de 1490) fou una infanta de Portugal i regent de Portugal (1471–1475). Laica en un convent de dominiques, és venerada com a beata per l'Església catòlica. Malgrat no haver estat canonitzada, és coneguda popularment com a Santa Joana d'Avís o Santa Joana de Portugal.
Orígens familiars
Nascuda el 6 de febrer de 1452 a la cort de Lisboa (Portugal), fou la segona dels fills del rei Alfons V de Portugal i la seva primera esposa Isabel de Coïmbra i d'Urgell. Fou germana gran del rei Joan II de Portugal.
Era neta per línia paterna d'Eduard I de Portugal i Elionor d'Aragó, filla aquesta de Ferran I d'Aragó, i per línia materna del duc i regent Pere de Coïmbra i Elisabet d'Urgell, filla del comte Jaume d'Urgell.
Biografia
Joana nasqué com a hereva al tron de Portugal, ja que el seu germà primogènit havia mort poc abans. El 1455, amb només tres (3) anys, quedà òrfena de mare en morir sobtadament Isabel de Coïmbra, probablement emmetzinada, quan acabava de néixer l'hereu masculí d'Alfons V, el futur rei Joan II.
Després de la mort de la reina, la seva germana Felipa de Coïmbra (1437–1493), que vivia retirada al monestir d'Odivelas sense professar, s'ocupà de l'educació dels nebots, la petita Joana i el seu germà Joan, de pocs mesos, dedicant–se completament a ells i fent–los de segona mare, les quals coses feren que es criessin en un (1) ambient cultural humanista, de nítida influència italiana.[1]
Felipa de Coïmbra també els educà en el culte a la figura de l'avi, Pere de Coïmbra. Això portaria Joan, en arribar al tron, a combatre i perseguir la Casa de Bragança, responsable de les desgràcies de Pere.
Potser per l'exemple de la tia Felipa de Coïmbra, Joana expressà de ben jove el desig d'ingressar en un (1) convent, però tot i això, el seu pare Alfons V no ho permeté, fent–li notar que no s'ho podia permetre en ésser la segona en la línia de successió al tron de Portugal.
Regència
Durant l'expedició militar del seu pare a Tànger (Marroc) Joana fou nomenada regent del regne (1471–1475). Al retorn del seu pare, el 1475, Alfons li proposà diversos candidats per casar–s'hi, entre ells l'emperador Maximilià o el rei Carles VIII de França, però ella s'hi negà, i el mateix any ingressà sense prendre l'hàbit en el convent de monges dominiques de Jesús, a Aveiro (Baixo Vouga, Centre de Portugal).
Tot i haver–se retirat al convent, la Joana fou sempre un (1) suport lleial i entusiasta del germà petit i futur rei Joan II, tant en la política com en la vida. Renuncià als seus drets dinàstics en favor del germà, tot i que abans d'aquest fet fou reclamada a la cort diverses vegades.
Beatificació
Joana de Coïmbra morí el 12 de maig de 1490 a Aveiro (Baixo Vouga, Centre de Portugal), i fou enterrada al Monestir de Jesús, on havia passat els darrers quinze (15) anys de vida. Avui el convent, deshabitat, és el Museu d'Aveiro o de Santa Joana.
Poc després de la seva mort aparegueren les primeres veus de miracles i guariments protagonitzats per la Joana. De manera que fou beatificada pel papa Innocenci XII el 1693. Tot i no haver estat santificada, Joana es festeja com a santa a tot Portugal, i sobretot a Aveiro (Baixo Vouga, Centre de Portugal), el dia 12 de maig.
Referències
↑ MÁRIO CASA NOVA MARTINS: «Joana Princesa i Infanta, germana del rei en Joâo II». Arxivat 2015.01.22 a Wayback Machine. Alameda Digital, Any I, núm. 5, gener del 2007.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joana de Portugal i de Coïmbra.
Painting anonymous, 18th cent. with blessed Joan of Portugal, at Museu de San Pedro, Cathedral of Aveiro.
La infanta com a monja dominica, pintura anònima del s. XVIII (Aveiro, Museu de S. Pedro)
Retrat de la Joana, del 1475 (Aveiro, Convent de Jesús), atribuït a Nuno Gonçalves.
Convent de Jesús d'Aveiro
Tomba de marbre amb el cos de la infanta, al cor del Convent de Jesús d'Aveiro
Joana de Portugal i de Coïmbra
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el cinc-cents cinquanta-vuitè aniversari del naixement de Scipione del Ferro, qui fou un (1) matemàtic italià, que fou el primer a resoldre l'equació cúbica.
Vida
Fill de Floriano i Filippa Ferro, el seu pare es dedicava a la fabricació de paper, un (1) negoci important a l'època següent al descobriment de la impremta. Fou professor d'aritmètica i de geometria a la Universitat de Bolonya (Emília–Romanya, Itàlia) des del 1496 fins a la seva mort, excepte un (1) any, el 1513, en què fou professor a la Universitat de Venècia (Vèneto, Itàlia). En els últims anys de la seva vida també es dedicà als negocis, com ho testimonien nombrosos documents notarials de l'època. La seva filla, Filippa com la mare, es casà amb el matemàtic Aníbal dalla Nave, qui el substituí com a professor a la universitat.
Obra
No publicà cap llibre ni es conserva cap manuscrit seu.[1] Els seus manuscrits, que mai s'han trobat, foren heretats pel seu gendre, Aníbal dalla Nave, i per Antonio Maria Fiore.
L'any 1534, Antonio Maria Fiore desafià Tartaglia a resoldre una (1) sèrie de problemes que conduïen a una (1) equació cúbica. Uns anys més tard, el 1543, Girolamo Cardano i el seu deixeble, Lodovico Ferrari, viatjaren a Bolonya (Emília Romanya, Itàlia), on dalla Nave els mostrà un (1) quadern de notes del seu sogre en el que hi havia les fórmules per a resoldre les equacions cúbiques del tipus x3 + ax = b. Aquestes notes estaven datades de 1505 o 1515, per tant resultava que del Ferro havia estat el primer a obtenir–les.[2]
La resolució de la cúbica
Els matemàtics de l'època ja sabien que l'equació cúbica general es podia simplificar a un (1) dels dos (2) casos següents:
x3 + ax = b
x3 = ax + b per a a, b i x nombres naturals.
El terme en x2 sempre es pot eliminar amb un (1) canvi de variable: x = x' + p per una (1) constant apropiada p.
Com que no sabem del cert quin és el mètode del Ferro, suposem que utilitzà el fet que
Aleshores, amb una (1) substitució de paràmetres adequada, es pot obtenir la solució de la primera de les equacions del començament:
No se sap si del Ferro resolgué els dos (2) casos o no.
Cardano, en la seva Ars Magna (publicada el 1545), diu que fou del Ferro el primer a resoldre la cúbica, i que el seu mètode és el mètode de del Ferro.
Referències
Bibliografia
Malet, Antoni; Paradís, Jaume: Els orígens i l'ensenyament de l'àlgebra simbòlica: 1478–1545. Edicions Universitat de Barcelona, 1984. ISBN 9788475281278.
Feldmann Jr, Richard W.: «The Cardano–Tartaglia dispute» (en (anglès)). The Mathematics Teacher, volum 54, número 3, 1961, pàg. 160–163.
Enllaços externs
O'Connor, John J.; Robertson, Edmund F.: «Scipione del Ferro» (en anglès). MacTutor History of Mathematics archive. School of Mathematics and Statistics, University of St Andrews, Scotland. (anglès)
Masotti, Arnaldo: Ferro (or Ferreo, Dal Ferro, Del Ferro), Scipione. Complete Dictionary of Scientific Biography. 2008. Encyclopedia.com. <http://www.encyclopedia.com>. (anglès)
Imatge retrat de Scipione del Ferro
El passat dilluns 6 de febrer de 2023 es commemorà el mil cent trenta-vuitè aniversari del naixement de l'emperador Daigo (醍醐 天皇, Daigo–Tennō, Heian–kyō, actualment Kyoto, Japó, 6 de febrer de 885 — ibídem, 23 d'octubre de 930), qui fou el LX emperador del Japó, segons l'ordre tradicional de successió.[1] Regnà entre els anys 897 i 930.[2] Abans de ser ascendit al Tron de Crisantem, el seu nom personal (imina) era Príncep Imperial Atsuhito (Atsuhito–shinnō).[3]
Referències
↑ Titsingh, Isaac. (1834): Annales des emepeurs du japon, pàg. 129–134; Brown, Delmer et al. (1979). Gukanshō, pàg. 291–293; Varley, H. Paul. (1980). Jinnō Shōtōki. pàg. 179–181.
↑ Varley, pàg. 179; Brown, pàg. 264.
Bibliografia
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Daigo.
Brown, Delmer M. and Ichirō Ishida, eds. (1979): Gukanshō: The Future and the Past. Berkeley: University of California Press. ISBN 0-520-03460-0; ISBN 978-0-520-03460-0; OCLC 251325323.
Titsingh, Isaac. (1834): Nihon Odai Ichiran; ou, Annales des empereurs du Japon. Paris: Royal Asiatic Society, Oriental Translation Fund of Great Britain and Ireland. OCLC 5850691.
Varley, H. Paul. (1980): Jinnō Shōtōki: A Chronicle of Gods and Sovereigns. New York: Columbia University Press. ISBN 0-231-04940-4; ISBN 978-0-231-04940-5; OCLC 59145842.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Daigo
Vegeu també
Emperor Daigo
Daigo–Tennō
El passat divendres 3 de febrer de 2023 es commemorà el cinquanta-dosè aniversari del naixement de Sarah Kane (Essex, Anglaterra, Regne Unit, 3 de febrer de 1971 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 20 de febrer de 1999), qui fou una (1) dramaturga britànica, referent del teatre contemporani.[1][2]
Biografia. Primers passos teatrals
Nasqué a Essex, Anglaterra (Regne Unit), dins d'un (1) matrimoni dedicat al periodisme, essent el seu pare cap de redacció del periòdic Daily Mirror de l'àrea oriental.
La seva afició pel teatre i les lletres s'inicià ja en l'adolescència, i formà part d'un (1) grup de teatre amateur dirigint obres d'autors com Anton Txékhov i William Shakespeare i també Joan Littlewood. Cursà els estudis universitaris d'Art Dramàtic a la Universitat de Bristol (Anglaterra, Regne Unit) i es llicencià amb matrícula d'honor. Allà, encara que dubtava de convertir–se en actriu o directora, comença a decantar–se per l'escriptura, i cursà un (1) màster al curs de dramatúrgia de la Universitat de Birmingham (Anglaterra, Regne Unit). Les seves influències literàries eren molt variades, però tingué predilecció per Edward Bond, Samuel Beckett, Howard Brenton i Georg Büchner.[1]
El 1994 escrigué el seu primer text, Sick, una (1) trilogia de monòlegs els temes centrals dels quals són la violació, la bulímia i la sexualitat. Aquests tres (3) arguments, al costat del dolor, la crueltat, la tortura i l'amor, seran els seus eixos creadors.
Durant aquest període, Kane ja patia símptomes de depressió que més endavant la portaren a posar fi a la seva vida.
Primers èxits (1995–1996)
El 1995 estrenà al Royal Court Theatre Upstairs de Londres (Anglaterra, Regne Unit) l'obra Blasted (traduïda com Rebentats), que suscita un (1) autèntic escàndol en gran part de la crítica, que l'acusa d'obscena i violenta. No obstant això, dramaturgs consagrats com Edward Bond o el Premi Nobel de Literatura 2005 Harold Pinter defensaren públicament l'obra i consideraren la seva autora com una (1) de les dramaturgues crescudes en l'era Thatcher amb major projecció. Aquesta obra inicià una (1) gira reeixida per Europa i fou traduïda ràpidament a altres llengües. Amb Blasted, Kane feia el debut teatral més controvertit dels darrers anys.
El 1996 s'estrenà L'amor de Fedra (Phaedra's Love), un (1) text nascut dins d'un (1) projecte de reescriptura de temes mitològics que promogué el Gate Theatre de Londres (Anglaterra, Regne Unit). Conta la història de Fedra en clau pop i amb referències a la família reial anglesa. Kane, a més, dirigí la seva pròpia obra amb una (1) presentació d'acord amb el seu estil i sensibilitat poètica.
A més de les obres anteriors, dirigí un (1) muntatge de Woyzeck, de Georg Büchner, per a un (1) festival dedicat expressament al dramaturg alemany. També escriu el guió d'un (1) curt titulat Skin, dirigit per Vicent O'Connell el 1995, que produí i emetre Chanel 4.
Plenitud creadora. Agreujament de la seva salut mental (1998)
Encara que Sarah Kane es mostrava oberta, dinàmica i lúcida en públic, l'autora es trobava cada vegada més dominada per la depressió maníaca que patia. Les obres d'aquest any tractaven sobre la violència de psiquiatres i el dolor dels malalts amb trastorns mentals.
El 1998 estrenà dues (2) obres espinoses:
A l'abril presenta Purificat (Cleansed), text dedicat als pacients i al personal de l'Es3, la secció de l'hospital psiquiàtric on cada vegada és ingressada amb major regularitat.
A l'agost estrena amb el pseudònim de Marie Kelvedon Ànsia (Crave), on els personatges viuen amb dolor els seus trastorns, les seves angoixes i la seva solitud.
Mort i reconeixement pòstum (1999)
El gener del 1999 Sarah Kane ingressà voluntàriament al Maudsley Hospital de Londres (Anglaterra, Regne Unit), mentre que la crítica es rendia davant del seu talent. Cada vegada més malalta, Kane escrigué per a esplaiar–se un (1) monòleg on bolca tota la seva desesperació, el seu desig de vida i amor, però que només troba una (1) sortida en el suïcidi.
Aquest monòleg es titula 4.48 Psicosi (4.48 Psychosis), i fa referència a l'hora en què més suïcidis es cometen, ja que, segons estadístiques angleses, és en aquesta hora aproximada quan acaben els efectes dels fàrmacs presos la nit anterior. L'obra mostra què és el que passa per la ment d'una persona quan ja no distingeix el real de l'imaginari, els records del fantasiós, els somnis dels malsons.
Després d'acabar el text, Sarah Kane intentà suïcidar–se prenent cent cinquanta (150) pastilles antidepressives i cinquanta (50) somnífers, però és trobada a temps i traslladada al King's College Hospital. Tres (3) dies després, durant unes hores en què estigué sola, es penjà al bany amb els cordons de les sabates. Acabava de complir vint-i-vuit (28) anys dues (2) setmanes abans.
4.48 Psicosi és representat pòstumament el juny del 2000, i el 2001, el Royal Court Theatre dedicà una (1) temporada sencera a reposar totes les seves obres.
Llegat i significació
Sarah Kane és una (1) de les dramaturgues més representades a Europa, i la seva obra ha estat traduïda a l'alemany, francès, italià, espanyol, català, polonès, grec, danès, portuguès, neerlandès, romanès, rus.
Les obres de Sarah Kane presenten sempre la impossibilitat d’aconseguir la plenitud de l’amor, dissecciona els trencaments i les esquerdes emocionals i s’enfronta a problemes als quals no es pot donar una (1) resposta, perquè el conflicte, la desesperació o el desig desencaminat semblen formar part de l'ànima humana. D'altra banda, Kane ha estat una (1 autora capaç d'absorbir i sintetitzar la tradició i alhora de connectar l'espectador amb el batec contemporani del nostre temps, tan impregnat d'una (1) violència primigènia i ancestral, que sembla lligada a la naturalesa humana, malgrat l'aparent modernitat de la nostra societat.[3]
Obres
Ànsia (Crave).
Reventats (Blasted).
4.48 Psicosi.
Purificats (Cleansed).
Pell (Skin).
L'amor de Fedra (Phaedra´s Love).
Sarah Kane: Obres completes (Arola Editors, 2018, 978-84-94785-77-1).
Referències
↑ 1,0 1,1 Gardner, Lyn: «Of love and outrage: Sarah Kane obituary» (en anglès). The Guardian, 23.02.1999.
↑ Soler, Esteve: «El teatre de Sarah Kane. Un maleït clàssic». Pausa, 22, 29.12.2013.
Bibliografia
ARMIÑO, Mauro: El País 2/03/09.
SIERZ, Aleks: (2001): In–yer–face: British drama today. Londres: Faber & Faber.
Enllaços externs
Sarah Kane (3 February 1971 – 20 February 1999), English playwright. Photograph by Jane Bown.
El passat divendres 3 de febrer de 2023 es commemorà el setanta-cinquè aniversari del naixement de Carlos Filipe Ximenes Belo (Baukau, Timor Oriental, 3 de febrer de 1948), qui és un (1) bisbe catòlic, religiós salesià, administrador apostòlic de Dili (Timor Oriental) i Premi Nobel de la Pau el 1996.
Orígens familiars
Nasqué el 3 de febrer de 1948 a l'aldea de Wailakama, població situada al districte de Baukau, a la costa nord de Timor Oriental, aleshores colònia portuguesa, enmig d'una (1) família molt senzilla, essent el cinquè de sis (6) germans, quatre (4) nois i dues (2) noies. El seu pare, professor i catequista, morí quan ell tenia dos (2) anys. Sense la manutenció paternal Ximenes Belo, sent molt petit, es veié obligat a haver de demanar arròs en els pobles propers.
Inici de la seva vocació
Des dels cinc als catorze (5–14) anys, la seva vida estigué lligada al pastoratge de búfals. Després de cursar estudis primaris a Bacau, ingressà l'any 1962 al seminari de Menegah, prop de Dili (Tinor Oriental). Tenia llavors catorze (1) anys i la seva vocació no estava molt definida. Al principi volgué ser jesuïta, però el seu pare espiritual l'advertí que a la Companyia de Jesús no es permetia ser bisbe, per la qual cosa decidí ingressar en el seminari dels Salesians d'Ossu. Després va passar al seminari menor de Dare, als afores de Dili (Timor Oriental), on es graduà el 1968.
Més tard es traslladaria al seminari de Manique, a Portugal, i estudià Teologia a Estoril. Després completaria els seus estudis en la Universitat Pontifícia Salesiana de Roma (Laci, Itàlia). Aquest últim període de formació s'estengué des del 1969 fins al 1981, amb un (1) parèntesi entre els anys 1974 i 1976, en el qual ocupà destinacions pastorals a Timor Oriental i al col·legi salesià Dom Bosco, de Macao (aleshores Portugal, actualment República Popular de la Xina).
De retorn a Portugal, Ximenes Belo fou ordenat sacerdot, cantant la seva primera missa el 26 de juliol de 1980 a Lisboa. Aquest mateix any es llicencià en Teologia Espiritual i el juliol del 1981 tornà a Timor Oriental en ser nomenat mestre de novicis salesians a la Casa de Fatumaca, tasca que desenvolupà durant vint (20) mesos i compatibilitzà durant altres dos (2) mesos amb el lloc de director del centre.
El 1983 el papa Joan Pau II el nomenà administrador apostòlic de Dili (Timor Oriental), en substitució de Martinho da Costa Lopes, una (1) administració de dependència directa del Sant Pare. Posteriorment, el 1988 fou ordenat bisbe de la diòcesi extinta italiana de Lorium, al Laci (Itàlia), però sense deixar les seves responsabilitats com a administrador de la de Dili (Timor Oriental).
Defensor dels drets humans
Ximenes Belo sovint visità els poblats controlats per l'exèrcit indonesi i en els quals les dones eren maltractades i violades. El bisbe, gran defensor dels drets humans, començà així a denunciar la situació a través de la predicació i cartes pastorals.
Des d'aquell moment inicià una (1) crítica moderada però sistemàtica de la presència militar indonèsia a l'illa de Timor, i ha contribuït a confeccionar llistes de desapareguts i a donar coneixements dels abusos que s'estaven cometent. També s'ha manifestat contra els mètodes dels combatents per la independència (el Fretilin), a qui acusava de provocar al govern en dedicar–se a matar i a robar.
El maig del 1989 Ximenes Belo provocà la ira de les autoritats d'Indonèsia per una (1) carta demanant que l'ONU iniciés un (1) procés de descolonització, mitjançant la celebració d'un (1) referèndum, a Timor Oriental, ex colònia portuguesa ocupada per Indonèsia des del 1975. Ximenes Belo, però, no rebé resposta.
El març del 1995 arribà a acusar a l'exèrcit d'Indonèsia de voler assassinar–lo en dues (2) ocasions. La primera el 1989, amb motiu de la carta enviada a l'ONU, i la segona el novembre del 1991, quan un (1) grup de parlamentaris portuguesos planejava anar a Timor Oriental. Un (1) tercer intent d'assassinat el sofrí el 24 de desembre de 1996.
Premi Nobel de la Pau
La seva gran lluita per aconseguir la pau i la justícia en la seva terra li valgué l'11 d'octubre de 1996 la concessió del Premi Nobel de la Pau, compartit amb José Ramos–Horta. Ambdós foren premiats per la seva llarga labor a la recerca d'una (1) solució pacífica al conflicte de Timor Oriental.
La concessió del premi a Belo provocà tota mena de reaccions. Mentre que la classe política portuguesa, el Vaticà i Amnistia Internacional es congratularen pel guardó, el govern del general Suharto digué que la decisió era injustificada i no tenia fonament.
Després de la caiguda, el maig del 1998, del president Suharto, el 24 de juny d'aquell any s'entrevistà amb el nou president d'Indonèsia, Jusuf Habibie, qui li prometé la retirada gradual de les tropes a Timor Oriental, una (1) de les peticions de Ximenes Belo a les quals se sumaven la realització d'un (1) referèndum d'autodeterminació o l'ensenyament del tetum, llengua autòctona, a les escoles.
El 19 de febrer de 1998 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Pontifícia Salesiana de Roma (Laci, Itàlia). El 6 d'agost fou condecorat amb la Gran Creu de l'Orde de la Llibertat pel president portuguès, Jorge Sampaio.
En els següents sis (6) mesos declinà l'oferiment per a mantenir nous contactes amb els responsables polítics d'Indonèsia en tant no es complissin les seves exigències. Valorà positivament el nou oferiment de Habibie de possible independència, efectuat a la fi del gener del 1999, encara que això dependria del nou Parlament indonesi que sortís de les eleccions de juny, si bé el bisbe Ximenes Belo temia que aquest procés podria ser extremandament lent. Demanà la fi de les hostilitats entre els partidaris i detractors de la independència del país i que un (1) Tribunal Internacional jutgés les violacions dels drets humans comeses durant els vint-i-tres (23) anys de domini indonesi.
Després de donar suport a l'acord arribat entre Portugal i Indonèsia el 5 de maig del mateix any, pel qual l'illa gaudiria d'una (1) àmplia autonomia, a la fi de juny promogué la celebració a Djakarta (Indonèsia) d'unes converses per la reconciliació, a la qual assistiren representants dels bàndols de timorans en conflicte, si bé no culminà amb acords substancials. Finalment, el referèndum sobre l'àmplia autonomia, supervisat per l'ONU, se celebrà el 30 d'agost de 1999, després d'un (1) ajornament per problemes de logística i seguretat.
Després d'aconseguir la independència de Timor Oriental, el 20 de maig de 2002, la salut del bisbe començà a decaure a causa de la pressió dels esdeveniments que havia viscut. El papa Joan Pau II acceptà la seva dimissió com a administrador apostòlic de Dili el 26 de novembre de 2002. Ja retirat, Ximenes Belo viatjà a Portugal per tal de rebre tractament mèdic. A principis del 2004, rebé diverses peticions de presentar–se candidat a la presidència de la república de Timor Oriental, però el maig declarà a la televisió estatal portuguesa que no autoritzaria que el seu nom fos considerat per al nomenament: «He decidit deixar la política per als polítics», afirmà.
Amb la salut restablerta, el juliol de 2004 Ximenes Belo acceptà l'encàrrec pontifici de fer treball missioner a la diòcesi de Maputo, a Moçambic, com a membre de la congregació dels Salesians.
Enllaços externs
«Carlos Filipe Ximenes Belo» (en anglès). The Nobel Prize. The Nobel Foundation.
Fotografia retrat de Dom Filipe Ximenes Belo
Carlos Filipe Ximenes Belo
El passat divendres 3 de febrer de 2023 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Henry Judah Heimlich (pronunciació alemanya: [haimlɪç]; Wilmington, Delaware, EUA, 3 de febrer de 1920 — Cincinnati, Ohio, EUA, 17 de desembre de 2016), qui fou un (1) cirurgià toràcic estatunidenc àmpliament reconegut com l'inventor de la maniobra de Heimlich,[1] una (1) tècnica de compressions abdominals per aturar l'asfíxia,[2] es descriu en Emergency Medicine el 1974.[3] També inventà el sistema d'oxigen portàtil Micro Trach per a pacients ambulatoris[4] i el Heimlich Chest Drain Valve (vàlvula de drenatge toràcic de Heimlich), o «vàlvula d'aleteig», que drena la sang i l'aire de la cavitat pleural.[5]
Referències
↑ «Henry Heimlich's Contributions». Infoplease.com.
↑ «Choking: First aid». Mayo Clinic, 13.10.2011.
↑ Markel, Howard: «How Dr. Heimlich got his maneuver 40 years ago». PBS.org, 16.06.2014.
↑ Heimlich, H. J.: «Oxygen delivery for ambulatory patients. How the Micro–Trach increases mobility». Postgraduate Medicine, 84, 6, 1988, pàg. 68–73, 77–9. PMID: 3054848.
↑ «4009 Heimlich valve 2005». Arxivat de l'original el 2020.02.03.
Enllaços externs
«About Dr. Heimlich». Deaconess Associations, Inc.. Arxivat de l'original el 2016.08.11.
Kareem Elgazzar | WCPO
Henry Judah Heimlich
El passat divendres 3 de febrer de 2023 es commemorà el cent trentè aniversari del naixement de Xu Dishan (xinès: 许 地 山) (Tainan, República de la Xina, 3 de febrer de 1893 — Hong Kong, aleshores Regne Unit, actualment, República Popular de la Xina, 4 d'agost de 1941), qui fou un (1) escriptor, traductor xinès, especialista en el budisme. També se'l coneix pel seu nom de ploma Luo Huasheng.
Biografia
Xu Dishan nasqué a Tainan (臺南), al sud–oest de Taiwan, el 3 febrer[1] de 1893. Però la família tornà a la Xina continental dos (2) anys després del seu naixement, i Xu cresqué a Fujian i a Guangdong, atès que el seu pare havia aprovat el grau de jinshi en els exàmens imperials xinesos.
Els seus pares eren seguidors de Buda i Xu estigué fortament influenciat per aquesta religió del que posteriorment es convertí en un (1) especialista.[2]
Estudià en escoles privades i es convertí en professor el 1911. Però, dos (2) anys després, començà els viatges que ajudaren a forjar la seva personalitat i el seu pensament.[3]
El 1913 marxà per ensenyar a una (1) escola xinesa de Rangoon, al que llavors era Birmània. De retorn a la Xina dos (2) anys més tard, ocupà diversos càrrecs docents a escoles de Fujian, després d'entrar a la Universitat de Yanjing, anà a Pequín el 1917 per estudiar literatura i religió.
Entre els anys 1922 i 1926, anà a estudiar a l'estranger. Primer obtingué una (1) beca per anar als Estats Units, a la Universitat de Colúmbia (Nova York, EUA), on estudià religió comparada i la història de les religions. Després del seu màster el 1924, es traslladà a Oxford (Anglaterra, Regne Unit) on també estudià sànscrit, filosofia i religió índia, així com cultura i folklore indis. Llicenciat el 1926, anà a l'Índia i tornà a la Xina el 1927.
Carrera literària i acadèmica
Xu Dishan publicà el seu primer conte el 1921, «Bird of Destiny» (命 命 鸟 鸟 mìngmìng niǎo), seguit l'any següent per, «The Vain Labor of a Spider» (缀 网 劳 蛛 zhuìwǎng láozhū), on ja apareixen els seus temes favorits: la religió i l'emancipació de les dones.[3]
Ensenyà religió a les universitats xineses de Yanjing, Tsinghua i Pequín, així com a la Universitat de Pequín i fou el primer xinès que ensenyà sànscrit a les universitats del segle XX a la Xina i fou el pioner dels estudis xinesos contemporanis d'indologia. Entre les seus alumnes cal destacar l'escriptora xinesa Eileen Chang.
Escrigué obres substancials sobre la religió, no només sobre el budisme, sinó també sobre les religions no budistes, i en particular sobre el taoisme, i traduí obres de literatura índia, en particular poemes i escrits de Rabindranath Tagore,
Durant la Segona Guerra sino–japonesa es dedicà a promoure sentiments patriòtics i antijaponesos, organitzant protestes i pronunciant discursos, fins i tot escrivint històries curtes de tonalitat nacionalista que foren ben rebudes per la crítica.
Després de un (1) conflicte personal amb el president de la Universitat de Yanjing (Xina), el 1935 anà a viure a Hong Kong (aleshores Regne Unit, actualment Xina) o treballà a la universitat.[2] Per recomanació del filòsof i ambaixador Hu Shi fou nomenat director del departament de xinès de la Universitat de Hong Kong.
Visqué a Hong Kong (aleshores Regne Unit, actualment Xina) fins a la seva mort el 4 d'agost de 1941.
Referències
↑ Algunes biografies indiquen com a data l'1 de febrer.
↑ 2,0 2,1 McDougall, Bonnie S.; Louie, Kam: The Literature of China in the Twentieth Century (en anglès). Hurst, 1997. ISBN 978-1-85065-285-4.
↑ 3,0 3,1 «chinese–shortstories.com».
Fotografia retrat de Xu Dishan
El passat dijous 2 de febrer de 2023 es commemorà el vuitanta-quatrè aniversari del naixement de Dale Thomas Mortensen (Enterprise, Oregon, EUA, 2 de febrer de 1939 — Wilmette, Illinois, EUA, 9 de gener de 2014), qui fou un (1) economista nord–americà. La investigació de Mortensen se centra en l'economia laboral i la macroeconomia. És conegut pel seu treball pioner en la «teoria de la cerca» aplicada al mercat de treball. Li fou atorgat el Premi del Banc de Suècia de Ciències Econòmiques el 2010, juntament amb Christopher A. Pissarides i Peter A. Diamond, «per les seves anàlisis dels mercats amb friccions de cerca».[1]
Biografia
Fill de Thomas Peter Mortensen i Verna Ecklund. Dale Mortensen nasqué el 1939 a Enterprise, Oregon (EUA), però es crià a la vall del riu Hood on el seu pare es dedicava a la silvicultura. Estudià economia a la Universitat de Willamette (Oregon, EUA) amb una (1) beca, i obtingué el B.A. el 1961. Posteriorment realitzà els estudis de doctorat a la Universitat Carnegie Mellon (Pittsburgh, Pennsilvània, EUA). Allà es dedicà a la seva tesi sobre la teoria del creixement econòmic, dirigida per Michael Lovell, i es doctorà el 1967. Fou estudiant de Robert Lucas i Oliver E. Williamson. Durant aquests anys conegué la seva dona, Beverly Patton, es casaren i tingueren tres (3) fills, Karl, Lia i Julie.[2]
S'incorporà al departament de la Universitat Northwestern (Evanston, Illinois, EUA) el 1965. En aquesta nova etapa és quan començà a interessar–se en les friccions de cerca i en com incorporar–les a la teoria econòmica. L'agost del 1982 visità la Universitat d'Aarhus (Dinamarca) per a conèixer les característiques d'una (1) nova base de dades danesa sobre la vida laboral i salarial. Aquesta visita al país natal del seu pare fou l'inici d'una (1) llarga relació amb la Universitat d'Aarhus (Dinamarca) on feu estades el 1998 i del 2006 al 2010.[2]
Formà part del consell editorial de la American Economic Review del 1988 al 1990 i del consell assessor editorial de la Review of Economic Dynamics des de 1997. Fou president de la Society for Economic Dynamics del 1995 al 2000. Fou Research Fellow de l'Institute for the Study of Labor (IZA) del 2001 al 2014 i Research Associate del National Bureau of Economic Research del 2005 al 2014.[3]
Contribució a la recerca econòmica
Amb «A Theory of Wage and Employment Dynamics» i «Job Search, the Duration of Unemployment and the Phillips Curve», publicats el 1970, Mortensen inicià la modelització d'un (1) nou enfocament dinàmic per a entendre l'atur.[4] Aquest nou enfocament es basa en el fet que a l'economia es creen nous llocs de treball al mateix temps que se'n destrueixen part dels existents. Per tant, els treballadors han de passar per un (1) cert temps a l'atur mentre troben feina entre els nous llocs de treball creats. El temps que triguen a recol·locar–se és degut al fet que el mercat de treball no està centralitzat, és a dir, els treballadors no tenen informació sobre totes les feines existents sinó que han de buscar a través de diferents canals.[5][6]
Els models de Mortensen del 1970 contrasten amb el model keynesià segons el qual l'atur és causat per una (1) demanda de treball insuficient. En canvi, el model dinàmic de cerca implica que el treballador rebutja les feines que no són adequades a les seves necessitats, no perquè no vulgui treballar, sinó perquè prefereix esperar fins a trobar la feina adequada.[2]
En els anys posteriors, Mortensen continuà treballant en la teoria de la cerca. Les seves contribucions, juntament amb les de Diamond i Pissarides, donà lloc a l'establiment d'un (1) model dinàmic del mercat de treball conegut com a «model DMP» i que ha esdevingut una (1) eina clau en l'analisi macroeconòmica dinàmica. D'aquesta etapa és el seu article més conegut,[7] «Job creation and job destruction in the theory of unemployment», fruit de la seva cooperació amb Pissarides.
Amb Kenneth Burdett estudià l'efecte del procés de cerca en les diferències salarials entre treballadors. Els resultats d'aquesta anàlisi «Wage Differentials, Employer Size and Unemployment», publicat el 1998, ha esdevingut la base teòrica per a una (1) nova literatura empírica sobre la dispersió salarial.[2]
Premis i reconeixements
Fou elegit Fellow of the Econometric Society el 1979, Fellow of American Academy of Arts and Sciences el 2000, Fellow of the European Economic Association el 2005, Fellow of the Society for Labor Economics el 2005, American Economic Association Distinguished Fellow el 2008, Fellow of the Economists for Peace in Society el 2013, Member of the National Academy of Sciences el 2013, Member of the Royal Danish Academy of Science and Letters el 2013 i Economic Theory Fellow el 2013.[3]
Fou guardonat amb el IZA Labor Economics Prize el 2005, Society of Labor Economics Mincer Prize el 2007 i el Premi Nobel d'Economia el 2010.
Publicacions destacades
K. Burdett and D. Mortensen (1998): 'Wage differentials, employer size, and unemployment.' International Economic Review 39, pàg. 257–73.
D. Mortensen and C. Pissarides (1994): 'Job creation and job destruction in the theory of unemployment.' Review of Economic Studies 61, pàg. 397–415.
D. Mortensen (1986): 'Job search and labor market analysis.' Ch. 15 of Handbook of Labor Economics, vol. 2, O. Ashenfelter and R. Layard, eds., North–Holland.
D. Mortensen (1970): 'Job search, the duration of unemployment, and the Phillips curve.' "The American Economic Review" 60 (5), 847–862.
D. Mortensen (1970): 'A theory of wage and employment dynamics.' In Microeconomic Foundations of Employment and Inflation Theory, E. Phelps et al., eds., Norton, ISBN 978-0-393-09326-1.
Referències
↑ «The Prize in Economic Sciences 2010» (en anglès). Nobelprize.org.
↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Dale T. Mortensen – Biographical» (en anglès). Nobelprize.org.
↑ 3,0 3,1 «Curriculum Vitae de Dale Mortensen» (en anglès). Arxivat de l'original el 2014.03.09.
↑ Aquest enfocament es basa en les idees de George Stigler. De forma independent John J. McCall també desenvolupà un (1) model de cerca basat en aquestes idees.
↑ «Dale T. Mortensen – Prize Lecture: Markets with Search Frictions and the DMP Model» (en anglès). pàg 3, Nobelprize.org.
↑ «The Prize in Economic Sciences 2010 – Advanced Information» (en anglès); pàg. 4 i 11. Nobelprize.org.
↑ «Searh and employ» (en anglès). The Economist, 14 d'octubre de 2010.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Dale T. Mortensen.
Enllaços externs
Articles de Dale T. Mortensen (IDEAS).
Fotografia retrat de Dale Mortensen
Dale Thomas Mortensen
El passat dijous 2 de febrer de 2023 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement d'Elizabeth Gladys «Millvina» Dean (Londres, Anglaterra, Regne Unit, 2 de febrer de 1912 — Ashurst, Hampshire, Anglaterra, Regne Unit, 31 de maig de 2009), qui fou l'última supervivent en vida del naufragi del transatlàntic RMS Titanic, ocorregut el 15 d'abril de 1912.
Era la persona més jove a bord de l'embarcació, ja que no superava les nou (9) setmanes de vida.[1] Segons que sentí explicar després, la seva família, que era d'origen humil, havia embarcat en tercera classe per assolir el somni del seu pare de «muntar una (1) botiga de tabac a Amèrica». Ella, amb la seva mare Eva Georgetta Light i el seu germà gran Bertram, embarcaren en el bot número 12 i sobrevisqueren al naufragi. El seu pare, Bertram Frank Dean, morí en la tragèdia.[2]
Milvina Dean morí el diumenge 31 de maig de 2009 al poble anglès d'Ashurst (Regne Unit), a l'edat de noranta-set (97) anys, a causa d'una (1) pneumònia.[1]
Referències
↑ 1,0 1,1 (anglès) Last Titantic survivor dies aged 97, BBC News, 31 de maig de 2009.
↑ «Supervivientes con vida». El Titanic. Arxivat de l'original el 2021.03.07.
Millvina Dean, British Titanic Society Titanic Convention, Hilton Hotel, Southampton, U.K. 1999.
Millvina Dean, l'abril del 1999.
Elizabeth Gladys «Millvina» Dean
El passat dijous 2 de febrer de 2023 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Hella S. Haasse (de naixement Hélène Serafia Haasse; Batavia, Índies Orientals Neerlandeses —en l'actualitat Jakarta, Indonèsia—; 2 de febrer de 1918 — Amsterdam, Holanda Septentrional, Països Baixos; 29 de setembre de 2011), qui fou una (1) escriptora neerlandesa.[1] Escrigué obres de teatre, poemes i assajos, però fou coneguda principalment per les seves novel·les.[2]
Joventut
La seva mare fou la pianista Katherina Diehm Winzenhöhler i el seu pare, Willem Hendrik Haasse, un (1) inspector de finances. Haasse passà a les Índies Orientals la major part de la seva infància, excepte del 1924 al 1928 quan acompanyà la seva mare a seguir una (1) cura al sanatori neerlandès de Davos (Suïssa).[3] Amant de la lectura i del teatre, escrigué als onze (11) anys la seva primera novel·la històrica. Durant els seus anys de secundària descobrí la poesia. El 1938 viatjà als Països Baixos per estudiar teatre a Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) i el 1943 es graduà és aquesta disciplina. No obstant això, el 1944 —l'any del seu matrimoni amb Jan van Lelyveld, el redactor de la revista Propria Cures— Haasse abandonà aquest camí per dedicar–se de temps complet a l'escriptura, al principi a través de la poesia (Stroomversnelling, 1945),[3] petites obres de teatre i textos de cabaret, i més tard principalment a la prosa.[4]
Influència de les Índies Orientals Neerlandeses
La novel·la curta Oeroeg (1948)[2] obtingué el primer lloc al concurs pel qual fou escrita; també li donà certa fama al públic en general. La història se situa a Indonèsia i el tema abordat consisteix en la influència recíproca entre colonitzats i colonitzadors. Oeroeg fou adaptada al cinema el 1993 per Hans Hylkema. Els anys passats a les Índies també constitueixen una (1) rica font d'inspiració per a altres llibres. La novel·la Els senyors del te (1992), tal vegada la més ambiciosa i benvolguda de les seves obres, tracta sobre la creació i el desenvolupament d'una explotació agrària per al cultiu de te a Java (Indonèsia).[2][3]
La gran dama de la literatura neerlandesa
Durant la seva llarga carrera, Hella Haasse ha rebut al seu país una (1) gran quantitat de reconeixements literaris. Al principi es tractà de premis secundaris: el 1958 el Premi Atlàntic Internacional, i el 1960 el Premi Atlàntic Internacional per De ingewijden; el 1962 el premi Visser Neerlandia per l'obra de teatre Een draad in het donker; i el 1977 el Premi Blanc Literari per Een gevaarlijke verhouding of Daal–en–Bergse brieven. El 1992, la reina Beatriu li atorgà la Medalla d'Or de les Arts i de les Ciències de l'Ordre de la Casa d'Orange. Pel conjunt de la seva obra també ha rebut diversos premis de molt prestigi: el 1981 el Constantijn Huygens, el 1984 el Premi P.C. Hooft, el 1985 el Dr. J. van Praag i el 2004 el Premi de les Lletres neerlandeses.[3][4][5]
Haasse ha ocupat importants càtedres universitàries. Els anys 1986 i 1987 fou professora convidada de literatura a la Universitat Catòlica de Brabant a Tilburg (Brabant del Nord, Països Baixos). A continuació fou nomenada membre d'honor de l'Acadèmia reial de llengua i de literatura neerlandeses de Bèlgica. El 1988 rebé un (1) doctorat honoris causa de la Universitat de Leiden (Holanda Meridional, Països Baixos) i des del 1991 ha estat membre honorari de la Societat de Lletres Neerlandeses d'aquesta ciutat.
El 1993 el Museu de Literatura de la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) organitzà una (1) exposició entorn de la seva obra amb motiu dels seus setanta-cinc (75) anys.[3] La novel·la Sleuteloog (2002), es vengueren dos-cents mil (200.000) exemplars en tan sols un (1) parell de mesos. Fou traduït al castellà com L'ojo de la cerradura el 2006.
Fama internacional
La traducció anglesa de Het woud der verwachting el 1989 li brindà d'un (1) moment a un (+1) altre la fama internacional. En l'actualitat els seus llibres s'han traduït a diverses llengües i tenen lectors al món sencer.
Oeroeg, 1948.
Het woud der verwachting. Het leven van Charles d'Orléans, 1949 (El bosque de la larga espera, traducció espanyola de Javier García Alves, publicada per les editorials Edhasa (1992 i 2001), Plaza & Janés (1995) i Salvat (1995).[6]
De verborgen bron, 1950.
De scharlaken stad, 1952 (La ciudad escarlata: La novela de los Borgia, traducció espanyola d'André Martin Koster, publicada per Edhasa (1993 i 2003) i Plaza & Janés (1995).
De ingewijden, 1957.
Cider voor arme mensen, novela, 1960.
Een draad in het donker. Een toneelspel in drie bedrijven, 1963.
Een nieuwer testament, 1966 (Un gusto a almendras amargas, traducció espanyola de María del Carmen Bartolomé Corrochano i P.J. van de Paverd, publicada per Edhasa (1991) i Plaza & Janés (1995).
De tuinen van Bomarzo, 1968 (Los jardines de Bomarzo, traducció espanyola de Gonzalo Fernández, publicada per Rey Naranjo Editores (2016).
Huurders en onderhuurders. Een fictie, 1971.
De meester van de neerdaling, 1973.
Een gevaarlijke verhouding of Daal-en-Bergse brieven, 1976.
Mevrouw Bentinck, of Onverenigbaarheid van karakter, 1978.
De wegen der verbeelding, 1983.
Berichten van het Blauwe Huis, 1986.
De tijd een droom of Henri-René Lenormand en Nederland, 1991.
Heren van de thee, 1992; traduït al castellà com Los señores del té per María del Carmen Bartolomé Corrochano i Diego Puls.[7][8]
Transit, 1994.
Zwanen schieten, 1997.
Fenrir. Een lang weekend in de Ardennen, 2000.
Sleuteloog, 2002 (El ojo de la cerradura, publicat en castellà per Edhasa en 2006).
Het dieptelood van de herinnering (recull de texts autobiogràfics).
Oeroeg - een begin 2004 (edició facsímil a l'ocasió del Premi de les lletres neerlandeses.
Over en weer 2005 (narrativa).
Het tuinhuis 2006 (narrativa).
Een kruik uit Arelate 2006 (podcast).
Sterrenjacht 2007 (edició d'un fulletó publicat al diari Het Parool el 1950).
De handboog der verbeelding 2007 Recull d'intervistes per Arjan Peters.
Uitzicht 2008 (assajos, retrats i reflexions).
Lidah boeaja 2011.
Maanlicht 2012.
Irundina 2016 (obra pòstuma).
Referències
↑ Efe: «Mor als 93 anys l'escriptora holandesa Hella Haasse». Ara, 30.09.2011.
↑ 2,0 2,1 2,2 «Falleció Hella Haase (sic), la más famosa novelista holandesa de todos los tiempos» (en castellà). Deutsche Welle, 30.09.2011.
↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 «Hella Haasse». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ 4,0 4,1 «Radiolibros - Autores» (en castellà). Arxivat de l'original el 2018.07.18.
↑ «Hella Haasse» (en castellà). Lecturalia.
↑ Haasse, Hella: El bosque de la larga espera: la historia de Carlos de Orléans: una novela de la edad media (en castellà, traduït del neerlandès). 1a. edició. Barcelona: Edhasa, 1992. ISBN 8435005631.
↑ Hernanz, Beatriz: «Los señores del té» (ressenya) (en castellà). El Cultural, 07.03.1999.
↑ Haasse, Hella: Los señores del té. 1. edició. Barcelona: Ediciones Península, 1999. ISBN 8483071819.
Enllaços externs
«Museu virtual de Hella Hasse» (en neerlandès). Arxivat de l'original el 2007.12.18. «Web–museu» desaparegut.
«Haasse, Hella» (en francès). Llibreria Compagnie. Arxivat de l'original el 2008.12.03.
«Articles sobre Hella Haasse» (en anglès i neerlandès). Fons de les Lletres Neerlandeses.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hella Haasse.
Fotografia retrat de Hella Haasse
Hélène Serafia Haasse
El passat dijous 2 de febrer de 2023 es commemorà el cent vint-i-novè aniversari del naixement de Safiye Ali (İstanbul, Turquia, 2 de febrer de 1894 — Dortmund, Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya, 5 de juliol de 1952), qui fou la primera metgessa turca.[1][2][3][4][5]
Biografia
Era filla d'Ali Fırat Pasha, ajudant del sultà otomà Abdülaziz i Abdülhamid II i Emine Hasene Hanım. El seu avi, Hacı Emin Pasha, nascut a Damasc (Síria), era un (1) şeyhülislam —la màxima autoritat religiosa a l'Imperi Otomà.
Safiye Ali feu els estudis secundaris a Arnavutkoy Kiz Koleji, al Bòsfor. Després viatjà a Alemanya per a estudiar Medicina a la Universitat de Würzburg (Baviera, Alemanya) i s'hi graduà el 1921. En plena Primera Guerra Mundial acabà la carrera i tornà a Istanbul (Turquia), tot i que retornà a Alemanya per especialitzar–se en ginecologia i pediatria.[1]
Es casà amb el seu col·lega Ferdinand Krekeler. El 1922, quan obrí la seva consulta, una (1) petita clínica al barri de Cağaloğlu, la Facultat de Medicina de la Universitat d'Istanbul (Turquia) decidia acceptar dones, gairebé un (1) segle després de la seva inauguració.[6]
Començà a impartir cursos de ginecologia i obstetrícia a la primera escola de medicina femenina de l'American College, i esdevingué també la primera dona professora d'educació superior.[7][1]
Des del seu Centre d'Atenció Süt Damlası es dedicà a promoure els beneficis de la llet materna i a procurar formació en l'alimentació materna i infantil, mentre també treballava en favor dels drets de les dones a la Unió de Dones Turques.[1]
Reconeixement i memòria
L'any 2021 el I Congrés Internacional d'Estudis Multidisciplinaris en Ciències de la Salut adoptà el nom de la doctora de la Safiye Alí.[8]
Vegeu també
Referències
↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Kardaş, Ayşe: «First female physician of Turkey: Safiye Ali» (en anglès). Daily Sabah, 09.12.2014.
↑ «Qui és Safiye Ali?». Railly News, 02.02.2021.
↑ «Google, Safiye Ali'yi unutmadı! İlk Türk kadın doktoru Safiye Ali kimdir» (en turc).
↑ Türkiye'nin ilk kadın doktoru Safiye Ali. Tarih Vakfı, 2012. ISBN 978-975-333-273-6.
↑ «Türkiyenin ilk kadın doktoru: Safiye Ali» (en turc). Lacivert, 02.12.2014.
↑ Nuran Yıldırım: Sağlık alanında Türk kadını: Cumhuriyet'in ve Tıp Fakültesi'ne kız öğrenci kabulünün 75. yılı. Novartis, 2000. ISBN 978-975-94439-0-0.
↑ «Safiye Ali, médica» (en castellà). Mujeres con ciencia, 02.02.2021.
↑ «Invitació» (en turc). I. Congrés Internacional d'Estudis Multidisciplinari de la Dra. Safiye Alí en Ciències de la Salut, 2021.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Safiye Ali
Safiye Ali (1894–1952), first female doctor in Turkey; Treated war–wounded in the Turkish War of Independence, the Balkan Wars (of 1912/13), and in WWI.
Safiye Ali
El passat dijous 2 de febrer de 2023 es commemorà el tres-cents quarnata-cinquè aniversari del bateig de Dorothea Maria Graff (Nuremberg, Electorat de Baviera, Alemanya, 2 de febrer de 1678 (data de bateig) — Sant Petersburg, Rússia, 5 de maig de 1743), pintora de flors i insectes i il·lustradora naturalista alemanya del segle XVIII. Treballà principalment a Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) i Sant Petersburg (Rússia). També fou coneguda com a Dorothea Maria Merian, quan adoptà el cognom de la seva mare, Maria Sibylla Merian, a la mort del seu primer marit; o com a Dorothea Maria Gsell, en adoptar el cognom del seu segon marit, el pintor suís Georg Gsell.[1][2]
Biografia
Segons el RKD nasqué a Nuremberg (Baviera, Alemanya), filla dels pintors Maria Sibylla Merian i Johann Andreas Graff. Aprengué a pintar d'ells i de la seva germana Johanna Helena Herolt, que era deu (10) anys més gran. El 1681 la seva mare tornà a Frankfurt (Hessen, Alemanya) sense el seu marit, per a viure amb la seva mare després de la mort del seu padrastre, Jacob Marrel. Encara que Johann Graff es reuní posteriorment amb la família, el 1686 Merian deixà el seu marit i es traslladà amb les dues (2) filles i l'àvia a una (1) comunitat religiosa de labadistes a Wieuwerd, Friesland (Països Baixos). Johann Graff feu diversos intents de reconciliació, però finalment tornà a Alemanya.[2]
El 1691 les quatre (4) dones es mudaren a Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos), on instal·laren un (1) estudi especialitzat en la pintura de flors i temes botànics, continuant el treball de Merian a The Caterpillar Book (El Llibre de les Erugues). El 1699 Dorothea acompanyà la seva mare a Surinam, que aleshores era una (1) colònia holandesa a Sud–amèrica, d'on tornaren el setembre de 1701.[2][3]
Uns mesos més tard, el 2 de desembre de 1701, Dorothea Maria Graff es casà amb un (1) cirurgià de Heidelberg (Baden–Württemberg, Alemanya), Philip Hendriks. El matrimoni tingué un (1) fill que morí jove. Dorothea viatjava amb la seva mare per motius econòmics a aquells llocs on millor es venien les impressions i les pintures de Maria. La seva germana Johanna es traslladà amb el seu marit a Surinam el 1711, el mateix any en què Dorothea enviduà, adoptant el cognom de la seva mare (Merian) possiblement per raons empresarials. El 1713 mare i filla publicaren Der rupsen begin, voedsel en wonderbaare veranderingen ("L'eruga, meravellosa transformació i estranya alimentació floral"), seguit pel segon volum el 1714. Encara que les seves filles no hi són esmentades pel seu nom, tant Johanna com Dorothea probablement contribuïren a dibuixar–ne les làmines. El 1714 la seva mare sofrí una (1) apoplexia que la paralitzà parcialment. Johanna tornà d'una (1) visita a Surinam, pintant sota el nom de la seva mare i treballant en el tercer volum.[3]
El 1715 Dorothea Maria Graff es tornà a casar, aquesta vegada amb el pintor suís vidu Georg Gsell, que s'havia divorciat recentment de la seva segona dona, i anteriorment havia acollit Dorothea i la seva mare. Gsell havia estat vivint a Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) des del 1704 i havia tingut cinc (5) filles del seu primer matrimoni, incloent–hi Katharina (1707–1773), primera dona del matemàtic Leonhard Euler. Amb Georg Gsell tingué una (1) filla, Salome Abigail Gsell (1723–1794), segona i última esposa d'Euler el 1776, tres (3) anys després de la mort de la seva germanastra Katharina.[3][4]
Des de Surinam, Johanna continuà subministrant insectes i altres objectes a la seva germana.
El 1717, després que Maria morís al gener, Dorothea Maria Graff publicà pòstumament el tercer volum de l'obra de la seva mare, Der Rupsen Begin. Els treballs de l'estudi de Merian foren comprats per Zacharias Conrad von Uffenbach, Pieter Teyler van der Hulst i Robert Areskin.[3][5]
Aquell mateix any, el tsar Pere el Gran visitava Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) i volia comprar obres d'art per a la seva col·lecció a Sant Petersburg (Rússia), i Dorothea Maria li vengué part de l'obra de la seva mare. Pere el Gran oferí al matrimoni Gsell–Merian la possibilitat de treballar a Rússia, i amb aquest fi, al setembre vengueren tota l'obra de Maria Merian a l'editor d'Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) Johannes Oosterwijk. L'octubre del 1717, Georg Gsell es convertia en pintor de la cort de Sant Petersburg i Dorothea Maria Graff en professora de l'Acadèmia de Ciències de Rússia i conservadora de la col·lecció d'història natural de la Kunstkamera (incloent–hi la seva pròpia obra). El 1736 tornà a Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) amb el propòsit d'adquirir treballs de la seva mare per a la col·lecció russa. Morí a Sant Petersburg (Rússia) el 1743.[3][1][6]
Referències
↑ 1,0 1,1 De Beer, Astrid: «Graff, Dorothea Maria Henriette (1678–1743)» (en neerlandès). Digital Women's Lexicon of the Netherlands. Huygens Instituut, 13.01.2014.
↑ 2,0 2,1 2,2 «Ontdek schilder, tekenaar, docent aan academie Dorothea Maria Henrietta Gsell» (en neerlandès). RKD – Netherlands Institute for Art History, modificat el 9 de febrer de 2023.
↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 Dorothea Maria Graff in the Instituut voor Nederlandse Geschiedenis.
↑ «Inhoudsopgave van Derde en laatste deel der rupsen begin, voedzel en wonderbaare verandering, Maria Sibylla Merian» (en neerlandès). Digitale Bibliotheek voor de Nederlandse Letteren (DBNL).
↑ Gburek, Viola. «Die jüngere Tochter» (en anglès). Merianin in Nuremberg.
És difícil distingir els seus treballs dels de la seva germana o la seva mare, però Sam Segal li ha reatribuït trenta (30) de les noranta-una (91) làmines del Museu Britànic catalogades inicialment a nom seu.
El passat dijous 2 de febrer de 2023 es commemorà el quatre-cents quaranta-setè aniversari del naixement d'Alix Le Clerc o Maria Teresa de Jesús (Remiremont, Ducat de Lorena, Vosges, Gran Est de França, 2 de febrer de 1576 — Nancy, Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França, 9 de gener de 1622), qui fou una (1) religiosa francesa, fundadora de les Canongesses de Sant Agustí de la Congregació de la Mare de Déu. És venerada com a beata per l'Església catòlica.
Biografia
Alix nasqué el 1576 a Remiremont (Vosges, Gran Est de França); era l'única descendent de Jean Le Clerc, senyor de Roville–aux–Chênes (Vosges, Gran Est de França), i d'Anne Sagay, descendent d'una antiga família d'Épinal (Vosges, Gran Est de França). Tingué la joventut pròpia d'una (1) noia noble i rica, despreocupada i joliua. Una (1) malaltia, però, feu que medités i llegís lectures pietoses, que la feren adonar de la futilitat de la vida.
A Hymont (Vosges, Gran Est de França), on el seu pare s'havia traslladat, Alix guarí. No canvià, però, de vida fins que, temps després, tingué una (1) visió de la Mare de Déu durant una (1) missa: llavors decidí d'abraçar la vida religiosa.
Es consagrà a la pregària i la penitència, vivint austerament. El juny del 1597, Pierre Fourier, nou rector de Mattaincourt (Vosges, Gran Est de França), es convertí en el seu director espiritual. Tots dos (2) pensaren de fundar una (1) «nova residència de noies perquè hi practiquessin tot el bé que poguessin». Amb l'autorització de Fourier, començà a viure en comunitat amb altres dones, i s'ocupà dels pobres de la regió.
El pare d'Alix, cansat de suportar les burles que li feien per l'actitud de la seva filla, l'envià al convent d'Ormes (Ormes–et–Ville, Meurthe–et–Moselle, Gran Est de França). Dues (2) nobles, Madame d'Apremont i la baronessa de Fresnel, s'oferiren a acollir–la a Poussay (Vosges, Gran Est de França), on algunes dames havien format un (1) beateri, i Jean Le Clerc hi accedí. Alix i les seves companyes, a Poussay (Vosges, Gran Est de França), obriren una (1) primera escola destinada a l'educació de les joves la tardor del 1598: fou la primera escola primària de la Lorena i la primera escola per a noies de tot França.
Obra de fundació
Malgrat l'èxit de la primera escola, la comunitat tingué dificultats: part de les dames no estava d'acord amb la tasca d'Alix i les seves seguidores. Aquestes es traslladaren a Mattaincourt (Vosges, Gran Est de França), a una (1) casa de Madame d'Apremont, i es posaren sota la protecció de Pierre Fourier. Aquest s'encarregà de fer conèixer l'obra al bisbe de Toul (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França), Jean des Porcelets de Maillane, i d'obtenir l'aprovació del papa Urbà VIII per a la congregació, que arribà el 1628.
Mentrestant, es fundaren noves escoles a Saint–Mihiel (Mosa, Gran Est de França) i Nancy (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França): fou aquí on el cardenal Charles de Lorraine aprovà la Congregació de la Benaurada Verge Maria el 8 de desembre de 1603. El 21 de novembre de 1617 tingué lloc la presa d'hàbit de les religioses, presidida pel primat de Lorena i Fourier. Alix Le Clerc prengué llavors el nom de Thérèse de Jésus. Des de llavors, es fundaren escoles a Pont–à–Mousson (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França, 1604), Saint–Nicolas–de–Port (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França, 1605), Verdun (Mosa, Gran Est de França, 1608), entre altres.
Alix viatjà a algunes d'aquestes fundacions, donant consells i revisant–ne la tasca. El setembre del 1621 emmalaltí i ja no pogué deixar el llit: rebé nombroses visites que li demanaven ajut espiritual, fins que morí a Nancy (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França) el 9 de gener de 1622.
Veneració
Morta en llaor de santedat, la multitud començà a venerar–la, entre ells el duc Enric II de Lorena. El 1666 es publicà, promoguda per la casa ducal, la Vie de la Mère Alix Le Clerc. La causa de beatificació fou interrompuda per la Revolució francesa. Represa, fou proclamada venerable el 21 de febrer de 1899 per Lleó XIII. Pius XII la beatificà el 4 de maig de 1947. Les seves restes són, des del 2007, a la catedral de Nancy (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França).
Bibliografia
Marie–Claire Tihon: La Bienheureuse Alix Le Clerc. Col. Epiphanie – 2004.
Alix Le Clerc: Relation autobiographique Col. Sagesses Chrétiennes – 2004.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Alix Le Clerc.
Alix Le Clerc Lorraine Nancy Famille Le Clerc. Gravat de la beata.
Dibuix de la beata Le Clerc
Catedral de Nancy
Poussay, lloc de la primera escola fundada
Alix Le Clerc
El passat dijous 2 de febrer de 2023 es commemorà el cinc-cents vint-i-novè aniversari del naixement de Bona Sforza d'Aragó o de Milà (Vigevano, Pavia, Llombardia, Itàlia, 2 de febrer de 1494 — Bari, Pulla, Itàlia, 19 de novembre de 1557), qui fou reina de Polònia i gran duquessa de Lituània des del 1518. Era filla del duc de Milà, Joan Galeàs Sforza i d'Isabel d'Aragó, i fou la segona esposa del rei Segimon I.
Bona era neta de Bianca Maria Sforza, que el 1493 s'havia casat amb l'emperador Maximilià I. A la mort de la seva mare Isabel el 1524, Bona fou la successora de la seva mare en els títols de senyora de Bari i la princesa de Rossano (Cosenza, Calàbria, Itàlia), i també esdevingué pretendent al Regne de Jerusalem (Palestina) de la família Brienne.
Infantesa a Milà i Bari
Bona era la tercera dels quatre (4) fills que tingué Joan Galeàs Sforza i la seva esposa Isabel d'Aragó. El pare era l'hereu legal del Ducat de Milà, però el seu oncle Lluís el Moro li havia usurpat el poder. Bona i els seus pares anaren a viure al Castell Visconti de Pavia (Vèneto, Itàlia), on Joan Galeàs morí el 1494. Corregué el rumor que havia estat enverinat per Lluís el Moro. La família es traslladà llavors al castell dels Sforza a Milà (Llombardia, Itàlia), on visqueren sota l'estricta vigilància de Lluís el Moro, el qual temia que els milanesos s'alcessin contra ell i instal·lessin al tron a Francesc Sforza, germà de Bona. Per evitar això Lluís el Moro separà Francesc de la seva família amb la intenció de preparar–lo per a ser sacerdot, i donà els ingressos de Bari (Pulla, Itàlia) i Rossano (Cosenza, Calàbria, Itàlia) a la vídua, que esdevingué duquessa de Bari (Pulla, Itàlia) i princesa de Rossano (Cosenza, Calàbria, Itàlia).[1] Els plans foren interromputs per la guerra (1499–1504) entre Lluís XII de França i Ferran el Catòlic. El rei francès diposità Lluís el Moro i s'endugué Francesc, el germà de Bona, amb ell.[2]
A Isabel ja no li quedava res a Milà (Llombardia, Itàlia) i marxà amb les seves filles cap a la seva terra nadiua, Nàpols (Campània, Itàlia), el febrer del 1500. La guerra també arribà al Regne de Nàpols i l'oncle d'Isabel, Frederic III, fou deposat. Bona i altres familiars es refugiaren al castell d'Ischia (Campània, Itàlia). L'abril del 1502, Isabel i la seva única filla supervivent, Bona, s'establiren al castell normand de Bari (Pulla, Itàlia). Allà Bona començà a tenir temps per rebre una (1) educació. Entre els seus mestres estaven els humanistes Crisostomo Colonna i Antonio de Ferraris que li ensenyaren: llatí, literatura clàssica, matemàtica, història, legislació, ciències naturals, teologia i també geografia. Bona pogué aprendre també a tocar alguns instruments musicals.[3]
Propostes matrimonials
Quan la dinastia Sforza fou restaurada en el Ducat de Milà el 1512, Isabel esperava casar Bona amb el duc Maximilià Sforza, matrimoni que hagués aportat major legitimitat a Maximilià. Hi va haver també altres propostes: Ferran el Catòlic proposà Julià de Mèdici, germà del papa Lleó X; Isabel proposà el net del Catòlic, Ferran, que llavors tenia deu (10) anys, però era de més rang; el Papa proposà Felip de Savoia que heretaria el Ducat de Savoia si el seu germà Carles III abdicava. La primera proposta fallà quan Maximilià Sforza fou deposat després de la victòria francesa a la batalla de Marignano (Melegnano, Llombardia, Itàlia) el 1515. El Papa feu una (+1) altra proposta, el seu nebot Llorenç II de Mèdici el qual faria servir l'ascendència de Bona per reclamar el govern de Milà (Llombardia, Itàlia). Això tampoc fou possible, ja que el domini dels francesos sobre Milà (Llombardia, Itàlia) era massa fort per ser pres.
El rei de Polònia Segimon I Jagelló el Vell havia enviudat l'octubre del 1515 i l'emperador Maximilià I no desitjava que es tornés a casar amb una oponent als Habsburg, com fou la seva darrera esposa, Barbara Zápolya. Maximilià proposà al rei polonès tres (3) possibles candidates del seu gust: la seva neta Elionor d'Habsburg, la reina vídua Joana I de Castella i Bona Sforza. La reina Joana fou eliminada per la seva edat, trenta-sis (36) anys; Elianor fou rebutjada pel germà d'ella, que la casà amb el rei de Portugal. La noblesa de Polònia suggeriren Anna Radziwiłł, vídua de Konrad III de Masovia. Isabel envià Crisostomo Colonna i Sigismund von Herberstein a Vílnius (Lituània) per convèncer el rei polonès d'escollir Bona. Finalment el tractat matrimonial se signà el setembre del 1517 a Viena (Àustria). Jan Konarski, arquebisbe de Cracòvia viatjà fins a Bari (Pulla, Itàlia) per acompanyar després la núvia en el seu viatge cap a Polònia.[4]
El matrimoni per poders es realitzà el 6 de desembre de 1517 a Nàpols (Campània, Itàlia). Bona duia un (1) vestit de seda veneciana de color blau valorat en set mil (7.000) ducats. El viatge a Polònia durà més de tres (>3) mesos. Bona i Segimon es trobaren el 15 d'abril del 1518 a l'entrada de Cracòvia (Polònia). Es feu una (1) cerimònia de boda i coronació el 18 d'abril i les celebracions es perllongaren durant una (1) setmana. El dot de Bona era de cent mil (100.000) ducats més una (1) col·lecció de béns personals valorada en cinquanta mil (50.000) ducats. Quan la seva mare morís, Bona heretaria les ciutats de Bari (Pulla, Itàlia) i Rossano (Cosenza, Calàbria, Itàlia). A canvi del seu dot, Segimon li assignà les ciutats poloneses de Nowy Korczyn, Wiślica, Żarnów, Radomsko, Jedlnia, Kozienice, Chęciny, Inowrocław i altres.[2]
Vida matrimonial
Bona era molt activa i, de vegades irascible, mentre que el seu marit era més tranquil i passiu. Des del començament, Bona s'implicà en assumptes d'estat, fet que no encaixava amb la idea tradicional dels polonesos del que havia de ser una (1) reina: obedient, devota cap al seu marit i els seus fills. Bona i Segimon tenien diferents punts de vista sobre qüestions domèstiques i en política internacional, discutien sovint però no deixaren d'estar units.[5] Bona no acompanyava Segimon en els seus viatges, dels primers quatre (4) anys, gairebé tres (<3) els passà sola en el castell Wawel. Això no impedí que ell la visités i que quedés embarassada set (7) vegades en nou (9) anys. Els embarassos l'apartaren de la vida política.
El setembre del 1527, com a resultes de la caiguda d'un (1) cavall, donà a llum prematurament al seu segon fill, que morí.[6] Després d'això ja no pogué tenir més fills. Bona, per tal d'assegurar la continuïtat dels Jagiellonian en el tron de Polònia, demanà als nobles i magnats que reconeguessin al seu fill Segimon August, com a successor del seu pare. Primer els nobles de Lituània li donaren el tron ducal (v. 1527–1528) i l'any següent fou coronat com Segimon II August. El fet li portà l'oposició dels senyors polonesos, que feren un (1) edicte que establia que la següent coronació es faria després de la mort de Segimon August i que, per fer–la, caldria el consentiment de la noblesa.
El 1544, a Segimon August se li concedí autoritat independent a Lituània i s'hi traslladà. Això fou motiu d'un (1) trencament de poder amb la reina, que no volia aquesta separació. Anteriorment Bona s'havia disgustat amb el seu fill per la decisió d'aquell de casar–se amb Barbara Radziwiłł.
En la política interna de Polònia
Gairebé des de la seva arribada a Polònia, Bona provà d'assegurar una (1) posició forta en política i creà el seu cercle de partidaris. El 23 de gener de 1519, el papa Lleó X, amb qui tenia relació d'amistat des dels seus dies de soltera, li concedí el privilegi en relació amb vuit (8) catedrals poloneses: Cracòvia, Gniezno, Poznań, Włocławek i Frombork. El maig del mateix any, el privilegi s'estengué a quinze (15). Això aportà diners a Bona que emprà en assegurar la fidelitat d'alguns importants funcionaris. Tres (3) dels seus partidaris: Piotr Kmita Sobieński, Andrzej Krzycki i Piotr Gamrat, foren coneguts com el triumvirat.
Bona tenia la creença que una (1) de les coses més importants que calia per portar a terme les polítiques i plans per enfortir l'autoritat reial era tenir accés les finances. Per tant, procurà ser l'objectiu de la magnificència i de ser el cap de la dinastia tant de temps com pogué, mentre aconseguia independència econòmica per als Jagiellon. Pel 1524 ja tenia, com a concessió reial, el Ducat de Pinsk i Kobrynski, i el cinturó de bosc al voltant de la Narew; el seu proper objectiu era reivindicar Podlasie. Més tard comprà nombroses possessions a Lituània, en el període de 1536–1546 per fer–se càrrec de la supervisió de les duanes al llarg del Gran Ducat de Lituània, que va portar enormes beneficis als Jagiellon. Bona implementà reformes en les taxes a Lituània sobre els productes agrícoles, que incloïen els deures dels pagesos i les unitats de mesura per les àrees de conreu. Potser pel seu afany d'obtenir diners, feren córrer el rumor d'haver enverinat als ducs de Mazòvia: Stanislaus i Janusz III. [5] [6] [7].
El 1539 Bona Sforza hagué de presidir, a contracor, la crema d'una (1) dona de vuitanta (80) anys condemnada per heretge, Katarzyna Weiglowa, però aquest esdeveniment marcà el començament d'una (1) era de tolerància, i el seu confessor Francesco Lismanino ajudà en la creació d'una (1) escola calvinista a Pińczów (Polònia).
Relació amb altres països
En política externa s'oposà als Habsburg, mantenint amistat amb França. En el conflicte de successió del tron hongarès que sorgí després de la batalla de Mohács (1526), donà suport a Joan Szapolya, en contra del candidat Habsburg, Ferran. Això no obstant, dues (2) de les seves nores, Elisabet i Caterina, tingueren filles de Ferran d'Habsburg. Bona també cercà tenir bones relacions amb la Sublim Porta i mantingué contactes amb Roxelana, l'esposa preferida de Solimà I el Magnífic. Bona feu de portaveu per unir Silèsia a la corona, que intercanvià per la seva herència de Bari i Rosano, però es trobà amb la desaprovació de Segimon i el projecte acabà en no res.
Reina vídua
L'1 d'abril de 1548, el seu marit morí i fou succeït pel seu fill, Segimon II August. Bona traslladà la seva residència a Masòvia (Polònia) on visqué vuit (8) anys, després dels quals marxà a Bari (Pulla, Itàlia).
Un (1) any després d'arribar a Bari (Pulla, Itàlia), fou enverinada pel seu secretari de confiança, Gian Lorenzo Pappacoda. Pappacoda actuava en nom del rei Felip II d'Espanya que volia estalviar–se de pagar els deutes que tenia amb ella. Fou sepultada a la basílica de sant Nicolau de Bari (Pulla, Itàlia).[7]
Descendència
Amb Segimon I Jagelló el Vell tingué:
Isabel (18 de gener 1519 – 15 de setembre de 1559), reina d'Hongria, casada amb Joan Szapolya;
Segimon II August (1 d'agost de 1520 – 7 de juliol de 1572), rei de Polònia i gran duc de Lituània;
Sofia (13 de juliol de 1522 – 28 de maig de 1575), duquessa de Brunswick–Lüneburg, casada amb Enric V, duc de Brunswick–Lüneburg;
Anna de Polònia (18 d'octubre de 1523 – 9 de setembre de 1596), reina de Polònia i gran duquessa de Lituània, casada amb Esteve Bathory I;
Caterina (1 de novembre de 1526 – 16 de setembre de 1583), reina de Suècia i gran duquessa de Finlàndia, casada amb Joan III de Suècia;
Wojciech Olbracht, nascut i mort el 20 de setembre de 1527.
Referències
↑ Bonsante i D'Elia, 1981, pàg. 62.
↑ 2,0 2,1 Bogucka, 2004, pàg. 25.
↑ Cioffari i Werner, 2000, pàg. 39, 73.
↑ Dantyszek, 1994, pàg. 276.
↑ Pociecha, 1936, pàg. 293.
↑ Grzybowski, 2001, pàg. 24.
↑ Lanza, 1998, pàg. V.
Bibliografia
Bogucka, Maria: Bona Sforza. Varsòvia: Zakład narodowy im Ossolińskich, 2004. ISBN 83-04-04705-5.
Bonsante, Mariella Basile; D'Elia, Pina Belli: San Nicola. Edipuglia, 1981.
Cioffari, Gerardo; Werner, Monika: Bona Sforza: donna del Rinascimento tra Italia e Polonia. Levante, 2000.
Dantyszek, Jan: Españoles y polacos en la corte de Carlos V. Alianza Editorial, 1994.
Grzybowski, Stanislav: Dzieje Polski i Litwy (1506–1648) (en polonès). FOGRA, 2001. ISBN 8385719482.
Lanz, Pompeo: Lettere inedite (1554–1556) di Bona Sforza, regina di Polonia, al suo agente italiano, Pompeo Lanza. Accademia Polacca delle Scienze, Biblioteca e Centro di Studi a Roma, 1998.
Pociecha, Władysław: «Bona Sforza». A: Polski Słownik Biograficzny. T. 2. Cracòvia: Polska Akademia Umiejętności – Skład Główny w Księgarniach Gebethnera i Wolffa, 1936.
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Bona Sforza.
Portrait of Bona Sforza (1494–1557), the wife of Sigismund I and Queen Consort of Poland.
Arms of Bona Sforza d'Aragona, Queen consort of Poland.
Retrat de Bona, fet el 1517.
Camafeu amb l'efígie de Bona Sforza, realitzat per l'artista Giovanni Jacopo Caraglio.
Abdicació de Bona, pintura de Szymon Buchbinder. La pintura recull el moment de la decisió de marxar de Polònia quan enviudà.
Enverinament de la reina Bona, pintura de Jan Matejko.
Bona Sforza d'Aragó o de Milà
El passat dijous 2 de febrer de 2023 es commemorà el cent desè aniversari del naixement de Virtudes Cuevas i Escrivà (Sueca, Ribera Baixa, País Valencià, 2 de febrer de 1913 — París, Illa de França, França, 5 de juliol de 2010),[1][2] qui fou una (1) activista valenciana que sobrevisqué al camp d'extermini nazi de Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg–Pomerània Occidental, Alemanya). Milità en les Joventuts Socialistes Unificades i durant la Guerra Civil Espanyola s'allistà en el Cinquè Regiment. A mesura que avançaven les tropes franquistes es desplaçà a Catalunya i arribà a França, on s'allistà en la resistència. Fou coneguda entre la resistència francesa com a «Madame Carmen» o «Madame Vidal». Actuà com a enllaç i proveí d'aliments a militants anarquistes, comunistes i socialistes amb la posada en circulació de propaganda, informació i armes. Sobrevisqué a Ravensbrück (Fürstenberg, Mecklenburg–Pomerània Occidental, Alemanya) al costat de Geneviève de Gaulle, neboda del general Charles de Gaulle, amb qui mantindria una (1) amistat fins al final de la seua vida. Fou condecorada pel president Charles de Gaulle amb els graus de cavaller, oficial i comandadora en la Legió d'Honor.[3][4][5]
Estava casada amb Albert Codina Pagès (Begur, Baix Empordà, 1912 — Vitry–sur–Seine, Val–de–Marne, Illa de França, 1991), que també fou víctima de la repressió nazi i fou internat al camp de concentració de Mauthausen.[4]
L'any 2003 llegà dos (2) propietats, una (1) casa i un (1) solar del carrer de Magraners, números 18 i 20, a l'Ajuntament de Sueca (Ribera Baixa) per a la seva utilització com a seu d'un (1) museu on es difondrien les barbàries comeses pel nazisme i el feixisme; malgrat el compromís municipal assumit notarialment, el projecte encara no s'ha aconseguit dur a terme.[4][5]
Referències
↑ «Un llibre recorre l’apassionant lluita de la republicana suecana Virtudes Cuevas per una societat més justa | RiberaBaixa.info». Riberabaixa.info, 02.12.2018.
↑ «Enterrament de Virtudes Cuevas Escrivá». Ajuntament de Sueca, 12 de juliol de 2010.
↑ 4,0 4,1 4,2 Blay, Josep: «'Madame Carmen' aún resiste». El País, 05.07.2010.
↑ 5,0 5,1 Senso Alzira, Carles: «La memoria de Virtudes Cuevas se apaga» (en castellà). Levante–EMV, 06.01.2017.
Fotografia retrat de Virtudes Cuevas i Escrivà amb les condecoracions atorgades per l’estat francès
Virtudes Cuevas i Escrivà
El passat dimecres 1 de febrer de 2023 es commemorà el quaranta-setè aniversari de la manifestació per l'amnistia, que tingué lloc a Barcelona (Barcelona, Catalunya) el diumenge 1 de febrer de 1976.
Les manifestacions per l'amnistia del febrer de 1976 foren dues (2) marxes que tingueren lloc els dies 1 i 8 de febrer de 1976 a Barcelona (Barcelonès, Catalunya). La primera exigia l'amnistia per als sis-cents (600) presos polítics que restaven a les presons espanyoles, i la segona, encoratjats per la resposta ciutadana de la primera, duia com a lema «Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia».[2] Ambdues manifestacions foren les primeres grans manifestacions després de la mort del dictador espanyol Francisco Franco, ambdues foren prohibides pel Govern Civil.[2]
Manifestació de l'1 de febrer
La manifestació de l'1 de febrer de 1976 fou impulsada per l'Assemblea de Catalunya, encara que oficialment era convocada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que feia de cobertura legal a la plataforma antifranquista. Malgrat que la manifestació fou prohibida per l'acabat de nomenar governador civil, Salvador Sánchez–Terán —qui anys més tard afirmà que aquell dia es podien haver manifestat entre trenta mil i trenta-cinc mil (30.000–35.000) persones—, els organitzadors els comunicaren la impossibilitat de desconvocar–la amb tan poc marge de temps.[2]
En un (1) principi estava previst que el lloc i l'hora d'inici de la manifestació fos al Saló Víctor Pradera (actualment anomenat passeig Lluís Companys) a les 11 del matí, que transcorregués per la ronda de Sant Pere i que finalment, es desconvoqués a plaça Catalunya. Tot i això, aquest recorregut no es pogué complir, ja que minuts abans de l'inici previst de la marxa hi hagué ja les primeres càrregues policials contra els manifestants que es dirigien al punt de concentració.[2]
Els manifestants, entre quatre mil i dotze mil (4.000–12.000) segons les fonts de l'època, es concentraren de nou, però aquest cop a l'encreuament entre General Mola (actualment anomenat passeig de Sant Joan) i travessera de Gràcia. El grup de manifestants avançà fins al carrer Rosselló on es toparen amb un (1) fort desplegament policial. En aquest moment, els manifestants s'assegueren a terra com a mostra de pacifisme, però els grisos (la policia armada) carregaren contra els manifestants fins a aconseguir la seva dispersió.[2]
8 de febrer
La manifestació del 8 de febrer fou convocada per la bona resposta ciutadana de la primera. La manifestació es convocà al Parc de la Ciutadella, però aquest fou clausurat i rodejat per un (1) desplegament policial molt més nombrós que a la manifestació de l'u.[2]
Els manifestants s'organitzaren en diferents columnes humanes que es dirigiren al centre de la ciutat. Algunes d'aquestes columnes començaren a la plaça Letamendi, la plaça Sagrada Família, el Mercat de Sant Antoni o la plaça Virrei Amat. Les càrregues policials es repetiren de nou pel centre de la ciutat (les més intenses als districtes de Gràcia, de l'Eixample i de Ciutat Vella).[2]
Conseqüències
Els dies posteriors a les marxes foren dies de forta agitació social per aconseguir l'alliberament dels detinguts durant les marxes de primers de febrer. Diversos ajuntaments i entitats es posicionaren en favor de l'amnistia. La premsa estrangera també es feu ressò de les protestes.[2]
Mesos més tard es congregaren unes cent mil persones per commemorar la Diada Nacional de Catalunya de 1976 a Sant Boi del Llobregat (Baix Llobregat). Aquestes dues (2) marxes foren les predecessores de la multitudinària manifestació per l'Estatut del 1977 on es congregaren un milió (1.000.000) de persones i que també duria com a lema «Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia».[1]
Referències
↑ 1,0 1,1 «'Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia'» (en castellà). El País, 01.02.2001.
↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 2,7 Ballester, David: «passeig de Sant Joan». Espais de Memòria a Barcelona. Monogràfic especial de la revista Sàpiens [Barcelona], núm. 92, juny del 2010, pàg. 32–33. ISSN: 1695-2014.
Bibliografia
Ballester, David: Temps d'amnistia: Les manifestacions de l'1 i el 8 de febrer de 1976 a Barcelona. Barcelona: Edicions 62, 2001. ISBN 8429748407, 9788429748406.
Enllaços externs
'Llibertat, amnistia, estatut d'autonomia' Elpais.com (castellà).
Manifestacions 1 i 8 febrer 1976, sèrie de fotografies de Manel Armengol publicada a Flickr.
Fotografia de Manel Armengol al passeig de Sant Joan amb el carrer de Provença a Barcelona el diumenge 1 de febrer de 2023.
Imatge de la manifestació del 8 de febrer de 1976. El Blog del Pavelló de la República.
El passat dimecres 1 de febrer de 2023 es commemorà el cent dissetè aniversari de la impressió d'Els fruits saborosos, el qual és un (1) poemari de Josep Carner, publicat l'1 de febrer de 1906 i compost per divuit (18) obres d'extensió més aviat breu que marcà un (1 punt d'inflexió en la trajectòria de l'autor —és considerada la seva primera obra noucentista— i alhora és una (1) fita dins del moviment del Noucentisme, juntament amb l'aparició del Glosari de Xènius a La Veu de Catalunya i el Cucut.[1]
Edicions
Josep Carner inicià Els fruits saborosos entre els anys 1903 i 1905, i la primera edició s'acabà d'imprimir l'1 de febrer de 1906 als obradors de Joaquim Horta.[2] Posteriorment, al llarg de la seva vida, Carner en publicà dues (+2) edicions més, els anys 1928 i 1957 i que, segons les anàlisis literàries, són una (1) de les exemplificacions més representatives de l'evolució de la seva tècnica poètica.
Si bé la primera edició l'any 1906 es caracteritzava per l'ús d'un (1) català contemporani no normatiu, la de 1928 requerí que Carner hi introduís uns canvis profunds per adaptar–la a la nova normativa de Pompeu Fabra i Poch. La del 1957, per la seva banda, acaba d'adoptar una (1) tendència despersonalitzadora i s'emmarca en el seu darrer recull d'obres: l'antologia poètica Poesia, 1957.[3]
Estructura i anàlisi
En tots els poemes, el poeta se serveix d'un (1) doble pretext: un (1), el fruit que dona títol a cada poema, i l'altre la hipotètica reflexió sobre el pas del temps. Al llarg del recull hi ha una (1) determinada caracterització dels personatges d'acord amb el seu estadi vital —a la infantesa li correspon la innocència, a la maduresa la serenor i a la vellesa la resignació—, però tot sempre en una (1) línia pretextual, amb un (1) ús manipulat de l'idil·li clàssic en tots tres (3) estadis. Aquesta manipulació té com a objectiu la fixació d'uns determinats valors morals que sempre són els mateixos: la previsió, el domini de la natura, el seny, la serenor, el control de les situacions, la família, el plaer que hi ha en les petites coses i en general tot l'ideari noucentista.[4]
Les composicions estan ordenades segons l'etapa vital a què pertanyen, i en totes el pas del temps està acceptat amb l'harmonia pròpia del classicisme. Així doncs, en els poemes sobre la vellesa, sempre hi prevaldrà l'aspecte positiu que possibilita la resignació i el fet de saber treure profit de les circumstàncies.
La mètrica predominant en Els fruits saborosos és el vers alexandrí amb cesura després de la sisena síl·laba, que remarca l'estructura classicista i alhora mostra el virtuosisme de la lírica carneriana.
D'altra banda, les referències a la cultura clàssica són nombroses en els noms dels personatges i el gust per l'ambientació mediterrània de les escenes, totalment contrària a l'ideari del Modernisme.
Referències
↑ «Els fruits saborosos». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
↑ Comadira, Narcís: «Et in Arcadia Ego. Els fruits saborosos de Josep Carner». LletrA. Universitat Oberta de Catalunya.
↑ «Sobre el progrés poètic de Josep Carner: Anàlisi d'algunes varietats d'Els fruits saborosos» (PDF). Reduccions, núm. 29–30, 1986, pàg. 107–135.
↑ Josep Carner: «Supervivent d'un cant remot. Antologia poètica». Ed. 62.
Enllaços externs
Portada del llibre Els fruits saborosos, de Josep Carner, Edicions 62.
