PRINCIPIS DEL FEBRER DEL 2022

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el cent quaranta-quatrè aniversari de la fundació de La Veu del Montserrat, que fou un (1) setmanari de contingut religiós i catalanista d'orientació moderada, escrit en català. Fou fundat el 2 de febrer de 1878 pel canonge vigatà Jaume Collell, al municipi de Vic (Osona). La revista arribà a ser portaveu del catolicisme moderat i el catalanisme regionalista a Catalunya.[1]

Orígens

El periòdic es creà l'any 1878 inicialment com a setmanari, però el 1900 passà a ser mensual. La publicació, tot i que duia el subtítol de setmanari popular de Catalunya, es definia a si mateixa com a revista de caràcter personal, i naixia per propugnar «ardidament y sense mixtificacions les justes reivindicacions del regionalisme en conformitat ab les normes pontificies».[1][2] Més enllà de respondre a les aspiracions periodístiques i polítiques del seu creador, la publicació naixia, doncs, com a reivindicació d'un (1) cristianisme que donava suport al catalanisme, amb el lema de «Pro aris et focis» (‘per a l’altar i la llar’, que identificava amb 'per a Déu i la pàtria'). I, així, reproduí en el primer número l'Oda a la Pàtria, de B.C. Aribau. Altres objectius eren fer front a la creixent secularització de la societat catalana i el foment de la pràctica del catolicisme en la vida quotidiana.[3][4]

La idea d'una (1) Catalunya tradicionalista es contraposava amb l'ideari d'altres corrents catalanistes, com per exemple els de Valentí Almirall; estigué, doncs, al centre de fortes polèmiques entre els diferents sectors de pensament catalanista i de professió catòlica.[3]

La revista mantenia també una secció literària, en què el cercle de col·laboradors s'obria a tots els Països Catalans. Promogué i secundà tota mena d'iniciatives en defensa de la llengua i la cultura catalanes, en especial des de l'angle religiós: la celebració del mil·lenari de Montserrat, la reivindicació del patronatge de la «Moreneta», la restauració del monestir de Ripoll (Ripollès) o la fundació del Museu Episcopal de Vic (Osona).[1][4][5]

Evolució

El periòdic reflectí la influència ideològica de l'anomenada Escola de Vic (Osona), integrada per diferents eclesiàstics com Torras i Bages, Morgades, Eduard Llanas, Urquinaona i Jacint Verdaguer, Ramon Sala i Fugurull, Josep Gudiol. Des de Barcelona (Barcelonès) hi col·laboraven Josep Masferrer, Narcís Verdaguer, Gaietà Soler, Ramon d'Abadal, Francesc Camprodon.[3][4]

La Veu del Montserrat, que havia anunciat la intenció de mantenir–se al marge de les polèmiques politicoteològiques, hagué d'abandonar el seu prudent distanciament en algunes ocasions. Una (1) de les vegades que renuncià a aquesta postura fou en el moment que organitzà les primeres manifestacions religioses de caràcter regionalista a la celebració del mil·lenari de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages) i del patronatge de «La Moreneta» l'any 1881. Aquestes disputes i reivindicacions de la revista provocaren una (1) actitud de desconfiança per part del Vaticà, per la voluntat dels catòlics catalans de restaurar el patronatge montserratí.

Tancament

L'any 1890 Jaume Collell deixà la revista, després de l'intent fallit de traslladar–la a Barcelona (Barcelonès), al qual s'oposà el grup de Vic (Osona). Fou substituït per Ramon Sala i la seva dimissió comportà la de molts altres col·laboradors importants. Amb aquest fet la revista perdé el seu caràcter polític. Collell fundà aleshores el setmanari La Veu de Catalunya. La revista finalment deixà de publicar–se el 24 de desembre de 1901.[3][5][4]

Articles importants

Entre els articles i documents més destacats trobem l'inicial «La nostra idea»,[6] en el qual s'explicava l'esperit i voluntat de la revista, una (1) publicació catalana en el contingut i la forma. També entre els més rellevants hi ha els editorials dedicats a l'Església i al regionalisme el 1887, en plena campanya de restauració d'un (1) altre monument religiós, el Monestir de Ripoll (Ripollès). En aquests editorials s'exposa la defensa dels principis bàsics que justifiquen l'existència d'un (1) cristianisme autòcton. D'altres són «Catalanisme. Lo que es i lo que deuria ser», de l'any 1880, en el qual es reflexionava sobre l'ús de la llengua, l'estat de la literatura catalana, els Jocs Florals i la predicació en català. Altres articles rellevants foren «La fe nacional i el catolicisme en la llengua materna», «La predicació en llengua catalana» i «La llengua de l'oració», tots del 1887.

Torras i Bages hi publicà diversos articles —«Records d'un filòsof català», «L'Església i el regionalisme», «L'encíclica Libertas i el regionalisme»—, que serien l'embrió del que després constituirien La tradició catalana, on es defensava la necessitat de restaurar la pastoral catalana, i La pietat catalana.[3] També Jacint Verdaguer hi publicà fragments de L'Atlàntida i Dietari d'un pelegrí a Terra Santa.[5]

Relació de directors

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

La Veu del Montserrat convocant a la missa pels màrtirs del 1714: «perque tots los catalans aprengan en son exemple, com se deu amar la Patria com devem trevallar per restaurarla y enaltirla, ab amor al passat y fe en l'esdevenidor»

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el dos-cents seixanta-vuitè aniversari del naixement de Charles Maurice de Talleyrand–Périgord, més conegut com a Talleyrand (París, Illa de França, 2 de febrer de 1754 — ibídem, 17 de maig de 1838), fou un (1) sacerdot, polític, diplomàtic i estadista francès, d'origen noble (fill del duc de Talleyrand–Périgord i príncep de Benevent [Campània, Itàlia]). Se'l considera un (1) dels polítics més notables i influents de final del segle XVIII i principi del XIX, especialment com a diplomàtic encarregat del Ministeri d'Afers Estrangers de França, càrrec que ocupà en quatre (4) ocasions.

Orígens

Talleyrand nasqué a París (Illa de França) el 2 de febrer de 1754, fill del segon comte Charles Daniel Talleyrand, i heretà la primogenitura en morir el seu germà gran. La seva família era una (1) de les nissagues més poderoses i influents de la França del seu temps; avantpassats seus havien tingut càrrecs importants durant el regnat de Lluís XV. Malgrat ser l'hereu, hagué de renunciar als títols de primogenitura perquè no podia realitzar els exercicis militars propis d'un (1) aristòcrata a causa d'una (1) malaltia, la síndrome de Marfan, que li produí una (1) coixesa per la resta de la seva vida.

Com a segona opció fou orientat a la carrera eclesiàstica. S'educà en el Col·legi d'Harcourt, sota la direcció del seu oncle el cardenal Alexandre Angelico, i després en el Seminari de Sant Sulpici, i als vint-i-un (21) anys aconseguí l'abadia de Saint–Denis (Sena Saint–Denis, Illa de França). De la seva educació aristocràtica conservà sempre un refinament i subtilesa que li foren molt útils com a diplomàtic.

El mateix any fou delegat del clergat a l'Assemblea general, càrrec en el qual tingué ocasió de distingir–se per la seva intel·ligència i habilitat. El 1780 fou nomenat agent general del clergat de França, i el 1788 bisbe d'Autun (Saona i Loira, França). Com a individu de l'Assemblea Nacional del 1789 contribuí a la implantació de sou fix per al clergat, l'abolició dels delmes, la renda dels béns eclesiàstics i la unificació dels pesos i mesures a tot França, etc. El 13 de febrer de 1790 fou elegit president de l'Assemblea Constituent. En la festa del 14 de juliol de 1790 celebrà la missa a l'altar de la pàtria, al Camp de Mart, i fou un (1) dels primers bisbes que prestaren jurament a la Constitució civil del clergat, i recomanà, a més, als sacerdots de la seva diòcesi que fessin el mateix.

Excomunicat pel papa Pius VI, dimití del bisbat d'Autun (Saona i Loira, França), i el 24 de febrer de 1791 consagrà els bisbes elegits de l'Aisne (Alts de França) i de Finistère (Bretanya, França), i es negà després a presentar la seva candidatura pel bisbat de París (Illa de França), vacant per la negativa a prestar jurament de monsenyor de Suigne. Mentrestant havia fet grans protestes de submissió filial a la Santa Seu, encara que, per dir la veritat, no semblà preocupar–se gaire de l'excomunió de què havia estat objecte.

Individu del Directori del departament de París (Illa de França). Prengué part principalment en les discussions financeres, especialitat en la qual havia arribat a adquirir gran competència. També presentà un projecte d'instrucció pública que contenia els fonaments de l'ensenyança moderna. El 1792 fou enviat a Anglaterra (Regne Unit) per aconseguir la seva neutralitat, objectiu que assolí; però acusat, sense grans fonaments, d'afavorir la causa reialista, hagué d'emigrar a l'Amèrica del Nord, on es dedicà a la indústria i augmentà considerablement la seva fortuna.

Imperi Francès

Una vegada abolit el Regnat del Terror, tornà a França (1795). Després del cop d'estat de 18 de fructidor (1797) s'adherí a Napoleó Bonaparte, l'ajudà pel cop d'estat del 18 de brumari (1799), s'encarregà de la cartera de l'Exterior i des de llavors fou el seu més hàbil conseller, havent sigut l'ànima de les negociacions de pau en els tractats de Lunéville (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França), Amiens (Somme, Alts de França), Pressburg (Bratislava, Eslovàquia), Poznań (Gran Polònia) i Tilsit (Sovetsk, Kaliningrad, Rússia); també fou en gran part obra de Talleyrand–Périgord el Concordat del 1801 que restablí el catolicisme a França (1802). En agraïment per aquesta gestió, el papa Pius VII el dispensà dels vots eclesiàstics i concedí validesa canònica al matrimoni civil contret per Talleyrand–Périgord amb la senyora Grant.

El 1804 Napoleó el nomenà gran camarlenc de França; el 1806, príncep sobirà de Benevent (Campània, Itàlia), i el 1807, vicegrand.électeur. Malgrat tot, havent–se declarat contrari a la guerra de conquesta, caigué en desgràcia i perdé el seu lloc de ministre, retirant–se (1808) a la seva finca de Valençay (Indre, Centre–Vall del Loira, França). Quan es produí la catàstrofe de les armes napoleòniques a l'Imperi Rus, mantingué negociacions secretes amb els Borbons, i després de l'entrada dels aliats a França fomentà la Restauració francesa. En pujar Lluís XVIII al tron, Talleyrand–Périgord fou nomenat príncep, par i ministre d'exteriors. On recollí els seus més brillants èxits diplomàtics fou en el Congrés de Viena (Àustria), que es constituí en centre de totes les negociacions amb el principi de la legitimitat introduït per ell. Ja havia aconseguit atreure Àustria i Anglaterra (Regne Unit) a una (1) aliança secreta amb França contra Rússia i Prússia (5 de gener de 1815) quan el retorn de Napoleó posà fi a totes aquestes combinacions.

Arran de la segona Restauració de bell nou s'encarregà Talleyrand–Périgord de la cartera d'Exterior junt amb la Presidència del Consell, però ja abans de la segona pau de París (Illa de França) abandonà el seu lloc perquè el partit àulic reaccionari l'odiava i el combatia com a revolucionari. Quan l'adveniment de Carles X al tron de França (1824), Talleyrand–Périgord milità en l'oposició en la Cambra dels Pars.

Durant la monarquia de Juliol passà a ser ambaixador a Londres (Anglaterra, Regne Unit), on negocià una (1) intel·ligència vers les qüestions grega i belga. el seu últim acte diplomàtic fou la signatura de la Quàdruple Aliança (1834), en virtut de la qual havia de mantenir–se en l'occident d'Europa el principi constitucional.

El talent i l'agudesa del seu enginy en la conversa i tracte social, així com la seva frase concisa i oportuna, foren proverbials en Talleyrand–Périgord, del qual se'n conserven una (1) sèrie de dites felices, com la que la paraula es donà a l'home per vetllar amb ella els seus pensaments, o que és costum reial robar però els Borbons exageren. Era egoista en grau molt elevat, fou un (1) home sense quasi passions, si no era la set de l'or; però sabé explotar en el seu profit les passions dels altres. En morir deixà una (1) fortuna de divuit milions de francs francesos (18.000.000 FF), que passà en la seva major part a la seva neboda, la duquessa de Dino.

Les seves memòries pòstumes les publicà el duc de Broglie (París, Illa de França, del 1891 al 1892; però foren mutilades i addicionades per Bacourt, marmessor testamentari de Talleyrand–Périgord. Pallain edità la Correspondéncia de Talleyrand–Périgord amb el rei Lluís XVIII durant el Congrés de Viena (1881) i la seva Correspondance diplomatique (París, Illa de França, 1889–1891); les Lettres inédites de Talleyrand–Périgord à Napoleón 1800–1809 les edità Bertran (París, Illa de França, 1889).

Bibliografia

Charles–Maurice de Talleyrand-Périgord (1754–1838), ja vell.

Talleyrand–Périgord quan estava en el cim de la seva vida.

Coat of arms of Charles–Maurice de Talleyrand–Périgord during the Empire.

Charles–Maurice de Talleyrand–Périgord

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el cinc-cents noranta-sisè aniversari del naixement d'Elionor I de Navarra (Olite, Navarra, 2 de febrer de 1426 — Tudela, Navarra, 12 de febrer de 1479),[1] qui fou princesa d'Aragó i infanta de Navarra, reina titular de Navarra (1464–1479) i reina de Navarra (1479); princesa de Girona (1461–1462).

Orígens familiars

Nascuda el 2 de febrer de 1426, fou la filla petita del príncep Joan d'Aragó, futur rei de la Corona d'Aragó, i de la reina Blanca I de Navarra.

El problema navarrès

Joan II d'Aragó fou rei de Navarra per matrimoni del 1425 al 1441. La seva filla fou reconeguda per les Corts de Navarra el 9 d'agost de 1427, tot i que els hereus legítims eren els seus germans grans Carles de Viana i Blanca II de Navarra.

A la mort de Blanca I el 1441 Joan s'apoderà del Regne i no acomplí el testament de la seva esposa. Joan II fou rei per usurpació del 1441 al 1479 (i rei dels territoris de la Corona catalanoaragonesa del 1458 al 1479). El 1445 Joan d'Aragó desheretà el seu fill Carles de Viana hereu legítim del Regne d'Aragó; així doncs, Carles s'oposà a ell i s'enfrontaren durant la Guerra civil navarresa. Elionor fou còmplice del seu pare en aquesta usurpació especialment en temps de la seva germana gran Blanca II de Navarra (1424–1464) del 1441 al 1464. Blanca II caigué en desgràcia per la seva ajuda a Carles, el que comportà que Elionor passés a ser l'instrument del príncep aragonès contra els seus fills oposats. Així Elionor fou proclamada, juntament amb el seu marit Gastó de Foix, hereus del regne pel Tractat de Barcelona del 1455.[2] Elionor fou nomenada governadora general del regne i s'establí a Sangüesa (Navarra). La història diu que després de la mort del seu germà gran, Carles (1421–1461) conegut com a Carles de Viana (Carles IV de Navarra), el seu pare Joan II hauria lliurat Elionor a la seva germana Blanca, a la qual hauria deixat morir a la presó: a la mort del príncep de Viana el 1461 Elionor firmà amb el seu pare el 12 d'abril de 1462 el Tractat d'Olite (Navarra) pel qual Joan II d'Aragó era reconegut com a rei de Navarra i Elionor la seva successora. Aquesta condició s'havia d'acomplir amb la desaparició de la legítima hereva, Blanca II, que fou entregada al comte de Foix i tancada al castell de Montcada (Montcada i Reixac, Vallès Occidental, Catalunya), on morí el 1464, possiblement enverinada per ordres d'Elionor.

A l'any següent (1465) Elionor aconseguí firmar una (1) treva amb els Beamontesos i s'autotitulà princesa primogènita, hereva de Navarra, infanta d'Aragó i Sicília, comtessa de Foix i Bigorra, senyora de Bearn i lloctinent general pel sereníssim rei el meu senyor i pare en aquest regne seu de Navarra (títol de fet de lloctinent general de Navarra 1455–1469).

En aquest moment Elionor i Joan II d'Aragó protagonitzaren una (1) pugna pel tron navarrès, ajudant–se la primera pels beamontesos i el segon pels agramontesos. El 1468 Joan II manà assassinar el bisbe de Pamplona (Navarra), Nicolau de Chávarri, primer conseller de la governadora. Posteriorment Joan destituí Elionor del càrrec de lloctinent general (1469) i instaurà el fill d'aquesta, Gastó. La mort prematura d'aquest feu recapitular a Joan i designà el 1471, de forma perpètua, Elionor com a governadora del regne («governanta de Navarra» 1471–1479), tot i que renunciant als drets sobre la Corona d'Aragó. Gastó de Foix morí el 1472 quan duia ajuda del vescomtat de Bearn cap a Navarra. Assetjada pels desitjos expansius de França, Aragó i Castella veié com el seu regne, del qual no era ni titular, es trobava amenaçat així com els seus drets sobre el mateix.

Amb Joan II com enemic i també el seu germanastre Ferran d'Aragó, Elionor no trobà cap altre remei que aliar–se amb els seus enemics. El 19 de gener de 1479 moria Joan II i Elionor esdevingué reina de Navarra de facto mentre que els territoris de la corona catalana anaven al seu mig germà Ferran II (1452–1516) conegut com a Ferran el Catòlic. Elionor fou coronada reina el 28 de gener a Tudela (Navarra), on morí quinze (15) dies més tard el 12 de febrer de 1479.

En el seu testament reivindicà tots els títols del seu germà Carles, en compliment del testament disposat per la seva mare. Nomenà hereu el seu net Francesc Febus de Foix (Arieja, Occitània), a qui recomanà la protecció del rei de França.

Núpcies i descendents

El 30 de juliol de 1436 es casà amb el comte Gastó IV de Foix (1425–1472), de la casa de Grailly; els dos (2) esposos tenien onze (11) anys i el matrimoni hauria estat consumat més tard, ja que el primer fill del matrimoni nasqué el 1443. D'aquest matrimoni nasqueren deu (10) fills:

Imatge d'Elionor I de Navarra

Armes personals d'Elionor I de Navarra. Les del seu pare Joan II d'Aragó i les del seu marit Gastó IV de Foix. 

Escut d'armes dels reis de Navarra de la dinastia Foix

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Lluís Espinal i Camps, Lucho Espinal, (Sant Fruitós de Bages, Bages, Catalunya, 2 de febrer de 1932 — La Paz, Bolívia, 21 de març de 1980)[1], qui fou un (1) màrtir jesuïta, periodista i cinèfil català.

Biografia[2]

Lluís Espinal i Camps nasqué el 2 de febrer 1932 a Sant Fruitós de Bages (Bages) a la Torre dels Batlles, on la seva família feia de masovers. Als pocs anys, la família es traslladà a Manresa (Bages), on Espinal inicià el seu camí religiós a l'escolania de la Cova de Sant Ignasi de la ciutat. Després cursà el batxillerat a l'Escola de Roquetes (Baix Ebre) i als disset (17) anys ingressà al noviciat de la Companyia de Jesús al Monestir de Veruela (Saragossa, Aragó) el 17 d'agost de 1949. Dos (2) anys més tard (15 d'agost de 1951) feu els vots perpetus.

Del 1951 al 1953 estudià Humanitats, i del 1953 al 1956, Filosofia. En acabar, es dedicà a ensenyar literatura grega i poesia llatina al Col·legi Sant Pere Claver de Raimat (Lleida, Segrià) per a estudiants jesuïtes. Entre els anys 1959 i 1963 cursà Teologia a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), on es començà a forjar el seu sentit crític davant de la teologia tradicional que rebia a les aules. S'ordenà sacerdot el juliol de 1962 a Barcelona (Barcelonès).

Acabada la seva formació en Teologia i ja sacerdot, Lluís Espinal estudià a l'Escola de Periodisme i Audiovisuals de Bèrgam (Llombardia, Itàlia). També s'epecialitzà en cinema i televisió a la Scuola Superiore de Giornalismo e Mezzi  Audiovisuali de la Universitat Catòlica del Sagrat Cor de Milà (Llombardia, Itàlia).

L'any 1966, després d'acabar els seus estudis d'audiovisuals, començà a fer treballs en el món del cinema i la TV: director dels cineclubs Mirador i Seqüència de Barcelona (Barcelonès), crític cinematogràfic de la revista Reseña de Madrid, guionista i muntador del film  Noche Iluminada de Televisión Española, que representà Espanya en el Certamen de Brussel·les (Bèlgica) del 1966.

Tot i que els seus inicis a TVE foren en plena època franquista, Espinal produí un (1) programa nacional sense precedents: Cuestión Urgente, on cada setmana es tractava un (1) tema de caràcter social de què no es parlava en els mitjans oficials de comunicació, com la immigració, la prostitució, les drogues… Tot i que el programa tingué molt d'èxit, Espinal tingué diversos enfrontaments amb la censura franquista. L'any 1967, després de dos (2) anys en antena, la censura oficial li prohibí emetre un (1) programa sobre els barris marginals de Barcelona (barcelonès)i una (1) entrevista a  Alfonso Carlos Comín, un (1) dirigent d'esquerres. Davant d'aquest fet, Espinal dimití, sense anar a recollir el premi que li havien concedit com a millor programa de l'any.  

La trobada de Lluís Espinal amb el bisbe Monsenyor Genaro Prata, responsable dels Mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Boliviana suposà un (1) canvi crucial en la vida del jesuïta, ja que li proposà anar a Bolívia.

La seva tasca a Bolívia

Fou destinat com a missioner a Bolívia, on el coneixien amb l'apel·latiu Lucho. Arribà a La Paz, on vivia en un (1) barri molt pobre amb dos (2) companys jesuïtes, el 6 d'agost de 1968, i dos (2) anys més tard, es nacionalitzà bolivià. 

L'estada d'Espinal coincidí amb uns moments convulsos políticament  per al país, amb repressió, tortura, censura i desaparicions. Fou molt crític amb la dictadura d'Hugo Banzer (1971–1978).

A Bolívia, desenvolupa plenament la seva faceta periodística i de productor cinematogràfic tant a la premsa escrita com a la ràdio i la televisió. Col·laborà a Radio Fides, als diaris Presencia i Última hora de La Paz. També produí uns quants curtmetratges per a la televisió boliviana, formà part del grup productor cinematogràfic Ukamau, publicà llibres sobre cinema, fou professor de Mitjans de comunicació social a diverses universitats (Universitats Major de San Andrés i Catòlica de La Paz) i des de l'any 1979, dirigí el setmanari Aquí! fins que morí.

A través d'aquests mitjans de comunicació, Lluís Espinal denuncia les injustícies socials, la manca de llibertat i la situació política que vivia la ciutadania boliviana, i així es guanyà l'estima dels poble i l'enemistat dels dirigents polítics del moment.  

Espinal escrigué dotze (12) llibres sobre el cinema, fet que assentà les bases de la producció cinematogràfica a Bolívia. També fou una (1) figura destacada de la crítica cinematogràfica, no només per publicar els seus escrits en nombrosos  mitjans de comunicació, sinó també com a formador de nous crítics al país.

L'any 1970, partint d'una (1) idea semblant al programa Cuestión Urgente, inicià el programa En Carne Viva per a la Televisió Boliviana, però la censura li tallà parts del programa. De nou, Espinal decidí dimitir i abandonà l'ens televisiu del país.

Tot i això, en la seva missió es dedicà a lluitar per defensar els Drets Humans, i les seves postures contràries a la dictadura i favorables als moviments miners l'enfrontaren amb el govern bolivià.

Vaga de fam i assassinat

El desembre del 1977 participà en una (1) vaga de fam de dinou (19) dies amb Domitilia Chúngara i altres dones mineres  per demanar l'amnistia total per als presos polítics, aprofitant que el govern bolivià anuncià que convocaria eleccions i concediria l'amnistia política, tot i que amb certes restriccions. La vaga s'estengué a molts llocs del país; aconseguiren suport internacional i molta gent feu pressió al govern, que finalment concedí la plena amnistia.

Per totes aquestes actuacions de denúncia de les injustícies i lluita per les llibertats, Lluís Espinal es convertí en una (1) figura incòmode per als dirigents polítics i per a alguns sectors eclesiàstics més tradicionals.

La nit del 21 de març de 1980 fou segrestat, torturat i brutalment assassinat quan tornava a casa després de veure al cinema la pel·lícula Los Desalmados, de la qual havia de preparar una (1) crítica: li dispararen disset (17) bales i li marcaren amb cops una (1) creu al pit. El seu cos fou trobat l'endemà en un (1) abocador per un (1) camperol, Augusto Chira, a uns vuit quilòmetres (circa 8 km) de La Paz, en el camí a Chacaltaya (Bolívia). Al seu enterrament hi assistiren unes vuitanta mil (circa 80.000) persones, un (1) dels més multitudinaris que es recorden al país. La seva tomba es troba al Cementerio de La Paz, on hi figura com a epitafi una (1) de les seves frases més conegudes: «La vida és per gastar–la per als altres».

Poesia i escultura

Des de molt jove, Lluís Espinal es revelà com un (1) home de gran sensibilitat artística i amb un (1) do especial per a escriure i comunicar les seves idees i experiències.

A través dels seus estudis, en especial els de Filosofia, se sentí atret per la poesia. Traslladà les seves inquietuds i pensaments a l'obra  Pregàries a boca de canó,[3] escrites l'any 1965 a Espanya. En aquestes pregàries parla dels temes que més l'inquietaren durant la seva vida: els marginats de la societat, els pobres, els que pateixen, gents reclosa a les presons, als asils...

A Lluís Espinal en les seves estones lliures li agradava de tallar en fustes velles, on també plasmava temes amb un (1) gran component social com l'opressió o la voluntat de llibertat. Eren habitual en les seves escultures trobar unes mans que trenquen una (1) cadena o una (1) dona avançant amb els cabells al vent. La gran majoria d'aquestes peces estan disperses per Bolívia i altres continents.

Una (1) de les talles més conegudes és la que Evo Morales, el president de Bolívia, regalà al papa Francesc durant la seva visita a Bolívia l'any 2015: una (1) rèplica del crucifix comunista que havia fet el mateix Espinal als anys setanta ('70).

El llegat de Lluís Espinal: homenatges

La figura de Lluís Espinal és un (1) referent a Bolívia i el seu record continua viu en el poble: Diverses institucions porten el seu nom, com ara col·legis, centres culturals, socials... Cada any, en l'aniversari de la seva mort, s'organitzen diversos actes commemoratius per part de nombroses entitats i els mitjans de comunicació del país publiquen notícies sobre diversos aspectes de la seva vida.

L'any 2007 el president de Bolívia, Evo Morales, declarà el 21 de març Día del Cine Boliviano, coincidint amb l'aniversari del seu assassinat, en homenatge a Lluís Espinal com una (1) figura essencial en la lluita pels drets humans i la democràcia i en reconeixement de la seva aportació al cinema bolivià.

El dimecres 8 de juliol de 2015 el papa Francesc reté homenatge a Lluís Espinal en la seva visita a Bolívia, mentre es desplaçava des de l'aeroport de l'Alto fins a l'arquebisbat de La Paz, tot fent una (1) aturada per recordar–lo en el lloc on fou trobat mort feia trenta-cinc (35) anys. A casa nostra, recull el seu llegat la Fundació que porta el seu nom Lluís Espinal, i que treballa en el diàleg fe–justícia a través principalment de la promoció de les activitats del centre Cristianisme i Justícia, amb seu a Barcelona (Barcelonès).[4]

A Sant Fruitós de Bages (Bages), municipi natal de Lluís Espinal, l'any 1981 se li dedicà una (1) plaça i l'any 2005, vint-i-cinc (25) anys després del seu assassinat, l'Ajuntament de Sant Fruitós de Bages (Bages) el declarà fill predilecte com a reconeixement a la tasca i als valors que encarnà i defensà al llarg de la seva vida i amb la seva mort. També es feu una (1) escultura i s'ubicà a la plaça que porta el seu nom.

L'any 2020, amb motiu dels XL aniversari del seu assassinat, l'Ajuntament de Sant Fruitós de Bages (Bages) el declarà com a Any Espinal[5] amb l'objectiu de donar a conèixer la importància de la figura de Lluís Espinal. Per aquest motiu, l'Ajuntament ha impulsat la creació d'una (1) comissió amb diferents agents, entitats i familiars per tal de programar diverses activitats, exposicions i taules rodones durant tot l'any.[6]

Obres

Referències

Referències externes

Fotografia de Lluís Espinal i Camps

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Càndida Majoral i Majoral (Cornellana, nucli del municipi de la Vansa i Fórnols, Alt Urgell, Catalunya, 2 de febrer de 1917 — Sant Julià de Lòria, Andorra, 4 de gener de 2018), qui fou una (1) de les últimes trementinaires.[1]

La petita de les tres (3) germanes de cal Peret de Cornellana començà a acompanyar la seva mare, Maria Majoral, en els seus viatges com a trementinarie per vendre herbes medicinals i altres remeis pels masos i pobles de bona part de Catalunya, a la segona meitat de la dècada dels anys vint ('20), quan era molt joveneta, i continuà anant amb ella fins a la postguerra. Totes tres (3) filles de la casa l'acompanyaren en algun moment, «però Càndida fou la que hi anà més temps, perquè en certa manera havia d'esperar el relleu de la generació següent».[2] Càndida Majoral feu de trementinaire fins als vint-i-sis (26) anys, que es casà i es traslladà a viure a Andorra, primer a Aubinyà, i després a Sant Julià de Lòria; treballà aleshores a la fàbrica de tabac Reig, tant al camp com al taller fent cigars, fins que es jubilà.[1][3]

El seu testimoni i les dades i els records que ha aportat han contribuït als estudis sobre aquest ofici tradicional de moltes dones de la vall de la Vansa i Tuixent (Alt Urgell). El 2011 rebé el premi Trementinaire d'Honor que s'atorga cada any a la Vansa (Alt Urgell) amb motiu de la Festa de les Trementinaires.[1][3]

Referències

Bibliografia complementària

Pla mig de Càndida Majoral, en rebre el premi Trementinaire d'Honor, l'any 2011 (Horitzontal).

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el cent trenta-vuitè aniversari del naixement de Lluïsa Botet i Mundi (Cassà de la Selva, Gironès, Catalunya, 2 de febrer de 1884 — València, Horta, País Valencià, 1951), qui fou una (1) pintora i gravadora catalana especialitzada en retrats i escenes costumistes.[1]

Biografia[2]

Era filla de Rita Mundi i de Domènec Botet i Carreras, sotsinspector de sanitat militar que el 1883 demanà un (1) permís d'excedència de dos (2) anys per anar destinat a Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya).

Estudià a l'Escola Politècnica de Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya), on fou alumna de Pilar Vilaret i Puig, i posteriorment amplià la seva formació artística a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Barcelonès, Catalunya) i a la Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid (Academia de San Fernando, Madrid, Espanya), on entrà per oposició. En aquesta escola fou alumna d'Emilio Sala i d'Antonio Muñoz Degrain en pintura i de Ricardo de los Ríos en gravat. En tres (3) anys aconseguia el títol de professora de dibuix en les especialitats de pintura i gravat i per oposició obtenia dos (2) premis en metàl·lic i tres (3) medalles. Igualment, consta que fou deixebla del pintor decorador Pau Béjar, del pintor i gravador Carlos Verger i de la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado.[3]

En fer divuit (18) anys, el Centre Republicà de Cassà de la Selva (Gironès, Catalunya) li comprà un (1) retrat de Nicolás Salmerón per al seu saló biblioteca.

Es donà a conèixer amb una (1) exposició individual a la Sala Parés de Barcelona (Barcelonès) l'any 1905,[4] on exposà l'any següent, presentant cinc (5) retrats i diversos paisatges que reberen lloances.[5] Un (1) any després, comparegué a la I Exposició de Belles Arts d'Artistes Independents que organitzà el Círcol de Propietaris de Gràcia, a Barcelona (Barcelonès, Catalunya).[6] L'any 1908 presentà la seva obra Gitana a l'Exposició Hispano–Francesa de Saragossa (Aragó), amb la qual rebé una (1) menció honorífica. L'any 1910 participà a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid (Madrid, Espanya), amb dos (2) olis, ¡Ampáranos Dios mío! i Baile gitano, un (1) autoretrat al pastel i tres (3) gravats.[3] Un (1) any més tard exposà a la mostra Internacional de Roma (Laci, Itàlia) i a la VI Exposició Internacional d'Art que es feu al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), on presentà tres (3) aiguaforts (El Jueves Santo en Cassá de la Selva, Autoretrato de Van Dyck i Busto de Viejo) i la pintura Gitanilla.[6][7]

El 1912 il·lustrà la novel·la Precocidad de Gualterio M. Seco i des del 1915 guanyà per oposició la plaça de professora de dibuix geomètric i artístic a la Escuela de Adultas de Valencia. També a València (Horta, País Valencià), la nomenaren sòcia honorària del Cercle de Belles Arts. Aquell mateix any prengué part de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid (Madrid, Espanya), amb un (1) retrat.[8]

Entre les obres de l'exposició individual que el 1917 presentà al Cercle de Belles Arts de València (Horta, País Valencià) hi havia un (1) retrat del seu pare que fou molt elogiat.[9]

L'any 1920 participà en la primera edició del Salón Otoñal de Artistas Independientes de Madrid (Madrid, Espanya), organitzat per l'Asociación de Pintores y Escultores, que es feu al Palacio de Exposiciones del Parque del Retiro i en el qual hi exposaren moltes artistes. Aquell mateix any també prengué part a l'Exposició Nacional de Madrid (Madrid, Espanya), amb l'oli El ensayo.[10] Dos (2) anys després tornava a participar en aquest Salón de Otoño, i el 1926 exposà en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid (Madrid, Espanya) l'obra Goyesca.[11]

Fora de Catalunya, exposà amb èxit a Roma (Laci, Itàlia), Buenos Aires (República Argentina), Ciutat de Mèxic (Estats Units Mexicans), Londres (Anglaterra, Regne Unit), Madrid (Madrid, Espanya) i Bilbao (Biscaia, País Basc), entre d'altres. La seva obra, ben reconeguda pel públic i pels experts, era lloada per una (1) senzillesa aparent, amb un (1) llenguatge sense exageracions ni convencionalismes, però amb una (1) gran solidesa tècnica en tots els aspectes de la pintura, des de la composició i el dibuix fins a l'ús del color.

L'última noticia que es coneix de Lluïsa Botet és la seva participació en l'Exposició de Pintura de València (Horta, País Valencià) de l'any 1936, organitzada per l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Residí a València (Horta) fins entrada la Guerra Civil.[12]

Exposicions

Exposicions individuals

Bibliografia

Referències

Enllaços externs

Retrat de Lluïsa Botet Mundi publicat al núm. 48 de la revista Feminal (26 de març de 1911).

Lluisa Botet i Mundi

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquanta-unè aniversari del naixement d'Enriqueta Martí i Ripoll,[1] coneguda popularment com la «vampira del carrer de Ponent», la «vampira del Raval» o la «vampira de Barcelona» (Sant Feliu de Llobregat, Baix Llobregat, Catalunya, 2 de febrer de 1871[2][3] — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 12 de maig de 1913)[4], qui fou una (1) segrestadora i suposada assassina en sèrie catalana.

Malgrat la tradició popular, investigacions actuals posen en dubte la suposada criminalitat d'Enriqueta i asseguren que en realitat era una (1) persona amb trastorns mentals de la qual només es pot provar fefaentment el segrest d'una (1) nena, Teresina Guitart.[5][6]

Biografia oficial o «Llegenda negra»

Enriqueta Martí i Ripoll nasqué a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), filla de Pau Martí i Pons, i d'Eulàlia Ripoll i Pahisa.[7] De molt jove es va traslladar des del seu Sant Feliu de Llobregat natal cap a Barcelona (Barcelonès), on treballà de minyona. Aviat, però, començà a exercir la prostitució, tant a bordells com al port de Barcelona o el portal de Santa Madrona (Barcelona, Barcelonès). El 5 de gener de 1895[8][9] es casà amb un (1) artista, un (1) pintor anomenat Joan Pujaló. Segons Pujaló, el matrimoni fracassà per l'afició d'Enriqueta Martí pels homes, el seu caràcter estrany, mentider, impredictible i les seves contínues visites a cases de mala vida. Tot i casada, no deixà mai de freqüentar els ambients de prostitució ni el món de mal viure que l'envoltava. La parella es reconcilià i se separà unes sis (circa 6) vegades. En el moment de la detenció de l'Enriqueta —el 1912— feia més de cinc (>5) anys que el matrimoni vivia separat. No tingueren fills.

L'Enriqueta duia una (1) doble vida. Durant el dia mendicava i demanava menjar a cases de caritat, convents i parròquies. Vestia parracs i de vegades duia de la mà nens que feia passar pels seus fills. Posteriorment, els prostituïa o assassinava. No tenia cap necessitat de mendicar, ja que la seva doble feina de proxeneta i remeiera li donava prou diners per viure sense problemes. De nit es vestia amb robes sumptuoses, barrets i perruques, i voltava el Teatre del Liceu, el casino de l'Arrabassada i altres llocs on anava la classe benestant de Barcelona (Barcelonès). És probable que en aquests llocs oferís els seus serveis com a proxeneta especialitzada en criatures. El 1909 fou detinguda al seu pis del carrer Minerva de Barcelona (Barcelonès), acusada de regentar un (1) bordell on s'oferien els serveis sexuals de nens d'entre tres (3) i catorze (14) anys. Junt amb ella detingueren un (1) jove d'una (1) família benestant. Gràcies als contactes que tenia amb altes personalitats barcelonines —que contractaven els seus serveis com a proxeneta infantil— l'Enriqueta no anà mai a judici per l'assumpte del bordell i el procés es perdé en l'oblit judicial i burocràtic.

Alhora que feia de proxeneta de nens molt petits, també exercia la professió de remeiera. Els productes que usava per fabricar els remeis eren fets amb restes humanes de les criatures que matava, nens i nenes molt petits, de pit i fins a nou (9) anys. Dels nens ho aprofitava tot: el greix, la sang, els cabells, els ossos (que sovint transformava en pols)... Per aquesta raó no tenia problemes per desfer–se'n dels cossos de les víctimes. Dels nens en quedaven quatre (4) ossos mal comptats. Enriqueta Martí oferia els seus ungüents, pomades, filtres, cataplasmes i pocions, especialment per a curar la tuberculosi, tant temuda en aquella època, i tota mena de malalties que no tenien cura amb la medicina tradicional. Gent de classe alta pagava grans sumes de diners per aquests remeis.

Segrestà un (1) nombre indeterminat de criatures. En el moment de l'última detenció li trobaren al pis del barri del Raval, concretament al número 29, entresòl primera, del carrer de Ponent (avui Joaquín Costa), i a diferents pisos de Barcelona (Barcelonès) on havia viscut, els ossos d'un (1) total de dotze (12) nens. Els forenses tingueren feina a destriar–los, ja que en quedaven pocs, i aconseguiren diferenciar–hi els de dotze (12) nens i nenes. Enriqueta Martí és possiblement l'assassina en sèrie més mortífera que hi ha hagut mai a Catalunya. Si s'arribés a saber del cert quantes criatures arribà a segrestar i matar, ben probablement la xifra es dispararia. És clar que feia molts anys que actuava a la ciutat de Barcelona (Barcelonès) perquè, en el saber popular, se sospitava que algú s'emportava els nens petits. Hi havia molts i molts nens que havien desaparegut sense deixar rastre i hi havia un (1) temor fundat entre la població.

L'entresòl primera del 29 del carrer de Ponent

El 10 de febrer de 1912 segrestà la seva última víctima, Teresa Guitart i Congost, nena coneguda com a Teresita. Durant dues (2) setmanes tothom la buscà per tot arreu. Aquest cop hi hague una (1) gran indignació popular, ja que es demostrava que el temor de la població era cert i que les autoritats havien estat molt passives amb aquest tema. Fou una (1) veïna, Clàudia Elias, qui trobà la pista de la Teresita. El 17 de febrer veié una (1) nena amb els cabells rapats que mirava des d'un (1) finestró del pati interior d'una (1) escala. El pis era l'entresòl primera del número 29 del carrer de Ponent. La senyora Elias no havia vist mai abans aquella nena. La petita jugava amb una (1) altra criatura i, quan la veïna aparegué pel finestró, Clàudia Elias li preguntà si aquella nena era també seva. La veïna era Enriqueta Martí, que tancà la finestra sense dir–li res. Estranyada, Clàudia Elías ho comentà al matalasser del mateix carrer Ponent, amb qui tenia amistat, i li feu saber que sospitava que aquella nena era Teresita Guitart. Li ho feia sospitar també l'estranya vida que duia la veïna de l'entresòl. El matalasser, també angoixat, explicà a un (1) agent municipal, José Asens, les sospites del que passava en el pis d'Enriqueta Martí. Aquest ho feu saber al seu cap, el brigada Ribot. El 27 de febrer, amb l'excusa d'una (1) denúncia per tinença de gallines al pis, el brigada Ribot i dos (2) agents més anaren a buscar Enriqueta Martí, que era als safaretjos del carrer Ferlandina.[10] Li feren saber la denúncia, i dugueren Enriqueta Martí al seu pis. Ella es mostrà sorpresa però no oposà cap resistència, probablement per no aixecar cap sospita. Hi entraren els municipals i hi trobaren dues (2) nenes al pis. Una (1) era Teresita Guitard Congost i l'altra una (1) nena anomenada Angelita.[11] La Teresita fou retornada als seus pares, després que hagués declarat. Explicà com en un (1) moment en què, distreta, s'allunyà de la seva mare, Enriqueta Martí se l'endugué, agafada de la mà, mentre li prometia caramels, però, quan la Teresita veié que se l'enduia massa lluny de casa, volgué marxar, i l'Enriqueta la cobrí amb un (1) drap negre i l'agafà amb força fins que la dugué al seu pis. De seguida que hi arribaren, Enriqueta Martí li tallà els cabells, li canvià el nom pel de Felicidad i li digué que ja no tenia pares i que ella era la seva nova mare, de manera que així l'anomenaria quan sortissin al carrer.[10] Li donava mal menjar, patates i pa dur, no li pegava però sí que la pessigava, i li prohibia sortir a finestres i balcons. Declarà també que sovint les deixava soles a ella i a l'Angelita i que un (1) dia s'aventuraren a mirar a les habitacions que l'Enriqueta els havia prohibit entrar. En aquesta aventura trobaren un (1) sac amb roba de nen plena de sang i un (1) ganivet per escorxar també ple de sang. La Teresita mai no sortí del pis durant el temps que estigué segrestada. La declaració de l'Angelita fou més esfereïdora. Abans que la Teresita arribés a casa hi havia hagut un (1) altre nen, d'uns cinc (circa 5) anys, anomenat Pepito. L'Angelita declarà que veié com la que ella anomenava mare, l'Enriqueta, l'havia mort a la taula de la cuina. L'Enriqueta no s'adonà que la nena ho havia vist, i l'Angelita corregué a amagar–se al llit i a fer–se l'adormida. La identitat de l'Angelita fou més difícil de concretar per les vaguetats de les primeres declaracions d'Enriqueta Martí. La nena no sabia quins cognoms tenia i afirmava que l'Enriqueta li havia explicat que el seu pare es deia Joan. La segrestadora sostenia que era filla seva i de Joan Pujaló. El marit de l'Enriqueta es personà davant del jutge per voluntat pròpia de seguida que sabé que havien detingut la seva dona, i declarà que feia anys que no vivia amb ella, que no havien tingut fills i que no sabia d'on havia sortit la nena Angelita. Al final, Enriqueta Martí declarà que l'havia agafat, nascuda de feia poc, d'una (1) cunyada, a qui feu creure que la nena havia mort quan nasqué.

Enriqueta Martí Ripoll fou detinguda i ingressada a la presó de Reina Amàlia, institució enderrocada l'any 1936. És on ara hi ha la plaça Josep Maria Folch i Torres.

En una (1) segona inspecció al pis, efectivament es trobà el sac del que parlaven les nenes, amb la roba de nen tacada de sang i el ganivet d'escorxar. També trobaren un (1) altre sac amb roba bruta però que tenia ossos humans de petites dimensions en el fons. N'hi havia uns trenta (circa 30). Els ossos tenien marques d'haver estat exposats al foc. Trobaren també un (1) saló sumptuosament decorat amb un (1) armari amb bonics vestits de nena i nen. Aquest saló contrastava amb la resta del pis, que era d'una (1) gran austeritat i pobresa i on pesava sempre una (1) estranya mala olor. En una (1) altra habitació tancada amb pany i clau trobaren l'horror que amagava Enriqueta Martí. A l'estança hi havia cap a una cinquantena (circa 50) de gerres, pots i palanganes amb restes humanes en conservació: greix fet mantega, sang coagulada, cabelleres de criatura, mans esqueletitzades, pols d'os, moll d'os... També pots amb les pocions, pomades i ungüents ja preparats per la seva venda. Seguint la inspecció, s'investigaren dos (2) pisos més on havia viscut Enriqueta Martí: un (1) pis al carrer Tallers, un (1) altre pis al carrer Picalqués, una (1) caseta al carrer Jocs Florals, a Sants (Barcelona, Barcelonès). En els dos (2) pisos es trobaren emparedats en falses parets i sostres restes humanes de criatures. En el jardinet de la casa del carrer Jocs Florals trobaren la calavera d'un (1) nen de tres (3) anys i una (1) sèrie d'ossos que corresponien a nens de tres (3), sis (6) i vuit (8) anys. Alguns ossos encara tenien peces de roba, com un (1) mitjó pobrament sargit, la qual cosa donava a entendre que Enriqueta Martí tenia per costum segrestar nens de famílies molt pobres i d'escassos mitjans per buscar el fill desaparegut. Hi havia un (1) tercer habitatge, a Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), propietat de la família d'Enriqueta Martí, on també es trobaren restes de criatures en gerres i pots, i llibres de remeis. La casa pertanyia a la família Martí i era coneguda a la població pel sobrenom de Lindo, però estava tancada per la mala administració del pare d'Enriqueta Martí, segons el testimoni del marit, Joan Pujaló.

En el pis del carrer de Ponent també es trobaren coses curioses: un (1) llibre molt antic amb tapes de pergamí, un (1) llibre de notes on hi havia escrites en català receptes i pocions amb una (1) cal·ligrafia molt elegant, un (1) paquet de cartes i notes escrites en llenguatge xifrat i una llista amb noms de famílies i personalitats molt importants de Barcelona (Barcelonès). Aquesta llista fou molt pol·lèmica, ja que entre la població es cregué que era la llista de clients rics de l'Enriqueta. La gent creia que no pagarien els seus crims de pederàstia o de compra de restes humanes per guarir la seva salut pel fet de ser gent rica. La policia intentà que la llista no transcendís. Es feu córrer que hi havia metges, polítics, empresaris, banquers. Les autoritats, que tenien la Setmana Tràgica molt present i amb temor que hi hagués un (1) motí popular calmaren els ànims de la gent, fent que el diari ABC publiqués un (1) article on s'explicava que a la famosa llista només hi havia noms de persones a qui Enriqueta Martí mendicava i que aquestes famílies i personalitats havien sigut estafades per les mentides i precs de l'assassina.

Declaracions d'Enriqueta Martí. Testimonis

La interrogaren sobre la presència de Teresita Guitard a casa seva i digué que l'havia trobada perduda i amb fam el dia abans a la Ronda de Sant Pau. Clàudia Elías desmentí això perquè l'havia vista a la casa molts dies abans de la detenció.

Enriqueta Martí canvià el seu primer cognom per Marina. Amb aquest cognom es feia conèixer i llogava els pisos on gairebé sempre la feien fora per no pagar el lloguer. Durant les declaracions a la policia confessà el veritable cognom, que fou també corroborat pel testimoni del marit, Joan Pujaló.

També fou interrogada per la presència d'ossos i altres restes humanes a més de les cremes, pocions, cataplasmes, pomades i botelles amb sang, preparades per vendre, que hi havia al pis, i pel ganivet d'escorxar. Li feren saber que els ossos, segons els forenses, havien estat sotmesos a altes temperatures. És a dir: havien estat cremats o bullits per treure'n el moll. Enriqueta Martí argüí primer que feia estudis d'anatomia humana. Pressionada pels interrogatoris acabà confessant que era remeiera i utilitzava els nens com a matèria primera per fabricar el remeis. N'era una (1) experta i sabia com confeccionar els millors remeis. Els seus preparats eren molt ben pagats per gent de bona posició social. En un (1) moment de debilitat suggerí que investiguessin els habitatges dels carrers Tallers, Picalqués, Jocs Florals i la casa de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat). En aquell moment sembla que ja sabia que seria condemnada i volgué que els que es beneficiaven dels seus serveis com a alcavota per a pedòfils i com a remeiera tinguessin la mateixa sort. Tot i aquest moment de debilitat i d'ira per la sort que l'esperava, Enriqueta Martí no digué ni un (1) nom de cap dels seus clients.

Pel que fa al nen Pepito, li preguntaren on era. Digué que ja no era amb ella, que se l'havia endut al camp perquè s'havia posat malalt. Repetia l'excusa que li havia donat a la veïna, Clàudia Elías, quan aquesta li preguntà pel nen, estranyada de no veure'l ni sentir–lo. El Pepito havia arribat a ella perquè una (1) família l'hi havia confiat perquè se'n fes càrrec. Sabien de l'existència del petit tant pel testimoni de l'Angelita com pel de la veïna Clàudia Elías, que l'havia vist algun cop. El testimoni del seu assassinat donat per l'Angelita més les proves de la roba trobada al sac, el ganivet i algunes restes de greix fresc, sang i ossos feren caure aquesta excusa. Aquelles restes eren les del Pepito. Tampoc no pogué justificar quina era la família que li havia confiat en Pepito, i quedà clar que el petit era una (1) altra criatura segrestada.

Una (1) immigrant aragonesa d'Alcanyís (Baix Aragó) la reconegué com a la segrestadora del seu fill de mesos, uns sis (circa 6) anys abans, el 1906. Enriqueta Martí, amb manyagueries i una (1) extraordinària amabilitat amb la dona —esgotada i afamada per un (1) viatge molt llarg des de la seva terra—, aconseguí que li deixés la criatura. Amb una (1) excusa enginyosa s'allunyà de la mare per, després, desaparèixer. La mare no pogué mai recuperar el fill ni tampoc no arribà a saber què en feu Enriqueta Martí. És probable que l'utilitzés per fabricar remeis.

Intentà fer passar l'Angelita per filla seva i de Joan Pujaló. Fins i tot havia ensenyat a la nena a dir que el seu pare es deia Joan, però la nena desconeixia completament quins eren els seus cognoms i no havia vist mai el seu suposat pare. Pujaló negà que la nena fos seva, digué que no l'havia vista mai i que Enriqueta Martí ja li havia mentit en el passat amb un (1) fals embaràs i un (1) fals part. Un (1) examen mèdic corroborà que Enriqueta Martí no havia parit mai. El testimoni final d'Enriqueta Martí fou que l'Angelina era realment la filla que havia robat a la seva cunyada Maria Pujaló, a qui havia assistit en el part i a qui havia fet creure que la criatura havia mort. Així, realment Pujaló no era el pare de la nena sinó l'oncle patern.

Empresonament i mort

Enriqueta, però, mai no arribà a judici pels seus crims. Un (1) any i tres (3) mesos després de la seva detenció, a la matinada el 12 de maig de 1913 morí a la presó Reina Amàlia, estant el procés en contra seu encara en fase d'instrucció. Oficialment morí d'una (1) llarga malaltia (segurament càncer d'úter), tot i que, segons la versió més popular, les seves companyes de presó la mataren en un (1) dels patis de penal. La seva mort prematura no donà oportunitat que en un (1) judici se sabés tota la veritat i tots els secrets que amagava. Fou enterrada amb tota discreció en la fossa comuna del Cementiri del Sud–oest, situat a la muntanya de Montjuïc de Barcelona (Barcelonès).

Investigacions recents

En el seu llibre Barcelona 1912 (publicat el 2014), l'escriptor barceloní Jordi Corominas realitzà una (1) exhaustiva investigació sobre la vida d'Enriqueta Martí. Repassant les cròniques periodístiques que es publicaren del cas a l'època, advertí que molts cronistes incidien especialment en la informació escabrosa que es publicà els primers dies, però prescindint de realitzar un (1) posterior seguiment rigorós.[6]

En paraules de Corominas: «Enriqueta no era una (1) assassina sinó més aviat paradigma d'una (1) Barcelona pobra i desesperada que era la que no acostumava a sortir als mitjans. [...] Molts dels que tornaren a explicar el cas es limitaren a llegir les ressenyes d'aquests primers dies però deixaren d'investigar els últims rastres del relat.»[6]

Enriqueta Martí fou en realitat una (1) dona marcada per un (1) fet que li destrossà la vida, que segons Corominas fou la mort d'un (1) fill, amb tot just deu (10) mesos, a causa de la malnutrició: «pertorbada per aquesta situació —conclou Corominas— segrestà Tereseta». Potser per buscar–li una (1) companyia a Angeleta, l'altra nena que ella cuidava, al pis que compartia amb l'avi. Però la seva no era una (1) ment analítica ni criminal. Avui hagués rebut atenció psiquiàtrica».[6]

La faceta d'Enriqueta Martí com a assassina serial, seria per Jordi Corominas part d'una (1) llegenda negra infundada per tapar casos d'escàndols sexuals a menors realitzades per les classes altes de la societat i el rapte de nens amb fins medicinals que afligien a les classes altes de l'època.[5][6]

En el seu llibre, Corominas explica que no es demostrà l'existència dels «ungüents» que Enriqueta realitzava com a remeis medicinals.[6] Pel que fa a les restes de sang trobades a casa seva, Enriqueta patia un (1) càncer d'úter que li provocava hemorràgies vaginals.[6] Per la seva banda, les restes òssies trobades al seu pis tampoc no es demostraren que fossin de nens recentment assassinats, segons Corominas foren probablement extrets d'algun cementiri i utilitzats com a amulets màgics, i altres serien d'animals usats per a cuinar, gallines i ossos de porc.[6]

La historiadora de l'art i escriptora Elsa Plaza també ha investigat la vida i personalitat d'Enriqueta més enllà de la seva llegenda popular com «assassina de nens». Segons Plaza, Enriqueta moriria de càncer d'úter a la Presó Reina Amàlia. Però no apallissada per les seves companyes de cel·la.[12] Afegeix a més l'escriptora: «L'única cosa certa és que Enriqueta segrestà Teresina per motius que mai coneixerem. El seu advocat defensà que patia un (1) trastorn per no poder ser mare. Teresina era la seva neboda i ella la cuidava. Pel que fa als ossos, es demostrà que eren d'una (1) persona d'uns vint-i-cinc (circa 25) anys. Ella era remeiera i, en aquella època, es pensava tenir determinats tipus d'ossos a casa portava sort.»[12]

En la cultura popular

El 2010 s'estrenà el curtmetratge d'animació stop–motion Les bessones del carrer de Ponent dirigit per Anna Solanas i Marc Riba inspirat en la llegenda d'Enriqueta Martí.

El 2011 s'estrenà un (1) musical basat en la seva vida, La vampira del Raval, amb lletra de Josep Arias Velasco i música d'Albert Guinovart.[13]

El director Ricard Reguant prepara per a la productora Fausto PC l'adaptació al cinema de la vida d'Enriqueta Martí, amb data d'estrena prevista per al 2012, amb guió de Miquel Àngel Parra i Ivan Ledesma.

Enriqueta Martí també aparegué a la sèrie de televisió espanyola El ministerio del tiempo, on fou interpretada per l'actriu María Rodríguez.[14]

El desembre del 2020 s'estrenà la pel·lícula La vampira de Barcelona,[15] dirigida per Lluís Danés, a partir del guió coescrit per Lluís Arcarazo y María Jaén. L'estrena tingué lloc durant el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, on guanyà el Premi del Públic.

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Photo of Enriqueta Marti (Sant Feliu de Llobregat, Spain, 1868 – Barcelona, 1913) a serial killer and murderer of kids.

Enriqueta Martí i Ripoll

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquanta-sisè aniversari del naixement d'Enric Simonet i Lombardo (València, Horta, País Valencià, 2 de febrer de 1866 — Madrid, Madrid, Espanya, 20 d'abril de 1927),[1][2] qui fou un (1) pintor valencià.[3][4]

Biografia

Inicis

Enric Simonet nasqué el 2 de febrer de 1866 a València (Horta, País Valencià). Pel que sembla la seva vocació primera o d'infància fou eclesiàstica, però l'abandonà per dedicar–se a la pintura. Tot i ser valencià de naixement i que estudià a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de la seva ciutat natal, es vinculà al cercle malagueny tant per la seva ràpida arribada, com pel seu origen familiar, la seva formació artística i/o la seva activitat professional a la ciutat de Màlaga (Andalusia). I també estudià al taller del valencià Bernat Ferrandis a Màlaga (Andalusia), formant part de l'anomenada escola malaguenya de pintura.[1]

Anada a Roma i altres viatges

El 1887 anà a Roma (Laci, Itàlia) com a pensionat, on realitzà La decapitació de Sant Pau, avui a la Catedral de Màlaga (Andalusia),[2] i aprofità la seva estada allà per viatjar per tot Itàlia. Visità París (Illa de França) diverses vegades i el 1890 feu un (1) recorregut pel Mediterrani.

També a Roma (Laci, Itàlia) hi realitzà, el 1890, la seva obra més famosa: Anatomia del cor, també coneguda coma I tenia cor! o com L'autòpsia. Viatjà a Terra Santa, on es documentà per la seva monumental Flevit super Illam, obra per la qual rebé nombroses medalles, entre elles fou primera medalla a l'Exposició Internacional de Madrid (Espanya) del 1892, a la World Columbian Exposition el 1893,[2] a Barcelona (Barcelonès) el 1896 i a París (Illa de França) el 1900.

Els anys 1893 i 1894 viatjà al Marroc com a corresponsal de guerra de La Ilustración Española y Americana i el 1901 obtingué la càtedra d'Estudis de Formes de la Natura i l'Art de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, on residí a partir de llavors, tot i que passava els estius a Vigo (Pontevedra, Galícia).

Darrers anys

El 1911 passà a formar part de l'Escola de Belles Arts de San Fernando de Madrid (Espanya), i entre els anys 1921 i 1922 fou director de la Residència d'El Paular per a paisatgistes, ja que també es dedicà a la pintura decorativa i de paisatges, entre la qual destaquen els quatre (4) grans llenços sobre les Al·legories del Dret, al Palau de Justícia de Barcelona (Barcelonès) i les vuit (8) al·legories de les Províncies al palau de Justícia de Madrid (Espanya).

Morí el 20 d'abril de 1927 essent catedràtic de l'Escola Especial de Pintura, Escultura i Gravat de Madrid (Espanya).

Quadres i altres obres

Entre les seves obres destacades hi ha:

Referències

Enllaços externs

Autoretrat d'Enric Simonet (1910)

https://www.museodelprado.es/en/the-collection/art-work/-self-portrait/8b919982-0b0e-4066-98b9-3cc5a8affc2d Description at Museo del Prado official site  

According to the 19th chapter of the Gospel of Luke, as Jesus approaches Jerusalem, he looks at the city and weeps over it (Luke 19:41) (an event known as Flevit super illam in Latin language), foretelling the suffering that awaits the city. The event took place on the Mount of Olives, on the background the Second Temple.

Flevit super illam. Oli sobre llenç. 296 x 550 cm 1892. 

Decapitació de Sant Pau. 1887.

L'autòpsia. Oli sobre llenç. 177 x 291 cm 1890 (Museo de Bellas Artes de Málaga).

El judici de Paris. Oli sobre llenç. 215 x 331 cm, 1904.

Enric Simonet i Lombardo 

El passat dimecres 2 de febrer de 2022 es commemorà el tres-cents setanta-cinquè aniversari del naixement de Vicent Guilló Barceló (Vinaròs, Baix Maestrat, País Valencià, 2 de febrer de 1647 — València, Horta, País Valencià, 12 de març de 1698)[1], qui fou un (1) pintor del barroc valencià, germà d'Eugeni Guilló.

Biografia

Fou el segon fill de Vicent Guilló, sastre, i Paula Barceló, residents que no naturals, de Vinaròs (Baix Maestrat).[2] Vicent Guilló visqué els primers anys a Vinaròs (Baix Maestrat) i, possiblement, anà a València (Horta) per a entrar com a aprenent amb algun pintor de la capital. Per les característiques pictòriques que desenvolupà amb posterioritat, el seu mestre pogué haver estat Vicent Salvador Gómez, Vicent Giner o Vicent Victòria.[3] Sortí del seu aprenentatge dominant la pintura sobre llenç, el fresc i el daurat, i torna al nord valencià a treballar.[4]

El 1671, a Catí (Alt Maestrat), daurà la peanya i el pendó del retaule de Sant Antoni Abat. Aquest és el seu primer treball conegut.[5]

Dos (2) anys després, el 12 de febrer de 1673, es casà amb Paula Cano, i la família establí la seva residència a Vinaròs (Baix Maestrat). Residint a Vinaròs (Baix Maestrat) nasqueren els seus primers cinc (5) fills, i per arrodonir els ingressos aconseguí ésser nomenat clavari de la borsa comuna el 1684, i a l'acabament d'aquesta tasca, cobrà els seus serveis el 23 de juliol de 1685. Poc després marxà de Vinaròs (Baix Maestrat), i canvià diverses vegades de lloc de residència, segons els encàrrecs rebuts.[6]

El 1673 pintà el llenç intitulat Baptisme de Jesús per a la capella del baptisme de l'església de l'Assumpció de Vinaròs (Baix Maestrat). En els anys següents treballà en daurats i obres menors, i sols se'n té constància en alguns casos. El 1678 treballa en l'Ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu (Baix Maestrat); durant els anys 1679 i 1680 pintà i daurà l'orgue de l'església de Vinaròs (Baix Maestrat); el 1681 tornà a treballar a l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu (Baix Maestrat), i a finals del 1684 fou contractat per a daurar l'altar major de l'església de l'Assumpció d'Albocàsser (Alt Maestrat), que finalitza el 1687.[7]

El 1685 rebé l'encàrrec de pintar un (1) llenç per al retaule de la Basílica del Lledó, amb la coronació de la Mare de Déu com a tema, destruït el 1936.[8] El 1686 realitzà deu (10) llenços per al retaule major de l'ermita de la Mare de Déu de la Langosta, a Alpeñés (Comunitat de Terol),[9] desapareguts també el 1936.[10] L'any 1688 pinta tres quadres per al convent de franciscans de Terol.[11] Aquests treballs per terres del sud d'Aragó, semblen indicar una estada més o menys llarga per territori aragonès.

Entre els anys 1689 i 1690 decorà l'ermita de Sant Pau, on ja aparegué el seu germà Eugeni com a col·laborador seu, col·laboració que es mantindria fins a la mort de Vicent. En aquests dos (2) anys visqué a Albocàsser (Alt Maestrat). Aquestes pintures murals, les primeres que es troben documentades, es converteixen en un (1) punt de referència artístic a les comarques del nord valencià.[12]

El 1690 pintà el llenç Adoració dels Reis, obra perduda, per a l'hospital de Santa Tecla de Tarragona (Tarragonès), considerada una (1) de les seves obres principals.[13] A l'any següent torna a treballar a Vinaròs (Baix Maestrat), en l'església arxiprestal, decorant el presbiteri amb dos (2) grans llenços, un (1) a cada costat de l'altar major, representant L'Assumpció de Maria i La coronació de la Verge, desapareguts també durant la Guerra Civil; i en el mateix 1691 es traslladà a València (Horta) per a decorar la capella del Crist de la Llum de l'església del convent de sant Domènec de València (Horta).[14] I el 1692 pintà les portes de l'orgue en l'antiga església d'Alcalà de Xivert (Alt Maestrat), amb quatre (4) llenços dels quals actualment sols es conserven dos (2), representant diversos passatges de la vida del rei David; i a continuació decorà la capella del Sagrari,[13] que fou enderrocada quan es decidí la construcció de la nova església parroquial.[15]

Des de mitjans del 1692 fins al 1694 pintà dos (2) grans llenços, L'Aparició de la Verge a l'ermità i La visita de l'ermità al Patriarca Ribera, per als extrems del creuer de l'ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu (Baix Maestrat). Al mateix temps, durant la primera meitat del 1693, començà la decoració de la capella de la Comunió de l'església dels Sants Joans de València (Horta), que serveix també per veure la perícia de l'artista per a realitzar la decoració de l'església.[16] Acabat l'encàrrec de Sant Mateu (baix Maestrat) i provada la seva habilitat tècnica, torna a l'església dels Sants Joans per a decorar el presbiteri i la volta de la nau central, i pintades la volta i les llunetes, el 1697 se suspengué la decoració per discrepàncies entre el pintor i el clergat de l'església. El 4 de març de 1697, la Junta de Fàbrica i el clergat dels Sants Joans nomenen Antonio Palomino com a perit, el qual dictamina negativament sobre els treballs realitzats, en molts casos de forma subjectiva i en algunes ocasions injustament,[17][18] i la Junta de Fàbrica rescindí el contracte però hagué de pagar una (1) forta indemnització a l'autor. Fou llavors quan fou contractat Palomino per realitzar la volta i el presbiteri.[19][20] En aquest període també pintà un (1) quadre per al convent del Carme de València (Horta).[21]

De resultes del plet per la decoració dels Sants Joans, Vicent Guilló patí un (1) atac apoplèctic; feu testament el 10 de març de 1698; morí el 12 de març, i fou soterrat el dia 13 de març en la mateixa església, en la sepultura dels beneficiats, al centre de la nau.[22][23]

Obra

De l'obra coneguda, encara que en la majoria dels casos actualment desapareguda o destruïda, el que més abunda són els llenços, tot i que tradicionalment ha estat reconegut com un (1) pintor de frescos.

Les seves decoracions al fresc mostren un (1) perfecte domini dels registres arquitectònics del seu període, que s'exemplifica en Sant Pau d'Albocàsser (Alt Maestrat): arc capialt a l'accés al presbiteri decorat amb requadres en forma de cassetons trapezoïdals; ús del trompe–l'oeil de sostre o sotto in su, les dinàmiques distorsions en biaix, les elevacions accelerades de línies, arcuacions el·líptiques i inflexions curvilínies; i l'intens cromatisme que serveix per a ressaltar els coixinets, rosetes i balustres.[24]

L'estil de Vicent Guilló, com es veu en els seus llenços, el situa en el barroc colorista i dinàmic de la pintura cortesana del moment. Mostra els típics trencaments de glòria o invasió del plànol celestial en el terrenal, presenta un important domini de la perspectiva, i denota una correcta execució dels paisatges.[25]

El seu estil mostra una forta vinculació amb l'escola madrilenya, representada per Carreño i Ricci; i és, en terres valencianes, seguidor de la pintura de quadratura (sotto in su), que arribà a Espanya de la mà dels pintors bolonyesos Mitelli i Colonna.[14][26]

Les seves obres conservades, ordenades cronològicament, són les següents:

Notes

Bibliografia

Cúpula de l'ermita de Sant Pau d'Albocàsser, Alt Maestrat (País Valencià). Apoteosi celestial de sant Pau (1689–1690), obra de Vicent Guilló Barceló. 

Sant Joan Evangelista donant la Comunió a la Verge Maria (1693–1694). Volta de la capella de la Comunió de l'església de Sant Joan del Mercat.

Mort de Sant Francesc d'Assís (1688). Convent de franciscans de Terol.

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquanta-unè aniversari de la publicació del primer número de la revista quinzenal La Renaixença, a Barcelona, Barcelonès, Catalunya, el dia 1 de febrer de 1871.

La Renaixensa fou un (1) diari de tendència catalanista conservadora nascut a Barcelona (Barcelonès) l'1 de gener de 1881, amb el mateix nom que el setmanari que el precedí i que sortia des del 1871. Editat en català i amb el subtítol de Diari de Catalunya, destacà, per sobre del terreny polític, en la seva producció cultural. Els seus principals impulsors foren Pere Aldavert i Martorell i Àngel Guimerà.[1] L'últim número aparegué el 9 de maig de 1905.[2]

Origen

La Renaxensa és la publicació quinzenal fundada el 1871 per Pere Aldavert[3] i dirigida per Francesc Matheu, primer, i per Àngel Guimerà després. Tots tres (3) formaven part de la societat catalanista, La Jove Catalunya. Sota el subtítol de periodich de literatura, ciencias y arts, la revista es convertí en representant de l'esperit literari i cultural de tota una època. El seu nom inicial, La Renaxensa, canvià a partir del 1876 i passà a ser La Renaixensa. Un cop aparegut el diari, la revista continuà publicant–se mensualment i, més tard, a partir del 1882, com a suplement del diari.

Les divergències ideològiques que aparegueren arran del Primer Congrés Catalanista, celebrat el 1880, entre el catalanisme federal i intervencionista, defensat per Valentí Almirall, director del Diari Català, i el catalanisme patriòtic i d'unió, defensat per Guimerà i Aldavert, propiciaren la decisió d'aquests últims de convertir la revista en un (1) diari.

En el primer número, a la secció de política, el diari La Renaixensa, declarava els seus propòsits: Encetem, en fi, anar, no pel camí del provincialisme exclusivista, sinó de l'esperit provincial, no pel camí del partidarisme politich, sinó del esperit patri, no pel fraccionament sinó per l'atracció, per la unió, per la germanó de criteris, de afeccions y de voluntats á la reconstitució de l'element nacional que és la més alta potència civilitzadora dels pobles.

Etapes

Des del primer moment, La Renaixensa fou dirigida conjuntament per Pere Aldavert i Àngel Guimerà. En els seus inicis i fins a l'any 1897 l'existència del periòdic fou tranquil·la. La primera suspensió, emesa pel governador civil Eduardo de Hinojosa, arribà aquell mateix any amb motiu de la publicació del Missatge a S.M. Jordi I Rei dels Hel·lens, que diverses entitats catalanes adreçaren, amb la lectura feta pel polític Antoni Suñol i Pla, el 7 de març de 1897, al cònsol grec de Barcelona (Barcelonès). Foren acusats d'establir un (1) paral·lelisme de dominant–dominat entre Turquia–Creta i Espanya–Catalunya.

Sense aconseguir el permís per publicar sota el nom de Lo Renaixement, Aldavert feu aparèixer el diari com a suplement del diari reusenc, Lo Somatent, des del 25 de març fins al 17 d'abril. Novament suspès, el diari es desplaçà al Vendrell (Baix Penedès) on sortiren cent noranta-tres (193) números amb el seu títol original de La Renaixensa. Un (1) nou governador civil, Larroca, aixecà la suspensió, i el diari tornà a Barcelona (Barcelonès) el 28 d'octubre. Un (1) parell d'anys més tard, cap al març del 1900, Pere Aldavert fou processat de nou, i també el seu redactor Josep Maria Roca, per una (1) informació sobre la societat Els Segadors a Sants (Barcelona, Barcelonès).

Tot i l'aposta per mantenir la neutralitat política, el 1892 La Renaixensa esdevingué l'òrgan d'expressió no oficial de la Unió Catalanista, formada el 1891. Per desacords polítics, el sector més jove se'n separà i fundà el diari La Veu de Catalunya (1899) i el partit la Lliga Regionalista (1901) en defensa de posicions més modernes de les que adoptava La Renaixensa. La competència i noves tensions sorgiren entre La Renaixensa i La Veu, com ja havia succeït amb el Diari Català, d'Almirall. Unit a aquestes escissions, l'any 1902 el diari inicià la davallada amb la marxa d'Aldavert i Guimerà.

Es constituí una (1) societat per rellançar el diari, i se n'encomanà la direcció al metge Domènec Martí i Julià. El seu to distès lligava poc amb la línia del diari. Així, per exemple, a l'article L'enterro d'un poeta, sobre la mort de mossèn Jacint Verdaguer, Martí i Julià es referia a les autoritats com a oligarques i cacics. Dos (2) dies més tard, el diari reculava tot lloant la presència del ministre d'Instrucció Pública a l'acte funerari. Martí i Julià durà poc en el càrrec. A l'agost Emili Arderiu era ja el nou director.

Cap a la fi de març del 1904, sota la nova direcció de Joaquim Botet i Sisó, se suspengué voluntàriament el diari durant tres (3) mesos per divergències i, especialment, per les dificultats econòmiques. La suspensió havia de servir, segons un (1) escrit del Consell d'Administració, signat per M. Folguera i Duran; Pere Arderiu, i Antoni Colomer i Tutau, per redreçar el diari econòmicament i per poder tornar a la Unió Catalanista el seu braç dret.

La Renaixensa tornà a sortir l'1 de juliol, però el 9 de maig de l'any següent, el 1905, posava fi a la seva vida i anunciava que no podia seguir i que se subhastava per pagar els deutes. Es creà una (1) junta que acordà la dissolució de la societat La Renaixensa, S.A i el diari anà a subhasta pública. Se'n feren tres (3) , a la darrera, un (1) nou propietari es quedà el diari i tots els efectes de la societat anònima. El comprador era el diari anticatalanista El Progreso, d'Alejandro Lerroux. La Renaixensa acabà la seva vida amb un (1) total de nou mil vuit-cents quaranta (9.840) números publicats, a banda dels que sortiren a raó de les suspensions.

Aspectes tècnics

La capçalera de La Renaixensa la dissenyà l'arquitecte català Lluís Domènech i Montaner.[4] El seu disseny és de proporcions i tipografia elegants i de taca negra. Destaca l'au fènix il·lustrada, amb l'escut de Catalunya com a cos, aporta identificació i representa simbòlicament el renaixement nacional.[5]

El format del diari és variant. Passà de ser octau (gener del 1881 – abril del 1902) a gran foli (maig del 1902 – març del 1904), per tornar a la mida inicial d'octau, de l'abril del 1904 fins al final. Normalment tenia de setze (16) a vint-i-quatre (24) pàgines que anaven a una (1) columna, l'edició del matí i vuit (8) la de la tarda. A partir del juliol del 1982, La Renaixensa començ`pa a sortir en una (1) sola edició de vint-i-quatre (24) a trenta-dues (32) pàgines. Quan el format fou més gran, només presentava quatre (4) pàgines a sis (6) columnes. Hi havia pocs gravats, i la numeració era seguida.

Seccions

Algunes de les seves principals seccions foren les següents:

A l'edició del matí hi havia el Dietari religiós, les Afeccions meteorològiques, els Espectables públichs, la Crònica general, la Secció política, la Doctrinal, la Correspondència general i la Particular que eren els corresponsals de l'estranger i els comarcals. També comptava amb els Anuncis oficials, la Secció religiosa, i la Secció econòmica que comprenia les guies dels comerços de Barcelona (Barcelonès) i les de les fires dels pobles; i la secció de darrera hora que titulaven Telegrames.

L'edició de la tarda era més divulgativa, ja que, a part de les darreres notícies, hi havia seccions de Moda, Curiositats, D'invents industrials i fins i tot d'Higiene.

Directors

Redactors i col·laboradors

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Capçalera de La Renaixensa 

Portada del número 1 del diari La Renaixensa, del dia 1 de gener de 1881.

La Renaixensa

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent vuitanta-cinquè aniversari de l'inici d'El Mole, l'1 de febrer de 1837, que fou una (1) publicació política satírica que es distribuí a la Ciutat de València (l'Horta, País Valencià) a finals dels anys trenta ('30) i principis dels quaranta ('40) al segle XIX, d'idees liberals i crítica amb la política del poder. Es tracta d'una (1) de les poques publicacions escrites íntegrament en valencià anteriors al segle XX, i arribà a tenir tres mil (3.000) subscriptors pels volts de l'any 1840. Destacà per ser la publicació regular més antiga feta en valencià, i utilitzava un (1) model lingüístic basat en la llengua popular de l'època; concretament, en el valencià central, amb una (1) ortografia que reflectia l'apitxament o ensordiment valentí.

El Mole prengué el seu nom del motle o motlle d'algeps que s'utilitzava per a donar forma a les estàtues de forma humana, i que per tant revelava clarament les faccions i el caràcter real de cada persona. Des del primer número, que eixí a la llum el dia 1 de febrer de 1837, el diari es presentà com una (1) publicació de marcat caràcter liberal, progressista, constitucionalista i contrària al carlisme.

Destinataris i autoria

En la portada (vegeu imatge) apareixia sempre un (1) gravat que representava un (1) llaurador de l'Horta (País Valencià) vestit amb saragüells, barret, camalet i espardenyes. D'aquesta manera, el diari s'oferia a un (1) públic essencialment pertanyent al sector agrícola, i que s'identificava amb l'ús d'un (1) valencià molt dialectal, apegat a les grafies castellanitzades i a les formes de l'apitxat. La mateixa utilització del català, molt innovadora, tenia la clara intencionalitat d'arribar a aquest públic popular. Com ha assenyalat Enric Balaguer, la tria del valencià per part dels redactors d'El Mole està relacionada amb la importància privilegiada que els llauradors tenien en l'expansió de l'ideari liberal. De fet, durant segles, els camperols de l'Horta (País Valencià) havien estat un (1) autèntic mur de contenció enfront dels abusos de l'antic règim al País Valencià, i a més, eren susceptibles d'engrossir les files de l'exèrcit carlí.[1]

Pel que fa a l'autoria, parlar d'El Mole és parlar de Josep Maria Bonilla (València, Horta, País Valencià, 1808 –ibídem, 1880), advocat valencià d'idees liberals. El perfil ideològic de Bonilla, tal com assenyalen Antonio Laguna i Eduardo Ortega,[2] és el d'un (1) liberal idealista, enemic acèrrim del carlisme, i crític en tot moment amb el moderantisme i amb les solucions ideològiques temperades. Sent així, sota la seva direcció El Mole adoptà cada vegada més el tarannà de consciència crítica de la revolució liberal, fins i tot durant les èpoques en què els sectors més progressistes s'establiren el poder.

Per mimetitzar–se millor amb els llauradors (destinataris preferents de la publicació) Bonilla adoptà dins de les pàgines d'El Mole el pseudònim de Nap–i–Col. Especialment en les primeres èpoques de la revista, acompanyaren a Bonilla diversos autors que, seguint la mateixa intencionalitat, també assumiren malnoms de clars ressons agrícoles: exemples en són Pataca Grossa (Pasqual Pérez Rodríguez), Sento Formal o Garrofa (Josep Bernat i Baldoví). Sobre aquest últim, cal assenyalar que, malgrat les diferències ideològiques, l'uní sempre amb Bonilla una (1) gran amistat que aquest últim defensà sempre, fins i tot en èpoques com la segona d'El Mole, quan molts subscriptors convertiren la relació cordial entre ambdós escriptors en objecte de crítica.

Estructura

El Mole de la primera època s'estructurava al voltant d'una (1) sèrie de seccions que, malgrat tot, podien variar segons les necessitats de cada número:

– Política – A partir del número 4 s'hi afegí el subtítol Il·lustració popular – Aquesta secció desenvolupa un (1) diàleg fictici entre un (1) llaurador analfabet anomenat Lluc i un (1) dels autors d'El Mole, Sento Formal, de manera que el segon aclareix els dubtes que té el primer al voltant de conceptes com govern, constitució, poder absolut, divisió de poders o absolutisme. El caràcter dialogat de la secció ens remet als col·loquis valencians dels segles XVIII i XIX, que durant la guerra del francés adquiriren un (1) fort component polític i que, sense dubte, serviren d'inspiració a Bonilla.

– El Mole – Sol presentar texts que fan un (1) breu repàs de l'actualitat política i militar, en un (1) to predominantment seriós.

– Colorins – És una (1) secció més fragmentària i presenta un (1) caràcter més còmic i distés. Consta de texts breus, però de vegades s'hi inclouen narracions, sussuïts, acudits, reflexions... Durant la segona època d'El Mole aquesta secció, aleshores sota el nom de Sambori, esdevingué l'única fixa de la revista.

– Coses de fora o Remitits – Es tracta d'una (1) secció intermitent. Generalment dona cabuda a texts enviats pels diferents subscriptors.

Èpoques i evolució

La trajectòria d'El Mole, amb el seu seguit de tancaments i represes, és un (1) reflex fidel de la història del segle XIX, caracteritzada pel seu caràcter pulsatiu i altern, ple d'etapes discontínues i governs de signe ideològic contraposat:

I època

Del febrer del 1837 a l'agost del mateix any. En aquesta primera època, les col·laboracions de Bernat i Baldoví sovintejaren més. El Mole, encara una (1) mica heterodox, integrà una (1) major pluralitat de texts amb la inclusió de contes populars, poemes o fins i tot narracions fantàstiques com L'home invisible, segurament obra del mateix Bernat. Temàticament, s'hi palpà la preocupació envers els atacs de les tropes carlines; les autoritats, en aqueix sentit, solien ser blanc de les crítiques del diari per no fer–hi front amb la decisió i l'eficàcia necessàries. Cal aclarir que l'any en què aparegué El Mole, l'Estat espanyol es trobava immers en una (1) guerra civil entre els partidaris de Carles Maria Isidre (essencialment absolutistes) i els d'Isabel II (liberals). Els primers desenvoluparen des del 1833 una (1) sèrie d'atacs que, incloent–hi l'anomenada expedició reial, arribaren molt prop de les muralles de la ciutat de València (Horta, País Valencià). El Mole, com a diari liberal, es feu eco, en aquesta primera època, d'aquest ambient prebèl·lic i de les diferents notícies que arribaven des del front.

El final d'aquesta primera època de la publicació s'ha d'entendre en relació amb l'acció legislativa del govern del moment, que el 20 de febrer de 1837 impulsà una (1) nova llei de premsa que augmentà el control sobre els diaris. D'acord amb aquesta nova normativa, El Mole no tardà a ser denunciat: el 26 d'abril a causa d'un (1) article crític amb les noves cavalleries adquirides per a l'exèrcit; tres (3) mesos després, la segona denúncia contra el diari provingué d'un (1) particular descontent amb un (1) article crític amb la distribució de fons públics. L'arribada al poder dels moderats, el 18 d'agost, complicà moltíssim l'existència del diari editat per Bonilla, que tragué al carrer el darrer número de la seva primera època el dia 18 d'aquell mateix mes.[3]

II època

Del novembre del 1840 al novembre del 1841. Després de tres (3) anys d'inactivitat, Josep Maria Bonilla rellançà El Mole aprofitant l'arribada a la regència del general Espartero i de la facció més progressista del liberalisme. Es tracta, doncs, d'una (1) època en què la revista pogué radicalitzar el discurs i fer–se més pamfletària i més bel·ligerant, especialment contra els moderats caiguts (sobrenomenats metafòricament crancs per la seva tendència a caminar cap arrere). Segons alguns autors,[4] el rumb radical que El Mole mamprengué en aquesta segona època seria la causa d'un cert distanciament de Bernat i Baldoví (Garrofa), que a partir del 1840 hauria reduït ostensiblement les seves col·laboracions fins a adoptar–hi un (1) paper només testimonial. Durant aquesta segona època, i amb la finalitat d'evitar pagar el dipòsit que es feia necessari per a llançar qualsevol publicació periòdica, Bonilla optà per canviar el nom de la revista amb cada número publicat. Així, El Mole canvià el seu nom per El Borinot, El Rossinyol, El Papafigo...

Precisament el número anomenat «El Papafigo» fou segrestat pel governador eclesiàstic a causa d'una (1) crítica ferotge contra el papa Gregori XVI. Bonilla, que en tot moment es mostrà bel·ligerant contra les acusacions i que manifestà en mitjans públics el seu rebuig a l'autoritat del tribunal eclesiàstic, hagué de fugir a Barcelona (Barcelonès, Catalunya) per tal d'evitar mals majors contra la seva persona. A la ciutat comtal el sorprengué, ja el novembre del 1841, l'arribada al poder de la facció moderada, que prompte endurí les lleis d'impremta i feu inviable la continuació d'una (1) publicació del tarannà d'El Mole.

II època bis i III època

Sabem que l'any 1854 Bonilla posà en marxa una (1) breu continuació de la segona època d'El Mole, però malauradament no se'n conserva cap exemplar.[5] Per a conèixer la tercera època de la publicació cal esperar fins al mes de gener del 1855, quan l'escriptor aprofità l'arribada dels progressistes al poder per rellançar de nou el seu projecte editorial. Segons Laguna i Ortega,[6] aquesta és l'època en què El Mole reflecteix de forma més plana i directa la ideologia del seu autor, ja cada vegada més crític amb el progressisme governant i més pròxim als postulats del Partit Demòcrata, amb el qual ja gairebé no oculta les seves simpaties:

«El partit democrátic de Valensia es incontrastable por lo número, poderós per la unió que conserva á pesar dels molts que empleen tota clase de intrigues, de impostures y calumnies pera dividirlo. El partit democrátic pur y honrat es l'únic que está destinat á obrar la salvasió de la patria.»[7]

Durant els mesos que dura aquesta tercera època d'El Mole, Bonilla ascendí en el món polític de València (Horta, País Valencià) i acaba sent designat síndic de l'Ajuntament Constitucional de la capital, càrrec que rebutja per resultar incompatible amb el seu ofici com a periodista. Aquest divorci entre praxi política i idealisme, paradoxalment, ferí de mort Bonilla, que es veié qüestionat i desprestigiat en el seu paper d'agitador social. Segons Laguna i Ortega, «La contradicción del idealista que separa teoría y práctica, condena a Bonilla y su periódico a la desaparición. Contrariamente a lo que se podía esperar, su renuncia al compromiso político afectó seriamente a su imagen y, sobre todo, a su credibilidad.»[8]

Sent així, El Mole sols pogué seguir publicant–se com a suplement del diari El Pueblo. El tancament d'aquest, el 26 de desembre de 1855, condemnà El Mole a la desaparició, que es consumà amb el número 54, el 23 de febrer de 1856.

IV època

Des del 1856 fins al 1863, quan reprengué la publicació d'El Mole, Bonilla visqué uns anys de retir a Castelló (Plana Alta, País Valencià), lliurat a l'exercici de l'advocacia i la docència. Foren anys de tristesa i abaltiment. Tancat aquest període, el 2 de novembre de 1863 aparegué de nou en impremta El Mole, aquesta vegada com a suplement del diari El Porvenir de Valencia i amb el propòsit inicial d'allunyar–se per complet de temes polítics. A partir d'aquesta època canvià la portada de la publicació. S'hi veieren a partir d'aleshores un (1) llaurador parlant amb un (1) home de lletres en actitud d'il·lustrar–lo, idea aquesta bastant fidel a l'esperit original d'El Mole. Segons José Enrique Peláez Malagón,[9] en aquesta època la revista incrementà la radicalitat d'algun dels seus postulats. La visió de Bonilla era ja la d'un (1) idealista desenganyat, cansat i decebut d'un (1) procés revolucionari que, des del seu punt de vista, només havia portat corrupció i ànsia de riqueses: «Així com els lliberals de l'añ vint dien constitusión o muerte, ara diuen "dinés o res"...».[10] L'últim número d'aquesta quarta època sortí a la llum el 2 de març de 1864.

V època

Tingué una (1) duració de pocs mesos, entre l'any 1864 i el març del 1865. En aquest període tornà a publicar–se El Mole amb el nom de El Mole Antic, com a suplement al diari Los dos Reinos. El nou nom de la revista respon a la voluntat de l'autor per recuperar–ne el caràcter polític i reivindicatiu de la publicació. Continuà el to crític i desenganyat, i s'hi formularen crítiques al naixent socialisme i apel·lacions a la necessitat d'unificar tots els partits autènticament liberals.

VI època

Els fets de la Revolució Gloriosa (1868), que entronitzaren els progressistes, no despertaren l'entusiasme en Bonilla, que semblava condemnat a exercir perpètuament de veu crítica del progressisme quan aquest arribà al poder. El Mole recomençà la seva darrera etapa el dia 24 de febrer de 1870, ja com a periòdic unipersonal i amb un (1) format lleugerament major. Les idees del seu autor evolucionaren cada vegada més des del Partit Demòcrata cap a un (1) republicanisme incipient. Bonilla, però, continuà amb el seu posat crític i escèptic, com un (1) nostàlgic de les revolucions de principis de segle. Així, lluny de donar veu a les idees republicanes, utilitzà el seu periòdic per a defensar idees ja extemporànies o minoritàries, com la pretesa unificació en un (1) de tots els partits liberals o la configuració de l'Espanya republicana com un (1) conjunt de territoris autònoms, confederats a la manera de Suïssa o les províncies del País Basc. La crítica a la pluralitat de partits es manifestà ja des de la portada, on Bonilla feu imprimir un (1) estable ple d'ases menjant, al·lusió metafòrica a allò que l'autor entenia com un (1) excés de divisió dintre del món dels partits liberals.

Les contínues crítiques de Bonilla cap a alguns posats del republicanisme l'allunyaren cada vegada més dels seus coreligionaris, que podien triar entre l'ampli ventall de possibilitats que oferia en aquesta època la premsa republicana. En la seva darrera època, El Mole publicà, de fet, molt pocs números i cada vegada més separats en el temps fins a la seva total i definitiva desaparició, el dia 6 de juny de 1870.

Referències

Enllaços externs

Portada de la revista El Mole, núm. 5, del 18 de febrer de 1837 (presa de còpia facsímil d'El sector progressista de la Renaixença valenciana, Manuel Sanchis Guarner, 1978). 

Retrat de Josep Maria Bonilla

Portada d'El Mole corresponent a la seva quarta època (1863).

El Mole 

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent quatrè aniversari del naixement de Montserrat Abelló i Soler (Tarragona, Tarragonès, Catalunya, 1 de febrer de 1918 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 9 de setembre de 2014)[1][2], qui fou una (1) poeta i traductora catalana. Publicà els llibres de poesia Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l'esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006) i traduí poetes anglosaxones com Sylvia Plath.[3] Obtingué alguns guardons rellevants com ara el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura. El 26 de gener de 2018 s'inaugurà la biblioteca de Les Corts (Barcelona, Barcelonès) que duu el seu nom escollit per la Taula de Dones de Les Corts per commemorar el centenari del seu naixement.

Biografia

Tot i haver nascut a Tarragona (Tarragonès), va passar la infantesa i la joventut en diversos indrets (Tarragona [Tarragonès, Catalunya], Cadis [Andalusia, Espanya], Londres [Anglaterra, Regne Unit] i Cartagena [Múrcia, Espanya]), seguint la mobilitat laboral del seu pare Mateu Abelló i Roset[4] natural de Montblanc (Conca de Barberà) (enginyer naval); la seva mare era Isabel Soler i Gonsé natural de Tarragona (Tarragonès). Estudià a Barcelona (Barcelonès), on, a la Facultat de Filosofia i Lletres, conegué Carles Riba. El 1936 fou professora d'anglès a València (Horta, País Valencià) i el moviment en la seva vida augmentà després del 1939, quan s'hagué d'exiliar a França, al Regne Unit (on dugué tasques d'ajut als refugiats) i a Xile (on treballà a l'empresa del seu pare a Valparaíso i, posteriorment, com a professora d'anglès a l'escola suïssa de Santiago de Xile).[5] En aquest país sud–americà visqué uns vint (circa 20) anys.

Tornà a Barcelona (Barcelonès) el 1960, on treballà com a ensenyant en la Institució Cultural del CIC de Barcelona (Barcelonès) fins a la jubilació.[5] A part d'escriure, en aquests anys traduí autors com Agatha Christie, Iris Murdoch, E. M. Forster, Adrienne Rich, Anne Sexton, Denise Levertov, Margaret Atwood, Anne Stevenson i, sobretot, Sylvia Plath, de qui rebé una (1) forta influència.[6] En aquell temps, començà a publicar els seus poemaris. També traduí a l'anglès les obres de clàssics catalans com Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Maria Àngels Anglada, Maria Mercè Marçal i Olga Xirinacs. La seva obra ha estat traduïda a l'anglès i a l'alemany.[7] És coautora de l'antologia Paisatge emergent: trenta poetes catalanes del segle XX (1999). Ha participat en els llibres d'assaig Cartografies del desig (1998) i Memòria de l'aigua (1999).[7]

Autora d'una (1) llarga trajectòria de compromís amb el feminisme literari, col·laborà a la IV Fira Internacional del llibre feminista del 1990, en el Congrés del PEN Club Internacional 1992, i fou una (1) de les fundadores del Comitè d'Escriptores del Centre Català del PEN el 1995.[7]

El 1998 li concediren la Creu de Sant Jordi, i el 2008 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva llarga trajectòria.[8] El juliol del 2008 també fou guardonada amb el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística concedit per la Generalitat de Catalunya en reconeixement al fet «que ha donat veu a la vida diària de les dones amb un (1) llenguatge propi».[9]

L'any 2009 Jordi Valls li dedicà un (1) estudi monogràfic.[10] El 2012 es publicà l'obra Màscares i reclams. Vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló, amb pròleg de Carme Riera.[11]

Obra

Poesia

Estudis literaris

Premis artístics i honors

Fons personal

El seu fons personal es conserva a la Biblioteca de Catalunya des del juliol del 2015. Ingressà per voluntat expressa de l'autora, que durant la primavera de l'any 2014 s'interessà a preservar el seu arxiu literari a la Biblioteca. Els fills de la poeta i traductora feren efectiva la seva voluntat donant el seu fons a la Biblioteca, així com la documentació, constituïda per l'arxiu literari i la biblioteca personal d'Abelló, que seria conservada i posada a l'abast dels investigadors.[14]

Referències

Enllaços externs

Fragment d'un (1) mural, del pintor Benvi Parrilla, situat al carrer Camp d'Urgell de Manresa (Bages).

Mural, a Manresa (Bages), del pintor Benvi Parrilla.

Montserrat Abelló i Soler

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement de María Elena Walsh (Villa Sarmiento, Ramos Mejía, província de Buenos Aires, República Argentina, 1 de febrer de 1930 — Ciutat Autònoma de Buenos Aires, província de Buenos Aires, República Argentina, 10 de gener de 2011), qui fou una (1) poetessa i música argentina coneguda sobretot pels seus llibres infantils.

De mare d'ascendència andalusa i pare anglès d'ascendència escocesa, la seva primera obra als quinze (15) anys fou molt aclamada pels autors llatinoamericans.[1]

Després de la seva graduació, viatjà per l'Amèrica del Nord i Europa, on formà un (1) grup amb la seva companya sentimental de llavors Leda Valladares.

Tornà a l'Argentina després de la Revolución Libertadora el 1956, i seguí cantant i escrivint, essent molt crítica amb el govern, sobretot durant la dictadura militar (1976–1983) i fou condecorada el 1985 Ciudadana Ilustre de Buenos Aires i Doctora honoris causa el 1990 a la Universidad Nacional de Córdoba.

Morí el 10 de gener del 2011 de càncer d'ossos; vivia amb la seva núvia la fotògrafa Sara Facio (1932–) des del 1980[2][3]

Obres

Llibres

Albums

Referències

Enllaços externs

Fotografia de Maria Elena Walsh

María Elena Walsh, 1971. 

María Elena Walsh i Leda Valladares, 1960.

María Elena Walsh 

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-sisè aniversari del naixement de Vivian Maier (ciutat de Nova York, estat de Nova York, EUA, 1 de febrer de 1926 — Chicago, Illinois, EUA, 21 d'abril de 2009), qui fou una (1) fotògrafa estatunidenca. La seva obra, especialment focalitzada en la vida quotidiana del carrer, causà una (1) enorme repercussió gràcies a col·leccionistes nord–americans i, avui dia, l'autora ha obtingut una (1) gran popularitat entre el públic i la crítica a escala internacional.

Biografia

Filla de la francesa Maria Jaussaud Justin i l'austríac Charles Maier, Vivian Maier nasqué a la ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York), malgrat que posteriorment passaria gran part de la seva joventut a França.[1]

El lloc de residència durant la seva infància s'alternava constantment entre França i els Estats Units. Cap al 1930, quan Maier tenia tan sols quatre (4) anys, el seu pare abandonà la familia. Juntament amb la seva mare, convisqué una (1) temporada amb una (1) pionera de la fotografia, l'autora surrealista Jeanne J. Bertrand, que potser li desvetllà un (1) gran interès vocacional pel món de la fotografia.[2]

L'any 1951, amb vint-i-cinc (25) anys i sense la seva mare, es traslladà a la ciutat de Nova York (estat nord–americà de Nova York) i començà a treballar com a mainadera, feina que continuà professionalment durant la resta de la seva vida. L'any següent adquirí la seva cèlebre càmera Rolleiflex.[1]

El 1956 es mudà a Chicago (Illinois, EUA), a una (1) zona propera al Rogers Park. Allà, la familia per a la qual treballava li permeté disposar d'un (1) petit lavabo al costat de la seva habitació, que Maier començà a fer servir com a cambra fosca. En aquesta època Vivian Maier s'inicià en la fotografia en color, utilitzant carrets Kodak i diversos tipus de càmeres reflex. A més, la temàtica de les fotografies de Maier evolucionà i se centrà sobretot en graffittis i objectes abandonats en comptes d'en les ocupacions diàries de la gent.[1]

A la dècada del 1980, Maier es veié obligada a enfontar–se amb la inestabilitat que suposava el fet de treballar de mainadera, havent de canviar de familia molt sovint. Això li impedí seguir revelant les seves imatges, de manera que els carrets sense revelar s'anaven acumulant progressivament. A finals de la dècada dels noranta ('90) i principis dels 2000, Maier hagué de guardar i emmagatzemar la seva càmera i les seves pertinences mentre intentava bregar el millor possible amb la situació de precarietat que estava experimentant. Finalment, aconseguí treballar per a una (1) familia que li permeté mantenir durant algun temps un (1) petit estudi. Malgrat tot, al cap de poc temps es veié novament immersa en una (1) mala situació econòmica, fet que la portà a vendre les seves fotografies, que foren subhastades i finalment adquirides per John Maloof.[3][1]

Maloof resumeix la descripció que feien d'ella algunes persones de les quals es feu càrrec quan eren petites:

«Era socialista, feminista i crítica de cinema. Aprengué anglès anant al teatre perquè l'apassionava. Tot sovint duia jaqueta i sabates d'home i un barret gran. Es passava el dia fent fotografies i després mai no les ensenyava a ningú».[4]

El desembre de l'any 2008, mentre caminava sobre gel, caigué per una (1) claveguera i es colpejà el cap. Fou duta a un (1) centre psiquiàtric a Oak Park (Illinois, EUA), on morí als vuitanta-tres (83) anys.[5]

Arxiu fotogràfic

L'any 2007 John Maloof estava cercant informació per tal d'escriure un (1) llibre d'història sobre Chicago NW Side, anomenat Portage Park, i acudí a una (1) subhasta en la qual comprà un (1) arxiu de fotografies per uns tres-cents vuitanta dòlars (circa 380 $ USD). La casa de subhastes havia adquirit les pertinences de Maier d'un (1) magatzem guardamobles perquè ella havia deixat de pagar les quotes.[6]

Maloof començà a revisar la seva adquisició i la descartà per a la seva investigació. Decidí revelar–ne una (1) part i vendre–la per Internet. Fou aleshores quan el reputat crític i historiador de fotografia Allan Sekula es posà en contacte amb ell per evitar que seguís dispersant aquell material prodigiós i ple de talent. Maloof, conscient aleshores del tresor que havia rescatat pràcticament d'entre les deixalles, inicià un (1) minuciós treball d'investigació, recuperació i protecció de l'arxiu de Vivian Maier. Aquell projecte el motivà a realitzar fotografies similars a les de l'autora. Comprà la mateixa càmera Rolliflex que tenia Maier i anà als mateixos llocs per fer fotografies. Investigà sobre la vida de la fotògrafa i localitzà una (1) botiga anomenada Central Camera en la qual Vivian acostumava a comprar rotlles de pel·lícula.[6]

Gràcies a la familia Gensburg, per a la qual Vivian havia treballat durant disset (17) anys, Maloof pogué recuperar dos (2) calaixos sencers que estaven a punt de ser llençats. Contenien correspondència, retalls de diaris i carrets fotogràfics a color. Dels cent mil (100.000) negatius, uns vint mil o trenta mil (circa 20.000 o 30.000) encara estaven als carrets sense revelar des del 1960 o del 1970, de manera que John Maloof els pogué revelar. Els negatius que la mateixa Vivian havia revelat estaven col·locats en tires, i presentaven la data i la localització de la fotografia escrites en francès. Maloof buscà més informació a Internet i trobà que l'autora havia mort dos (2) dies abans de la cerca.

El novembre del 2010 s'havien escanejat deu mil (10.000) negatius i quedava pendent escanejar–ne uns noranta mil (circa 90.000) més. També hi havia centenars de carrets en blanc i negre i uns set-cents (circa 700) carrets en color que calia revelar encara.[7]

Les seves fotografies

Gelosa de la seva intimitat, mai no mostrà les seves imatges, que sempre semblen el resultat de la curiositat i l'emoció.[8] En molts casos ni ella mateixa en veié el resultat, perquè malgrat que en algunes èpoques pogué disposar d'una (1) precària cambra fosca muntada al bany, les seves possibilitats econòmiques eren reduïdes, de manera que només hi ha cinc mil (5.000) fotografies revelades dels cent vint mil (120.000) negatius que componen el seu arxiu.[6]

La major part de la seva obra mostra escenes quotidianes dels carrers de Chicago (Illinois, EUA) i Nova York (Nova York, EUA) del 1950 al 1990, amb una (1) mirada capaç de trobar el valor en imatges banals i personatges quotidians.[9] Hi són temes habituals les persones que es troben al marge de la riquesa, els nens, les minyones... tot i que el fet que ella mateixa formés part de l'anònim i invisible exèrcit de servents, li permeté de vegades captar primeríssims plans de senyores burgeses i cèlebres actors.[6] En les seves fotografies hi ha també el gust per experiments més formals, gairebé abstractes, jugant amb la llum, les línies geomètriques i els reflexos. «Té un (1) domini increïble de la llum. Es pot veure desenvolupant–se a través del seu treball», afirma Maloof.[10]

Les seves imatges mostren una (1) realitat quotidiana i uns personatges a qui la càmera mira d'igual a igual, amb una (1) dolçor aparent que sovint contrasta amb la duresa de la realitat que reflecteix. Observadora com era, també feia molts autoretrats, i es mostrava a si mateixa reflectida en els aparadors i els miralls, o en les ombres que projectava a terra, sempre amb la càmera penjada al coll.[11]

Exposicions

Referències

Bibliografia

Vegeu també

Enllaços externs

Portrait of Vivian Maier, photographer.

Vivian Maier

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent unè aniversari del naixement de Teresa Mattei (Gènova, Ligúria, Itàlia, 1 de febrer de 1921 — Lari, Pisa, Toscana, Itàlia, 12 de març de 2013), qui fou una (1) política i activista feminista italiana. Fou militant comunista i partisana durant la seva joventut i membre de la comissió parlamentària que redactà la Constitució de la República Italiana.[1][2]

Nascuda a Gènova (Ligúria, Itàlia) el 1938, ben aviat es destacà pel seu activisme antiracista i antifeixista. El 1944 es graduà en filosofia a la Universitat de Florència (Toscana, Itàlia) i s'uní a la resistència italiana amb el sobrenom de Partigiana Chicchi. Aquell mateix any participà en el complot que acabaria amb l'assassinat del ministre feixista Giovanni Gentile.

Després de la guerra fou candidata a l'Assemblea Constituent italiana pel Partit Comunista Italià. Amb vint-i-cinc (25) anys fou la membre més jove de la comissió que redactà la constitució italiana. El 1957 fou expulsada del partit per la seva oposició a l'estalinisme i a les polítiques del líder del partit Palmiro Togliatti. Posteriorment esdevingué directora de la Unió de Dones Italianes.

El 2005 fou distingida amb la Gran Creu del Mèrit de la República Italiana, en reconeixement a la seva trajectòria. Fou la mare de l'escriptor Gianfranco Sanguinetti.

Referències

Foto della deputata costituente Teresa Mattei, 1946.

Teresa Mattei 

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent quatrè aniversari del naixement de Muriel Spark (Edimburg, Escòcia, Regne Unit, 1 de febrer de 1918 — Florència, Toscana, Itàlia, 13 d'abril de 2006), qui fou una (1) novel·lista escocesa.[1][2]

Entre els anys 1937 i 1944 visqué a Rhodèsia (actual Zimbàbue) amb el seu marit i, un cop divorciada, tornà a Anglaterra (Regne Unit) i treballà per l'MI6 durant la Segona Guerra Mundial. Posteriorment exercí la crítica literària i el periodisme, i publicà assajos sobre Mary Shelley o les germanes Brontë, entre d'altres. El 1952 publicà el seu primer recull de poemes The Fanfarlo and Other Verse, i el 1957 la seva primera novel·la, The Comforters, amb un (1) gran èxit de crítica. El 1960 anà a viure als Estats Units d'Amèrica i el 1967 s'establí definitivament a Itàlia, on morí.

Publicà una vintena (circa 20) de novel·les, entre les quals The Prime of Miss Jean Brodie, adaptada al cinema i al teatre. Altres obres són Not to Disturb (1971), The Abbess of Crewe (1974), Territorial Rights (1979), Loitering with intent (1981); publicada en castellà com La entrometida, Blackie Books, Barcelona, 2020), Reality and Dreams (1996), i The Finishing School (2004).

El 1993 fou nomenada Dama Comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic.

Bibliography

Novels

Other works

Referències

Spark in 1960 

Muriel Spark, Poeta.

El passat dimarts1 de febrer de 2022 es commemorà el cent quarantè aniversari del naixement de Marie Majerová (Úvaly, Bohèmia, Txèquia, Imperi austrohongarès, 1 de febrer de 1882 — Praga, Bohèmia, Txèquia, Txecoslovàquia, 16 de gener de 1967), qui fou una (1) escriptora txeca.[1][2]

Biografia

Nascuda a Úvaly (Bohèmia, Txèquia) en el si d'una (1) família de classe treballadora, cresqué a Kladno (Bohèmia, Txèquia) i, quan tenia setze (16) anys, començà a treballar com a serventa a Budapest (Hongria). Completà la seva educació a Praga (Bohèmia, Txèquia), París (Illa de França) i Viena (Àustria) i fou membre del Partit Comunista de Txecoslovàquia des del seu inici. A més, també participà en el moviment feminista.[3]

Es casà dues (2) vegades: la primera, amb el periodista Josef Stivin i, la segona, amb l'artista gràfic Slavoboj Tusar.[4]

Estil literari

La primera etapa narrativa de Majerová estigué influïda pels cànons del naturalisme francès (Virginitat, 1907), però es donà a conèixer sobretot per les seves novel·les emmarcades en el realisme social: El més bell dels mons (1923) i Sirena (1935), en les quals descriu els ambients miners del Kladno (Bohèmia, Txèquia) de finals del segle XIX. Ha estat, a més, autora de nombrosos relats infantils (La petita Robinson, 1940), de novel·les de temàtica femenina (Filles de la meva pàtria, 1910) i de l'obra autobiogràfica Pàgines íntimes (1966).[5]

La major part de les seves novel·les han estat traslladades al cinema i també escriví reportatges periodístics.[6]

Llegat

La pel·lícula del 1937 La virginitat (dirigida per Otakar Vávra) es basà en la seva novel·la del mateix títol. A més, la seva novel·la La sirena fou la base per al guió d'una (1) pel·lícula del 1947 amb el mateix títol dirigida per Karel Steklý, la qual rebé un (1) Lleó d'Or al Festival Internacional de Cinema de Venècia (Vèneto, Itàlia).[7]

L'escriptor i editor txecocanadenc Josef Škvorecký afirmà que el personatge de Marie Burdychova en la seva novel·la The Miracle Game estava basat físicament en la figura de Marie Majerová.[8]

Obres selectes

Referències

Enllaços externs

Marie Majerová (1882–1967), czech writer.

Fotografia d'abans del 1923 

Acte en honor del LXX aniversari de l'escriptora Marie Majerová a la Casa de l'Aliança Cultural de Berlín l'1 de febrer del 1952.

Marie Bartosova Majerová

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent quaranta-unè aniversari del naixement de Dimitrana Ivanova, prenom Petrova (Ruse, Principat de Bulgària, 1 de febrer de 1881 — Sofia, República Popular de Bulgària, 29 de maig de 1960), qui fou una (1) reformista educativa, sufragista i activista dels drets de les dones. Presidí la Unió de Dones Búlgares del 1926 al 1944.[1][2]

Educació

Filla d'un (1) comerciant de Russe (Bulgària), l'educaren en el col·legi i institut locals per a noies.[3] A Bulgària, les dones podien escoltar conferències a la Universitat de Sofia des del 1896, però no en pogueren ser alumnes fins al 1901, i fins i tot llavors era difícil, quan els instituts per a noies oferien només sis (6) dels set (7) graus secundaris requerits per a l'entrada a la universitat. Dimitrana Ivanova fou rebutjada per estudiar Dret a Sofia (Bulgària), però fou la primera dona que estudià Educació i Filosofia a la Universitat de Zuric (Suïssa).[1] Quan torna a Bulgària, el 1900, la contractaren com a professora, pràcticament l'única professió oberta a les dones llavors (malgrat que fins al 1904 estava prohibida a les dones casades). El 1914 es casà amb el professor Donchu Ivanov, però continuà la seva vida professional. El 1921 sol·licità estudiar a la Facultat de Dret de la Universitat de Sofia (Bulgària), i en acabar l'any li ho permeteren: s'hi graduà el 1927.

Sufragi femení

El 1926 succeí Iulia Malinova com a presidenta de la Unió de Dones Búlgares, fundada el 1901.[1] Del 1935 al 1940 fou membre de la Junta Directiva de l'Aliança Internacional de Dones.[3] Era una (1) coneguda figura polèmica en els debats públics i la solien caricaturitzar a la premsa. Com a presidenta, tingué dos (2) afers importants: el permís per a les dones per exercir Dret, cosa que es veia com una (1) qüestió simbòlica important com a dret de les dones per a entrar en altres professions de la mateixa classe; i el dret al sufragi.[4] Les dones búlgares assoliren un (1) dret condicional per votar el 1937, però no podien presentar–se a les eleccions si eren vídues, casades o divorciades.

Ivanova fou arrestada després de l'ascens comunista al poder, a Bulgària, al 1944, quan totes les organitzacions cíviques «burgeses» foren abolides. Fou alliberada per la intervenció d'un dels seus contactes en el moviment comunista el 1945.[1]

Referències

Димитрана Иванова

 Dimitrana Petrova Ivanova

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el tres-cents quaranta-vuitè aniversari del naixement de Jean–Baptiste du Halde (París, Illa de França, 1 de febrer de 1674 — ibídem, 18 d'agost de 1743), jesuïta que tingué un (1) important paper com a historiador especialitzat en la Xina. No viatjà mai a la Xina, però fou l'encarregat de recollir i publicar un (1) treball enciclopèdic a partir del conjunt de la informació i documents que facilitaren els jesuïtes missioners enviats a la Xina.

Biografia

Jean–Baptiste du Halde nasqué a París (Illa de França) l'1 de febrer de 1674. Ingressà a la Companyia de Jesús el 8 de setembre de 1692, i feu la professió solemne dels quatre (4) vots el 2 de febrer de 1708. Feu de professor al col·legi Louis–le–Grand, on succeí Charles Le Gobien. Fou secretari del pare Le Tellier, confessor del rei, i a la mort del pare Du Trévou, el 1729, es convertí en confessor del duc d'Orleans, fill del regent.[1]

Morí a París (Illa de França) el 18 d'agost de 1743.

Treball com a historiador

Antecedents

En les «Constitucions» de la Companyia de Jesús, Ignasi de Loiola exigia dels missioners informes precisos i detallats sobre les regions a on anaven a evangelitzar, amb dades tant dels aspectes geogràfics, com també de la cultura, els costums i els comportaments locals. D'aquesta forma la Companyia recollia una (1) gran quantitat d'informació que podia ser útil tant a l'àmbit intern com per als acadèmics i d'alguna forma també pel gran public.[2]

L'any 1667 ja es publicà una (1) obra monumental, «China Monumentis,qua sacris qua profanis, nec non variis nature e artis spectaculis, aliarumque rerum memorabilius argumentis illustrata» coneguda com a «Xina Il·lustrada», del jesuïta alemany Athanasius Kircher; obra enciclopèdica basada principalment en els treballs dels jesuïtes Michael Boym i Martino Martini, i a principis del segle XVIII, el jesuïta Charles Le Gobien procurador de les «Missions de la Xina a París» edità un (1) volum titulat: «Lettres de quelques missionnaires de la Compagnie de Jésus écrites de la Chine et des Indes orientales»[2]

L'obra de Du Halde

L'èxit de la primera publicació de Le Gobien animà a l'editor a publicar una (1) segona obra, «Lettres edifiantes et curieuses des jésuites de Chine 1702–1776», en terenta-quatre (34) volums que van entre els anys 1703 i 1776; l'obra fou supervisada entre altres, per Du Halde, que també hi escrigué els prefacis dels volums IX a XXVI.[2]

A partir d'aquesta obra i d'altres informes i documents, Du Halde escrigué «Description géographique, historique, chronologique, politique et physique de l'empire de la Chine et de la Tartarie chinoise», obra en quatre (4) volums editada a París (Illa de París) el 1735 i i es reimprimí als Països Baixos el 1736. Tingué un (1) impacte significatiu en la societat europea del segle XVIII. Els filòsofs de la Il·lustració s'inspiraren en els seus pensaments i controvèrsies sobre religions, cultures i costums. Descobriren els secrets de la geografia xinesa i un (1) conjunt de mapes, com el Corea de Jean–Baptiste Régis i els quaranta-dos (42) mapes de províncies xineses de Jean–Baptiste Bourguignon d'Anville.[3]

A més d'una (1) descripció geogràfica molt detallada, el llibre donà cobertura enciclopèdica a tots els aspectes de la civilització xinesa: els emperadors i el govern; les institucions militars i policials; la noblesa; agricultura i artesania; religió, ètica i cerimònies xineses, ciència i medicina, diners i comerç, llenguatge i sistema d'escriptura, la producció de porcellana i cria de cucs de seda. També hi ha un (1) resum de les exploracions de Vitus Bering, que és la primera descripció europea d'Alaska (EUA). El llibre s'afegí ràpidament a totes les biblioteques acadèmiques i es traduí a la majoria de les llengües europees.[3]

La «Description» i les «Lettres édifiantes» tingueren un (1) complement important en l'edició de les «Mémoires concernat l'histoire des sciences, des arts, des moeurs, des usages, etc. des Chinois» una (1) obra en quinze (15) volums (1776–1791) i tingué com a redactors principals a Joseph–Marie Amiot i a Pierre Martial Cibot.[4]

El 1836, botànic Augustin Pyramus de Candolle anomenà «Duhaldea chinensis» una (1) planta desconeguda trobada a la Xina. Des de llavors, tot un (1) gènere de plantes a Àsia s'ha anomenat Duhaldea.[5]

Voltaire digué de l'obra de Du Halde: «Tot i que es desenvolupà fora de París i no coneixia els xinesos, donà sobre la base de les memòries dels seus col·legues, la més àmplia i la millor descripció de l'imperi de la Xina. a tot el món».[3]

Du Halde és també l'autor d'obres en llatí, així com d'un (1) tractat titulat «Le Sage chrétien, ou les Principes de la vraie sagesse, pour se conduire chrétiennement dans le monde», publicat el 1724.[3]

Referències

Descripció de la Xina... 

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el noranta-unè aniversari del naixement de Maria Lluïsa Borràs i González (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 1 de febrer de 1931 — Palafrugell, Baix Empordà, Catalunya, 23 de gener de 2010), qui fou doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), escriptora, historiadora i crítica d'art, comissària d'exposicions, professora universitària, especialista en avantguardes i en dadaisme, impulsora de la Fundació Miró i col·laboradora de diversos artistes.[1][2][3][4][5]

Formació

Es llicencià inicialment en Filosofia i Lletres i seguidament en Semítiques a la Universitat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).[1][6] Uns anys més tard, el 1963, la Ford Foundation Award (Young Artist Project, International Institute of Education, New York, EUA) li permeté, gràcies a una (1) beca, residir un (1) any als EUA, cursar l'especialitat d'Art Contemporani a la New School, i conèixer de primera mà l'art contemporani nord–americà.[1][2] Es doctorà en Història de l'Art l'any 1973 amb la seva tesi sobre Francis Picabia.[2][4][6][5]

Trajectòria professional

Joan Prats i el club Cobalto 49

A partir de l'any 1964, Borràs es feu càrrec de la secretaria del Club 49,[4] i aviat col·laborà amb el seu fundador, Joan Prats[7] —promotor de l'art d'avantguarda a Catalunya— en la tercera etapa dels llibres visuals Fotoscops (1966–1979) com a autora de set (7) dels títols de la col·lecció, dels quals també realitzà les fotografies en dues (2) ocasions (volums Domènech i Montaner: arquitecto del modernismo, i Sert, arquitectura mediterrània).[6][4]

Joan Miró

Entre els anys 1969 i 1973 exercí com a secretària de Joan Miró.[1] Juntament amb Joan Prats i Francesc Vicens, impulsà activament la creació de la Fundació Miró,[1][4][5][8] de la qual fou secretària general (1971–1975) i membre del patronat, a més de membre del comitè executiu. Més endavant exercí els mateixos càrrecs a la Fundació Joan Brossa,[4][5] designada en ambdós casos per voluntat dels mateixos artistes arran de la seva amistat i compromís.[2][6][7][8][9]

Docència

Fou professora a la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra, Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental) entre els anys 1969 i 1974,[1][8] on col·laborà a la creació del primer Departament d'Art. Hi impartí classes d'història d'art contemporani, teoria de les arts, i concebé una (1) nova assignatura: anàlisi i crítica de l'obra d'art.[2][4][6] També fou professora a l'Escola de Disseny de Barcelona Eina.[4][5]

Investigació i noves tendències

Dirigí la secció d'història de l'art a l'enciclopèdia de l'editorial Salvat,[1][8] en col·laboració amb Francesc Vicens, Vicente Maestre i Eduard Carbonell, entre els anys 1967 i 1973.[6]

El 1985 publicà una (1) extensa monografia sobre Picabia —fruit de deu (10) anys d'investigació—,[9] elaborada a partir de la seva tesi doctoral, que fou traduïda a quatre (4) idiomes, obtingué el Premi de la Crítica,[4] i arribà a ser un (1) llibre de referència.[1][3][8]

Dedicada a l'estudi i a la divulgació de l'art contemporani, escrigué textos i assajos en diverses publicacions estrangeres i també catalanes com Canigó o Destino (1968–1973),[2][7] des de les quals defensava tota mena de manifestacions artístiques contemporànies, posant especial atenció en els esdeveniments que se celebraven arreu del món. Donà a conèixer les noves tendències (informalista, conceptual, minimalista, etc.), i desplegà al llarg de la seva vida una (1) defensa genèrica de la modernitat.[8] Col·laborà a La Vanguardia amb la seva plana setmanal sobre art durant vint-i-cinc (25) anys (1977–2002), esdevingué corresponsal a partir de l'any 1969 de revistes franceses com Art Vivant, Opus International i Canal, entre d'altres.[1][2] Dirigí la revista d'art El Guía (1987), i durant l'última etapa de la seva vida es traslladar a Palafrugell (Baix Empordà), on creà la revista cultural Vèlit (2004–2007). També col·laborà amb el Diari de Girona i la revista gironina Bonart, i continuà donant suport a les noves tendències, en particular a la videocreació i les instal·lacions.[3][4][6]

Audiovisuals

Durant la dècada del 1980 creà la productora Proviart, una (1) empresa dedicada a la difusió d'artistes catalans amb la qual realitzà, com a guionista, directora i productora, els documentals Antoni Tàpies (1981), Pau Gargallo (1981), i Picasso nostre (1982), col·lecció que batejà amb el títol de Fotoscops Sonors en record i homenatge al seu mentor Joan Prats. Actualment aquests documentals es conserven a la Filmoteca Nacional de Catalunya,[10] i la Fundació Tàpies també disposa del film sobre l'artista que porta el seu nom.[11]

Comissariat

Com a comissària organitzà més de noranta (>90) exposicions per tot el món[2] sobre artistes com ara Aristide Maillol, Pau Gargallo, Xavier Corberó, Matisse, Magritte, Joan Miró, Wolf Wostell, Joan Ponç, Arranz Bravo, Augusto Monte, Marcel Martí,Viladecans, Frederic Amat, Roberto Matta, Man Ray, Beverly Pepper, De Sucre, Tàpies, Jean Arp, Dennis Oppenheim, Llimós, Cuixart, Olga Sacharoff, Joan Brossa, Enric C. Ricart, Warhol…[2][4][6][12] Donà a conèixer els que ella denominà «Els catalans de París»: Benet Rossell, Rabascall, Xifra, Selz, o Miralda.[8] Borràs presentà aquest darrer a la Bienal de Venècia (Vèneto, Itàlia) el 1990 quan fou comissària del pavelló estatal.[9] Així mateix, s'interessà per l'art contemporani del Magrib, l'art actual cubà i del Carib, entre d'altres, als quals dedicà diferents exposicions.[2] 

Estudis i monografies

Maria Lluïsa Borràs ha deixat una (1) bibliografia amb més de trenta (>30) publicacions sobre temes d'art,[2][8] com el seu treball sobre l'arquitecte Antoni Gaudí (1972), o el que dedicà als Coleccionistas de arte en Cataluña (1986–1987),[5][13] així com monografies diverses centrades en Eduardo Chillida (1974), Moisès Villèlia (1974), Carles Delclaux (1991), Porta Missé (1995), Wifredo Lam (1996), Ramon Pichot (1997), Andrés Nagel (2003), Floreal (2003), Dalí (2004) o Niebla (2009), sense oblidar els estudis sobre l'obra d'Alexander Calder i de Duchamp. Aquest últim l'atragué particularment, de la mateixa manera que ho feu el poeta i boxador Arthur Cravan, al qual consagrà la monografia Cravan, une stratégie du scandale (1996).[6][5][8][9][14]

Llegat

El 2004 s'instal·là a Palafrugell (Baix Empordà), el poble d'on provenia el seu pare. Allà visqué i treballà durant els seus últims cinc (5) anys, fins a la seva defunció el 23 de gener de 2010 a causa d'una (1) fallada cardiorespiratòria.[9]

Una (1) petita part de la seva biblioteca —una (1) secció formada per més de vint mil (>20.000) volums— fou gestionada per l'associació Gresol[3][8] gràcies al finançament de la Fundació Elsa Peretti. Finalment, l'estiu del 2019, aquest arxiu fou traslladat, sempre amb el suport de la Fundació Peretti, a la Biblioteca de la Universitat de Girona (Gironès) per formar part dels seus Fons Especials, que reuneix col·leccions i biblioteques particulars de persones rellevants.[18]

La resta de biblioteca i documentació personal de Borràs fou conservada per la seva filla, Adelaida Frías, fins al gener del 2015, quan en feu donació al MACBA.[15] Aquest fons personal es compon de més de seixanta mil (>60.000) documents de diferents tipologies (manuscrits, correspondència, fotografies, audiovisuals, entre d'altres) i uns mil cinc-cents (circa 1.500) llibres i revistes de la seva biblioteca.[16]

Pel que fa als documentals audiovisuals «Fotoscops Sonors» es conserven a la Filmoteca Nacional de Catalunya.[10]

Borràs defensava que la funció del crític era compartir amb el lector el seu coneixement i donar–li les claus per ajudar–lo a entendre l'obra:[9]

«

El crític no és un (1) jutge: és un (1) pont entre artistes i públic.

»

—Maria Lluïsa Borràs

Selecció de llibres publicats[17]

Premis i reconeixements

Referències

Bibliografia

Maria Lluïsa Borràs fotografiant obres d'art 1982

Maria Lluïsa Borràs, Nova York, 1963. 

Joan Miró, Ricard Gomis, Maria Lluïsa Borràs, i Joaquim Gomis al fons.

Joan Brossa, Joan Pere Viladecans, Antoni Tàpies i Maria Lluïsa Borràs en una exposició de Joan Miró.

Maria Lluïsa Borràs i Alexander Calder conversant a la Fundació Miró

Maria Lluïsa Borràs i Wolf Vostell 

Monxa Sert, Roland Penrose, Alexander Calder, Maria Lluïsa Borràs i Joan Prats, durant els preparatius per a l'exposició pels vuitanta (80) anys de Joan Miró a la Fundació Maeght de Sant Paul de Vence (França).

Maria Lluïsa Borràs, Francesc Vicens, Pepa Llopis i Joan Brossa al sopar del LXXX aniversari de Joan Miró, el 3 de maig de 1973.

Antoni Tàpies, Maria Lluïsa Borràs, Josep Maria Mestres Quadreny i Joan Brossa a la Fundació Miró de Barcelona.

Maria Lluïsa Borràs González

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent tresè aniversari del naixement de Dom Alexandre Olivar i Daydí (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 1 de febrer de 1919 — Montserrat, Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya, 1 d'octubre de 2018), qui fou un (1) benedictí, patròleg i liturgista català, acadèmic de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).[1]

Biografia

Formació i vida religiosa

Entrà al monestir de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya) el 29 de juliol de 1934, on fou ordenat sacerdot el 9 d'agost de 1942. Del 1936 al 1939 estudià a l'abadia de Santa Maria Laach (ribera sud–occidental del llac Laacher a prop d'Andernach, regió d'Eifel, Renània–Palatinat, Alemanya) i al monestir de Maredsous (poble de Denée, municipi, Anhée, Bèlgica), on aprengué alemany i s'interessà per Pere Crisòleg, de qui fou especialista i editor crític dels seus sermons al Corpus Christianorum (1975–1982). Director de la Biblioteca de Montserrat entre els anys 1946 i 1953, s'encarregà de la descripció de manuscrits i incunables i en publicà els catàlegs. Del 1953 al 1958 fou superior de la comunitat del Santuari del Miracle (Riner, Solsonès, Catalunya).

De retorn a Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages, Catalunya), publicà el seu primer volumen de estudis sobre els sermons de Sant Pere Crisòleg. Amb motiu del Concili Vaticà II, residí a Roma (Laci, Itàlia) entre els anys 1962 i 1963, on fou secretari i conseller del cardenal Anselm Albareda, membre de la comissió de litúrgia de la primera sessió del Concili Vaticà II.[1]

Recerca

Especialista de la litúrgia catalanonarbonesa, publicà fonts essencials de la història litúrgica d'aquesta zona.[2] El 1965 fou organitzador i secretari general del II Congrés Litúrgic de Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages), i en curà l'edició de les actes. Membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans, el 1969 promogué la fundació de la Societat Catalana d'Estudis Litúrgics, filial de l'IEC, de la qual seria president emèrit fins a la seva defunció.[3] El 1982 fou escollit acadèmic de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (Barcelonès, Catalunya).

Obres

Publicaciones sobre Alexandre Olivar

Premis i reconeixements

Referències

Fotografia d'Alexandre Olivar i Daydí

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement de Teresa Pla Meseguer (Vallibona, Ports, País Valencià, 1 de febrer de 1917 — Olocau, Camp de Túria, País Valencià, 1 de gener de 2004),[1][2] també coneguda com a «Florencio» així com pels sobrenoms de «La Pastora», «Teresot, el terror del Caro» o «Durruti», qui fou una (1) maqui.[3] La seva història ha estat convertida per l'escriptora Alicia Giménez Bartlett en una (1) novel·la titulada Donde nadie te encuentre, que fou premiada amb el Premi Nadal de l'any 2011.[4] La seva lluita per escapar dels rols binaris de gènere i contra el règim franquista ha fet que la Pastora hagi esdevingut un (1) símbol de resistència.[5]

Biografia

Nasqué al mas de la Pallissa, una (1) casa de pastors de Vallibona, prop de Morella (Ports, País Valencià).[6] En néixer, s'adonaren que el seu sexe no podia ser definit com a dona ni com a home i, després de consultar al farmacèutic de la Sénia (Montsià, Catalunya),[6] els seus pares decidiren inscriure–la com a nena, perquè no hagués de fer el servei militar. Avui, molt probablement es consideraria intersexual. Essent la menor de set (7) germans, es crià sense pare, que morí quan tenia tres (3) anys. L'aferrament a la feina i l'austeritat, tant en la forma de viure, com també en la comunicació, condicionaren la seva vida i les seves relacions personals. Quan arribà a la pubertat, començà a mostrar caràcters sexuals secundaris masculins i,[6] encara que continuà vestint de dona, passà a ser coneguda com a «Teresot».[7]

Provà d'allistar–se voluntari a la Guerra Civil al bàndol republicà, amb la intenció que li fessin la documentació d'home, infructuosament.[8]

L'any 1949 un (1) tinent de la Guàrdia Civil i altres membres del sometent la humiliaren a la teuleria del mas de la Pastora a la Pobla de Benifassà (Baix Maestrat, País Valencià), obligant–la a despullar–se i mostrar els genitals.[6] Això és el que la portà a unir–se als maquis que hi havia per la zona del Maestrat, juntament amb el fet que la Guàrdia Civil cremà el Mas del Cabanil. Es vestí, a partir d'aquest moment, com a home; es feu dir «Florencio» i tingué, com a sobrenoms, «Durruti» i especialment «La Pastora». El periodista d'El Caso Enrique Rubio feu que la Pastora fos coneguda per tot l'Estat, i li foren atribuïts els crims dels seus companys.[6] Fou delatada i capturada per la policia andorrana el 5 de maig de 1960.[6] Acusada de dos (2) atracaments i del delicte de bandidatge i terrorisme, fou condemnada a mort, però no fou executada, i passà disset (17) anys per diverses presons fins que, gràcies a un (1) indult, recuperà la llibertat. Anà a viure a Marines (Camp de Túria, País Valencià) i després, ja com a Florencio, en un (1) petit poble de Castelló (País Valencià). Morí l'any 2004 i està enterrada a València (Horta, País Valencià).[6]

Referències

Enllaços externs

Teresa Plà Meseguer, «La Pastora» amb el característic llavi partit. Fotografia realitzada abans d'incorporar–se als maquis, ja que trobant–se al mont, fou quan s'operà el llavi i es convertí en Florencio.

Llibre sobre «la Pastora» de Villar Raso que, tot i que te pretensions de ser una (1) biografia d'ella, ha «contaminat» de tal manera la memòria col.lectiva de la zona, fins i tot la dels que l'arribaren a conèixer, que ha convertit «la Pastora» en una (1) llegenda negra, en la que avui dia és gairebé impossible destriar el que és realitat, llegenda o novel·la.

El passat dimarts 1 de febrer de 2022 es commemorà el cent onzè aniversari del naixement de Rosa Ricart i Ribera (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 1 de febrer de 1911 — ibídem, 19 de juliol de 2005), qui fou una (1) bibliotecària catalana.[1]

Filla d'Artur Ricart i Ordura, i Rosa Ribera i Reixach,[2] nasqué al barri de Sant Andreu (Barcelona, Barcelonès) el febrer de 1911, la gran de quatre (4) germans. La continuació del negoci familiar, una (1) joieria al carrer Sant Andreu núm. 252, semblava el seu destí professional, i els estudis de biblioteconomia l'elecció parental per a una (1) de les germanes; però la preferència d'aquesta per atendre a la botiga, l'alliberà i donà llum verda a les seves veritables aspiracions de caràcter més autònom i intel·lectual. Aquestes es materialitzaren el 1935 quan es matriculà a l'Escola de Bibliotecàries. Els seus estudis coincideixen amb els difícils anys de la Guerra Civil i durant la direcció de Jordi Rubió i Balaguer, qui alhora fou emblemàtic professor, i de qui la influència i amistat continuà fora de l'aula. D'aquesta època conserva els «records més meravellosos».[1]

A partir de 1939 exercí de bibliotecària a la mateixa Escola de Bibliotecàries i posteriorment a la Biblioteca de Catalunya, però el que marcà la seva vida professional fou l'oportunitat oferta pel Consell Britànic per esdevenir la fundadora de la biblioteca de l'Institut Britànic de Barcelona (Barcelonès), l'any 1945, i on treballà fins a la seva jubilació l'any 1981. La Biblioteca del Britànic, a part d'oferir un (1) punt de trobada d'anglòfils i d'intel·lectuals, o per a qui volgués llegir la premsa anglesa, introbable a la ciutat de la postguerra, representava un (1) model a l'avantguarda del sistema bibliotecari del país. Rosa procurà que aquest pont cultural funcionés amb la màxima eficiència. Amb el temps els serveis s'anaren modernitzant, en especial els de documentació i obtenció de documents de la British Library, el programa de visites d'estudis al Regne Unit o d'intercanvi de professors anglesos, i l'organització de seminaris, com els que ajudaren l'Escola de Bibliotecàries a adaptar el pla d'estudis a les noves tendències, pas previ a l'adscripció a la Universitat de Barcelona (Barcelonès).[1][3]

Rosa s'interessà per la formació dels bibliotecaris, el seu reconeixement laboral, per la innovació i els nous esdeveniments professionals, i participà amb articles, conferències i ponències en seminaris i congressos internacionals. L'entusiasme i el seu lema noucentista de la il·lusió per la feina ben feta fou un (1) legat que deixà als seus col·laboradors.[1]

Més enllà del camp professional, Rosa portà una (1) vida molt activa, amb gran varietat d'interessos, els viatges, la família, la vida cultural de la ciutat, i en particular els actes socials que l'Institut Britànic mateix organitzava amb el seu assessorament i que reunia el món artístic i intel·lectual. El seu tarannà era el d'una (1) dona moderna i liberal amb un (1) viu sentit de l'humor, i de fàcil connexió amb les noves generacions.[1] El 1952 col·laborà, amb un (1) article, a l'únic número que pogué publicar–se, en ple franquisme, de la revista en català Aplec.

El 1974, i a petició d'un (1) grup de bibliotecàries, es convertí en la primera presidenta de l'Associació d'Antigues Alumnes de l'Escola de Bibliotecàries de Barcelona (Barcelonès, Catalunya), i des del bienni 1975–1977 presidenta de l'Associació de Bibliotecàries, bressol del futur Col·legi Oficial de Bibliotecaris–Documentalistes de Catalunya.[1]

El 1982 el Consell Britànic, en reconeixement de la labor professional i d'apropament dels dos (2) països, li atorgà la condecoració de Membre Honorari de l'Orde de l'Imperi Britànic (M.B.E.), una de les distincions més preuades que pot oferir la Gran Bretanya a una (1) persona no anglesa.[1]

L'any 1986 feu donació a la Generalitat de Catalunya d'un (1) estudi al carrer Comerç perquè pogués ser utilitzat pels estudiants de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació, residents fora de Barcelona (Barcelonès).[1] Fou enterrada al Cementiri de Montjuïc, de Barcelona (Barcelonès).

El seu fons personal es conserva a la Biblioteca de Catalunya (Barcelonès, Catalunya), on ingressà l'any 2019.[4]

Referències

Maria Cugueró i Rosa Ricart en la representació d'Olimp a l'Escola de Bibiotecàries (1935) (Arxiu FBD).