FINALS DEL NOVEMBRE DEL 2022

El passat dimecres 30 de novembre de 2022 es commemorà el cent quaranta-vuitè aniversari del naixement de Sir Winston Leonard Spencer Churchill (Blenheim Palace, Oxfordshire, Anglaterra, Regne Unit, 30 de novembre de 1874 - Londres, Anglaterra, Regne Unit, 24 de gener de 1965), qui fou un (1) polític britànic especialment recordat pel seu mandat com a primer ministre (1940–1945) durant la Segona Guerra Mundial: amb la seva divisa «sang, suor i llàgrimes», aconseguí elevar la moral de les tropes i de la població civil i sostenir la nació fins a la victòria aliada.

Al llarg de la seva brillant carrera, Winston Churchill fou successivament l'home més popular i el més criticat d'Anglaterra (Regne Unit), i de vegades totes dues (2) coses alhora. Considerat l'últim dels grans estadistes, sempre serà recordat per la seva rara habilitat per predir els esdeveniments futurs, cosa que de vegades es convertí en una pesada càrrega per als seus compatriotes.

Durant anys, Churchill fou com la veu de la consciència del seu país, una (1) veu que sacsejava els esperits i els insuflava grans dosis d'energia i valor. El seu geni polifacètic, a més de portar–lo a conquerir la immortalitat en el món de la política, el feu destacar com a historiador, biògraf, orador, corresponsal de guerra i bevedor de conyac, i en un (1) pla més modest com a pintor, paleta, novel·lista, aviador , jugador de polo, soldat i propietari de cavalleries.

Biografia

Winston Churchill nasqué el 30 de novembre de 1874 al palau de Blenheim, aleshores propietat del seu avi, setè duc de Marlborough. El seu pare era lord Randolph Churchill i la seva mare una (1) jove nord–americana d'enlluernadora bellesa anomenada Jennie Jerome. No hi ha dubte que en els primers anys conegué la felicitat, ja que en la seva autobiografia evoca amb tendresa els dies passats sota l'ombra protectora de la seva mare, que a més de bella era culta, intel·ligent i sensible.

Potser per això, en ser internat pel seu pare en un (1) costós col·legi d'Ascot, el nen reaccionà amb rebel·lia; estar lluny de la llar li resultava insuportable, i Winston expressà la seva protesta oposant–se a tot allò que fos estudiar. Freqüentment fou castigat i les seves notes s'explicaren sempre entre les pitjors. Quan el 1888 ingressà a la famosa escola de Harrow, el futur primer ministre fou inclòs a la classe dels alumnes més endarrerits. Un (1) dels seus mestres diria d'ell: «No era un (1) noi fàcil de manejar. Cert que la seva intel·ligència era brillant, però només estudiava quan volia i amb els professors que mereixien la seva aprovació.»

Churchill fracassà dues (2) vegades consecutives als exàmens d'ingrés a l'Acadèmia Militar de Sandhurst. No obstant això, un (1) cop entrà a la institució, s'hi operà un (1) canvi radical. La seva proverbial tossuderia, la seva resolució i el seu esperit indomable no l'abandonà, però el costum de dissentir capritxosament de tot començà a desaparèixer. Treballava amb afany, era aplicat i seriós a les classes i ben aviat es va destacar entre els alumnes del seu nivell.

Poc després s'incorporà a la Cambra d'Hússars, regiment de cavalleria reputat com un (1) dels millors de l'exèrcit. Estigué, el 1895, a la guerra de Cuba, i combaté a l'Índia (1898) i al Sudan (1899); als camps de batalla aprengué sobre l'art de la guerra tot el que no havia trobat als llibres, especialment qüestions pràctiques d'estratègia que més tard li servirien per fer front als enemics d'Anglaterra i del Regne Unit.

Del periodisme a la política

No obstant, la vida militar no trigà a cansar–lo. Hi renuncià per dedicar–se a la política i s'afilià al Partit Conservador el 1898, i es presentà a les eleccions un (1) any després. En no obtenir l'acta de diputat per escàs marge, Churchill es traslladà a l'Àfrica del Sud com a corresponsal del Morning Post a la guerra dels bòers.

Allí fou fet presoner i traslladat a Pretòria (Gauteng, Transvaal, Sud–àfrica), però aconseguí escapar i tornà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) convertit en un (1) heroi popular: per primera vegada, el seu nom saltà a les portades dels diaris, ja que havia recorregut a la seva fugida més de quatre-cents quilòmetres (400 km), afrontant una (1) infinitat de perills amb extraordinària sang freda. No és estrany, doncs, que aconseguís un (1) escó com a representant conservador d'Oldham a la Cambra dels Comuns (1900) i que, acabats de fer els vint-i-sis (26) anys, pogués iniciar una (1) fulgurant carrera política.

Al Parlament, els seus discursos i el seu bon humor aviat es feren famosos. Però el seu esperit independent, poc inclinat a sotmetre's a disciplines partidàries, el feu guanyar importants enemics a la cambra, fins i tot entre els seus propis coreligionaris. No és estrany que canviés diverses vegades de partit i que les seves intervencions, alhora esperades i temudes per tots, suscitessin sempre tremendes polèmiques.

En desacord amb el partit respecte a la qüestió sud–africana, Churchill es passà als liberals el 1904, i el 1906, als trenta-un (31) anys, aconseguí el seu primer càrrec governamental al gabinet d'Henry Campbell–Bannerman, que el nomenà sotssecretari de Colònies; des d'aquest lloc defensà la concessió d'autonomia als bòers. Després fou ministre de Comerç (1908–1910) i de l'Interior (1910–1911) al govern de qui seria primer ministre entre els anys 1908 i 1916, Herbert Henry Asquith.

La Primera Guerra Mundial

Churchill preveié amb extraordinària exactitud els esdeveniments que desencadenaren la Primera Guerra Mundial i el curs que seguí la contesa a la seva primera etapa. Les seves profecies, considerades absurdes pels militars, es convertiren en realitat i sorprengueren tothom per la clarividència amb què havien estat formulades.

El 1911, tres (3) anys abans d'esclatar la conflagració, el primer ministre Asquith el nomenà lord de l'Almirallat; Churchill s'embarcà immediatament en una (1) profunda reorganització de l'exèrcit del seu país. Primer es proposà fer de l'armada britànica la primera del món, canviant el carbó per petroli com a combustible de la flota i ordenant la instal·lació a totes les unitats de canons de gran calibre. Després posà en marxa la creació d'una (1) arma aèria i, finalment, decidit a contrarestar el temible poder alemany, impulsà la construcció dels primers «cuirassats terrestres», i aconseguí que el tanc comencés a ser considerat imprescindible com a instrument bèl·lic.

Davant el fracàs de la batalla dels Dardanels (1915), es veié obligat a dimitir; es reincorporà a l'exèrcit i lluità al front occidental com a comandant i tinent coronel. El 1916, en plena guerra, caigué el govern d'Herbert Henry Asquith, que fou substituït per David Lloyd George; el nou primer ministre tornà a cridar Churchill per integrar–lo al seu gabinet, primer com a ministre d'Armament (1917) i després per a la cartera de Guerra i Aire (1918).

Finalitzada la Primera Guerra Mundial, Winston Churchill patí les conseqüències de la reacció de la postguerra, i durant un (1) temps fou relegat a un (1) paper secundari dins de l'escena política. El 1924 es reconcilià amb els conservadors i un (1) any després fou posat al capdavant del ministeri d'Hisenda al govern de Stanley Baldwin. Era una (1) època de decadència econòmica, inquietud, descontentament laboral i aparatoses vagues, i el conservadorisme obstinat que feia gala no acontentà ni tan sols els seus propis col·legues. En una (1) paraula, tothom n'estava cansat i la seva popularitat baixà a cotes inimaginables anys abans.

Retir entre dues (2) guerres

Entre els anys 1929 i 1939, Winston Churchill s'apartà voluntàriament de la política i es dedicà principalment a escriure i a cultivar la seva afició per la pintura sota el pseudònim de Charles Morin. «Si aquest home fos pintor d'ofici —digué en una (1) ocasió Picasso—, es podria guanyar molt bé la vida.»

Churchill continuà pertanyent al Parlament, però durant aquests anys no tingué pràcticament influència. Recuperà protagonisme quan, en observar la creixent amenaça que constituïa Adolf Hitler, proclamà la necessitat urgent que el Regne Unit es rearmés i emprengué una (1) lluita solitària contra el feixisme emergent. En ocasions reiterades, tant a la cambra com als seus articles periodístics, denuncià vigorosament el perill nazi davant d'una (1) nació que, una (1) vegada més, semblava afligida d'una (1) ceguesa que podia acabar en tragèdia.

Després de la firma el 1938 de l'Acord de Munic (Baviera, Alemanya), en què la Gran Bretanya i França cediren davant el poder alemany, la gent s'adonà novament que Churchill havia tingut raó des del principi. Hi hagué una dotzena (12) d'ocasions en què hauria estat possible aturar Hitler sense vessament de sang, segons afirmarien després els experts. En cadascuna, Churchill advocà ardorosament per l'acció. Però malgrat l'energia desplegada, els seus avisos havien estat ignorats pel govern.

El primer ministre de la Segona Guerra Mundial

L'1 de setembre de 1939, l'exèrcit nazi entrà amb centellejant precisió a Polònia; dos (2) dies després, França i el Regne Unit declararen la guerra a Alemanya i, a la nit, Churchill fou cridat a exercir el seu antic càrrec a l'Almirallat pel primer ministre Neville Chamberlain, que fins aleshores havia intentat una (1) inútil política d'apaivagament davant d'Alemanya. Totes les unitats de la flota reberen per ràdio el mateix missatge: «Winston ha tornat amb nosaltres».

Els mateixos diputats que una (1) setmana abans el combatien amb ferotgia, l'aclamaren posats drets quan feu la seva entrada al Parlament. Però aquella era una (1) hora amarga per a la història del Regne Unit. La nació estava mal preparada per a la Segona Guerra Mundial, tant materialment com psicològicament. Per això, quan fou nomenat primer ministre el 10 de maig del 1940, Churchill pronuncià una (1) commovedora arenga en què afirmà no poder oferir més que «sang, suor i llàgrimes» als seus conciutadans.

El poble britànic acceptà el repte i convertí tan terrible frase en un (1) veritable lema popular durant cinc (5) anys; la seva contribució a la victòria seria decisiva. Churchill aconseguí mantenir la moral a l'interior i a l'exterior mitjançant els seus discursos, exercint una (1) influència gairebé hipnòtica a tots els britànics. Formà un (1) govern de concentració nacional, que li assegurà la col·laboració dels seus adversaris polítics, i creà el ministeri de Defensa per a una (1) direcció millor de l'esforç bèl·lic. Quan França quedà totalment sotmesa al domini de Hitler, i mentre els Estats Units seguien proclamant la seva inamovible neutralitat, Churchill convocà una (1) reunió del seu gabinet i amb excel·lent humor digué: «Bé, senyors, estem sols. Per la meva banda, trobo la situació a extrem estimulant.»

Per descomptat, Churchill feu tot el possible perquè els Estats Units i l'URSS entressin a la guerra, cosa que aconseguí en breu temps. Mantingué estret contacte amb el llavors president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt; el 1941, després de l'atac japonès a Pearl Harbor (Hawaii, EUA), els nord–americans declararen la guerra al Japó i incorporaren el seu valuosíssim potencial militar al bàndol aliat. També el 1941, l'any decisiu de la contesa, Hitler emprengué la invasió de Rússia; posà fi a la neutralitat soviètica i empenyé Stalin a una (1) fràgil aliança amb Anglaterra (Regne Unit), que Churchill sabé conservar, relegant a un (1) segon pla el seu visceral anticomunisme i demostrant el seu pragmatisme.

Com a primer ministre, li correspongué participar a les crucials conferències de Casablanca (Marroc) el 1943, el Caire (Egipte) el 1943, Teheran (Iran) el 1943, Yalta (Crimea, Ucraïna) el 1945 i Potsdam (Alemanya) el 1945, en què es dissenyà l'estratègia de la guerra i, un (1) cop acabat el conflicte, el mapa polític mundial que es mantindria vigent fins al 1989. Durant interminables jornades dirigí les operacions militars i diplomàtiques treballant entre setze i divuit hores (16–18 h) diàries, transmetent a tots el seu vigor i contagiant–los la seva energia i optimisme.

Per fi, el dia de la victòria aliada, es tornà a dirigir al Parlament i en entrar fou objecte de la més tumultuosa ovació que registra la història de l'assemblea. Els diputats oblidaren totes les formalitats rituals i pujaren als escons, cridant i sacsejant diaris. Churchill romangué dret a la capçalera del banc ministerial, mentre les llàgrimes rodaven per les galtes i les mans s'aferraven tremoloses al barret.

Els darrers anys

Tot i l'enorme popularitat assolida durant la guerra, dos (2) mesos després el vot dels anglesos el deposà del seu càrrec. Churchill continuà al Parlament i s'erigí en cap de l'oposició. En un (1) discurs pronunciat el març del 1946 popularitzà el terme «teló d'acer», i alguns mesos després feu una (1) crida per impulsar la creació dels Estats Units d'Europa.

Després del triomf dels conservadors el 1951 tornà a ser primer ministre, i dos (2) anys després fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per les seves Memòries sobre la Segona Guerra Mundial. Al·legant raons d'edat, presentà la dimissió l'abril del 1955, després de ser nomenat Cavaller de la Jarretera per la reina Isabel II i de rebutjar un (1) títol nobiliari per tal de romandre com a diputat a la Cambra dels Comuns.

Reelegit el 1959, ja no es presentà a les eleccions del 1964. No obstant, la seva figura continuà pesant sobre la vida política i els seus consells continuaren orientant els que regiren després d'ell les destinacions del Regne Unit. El poble havia vist Churchill la personificació d'allò més noble de la seva història i de les qualitats més belles de la seva raça; per això no cessà d'aclamar–ho com el seu heroi fins a la seva mort, esdevinguda el 24 de gener de 1965.

Com citar aquest article:

Fotografia retrat de Winston Churchill 

Winston Churchill als vint-i-sis (26) anys

Churchill el 1919

El passat dimecres 30 de novembre de 2022 es commemorà el norantè aniversari de la publicació en volum únic del Diccionari General de la Llengua Catalana (DGLC) de Pompeu Fabra, el qual és un (1) diccionari català, publicat per primera vegada en fascicles l'any 1931[1][2] i com a volum únic el 30 de novembre de 1932. Fou el diccionari normatiu del català durant seixanta-tres (63) anys, fins al 1995 que aparegué la primera edició del Diccionari de la llengua catalana de l'IEC.

Història

L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) volia crear un (1) inventari lexicogràfic oficial i encarregà aquesta tasca a un (1) petit equip dirigit per Pompeu Fabra i Poch. Fabra ja havia publicat un (1) Diccionari ortogràfic (1917) seguint les normes de l'IEC, a més de moltes altres obres d'ordenament de la llengua catalana.

Fou durant l'època de la Dictadura de Primo de Rivera (1923–1930) que Fabra redactà l'obra. Hi dedicà sis (6) anys i aparegué publicat com a llibre l'any 1932. Primer aparegué en forma de fascicles (i per subscripció) amb un (1) peu d'impremta de 1931. El 30 de novembre de 1932 la Llibreria Catalònia[3] publicà l'edició en llibre. El veritable responsable de l'edició fou Antoni López Llausàs.

El 4 de febrer de 1939, enmig del clima de repressió del català, les planxes originals del diccionari, així com els romanents editorials, foren destruïdes per l'exèrcit feixista del general Franco.

La segona edició no es faria fins a l'any 1954 (mort ja Fabra), i censurada. Es publicaren trenta-dues (32) edicions diferents fins a l'any 1994.

Descripció

Fabra aplicà un (1) mètode científic rigorós que li valgué el reconeixement espontani dels seus contemporanis. Amb aquest esperit, rebutjà regionalismes massa restringits i arcaismes que ja havien caigut en desús.

Fabra escrigué al prefaci de la 1a edició, pàg. VII sobre les fonts per a l'obra: «en la redacció del Diccionari s'han tingut al davant un (1) gran nombre de diccionaris catalans i d'altres llengües (principalment el de l'Acadèmia espanyola, el de Hatzfeld i Darmesteter i el de Webster), els reculls lexicogràfics publicats (Diccionari Aguiló, Butlletí de Dialectologia Catalana, etc.) i els existents a les Oficines lexicogràfiques (entre els quals els elaborats per M. de Montoliu i Carles Riba, i les cèdules de botànica de Pius Font i Quer i Miquel de Garganta i Fàbrega); s'han fet nombroses consultes a especialistes, i, en els freqüents casos en què s'ha vacil·lat sobre el sentit propi o la bondat de la definició d'un (1) mot, s'ha portat aquest a estudi de la Secció Filològica: s'han pres totes les precaucions per evitar definicions inexactes.»

El DGLC —o simplement «el Fabra», com popularment es coneixia— aconseguí unificar l'ortografia, depurar el lèxic, fixar la gramàtica i introduir neologismes.

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Pàgina de títol de la primera edició del 1931

Coberta de l'edició del 1932 del Diccionari General de la Llengua Catalana 

Dialectes del català–valencià, versió trasparent. 

El passat dimecres 30 de novembre de 2022 es commemorà el cent quaranta-novè aniversari del naixement de Božena Benešová (Nový Jičin, Txèquia, aleshores Imperi Austrohongarès, 30 de novembre de 1873 — Praga, Txèquia, aleshores Txecoslovàquia, 8 d'abril de 1936), qui fou una (1) escriptora txeca. Filla d'advocat, va viure la infància i la joventut a Napajedla, a prop de Uherské Hradiště (Moràvia Central, Txèquia). Es casà amb Josef Beneš, treballador del ferrocarril. A la ciutat de Frenštát, als peus dels Beskydy (Moràvia–Silèsia, Txèquia), conegué l'escriptora Růžena Svobodová, que li oferí la seva amistat, formació literària d'estil impressionista i contribuí a mitigar la seva timidesa. El 1908 es traslladà a Praga (Txèquia). Escrigué les obres Verše věrné i proradné de 1909, Tři providky de 1914 i Don Pablo, don Pedro a Věra Lukášová, obra adaptada per a teatre i cinema en mans del director E. F. Burian, en què l'escriptora afronta els problemes de la infància i pubertat. Amb la força vital de Růžena Svobodová escrigué l'obra Clověk ('L'home') dels anys 1919 i 1920. Poques hores després d'acabar–lo morí la seva gran amiga Růžena. Posteriorment escrigué la trilogia El cop, Flames subterrànies i Arc de Sant Martí tràgic. D'aquesta trilogia, la més interessant és la primera part, Úder ('El cop'), en què narra la moral que es vivia a Bohèmia i Moràvia durant la Primera Guerra Mundial de 1914–1918. El seu realisme fa pensar que la figura de Slávek, protagonista patriòtic masculí, està relacionat amb el periodista txec Kotek, mort el setembre del 1914.

Bibliografia

Božena Benešová (1873–1936), czech writer

Božena Zapletalová Benešová

El passat dimecres 30 de novembre de 2022 es commemorà el dos-cents cinquè aniversari del naixement de Christian Matthias Theodor Mommsen (Garding, Slesvig–Holstein, aleshores Dinamarca, actualment Alemanya, 30 de novembre de 1817 — Berlín, Prússia, Alemanya, 1 de novembre de 1903), qui fou un (1) jurista, filòleg, historiador, polític i professor universitari alemany guardonat amb el Premi Nobel de Literatura[1] l'any 1902.

Biografia

Nasqué a Garding, una (1) petita població del ducat de Holstein, que en aquells moments formava part de la corona de Dinamarca. El seu pare, pastor protestant, l'introduí en la cultura i llengües clàssiques, formació que consolidaria entre els anys 1834 i 1838 a l'Institut d'Altona (Baixa Saxònia, Alemanya). Aquell any, ingressà a la Universitat de Kiel (Slesvig–Holstein, Alemanya), on estudià dret, i es doctorà el 1843.[2]

Mommsen desenvolupà una (1) llarga carrera com a professor universitari, ocupant successivament la càtedra de Dret romà de la Universitat de Leipzig (Saxònia, Alemanya) el 1848, càrrec que perdé per les seves activitats polítiques en donar suport als monàrquics enfront dels republicans, tot i que posteriorment s'enfrontà amb els primers a protestar per les seves violentes represàlies contra els segons. El 1852 fou nomenat catedràtic de la Universitat de Zúric (Suïssa); el 1854, professor de filosofia a la Universitat de Wrocław (Polònia, aleshores Prússia), i el 1858, catedràtic d'història antiga de la Universitat de Berlín (Prússia, Alemanya). L'any 1873 fou nomenat secretari vitalici de l'Acadèmia de Ciències de Berlín (Prússia, Alemanya), de la qual n'era membre des del 1858.

L'1 de novembre del 1903 morí a la seva residència de Berlín (Prússia, Alemanya).

Obra política

Mommsen fou nomenat delegat del Landtag, assemblea representativa de Prússia entre els anys 1863 i 1866, i esdevingué posteriorment delegat del Reichstag entre els anys 1881 i 1884, inicialment pel partit dretà Partit Progressista d'Alemanya (Deutsche Fortschrittspartei), posteriorment pel Partit Liberal Nacional (Nationalliberalen) i, finalment, pel Partit Secessionista, i s'oposà fermament a les idees socials d'Otto von Bismarck.

Obra literària

«

Quan l'ésser humà ja no trobi plaer en el seu treball i treballi només per a arribar als seus plaers al més aviat possible, llavors serà només una (1) casualitat que no es converteixi en delinqüent.

»

— Theodor Mommsen

Amb el finançament de l'Acadèmia de Ciències de Berlín (Alemanya), aconseguí iniciar l'any 1854 un (1) projecte gegantí per editar totes les inscripcions llatines de l'Imperi Romà, les anomenades Corpus Inscriptionum Latinarum. L'any de la seva mort s'havien publicat més de cent vint mil (>120.000) epígrafs. Entre els seus col·laboradors en aquest projecte trobem Emil Hübner, Gustav Wilmanns, Wilhelm Henzen i Otto Hirschfeld.

La imponent obra de Mommsen, amb més de mil cinc-cents (>1.500) títols, és una (1) excepcional contribució al desenvolupament de la història antiga. Els seus treballs jurídics, filològics, epigràfics i numismàtics són referents fonamentals per als especialistes i les seves investigacions científiques establiren les bases de la dialectologia de la Itàlia preromana.

L'any 1902, li fou concedit el Premi Nobel de Literatura «per ser considerat el mestre viu més gran de l'art de l'escriptura històrica, amb especial referència al seu treball monumental, La història de Roma»,[3] i esdevingué un (1) dels pocs escriptors de no–ficció guardonats amb aquest premi.

Les seves principals obres són les següents:

Reconeixements

En honor seu, s'anomenà l'asteroide (52293) Mommsen descobert el 12 d'octubre del 1990 per Freimut Börngen i Lutz D. Schmadel.

Referències

Theodor Mommsen l'any 1870

Theodor Mommsen en un (1) retrat de Ludwig Knaus (1881)

Theodor Mommsen

El passat dimecres 30 de novembre de 2022 es commemorà el dos-cents novè aniversari del naixement de Louise–Victorine Ackermann (París, Illa de França, França, 30 de novembre de 1813 — Niça, Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França, 2 d'agost de 1890), qui fou una (1) poetessa francesa.[1]

El seu pare, volterià i seguidor dels enciclopedistes, envià la seva filla a Berlín (Alemanya) per completar estudis, i allà conegué Humboldt, Müller i Baeck. Es casà el 1844 amb el pastor Paul Ackermann, protestant i preceptor de prínceps i amic de P.–J. Proudhon. Després de la mort del seu marit el 1846, es retirà al camp i col·laborà amb la revista Revue des Deux Mondes amb poemes. Les seves obres més conegudes són: Contes en vers (1855), Premières poésies (1873), Poésies philosophiques (1874) i Pensées d'une solitaire (1883).[2]

L'obra Poesies philosophiques es reimprimí el 1877 afegint una (2) addició polèmica on l'escriptora assegurava no haver patit la influència del pensament alemany, ni de la filosofia de Schopenhauer per realitzar les seves idees líriques. Una (1) obra qualificada de notable per la seva posició espiritual. La inspiració d'Ackermann està dins de l'entorn parmesià, particularment de la de Leconte de Lisle, però ella reviu una (1) meditació aspra i tenaçment impulsada cap a l'ateisme, sobre la desesperada fixació de l'existència humana.[3]

Referències

Portrait de Louise–Victorine Ackermann par Paul Merwart

Louise–Victorine Choquet Ackermann

El passat dimecres 30 de novembre de 2022 es commemorà el tres-cents dosè aniversari del naixement de María Andrea Casamayor i de la Coma (Saragossa, Aragó, 30 de novembre de 1720 — ibídem, 23 d'octubre de 1780), qui fou una (1) matemàtica i escriptora espanyola que es destacà en el maneig dels nombres i en l'aritmètica, àrees a les quals en aquella època s'hi dedicaven homes i no dones. Els seus llibres impresos el 1738, foren dedicats a l'Escola Pia, al seu col·legi de Sant Tomás de Saragossa (Aragó). És l'única científica espanyola del segle XVIII de la qual conservem llibres.

Biografia i obra

Es coneixen poques dades sobre la seva vida. Nasqué a Saragossa (Aragó) a principi del segle XVIII, i fou deixebla dels Pares Escolapis, segurament no a l'escola de Saragossa, Aragó (fundada el 1731) sinó que deuria tenir algun pare escolapi com a tutor particular.[1] Morí a la mateixa ciutat el 1780.

Destacà pel seu hàbil maneig de nombres i els seus coneixements aritmètics. Els seus estudis foren importants per a les matemàtiques aplicades. Estigué al nivell de científics com Marie Curie i Ada Byron (primera programadora).

Escrigué dues (2) obres publicades sota el pseudònim masculí de Casandro Mamés de la Marca y Arioa,[2] sobre aritmètica:

María Andrea Casamayor és un (1) exemple de l'aparició a Espanya de dones científiques que es donà a Europa durant la Il·lustració, com les italianes Maria Agnesi, Laura Bassi o les franceses Sophie Germain o Emilie du Chatelet.

Commemoració

El 2009 la ciutat de Saragossa (Aragó) li dedicà un (1) carrer.

Referències

Bibliografia

Il·lustració d'Eulogia Merle per al Museu Nacional de Ciència i Tecnologia

María Juana Rosa Andresa Casamayor de la Coma

El passat dimarts 30 de novembre de 2022 es commemorà el cinc-cents trenta-setè aniversari del naixement de Veronica Gambara (Pralboino, Brescia, Llombardia, Itàlia, 30 de novembre de 1485 — Correggio, Reggio de l'Emília, Emília–Romanya, Itàlia, 13 de juny de 1530), qui fou una (1) escriptora i humanista, dona d'estadista i líder polític. Fou governant del comtat de Correggio (Emília–Romanya, Itàlia) des del 1518 fins al 1550.[1][2]

De família noble i distingida, estudià llatí, grec, teologia i filosofia. Es casà amb Gilberto X, senyor de Correggio. L'any 1518 assumí la governació de l'estat per la mort prematura del seu marit, a més a més de dedicar–se a l'educació dels fills i la literatura. Fou protectora d'Aretino i Bembo, de qui rebé influència petrarquista.

La seva obra Rime e lettere (Rimes i cartes) mostra la seva gran formació en lletres.[3] L'any 1759 se'n feu una (1) primera edició a càrrec de Rizzardi de Brescia (Llombardia, Itàlia), però la segona, de l'any 1879, fou més completa. Els seus sonets més sensibles són pel dolor que sent per la mort del seu marit i la del poeta Bembo. Hi ha també epistolaris dirigits a Ludovico de Rossi, Agostino Ercolani, Bembo i Aretino, entre d'altres.[4]

Referències

Enllaços externs 

Ritratto di dama, Olio su tela, 102 x 86 San Pietroburgo, Hermitage Il secondo periodo della vita del Correggio si apre con l’esecuzione, tra il 1517 e il 1520, di un’opera di elevata raffinatezza stilistica ma alquanto enigmatica: il Ritratto di dama (variamente identificata in Veronica Gambara o Ginevra Rangoni), firmato con la colta latinizzazione del suo nome: Anton(ius) Laet (us)

Stemma della famiglia Gambarelli

Veronica Gambara

El passat dimecres 30 de novembre de 2022 es commemorà el cinc-cents cinquanta-sisè aniversari del naixement d'Andrea Doria (més correctament, en italià Andrea d'Oria[1]) (Oneglia, Ligúria, Itàlia, 30 de novembre de 1466 — Gènova, Ligúria, Itàlia, 25 de novembre de 1560), qui fou un (1) almirall i home d'estat genovès. El 1528 passà del servei de Francesc I de França al de Carles I d'Espanya. Un (1) vaixell de passatgers de luxe, el SS Andrea Doria portà el seu nom, així com l'asteroide (2175) Andrea Doria i el club esportiu SG Andrea Doria.

El suport del seu estol donà a Carles I un (1) lleuger predomini a la Mediterrània occidental davant francesos, turcs i barbarescos. Les seves galeres realitzaren l'empresa de Coró i Patras el 1532[2] i ajudaren la de Jornada de Tunis[3] (1535) i la Jornada d'Alger (1541). El 1531 fou fet príncep de Melfi (Basilicata, Itàlia).

Biografia

Formació

Als disset (17) anys quedà orfe i deixà Oneglia per instal·lar–se a Gènova (Ligúria, Itàlia). El 1484 es traslladà a Roma on son oncle Nicola Doria era capità de la guàrdia del papa Innocenci VIII, el qual li permeté d'ingressar com a home d'armes a la guàrdia pontifícia. En morir el Papa i ser proclamat Alexandre VI (Roderic de Borja), Doria es dirigí a Urbino (Marques, Itàlia), on entrà al servei del duc d'Urbino. Com a capità de les seves tropes, participa en la campanya contra Milà (Llombardia, Itàlia). Pelegrina a Terra Santa, on entrà en l'Orde de Sant Joan de Jerusalem.

Al servei de França

Retorna a Itàlia i entra al servei de Giovanni della Rovere, per protegir les places napolitanes conquerides pels francesos. Defensa amb valentia la plaça de Roccaguglielmina davant els atacs de Gonzalo Fernández de Córdoba, conegut com el Gran Capità. La plaça caigué, però Fernández de Córdoba mirà d'atraure Doria al servei dels Habsburg. Doria continuà fent costat als francesos i mantingué enfrontaments amb Cèsar Borja, que intentà de recuperar les places franceses d'Itàlia. El 1503 reprimí una (1) rebel·lió dels corsos.

El 1512, amb quaranta-sis (46) anys, fou nomenat almirall de l'estol genovès, i tingué els seus primers enfrontaments amb els francesos, que tractaren de prendre el fort de Brida. El 1513 s'enfrontà a un (1) estol turc, del qual capturà dues (2) galiasses i quatre (4) bergantins.

El 26 de maig de 1521 l'emperador Carles V prengué Gènova (Ligúria). Doria tractà d'entrar al port però fou rebutjat. Es dirigí a Mònaco amb les seves dotze (12) galeres i feu costat des del mar a les operacions franceses de defensa de Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava) davant dels atacs espanyols. Planejà una (1) operació per rescatar el rei Francesc I de França, presoner dels espanyols, però el mateix rei el dissuadí, ja que havia donat paraula de no tractar d'escapar–se. Doria passà al servei del papa Climent VII. Una vegada alliberat Francesc I de França, Doria fou nomenat capità general de l'estol francès de la Mediterrània.[4]

El 1528 les seves relacions amb el Regne de França passaven per un (1) mal moment. El rei li devia molts diners, en la cort hi havia intrigues polítiques en contra seva, Francesc I tractà d'exigir–li que li lliurés el marquès de Vasto i Antonio Colonna, presoners de Borja, amb els quals -però- tenia excel·lents relacions (i que tractaren de convèncer–lo que es passés al bàndol espanyol). A més a més, arribà al seu coneixement que el rei de França pretén de nomenar un (+1) altre gran almirall per ocupar el seu lloc. Doria s'entrevistà aleshores amb Carles I d'Espanya, hi signà una (1) aliança el 29 de desembre i passà al seu servei en la Guerra de la Lliga de Cognac (Charente, Nova Aquitània, França).

Al servei d'Espanya

La seva primera acció al servei d'Espanya era dirigir–se a Nàpols (Campània, Itàlia), assetjada pels francesos, on ajudà a aixecar el setge del lloc. Després allibera Gènova (Ligúria, Itàlia), que havia estat presa pels francesos. Els genovesos volien fer–lo el seu dux, però ell no acceptà el nomenament; sí que acceptà, en canvi, el títol de pare de la pàtria. Carles I el nomenà almirall gran i gran canceller del regne, príncep de Melfi i marquès de Tursi (Basilicata, Itàlia). I el 1530 li concedí el collar del Toisó d'Or.

El 1532 atacà la costa turca, on s'apodera de Coró (Peloponès, Grècia). El 1535 participà en la jornada de Tunis (Tunísia), contra Khair ed-Din Barba–rossa. El 1537 era a prop de l'illa de Nakos (Grècia) amb dotze (12) galeres turques i aconseguí de capturar–les. En saber que Barba–rossa l'està cercant amb cent (100) naus, es retirà. Barba–rossa ataca Corfú (Grècia), i Doria li sortí a l'encontre amb vuitanta (80) galeres venecianes, trenta-sis (36) galeres pontifícies, trenta (30) galeres espanyoles i cinquanta (50) naus. Es disposà a prendre Préveza, ocupada per Barba–rossa, però fou derrotat. Per rescabalar–se d'aquest fracàs, conquerí Castelnuovo di Conza, al golf de Cattano (Campània, Itàlia).

El 1541 tractà, sense aconseguir–ho, de dissuadir Carles I de la jornada d'Alger (Algèria).

El 1542 es tornà a declarar la guerra entre francesos i hispànics, i els francesos atacaren Niça (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França); aleshores Doria els obligà a retirar–se i els capturà quatre (4) vaixells. El maig del 1543 tornà a sortir de campanya Barba–rossa, amb cent deu (110) galeres, i atacà Reggio de Calàbria (Calàbria, Itàlia),[5] on capturà la filla del governador. A Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava, França) s'uní a les galeres franceses i prengué el comandament el comte d'Enghien, Francesc de Borbó. Conqueriren i saquejaren tot Niça (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França), llevat del castell (setge de Niça). Doria hi acudí des d'Espanya, desembarca a Vilafranca de Mar (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França) les tropes d'infanteria espanyoles del marquès de Vasto, que recuperaren Niça, i feu fugir la flota francoturca cap a Antibes (Alps Marítims, Provença–Alps–Costa Blava, França).

El 1547 sofrí un (1) atemptat que gairebé li costà la vida. El seu nebot Giannetino el cosí a estocades, però se'n recuperà. Davant de les intrigues polítiques genoveses, acceptà a Gènova (Ligùria, Itàlia) una (1) fortalesa guarnida per espanyols. El 1548, amb vuitanta (80) anys, anà amb les seves naus a la badia de Roses (Alt Empordà), on embarca el príncep Felip de Castella i l'acompanya a Gènova (Ligúria, Itàlia), on l'allotjà al seu palau. Amb vuitanta-quatre (84) anys continuà emprenent accions contra el pirata barbaresc Dragut, a qui havia alliberat el 1554 a canvi de tres mil (3.000) ducats.

El 1552 guià d'Espanya a Itàlia sis mil (6.000) homes i un milió (1.000.000) de ducats, necessaris per a la guerra a Itàlia. Després, acudí a socórrer el Regne de Nàpols i el Regne de Sicília, atacades pels turcs. Amb quaranta (40) galeres s'enfronta a cent vint (120) galeres otomanes, i fou obligat a retirar–se després de perdre set (7) vaixells; però aconsegueix desembarcar tropes de reforç per a Nàpols (Campània, Itàlia) i Orbitello (Toscana, Itàlia). Participà en la guerra de Còrsega, que alliberà dels francesos, i acabà la campanya amb el Tractat de Cateau–Cambrésis (Le Cateau–Cambresis, Nord, Alts de França), entre Felip II de Castella i el Regne de França.

Referències

Bibliografia

Quadre retrat d'Andrea Doria, c. 1520, per Sebastiano del Piombo

Stemma dei Doria

Andrea Doria com Neptú per Agnolo Bronzino

Andrea Doria

Andrea d'Oria

El passat dimarts 29 de novembre de 2022 es commemorà el set-cents noranta-setè aniversari del Concili de Bourges (Concilium Bituricense), el qual fou un (1) concili catòlic celebrat a Bourges (Cher, Centre–Vall del Loira, França), el 29 de novembre de 1225, i també l'assemblea catòlica més gran celebrada fins aquell moment a Occident, només superada pel Concili del Laterà IV del 1215, i el seu objectiu fou tractar l'afer albigès.

Context

El Concili de Bourges l'hem d'emmarcar en els esdeveniments de la Croada albigesa. Iniciada el 1209, tenia com a objectiu erradicar l'heretgia albigesa del Llenguadoc. Amb el pretext religiós, els barons que lideraven la croada (majoritàriament d'origen francès) anaren expulsant de mica en mica la noblesa local en una (1) veritable guerra de conquesta. Tanmateix el 1218 els esdeveniments feren un (1) gir quan el cap militar de la croada, Simó de Montfort, morí mentre assetjava la ciutat de Tolosa (Alta Garona, Occitània), i el seu fill Amauri s'hagué de fer càrrec de mantenir els territoris conquerits pel seu pare. La noblesa local desposseïda, encapçalada per Ramon VII de Tolosa (Alta Garona, Occitània), emprengué llavors una (1) guerra de reconquesta que acabaria expulsant tots els croats que s'havien establert al Llenguadoc. Finalment, el gener del 1224 Amauri de Montfort acabà cedint els seus drets al Llenguadoc al nou rei Lluís VIII de França signant el triomf definitiu del comte de Tolosa (Alt Garona, Occitània) i materialitzant així la fi de la reconquesta occitana.[1][2]

Aquell any 1224 encetà un (1) període dos (2) anys de pau en què la noblesa indígena es restablí als seus dominis. Tanmateix era una (1) pau fràgil, ja que el rei de França mostrà de seguida el seu interès en reactivar la croada al Llenguadoc i perquè el comte de Tolosa (Alta Garona, Occitània), excomunicat en aquells moments, no havia aconseguit la legitimació de la Santa Seu. Davant de la disjuntiva que pressuposava la situació, amb un (1) rei de França disposat a anar a la guerra i un (1) comte de Tolosa (Alta Garona, Occitània) cercant la pau de l'església amb insistència, el febrer del 1225 el papa Honori III nomenà un (1) nou legat per a l'afer albigès, Romà Frangipani, cardenal–diaca de Sant Àngel de Pescheria (Roma, Laci), que viatjà immediatament a París (Illa de França). Un cop a París (Illa de França) desenvolupà una (1) gran activitat diplomàtica amb reunions amb el rei i la celebració de diferents parlaments que no dugueren a cap entesa.[3]

Finalment el legat papal decidí celebrar un (1) concili el mes novembre a Bourges (Cher, Centre–Vall del Loira) on s'hi plantejarien totes les qüestions pendents i on tan Ramon VII de Tolosa com Amauri de Montfort hi tindrien l'oportunitat de defensar les seves posicions.[4]

El concili

El concili s'obrí el 29 de novembre de 1225.[5] Hi eren presents arquebisbes, bisbes i abats de tot el regne de França i, també, de la Provença i de l'Imperi, el que sumaven un (1) total de cent vint-i-tres (123) bisbes i cinc-cents vint (520) abats. També hi eren presents Ramon VII, Amauri de Montfort i els seus seguicis de barons i consellers. Amb tot, el Concili de Bourges esdevingué una (1) de les assemblees catòliques més multitudinàries celebrades mai a Occident.[6]

L'assemblea començà amb la lectura de les cartes de la legació del cardenal de Sant Àngel[7] i amb les queixes d'alguns arquebisbes sobre la seva preeminència en el concili.[6] Després dels prolegòmens s'entrà en qüestió i el comte de Tolosa (Alta Garona, Occitània) prengué la paraula. Per defensar la seva postura, la legitimació del seu poder sobre els dominis heretats del seu pare i reconquerits als croats, Ramon VII parlà de la seva implicació amb la fe catòlica i prometé la persecució de l'heretgia en els seus dominis. També prometé l'expulsió dels routiers (soldats a sou) i la restitució dels béns expoliats als establiments eclesiàstics durant el transcurs de la guerra. Finalment proposà al legat papal Romà Frangipani d'acompanyar–lo al Llenguadoc perquè fos testimoni de la implantació majoritària del catolicisme i demanà ser absolt per l'Església.[8]

Amauri de Montfort, per la seva banda, que defensava ser reconegut ell com el veritable senyor dels territoris conquerits pel seu pare, aportà com a proves de la seva causa les butlles papals que havien condemnat i deposat a Ramon VI, pare de Ramon VII, i les butlles que adjudicaven a Simó de Montfort la terra conquerida. Amauri mostrà també l'acte d'infeudació dels nous territoris dels Montfort signada pel rei Felip II de França el 1216. En definitiva, Amauri de Montfort aportà com a proves de la defensa de la seva legitimitat tots els documents que precisament Ramon VII volia que la Santa Seu anul·lés. Per acabar demanà que se li confirmés la possessió dels dominis que havien pertangut a la casa de Tolosa (Alta Garona, Occitània).[8]

Les discussions entre els dos (2) homes s'allargà amb d'altres deliberacions que no dugueren a cap entesa.

Conclusions del concili

No s'han conservat les actes oficials del concili i, per tant, es desconeix quines foren exactament les deliberacions que seguiren i les conclusions finals. El concili no serví per arribar a cap reconciliació, ben al contrari. Romà de Sant Àngel recordava un any i mig (1,5) més tard en un (1) memoràndum que, malgrat els seus esforços per aconseguir la pau entre Ramon i Amauri, la reconciliació havia estat impossible.[9]

Ens hauríem de basar en els esdeveniments posteriors per a deduir–ne les conclusions si no fos per un (1) text conservat del cronista anglès Mateu de París (Illa de França) on s'hi anota la interpel·lació sorprenent que havia fet l'Església a Ramon VII al concili: la renúncia per sempre als drets sobre els seus dominis, tant d'ell com dels seus successors. Així doncs, totes les predisposicions reconciliadores de Ramon havien esdevingut inútils davant d'aquesta demanda.[10] Ramon VII no l'acceptà.

Amb les decisions finals preses es posava fi a un (1) concili que havia condemnat a Ramon VII de Tolosa. El pas següent fou convèncer a Lluís VIII d'implicar–se en l'afer albigès. A canvi l'Església li oferia el deu per cent (10%) dels ingressos eclesiàstics durant cinc (5) anys per a finançar la campanya.[9]

Conseqüències

El mes de maig següent es reactivà la croada contra els albigesos amb la marxa d'un (1) exèrcit aplegat a Bourges. El mateix rei de França comandava la campanya. Aquesta «croada reial» no arribà als tres (3) anys de durada i culminà amb l'esfondrament del Llenguadoc i la seva submissió. El març del 1229 se signà el Tractat de Meaux (Sena i Marne, Illa de França), que assegurava la fi de la croada i on Ramon VII comprometia el futur del comtat de Tolosa als dominis del rei de França.

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Submissió de Ramon VII de Tolosa a Lluís IX, rei de França el 1229.

El passat dimarts 29 de novembre de 2022 es commemorà el dos-cents noranta-unè aniversari del naixement de Vicent Olcina i Sempere (Gorga, el Comtat, Alacant, País Valencià, 29 de novembre de 1731 — Roma, Laci, Itàlia, 20 d'octubre de 1809), qui fou un (1) jesuïta, escriptor i fabulista valencià.[1]

Biografia

Fou el tercer dels quatre (4) fills de Vicent Olcina Brotons, membre del Sant Ofici, i de la seva muller Antònia Gertrudis Sempere Sellés. Es formà al Seminari de Sant Pau de València (Horta), dirigit pels jesuïtes. El 1747 ingressà al noviciat de la Companyia de Jesús a Tarragona (Tarragonès). Fou ordenat sacerdot a València (Horta) el 1758. L'any següent, en completar els estudis teològics, fou destinat com a professor de retòrica a Tortosa (Baix Ebre), i en els anys successius a Ontinyent (Vall d'Albaida) i a Sogorb (Alt Palància), i finalment ensenyà teologia al col·legi de la Companyia a Alacant (Alacantí), on professà l'orde el 1767, dos (2) mesos abans de l'expulsió dels jesuïtes decretada per Carles III. El 29 d'abril d'aquest any s'embarcà a Tarragona (Tarragonès), amb altres més de cinc-cents (>500), cap a l'exili d'Itàlia. Allà foren internats a la ciutat de Ferrara (Emília– Romanya), i a partir del 1773, dissolta la Companyia pel papa Climent XIV, no hi ha notícia de les ocupacions que li permeteren subsistir els vint-i-cinc (25) anys següents en aquesta ciutat abans de tornar a València (Horta) quan Carles IV, el 1798, autoritzà el retorn dels jesuïtes expulsats. Ací el sorprengué el segon decret d'expulsió el 1801, i s'hagué de traslladar a Roma (Laci), on morí vuit (8) anys després, a l'edat de setanta-set (77).[1]

Obres

Com a fabulista, fou contemporani de Samaniego i d'Iriarte, introductors d'aquest gènere en castellà, dels quals no és probable que tingués coneixença, i fou el primer a cultivar–lo en català, prop d'un (1) segle abans que Masriera, Dòria i altres, per bé que, entre les cent nou (109) composicions que conté Documentos morales, només inclou cinc (5) faules en aquesta llengua. De la major part de la resta de les seves obres, entre les quals una (1) extensa crònica de l'expulsió dels jesuïtes i de les seves penalitats subsegüents a Itàlia, en quatre (4) parts,[2] i la biografia del seu germà Lluís,[3] que havia estat missioner al Paraguai, se'n conservaven els manuscrits a l'arxiu de Sarrià (Barcelona, Barcelonès), d'on desaparegué arran del saqueig del 1936, i només en queda còpia de breus fragments citats per altres autors.[1]

Obra conservada

Manuscrits perduts

Referències

Enllaços externs

El passat dimarts 29 de novembre de 2022 es commemorà el cent vint-i-tresè aniversari del naixement d'Emma Martina Luigia Morano (Civiasco, Vercelli, Piemont, Itàlia, 29 de novembre de 1899[1] — Pallanza, Verbania, Piemont, Itàlia, 15 d'abril de 2017[2]), qui fou una (1) supercentenària italiana que visqué cent disset (117) anys i cent trenta-set (137) dies. Fou l'última persona amb vida nascuda en la dècada del 1890.

D'aquells l'edat dels quals ha estat verificada pel Gerontology Research Group, Morano fou la persona viva més vella del món des de la mort de Susannah Mushatt Jones el 12 de maig de 2016 (amb cent setze [116] anys i tres-cents onze [311] dies) i la persona viva més gran d'Europa des de la mort de Maria Redaelli el 2 de abril de 2013 (amb cent tretze [113] anys i tres-cents seixanta-quatre [364] dies). Fou la persona nascuda a Itàlia més longeva de tots els temps quan superà l'edat de Dina Manfredini (cent quinze [115] anys i dos-cents cinquanta-set [257] dies). Junt amb Jeanne Calment (cent vint-i-dos [122] anys i cent seixanta-quatre [164] dies) fou l'única europea que ha arribat als cent setze (116) anys.

Biografia

Emma Martina Luigia Morano nasqué el 29 de novembre de 1899 a Civiasco (Vercelli, Piemont, Itàlia), filla de l'italià Giovanni Morano i de la suïssa Matilde Bresciani,[3] sent la gran de vuit (8) germans (cinc [5] noies i tres [3] nois). Diversos membres de la família com la seva mare, la seva tia i algunes de les seves germanes arribaren a viure noranta (90) anys i una (1) de les germanes, Angela Morano (1908–2011), morí als cent dos (102) anys.[4]

Quan era una (1) nena la seva família es mudà de Valsesia (Piemont, Itàlia) cap a Villadossola (Piemont, Itàlia), ja que el seu pare havia aconseguit una (1) feina en una (1) fàbrica d'acer.[5] A principis del segle XX, la seva família habitava una (1) de les cases d'obrers. Ella començà a treballar a l'edat de tretze (13) anys en el Jutificio Ossolano, una (1) fàbrica de jute on es dedicava a realitzar sacs de nou metres (9 m) amb una (1) màquina de cosir. En aquesta època festejà amb un (1) noi anomenat Augusto i es prometeren, però aquest anà a la guerra a lluitar amb els alpini i mai en tornà a saber res. En realitat, com demostra el número del mes de març del 2014 de la publicació italiana L'Alpino, el noi tornà ferit del front, però no fou capaç de trobar–la perquè mentrestant ella s'havia mudat; la guerra i el clima insalubre obligaren la seva família a traslladar–se a viure a un (1) lloc amb un (1) clima més benigne, per la qual cosa se n'anaren a viure al llac Maggiore, a Pallanza (Piemont, Itàlia). En mudar–se trobà feina al Jutificio Maioni, del mateix amo que el Justificio Ossolano.

L'octubre del 1926 es casà amb Giovanni Martinuzzi (1901–1978),[6] i el 1937 nasqué el seu únic fill, Angelo, però morí sis (6) mesos després. El matrimoni no fou feliç, sobretot pels repetits casos de maltractament, motiu pel qual el 1938 Morano decidí separar–se del seu marit, i el feu fora de casa. Tot i això, el matrimoni mai no es divorcià.

Fins al 1954, treballà a la Justificio Maioni. Posteriorment treballà com a cuinera en el Collegio Santa Maria, un (1) col·legi marianista de Verbania (Llombardia, Itàlia), fins que es jubilà als setanta-cinc (75) anys.

Supercentenària

El 2011 Morano rebé una (1) vista de l'investigador estatunidenc James Clement, involucrat en un (1) estudi mundial dirigit per George Church per al Harvard Medical School de Boston (Massachusetts, EUA), per a estudiar a través d'anàlisis de l'ADN el secret de la seva longevitat.[7] El desembre de 2011 fou condecorada amb l'Orde al Mèrit de la República Italiana pel president Giorgio Napolitano.[8]

Als seus cent tretze anys Emma Morano encara vivia sola, i es convertí en la primera supercentenària que ha residit sola fins a aquesta edat.

Durant el seu CXIV aniversari, concedí una (1) breu entrevista televisiva al programa La vita in diretta de la RAI,[9] on es confirmaren les seves excel·lents condicions de salut. Fins i tot el seu metge de família confirmà que les anàlisis periòdiques de Morano eren normals, i recordà com la dona, al llarg dels gairebé trenta (<30) anys en què ell li prestava l'atenció mèdica, mai havia fet ús de medicaments, excepte en un (1) parell de situacions.[10] També rebé el prefetto de Verbano–Cusio–Ossola, Francesco Russo, amb un (1) missatge de felicitació del president de la República.[11]

Quan celebrà el seu CXV aniversari, Emma deixà de residir sola i començà a tenir assistència i les visites dels seus nebots diàriament.[12] Quan se li preguntà sobre el secret de la seva longevitat, Morano digué que mai havia consumit medicaments, menjava tres (3) ous al dia, bevia un (1) got de grappa casolà i menjava xocolata de tant en tant, però, per sobre de tot, pensava positivament sobre el futur.[13] El viceprefetto de Verbano–Cusio–Ossola, Michele Basilicata, li portà el missatge de felicitació de costum del cap d'estat. A inicis del 2015, el New York Times inclogué una (1) petita biografia d'ella i els seus hàbits alimentaris. El maig d'aquest mateix any se li lliurà la primera medalla encunyada titulada «Expo Dones», i amb motiu del seu CXV aniversari, rebé una (1) gran targeta de felicitació (un metre per un metre i mig [1 m x 1,5 m) publicat per la ballarina Carla Fracci, ambaixadora de l'Expo 2015, amb «tots els bons desitjos del món a la increïble Emma» i una (1) invitació oficial a l'exposició universal.

A finals de novembre del 2015, celebrà els seus cent setze (116) anys acompanyada dels seus éssers estimats, periodistes, persones de la comunitat i televisions italianes i estrangeres. A més de la visita de la batllessa Silvia Marchionini, rebé del vicari episcopal Roberto Salsa, el pergamí amb la benedicció apostòlica solemne del papa Francesc i el primer exemplar de la placa del Pelegrí de l'any mil (1.000), que es distribueix als participants més grans del Jubileu de la Misericòrdia. El viceprefetto d'Alessandria Gaetano Llosa, li lliurà el missatge del president de la República, Sergio Mattarella amb les següents paraules:

«

Desitjo felicitar–la per l'assoliment excepcional, mai abans aconseguit per un (1) italià, dels cent setze (116) anys de vida. En aquesta feliç circumstància, en nom de tots els italians, li dono les més càlides salutacions i li envio els meus millors desitjos.

»

Morano, en resposta a tots els que li preguntaren com estava, digué:

«

Estic bé, estic bé. I sempre que em vagi bé em quedaré aquí amb vosaltres.

»

El 2016 la seva longevitat despertà l'interès dels mitjans de comunicació; les entrevistes realitzades revelaren que la dona seguia sent una (1) persona brillant, alegre, i amb sentit de l'humor. Mantenia una (1) bona memòria i amb una (1) mica d'ajuda encara era capaç de caminar.[14] El març del 2016, la primera edició del Festival Internacional «Verbania for Women», homenatjà Emma amb un (1) espectacle i una (1) obra teatral que narrava la seva vida a través de tres (3) segles. Al final de la clausura, Emma Morano fou la guanyadora del certamen. El 12 de maig de 2016, a l'edat de cent setze (116) anys i cent seixanta-cinc (165) dies, després de la mort de Susannah Mushatt Jones, es convertia en la degana de la humanitat, restant també l'última persona viva que havia nascut abans de 1900.[15]

El 29 de novembre de 2016 feu disset (117) anys (sent la sisena persona a aconseguir aquesta fita) i com sempre celebrà el seu aniversari a la seva casa de Verbania (Piemont, Itàlia). Durant el matí, puntual com cada any, rebé el telegrama del president de la República, Sergio Mattarella:

«

Estic particularment feliç de donar–li les meves més sinceres felicitacions pel seu aniversari número 117, una (1) bella nova fita, tan excepcional que des del passat mes de maig, se li donà oficialment el càrrec de la persona de més llarga vida al planeta. Per a vostè, l'últim testimoni del vuit-cents ('800) (el segle XIX), li dono, en nom de tots els italians, els més fervents desitjos de serenitat i de bon estat de salut.

»

A la tarda, fins a l'alcaldesa de Verbania (Piemont, Itàlia), Silvia Marchionini, la visità per compartir amb amics i familiars aquest event. A la nit, al Maggiore de Verbania, es dugué a terme un (1) espectacle dedicat a ella, titulat «1899, fou l'any», creuant la cultura històrica dels tres (3) segles que havia viscut la dona. Morano respongué a les preguntes sobre la seva salut, dient:

«

Escric que estic bé, fins i tot el meu doctor ho diu.[16]

»

El 27 de desembre de 2016, a l'edat de cent disset (117) anys i vint-i-vuit (28) dies, es convertí en la cinquena persona més longeva (registrada) de tots els temps, superant la japonesa Misao Okawa (1898–2015).També es convertia en la persona de més edat (registrada) en el món, en el segle XXI, i del tercer mil·lenni. El 7 de març de 2017, en la vigília del dia de la dona, com la dona de més edat del món, rebia un (1) regal d'una (1) gran moneda d'or que recordava la lira italiana, en memòria del seu primer xec de pagament el 1915 de dues (2) lires com a jornal.[17] El 2 d'abril de 2017 aconseguia el rècord absolut de conservació del títol (ningú abans que ella havia mantingut el títol durant quatre [4] anys).

Morí el 15 d'abril de 2017, a la seva casa a Pallanza (Piemont, Itàlia), a l'edat de cent disset (117) anys i cent trenta-set (137) dies.

Referències

Emma Morano, 43 years old

Emma Morano de jove


Emma Martina Luigia Morano

El passat dimarts 29 de novembre de 2022 es commemorà el cent vint-i-cinquè aniversari del naixement de Germaine Krull, nascuda el 29 de novembre de 1897 a Wilda–Poznań (Polònia) i morta el 31 de juliol de 1985 a Wetzlar (Hessen, Alemanya), qui és una (1) fotògrafa d'origen alemany, figura essencial en el moviment de la Nova Visió.[1][2]

La seva notorietat es construí essencialment a París (Illa de França) entre els anys 1928 i 1931, en particular amb la publicació del seu fotollibre Métal, rebut com a manifest de la Nova Visió i associat per la crítica al constructivisme de László Moholy–Nagy. Involucrada en l'aventura de la revista VU, primer gran setmanari il·lustrat francès, contribuí a inventar el reportatge fotogràfic modern, en companyia d'André Kertész i Eli Lotar. També té un (1) paper pioner en el camp del llibre fotogràfic.

Biografia

Infància

Germaine Krull nasqué a Wilda, un (1) dels districtes de Poznań (Polònia). La ciutat formava part llavors de l'Imperi Alemany, abans d'esdevenir polonesa el 1919. La seva infància i adolescència estigueren marcades per la deambulació geogràfica de la seva família segons les desafortunades experiències professionals del seu pare enginyer inventor. Després de Poznań (Polònia), la família visqué a Bòsnia, a París (Illa de França), a Montreux (Vaud, Suïssa), després en un (1) camp aïllat entre Graz (Estíria, Àustria) i Pettau (Baixa Estíria, avui a Eslovènia), a Viena (Àustria), a Suïssa, i finalment a Baviera (Alemanya). El 1912 els seus pares se separaren i la seva mare passà a regentar una (1) pensió a Munic (Baviera). El seu pare, un (1) lliurepensador i ateu virulent, hostil a l'escola, es feu càrrec de l'educació de la seva filla. Per aquesta formació –«el pare m'havia deixat un (1) bell llegat de llibertat però no de coneixements»– fou rebutjada a la Universitat de Munic (Baviera, Alemanya). Les úniques possibilitats que li quedaven a Munic (Baviera, Alemanya) eren una (1) escola d'enquadernació o el Lehr–und Versuchsanstalt für Photographie, Chemiegraphie, Lichtdruck und Gravüre (Centre per a l'ensenyament i l'experimentació en fotografia, quimiografia, col·lotip i gravat).[3]

Estudis i compromís politic

Germaine Krull s'incorporà a l'Escola de Fotografia de Munic (Baviera, Alemanya) del 1915 i al 1917 o 1918 hi obtingué el diploma de mestra fotògrafa.[3] Obrí el seu primer estudi de fotografia a Munic (Baviera, Alemanya), col·laborà en un (1) primer llibre de nus [4] i feu retrats pictorialistes. Es barrejà amb el ferment intel·lectual, artístic i polític del districte de Schwabing. «Fervorosa per tot el que es podia veure o aprendre», és una (1) apassionada de la teosofia i el budisme. Feu amistat amb Max Horkheimer i Fritz Pollock, futurs fundadors de l'Institut de Recerca Social (Institut für Sozialforschung) de Frankfurt–am–Main (Hessen, Alemanya) i després propers als corrents espartaquistes.

Introduïda en el cercle dels intel·lectuals de l'oposició, conegué Kurt Eisner, secretari del Partit Socialdemòcrata Independent d'Alemanya (USPD), així com Ernst Toller, activista socialista revolucionari. Durant les últimes setmanes de la guerra, el seu estudi es convertí en un lloc de trobada d'anarquistes militants, comunistes russos i socialdemòcrates.[3]

El 7 novembre de 1918 marxà al costat de Kurt i Else Eisner i de Toller a la manifestació multitudinària a la Theresienwiese (Munic, Baviera, Alemanya), per reclamar la fi de la guerra. Aquest fou el punt de partida de la Revolució de novembre a Baviera i l'adveniment de la República Lliure de Baviera, de la qual Eisner esdevingué ministre president. Després de l'assassinat d'Eisner, el febrer del 1919, arribà al poder una (1) efímera República Soviètica de Baviera. La seva desfeta el maig del 1919 anà acompanyada d'una (1) ferotge repressió dels militants d'extrema esquerra per part dels contrarevolucionaris. Krull ajudà Tobias Akselrod, corresponsal a Alemanya del Comitè central del Partit bolxevic i membre de la República dels consells de Baviera, a fugir a Àustria, però foren detinguts. A continuació, defensaria la seva causa a Berlín (Alemanya) amb Paul Levi, líder del KPD, a continuació a Budapest (Hongria) amb els líders de la República Soviètica hongaresa, per ser intercanviada per les autoritats russes amb un (1) ostatge alemany. Després del 1920, en no tenir la nacionalitat bavaresa, fou expulsada de l'estat alemany de Baviera.[3]

Estada a Berlín

Acceptà una (1) feina com a fotògrafa a Düsseldorf (Rin del Nord–Wesfàlia, Alemanya), i després es traslladà a Berlín (Alemanya), on continuà la seva implicació política. El gener del 1921 viatjà a Rússia amb Kurt Adler (Samuel Levit). Tenien intenció d'assistir al Congrés de Moscou de la III Internacional per promoure l'experiència dels soviets de Munic (Baviera, Alemanya). L'endemà que Adler parlés, considerats com a opositors, foren detinguts per la Tcheka. Empresonada al Lubianka, Krull se sotmeté a una (1) simulació d'execució. Traïda per Adler, finalment fou expulsada. Ella tornà a principis del 1922 a Berlín (Alemanya).

Allà s'uní amb Gretel i Kurt Hübschmann (Kurt Hutton), que dirigien un (1) estudi fotogràfic que Hübschmann li vendria després. Feien retrats, fotos de moda i, més rarament, fotos de premsa. Durant aquests anys a Berlín (Alemanya), l'obra personal de Germaine Krull tendí a alliberar–se de l'estètica pictorialista que ensenyava la seva escola de fotografia.[5] Berlín (Alemanya) inspirà les seves primeres fotografies de carrer i les primeres fotografies de la vida moderna: «A partir d'aquell moment vaig començar a estimar–me la fotografia, i a partir d'aquell moment també vaig començar a VEURE el carrer, les coses tal com les veia l'ull, i no com ens pensàvem que havien de ser».[6]

Freqüentà els dadaistes berlinesos i els expressionistes. Introduïda per Hübschmann en un (1) cercle d'amics holandesos, es feu amiga del futur documentalista Joris Ivens i conegué l'escriptor anarquista Arthur Lehning, director de la revista holandesa i10. Descobrí en aquesta revista els treballs del fotògraf constructivista László Moholy–Nagy. El 1925 es traslladà als Països Baixos amb Ivens. Col·laborà a les revistes i10 i De Filmliga, creada l'any 1927. Durant les seves passejades pels ports holandesos de Rotterdam (Holanda Meridional) i Amsterdam (Holanda Septentrional), Ivens feia recerca d'ubicacions per a la seva pel·lícula De Brug (El pont), mentre que Krull feia les seves primeres fotografies de fragments d'arquitectura metàl·lica. Aquest és un (1) pas decisiu per a la continuació de la seva obra. «Sempre em fascinaren els ferros i vaig començar a fer les meves primeres fotos. Fou inesperat. Com més hi treballava, més trobava que el resultat era correcte».

Els anys parisencs

Els «ferros» i el llibre fotogràfic Métal

Es traslladà a París (Illa de França) a finals del 1926, obrí un (1) estudi amb el fotògraf de moda Luigi Diaz i treballà per a grans dissenyadors de moda, com Paul Poiret, Lucien Lelong i Sonia Delaunay. Es feu amiga de la parella Sonia i Robert Delaunay, que la introduïren en l'entorn artístic parisenc, i conegué Eli Lotar, a qui formà en rodatge i impressió. Al costat de les obres d'encàrrec, que considerava purament alimentàries, pretenia donar a conèixer les fotografies que ella anomenà «ferros», una (1) sèrie que havia començat durant les passejades amb Joris Ivens pels molls de Rotterdam (Holanda Meridional, Països Baixos) i Amsterdam (Holanda Septentrional, Països Baixos) i continuà pels molls francesos de París (Illa de França), Saint–Ouen (Sena Saint–Denis, Illa de França), Saint–Malo (Ille i Vilaine, Bretanya), Marsella (Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava). Aquestes imatges d'estructures metàl·liques, fragments de ponts transportadors o maquinària de la Torre Eiffel, amb enquadrament atrevit, sovint en contrapicat, desconnectats d'una (1) visió realista, desplegaren a partir del 1925–1926 el vocabulari visual de la modernitat fotogràfica.[7][3] Robert Delaunay l'animà a donar–se a conèixer. Però quan les mostrà a la Societat Francesa de Fotografia i Cinematografia, un (1) bastió del pictorialisme, s'hagué de sentir dir que no podia mantenir la càmera ferma. D'altra banda, Lucien Vogel, el creador i director de la revista VU, que li havia encarregat fotografies de la Torre Eiffel, trobà que les seves imatges mai estaven prou inclinades.

Els seus «ferros» s'exposaren a París (Illa de frança) al Premier Salon Indépendant de la Photographie, de maig a juny de 1928. I després es publicaren en un (1) llibre fotogràfic amb seixanta-quatre (64) làmines titulat Métal, prologat pel periodista Florent Fels, escriptor d'art i fervent defensor de la fotografia jove. El llibre tingué un (1) impacte immediat als cercles de la Nova Fotografia i a les revistes d'art progressista. Aparegué com el manifest del corrent artístic Nova Visió, en la línia del llibre de László Moholy–Nagy Malerei. Fotografie. Film, publicat el 1925. Es considera el llibre fotogràfic més important que s'ha fet mai.[7]

L'èxit de Métal portà Germaine Krull al 1930 a rebre molts encàrrecs, en particular d'Electricité de París (Illa de França), «primers clients seriosos», o els fabricants d'automòbils Citroën i Peugeot. També és a l'origen del seu compromís dins de la revista VU.[3]

VU i el fotoperiodisme

VU, el primer gran setmanari il·lustrat, pacifista i antifeixista francès, es llançà el març de 1928. El seu creador, Lucien Vogel, situà la fotografia al centre del seu projecte editorial i s'envoltà de joves autors d'avantguarda i fotògrafs joves com Eli Lotar, André Kertész i Germaine Krull, a qui feu encàrrecs des del primer número. Fou a VU on s'inventà la professió de reporter fotògraf, facilitada pel progrés tècnic. Les càmeres, que eren més lleugeres i brillants que les càmeres de peu utilitzades pels fotògrafs de premsa, inclosa la Icarette de Krull,[8] permetien fotografies espontànies properes al subjecte. VU també innovà pel que fa a la maquetació, gràcies a la impressió en rotogravat, permetent muntatges dinàmics i pàgines dobles que deixaven enrere les columnes rígides dels diaris de l'època.[9][10][3]

Krull diu a la seva autobiografia que Lucien Vogel la llançà «per tot, i fins i tot pels carrers, els carrers de París, que estaven plens de fotos». El seu terreny favorit era el París popular i marginal, que esdevingué un (1) tema fotogràfic sota la influència d'Eugène Atget, considerat el pare fundador de la fotografia moderna.[3]

En particular, produí reportatges sobre la Fête foraine per a VU (abril del 1928, text d'Edmond T. Gréville); sobre Les Mystères de la foire aux puces (juny del 1928, text signat per Florent Fels); sobre Les clochards dans les bas–fonds de Paris (octubre del 1928, text d' Henry Danjou), un (1) reportatge que causà sensació. Amb Danjou també explorà la «Zona» i il·lustrà l'article L'última entrevista de La Goulue (febrer del 1929). Danjou també signà el text del reportatge La Porte du Monde: Marsella (abril del 1929), que publicà fotografies del pont transportador. Amb Eli Lotar visità El Palau de la Dona de l'Exèrcit de Salvació (gener del 1929).

També viatjà per a VU a Bretanya: reportatge sobre la Révolution armoricaine. L'autonomisme breton et ses joies (agost de 1928) i Le pardon des Terre-Neuvas (febrer del 1929); al Sud per les celebracions del bimil·lennari a Carcassona (Aude, Occitània, França) (juliol del 1928), per la festa dels Espanyols (juliol del 1930), per les festes de Mistral a Maillane (setembre del 1930). El seu darrer gran reportatge fou sobre Les Ouvrières de París, amb text d'Emmanuel Berl (desembre del 1932 – gener del 1933). Els seus treballs per a VU, més esporàdics als anys trenta ('30), pràcticament acabaren el 1934 amb Eden of the suburbs, un (1) reportatge sobre la vora del Marne i Les modèles de frères Le Nain, retrats de suburbans.[9][3]

L'èxit dels seus reportatges a VU portà a Germaine Krull encàrrecs per a moltes altres revistes: L'Art vivant, de Florent Fels i Carlo Rim; Jazz, de Carlo Rim; Détective, dels germans Joseph i Georges Kessel; Bifur; Variétés, revista belga d'avantguarda;[11]Der Querschnitt, revista alemanya d'avantguarda; Art i Medicina;[12] Paris–Magazine; France à table...

Exposicions

Fou convidada per primera vegada al primer (i únic) Saló de Fotografia Independent, conegut com el Salon de l'escalier, perquè ocupà l'escala del vestíbul de la Comédie des Champs–Élysées, del 27 de maig al 7 de juny de 1928. Aquesta és la primera manifestació de la Nova Fotografia a França. Els expositors són majoritàriament fotògrafs estrangers que s'acaben d'instal·lar a París (Illa de França), però la mostra també ret homenatge a Atget i Nadar. Florent Fels, un (1) dels comissaris de la mostra, escriu a L'Art vivant que el comitè de direcció «volia evitar la fotografia 'artística' que s'inspira en la pintura, el gravat, el dibuix... tota una (1) estètica que escapa de les estrictes lleis de la fotografia».[13]

També participà a Brussel·les (Bèlgica), l'octubre del 1928, a la Primera Mostra d'Art Fotogràfic Modern celebrada a la galeria L'Époque. El seu iniciador fou Paul–Gustave van Hecke, director de la galeria i fundador de la revista Variétés. Aquesta manifestació consolidà el lloc de Krull en el moviment modernista i li oferí un (1) trampolí mediàtic més internacional.[3]

Estigué a Stuttgart del 18 de maig al 7 de juliol de 1929, quan tingué lloc una (1) de les grans manifestacions de la Nova Fotografia: Film und Foto (FiFo), que promulgà els codis de la fotografia moderna a Europa. Laszlo Moholy–Nagy era un (1) dels seleccionadors de fotògrafs europeus. Germaine Krull hi exposà fotografies de la Torre Eiffel, centrals elèctriques i també els seus reportatges. L'exposició continuà el mateix any a Zuric (Suïssa), Berlín (Alemanya), Danzig (Polònia) i Viena (Àustria), després el 1931 a Tòquio i Osaka (Japó).[3]

L'obra de Krull també estigué present el 1929 a l'exposició Fotografie der Gegenwart (Fotografia del present), que tingué lloc a les ciutats alemanyes d'Essen (Rin del Nord–Westfàlia),  i després a Hannover (Baixa Saxònia), Berlín (Brandemburg), Dresden (Saxònia), Magdeburg (Saxònia–Anhalt), i a Londres (Anglaterra, Regne Unit) i incloïa un (1) gran nombre d'artistes de la Bauhaus i expressionistes.

Els llibres fotogràfics

Germaine Krull és l'artista fotògrafa del període d'entreguerres que més llibres produí. Pionera en el camp dels llibres fotogràfics d'un (1) sol autor, continuà publicant–ne després de deixar París (Illa de França).

Col·laborà en diversos llibres fotogràfics sobre París (Illa de França), sola o amb altres fotògrafs: Paris, de Mario von Bucovich (Berlín, Albertus–Verlag, 1928), Bucovich és l'autor de la majoria de les cent (100) fotos però vint-i-tres (23) són de Krull; 100 x París, (Berlin–Westend Verlag der Reihe, 1929), obra trilingüe en alemany, francès i anglès, amb prefaci de Florent Fels;[14] Paris under 4 årstider, (El París de les 4 estacions) (Estocolm, Alber Vonniers forlag, 1930).[15] Les seves fotografies també il·lustren Rostres de París, d'André Warnod (Firmin–Didot, París, 1930).

També fou pionera en el camp de la il·lustració de novel·les, amb la novel·la policíaca de Pierre de Mac Orlan, Ombres de Paris, publicada el 1930 al setmanari Détective. Fins i tot planejà una (1) novel·la fotogràfica sense text.

El 1930 edità Études de nus, amb vint-i-quatre (24) fotografies que, lluny del nu clàssic, presenten fragments corporals pròxims a l'abstracció,[16] amb text de Jean Cocteau. El mateix any il·lustrà Le Valois, de Gérard de Nerval.

També el 1930 col·laborà a l'efímera revista Grand'Route. El 1931 participà en La route de Paris à la Méditerranée, amb un (1) text de Paul Morand. De noranta-sis (96) fotografies de quinze (15) autors diferents, entre els quals André Kertesz, Eli Lotar i Emmanuel Sougez, la tercera és Germaine Krull.

Amb Jacques Haumont continuà el seu «somni amb llibres il·lustrats». Del seu viatge entre París (Illa de França) i la costa basca nasqué el 1931 La Route Paris–Biarritz, un (1) autèntic diari de viatge, basat en el doble testimoni de Claude Farrère i Germaine Krull.[17]

Jacques Haumont també publicà el 1931 La Folle d’Itteville, una (1) història policíaca de Georges Simenon explicada amb cent quatre (104) fotografies de Germaine Krull, en un (1) foto–text que prefigura la foto–novel·la.[3]

Fi de la carrera parisenca

Des del 1928 fins a principis del 1930 Germaine Krull visqué els seus anys de més creativitat i més grans èxits. La seva producció era reconeguda per la crítica com una (1) obra important. El 1931 les edicions Gallimard li dedicaren un (1) àlbum amb un (1) prefaci de Pierre Mac Orlan, el primer volum d'una (1) col·lecció sobre els nous fotògrafs.[18] A la seva Breu història de la fotografia, el filòsof i crític d'art Walter Benjamin il·lustrava els seus comentaris sobre Atget amb dues (2) fotografies de Krull.[19]

A l'octubre del 1932 participà en el llançament del setmanari Marianne, creat per André Malraux i Emmanuel Berl. Però les comandes disminuïen i amb el fracàs de les edicions Haumont la seva situació es feia difícil.[3]

Estada a Montecarlo

Entre 1935 i 1940, Krull visqué a Montecarlo, on tingué un (1) estudi fotogràfic. Entre els objectes de les seves fotografies durant aquest període hi ha els edificis (casinos i palaus), els automòbils, les celebritats i la gent comuna. És possible que fos membre de l'agència de fotoperiodisme Black Star, que es fundà el 1935, però no hi ha constància de la seva feina a la premsa amb aquesta agència.[3]

Durant la Segona Guerra Mundial, Krull s'uní a Brazzaville (Congo) per servir la França Lliure. Allà creà un (1) servei fotogràfic i feu reportatges de propaganda. Corresponsal de guerra, seguí el desembarcament aliat de Nàpols (Campània, Itàlia) a Estrasburg (Baix Rin, Gran Est de França), arribà a Alemanya en el moment de l'alliberament del camp de concentració de Vaihingen i després de la guerra marxà cap al sud–est asiàtic, de Saigon (Vietnam) a Bangkok (Tailàndia), encara com a corresponsal de guerra.[3]

Estada a Tailàndia i al Sud–est asiàtic

Al final del seu contracte de reportera, es convertiria, el 1946, en copropietària de l'Hotel Oriental a Bangkok (Tailàndia), càrrec que exercí fins al 1966.[3] Al mateix temps, publicà tres (3) llibres amb fotografies sobre l'herència budista de Tailàndia i Birmània. Amb André Malraux feu el projecte inacabat d'un (1) llibre sobre Àsia, de la col·lecció L'univers de formes, de Gallimard editions. El 1966 decidí tornar a Europa i l'any següent tingué lloc a París (Illa de França) la primera retrospectiva de la seva obra, organitzada per Henri Langlois a la Cinémathèque française, amb un miler (1.000) de fotografies.[20][21][3]

Estada a l'Índia

El 1968 marxà a l'Índia, on produí Tibetans in India, un (1) llibre sobre els refugiats i s'establí al nord de l'Índia, prop de Dehradun (Uttarakhand) dins de la comunitat budista de Sakya Trizin.[22]

Feia viatges freqüents a Europa i també anà al Canadà i Estats Units. El 1976, durant una (1) estada a Zuric (Suïssa), dictà les seves memòries del període parisenc: Click entre deux guerres. Allà conegué els col·leccionistes Ann i Jürgen Wild, especialistes en fotografia dels anys trenta ('30), que estaven treballant per col·leccionar les seves obres, amb qui feu amistat. La parella acollí el 1977 una (1) exposició al Rheinisches Landesmuseum de Bonn (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya).[23][24]

La seva autobiografia La vie leads la danse, que escrigué en francès a Dehradun (Uttarakhand), es completà a l'any 1980.

El 1983 un (1) ictus l'obligà a deixar Dehradun (Uttarakhand) i tornar a Alemanya. Visqué amb la seva germana a Wetzlar (Hessen, Alemanya) fins a la mort.[3]

Publicacions

Col·lecció de fotografies amb textos de Jean Cocteau, Paul Morand, Georges Simenon i André Suarès:

Cinema

Exposicions

Durant els anys de París

Després de la guerra, en vida

Després de la seva mort

Homenatges

Al XIII districte de París (Illa de França) se li ha dedicat la Rue Germaine Krull.[30]

Referències

Plaque rue Germaine Krull 

Retrat de Germaine Krull, per Hans Basler | © Estate Germaine Krull, Museum Folkwang, Essen.

Germaine Krull

El passat dimarts 29 de novembre de 2022 es commemorà el cent vuitanta-setè aniversari del naixement de l'emperadriu vídua Cixi (en xinès: 慈禧太后; en pinyin: Cíxǐ tàihòu; transcripció de Wade–Giles: Tz'u–hsi) (Pequín, Xina, 29 de novembre de 1835 — ibídem, 15 de novembre de 1908), qui, coneguda pel poble a la Xina com a emperadriu vídua de l'oest (西太后), i coneguda oficialment després de la seva mort com a emperadriu Xiaoqin Xian (孝欽顯皇后), fou una (1) figura potent i carismàtica que fou de facto la sobirana de la dinastia manxú dels Qing que regnà sobre Xina a la fi del segle XIX i a l'inici del segle XX.

Els historiadors consideren que, probablement, feu el millor que podia per superar les dificultats de la seva època, però la seva actitud conservadora no l'ajudà gaire i les potències occidentals continuaren aprofitant el nivell de desenvolupament tecnològic relativament feble del país.[1]

Noms

Cixi va tenir noms diferents en èpoques diferents de la seva vida, cosa que pot ser una (1) mica desconcertant. A més, la majoria dels seus biògrafs occidentals, que generalment no llegien en xinès, confonien molt sovint els seus noms, i les biografies de Cixi escrites en anglès són generalment plenes d'errors. Aquí teniu una (1) llista precisa de tots els seus noms, tal com apareixen en les fonts xineses més serioses (per exemple, els arxius de la ciutat prohibida i alguns altres treballs en xinès).

El nom que duia Cixi quan nasqué encara és un (1) enigma no resolt. Quan entrà a la ciutat prohibida, fou registrada com a dama Yehenara, filla de Huizheng (惠征). Aleshores, fou anomenada pel seu nom de clan, el clan Yehe–Nara, com era costum pel que feia a les noies manxú. Cixi era una (1) persona bastant misteriosa, i parlava rarament de la seva infància. Quan accedí al tron, el tema de la seva vida abans de la seva entrada a la ciutat prohibida era tabú, i la gent evitava de parlar–ne. No és gens sorprenent, doncs, que tant el record del seu nom original com el de la història de la seva joventut s'hagin perdut.

Quan va entrar a la ciutat prohibida el mes de setembre del 1851 (o juny del 1852, segons les fonts), Cixi fou designada com a concubina de cinquè rang (貴人), i rebé el nom de Lan (蘭, que significa 'orquídia'). Per tant, el seu nom era concubina de cinquè rang Lan (蘭貴人). A la fi del desembre del 1854 o a l'inici del gener del 1855, fou promoguda a concubina de quart rang (嬪). El seu nom fou canviat, i el nou nom que rebé fou Yi (懿, que significa 'bona', 'exemplar', 'virtuosa'), de tal manera que el seu nom fou concubina de quart rang Yi (懿嬪). El 27 d'abril de 1856, tingué un (1) fill, l'únic fill de l'emperador Xianfeng (l'emperadriu consort no havia donat cap hereu), i fou immediatament ascendida a concubina de tercer rang Yi (懿妃). Finalment, el febrer del 1857, la tornaren a promoure i la feren concubina de segon rang Yi (懿貴妃).

A finals de l'agost del 1861, després de la mort de l'emperador Xianfeng, el seu fill de cinc (5) anys esdevingué el nou emperador (conegut com a l'emperador Tongzhi a partir del 1862). Cixi fou oficialment nomenada santa mare emperadriu vídua¹ (聖母皇太后), un (1) privilegi important sabent que mai havia sigut emperadriu consort quan l'emperador Xianfeng vivia. Tingué el privilegi d'esdevenir emperadriu vídua només perquè era la mare biològica del nou emperador. També rebé un (1) nom honorífic (徽號) que era Cixi (慈禧), que vol dir 'maternal' i 'portadora de sort'. Pel que fa a l'emperadriu consort, la feren emperadriu mare vídua (母后皇太后), un (1) títol que li donava preeminència sobre Cixi, i li donaren el nom honorífic de Ci'an (慈安), que significa 'maternal' i 'tranquil·la'. Com que estava allotjada a la part oest de la ciutat prohibida, Cixi fou coneguda com a l'emperadriu vídua de l'oest (西太后), mentre que Ci'an, que vivia a la part est de la ciutat prohibida, fou coneguda com a emperadriu vídua de l'est (東太后).[2]

Referències

Enllaços externs

The Ci–Xi Imperial Dowager Empress (6)

Fotografia retrat de l'emperadriu Cixi

Cixi

El passat dimarts 29 de novembre de 2022 es commemorà el cinc-cents noranta-cinquè aniversari del naixement de Zhengtong (xinès tradicional: 正統, xinès simplificat: 正统, pinyin: Zhèngtǒng) (Pequín, Xina, 29 de novembre de 1427 — ibídem, 23 de febrer de 1464), qui fou el sisè emperador de la dinastia Ming de la Xina.

Biografia

Zhu Qizhen (朱祁鎮), nasqué a Pequín el 29 de novembre de 1427. Fill gran de l'emperador Xuande i de l'emperadriu Sun.[1]

Com a cas únic en la història de la dinastia Ming (1368–1644), regnà durant dos (2) períodes: del 1435 al 1449 amb el nom de Zhengtong i del 1457 al 1464 amb el nom de Tianshun (天順)(obediència al Cel). Com a nom de temple Yingzong (明英宗).

Tingué dues (2) esposes, vint (20) concubines, deu (10) filles i nou (9) fills.[2]

El 1464, a l'edat de trenta-set (37) anys, morí. Està enterrat a Changping (Xina) en la tomba Yuling, de la dinastia Ming.

Primer regnat

El seu regnat s'inicià quan només tenia vuit (8) anys, i per aquest motiu la governança del país l'exerciren els nomenats «Tres Yang»: Yang Shiqi (楊士奇), Yang Rong (楊榮) i Yang Pu (楊溥), i també l'emperadriu vídua. Posteriorment amb la mort i la retirada dels Tres Yang, el seu tutor, l'eunuc Wang Zhen adquirí un (1) fort protagonisme en les decisions del govern.[3]

Durant aquest període i a banda de la guerra amb els mongols, el país suportà importants conflictes bèl·lics i socials:

Una (1) de les realitzacions més destacades d'aquesta etapa fou l'inici de la reconstrucció dels palaus imperials (Ciutat Prohibida), que havien estat parcialment destruïts durant el mandat de l'emperador Yongle.

Empresonat pels mongols

El 1449, a l'edat de vint-i-dos (22) anys, dirigí una (1) operació militar contra els mongols; l'exercit xinès fou destruït i l'emperador fou empresonat després de perdre la batalla de Tumu, al nord de Hebei (Xina). Com a conseqüència es generà un (1) col·lapse i una (1) crisi política, situació motivada en part pel fet que la majoria del govern morí al camp de batalla. Com a solució ocupà el poder el seu germà petit Zhu Qiyu, que regnà amb el nom de Jingtai.[3][2]

Segon regnat

Alliberat el 1450, tornà a la Xina, però el seu germà el feu empresonar i confinar durant set (7) anys en un (1) palau del sud de la Ciutat Prohibida.[4]

El 1456 l'emperador Jingtai caigué malalt i un (1) conjunt de mandataris format pel general Shi Heng, el vicecensor en cap Xu Youzhen, el comissionat en cap Zhang Yue i l'eunuc Cao Jixiang dirigiren un (1) cop d'estat, conegut en la història xinesa com a «Incident de tempestat de la porta». Zhengtong fou restituït i inicià una (1) nova etapa amb el nom d'emperador Tianshun.[3]

La segona etapa estigué marcada per l'actuació del general Cao Qin que dirigí un (1) complot contra l'emperador. Un (1) cop aturat i fracassat el cop, Cao Qin se suïcidà.[5]

Referències

Nota

En la lectura de les dades cal tenir en compte que segons les diverses fonts consultades hi pot haver diferències en la denominació dels emperadors, que com a mínim utilitzen tres (3) nomenclatures: el nom de naixement, el nom de regnat o època i el nom pòstum o de temple. També passa el mateix amb les dates, fruit de la translació del calendari xinès al calendari occidental.

Bibliografia

Portrait of Emperor Yingzong of Ming Dynasty China

Zhengtong

El passat dimarts 29 de novembre de 2022 es commemorà el mil cent noranta-sisè aniversari del naixement de Guillem de Septimània (Tolosa de Llenguadoc, Alta Garona, Occitània, França, 29 de novembre de 826 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 850), qui fou comte de Tolosa (844–849) i comte de Barcelona i Empúries (848–850).[1] Usurpà els honors del seu pare a Gòtia i a Septimània des del 848 fins a la seva mort el 850.

Orígens familiars

Fill del comte de Barcelona Bernat de Septimània i de Dhouda,[1] nasqué el 29 de novembre de 826.

Fou apadrinat pel seu oncle Teodoric, comte d'Autun (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat), que morí poc després cap al 830 encarregant la seva protecció a l'emperador Lluís el Pietós. Quan aquest morí el juny del 840 la custòdia del jove passà a Carles el Calb. En aquest temps Guillem vivia a Usès (Gard, Nova Aquitània) i algunes temporades a Tolosa (Alta Garona, Nova Aquitània) amb el seu pare. El 22 de març del 841 va néixer el seu germà, Bernat Plantapilosa, fundador del ducat d'Aquitània.

Rebel·lió contra Carles el Calb

Article principal: Guerra civil franca

El 25 de juny de 841 (dia de la batalla de Fontenoy–en–Puisaye [Yonne, Borgonya–Franc Comtat) Guillem es presentà davant Carles el Calb sol·licitant la investidura dels beneficis borgonyons del seu padrí, que li foren concedits; l'acolliren al palau i li prometeren per més tard el comtat d'Autun (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat). Però la investidura del magnat Garí (lloctinent reial d'Aquitània) com a comte d'Autun (Saona i Loira, Borgonya–Franc Comtat) degué ser un (1) motiu de trencament. L'espoliació de les seves propietats borgonyones i la destitució del seu pare com a comte de Tolosa (juliol del 842) i després la seva execució el maig del 844, abocaren a Guillem al bàndol del rebel Pipí II d'Aquitània, amb el qual combaté a la batalla d'Angumois el juny del 844. Pipí li encomanà el comtat de Tolosa per substituir el seu difunt pare, comtat que li disputa el comte Frèdol. Potser per això Pipí li encomanà els comtat de Bordeus (Gironda) i Agen (Òlt i Garona) i el ducat de Gascunya (Nova Aquitània) el 845 deixant a Frèdol el comtat i ducat de Tolosa (Alta Garona, Occitània).

Consta que en aquest any els normands es presentaren a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània) i el comte i duc Séguin els feu front però fou derrotat i mort, i Guillem ocupà el seu lloc. Els normands assolaren Aquitània i arribaren fins a Llemotges (Alta Viena, Nova Aquitània); el 847 tornaren a assolar Bordeus (Gironda, Nova Aquitània) que fou assetjada per un (1) temps bastant llarg entrant–hi finalment abans que Carles el Calb, que n'acudia en socors, pogués arribar–hi. Aquí Guillem fou fet presoner. La inactivitat de Pipí II feu que molts nobles canviessin de bàndol i així Carles el Calb es feu coronar rei de França i d'Aquitània a Orleans (Loiret, Centre–Vall del Loira) el 6 de juny de 848. Probablement Pipí degué arribar a un (1) acord amb els normands per deixar lliure Guillem i que aquest pogués passar a la Gòtia per aixecar–la contra Carles el Calb.

Usurpació del poder a Barcelona i Empúries

Article principal: Revolta de Guillem de Septimània

El 848 Guillem s'emparà de Barcelona (Barcelonès) i Empúries (Alt Empordà) diuen les cròniques que «més per engany que pas per la força». Això fa pensar que Sunifred I morí de mort natural i que en nomenar Carles el Calb com a comte i marquès a Aleran, Guillem fes valdre els seus drets i fos reconegut. Però la coincidència amb la desaparició de Sunyer I d'Empúries i Berà II al Conflent i Rasès també sosté la hipòtesi que prengué el poder per una (1) traïció dels nobles que li eren favorables, potser mitjançant un (1) cop d'estat simultani a Barcelona (Barcelonès) i a Empúries (Alt Empordà).

L'estiu del 849 Carles el Calb decidí atacar Aquitània. El comte Frèdol li obrí les portes de Tolosa (Alta Garona, Occitània) i fou ratificat en el seu càrrec. Pipí II fugí i Carles es presentà Narbona (Aude, Occitània) i nomenà Aleran com a comte de Barcelona i Empúries–Rosselló i marquès de Septimània, i com que s'havia d'ocupar també de Guillem li assignà un (1) comte adjunt anomenat Isembard. A Guifré li donà els comtats de Girona (Gironès) i Besalú (Garrotxa) i a Salomó els comtats de Cerdanya, Urgell i Conflent. Aleran, Guifré i Salomó no tingueren gaires dificultats per instal·lar–se als seus comtats i Guillem demanà l'ajuda de l'emir Abd al–Rahman II.

Quan el febrer del 850 Carles el Calb marxà d'Aquitània, els nobles es revoltaren altre cop en favor de Pipí II, Sanç Sànchez (un [1] noble enemic de Carles) prengué el poder a Bordeus (Gironda, Nova Aquitània) i Gascunya, i Guillem entrà a Barcelona (Barcelonès) amb soldats àrabs sota el comandament d'Abd al–Karim ben Mugith, i assetjà Girona sense prendre–la, assolant molts territoris. Carles envià reforços i Guillem fou derrotat. A la ciutat de Barcelona 8Barcelonès) fou fet presoner per nobles partidaris del rei i executat.

Fonts

Les fonts del seu regnat són exclusivament franceses: els Annales Bertiniani i la Crònica de Fontanelle. Per les qüestions personals i familiars hi ha el manual de Dhouda escrit abans del febrer del 842.

Referències

Vegeu també

Territoris governats per Berenguer I de Tolosa

Territoris controlats per Bernat de Septimània, pare de Guillem de Septimània.

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el trenta-dosè aniversari de la inauguració del Museu d'Art Contemporani de Barcelona, el 28 de novembre de 2022, el qual, conegut també per les seves sigles MACBA, és un (1) museu dedicat a l'exposició de l'art i les pràctiques culturals contemporànies.[1] Està situat al barri del Raval de la ciutat de Barcelona (Barcelonès), molt a prop del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Fou declarat museu d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya.[2][3] Des de 2015 és dirigit per Ferran Barenblit.[4]

Història

La idea de crear un (1) museu d'art contemporani a Barcelona (Barcelonès) es deu a l'escriptor i crític d'art Alexandre Cirici–Pellicer i a Cesáreo Rodríguez–Aguilera.[5] Fundador i president de l'Associació d'Artistes Actuals (1956–1965), Cirici fou un (1) dels impulsors de la creació d'una (1) col·lecció d'art contemporani creada basant–se en l'exemple del Museu d'Art Modern de Nova York (EUA).

Anys seixanta ('60)

Article principal: Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona

El 21 de maig de 1960 s'inaugurà el primer Museu d'Art Contemporani de Barcelona, constituït formalment com una (1) societat mercantil, on la majoria dels socis tenien una (1) acció de mil pessetes (1.000 PTA).[6] Entre aquests socis fundadors hi havia diverses personalitats com Joaquim Gomis, Ramon Trias Fargas, Joan Prats, Gustavo Gili o el comte de Godó, entre altres.[n. 1] El museu estava ubicat a la cúpula del Cinema Coliseum, en un (1) espai cedit pel Foment de les Arts i el Disseny. Les primeres exposicions temporals les dedicaren a artistes com Moisès Villèlia, Angel Ferrant, Ràfols–Casamada i Antonio Bonet, entre altres. La mostra L'art i la pau, celebrada el 1963 i que tenia un (1) clar contingut antifranquista, suposà la fi de la idea de Cirici.[7] S'havien celebrat un (1) total de vint-i-tres (23) exposicions. La col·lecció fins llavors recopilada es diposità a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf), on es pot visitar actualment.[n. 2]

Anys vuitanta ('80) i noranta ('90)

Vint (20) anys després, el 1985 es recuperà la idea de dotar la ciutat d'un (1) museu d'art contemporani i es creà un (1) consorci del qual formaren part l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Es decidí situar el nou museu a l'antiga Casa de la Caritat. Un (1) any després, el 1986, el llavors alcalde de Barcelona (Barcelonès), Pasqual Maragall, encarregà a l'arquitecte estatunidenc Richard Meier la construcció de la futura seu.[8] El mateix any l'Àrea de Cultura de l'Ajuntament encarregà a Francesc Miralles i Rosa Queralt la redacció d'una (1) memòria per al futur museu[9] El Consorci format per les dues (2) administracions públiques s'amplià un (1) any més tard, el 1987, quan es constituí i uní la Fundació Museu d'Art Contemporani, de caràcter privat. Mentre el nou museu no s'obrís, s'habilità el Centre d'Art Santa Mònica perquè fes de pont.[10] El juny de 1989 Meier presentà la maqueta del museu. El mes d'octubre s'arribà a un (1) acord amb la Fundació "la Caixa" perquè pogués exposar una (1) part de la seva col·lecció, tot ocupant una sisena (1/6) part de l'espai.

Les obres del nou edifici començaren el setembre del 1990, quan es col·locà la primera pedra. L'edifici es construiria entre els anys 1991 i 1995, amb un (1) cost de tres mil nou-cents vuit milions de pessetes (3.908.000.000 PTA). Al mateix temps s'encarregà a Jean Lois Froment, director del Centre d'Arts Plàstiques Contemporànies de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França), la creació del projecte museològic i museogràfic.[11]

El 1991 Giralt–Miracle i Froment presentaren un (1) projecte museològic repartit en tres (3) conceptes: artistes contemporanis de prestigi, artistes en procés de consolidació i artistes emergents. Fou en aquests moments que es generà sobre la línia cronològica del museu, quan Eduard Carbonell digué en aquesta època que el MACBA s'hauria de fer càrrec de l'art català entre els anys 1939 i 1980. La Fundació del museu, en canvi, considerava que ha d'estar representat al MNAC. El 21 de maig de 1992 la Junta de Museus dictaminà que seria el MACBA qui se n'encarregaria. Molts veien el MNAC com un (1) museu històric i el MACBA com un (1) museu de l'actualitat. Aquest debat generà moltes i llargues discussions i debats en el sector,[12] i s'allargaria fins al 2012, quan Pepe Serra acceptà que el MNAC no tenia línia de tall cronològic.

El projecte museològic es presentà oficialment el 6 d'octubre de 1992, quan Jean–Louis Froment i Giralt–Miracle presentà tres (3) seccions: col·lecció històrica (1945–1980), col·lecció contemporània (1980–1990) i col·lecció prospectiva, que no fou aprovat. Després li fou demanat a en Giralt–Miracle la redacció d'una (1) nova proposta. Mesos després i arran de la polèmica, el 5 d'octubre de 1994 Giralt–Miracle dimití. Miquel Molins, historiador de l'art i professor de la UAB, fou ratificat nou director del museu el gener del 1995. La construcció de l'edifici s'allargà fins al 31 de març del mateix any.[11] Mentrestant, la Generalitat de Catalunya havia comprat el 1993 una (1) part destacada de la col·lecció de Salvador Riera, especialitzada en obres del període 1940–1960, a partir de Dau al Set.[12]

Inauguració

El MACBA fou oficialment inaugurat el 28 de novembre de 1995,[13][14] tot i que ja s'havia fet una (1) obertura de portes informal entre el 29 d'abril i l'1 de maig del mateix any, amb motiu de l'entrega oficial de les obres, per ensenyar l'edifici a la ciutadania.[15] En aquesta inauguració «falsa» s'exposaren divuit (18) peces d'artistes com Mario Merz, Angel Zoiro, Carlos Pazos, Eva Lootz, Richard Long, Tony Cragg i Robert Rauschenberg, entre altres. A la planta baixa es mostraren plànols i dibuixos de l'edifici de Meier. Ja en aquell moment es plantejava afegir part del fons artístic de la Fundació "La Caixa".[16] Aquesta inauguració «falsa» creà certa polèmica entre la premsa, ja que Maragall feu la presentació de l'edifici tot sol, sense comptar amb la direcció del museu i sense tenir obres per a exposar. Els fets foren titllats d'electoralistes a diversos mitjans. Poc abans de la inauguració es descartà l'adquisició d'una (1) peça de Richard Serra que havia de pesar unes divuit tones (18 t) i ser instal·lada a la plaça del Convent dels Àngels, davant del MACBA. Maragall ho descartà a causa del seu elevat cost.

A finals del 1997, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona celebrà el seu segon aniversari amb la presentació de la col·lecció permanent, una (1) mostra titulada «Descoberta de la Col·lecció».[17]

Etapa Manuel Borja Villel (1998–2007)

Durant els anys de gestació el consorci MACBA fou motiu de disputes polítiques entre les propostes conservadores i nacionalistes de CiU, i la visió progressista i internacionalista del PSC. El tercer integrant d'aquesta diputat era la Fundació MACBA, representant per la societat civil. Un (1) dels temes de debat era si la col·lecció havia de començar el 1945 (recomanació de la Junta de Museus) o el 1980 (proposta de Jean–Louis Froment). El 2013 la Societat U de Barcelona (SUB) produí el documental MACBA: la dreta, l'esquerra i els rics on s'intentà documentar tota aquesta polèmica.

Després d'una (1) etapa inicial polèmica i de la dimissió de dos (2) directors: Daniel–Giralt–Miracle i Miquel Molins, el museu entrà en una (1) etapa d'estabilitat i expansió amb Manuel-Borja–Villel, on el museu apostà per les propostes complexes més contemporànies i fou criticat per donar l'esquena a l'art català.[18]

Etapa Bartomeu Marí (2008–2015)

Marí estava vinculat al Museu d'Art Contemporani de Barcelona des del 2004, quan fou nomenat cap del departament d'exposicions. El 14 d'abril de 2008 en fou nomenat director, després de guanyar un (1) concurs on es presentaren setze (16) candidats.[19] De fet, ja havia exercit com a director en funcions des del 30 de gener del mateix any, data en què Manuel Borja–Villel deixà el càrrec per passar a dirigir el Museu Reina Sofia.[20]

Com a director, seguí un (1) estil continuista[21] del projecte anterior, i proposà centrar–se més en l'especialització que en la cronologia per separar les col·leccions MACBA–MNAC.[22]

El 21 d'octubre de 2009 feu una (1) compareixença al Parlament de Catalunya davant una (1) Comissió de Política Cultural per presentar els projectes i necessitats del museu.[23] També ha sigut el responsable de la unió de la col·lecció del museu amb la de la Fundació "La Caixa", i així s'ha creat una (1) de les col·leccions més importants del sud d'Europa.[24] Durant el període 2014–2016 serà el president del Comitè Internacional de Museus i Col·leccions d'Art modern i contemporani (CIMAM).[25]

El 2013 Marí fou renovat al càrrec per tres (3) anys més. El mateix any, el FAD decidí canviar la seva ubicació i l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès) cedí els seus espais del Convent dels Àngels al MACBA, un (1) fet que li permet envoltar tota la plaça dels Àngels. El 2014 s'anuncià que Beatriz Preciado i Valentín Roma s'incorporaven a l'equip executiu del museu per elaborar un (1) programa expositiu i d'activitats a partir de sis (6) línies d'investigació crítica, que es desenvoluparien durant els tres (3) anys següent.[26] Aquesta nova forma de treball pretenia reforçar les connexions entre el museu i els seus diversos contexts immediats, dibuixant una (1) àmplia xarxa d'artistes, comissaris, interlocutors i col·laboradors que, des de l'àmbit metropolità, nacional i internacional, aportin les seves experiències i projectes al MACBA, amb la finalitat de convertir–lo en un (1) laboratori de sabers crítics, un (1) punt de trobada i de referència per a l'anàlisi d'unes pràctiques artístiques en ple procés de mutació. En essència, es tracta de connectar amb més intensitat les grans àrees d'activitat del museu: de la recerca a l'exposició, de l'educació als nous formats de creació artística, de la interpel·lació a l'escriptura de la història.[26]

El 2014 es presentà una (1) temporada marcada per transformacions i incorporacions significatives: situar l'art contemporani català al món i introduir l'art internacional a Catalunya; fer una (1) revisió crítica dels artistes contemporanis més destacats de l'entorn proper, i fer de Barcelona (Barcelonès) una (1) gran capital global de l'art contemporani, especialment europea i de centralitat mediterrània. Així mateix, dos (2) altres focus d'interès foren l'atenció creixent a la creació emergent i d'avantguarda i el fet de basar el paper cultural del Museu en la connectivitat entre entitats i àrees de creació, és a dir, ampliar la seva petjada a les disciplines adjacents a l'art com són l'arquitectura, el disseny, la literatura experimental o els futurs del cinema. Davant d'aquests nous reptes, el MACBA no volia oblidar la seva funció en el teixit de la conservació del patrimoni, la investigació, la difusió i l'educació. Investigar, narrar, difondre i educar —fora de les aules— són les activitats que justifiquen la conservació del patrimoni material de la nostra cultura.[27]

El març del 2015, arran d'una (1) forta polèmica causada per la censura d'una (1) obra d'art on apareixia l'exmonarca espanyol sodomitzat, Bartomeu Marí presentà la seva renúncia al càrrec com a director, acceptada en la reunió de l'òrgan de govern del museu del 23 de març de 2015.[28]

Etapa Ferran Barenblit (2015–2021)

Ferran Barenblit assumí la direcció del museu l'estiu del 2015, en mig de la crisi generada per l'episodi de censura, que implicà no només la renúncia de Bartomeu Marí sinó també la destitució dels responsables de la mostra. L'acta de la Comissió d'experts per a proveir la plaça assenyalà «la solvència de la seva formació acadèmica i professional», «el seu coneixement, valoració i diagnòstic —precís, acurat i realista, i alhora entusiasta— de la situació actual de la institució, que inscriu perfectament en el context global, nacional i local», «l'encert en la presentació d'un (1) projecte rigorós, precís i molt clar» i «el paper atorgat en el seu projecte a la consideració del treball d'intermediació amb els públics».[29] Poc després de la seva arribada ja es detectà el seu segell personal en exposicions com PUNK,[30] comissariada per David G. Torres, que mostrava el diàleg de les arts visuals amb la cultura popular contemporània.[31] Al llarg del seu mandat, també s'han pogut veure exposicions com les dedicades a Joan Brossa[32] (2017), Jaume Plensa (2018), Christian Marclay (2019), Fina Miralles[33] (2020) col·lectives de revisió històrica com «Gelatina dura», «Històries escamotejades del 80»[32] i «Acció». Una (1) història provisional dels noranta ('90)»,[34] o col·lectives de tesi com «Al descobert o d'amagat», «La presència rebel d'un (1) futur íntim» i «Territoris indefinits». «Perspectives sobre el llegat colonial»[35](2019). Els programes públics es veié reforçats amb cicles dedicats a la música experimental («Lorem ipsum»), la performance («Idioritmies») o el cinema. El públic arribà al seu màxim a l'any 2019, amb xifres mai no assolides fins a aquella data.[36]

Al llarg dels anys 2018 i 2019 es plantejà un (1) conflicte per l'ús de l'antiga capella de la Misericòrdia, atorgat al MACBA cinc (5) anys abans, on el museu tenia prevista la seva ampliació i que fou reclamat pel Departament de Salut per a instal·lar el centre d'assistència primària del barri. Després de múltiples protestes [37] i d'un (1) ampli debat ciutadà, que no pogué resoldre el Consell Municipal de l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès) en no existir un (1) consens entre els partits polítics,[38] el museu renunciaà a l'ús de la Misericòrdia i proposà una (1) alternativa.[39] Així, es va optar per construir un (1) nou accés i espai expositiu al costat del Convent dels Àngels. El concurs de l'ampliació fou guanyat per l'estudi de Sabadell (Vallès Occidental) HArquitectes i els suïssos Christ & Gantenbein.

Al llarg de l'etapa de Ferran Barenblit també s'incorporà al museu la donació més generosa de la seva història, la col·lecció d'art conceptual de Rafael Tous, amb centenars de peces de l'últim terç del segle XX i el segle XXI.[40][41]

Edificis

Actualment el MACBA ocupa diversos edificis al voltant de la plaça dels Àngels: l'edifici principal, obra de Richard Meier i diversos espais del Convent dels Àngels.

Edifici Meier

L'edifici principal del MACBA, amb catorze mil tres-cents metres quadrats (14.300 m²) útils, és obra de l'arquitecte estatunidenc Richard Meier. Projectat el 1990, la seva construcció s'inicià el 1991 i s'allargà fins al 1995. L'objectiu de l'edifici era unir l'art contemporani exposat a l'interior amb les formes històriques dels edificis que l'envoltaven. La utilització del color blanc, complementada per l'ús de claraboies de vidre i de materials reflectors, fa que l'edifici disposi d'una (1) especial lluminositat.[42] L'obra de Meier està influenciada pels treballs de Le Corbusier. L'arquitecte fa una (1) reinterpretació del racionalisme. En aquest projecte es pot observar la combinació d'espais rectes amb línies corbes, on la llum exterior té un (1) paper molt important.[43]

El llavors alcalde de Barcelona Pasqual Maragall conegué Richard Meier en un (1) debat al Fòrum Econòmic Mundial de Davos (Grisons, Suïssa), on li consultà quin tipus d'edifici li agradaria projectar per a la Barcelona Olímpica, i aquest li digué que un museu. Al cap d'uns mesos, l'alcalde li encarregà el projecte,[44] que era l'element central d'un (1) pla director per a la renovació del barri del Raval, que també incorporava la rehabilitació de la Casa de la Caritat i l'ampliació de la Universitat de Barcelona, entre altres propostes.[45] El cap de projecte fou Renny Logan.[42] Per a encabir–ho a la plaça dels Àngels s'hagué d'enderrocar una (1) ala de la Casa de la Caritat.[11]

Segons el mateix Meier, «El barri del Raval de Barcelona es trobava en el seu nadir. Necessitava desesperadament llum, aire, espais públics oberts i un cor. El compromís clar de la ciutat amb les millores radicals que introduïa el seu pla director per a noves institucions culturals fou un (1) catalitzador clau que propicià un (1) procés molt positiu i fluid.» Per vincular el projecte amb l'espai, Meier comptà amb els consells d'especialistes com Leopold Rodés i el llavors arquitecte en cap de la ciutat, Josep Acebillo, entre altres. El projecte volia millorar els espais oberts de la zona.[46] Meier també dissenyaria la plaça dels Àngels, per estendre la fusió entre l'interior i l'exterior de l'edifici, fent servir el mateix gris al terra de la plaça que a l'interior del MACBA.[47]

«

La pròpia ubicació del MACBA al Raval respon a una (1) planificada voluntat urbanística que passa per la implantació de grans equipaments culturals que propiciïn una (1) metàstasi positiva en el seu entorn urbà, a imatge d'operacions ja assajades, amb un (1) èxit més gran o més petit, a d'altres ciutats.

»

— Jaume Badia i Josep M. Muñoz[48]

Convent dels Àngels

Article principal: Convent dels Àngels

El Convent dels Àngels, situat al carrer dels Àngels número 7, just al davant de l'edifici principal del MACBA, fou inicialment concebut com a convent per a les monges del Tercer Orde de Sant Domènec a la ciutat de Barcelona (Barcelonès), tot i que actualment es fa servir com a espai cultural i acull el Centre de Documentació del museu i La Capella, un (1) espai expositiu experimental amb programació pròpia. També acull la seu del Foment de les Arts Decoratives. De l'edifici original es conserven tres (3) grans sales amb voltes, alguna d'elles amb mènsules decorades. A l'interior de la capella del Peu de la Creu hi ha un (1) dels pòrtics del renaixement més importants de la ciutat. L'església, projectada pel mestre Bartomeu Roig, és de traçat gòtic, d'una (1) sola nau de cinc (5) trams amb capelles laterals entre contraforts, absis poligonal i una (1) façana senzilla amb un (1) portal del renaixement. La resta del convent és de línies molt sòbries, sobretot la façana extensa en la qual hi ha poques obertures i només està ornamentada en una (1) porta del segle XVI amb un (1) escut i un (1) relleu que representa un (1) Àngel de la Guarda.

La Capella

Des de setembre de 2006 l'Antiga església del convent forma part de l'espai expositiu conegut amb el nom de La Capella. S'hi han realitzat exposicions d'artistes com Armando Andrade Tudela, Pep Duran (Una cadena d'esdeveniments) o Latifa Echakhch. A causa de la situació econòmica, durant el mes de novembre del 2011 es decidí aturar la programació pròpia de l'espai per a convertir–lo en un (1) espai de lloguer per a esdeveniments externs, per ampliar el marge d'ingressos propis de la institució, a l'espera d'una (1) remuntada econòmica que permeti reprendre la programació pròpia.[51]

Centre d'Estudis i Documentació

El Centre d'Estudis i Documentació del MACBA ocupa una (1) de les ales del convent des del 2007. Es creà amb la intenció de tenir un (1) centre d'investigació que permetés desenvolupar la feina del museu més enllà de les exposicions, amb la voluntat també que esdevingués un (1) espai social i de difusió.[52] Anteriorment la biblioteca del museus s'havia ubicat a la setena planta de la zona oest de l'edifici de Meier, a sobre de les oficines. El pressupost per habilitar l'espai fou de prop de dos milions d'euros (2.000.000 €), finançat conjuntament entre l'Ajuntament, el Departament de Cultura i el Consorci del MACBA.[53]

L'espai disposa d'una (1) biblioteca, un (1) arxiu, així com de diverses aules on es programen cursos, tallers i seminaris. A la planta baixa s'hi ha habilitat un (1) petit espai expositiu, on s'han complementat, entre d'altres, l'exposició Between the Frames: The Forum d'Antoni Muntadas.

Futura expansió

Els nous espais cedits per l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès) al MACBA (la capella dels Àngels i el convent dels Àngels) faran possible un (1) augment de l'espai de sales d'exposicions, la consolidació del centre d'estudis i documentació del mateix museu, i una (1) nova ordenació de tots els espais al voltant de la plaça dels Àngels. Una (1) aposta per al creixement del museu, vint (20) anys després de la seva obertura, que encara s'ampliarà en una (1) segona fase arran de la cessió de la capella del carrer de Montalegre, com a espai expositiu per a la col·lecció del museu.[54]

Importància en el món de l'skate

L'entrada al museu per la plaça dels Àngels és coneguda entre els skaters d'arreu del món com un (1) dels spots més icònics i, sens dubte, és el més visitat de Barcelona (Barcelonès). Durant el dia, s'hi poden trobar patinadors de totes les edats, alguns de més experimentats i d'altres no tant, vinguts de diversos països, executant trucs de tota mena amb les seves taules.

Aquesta activitat ha ocasionat alguns conflictes entre els skaters i els veïns del Raval, que es queixaven que el soroll de les rodes esdevenia eixordador a les nits i els impedia dormir amb tranquil·litat. És per això que, des de principis del 2019, hi ha una (1) prohibició que impedeix patinar–hi entre les deu de la nit i les set del matí (22 h – 7 h).

Col·lecció

La Col·lecció MACBA és l'eix vertebrador del museu i investiga el recorregut de les línies fonamentals de la creació artística contemporània des de la segona meitat del segle XX. El fons de la col·lecció MACBA està format per més de cinc mil (>5.000) obres, creades des de finals dels anys cinquanta ('50) fins a l'actualitat.

La col·lecció com a tal es creà oficialment el 19 de juny de 1997 quan es signà el Consorci MACBA entre la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona (Barcelonès) i la Fundació Museu d'Art Contemporani, tot unint els fons dipositats prèviament, així com d'altres conjunts d'obres cedides o dipositades per altres institucions o per col·leccionistes privats, com la Col·lecció Onnasch, de Sandra Álvarez de Toledo o de la Fundación Telefónica.[55]

La col·lecció comença amb l'abstracció matèrica dels anys cinquanta ('50), incorporant obres de l'art pop europeu i de les avantguardes dels anys seixanta ('60) i setanta ('70). També disposa d'obres que testimonien el retorn de la figuració fotogràfica i l'escultura minimalista del vuitanta ('80) i acaba amb les obres més actuals. Incorpora obra d'artistes d'arreu del món, parant especial atenció als artistes sud–americans, del món àrab i dels països de l'Est.

El 2007 es creà el Centre d'Estudis i Documentació MACBA, que desenvolupa una (1) faceta de col·leccionisme complementària amb la col·lecció tradicional.

Més endavant, el 2011, La Fundació "La Caixa" i el museu uniren les seves col·leccions d'art contemporani, i crearen una (1) col·lecció de cinc mil cinc-centes (5.500) obres. Fruit d'aquesta unió, la tardor del 2011 es presentà a Barcelona (Barcelonès) l'exposició «Volum!», amb obres d'artistes destacats com Bruce Nauman, Cristina Iglesias, Antoni Muntadas o Xavier Miserachs, entre molts d'altres.[56] A principis del 2012 es presentà al Museu Guggenheim Bilbao l'exposició «El Mirall invertit», formada per noranta-tres (93) obres de cinquanta-dos (52) artistes de les dues (2) entitats.[57]

El 2018, sota la direcció de Ferran Barenblit, el museu començà a presentar la seva col·lecció de forma permanent i rotatòria, sota el títol «Un segle breu». Per primera vegada s'oferia als visitants una (1) presentació cronològica de l'art des del 1929.[58] El 2020 el mateix director anuncià la donació més generosa mai rebuda al museu, la col·lecció Rafael Tous d'art conceptual espanyol.[59]

Obres destacades

Categoria principal: Col·leccions del Museu d'Art Contemporani de Barcelona

Exposicions destacades

El museu disposa de diversos espais expositius i ha organitzat desenes de mostres al llarg dels seus més de vint (>20) anys d'existència, d'entre les quals es pot destacar:

Arxiu i biblioteca

La col·lecció de la Biblioteca actual, amb uns seixanta-quatre mil (64.000) documents, és el resultat de la unió del fons del Centre de Documentació Alexandre Cirici (fundat el 1984)[62] amb la biblioteca del MACBA, creada el 1995.

El centre conserva i col·lecciona documents originals en diversos formats com cartes, fotografies personals, llibres d'artista, invitacions, cartells, fullets, revistes en paper i digitals, bibliografia de referència i documents audiovisuals, entre altres. Depenent del tipus de material es conserva a la Biblioteca o a l'Arxiu. Un (1) dels seus objectius, a més de conservar la documentació, és la difusió activa d'aquests continguts. Per a dur–la a terme, disposa d'un (1) programa de residències per a investigadors. El catàleg de la biblioteca es pot consultar en línia.[63]

Actualment disposa d'uns seixanta-quatre mil (64.000) documents de diferents tipus:

L'Arxiu conserva la documentació generada per l'activitat del MACBA, així com altres fons documentals d'artistes, crítics, galeries i institucions artístiques. Aquests documents, juntament amb una col·lecció de publicacions d'artista, estan destinats a la recerca sobre les pràctiques artístiques contemporànies, i es poden consultar amb reserva prèvia.

Alguns dels fons documentals que formen part de l'Arxiu són els següents: el Fons Històric MACBA, el Conjunt documental sobre les performances d'Esther Ferrer, la Col·lecció documental Between the Frames (1983–1993), el Fons ADAG, el Fons Galeria Ciento, el Fons Grup de Treball, el Fons Joan Brossa, el Fons Luis Claramunt, el Fons Maria Lluïsa Borràs, el Fons Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona (1959–1967), el Fons Nervo Óptico / Espaço N.O., el Fons Pere Sousa i el Fons Xavier Miserachs, entre d'altres.

El gener del 2012 es diposità al MACBA el monumental llegat de Joan Brossa, que comprèn més de seixanta mil (>60.000) ítems.[64]

El Repositori Digital del MACBA conserva el fons digital, tant artístic com documental, del museu, i facilita l'accés en obert a una (1) selecció de continguts a través d'Internet i des de qualsevol ubicació. Des de la Biblioteca del MACBA es pot accedir a una (1) quantitat més gran de continguts, no disponibles en obert a causa de les restriccions legals que afecten les obres i els documents conservats al Repositori. 

Fundació MACBA

Article principal: Fundació MACBA

La Fundació MACBA és una (1) entitat privada sense ànim de lucre, de gestió autònoma i independent, creada el 1987 per un (1) conjunt de representants de la societat civil que creien que una (1) ciutat com Barcelona (Barcelonès) havia de tenir el seu propi museu d'art contemporani amb projecció internacional.[65] Inicialment estava formada per trenta-set (37) membres d'un patronat i trenta-tres (33) per empreses i el seu primer president fou Leopoldo Rodés. Actualment s'encarrega de protegir la col·lecció del museu, havent–hi aportat més de dues mil (>2.000) obres d'art, i de representar la societat civil dins del Consorci MACBA, que és l'òrgan rector del museu. En aquest òrgan rector també hi són presents la Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Barcelona. Un (1) any després, el 1988, es creà el Consorci MACBA, on també participa el Govern d'Espanya mitjançant el Ministeri de Cultura. L'actual presidenta de la Fundació és Ainhoa Grandes Massa.[11]

La Fundació gestiona la col·lecció permanent, amb obres des dels anys cinquanta ('50) del segle XX. Hi ha representats tres (3) períodes de l'art contemporani: el primer abasta els anys quaranta ('40) als seixanta ('60); el segon, els anys seixanta ('60) i setanta ('70) i; el tercer, les últimes quatre (4) dècades. La col·lecció se centren en l'art català i espanyol des del 1945, encara que alguns artistes internacionals també estan representats. La col·lecció permanent, així com les exposicions temporals, busquen exemplificar la missió de la Fundació.

Arran de l'acord establert amb "La Caixa", Rodés digué el novembre de 2011 que «Barcelona es mereix un (1) espai on la col·lecció Macba–La Caixa estigui exposada de forma permanent», reclamant un (1) nou espai on exhibir la col·lecció del museu.[66]

Activitats educatives

El museu té diversos programes tant pel que fa a la iniciació i la familiarització amb l'art contemporani com pel que fa a la recerca, l'estudi i la formació especialitzada, amb l'objectiu «d'aprofundir en el coneixement i destacar la rellevància social de l'art». Estan adreçats a diversos tipus de públics i l'oferta d'activitats inclou cinema, música, literatura, entre altres. Des del museu també es gestiona el Programa d'Estudis Independents (PEI), un (1) postgrau adreçat a les noves pràctiques creatives contemporànies.[67]

Publicacions

Des de la seva obertura el MACBA inicià un (1) projecte de publicació editorial, publicant tant els catàlegs de les exposicions temporals com llibres monogràfics i assaigs d'art, especialitzats en crítica i pensament contemporani, tot intentant documentar exposicions i contribuir a l'estudi de l'art contemporani.[68]

Tenen una (1) línia editorial basada en la publicació digital, on actualment hi ha diverses sèries de publicacions online o en paper:

Ràdio Web MACBA

Article principal: Ràdio Web MACBA

Ràdio Web MACBA (RWM) és una (1) ràdio en línia que explora el pensament contemporani i l'art sonor, amb un (1) servei de subscripció de podcast.[76]

Començà el 2006 com una (1) eina per difondre les seves activitats, però amb els anys ha esdevingut un (1) projecte independent, realitzant més de dos-cents (>200) programes.[77] Produeix continguts propis, construint ponts entre la producció radiofònica i altres línies de treball del museu, des de la generació de material documental fins a la programació d'activitats o la creació de monogràfics sobre escenes musicals tan diverses com la música generativa, la producció sonora a Europa de l'est o, l'avantguarda sonora a la Península. Serveix com a eina per documentar el present continu del MACBA, tot entrevistant a diverses personalitats que hi passen pel centre i ha iniciat línies d'investigació pròpies, per les que ha rebut diversos premis, entre els quals destaca el Museums and the Web Best of the Web 2009 Podcast Award, al millor podcast del sector.[78][79]

Directors

Diverses persones han gestionat el museu des de la seva gestació:

Premi

El 2011 el MACBA creà, juntament amb Han Nefkens, un (1) nou premi artístic internacional, el Premi Fundació Han Nefkens MACBA d'art contemporani dotat amb cinquanta mil euros (50.000 €), vint mil euros (20.000 €) en concepte d'honoraris i trenta mil euros (30.000 €) més destinats a la producció d'un (1) projecte a la ciutat de Barcelona (Barcelonès).[80] Inicialment estava prevista una (1) concessió biennal, alternant, cada vint-i-vuit (28) de novembre, aniversari de la inauguració del MACBA, la concessió del premi i la presentació de l'obra realitzada per l'artista des de l'any anterior. El primer jurat estigué format per la directora de la Whitechapel Art Gallery, Iwona Blazwick; el comissari Adriano Pedrosa i la comissària libanesa Christine Tohmé, a més del mateix Han Nefkens i el director del MACBA, aquests dos (2) com a membres permanents.[81] La primera concessió es feu el desembre del 2012, atorgant-se a l'artista egípcia Iman Issa.[82] No consta la presentació de l'obra encarregada, que hauria d'haver estat el 2013, ni la concessió de la segona edició.

Vegeu també

Notes

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Barcelona – Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA)

El primer Museu d'Art contemporani de Barcelona, creat als anys seixanta ('60), era a la cúpula del Cinema Coliseum. 

Edifici del MACBA, obra de Richard Meier

Escultura de Jorge Oteiza Enbil, a l'exterior del museu 

Detall de la façana

Detall façana 

Rampes d'accés a les sales

Interior de l'Auditori 

Disseny inicial d'accés a les sales, recuperat durant una (1) exposició de Rita McBride.

Entrada al Convent dels Àngels

Interior de la Capella 

Detall de la porta de la Capella

Vista general del Centre d'Estudis i Documentació

Exposició d'Antoni Muntadas al hall del CDOC

Logotip 

Accés a la col·lecció del museu 

Biblioteca del MACBA

Activitats específiques per a públic escolar

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el cent desè aniversari de la independència de facto d'Albània en relació amb l'Imperi Otomà, el 28 de novembre de 1912.

Història d'Albània

La història d'Albània com a estat independent començà després de les Guerres Balcàniques (1912–1913). Per aquell temps Albània era un (1) país subdesenvolupat amb una mica menys d'un milió d'habitants (<1.000.000 h.) dividits en tres (3) grans grups religiosos i dues (2) diferents classes socials: els que eren propietaris de la terra i defensaven els seus drets semifeudals, i aquells que no ho eren. Els primers sempre tingueren el control dels llocs de poder en el centre i sud del país, per tant esperaven mantenir els seus privilegis una (1) vegada que Albània es fes independent. No obstant això, la majoria de la població havia començat a qüestionar aquesta situació. A més, gairebé tota l'aristocràcia terratinent professava la religió musulmana, així com la majoria dels oficials i funcionaris públics entrenats per l'administració de l'Imperi Otomà. En conseqüència la majoria dels llocs administratius, en tots els nivells, era manejat per albanesos de religió musulmana.[1][2]

Prehistòria

Es troben restes d'assentaments humans des del paleolític, concretament a les zones de Xarrë i les muntanyes que queden a prop de Tirana (Albània).[3] Diverses onades d'indoeuropeus arribaren entre els anys 6.000 aC i 2.000 aC, amb una (1) cultura similar a la de les zones gregues. Probablement es troben entre els fundadors de la civilització micènica posterior.[4]

Edat antiga

El poble més antic conegut que habità l'actual territori d'Albània fou el dels il·liris, dels quals els shqipëtars o albanesos són directes descendents, al sud estava la tribu epirota dels caonis; els grecs colonitzaren les costes i el sud del territori, que quedà en gran part inclòs dintre de l'Epir. Freqüentment els il·liris efectuaven incursions als estats hel·lenístics de Molòssia, Peònia i fins i tot Macedònia. L'any 35 aC els romans en conqueriren els llocs més accessibles i civilitzats i hi formaren les províncies de l'Illyricum i l'Epir, encara que els territoris més muntanyencs i remots mai no arribaren a estar sota control de l'Imperi Romà, la qual cosa explica en gran manera la pervivència de l'idioma albanès. Sota els romans, Il·líria conegué una (1) època de pau i prosperitat. La principal ruta comercial entre Roma (Laci, Itàlia) i Constantinoble (Istanbul, Turquia), la Via Egnatia, discorria entre Epidamnos/Durrës (Albània) i Tessalònica (Grècia). Els il·liris, igual que els grecs, conservaren la seva llengua i les seves tradicions durant el domini romà. Quan l'Imperi Romà quedà dividit l'any 395 dC, els il·liris quedaren dins de l'Imperi Romà d'Orient. Durant els segles V i VI confluïren amb pobles itinerants com els visigots, huns, ostrogots; i acabaren sent veïns (al nord i a l'est) dels eslaus, que assimilaren en aquestes zones als il·liris o macedonis.

Edat mitjana

Les àrees controlades abans per grecs i romans passaren després a formar part de l'Imperi Romà d'Orient, els territoris controlats pels romans d'Orient foren envaïts pels eslaus al segle VI i a aquests els seguiren els búlgars, que annexaren part del país a l'Imperi búlgar al segle IX. Després sorgí el Despotat de l'Epir, governat per prínceps d'origen grec. A l'acabament de l'edat mitjana, els turcs otomans envaïren la península Balcànica (1385). Skanderbeg uní els principats albanesos en una (1) aliança militar i diplomàtica, la Lliga de Lezhë, el 1444 i Mehmet II no tingué èxit en els seus esforços per sotmetre Albània mentre Skanderbeg era viu, tot i que en dues ocasions (1466 i 1467) va dirigir ell mateix els exèrcits otomans contra Krujë. Skanderbeg va dirigir en nom dels albanesos les lluites conjuntes de serbis, búlgars, romanesos i altres pobles de la zona contra els turcs otomans, i es convertí en l'heroi nacional i en una icona de la lluita contra l'invasor islàmic però després de la mort de Skanderbeg el 1468, els albanesos no pogueren trobar cap líder per substituir–lo, i Mehmed II finalment conquerí Krujë i Albània el 1478.[5] Vivaldi dedicà una (1) òpera a en Skanderbeg, amb el mateix nom. D'aquesta època, daten els primers documents escrits en llengua albanesa, en alfabet ciríl·lic.

Albània fou independent fins al 1479 (deu [10] anys després de la mort de Gjergj Kastriot), però Turquia, després de ferotges matances, assolí el control del territori, que retingué fins al 1912. En aquest llarg període d'ocupació succeïren diversos fets determinants per a l'actual cultura albanesa: gran part de la població urbana s'exilià, principalment al sud d'Itàlia (els arbëreshë), mentre que la majoria de la població que es mantingué dins el país fou convertida a l'islam al llarg dels set (7) segles d'ocupació; després de la conversió a l'islam de gran part dels albanesos (en part per interès i supervivència), aquests es convertiren en un (1) poble privilegiat i lleial a l'imperi, i aconseguiren alts càrrecs en l'administració de l'Imperi Otomà (com els Köprülü, Ali Pasha de Tepelen o Mehemet Ali) i també com a forces de xoc que posseïen els turcs per mantenir el control sobre Grècia, Sèrbia, el territori de l'actual Macedònia del Nord i Bulgària. L'emigració de part de la població sèrbia de l'actual Kosovo portà els albanesos a fer–se majoritaris en aquesta regió.

Les revoltes albaneses del 1833 al 1839 tingueren lloc a Albània com a reacció contra la nova política centralitzadora de l'administració otomana, a Shkodër i el sud d'Albània el 1833 en les quals el govern otomà acceptà les peticions dels rebels i substituí l'impopular governador Namik Paixà per un (+1) altre funcionari i declarant una (1) amnistia,[6] però les promeses foren incomplides i el 1834 tornà a haver un (1) aixecament i després d'importants combats els rebels es retiraren a les muntanyes, i per calmar la situació, el govern otomà transferí el governador otomà Hafiz Pasha i cancel·là el servei militar per a les regions rebels.[7] L'estiu del 1836 començà un (1) nou aixecament a Vlorë i el 1837 a Muzeqe. Derrotaren les forces otomanes a Berat, però en una (1) segona batalla a Frakull foren derrotats per una (1) nova força otomana superior. Alush bey Frakulla i altres líders locals foren capturats i condemnats a treballs forçats. L'agost del 1839 es produí un (1) nou aixecament a Berat que s'estengué per totes les regions de Sanjaq de Vlorë. Els líders rebels enviaren una (1) petició al sultà Abdul Medjit perquè tingués funcionaris albanesos a l'administració i que posés a Ismail Pasha, nebot d'Alí Paixà de Janina, com a governador general. El setembre de 1839 els rebels capturaren el castell i una (1) vegada més el govern otomà ajornà l'aplicació de les reformes a Albània.[8]

La revolta albanesa del 1843–1844, també coneguda com l'aixecament del dervix Cara fou un (1) aixecament al nord de l'Albània otomana contra les Reformes Tanzimat otomanes que començaren el 1839 i es posaven en acció gradualment a les regions d'Albània. El maig del 1844 l'exèrcit otomà atacà els rebels, i els obligà a retirar–se a les zones de Kalkandelen, Üsküb i Kumanova. Els forts combats tingueren lloc del 13 al 17 de maig de 1844 al pas de Katlanovo i el 18 de maig a les termals de Katlanovo. El 21 de maig de 1844 l'exèrcit otomà entrà a Üsküb, on es produïren moltes represàlies, i del maig al juny, després de durs combats l'exèrcit otomà recuperà Kumanova, Preševo, Bujanovac, Vranje, Kalkandelen i Gostivar, i al juliol l'exèrcit otomà capturà totes les àrees que van des de Kačanik fins a Pristina (Kosovo). Dervish Cara fou capturat per les forces otomanes l'estiu del 1844.[9]

Segle XX

El 1912, davant les successives derrotes que sofriren els turcs als Balcans, Albània obtingué de fet la independència, encara que es temia l'amenaça de l'expansionisme de l'Imperi Austrohongarès i el dels estats veïns: (Itàlia, Grècia, Sèrbia, Montenegro).[10] Entre els anys 1914 i 1918, durant la Primera Guerra Mundial, l'empobrit territori albanès fou camp de batalla entre les forces de l'Entente Cordiale i les dels autoanomenats Imperis Centrals. En acabar la guerra es ratificà el control serbomontenegrí sobre Kosovo i les zones de majoria albanesa de la Macedònia septentrional; Grècia obtingué fins a la Segona Guerra Mundial el control de l'Epir del Nord, al mateix temps que deportava o obligava a l'hel·lenització les nombroses comunitats albaneses existents al territori grec clàssic (és a dir, al sud de la Línia d'Estrabó). El 1918, a Argiròpolis (malgrat que aquesta ciutat es trobava a la zona de control grec) es proclamà la independència formal d'Albània, encara que l'«Albània independent» aviat passà a ésser en la pràctica un (1) protectorat italià sota el comandament inicial d'Ahmet Zogu.

Ocupació italiana

Després que Hitler envaís Txecoslovàquia sense notificar prèviament Mussolini, el dictador italià decidí a principis del 1939 procedir amb la seva pròpia annexió d'Albània, malgrat la crítica del rei Víctor Manuel III que considerava que la presa d'Albània era «un (1) risc innecessari». El 25 de març de 1939, Itàlia envià un (1) ultimàtum a Albània en què demanà que aquesta última accedís a pagar una (1) elevada suma de diners per evitar l'ocupació del seu territori. Com es podia esperar, el règim de Zogu rebutjà l'exigència i el 7 d'abril de 1939 les tropes italianes començaren la invasió. Tot i la resistència armada a la zona de Durrës, les tropes italianes aconseguiren derrotar ràpidament a l'exèrcit albanès. El rei Zog I al costat de la seva família fugí a Grècia i posteriorment al Regne Unit. El 12 d'abril l'Assemblea Nacional d'Albània votà a favor de l'annexió del país a Itàlia i lliurà la corona al rei de Víctor Manuel III. Immediatament els italians estableixen un (1) govern de tall feixista sota la prefectura de Shefquet Verlaci i es decretà que els assumptes diplomàtics i militars del país aleshores serien competència d'Itàlia. 

Entre els anys 1928 i 1943, doncs, Albània fou una (1) monarquia. Els reis foren els següents:

Actualment el pretendent al tron és Leka II.

Segona Guerra Mundial

Alemanya ocupà Albània el setembre del 1943, mitjançant l'enviament de tropes aerotransportades a Tirana, abans que la guerrilla pogués prendre–la. Aviat, els alemanys obligaren les guerrilles a retirar–se cap a les muntanyes i al sud del país, i anunciaren la seva intenció de reconèixer la independència d'una (1) Albània neutral i organitzaren un (1) govern, una (1) policia i un (1) exèrcit albanès. Els alemanys exerciren un (1) control menys ferri que en altres països ocupats i més aviat tractaren de buscar el suport albanès apel·lant a causes populars, com la permanència de Kosovo sota domini d'Albània. Això provocà que alguns dispositius de la Unió Nacional cooperessin amb els alemanys en la lluita contra la guerrilla comunista i que diversos líders nacionalistes defensessin certs aspectes del règim proalemany. Alguns col·laboradors albanesos, agrupats en la Divisió Waffen–SS «Skanderbeg», expulsaren als serbis que vivien a Kosovo.

El desembre del 1943, una tercera força de resistència anticomunista i antialemanya apareix a les muntanyes del nord i és coneguda com a Legalitat. Aquest grup és liderat per Abaz Kupi, i compta amb el suport de grups guerrillers GEG que es retiren del MLN després que els comunistes deixen de donar suport a la incorporació de Kosovo a Albània.

Mentrestant, els partisans comunistes es reagrupen i gràcies al suport britànic en armaments, obtenen el control del sud del país el gener del 1944. Al maig del mateix any, criden a un congrés de membres del Front d'Alliberament Nacional a Përmet, el qual escull un Consell Antifeixista d'Alliberament Nacional, que actua com un govern provisional albanès. Enver Hoxha és elegit cap del comitè executiu d'aquest consell i comandant suprem de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional. Per mig juny del 1944, els comunistes derroten a les últimes forces de la Unió Nacional al sud del país, després de la qual cosa només troben una esporàdica resistència quan entren a la zona central i nord d'Albània a final del juliol. Per la seva banda, la missió militar britànica insta els nacionalistes a no oposar resistència armada a l'avanç comunista, evacuant el líder de Legalitat, Abaz Kupi, a Itàlia.

Al novembre els alemanys es retiren del país i els comunistes no troben cap obstacle per conquerir Tirana. Un govern provisional, format un mes abans a Berat, comença a administrar Albània amb Enver Hoxha com a primer ministre. Entre les seves primeres directrius, Hoxha envia tropes comunistes a Kosovo per ajudar les forces de Tito a combatre els nacionalistes albanesos. Amb la retirada alemanya, Kosovo és reincorporada a la República de Sèrbia de Iugoslàvia i la regió de Çamëria a Grècia.[11]

Albània socialista

En finalitzar la guerra, Albània es troba en una (1) complicada situació. Els forts llaços d'Hoxha amb els comunistes iugoslaus i el suport militar i diplomàtic del Regne Unit, garantiren a Belgrad (Sèrbia) un (1) rol important en la política albanesa de postguerra. Cal destacar que els aliats mai reconegueren un (1) govern albanès a l'exili o al rei Zog I, així com tampoc plantejaren la qüestió d'Albània o les seves fronteres a cap de les conferències celebrades en temps de guerra.

Tot i que no hi ha estadístiques fiables de les pèrdues albaneses a la Segona Guerra Mundial, les Nacions Unides calcularen que uns trenta mil (30.000) albanesos moriren, dos-cents (200) pobles foren arrasats, divuit mil (18.000) cases resultaren destruïdes i gairebé cent mil (<100.000) persones perderen les seves llars.

Després del final de la Segona Guerra Mundial, el partit comunista, creat el 1941 sota la influència dels bolxevics, prengué el control de l'estat albanès, sota el lideratge d'Enver Hoxha, qui havia combatut en la resistència, i proclamà la República Popular d'Albània. Durant algunes dècades sota el seu domini, Hoxha establí i trencà les relacions amb diversos estats socialistes. El país estigué aïllat, primer de l'Oest (l'Europa Occidental, l'Amèrica del Nord i Australàsia), si bé posteriorment Hoxha feu una (1) dura crítica a Khrusxov, trencà relacions amb la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i començà un (1) acostament a la República Popular de la Xina. El 1985 morí Enver Hoxha, i Ramiz Alia prengué el seu lloc. Inicialment, Alia intentà seguir els passos de Hoxha, però els canvis a l'Europa de l'Est ja havien començat: Mikhaïl Gorbatxov havia aparegut a l'URSS amb noves polítiques (Glasnost i Perestroika). Els règims leninistes eren pressionats pels Estats Units (EUA) i Europa. Després que Nicolae Ceauşescu (líder comunista de Romania) fos executat en una (1) revolució, Alia ratificaria el Tractat de Hèlsinki (Finlàndia) (que havia estat signat per altres països el 1975), pel qual es comprometia a modificar la legislació en matèria civil. Foren convocades eleccions pluripartidistes, que guanyà el Partit Demòcrata el 1992, amb el seixanta-dos per cent (62%) dels vots.

Albània democràtica

En les eleccions generals de juny del 1996, el Partit Demòcrata intentà guanyar amb la majoria absoluta i manipulà els resultats. El 1997 el frau implicà el govern sencer i començaren els avalots. Algunes ciutats foren controlades per la milícia i per ciutadans armats. Aquest caos i rebel·lió causà que el Partit Socialista guanyés les primàries del 1997. Des del 1990 Albània ha estat orientada cap a Occident, fou acceptada al Consell d'Europa (1995) i ha demanat formar part de l'OTAN, amb la qual signà el protocol d'adhesió el 9 de juliol de 2008. La força laboral d'Albània seguí emigrant a la Unió Europea (UE) i a l'Amèrica del Nord. La corrupció dintre del govern s'està tornant cada vegada més notòria.

Segle XXI

El 23 de juny de 2013 es dugueren a terme les vuitenes eleccions parlamentàries, guanyades per Edi Rama del Partit Socialista. Durant el seu mandat com a XXXIII primer ministre, Albània ha implementat nombroses reformes centrades en la modernització de l'economia i la democratització de les institucions estatals com el poder judicial i l'aplicació de la llei. A més, la desocupació s'ha reduït constantment fins a la quarta taxa d'atur més baixa dels Balcans.[12]

Després del col·lapse del Bloc de l'Est, Albània començà a desenvolupar llaços més estrets amb Europa Occidental. A la cimera de Bucarest (Romania) del 2008, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) convidà Albània a unir–se a l'aliança. L'abril del 2014, Albània es convertí en membre de ple dret de l'OTAN. Albània fou un (1) dels primers països del sud–est d'Europa a unir–se al programa Associació per a la Pau. Albània sol·licità unir–se a la Unió Europea, i es convertí en un (1) candidat oficial per a l'adhesió el juny del 2014.

El 2017 es dugueren a terme les vuitenes eleccions parlamentàries, simultàniament amb les eleccions presidencials.[13][14] Les eleccions presidencials se celebraren els dies 19, 20, 27 i 28 d'abril de 2017. A la quarta volta, el president en el càrrec i llavors primer ministre, Ilir Meta, fou elegit vuitè president d'Albània amb vuitanta-set (87) vots. No obstant això, el resultat de les eleccions parlamentàries celebrades el 25 de juny de 2017 fou una (1) victòria del Partit Socialista liderat per Edi Rama, que obtingué el quarnata-vuit coma trenta-tres per cent (48,33%) dels vots de les eleccions, per davant de cinc (5) candidats més. Lulzim Basha, el candidat del Partit Demòcrata i segon a les eleccions, rebé només el vint-i-vuit coma vuitanta-un per cent (28,81%) dels vots.

A les eleccions parlamentàries d'abril del 2021, el governant Partit Socialista, dirigit pel primer ministre Edi Rama, obtingué la seva tercera victòria consecutiva, amb gairebé la meitat dels vots i suficients escons al parlament per governar sol.[15] El mes de febrer del 2022, el Tribunal Constitucional d'Albània revocà el judici polític del president Ilir Meta, opositor del governant Partit Socialista.[16]

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Castell de Krujë

Mapa de la «Gran Albània» sota ocupació italiana durant la Segona Guerra Mundial. 

Mapa d'Albània 

Monument i cementiri dels partisans a Tirana.

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el seixanta-dosè aniversari de la independència de Mauritània en relació amb França, el 28 de novembre de 1960. 

Història de Mauritània

La història de Mauritània és la història del territori de l'actual estat de Mauritània.

Prehistòria

Nombrosos jaciments arqueològics mostren que fou habitada des del paleolític. Al neolític (de vers 2000 a 1000 aC en aquesta zona) la població en alguns punts tenia una (1) alta densitat. S'han trobat uns dos-cents cinquanta (250) pobles al Zhar de Tishit que eren habitats per negroides ancestres dels moderns hratin (singular hartani); la majoria vivia a la regió d'Adrar, Tagant i Hawd i eren caçadors, amb habilitat per la ceràmica. Més tard explotaren el coure a la regió d'Akjoujt en el període calcolític. El clima era més fresc i humit que avui dia i la fauna apareix en diverses pintures rupestres; també apareix una (1) cultura de pescadors a la costa amb trets comuns amb les cultures del Sàhara occidental i el Marroc. Aquestos pobles emigraren cap al sud quan començà la desertificació, que per l'arqueologia se sap que fou brusca i brutal. Al seu lloc arribaren pobles amazigòfons que coneixien el coure i el ferro, muntaven a cavall (i en carro) i caçaven estruços i gaseles. Són els que introduïren el camell en els primers segles de la nostra era. Eren parents dels gètuls clàssics i deixaren abundants restes de la seva presència, i inscripcions libicoamazigues que s'han trobat. També aquestos amazics hagueren de baixar cada cop més al sud per la sequera. El Regne de Ghana sorgí després del segle VI, potser al VII, i alguns el consideren un (1) renaixement cultural de la primera cultura negroide emigrada.

Edat mitjana

Article principal: Mauritània abans del domini àrab

Vegeu també: Conquesta musulmana del Magrib

El Regne de Ghana tingué una (1) gènesi llarga. Al segle VIII ja fou esmentat com el regne de l'or per al–Yaqubí. Dominava a la part del quart sud–est de la moderna Mauritània. A la part sud–oest una (1) població islamitzada progressivament, d'ètnia tocolor (tokeleur, al–Takrur) habitava als dos (2) costats del riu Senegal. Al nord una (1) sèrie de regnes amazics sanhadja, el principal dels quals era el d'Awdaghost, acabà caient en l'òrbita de Ghana, centrat inicialment a l'Awkar (l'Hawd oriental) i prop de Kumbi Sali (o Kunbi Salih), al sud de Tinbadgha (Timbédra).

Al segle XI hi ha notícies del primer rei tocolor (rei de Takrur), que tot i que la major part dels seus dominis eren fora de Mauritània, s'estenia també a la part sud–oest d'aquesta. El seu nom fou War Dyabe o War Ndyay, i morí el 1040–1041. L'islam arribà al riu Senegal un (1) temps abans i un (1) santó tocolor, Abu Muhammad ibn Abd Allah al–Takruri, ja vivia a Egipte a finals del segle X. Quan el moviment almoràvit s'inicià al Sàhara occidental i nord de Mauritània al segle XI, aquestes regions depenien més o menys nominalment de l'Imperi de Ghana, que era pagà, tot i que hi havia molts musulmans. Les regions dels sanhadja formaven una (1) confederació coneguda com a Anbiya (Velats) i la formaven els Gudala (de Riu d'Or), els Masufa (de la regió del Draa) i els Lamtuna (de l'Adrar cap al nord fins a Saguia al–Hamra i el Tagant, que per un (1) temps dominaren també Awdaghost. S'havien islamitzat però només superficialment. Un (1) d'aquests regnes amazics sanhadja tenia el seu origen en Tilutan o Tayaluthan (suposadament musulmà, mort el 837) i havia continuat amb xeics musulmans fins a Tarashni (mort el 1023), sogre de Yahya ibn Ibrahim, musulmà pietós pel qual sorgí el moviment al–morabitun (almoràvits) uns anys després. Encara que el moviment dels morabitun suposà una (1) islamització profunda, els gudales se n'allunyaren i els almoràvits es dirigiren al nord i les poblacions de la moderna Mauritània no foren islamitzades del tot fins més tard.[nota 1]

Moviment almoràvit

Article principal: Almoràvits

Els almoràvits foren un poble de nòmades amazics del Sàhara que al segle XI fundaren la quarta dinastia del Marroc.

Al segle XI els lamtuna exercien la supremacia entre els amazics; vers el 1034 Yahya ibn Ibrahim, cap dels gudala del Sàhara occidental, emparentat amb els lamtuna (de Mauritània), encara que a vegades enfrontats, envià un (1) jurista de la tribu anomenat Jawhar ibn Sakkun a fer la peregrinació a la Meca vers el 1040. Quan en feia el viatge de tornada anà a Kairuan (Tunísia), on s'entrevistà amb el prestigiós alfaquí Abu–Imran al–Fassí per islamitzar el seu poble, que el remeté a un (1) mestre maliquita del Sus, Uggwag ibn Zalwi i aquest encarregà la tasca a un (1) antic alumne seu, Abd–Al·lah ibn Yassín al-Ghazulí que fundà un (1) ribat on s'originà la secta dels almoràvits, i aconseguiren el suport primer dels gudala i després dels lamtuna.

Mort Yahya, els lamtuna estaven dirigits per Yahya ibn Úmar al–Lamtuní i a la seva mort en la batalla de Tabfarilla pel seu germà Abu–Bakr ibn Úmar al–Lamtuní. Els gudala es separaren dels almoràvits i es retiraren al sud. Cap al 1053, els almoràvits començaren a expandir les seves creences religioses a les tribus del Sàhara; després d'això començaren a expandir al seu poder primer a les tribus del voltant, després cap al Magrib, on funden ciutats com Marràqueix (Marroc) el 1062, el 1075 conquereixen l'Imperi de Ghana i el 1080 el Regne de Tlemcen (l'actual Algèria).

Awlad Hàssan

Vegeu també: Mauritània sota els Oulad Rizg

Vegeu també: Mauritània sota els Oulad Mbarek

No se sap quan desaparegué la influència almoràvit a Mauritània. Tampoc se sap si el Regne de Mali arribà a aquesta zona. Sembla que els lamtuna, la tribu principal, es dividiren en quatre (4) grups: Id ag Bambara, Id Abyan, Ahl Imbay i Ahl Aritnin (aquests dos [2] últims englobats en un [1] grup anomenat itmaddak). Es pensa que els itmaddak podrien tenir origen en la dar o ribat almoràvit d'Aratnanna de la meitat del segle XI. Tots els clans pretenen ser descendents d'Abu Bakr ibn Úmar al–Lamtuní i de Yússuf ibn Taixfín. Elements iamtunes són esmentats a Tadamakkat a Mali i a Agadès al Níger. Al nord de la moderna Mauritània els iamntunes entraren a la confederació sanahdjiana d'Ibdukalen, i els masufes recorrien el desert controlant la mina de sal de Taghaza i la població de Walata a l'Adrar.

Llavors (segles XIV i XV) penetraren a Mauritània grups amazics procedents del sud del Marroc i el Sàhara occidental, entre els quals els ancestres dels Zwaya Rashmuda, que absorbiren als gudales. També hi arribaren els Kunta, que després acabaren residint al Sàhara algerià i malià, i procedien del Tadjakant. Els àrabs Banu Makil (iemenites) havien arribat al sud del Marroc procedents d'Egipte, al segle XIII, i entraren al servei dels marínides i foren encarregats de recaptar imposts més enllà de l'Atles; però la sequera, i els càstigs a què s'enfrontaven pel seu gust pel pillatge, els feren emigrar al sud buscant controlar el comerç saharià. S'anomenaven a si mateixos Awlad (Dhawi) Hassan, nom que encara s'utilitza. Al segle XV la fracció dels Awlad Nasir (aliats segurament als Kunta) sotmeté a vassallatge els sanhadja de Zammur i d'Ijjil (modernes muntanyes Hassan), així com altres grups hassanites del Wadan i Tagant (al segle XVI) i la terra de l'Hawd (segle XVII). Nombroses tribus amazigues quedaren així com a clientes dels Hassan, moltes de la moderna Mauritània i altres dels territoris de l'entorn.

Al segle XV els portuguesos aparegueren a les costes de Mauritània. El 1434 Gil Eanes arribà al cap Bojador i entre els anys 1442 i 1445 expedicions manades per Gonçalves i Lanzarote descobriren Naar, Tidra i Arguin. La població de Wadan a l'Adrar atragué l'atenció dels portuguesos per la seva relació comercial amb el Tishit i el Sudan interior, i Alvise Cadamosto (1455–1457) ho esmenta repetidament. La primera colònia europea, l'establiren els portuguesos a l'illa d'Arguin el 1448. Crearen factories a la costa i intentaren estendre la seva influència a l'interior, on també crearen factories encara que poques. Aquest comerç passà al segle XVII als castellans, i la factoria principal després d'Arguin fou Portendick (Marsa Djarida). El 1626 els francesos s'establiren a la desembocadura del riu Senegal. El 1638 en la guerra entre castellans i holandesos, aquests ocuparen Arguin, que cediren als anglesos al cap de vint-i-set (27) anys (1665).

Guerra de Shurbubba

Aquesta guerra durà del 1645 al 1675 i agafà aquest nom per un (1) crit de guerra dels amazics Zenaga (crit que apareix com Wakat Ashrabiba en la crònica de Walata); tingué diverses causes: una (1) n'era l'expansió al nord dels peuls i altres pobles negres des del Senegal que afectava els enclavaments comercials dels Hassan i Tashumsha a la riba del riu; altra, la rivalitat creixent entre els Awlad Hassan i els grups de llengua zenaga, i les exaccions dels primers sobre els altres; i el renaixement islàmic entre els zenagues, amb un (1) patriotisme neoalmoràvit simbolitzat en el culte a l'imam al–Hadrami entre els Shamasid de l'Adrar. L'aparició d'un (1) personatge carismàtic a la terra, Awbik ibn Axfagha Abhand ibn Yakub ibn Awkib al–Daymani al–Lamtuni, conegut per Nasir al–Din, en fou una (+1) altra causa a considerar; inicià la gihad per sotmetre els caps nominalment musulmans dels estats al nord i sud del riu Senegal, i forçà a l'observança de l'islam els Awlad Hassan. Nasir al–Din fou derrotat i mort en la batalla de Tin–Yafdad el 1674: el moviment tingué una (1) reculada i els camperols esdevingueren vassalls dels Awlad Hassan. La guerra, doncs, tingué com a final l'hegemonia dels Hassan àrabs; més dubtós és que l'aparició del sistema de castes del Sàhara fos degut a aquesta guerra, com es pensava anteriorment.

Segle XVIII

En aquest temps es formaren diversos estats independents, el principal en fou el format al país dels Trarza, amb la dinastia dels Awlad Ahmad b. Daman i la figura destacada del seu rei Ali Shanzura (1670/73–1727), que tingué el suport del sultà del Marroc Mawlay Ismail, i s'alliberà del vassallatge dels Brakna. Aquests emergiren forts de la guerra de Shurbubba i la dinastia local dels Awlad Abd Allah estengué el seu domini sobre el Tagant fins a l'Atlàntic.

Durant un (1) segle Arguin i Portendick foren disputades per Castella (Espanya), Holanda (Països Baixos) i Anglaterra (Regne Unit). El tractat de Versalles de 3 de setembre de 1783 reconegué la sobirania francesa sobre la costa fins al cap Blanc, que el sultà del Marroc considerava aleshores el seu límit sud.

Al final del segle XVIII l'hegemonia dels Awlad Hassan fou desafiada al Tagant pels sanhadja Idaw Ish sota direcció del seu cap Muhammad Shayn, que es feu independent. S'estengué a l'Adrar. Els Idaw Ish restaren independents fins a la colonització francesa. Es reclamaven d'ascendència directa almoràvit, però abandonaren la llengua zenaga, i adoptaren els títols i les maneres àrabs, i les tradicions de cort dels hassanis.

Segle XIX

Els britànics no respectaren gaire la nominal sobirania francesa a la costa de Mauritània. Després del Tractat de París (1814), el 1817 França en prengué possessió oficial quan ja Arguin i Portendick havien perdut tota la importància.[nota 2]

Els Brakna perderen poder al segle XIX, excepte en el regnat d'Ahmadu I (1818–1841), i acabaren sotmesos als francesos. Muhammad ibn al–Habib (1827–1860) sostingué la resistència amaziga (maure) contra els europeus. A l'Adrar els Awlad Yahya b. Uthman sota el seu enèrgic príncep Ahmad ibn Muhammad (1871–1891) i després Ahmad ibn Sidi Ahmad (1891–1899) buscaren reviure el comerç transsaharià. El personatge més notable en fou Bakar ibn Swayd Ahmad, cap dels Idaq Ish del Tagant, descendent de Muhammad Shayn.

Colonialisme

Amb el govern de Louis Faiderbhe al Senegal des del 1854 l'agressivitat francesa s'accentuà. El 1858 fou ocupada Walo a la riba senegalesa del riu Senegal i els maures allí establerts foren expulsats. Els emirs dels Trarza i els Brakna hagueren de signar tractats que reconeixien la sobirania francesa sobre les seves poblacions a la proximitat del riu i en garantien el lliure comerç. Els francesos pensaven que els emirs eren poderosos, però en realitat el seu poder era molt limitat, i depenia de cada sobirà la influència que podia exercir sobre els pobles que l'acceptaven. Això permeté respectar els tractats durant cinquanta (50) anys, en els quals França signà altres tractats comercials amb els caps de Tagant i Adrar. La deterioració del comerç a final del segle aconsellà un (1) control efectiu del territori.

El maig de 1903 es declarà territori militar i Xavier Coppolani, amb una (1) tropa, ocupà Trarza i el 1904 Brakna; llavors s'establí el territori civil el novembre del 1904: rebé Coppolani el càrrec de comissari del govern general de l'AOF (Àfrica Occidental Francesa); el 1905 sotmeté Tagant. Coppolani fou assassinat el 12 de maig de 1905[1] però el procés no s'aturà i després de la derrota de Ma al–Aynayn, el nord fou sotmès el 1913. Un (1) decret de 4 de desembre de 1920 transformà el govern civil en colònia. El 1948 fou declarat colònia dins la federació de l'Àfrica Occidental Francesa fins al 28 de novembre de 1958, en què esdevingué autònoma sota el nom de República Islàmica de Mauritània, dins la Comunitat francesa. La capital en fou Nouakchott (Anwakshut).

Comandants

Comissaris del govern general de l'AOF

Tinents governadors

Alts comissionats

Independència

Després d'esdevenir autònoma el 28 de novembre de 1858, s'elegí una (1) assemblea nacional el 17 de febrer de 1959 per sufragi universal, directe i secret. El 23 de juny de 1959 Moktar Ould Daddah fou investit com a primer ministre. El 19 d'octubre de 1960 s'acordà la independència, que fou proclamada el 28 de novembre de 1960 amb l'oposició del Marroc, que reclamava la sobirania del territori. El 20 de maig de 1961 s'adoptà una (1) nova constitució de tipus presidencial i el 20 d'agost de 1961 Moktar Ould Daddah, candidat únic, fou elegit com a primer president representant a la Unió Nacional. La cooperació amb França fou regulada pel tractat del juny del 1962. Moktar fou reelegit el 7 d'agost de 1966 per cinc (5) anys. El setembre del 1969 una (1) entrevista amb el rei Hassan II del Marroc a Rabat posà fi a la reclamació alauita a la sobirania del país i el juny de 1970 s'hi establiren relacions diplomàtiques. El 1971 Moktar fou reelegit altre cop president per altres cinc (5) anys. El desembre de 1973 ingressà a la Lliga Àrab.

En els acords de Madrid del 1975 Espanya transferí l'administració (no la sobirania) del Sàhara occidental al Marroc i Mauritània. Aquest país rebé el sud (la meitat de Riu d'Or). La resistència sahrauí combaté amb valentia a les tropes mauritanes d'ocupació. Un (1) atac del Polisario arribà a la capital i els atacs impediren l'explotació del ferro pels mauritans. Un (1) grup patriòtic de l'exèrcit maurità, oposat a la dependència del Marroc i contrari a la guerra que arruïnava el país, feu un (1) cop d'estat el 10 de juliol de 1978. Poc després Mauritània renunciava a l'administració del sud del Sàhara i reconeixia la República Àrab Sahrauí Democràtica. Els marroquins s'apoderaren del territori evacuat, si bé Mauritània ha mantingut de facto l'administració del port de La Agüera. Un (+) altre cop militar posterior, el 12 de desembre de 1984, portà al poder el comandant Taya, considerat més proper del Marroc, però l'estat seguí reconeixent la RASD i Taya esdevingué president electe el 1992; però, acusat de corrupció, fou enderrocat per un (1) militar de nom Vall. El govern civil retornà el 2007 i altre cop fou enderrocat el 2008 per Abdel Aziz, que el 2009 passà a ser–ne president electe.

L'abril del 2018 es quedà dos (2) dies sense accés a internet pel tall del cable.[2]

Presidents

Chairman of the Military Council for Justice and Democracy

Notes

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Regions de Mauritània 

Mapa de Mauritània 

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el cent dissetè aniversari de la fundació del Sinn Féin (de l'irlandès 'nosaltres' o 'nosaltres mateixos'), a Dublín, Irlanda, el 28 de novembre de 1905, que és un (1) partit polític irlandès. Si bé en els seus inicis fou fundat per Arthur Griffith com a partit monàrquic separatista irlandès, el 1917 es decantà pel suport a la creació d'una (1) república irlandesa, i des de llavors és conegut per ser un (1) dels partits republicans irlandesos. El seu objectiu era la reunificació d'Irlanda per a superar la partició en dos (2) estats efectuada el 1920: Irlanda del Nord i el que avui coneixem com a República d'Irlanda. A diferència d'altres partits nacionalistes irlandesos, fins als anys noranta ('90) donà l'ús del que s'anomenà estratègia d'«armalite and the ballot box», una (1) política d'agitació acompanyada de l'ús de la violència o les amenaces, un (1) terme descriptiu de l'estratègia del Sinn Féin utilitzat per primera vegada el 1981 per Danny Morrison, un (1) dels principals activistes del partit als vuitanta ('80). Té forts vincles amb l'IRA Provisional, i de vegades ha estat considerat el seu braç polític. Els historiadors no es posen d'acord en si realment hi ha «un (1)» Sinn Féin, ja que alguns consideren que es tracta d'una (1) sèrie de partits escindits els uns dels altres, igual que els seus diversos capdavanters, en les dècades dels vint ('20), trenta ('30), seixanta ('60), vuitanta ('80) i noranta ('90) del segle XX, i que creaven noves agrupacions rivals, generalment sota nous noms, si bé algunes hi conservaven les paraules «Sinn Féin».

El Sinn Féin modern és avui dia el principal partit «nacionalista» d'Irlanda del Nord, on obté aproximadament un vint-i-cinc per cent (25%) dels vots. El seu rival directe entre l'electorat majoritàriament catòlic no unionista és el Partit Socialista (Social Democratic and Labour Party), una (1) agrupació nacionalista constitucional que obtingué més escons en les eleccions del 1998 a l'Assemblea d'Irlanda del Nord, però que quedà eclipsada pel Sinn Féin en les eleccions del 2003. Els seus diputats en la Cambra dels Comuns britànica no prenen possessió dels seus escons perquè, per a fer–ho, haurien de jurar lleialtat a la corona britànica, així com reconèixer la seva jurisdicció sobre Irlanda del Nord.[1] Els seus representants al Parlament Europeu s'han integrat en el grup Esquerra Unida Europea.

Història

Inicis

El Sinn Féin cristal·litzà a partir de la campanya política d'Arthur Griffith i William Rooney a principis del segle XX. Durant molts anys, el Sinn Féin fou una (1) federació laxa de grups polítics l'única connexió dels quals real i inspiració era el periòdic editat per Griffith. La majoria dels historiadors coincideixen a assenyalar–ne el 28 de novembre de 1905 com la data fundacional perquè, en aquell dia, Griffith presentà per primera vegada la seva Política del Sinn Féin. En els seus escrits, Griffth declarava que la Llei d'Unió de Gran Bretanya i Irlanda era il·legal i que, en conseqüència, la monarquia dual angloirlandesa assentada sobre el Parlament de Grattan i la coneguda com a Constitució del 1782 seguien vigents. Per tant, l'únic requisit per a assolir una (1) Irlanda independent era creure–hi, ja que tot la resta acabaria en el seu lloc amb el temps. Els britànics responsabilitzaren «equivocadament» el Sinn Féin de l'Aixecament de Pasqua, amb el qual no tingué cap relació, només el fet que algunes de les seves idees —i no precisament la defensa de la monarquia dual angloirlandesa— influïren en alguns dels seus líders. En realitat, qualsevol grup que no estigués d'acord amb la política constitucional a l'ús rebia l'apel·latiu de Sinn Féin. El terme «rebel·lió del Sinn Féin» també era d'ús habitual en els mitjans de comunicació irlandesos, la policia britànica a Irlanda (Royal Irish Constabulary o RIC), la policia metropolitana de Dublín (DMP) i alguns dels implicats en l'alçament.

Els líders supervivents de l'alçament prengueren el partit a les ordres d'Eamon de Valera. De Valera substituí Griffith en el càrrec de president. Durant el seu congrés (Árd Fhéis) del 1917, el partit gairebé es dividí entre monàrquics i republicans fins que, mitjançant una (1) moció de compromís, es proposà l'establiment d'una (1) república independent en la qual el poble podria decidir si desitjava una (1) monarquia o una (1) república, amb la condició que si s'optava per la monarquia, cap membre de la família real britànica podria ser proclamat monarca.

El Sinn Féin i l'Aixecament de Pasqua

El Sinn Féin rebé un (1) esperó amb l'execució dels capitosts de l'alçament, encara que abans de les execucions la jerarquia catòlica, el periòdic Irish Independent (el diari més venut d'Irlanda en l'època i avui dia) i moltes autoritats locals advocaren per l'execució dels líders de la revolta. I si bé la simpatia de l'opinió pública no es reflectia en un (1) avantatge electoral decisiu per al Sinn Féin, l'organització presentà una (1) dura batalla amb el Partit Parlamentarista Irlandès a càrrec de John Redmond, més tard John Dillon, i ambdós contendents guanyaren en eleccions menors. Només després de la crisi del reclutament, en la qual el Regne Unit amenaçà d'imposar el servei militar obligatori per a contribuir al seu esforç de guerra, el suport popular es decantà decisivament del costat del Sinn Féin.

Les eleccions generals del 1918

El Sinn Féin aconseguí un setanta per cent (70%) dels escons irlandesos (un [1] total de setanta-tres [73]) en el parlament del Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda en les eleccions generals de desembre del 1918 després de l'obtenció de quatre-cents noranta-set mil cent set (497.107) vots, si bé és difícil assegurar el veritable suport electoral perquè la majoria dels escons (la majoria dels escons assolits per qualsevol partit) s'obtingué sense alternativa de vot real. Alguns no tingueren alternativa pel suport social generalitzat. Uns altres no tingueren alternativa perquè els candidats rivals tenien por de presentar–se a l'elecció. Estudis recents sobre els resultats electorals obtinguts pel Sinn Féin en eleccions tant nacionals com menors «amb alternatives» en el període del 1917 al 1921 suggereixen que, en realitat, el partit tenia un (1) suport d'entre el quaranta-cinc per cent i el quaranta-vuit per cent (45%–48%), és a dir, un (1) avantatge considerable enfront de qualsevol altre partit, però bastant inferior al vuitanta per cent (80%) o noranta per cent (90%) declarat pel Sinn Féin, encara que un (1) estudi basat únicament en l'anàlisi dels resultats reals de les eleccions del 1918, i que parteix de pautes electorals similars per a tota l'illa, indica que el percentatge assolit pel Sinn Féin en cas que tots els escons haguessin estat disputats hauria estat igual o superior al cinquanta per cent (53%). Cal tenir en compte que les eleccions se celebraren mitjançant el sistema electoral britànic first past the post, que no és proporcional i que pot propiciar la formació de majories basades en nivells de vot bastant baixos (vegin–se els resultats de Margaret Thatcher en les eleccions generals del Regne Unit del 1983 o del 1987, o també els de Tony Blair en les eleccions generals del Regne Unit del 1997 o del 2001), cosa que provoca una (1) distorsió poc probable en sistemes més precisos i proporcionals.

A continuació, el Sinn Féin sofrí diverses escissions (1922, 1926 i 1970), de les quals sorgiren diversos partits com ara Cumann na nGaedhael, Fianna Fáil i el Sinn Féin Oficial, que més tard seria batejat com a Sinn Féin Partit dels Treballadors, conegut avui dia com a Partit dels Treballadors d'Irlanda.

L'escissió pel tractat

En acabar les negociacions del Tractat Angloirlandés (desembre del 1921) entre representants del govern britànic i el govern republicà d'Eamon de Valera (triat per Dáil Éireann), l'assemblea constituïda per diputats del Sinn Féin i l'aprovació del tractat amb escàs marge per la Dáil Éireann, es fundà el que s'anomenà Estat Lliure d'Irlanda. Irlanda del Nord (l'estat regional de sis comtats sota jurisdicció britànica en quedà exclòs en virtut de la Llei de Govern d'Irlanda del 1920, tal com considerava el tractat). Una (1) breu però amarga Guerra civil irlandesa (del juny del 1922 a l'abril del 1923) esclatà entre partidaris i detractors del tractat. De Valera dimití com a president de la República i s'alineà amb els detractors del tractat. El bàndol victoriós, a favor del tractat, que incloïa la majoria dels parlamentaris del Sinn Féin i de l'electorat, constituïren l'Estat Lliure Irlandès. Molts d'aquells parlamentaris del Sinn Féin que estaven a favor del tractat fundaren el seu propi partit, Cumann na nGaedhael, i crearen en els anys trenta ('30) la coalició Fine Gael. Després d'abandonar les accions armades en l'Estat Lliure, el moviment tornà a dividir–se amb la marxa el març del 1926 del seu president Eamon de Valera i altres defensors de la participació en política constitucional, que fundaren el partit Fianna Fáil i accediren al parlament irlandès (Dáil Éireann) a l'any següent, i arribaren a formar govern el 1932.

Del Sinn Féin Oficial a Esquerra Democràtica

Després d'alguns intents frustrats d'insurrecció armada, inclosa una (1) desastrosa aliança en els quaranta ('40) entre alguns membres del Sinn Féin (el cap de l'IRA Sean Russell) i l'Alemanya nazi (de qui pensaven que podrien ajudar–los a prendre l'estat irlandès del sud), el partit escorà cap a l'esquerra al llarg de la dècada dels seixanta ('60), adoptant una (1) anàlisi propera al marxisme. El 1970 es produí una (1) nova escissió entre l'IRA més marxista (IRA Oficial) i el Sinn Féin Oficial d'una banda, i l'IRA Provisional, de republicanisme més tradicional i el seu braç polític el Sinn Féin Provisional, des del qual el Sinn Féin Oficial evolucionà fins al Sinn Féin Partit dels Treballadors, que guanyà alguns escons en les eleccions al Dáil Éireann, el 1981–1982. Més tard, retiraren l'etiqueta «Sinn Féin» del nom del partit; passà així a anomenar–se Partit dels Treballadors. Una (1) altra divisió es produí a principis dels noranta ('90), en la qual el secretari general del Partit dels Treballadors i tots excepte un (1) dels seus parlamentaris abandonaren el partit i en crearen un (1) de nou: Democratic left. Participà en el govern al costat de Fine Gael i el Partit Laborista (1994–1997) abans de fusionar–se amb el Partit Socialista Irlandès. En l'actualitat, el president, el secretari general i el portaveu del grup parlamentari del Partit Socialista són tots membres de l'extinta Esquerra Democràtica.

Sinn Féin Provisional

Amb el rebuig de la violència dels «oficials» el 1972, el Sinn Féin Provisional esdevingué la veu de la minoria nacionalista del nord, que veia en els atacs de l'IRA un (1) mitjà per a forçar la fi del govern britànic i de la dominació protestant del majoritari Partit Unionista de l'Ulster, així com de la discriminació contra els nacionalistes del nord (en la pràctica, la comunitat catòlica), que havia convertit Irlanda del Nord, en paraules del Premi Nobel de la Pau i unionista de l'Ulster David Trimble, en una (1) «casa freda per als catòlics». Mai no tingueren en compte la majoria dels nacionalistes, que votaven al Partit Socialista de John Hume. Una (1) petita minoria votava al Partit de l'Aliança d'Irlanda del Nord. El rebuig nacionalista a la defunció de deu (10) vaguistes de fam de l'IRA reclosos en presons britàniques el 1981 suposà per al Sinn Féin un (1) trampolí des del qual abordar la política al nord. Una (1) lluita interna pel poder entre un (1) grup del sud liderat per Ruairí O Brádaigh i altre del nord per Gerry Adams donà com a resultat el fet que O Brádaigh i els seus associats abandonessin el partit per a formar el Sinn Féin Republicà el 1986, del qual afirmaven que era el «veritable» Sinn Féin. Part de l'escissió fou ocasionada per la decisió d'Adams i el Sinn Féin d'abandonar l'abstencionisme (això és, la negativa a acceptar–ne la legitimitat i a participar en els parlaments del Regne Unit i de la República d'Irlanda).

Si bé la política abstencionista cap al parlament britànic de Westminster continuà, en el cas del Dáil Éireann fou abandonada. Sota la presidència (des de novembre del 1983) de Gerry Adams, alguns líders del Sinn Féin intentaren explorar majors nivells de compromís polític, de la qual cosa resultà el procés de pau per a Irlanda del Nord dels anys noranta ('90). Aquest moviment també fou provocat per una (1) sèrie de desastrosos atacs de l'IRA, entre aquests la matança d'un (1) grup de gent que assistia a la cerimònia del Dia del Record a Enniskillen. Adams, que progressivament havia anat apartant el moviment del compromís militar, aconseguí guiar–lo a un (1) punt àlgid de popularitat, i a obtenir cinc (5) escons dels cent seixanta-sis (166) del Dáil Éireann en les eleccions generals de 2002. El partit superà el seu rival nacionalista, el Partit Socialista Irlandès, i esdevingué el partit nacionalista més votat en les eleccions a l'Assemblea d'Irlanda del Nord el 2003, liderat per Martin McGuinness, generalment considerat un (1) ministre d'educació d'èxit encaminat a arribar a primer ministre en el Comitè Executiu d'Irlanda del Nord, en cas que aquest fos reformat. No obstant això, és una (1) opinió estesa que l'èxit electoral del Partit Unionista Democràtic (opositor radical de l'acord) en comptes del Partit Unionista de l'Ulster i el seu posicionament com a primer partit unionista fa menys probable la perspectiva d'erigir un (1) nou executiu.

Alguns sectors que critiquen el Sinn Féin al·leguen que la victòria electoral del PUD, i la consegüent amenaça per a l'acord, fou resultat del fracàs de l'IRA en el desarmament, un (1) fet que obstaculitzà notablement la capacitat de David Trimble (a favor de l'acord) per a guanyar el suport de la majoria de la comunitat unionista. El Sinn Féin mai no acceptà aquesta al·legació. El Sinn Féin també guanyà un (1) nombre considerable d'escons en les eleccions de 2001 al parlament de Westminster. No obstant això, el partit continua practicant la seva política abstencionista i no pren possessió dels escons del parlament britànic de Westminster.

Acord de Divendres Sant

El partit s'ha compromès amb la política constitucional des de l'acord de Divendres Sant d'abril del 1998, si bé el fracàs de l'IRA per a desmantellar el seu armament de manera acceptable per als líders unionistes (les crítiques dels unionistes envers l'IRA i la seva lentitud en el desmantellament de l'armament foren protegides pel Taoiseach (primer ministre) Bertie Ahern, el líder del Partit Socialista Mark Durkan i el primer ministre britànic Tony Blair en públic l'octubre del 2002) ha dut a diverses suspensions del procés de pau. Alhora, aparegueren algunes escissions dins el partit contràries als acords, com la del Moviment per la Sobirania dels trenta-dos (32) Comtats. Per fi, l'IRA començà a desmantellar el seu armament després dels atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001, que donà com a resultat l'augment de la pressió nord–americana per a avançar en el procés i l'evaporació de bona part del suport que prèviament gaudia als Estats Units. No obstant això, el descobriment d'un (1) cercle d'espies amb contactes en el Sinn Féin que treballava en llocs del funcionariat d'Irlanda del Nord dugué a la suspensió de l'executiu i la restauració del govern directe d'Irlanda del Nord, una (1) suspensió que ja estava a punt de ser imposada per les amenaces de dimissió del primer ministre David Trimble a causa de la lentitud en el desarmament de l'IRA.

Augment dels suports

En les eleccions generals i municipals del 2001 en el Regne Unit, el partit superà el seu rival, el SDLP, i esdevingué el partit nacionalista més votat, guanyant quatre (4) escons enfront dels tres (3) del SDLP. No obstant això, el partit continua subscrivint una (1) política abstencionista en el parlament britànic de Westminster, ja que per a ocupar els escons obtinguts haurien de jurar fidelitat a la monarquia britànica i renunciar als seus principis republicans. El partit té, així mateix, cinc (5) escons des de les eleccions generals de 2002 en la República d'Irlanda, un (1) augment de quatre (4) parlamentaris pel que fa als anteriors comicis.

Amb el temps, el seu ascendent entre els votants nacionalistes a l'Assemblea d'Irlanda del Nord no ha fet sinó augmentar sota el guiatge de Martin McGuinness, generalment considerat un (1) bon ministre d'Educació i possible candidat al lloc de primer ministre en el Comitè executiu d'Irlanda del Nord, en cas que sigui reformat. No obstant això, l'èxit electoral del Partit Unionista Democràtic, que s'oposa fortament a l'acord, i que superà també al Partit Unionista de l'Ulster com a partit unionista hegemònic a les eleccions, sembla reduir les possibilitats d'establir un (1) nou executiu. Alguns crítics del Sinn Féin addueixen que l'èxit electoral del DUP i la subsegüent amenaça per a l'acord és en part resultat del fracàs de l'IRA a l'hora de desarmar–se, un (1) error que deteriorà seriosament les possibilitats de guanyar el suport de la comunitat unionista d'un (1) dels promotors de l'acord, David Trimble. El Sinn Féin no accepta aquesta teoria i afirma no apreciar diferències substancials entre ambdós partits unionistes. Si bé el Sinn Féin ha estat tradicionalment un (1) dels únics partits irlandesos amb representants electes a banda i banda de la frontera (els Verds tenen representants als ambdós costats també), i Fianna Fáil ha inaugurat recentment una (1) oficina del partit a Derry i ha començat a reclutar membres en el campus de la Queens University de Belfast.

Darrers esdeveniments

Quan el Sinn Féin i el DUP s'alçaren com els majors partits d'ambdues comunitats, es feu evident (donada la majoria exigida en l'acord de Divendres Sant) que no es podria arribar a cap tracte sense el suport d'ambdós. El novembre del 2004 estigueren a punt d'assolir un (1) nou acord, però la insistència del DUP que se li presentessin proves gràfiques del desarmament, tal com exigiria el reverend Ian Paisley, suposà el fracàs de la negociació. El robatori de trenta-vuit milions set-cents mil euros (38.700.000 €) del Northern Bank de Belfast al desembre del 2004, en el qual dos (2) membres de la plantilla foren obligats a participar sota amenaça de mort per a ells i les seves famílies, tirà per terra les esperances d'arribar a un (1) acord quan el cap de policia d'Irlanda del Nord en culpà l'IRA. El comissionat del cos de policia de la República d'Irlanda es feu eco d'aquesta informació, i els dos (2) governs més totes les forces polítiques, inclòs el mateix Sinn Féin, han pres el testimoniatge per cert. El cap de policia d'Irlanda del Nord i el Comissionat de la Garda informaren conjuntament el primer ministre britànic, el secretari d'estat per a Irlanda del Nord, el president de la República, el ministre de Justícia i el ministre d'Afers Exteriors en una (1) reunió a Downing Street a principis de febrer del 2005. A la fi de gener del 2005, Gerry Adams es reuní per separat amb els primers ministres Tony Blair i Bertie Ahern. Ambdós informaren el líder del Sinn Féin de la seva convicció que l'IRA estava implicat en el robatori, i advertiren que les suposades accions de l'Exèrcit Republicà Irlandès podrien acabar amb l'esperança de restablir el govern basat en el repartiment de poder.

Després de la revolada causada pel robatori, es produí una (1) nova controvèrsia quan, en el programa Questions and Answers de la televisió pública irlandesa, el delegat del Sinn Féin Mitchel McLaughlin insistí que el polèmic assassinat per part de l'IRA d'una (1) mare de deu (10) petits, Jean McConville, a principis dels anys setanta ('70) no es tractà d'un (1) «crim», encara que estigué «malament». El ministre irlandès de Justícia, Michael McDowell, assenyalà al públic i als teleespectadors que, vist des del punt de vista del Sinn Féin o de l'IRA, res del que fan és un (1) crim (ja que, des del seu punt de vista, actuen com a govern legítim de tota Irlanda). No obstant això, es negà a respondre a la pregunta de si també considerava criminal la violència de l'«antic» IRA, quan mataven espies i agents britànics durant la Guerra anglo–irlandesa. Els polítics de la república i els mitjans de comunicació irlandesos han criticat durament els comentaris de McLaughlin. El 26 de gener del 2005, en el parlament irlandès, quan els parlamentaris del Sinn Féin expressaren els seus dubtes quant a si el robatori del Northern Bank era obra de l'IRA, Bertie Ahern enumerà nombroses pallisses que foren recentment propinades a Belfast, i de les quals responsabilitzà directament l'IRA. També acusà el Sinn Féin d'impedir que l'IRA exercís la violència de càstig (per la qual colpegen els criminals amb bats fins a trencar–los les cames, els disparen als genolls o, de vegades, a les mans) en els moments delicats d'una (1) negociació a Irlanda del Nord, per a deixar després que la violència es reprengui quan les negociacions han estat concloses. Els parlamentaris del Sinn Féin negaren aquestes declaracions i afirmaren que eren «indignants».

El 10 de febrer de 2005, la Comissió independent de control presentà un (1) informe segons el qual quedaven corroborades les investigacions de les forces de seguretat d'ambdós estats, i segons les quals l'IRA Provisional és responsable del robatori del Northern Bank; a més, indicava que certs alts càrrecs del Sinn Féin són membres de l'IRA Provisional, i que n'estaven al corrent i aprovaven l'atracament. La comissió recomanà imposar sancions econòmiques als membres del Sinn Féin de l'Assemblea d'Irlanda del Nord. La resposta del govern britànic fou demanar als membres del parlament britànic que votessin a favor d'una (1) retirada de les dietes dels quatre (4) membres del Sinn Féin triats el 2001. Gerry Adams respongué a l'informe de la comissió reptant el govern irlandès a arrestar–li per pertànyer a l'IRA, un (1) fet que es considera un (1) delicte en ambdues jurisdiccions, de conspiració. El 20 de febrer de 2005, el ministre de Justícia irlandès, Michael McDowell, acusà públicament tres (3) alts càrrecs del Sinn Féin (Gerry Adams, Martin McGuinness i Martin Ferris) de ser part del Consell militar de l'IRA. Gerry Adams negà aquesta acusació en unes declaracions realitzades a Strabane (comtat de Tyrone, província de l'Ulster), en ocasió de la commemoració de tres (3) soldats desarmats de l'IRA assassinats pel SAS feia vint (20) anys. Martin McGuinness negà les acusacions en una (1) entrevista televisiva per a la RTÉ.

El 27 de febrer de 2005, es realitzà a Belfast Est una (1) manifestació en contra de l'assassinat de Robert McCartney a mans de l'IRA el 30 de gener del mateix any. Alex Maskey, alcalde de Belfast i antic membre del Sinn Féin, rebé una (1) reprimenda d'alguns familiars perquè «deixés de fer comentaris estúpids» davant la premsa sobre la sol·licitud de Gerry MacKay perquè l'alcalde «lliurés els dotze (12) membres de l'IRA implicats». Els McCartney volien que tots els testimonis de l'assassinat declaressin davant la policia. Els veïns, no obstant això, s'hi mostraren reticents per dues (2) raons: la desconfiança tradicional dels nacionalistes vers la policia d'Irlanda del Nord i la por a represàlies dels membres de l'IRA implicats. Des de llavors, s'ha expulsat tres (3) membres de l'IRA, però cap ha estat acusat d'assassinat. La família dels morts, exvotants del Sinn Féin, demanaren als testimonis del crim que es posessin en contacte amb la policia. El president irlandès Bertie Ahern denominà el Sinn Féin i l'IRA «els dos (2) costats de la mateixa moneda». L'ostracisme al qual ha estat sotmès el Sinn Féin fou posat de manifest al febrer del 2005 quan el parlament aprovà una (1) moció de censura contra la suposada implicació del partit en activitats il·legals. El president dels Estats Units, George W. Bush, i el senador Edward Kennedy es negaren a rebre Gerry Adams, però no la família de Robert McCartney. Els senadors Kennedy i Hillary Clinton presentaren en el senat nord–americà una (1) moció sol·licitant que el Sinn Féin trenqués els seus llaços amb l'IRA,

El 10 de març de 2005, la Casa dels Comuns aprovà sense oposició significativa una (1) moció presentada pel govern britànic per privar de llurs dietes els quatre parlamentaris del Sinn Féin durant un (1) any com a càstig per l'atracament al Northern Bank. L'efecte d'aquesta mesura costarà al partit una (1) xifra aproximada de mig milió d'euros (500.000 €). No obstant això, el debat previ a la votació se centrà fonamentalment en els últims esdeveniments relacionats amb l'assassinat de Robert McCartney. Els unionistes han presentat esmenes perquè es prohibís als parlamentaris del Sinn Féin accedir als seus despatxos en la Casa dels Comuns, encara que foren clarament derrotats.

El 10 de febrer de 2018, Mary Lou McDonald fou anunciada com la nova presidenta[2] i Michelle O'Neill com a vicepresidenta del partit deixant clara la seva ambició de governar nord i sud, disposada a treballar en coalició com a partit major o menor del govern al sud, un (1) canvi de política en comparació amb l'ambició d'Adams de governar en minoritari a les Oireachtas.

El Sinn Féin s'oposà a que Irlanda del Nord abandonés la Unió Europea juntament amb la resta del Regne Unit, i Martin McGuinness suggerí un (1) referèndum sobre la reunificació d'Irlanda immediatament després que els resultats del Referèndum sobre la permanència del Regne Unit dins la Unió Europea de 2016 fossin anunciats, que Mary Lou McDonald reiterà com una (1) manera de resoldre els problemes fronterers plantejats pel Brexit.[3]

Els republicans foren la força més votada a la República d'Irlanda en les eleccions del febrer del 2020, encara que no pogueren governar, i a les eleccions d'Irlanda del Nord del 2022 amb el vint-i-nou per cent (29%) dels vots en primera opció i vint-i-set (27) diputats es convertiren en el partit més votat per primer cop en cent un (101) anys.[4]

Relacions internacionals

El Sinn Féin manté vincles fraternals des de fa molt de temps amb el Congrés Nacional Africà[5] i fou descrit per Nelson Mandela com un (1) «vell amic i aliat en la lluita contra l'apartheid».[6] El Sinn Féin dona suport a la independència de Catalunya, Palestina en el conflicte palestinoisraelià,[7] i el dret a l'autodeterminació respecte a la independència del País Basc d'Espanya i França.[8] El Sinn Féin s'oposa a l'embargament dels Estats Units contra Cuba i ha demanat la normalització de les relacions entre ambdós països.[9] El 2016, el president del partit Sinn Féin, Gerry Adams, fou convidat pel govern cubà a assistir al funeral d'Estat de Fidel Castro, a qui Adams descrigué com un (1) «lluitador per la llibertat» i un (1) «amic de la lluita d'Irlanda».[10] El Sinn Féin s'oposa a la pertinença a l'OTAN.[11][12][13]

Unió Europea

Històricament, el Sinn Féin s'ha considerat euroescèptic.[14][15] El partit feu campanya pel «no» al referèndum irlandès sobre l'adhesió a la Comunitat Econòmica Europea el 1972.[16] El Sinn Féin estava al mateix costat del debat que el DUP i la major part del Partit Unionista de l'Ulster (UUP) en el sentit que volien retirar–se quan el Regne Unit celebrà el seu referèndum el 1975.[17] El partit criticà la suposada necessitat d'una (1) constitució de la UE, tal com es proposà el 2002,[18] i instà a votar «no» al referèndum del 2008 sobre el Tractat de Lisboa (Portugal), encara que Mary Lou McDonald digué que no hi havia «cap contradicció a estar a favor d'Europa, però en contra del tractat».[19] En el seu manifest per a les eleccions generals britàniques del 2015, el Sinn Féin prometé que el partit faria campanya perquè el Regne Unit romangués a la Unió Europea (UE), i Martin McGuinness digué que una (1) sortida «seria absolutament desastrosa des del punt de vista econòmic». Gerry Adams digué que, si se celebrés un (1) referèndum sobre la qüestió, hi hauria d'haver un (1) referèndum separat i vinculant per a Irlanda del Nord.[20] La seva política d'una (1) «Europa dels iguals», i el seu compromís crític després del 2001, juntament amb el seu compromís amb el Parlament Europeu, marquen un (1) canvi respecte a l'oposició anterior del partit a la UE. El partit expressa, d'una (1) banda, «el seu suport a les mesures d'àmbit europeu que promouen i milloren els drets humans, la igualtat i l'agenda de tot Irlanda», i de l'altra una (1) «oposició de principis» a un (1) superestat europeu.[21] Això ha portat els comentaristes polítics a definir el partit com a euroescèptic tou des del segle XXI.[22]

Des que adoptà aquesta postura d'«euroescepticisme suau», el Sinn Féin dona suport a una (1) política de «compromís crític amb la UE», i té una (1) «oposició de principis» a un (1) superestat europeu. S'oposa a una constitució de la UE perquè reduiria la sobirania dels estats membres.[23][24] També critica la UE pel seu neoliberalisme. L'eurodiputat del Sinn Féin, Matt Carthy, afirma que «la Unió Europea ha de convertir–se en una (1) unió cooperativa d'Estats nacionals compromesos a treballar junts en qüestions com el canvi climàtic, la migració, el comerç i l'ús de les nostres forces comunes per millorar la vida dels ciutadans. Si no ho fa, la desintegració de la UE es converteix en una (1) possibilitat real».[25] El partit donà suport a la permanència del Regne Unit a la Unió Europea al referèndum britànic del 2016 i  l'abril del 2022,[26] Mary Lou McDonald digué que donaven suport perquè Ucraïna pogués unir–se a la Unió Europea».[27]

Referències

Bibliografia addicional

Enllaços externs

Cartell del Sinn Féin a Dublín (Irlanda) convocant a un (1) míting durant la Setmana Santa del 2007.

Mary Lou McDonald signant un (1) llibre de condol per a Fidel Castro a l'ambaixada de Cuba a Dublín el 2016.

Niall Ó Donnghaile, Sean Crowe i membres de Ògra Shinn Féin en una (1) manifestació a favor de Palestina celebrada pel partit a Dublín el 2017.

Membres del Sinn Féin protestant contra el Brexit i la implantació d'una (1) «frontera dura» entre Irlanda del Nord i Irlanda el 2019.

Martin McGuinness, Sean Crowe i Gerry Adams el 2014 mostrant el seu suport a la Independència de Catalunya sostenint una (1) estelada vermella.

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el dos-cents dinovè aniversari de la batalla d'Angaon, la qual es lliurà el 28 de novembre de 1803 en el marc de la Segona Guerra Anglo–Maratha en què Arthur Wellesley de Wellington,[1] de la Companyia Britànica de les Índies Orientals derrotà l'exèrcit de la Confederació Maratha de Raghoji II Bhonsle, raja de Nagpur[2] dirigit pel seu germà Venkaji i el de Daulat Rao Scindia. La batalla suposà la conquesta del Fort de Gawilgarh (Maharashtra, Índia) (15 de desembre de 1803) pel general Stevenson, i comportà el Tractat de Deogaon (19 de desembre de 1803) en el que Raghuji Bhonsla feu diverses cessions i renuncià als territoris a l'oest del riu Wardha.

Referències

Vegeu també

Plan of the Battle of Argaum (1803) 

Fort de Gawilgarh

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el cent catorzè aniversari del naixement de Claude Lévi–Strauss (pronunciació francesa a AFI: [klod levi stʁos]) (Brussel·les, Bèlgica, 28 de novembre de 1908 — París, Illa de França, França, 30 d'octubre de 2009), qui fou un (1) antropòleg francès. Professor de sociologia a la universitat de São Paulo del 1935 al 1939, s'interessà per les poblacions indígenes del Brasil i realitzà diversos treballs de camp entre els indis bororo i nambikwara. El 1959 ocupà la càtedra d'antropologia social al Collège de France, que mantingué fins a la seva jubilació, el 1982. Teòric destacat de l'estructuralisme, fou el seu introductor en el camp de l'antropologia cultural i social; tingué també una (1) gran influència en pensadors com ara Roland Barthes, Michel Foucault, Gilles Deleuze, Jacques Derrida, Jacques Lacan o Judith Butler.

Biografia

Claude Lévi–Strauss fou fill de pares jueus francesos d'origen alsacià. Cursà els estudis a París (Illa de França), en els liceus Janson de Sailly i Condorcet. Estudià dret i filosofia a la Sorbona. No continuà els estudis de dret, només els de filosofia, que acabà el 1931. Després de treballar uns anys com a professor en la docència no universitària, acceptà una (1) oferta d'última hora per formar part de la missió cultural francesa al Brasil, país en què treballaria com a professor visitant en la Universitat de São Paulo.

Visqué al Brasil des del 1935 fins al 1939, i allí dugué a terme el seu primer treball de camp etnogràfic, dirigint exploracions periòdiques al Mato Grosso i a la Selva Amazònica. Aquesta fou l'experiència que marcaria la seva identitat professional en el camp de l'antropologia. Tornà a França a la vigília de la Segona Guerra Mundial i fou mobilitzat del 1939 al 1940, tan bon punt aquesta s'inicià. Després de l'armistici del 22 de juny de 1940, es traslladà als Estats Units, on impartí classe a la New School for Social Research de Nova York. En aquesta ciutat, conegué el lingüista Roman Jakobson, l'obra del qual fou fonamental per a l'evolució de les seves idees.

El 1944, el ministre d'Afers Exteriors francès li requerí que tornés a França. El 1945 tornà als Estats Units. Després d'un (1) breu període per a l'ambaixada francesa a Washington DC com a agregat cultural (1946–1947), tornà a París (Illa de França) per doctorar–se a la Sorbona, després de presentar la tesina i tesi (1948): La vida familiar i social dels indis Nambikwara i Les estructures elementals de parentiu.

La primera obra fou publicada l'any següent, i immediatament reconeguda com una (1) de les més importants de l'antropologia, amb una (1) crítica favorable de Simone de Beauvoir, que la veié com un (1) estudi important sobre la posició de la dona en les cultures no occidentals. L'altra obra —que tenia un (1) títol similar a la famosa Les formes elementals de la vida religiosa, d'Émile Durkheim—, Les estructures elementals de parentiu, reexaminà com les persones organitzaven les seves famílies, en un (1) treball molt tècnic i complex.

Mentre que els antropòlegs britànics com Alfred Reginald Radcliffe–Brown sostenien que el parentiu estava basat en l'ascendència d'un (1) ancestre comú, Lévi–Strauss pensava que aquest parentiu tenia més a veure amb l'aliança entre dues famílies, quan la dona d'un (1) grup es casava amb l'home d'un (+1) altre. A diferència de Radcliff–Brown, que considerava la família nuclear com la unitat del sistema de parentiu, Lévi–Strauss pensava que no era aquesta la unitat, sinó la relació entre dues (2) famílies: l'aliança que es produeix entre dues (2) famílies quan un (1) home lliura la seva germana a canvi d'una (+1) altra dona.

Entre els anys 1940 i 1950, Lévi–Strauss continuà publicant i tingué èxits considerables. En el seu retorn a França, s'implicà en l'administració del CNRS i el Musée de l'Homme, i posteriorment passà a ocupar una (1) plaça a l'École Pratique des Hautes Études.

El 1955, quan Lévi–Strauss ja era conegut en els cercles acadèmics, publicà Tristos tròpics. El llibre era essencialment un (1) viatge novel·lat sobre les seves expedicions al Brasil entre els anys 1935 i 1939. Els organitzadors del Premi Goncourt lamentaren no estar capacitats per a premiar–lo, ja que tècnicament l'obra era un (1) relat de no–ficció.

El pensament salvatge, del 1962, suposà un (1) trasbals en les ciències socials, pel seu reconeixement del treball mental del —mal anomenat— «primitiu» i per la seva defensa d'una (1) ciència en el neolític, que a més a més considerava hereva d'una (1) tradició investigadora anterior, que hauria aconseguit classificar la realitat natural (i social) mitjançant l'ús de propietats sensibles, és a dir, uns procediments analítics semblants als que fa la ciència moderna.

Els quatre (4) volums de la seva obra Mitològiques (1964–1971) constitueixen una obra original en l'antropologia del segle XX, pel seu apropament singular a la mitologia americana. En aquesta, analitza els mitemes, elements significatius creats per mitjà d'oposicions (alt/baix, cru/cuit, sec/humit, etc.).

El 2008, en complir els cent (100) anys, aparegué publicada una (1) selecció de la seva obra en la col·lecció de La Pléiade, dedicada habitualment a escriptors consagrats, en què també s'hi recollien fragments inèdits.

Morí la matinada del diumenge 1 de novembre de 2009 a París (Illa de França), a l'edat de cent (100) anys.[1][2]

Càrrecs i reconeixements

El 1940 es convertí en sotsdirector del Musée de l'Homme i després director de l'École Pratique des Hautes Études (París, Illa de França). Més endavant, fou nomenat professor d'antropologia social del Collège de France, càrrec que ocupà des del 1959 fins a la seva jubilació, el 1982.

Fou membre estranger de l'Acadèmia nacional de Ciències dels Estats Units, de l'Acadèmia americana i institut d'Arts i Literatura, de l'Acadèmia Britànica, de l'Acadèmia Reial dels Països Baixos, i de l'Acadèmia Noruega de les Lletres i les Ciències.

Era doctor honoris causa per les universitats de Brussel·les (Bèlgica), Oxford (Anglaterra, Regne Unit), Chicago (Illinois, EUA), Stirling (Escòcia, Regne Unit), Uppsala (Suècia), Mont–real (Quebec, Canadà), per la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, per la Universitat Nacional del Congo, per la Universitat de Visva Bhrati (Índia) i per les universitats estatunidenques de Yale (Connecticut), Harvard (Cambridge, Massachusetts), Johns Hopkins (Baltimore, Maryland) i Colúmbia (Nova York).

El 1966 rebé la medalla d'or i el premi Viking Fund, assignat pel vot internacional del gremi d'etnòlegs; el 1967, la medalla d'or del CNRS; el 1973, el Premi Erasmus; el 1986, el Premi de la fundació Nonimo i, el 1996, el premi Aby M. Warburg i també la Legió d'Honor.

Fou escollit membre de l'Acadèmia francesa el 24 de maig del 1973, en substitució de Henry de Montherlant von Sturmer i Rodney Needham.

L'any 2005 rebé el Premi Internacional Catalunya, que atorga anualment la Generalitat de Catalunya a les persones que han contribuït al desenvolupament de la cultura, la ciència, l'economia, o altres àmbits del coneixement, des d'un (1) fort compromís personal ètic i humanístic.

Obres destacades

Algunes de les seves obres són les següents:

Honors

Referències

Enllaços externs

Portrait of Claude Lévi–Strauss taken in 2005

Claude Lévi–Strauss cuinant una (1) paella. Imatge de l'exposició permanent del Museu Valencià d'Etnologia, secció L'Horta i la Marjal.


Claude Lévis–Strauss

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el cent quinzè aniversari del naixement d'Alberto Moravia (Roma, Laci, Itàlia, 28 de novembre de 1907 — ibídem, 26 de setembre de 1990),[1] qui fou un (1) novel·lista i periodista italià. Les seves novel·les exploraven qüestions de la sexualitat moderna, l'alienació social i l'existencialisme. Moravia és més conegut per la seva primera novel·la Gli indifferenti (El temps de la indiferència, 1929) i per la novel·la antifeixista Il Conformista (1947), la base de la pel·lícula El conformista (1970) dirigida per Bernardo Bertolucci. Altres novel·les seves adaptades per al cinema són Agostino, filmada amb el mateix títol per Mauro Bolognini el 1962; Il disprezzo, filmat per Jean–Luc Godard com a Le Mépris (1963); La noia, filmada amb aquest títol per Damiano Damiani el 1963 i estrenada als EUA com a The Empty Canvas el 1964 i La ciociara, filmada per Vittorio De Sica com La camperola (1960). L'Ennui (1998) de Cédric Kahn és una (+1) altra versió de La noia.

Moravia comentà una (1) vegada que els fets més importants de la seva vida havien estat la seva malaltia, una (1) infecció tuberculosa dels ossos que el confinà a un (1) llit durant cinc (5) anys i el feixisme, perquè tots dos (2) el feren patir i fer coses que d'altra manera no hauria fet. «És allò que estem obligats a fer el que forma el nostre caràcter, no allò que fem per voluntat pròpia». Moravia era ateu. La seva escriptura estava marcada pel seu estil factual, fred i precís, que sovint representava el malestar de la burgesia. Tenia les seves arrels en la tradició de la narrativa del segle XIX, basada en l'alta consciència social i cultural. Moravia creia que els escriptors, si volien representar la realitat, «assumeixen una (1) posició moral, una (1) actitud política, social i filosòfica clarament concebuda» però també que, en definitiva, «Un (1) escriptor sobreviu malgrat les seves creences». Entre els anys 1959 i 1962 Moravia fou president del PEN Club Internacional, l'associació mundial d'escriptors.

Biografia

Primers anys

Alberto Pincherle (el pseudònim «Moravia» era un (1) cognom vinculat a la família) nasqué a Via Sgambati a Roma, Laci, Itàlia, en el si d'una (1) família acomodada de classe mitjana. El seu pare jueu venecià, Carlo, era arquitecte i pintor. La seva mare anconita catòlica, Teresa Iginia de Marsanich, era d'origen dàlmata. La seva família tingué girs interessants i desenvolupà un (1) caràcter cultural i polític complex. Els germans Carlo i Nello Rosselli, fundadors del moviment de resistència antifeixista Giustizia e Libertà, assassinats a França per ordre de Benito Mussolini el 1937, eren cosins paterns i el seu oncle matern, Augusto De Marsanich, era subsecretari de la Nacional Feixista. Gabinet del partit.

Moravia no acabà l'escolaritat convencional perquè, als nou (9) anys, contragué una (1) tuberculosi de l'os, que el confinà al llit durant cinc (5) anys. Passà tres (3) anys a casa i dos (2) en un (1) sanatori prop de Cortina d'Ampezzo (Belluno, Vèneto), al nord–est d'Itàlia. Moravia era un (1) nen intel·ligent, i es dedicà a llegir llibres i alguns dels seus autors preferits foren Giosuè Carducci, Giovanni Boccaccio, Fiódor Dostoievski, James Joyce, Ludovico Ariosto, Carlo Goldoni, William Shakespeare, Molière, Nikolai Gogol i Stéphane Mallarmé. Aprengué francès i alemany, i escrigué poemes en francès i italià.

El 1925, a l'edat de divuit (18) anys, abandonà el sanatori i es traslladà a Bressanone (Trentino–Tirol del Sud). Durant els tres (3) anys següents, en part a Bressanone (Trentino–Tirol del Sud) i en part a Roma (Laci), començà a escriure la seva primera novel·la, Gli indifferenti, publicada el 1929. La novel·la és una (1) anàlisi realista de la decadència moral d'una (1) mare de classe mitjana i dos (2) dels seus fills. El 1927 Moravia conegué Corrado Alvaro i Massimo Bontempelli i començà la seva carrera com a periodista amb la revista 900. La revista publicà els seus primers contes, com Cortigiana stanca (1927), Delitto al circolo del tennis (1928), Il ladro curioso i Apparizione (ambdues 1929).

Gli indifferenti i l'ostracisme feixista

Gli indifferenti fou publicada pel seu compte, amb un (1) cost de cinc mil (5.000) lires italianes. Els crítics literaris descrigueren la novel·la com un (1) exemple notable de la ficció narrativa italiana contemporània.[2] L'any següent, Moravia començà a col·laborar amb el diari La Stampa, llavors editat per l'autor Curzio Malaparte. El 1933, juntament amb Mario Pannunzio, fundà les revistes de crítica literària Caratteri i Oggi, i començà a escriure al diari Gazzetta del Popolo. Els anys que portaren a la Segona Guerra Mundial foren difícils per a Moravia com a autor; el règim feixista prohibí les crítiques de Le ambizioni sbagliate (1935), s'apoderà de la seva novel·la La mascherata (1941) i prohibí Agostino (1941). El 1935 viatjà als Estats Units per impartir un (1) cicle de conferències sobre literatura italiana. L'imbroglio fou publicat per Bompiani el 1937. Per evitar la censura feixista, Moravia escrigué principalment en els estils surrealista i al·legòric; entre les obres hi ha Il sogno del pigro (El somni del mandrós). La presa feixista de la segona edició de La mascherata l'any 1941, l'obligà a escriure amb pseudònim. Aquest mateix any es casà amb la novel·lista Elsa Morante, a qui havia conegut el 1936. Vivien a Capri (Campània), on escrigué Agostino. Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943, Moravia i Morante es refugiaren a Fondi (Laci), a la frontera de la província de Frosinone, regió a la qual el feixisme havia imposat arbitràriament el nom de «ciociaria»; l'experiència inspirà La ciociara (1957).

Retorn a Roma i popularitat nacional

El maig del 1944, després de l'alliberament de Roma (Laci, Itàlia), tornà Alberto Moravia. Començà a col·laborar amb Corrado Alvaro, escrivint per a diaris importants com Il Mondo i Il Corriere della Sera, aquest darrer publicà el seu escrit fins a la seva mort. Després de la guerra, la seva popularitat augmentà constantment, amb obres com La Romana (1947), La Disubbidienza (1948), L'Amore Coniugale e altri racconti (1949) i Il Conformista (1951). L'any 1952 guanyà el Premi Strega per I Racconti i les seves novel·les començaren a ser traduïdes a l'estranger i La Provinciale fou adaptada al cinema per Mario Soldati; el 1954 Luigi Zampa dirigí La Romana i el 1955 Gianni Franciolini dirigí I Racconti Romani (1954) una (1) col·lecció de curts que guanyà el premi Marzotto. El 1953 Moravia fundà la revista literària Nuovi Argomenti (Nous arguments), que comptava amb Pier Paolo Pasolini entre els seus editors. A la dècada del 1950, escrigué prefacis a obres com Els 100 sonets de Belli, Paolo il Caldo de Brancati i Roman Walks de Stendhal. A partir del 1957, també feu ressenyes i crítiques de cinema als setmanaris L'Europeo i L'Espresso. La seva crítica està recollida en el volum Al Cinema (1975).

La noia i la vida posterior

El 1960 Moravia publicà La noia, la història de la problemàtica relació sexual entre un (1) pintor jove i ric que s'esforça per trobar sentit a la seva vida i una (1) noia tranquil·la a Roma (Laci, Itàlia). Coneguda com una (1) de les seves novel·les més famoses, guanyà el Premi Viareggio. Una (1) adaptació fou filmada per Damiano Damiani el 1962. Una (+1) altra adaptació del llibre és la base de la pel·lícula de Cédric Kahn L'ennui (1998). Diverses pel·lícules es basaren en altres novel·les seves: el 1960, Vittorio De Sica adaptà La Ciociara, protagonitzada per Sophia Loren; el 1963 Jean–Luc Godard filmà Il Disprezzo i el 1964, Francesco Maselli filmà Gli Indifferenti (1964). El 1962 Moravia i Elsa Morante se separaren, però mai no es divorciaren. Anà a viure amb la jove escriptora Dacia Maraini i es dedicà al teatre. El 1966, ell, Maraini i Enzo Siciliano fundaren Il Porcospino, que posà en escena obres de Moravia, Maraini, Carlo Emilio Gadda i altres.

El 1967 Moravia visità Xina, Japó i Corea. L'any 1971 publicà la novel·la Io e lui sobre un (1) guionista, el seu penis independent i les situacions a les quals l'empeny i l'assaig Poesia e romanzo. L'any 1972 anà a l'Àfrica, la qual cosa inspirà la seva obra A quale tribù appartieni?, publicat el mateix any. El seu viatge del 1982 al Japó, inclosa una (1) visita a Hiroshima, inspirà una (1) sèrie d'articles per a la revista L'Espresso sobre la bomba atòmica. El mateix tema es troba a la novel·la L'Uomo che Guarda (1985) i a l'assaig L'Inverno Nucleare, que inclou entrevistes a alguns dels principals científics i polítics contemporanis.

El recull de contes, La Cosa e altri racconti, estava dedicat a Carmen Llera, la seva nova companya (quaranta-cinc [45] anys més jove que ella), amb qui es casà el 1986, després de la mort de Morante el novembre del 1985. El 1984 Moravia fou escollit al Parlament Europeu com a membre del Partit Comunista Italià. Les seves experiències a Estrasburg (Baix Rin, Alsàcia, Gran Est de França), que acabaren l'any 1988, es relaten a Il Diario Europeo. El 1985 guanyà el títol de Personalitat Europea. Moravia fou un (1) aspirant perenne al Premi Nobel de Literatura, havent estat nominat tretze (13) vegades entre els anys 1949 i 1965.[3] El setembre del 1990, Alberto Moravia fou trobat mort al bany del seu apartament de Lungotevere, a Roma (Laci, Itàlia). En aquell any, Bompiani publicà la seva autobiografia, Vita di Moravia.

Temes i estil literari

L'aridesa moral, la hipocresia de la vida contemporània i la incapacitat de la gent per trobar la felicitat de les maneres tradicionals com l'amor i el matrimoni són els temes regnants de les obres d'Alberto Moravia. Normalment, aquestes condicions són patològicament típiques de la vida de classe mitjana; el matrimoni és l'objectiu d'obres com Desobediència i L'amore coniugale (1947). L'alienació és el tema d'obres com Il disprezzo (1954) i La noia dels anys cinquanta ('50), malgrat l'observació des d'una (1) perspectiva racional–realista. Sovint hi són presents els temes polítics; un (1) exemple és La Romana (1947), la història d'una (1) prostituta enredada amb el règim feixista i amb una (1) xarxa de conspiradors. L'extrem realisme sexual de La noia (1960) introduí les obres psicològicament experimentals dels anys setanta ('70).

L'estil d'escriptura de Moràvia era considerat com extremadament cru i sense adorns, caracteritzat per paraules elementals i comunes en una (1) sintaxi elaborada. Un (1) estat d'ànim complex s'estableix barrejant una (1) proposició que constitueix la descripció d'una (1) única observació psicològica barrejada amb una (+1) altra proposició d'aquest tipus. A les novel·les posteriors destaca el monòleg interior.

Obres

Referències

Servizio fotografico: Italia, 1982 / Paolo Monti. – Buste: 9, Fototipi: 9: Negativo b/n, gelatina bromuro d'argento/ pellicola ; 6x6. – ((Serie costituita da 5 buste di carta, tenute insieme da una graffetta, identificate con i nn.: R4474, R4475, R4476, R4477, R4478 . – Sulla busta R4474: «Roiter». – Faldone di Paolo Monti: V Appunti (1959–1993), presso Archivio Paolo Monti.

Gli indifferenti (Els indiferents) d'Alberto Moravia, traduïda al català i publicada a Badalona, Barcelonès, Catalunya, l'any 1932.

Moravia i Elsa Morante, Capri, Campània, Itàlia, 1940.

Alberto Pincherle Moravia

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el cent trenta-unè aniversari del naixement de Mabel Alvarez (Oahu, Regne de Hawaii, actualment EUA, 28 de novembre de 1891 — Los Angeles, Califòrnia, EUA, 13 de març de 1985), qui fou una (1) pintora i retratista estatunidenca. La naturalesa introspectiva dels seus treballs situa la seva obra sota el paraigua dels moviments impressionistes i modernistes californians.[1][2][3]

Biografia

Mabel Alvarez formava part d'una (1) família d'emigrants espanyols que destacà en diversos camps de les ciències. Nasqué en el regne independent de Hawaii, però després de l'annexió als Estats Units la família es traslladà a la ciutat de Berkeley, al nord de Califòrnia, i després, el 1909, a Los Angeles (Califòrnia).[3]

Carrera artística

Demostrà talent des de jove i començà a estudiar art a partir de 1915 amb resultats notables. Fou autora d'un (1) gran mural per a l'Exposició Panamà–Califòrnia que se celebrà a San Diego (Califòrnia, EUA) el 1915 per commemorar l'obertura del Canal de Panamà, la qual cosa li valgué la Medalla d'Or. Rebé classes a l'Escola d'Il·lustració i Pintura de William Cahill i tingué com a mestre John Hubbard Hill. Una (1) de les seves obres fou escollida com a portada del catàleg d'art de l'Escola de 1916.[2][3]

El seu primer retrat s'exposà el 1917 al Museu d'Art del Comtat de Los Angeles (Califòrnia, EUA), un (1) museu amb el qual col·laboraria durant tota la vida. La seva primera exposició com a artista professional tingué lloc a la mostra anual del San Francisco Art Institute (Califòrnia, EUA) el 1918.[3] En una (1) exposició del 1919, Alvarez fou premiada per la interpretació del cap d'un (1) nen titulat Carmen. El 1923 guanyà un (1) premi a la millor pintura de figures per la seva obra Autoretrat a la mostra de primavera del Museu de Los Angeles (Califòrnia, EUA).[4][5]

Els seus primers treballs es veieren fortament influenciats per les lectures de Will Levington Comfort, i deixen patent l'interès d'Alvarez per la teosofia i el misticisme oriental, una (1) oportunitat per a l'espiritualitat.[2] El 1922 formà part del Grup dels Vuit, un (1) col·lectiu d'artistes que buscava mètodes d'innovació en la pintura, molt crític amb el Club d'Art de Califòrnia (EUA).[5][6]

Més tard conegué Morgan Russell, un (1) dels deixebles de Cézanne i Matisse, i la influència sincronista impregnaria els seus treballs durant les dues (2) dècades següents.[4] Mabel Alvarez es convertí en alumna seva, però també en la seva confident i en una (1) font de suport econòmic. Amb l'arribada de la Segona Guerra Mundial es traslladà temporalment a Hawaii (EUA), on treballà voluntàriament com a infermera per a la Creu Roja mentre retratava soldats i ciutadans comuns, però amb el final de la guerra perdé gran part del seu interès per l'art. No obstant això, un (1) viatge a Mèxic durant la dècada següent li feu renéixer l'interès per les avantguardes.[3]

Mabel Alvarez continuà pintant tota la seva vida i fent exposicions amb regularitat. Passà els últims anys en una (1) residència d'ancians i morí a l'edat de noranta-tres (93) anys.[3]

L'exposició «Mabel AIvarez (1891–1985): A Retrospective» se celebrà l'any 1999 a la Galeria d'art Laband de la Universitat Loyola Marymount com a resultat de la col·laboració amb l'Orange County Museum of Art de Newport Beach.[7]

Referències

Enllaços externs

Portrait of Mabel Alvarez

Mabel Alvarez

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el tres-cents vint-i-quatrè aniversari del naixement de Charlotta Frölich (Gävle, Suècia, 28 de novembre de 1698 — Uppsala, Suècia, 21 de juliol de 1770), qui fou una (1) escriptora, historiadora, agrònoma i poetessa sueca. Escrigué poemes, històries i treballs sobre temes polítics i científics, i fou la primera dona a ser publicada per la Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia. De vegades utilitzà el pseudònim «Lotta Triven».[1]

Biografia

Charlotta Frölich era filla del comte Carl Gustaf Frölich i Beata Christina Cronström, i la neboda de l'autora i visionària religiosa Eva Margareta Frölich. L'any 1735 contragué matrimoni amb Johan Funck, governador d'Uppland. Frölich descrigué la seva infància com a molt estricta, privada de qualsevol luxe i consagrada al luteranisme i al treball dur, i declarà que havia estat educada en història, lectura, escriptura, tasques de la llar i religió. Evità el matrimoni durant molts anys perquè desitjava dedicar–se a l'agricultura. No obstant això, després de la seva unió amb Funck, continuaria amb aquesta labor. Tant abans com durant el seu matrimoni, Frölich fou propietària de la hisenda Överbo, on tenia un (1) alt forn en el qual fabricava ferro colat.

Entre els anys 1741 i 1742 es convertiria en la primera dona a ser publicada per la Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia, amb tres (3) llibres sobre agronomia en els quals descrivia les experiències pròpies i aportava diversos invents en agricultura. L'única altra dona que fou publicada per l'Acadèmia de les Ciències durant l'Era de la Llibertat (Frihetstiden) fou Eva Ekeblad. El 1759 Charlotta Frölich publicà un (1) llibre sobre història, fet que la convertiria en la primera historiadora del seu país. L'any 1768 fou, juntament amb Françoise Marguerite Janiçon, una (1) de les dues (2) dones que participaren en el debat polític sobre les polítiques econòmiques de l'estat en el qual Frölich ja havia publicat prèviament sense un (1) pseudònim.

Fou també una (1) poetessa famosa per les seves poesies fúnebres.

Treballs

Referències

Quadre retrat de Charlotta Frölich

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el tres-cents trenta-dosè aniversari del naixement de Carlo Lodoli (Venècia, Vèneto, Itàlia, 28 de novembre de 1690 — Pàdua, Vèneto, Itàlia, 27 d'octubre de 1761), qui fou un (1) matemàtic i clergue venecià, teòric de l'arquitectura, que donà a l'arquitectura el concepte de raó.

Biografia

Carlo Lodoli nasqué a Venècia (Vèneto, Itàlia) el 28 de novembre de 1690, fill de Bernardo i d'Anna Maria di Giovanni Battista Alberghetti. Fou batejat amb el nom de Cristoforo Ignazio Antonio i posteriorment després de la seva entrada a l'orde dels franciscans adoptà el nom de Carlo. El seu pare era originari d'Úmbria (Itàlia) d'una (1) família noble, i la seva mare era filla d'un (1) enginyer.[1] El seu besavi havia obtingut del rei Joan II Casimir de Polònia, el títol de comte de Spoleto (Úmbria, Itàlia).[2]

Ordenat franciscà

El 1706 anà a Cattaro (Kotor, Montenegro), on amb l'oposició del seu pare entrà al convent dels franciscans. Prengué els vots el 1707 i escollí el nom de Carlo, nom del seu avi patern. Estudià matemàtiques, filosofia, grec, francès i iliri (llengua de Dalmàcia).

Estada Roma

Als vint (20) anys anà a Roma (Laci, Itàlia), on passà diversos anys (1709–1712), durant els quals desenvolupà el gust per les arts i la història, i inicià el seu interès per altres disciplines, especialment per l'arquitectura. A Roma (Laci, Itàlia) tingué el suport de Giuseppe Maria d'Evora, un (1) franciscà portuguès, que anys més tard també l'ajudà a Venècia (Vèneto, Itàlia).[1]

Estada a Verona

Entre els anys 1715 i 1720, es traslladà a Verona (Vèneto, Itàlia), on freqüentava el cercle de Francesco Scipione Maffei, il·lustre antiquari i humanista, que mantenia una (1) rica correspondència amb els científics més destacats del seu temps.[2] A Verona (Vèneto, Itàlia), al convent de S. Bernardino, ensenyà teologia durant cinc (5) anys.

Retorn a Venècia

A Venècia (Vèneto, Itàlia) continuà ensenyant teologia al convent durant sis anys. En el període del 1726 al 1729 fou comissari i visitant general de la província veneciana. Cap al 1730, fou nomenat pel pare Giuseppe Maria d'Evora, (comissari general de l'Orde), com a historiador dels franciscans, i amplià la biblioteca del convent. Des de finals dels anys 1730 fins al 1751 fou també comissari i visitant apostòlic de la província de Creta (Grècia) i comissari del hospici de Terra Santa, edifici proper al convent de S. Francesco que el 1743 es reestructurà segons les seves idees arquitectòniques.[1]

Passà la major part de la seva vida al claustre de l'Església de San Francesco della Vigna, del segle XVI, dissenyada per Francesco Giorgio i Andrea Palladio segons les relacions pitagòriques. Fou allà on dugué a terme una (1) tasca pedagògica privada, especialment reveladora per a la difusió de les seves concepcions arquitectòniques. Acceptà però, un (1) petit grup de joves aristòcrates venecians com Francesco Algarotti, Giovanni Battista Piranesi i Andrea Memmo.[2]

A Venècia (Vèneto, Itàlia) Lodoli també estigué en contacte amb homes de ciència i filosofia de tota la zona del Vèneto. Entre els molts contactes cal destacar personatges com Antonio Schinella Conti (físic i matemàtic que intervingué en les controvèrsies entre Leibniz i Newton), Bernardino Zendrini (matemàtic i enginyer), Giuseppe Toaldo (professor d'astronomia a Pàdua [Vèneto, Itàlia]), Giovanni Poleni (físic i matemàtic) Giovanni Battista Morgagni (metge), Jacopo Facciolati (autor del Totius Latinitatis Lexicon), Antonio Vallisneri (professor de «medicina pràctica» a Pàdua [Vèneto, Itàlia]), Melchiore Cesarotti (escriptor) Giambattista Vico (escriptor helenista), i Pietro Giannone (historiador anticlerical).[3] Lodoli també freqüentava els cercles erudits venecians, sobretot les reunions organitzades pel cònsol britànic Joseph Smith, on hi trobà oportunitats per presentar les seves pròpies teories. Al seu voltant sorgí tota una (1) col·lectivitat, coneguda com «i rigoristi», que compartí i continuà difonent les seves idees, fins i tot després de la seva mort.[2]

Malat de filariosi morí a Pàdua (Vèneto, Itàlia) el 27 d'octubre de 1761. Sepultat al Convent de San Francesco Grande.

Lodoli col·leccionista d'art

Lodoli tenia una (1) col·lecció important de pintures i escultures, amb obres de Tiziano, Rafael, Correggio, Miquel Angel Buonaroti. També de Vittore Carpaccio, Bartolomeo Vivarini de Murano, Donato Veneziano, Marco Basaiti, Giovanni Bellini i altres de l'escola llombarda, com Francesco Squarcione, Andrea Mantegna i Antonio de Correggio i moltes peces de l'Escola florentina com Cimabue i Giotto.[3]

També tenia un (1) assortiment de gravats arquitectònics, de fusta i coure, i una (1) àmplia selecció de llibres sobre arquitectura.

Teoria arquitectònica

En realitat no escrigué gens, ja que foren els seus deixebles Algarotti (Assaig sobre l'arquitectura, 1753) i Memmo (Teoria sobre l'arquitectura lodoliana, 1786) qui ho feren. Fou partidari de la sinceritat constructiva que implica una (1) modernització de les teories rigoristes. Els materials han de ser emprats segons les seves propietats i ésser, alhora, capaços de representar la funció de l'edifici.[4]

Lodoli distingeix dos (2) tipus de racionalitat:

Referències

Carlo Lodoli by Alessandro Longhi

Retrat de Carlo Lodoli per Alessandro Longhi, 1760s

Carlo Lodoli

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el cinc-cents cinquanta-dosè aniversari del naixement de Wen Zhengming (en xinès tradicional: 文徵明; en xinès simplificat: 文征明; en pinyin: Wén Zhēngmíng), qui fou un (1) erudit, malgrat tot, fracassat en els exàmens oficials, expert en jardins, pintor tardà pel que fa a una (1) dedicació plena i cal·lígraf important. Totes aquestes activitats transcorregueren durant la dinastia Ming. Nasqué a Suzhou (Xina) el 28 de novembre de 1470 i hi morí el 28 de març de 1559. Es considerava descendent del primer ministre de la dinastia Song i patriota Wen Tianxiang (文天祥).[1]

Encara que inspirat en mestres anteriors sabé crear un (1) estil propi. Els temes preferits de Wen Zhemming solien mostrar una (1) gran senzillesa, representant, per exemple, una (1) roca o un (1) arbre. A més de paisatges, pintà reunions de lletrats. Feia servir formats tant horitzontals com verticals. És un (1) dels «Quatre Mestres Ming» (明四家) amb Shen Zhou (沈周), Tang Yin (唐寅)i Qiu Ying (仇英). Vinculat a l'escola Wu.

Referències

Vegeu també

Bibliografia

Portrait of Wen Zhengming

Pintura de Wen Zhengming. Col·lecció Nantoyōsō.

Wen Zhengming

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el dos-cents vuitantè aniversari del naixement de Francesc Joncar i Querol (Sabadell, Vallès Occidental, Catalunya, 28 de novembre de 1742 — Girona, Gironès, Catalunya, 19 de juny de 1833), qui fou un (1) eclesiàstic, músic i compositor català.[1]

Format musicalment a l'Escolania de Montserrat, fou organista de Santa Maria del Mar (Barcelona, Barcelonès) i mestre de capella de les catedrals de Girona (Gironès) —des del 1774— i de Toledo (Castella–la Manxa, Espanya), entre els anys 1780 i 1792, data en què es jubilà i fou nomenat canonge de Girona (Gironès). El seu catàleg de composicions és format bàsicament per motets, salms, misses i oratoris.[1]

Amb la venda dels seus béns, deixats en herència a l'Hospital i Casa de Beneficència de Sabadell (Vallès Occidental), es finançaren part de les obres de construcció de l'Hospital del Taulí.[1]

El 1924, l'Ajuntament de Sabadell (Vallès Occidental), a proposta de Joan Montllor i Pujal, acordà donar el nom del canonge Joncar a un (1) carrer de la ciutat, concretament al barri de la Creu Alta.[1]

Referències

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el cent setanta-vuitè aniversari del naixement de Josep Aixa Íñigo (València, Horta, País Valencià, 28 de novembre de 1844 — ibídem, 21 d'abril de 1920), qui fou un (1) escultor valencià.

Biografia

Estudià a l'Acadèmia de Belles Arts de València (Horta) i posteriorment passà un (1) any a París (Illa de França) i tres (3) anys a Colònia (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya) prenent contacte amb les noves tendències escultòriques i les arts aplicades a la decoració. En morir la seva primera muller tornà a casar–se a Colònia (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya).

Retornat a València (Horta), obtingué un (1) gran nombre d'encàrrecs, entre el que cal destacar l'escultura de Joan Lluís Vives que li encarregà la Universitat de València i que actualment està situada al bell mig del claustre del seu edifici històric del carrer de la Nau.

La Diputació de València li encarregà el monument al frare mercedari Joan Gilabert Jofré per a l'antic hospital. Feu les decoracions de diversos establiments hostalers de la ciutat de València (Horta), com ara el Gran Cafe España (1885) i la cerveseria «El León de Oro», així com nombroses escultures per a jardins i mausoleus.

Després d'una (1) breu estada a Amèrica del Sud tornà a València (Horta), on s'ocupà de la restauració de la Porta de Serrans i de la Llotja. En la porta de Serrans, que havia deixat de ser usada com a presó, restituí la configuració de les peces superiors a «gola oberta» eliminant els murs que les cobrien. En finalitzar aquestes obres fou nomenat restaurador artístic dels monuments municipals, i s'ocupà de les restauracions de les creus de terme entre altres tasques.

És autor d'alguns vitralls per a la Seu de València (Horta) i per a la Catedral de Sogorb (Alt Palància).

Fou professor de l'Acadèmia de Belles Arts i membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles des de l'any 1901.

Bibliografia

Estàtua de Lluís Vives (UVEG), València.

Josep Aixa Íñigo

El passat dilluns 28 de novembre de 2022 es commemorà el cent noranta-novè aniversari del naixement de Manuel Duran i Bas (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 28 de novembre de 1823 — ibídem, 10 de febrer de 1907), qui fou un (1) jurisconsult i polític català, fill del metge Ramon Duran i Obiols. Rector de la Universitat de Barcelona (1896–1899).

Biografia

Fou fill de Raimon Duran i d'Eulàlia Bas.[1]

Es doctorà en dret el 1852 a la Universitat de Barcelona com alumne de Ramon Martí d'Eixalà. Del 1862 al 1899 fou catedràtic de dret romà primer i després de dret mercantil a la Universitat de Barcelona, on assolí un (1) gran prestigi entre els seus alumnes, i fou rector del 1896 al 1899. També fou un (1) temps secretari de l'ajuntament de Barcelona (Barcelonès) i fou diputat per Barcelona a Corts Espanyoles els anys 1863 i 1865. Casat amb Claudina Ventosa i Trias (1834–1917),[1] fou pare de Manuel Duran i Ventosa i de Lluís Duran i Ventosa.

Introduí a Catalunya les idees de Friedrich Karl von Savigny i fou degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona del 1885 al 1891. Actuà com a ponent del congrés de juristes espanyols del 1885, on defensà amb èxit la continuïtat dels règims jurídics forals dels territoris on encara es mantenia (Catalunya, Navarra, Aragó, Galícia, Biscaia), que perillaven amb l'aprovació del nou Codi civil espanyol. Escollit diputat conservador per Barcelona a les eleccions generals espanyoles dels anys 1879 i 1884, també en participà de les discussions sobre la seva aprovació.

Tot i que el seu plantejament polític era proper al del Partit Liberal Conservador, alguns dels seus plantejaments jurídics influïren en els ponents de la Unió Catalanista el 1891. Després de la guerra de Cuba i després de l'intent de pronunciament del general Polavieja, el 1899 Francisco Silvela el nomenà ministre de Justícia;[2] tanmateix dimití uns mesos més tard a conseqüència del Tancament de Caixes.[3] Un (1) èxit de la seva gestió fou el nomenament de bisbes catalans moderats a les seus de Vic (Osona) (Josep Torras i Bages) i Tarragona (Tarragonès) (Josep Morgades i Gili). Fou nomenat senador vitalici el 1891.

Mercès a la seva amistat amb Joan Mañé i Flaquer col·laborà al Diari de Barcelona. Amb una (1) vida social força activa, fou president de nombroses associacions, com l'Ateneu Català (1867), l'Ateneu Barcelonès (1872–1873 i 1876–1877), l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya o l'Acadèmia de Bones Lletres, i patrocinà la fundació d'altres com dels Cors de Clavé, la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis i els Estudis Universitaris Catalans. Fou soci de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País. El seu fill, Raimon Duran i Ventosa, també fou un (1) jurista de reconegut prestigi.

Un (1) retrat seu forma part de la Galeria de Catalans Il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona.[4] L'Institut d'Estudis Catalans creà el premi Duran i Bas en el seu honor per premiar «una obra de dret positiu o d'investigació doctrinal o d'història sobre temes jurídics o sociològics».[5]

Al Barri Gòtic de Barcelona (Barcelonès) té un (1) carrer dedicat, d'on deriva la dita popular Al carrer Duran i Bas, si no hi vas no t'hi duran.

Publicacions

Fons personal

El seu fons personal es conserva a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El fons conté la documentació generada i rebuda per Manuel Duran i Bas i per Lluís Duran i Ventosa; principalment, documentació produïda en funció de les seves activitats professionals jurídica i periodística (apunts de càtedra i altres textos, articles de premsa); documentació produïda en funció de les seves activitats política i social relacionades amb el Ministerio de Gracia y Justicia, el Círculo Conservador–Liberal de Barcelona, l'Ateneu Barcelonès, etc. (nomenaments, informes, conferències, distincions); i documentació personal i familiar. Del conjunt del fons destaca, especialment, la correspondència (que inclou cartes originals rebudes de diverses personalitats del moment) i un (1) apartat que reuneix documentació de Francesc Cambó (declaracions polítiques, Fundació Cambó, etc.).[6]

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Retrat de Manel Duran i Bas (1900–1901)

Duran i Bas vist per Ramon Casas (MNAC)


Manuel Duran i Bas

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de Ba Jin (també Pa Chin), en xinès: 巴金, en pinyin: Bājīn, (Chengdu, Sichuan, Xina, 25 de novembre de 1904 — Xangai, Xina, 17 d'octubre de 2005), pseudònim literari de Li Yaotang (en xinès: 李尧棠), també conegut pel seu nom de cortesia Li Feigan (en xinès: 芾甘), escriptor i traductor xinès considerat un (1) dels més importants i més llegits del segle XX.

Biografia

Nascut en una (1) família rica controlada fèrriament pel seu avi, el 1920 s'inscrigué a l'Escola d'Idiomes Estrangers de Chengdu (Xina) i tres (3) anys més tard marxà a estudiar a Xangai (Xina) i després a Nanjing (Xina). El 1927 anà a estudiar a París (Illa de França), on escrigué la seva primera novel·la Miewang (Destrucció), ja sota el pseudònim Ba Jin. El pseudònim el formà prenent la primera i la darrera síl·labes de la forma xinesa dels noms de dos (2) importants anarquistes, Bakunin i Kropotkin. Existeix una (+1) altra versió (publicada a la revista Tierra y Libertad) segons la qual Ba tindria relació amb un (1) company seu que se suïcidà a París (Illa de França).

Quan el 1928 retornà a Xangai (Xina), seguí escrivint i traduint. Durant els següents deu (10) anys treballà com a editor en diverses editorials i en periòdics, sense deixar, però, de treballar en la qual serien les seves principals obres: Jia (Família, 1933) (sens dubte la seva obra més llegida tant a la Xina com fora d'aquest país), l'anomenada Aiqing sanbuqu (Trilogia d'amor): Wu (Boira, 1931), Yu (Raig, 1933) i Dian (Llampec, 1935), les novel·les Aǔtuno en la printempo (Tardor a la primavera, en esperanto) i Somni del mar, la col·lecció d'històries breus Mengya (Germinació) i els escrits en prosa Fuchou (Venjança) i Shen, Gui, Ren (Déus, fantasmes i homes).

Durant la Segona Guerra Sinojaponesa, Ba Jin estigué activament involucrat en la propaganda antijaponesa, treballant juntament amb l'altre gran literat xinès Mao Dun, en la publicació de Nahan (Crits), després anomenada Fenghuo (Balises). Durant els últims moments de la guerra, Ba completà la Jiliu sanbuqu (Trilogia del corrent), de la qual l'esmentada Jia en seria el primer volum, amb Chun (Primavera, 1938) i Qiu (Tardor, 1940).

Obres seves de postguerra són les novel·les curtes Jardí de repòs (1944), Sala Num. 4 (1946) i Nits fredes (1947), que contenen algunes de les seves pàgines més dures.

Durant la Revolució Cultural xinesa (1966–1976) Ba fou perseguit i se li prohibí escriure. Rehabilitat el 1977, tornà a escriure, tot i que a un (1) ritme menor, així com se li encomanà diversos importants llocs oficials vinculats a la literatura, com ara president de l'Associació Nacional d'Escriptors Xinesos (1981) i president honorari de la Fundació per la Literatura Xinesa (1986). D'aquest darrera etapa destaca la seva obra Zaxiang Lu (Meditacions sobre el temps), recull d'articles escrits entre 1978 i 1986.

L'obra de Ba Jin reflecteix una (1) important influència d'autors estrangers com ara Émile Zola, Ivan Turguénev o Anton Txékhov. Des dels anys 1990 Ba Jin patia de Parkinson, malaltia que l'havia debilitat fins al punt de confinar–lo a viure en un (1) hospital on morí de càncer el 17 d'octubre de 2005, a l'edat de cent un (101) anys.

Els anys 1975 i 2001 fou presentat com a candidat al premi Nobel de literatura.

Com a esperantista, traduí al xinès la novel·la Printempo en la aǔtuno (Primavera a la tardor) de Julio Baghy i ell mateix escrigué la ja esmentada novel·la Aǔtuno en la printempo com a fraternal resposta a l'obra de Baghy. Als anys 1980 fou sotspresident de la Ĉina Esperanto–Ligo (Lliga Esperantista Xinesa) i al moment de morir era membre del Comité de Patrons Honorífics de la Universala Esperanto Asocio (Associació Universal d'Esperanto).

L'asteroide 8315 Bajin duu el seu nom en honor seu.

Obra

(s'indica, si se sap, el primer any d'edició)

Obra original

Traduccions al xinès

Referències

Enllaços externs

Fotografia retrat de Ba Jin el 1938

Ba Jin

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà`el cent vint-i-setè aniversari del naixement d'Adrienne Bolland (Arcueil, Val–de–Marne, Illa de França, França, 25 de novembre de 1895 — 16è districte de París, Illa de França, França, 18 de març de 1975), qui fou una (1) pilot de proves francesa i la primera dona a volar per sobre dels Andes entre Xile i l'Argentina. Fou descrita com la aviadora francesa més complerta, i obtingué el rècord femení de bucles realitzats en una hora (1 h).[1][2][3] El govern francès la reconegué amb la Legió d'Honor, entre d'altres premis. Més endavant s'implicà en causes polítiques d'esquerres, i també formà part de la Resistència francesa.

Biografia

Nasqué l'any 1895 a Arcueil (Val–de–Marne, Illa de França), als afores de París, sent la més jove de set (7) germans d'una (1) família d'emigrants belgues.[4] Desenvolupà l'assertivitat i la independència a la seva infantesa, ja que era molt difícil d'aconseguir l'atenció del seu pare. A casa la coneixien com «el petit terror».[5]

En entrar a l'edat adulta començà a assistir a festes i a fer apostes. Un (1) dia, després d'haver perdut tots els diners a les curses, expressà el seu desig de convertir–se en pilot.[6] Un (1) amic li suggerí que anés a treballar per a Caudron, el primer fabricant d'avions de França; així podria aprendre a volar i guanyaria un (1) sou amb què resoldre els seus problemes financers.

Carrera d'aviació

La tardor del 1919, Bolland anà a la seu de Caudron, a Le Crotoy (Somme, Alts de França), al canal de la Mànega, i contractà lliçons de vol.[7] Un (1) error tipogràfic afegí la segona «l» al seu cognom, i així el mantingué la resta de la seva vida. Mentre que els seus instructors hi veien un (1) gran potencial com a pilot, a terra era molt difícil avenir–se amb ella, perquè tenia caràcter. En tan sols dos (2) mesos, el gener del 1920, es tragué la llicència de pilot, sent la primera dona a fer–ho després de l'armistici.[7]

Després començà a treballar per a René Caudron fent el que majoritàriament feien tots els altres pilots, repartir i recollir avions. Adrienne, però, volia el seu propi avió i així demanà a Caudron un (1) dels G.3; que li respongué que, si podia realitzar un (1) looping, es podria quedar l'avió. Aviat ho aconseguí i Caudron, que complí la seva paraula, de seguida s'adonà que el fet que una (1) dona pilotés un (1) dels seus avions seria una (1) publicitat excel·lent. Per això li demanà a Adrienne que creués el canal de la Mànega, cosa que feu el 25 d'agost de 1920 repetint, en sentit contrari, la fita de Harriet Quimby del 1912.[7]

La travessa dels Andes

A Bolland això no la satisfeu, i demanà consell al seu cap René Caudron sobre quin podia ser el següent repte que es podia plantejar. Aquest li aconsellà que anés a Argentina a travessar els Andes. El gener del 1921, acompanyada del mecànic Duperrier, arribà a Buenos Aires (Argentina), on de seguida començà a planejar el seu vol.[7] Els G3 que s'havien enviat a Argentina amb ella havien estat dissenyats per a ser utilitzats com a avions d'observació militar durant la Primera Guerra Mundial, eren fràgils i només comptaven amb un (1) motor Le Rhône de vuitanta (80) cavalls, és a dir, no eren els ideals per al tipus de viatge. Adrienne li demanà a Caudron, que en realitat no volia que fes un (1) viatge tan perillós, que enviés uns altres avions, però aquest, confiant que d'aquesta manera desistiria, li contestà que era impossible.[8]

Això no l'aturà i quan finalment s'enlairà de Mendoza (Argentina) l'1 d'abril de 1921, havia fet tan sols quaranta hores (40 h) de vol i no tenia ni mapes ni cap coneixement de l'àrea.[7] Feia anys que els pilots intentaven travessar els Andes, des de 1913, i fins i tot el Congrés Nacional de Xile havia ofert un (1) premi de cinquanta mil (50.000) pesos per al primer xilè que aconseguís creuar la serralada amb èxit entre els paral·lels 31 i 35, on son els cims més alts. L'agent de l'exèrcit xilè, Dagoberto Godoy, reclamà el premi l'any 1918.[9]

El vol de la senyora Bolland sobre els Andes durà quatre  hores i disset minuts (4 h i 17 min) i la ruta escollida seguia el pas d'Upsallata, passant al sud de l'Aconcagua, i al nord del volcà Tupangato, a sis mil cinc-cents setanta metres (6.570 m).[3] El vol fou especialment perillós, ja que el G.3 no podia enlairar–se més enllà dels quatre mil cinc-cents metres (4.500 m) d'altura, que era molt per sota dels cims més alts de la serralada, els quals arriben als sis mil nou-cents cinquanta-nou metres (6.959 m), com en el cas de l'Aconcagua, el cim més alt d'Amèrica del Sud. Així que Adrienne Bolland hagué de volar esquivant els cims més alts i travessant les valls, una (1) ruta molt més arriscada que la que havien escollit Godoy i els seus predecessors. Tot i això, aconseguí aterrar a Santiago de Xile, on una (1) multitud s'havia reunit per celebrar la fita de Bolland, que curiosament passà bastant inadvertida a França.[3]

El 1922 comprà un (1) Caudron C.127 que conservaria fins al 1933. L'any següent, la nova muller de René Caudron, gelosa de la relació d'aquest amb Adrienne i veient–la com una (1) amenaça, el pressionà perquè la despatxés, cosa que feu. Per fi l'any 1924, amb un (1) retard considerable, li fou atorgada la Legió d'Honor en reconeixement del seu vol sobre els Andes.[10] També aquell any, el pilot Maurice Finat, qui era un (1) gran admirador d'ella, li proposà que intentés superar el rècord femení de bucles enllaçats que estava en mans de Laura Bromwell amb cent vuitanta (180) bucles en una hora i vint minuts (1 h i 20 min). Poc més feu falta perquè l'aviadora francesa, després d'un (1) intent fallit, el 27 de maig de 1924 superés àmpliament el rècord amb dos-cents dotze (212) bucles enllaçats en setanta-dos minuts (72 min).[7][11]

L'any 1930, portant una (+1) altra dona com a passatgera en el seu primer vol a prop de Le Bourget, el motor de l'avió fallà. En intentar aterrar l'avió colpejà uns cables de telègraf, però tot i això, Bolland aconseguí aterrar i calmar la seva passatgera. Les dues (2) dones sortiren indemnes però l'avió no tenia reparació possible.[12]

Matrimoni i activisme polític

El 15 de maig de 1930 es casà amb un (+1) altre pilot, Ernest Vinchon. La seva naturalesa combativa continuava polaritzant aquells que la coneixien arribant a patir, l'any 1933 un (1) accident al qual sobrevisqué i que més tard es descobrí que havia estat el resultat d'un (1) sabotatge. Al llarg de la dècada, ella i el seu marit esdevingueren molt actius en causes polítiques d'esquerres. Donaren suport a la sufragista Louise Weiss, i més tard als Republicans durant la Guerra Civil espanyola. També durant la Segona Guerra Mundial es quedaren a França formant part de la resistència. Adrienne Bolland morí a París (Illa de França) l'any 1975.

Referències

1921 postcard of French aviatrix Adrienne Bolland, first woman to fly across the Andes between Argentina and Chile

Un (1) G.3 a un (1) museu brasiler

Els Andes a l'àrea del vol de Bolland, des d'un (1) avió comercial l'any 2008


Adrienne Bolland

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà el cent cinquanta-dosè aniversari del naixement de Maurice Denis (Granville, Manche, Normandia, França, 25 de novembre de 1870 — París, Illa de França, França, 13 de novembre de 1943), qui fou un (1) artista interdisciplinari, crític i teòric de l'art francès.

Fou integrant del moviment artístic dels nabís, considerat com el seu teòric. Proper al simbolisme, era anomenat el «nabí de les belles icones» per les seves representacions simbòliques. Després d'un (1) viatge a Roma (Laci, Itàlia) el 1898, donà un (1) gir a les seves propostes estètiques, encapçalant una (1) tendència d'esperit classicista. Visqué des del 1914 al priorat de Saint–Germain–en–Laye, prop de París (Illa de França), on avui s'hostatja un (1) museu dedicat a la seva memòria i a la dels nabís. Morí a París (Illa de França) el 13 de novembre de 1943.

Enllaços externs

Maurice Denis – photo Henri Manuel

Maurice Denis amb Paul Jamot

Homenatge a Cezanne (1900)

Maurice Amédée Eugène Denis

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà el cent setanta-setè aniversari del naixement de José Maria Eça de Queiroz[1] (Póvoa de Varzim, Gran Porto, Nord, Portugal, 25 de novembre de 1845 — París, Illa de França, França, 16 d'agost de 1900), qui és considerat per molts el millor escriptor del realisme portuguès del segle XIX. Fou autor, entre altres novel·les de reconeguda importància, d'Els Maia.[2]

Biografia

Amb setze (16) anys inicià els seus estudis de dret a Coïmbra (Portugal), on establí amistat amb Antero de Quental. Els seus primers treballs, publicats en la revista Gazeta de Portugal, foren reunits posteriorment sota el títol de Proses bàrbares. Entre els anys 1869 i 1870, Queiroz viatjà a Egipte i presencià la construcció del canal de Suez, la qual cosa li serví d'inspiració en diversos dels seus treballs, i en fou el més notable O Mistério da Estrada de Sintra, del 1870, i A Relíquia, que no seria publicada fins a l'any 1887. L'any 1871 participà en les anomenades conferències del Casino.

Fou nomenat administrador municipal a Leiria (Portugal). Ací escrigué la seva primera novel·la realista sobre la vida portuguesa, O crime do Padre Amaro, que es publicà l'any 1875. Aparentment, Eça de Queiroz visqué els anys més productius de la seva vida a Anglaterra (Regne Unit), com a cònsol de Portugal a Newcastle i a Bristol. Llavors, escrigué alguns dels seus treballs més importants, incloent–hi A Tragédia da Rua das Flores, i A Capital, escrita en una (1) prosa hàbil, plena de realisme. Les seves obres més conegudes, Os Maias i O Mandarim, també foren escrites a Anglaterra (Regne Unit).

El seu últim llibre fou A Ilustre Casa de Ramires, sobre un (1) gentilhome del segle xix amb problemes per a reconciliar–se amb la grandesa del seu llinatge. És una (1) novel·la imaginativa, entremesclada amb capítols d'una (1) aventura de venjança bàrbara ambientada en el segle XII, escrita per Gonçalo Mendes Ramires, el protagonista. Es tracta d'una (1) novel·la titulada La torre de D. Ramires, en què avantpassats de Gonçalo són retratats com a torres d'honra sanguínia, que contrasten amb la laxitud moral del jove.

Fortuna literària

Els seus treballs han sigut traduïts aproximadament en vint (20) idiomes.

Fou també autor de la Correspondência de Fradique Mendes. Fradique Mendes, aventurer fictici creat per Queiroz i Ramalho Ortigão, apareix també en O Mistério da Estrada de Sintra.

El seu llibre O crime do Padre Amaro fou base per a una (1) pel·lícula mexicana de l'any 2002, El crimen del padre Amaro, dirigida per Carlos Carrera i protagonitzada per Gael García Bernal i Ana Claudia Talancón. La pel·lícula trasllada la història de Queiroz al Mèxic actual. Fou nominada a l'Oscar com a millor pel·lícula estrangera, i al Globus d'Or en la mateixa categoria.

Una (1) dita seva de gran actualitat: «Els polítics i els bolquers s'han de canviar sovint i pel mateix motiu».

Obres

Notes i referències

Enllaços externs

O escritor Eça de Queirós em 1882.

Retrat d'Eça de Queiroz

José Maria de Eça de Queiroz

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà el cent vuitantè aniversari del naixement de Madeleine Alexandrine Brès, nascuda Madeleine Alexandrine Gebelin (Bolhargues, Gard, Llenguadoc, Occitània, França, 25 de novembre de 1842 — Montrouge, Alts del Sena, Illa de França, 30 de novembre de 1921), qui fou la primera dona que obtingué un (1) doctorat en medicina a l'estat francès el 1875. A desgrat de l'obtenció d'un (1) doctorat gràcies a la seva tesi sobre la composició de la llet materna i del seu títol del 1869 que li permetia exercia medicina, se li vedà a partir del 1871 d'exercir als hospitals públics.[1][2][3]

Referències

Gravat retrat de Madeleine Brès (1842–1921)

Madeleine Alexandrine Gebelin Brès

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà el cent noranta-dosè aniversari del naixement de Lina Morgenstern (Breslau o Wrocław, Baixa Silèsia, aleshores Prússia, actualment Polònia, 25 de novembre de 1830 — Berlín, Prússia, Alemanya, 16 de desembre de 1909), qui fou una (1) activista social, educadora, escriptora, feminista i pacifista alemanya.[1][2]

Biografia

Nasqué en el si d'una (1) família jueva compromesa amb les causes socials i en un (1) entorn de responsabilitat humana i compromís polític, que despertaren el desig de Morgenstern de treballar en projectes humanitaris. La seva mare, Bella Betty, era originària de Potsdam (Brandemburg, Alemanya) i el seu pare, Albert Bauer, comerciava amb mobles i antiguitats. Lina Bauer assistí a una (1) escola secundària per a noies i rebé classes d'idiomes, música, literatura i història de l'art. Es casà el 1854 amb Theodor Morgenstern i s'instal·laren a Berlín (Brandemburg, Alemanya). Tingué tres (3) filles i dos (2) fills.[1][2]

Activitat pedagògica i social

Començà a escriure articles sobre educació i cures infantils per contribuir als ingressos de la família després que el seu marit tingués problemes financers. També escrigué llibres infantils —Die Storchstrasse— i en aquesta època conegué i apreciar la pedagogia de Friedrich Fröbel, que començà a estudiar.[2]

El 1859 fundà amb Adolf Lette un (1) sistema de guarderies, Berliner Frauen–Verein zur Beförderung der Fröbel chen Kindergärten (Associació de dones de Berlín per a la promoció dels jardins d’infants Fröbel), que defensava l'establiment de jardins d’infants, una (1) forma d’educació preescolar concebuda pel pedagog Friedrich Fröbel. Morgenstern en fou la presidenta des del 1862 fins al 1866, quan l'associació ja havia establert vuit (8) jardins d'infants a la ciutat, a més d'una (>1) escola per a la formació de mestres d’escola bressol. Havia publicat també el primer llibre de text per a professors d'infants, El paradís de la infància (1861) [1]

El 1866, en el context de les penúries econòmiques i l'atur ocasionats per la guerra austro–prussiana, creà la primera Volksküche de Berlín, Brandemburg, Alemanya («cuina del poble» o «sopa popular»), una (1) organització que oferia menjars nutritius a preus molt baixos (que reflectien com a màxim el preu de cost), basant–se en una (1) filosofia d’ajudar les persones necessitades sense posar–les en la situació d’haver d'acceptar la caritat. L'any 1868 aquelles cuines vengueren set-centes mil (700.000) racions i un milió quatre-centes mil (1.400.000) mitges racions. Cap a la dècada del 1890, s'havien construït quinze (15) cuines com aquestes a Berlín (Brandemburg, Alemanya). Més endavant escriuria llibres de cuina i ʈambé sobre l'organització d'aquestes cuines populars.[1][2]

El 1868 Morgenstern creà una (1) escola per a la formació continuada de dones joves i el 1873 fundà l'Associació de Mestresses de Casa de Berlín (Brandemburg, Alemanya), que obrí un (1) economat dirigit pel seu marit, que a partir d'aleshores fou col·laborador dels projectes de la seva dona, una (1) agència de col·locació per a empleats de la llar (creada el 1874), una (1) escola de cuina (1878) i un (1) curs de formació en atenció domiciliària per a malalts (1887).[1]

Iniciatives feministes i pacifistes

Del 1871 al 1885 va formar part de la junta directiva de l'Allgemeiner Deutscher Frauenverein (Associació General de Dones Alemanyes). El 1896 organitzà l'Internationaler Kongress für Frauenwerke und Frauenbestrebungen (Congrés internacional de Dones) a Berlín (Alemanya), al qual assistiren líders feministes d'arreu del món.[1]

La seva activitat pacifista es concretà en la dècada del 1890, mentre Alemanya es rearmava. Fou delegada a la Lliga internacional per al desarmament general. I el 1897 ingressà al comitè directiu de la Deutsche Friedengesellschaft (DFG), la Societat Alemanya per a la Pau.[1][3]

Reconeixement i memòria

Una (1) escola de Berlín (Alemanya) porta el seu nom, i també una (1) escola primària de la ciutat de Bochum (Rin del Nord–Westfàlia, Alemanya).[4][5]

Obra

Referències

Enllaços externs

Picture of Lina Morgenstern 

El Paradís de la Infantesa, 1900, 5a edició.

Lina Morgenstern

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà el cent noranta-vuitè aniversari del naixement d'Antonio Ghislanzoni (Lecco, Llombardia, Itàlia, 25 de novembre de 1824 — Caprino Bergamasco, Llombardia, Itàlia, 16 de juliol de 1893), qui fou un (1) periodista, poeta i novel·lista italià, que escrigué diversos llibrets per a òperes de Verdi i d'altres compositors, entre els quals els de La forza del destino i Aida.

Ghislanzoni nasqué a Lecco a la Llombardia, i estudià durant un (1) temps en un (1) seminari, però en fou expulsat per mala conducta l'any 1841. Llavors decidí estudiar medicina a Pavia (Llombardia, Itàlia), però ho deixà poc de temps després per a dedicar–se al cant com a baríton i a la literatura.

L'any 1848, estimulat per les idees nacionalistes de Mazzini, fundà diversos diaris republicans a Milà (Llombardia, Itàlia), però al final hagué de refugiar–se a Suïssa. Mentre viatjava a Roma (Laci, Itàlia), on volia ajudar en la defensa de la naixent república, els francesos el detingueren i l'empresonaren a Còrsega (França) durant algun temps.

A mitjan dècada del 1850, havent abandonat el teatre, Ghislanzoni començà a intervenir en activitats periodístiques als cercles bohemis de Milà (Llombardia, Itàlia); fou director d'Italia musicale i editor de la Gazzetta musicale di Milano. També fundà L'uomo di pietra i la Rivista minima, publicació en què col·laborà, entre d'altres, amb Arrigo Boito.

L'any 1869 abandonà el periodisme i tornà a Llombardia, on es dedicà a la literatura i l'escriptura de llibrets per a òperes. Escrigué moltes contes en vers i diverses novel·les, entre les quals Un suicidio a fior d'acqua (1864), Angioli nelle tenebre (1865) o La contessa di Karolystria (1883). De la seva novel·la sobre la vida teatral Gli artisti da teatro (1865), se'n feu una (1) nova edició ja en el segle XX. Publicà també diversos assaigs musicals, entre els quals destaca Reminiscenze artistiche.

Ghislanzoni escrigué més de vuitanta-cinc (85) llibrets per a òperes, entre els quals els d'Ednea de Catalani (1866), Aida (1870) i la segona, i més coneguda, versió de La forza del destino (1869). També contribuí amb uns versos a la traducció italiana de l'òpera Don Carlos de Verdi.

Morí a Caprino Bergamasco l'any 1893, als seixanta-nou (69) anys. Era ateu.[1]

Llibrets d'òpera

El nom del compositor s'indica entre parèntesis, l'any és la de l'estrena.

Librets per a òperes no estrenades

Referències

Enllaços externs

Italian opera librettist (1824–1893)

Antonio Ghislanzoni

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà el dos-cents vuitanta-quatrè aniversari del naixement de Joan Baptista Madramany i Carbonell (l'Alcúdia, Ribera Alta, País Valencià, 25 de novembre de 1738 — ibídem, 29 de desembre de 1802), qui, pertanyent a una (1) família d'agricultors hisendats, tingué una (1) bona formació humanística, i alternà la dedicació vocacional a l'horticultura amb el cultiu de la poesia en llengua castellana.[1] Fou el primer traductor al castellà de l'Art Poétique de Boileau, obra molt influent en l'expansió del neoclassicisme arreu d'Europa.[2] La versió de Madramany, considerada literàriament inferior a la d'Arriaza que aparegué vint (20) anys després (1807), destaca en (1) canvi, per la seva superior erudició, com a document de gran utilitat per a la història del neoclassicisme a Espanya.[3]

Era cosí del jurista Marià Madramany.[4]

Obres

Referències

Bibliografia

Portada del llibre El arte poética de Nicolas Boileau–Despréaux, traducció del vers francès al castellà per Joan Baptista Madramany i Carbonell, València, 1787.

El passat divendres 25 de novembre de 2022 es commemorà el vuitanta-sisè aniversari del Pacte Antikomintern o Tractat Antikomintern, el qual fou signat el 25 de novembre de 1936, entre l'Imperi del Japó i l'Alemanya nazi. Segons els termes d'aquest acord, ambdues nacions es comprometien a prendre mesures per salvaguardar–se de l'amenaça de la III Internacional o Komintern, liderada per la Unió Soviètica.

Un (1) mes després que es formalitzés l'Eix Roma–Berlín (octubre del 1936), l'Imperi del Japó signà amb l'Alemanya nazi el 'Pacte Antikomintern', on els dos (2) països s'aliaren contra la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) i es reconegué Manxukuo, l'estat titella originat durant l'ocupació japonesa de la regió xinesa de Manxúria. Un (1) any després s'incorporà a aquest pacte Itàlia, i després els governs d'Espanya i Hongria. D'aquesta forma els grans blocs basats en doctrines feixistes a Europa i un (1) dels països més importants d'Àsia, el Japó imperial, es feien costat mútuament en contra de la influència de les doctrines de l'internacionalisme comunista promogut internacionalment pel govern de la Unió Soviètica.

El Pacte Antikomintern fou un (1) intent de Hitler d'aïllar l'URSS, que no comptava amb aliats a Europa, sense que impliqués necessàriament ajuda militar.

El 1941, quan s'inicià la invasió de la Unió Soviètica, els països membres del Pacte eren els següents:

Referències

Vegeu també

Enllaços externs

Watched by the Japanese signatory, Ambassador Viscount Kintomo Mushakoji, Hitler's foreign affairs adviser Joachim von Ribbentrop signs the Anti–Comintern Pact, 25 November 1936.

Public domain Japan. Imperial War Museum, archive item IWM Photo Archive B542 GSA 290.

Pacte Antikomintern

Tractat Antikomintern

El passat dijous 24 de novembre de 2022 es commemorà el seixanta-quatrè aniversari del naixement de Fèlix Goñi i Roura, qui, conegut amb el nom de guerra de «Bruc», (El Prat de Llobregat, Baix Llobregat, Catalunya, 24 de novembre de 1958 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 2 de juny de 1979), fou un (1) activista polític català, militant de Terra Lliure mort durant l'intent de cometre un (1) atemptat.[1]

Militant de les Joventuts Revolucionàries Catalanes i posteriorment del PSAN–provisional, formà part com a independent de la candidatura del PSAN a les eleccions municipals del 1978 del Prat de Llobregat (Baix Llobregat).[1]

Juntament amb Quim Pelegrí, era l'encarregat de posar la bomba a un (1) concessionari de cotxes Renault situat al carrer Regàs, del barri de Sant Gervasi – Galvany, a Barcelona. Frederic Bentanachs i Griselda Pineda feien de grup de suport als activistes vigilant a la plaça Gal·la Placídia, cantonada amb Travessera de Gràcia. Quan a en Fèlix Goñi i Quim Pelegrí, que venien del carrer Regàs, els faltaven pocs metres per arribar a l'objectiu, la bomba que transportava Fèlix Goñi esclatà; causà la mort de l'activista, i deixà greument ferit el company d'escamot. A en Quim Pelegrí li hagueren haver d'amputar dos (2) dits, un (1) testicle i un (1) ull. L'explosió havia estat causada pel fet que el militant independentista portava el temporitzador i l'interruptor en la mateixa bossa.[2]

Vegeu també

Referències

Bibliografia

Cartell publicitari per a l'homenatge a Fèlix Goñi i Roura el 1996

El passat dijous 24 de novembre de 2022 es commemorà el quatre-cents dosè aniversari del naixement de Miquel Baptista Gran Peris (Riudoms, Baix Camp, Catalunya, 24 de novembre de 1620 — Roma, Laci, Itàlia, 11 de setembre de 1684), qui, conegut actualment com a Beat Bonaventura Gran o com a Fra Bonaventura de Barcelona en vida seva, fou un (1) frare franciscà, proclamat beat per l'Església catòlica.[1]

Biografia

Nasqué a Riudoms (Baix Camp) el 24 de novembre de 1620 en una (1) modesta casa del que es coneixia com a carrer de la Butxaca i que avui porta el seu nom. Després de casar–se amb divuit (18) anys per desig del seu pare i quedar vidu en pocs mesos, entrà al convent dels franciscans de Sant Miquel d'Escornalbou (Riudecanyes, Baix Camp) i feu la professió religiosa el 14 de juliol de 1641 on canvià el seu nom pel de Bonaventura. En els següents anys fou destinat a Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), Figueres (Alt Empordà), la Bisbal d'Empordà (Baix Empordà) i Terrassa (Vallès Occidental) on donà nom a un (1) carrer.[2]

El 1658 fou enviat a Roma (Laci, Itàlia) on funda el Sant Retir que són quatre (4) convents a la província de Roma (Laci, Itàlia), entre ells Sant Bonaventura al Palatí. Fou conseller de quatre (4) papes: Alexandre VII, Climent IX, Climent X i Innocenci XI. El 1662 fundà a Roma (Laci, Itàlia) la Riformella, un (1) moviment de reforma al si de l'Orde dels Frares Menors Reformats de l'Estricta Observança, per tal que els frares i preveres franciscans que es dedicaven a l'apostolat popular poguessin recollir–se en cases de recolliment i retir espiritual, i viure així l'esperit fundacional de l'orde franciscà.[2]

L'any 1679, a petició dels jurats riudomencs enviaren des de Roma (Laci, Itàlia) les relíquies de Sant Bonifaci, Sant Julià i Sant Vicenç. Des d'aleshores, el segon diumenge de maig se celebra a Riudoms (Baix Camp) la festa de les Santes Relíquies.[3]

Morí a Roma (Laci, Itàlia) l'11 de setembre de 1684.

Veneració

El 1775 fou declarat venerable i el 1906 fou beatificat pel papa Sant Pius X, després d'haver–se provat dues (2) curacions miraculoses. L'una el 1790 en què una (1) dona quedà en un (1) estat gravíssim després de caure del cavall i es curà inexplicablement després d'haver–lo invocat. L'altra, el 1818 en què una (+1) altra dona, quedà inconscient durant tres (3) dies després d'un (1) part i es curà instantàniament després d'aplicar–se–li una (1) relíquia del venerable.

A Riudoms es conserven les seves despulles des de 1972, any en què es van traslladar des de Roma. Actualment es troben a la capella del Santíssim de l'Església de Sant Jaume Apòstol. A Riudoms hi ha una gran devoció pel Beat Bonaventura i se celebra una festa en el seu honor cada 24 de novembre on es treuen les seves restes en processó pel poble.

Referències

Aquesta és la imatge del Beat Bonaventura Gran que hi ha en un (1) altar de l'església de Sant Jaume Apòstol de Riudoms (Baix Camp), el seu poble natal.

Casa natal del Beat amb una (1) capella annexa amb la seva imatge

Altar del Santíssim, on es guarden les despulles del Beat 

Imatge del Beat dins de l'urna

Urna amb les despulles del Beat, a l'altar major durant la seva festa

Processó amb fanalets pels carrers de Riudoms amb la relíquia del Beat

Miquel Baptista Gran Peris

Beat Bonaventura Gran

Fra Bonaventura de Barcelona

El passat dijous 24 de novembre de 2022 es commemorà el cent cinquè aniversari del naixement d'Otília Castellví (Gijón, Astúries, Espanya, 24 de novembre de 1917 — Canet de Mar, Maresme, Catalunya, 12 de maig de 2001), qui fou una (1) modista, militant del POUM i compromesa amb la República.[1][2]

Biografia

Otília nasqué a Astúries, en una (1) família obrera de trajectòria política catalanista. Als disset (17) anys ja assistia a conferències als locals del Bloc Obrer i Camperol (BOC). Participà en els esdeveniments d'octubre del 1934 a Barcelona (Barcelonès) i en la creació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) l'any següent. També sortí al carrer el 19 de juliol a Barcelona (Barcelonès), ja com a militant del partit.[2]

Freqüentà les companyies d'Andreu Nin, Joaquim Maurin i d'altres dirigents del partit. Fou empresonada el maig de 1937, en l'atac dels estalinistes en contra del POUM. A la txeca conegué Kàtia Landau, militant comunista heterodoxa austríaca i feren una (1) vaga de fam. Totes dues (2) foren posades en llibertat a l'entrada dels franquistes a Barcelona (Barcelonès) i passaren a la clandestinitat, ja que no havien pogut fugir amb la retirada republicana.[2]

Travessà la frontera francesa amb els passadors de muntanya, però fou detinguda a Perpinyà (Rosselló) i portada al camp de concentració d'Argelers (Rosselló). Quan sortí del camp, ja amb el seu company Linus Moulines, anaren a residir a l'Alemanya nazi, passant per la França ocupada. A Alemanya treballà i sobrevisqué gràcies al seu ofici de modista.[2] Finalment decidiren marxar cap a Amèrica i s'establiren a Caracas (Veneçuela).

Les seves memòries

A la fi de la seva vida retornà a Catalunya, i redactà i publicà les seves memòries poc abans de morir, el 1997. Posteriorment foren editades de nou amb el nom De les txeques de Barcelona a l'Alemanya nazi i constitueixen un (1) document excepcional sobre els anys previs a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola i la posterior sortida del país de milers d'homes i dones republicans, que fugien de la repressió del franquisme. I també un (1) testimoni de la seva integritat moral i del drama de l'exili.[2][3][4] Després es traduí i publicà també en castellà.[5]

Reconeixement

L'any 2006, la ciutat de Barcelona (Barcelonès) li dedicà un (1) carrer al districte de Gràcia, on havia viscut.[4]

Referències

Bibliografia

Fotografia retrat d'Otília Castellví

El passat dijous 24 de novembre de 2022 es commemorà el noranta-unè aniversari del naixement de Maria Gabriela Llansol (Lisboa, Portugal, 24 de novembre de 1931 — Sintra, Portugal, 3 de març de 2008), qui fou una (1) escriptora i traductora portuguesa.[1][2]

El 1955 es llicencià en Dret i en Ciències Pedagògiques per la Universitat de Lisboa (Portugal). La seva primera obra, Us Pregos na Erva (1962), s'inspirà en el tracte que mantingué amb els nens de l'escola bressol on treballà.

El 1965 marxà a Bèlgica amb el seu marit, fugint de la dictadura de Salazar, i hi fundà una (1) escola. A mitjans dels anys 1980 tornà a Portugal, i s'establí a Sintra, on moriria a causa d'un (1) càncer el 2008.

La seva obra es destaca per una (1) forta originalitat, una (1) visió independent de la història, que ignora els herois portuguesos més comuns i la cerca de figures alternatives. També creà la seva pròpia estructura literària, introduint narracions contrafactuals en la seva escriptura. Se'n destaquen influències de Baruch Spinoza, Emily Dickinson o Fernando Pessoa.

Traduí també obres de Rimbaud, Verlaine i Apollinaire, entre d'altres.

Obres

Referències

Fotografia retrat de Maria Gabriela Llansol

Homenagem a Maria Gabriela Llansol, pela Câmara Municipal de Sintra, em 2009

El passat dijous 24 de novembre de 2022 es commemorà el cent quaranta-novè aniversari del naixement de Iuli Ossípovitx Zederbaum (en rus: Ю́лий О́сипович Цедерба́ум), més conegut pel pseudònim de Iuli Màrtov, Julius Martov o L. Martov (Ю́лий Ма́ртов) (Constantinoble, Istanbul, Turquia, 24 de novembre de 1873 — Schömberg, Baden– Württemberg, Alemanya, 4 d'abril de 1923), qui, fill d'una (1) família jueva de classe mitjana, fou un (1) revolucionari socialista rus líder de la fracció menxevic.

Després d'abandonar Rússia per motius polítics, s'uní al Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR), en el que ja militaven moltes altres figures polítiques radicals russes a l'exili. En el segon congrés d'aquest partit, celebrat a Londres (Anglaterra, Regne Unit) el 1903, es produí una (1) discussió entre Martov i Lenin sobre qui havia de ser considerat com a membre del POSDR. Prèviament Lenin havia publicat les seves idees sobre com potenciar el partit en el seu pamflet Què fer?, el que es considerava com el document on s'exposaven els punts de vista del del Grup d'Iskra («L'Espurna», periòdic fundat per Lenin per a difondre i aglutinar als socialdemòcrates revolucionaris), liderat per Lenin i Martov. No obstant això, en el congrés de Londres (Anglaterra, Regne Unit) ambdós capdavanters exposaren postures oposades sobre la pertinença al partit; d'una (1) banda Lenin defensava una (1) militància restringida de quadres plenament compromesos, mentre que Martov proposava una (1) interpretació més flexible. Tant Martov com Lenin basaven les seves propostes en el tipus d'organització que prevalia en els partits socialdemòcrates a Europa, en particular a Alemanya. Quan es votaren les propostes, el grup liderat per Lenin perdé, i es produí la seva escissió.

A pesar del resultat de la votació, el grup liderat per Lenin era denominat com a «bolxevic», que significa majoria, mentre que a l'altre grup se li denominava «menxevic» o minoria. Això es devia al fet que els primers havien guanyat en la votacions sobre programa i per a l'elecció del consell editorial d'Iskra. Irònicament, aquest vot sobre el consell editorial no havia estat considerat tan important en el congrés, i de fet els bolxevics estaven normalment en minoria, però per a aquesta votació havien estat absents diversos delegats que haurien votat pels menxevics.

Martov es convertí en un (1) destacat líder menxevic juntament amb Pàvel Akselrod, Fiódor Dan i Irakli Tsereteli i després amb Gueorgui Plekhànov i transitòriament amb Lev Trotski, que un temps va pertànyer a la fracció menxevic, però es va separar d'ells poc després.

Després de la Revolució Russa del 1905, Martov defensava que el paper dels revolucionaris era conformar una (1) oposició militant al nou govern burgès, creant una xarxa d'organitzacions de sindicats, cooperatives, consells rurals i soviets que acorralessin el govern fins que es produïssin les circumstàncies socials i econòmiques que fessin possible la revolució socialista. Martov sempre estigué en l'ala esquerrana de la fracció menxevic, advocant per la reunificació amb els bolxevics, que finalment es produí el 1906, encara que aquesta unió fou tan fràgil que el 1907 les dues (2) fraccions se separaren de nou.

El 1914 Martov formà part de l'oposició a la Primera Guerra Mundial, que veia com una (1) guerra imperialista, igual que Lenin i Trotski, i es convertí en el capitost centrista de la fracció internacionalista, oposada a la direcció del partit menxevic. Després de la Revolució Russa del 1917, Martov tornà a Rússia però no pogué impedir que alguns menxevics com Irakli Tsereteli i Fedor Dan s'unissin al govern provisional, que mantenia la política de guerra. En el congrés del 18 de juny de 1917 no aconseguí el suport dels delegats per a defensar el començament immediat de negociacions de pau.

Quan els bolxevics prengueren el poder l'octubre del 1917, Martov fou marginat políticament. Mostra d'això és el comentari que Lev Trotski feu d'ell quan Martov abandonava una (1) reunió del Consell de Soviets disgustat per la forma en la que els bolxevics s'apoderaven del poder polític: «torna on et pertany, a la galleda d'escombraries de la història». Martov encara lideraria per un (1) temps el petit grup d'oposició menxevic a l'Assemblea Constituent Russa, fins que fou abolit pels bolxevics. Els menxevics foren prohibits pel govern soviètic juntament amb els altres partits polítics (excepte el Partit Comunista Rus) durant la Guerra Civil Russa.

Encara que Martov donà suport a l'Exèrcit Roig contra els russos blancs durant la guerra civil, continuà denunciant la persecució dels periòdics liberals i rebutjant el bolxevisme i la seva concepció de la «dictadura del proletariat». El 1923 fou condemnat a l'exili, i morí a Schömberg (Baden–Württemberg, Alemanya) aquell mateix any. Abans de morir, no obstant això, fou capaç de llançar el periòdic El Missatger Socialista, que es mantingué com publicació dels menxevics en l'exili a Berlín (Alemanya), París (França) i fins i tot a Nova York (EUA). Es pensa que fins i tot el mateix Lenin aportà diners per a aquesta última aventura de Martov.

Enllaços externs

El polític menxevic Yuli Martov, retratat el 1917.

Iuli Ossípovitx Zederbaum

Ю́лий О́сипович Цедерба́ум

Iuli Màrtov

Ю́лий Ма́ртов

El passat dimecres 23 de novembre de 2022 es commemorà el cent divuitè aniversari del naixement de Carme Barnadas i Gorina o Gurina (Camprodon, Ripollès, Catalunya, 23 de novembre de 1904 — Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 1 de juny de 1979),[1] qui fou una (1) pintora catalana activa a Barcelona (Barcelonès), a la dècada del 1930.

Era filla d'Àngel Barnadas i Rodà, natural de Camprodon, Ripollès (1865–1959), i de Maria Gurina Vila, natural de Barcelona, Barcelonès (1866–1952).[2] Segons algunes ressenyes d’exposicions seves publicades pel diari La Vanguardia a finals dels anys vint ('20) i principis dels trenta ('30), sembla que Carme Barnadas hauria nascut a Camprodon, Ripollès.[3][4]

El 31 de desembre de 1927 inaugurà una (1) exposició d’aquarel·les a les Galeries Areñas de Barcelona (Barcelonès), al costat d’Assumpció Cid, on presentà vint (20) gerros i tres (3) paisatges que la crítica elogià.[5] Els anys 1928, 1929 i 1930 mostrà aquarel·les de temàtica floral a les Galeries Laietanes de la mateixa ciutat i repetí a les Galeries Areñas,[6][7][8] i sembla que el 1929 exposà a Madrid (Madrid, Espanya)i a Donostia (Guipúscoa, País Basc).[3] La primavera del 1931 mostrava de nou les seves composicions florals a la Sala Parés i la del 1932 ho feia a la Sala Busquets.[9][10]

També fou una (1) pintora assídua de les exposicions anuals que feia l'Agrupació d’Aquarel·listes de Catalunya a Barcelona (Barcelonès), primer a la Sala Parés (1929 i 1930) i després a les Galeries Laietanes (1932, 1935 i 1936).[11]

Referències

El passat dimecres 23 de novembre de 2022 es commemorà el cent cinquanta-novè aniversari del naixement de François Bonaventure Pierre Bassères[1] (Banyuls de la Marenda, Rosselló, Catalunya Nord, França, 23 de novembre de 1863 — Perpinyà, Rosselló, Catalunya Nord, França?, 12 d'abril de 1949), qui fou un (1) metge militar rossellonès que feu la Primera Guerra Mundial amb el general Joffre. Molt amic d'Aristides Maillol,[2] pòstumament hom en publicà els records en un (1) llibre biogràfic.

Biografia

Era fill d'un (1) capità de marina i nebot del secretari de l'ajuntament de Banyuls (Rosselló). Després d'estudiar al pensionat de Sant Lluís Gonçaga de Perpinyà, Rosselló (fundat de poc, el 1865, pel bisbe Etienne Ramadié i l'abbé Roca), el 1883 s'allistà a l'exèrcit francès. Com a estudiant de medicina al Servei de Sanitat Militar, fou metge intern a l'hospital militar de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània). Passà per diverses destinacions, i del 1892 al 1898 romangué a l'hospital militar d'Alger (Algèria), on ascendí a «médecin–major de 2e classe» el 1894. Després d'estar tres (3) anys al XIX Regiment d'Artilleria (1898–1900), romangué un (1) temps com a metge de l'Escola Superior de Guerra (1900–1903). El 1903 esdevingué «Médecin–major de 1e classe», amb plaça al XXXI Regiment d'Infanteria; a l'any següent fou destinat a l'hospital militar de Perpinyà (Rosselló) com a cap de servei, i el 1922 fou traslladat a Tarba, als Alts Pirineus (Occitània). Ja amb el grau de «médecin principal de 1e classe», durant la Primera Guerra Mundial serví amb el també nord–català mariscal Joffre: entre els mesos de gener del 1915 i setembre del 1917 fou metge en cap del Servei de Sanitat del G.Q.G.; del setembre del 1917 al gener del 1918 fou cap superior de Sanitat del XXXVI Cos d'Exèrcit, i del 1918 al 1919 ho fou del III Exèrcit.

Del gener del 1919 al març del 1920[3] fou director de Sanitat de la XVI Regió militar i del XVI Cos d'exèrcit, i ja amb el títol de «Metge inspector general», del març del 1920[4] al novembre del 1925 fou director del Servei de Sanitat de la XV regió militar (Marsella, Boques del Roine, Provença–Alps–Costa Blava) i del XV Cos d'exèrcit, alhora que membre del Consell Consultiu de Sanitat Francès. Al 23 de novembre del 1925[5] passà a la reserva amb el grau de metge inspector general. Havia fet quaranta-un (41) anys de servei i dotze (12) campanyes.

Tota la seva vida, ja des del col·legi, tingué íntima amistat amb el gran escultor Aristides Maillol, i les notes on documentà aquesta amistat foren publicades pòstumament per la seva filla. Fou nomenat cavaller (1904), oficial (1916) i comandant (1922) de la Legió d'Honor;[6] i Banyuls (Rosselló) dedicà la plaça Médecin général Bassères a la seva memòria.

Obres

Referències

Fotografia retrat eqüestre de François Bonaventure Pierre Bassères 

François Bonaventure Pierre Bassères

El passat dimecres 23 de novembre de 2022 es commemorà el cent setanta-dosè aniversari del naixement d'Antoni Elias i de Molins (Barcelona, Barcelonès, Catalunya, 23 de novembre de 1850[1] — ibídem, 24 de juny de 1909[2]), qui fou un (1) bibliògraf i director de museu català.[3]

Biografia

Fill de Josep Antoni Elias i d'Aloy, advocat (Arenys de Mar, Maresme, 1817 — Barcelona, Barcelonès, 1881) i de Ramona de Molins i de Clascà de (Barcelona, Barcelonès, 1822 — ibídem, 1894). Germà de Josep Elias i de Molins. Casat amb Hermínia Soms i Castelín. Fou el director del Museu Provincial d'Antiguitats de Barcelona (Barcelonès).[4][5] També fou membre de l'Acadèmia de Bones Lletres i el fundador i director de la revista Revista Histórica Latina. Publicà un (1) Diccionario biográfico y bibliográfico de escritores y artistas catalanes del siglo XIX, que feu documentant–se, entre altres fonts, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú (Garraf).

Publicacions

Referències

Gravat retrat d'Antoni Elías de Molins

  Antoni Elías de Molins

El passat dimecres 23 de novembre de 2023 es commemorà el dos-cents catorzè aniversari de la batalla de Tudela, la qual fou un (1) enfrontament bèl·lic de la Guerra del Francès disputat als voltants de la ciutat de Tudela (Navarra, Espanya) el 23 de novembre de 1808.

Antecedents

A finals del 1807, Napoleó decidí que la monarquia de Carles IV, aliada però independent, era ja de molt escassa utilitat i que seria molt més convenient per als seus designis la creació d'un (1) Estat satèl·lit, i el Tractat de Fontainebleau (Sena i Marne, Illa de França) del 1807, que firmaren autoritzava les tropes napoleòniques a creuar Espanya per tal d'envair Portugal.

Les primeres tropes franceses entraren a Espanya per Catalunya el 10 de febrer de 1808, comandades pel general Guillaume Philibert Duhesme en direcció a València (Horta, País Valencià). Posteriorment entrarien les tropes de Joseph Chabran, que ocupen el Castell de Sant Ferran de Figueres (Alt Empordà), Honoré Charles Reille i Laurent Gouvion Saint–Cyr. El 13 de febrer de 1808, les tropes de Duhesme i Giuseppe Lechi entraren a Barcelona (Barcelonès). Els francesos prengueren Pamplona (Navarra) el 16 de febrer, i el general Joachim Murat arribà a Burgos (Castella i Lleó) el 13 de març de 1808 camí de Madrid (Espanya) per obtenir la seva adhesió.[1] L'abril de 1808 Napoleó després d'aconseguir l'abdicació de Carles IV i Ferran VII a Baiona (Lapurdi, País Basc francès), nomenà rei el seu germà Josep I Bonaparte.[2]

Iniciada la revolta amb l'aixecament del 2 de maig de 1808 i les renúncies successives de Carles IV i el seu fill Ferran al tron d'Espanya en favor de Napoleó Bonaparte. La derrota de les tropes napoleòniques el juliol a la batalla de Bailèn (Jaén, Andalusia) tingué greus conseqüències per a l'esforç bèl·lic francès. La notícia s'estengué per tota la Península, i l'arribada dels anglesos i la reorganització dels exèrcits espanyols que planejaven l'atac de Madrid (Espanya) forçà el rei Josep I Bonaparte a abandonar Madrid (Espanya) i retirar tot l'exèrcit més enllà de l'Ebre.[3]

Napoleó hagué de tornar a Espanya de nou amb un (1) nombrós exèrcit per consolidar el seu domini i ordenà al mariscal Claude Victor Perrin, i al general François Joseph Lefebvre que bloquegessin Blake mentre ell avançava cap a Burgos (Castella i Lleó).[4] Després de derrotar els espanyols, Napoleó feu de Burgos (Castella i Lleó) el quarter general; deixà al seu germà Josep a la ciutat i partí cap a Madrid (Espanya).

Batalla

El resultat del combat fou la victòria francesa, al comandament del mariscal Jean Lannes, sobre les tropes espanyoles, comandades pel general Castaños. Prop de trenta-tres mil (33.000) soldats i milicians espanyols intentaren assetjar els trenta mil (30.000) francesos de Lannes, però foren severament derrotats. Les baixes espanyoles es calculen entorn dels (quatre mil) 4.000 morts i tres mil (3.000) presoners, mentre que per part francesa no arriben als sis-cents (<600) entre morts i ferits.

Conseqüències

Els francesos avançaren de nou sobre Madrid (Espanya) derrotant pocs dies després als espanyols a la batalla de Somosierra (Madrid); entraren a la capital el 4 de desembre, i Saragossa (Aragó) quedà assetjada.[5]

Aquesta és una (1) de les batalles el nom de les quals fou gravat en l'Arc de Triomf de l'Étoile a París (Illa de França).

Referències

Enllaços externs

«Batalla de Tudela» oli sobre tela de January Suchodolskia, 1827, Museu Nacional de Varsòvia (Polònia)

Campanyes franceses

El passat dimecres 23 de novembre de 2022 es commemorà el seixanta-quatrè aniversari del naixement de María Elena Moyano Delgado (Barranco, Lima, Perú, 23 de novembre de 1958 — Villa El Salvador, Lima, Perú, 15 de febrer de 1992), qui fou una (1) lluitadora social, dirigent veïnal de nacionalitat peruana, coneguda popularment com a Madre Coraje.

El 15 de febrer de 1992, fou assassinada a Lima (Perú) als trenta-tres (33) anys, per un (1) comando d'anihilament del grup terrorista Sendero Luminoso. En moments en què el país es trobava assetjat pel terrorisme, Moyano s'alçà contra el terror de Sendero Luminoso (PCP–SL), per la lluita contra la pobresa i per la defensa dels drets humans. María Elena Moyano també fou una (1) de les més actives defensores dels drets de la dona i de la població peruana en general.

Primers anys de vida

En els primers anys de la dècada dels setanta ('70) del segle XX, durant el govern revolucionari d'inspiració socialista del general Juan Velasco Alvarado, milers d'habitants d'escassos recursos feren una (1) invasió de terrenys a la perifèria de Lima (Perú), al desert de Pamplona (que avui comprén el districte de San Juan de Miraflores). El llavors president ordenà «una (1) reubicació planificada», la que motivà el trasllat de milers d'habitants cap al sud de Lima (Perú) i la formació de la comunitat urbana autogestionària de Villa El Salvador (CUAVES). En aquesta onada humana hi havia la mare i els set (7) germans Moyano Delgado, separats ja del pare, a qui els havien desallotjat de la casa i els havien embargat els mobles per no haver pogut pagar el lloguer. María Elena es traslladava cada dia fins al veí districte de Surco, tretze quilòmetres (13 km) al nord de Villa El Salvador, on estudiava al col·legi Jorge Chávez; per arribar–hi, devia aixecar–se molt d'hora i agafar un (1) dels pocs autobusos de transport públic que aleshores transitaven a la perifèria de la capital. María Elena i la seva germana foren escollides per formar part de l'equip de voleibol de la seva escola, per la qual cosa havia de tornar a les tardes a l'escola a fi d'entrenar amb l'equip.

Vida universitària

María Elena finalitzà els estudis en el Col·legi Jorge Chávez de Surco (Perú) als quinze (15) anys. Els seus germans volien que ella i la seva germana Martha estudiessin a la universitat, però, al principi, María Elena ho refusà. Ella i una (1) companya volien ser oficinistes i es matricularen en un (1) curs d'extensió universitària per a tècnics administratius que oferia la Universitat de Lima (Perú). Segons María Elena, la universitat estava reservada a la seva germana, «la més estudiosa de la família». Martha es presentà a la Universidad Nacional Mayor de San Marcos, però no hi ingressà. El seu germà Carlos insistí que fessin les proves per ingressar a la Universitat Particular Inca Garcilaso de la Vega. Les dues (2) germanes s'hi presentaren, però María Elena posà com a condició a la seva mare i germà que ella mateixa escolliria la seva carrera. María Elena decidí estudiar sociologia, contra els desitjos de la seva mare, que volia que estudiés dret.

Entre els anys 1973 i 1975, fou presidenta del grup de joves «Renovació», el qual organitzava activitats artístiques de cant i teatre, i també xerrades i taules rodones adreçades als joves per combatre la drogoaddicció i fer front als conflictes familiars. Després d'assistir a les classes de materialisme històric i materialisme dialèctic, que aleshores s'ensenyaven en gairebé totes les universitats del país, María Elena es qüestionà quina era la raó de l'esforç dels pobres per estudiar i aconseguir treball si es trobaven amb molts obstacles que els impedien accedir–hi.

Temps després, aparegueren a la CUAVES un (1) grup de joves universitaris que, amb el pretext de divulgar el seu art, s'immisciren en les activitats del grup juvenil; arribaren a crear una (1) «escola popular» on ensenyaven els fonaments ideològics del marxisme–leninisme, la lluita de classes i la doctrina maoista. Encara que seguí assistint, María Elena Moyano no prengué part en aquest adoctrinament sinó que «s'aferrà a les seves conviccions religioses».[1]

Activisme social i polític

Els seus dots de líder i de gran dona es manifestaren en totes les seves activitats, però, principalment, en la fundació del club de mares «Micaela Bastidas», que tenia la finalitat de defensar les mares de la manipulació de les obres filantròpiques de l'Església adventista (OFASA) i d'altres organismes governamentals, en una (1) clara postura feminista de defensa dels drets de les dones i les mares de família. Tenint en compte el seu do de gents, les seves condicions de dirigent i la seva capacitat de treball i organització, les dones de Villa El Salvador, l'any 1983 la nomenaren la seva delegada davant una (1) convenció, on s'anava a formar la Federación Mujeres. María Elena explica que assistí a l'acte amb el seu fill David al braç. La Sra. Erlinda Muñoz, rival política, que es coneixien des de l'ocupació del local de l'Escola 6066, no volgué admetre María Elena a l'assemblea, però les dones del grup de neteja la designaren la seva delegada. La senyora Juana Bendezú convencé l'Erlinda, i la feren ingressar a l'antic cinema Madrid, en el segon sector de Villa El Salvador. En aquesta convenció fou elegida com a sotssecretària d'organització de la Federación Popular de Mujeres de Villa El Salvador (FEPOMUVES).

L'any 1986 fou designada presidenta de la Federació, càrrec pel qual fou reelegida l'any 1988. Durant la seva gestió, i per la voluntat política de l'alcalde Michel Azcueta, la FEPOMUVES (llavors integrada per cent cinc [105] presidentes de clubs de mares i quatre-centes cinquanta [450] coordinadores del comité del Vaso de Leche i dels menjadors populars) fou designada com a entitat directora del programa del Vaso de Leche (creat per la Llei 24059, de 6/3/1985).[2]

María Elena pertanyia al vessant moderat del Partido Unificado Mariateguista (PUM). Quan aquest es dividí, María Elena s'uní al Movimiento de Afirmación Socialista (MAS), petit partit d'esquerra cristiana, i fou convidada a formar part de la seva direcció. L'any 1990, als trenta (30) anys, deixà la presidència de la FEPOMUVES per «donar pas a la nova generació de dirigents que s'han vingut perfilant en l'últim període en què la confrontació política demandava dels dirigents populars no sols un (1) fort compromís amb les organitzacions de base, sinó també, i bàsicament, un (1) distanciament i condemna clara dels mètodes de terror que imposava el PCP–SL a moltes organitzacions com una (1) forma de controlar, per la força i el terror, allò que no poden aconseguir amb arguments polítics. Amb les organitzacions de dones, el PCP–SL tingué un (1) gran conflicte: el caràcter democràtic i la clara distància que aquestes organitzacions han marcat amb l'ús de la violència i el terror, juntament amb la seva organització quotidiana per enfrontar les adverses circumstàncies que porta la crisi econòmica del país, són alguns dels aspectes absolutament antagònics al projecte polític senderista. Per aquestes raons és que el PCP–SL inicia una (1) campanya d'assassinats, de terror, d'intents de separar les direccions de les bases a partir d'acusacions de traïció a la causa popular. Així, les direccions són acusades de reformistes, de col·laborar amb el govern, i pel seu 'immediatisme' en el seus esforços i assoliments, en la millora de les condicions de vida de les seves famílies i de les seves comunitats».[3]

El somni de María Elena Moyano fou «en primer lloc, construir una (1) alternativa de dones començant des del poble; una (1) gran organització sòlida, amb totes les dones organitzades, i que siguin les dones qui es guanyin els espais dins de les instàncies, al municipi o al parlament, i des d'aquí, plantejar algunes alternatives d'esquerra, les del canvi social».[4]

Reconeixement popular i últims anys de vida

El 1989 fou elegida com a tinenta d'alcaldessa de la municipalitat del districte de Villa El Salvador, com a integrant de la llista del moviment polític Izquierda Unida del Perú, que encapçalà Michel Azcueta. Les discrepàncies amb el grup terrorista Sendero Luminoso (PCP–SL) s'accentuaren arran d'uns fulls volants que publicà aquest grup i on deia que María Elena s'havia apoderat dels diners d'unes donacions d'entitats de l'estranger. El mes de setembre de 1991, María Elena, en un (1) comunicat públic, desmentí categòricament tal infàmia i increpà als maoistes molt cruament, amb aquestes paraules: «...la revolució no és mort ni imposició, ni submissió, ni fanatisme...».

Assassinat i repercussions

El dia previ a la seva mort, el SL convocà a un (1) atur armat en tot el país, el qual tingué seguiment especialment a Villa el Salvador. María Elena, al costat de diverses dones, sortí als carrers a desafiar l'atur i les amenaces del grup d'assassinar qui estigués fora de les seves cases.

En resposta, el 15 de febrer de 1992, a l'edat de trenta-tres (33) anys, María Elena Moyano, quan es dirigia a una (1) activitat del Vaso de Leche, fou assassinada per un (1) comando d'anihilament de SL: deixà dos (2) nens, de deu (10) anys i de vuit (8) anys; però no sols fou assassinada; també el seu cos fou esbocinat i esquarterat amb explosius amb la finalitat d'espantar els seus seguidors. No conformes, els senderistes dinamitaren la seva tomba als pocs dies d'haver estat sepultada. El seu espòs i fills viuen asilats a Espanya.[5]

En una (1) pàgina creada pels veïns de Villa El Salvador, existeix un (1) relat de l'assassinat de María Elena Moyano.

La seva germana Martha Moyano és afiliada políticament al partit de la dinastia dels Fujimori: arribà a ser congressista del Perú.

María Elena Moyano en la cultura popular

Apareix una (1) imatge seva al principi del videoclip de la cançó «Disparos de silencio» de Nach.

El 1999 s'estrenà una (1) pel·lícula biogràfica sobre María Elena Moyano, Coraje, produïda pel director peruà Alberto Durant.

Referències

Vegeu també

Enllaços externs

María Elena Moyano Delgado (29 November 1958 – February 15, 1992) was a Peruvian community organizer and activist.

Villa El Salvador pictured in 1975

El passat dimecres 23 de novembre de 2022 es commemorà el noranta-dosè aniversari del naixement d'Herberto Helder de Oliveira (Funchal, Madeira, Portugal, 23 de novembre de 1930 — Cascais, Portugal, 23 de març de 2015), qui fou un (1) poeta portuguès.[1]

Biografia

Estudià a Coimbra (Portugal) Dret i Filosofia i Lletres, sense acabar cap de les dues (2) carreres. A Lisboa (Portugal), en diverses etapes de la seua vida, treballà de periodista, bibliotecari, traductor i presentador de programes de ràdio. Fou un (1) dels col·laboradors de la revista Pirâmide (1959–1960). La seva autobiografia, Apresentação do Rosto (1968), fou censurada pel règim de Salazar. El 1970 viatjà per Espanya, França, Bèlgica, els Països Baixos i Dinamarca, realitzant treballs sense cap relació amb la literatura, i el 1971, a Angola, treballà per a una (1) revista de Luanda fent reportatges de guerra, i hagué de ser hospitalitzat durant tres (3) mesos per un (1) accident greu. El 1973 se n'anà als Estats Units, i el 1975 visqué uns mesos a França i a Anglaterra (Regne Unit). De nou a Lisboa (Portugal), el 1976 participà en l'edició de la revista Nov. El seu capteniment, propi d'un (1) misantrop, refusant–se a acceptar premis i a concedir entrevistes, envoltà la seva figura d'una (1) aura de misteri; el 1994 se li atorgà el premi Pessoa, i el rebutjà. Es casà dues (2) vegades, amb Maria Ludovina Dourado Pimentel, de qui tingué una (1) filla, i amb Olga da Conceição Ferreira Lima; amb Isabel Figueiredo tingué un (1) fill, el periodista Daniel Oliveira.[2]

Trajectòria literària

En els seus inicis cultivà un (1) surrealisme tardà, a partir del qual «la seva veu assolí un (1) caràcter molt personal, experimentalista, on la desarticulació del discurs es defineix a través d'un (1) procés combinatori, altament cerebral, de reiteració de mots i expressions».[3] El 1964 confegí amb António Argão el 1º Caderno antológico de Poesia Experimental, publicat als «Cadernos de hoje», que marcà un (1) període històric en la poesia portuguesa. En Poesia toda (1973, actualitzat diverses vegades: els anys 1981, 1990, 1996, i amb altres títols els anys 2009 i 2014) feu una (1) antologia personal dels seus llibres anteriors, depurats durant anys, i en suprimí alguns en les successives reedicions. La crítica ha relacionat el seu llenguatge poètic amb l'alquímia, la mística, la mitologia edípica i la imatge materna, i l'ha considerat un (1) dels poetes més originals en llengua portuguesa, el més gran de la segona meitat del segle XX.[2]

Obres

Poesia

Prosa

Traduccions

Obra traduïda al català

Referències

Enllaços externs

Retrat d'Herberto Helder per Frederico Penteado

Herberto Helder Luís Bernardes de Oliveira

El passat dimecres 23 de novembre de 2022 es commemorà el noranta-setè aniversari del naixement de José Napoleón Duarte Fuentes (Santa Ana, El Salvador, 23 de novembre de 1925 — San Salvador, El Salvador, 23 de febrer de 1990), qui fou president d'El Salvador entre els anys 1980 i 1982, i entre els anys 1984 i 1989. Fou alcalde de la ciutat de San Salvador durant tres (3) períodes.

Fou el primer secretari general del Partit Demòcrata Cristià (1960–1964) i el seu president el 1972. Aquest mateix any es presenta a les eleccions i després d'aquestes s'exilia fins al 1974. Durant aquest temps representà a l'Organització Demòcrata Cristiana d'Amèrica.

La Junta

Entre els anys 1980 i 1982 liderà el govern revolucionari de la Junta civil–militar que arribà al poder el 1979 amb un (1) cop d'estat. Aquesta junta està formada per dos (2) coronels (Adolfo Arnaldo Majano Ramo i Jaime Abdul Gutiérrez Avendaño) i tres (3) civils (Guillermo Ungo, Mario Antonio Andino i Román Mayorga Quirós), i aparentment tenia un (1) suport discret de la CIA.

El 10 de gener de 1981, el Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN) llançà una (1) ofensiva generalitzada contra el poder del govern. Això feu que el règim rebés l'ajuda militar immediata del govern dels Estats Units d'Amèrica, incloent–hi consellers militars.

El 26 de març de 1982 se celebraren eleccions al Congrés nacional. Llavors el nou congrés trià Álvaro Alfredo Magaña Borja per a ser el nou president d'El Salvador. Això posà fi el 2 de maig a la Junta.

La presidència

Dos (2) anys més tard, Duarte obtingué la presidència en les eleccions del 1984. Durant la seva presidència (fins a 1989) participà en reunions internacionals (Esquipulas, Chiquimula, Guatemala) per a la consecució de la pau a la regió. Tot i acceptar algunes propostes de negociació amb el FMLN, molt pressionat per Estats Units es negà a arribar a cap acord.

Amb acusacions de corrupció en el seu partit i molt afectat per un (1) càncer d'estómac, perdé les eleccions davant de la candidatura de la coalició d'extrema dreta ARENA, encapçalada per Alfredo Cristiani.

Enllaços externs

Fotografia retrat de José Napoleón Duarte, president d'El Salvador

Coat of arms of José Napoleón Duarte as Knight Collar of the Isabella the Catholic, attributed (Spain).

José Duarte (dreta) amb Hans–Dietrich Genscher l'any 1987.

José Napoleón Duarte Fuentes

El passat dimecres 23 de novembre de 2022 es commemorà el centenari del naixement de Manuel Fraga Iribarne (Vilalba, Lugo, Galícia, Espanya, 23 de novembre de 1922 — Madrid, Madrid, Espanya, 15 de gener de 2012), qui fou un (1) polític i diplomàtic espanyol[1] d'extensa carrera durant la dictadura franquista, la transició i l'època democràtica posterior. Home de marcat caràcter tradicionalista ocupà alts càrrecs a la política d'Espanya tant durant l'etapa franquista (ministre del govern d'Espanya) com durant l'etapa democràtica posterior (president de la Xunta i senador) i aconseguí aglutinar entorn el partit que havia creat, Alianza Popular posteriorment reanomenat Partit Popular, tant els sectors franquistes moderats com el centredreta provinent de l'esfondrament de la Unió de Centre Democràtic. Home de clarobscurs negà haver pres part en actes repressius,[2] però quedarà pel record la massacre del 3 de març de Vitòria (Àlaba, País Basc), que causà cinc (5) vaguistes morts per trets de la Policia Armada, essent ell ministre de Governació.

Inicis i formació (1922–1961)

Format en dret, política i economia, Fraga ingressà al cos de lletrats de les Corts el 1945 i inicià la carrera de diplomàtic el 1947.[1] Exercí càrrecs polítics importants a diferents òrgans de l'estat des del 1951.

Catedràtic de Dret Polític des del 1948 (València, Horta, País Valencià), obtingué la plaça de Teoria de l'Estat i Dret Constitucional de la Universitat Complutense de Madrid (Espanya) el 1953. Conjugà la docència amb els seus càrrecs polítics amb algun breu parèntesi, fins al 1987, any de la seva jubilació com a professor.

Ministre d'Informació i Turisme (1962–1969)

Des del juliol del 1962, com a ministre d'Informació i Turisme, promogué el desenvolupament del turisme, sobretot afavorint la imprescindible relaxació de l'estricta moral pública imperant els anys anteriors. D'aquests anys és l'eslògan Spain is different! ('Espanya és diferent!'). Els ingressos pel turisme es convertiren ràpidament en el principal capítol de l'economia nacional i, sumats als diners enviats pel nombrós contingent d'emigrants, permeteren una (1) millora considerable de les condicions de vida de la població. Com a conseqüència indirecta, els nous costums portats pels turistes es convertiren en un (1) factor més d'afebliment del règim, identificat amb un (1) nacionalcatolicisme preconciliar.

Per una (+1) altra banda, en tant que ministre d'Informació, hagué d'assumir tasques com la justificació de l'assassinat d'oponents al franquisme. Es distingí pel zel amb què s'aplicà en el cas del dirigent comunista Julián Grimau, executat, segons la terminologia del règim, el 1963. En un (1) tret distintiu de la seva forta personalitat, mai no ha admès tenir cap obligació de retractar–se per la seva participació en els fets de la dictadura.

Després de l'Accident nuclear de Palomares (Cuevas del Almanzora, Almeria, Andalusia) que patí el 1966 un (1) bombarder estatunidenc, es produí un (1) aerosol per la detonació dels explosius convencionals de dues (2) bombes, i així s'escamparen plutoni i americi, altament radioactius,[3] Fraga es banyà suposadament a Palomares (Cuevas de Almanzora, Almeria, Andalusia) en un (1) intent de calmar l'opinió pública i demostrar que no hi havia cap risc.[4]

Aquest mateix any presentà una Llei de Premsa, coneguda com la Llei Fraga, que, en suprimir la censura prèvia, tingué l'efecte de permetre una (1) més gran llibertat de premsa, encara que extremadament restringida i sotmesa a autocensura. La insuficiència d'aquesta llei significà, per exemple, el segrest del diari ABC el 1966 i, dos (2) anys més tard del del diari Madrid, que acabà amb la voladura del seu edifici el 1971.

Fi del règim franquista i Transició (1969–1982)

El 1969, any de l'estat d'excepció que es produí a conseqüència del procés de Burgos (Castella i Lleó), cessà com a ministre, en el transcurs de la crisi de govern produïda pel cas Matesa, en la que liderava el sector blau (falangistes) que anava quedant arraconat en favor dels sectors pròxims a l'Opus Dei encapçalats per Luis Carrero Blanco. El 1973 fou nomenat ambaixador al Regne Unit, càrrec que exercí fins a la mort de Franco. Ans al contrari d'altres dictadures, a l'Estat espanyol, mai no hi hagué una (1) veritable desfranquització i quasi la totalitat dels alts responsables del règim dictatorial pogueren continuar impertorbats la seva carrera sota la jove democràcia.

El 1975 fou nomenat vicepresident i ministre de Governació (càrrec equivalent a l'actual ministre d'Interior) del govern de Carlos Arias Navarro, primer del règim franquista després de la mort del dictador. Poc després, el 1976, pronuncià la frase «La calle es mía», després d'un (1) incident en què moriren diverses persones pels trets de les forces de seguretat durant el desallotjament d'una (1) concentració a la catedral de Vitòria (Àlaba, País Basc).

El fracàs del govern d'Arias Navarro dugué al nomenament d'Adolfo Suárez com a nou president. Aquest aconseguí aglutinar elements molt heterogenis, des de membres del règim de Franco partidaris d'una (1) reforma profunda, fins a centristes que havien gaudit d'una (1) relativa tolerància, al partit que batejà Unión de Centro Democrático (UCD). En les eleccions generals espanyoles del 1977 es presentà amb l'eslògan «Vota Fraga. Fraga conviene»[5]

Fou un (1) dels ponents de la Constitució Espanyola del 1978, junt amb els diputats Gabriel Cisneros (UCD), Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón (UCD), Gregorio Peces–Barba (PSOE), José Pedro Pérez Llorca (UCD), Miquel Roca i Junyent (Pacte Democràtic per Catalunya), i Jordi Solé Tura (PCE). Aquestes set (7) personalitats són conegudes popularment amb el nom de Pares de la Constitució.

Cap de l'oposició (1982–1987)

Fraga, que no trobava el seu encaix a la UCD, fundà el partit conservador Alianza Popular (AP), que més tard s'anomenà Partido Popular (PP). El partit, que inicialment incloïa sobretot a polítics actius durant el règim de Franco, no tingué gaire acceptació els primers anys d'existència, però guanyà popularitat quan la Unió de Centre Democràtic (UCD), partit de centredreta que guanyà les dues (2) primeres eleccions democràtiques, es desfeu i molts dels seus membres s'afiliaren a AP. Alianza Popular, en coalició amb el Partido Demócrata Popular i el Partido Liberal, ambdues formacions procedents de la UCD, obtingué un vint-i-sis per cent (26%) dels vots a les eleccions dels anys 1982 i 1986, el que convertí Fraga en cap de l'oposició. Fou elegit diputat per AP en les eleccions dels anys 1977, 1979, 1982 i 1986.

President de Galícia (1987–2005)

El 1987 Fraga cedí la presidència del PP a José María Aznar i tornà a la seva terra natal, Galícia. Guanyà les eleccions autonòmiques del 1989, i passà a ser president de Galícia, càrrec que mantingué fins a l'any 2005; escollit al congrés del PP gallec com a candidat del partit a les eleccions autonòmiques d'aquell any, perdé la majoria absoluta per escàs marge.

Com a conseqüència del naufragi del petroler Prestige a prop de les costes gallegues a finals del 2002, Fraga fou molt criticat per la seva actuació a la crisi, encara que pocs mesos després, el Partido Popular de Galícia guanyava les eleccions municipals a bona part de les poblacions costaneres que foren afectades per la marea negra.

En les autonòmiques del 2005 no obtingué la majoria absoluta. L'aliança entre el PSdG i el BNG feu fora de la presidència de la Xunta de Galicia el PP després de setze (16) anys al poder.

Des del 2005

Manuel Fraga Iribarne ocupà el lloc de senador del PP en representació de Galícia. El 2 de setembre de 2011 finalment anuncià la seva retirada de la política. Fraga morí als vuitanta-nou (89) anys el 15 de gener de 2012 al seu domicili de Madrid, després d'una (1) llarga malaltia.[6][7][8] El dia 17 rebé sepultura al cementiri de Perbes, al municipi de Miño (La Corunya, Galícia) on també hi havia les despulles de la seva esposa. La multitudinària comitiva de l'enterrament fou escoltada per un (1) cos de gaiters.[9]

Collectie / Archief: Fotocollectie Anefo Reportage / Serie: [onbekend] Beschrijving: Mr. Manuel Fraga Iribarne (Spaanse minister) Datum: 21 februari 1963. Locatie: Spanje Trefwoorden: ministers Fotograaf: [onbekend] Auteursrechthebbende: Nationaal Archief Materiaalsoort: Negatief (zwart/wit) Nummer archiefinventaris: bekijk toegang 2.24.01.04 Bestanddeelnummer: 914–8477.

Trasllat del fèretre amb les despulles de l'anterior president de la Xunta.

Coat of Arms of Manuel Fraga Iribarne, attributed.

Manuel Fraga Iribarne

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el setanta-novè aniversari de la independència del Líban en relació amb França, el 22 de novembre de 1943. 

La història del Líban comprèn la història d'un (1) país ric amb més de cinc mil (>5.000) anys d'història. El Líban és situat al Pròxim Orient o Llevant.

Antiguitat

Període del 3000 aC fins al segle I aC

La regió és habitada des de l'antiguitat; és descrita a la Bíblia com «la terra de la llet i de la mel». Des dels temps bíblics, el Líban ha atret els conqueridors per raó dels seus abundants recursos naturals, port protegits que jalonen la costa i de les possibilitats defensives que ofereixen els alts cims. Tots aquests elements contribuïren a fer història del país una (1) vertadera odissea.

El món fenici

Al mil·lenni III aC, mercès als contactes assidus amb Mesopotàmia, Síria del Nord i d'Egipte, la costa s'urbanitzà al seu torn. Biblos, on aquesta evolució fou ben testificada, és llavors la més antiga ciutat en pedra coneguda de la humanitat.

Més tard, pels volts del 1200 aC, els fenicis fundaren una (1) de les primeres grans civilitzacions de la conca mediterrània; una (1) civilització que dominà una (1) part del Mediterrani, gràcies a l'esperit d'emprenedor i al desenvolupament intel·lectual que emanava d'una (1) sèrie de ciutats estat independents. Regnaren sobre el mar basant–se en la superioritat de les seves naus i del seu talent com a navegants; es revelaren com a artesans excepcionals, comerciants dotats i inventen el primer autèntic alfabet —un (1) avanç destacable que obrirà la via a les grans obres literàries de la Grècia antiga.

Els fenicis, poble semític procedent del poble cananeu, reberen el seu nom dels grecs que els donaren aquest nom (del grec phoinix), designant–los probablement respecte a la tintura de púrpura, de la qual sols els artesans fenicis en tenien el secret. Molt de temps en competència amb els grecs, després els seus descendents púnics en competència amb els romans, les informacions que ens han arribat foren en part esbiaixades pels seus rivals, la qual cosa vehicula una (1) imatge tèrbola i misteriosa. És important saber que entre elogis i crítiques, cal discernir les gelosies, cobdícies i rivalitats de l'època.

Per als grecs (de Grècia, que vivien al Líban), que foren els primers a utilitzar el nom de Fenícia, el territori s'estenia sobre la zona costanera compresa entre el Mont Casius al nord i Haifa al sud. Dins d'aquesta zona, les ciutats d'Ugarit (Ras–Xamra), d'Arwad, de Biblos (Jbeil), de Beryte (Beirut), de Sidó (Saïda), de Tir (Sur) i d'Acre, constituïen les famoses ciutats estats. Fenícia ocupava llavors aquesta franja costanera, entre la muntanya libanesa i el mar Mediterrani. Un (1) espai variat entre indrets portuaris, petites planures així com un (1) rerepaís de muntanya, on creixen avets i cedres.

Al llarg del seu avanç, els fenicis s'instal·laren igualment sobre les illes, grans llocs estratègics sobre el seu camí d'evolució: la primera verdadera escala tingué com a base Xipre (l'illa del coure). Les troballes evoquen una (1) presència fenícia almenys des del segle IX aC. El centre principal fou Kition però hi hagué altres assentaments a Pafos, Tàmassos, així com en altres ciutats.

Després de Xipre, els marins fenicis s'aventuraren a l'arxipèlag de la mar Egea. Homer menciona assentaments comercials, punts de suport fundats per venedors. La Creta, l'Eubea i les illes del Dodecanès semblen haver conservat alguns dels rastres d'aquesta presència a trenc d'alba del primer mil·lenni. En el moment d'aquests primers intercanvis els grecs aprengueren a utilitzar l'alfabet fenici que adaptaren llavors a la seva pròpia llengua.

Hom torna a trobar els fenicis a Malta, a Sicília (Mòtia), a Sardenya (Càller, Tharros, Nora), Tunísia (Cartago, Tapsos, Adrumetum) fins a arribar a Espanya (Cadis, Eivissa) el país dels metalls i de les riqueses (l'or i els diners). Els vaixells fenicis salvaren també les columnes d'Hèrcules i anaren fins a Bretanya i Cornualla a la recerca de les mines d'estany.

De la conquesta d'Alexandre a la colonització romana

Des del segon mil·lenni i sobretot al primer mil·lenni aC, el Líban fenici fou amenaçat per l'expansió dels grans imperis continentals que se succeïren a l'Orient antic: Egipte, Assíria, Babilònia i després la Dinastia Aquemènida. Amb la conquesta per Alexandre el Gran el 333 aC, el Líban s'obre a les influències hel·lenístiques. El territori fou en principi dominat per l'Egipte dels Ptolomeus, i després per la dinastia dels Selèucides; la conquesta romana es va produir al segle I aC.

Del naixement del cristianisme al Líban medieval

Període del segle I al segle VII fins a l'arribada de l'islam[1]

Progressivament cristianitzat a partir del segle II, sense que les comunitats cristianes coneguessin llavors un desenvolupament comparable a les de les províncies aràbigues (Síria, Jordània, Aràbia actuals, fins i tot Iemen),[2] el Líban cristià, fins aquí dependent de l'Imperi Romà d'Orient, es constituí a partir de la conquesta àrab musulmana al segle VII, sobretot per la retirada a la muntanya libanesa de comunitats religioses heterodoxes: al nord, foren els cristians monotelites expulsats de Síria, els maronites (és a dir, que la muntanya fou cristianitzada al segle V pel deixeble de sant Maron Ibrahim l'asceta). La muntanya libanesa serví igualment de refugi a partir del segle XI, al sud, a la comunitat musulmana dissident drusa.

L'islam arribà al segle VIII procedent de la península Aràbiga: fou vehiculat pels beduïns que intentaren múltiples successions de missions religioses i esdevingué la religió predominant de tota la Península des del desert de l'Aràbia.

El Líban esdevé des de llavors un (1) país molt diversificat en l'aspecte religiós —el que explica que hagi esdevingut estat multiconfessional avui.

Arribada de l'islam (segle VII)

L'islam guanyà així el Líban (en aquell temps Jabal Lubnan) al segle VIII. Foren llavors sobretot xiïtes els que dominaren després de diverses guerres religioses en aquesta època, mentre que els sunnites arribaren amb la conquesta otomana al segle XVI, s'instal·laren en certes ciutats de la costa libanesa i portaren amb ells els costums otomans com la xixa, els dolços i el cafè turc. Cal fer notar que mai no hi havia hagut canvi al si de la religió cristiana al Líban, els cristians conserven les seves prerrogatives fins als nostres dies.

Al segle VII s'instal·laren els mardaïtes, que serien probablement els avantpassats dels maronites libanesos. Els mardaïtes són la punta de llança d'una (1) reconquesta cristiana de Terra Santa, que els emperadors romans d'Orient faran avortar signant la pau amb el califat. Els mardaïtes se separen llavors de l'autoritat de Bizanci i funden un (1) estat catòlic autònom que va des de la Galilea a la vall de l'Orontes (o sigui, una mica més gran que l'actual Líban). Però les terres reconquerides als musulmans seran a poc a poc abandonades i el Líban maronita es reduirà a la cadena occidental del Mont–Liban, entre l'Akkar al Nord i Beirut al sud. Els àrabs aplegaren un (1) gran nombre de tropes per conquerir el nou estat libanès (més de seixanta mil [>60.000] homes, segons certs historiadors), mentre que, per la seva banda, els mardaïtes apleguen trenta mil (30.000) guerrers. És un (1) xoc titànic per a l'època: les forces en presència són més nombroses que a la batalla de Poitiers (Viena, Nova Aquitània, França). Tanmateix, els mardaïtes, més forts i més hàbils, es fan forts a les seves i s'enduen la victòria enfront d'un (1) enemic dos (2) cops més nombrós, amb molts anys d'experiència en la guerra. De ben segur és, probablement, l'esdeveniment principal que contribuí a aturar l'expansió de l'islam. Els àrabs feren altres temptatives per conquerir el Líban mardaïta, però totes fracassaren: el Líban no caurà sota domini islàmic sinó després de les Croades. Fins i tot els historiadors àrabs com Al Baladhuri reconeixen aquesta derrota de les seves tropes.

L'islam estigué així adoptat per diferents pobles tant a la recerca de filosofies existencials com desitjosos de rebutjar el domini de l'Imperi Romà d'Orient en aquesta regió de la península aràbiga. Tanmateix, tant a l'Iraq com a Síria, certs pobles cristians conservaren la llengua aramea i els seus costums fins a èpoques molt recents. Durant aquest primer període musulmà, l'islam no era imposat. Respectuós amb les altres creences religioses, així com amb el dret de cadascun de disposar com millor ho sentís de la seva llibertat de religió i de la seva opinió, era l'islam tolerant del període omeia. Aquest període s'acabà pel trasbals provocat per les Croades.

Croades (segle XII)

Al segle XII, durant el període de les Croades, el Líban estava englobat en els Estats croats: el nord pertanyia al Comtat de Trípoli i el sud (amb Tir, Beirut i Sidó) formà part del Regne de Jerusalem (Palestina) fins al 1291. En aquesta època, els maronites aportaren una (1) ajuda activa als croats. També, en el moment de la tornada dels musulmans a la fi del segle XII, amb la reconquesta per l'islam dels estats llatins d'Orient, la comunitat cristiana hagué d'experimentar persecucions, sobretot de part dels mamelucs egipcis, els nous amos del país fins al començament del segle XVI.

Període otomà (1516 en endavant)

En efecte, el Líban fou englobat el 1516 en l'Imperi Otomà, tot i que l'administració turca no fou efectiva realment més que en els ports, i per tant les costes. La muntanya passà sota l'autoritat de la família dels Maan (1544–1697), l'autoritat dels quals era reconeguda tant pels drusos com pels maronites. El poder dels Maan conegué el seu apogeu sota Fakhr–ad–Din II que, revoltat contra el poder de la Porta, fou executat a Istanbul (Turquia) el 1635. La dinastia següent, la dels Xihab, regnà del 1698 al 1841 sobre la muntanya del Líban que gaudí així d'una (1) autonomia gairebé total en un (1) marc de tipus feudal. Paral·lelament, sobre la costa, és un (1) poder diferent el que s'estableix, al voltant del mameluc egipci d'origen bosni, Jezzar Paixà, amo de Beirut (Líban) a la fi del segle XVIII. Gràcies a ell, Baixir Xihab II esdevingué emir (1790–1840). Sabé guardar–se d'acceptar les ofertes de Bonaparte quan es produí el setge de Sant Joan d'Acre (1799). Per contra, no aconseguí lluitar contra el wali egipci Muhàmmad Alí Paixà, les pressions del qual sobre Síria i el Líban provocaren una (1) insurrecció popular, fomentada per la Gran Bretanya, i provocà també la fi del regnat de Baixir Xihab II.

Un estat multicultural i plurilingüístic

Aquesta història complexa explica la diversitat lingüística actual del Líban. Fou la llengua italiana que s'implantar en principi als ports libanesos, la influència comercial de les repúbliques de Venècia (Vèneto) i de Gènova (Ligúria) fou determinant entre els segles XIII i XVII. Tanmateix, les capitulacions signades entre Francesc I de França i després els seus successors i la Sublim Porta feren del rei de França el protector oficial dels cristians d'Orient i permeteren a les missions religioses desenvolupar–se. Les congregacions dels jesuïtes, caputxins, llatzeristes, els germans de les Escoles Cristianes de La Salle, els maristes, les Filles de la Caritat fundaren escoles que permetrien la implantació del francès al Líban, durant el període otomà.

La presència francesa permetrà, amb la creació del Gran Líban per la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial (vegeu més endavant), d'estendre l'ensenyament del francès tant en l'àmbit privat com en el públic. El francès i l'àrab són reconegudes com a llengües oficials (1926).

Si amb la independència l'àrab és reconeguda com a única llengua oficial, el francès manté un (1) lloc privilegiat tant en la realitat com en els textos, ja que, per exemple, els estudiants poden estudiar les ciències i les matemàtiques en francès o en àrab, segons la seva elecció. També, el Líban forma part integrant de la francofonia i és d'altra banda membre de l'Organització internacional de la francofonia. Però l'anglès pren avui un (1) lloc cada vegada més important, tant en l'àmbit escolar com professional.

El Líban sota influència occidental

Període del 1830 al 1918

1861–1915: la província (mutasarrifiya) autònoma del Mont–Líban

En resposta a les massacres dels maronites per part dels drusos del 1840 al 1860, les grans potències de l'època —França, la Gran Bretanya, l'Imperi Austrohongarès, Rússia i Prússia— enviaren un (1) cos expedicionari i obligaren l'Imperi Otomà a crear una (1) província (mutasarrifiya) autònoma del Mont Líban el 1861. Havia de ser dirigida per un (1) governador, sota la vigilància dels cònsols europeus. Un (1) consell consultiu central, majoritàriament compost de cristians, fou igualment establert sobre una (1) base comunitària proporcional. És durant aquest període d'autonomia que foren creats els primers consells municipals escollits al Líban, el 1879 a Jounieh per exemple. Entre els anys 1880 i 1914 el creixement demogràfic i la crisi de la sericicultura provocaren un (1) molt important moviment d'emigració cap a les Amèriques que afectà almenys una quarta (1/4) part de la població.[3]

Llista dels governadors otomans cristians del Mont–Liban

La constitució de l'Estat modern

Període: 1918–1943

El mandat francès

Article principal: Estat del Gran Líban

Poc després de la Primera Guerra Mundial el 1920, França obté de la Societat de Nacions un (1) mandat sobre les regions sirianes del Llevant. El Regne àrab de Síria és proclamat, tot reservant al Mont Líban l'estatut de regió autònoma. Però progressivament, un (1) moviment nacionalista àrab mobilitza intel·lectuals de Beirut (Líban) i del Mont Líban que aspiren a la independència de Síria, sota la direcció d'un (1) sobirà àrab, mentre que altres, entre els quals els maronites són majoritaris, pensen en un (1) Estat libanès independent, protegit pels seus vincles privilegiats amb França.

El 1920, sota la pressió d'aquests últims, el governador francès, Henri Gouraud s'imposa als nacionalistes sirians, proclama l'Estat del Gran Líban i fixa les seves fronteres.

Les clivelles feien improbable el naixement d'una (1) entitat política libanesa unificada, atès que cada comunitat guardava en memòria la seva versió ben particular de la història, rarament d'acord amb la dels altres.

El 1925, el sud–est del Líban és afectat per la revolta drusa de Síria.

El 1926, el país esdevé oficialment una (1) República, pren el nom de República libanesa, adopta la seva primera constitució i crea els càrrecs de president de la República i de cap del govern.

El començament de la independència

Després de la invasió del país pels Aliats durant la Segona Guerra Mundial, les autoritats franceses de Vichy (Alier, Alvèrnia–Roine–Alps, França) són expulsades i el Líban passa, com Síria, sota el control de la França Lliure. Malgrat un (1) acord de principi per a la independència, els gaullistes intenten mantenir el país sota control. El 21 de setembre 1943, Béchara el–Khoury esdevé president de la República, Riyad es–Solh pren, per la seva banda, el càrrec de cap del govern. Esclata un (1) conflicte entre aquests, partidaris resolts de la independència, i el representant francès Jean Helleu, que fa empresonar el govern l'11 de novembre. El 22 de novembre, la França lliure s'ha de decidir a alliberar el govern i a concedir la independència al país.

Desenvolupament i democràcia

El 1952, Camille Chamoun accedeix a la presidència. El seu mandat és marcat per la manca de respecte del president per a la convenció nacional. Chamoun reforça les prerrogatives presidencials, i malgrat el context regional i nacional proàrab, marca una (1) inflexió de la política exterior del Líban en un (1) sentit prooccidental, prescindint totalment els sentiments dels Libanesos de les classes pobres. S'adhereix fins i tot a la doctrina Eisenhower de coordinació de les forces antisoviètiques a l'Orient Mitjà secament rebutjada per tots els altres països àrabs.

La Crisi de 1956–1958 al Líban

El context regional de les nacions àrabs que es revolten i el rebuig al president prooccidental Camille Chamoun de trencar les relacions diplomàtiques amb el Regne Unit i França mentre que aquestes ataquen Egipte durant la crisi de Suez, empenyen la comunitat musulmana a reclamar al govern una (1) fusió amb la República Àrab Unida, la qual cosa és rebutjada categòricament per la comunitat cristiana. La pressió augmenta. Els refugiats palestins ja s'havien preparat llavors per a la guerra i per prendre el Líban en el lloc de Palestina. Reben suport del president egipci Gamal Abdel Nasser i del règim sirià; Nasser havia arranjat la decisió del «Caire» per fer armar els palestins solament en territori libanès. Es tracta d'una (1) decisió més internacional que local, en la qual figura com a primer soci l'antic règim soviètic (URSS), que tenia en aquell temps bones relacions amb l'Estat d'Israel. Bombes i assassinats precedeixen vastes manifestacions al carrer. A partir del maig del 1958 esclata una (1) guerrilla a la muntanya entre legitimistes i insurgents. Davant aquesta agitació, Camille Chamoun aconsegueix el desembarcament de quinze mil (15.000) soldats d'infanteria de marina americans que asseguren el triomf de la contrarevolució dels Kataeb, majoritàriament cristians.

El mandat de Chamoun comportà un (1) renaixement cultural i econòmic del qual el Líban guardaria sempre el rastre, malgrat la guerra de disset (17) anys. Feu possible també un (1) renaixement de la llibertat d'expressió i de la llibertat de premsa, en un (1) moment en què cap país àrab no en tenia. Al final del seu mandat, el setembre del 1958, és elegit president el general Fouad Chehab, unànimement respectat pels dictadors àrabs. L'oposició imposa el nomenament del líder de la insurrecció, Rachid Karamé, pel càrrec de primer ministre. És un (1) període de retrocés de la llibertat i de mandat anomenat militar.

El chehabisme

El nou president endega una (1) millora de relacions amb Nasser, i el Líban juga plenament el seu paper de mediador entre àrabs; s'apaivaguen de cop les reivindicacions internes dels musulmans i dels drusos.

Chehab obre un (1) període d'estabilitat durant el qual la prosperitat libanesa semblava haver retornat. Aquesta política de restauració de l'estat sobirà és anomenada fins ara chehabisme.

L'economia experimenta un (1) fort creixement, que accentua les desigualtats entre les diferents regions i comunitats.

El cop d'estat del 1961

En la nit del 30 al 31 de desembre de 1961, el Partit Social Nacionalista Sirià intenta un (1) cop d'estat. Una vintena (20) de carros de la guarnició de Tir (Líban) s'uneixen als colpistes i intenten sense èxit un (1) assalt al Ministeri de Defensa. El cap de l'Estat Major (Youssef Chemayet), el director de la Seguretat General (Tawfic Jalbout), el comandant de la gendarmeria i el comandant militar de Beirut (Líban) són empresonats. Fouad Chehab envia l'exèrcit i captura els colpistes. Els ostatges seran alliberats en la mateixa jornada.

L'augment de la inestabilitat (1966–1975), el problema palestí

A partir de la fi dels anys 1960, la vida política libanesa queda esquitxada per casos de corrupció generalitzada de funcionaris, que es veuen obligats a dimitir per desenes, i pels desacords sobre els temes de política exterior i de tractament de la «resistència» palestina. La classe dirigent pateix conflictes interns a causa del repartiment de les posicions de poder. Els moviments es radicalitzen i la tensió augmenta.

Els nacionalistes conservadors cristians temen per a la cohesió nacional, atès els islamo–palestino–progressistes són solidaris amb la resistència. Les milícies es comencen a armar massivament; el bàndol proàrab rep el suport dels palestins, mentre que els nacionalistes miren cap a Occident. Comencen onades d'enfronaments, que oposen la falange als palestins, i la falange al moviment nacional.

El problema palestí

Article principal: Conflicte Israel-Líban

Els camps de refugiats es converteixen en bases d'entrenament militar i diversos centenars de fedaïns llancen operacions de tipus comando contra la frontera nord d'Israel, o fins i tot accions terroristes a l'estranger. Davant la resistència que s'organitza, Israel espera del Líban que asseguri la seva seguretat controlant l'activitat dels palestins sobre el seu territori, però el Líban és massa feble per resoldre el problema.

Després de la guerra dels Sis (6) Dies i l'ocupació de Cisjordània i de Gaza per Israel el 1967, després sobretot la forta repressió jordana contra els fedaïns palestins el setembre del 1970 —coneguda amb el nom de Setembre Negre—, la causa palestina s'enfonsa.

L'exèrcit libanès tracta, el 1969, de reprendre el control dels camps, però és massa feble. S'arriba a un (1) compromís amb la signatura al Caire (Egipte) sota la protecció de Nasser, el 1969, d'un (1) acord entre Iàssir Arafat, líder de l'OAP, i el comandant en cap de l'exèrcit. L'extraterritorialitat dels camps dels fedaïns està reconeguda. Aquest acord és mantingut secret, ja que és contrari al ple exercici de la sobirania libanesa.

A diferència dels Estats àrabs veïns, amb un (1) poder fort, que no vacil·len a tractar el problema palestí de manera radical, la presència dels refugiats palestins al Líban i sobretot la lluita de l'OAP contra Israel esdevenen el punt principal de desacord entre els dos (2) grans blocs.

Per defensar–se contra els fedaïns, l'exèrcit israelià llança nombroses operacions de represàlies al sud i fins a Beirut (Líban). La població libanesa sofreix de ple l'assot d'aquests atacs.

La guerra del Líban (1975–1990)

Article principal: Guerra del Líban

La «guerra dels dos (2) anys» (1975–1976)

El matí del 13 d'abril de 1975, diversos trets fan dos (2) morts en el moment de la inauguració d'una (1) església per Pierre Gemayel. A la tarda, pistolers falangistes ataquen un (1) bus que passava pel mateix carrer i maten vint-i-set (27) treballadors palestins. L'espiral cap a l'anarquia s'amplia; és el començament de la guerra civil.

1976: Les milícies cristianes assetgen i destrueixen els camps palestins de Quarantina i Tell el Zaatar; les milícies palestines i les del Partit Socialista Progressista de Kamal Jumblat repliquen amb un (1) atac sobre la ciutat cristiana de Damur (Líban).

La intervenció siriana

El 1976, dirigents maronites reclamen socors i avalen la intervenció siriana.

Gràcies a la intervenció militar i diplomàtica de les potències regionals àrabs, el president libanès i el cap de l'OAP són convocats a Al–Riyad (Aràbia Saudita) aquest mateix any. Són convidats per Aràbia Saudita i Egipte a reconèixer la legitimitat de la presència de les tropes sirianes al Líban, i l'oficialitzen amb el desplegament de la Força àrab de dissuasió (FAD).

«Ni guerra ni pau» (1977–1981)

Aquesta presència militar revifa les brases i enquista els libanesos en lluites internes. El 1978, al sud, els dirigents israelians del Likud apliquen la nova «estratègia preventiva» contra els atacs palestins i multipliquen les incursions armades. Provoquen l'èxode de dos-cents mil (200.000) libanesos. En retirar–se al juliol, l'exèrcit israelià fa d'obstacle al desplegament de la Força Interina de les Nacions Unides al Líban (FINUL). Confia el control d'un (1) «cinturó de seguretat» d'una desena (10) de quilòmetres de profunditat a l'«Exèrcit del Líban lliure», una (1) fracció de l'exèrcit regular aïllat, per impedir l'avanç de les forces palestines en l'extrem sud.

La Invasió del Líban de 1982 (juny del 1982)

Juny del 1982: després d'un (1) intercanvi de petits atacs amb els palestins, l'exèrcit israelià llança una (1) ofensiva terrestre, assetja Beirut–Oest (Líban) i s'enfronta amb les forces sirianes a la Bekaa.

Agost: elecció de Bachir Gemayel a la presidència de la república. El 14 de setembre és mort per una (1) bomba col·locada per un (1) membre del partit socialista nacional sirià.

16 i 17 de setembre: partidaris de Bachir perpetren una (1) massacre als camps de Sabra i Xatila (Líban), sota la mirada de l'exèrcit israelià i sobretot sota la d'Ariel Sharon, llavors ministre de defensa d'Israel.

21 de setembre: elecció d'Amine Gemayel, germà de Bachir, a la presidència.

El mandat d'Amine 1982–1988

Succeeix el seu germà al capdavant de l'Estat en plena invasió israeliana.

Els Estats Units ofereixen suport financer per a la reconstrucció de l'administració, de les infraestructures i de l'exèrcit. Se signa un (1) acord en que s'estipula la fi de l'estat de guerra i una (1) retirada israeliana condicionada per una (1) retirada simultània de les forces palestines i sirianes. Amine Gemayel dissol el comandament de la Força àrab de dissuasió que servia de cobertura per a les tropes sirianes, el 31 de març de 1982.

El govern del president Gemayel obre negociacions de pau amb Israel que portaran a l'Acord del 17 de maig, que mai no entrarà en vigor. El cap de l'OAP, Iàssir Arafat, torna al Líban amb un (1) petit grup de combatents, i s'embranca en enfrontaments contra els libanesos amb el suport de Síria, però se n'ha d'anar del Líban el desembre del 1983.

La «guerra de la muntanya» (1983–1984)

Habitada per drusos i cristians, la regió del Xuf (Líban) relativament perdonada per la guerra coneix una (1) recuperació de la tensió després de la retirada israeliana. És objecte d'un (1) conflicte entre el PSP drus i les Forces libaneses al final de l'estiu del 1983. Walid Jumblatt guanya i força els habitants cristians a l'èxode.

L'augment del poder xiïta

Les forces internacionals arriben a Beirut (Líban) el 1982 en plena invasió israeliana i fan front a un (1) clima hostil. L'abril del 1983, un (1) atemptat contra l'ambaixada americana mata seixanta-tres (63) persones i deixa cent (100) ferits. El 23 d'octubre de 1983, atemptats suïcides causen la mort de dos-cents quaranta-un (241) marines i cinquanta-vuit (58) militars francesos. Aquests atemptats són reivindicats per una (1) misteriosa organització xiïta, l'Organització del Gihad Islàmic.

Hesbol·là, aparegut el 1982 sota la instigació de l'Iran khomeinista, és acusat pels Estats Units de ser responsable dels atacs (cosa que Hesbol·là discuteix). L'organització creix en força i combat principalment contra l'exèrcit israelià. Els segrestos d'occidentals es multipliquen a Beirut (Líban).

Gener del 1986: Elie Hobeika és destituït per Samir Geagea del cap de les Forces libaneses per haver signat un (1) acord tripartit considerat favorable a Síria.

1985–1988: el partit Amal de Nabih Berry, amb el suport de Damasc (Síria), intenta sense èxit apoderar–se de Beirut–Oest (Líban) i enfronta els altres partits del camp musulmà (el PSP, Hesbol·là i els palestins).

Juny del 1987: el primer ministre Rachid Karamé, favorable a Síria, és assassinat.

El segrest del coronel americà Higgins

El 17 de febrer de 1988, el coronel americà Higgins, comandant en cap de l'ONUVT (Organització de les Nacions Unides per a la vigilància de la treva a Palestina), és segrestat al Líban per Hesbol·là.

El 28 de juliol de 1989, un (1) comando israelià segresta al sud del Líban el xeic Abdel Karim Obeid, cap espiritual i militar de Hesbol·là. Coneix els detalls de les operacions de captures d'ostatges occidentals des del 1982, entre els quals una quinzena (15) són encara en mans de l'organització.

El 31 de juliol de 1989, Hesbol·là difon un (1) cinta de vídeo del penjament del coronel americà Higgins, però segons fonts americans el coronel hauria estat torturat i després executat des del mes de desembre del 1988.

El president George Bush envia emissaris a Damasc (Síria) i a Beirut (Líban) amb els dignataris xiïtes, i dona l'ordre a dues (2) forces aeronavals, compostes per quaranta-sis (46) vaixells de guerra, de fer una (1) pinça en l'eix Beirut (Líban) – Damasc (Síria) – Teheran (Iran) posicionant-se al Mediterrani oriental i a l'entrada del Golf pèrsic.

La Guerra d'alliberament contra Síria (1988–1989)

El setembre del 1988, el mandat d'Amine Gemayel arriba al seu terme i el parlament no aconsegueix reunir–se i escollir un (1) nou president. Gemayel designa el seu cap d'Estat major, Michel Aoun al capdavant d'un (1) govern militar interí. Aoun es llança a una (1) guerra d'alliberament contra Síria. Síria dona suport al govern designat des del 1986 pel president Gemayel, més favorable a la seva política, dirigit per Salim El–Hoss.

Síria fa arribar per combois de carretera als seus aliats al Líban nombrosos estocs de municions d'origen soviètic. Les milícies cristianes i l'exèrcit libanès sota el control del general Aoun reben igualment del govern iraquià algunes trameses de municions que arriben a trencar el bloqueig.

Els mesos de juliol i agost del 1989, les tropes xiïtes i l'exèrcit d'ocupació siriana fan ploure centenars de milers d'obusos i d'explosius sobre les zones cristianes on hi viuen més d'un milió (>1.000.000) de persones, però ben protegida als seus refugis, la població no sofreix més que poques pèrdues. Des dels refugis del Palau presidencial de Baabda, el general Aoun fa una (1) crida a la comunitat internacional perquè l'ajudin, i el 15 d'agost de 1989, el papa Joan Pau II denuncia el genocidi perpetrat al Líban i anuncia la seva intenció d'anar a Beirut. Pel seu costat, la Lliga Àrab condemna fermament Síria però no considera intervenir directament.

El 19 d'agost de 1989, el general Aoun reclama a França una (1) intervenció militar i París (Illa de França) envia el Portaavions Foch, dues (2) fragates llançamíssils i un (1) transport de llanxes de desembarcament. El president François Mitterrand parla de força humanitària i de salvaguarda. Finalment la resistència de l'exèrcit libanès és la més forta i l'ofensiva general dels sirians i dels seus aliats xiïtes és aturada.

L'acord de Taïf (1989)

Article principal: Acord de Taïf

L'acord de Taïf fou presentat com una (1) temptativa de restaurar la pau, per raó dels esforços polítics d'un (1) comitè compost pel rei Hussein I de Jordània, del rei Fahd de l'Aràbia Saudita, i del president Chadli d'Algèria. Seixanta-dos (62) diputats —cristians i musulmans— de l'antiga Assemblea nacional libanesa reunits a Taïf, (Aràbia Saudita) adopten un (1) document que consagra de fet l'ocupació de Síria sobre el Líban a qui aquest acord dona una (1) base legal.

El general Michel Aoun intenta estendre el seu control a les regions cristianes controlades per les Forces libaneses, però la invasió de Kuwait per l'Iraq precipita la seva fi: els Estats Units donen llum verda a Síria a canvi del seu suport a la Guerra del Golf.

La reconstrucció

El Líban sota tutela siriana

Període: del 1990 al 2005

L'escena política

El 1992, tenen lloc les primeres eleccions legislatives des del 1972, en una (1) atmosfera de manipulació, de frustració i de boicot dels electors cristians. Rafik Hariri és escollit primer ministre i comença a estudiar la reconstrucció del país. Intenta igualment restaurar l'equilibri romput pel boicot de les eleccions pels cristians incloent més cristians en el govern. Síria el dissuadeix llavors d'aliar–se amb l'oposició cristiana.

Arrencada de la reconstrucció

El govern de Rafik Hariri estableix un (1) pla de redreçament econòmic i aconsegueix estabilitzar la lliura libanesa. El seu projecte preveu restaurar la infraestructura social i econòmica i esborrar les seqüeles de la guerra.

La pedra angular d'aquesta vasta operació, les necessitats de la qual són avaluades en deu mil milions de dòlars (10.000.000.000 $), és la reconstrucció del centre–ciutat de Beirut (Líban). La capital és un (1) símbol particularment mobilitzador de la restauració de l'Estat i de la seva sobirania i Hariri vol restaurar la seva posició de peça central del món de negocis àrab.

El pla de reconstrucció de les cent seixanta hectàrees (160 ha) del centre–ciutat és confiat a una (1) societat privada anomenada SOLIDERE (Societat libanesa de reconstrucció). El pla del govern era de fer finançar la reconstrucció per inversionistes privats, libanesos i àrabs.

El projecte aixeca una (1) forta controvèrsia. Rafik Hariri és acusat d'utilitzar la seva posició privilegiada per obtenir una (1) part important dels contractes d'obres públiques i els propietaris dels immobles del centre–ciutat són expulsats i pagats en accions SOLIDERE d'un (1) valor molt inferior al seu bé.

Les conseqüències socials de la guerra

La guerra conduí a l'esfondrament de la classe mitjana i a una (1) forta pauperització de la població. Les infraestructures (transports, xarxes de distribució d'aigua, d'electricitat, telefonia) foren fortament malmeses. Els combats obligaren a l'exili d'una (1) part de la burgesia, la qual cosa privà el país de recursos humans i financers importants. Entre cent mil i tres-centes mil (100.000–300.000) persones havien mort en un (1) país de tres milions i mig d'habitants (3.500.000 h.) i aproximadament nou-centes mil (900.000) persones foren desplaçades.

El Líban perdé la seva posició de metròpoli econòmica de l'Orient Mitjà d'abans del 1975, principalment en benefici de Dubai i dels països del Golf.

El Líban des del 1990

Articles principals: Revolució dels Cedres i Guerra del Líban del 2006

El 1990, després de l'Acord de Taïf (Aràbia Saudita), les violències de la guerra arriben a la seva fi. Amb la caiguda del general Michel Aoun després d'una (1) ofensiva siriolibanesa el 13 d'octubre de 1990, la guerra finalitza oficialment. Haurà fet cent cinquanta mil (150.000) morts i centenars de milers de ferits, d'exiliats i de desplaçats. El règim sirià, amb l'acord tàcit de la comunitat internacional, instal·la un (1) règim al seu servei, en el qual designa presidents, ministres, diputats i funcionaris segons els seus interessos. El deute del país augmenta en gran part a causa del pillatge organitzat per l'ocupant. Tota oposició és reprimida i les llibertats són suprimides. Un (1) règim policíac i autoritari es desenvolupa sota el mandat del president Émile Lahoud.

El 2000, l'exèrcit d'ocupació israelià es retira del sud del Líban que Israel ocupa des del 1978. Hesbol·là es presenta llavors com l'alliberador d'aquesta regió i apareix així com la primera força política al Líban sense que els diferents conflictes interns al país estiguin resolts. És per això que, el 2004, el Consell de Seguretat de l'ONU exigeix per la resolució 1559 de la Síria que retiri les seves forces del Líban. Demana també que es posi fi a les activitats militars de la milícia de Hesbol·là i reclama el desplegament de l'exèrcit libanès sobre el conjunt de la frontera internacional amb Israel.

Aquesta resolució continua sent paper mullat i, el 2005, l'antic primer ministre Rafik Hariri és assassinat en un atemptat amb camió bomba el 14 de febrer mentre que el diputat i antic ministre Bassel Fleyhane, molt greument ferit en l'atemptat, mor el 18 d'abril de 2005. Aquest atemptat provoca una (1) crisi tant nacional com internacional, ja que una (1) part dels libanesos i la majoria dels diplomàtics estrangers denuncien la implicació de Síria en aquest atemptat. Tanmateix, ni França, ni els Estats Units que són les dues (2) potències estrangeres més implicades en la crisi libanesa, no acusen explícitament Síria. Als carrers de la capital Beirut (Líban), una (1) part dels libanesos es manifesten contra la presència siriana, i des d'aquest atemptat cada any té lloc una (1) festa per retre–li homenatge. Tanmateix, el moviment se seguí de manera diversa al país però els manifestants, essencialment sunnites, drusos i cristians, amb el suport dels països occidentals, saben que Síria no pot utilitzar la força sense exposar–se a mesures militars o econòmiques de la Unió Europea o dels Estats Units.

La crisi s'entortolliga des del 28 de febrer, quan el primer ministre prosirià Omar Karamé remet la seva dimissió a l'Assemblea nacional, que empeny els partits prosirians xiïtes d'Amal i de Hesbol·là a organitzar el 8 de març una (1) contramanifestació que aplega centenars de milers de persones. Omar Karamé és designat de nou primer ministre i la crisi continua.

L'essència de la crisi gira al voltant del paper de Síria en la vida política libanesa: mentre que les forces sirianes es retiren lentament del Líban, més de dues-centes mil (>200.000) persones es reuneixen el 13 de març a la ciutat de Nabatiyé (setanta-cinc quilòmetres [75 km] al sud de Beirut) per denunciar les ingerències estrangeres occidentals i protestar contra la resolució 1559. La situació condueix l'oposició libanesa a cridar a una (1) nova manifestació, el 14 de març, per refusar l'ocupació siriana i el règim prosirià que hi ha a Beirut; la manifestació aplega un milió (1.000.000) de manifestants. La multitud reclama, sobre el lloc dels màrtirs, la veritat sobre l'assassinat de Rafik Hariri la sortida de la presència siriana i la del govern Karamé. El general Michel Aoun, que havia declarat el 1989 una (1) guerra d'alliberament contra l'invasor sirià, anuncia la seva tornada després de 15 anys d'un (1) exili forçat a França, tornada que es farà efectiva el 7 de maig.

En conseqüència, el 15 de març, Síria després d'haver declarat a l'ONU la seva intenció de retirar el conjunt de les seves forces i personal d'informació del Líban, abans les eleccions legislatives libaneses que havien de celebrar–se el maig, comença a replegar–se de manera significativa. En els dies posteriors, dos (2) atemptats amb cotxe bomba mantenen una (1) tensió elevada.

El 24 de març, la missió de l'ONU dirigida per Sean Fitzgerald acusa els serveis de seguretat libanosirians d'haver maquillat l'escena del crim i haver creat un (1) clima propici a l'homicidi de Hariri. Tanmateix, la missió no acusa els governs libanès i sirià de ser responsables de l'atemptat.

El 14 d'abril, l'endemà de la dimissió del primer ministre Omar Karamé, Najib Mikati és designat primer ministre d'un (1) govern de transició encarregat d'organitzar noves eleccions. Membre de la facció prosiriana tanmateix acceptat per l'oposició i sembla un (1) compromís vàlid entre les dues (2) faccions.

El 26 d'abril, les forces armades sirianes semblen haver–se retirat del Líban segons una (1) primera inspecció de l'ONU. Es reserva la seva resposta en relació amb les oficines d'informació sirianes per a les quals cal una (1) inspecció més profunda. Els Estats Units i l'ONU no creuen a l'evacuació de les oficines d'informació sirianes i anuncien missions d'inspeccions suplementàries. Denuncien d'altra banda l'existència d'una (1) llista negra, elaborada per Síria, contra opositors libanesos.

Del 29 de maig al 19 de juny tenen lloc les eleccions legislatives. La coalició antisiriana, dirigida per Saad Hariri, el fill del primer ministre assassinat, guanya setanta-dos (72) dels cent vint-i-vuit (128) escons. Una (1) successió d'atemptats a què es dirigeix decapitarà llavors en els mesos segueixen l'oposició antisiriana: és en principi, el 2 de juny, un (1) atemptat amb cotxe bomba mata el periodista Samir Kassir. Editorialista del diari An Nahar a Beirut (Achrafieh), cofundador del Partit de l'Esquerra Democràtica, havia pres posició en nombroses vegades contra les activitats de Síria al Líban i havia denunciat públicament les amenaces directes de part d'agents sirians. El 21 de juny, quan l'antic secretari general del Partit Comunista Libanès (PCL) Georges Hawi és al seu torn assassinat en un (1) atemptat amb un (1) cotxe bomba en el centre de Beirut (Wata Moussaytbeh). Des del moment en què es coneix la mort de Hawi, el secretari general del PCL, Khaled Hadada, assenyala amb el dit els agents vinculats a Síria al si dels serveis d'informació libanesa.

El 12 de juliol, el ministre de la defensa Élias Murr és ferit en un (1) atemptat amb cotxe bomba al nord–est de Beirut. El 25 de setembre, May Chidiac, periodista de la televisió LBC i partidària de les Forces libaneses, és greument ferida en un (1) atemptat amb cotxe bomba a Jounieh. És amputada de la mà i de la cama esquerra. Finalment, el 12 de desembre, el diputat cristià Gébrane Tuéni, director del diari An Nahar, és assassinat per l'explosió d'un (1) cotxe bomba a Beirut (Mkallès, Líban). L'atemptat fa altres tres (3) morts. El seu pare Ghassan el reemplaça com a diputat el 21 de gener de 2006.

Des del mes de juny, els Estats Units havien demanat a l'ONU una investigació internacional i agents de l'FBI i serveis secrets francesos foren enviats sobre el terreny. El 30 d'agost, el procurador general alemany Detlev Mehlis, comissionat per l'ONU per investigar sobre l'homicidi de Hariri, feu arrestar quatre (4) generals prosirians, sospitosos d'haver preparat i haver facilitat el crim. Ocupant llocs claus dels serveis de seguretat sota l'ocupació siriana, aquests generals havien posat metòdicament traves a tota oposició al règim de Damasc (Síria). Havien dimitit en resposta a les pressions del carrer. Finalment, el 20 d'octubre, Detlev Mehlis remet la seva relació al secretari general de l'ONU Kofi Annan. Acaba en una (1) implicació quasi segura de les oficines d'informació sirianes i libaneses. Síria i el president libanès Émile Lahoud, qüestionat en la relació, desmenteixen vigorosament tota implicació en l'assassinat.

La crisi coneix una (1) calma relativa després de la fi de 2005. El 6 de febrer de 2006, després de diversos mesos de negociacions, el general Michel Aoun i el Sayyed Hassan Nasrallah, que representen respectivament el Corrent Patriòtic Lliure i Hesbol·là signen un (1) document d'entesa nacional de deu (10) punts en relació amb el futur del Líban. Els principals punts d'aquest document d'entesa són actualment represos en tots els acords del diàleg nacional libanès sempre en curs.

Però la implicació de Hesbol·là en la vida política libanesa provocarà una (1) nova crisi, la gravetat de la qual serà completament diferent. El 12 de juliol, en resposta a la captura de dos (2) soldats israelians per part de Hesbol·là a la frontera amb Israel, esclaten violents combats esclaten entre ambdues parts. El primer ministre de l'estat hebreu, Ehud Olmert assenyala el govern libanès com a responsable de la degradació de la situació. Per a ell, és un (1) casus belli. Israel no declara tanmateix oficialment la guerra a l'Estat libanès…; ja que la pau mai no ha estat signada des de la primera guerra araboisraeliana del 1948 (el Líban i Israel no han signat des de llavors més que un [1] alto el foc). El 13 de juliol, l'aeroport de Beirut (Líban) i diversos punts estratègics (ponts, carreteres, ports, aeroports, bases militars…;) són bombardejats per l'exèrcit israelià, la qual cosa comporta greu danys a una (1) economia libanesa ja sobreendeutada per les despeses de reconstrucció compromeses des de la fi de guerra civil. El 30 de juliol, un (1) bombardeig israelià sobre un (1) immoble de tres (3) pisos a Qana (Líban), immoble que segons l'exèrcit israelià era una (1) base de llançament de míssils Katiúixa, provoca la mort de vint-i-vuit (28) a cinquanta-set (57) persones, dels quals setze (16) a trenta-tres (33) eren nens (segons els socorristes libanesos i les ONG). La violència d'aquests bombardeigs com d'aquells que efectua Hesbol·là sobre el territori israelià provoquen la reacció del Consell de Seguretat de l'ONU i després de la resolució 1701 la tramesa o el reforç de les forces d'interposicions de la FINUL i la treva dels combats a partir del 14 d'agost de 2006.

Els atemptats no s'interrompen per tant: el 21 de novembre, el ministre d'indústria, Pierre Amine Gemayel, fill d'Amine Gemayel, antic president de la República Libanesa, és assassinat a bord del seu vehicle als voltants de Jdeideh, als afores de Beirut, la qual cosa portarà l'oposició libanesa, principalment constituïda del partit Hesbol·là, del moviment Amal i del Corrent Patriòtic Lliure a organitzar una (1) seguda l'1 de desembre al centre–ciutat de Beirut (Líban), de cara al «Gran Serrall», seu del govern de Fouad Siniora (procedent de les «forces del 14 de març»), del qual demanen la constitució d'un (1) govern d'unió nacional.

El 13 de juny de 2007, el diputat Walid Eido, membre de la majoria, i el seu fill, són assassinats en un (1) atemptat amb cotxe bomba, el que llança una (+1) vegada més el Líban al camí de la guerra civil. Els tres (3) mesos de combats sagnants al camp de Nahr–El–Bared al nord del país libanès s'acaben el 2 de setembre de 2007, quan l'exèrcit libanès esclafa Fatah a l'islam (un [1] grup terrorista sunnita) i pren el control del camp, la qual cosa desencadena la gatzara del poble libanès. L'exèrcit libanès mata així dos-cents vint-i-dos (222) terroristes i en captura dos-cents dos (202), la qual cosa el converteix en el primer exèrcit del món que combat amb èxit l'islamisme armat. Aquesta batalla acosta les diferents faccions que separaven el poble libanès, i l'exèrcit en surt més fort políticament. La campanya militar, tanmateix, deixa cent seixanta-tres (163) morts entre els militars.

La crisi repunta, tanmateix, una (+1) vegada més, des del 19 de setembre de 2007, amb la mort del diputat de la majoria Antoine Ghanem i de diverses altres persones, quan esclat un (1) cotxe bomba a Sin el–Fil, als afores de Beirut (Líban). La majoria no posseeix doncs en teoria més de seixanta-vuit (68) diputats, del total de cent vint-i-vuit (128) que té l'assemblea nacional. N'hi hauria prou doncs en principi que faltessin quatre (4) vots en una (1) votació perquè ja no hi hagi majoria absoluta a les eleccions presidencials. Aquesta situació explica que a partir del 23 de novembre de 2007, al final del mandat del president Émile Lahoud, el país es quedi sis (6) mesos sense president.

De resultes de l'atac de les milícies de Hesbol·là i simpatitzants dels barris de Beirut Oest, Líban (amb predomini sunnita) el conjunt dels partits prengué la decisió (Acord de Doha, a Qatar) d'escollir un (1) president consensual i de formar un (1) govern d'unió nacional en espera del resultat de les eleccions parlamentàries del 7 de juny de 2009.

El Líban des del 2008

El 25 de maig de 2008, el general Michel Sleiman, comandant en cap de l'exèrcit, és escollit per a la presidència de la República libanesa. Guanya cent divuit (118) sufragis sobre cent vint-i-set (127), sis (6) parlamentaris votaren en blanc i tres (3) vots foren considerats com a nuls.

El 7 de juny de 2009 tenen lloc les eleccions legislatives. S'enfronten dos (2) bàndols: d'un (1) costat la coalició conduïda per Saad Hariri i el seu Moviment Futur, de l'altre l'aliança de Hesbol·là (considerada com a pro-iraniana) i del Corrent patriòtic lliure (CPL) de Michel Aoun. Amb setanta-un (71) escons, el Bloc del 14 de març, de Saad Hariri, guanya les eleccions. L'aliança conduïda per Hezbollah n'obté cinquanta-set (57).

El 27 de juny de 2009, Saad Hariri és designat president del Consell dels Ministres després que una (1) majoria de vuitanta-sis (86) diputats s'hagués pronunciat a favor seu al Parlament libanès,[7] però abandona el 10 de setembre, a falta de majoria per formar el seu govern. El 16 de setembre, el Parlament atorga la confiança a Saad Hariri, el president Michel Sleiman l'encarrega de nou de formar un (1) govern d'unió nacional. Aquest govern plega el 12 de gener de 2011, de resultes de la dimissió de més d'un terç (>1/3) dels ministres.

El seu successor, Najib Mikati, investit el 25 de gener de 2011, anuncia el seu govern el 13 de juny de 2011.

Notes i referències

Vegeu també

Bibliografia

Enllaços externs

Antic teatre romà a Biblos

Cedrus libani a les faldes del Mont Líban

Peça de cinc (5) piastres de l'Estat del Gran Líban (1924)

Logotip de les Kataeb o Falanges Libaneses

La Línia Blava demarcació la frontera Líban–Israel així com la frontera Líban – Alts del Golan.

Memorial de Sabra i Xatila al sud de Beirut

Zones de majoria xiïta (en verd) al Líban el 2006, on Hesbol·là té més força.

Bandera del Moviment Futur

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el quaranta-setè aniversari de la proclamació de Joan Carles I com a rei d'Espanya, la qual tingué lloc el 22 de novembre de 1975, davant de les Corts franquistes.

 Antecedents

En virtut de la Llei de Successió a la Prefectura de l'Estat de 1947, Franco establí que el futur rei d'Espanya seria designat per ell. El juliol del 1969 designà Joan Carles com a successor a títol de rei, nomenament ratificat per les Corts Espanyoles el 22 de juliol de 1969, davant les quals Joan Carles prestà jurament el mateix dia de guardar i fer guardar les Lleis Fonamentals del Regne i els principis del Moviment Nacional, és a dir, l'ideari franquista. [1]

El 30 d'octubre de 1975, Franco patí una (1) peritonitis. El dictador fou informat de la gravetat del seu estat per l'equip mèdic que l'atenia i n'ordenà la substitució per part del príncep Joan Carles, que assumí interinament la prefectura de l'Estat.

Proclamació

Franco morí el 20 de novembre del 1975. Dos (2) dies després, el 22 de novembre del 1975, Joan Carles fou proclamat rei d'Espanya per les Corts Espanyoles amb el títol de Joan Carles I d'Espanya. Joan Carles jurà sobre la Bíblia i acatà els Principis del Moviment Nacional, destinats a perpetuar el franquisme. La cerimònia se celebrà al Palau de les Corts.

En la proclamació, Joan Carles pronuncià el seu primer discurs com a rei d'Espanya, en què expressà la voluntat de ser el rei de tots els espanyols. Acudiren a la proclamació diversos familiars del rei: la seva esposa, Sofia de Grècia ; les seves germanes, Pilar i Margarita de Borbó; i els seus fills, Elena, Cristina i Felipe de Borbó. La cerimònia fou vista a la televisió per més de tres-centes milions (>300.000.000) d'espectadors a més de trenta (>30) països. [2]

El 27 de novembre Joan Carles fou exaltat al tron ​​amb una (1) cerimònia d'unció anomenada «Missa d'Esperit Sant», que se celebrà a la històrica Església de Sant Jeroni el Reial de Madrid, oficiada pel cardenal Vicente Enrique i Tarancón, president de la Conferència Episcopal Espanyola. [3]

Drets dinàstics

Seguint les regles dinàstiques, la successió hauria d'haver recaigut en el seu pare, Joan de Borbó i Battenberg, comte de Barcelona, ​​tercer fill baró i hereu dels drets dinàstics d'Alfons XIII. Tot i això, les no gaire cordials relacions entre Joan i Franco determinaren el salt en la línia de successió i el nomenament de Joan Carles com a príncep d'Espanya, títol de nou encuny amb què Franco pretenia salvar distàncies respecte a la monarquia liberal. Aquest salt fou acceptat pel príncep Joan Carles, i es creà un (1) conflicte intern a la Casa Reial de Borbó.

El 14 de maig de 1977, Joan de Borbó renuncià als seus drets dinàstics històrics i a la prefectura de la Casa Reial a la persona de Joan Carles. Amb aquesta renúncia es reprenia la dinastia històrica; i així, després de la proclamació de Joan Carles I com a rei d'Espanya i amb la renúncia de Joan de Borbó als seus drets, Felip es convertí en hereu de la Corona i assumí el títol de príncep d'Astúries l'1 de novembre de 1977. Don Joan efectuà la seva renúncia en un (1) acte on estigué present, entre molts, Landelino Lavilla en qualitat de notari major del Regne; després de la cerimònia Don Juan declarà que renunciava «amb molt d'amor a Espanya i afecte pel meu fill». [4]

Vegeu també

Referències

Enllaços externs

Juan Carlos i Francisco Franco el 1969

Acte de proclamació com a rei el 22 de novembre de 1975 davant les Corts franquistes

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement de Xohana Torres Fernández (Santiago de Compostel·la, la Corunya, Galícia, Espanya, 22 de novembre de 1929 — Vigo, Pontevedra, Galícia, Espanya, 12 de setembre de 2017), qui fou una (1) poeta, narradora i dramaturga gallega.[1]

Com a poeta (Do sulco, 1957; Estacións au mar, 1980; Tempo de Ría, 1992) és una (1) veu central de la poesia gallega de la segona meitat del segle XX i està integrada en la denominada xeración das Festas Minervais; com a autora dramàtica (A otra banda do Iberr, 1965; Un hotel de primeira sobre o rio, 1969), en el grupo de Enlace i, com a narradora, els crítics discuteixen si la seva novel·la Adiós, María (1970) forma part o no de la nova narrativa.

L'any 1980 rebé el Premi de la Crítica de poesia gallega per Estacións au mar (1979).

El 2004 publicà la seva Poesía reunida (1957–2001).

Referències

Adiós, María, edición na BG120.

Fotografia retrat de Xohana Torres Fernández signant un (1) llibre

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el noranta-novè aniversari del naixement de Victor Josef Papanek (Viena, Àustria, 22 de novembre de 1923 — Lawrence, Kansas, EUA, 10 de gener de 1998), qui fou un (1) dissenyador i educador estatunidenc que esdevingué un (1) ferm defensor de la concepció social i ecològicament responsable de productes, eines i les infraestructures de la comunitat. Criticà els productes manufacturats que no eren segurs, adaptats, o essencialment inútils. Els seus productes, escrits i conferències foren considerats col·lectivament un (1) exemple i estímul per molts dissenyadors. Papanek fou un (1) filòsof del disseny i, com a tal, fou un (1) promotor dels objectius del disseny i enfocaments que incrementaven la sensibilitat cap a consideracions socials i més ecològiques. Escrigué que «el disseny s'ha convertit en l'eina més poderosa amb la qual l'home dona forma a les seves eines i entorns (i, per extensió, a la societat i a si mateix)».[1]

Viatjà arreu del món estenent la idea que el disseny era l'eina més poderosa de què disposava l'Ésser Humà per modificar el seu entorn, i en extensió a la societat i a ell mateix; i que els professionals del disseny havien de fugir de la voràgine consumista que defensava el capitalisme, que alimentava exèrcits de dissenyadors encarregats de crear noves necessitats irreals, i oblidaven què requeria el món real. Treballà igualment com a dissenyador de la UNESCO i escrigué diversos llibres que reflectien els seus estudis, experiències i reflexions.

Víctor Papanek centrà la seva producció a crear productes que servissin a les necessitats de les persones que vivien en condicions infrahumanes, als ancians, als discapacitats, etc. Intentà promoure la idea que el món seria molt millor si cada dissenyador dediqués el deu per cent (10%) del seu temps, talent i capacitat a dissenyar productes que solucionessin problemes reals. La seva actualitat reflectia i ho continua fent, una (1) realitat molt diferent, ben expressada en el seu diagrama de participació del dissenyador, que és extrapolable a un (1) disseny concret, a un (1) país, o al món en la seva totalitat.

Si bé els seus dissenys no ressaltaven per la seva estètica (per a ell només era un (1) apartat del complex funcional), tots es caracteritzaren per ser innovadors, intel·ligents, i compromesos. Papanek regalà la majoria de les seves idees, estant en contra que fossin explotades amb l'objectiu d'obtenir beneficis econòmics.

«Seguirà algú dient que dissenyem per a minories? Tots formem part de grups de necessitat específics. Tots necessitem mitjans de transport, comunicacions, productes, eines, abric i vestit. Aire net i aigua ens són indispensables. Com a espècie necessitem el desafiament de la investigació, la promesa de l'espai, la satisfacció que proporciona la cultura.»

Aquesta citació consta al llibre més reconegut i important a dia d'avui per Victor Papanek, Design for the Real World: Human Ecology and Social Change.

Design for the Real World: Human Ecology and Social Change

Una (1) obra que al seu dia (1970–1971) fou un (1) autèntic revulsiu i que, a partir del 1985, s'ha traduït a més de vint (>20) idiomes. Llibre criticat, al principi, per molts i lloat només per uns quants, al llarg dels anys ha anat guanyant valor, sentit i vigència de manera que avui és tot un (1) clàssic de la bibliografia del disseny i una (1) lectura imprescindible per a persones dissenyadores que entenen la seva professió des d'una (1) perspectiva crítica i ètica, poc complaent amb el que s'estableix. Dissenyar per al món real conté les opinions de Papanek sobre el disseny en general, el disseny industrial, l'artesania i l'art, acompanyades d'exemples de dissenys de l'autor i dels alumnes, i de propostes i solucions a problemes de caràcter social. Després de més de tres (>3) dècades, moltes d'aquestes propostes estan superades però les reflexions sobre el disseny per a la necessitat, la responsabilitat del dissenyador i la dissenyadora, el que avui anomenem disseny ecològic, disseny universal i open design, segueixen sent absolutament vàlides.

Sis (6) aspectes de la metodologia de disseny de Victor Papanek

La metodologia de Victor Papanek és una (1) eina o tècnica de suport per dissenyar un (1) producte de manera eficient i fou proposada pel dissenyador Victor Papanek. Aquest mètode de disseny és una (1) eina o tècnica de suport per dissenyar i el seu objectiu varia depenent de la seva naturalesa, que pot ser creativa o de referència lògica. Mentre que els mètodes creatius són aquells que «estimulen el pensament creatiu».

La metodologia de disseny de Victor Papanek, tot i ser una (1) metodologia sistemàtica, considera la combinació entre allò intel·lectual i allò intuïtiu dins de cadascun dels aspectes que conté. Aquests sis (6) aspectes «han de tenir en compte l'experiència i la tradició».

Mètode

L'aspecte del mètode involucra un (1) ús òptim dels processos, les eines i els materials. Això vol dir que s'ha de considerar l'opció més eficient, la menys costosa i/o aquella que tingui conseqüències negatives més baixes en el medi ambient. En aquest aspecte, però, no es consideren els tres (3) elements de manera individual sinó de manera conjunta. Això vol dir que d'un (1) mateix material poden sorgir diverses opcions depenent de quines eines i/o materials es combini aquest.

Ús

L'ús es refereix a la principal aplicació que es donarà al producte en qüestió i a les característiques que aquest ha de tenir depenent d'aquesta aplicació. Això vol dir, per exemple, que, si un (1) determinat objecte requereix aerodinamisme per poder exercir una (1) acció, aleshores s'han de considerar quins elements convé afegir al disseny del producte en qüestió perquè pugui exercir la seva funció principal de la manera adequada. Considerar–ho ajuda a tenir una (1) idea més concreta del disseny d'un (1) producte.

Necessitat

La necessitat és un (1) aspecte difícil d'integrar, ja que requereix analitzar l'entorn per detectar allò que no funciona o que es podria millorar i que afecta una (1) comunitat, no una (1) sola persona. Si el producte satisfà una (1) necessitat i no fou dissenyat només per seguir les tendències, llavors compleix aquest aspecte i si compleix aquest aspecte llavors el producte tindrà un (1) impacte social rellevant.

Telesi

La telesi fa referència a conèixer el context. Això fa referència a conèixer l'evolució del producte, l'usuari a qui va dirigit el producte, el seu entorn, l'aspecte socioeconòmic, entre d'altres. Tot això s'ha de considerar perquè influeix directament en les decisions que pren un (1) possible client en avaluar les opcions existents i comprar el producte que li convingui millor. Per això mateix és que un (1) mateix objecte té variacions en el seu aspecte i característiques depenent del mercat al qual va dirigit, ja que la cultura i la manera de pensar i actuar també varia.

Associació

L'associació inclou els aspectes psicològics i com fan que associem coses entre si. En aquest aspecte la cultura també hi té molt a veure, ja que a causa de les tradicions universals de cada cultura les persones poden associar diferents elements entre si. Això passa de manera inconscient i pot ser resultat principalment del que ha passat durant la infància. Com que considerar l'aspecte psicològic de cada persona no és possible, generalment es consideren només aquelles més comunes.

Estètica

Finalment, l'aspecte de l'estètica és aquell on es considera la forma, la textura, el color, entre d'altres elements. És aquí on el dissenyador té més grau de llibertat i és per això mateix que generalment es deixa fins al final, ja que si es fes en un (+1) altre ordre el dissenyador podria tenir més dificultat integrant el disseny estètic i els aspectes més vinculats amb la funció. Tot i que el dissenyador té més llibertat en aquest aspecte, sempre ha de considerar el que podria agradar a lusuari i no a si mateix.

Publicacions

Referències

From News and Events, a newsletter published by the Rochester Institute of Technology (RIT)

Victor Josef Papanek

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el cent setzè aniversari del naixement de Rita Lejeune Dehousse (Herstal, Lieja, Valònia, Bèlgica, 22 de novembre de 1906 — Lieja, Valònia, Bèlgica, 18 de març de 2009), qui fou una (1) romanista i medievalista belga. També fou especialista en literatura valona.

Vida

Rita Lejeune nasqué a Herstal (Lieja, Valònia, Bèlgica) en el si d'una (1) família relativament modesta, situació que empitjorà amb la mort prematura del seu pare el 1918, cosa que la dugué a haver de col·laborar amb la família i especialment a ajudar el seu germà petit. Estudià Filosofia i Lletres (secció Filologia Romànica) a la Universitat de Lieja (Valònia, Bèlgica), amb Maurice Wilmotte, i llegí la seva tesi doctoral el 1928 amb el títol Le style dans les œuvres attribuées à Jean Renart. També es diplomà a l'École Pratique des Hautes Études (París, Illa de França) i defensà, a la tornada a Lieja (Valònia, Bèlgica), una (1) tesi d'agregació intitulada Recherches sur le Roman de Guillaume de Dole, suivies d'une édition du poème (1936). A París (Illa de França), on estudià amb una (1) beca del recentment creat Fonds National de la Recherche Scientifique, fou alumna de Mario Roques i d'Alfred Jeanroy. Del 1937 al 1954 fou professora ajudant a la Universitat de Lieja (Valònia, Bèlgica). Fou la segona dona en ser professora d'aquesta universitat, com també havia estat de les primeres a inscriure–s'hi. Des del 1955 i fins a la jubilació fou catedràtica a la Universitat de Lieja (Valònia, Bèlgica).

Rita Lejeune pertangué a una (1) família d'intel·lectuals i polítics valons, tot i que la mort primerenca del seu pare, a la fi de la Primera Guerra Mundial, deixà la família en una (1) situació difícil. El seu pare fou l'escriptor Jean Lamoureux (pseudònim de Jean Lejeune, †1918); el seu germà fou l'historiador Jean Lejeune (1914–1979). Es casà amb el polític Fernand Dehousse (1906–1976), company d'estudis, i fou mare del també polític Jean–Maurice Dehousse i de la romanista Françoise Dehousse; el seu net Renaud Dehousse (*1960) és també politòleg.

Als inicis de la Segona Guerra Mundial s'instal·là a Tolosa (Alta Garona, Occitània, França) on estudià occità amb Joseph Salvat i on contribuí també a acollir les onades de refugiats belgues que hi arribaren des del 1940. Aquesta estada determinà el seu interès també pels estudis occitans.

Obra

Rita Lejeune fou una (1) de les grans especialistes en literatura francesa medieval, particularment sobre Jean Renart, que estudià en les seves tesis. També publicà estudis sobre la cançó de gesta, sobretot sobre la cançó de Roland però també sobre cançons del cicle de Guillem. Dedicà també nombrosos estudis a la literatura occitana, tant a obres narratives (Flamenca; Jaufré) com a la lírica trobadoresca.

Fou editora de la revista Le Moyen Age (des del 1960) i també edità el volum de les cançons de gesta del Grundriss der romanischen Literaturen des Mittelalters. Volume III, Les épopées romanes (Heidelberg, 1981–2005).

Així mateix dedicà una (1) atenció especial a la literatura valona, tan antiga com contemporània.

Fou membre de l'Académie Royale de Bèlgica (1988; havia estat membre corresponent des del 1977), de l'Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa (1961), acadèmica corresponent de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1952) i membre corresponent de l'Institut d'Estudis Catalans (1974). El 1955 fou un (1) dels membres fundadors de la Société Rencesvals (també l'única dona entre tretze [13] homes), presidenta d'honor de la Société Internationale Arthurienne i doctora honoris causa per la Universitat de Bordeus (Gironda, Nova Aquitània, França).

Publicacions

Recollim només les publicacions en forma de llibre i no els nombrosíssims articles [gairebé cent cinquanta  (150) en la bibliografia que apareix en l'article de Madeleine Tyssens (vegeu bibliografia)].

Bibliografia

Enllaços externs

Photo de Rita Lejeune (libre de droits)

Rita Lejeune Dehousse

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el cent seixanta-tresè aniversari del naixement d'Helene Böhlau (Weimar, Turíngia, Alemanya, 22 de novembre de 1859 — Augsburg, Baviera, Alemanya, 26 de març de 1940), qui fou una (1) escriptora alemanya famosa per les seves obres, on descriu la societat de l'època de la República de Weimar.[1]

Biografia

Filla del llibreter i editor Hermann Böhlau i la seva dona Therese, Helena es dedicà a la literatura ben aviat. Gaudí d'una (1) acurada educació i per ampliar els seus horitzons intel·lectuals fou enviada a l'estranger. Ben jove viatjà cap a Constantinoble (Istanbul, Turquia), on conegué l'arquitecte i erudit Friedrich Arnd, i tots dos (2) s'enamoraren. Molt més gran que ella i pare de família, Arnd, per a poder casar–se amb ella, es convertí del judaisme a l'islam, religió que permet tenir més d'una (1) dona alhora, i adoptà el nom d'Omar al Raschid Bey. Després del casament, el 1886, la parella visqué a Constantinoble (Istanbul, Turquia) durant un (1) any i, després del divorci de la seva primera esposa, a Munic (Baviera, Alemanya). Helene Böhlau continuà publicant amb el seu nom de soltera, tot i que de vegades amb l'afegit «Senyora al Raschid Bey».

En morir el seu marit el 1911, Helene Böhlau visqué a Ingolstadt, Widdersberg i Augsburg (Baviera, Alemanya), on morí. Tingué un (1) fill, Omar Hermann, nascut el 1895.

Obra

Helene Böhlau fou una (1) de les escriptores més importants en la seva època. Rebé el premi de la Fundació Schiller. El 1901 Max Lesser, juntament amb Gerhart Hauptmann, Hugo von Hofmannsthal i Peter Altenberg, la nomenaren l'escriptora contemporània més important de parla alemanya.[2]

Böhlau escrigué diferents volums, en què descriu la societat de Weimar (Turíngia, Alemanya) a l'època de Goethe i el seu cercle artístic. El primer volum es publicà l'any 1888, anomenat Ratsmädelgeschichten ('Història de les filles del conseller'). L'èxit de l'obra feu que el 1897 publiqués Neue Ratsmädelgeschichten, on parla de la vida entremaliada de Röse (àvia de l'autora) i Marie, filles del conseller Kirsten, en temps de les guerres napoleòniques. També hi apareixen com a personatges el pintor Franz Horny (1798–1826), Ernst Schiller, la família Schopenhauer, el duc Carles August de Saxònia-Weimar–Eisenach i Goethe. Va escriure igualment novel·les de caràcter social i en defensa de l'emancipació de la dona. La seva millor obra seria Der Rangierbahnhof ('L'estació de maniobres').[3] Totes elles tenen un gran valor documental.

Referències

Bibliografia

Fotografia retrat d'Helene Böhlau

Helene Böhlau

Helene Böhlau, deutsche Schriftstellerin, um 1890, mit Signatur. Helene Böhlau, German writer, around 1890, with signature.

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el dos-cents tresè aniversari del naixement de Mary Ann Evans (Nuneaton, Warwickshire, Anglaterra, Regne Unit, 22 de novembre de 1819 — Londres, Anglaterra, Regne Unit, 22 de desembre de 1880), qui, més coneguda pel pseudònim George Eliot, fou una (1) novel·lista, periodista i traductora anglesa. Una (1) de les millors plomes de l'època victoriana: és autora de set (7) novel·les, la majoria situades a l'Anglaterra provinciana i conegudes pel seu realisme i l'anàlisi psicològica.

Biografia

Entorn familiar

Mary Ann Evans era la III filla de Robert Evans (1773–1849) i Cristiana Evans, de soltera Pearson (1788–1836). Tingué quatre (4) germans directes: Cristiana, Isaac, i dos (2) bessons que moriren als pocs dies de néixer. A més, tenia dos (2) germanastres: Robert i Fanny, fills d'un (1) anterior matrimoni del seu pare. Els seus primers anys de vida, els passà a Arbury Hall (Anglaterra, Regne Unit), perquè son pare n'era l'administrador. Aquest edifici era la mansió d'uns baronets que antigament havia estat una (1) abadia de monjos. A començaments de 1820, la família es traslladà a una (+1) altra casa anomenada Griff, entre les poblacions de Nuneaton i Bedworth (Anglaterra, Regne Unit).

Anys d'aprenentatge

Dels cinc (5) als nou (9) anys, anà amb la seva germana Cristiana a l'escola de la senyoreta Latham, a Attleborough (Anglaterra, Regne Unit); dels nou (9) als tretze (13), a l'escola de la Sra. Wallington a Nuneaton (Anglaterra, Regne Unit), i entre els tretze (13) i els setze (16) anà a l'escola de la senyoreta Franklin a Coventry (Anglaterra, Regne Unit). A l'escola de la Sra. Wallington, fou introduïda per Maria Lewis en les creences de l'Església evangèlica; mentre que a l'escola de la senyoreta Franklin l'ambient era contrari a la fe evangèlica². La seva família professava la fe anglicana, però la comarca on cresqué, els Midlands, era una (1) zona on hi havia un gran nombre de seguidors d'altres creences cristianes, dissidents de l'anglicana. El 1836 sa mare es morí i Mary deixà els estudis per encarregar–se de les feines domèstiques. El seu germà Isaac es casà quan ella tenia vint-i-un (21) anys; aleshores el seu pare i ella es traslladaren a Foleshill, prop de Coventry (Anglaterra, Regne Unit). Allà feu amistat amb Charles i Cara Bray, una (1) família que s'havia enriquit amb la fabricació de cintes i vetes, i que havia invertit part dels seus beneficis fent donatius a escoles i altres causes filantròpiques. La casa dels Bray era considerada un (1) lloc de trobada per a lliurepensadors i allà Mary conegué i es relacionà amb Robert Owen, Herbert Spencer, Harriet Martineau i Ralph Waldo Emerson. Arran d'aquestes relacions, es proposà acabar la traducció (que havia iniciat un [+1] altre membre de la Societat Rosehill) a l'anglès de La vida de Jesús de Strauss, obra que posa en dubte la veracitat de les històries bíbliques. Quan Mary començà a qüestionar la fe religiosa en què havia estat educada, son pare l'amenaçà de fer–la fora de casa; això no obstant, ella, per respecte al seu pare, continuà anant a l'església i tenint cura d'ell fins a la seva mort, el 1849.

Estada a Ginebra

Aleshores ja tenia trenta (30) anys i decidí fer un (1) viatge a Suïssa acompanyada dels Bray, tot i que volgué viure–hi sola. Primer estigué en una (1) casa davant del llac Plongeon, a Ginebra (Suïssa), i després a la Rue de Chanoines (actualment Rue de la Pelisserie) compartint edifici³ amb François i Juliet d'Albert Durade. Allà feia llargues passejades entre la natura que la inspiraven per escriure. François li feu un (1) retrat.[1]

Trasllat a Londres

A l'any següent, tornà a Londres (Anglaterra, Regne Unit) i muntà una (1) editorial, Westminster Review, juntament amb John Chapman, a qui coneixia de Rosehill. Era la principal col·laboradora del diari i fou aleshores que començà a publicar obres pròpies signant Marian Evans fins a mitjans del 1854.[2]

Relació amb George Lewes

El 1851 conegué el filòsof i crític George Henry Lewes i cap al 1854 decidiren viure junts. Lewes ja estava casat amb Agnes Jervis, però ella tenia quatre (4) fills amb un (+1) altre home, sembla que amb el consentiment del seu marit. Mary i Lewes feren un (1) viatge a Alemanya. Estava interessada a fer traduccions de filòsofs alemanys i d'altres: Feuerbach, Baruch Spinoza. Al començament la seva relació resultà escandalosa, fins que foren rebuts per la princesa Louise, filla de la reina Victòria, que era una (1) gran lectora de les novel·les d'Eliot.

D'ençà 1876, ella i Lewes anaren a viure a Witley, Surrey (Anglaterra, Regne Unit); però la salut d'ell començà a fallar i es morí dos (2) anys més tard. Eliot dedicà els següents dos (2) anys a preparar el darrer treball de Lewes, Vida i ment, per a la seva publicació.

Matrimoni amb John Cross

Mary trobà consol en un (1) escocès anomenat John Walter Cross que havia perdut la seva mare recentment. El maig de 1880 es casaren, cosa que alguns no trobaren bé perquè ell era vint (20) anys més jove que ella. El seu germà Isaac, en canvi, li escrigué felicitant–la. Tots dos (2) feren un (1) viatge a Venècia (Vèneto, Itàlia), on passà un (1) ensurt perquè el seu marit, que era molt temperamental, es llançà per un (1) balcó al canal. Després del viatge, s'establiren a Chelsea (Londres, Anglaterra, Regne Unit), on ella contragué una (1) infecció de gola. Aquesta infecció, agreujada per antigues infeccions de ronyó que la tornaren a atacar, generà un (1) estat malaltís que la portà a la mort.

Llista d'obres

Novel·la

Poesia

Altres

Referències

George Eliot (1819–1880), aged 30, by the Swiss artist Alexandre–Louis-François d'Albert–Durade (1804–1886), whose family she lived with while in Switzerland. [1][2]

Retrat de Mary Ann Evans fet per Samuel Laurence circa 1860

Tomba de Mary Ann Evans al cementiri Highgate

Mary Ann Evans

George Eliot

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el dos-cents setanta-vuitè aniversari del naixement d'Abigail Adams (Weymouth, Massachusetts, EUA, 22 de novembre del 1744 — Quincy, Massachusetts, EUA, 28 d'octubre de 1818), de soltera Abigail Smith i també coneguda com a Abigail Smith Adams, qui fou la primera segona dama (esposa del vicepresident) i la segona primera dama dels Estats Units. Filla d'un (1) pastor pertanyent a una (1) congregació, fou educada totalment a casa seva i es tornà una (1) àvida lectora de textos sobre història. Contragué matrimoni amb John Adams el 1764 i tingueren quatre (4) fills, incloent–hi John Quincy Adams. El 1774 inicià una (1) prolífica correspondència amb el seu marit, que treballava al Congrés Continental de Filadèlfia (Pennsilvània, EUA); descrivia la vida quotidiana i abordava assumptes públics durant la Guerra d'Independència amb enginy i agudesa política. Abigail continuà amb les seves missives a la família i amistats mentre es trobava a Europa (1784–1788) i a Washington D. C. (1789–1801) acompanyant la carrera diplomàtica i presidencial del seu espòs, de qui sempre fou considerada una (1) influent consellera. Morí de febre tifoide.

Retrat d'Abigail Adams de Gilbert Stuart (ca. 1812).

Abigail Smith Adams

El passat dimarts 22 de novembre de 2022 es commemorà el tres-cents vint-i-novè aniversari del naixement de Zheng Xie (xinès simplificat: 郑燮; xinès tradicional: 鄭燮; pinyin: Zhèng Xiè), també conegut com a Zheng Banqiao, qui fou un (1) pintor, cal·lígraf (creador d'un [1] estil propi inspirat en les orquídies) i escriptor xinès que visqué sota la dinastia Qing. Nasqué a Xinghua, província xinesa de Jiangsu el 22 de novembre de 1693 i morí a Pequín, Xina, el 22 de gener de 1765.[1]

Dades biogràfiques

D'orígens molt humils (altres fonts no diuen això), Zheng Xie visqué amb la seva dida durant uns anys. Gràcies al suport d'amics, pogué estudiar i es presentà als exàmens imperials i aconseguí un (1) càrrec oficial, magistrat d'un (1) yamen en la província xinesa de Shandong. Treballà en l'administració durant dotze (12) anys, després dels quals renuncià al seu càrrec (sembla que per un [1] conflicte relacionat amb la seva preocupació pels pobres que el desenganyà de la seva tasca, encara que en altres versions no queda clar quin fou el motiu). Llavors, vivint a Yangzhou (Xina), hagué de guanyar–se la vida venent les seves obres.

Obra pictòrica

Artista notable pintant orquídies, roques i bambús (mozhu, que fou una (1) de les seves especialitats, derivada de la dinastia Tang). Adoptà la denominada tècnica xie yi i proposà la denominada teoria dels tres (3) passos en pintura. Combinà, en la seva obra, la poesia i la cal·ligrafia. Havia après a pintar amb el seu pare i, quan deixà el seu càrrec de funcionari, es dedicà de ple a les seves activitats artístiques. Més endavant, el 1748, tornà a col·laborar en l'administració, com a pintor i cal·lígraf, al servei de l'emperador Qianlong. Fou un (1) dels Vuit (8) excèntrics de Yangzhou.

Referències

Enllaços externs

Zheng Xie (simplified Chinese: 郑燮; traditional Chinese: 鄭燮; pinyin: Zhèng Xiè)(1693–1765), commonly known as Zheng Banqiao (simplified Chinese: 郑板桥; traditional Chinese: 鄭板橋; pinyin: Zhèng Bǎnqiáo) was a Chinese painter from Jiangsu.

Orquídies, bambú i roca (Museu del Palau de Pequín)

Poema, treball cal·ligràfic de Zheng Xie (Museu Provincial de Hunan, 湖南省博物馆).

Zheng Xie

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el vuitanta-unè aniversari del naixement de Julio Anguita González, també conegut com «El Califa Roig»,[1] (Fuengirola, Màlaga, Andalusia, Espanya, 21 de novembre de 1941 — Còrdova, Andalusia, Espanya, 16 de maig de 2020),[2][3] qui fou un (1) professor i polític comunista andalús.[4]

Estudià magisteri i posteriorment es llicencià en Història a la Universitat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Nasqué en el si d'una (1) família de militars. Es feu membre del Partit Comunista d'Espanya el 1972 i membre del comitè central del partit a Andalusia el 1977, alcalde de Còrdova (1979–1986) i secretari general del PCE del 1989 al 1998, del 1986 al 1999 encapçalà la coalició Esquerra Unida. Fou també candidat a la presidència de la Junta d'Andalusia el 1984 i (per EU) el 1982.

Durant el seu lideratge Esquerra Unida definí els seus continguts polítics, cresqué en vots i diputats igualant els millors resultats del PCE, s'oposà a la dissolució del PCE, fou molt crític amb el PSOE —la política de relacions amb ell quedava condicionada pels acords concrets sobre el programa—, i s'oposà al Tractat de Maastricht (Limburg, Països Baixos). Aquesta estratègia, aprovada per la gran majoria de l'organització, li reportà enfrontaments amb els corrents minoritaris, els més greus dels quals foren la sanció per la direcció d'IU dels integrants del corrent crític Nueva Izquierda en trencar diverses vegades la disciplina de vot, fet que comportà la seva posterior marxa com a organització pertanyent a IU, i la posterior ruptura de relacions per la majoria d'Iniciativa per Catalunya. El 21 de desembre de 1999 després del seu tercer problema cardiovascular cedí la candidatura a president del Govern a les eleccions del 2000 a Francesc Frutos i Gras.[5] El congrés d'Esquerra Unida, celebrat l'octubre del 2000 a Madrid (Espanya), elegí l'asturià Gaspar Llamazares com a nou coordinador general de la coalició, un (1) càrrec que els darrers anys havia ocupat Julio Anguita, i que abandonà per problemes de salut.

El seu fill Julio Anguita Parrado fou, amb José Couso, un (1) dels periodistes espanyols morts a la guerra de l'Iraq del 2003, en aquell cas per foc iraquià.[6]

Trajectòria

Julio Anguita nasqué el 21 de novembre de 1941 a la localitat malaguenya de Fuengirola (Andalusia). Membre d'una (1) família de militars, s'allunyà de la tradició familiar en fer estudis de Magisteri i, posteriorment, llicenciar–se en Història a la Universitat de Barcelona (Barcelonès, Catalunya). Mestre de professió, l'any 1972 s'afilià a l'aleshores clandestí Partit Comunista d'Espanya (PCE) i el 1977 accedí al comitè central del partit a Andalusia.[7]

Alcalde de Còrdova

A les eleccions municipals d'abril del 1979 es presentà com a candidat del PCE a l'alcaldia de Còrdova (Andalusia) i aconseguí ser el més votat encara que quedà lluny de la majoria absoluta —el PCE obtingué vuit (8) dels vint-i-set (27) regidors en joc.[8] Anguita decidí formar un (1) govern de concentració al costat de la resta de forces polítiques (PSOE, UCD i PSA), pel que fou elegit regidor municipal. D'aquesta manera, es convertí en el primer i l'únic alcalde comunista d'una (1) capital de província.[9] En arribar al poder, Anguita es trobà una (1) difícil situació a la ciutat, i els seus primers mesos al capdavant de l'alcaldia es toparen amb nombrosos problemes. En aquells dies Còrdova (Andalusia) era una (1) ciutat certament degradada i amb una (1) urgent necessitat d'intervencions urbanes, especialment a la zona deprimida que hi havia al voltant de les instal·lacions ferroviàries. La seva arribada al poder coincidí amb la crisi econòmica de la dècada de 1970 i el tancament de moltes empreses, com fou el cas de la fàbrica de Westinghouse Electric.

Els problemes dins del govern de concentració també començaren des de ben aviat. Les relacions amb el PSOE es tensaren arran de l'adquisició de l'empresa privada d'autobusos Aucorsa, llavors en un (1) estat ruïnós, amb un (1) cost de dos-cents milions de pessetes (200.000.000 PTA) per a les arques municipals; la posterior compra d'una (1) nova flota d'autobusos per valor de tres-cents milions de pessetes (300.000.000 PTA) i la gestió de l'operació suposaren un (1) nou desencontre entre socialistes i comunistes.[10] El 1980 tant el PSOE com la UCD bloquejaren diverses iniciatives econòmiques, com la creació d'una (1) cadena de ràdio local de caràcter públic, la gestió de l'empresa municipal d'aigües, o la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU).[10] l'esclat d'un (1) nou escàndol arran de l'anomenat «Cas Provienco» —la compra municipal d'un (1) immoble que Anguita autoritzà sense coneixement ni aprovació de la corporació municipal— portà a la ruptura definitiva amb el PSOE.[11] Poc després també arribaria la ruptura amb la UCD per l'enfrontament que Anguita mantingué amb el bisbe de Còrdova (Andalusia), a compte de la cessió de l'antic convent de Santa Clara a un (1) col·lectiu musulmà encapçalat pel saudita Ali Ketanni.[11] No obstant això, aquesta cessió no prosperaria i quedà en un (1) no–res.

Tot i la crisi econòmica que travessava la ciutat i els problemes que travessava el govern municipal, la seva popularitat entre la població cordovesa continuà sent força elevada. A les eleccions municipals del 1983 fou reelegit com a alcalde, però aquest cop per majoria absoluta (disset [17] regidors).[9] Després d'aquest aclaparador triomf se'l començà a conèixer com el «Califa roig».[1] La nova majoria absoluta del PCE portaria a la formació d'un (1) tàndem de govern entre Anguita i el seu tinent d'alcalde, Herminio Trigo. És ressenyable que seria per aquesta època quan se sol·licità a la UNESCO la declaració de la Mesquita–catedral de Còrdova (Andalusia) com a Patrimoni Cultural de la Humanitat, cosa que finalment s'aconseguí l'any 1984.[12]

A partir del 1983, després de l'aclaparadora victòria socialista a les eleccions generals del 1982, Anguita mantingué una (1) actitud d'enfrontament i de cert victimisme enfront del govern espanyol i altres institucions governades per socialistes. Aquesta nova política feu que el desenvolupament de la ciutat es veiés notablement paralitzat.[9] La construcció d'una (1) nova estació de ferrocarril fou un (+1) altre dels assumptes polèmics d'aquesta època. Anguita mantingué nombrosos enfrontaments amb RENFE i el Ministeri de Foment espanyol, atesa la pretensió d'Anguita que els terrenys alliberats de l'antiga estació passessin a propietat de l'Ajuntament i que fos l'Estat qui financés exclusivament les obres de la nova estació, una (1) idea que xocà amb la frontal oposició de RENFE i el ministeri.[9] La posició d'Anguita provocà que la construcció de la nova estació quedés paralitzada durant gairebé una (<1) dècada.[9]

L'any 1985 envià una (1) carta a l'aleshores president de govern, Felipe González, en la qual s'oposava a la petició d'aquest d'impulsar la construcció des dels ajuntaments d'Espanya, com a solució al problema de l'atur. En aquesta carta també defensava l'autonomia municipal i el respecte a la Llei del Sòl vigent en aquell moment per a impulsar un (1) model urbanístic sostenible. A més, Anguita procedí a la congelació de les llicències d'obres i del Pla General d'Ordenació Urbana (PGOU), decisió que trobà un (1) ampli rebuig des nombrosos sectors de Còrdova (Andalusia), fins i tot amb la frontal oposició del tinent d'alcalde i company de partit, Herminio Trigo.[13]

Al començament del 1986 dimití del seu càrrec i renuncià a presentar–se de nou com a alcalde per a les següents eleccions. No obstant això, poc després saltaria a l'àmbit polític andalús en convertir–se en el candidat d'Esquerra Unida (EU) a la presidència de la Junta d'Andalusia.

Secretari general del PCE i coordinador d'EU

L'estrepitós fracàs del PCE a les eleccions generals espanyoles del 1982 feu que es plantegés un (1) seriós procés de reorganització interna. Fou l'any 1986 quan el PCE, al costat d'altres forces polítiques minoritàries, posaren les bases per a la fundació d'Esquerra Unida (EU). De cara a les eleccions autonòmiques andaluses del 1986, EU obtingué el divuit per cent (18%) dels vots i dinou (19) escons, com una (1) mostra de l'èxit de la nova marca.

El febrer del 1988 fou triat secretari general del PCE i a l'any següent es posà al front d'Esquerra Unida, i obtingué el seu escó al Congrés dels Diputats en les eleccions del 1989. També fou triat diputat i portaveu de grup parlamentari d'Esquerra Unida al Congrés dels Diputats els anys 1993 i 1996, en els quals EU obtingué els seus millors resultats electorals, aproximadament del deu per cent (circa 10%) dels vots. Defensà una (1) línia política per a EU basada en la teoria de les dues ribes (basat en l'establiment de diferències entre, d'una banda, el Partit Popular i el Partit Socialista Obrer Espanyol, i de l'altra, Esquerra Unida) i el sorpasso (segons el qual EU havia d'aspirar a sobrepassar al PSOE com a força hegemònica de l'esquerra a Espanya). Així mateix, afirmà que els acords amb el PSOE s'havien d'establir sota acords programàtics concrets, i mai per sistema (concepció expressada en el seu conegut lema «programa, programa, programa»).[14]

El setembre del 1997, a la festa del PCE, Anguita anuncià que anirien a defensar una (1) Espanya republicana i federal, i a la festa de l'any següent, defensà el dret d'autodeterminació dels pobles, i aclaria que el seu partit només havia acceptat la monarquia de manera temporal, durant la Transició espanyola, per a arribar al consens, sempre que es desenvolupés la Constitució del 1978.[15]

El 5 de desembre de 1998 deixà la secretaria general durant el XV Congrés del PCE, demanant als militants comunistes que reivindiquessin els principis de l'anticapitalisme, de l'antisistema i la lluita per a una (1) societat igualitària. En el terreny polític equiparà el PSOE i el PP, i cridà a sometent a la militància per a recuperar la lluita al carrer.[16]

Després d'un (1) tercer problema cardiovascular, a finals del 1999 cedí la candidatura a la presidència del Govern de les eleccions generals espanyoles del 2000 a Francisco Frutos al·legant raons de salut. A la VI Assemblea d'Esquerra Unida, l'octubre del 2000, fou substituït en el càrrec de coordinador general per Gaspar Llamazares. És dels pocs polítics que després d'estar més de vuit (8) anys com a parlamentari renuncià a la pensió de jubilació com a exdiputat i rebé la de mestre d'escola.[17]

Refundació de l'esquerra

L'1 de juny de 2005, al XVII Congrés del PCE, presentà un (1) document en el qual es feia una (1) crida a la refundació del partit, i es reflexionava sobre el Moviment Comunista Internacional. Assenyalà l'impacte negatiu que portà la caiguda de la Unió Soviètica i el acriticisme i submissió dels sindicats i l'esquerra a l'ordre capitalista establert.[18]

El 22 d'abril de 2008 remeté al comitè federal del PCE un (1) document en el qual defensava la necessitat d'una (1) «refundació» d'EU. A la carta, atribuí la davallada electoral a la «manca d'una (1) línia clara», i de la inexistència d'un (1) programa coherent. Defensà la democràcia radical, la lluita per la Tercera República espanyola i el federalisme, tant per al model organitzatiu de la coalició com per al model d'Estat defensat. Segons la seva opinió, el debat hauria d'obrir–se en la següent assemblea federal d'EU.[19]

Publicacions

Col·laboracions

Referències

Bibliografia

El presidente del Gobierno, José María Aznar ha recibido al coordinador general de Izquierda Unida, Julio Anguita (1996).

Julio Anguita el 2014

Julio Anguita González

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Maria Rúbies i Garrofé (Camarasa, Noguera, Catalunya, 21 de novembre de 1932 — Lleida, Segrià, Catalunya, 14 de gener de 1993), qui fou una (1) professora catedràtica de matemàtiques i política, primera senadora catalana elegida al Senat.[1][2][3]

Biografia

Durant la Guerra Civil Espanyola el seu pare s'hagué de refugiar a l'Estat francès, mentrestant la resta de la família vivia en un (1) petit poble del Pirineu català proper a la frontera.[4] Després de la guerra s'instal·là a Os de Balaguer (Noguera) i després a Lleida (Segrià). Estudià el batxillerat a Lleida (Segrià) i el 1957 es llicencià en Matemàtiques a la Universitat de Barcelona (Barcelonès) l'any 1957.[2] Des dels seus inicis com a docent fins a la seva mort l'any 1993, fou una (1) dona compromesa amb l'educació i la reconstrucció del seu país. Es lliurà a la renovació pedagògica i organitzativa de l'escola i portà les seves inquietuds a les institucions que podien promoure un (1) canvi en l'educació.[4][5]

Fou professora d'institut a la Seu d'Urgell, Alt Urgell (l'actual IES Joan Brudieu) el curs escolar 1962–1963, on exercí el càrrec de cap d'estudis. Del 1967 al 1977 treballà a l'Escola Normal de Mestres de la Universitat Autònoma de Barcelona (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental) i impulsà l'Escola Espiga de Lleida, Segrià (1967), de caràcter catalanista i aconfessional. El 1973 fou catedràtica de Matemàtiques a l'Escola Universitària de Lleida (Segrià). Amb Jaume Miret fou un (1) dels puntals en la renovació pedagògica a les comarques de Ponent. Considerada una (1) pionera en l'ensenyament de la matemàtica moderna, col·laborà a les escoles d'estiu i fundà el Consell Català d'Ensenyament. Fou membre d'Òmnium Cultural, Creu Roja, l'Associació de Mestres Rosa Sensat i de la Fundació Artur Martorell.[2]

A les eleccions generals espanyoles del 1977 fou senadora per la circumscripció de Lleida amb la llista Entesa dels Catalans. A les eleccions generals espanyoles del 1979 obtingué un (1) escó de diputada a Corts Generals per la circumscripció de Lleida per Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). El 1980 participà en els debats parlamentaris de la Llei Orgànica dels Estatuts dels Centres Escolars, que establia la participació dels pares, mestres i alumnes als centres educatius.

Quan CDC formà la coalició Convergència i Unió (CiU), fou novament diputada a les eleccions generals espanyoles del 1982, i a les eleccions al Parlament de Catalunya del 1984 obtingué un (1) escó al Parlament de Catalunya. A les eleccions municipals del 1984 fou elegida regidora a la Paeria de Lleida (Segrià). L'any 1986 fou nomenada primera presidenta del Consell Escolar de Catalunya.[4] L'any 1988 abandonà la militància política, fet que li permeté dedicar–se més plenament a l'educació assumint noves responsabilitats en organismes i institucions educatives i com a docent a l'Escola de Formació del Professorat de la Universitat de Lleida (Segrià). Fou nomenada membre de la Comissió Gestora de la Universitat de Lleida (Segrià) l'any 1992,[2] i el gener de 1993 morí després d'una (1) llarga malaltia.[4]

Reconeixement i memòria

Diversos centres educatius porten el seu nomː l'Institut d'Ensenyament Secundari Maria Rúbies, al barri de la Bordeta de Lleida (Segrià), i el Centre de Formació d'Adults Maria Rúbies, del Raval de Barcelona (Barcelonès).[1][6]

Obres

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

Fotografia retrat de Maria Rúbies i Garrofé

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el cent unè aniversari del naixement de Carmen Llorca Vilaplana (Alcoi, Alcoià, Alacant, País Valencià, 21 de novembre de 1921 — Madrid, Madrid, Espanya, 29 de juny de 1998), qui fou una (1) historiadora i política valenciana, diputada al Congrés dels Diputats i al Parlament Europeu.[1][2][3]

De família acomodada, dedicada a la indústria, estudià batxillerat a la seva ciutat natal i Filosofia i Lletres a la Universitat Complutense de Madrid, on es doctorà en Història Moderna i d'Amèrica, amb una (1) tesi titulada «El mariscal Bazaine en Madrid» (1948), que obtingué el premi extraordinari de doctorat. Era també llicenciada en Ciències de la Informació.[1] Com a professora d'Història Contemporània a l'Escola Oficial de Periodisme, col·laborà en diversos diaris i revistes, com ABC, Pueblo, Ya, Índice, així com a Ràdio Nacional d'Espanya.[1] Feia crítica literària a Radio Nacional de España i als diaris Ya i Pueblo.[3]

Obtingué la plaça de tècnica d'informació de l'Estat amb destinació al Ministeri de Cultura. Durant el franquisme fou directora de l'Oficina de Turisme a Milà, vicesecretària de la Junta Central d'Informació, Turisme i Educació Popular, i el 1975 delegada nacional de cultura a la Secretaría General del Movimiento Nacional. També ha estat la primera dona presidenta de l'Ateneo de Madrid el 1974–1975 i col·laboradora del CSIC.[4][1]

El 1980 fou membre del Consell de Radiotelevisión Española en representació de Coalició Democràtica. També formava part de la Fundació «Cánovas del Castillo», i presidia la Organización de Mujeres Independientes, el 1976.[5] El 1977 fou candidata al Senat per la província d'Alacant (País Valencià), en les llistes d'Aliança Popular (AP) – Partit Demòcrata Popular, però no fou escollida. Finalment, el 1988 fou elegida diputada al Parlament Europeu per AP, tot i que abans havia format part dels seixanta (60) parlamentaris espanyols que s'incorporaren el desembre del 1985 a aquest Parlament, després de l'entrada d'Espanya a la Comunitat Europea. Fou vicepresidenta del Grup Popular Europeu (Grup Demòcrata Cristià) i treballà, sobretot, en qüestions relacionades amb els Drets de la Dona, la Salut Pública i el Medi Ambient.[2]

A les eleccions generals espanyoles del 1982 fou escollida diputada per Madrid i del 1982 al 1986 fou presidenta de la Comissió de Control Parlamentari sobre RTVE del Congrés dels Diputats.[6] Fou escollida diputada a les eleccions al Parlament Europeu dels anys 1987 i 1989. Fou vicepresidenta del Grup Popular Europeu i de la Comissió dels Drets de la Dona al Parlament Europeu (1989–1994).[2]

Ha estat condecorada amb l'Orde de les Arts i les Lletres de França i la d'Orde Civil d'Alfons X el Savi.

Obres

Referències

Enllaços externs

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el norantè aniversari del naixement de Beryl Bainbridge (Liverpool, Anglaterra, Regne Unit, 21 de novembre de 1932 — University College Hospital, Londres, Anglaterra, Regne Unit, 2 de juliol de 2010), qui fou una (1) novel·lista i actriu de teatre anglesa, coneguda principalment per les seves novel·les psicològiques.[1] Guanyà el Premi Whitbread Book a la millor novel·la els anys 1977 i 1996, i estigué nominada al Premi Booker en cinc (5) ocasions. El 2008 el diari The Times la inclogué en una (1) llista dels «cinquanta (50) millors escriptors britànics des del 1945». El 2000 fou nomenada Dama Comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic.

Escrigué entre d'altres A weekend with Claude (1967), The bottle factory cuting (1974), Injury time (1977), Young Adolf (1978), una (1) fantasia sobre Hitler, i les novel·les Winter Garden (1980) i Everyone for Himself (1996).[1]

Bibliography

Novels

Short story collections

Non–fiction

Referències

Beryl Bainbridge circa 2000

Bainbridge's grave in Highgate Cemetery

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el noranta-tresè aniversari del naixement de Marilyn Edwards French (Brooklyn, Nova York, EUA, 21 de novembre de 1929 — Manhattan, Nova York, EUA, 2 de maig de 2009), qui fou una (1) escriptora feminista nord–americana.

Biografia

Nasqué a Brooklyn (Nova York, EUA), filla d'E. Charles Edwards, enginyer, i d'Isabel Hazz Edwards, dependenta en uns grans magatzems. Obtingué el graduat a la Universitat de Hofstra el 1951, a Hempstead, Long Island, i estudià filosofia i literatura anglesa. També rebé un (1) mestratge en anglès el 1964 a Hofstra (Hempstead, Long Island, EUA). Contragué matrimoni amb Robert M. French Jr. el 1950; la parella es divorcià el 1967. Més tard assistí a la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts, EUA), on obtingué el doctorat el 1972.1 Fou profesora universitària d'anglès a Hofstra del 1964 al 1968 i ajudant de càtedra en el College of the Holy Cross a Worcester (Massachusetts, EUA) del 1972 al 1976.2

A la seva obra, French afirma que l'opressió a les dones és una (1) part intrínseca de la cultura mundial dominada pels homes. Per exemple, un (1) dels seus primers treballs de no ficció, Beyond Power: On Women, Men and Morals (1985), és un (1) examen històric dels efectes del patriarcat al món.

En la seva novel·la del 1977, Solo para mujeres (The Women's Room), segueix les vides de Mira i les seves amigues a l'Amèrica del Nord de les dècades dels anys 1950 i 1960, incloent–hi  Val, una (1) militant feminista radical. La novel·la retrata els detalls de les vides de les dones d'aquesta època així com del moviment feminista dels Estats Units. En un (1) moment donat el personatge de Val diu que «tots els homes són violadors».[3] Aquesta cita ha estat sovint atribuïda, de forma incorrecta, a Marilyn French. El seu primer llibre fou una (1) tesi sobre James Joyce.1

French fou diagnosticada amb càncer d'esòfag el 1992. Aquesta experiència serví de base per al seu llibre A Season in Hell: A Memoir (1998). Sobrevisqué al càncer i morí d'atur cardíac als setanta-nou (79) anys, el 2 de maig de 2009 a Manhattan, Nova York (EUA).2

Obra i opinió política

French s'oposà a les expectatives de les dones casades de l'època posterior a la Segona Guerra Mundial, i esdevingué una (1) líder controvertida i creadora d'opinió sobre qüestions de gènere, censurant la societat patriarcal que veia al seu voltant. «La meva meta a la vida és canviar tota l'estructura social i econòmica de la civilització occidental, per convertir–la en un (1) món feminista», declarà en una (1) ocasió.

La seva primera novel·la, i la més coneguda, The Women's Room, publicada el 1977, (traduïda a l'espanyol com Solo para mujeres o Mujeres ) vengué més de vint 20 milions (>20.000.000) de còpies i fou traduïda a vint (20) idiomes.4 Glòria Steinem, una (1) amiga propera, comparà l'impacte que aquest llibre havia tingut en el debat sobre els drets de la dona amb què L'home invisible, de Ralph Ellison, havia tingut en la igualtat racial vint-i-cinc (25) anys abans.

Els crítics acusaren Marilyn French d'estar en contra dels homes, sovint citant un (1) personatge femení de The Women's Room que deia després que la seva filla fos violada: «Tots els homes són violadors, i això és tot el que són».2​ 

El treball més significatiu de la seva maduresa fou From Eve to Dawn: A History of Women (De l'alba a l'ocàs: una història de les dones), de quatre (4) volums, publicat per The Feminist Press el 2002, i construït al voltant de la premissa de què l'exclusió de les dones en les històries intel·lectuals predominants, les ha negat el passat, el present i el futur. Tot i fer una (1) curosa crònica d'una (1) llarga història d'opressió, l'últim volum acaba amb una (1) nota optimista, afirmà Florence Howe, que recentment es retirà com a directora de l'editorial: «Per primera vegada, les dones tenen història», digué del treball de Marilyn French: «El món canvià i ella ajudà a canviar–lo».

Mentre que la Sra. French es mostrà satisfeta pels significatius avenços aconseguits per les dones en les tres (3) dècades transcorregudes des de la seva rellevant novel·la Solo para mujeres, també s'afanyà a assenyalar les deficiències persistents en matèria d'igualtat de gènere.2​ 

Marilyn French és esmentada a la lletra de The Day Before You Came, d'ABBA. La lletra diu: ...«I must have read a while, the latest one by Marilyn French or something in that style.» («Devia haver llegit l'últim de Marilyn French o alguna cosa d'aquest estil»).

Obres seleccionades

En espanyol

En anglès

Referències

Enllaços externs

Fotografia retrat de Marilyn Edwards French

Marilyn Edwards French

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el cent dotzè aniversari del naixement de Qian Zhongshu (en xinès tradicional: 錢鍾書; en xinès: 钱钟书; en pinyin: Qián Zhōng shū) (Wuxi Jiangsu, Xina, 21 de novembre de 1910 — Pequín, Xina, 19 de desembre de 1998), qui fou un (1) escriptor, acadèmic i intel·lectual xinès. És conegut principalment per la seva novel·la Weicheng《围城, publicada l'any 1947 en xinès i traduïda per primer cop a l'anglès el 1979, amb el títol de Fortress Besieged i al castellà el 1992 amb el títol de La fortaleza asediada.[1]

Biografia

Qian Zhongshu nasqué el 21 de novembre de 1910 a Wuxi, província de Jiangsu (Xina) en una (1) família de lletrats. El seu pare Qian Jibo (钱基博) fou professor universitari de llengua xinesa antiga i crític literari especialitzat en el món clàssic.[2]

Primers anys

A l'escola primaria ja destacà com un (1) alumne brillant. En acabar anà a escoles dels missioners episcopals americans a Wuxi i a Suzhou (Jiangsu, Xina). Als disset (17) anys ja podia escriure articles en xinès clàssic.[3]

Des de molt jove, Qian Zhongshu tenia passió per les novel·les i les històries; ja estava familiaritzat amb les novel·les tradicionals xineses d'aventures històriques i fets heroics, però la lectura de la traducció de Lin Shu de les novel·les occidentals fou una (1) experiència emocionant, que descrigué molts anys més tard com el seu «gran descobriment a l'edat d'onze (11) o dotze (12) anys».[4]

En llegir les traduccions de Lin, recorda: «Vaig saber que les novel·les occidentals podrien ser tan fascinants! Mai em vaig cansar de llegir una vegada i una altra Henry Rider Haggard, Dickens, Washington Irving, Walther Scott i Johnathan Swift».

El 1929 entrà al departament de llengües estrangeres de la  Universitat Qinghua (清华大学外文系) per estudiar Literatura Anglesa. Allà el 1932 hi conegué la que seria la seva futura esposa, l'escriptora Yang Jiang (杨绛).[5] El 1933 en finalitzar els estudis ocupà un (1) lloc de professor d'anglès a la Universitat Guanghua de Xangai (Xina).[2]

Estades a Oxford i París

El juliol del 1935 anà a estudiar a Oxford (Anglaterra, Regne Unit) on hi passà dos (2) anys, gràcies a una (1) beca gestionada dins els acords resultants de l'evolució del «Protocol bòxer».[2]

Estant a Oxford (Anglaterra, Regne Unit) publicà un (1) assaig, «On Old Chinese Drama», a la revista en llengua anglesa «T'ien Hsia Monthly» i escrigué la introducció a una (1) col·lecció sobre els lletrats de la dinastia Song.[6]

A Oxford (Anglaterra, Regne Unit) fou un (1) dels primers estudiants xinesos que obtingué el Baccalaureus Litterarum amb una (1) tesina titulada «China Depicted in British Literature during the 17th and 18th Centuries».[3]

Sense haver obtingut el diploma final a Oxford (Anglaterra, Regne Unit), Qian marxà cap a París (Illa de França) amb Yang Jiang i la seva filla. Abans de tornar a la Xina estigué un (1) any estudiant literatura francesa a la Sorbona.[2]

Retorn a la Xina

Quan Qian tornà a la Xina el país estava en plena guerra sino–japonesa. Tingué l'opció d'entrar com a professor en el departament de llengües estrangeres d'una (1) nova institució formada per tres (3) grans universitats (Pequín, Tsinghua i Nankai): La Universitat nacional unida del sud–oest o Lianda (国立西南联合大学), inicialment establerta a Changsha, a la província de Hunan, però fugint de la guerra anà Kunming a la província de Yunnan.[2]

L'estiu del 1939, amb la seva esposa Yang Jiang anaren a Xangai (Xina), des d'on sortiren cap a l'interior, a Baoqing a Hunan, on es feu càrrec d'un (1) lloc de professor d'anglès a l'Escola Normal de Lantian (província de Shaanxi) a petició del seu pare malalt, que era professor allà.

El 1949 es traslladà a Pequín (Xina) per ocupar un (1) lloc en el departament de llengües estrangeres de la Universitat de Qinghua.«»–

Després del 1949, com Shen Congwen (沈 从 文), abandonà l'escriptura per refugiar–se en l'estudi, la traducció i la investigació.[2]

En la dècada dels cinquanta ('50), la seva investigació sobre la poesia es materialitzà en la publicació d'un (1) llibre sobre la poesia de la cançó. Participà en la traducció dels poemes de Mao Zedong i, a principis dels anys seixanta ('60), també publicà tres (3) assajos crítics molt llargs sobre l'obra Laocoont de Gottthold Ephraim Lessing.[2]

La Revolució Cultural

En plena Revolució Cultural, l'agost del 1966, fou denunciat per fer comentaris despectius sobre les obres del president Mao. Els seus amics tracten de defensar–lo dient que si hagués volgut criticar el president, ho hauria fet en termes molt més divertits, però finalment, ell i Yang Jiang foren declarats «acadèmics reaccionaris» i enviats a una (1) escola de quadres a Henan (Xina).[2]

Tornaren a Pequín (Xina) el 1972 amb molts problemes per subsistència, fins al punt que trobaren la seva antiga casa ocupada i hagueren de viure en les dependències de l'Institut de Literatura abans poder tornar a casa. Durant aquest període, Qiang Zhongshu escrigué la seva obra magistral de crítica literària sobre literatura clàssica «Guan Zhui Bian».[2]

Activitat acadèmica

Durant el període 1982–1993 fou vicepresident de l'Acadèmia Xinesa de Ciències Socials [7] i el 1985 Qian fou elegit membre honorari de la Modern Language Association of America, juntament amb altres intel·lectuals com Jacques Derrida, Umberto Eco, Gérard Genette, Wolfgang Iser i Robert Weimann.[4]

Morí el 19 de desembre de 1998 a Pequín (Xina).

Obres destacades

A part de les novel·les i relats, se'l considera el pare de l'escola xinesa de literatura comparada, dedicant la major part de la seva activitat a l'estudi del pensament literari[8] i és probablement l'erudit amb més coneixement de la literatura i la cultura tradicionals xineses, d'una banda, i, d'altra banda, la familiaritat i la comprensió profunda de la tradició occidental.[4]

Referències

Qian Zhongshu, taken in about 1940s.

Qian Zhongshu

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el cent dinovè aniversari del naixement d'Einosuke Itō (japonès: 伊藤 永之介, Itō Einosuke; Akita, Japó, 21 de novembre de 1903 — ibídem, 26 de juliol de 1959), qui era un (1) escriptor japonès.[1] Després d'acabar els seus estudis, treballà en un (1) banc i començar a escriure articles per a revistes. El 1924 es mudà a Tòquio (Japó) i començà a publicar per a la revista socialista Bungei Sensen (文芸戦線) fundada fundada per Yobun Kaneko. Per la seva publicació Mienai Kōzan (見えない鉱山) del 1928 dins aquesta publicació, començà a destacar com a escriptor de literatura proletària.

Obres

A continuació hi ha una (1) relació de les obres d'Einosuke ordenades cronològicament:

Cinema

Notes

Enllaços externs

Cartell de la pel·lícula Keisatsu nikki, basada en la novel·la dramàtica homònima del 1952 de l'escriptor japonès Einosuke Itō. 

The local Fukushima constabulary has a policeman who sees himself as part of the community. He does a lot more than just policing. A policeman finds an infant and a child near his station. He tries to offload them at every known agency and responsible body, but does not have success. Perhaps he can take care of them himself?

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el cent vint-i-quatrè aniversari del naixement de René Magritte (Lessines, Hainaut, Valònia, Bèlgica, 21 de novembre de 1898 — Brussel·les, Bèlgica, 15 d'agost de 1967), qui fou un (1) pintor belga, figura principal del moviment surrealista en aquest país i del realisme màgic.[1][2]

Biografia

René François Ghislain Magritte nasqué a Lessines, a la província d'Hainaut (Bèlgica). Fou el gran de tres (3) germans. La seva infància estigué marcada pels canvis de domicili de la seva família, els sotracs financers del seu pare i, sobretot, la dramàtica mort de la seva mare que, l'any 1912, es llençà al riu Sambre.[3] Magritte començà a estudiar pintura als dotze (12) anys amb el mestre de l'escola local. Durant l'adolescència, cresqué la seva passió per les pel·lícules sobre Fantômas i els relats d'Edgar Allan Poe i Maurice Leblanc. Fou en una (1) fira a Charleroi (Hainaut, Valònia, Bèlgica) l'any 1913 quan conegué Georgette Berger, amb qui es casaria l'any 1922.

L'any 1914 es mudà a la capital belga per estudiar a l'Acadèmia Reial de Belles Arts de Brussel·les. A l'acadèmia conegué Victor Servranckx i Pierre–Louis Flouquet, amb qui formaren el grup 7 Arts. En aquesta època, Magritte realitzà els seus primers treballs decoratius i publicitaris. L'any 1923, el poeta Marcel Lecomte li ensenyà una (1) reproducció de La cançó d'amor de Giorgio de Chirico. L'obra li produí un (1) gran xoc i abandona tota influència anterior per començar a investigar les possibilitats del surrealisme. Amb Paul Nougé, Camille Goemans, E. L. T. Mesens, Marcel Lecomte, André Souris i Louis Scutenaire, formaren el grup dels surrealistes belgues. L'any 1928 el grup es reuní a la galeria l'Époque amb motiu de la primera exposició de Magritte, i signà un (1) manifest conjunt per a l'ocasió. En aquells moments, ja havia començat a pintar en un (1) estil proper al surrealisme, que predominà durant tota la seva carrera artística.[4] Abans, però, amb E. L. T. Mesens inicien l'activitat dadaista en contacte amb Picabia.

Magritte entra en contacte amb Breton, Éluard, Ernst i Miró quan es mudà als suburbis de París (Illa de França) l'any 1927. Hi col·laborà en l'últim número de Révolution surréaliste amb el text Les mots et les images. Quan la relació amb Breton es complica i apareix la crisi econòmica, Magritte tornà a Brussel·les (Bèlgica), on obrí un (1) estudi de publicitat, Studio Dongo, amb el seu germà Paul. L'estiu del 1929, Magritte residí a Cadaqués (Alt Empordà, Catalunya), on conegué Salvador Dalí. Durant la dècada dels trenta ('30), Magritte fou molt productiu: el 1936 exposà a la galeria Julien Levy de Nova York (EUA) i, dos (2) anys més tard, ho feu a Londres (Anglaterra, Regne Unit), en una (1) exposició inaugurada per Mesens. Proliferaren col·laboracions amb Man Ray, Yves Tanguy, André Breton i Paul Éluard. Es confirmà, doncs, el seu lloc al centre del moviment surrealista internacional.

Un cop envaïda Bèlgica per les tropes alemanyes l'any 1940, Magritte optà per fugir unes setmanes al sud de França, a Carcassona (Aude, Occitània). El 1942, a partir de l'argument de Nougé, es filma Rencontre de René Magritte, la primera pel·lícula sobre el pintor. Tot i la censura, el seu amic Marcel Mariën signa, l'any 1943, el primer monogràfic del pintor: René Magritte ou les images deféndues. Durant els anys d'exili, Magritte desenvolupà la seva faceta impressionista. En aquesta època, començà a treballar amb el galerista Alexandre Iolas, que faria descobrir la seva obra als col·leccionistes estadounidencs Jean i Dominique de Menil. Gràcies a la xarxa americana, exposà en diferents galeries dels EUA. Aquesta expansió culminarà l'any 1965 amb una (1) exposició al MoMA de Nova York (EUA). Iolas serà l'agent de Magritte fins a la mort del pintor.

Durant la dècada dels cinquanta ('50), Gustave Nellens li encarregà un (1) mural que decorés les parets de la Salle du Lustre del Casino de Knokke–Heist (Flandes Occidental, Bèlgica). El resultat són els frescos d'El domini encantat (1953), en què recrea algunes de les seves primeres obres i que recull, per tant, el conjunt simbolista i surrealista de l'autor. A partir del 1956, amb la seva dona Georgette Berger i una (1) càmera de vídeo, traslladà el seu univers a la pantalla amb la realització d'una (1) sèrie de curtmetratges. Luc de Heusch realitzà, l'any 1959, la pel·lícula Magritte ou la leçon des choses.

El 15 d'agost de 1967, Magritte morí a Brussel·les (Bèlgica) d'un (1) càncer de pàncrees.

Obra

L'origen dels temes de Magritte té un (1) punt de partida intel·lectual: el pintor se centra en la reflexió sobre situacions comunicatives concretes i les paradoxes entre la percepció i representació de la realitat. Per a Magritte, el llenguatge i la imatge pertanyen a sistemes regits per lleis particulars que no emmirallen la realitat, sinó que la substitueixen: el desconcert de l'espectador serà una (1) constant en tota la seva carrera. Hàbil i meticulós en la seva tècnica, és notable per obres que tenen juxtaposició d'objectes comuns en contexts poc habituals, i donà així un (1) nou significat a les coses familiars. Aquesta juxtaposició es denomina sovint realisme màgic, del qual Magritte és el màxim representant.

L'any 1973, l'alemany Uwe M. Schneede classificà l'obra del pintor belga en sis (6) grups temàtics: els quadres de temes detestivescs, els collages, els lingüístics, els quadres dins del quadre, els que tracten la metamorfosi, i els combinatoris.

Quadres detestivescs

La producció d'aquests quadres es concentra durant la dècada dels anys vint ('20). La veu de la calma (1928), L'assassí amenaçat (1927) i El sonàmbul (1927), entre d'altres, s'inspiren en les narracions de Dashiel Hammet, George Simenon i Edgar Allan Poe, de qui era un (1) gran amant. La intenció narrativa de Magritte queda ben representada en L'home del diari (1928), en què, en quatre (4) imatges del mateix interior amb la mateixa perspectiva, seqüencien fílmicament l'acció. Com a analogia amb la novel·la detectivesca, la pinzellada de Magritte estripa l'ordre burgès: cap al 1935, Magritte diu que el seu art «només tindrà valor mentre es resisteixi a la ideologia burgesa, nom on s'extingeix la vida».

Quadres collage

En aquestes obres, Magritte renuncia a qualsevol discurs narratiu o acció. S'hi estructuren principis fonamentals de la seva producció futura com la visió interior–exterior i la simulació de la perspectiva, ja sigui amb la combinació de fragments de la realitat o per l'ambivalència dels objectes. En destaca El naixement de l'ídol (1926), influït per l'obra de De Chirico, i El joquei perdut (1926).

Quadres lingüístics

Forma part dels quadres lingüístics La traïció de les imatges (1928–1929), la imatge d'una pipa i el text Ceci n'est pas une pipe. En aquesta obra, una (1) de les més conegudes de l'autor, Magritte reflexiona sobre la falsa rèplica de la realitat per part d'imatges i paraules: encara que sembli una (1) pipa, el quadre només n'és la representació i, per tant, afirmar que la representació és l'objecte seria una (1) mentida. El 1930 pintà La clau dels somnis: una (1) graella on apareixen objectes i paraules sense relació. La inconnexió evidencia, per Magritte, que imatge i paraula pertanyen a sistemes aïllats i independents: el visual i el lingüístic.

Quadres dins el quadre

Les paradoxes lingüístiques van seguides per les reflexions sobre els límits dels quadres dins el quadre: la no–identificació entre obra d'art i realitat, entre allò representat i la seva representació. Amb l'eliminació dels plans que corresponen a la realitat, juga amb la capacitat perceptiva de l'espectador que, amb efectes il·lusoris, confondrà els límits de la ficció dins del quadre. En són exemples La bella captiva (1931), La condició humana (1933) i Els encants de la nit (1929).

Quadres sobre metamorfosi

Inspirat per Kafka i seguint la tendència de molts surrealistes, Magritte utilitza la transformació d'objectes per a emancipar–se d'experiències i records, i fixar–los i ampliar–los. La invenció col·lectiva (1934) o El model vermell (1935) són algunes de les obres més representatives del període.

Quadres combinatoris

Aquests quadres es basen en la juxtaposició i elecció conscient d'elements amb l'objectiu de provocar noves versemblances. En El record d'un viatge III (1951), canvia els materials d'un (1) menjador per fossilitzar–lo com a paisatge rústic. En altres quadres, inverteix les proporcions: en Els valors personals (1951–1952), un (1) conjunt d'articles per a la higiene apareixen sobredimensionats en una (1) petita habitació. Amb inversió i transgressió, doncs, el pintor belga sacseja la seguretat natural de l'espectador.

Filmografia amateur

Els curtmetratges de Magritte foren utilitzats per primera vegada al documental René Magritte cinéaste, realitzat a Londres (Anglaterra, Regne Unit) per Catherine de Croës i Francis De Lulle amb motiu d'una (1) exposició realitzada el 1974 i consagrada a l'artista com a fotògraf i cineasta.[5]

Referències

Bibliografia

Enllaços externs

René Magritte i Georgette Berger amb el grup de surrealistes belgues

Panorama popular (1926)

La traïció de les imatges, 1928–1929

La bella captiva (1931)

Les passejades d'Euclides (1955)

L'art de la conversa (1963)

René François Ghislain Magritte

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el cent quarantè aniversari del naixement de María Roësset Mosquera (Espinho, Aveiro, Nord de Portugal, 21 de novembre de 1882 — Manila, Filipines, 3 d'octubre de 1921), qui fou una (1) pintora hispanoportuguesa. Era tia de la pintora Marisa Roësset Velasco, de l'escultora Marga Gil Roësset i de l'editora Consuelo Gil Roësset, germana al seu torn de Marga i cosina de Marisa.[1][2][3]

Vida

La seva mare, Margarita Mosquera, s'havia casat molt jove amb Eugenio Roësset Liot, enginyer civil d'origen francès que treballava en les línies ferroviàries. Quan nasqué María, la família es trobava a Espinho (Aveiro, Nord de Portugal) per la feina del seu pare. Al cap de poc temps es traslladaren a Madrid (Espanya), on nasqueren els seus germans Margot i Eugenio, i es desenvolupà la vida de la família. Els tres (3) germans reberen una (1) educació acurada.[1]

El 1904 es casà amb Manuel Soriano Berrueta–Aldana, dinou (19) anys més gran que ella. La introduí en la societat culta madrilenya, on tingué contacte amb Madrazo i Benito Pérez Galdós, entre altres. Viatjaren per Europa, la incità a dibuixar i pintar, però fou després de morir el seu marit (1910) quan es dedicà amb més entusiasme a l'art.

Activitat pictòrica

Aquesta dedicació, que començà pels volts del 1911, es perllongaria només fins al 1914, any en què emmalaltí i deixà de pintar. Sembla que entre els anys 1910 i 1911 assistí al taller del pintor Eduardo Chicharro i començà a acudir al Museu del Prado, a Madrid, com a copista.

Pel que fa a la seva obra pictòrica original, que sovint signa amb l'acrònim MaRo, pren com a motiu les persones que té a prop, els seus fills i la seva família. I també ella mateixa i, així, aviat comença una (1) sèrie d'autoretrats intensos, de llum molt contrastada, un (1) dels quals, de 1912, fou cedit el 1985 per la seva filla al Museu Reina Sofia, a Madrid, on es conserva.[1][4]

El director del Museu, Alfonso Pérez la donà a conèixer amb un (1) extens article el 1985, i el 1988 se celebrà una (1) exposició al Centre Cultural Conde Duque, en què es mostraren quadres seus que fins aleshores havien quedat en el clos familiar. Més tard s'ha pogut tornar a veure obra seva a l'exposició Invitadas, del Museu del Prado, a Madrid, (2020–2021).[1][5][6][7]

Obres

Bibliografia

Referències

Enllaços externs

Exposición «Invitadas. Fragmentos sobre mujeres, ideología y artes plásticas en España», en el Museo del Prado, 06/10/2020 – 14/03/2021.

María Roësset Mosquera

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemorà el tres-cents setanta-novè aniversari del naixement de René Robert Cavelier, senyor de La Salle (Rouen, Alta Normandia, França, 22 de novembre de 1643 — Navasota, Texas, EUA, 19 de març de 1687), qui fou explorador i clergue francès, un (1) dels primers a explorar la regió dels Grans Llacs als Estats Units d'Amèrica i el primer europeu a travessar el Mississipí de nord a sud, alhora que intentà establir–se al golf de Mèxic.

Estudià amb els jesuïtes un (1) temps, i el 1660 prengué els vots sacerdotals. El 1667, però, en fou expulsat per «feblesa moral». Aleshores marxà a Amèrica, on el seu germà Jean, un (1) frare sulpici, predicava als nadius. El 1669 feu algunes exploracions a la zona del riu Ohio, i vers el 1674, patrocinat pel governador de Nova França, Louis de Baude Frontenac, establí Fort Frontenac vora l'actual Kingston (Ontàrio, Canadà), als marges del llac Ontàrio.

El 7 d'agost del 1679 s'uní a Henri de Tonti vora l'actual Niagara Falls i amb el vaixell Le Griffon navegà pels Grans Llacs i s'establí als marges del llac Michigan. Allí hi deixà Henri de Tonti i ell marxà pels rius Kankakee i Illinois, tot fundant–hi Fort Crèvecoeur (vora l'actual Peoria, Illinois). Alesahores tornà a Fort Crèvecoeur (Illinois, EUA) per queviures, però mentrestant Louis Hennepin fou capturat pels sioux i dut a Minnesota, alhora que els soldats s'amotinaren, destruïren el fort i exiliaren Tonti. La Salle capturà els amotinats al llac Ontàrio i es reunís amb Tonti a Mackinaw (Michigan, EUA).

Cap al 1682 sortí de Fort Crèvecoeur (Illinois, EUA) amb canoa i marxà Mississipí avall, i nomenà les terres de la desembocadura Louisiana en honor del rei Lluís XIV.[1] Construí Fort Prudhomme vora l'actual Memphis (Tennessee, EUA). El 1683 tornà a Fort Crèvecoeur (Illinois, EUA) i marxà cap a França a cercar reforços. El 1684 tornà amb quatre (4) vaixells i tres-cents (300) colons, però l'expedició fou delmada pels pirates, la mala navegació i l'hostilitat dels indis. Un (1) dels vaixells fou capturat pels pirates a la badia de Matagorda (Texas, EUA), però aconseguí establir–se a Fort Saint Louis (Texas, EUA).[2] El 1687 patí un (1) motí dels seus mariners durant una (1) expedició en suport a Fort Saint Louis (Texas, EUA) i fou assassinat a Navasota (Texas, EUA),[3] els darrers colons que restaven foren massacrats pels karankawes el 1688. L'expedició que feu Henri de Tonti el 1689 ja no hi trobà ningú.

Referències

Coat of Arms of René–Robert Cavelier, Sieur de La Salle

 René–Robert Cavelier, Sieur de La Salle

El passat dilluns 21 de novembre de 2022 es commemora el tres-cents vint-i-vuitè aniversari del naixement de François–Marie Arouet (París, Illa de França, França, 21 de novembre de 1694 — ibídem, 30 de maig de 1778),[1] dit Voltaire, qui fou un (1) escriptor i filòsof francès de la Il·lustració. Marcà el segle XVIII i ocupà un (1) lloc particular en la memòria col·lectiva dels francesos. Amb ell, s'inicià la figura de l'intel·lectual compromès al servei de la veritat, de la justícia i de la llibertat de pensament. Fou elegit membre de l'Acadèmia francesa el 1746.

Símbol de la Il·lustració, cap de fila del partit filosòfic, el seu nom resta associat al seu combat pel progrés, la tolerància i contra «la infàmia», nom que donà al fanatisme religiós. Era, tanmateix, deista i el seu ideal era el d'una (1) monarquia moderada i liberal, il·lustrada pels «filòsofs». Actuà, d'altra banda, amb les elits avançades de l'Europa de la Il·lustració servint-se de la seva immensa notorietat i prenent, ell sol, la defensa de les víctimes de la intolerància religiosa i de l'arbitrarietat en afers que s'han fet cèlebres (afer Calas, Sirven, el cavaller de La Barre, comte de Lally…).

De la seva imponent obra literària, es llegeixen avui essencialment els seus escrits «filosòfics» en prosa: contes i novel·les (Càndid és la seva obra més cèlebre), Cartes angleses, Diccionari filosòfic i la seva correspondència. El seu teatre, les seves poesies èpiques, les seves obres històriques, que feren d'ell un (1) dels escriptors francesos més cèlebres al segle XVIII, són avui àmpliament negligides o ignorades. La reputació de Voltaire sembla, com el seu estil, marcada per l'elegància i la precisió, i sovint al servei d'una (1) ironia mordaç.

Al llarg de la seva vida, Voltaire freqüentà «els grans» i afalagà els monarques, sense dissimular el seu menyspreu pel poble, però també estigué subjecte a la ingerència del poder, que l'acabaria empresonant a la Bastilla (París, Illa de França)  i l'obligà a l'exili a Anglaterra (Regne Unit) o als afores de París (Illa de França). El 1749, després de la mort d'Émilie du Châtelet, amb qui havia mantingut una (1) relació agitada de quinze (15) anys, anà al tribunal de Prússia (Alemanya), però, decebut en les seves esperances de jugar un (1) gran paper amb Frederic el Gran a Berlín (Brandemburg, Alemanya), s'empipà amb ell després de tres (3) anys, i deixà Berlín (Brandemburg, Alemanya) el 1753. Es refugiar una (1) mica més tard a les Delícies, a Suïssa, prop de Ginebra, abans de guanyar–se el 1759 una (1) heretat a Ferney (Ain, Alvèrnia–Roine–Alps, França), a la frontera francoginebrina, a l'abric dels poderosos. Tragué profit de la propietat i feu de Ferney (Ain, Alvèrnia–Roine–Alps, França) un (1) centre de cultura preuat a tota Europa. No tornà a París (Illa de França) fins al 1778, ovacionat pel poble. Morí als vuitanta-quatre (84) anys.

Voltaire era un (1) amant del luxe, els plaers de la taula i de la conversa, que considerava, junt amb el teatre, com una (1) de les formes més reeixides de la vida en societat. Preocupat per la seva capacitat material per a garantir la seva llibertat i la seva independència, acumulà una (1) fortuna considerable en operacions especulatives, la qual cosa li permeté d'instal·lar–se el 1759 al castell de Ferney (Ain, Alvèrnia–Roine–Alps, França) envoltat d'una (1) cort de bons esperits. Era, no obstant això, un (1) cerca–raons, i de vegades feroç, contra els seus adversaris, com per exemple amb Jean–Jacques Rousseau.

Considerat per la Revolució Francesa —amb el seu adversari Jean–Jacques Rousseau— com un (1) precursor (entrà al Panteó el 1791, el segon després de Mirabeau), fou celebrat per la Tercera República francesa. Durant el segle XIX, el seu pensament alimentà les passions antagonistes dels adversaris i defensors de la laïcitat de l'estat i de l'escola pública, més enllà de l'esperit de la Il·lustració.

Origen del nom

L'origen més correntment acceptat d'aquest pseudònim és l'anagrama obtingut a partir de les majúscules del seu cognom AROUET, L(e) J(eune) (el jove) escrites en llatí AROVETLI.

També hi ha d'altres hipòtesis: pot tractar–se del nom d'un (1) petit feu que posseïa la seva mare; s'ha dit que pot ser el sintagma verbal que significava en francès antic que ell voulait faire taire ('volia fer callar', per això vol–taire), a causa del seu pensament innovador; d'altra diu que poden ser les síl·labes de la paraula re–vol–tai (‘entremaliat’) en un (+1) altre ordre. En qualsevol cas, és possible que l'elecció que el jove Arouet adoptà, després de la seva detenció el 1717, sigui una (1) combinació de més d'una (1) d'aquestes hipòtesis.

Biografia

Infància

Fill del notari François Arouet, François–Marie Arouet nasqué el 21 de novembre de 1694; però, en diversos escrits, el mateix Voltaire afirmava haver nascut en realitat nou mesos abans, el 19 o 20 de febrer de 1694 a Châtenay–Malabry. El seu bateig, el 22 de novembre a París (Illa de França) a l'església de Saint–André des–Arts, hauria estat retardat a conseqüència de la poca esperança de supervivència del nadó. Arouet qüestionava, fins i tot, la seva paternitat.[2]

Els Arouet

Originaris d'un (1) petit poble del nord del Poitou, Saint–Loup (França), on exercien als segles XV i XVI una (1) activitat d'adobers, els Arouet eren un (1) exemple de l'ascensió social de la burgesia al segle XVI. El primer Arouet se n'anà de la seva província i s'instal·là a París (Illa de França) el 1625, on obrí una (1) botiga de venedor de llençols i de seda. Es casà amb la filla d'un (1) ric comerciant draper i s'enriquí prou per a comprar, per al seu fill, el pare de Voltaire, un (1) càrrec de notari al Châtelet el 1675, que assegurà al seu titular l'accés a la petita noblesa de vestit. Aquest últim, treballador auster i honest en les relacions importants, arrodoní més la fortuna familiar, es casà amb la filla d'un (1) secretari penal al Parlament i vengué el seu estudi el 1696 per guanyar–se un (1) càrrec de conseller del rei, recaptador de les espècies al Tribunal de comptes. Tenia un (1) germà gran, Armand Arouet (1685–1745), advocat del Parlament, catòlic rigorós i jansenista obstinat i solter, de qui Voltaire heretà els béns, i una (1) germana, Marie Arouet (morta el 15 d'octubre del 1726), esposa de Pierre François Mignot, corrector a la Cambra dels comptes i única persona de la seva família que li manifestà afecte. Sa germana tingué dos (2) fills, un (1) d'ells l'abat Mignot, i dues (2) noies, madame de Fontaine i Marie Louise Mignot, la futura madame Denis. Contrariat i trist, el pare de Voltaire exclamava: «Tinc per fills dos (2) boigs, l'un (1) en prosa i l'altre en vers».

Educació: els jesuïtes i la societat llibertina del Temple

Arouet pare volia donar al seu fill petit una (1) formació intel·lectual que fos a l'altura dels dons que aquest manifestava des de la seva més jove edat. Als deu (10) anys, entrà als jesuïtes del col·legi Louis–le–grand, l'establiment més ben freqüentat i més car de la capital. Els jesuïtes li ensenyaren llatí, grec i retòrica, però volien abans de tot formar persones de món i iniciaven els seus alumnes a les arts socials: confrontacions oratòries, defenses judicials, concurs de versificació i teatre, que ocupava un (1) ampli espai en la vida del col·legi. Alumne brillant, de seguida es feu cèlebre per la seva facilitat de versificar, Arouet hi aprengué a agradar i a parlar d'igual a igual amb els grans. Teixí relacions d'amistat i relacions precioses que sabrà fer servir tota la seva vida: els germans d'Argenson, René Louis de Voyer de Paulmy d'Argenson i Marc–Pierre de Voyer de Paulmy d'Argenson, futurs ministres de Lluís XV de França i el futur duc de Richelieu.

En sentit contrari a l'educació dels jesuïtes, la freqüentació de la societat llibertina del Temple tingué una (1) influència no menys important sobre el jove Arouet. L’abat de Châteauneuf, padrí seu i home de lletres, l'introdueix des de l'edat de dotze (12) anys en aquesta societat que es reunia al Temple, a l'hotel de Philippe de Vendôme, gran prior de l'orde de Malta, amb membres de l'alta noblesa i poetes, epicuris, lletrats coneguts pel seu esperit i la seva amoralitat, i aficionats a ressopons galants amb begudes seques. El jove noi els divertia fent–los versos «lleugers, ràpids, picants, plens de referències antigues, des de pujats de to fins a mordaços, fent broma sense retenció sobre la religió i la monarquia».[3] Amb aquesta companyia, ell s'adonà que havia nascut un (1) gran senyor llibertí i que no tenia res a veure amb els Arouet i la gent comuna.

Joventut

Deixà el col·legi als disset (17) anys i anuncià al seu pare que volia ser un (1) home de lletres i no advocat o titular d'un (1) càrrec de conseller al Parlament, inversió tanmateix considerable que aquest últim havia fet per a ell. Davant l'oposició paterna, s'inscrigué a l'escola de dret i continuà freqüentant els llibertins del Temple, cultivant el gust pel luxe i l'excés. El seu pare l'allunyà momentàniament enviant–lo a Caen (Calvados, Normandia, França), després confiant–lo al germà del seu padrí, marquès de Châteauneuf, que acabava de ser nomenat ambaixador a la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos) i que acceptà ser el seu secretari privat. Però el seu allunyament no duraria. Per Nadal del 1713, ja estava de tornada, destituït del seu càrrec i fet fora dels Països Baixos a causa d'unes relacions escandaloses amb una dama. Furiós, el seu pare volia enviar-lo a Amèrica, però l'acabà col·locant a l'estudi d'un (1) magistrat parisenc. Seria salvat per un (1) antic client d'Arouet, lletrat i molt ric, el senyor de Caumartin, marquès de Saint–Ange, que el convenç de confiar–li el seu fill per provar el talent poètic del jove rebel. Voltaire passà aquestes vacances forçades al castell de Sant–Ange, prop de Fontainebleau (Sena i Marne, Illa de França) llegint, escrivint i escoltant els relats del seu amfitrió («Caumartin porta al seu cervell / del seu temps la història viva; / Caumartin és sempre nou / a la meva orella que encisa»), que li serviran per a L'Henriade i el Segle de Lluís XIV.

El 1715 es produí la regència de Felip d'Orleans. Arouet tenia vint-i-un (21) anys. Era tan brillant i tan divertit que l'alta societat es disputava la seva presència. S'hauria pogut fer l'amic del regent, però es trobava en el camp dels seus enemics. Convidat al castell de Sceaux, llar de l'oposició, en què Anne–Louise Bénédicte de Bourbon–Condé, casada amb Lluís August de Borbó, el duc de Maine, bastard legitimat de Lluís XIV, tenia una (1) cort brillant, no es podia estar de fer versos sobre les relacions amoroses del regent i de la seva filla. El 4 de maig del 1716, s'exilià a Tula (Corresa, Nova Aquitània, França). El seu pare feu servir la seva influència amb els seus antics clients per a doblegar el regent, que reemplaçà Tula per Sully–sur–Loire (Loiret, Centre–Vall del Loira, França), on s'instal·là al castell del jove duc de Sully, un (1) conegut del Temple, que vivia amb el seu cercle en una (1) successió de balls, de festins i d'espectacles diversos. En acostar–se l'hivern, sol·licità la gràcia del regent que, sense rancúnia, el perdonà. El jove Arouet recomençà la seva vida turbulenta a Saint–Ange (Sena i Marne, Illa de França) i a Sceaux (Alts del Sena, Illa de França), aprofitant l'hospitalitat dels benestants i de la comoditat dels seus castells. Però, pres per l'ambient, algunes setmanes més tard, recaigué. El 16 de maig de 1717, fou enviat a la Bastilla (París, Illa de França) per ordre reial. Tenia vint-i-tres (23) anys. Estigué empresonat onze (11) mesos.

Primers èxits literaris

A la seva sortida, conscient d'haver desaprofitat, fins aquell moment, el seu temps i el seu talent, vol donar un (1) nou curs a la seva vida, i fer–se cèlebre en els gèneres més nobles de la literatura de la seva època, la tragèdia i la poesia èpica. El 1718, adoptà el pseudònim de Voltaire, anagrama, segons la hipòtesi més correntment admesa, d'Arouet L J (el jove), la cal·ligrafia de l'època autoritzant la transformació de la u en v i de la j en i.

Començà a escriure la seva tragèdia Èdip, basada en l'obra de Sòfocles, a més de començar un (1) poema èpic sobre Enric IV de França. El 18 de novembre del 1718, Èdip s'estrenà al Théâtre Français, amb molt bona acollida (quaranta-cinc [45] representacions, més altres quatre al Palais–Royal, amb una [1] estimació d'uns vint-i-cinc mil [25.000] espectadors). El poema èpic sobre Enric IV fou imprès anònimament a Ginebra (Suïssa) el 1723, amb el títol de Poème de la ligue. El públic, que veia en ell un (1) nou Jean Racine, estimaven els seus versos en forma de màximes i les seves al·lusions impertinents al rei difunt i a la religió («Els nostres sacerdots no són el que el poble pensa / la nostra credulitat construeix tota la seva ciència», acte IV, escena 1). El seu talent de poeta mundà triomfava als salons i als castells. Es feu íntim dels Villars, que el rebrien al seu castell de Vaux (Maincy, Sena i Marne, Illa de França) i l'amant de la senyora de Bernières, esposa del president morter del parlament de Rouen (Sena Marítim, Normandia, França).

Després del fracàs d'una (1) segona tragèdia, escrita durant un (1) breu exili a Sully (se li retragué de nou, però aquesta vegada equivocadament, de fer circular una [1] nova sàtira contra el regent), conegué un [1] nou èxit el 1723 amb L'Henriade, poema èpic (quatre mil gtres-cents [4.300] alexandrins), en què el tema és el setge de París (Illa de França) per Enric IV i que traça el retrat d'un (1) sobirà ideal, enemic de tots els fanatismes. Se'n vengueren quatre mil (4.000) exemplars en algunes setmanes (seixanta [60] edicions successives en vida de l'autor).

La querella amb el cavaller de Rohan

El gener del 1726, experimentà una (1) humiliació que el marcaria tota la seva vida. El cavaller de Rohan–Chabot, jove gentilhome arrogant, descendent d'una (1) de les més antigues famílies del regne, l'increpà a la Comédie–Française: «Senyor Voltaire, senyor Arouet, com us dieu vós?». La seva rèplica fou punyent: «Voltaire! Jo començo el meu nom i vós esteu acabant el vostre». Alguns dies més tard, el cridaren mentre sopava amb el seu amic, el duc de Sully. Al carrer, fou colpejat a garrotades pels lacais del cavaller que vigilava l'operació des de la seva carrossa. Ferit, humiliat, volia obtenir una (1) reparació, però cap dels seus amics aristòcrates no hi prengueren partit. El duc de Sully es negà a acompanyar–lo amb el comissari de policia per formular la seva denúncia. No era qüestió d'inquietar Rohan per haver fet colpejar un (1) escriptor. «Seríem ben desgraciats si els poetes no tinguessin espatlles», digué un (1) parent de Caumartin. El príncep de Conti digué sobre els cops de bastons: «Han estat ben rebuts, però mal donats». Voltaire volia venjar el seu honor per les armes, però la seva insistència a voler fer justícia indisposà tothom. Els Rohan, finalment, aconseguiren que es detingués Voltaire, que fou conduït a la Bastilla (París, Illa de França) el 17 d'abril del 1726. Fou alliberat dues (2) setmanes més tard amb la condició que s'exiliés.[4]

L'exili anglès

Voltaire tenia llavors trenta-dos (32) anys. Aquesta experiència li deixà una (1) empremta indeleble. Estava profundament impressionat per la llibertat i el pluralisme polític i religiós de la societat anglesa. Mentre que a França es funcionava amb els decrets reials, a Anglaterra (Regne Unit) la llei d’Habeas Corpus del 1679 -cap persona pot continuar estant detinguda si no és per decisió d'un (1) jutge- i la Declaració dels drets del 1689 protegien els ciutadans contra el poder del rei. L'èxit material del poble anglès suscità la seva admiració i ho relacionà amb el retard de França en l'àmbit econòmic i l'arcaisme de les seves institucions. Estimà que allà on s'intensificaven els intercanvis comercials i intel·lectuals creixia l'aspiració dels pobles a més llibertat i tolerància. No li calgueren més que algunes setmanes per a guanyar un (1) excel·lent domini de l'anglès. El novembre del 1726, s'instal·là a Londres (Anglaterra, Regne Unit), on trobaria escriptors, filòsofs, científics (físics, matemàtics, naturalistes) i s'inicià en sectors del coneixement fins aquell moment ignorats per ell. Així, es produí la mutació de l'home de lletres en «filòsof», que el conduí a introduir–se en gèneres fins llavors considerats com poc prestigiosos: la història, l'assaig polític i, més tard, la novel·la. Fou a Anglaterra (Regne Unit) on concebé el projecte d'escriure una (1) història del rei Carles XII de Suècia i començà a redactar en anglès l'obra en què exposà les seves observacions sobre Anglaterra (Regne Unit), que publicà el 1733 a Londres (Anglaterra, Regne Unit) sota el títol Letters Concerning the English Nation, coneguda més tard en la seva versió francesa com les Cartes filosòfiques. S'acostà a la cort de Jordi I de la Gran Bretanya i posteriorment de Jordi II, i preparà una (1) edició de l'Henriade en subscripció acompanyada de dues proves en anglès, que guanyà un (1) gran èxit (tres-cents quaranta-tres [343] subscriptors) i li permeté recuperar la seva fortuna. Una (1) subscripció anàloga oberta a França pel seu amic Thériot no en reuní més que vuitanta (80) i fou objecte de nombrosos embargaments de la policia. La tardor del 1728, fou autoritzat a entrar a França amb la condició que es mantingués allunyat de la capital.

Vida a la cort

Voltaire compartí la vida amb Émilie du Châtelet al castell de Cirey (Alt Saona, Borgonya–Franc Comtat, França). Feu algunes estades a la cort de Lunéville (Meurthe i Mosel·la, Gran Est de França) sota el regnat d'Estanislau I de Polònia, duc de Lorraine. Més tard, entrà a París (Illa de França), on portà una (1) carrera de cortesà abans de caure en desgràcia. No és fins al 1750 que anà a la cort de Frederic el Gran, a Berlín (Brandemburg, Alemanya), on l'esperava una (1) posició brillant, la clau de camarlenc i un (1) tractament considerable. El rei i el filòsof travaren amistat, el primer practicant perfectament el francès. Però els dos (2) amics no podien dissimular gaire temps els seus trets principals, l'un, el seu humor altiu i el seu costum de ser obeït; l'altre, la seva superioritat intel·lectual i el seu esperit picant. El distanciament fou inevitable i, el 1753, una (1) baralla de Voltaire amb Maupertuis, a qui protegia el rei, precipità la ruptura, i Voltaire deixà Prússia. L'obra més important que publicà durant el seu sojorn a Berlín (Brandemburg, Alemanya) fou El segle de Lluís XIV.

De Ginebra a Ferney

El 1755, s'instal·là a les «Delícies», prop de Ginebra (Suïssa). Finalment, el 1758, comprà una (1) finca a Ferney, al districte de Gex (Ain, Alvèrnia–Roine–Alps, França), i Tournay, en territori francès, però sobre la frontera francoginebrina (Ginebra era llavors un estat independent). Desenvolupà la seva propietat, construint, plantant, sembrant i desenvolupant la ramaderia. En companyia de madame Denis, la seva neboda, majordoma i companya, hi feu viure un miler (circa 1.000) de persones, es feu agricultor, arquitecte, fabricant de rellotges i de mitges de seda. Es diu d'ell que els salaris que pagava als seus treballadors eren els millors de tota França.

Amb el seu sentit de la fórmula, resumeix l'empresa: «Un (1) cau de quaranta (40) salvatges s'ha fet una (1) petita ciutat opulenta en què viuen mil dos-cents (1.200) persones útils». Voltaire no era només l'home més cèlebre de la seva època, sinó que es feu un (1) mite. De Sant Petersburg (Rússia) a Filadèlfia (Pennsilvània, EUA), s'esperaven les seves publicacions com oracles. Artistes, savis, prínceps, ambaixadors o senzills curiosos anaven en pelegrinatge a Ferney (Ain, Alvèrnia–Roine–Alps, França) a veure aquest «hostaler d'Europa».

El 1778, tornà a París (Illa de França): el poble de la capital l'acollí amb tal entusiasme que certs historiadors veuen en aquesta jornada del 30 de març «la primera de les jornades revolucionàries».[5] Dos (2) mesos abans de la seva mort, el 7 d'abril de 1778, es feu francmaçó a la lògia parisenca de les «Nou Germanes». És possible que Voltaire hagués estat francmaçó abans d'aquesta data, però no n'existeix cap prova formal.

Mor a París (Illa de França) el 30 de maig de 1778. El 28 de febrer de 1778, quatre (4) mesos abans de la seva mort, declarava en una (1) carta al seu secretari Jean–Louis Wagnière, que la conservà pietosament:

«

Moro adorant Déu, estimant els meus amics, no odiant els meus enemics, detestant la superstició.

»

[6] Les seves cendres es portaren al Panteó de París (Illa de França) l'11 de juliol de 1791, després d'una (1) gran cerimònia. Per un (1) atzar de la història, la seva tomba es troba davant la de Jean–Jacques Rousseau, a qui no apreciava gaire.

Voltaire i les dones

La vida i l'obra de Voltaire descobreixen una (1) plaça interessant atorgada a les dones. Algunes de les seves peces són completament dedicades a les vides excepcionals de dones de poder de civilitzacions orientals. Aquesta visió de les dones en el poder pot aclarir l'afecte de Voltaire per una (1) dona sàvia com Émilie du Châtelet. La primera figura femenina de la vida de Voltaire és la seva mare. En parlà en termes poc amens, i la perdé molt jove, cosa que explica potser la seva inclinació per les dones més grans que ell, de les quals esperava atencions més maternals que sensuals. El 1713, jove secretari d'ambaixada a la Haia (Holanda Meridional, Països Baixos), Voltaire s'apassionà per Olympe Dunoyer (o de Noyer), àlies Pimpette. La mare d'aquesta noia, una (1) hugonota francesa exiliada als Països Baixos, odiava la monarquia francesa. Tement un (1) escàndol, l'ambaixador acomiadà Voltaire a França. L'afer no durà més que algunes setmanes, i és l'únic exemple d'amor sincer del filòsof llibertí. Llibertí sobre el paper: de salut precària, Voltaire s'ha preservat sempre dels excessos, incloent–hi els amorosos.[7] És majoritàriament gràcies a les dones que Voltaire s'esmunyí en l'alta societat de la regència. Lluïsa Benedicta de Borbó, duquessa de Maine, reunia al seu castell de Sceaux (Maincy, Sena i Marne, Illa de França) un (1) clan literari que, agrupat sota l'orde de l'abella, maquinava contra el duc Felip d'Orleans. Voltaire s'hi empenyé a exercir la seva inspiració burleta contra el regent, cosa que valgué a l'autor un (1) començament de notorietat, i onze (11) mesos a la Bastilla (París, Illa de França). Les companyies femenines de Voltaire no són totes de naturalesa literària. Fou per afavorir els seus afers que seduí l'esposa d'un (1) president del parlament de Rouen (Sena Marítim, Normandia, França), el marquès de Bernières, a qui associà a les seves especulacions i als ardits desplegats per editar l'Henriade malgrat la censura reial. Gràcies a l'èxit de la seva primera tragèdia, Èdip, Voltaire conegué la duquessa de Villars, de qui s'apassionà, però sense reciprocitat per part d'ella. Mantingué la introducció al cercle aristocràtic il·lustrat que gravita al voltant de Charles Louis Hector, mariscal de Villars, que rebia al seu castell de Vaux (Maincy, Sena i Marne, Illa de França).

Quant a l'amor, Voltaire se n'anomenà «curat», en benefici de l'amistat, que cultivà efectivament tota la seva vida. Voltaire tingué efímeres relacions amb algunes actrius, sobretot Suzanne de Livry i Adrienne Lecouvreur (enganys, càbales, duels...). La relació amb Gabrielle Émilie Le Tonnelier de Breteuil, marquesa de Châtelet–Lomont és, en canvi, més seriosa. Està casada, però el marquès de Châtelet està permanentment absent, i Émilie, apassionada, s'enamorà sense mesura del prestigiós poeta que li presentaren el 1733, i a qui estimà fins a la seva mort, setze (16) anys més tard. Cirey (Alt Saona, Borgonya–Franc Comtat, França), el castell de la família Châtelet, protegia els seus amors. Voltaire participà en la restauració i ampliació a càrrec seu.

La seva vida és quasi marital, però més moguda, amb intercanvis intel·lectuals intensos: Voltaire que, fins aquest moment s'havia dedicat al «gran gènere», la tragèdia i el poema èpic, opta resoltament pel que serà la particularitat de la seva obra: el combat polític i filosòfic contra la intolerància. Una (1) relació tant estudiosa com fecunda. Fou per un (1) engany filosòfic que es produí la fi d'un (1) idil·li de deu (10) anys: la marquesa renuncià al materialisme newtonià per decantar–se cap al determinisme optimista de Leibniz, un (1) canvi què Voltaire no volgué consentir. Menys sentimental a partir d'aquell moment, l'aliança persisteix malgrat tot. La marquesa salva diverses vegades Voltaire de les conseqüències de les seves insolències, i Voltaire eixugà de vegades els colossals deutes de joc d'Emilie. La situació es complicà singularment quan Mme. du Châtelet s'apassionà pel marquès de Saint–Lambert (Jean–François de Saint–Lambert). Emilie es quedà embarassada, i Voltaire elaborà un (1) estratagema perquè el marit de la marquesa es cregués el pare del nen. Emilie morí poc després del part, i deixà Voltaire desesperat: devia a Emilie Du Châtelet els seus anys més feliços. El 1745 Voltaire es feu, als cinquanta (50) anys, l'amant de la seva neboda (una [1] de les dues [2] noies de la seva germana gran) Marie–Louise Denis. Voltaire dissimulà acuradament aquesta passió incestuosa i «adúltera» (era l'amant «formal» de la molt gelosa Mme. Du Châtelet). Denis no era pas gaire fidel, i no se li escapà l'oportunitat d'aprofitar la fortuna (considerable) del poeta. La parella no cohabità veritablement més que a la mort de Mme. Du Châtelet, el 1749. Excepte durant l'episodi prussià, Voltaire i la seva neboda ja no se separaren. Marie–Louise Denis era la mestra, la infermera i la secretària del filòsof. El seguí en la seva jubilació suïssa, en què ella creà els papers de les seves obres teatrals.

En una (1) carta a Grimm, Mme. d'Epinay (Louise d'Epinay) feu de Voltaire i de la seva neboda un (1) retrat ple d'esperit, en l'època de la instal·lació del poeta a Suïssa:

«

La neboda de M. de Voltaire s'ha de morir de riure, és una (1) petita dona grassa, tota rodona, d'aproximadament cinquanta (50) anys, dona com no s'ho és, lletja i bona, mentidera sense voluntat i sense maldat; no tenint esperit i semblant tenir; cridant, decidint, politiquejant, versificant, desvariejant, i tot allò sense massa pretensió i sobretot sense xocar amb ningú, tenint per damunt de tot un (1) petit vernís d'amor masculí que es manifesta amb la retenció que s'ha imposat. Adora el seu oncle, en tant que oncle i en tant que home. Voltaire l'estima, se'n burla, la reverencia: en una (1) paraula, aquesta casa és el refugi del muntatge dels contraris i un (1) espectacle encantant per als espectadors

»

[8]

«Mamà Denis» fou l'última paraula que pronuncià Voltaire morint, el 30 de maig de 1778.

Voltaire i els diners

Voltaire morí posseint una (1) immensa fortuna: «Un (1) dels primers ingressos de França!».[9] Els seus ingressos vindrien:

Goldzink gairebé no abordà el subjecte, i es considera que guardà el secret en dos (2) àmbits: els seus assumptes, i els seus amors amb la seva neboda.

Els enciclopedistes

Voltaire començà una (1) relació epistolar amb el grup dels enciclopedistes cap a meitat del segle XVIII. Amb D'Alembert, troba molts punts de contacte; amb Diderot manté una (1) relació regular i amb Rousseau es professaven un (1) odi compartit. Voltaire no perdé l'oportunitat de difamar–lo mitjançant pamflets incendiaris que posteriorment nega haver produït.[10]

Voltaire és considerat un (1) enciclopedista, però més que defensar l'Encyclopédie el que feia era atacar els seus detractors, tant catòlics com calvinistes, el pastor dels quals a Ginebra (Suïssa), Jacob Vernet, estava enfrontat amb ell. Quan l'Encyclopédie estigué prohibida a França i tenint present la proximitat de Ferney amb Ginebra (Suïssa), Voltaire incrementà la seva prudència i evità fer una (1) defensa forta del llibre.[11]

La seva moral

El liberalisme

En el pensament del filòsof anglès John Locke, Voltaire hi troba una (1) doctrina que s'adapta perfectament al seu ideari positiu i utilitari. Locke apareix com el defensor del liberalisme, afirmant que el pacte social no suprimeix els drets naturals de l'individu. En resum, només aprenem de l'experiència; tot el que la supera només és hipòtesi; el camp d'algú coincideix amb allò útil i verificable.

Voltaire treu d'aquesta doctrina la línia directora de la seva moral: la tasca de l'ésser humà és tenir el seu destí a les seves mans, millorar la seva condició, garantir, embellir la seva vida amb la ciència, la indústria, les arts i lluitar (metafòricament) per una (1) bona política de les societats. Així, la vida en comú no seria possible sense una (1) convenció en què cadascú troba la seva part. Malgrat que s'expressen per lleis particulars en cada país, la justícia, que garanteix aquesta convenció és universal. Tots els humans són capaços de concebre'n la idea, primer perquè tots són éssers més o menys raonables, després perquè són tots capaços de comprendre què és inútil i útil a cadascú. La virtut, «comerç de beneficis», és dictada alhora pel sentiment i per l'interès. El paper de la moral, segons Voltaire, és ensenyar–nos els principis d'aquesta «política» i d'acostumar–nos a respectar–los.

El deisme

Estranger a tot esperit religiós, Voltaire es negà tanmateix a l'ateisme d'un Diderot o d'un d'Holbach. No deixà de repetir el seu famós dístic:

«

L'univers em preocupa, i jo no puc somiar

que aquest rellotge existeix i no tingui rellotger.

»

Així, segons Voltaire, l'ordre de l'univers ens pot fer creure en un (1) «etern geòmetra». Tanmateix, si continua lligat al deisme, denuncia com a irrisori el providencialisme (en Càndid, per exemple) i descansa aquesta pregunta formulada des de sant Agustí i que deixa sense resposta: «Per què existeix tant de mal, tot sent format per un (1) Déu que tots els teistes han estat d'acord a designar bo?». Se li atribueix, d'altra banda, també aquesta frase: «Podem, si ho desitja, parlar de l'existència de Déu, però com que no tinc ganes de ser robat ni ser degollat en el meu son, permeti'm que acomiadi prèviament els meus criats».[12]

L'humanisme

Tota l'obra de Voltaire és un (1) combat contra el fanatisme i la intolerància, especialment des de l'Henriade, el 1723. «S'entén avui per fanatisme una (1) bogeria religiosa, obaga i cruel. És una (1) malaltia que es guanya com la petita sífilis.» (Diccionari filosòfic, 1764, article Fanatisme).

En tot cas, lluità contra el fanatisme, tant el de l'Església catòlica com el del protestantisme, símbols, als seus ulls, d'intolerància i d'injustícia. Fulls volants, pamflets, tot fou bo per mobilitzar l'opinió pública europea. També apostà pel riure, per suscitar la indignació: l'humor, la ironia és una (1) arma contra la bogeria mortífera que fa els humans desgraciats. Els enemics de Voltaire tenien, d'altra banda, tot a témer del seu escarni, però les noves idees, també. Quan el 1755, rep el Discurs sobre l'origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes de Jean–Jacques Rousseau, Voltaire, que desaprova l'obra, respon en una (1) carta tan hàbil com irònica:

«He rebut, senyor, el seu nou llibre contra el gènere humà, li ho agraeixo. [...] mai no s'havia utilitzat tant d'esperit a voler fer–nos babaus; venen ganes d'anar de quatre (4) grapes quan es llegeix la vostra obra. Tanmateix, com fa més de seixanta (>60) anys que he perdut el costum de fer–ho, sento lamentablement, que m'és impossible de tornar a fer–ho i deixo aquest aspecte natural als que són per a això més dignes que vostè i jo. [...]» (Carta a Rousseau, 30 d'agost de 1755).

El «patriarca de Ferney» representa de manera eminent l'humanisme militant del segle XVIII. Com ho ha escrit Sainte–Beuve: «[...] tant com una (1) bufada de vida en l'ànima, tingué en ell el que jo anomeno el bon dimoni: la indignació i l'ardor. Apòstol de la raó fins al final, es pot dir que Voltaire morí combatent». La seva correspondència conté més de vint-i-tres mil (>23.000) cartes conegudes, mentre que deixà per a la posteritat un (1) gegantí Diccionari filosòfic que reprèn els eixos principals de la seva obra, una trentena (circa 30) de contes filosòfics i dels articles publicats a l'Encyclopédie de Diderot i d'Alembert. Actualment, el seu teatre, que l'havia propulsat cap al primer rang de l'escena literària (Mérope, Zaire i d'altres), així com la seva poesia l'Henriade, considerada com l'única epopeia francesa del segle XVIII, estan oblidades. És a Voltaire, abans que a cap altre, que s'aplica el que Condorcet deia dels filòsofs del segle XVIII, que tenien «com a crit de guerra: raó, tolerància, humanitat»

La justícia

Des de la seva posició anticlerical i obsessionat per l'arbitrarietat d'una (1) justícia al servei del poder, Voltaire s'apassionà per diversos assumptes, intervenint bé en la seva defensa o en la restitució de l'honor del condemnat. Intervingué mirant de fer justícia en diversos casos que havien estat tractats de manera injusta. En concret, participà en:

La llibertat d'expressió

L'afecte de Voltaire a la llibertat d'expressió es pot il·lustrar per la cèlebre cita que se li atribueix:

«

No estic d'acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir–ho.

»

— Cita apòcrifa de Voltaire

Aquesta frase que li és sovint atribuïda, és apòcrifa. No apareix en cap part de la seva obra publicada, tot i que certs comentaristes (Norbert Guterman, A Book of French Quotations, 1963) afirmen que aquesta cita està extreta d'una (1) carta del 6 de febrer del 1770 a un (1) abat, Le Riche, en què Voltaire escriuria: «Senyor abat, detesto allò que escriu, però donaré la meva vida perquè pugui continuar escrivint». De fet, aquesta carta existeix, però la frase no hi figura, ni tan sols la idea. Realment apareix per primera vegada el 1906 en The Friends of Voltaire (Els amics de Voltaire), llibre anglès d'Evelyn Beatrice Hall, escriptora amb el pseudònim de S. G. Tallentyre.

Evelyn Hall pensava resumir la postura de Voltaire a propòsit d'una (1) obra publicada el 1758 condemnada per les autoritats religioses i civils, escrivint: «I disapprove of what you say, objectiu I will defend to the death your right to say it was his actitud now».[13] El text entre cometes utilitzat per Evelyn Hall ha fet que s'atribuís la declaració a Voltaire. El 1935 l'autora manifestava: «Jo no he tingut la intenció de suggerir que Voltaire havia utilitzat exactament aquestes paraules i estic extremadament sorpresa que es trobessin a les seves obres».[14]

L'assumpte a propòsit del qual Evelyn Hall ho escrigué tenia a veure amb la publicació per Helvétius, el 1758, de De l'esperit, llibre condemnat per les autoritats civils i religioses i cremat. Heus aquí el que Voltaire escrivia (en l'article «Home» de Preguntes sobre l'Enciclopèdia:

«Estimava l'autor del llibre De l'Esperit. Aquest home valia més que tots els seus enemics junts; però mai no he aprovat ni els errors del seu llibre, ni les veritats trivials que ven amb èmfasi. He pres el seu partit altament, quan homes absurds l'han condemnat per aquestes veritats mateixes».

L'esclavisme

Certs autors moderns, intentant perjudicar la imatge d'un (1) Voltaire filantrop i apòstol dels drets de la persona humana, designen de vegades Voltaire com a «esclavista». Es basen sobretot en el fet que Voltaire escrigui, de manera irònica, en el seu Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions: «Comprem esclaus domèstics als territoris negres; se'ns retreu aquest comerç. Un (1) poble que trafica amb els seus nens és encara més condemnable que el comprador. Aquest negoci demostra la nostra superioritat; el que es lliura a un (1) amo havia nascut per tenir–ne».

Tanmateix, Voltaire ha fermament condemnat l'esclavisme. El text més cèlebre és la denúncia de les mutilacions de l'esclau de Surinam en Càndid (capítol 19), però el seu corpus disposa d'altres passatges interessants. En el Comentari sobre l'esperit de les lleis (1777), felicita Montesquieu per haver llançat l'oprobi sobre aquesta odiosa pràctica.[15] Estigué igualment entusiasmat per l'alliberament dels esclaus pels quàquers de Pennsilvània (EUA) el 1769.

De la mateixa manera, el fet que consideri, el 1771, que «de totes les guerres, la de Spartacus és la més justa, i potser l'única justa»,[16] guerra que els esclaus portaren contra els seus opressors, referma la tesi d'un (1) Voltaire antiesclavista.

Durant els últims anys de la seva vida, en companyia del seu advocat i amic Christin, lluità per l'alliberament dels «esclaus» del Jura, que constituïen els últims serfs presents a França i que, en virtut del privilegi de les mans mortes, fou sotmès als frares del capítol de Saint–Claude (Jura). És un dels rars combats polítics que perdé; els serfs no foren alliberats fins a la Revolució Francesa, de la qual Voltaire inspirà alguns dels principis.

Equivocadament, s'ha dit sovint que Voltaire s'havia enriquit en participar en el tràfic d'esclaus. S'invoca, en suport d'aquesta tesi, una (1) carta que hauria escrit a un (1) negrer de Nantes (Loira Atlàntic, País del Loira, França) per agrair–li haver–lo fet guanyar sis-centes mil (600.000) lliures per aquest concepte. De fet, aquesta pretesa carta és falsa.[17]

L'antisemitisme

La lectura de certs passatges del Diccionari filosòfic ha portat certs historiadors a formular la pregunta de l'antisemitisme de Voltaire. Per a Bernard Lazare († 1903), «si Voltaire fou un (1) ardent judeòfob, les idees que ell i els enciclopedistes representaven no eren hostils als jueus, ja que eren idees de llibertat i d'igualtat universal».[18] Entre els autors més recents, alguns designen Voltaire com a «antisemita».[19] Es basen sobretot en el fet que Voltaire escrigui en l'article «Tolerància» del Diccionari filosòfic: «És a contracor que parlo dels jueus: aquesta nació és, amb moltes consideracions, la més detestable que mai no hagi empastifat la terra. Però, per molt absurd i atroç que fora, la secta dels saduceus fou tranquil·la i honorada, encara que no cregués en la immortalitat de l'ànima, mentre els fariseus sí hi creien».[20]

L'historiador de l'Holocaust, Lleó Poliakov, que titulà De Voltaire a Wagner en el tom III de la seva Història de l'antisemitisme, fa de Voltaire «el més mal antisemita francès del segle XVIII».[21]

Segons ell, aquest sentiment s'hauria agreujat en els quinze últims anys de la vida de Voltaire. Semblaria, llavors, vinculat al combat del filòsof contra l'Església cristiana. Per a Pierre–André Taguieff,[22] «els admiradors incondicionals de la «filosofia de les llums», si es prenen la molèstia de llegir el tercer tom (De Voltaire a Wagner) de la Història de l'antisemitisme, aparegut el 1968, no poden més que matisar els seus judicis sobre pensadors com Voltaire o el baró d'Holbach, que han reformulat l'antijudaisme en el codi cultural progressista de la lluita contra els prejudicis i les supersticions».

D'altres apunten que l'existència de passatges contradictoris[23] en l'obra de Voltaire no permet determinar peremptòriament el racisme o l'antisemitisme del filòsof. «L'antisemitisme mai no ha buscat la seva doctrina en Voltaire», afirma Roland Desné, que escriu: «No és menys cert que, en principi, no és en Voltaire on es troben raons per a combatre l'antisemitisme. Per a aquest combat, hi ha en principi l'experiència i les raons del nostre temps. Això no significa que Voltaire, en companyia d'alguns altres, no tingui la seva plaça en la llunyana gènesi de la història d'aquestes raons».[24]

L'islam

Deista, Voltaire era atret per la racionalitat aparent de l'islam, «religió sense clergat, sense miracles i sense misteris». Reprenent la tesi deista d'Henri de Boulainvilliers, veia en el monoteisme musulmà una (1) concepció més racional que la de la Trinitat cristiana.[25] En la seva tragèdia El fanatisme o Mahoma, Voltaire considera Mahoma com un (1) «impostor», un (1) «fals profeta», un (1) «fanàtic» i un (1) «hipòcrita».[26][27] Tanmateix, segons Pierre Milza, l'obra ha estat sobretot «un (1) pretext per a denunciar la intolerància dels cristians —catòlics d'estricta observança, jansenistes, protestants— i els horrors perpetrats en nom de Crist».[28] Per a Voltaire, Mahoma «no és altra cosa més que un (1) «Tartuf» amb les armes a mà».[29]

Voltaire escrigué el 1742 en una (1) carta a Mr. de Missy: «La meva obra representa, sota el nom de Mahoma, el prior dels jacobins que posen el punyal a la mà de Jacques Clément».[30]

Més tard, després d'haver llegit Henri de Boulainvilliers i Georges Sale,[31] parla de Mahoma i de l'islam en un (1) article «De l'Alcorà i de Mahoma», publicat el 1748 de resultes de la seva tragèdia. En aquest article, Voltaire manté que Mahoma fou un (1) «xarlatà», però «sublim i intrèpid»,[32] i escrigué que no era més que un (1) illetrat.[33]

Pouant també informacions complementàries en la Biblioteca oriental d'Herbelot, Voltaire, segons René Pomeau, portà un (1) «judici bastant favorable sobre l'Alcorà», en què troba, malgrat «les contradiccions, els absurds i els anacronismes», una (1) «bona moral» i «una (1) idea justa de la potència divina» i hi «admira sobretot la definició de Déu».[34] Així, «concedeix d'ara endavant»,[31] només «si el seu llibre és dolent per al nostre temps i per a nosaltres, era molt bo per als seus contemporanis, i la seva religió encara millor. Cal reconèixer que retirà gairebé tota Àsia de la idolatria» i que «era ben difícil que una (1) religió tan senzilla i tan sensata, ensenyada per un (1) home sempre victoriós, no subjugués una (1) part de la terra». Considera que «les seves lleis civils són bones; el seu dogma és admirable en el que té de conforme amb el nostre, però que «els mitjans són horrorosos; és l'engany i l'homicidi».[35]

Després d'haver considerat més tard que, en la seva obra, havia fet Mahoma «una mica pitjor que no era»,[36] és en la biografia de Mahoma redactada per Henri de Boulainvilliers en què Voltaire poua i pren, segons René Pomeau, «els trets que revelen en Mahoma el gran home».[37] En el seu Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions, en el qual consagra, com a historiador aquesta vegada, diversos capítols a l'islam,[38][39] Voltaire «porta un (1) judici gairebé completament favorable»[40] sobre Mahoma, que qualifica de «poeta»,[41] «gran home» en la imatge d'Alexandre el Gran,[42] que «ha canviat la cara d'una (1) part del món» i que «jugà el major paper que es pugui jugar sobre la Terra als ulls del comú dels humans»,[43][44][45] tot matisant la sinceritat de Mahoma que imposà la seva fe per «enganys necessaris». Considera que si «el legislador dels musulmans, home poderós i terrible, estableix els seus dogmes pel seu valor i per les seves armes», la seva religió es feu tanmateix «indulgent i tolerant».[46] L'última frase de Voltaire sobre l'islam se situa el 1772, en Cal prendre partit, en què descriu la religió musulmana com a «sàvia», «severa», «casta», «humana» i «tolerant», però en què afirma que Mahoma no ha fet miracles.[47]

Tanmateix, Voltaire és fonamentalment deista, i denuncia clarament l'islam i les religions monoteistes en general. Aprofitant la definició del teisme en el seu Diccionari filosòfic, carrega igual per igual contra l'islam i el cristianisme:

«

El deista creu que la religió no consisteix en les opinions d'una (1) metafísica inintel·ligible, ni en vans aparells, sinó en el culte i en la justícia. Fer el bé és el seu culte; està subjecte a Déu, és la seva doctrina. El mahometà li diu: "Cuida de tu mateix si no fas el pelegrinatge a la Meca! Ai de vosaltres", diu un (1) cristià, si no fas un (1) viatge a Notre Dame de Lorette!. El deista es riu de Lorette i de la Meca, però rescata l'indigent i defensa els oprimits.[48]

»

No obstant això, en un (1) context francès marcat per la influència lliberticida del catolicisme sobre la societat francesa, Voltaire matisa de vegades el seu judici sobre l'Islam, comprenent que es pot tractar d'una (1) arma temible contra el clergat catòlic.

Les seves paraules sobre Mahoma li valen, d'altra banda, els llamps dels jesuïtes i sobretot de l'abat Claude–Adrien Nonnotte.[49][50]

En l'Assaig sobre els costums, Voltaire es mostra igualment «ple d'elogis per a la civilització musulmana i per a l'islam en tant que regla de vida».[51] Compara el «geni del poble àrab» amb el «geni dels antics romans»[52] i escriu: «en els nostres segles de barbàrie i d'ignorància, aquells que seguiren la decadència i l'esquinç de l'Imperi romà, reberen gairebé tot dels àrabs: astronomia, química, medicina»,[53][54] i que «des del segon segle de Mahoma, calgué que els cristians d'Occident s'instruïssin amb els musulmans».[55]

Hi ha, per tant, dues (2) representacions de Mahoma amb Voltaire, una (1) de religiosa segons la qual Mahoma és un (1) profeta com els altres, que explota la ingenuïtat de la gent i escampa la superstició i el fanatisme, però que predica la unicitat de Déu, i l'altra, política, segons la qual Mahoma és un (1) gran home d'estat com Alexandre el Gran i un (1) gran legislador que ha fet treure els seus contemporanis de la idolatria.[56] Així, segons Diego Venturino, la figura de Mahoma és ambivalent amb Voltaire, que admira el legislador, però detesta el conquistador i el pontífex que ha establert la seva religió per la violència.[57] Per a Dirk van der Cruysse, la imatge més matisada de Mahoma en l'Assaig sobre els costums és alimentada en part per «l'antipatia que Voltaire manifestava respecte al poble jueu». Segons ell, les «ineficàcies de la revelació judeocristiana» comparades amb el «dinamisme de l'islam» aixeca en Voltaire una (1) «admiració sincera però sospitosa». Van der Cruysse considera el discurs volterià sobre Mahoma com un (1) «teixit d'admiració i de mala fe mal dissimulat», que apunta menys al profeta mateix que als espectres combatuts per Voltaire, és a dir, el «fanatisme i la intolerància del cristianisme i del judaisme».[58]

El cristianisme

Com Boulainvilliers i Sale, Voltaire ataca igualment el cristianisme: «en tant que hi hagi trapelles i imbècils, hi haurà religions. La nostra és, sense cap dubte, la més ridícula, la més absurda, i la més sanguinària que mai no hagi infectat el món».[59]

Igualment, en Examen important de milord Bolingbroke o la tomba del fanatisme Arxivat 2011.07.09 a Wayback Machine.,[60] Jesús és caricaturat com un (1) cap de partit, un (1) captaire, un (1) home del pòsit del poble que volia formar una (1) secta.[60]

Els aspectes que destaca com a positius de l'islam ho són com a atac al cristianisme. Això no obstant, la seva aversió no esdevé intolerància quan es tracta de defensar els drets humans. Així, quan el 1764 a França expulsaren els jesuïtes, Voltaire confessà que «més val boig conegut que savi per conèixer»; acull a la seva finca de Ferney alguns membres de la congregació i, amb un (1) d'ells, el pare Adam, arribà a viure tretze (13) anys, manifestant que «és possible que un (1) jesuïta convisqui amb un (1) filòsof».[61]

El protestantisme

El compromís de Voltaire per la llibertat religiosa és cèlebre, i un (1) dels episodis més coneguts n'és l'afer Calas. El protestant, injustament acusat d'haver matat el seu fill que hauria volgut convertir–se al catolicisme, morí el 1762. El 1763, Voltaire publicà el seu Tractat sobre la tolerància en ocasió de la mort de Jean Calas que, tot i prohibit, tindria un (1) ressò extraordinari i conduiria a la rehabilitació de Calas dos (2) anys més tard. A la sortida, no trobà simpaties particulars, fins al punt d'escriure el 22 de març del 1762, en una (1) carta privada al conseller Le Bault: «No valem gran cosa, però els hugonots són pitjors que nosaltres, i a més declamen contra la comèdia». S'acabava, llavors, d'assabentar de l'execució de Calas i, encara mal informat, creia en la seva culpabilitat. Però rebé unes informacions i, el 4 d'abril, escriu a Damilaville: «Està comprovat que els jutges tolosans han estomacat el més innocent dels homes. Gairebé tot el Llenguadoc en gemeix amb horror. Les nacions estrangeres, que ens odien i que ens peguen, estan indignades. Mai, des del dia de sant Bartomeu, res no ha deshonrat tant la naturalesa humana. Ploreu i plorem». I se'n llançà al combat per a la rehabilitació.

El 1765 Voltaire prengué partit i causa per la família Sirven, en un (1) assumpte molt similar; aquesta vegada aconseguí evitar la mort als pares. Tanmateix, encara que impressionat per la teologia dels quàquers, i revoltat per la massacre del dia de Sant Bartomeu, Voltaire no tenia simpatia particular pel protestantisme establert.[62] En la seva carta del 26 de juliol del 1769 a la duquessa de Choiseul, diu ben cruament: «Hi ha al Regne dels francs aproximadament tres-cents mil (circa 300.000) bojos que són cruelment tractats per altres boigs des de fa molt de temps».

La maçoneria

Es qualificà sovint Voltaire de «francmaçó[63] sense davantal», ja que s'havia mantingut al marge d'aquesta confraria, encara que hi tingués concepcions properes. Al vespre de la seva vida, el 4 abril de 1778, Voltaire acompanyà el seu amic Benjamin Franklin a la lògia de les Nou Germanes, en què acceptà entrar–hi. Se'l dispensà, en vista de la seva edat, de les habituals proves, així com del ritu de la bena sobre els ulls; això semblava innecessari per a un (1) home que havia estat considerat per molts com un (1) dels més clarividents de la seva època. Revestí en aquesta única ocasió el davantal de Claude–Adrien Helvétius, que l'abraçà amb respecte. Els honors fúnebres li foren fets a la lògia el 28 de novembre d'aquell mateix any.[64]

Obra

Voltaire no veu oposició entre una (1) societat alienant i un (1) individu oprimit, idea defensada per Jean–Jacques Rousseau, sinó que creu en un (1) sentiment universal i innat de la justícia, que ha de reflectir–se en les lleis de totes les societats. La vida en comuna exigeix una (1) convenció, un (1) «pacte social» per preservar l'interès de cadascú.

L'instint i la raó de l'individu el duu a respectar i promoure tal pacte. El propòsit de la moral és ensenyar–nos els principis d'aquesta convivència fructífera. La tasca de l'ésser humà és tindre el seu destí a les mans i millorar la seva condició mitjançant la ciència i la tècnica, i embellir la seva vida gràcies a les arts.

Com es veu, la seva filosofia pràctica prescindeix de Déu, tot i que Voltaire no és ateu: com el rellotge suposa el rellotger, l'univers implica l'existència d'un (1) «etern geòmetra». Tot i això, no creu en la intervenció divina en els afers humans i denuncia el providencialisme en el seu conte filosòfic Càndid o l'optimisme (1759).

Fou un (1) fervent opositor de l'Església catòlica, segons ell, símbol de la intolerància i de la injustícia. S'obstinà a lluitar contra els errors judicials i a ajudar les seves víctimes. La burgesia liberal i anticlerical el feren el seu ídol.

Si per alguna cosa ha passat Voltaire a la història, és per haver proporcionat el concepte de tolerància religiosa. Fou un (1) incansable lluitador contra la intolerància i la superstició. Defensà incansablement la convivència pacífica entre persones de diferents creences i religions.

Els seus escrits sempre es caracteritzaren per la senzillesa del llenguatge, fugint de qualsevol mena de grandiloqüència. Mestre de la ironia, l'emprà sempre per a defensar–se dels seus enemics, dels quals de vegades en feia burla demostrant en tot moment un (1) finíssim sentit de l'humor. Són conegudes les seves discrepàncies amb Montesquieu sobre el dret dels pobles a la guerra.

En les obres de Voltaire, es troben les empremtes de diverses cultures. A banda de la civilització grecoromana, hi ha l'Orient, que li serveix de vegades de coartada per a efectuar una (1) doble crítica (crític de la seva pròpia societat i de la societat representada). La influència de l'Orient apareix per exemple en el conte Zadig. No oblidem que també estigué influït per la cultura anglesa.

Algunes obres

Història de Carles XII

La seva primera obra històrica és del 1730. Carles XII de Suècia regnà a finals del segle XVII i al començament del segle XVIII. Li deien l'Alexandre del Nord. És el rei que porta a la guerra del Nord, entre Suècia i totes les altres potències. Després de diverses victòries, Suècia cau derrotada i entra en crisi, al mateix temps que augmenta la potència russa. Voltaire no elegeix aquest sobirà per fer–li un (1) cant, sinó per demostrar com, tot i que era una (1) persona que tenia totes les virtuts, porta el seu país a la derrota.

Per a Voltaire, només hi ha dos (2) tipus d'esdeveniments que se salven d'estar en una (1) obra històrica:

Per tant, el llibre de Voltaire té un (1) caràcter educatiu. Tot i així, el seu mètode no és diferent del dels altres historiadors: buscar testimonis presencials per reconstruir la veritat.

El segle de Lluís XIV

És a més de la història d'un (1) rei, un (1) plantejament sobre el tema del progrés, convertint aquest en el seu propòsit central. Voltaire pensava que el progrés en la història és relatiu, encara que sí que es podia trobar. Creu que hi ha quatre (4) moments en què «les llums» havien crescut i que són els següents:

Es tracta d'analitzar–ho tot. Voltaire parla de política, religió, literatura i la seva conclusió és que es produirà un (1) cert progrés.

Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions

En el prefaci de l'Assaig sobre els costums i l'esperit de les nacions, Voltaire es dirigeix als lectors plantejant que el passat és inabastable, no es podria reflectir en llibres. El que l'historiador fa és seleccionar; així, els historiadors cristians havien parlat sobre la ciutat de Déu. Ara Voltaire rebutja aquest criteri. El que per a ell val la pena és parlar sobre l'esperit, els costums i l'ús de les nacions suportant–se només en fets que siguin imprescindibles. Saber dades no és l'objectiu de la història, sinó els usos i els costums. Sempre la història és una (1) selecció que es fa d'acord amb una (1) teoria. No cal saber tots els reis que han regnat en un (1) país, sinó els que hi foren decisius. L'historiador ha d'escollir el que li és útil dins d'aquest gran magatzem que és la història. Per a ell, la història té només utilitat d'ensenyar el que és la Il·lustració.

Voltaire vol relativitzar tot el que es consideri absolut; la història abans havia estat eurocèntrica, Ara relativitza aquest concepte. També vol posar de manifest el fanatisme i la crueltat contra els quals ell lluita (sobretot els de l'Església). Pretén debatre el que és raonable. Voltaire vol demostrar com les croades que ell analitza no es produïren per causes espirituals, sinó econòmiques.

Càndid o l'optimisme

Fa també una (1) crítica a l'optimisme històric, sobretot a Leibniz, que creia que tot el que passava era per tal d'assolir el millor dels objectius. Aquesta visió crítica sorgeix arran del terratrèmol de Lisboa (Portugal), amb el qual quedava demostrat que no vivim en el millor dels mons possibles. Fa un (1) llibre en què es reflecteixen aquestes concepcions del destí, que és Càndid, en què a un (1) dels deixebles de Leibnitz li estan passant desgràcies durant tota la narració, però al final acaba bé.

Diccionari filosòfic

En el Diccionari filosòfic, Voltaire defineix la història com «el relat dels fets que es consideren veritables» i la faula com «el relat dels fets que es consideren falsos». Segons aquesta definició, el Gènesi o la Ilíada serien històries vertaderes. Defineix la història com la subjectivitat de l'autor. Cal tenir en compte que, en la seva època, la història encara no existia com a gènere independent.

L'Henriade

L'Henriade li fou inspirada per la seva mestra maçònica, la mariscala de Villars. Després de la seva ruptura, Voltaire li adreçà aquest madrigal:[65]

«

Quan m'estimava, els meus versos eren amables

Cantava dignament les seves gràcies, les seves virtuts:

Aquesta obra nasqué en aquests temps favorables;

Hauria estat perfecte; però ja no m'estimeu.

»

Llista d'obres

Tragèdies

Comèdies

Poemes

Filosofia i assaig

Interpretació posterior del pensament de Voltaire

La visió de Voltaire posterior a la seva mort és complexa, ja que la seva reputació anà canviant amb els diferents règims. Durant la Revolució Francesa, se l'identificà com un (1) precursor de la seva lluita heroica, i traslladaren les seves restes a París (Illa de França).

Durant gran part del segle XIX, el seu nom s'associà a l'anticlericalisme, i «el filòsof» fou àmpliament, encara que de manera poc convincent, vist com un (1) anticrist. Arran del cas Dreyfus, la reputació de Voltaire com un (1) defensor de la tolerància es tornà a recuperar, i al final de la Tercera República francesa, sota la influència de l'historiador de la Sorbona Gustave Lanson, Voltaire esdevingué un (1) accessori de l'escola republicana i currículum universitari.

En la segona meitat del segle XX, s'han matisat els punts de vista religiosos de Voltaire, especialment amb La religió de Voltaire de René Pomeau, que subratlla la profunditat de la convicció deista de Voltaire.[68]

Llegat

Voltaire percebia la burgesia francesa com a massa petita i ineficaç, l'aristocràcia com a parasitària i corrupta, els comuners com a ignorants i supersticiosos, i l'Església com a estàtica i força opressiva, útil només com un (1) contrapès que des del seu «impost religiós» o el delme contribuí a crear un (1) fort suport per als revolucionaris. Voltaire desconfiava de la democràcia, que ell veia com la propagació de la idiotesa de les masses.[69] Voltaire pensà durant molt de temps que només un (1) monarca il·luminat podria provocar el canvi, tenint en compte les estructures socials de l'època i les altíssimes taxes d'analfabetisme, i que era en interès racional del rei per millorar l'educació i el benestar dels seus súbdits. No obstant això, les seves decepcions i desil·lusions amb Frederic el Gran canviaren una mica la seva filosofia, i aviat donà a llum una (1) de les seves obres més perdurables, la seva novel·la, Càndid o l'optimisme, el 1759, que acabà amb una (1) nova conclusió: «És cosa nostra cultivar el nostre jardí». Els seus atacs més polèmics i ferotges sobre la intolerància i les persecucions religioses, de fet, començaren a aparèixer uns anys més tard. Càndid fou també objecte de censura i Voltaire afirmà de broma que l'autor real era un (1) tal «Demades», en una (1) carta en què reafirmà les principals posicions polèmiques del text.[70]

Voltaire també és conegut per molts aforismes memorables, com ara: «Si Déu no existeix, caldrà inventar–lo», que figura en un (1) verset de l'epístola del 1768, adreçada a l'autor anònim d'una obra polèmica, Els tres impostors. Però lluny de ser el comentari cínic que se li sol donar, s'entén com una (1) rèplica al clan de l'ateu d'Holbach, Grimm i d'altres.

Voltaire és recordat i honrat a França com un (1) polemista infatigable, valent, que lluità pels drets civils, el dret a un 81) judici just i la llibertat de culte i que denuncià les hipocresies i les injustícies de l'Ancien régime. L'antic règim implicat en un (1) equilibri desigual de poder i impostos entre el primer estat (el clergat), el segon estat (la noblesa), i el tercer estat (els plebeus i la classe mitjana, que es troben carregats amb la majoria dels impostos).

Voltaire tingué els seus detractors entre els seus darrers col·legues. L'escriptor victorià escocès Thomas Carlyle argumentà que, mentre que Voltaire fou superior en la forma literària, ni tan sols la més elaborada de les seves obres era de massa valor sobre la matèria i que mai pronuncià una (19 idea original seva. Nietzsche, però, anomenà Carlyle com un (1) «cap confús insípid», que no pogué alliberar–se de la «insignificant mentalitat» que pretenia condemnar.

Sovint feia servir Xina, Siam i Japó com a exemples de brillants civilitzacions no europees i criticà durament l'esclavitud.[71]

La ciutat de Ferney, on Voltaire visqué els darrers vint (20) anys de la seva vida, ara s'anomena Ferney–Voltaire en honor del seu habitant més famós. El seu castell és ara un (1) museu.

La biblioteca de Voltaire es conserva intacta a la Biblioteca Nacional de Rússia, a Sant Petersburg. Consta de sis mil vuit-cents catorze (6.814) volums i unes dues mil (circa 2.000) notes manuscrites de l'autor. La seva biblioteca fou comprada per Caterina II de Rússia immediatament després de la mort del filòsof. Des del 1778, formà part de la biblioteca reial privada, també coneguda com la col·lecció de l'Hermitage. El 1852 fou transferida a la Biblioteca Pública Imperial.[72]

La figura de Voltaire ha estat analitzada i recollida pel cinema, tant en llargmetratges (1933 i 1998), com en sèries i reportatges en què s'analitzen diversos períodes de la seva vida.[73]

La mare del paleontòleg Pierre Teilhard de Chardin, promotor fervent de la idea de noosfera, era besneta de Voltaire.[74]

Traduccions al català

Vegeu també

Notes i referències

32.1. «Era un (1) sublim i intrèpid xarlatà aquest Mahoma, fill d'Abdalla.»

32.2. «L'alcorà és una rapsòdia sense relació, sense ordre, sense art; es diu tanmateix que aquest llibre avorrit és un (1) molt bon llibre; em remeto als àrabs, que diuen que està escrit amb una (1) elegància i una (1) puresa a què ningú ha tornat a aconseguir. És un (1) poema, o una (1) espècie de prosa rimada, que conté sis mil (6.000) versos. No hi ha poeta que ell o la seva obra hagin fet tal fortuna. Debatut entre els musulmans si l'Alcorà fos etern, o si Déu l'hagués creat per dictar–lo a Mahoma. Els doctors decidiren que era etern; tenien raó, aquesta eternitat és ben més bonica que l'altra opinió. Cal sempre que el populatxo opti per la versió més increïble.»

32.3. Se l'excusa de l'engany, perquè, es diu, els àrabs comptaven davant seu cent vint-i-quatre mil (124.000) profetes, i no hi feia res que en semblés un (+1) més. Els homes, afegeix, necessiten ser enganyats. Però com justificar un (1) home que us diu «Creus que he parlat a l'àngel Gabriel, o pàguem un (1) tribut?»

32.4. «Quant és preferible un (1) Confuci, el primer dels mortals que no ha tingut revelació; no utilitza més que la raó, i no la mentida i l'espasa. Virrei d'una (1) gran província, hi fa florir la moral i les lleis: desgraciat i pobre, els ensenya, els practica en la grandesa i en la caiguda; posa la virtut amable; té per deixeble el més antic i el més sensat dels pobles.»

32.5. «El comte de Boulainvilliers, a qui li agradava Mahoma, vanagloriar–se'm dels àrabs, no pot impedir que fos un (1) poble de bandits; volaven davant Mahoma adorant les estrelles; volaven sota Mahoma en nom de Déu. Tenien, es diu, la simplicitat dels temps heroics; però què són els segles heroics? era el temps en què un (1) es degollava per un (1) pou i per una (1) cisterna, com es fa avui per a una (1) província.

Bibliografia

Periòdics

Nicolas de Largillière – Portrait de Voltaire (1694–1778) en 1718 – P208 – Musée Carnavalet – 2.

El tancat del Temple, detall del plànol de Turgot, 1739. El palau del gran prior es troba a la dreta de la porta d'entrada.

El regent, Philippe d'Orléans

El castell de Sceaux. La duquessa de Maine hi tingué una (1) cort gairebé reial i exigia als seus hostes parlar en vers sobre tot i sobre res. En aquests jocs, Arouet era un (1) expert de primera.

Voltaire es feu cèlebre als vint-i-quatre (24) anys gràcies a l'èxit de la seva tragèdia Èdip (1718).

Casa de Voltaire a Ferney

Bust de Voltaire 1778, per Jean–Antoine Houdon (1741–1828)

Elémens de la philosophie de Neuton, 1738

Voltaire a la residència de Frederic II de Prússia a Potsdam. Detall d'un (1) gravat de Pierre Charles Baquoy.

Cartes angleses

Bust de Voltaire en el palau de Versalles 

Homenatge a Voltaire en un (1) bitllet bancari francès de la segona meitat del segle XX.

Gravat que representa Voltaire en el frontispici d'una (1) edició del 1843 del Diccionari filosòfic.

Lectura de la tragèdia L'orfe de la Xina de Voltaire en el saló de madame Geoffrin el 1755 (1812), per Lemonnier, castell de Malmaison. Fou un (1) encàrrec de l'emperadriu Josefina. Entre els assistents, en presència d'un (1) bust de Voltaire, aleshores exiliat, hi ha d'entre d'altres Montesquieu, Rousseau i d'altres nombrosos enciclopedistes i pensadors de la Il·lustració francesa.

François–Marie Arouet

Voltaire