PRINCIPIS DEL DESEMBRE DEL 2022

El passat dimecres 21 de desembre de 2022 es commemorà el noranta-novè aniversari del Tractat Nepal–Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord, que es discutí per primera vegada el 1921, i el Tractat final se signà el 21 de desembre de 1923 a Singha Durbar (Nepal). [1] El Tractat fou el primer reconeixement formal per part dels britànics que el Nepal, com a nació independent, tenia el dret de dur a terme la seva política exterior de la manera que cregués convenient i es considerà "un (1) gran assoliment dels vint-i-cinc (25) anys de la diplomàcia de Chandra Shumsher".[2] El Tractat es registrà l'any 1925 a la Societat de Nacions.[3]

Fons

Expansió del regne de Gorkha (Nepal)

Si bé el territori del Nepal ha estat unit i fragmentat diverses vegades durant el regnat de diversos governants al llarg de la història, la campanya d'expansió del regne, l'actual Nepal, fou iniciada per Prithivi Narayan Shah, que succeí al tron ​​de Gorkha després de la mort de el seu pare Nara Bhupal Shah el 1743 (1799 BS). El Nepal, aleshores, estava dividit en més de cinquanta (>50) petits principats.[4] Prithivi Narayan Shah i els seus successors [nota 2] expandiren el territori del petit estat de Gorkha en un (1) gran regne. En el seu apogeu, durant l'època del primer ministre Bhimsen Thapa, el 1810, el territori del Nepal s'estenia des del riu Sutlej a l'oest fins al riu Tista a l'est.[5] [6] [nota 3] No obstant això, el país del Nepal i la seva existència encara era un (1) misteri en molts dels països europeus.

Tractat de Sugauli

Article detallat: Tractat de Sugauli

El Tractat de Sugauli del 1816 havia posat en dubte el grau d'independència del Nepal. Els punts sisè, setè i vuitè del tractat eren els següents: [7]

6) El rei del Nepal es compromet a no molestar ni molestar mai el rei de Sikkim en possessió dels seus territoris. Si sorgeix alguna diferència entre Nepal i Sikkim, es remetrà a l'arbitratge de la Companyia de les Índies Orientals.

7) El rei del Nepal es compromet a no prendre ni retenir mai al seu servei cap súbdit britànic, ni súbdit de cap estat europeu o americà, sense el consentiment del govern britànic.

8) Per tal d'assegurar i millorar les relacions d'amistat i pau establertes entre el Nepal i la Gran Bretanya (East India Company), s'acorda que els ministres acreditats de cada un residiran a la cort de l'altre.

El sisè punt del tractat qüestiona directament el grau d'independència del Nepal. El fet que qualsevol diferència entre Nepal i Sikkim es «referirà a l'arbitratge de la Companyia de les Índies Orientals» veu el Nepal com un (1) estat semiindependent o vassall o afluent de l'Imperi britànic. El setè punt també limita la política exterior del Nepal. El vuitè punt també és deguda atenció, ja que s'utilitza el terme «ministre resident» i no «ambaixador».

Relacions nepaleses i britàniques abans del Tractat del 1923

Després de la guerra anglo–nepalesa de 1814–1816, el Nepal havia mantingut en general una (1) posició pacífica amb la Companyia de les Índies Orientals. L'amistat entre els dos (2) països assolí el seu cim durant el regnat de Jang Bahadur Rana. Durant el motí dels cipays de 1857, el Nepal també s'implicà en el suport de la Companyia de les Índies Orientals.[8] Després del motí dels cipayos, algunes zones de la regió de Terai que comprenen els actuals districtes de Banke, Bardiya, Kailali i Kanchanpur del Terai occidental, conegudes col·lectivament com «Naya Mulok» («País Nou») foren retornades al Nepal.[nota 4] Nepal també ajudà els britànics a la Primera Guerra Mundial. La relació entre Nepal i el Regne Uni de Gran Bretanya i Irlanda del Nord fou en general bona tant abans com després del Tractat.

Debats sobre tractats

L'aleshores primer ministre del Nepal, Chandra Shamsher volia concloure un (1) tractat amb el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord per al reconeixement de la independència del Nepal.[9] Conscient de les restriccions implícites imposades a la política exterior del Nepal pel Tractat de Sugauli, volia que el Nepal fos reconegut com un (1) estat plenament sobirà. El 1921, quan el príncep de Gal·les, més tard Eduard VIII, arribà a Katmandú, Chandra Shumsher plantejà la qüestió de la formulació d'un (1) nou tractat de pau entre el Nepal i la Gran Bretanya. El Tractat fou discutit per les autoritats britàniques a Katmandú (Nepal) i Londres (Anglaterra, Regne Unit) durant més d'un (+1) any abans de la signatura del Tractat final, el 21 de desembre de 1923, a Singha Durbar, Katmandú (Nepal).[1]

Condicions del Tractat

Els termes del Tractat de Nepal–Regne Unit del 1923 eren els següents: [10] [11]

1) Nepal i Gran Bretanya mantindran per sempre la pau i l'amistat mútua i respectaran la independència interna i externa de l'altre.

2) Queden cancel·lats tots els tractats, acords i compromisos anteriors, des del Tractat de Sugauli de 1815 inclòs, que s'hagin celebrat entre els dos governs, llevat que puguin ser alterats pel present Tractat.

3) Atès que la preservació de la pau i les relacions amistoses amb els estats veïns els territoris dels quals contiguen amb les seves fronteres comunes és d'interès mutu de les dues altes parts contractants, per la present acorden informar–se mútuament de qualsevol ruptura d'aquestes relacions amistoses, i cadascuna d'exercir els seus bons oficis, en la mesura que sigui possible, per eliminar aquestes friccions i malentesos.

4) Cadascuna de les altes parts contractants utilitzarà totes les mesures que consideri factibles per evitar que els seus territoris s'utilitzin amb finalitats contraries a la seguretat de l'altra.

5) Tenint en compte l'amistat de llarga data que ha subsistit entre el govern britànic i el govern del Nepal i pel bé de les relacions cordials de veïnatge entre ells, el govern britànic accepta que el govern del Nepal serà lliure d'importar des de o a través de l'Índia britànica, al Nepal qualsevol arma, munició, maquinària, material bèl·lic o magatzems que es puguin requerir o desitjar per a la força i el benestar del Nepal, i que aquest acord es mantindrà en tot moment sempre que el govern britànic estigui convençut que les intencions del Nepal. El govern és amable i que no hi ha cap perill immediat per a l'Índia per aquestes importacions del Nepal com armes, municions, etc., a través de la frontera del Nepal, ja sigui pel govern del Nepal o per particulars. No obstant això, si entra en vigor qualsevol conveni per a la regulació del tràfic d'armes, del qual el govern britànic pugui ser part, el dret d'importació d'armes i municions per part del govern del Nepal estarà subjecte a la condició que el el govern del Nepal esdevindrà primer part en aquest Conveni,

6) No es cobraran drets de duana als ports de l'Índia Britànica sobre les mercaderies importades en nom del govern del Nepal de transport immediat a aquest país, sempre que es presenti un certificat de l'autoritat que de tant en tant pugui determinar els dos governs a el moment de la importació al cap de duanes del port d'importació indicant que les mercaderies són propietat del govern del Nepal, són necessàries perquè els serveis públics del govern del Nepal no siguin per a cap monopoli estatal o comerç estatal, i estan arribant al Nepal sota ordres del govern del Nepal, el govern britànic també accepta la subvenció pel que fa a totes les mercaderies comercials, importades als ports de l'Índia britànica per a la seva transmissió immediata a Katmandú .sense trencar a granel durant el trajecte, d'una rebaixa de la totalitat dels drets pagats, sempre que, d'acord amb els acords ja acordats entre els dos governs, aquestes mercaderies puguin descompondre's per ser reembalades al port d'entrada sota supervisió duanera d'acord amb aquestes normes. com es pugui establir de tant en tant en aquest nom. La bonificació es pot sol·licitar amb l'autoritat d'un certificat signat per l'esmentada autoritat que les mercaderies han arribat a Katmandú amb els segells duaners sense trencar ni manipular d'una altra manera.

7) Aquest tractat signat per part del govern britànic pel tinent coronel WFT O'Connor, CIE, CVO, enviat britànic a la Cort del Nepal i per part del govern del Nepal pel general sa alteza el maharajà Sir Chandra Shumsher Junga Bahadur Rana , GCB, GCSI, GDMG, GCVO, DCI, Thong-lin Pimma Kokang- Wang-Syan, primer ministre i mariscal del Nepal, es ratificaran i la ratificació s'intercanviarà a Katmandú tan aviat com sigui possible.

Efectes del Tractat

El Tractat fou el primer tractat entre el Nepal i el Regne Unit que es registrà a la Societat de Nacions.[3] El Tractat deixà clar l'estatus internacional del Nepal. El Tractat declarà el Nepal com a estat independent i sobirà. El Tractat també fou el primer tractat entre el Nepal i el Regne Unit que es conclogué amb la discussió mútua entre ambdues nacions. Segons els historiadors nepalesos, el principal assoliment del Tractat fou la protecció de la independència del Nepal i l'augment de l'estatus del Nepal entre les altres nacions del món. La majoria dels historiadors nepalesos estan d'acord que el Tractat fou el principal assoliment del domini Rana. [12] [13] El representant britànic resident al Nepal, conegut anteriorment com a des d'aleshores, el resident es titulà com a enviat. [14]

Veure també

• Tractat de Sugauli

• 1950 Tractat de pau i amistat d'Indo–Nepal

• Chandra Shamsher Jang Bahadur Rana

Notes

1. ↑ El tractat de 1923 va ser substituït pel tractat de 1950 entre l'Índia i el Nepal. (Vegeu: Tractat de pau i amistat d'Indo-Nepal de 1950 )

2. ↑ Els més acreditats per a la reunificació del Nepal són Prithivi Narayan Shah, el seu fill Bahadur Shah i el primer ministre Bhimsen Thapa.

3. ↑ Es creu que la longitud mitjana est–oest del nepalí era d'unes set-centes milles (700 mi) el 1810.

4. ↑ Banke, Bardiya, Kanchanpur i Kailali, també coneguts com a «Nou Regne», foren donats a Jung Bahadur el 1860, l'1 de novembre.

Referències

1. ^a b Landon, P. (1976): Nepal. Katmandú: Ratna Pustak Bhandar. pàg. 151.

2. ↑ Hussain, Assad (1970): La relació de l'Índia britànica amb el Regne del Nepal. Londres: George Allen i Unwin Ltd. pàg. 208.

3. ^a b Majumdar, K.: Political Relations between India and Nepal. pàg. 234.

4. ↑ Acharya, Baburam (c. 1967): Shree Panch Prithivi Narayan Shah ko Sanxipta Jiwani.

5. ↑«greaternepal.org».

6. ↑ Acharya, Baburam (c. 1965): Nepal ko Sanxipta Britanta. pàg. 125.

7. ↑ Aitchison, CU: Una col·lecció de tractats, compromisos i sanads . Calcuta: Bengala Impremta. pàgines 55, 56.

8. ↑ Hussain, Assad (1970): La relació de l'Índia britànica amb el Regne del Nepal. Londres: George Allen i Unwin Ltd. pàg. 77.

9. ↑ Majumdar, K. Political Relations between India and Nepal. pàg. 209.

10. ↑ Aitchison, CU: Una col·lecció de tractats, compromisos i sanads . Calcuta: Bengala Impremta. pàgines 67, 68, 69.

11. ↑ Tractat entre el Regne Unit i el Nepal juntament amb la Nota sobre la importació d'armes i municions al Nepal . Oficina de papereria HM. 1925.

12. ↑ Hussain, Assad (1970): La relació de l'Índia britànica amb el Regne del Nepal. Londres: George Allen i Unwin Ltd.

13. ↑ Acharya, Baburam (c. 1965): Nepal ko Sanxipta Britanta.

14. ↑ «Lloc web de les ambaixades del Nepal».

Mapa del Nepal, 1905.

El passat dimecres 21 de desembre de 2022 es commemorà el nornatè aniversari de les Bases per a la unificació de l'ortografia valenciana, Normes de Castelló o Normes del 32, que són un (1) total de trenta-quatre (34) regles ortogràfiques aprovades i ratificades l'any 1932 a Castelló de la Plana (Plana Alta) per destacades entitats i personalitats del món cultural i polític del País Valencià, amb la idea d'adoptar «un sistema ortogràfic unitari» per al valencià.[1][2]

De l'acord pres a Castelló de la Plana (Plana Alta) destaquen dos (2) aspectes: el primer, que el model ortogràfic adoptat seguia l'usat pels principals escriptors de la Renaixença valenciana, com ara Teodor Llorente Olivares, i també l'aprovat a Catalunya el 1913 per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i que també feien servir a les Illes Balears; el segon, l'elevat grau de conformitat amb què foren aprovades les normes ortogràfiques, atès que la pràctica totalitat d'escriptors valencians del moment, les més significatives entitats culturals i els principals periòdics i setmanaris les empraren sense qüestionar la seva validesa, en ser conscients que l'augment de l'ús del valencià propiciat pels nous aires de llibertat portada per la Segona República feia imprescindible aquest acord.

Història

Els precedents

L'aprovació de les Normes ortogràfiques de l'IEC el 1913 tingué una (1) significativa repercussió entre els escriptors i les institucions valencianes de l'època. De fet, poc després, amb un (1) plantejament semblant, Lo Rat Penat aprovà les anomenades Normes del 1914, elaborades pel franciscà Lluís Fullana i Mira, que foren divulgades en obres com Gramàtica Valenciana (1915) o el Vocabulari ortogràfic valencià–castellà (1921), ambdues de Fullana. Aquesta normativa, però, no fou acceptada per la major part d'escriptors i publicacions valencianes perquè s'allunyaven excessivament de les aprovades per l'IEC, que preferien emprar les normes fabrianes adaptades a la realitat valenciana.

Amb posterioritat, el 1930, la finalització de la dictadura de Primo de Rivera suscità a València (Horta) i a tot l'Estat espanyol el naixement d'unes expectatives de canvi polític i cultural que possibilitaven un major ús de la llengua a tots els nivells. És en aquest context que s'hi publicà el llibre La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest i Corzo, i que la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, publicà l'editorial «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes», que es consideren l'iniciador de l'etapa final del procés de codificació idiomàtica al País Valencià. El propòsit era, com afirma el manifest, «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», és a dir, que els escriptors valencians adoptaren unes solucions ortogràfiques consensuades: «per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un camí. No és el de les autoritats, que ja està vist que ningú no reconeix, ni el de la imposició, sinó el de l'acord».[1]

La proposta de «Taula» tingué una (1) resposta immediata, i foren diverses les publicacions i els autors que es van adherir a la iniciativa com ara les revistes Acció Valenciana, Avant o el Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, l'editorial L'Estel, els periòdics Las Provincias i Diario de Valencia, i els escriptors Teodor Llorente i Falcó, Francesc Caballero i Muñoz i Salvador Guinot Vilar, entre altres. Malgrat les respostes positives, les diverses posicions exposades de defensa de la normativa fabriana, per una (1) part, i la indiferència amb què fou acollida la proposta per institucions com Lo Rat Penat, impulsaren els promotors a ajornar indefinidament la iniciativa. Segurament, l'ambient polític de 1931 —eleccions municipals, proclamació de la II República— aconsellava deixar madurar la idea per tal d'obtenir un (1) major consens.

Serà a les darreries de 1931 quan es reprèn la iniciativa de «Taula», ara de la mà de la Societat Castellonenca de Cultura, entitat paradoxalment molt crítica amb el procés, perquè optava per l'aplicació directa de les normes de l'IEC, que publicà al seu butlletí una (+1) nova crida, anunciant l'elaboració d'unes «normes ortogràfiques provisionals». El fet que aquesta nova i contundent crida es fes des de Castelló (Plana Alta), i des d'una (1) entitat tan prestigiosa culturalment, responia a un (1) plantejament tàctic, elaborat conjuntament per Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, els entusiastes impulsors de la iniciativa, que consideraven que a la ciutat de València (Horta) les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés, i que la Castellonenca «sempre imposarà més respecte i juntarà més voluntats». Altrament, també s'ha d'assenyalar que el març de 1932 apareixia a València (Horta) el setmanari El Camí que jugarà un (1) paper important en tot el procés.

La gestació de l'acord

L'octubre del 1932, Gaetà Huguet proposà a la Societat Castellonenca de Cultura la redacció d'unes normes ortogràfiques. L'encàrrec el rebé d'Adolf Pizcueta, amb la convivència d'altres escriptors agrupats al voltant d'El Camí. A partir d'aquell moment les reunions se succeïren amb rapidesa i amb bastanta discreció, sense transcendir als àmbits escrits. El 15 d'octubre es reuní la Junta de la Castellonenca que decidí que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les normes. Per altra banda, Carles Salvador fou convidat a participar en la redacció, i a preparar un (1) vocabulari ortogràfic ajustat a les futures normes. Poc després, el dissabte 12 de novembre, a la seu de la Castellonenca, tingué lloc la reunió on Revest presentà els seus resultats que foren aprovats sense més problemes, ja que, segons Huguet, la idea era buscar «l'adhesió de tots o de quasi tots els escriptors».

Posteriorment, a principis de desembre, un (1) reduït nombre de representants d'entitats culturals i publicacions valencianes es reunien per aprovar definitivament la normativa adoptada per la Castellonenca. A la històrica reunió tingué lloc a Castelló el divendres 2 de desembre de 1932 a la Casa Matutano, al carrer dels Cavallers, hi participaren Salvador Carreres Zacarés, del Centre de Cultura Valenciana, Joaquim Reig i Rodríguez, d'El Camí, Emili Gómez i Nadal, de l'Agrupació Valencianista Republicana, Adolf Pizcueta, de L'Estel, i Gaetà Huguet, Lluís Revest, Salvador Guinot i Àngel Sánchez Gozalbo, de la Societat Castellonenca de Cultura. S'ha de dir, que les Normes aprovades a Castelló (Plana Alta), si bé deixaven de banda l'espinós tema del nom de la llengua, suposaven l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana.

Una (1) vegada aconseguit l'acord, es tractava de recollir el màxim d'adhesions d'entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. Els fulls on s'estampaven les signatures s'encapçalaven amb el text «Acceptem les Bases ortogràfiques i el Vocabulari que integra este quadern», i la data simbòlica elegida fou la del 21 de desembre de 1932. Aquest text és el conservat actualment a la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu, i fou elaborat per Lluís Revest. Ara bé, la redacció definitiva de les Normes, tal com es publicaren al Vocabulari Ortogràfic, fou obra de Lluís Revest i Carles Salvador, i no estigué enllestida fins al febrer del 1933.

Els signataris

El setmanari El Camí publicà, en el núm. 53 (11 de març de 1933), la relació de les entitats i personalitats que havien signat les Normes, on apareixien un (1) total de catorze (14) entitats i quaranta-set (47) persones, gairebé totes aquelles que en aquell moment escrivien en valencià i, fins i tot, algunes que mai no n'escriurien ni una (1) línia.[1]

Les entitats

Societat Castellonenca de Cultura, Centre de Cultura Valenciana, Seminari de Filologia de la Universitat de València, Lo Rat Penat, Unió Valencianista, Agrupació Valencianista Republicana, Centre d'Actuació Valencianista, Agrupació Valencianista Escolar, Centre Valencianista d'Alcoi, Centre Valencianista de Bocairent, Centre Valencianista de Cocentaina, Joventut Valencianista Republicana de Manises, L'Estel, El Camí.

Les persones

Lluís Fullana Mira, Lluís Revest i Corzo, Lluís Cebrián Mezquita, Josep Sanchis Sivera, Salvador Carreres Zacarés, Francesc Martínez i Martínez, Bernat Ortín Benedito, Salvador Guinot Vilar, Nicolau–Primitiu Gómez i Serrano, Àngel Sánchez Gozalbo, Eduard López–Chávarri, Gaietà Huguet i Segarra, Teodor Llorente Falcó, Eduard Martínez Ferrando, Leopold Trènor i Palavicino, Lluís Cebrián Ibor, Josep Pascual Tirado, Carles Salvador i Gimeno, Llorens Sorlí i Ballester, Ignasi Villalonga i Villalba, Constantí Gómez Salvador, Ramon Huguet i Segarra, Francesc Almela i Vives, Joan Baptista Porcar i Ripollès, Joaquim Reig i Rodríguez, Miquel Martí Esteve, Emili Gómez Nadal, Maximilià Alloza Vidal, Emili Calduch Font, Enric Navarro i Borràs, Enric Soler i Godes, Francesc Caballero i Muñoz, Maximilià Thous Orts, Honori Garcia i Garcia, Adolf Pizcueta i Alfonso, Miquel Peña Masip, Lluís Sales Boli, Maximilià Thous i Llorens, Joan Simón i Matutano, Enric Duran i Tortajada, Felip Mateu i Llopis, Francesc Alcayde Vilar, Pasqual Asins i Lerma, Francesc Carreres de Calatayud, Manuel Sanchis Guarner, Antoni Igual Úbeda i Ferran Escrivà i Cantos.

Posteriorment, en les diverses edicions de les Normes d'aquell mateix any, s'afegiren a la llista cinc (5) noms més, amb un (1) total de cinquanta-dos (52) signataris: Francesc Figueras i Pacheco, Joan Beneyto i Pérez, Angelí Castanyer i Fons, Emili Cebrián Navarro i Francesc Bosch Morata.

Als noms apareguts en la relació difosa per les diferents publicacions al llarg de l'any 1933, s'hi han d'afegir els de la Junta de Govern de Lo Rat Penat, com ha posat de manifest Vicent Pitarch, que signaren en un (1) únic full, i que, per causes que desconeixem, s'ometeren de la llista definitiva, que només inclou el nom de Nicolau–Primitiu Gómez, president de l'entitat valencianista, cosa que no passà, per exemple, amb els signants en representació del Centre de Cultura Valenciana, que hi figuren tots. Aquests noms són els següents: Emili Baró Bori, Manuel Cervera, Francesc Garcia Gascón, Josep Gasch Juan, Ferran Prosper Lana, Vicent Sanchis Sugráñez, Ricard Sanmartín i Bargues, Manuel Tetuà Cases i Emili Vilella Garcia.

La difusió de les Normes de Castelló

Les Normes Ortogràfiques de Castelló aparegueren publicades en les més prestigioses publicacions valencianes del moment.

La revista Anales del Centro de Cultura Valenciana donà notícia, de forma immediata, de la reunió de Castelló (Plana Alta) i de l'acord ortogràfic al número d'octubre–desembre del 1932 amb una (1) simple nota:

«

Desig feia ja temps sentit per molts valencianistes era arribar a la unitat ortogràfica de la nostra llengua, aquesta vegada creguem s'aconseguirà. A les darreries de l'any passat se celebrà una (1) reunió a Castelló a la que concorregueren prestigiosos elements d'esta ciutat arribant per fi a un (1) acord, i sabem que són molts els escriptors del País Valencià que han donat ja la seva conformitat a les esmentades normes que breument es publicaran seguides d'un (1) Vocabulari a elles adaptat.

»

— Anales del Centro de Cultura Valenciana (núm. 14, pàg. 244).

Al número següent, corresponent a gener–març del 1933 (núm. 15, pàg. 44–49), apareixien les «Normes ortogràfiques unificadores», que era la reproducció completa de la Declaració i les Bases publicades al Vocabulari Ortogràfic de Carles Salvador,[3] tot i que no adjuntaven la llista d'entitats i personalitats signants.

També es publicaren les Normes al Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (quadern III del volum XIV, pàg. 273–280), al volum corresponent els mesos de maig–juny del 1933, i van precedides d'una (1) nota que informa de la seva aprovació. En aquest cas, el text és encapçalat per la frase «Bases d'unificació», i presenta una (1) modificació respecte al text publicat al Vocabulari i a Anales: els dos (2) darrers paràgrafs de la Declaració, on es fa referència a la publicació de l'obra de Carles Salvador, han estat suprimits. En canvi, però, s'afegeix un (1) fragment al final de la Declaració que només aparegué en la revista castellonenca:

«

La declaració i bases precedents, subscrites per les més i millors i més prestigioses societats valencianes del País Valencià i per novel·listes, investigadors, conreadors de la nostra història, folkloristes, erudits, autors dramàtics, periodistes, poetes, contistes, etc., de tot arreu de les terres valencianes, obri el «Vocabulari Ortogràfic Valencià» del benemèrit Carles Salvador —treballador infatigable des del seu racó de Benassal— suara publicat per l'editorial L'Estel. Ara cal desitjar que tots sapiam ésser ben patriotes i cumplir amb el deute que ens pertoca.

»

— Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura

A l'Almanaque de Las Provincias para 1934 (pàg. 405–409) també es publicaran les Normes, aleshores sota el títol de «Normes d'ortografia valenciana, per les entitats valencianistes de l'antic regne». En aquest cas, només es reproduiren les Bases però no aparegué la Declaració ni la relació de les entitats i persones signants.

Per altra part, l'Ajuntament de València realitzà una edició de les Normes l'any 1933, ja en mans republicanes, amb motiu de la Festa del Llibre, cosa que, de fet, suposava una acceptació tàcita de la nova normativa ortogràfica i el suport d'una de les màximes institucions valencianes del moment. L'opuscle, que portava per títol Normes d'ortografia valenciana, només reproduïa les Bases, però no incloïa ni la Declaració ni la relació de signants, i anava encapçalat per un «advertiment»:

«

Una (1) de les causes que han dificultat l'ús escrit de la llengua valenciana, ha estat la manca d'unitat ortogràfica, per la qual han propugnat sempre els amants de la nostra parla sense que mai s'haguera pogut arribar a un (1) acord, acord al que fa poc han arribat entitats i escriptors autorisats, formulant i acatant unes normes ortogràfiques que, per tractar–se d'una (1) obra purament valencianista, l'Ajuntament de València es creu en el cas de propagar en la solemnitat de la Festa del Llibre.

»

— Ajuntament de València (1933)

El setmanari El Camí, en canvi, no publicà mai les normes. Únicament, juntament amb la Declaració i la llista d'entitats i personalitats signatàries (núm. 53, 11 de març de 1933, pàg. 1), anunciava que «la pròxima setmana es publicarà un (1) quadern de L'Estel, amb les Normes d'Unificació, seguides del Vocabulari Ortogràfic de Carles Salvador».

Actualitat de les Normes de Castelló

Les Normes de Castelló del 1932 han estat la base de la recuperació idiomàtica valenciana des de la seva aprovació.[4]

De fet, durant la Guerra Civil Espanyola les Normes de Castelló foren aprovades oficialment per a l'ús de l'Institut d'Estudis Valencians. El 16 d'abril de 1937 foren aprovades per la Secció Filològica, a proposta de Carles Salvador, que plantejà que foren «acceptades i adoptades provisionalment les normes ortogràfiques que l'any 1932 foren elaborades pels lingüistes i escriptors del País Valencià». Posteriorment, el Ple de l'Institut d'Estudis Valencians del 28 d'abril d'aquell any ratificà l'acord: «S'aprova per unanimitat acceptar per a l'ús de l'Institut les Normes ortogràfiques de l'any 1932». Atès que els objectius de la Secció Filològica eren, segons l'article segon del Decret de creació de l'Institut d'Estudis Valencians, «l'estudi i conreu de la llengua valenciana en tots els aspectes, en les varietats comarcals i unitat literària», hem d'entendre aquesta aprovació com l'oficialització de fet de les Normes de 1932.

No obstant això, haurem d'esperar fins a final del segle XX per veure totalment oficialitzades i ratificades per les institucions valencianes les Normes de Castelló. De fet, les Normes no se socialitzarien fins a l'aprovació de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), el 1983, a partir de la qual, el seu ús creix exponencialment.[1]

Primerament fou el Consell Valencià de Cultura que aprovà el 13 de juliol de 1998 un (1) «Dictamen sobre la llengua»[5] a petició de les Corts Valencianes feia quasi un (<1) any, on afirmava explícitament que les Normes de Castelló «són un (1) fet històric que constituïren i constituïxen un (1) consens necessari. El Consell Valencià de Cultura reivindica l'esperit de l'acord que les feu possibles l'any 1932 i entén que eixes normes han sigut el punt de partida, compartit pels valencians, per a la normativització consolidada de la nostra llengua pròpia».

Posteriorment, la Llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que segueix el contingut i l'esperit d'aquest dictamen, estableix en l'article 3 que la institució «té per funció determinar i elaborar, si escau, la normativa lingüística de l'idioma valencià. Així com, vetlar pel valencià partint de la tradició lexicogràfica, literària, i la realitat lingüística genuïna valenciana, així com, la normativització consolidada, a partir de les denominades Normes de Castelló».

No cal dir que aquests documents aprovats per les Corts Valencianes, la màxima institució representativa de la voluntat del poble valencià, suposen el reconeixement explícit i oficial de l'existència de la normativa ortogràfica per al valencià.[6]

Referències

1. ↑ 1,0 1,1 1,2 1,3 Canela, Joan: «Teixir una ortografia des de baix». Directa, 19.09.2022.

2. ↑ Pitarch, Vicent: «Què són les Normes de Castelló?». UJI, 20.09.2014.

3. ↑ «El Vocabulari ortogràfic valencià de Carles Salvador».

4. ↑ Tena, Violeta: «Les Normes de Castelló, un codi per a l'eternitat». El Temps, 11.05.2022.

5. ↑ http://cvc.gva.es/archivos/55.especial.pdf.

6. ↑ «Una manifestació exigeix tornar a celebrar l'aniversari de les Normes de Castelló a la plaça Major». À Punt, 11.12.2021.

Bibliografia

• ANDREU, Joan; PÉREZ, Francesc (eds.): Les Normes de Castelló. Una reflexió col·lectiva seixanta anys després. Arxivat 2016.03.04 a Wayback Machine. Diputació de Castelló i Universitat Jaume I. Castelló de la Plana, 1993.

• CLIMENT, Josep Daniel (2007): Les Normes de Castelló. L'interès per la llengua dels valencians al segle XX, Acadèmia Valenciana de la Llengua, València.

• (2008): «Carles Salvador i la divulgació de les normes de Castelló», dins Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització, València, Universitat de València, pàg. 289–317.

• COLÓN, Germà / GIMENO, Lluís (eds.) (2013): A l'entorn de les normes de Castelló: ambient, context cultural i repercussions, Castelló, Universitat Jaume I.

• Climent Martínez, Josep Daniel: Les normes de Castelló, 2021. ISBN 978-84-7795-881-9.

• PITARCH, Vicent (ed.) (1982): Castelló de la Plana per la llengua. Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana. Castelló de la Plana.

• PITARCH, Vicent (2012): «80 anys de les Normes de Castelló», Llengua i Ús, núm. 52.

• PITARCH, Vicent (2013): Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans, Benassal/Barcelona, Fundació Carles Salvador/IEC.

• SARAGOSSÀ, Abelard (1998): Passat, present i futur de les Normes ortogràfiques de Castelló (1932), València, Editorial Saó.

• SARAGOSSÀ, Abelard; PITARCH, Vicent; PÉREZ SALDANYA, Manuel: Les Normes del 32, setanta anys després. Homenatge a les Normes de Castelló 1932–2002. Edicions Allioli. València 2002.

• A l'entorn de les Normes de Castelló. Ambient, context cultural i repercussions. Castelló de la Plana: Publicacions de la Universitat Jaume I, 2013. ISBN 978-84-8021-941-9.

Enllaços externs

• Facsímil de l'Edició de l'Ajuntament de València (1993) a la Biblioteca Lluís Vives.

• Discurs d'Enric Valor sobre les Normes de Castelló.

• Les Normes de Castelló: una reflexió col·lectiva seixanta anys després. Edició a cura de Joan Andreu i Bellés i Francesc Pérez Moragón. Publicacions de la Universitat Jaume I, Castelló de la Plana, 1993 Arxivat 2014.02.22 a Wayback Machine.

• El naixement de les Normes de Castelló.

• Vegeu texts en català sobre Normes de Castelló a Viquitexts, la biblioteca lliure.

• A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Normes de Castelló.

Fitxer: Placa commemorativa de les Normes de Castelló, carrer Cavallers de Castelló de la Plana. jpg.

 Placa commemorativa de les Normes de Castelló, al carrer Cavallers de Castelló de la Plana 

Foto de l'Assemblea de Mestres de Llevant, celebrada a Castelló (Plana  Alta) dies després de la signatura de les Normes. Entre altres hi apareixen Gaietà Huguet, Enric Soler i Godes i Carles Salvador.

Bust de Lluís Fullana i Mira, el primer signant de les Normes de Castelló.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha de vetlar pel valencià «a partir de les denominades Normes de Castelló».

El passat dimarts 20 de desembre de 2022 es commemorà el vuitanta-vuitè aniversari del naixement de Juan María Alponte, pseudònim utilitzat per Enrique Ruíz García (Santander, Cantàbria, Espanya, 20 de desembre de 1934 — Ciutat de Mèxic, Estats Units Mexicans, 3 de desembre de 2015), periodista, catedràtic i historiador espanyol, nacionalitzat mexicà. Professor de temps complet de la Facultat de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic (UNAM) per més de quaranta-cinc (>45) anys i columnista del diari El Universal.[1] Enrique Restituto Ruíz García fou el nom en la vida real de Juan María Alponte, qui prengué l'àlies de la seva admiració a José María Apote, primer esclau alliberat de Cuba, nom que Ruíz alterà per fer–ho més sonor.

Doctor en història per la Universitat de Madrid (Espanya), exercí el periodisme a Mèxic durant mig (1/2) segle. Es traslladà a aquest país després d'estar a França i els Estats Units d'Amèrica, fugint del franquisme el 1968. Hauria d'establir–se definitivament en la Ciutat de Mèxic, i se li concedí la nacionalitat mexicana el 1972.[2]

Durant el règim sexennal del president mexicà Luis Echeverría Álvarez (1970–1976) conduí el programa televisiu dominical El mundo en que vivimos (en català «el món en què vivim»), en què analitzava la situació mundial. En aquest temps feia servir un (+1) altre pseudònim: Hernando Pacheco. Assegut en una (1) butaca, vestit de tern, corbata i polaines, a vegades tenia com a convidats alguns dels seus joves deixebles universitaris.[3]

Obra

• Retrato de una familia babélica.

• Cultura y pensamiento revolucionario en el siglo XX, editado por la UNAM.

• Inglaterra, del imperio a la nación, editado por el Fondo de Cultura Económica.

• Hombres en la historia.

• La revolución ciberespacial.

• La privatización del Estado–nación, (ensayo de insurgencia).

Reconeixements

• Palma d'or de la televisió mexicana pel seu programa El mundo en que vivimos.

• Mercuri d'Or (Gold Mercury International) atorgat per Think Tank Internacional per la seva obra cultural.

• Medalla al Mèrit Acadèmic per la UNAM (2006).

• Medalla Ernesto Enríquez Coyro, per la seva trajectòria acadèmica (2007).

• Orde de Cavaller Àguila grau Tezcatlipoca amb bastó de comandament per la Fundació Caballero Àguila A. de C. a Teotihuacán.

Referències

1. ↑ Mor l'historiador Juan María Alponte.

2. ↑ Agència Universitària de Notícies (entrevista).

3. ↑ Enrique Ruiz García, el intelectual que influyó para que yo estudiara Sociología.

El passat dimarts 20 de desembre de 2022 es commemorà el cent setanta-dosè aniversari del naixement de Faustí Barberà i Martí (Alaquàs, Horta, País Valencià, 20 de desembre de 1850 — València, Horta, País Valencià, 5 de gener de 1924), qui fou un (1) metge, erudit i polític valencià, iniciador del valencianisme polític.[1]

Biografia

Infantesa a Alaquàs

Fill de Victorià Barberà, mestre de l'escola d'Alaquàs (Horta Sud), professor de música i organista de l'església parroquial, i de Fausta Martí. Faustí Barberà i Martí fou el cinquè de vuit (8) germans, dels quals només sobrevisqueren ell i la seva germana Dolors.

Cursà estudis a l'escola primària a Alaquàs (Horta Sud) i continuà la seva formació a les Escoles Pies de València (Horta), on s'hi havia de desplaçar diàriament des de la residència familiar. Gràcies a les aficions musicals del pare, Faustí es familiaritzà de ben jove amb la música, de manera que, a la mort del pare el 1870, ell el substituí com a organista de la parròquia i també com a mestre d'escola.[2]

Estudi de medicina a València

Poc després de la mort del pare es traslladà amb la mare i la germana a València (Horta) on inicià els estudis a la Facultat de Medicina i on dos (2) anys més tard, el 1872, també moriria la seva mare.

L'any 1878 contragué matrimoni amb Encarnación Ferrandiz Alejos, la filla d'una (1) acabalada família del municipi de Picanya (Horta Sud), amb la qual tingué cinc (5) fills dels quals només sobrevisqué una (1) filla. L'any 1879 rebé el títol de doctor en medicina i cirurgia de la Universitat Central amb una (1) tesi doctoral amb el títol «De la Malaria» que defensà el 1874 davant el tribunal.[2]

Epidèmies de còlera

Exercí la medicina a la Universitat de València (Horta), on destacà la seva tasca durant l'epidèmia de còlera del 1885. Per la feina a la seva demarcació rebé la Creu de Beneficència per la seva «conducta profesional en aquellas históricas circunstancias», i dos (2) anys més tard la medalla d'or de l'Institut Mèdic Valencià. L'any 1889 fundà la Revista Valenciana de Ciencias Médicas que sortiria cada quinze (15) dies fins al 1924 i on ell mateix publicà articles sobre la història de la medicina valenciana. El 1891 organitzà el primer Congrés Mèdic Regional de València per celebrar el L aniversari de l'Institut Mèdic Valencià.[2] L'any 1892, com a reconeixement dels seus mèrits professionals, fou nomenat cavaller de l'orde d'Isabel la Catòlica i un (1) any més tard fou admès com a acadèmic a la Real Academia de Medicina y Cirugía de Valencia. L'any 1894 la seva filla emmalaltia de diftèria i moria a l'edat de nou (9) anys malgrat les cures del seu pare.[3][4]

Viatges per Europa

Després de la mort de la seva filla, inicià una (1) sèrie de viatges per Europa que el dugueren a especialitzar–se i a centrar la seva pràctica mèdica en la otorrinolaringologia.

Primer restà a Viena (Àustria) vuit (8) mesos en els quals aprofundí els seus coneixements sobre aquesta especialitat mèdica. Aquí prengué contacte amb el mètode oral pur per a l'ensenyament dels sordmuts que difongué a Espanya a partir de la seva obra «De la enseñanza del sordomudo por el método oral puro», publicada l'any 1895, i que dos (2) anys més tard fou adoptada com a llibre de text pel Consejo de Instrucción Pública i per tots els col·legis de sordmuts d'Espanya. Del 1897 al 1899 continuà viatjant per Europa, ampliant els seus coneixements d'otorinolaringologia i fent estudis pedagògics per a l'ensenyament dels sords. Visità França, Itàlia, Àustria i Alemanya, i de tornada a València (Horta) obrí una (1) clínica amb les tècniques més modernes del moment.[2]

Inici de l'activitat política

Amb el canvi de segle, Faustí Barberà inicià la seva trajectòria política. El 1901 fou nomenat vicepresident primer de la junta directiva de Lo Rat Penat. Un (1) any més tard, a l'inici del curs d'aquesta associació, Barberà pronuncià una (1) conferència on bastia les bases teòriques del valencianisme polític.

El 1907 creà amb alguns amics l'associació Societat Regionalista València Nova i convocà l'Assemblea Regionalista Valenciana, coincidint amb el segon centenari de la batalla d'Almansa (Albacete, Castella–la Manxa) i del Decret de Nova Planta que havia d'ésser l'expressió al País Valencià de la Solidaritat Catalana. El novembre del mateix any es casava en segones núpcies amb Joaquima Alcañiz i Altamira, amb la qual tingué un (1) fill. Onze (11) mesos després del matrimoni, però, se separaven per diferències personals.[3]

Darrers anys

Des de l'any 1919 a l'any 1921 fou president del Col·legi de Sordmuts i de Cecs de València (Horta), del que havia estat un (1) dels promotors. Aquí introduí el mètode oral pur per a l'ensenyament dels sordmuts, el Braille pels cecs i el mètode Abreu per a l'ensenyament musical. Faustí Barberà morí el 5 de gener de 1924 a l'edat de setanta-tres (73) anys.[4]

Valencianisme[5][6]

La conferència d'obertura de curs de l'associació Lo Rat Penat que l'any 1902 pronuncià Barberà com a president accidental de l'associació, és considerada l'acte de naixement del valencianisme polític.[7]

En aquest discurs, publicat dos (2) anys més tard sota el títol «De regionalisme i valentinicultura. Discurs vell i comentaris nous», Barberà basteix les bases programàtiques i l'argumentari del nacionalisme valencià: reclama, per primer cop des del Decret de Nova Planta, el dret a governar–se de l'antic Regne de València, s'oposa a l'absorció i assimilació castellana, reclama l'ensenyament del valencià a l'escola i definí Espanya com un (1) estat plurinacional. Segons Barberà, la situació valenciana era conseqüència de la desfeta d'Almansa (Albacete, Castella–la Manxa) i demanava com a solució el restabliment dels Furs.[8]

El projecte presentat en el discurs, tot i que trobà alguns adeptes, restà minoritari,[9] i d'altra banda, també causà que s'intentés desacreditar la seva figura i fora apartat de la institució on havia exposat les seves idees. Això provocà que l'any 1904 Barberà fundés amb Josep Maria Puig i Torralva, Francesc Badenes i Dalmau, R. Andrés i Cabrelles, Eduard Boix, Isidre Torres i Francesc Costell l'associació cultural i política València Nova, amb un (1) caràcter més progressista que Lo Rat Penat, i que presidí des de l'any 1906.[3] [8]

Sota la seva direcció, aquesta entitat organitzà els dies 29 i 30 de juny de 1907 l'Assemblea Regionalista Valenciana, seguint l'exemple de la Solidaritat Catalana. L'Assemblea es concep com una (1) gran festa que pretén «festejar el nòstre pasat y saludar al naixént esperit valencianiste: posar davant de l'ànima valenciana un fet trascendentalissim de sa vida y estimular son patriotisme» (Barberà, Assemblea valencianista reunida...17).[8]

Durant la seva presidència augmentaren considerablement el nombre d'activitats organitzades per l'associació com ara viatges, conferències o una iniciativa per tal que l'Ajuntament de València (Horta) recuperés els noms històrics dels carrers. A partir d'una (1) excursió al Puig de Santa Maria (Horta Nord), organitzada pel Centre de Cultura Valenciana. Faustí Barberà s'implicà en la reivindicació de la restauració i conservació del monestir del Puig i en la valorització del monestir com a patrimoni històric i cultural dels valencians.[8]

Quan el 1914 les Corts Espanyoles proposaren la constitució d'una (1) Mancomunitat Llevantina (que incloïa el País Valencià, Múrcia i la província d'Albacete [Castella–la Manxa]), fou un (1) dels qui s'oposà més aferrissadament, avantposant el fet lingüístic a l'administratiu i reclamant una (1) Mancomunitat Valenciana, com la Joventut Valencianista. També fou un (1) dels signants de la Declaració Valencianista del 1918.

La tasca reivindicativa de Barberà es desenvolupà en dos (2) fronts: «les institucions, on s'intentarà donar més visibilitat a les seves reivindicacions i la ploma, des d'on donarà pautes per fer més elegant la llengua i pretendrà difondre-la i treballar per recuperar la memòria històrica dels valencians».[8]

De regionalisme i valentinicultura

L'any 1910, Faustí Barberà publicà «De regionalisme i valentinicultura. Discurs vell i comentaris nous» on incloïa el discurs d'inici de curs de Lo Rat Penat, pronunciat el 7 de desembre de l'any 1902. Aquest llibre és considerat com el primer text teòric del valencianisme i del nacionalisme valencià modern.[4]

Faustí Barberà havia pres contacte amb alguns dels incipients nacionalismes europeus en el seus viatges per Franca i el centre de Europa. Aquest coneixement l'ajuda a bastir l'aparell conceptual d'un (1) nacionalisme valencià que pretén estar en sintonia amb altres nacionalismes peninsulars amb l'objectiu de redefinir Espanya com un (1) estat plurinacional on es respecten i valoren les distintes identitats.[4]

En el text «De regionalisme i valentinicultura» s'albiren ja, tanmateix, moltes de les dificultats i conflictes que acompanyaran el valencianisme durant tot el segle XX: la manca d'una (1) estructura social i d'una (1) articulació política modernes en una (1) societat econòmicament premoderna i agrària, la interiorització del regionalisme per part de forces polítiques conservadores o blasquistes, les discrepàncies entorn de la llengua, el naixement del pancatalanisme, i el paper jugat per la burgesia espanyolista.[4]

La llengua[4]

Per a Faustí Barberà la reivindicació lingüística és intrínseca a la reclamació nacional com fa palès citant les paraules de Herder: «qui ataca la meua llengua vól robarme la meua intel·ligència, el meu módo de viure, el meu honor y'ls drets del meu poble» (De regionalisme, 28).

Faustí Barberá resumeix les seves expectatives en relació a la llengua a l'opuscle «Per a Valencians. Planes redactades y tretes a llum per un fill de la terra amant de Sant Vicent Ferrer, de la seua llengua y de la pública honestedat», publicat el 1913:

«volem lo milacre de sa restauració lliteraria y racional» i que «acabe pronte eixe desagrahiment, mogut per la ignorancia en que'ls valencians vivím respècte del idioma pròpi» (Per a valencians, 25–26).

En el marc de la difusió i promoció de la llengua i la literatura autòctones, Barberà endegà una (1) rellevant tasca editorial, donant a conèixer importants autors valencians.[8] Així, edità El Llibre que feu Macer de les erbes quina virtut han a partir d'una (1) traducció del segle XV de l'obra d'Othon de Meudon, abat de Beauprai, mort el 1611, que s'inspirà en els poemes escrits per Emili Macer el segle I aC.[10]

S'interessà també i difongué l'obre de Carles Ros, notari del segle XVIII, apassionat per la llengua, amb el que coincidia en algunes reivindicacions lingüístiques com la de l'oficialitat de la llengua.

L'any 1913, també publicà una (1) obra sobre sant Vicent Ferrer que duia per títol «Per a valencians. Planes redactades y tretes a llum per un fill de la terra amant de Sant Vicent Ferrer, de la seua llengua y de la pública honestetat». Es tracta d'un (1) opuscle dividit en tres (3) parts: la primera és un (1) panegíric al predicador valencià; en la segona, es proposa la restauració de la llengua, i en la tercera, dona arguments perquè es recuperi l'ús del català al País Valencià.

A part de la seva tasca per promocionar i difondre la llengua, també reflexionà sobre la necessitat d'una (1) norma i publicà comentaris i consells per recuperar la genuïnitat de l'ortografia valenciana. (De regionalisme...28–29) [8]

Finalment, cal assenyalar que fou amic d'Antoni Maria Alcover i col·laborà en la realització del Diccionari Català–Valencià–Balear.[3]

Obres

• De la enseñanza del sordomudo por el método oral puro (1894).

• La fisiología del lenguaje.

• La intubación laríngea.

• De Regionalisme i Valentinicultura (1902), discurs pronunciat en l'obertura del curs de Lo Rat Penat del 1902.

• Conferencias sobre bio–bibliografía de Carlos Ros (1905).

Referències

1. ↑ Ferrando Francés, Antoni: Història de la llengua catalana, Editorial UOC, 2011, pàg. 552. ISBN 978-84-9788-380-1.

2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 «Quaderns d'investigació Alaquàs. Faustino Barberá y Martí (1850–1924), médico, historiador, político e introductor en España del "Método oral puro" para la enseñanza de los sordomudos.».

3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 «Quaderns d'investigació Alaquàs. El doctor Faustí Barberà i la visita de València Nova a l’Ajuntament i l’Arxiu de la ciutat de València (1907).».

4. ↑ 4,0 4,1 4,2 4,3 4,4 4,5 «Quaderns d'investigació Alaquàs. El doctor Faustí Barberà Martí (1850–1924), un soldat de la fe i de la ciència.».

5. ↑ Bonells, Jordi: Éditions du Temps. Les Nationalismes espagnols (en français), 2001, pàg. 221. ISBN 978-2-84274-182-2.

6. ↑ Cucó, Alfons. Garbí: El valencianisme polític (en catalan), 1971, pàg. 472.

7. ↑ «Valencianisme: regionalisme o nacionalisme. Una aproximacio als conceptes i ad alguns teorics del valencianisme».

8. ↑ 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 GARCÍA ESCRIVÀ, Anna (2014): «Faustí Barberà i la posada en valor del passat valencià». A: Revista Internacional d'Humanitats 32 setembre-desembre del 2014 CEMOrOc–Feusp / Univ. Autònoma de Barcelona.

9. ↑ CARNERO, Teresa; ARCHILÉS, Ferran (2007): Europa, Espanya, País Valencià: Nacionalisme i democràcia: passat i futur. Universitat de València.

10. ↑ FARAUDO de SAINT GERMAIN, lluís: «Una versió catalana del llibre de les herbes de Macer». A: Estudis Romànics, 5, 1955–1956, pàg. 1–54.

Bibliografia

• ARCHILÉS, Ferran (2007): «Entre la ragió i la nació. Nació i narració en la identitat valenciana contemporània». A: CARNERO, Teresa; ARCHILÉS, Ferran (2007), Europa, Espanya, País Valencià: Nacionalisme i democràcia: passat i futur. Universitat de València, pàg. 143–187.

• BARBERÀ, Faustí (1908): Assamblea valencianista reunida an los dies 29–30 de juny de 1907 pera commemorar lo segón centenari de la llevá dels Furs y de la fi de València regnícola. València: Francesc Vives Mora.

• BARBERÀ, Faustí (1910): De regionalisme i valentinicultura. Discurs vell i comentaris nous. València: Francesc Vives Mora.

• BARBERÀ, Faustí (1913): Per valencians. Planes redactades y tretes a llum per un fill de la terra amant de Sant Vicent Ferrer, de la seua llengua y de la pública honestedat. València: Francesc Vives Mora.

• CARNERO, Teresa; ARCHILÉS, Ferran (2007): Europa, Espanya, País Valencià: Nacionalisme i democràcia: passat i futur. Universitat de València.

• FARAUDO de SAINT GERMAIN, Lluís: «Una versió catalana del llibre de les herbes de Macer». A: Estudis Romànics, 5, 1955–1956, pàg. 1–54.

• GARCÍA ESCRIVÀ, Anna (2014): «Faustí Barberà i la posada en valor del passat valencià». A: Revista Internacional d'Humanitats, 32 setembre–desembre 2014 CEMOrOc–Feusp / Univ. Autònoma de Barcelona.

• MICO NAVARRO, J.A. (1996): «Faustino Barbera y Martí (1850–1924). Médico, historiador, político e introductor en España del "Método oral puro" para la enseñanaza de los sordomudos». A: Quaderns d'Investigació d'Alaquàs. «Ell libre del poblé XV», 31–42.

Enllaços externs

• L'autogovern per a València

• Biblioteca Nacional de España

• Vegeu texts en català sobre Faustí Barberà i Martí a Viquitexts, la biblioteca lliure.

Retrat de Faustí Barberà

De Regionalisme i valentinicultura. Discurs vell i comentaris nous. (1920)

El passat dilluns 19 de desembre de 2022 es commemorà el tres-cents trenta-novè aniversari del naixement de Felip IV d'Aragó i V de Castella[1][2] (Versalles, Yvelines, Illa de França, França, 19 de desembre de 1683 — Madrid, Madrid, Espanya, 9 de juliol de 1746), anomenat oficiosament Felip V d'Espanya,[3][4] tot i que mai no s'intitulà així, i dit l'Animós (el Animoso en castellà), qui fou monarca d'Espanya del 1700 al 1746, amb una (1) breu interrupció d'uns mesos el 1724, quan abdicà i regnà el seu fill Lluís. Abans de ser rei era conegut com a Felip d'Anjou.

Fou designat monarca d'Espanya en el testament de l'últim Habsburg hispànic, Carles II. L'inici del seu regnat es veié marcat per la Guerra de Successió Espanyola, que a més d'un (1) enfrontament entre ell i el pretendent austríac l'arxiduc Carles, es convertí en una (1) contesa internacional entre les principals potències del moment. Tanmateix també tingué un (1) matís de guerra civil dins de la monarquia espanyola, entre els partidaris borbònics i els austriacistes, generalment separats, amb matisos, entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, respectivament.

La fi de la guerra consolidaria Felip V en el tron espanyol, però a costa d'entregar els territoris espanyols extrapeninsulars en el Tractat d'Utrecht (1713) i el de Rastatt (1714) a les potències aliades. Després de la reconquesta dels estats de la Corona d'Aragó, els ministres de Felip V aboliren les institucions pròpies de govern, furs i constitucions d'aquells, i tot llur ordenament jurídic de dret públic, i els posà sota l'administració del Consell de Castella, i implantaren l'absolutisme borbònic amb els Decrets de Nova Planta.

La resta del seu regnat el determinà la política de l'absolutisme, de caràcter centralista i uniformista, a imatge de França, amb poques convocatòries de les corts de Castella. Més endavant, Felip apostaria per seguir les directrius de Julio Alberoni i d'Isabel Farnese, la seva segona esposa, amb vista a recuperar els territoris italians que havia cedit a la Pau d'Utrecht (Països Baixos) a canvi de mantenir–se ell a la corona espanyola, una (1) política que fracassaria. El 1724 abdicà en el seu fill Lluís, que seria rei poc més de set (7) mesos a causa de la seva mort prematura per verola. La minoria d'edat del següent en la línia, Ferran, creà un (1) debat i Felip V al final tornà a ocupar el tron. El segon regnat estaria marcat pels pactes de família amb la branca francesa dels Borbons, la voluntat de reconciliació amb el Sacre Imperi i els Habsburg, i un (1) seguit de conflictes bèl·lics a escala europea.

Aspecte

Físicament, Felip V era d'estatura mitjana, tenia els ulls blaus i el cabell ros.[5] Alguns dels contemporanis a la seva arribada al tron d'Espanya comenten que, en realitat, el nou monarca no es diferenciava gaire físicament del seu antecessor, Carles II, si bé era més robust i estava molt més ben educat.[6][7] Cal esmentar que el pas dels anys i la progressió de la malaltia mental que patia, el desmilloraren molt, i el duc de Saint–Simon així ho testimonia el 1721:

«

(castellà) La primera ojeada que eché al Rey [...] me asombró tanto que tuve necesidad de hacer grandes esfuerzos para recobrarme. Ningún vestigio noté del duque de Anjou en aquel semblante alargado, distinto, y que decía mucho menos que cuando salió de Francia. Parecía muy encorvado, disminuído, sacando la barbilla hacia afuera, muy adelante del pecho, los pies muy juntos hasta tocarse y pisarse cuando andaba y las rodillas estaban a más de quince (15) pulgadas una de otra [...]. Lo que me hizo el honor de decirme estaba bien dicho, pero tan lentamente [...], con un (1) aire tan bobo, que quedé confundido. Una (1) chaqueta sin dorado alguno, de un (1) paño burdo moreno, no mejoraba su cara ni su presencia.

(català) «La primera ullada que fiu al Rei [...] em sorprengué tant que tinguí la necessitat de fer grans esforços per recobrar–me. Cap vestigi notí del duc d'Anjou en aquell semblant allargat, distint, i que deia molt menys que quan sortí de França. Semblava molt encorbat, disminuït, traient la barbeta cap a fora, molt endavant del pit, els peus molt junts fins a tocar–se i trepijar–se quan caminava i els genolls estaven a més de quinze (15) polzades un de l'altre [...]. Allò que feu l'honor de dir–me estava ben dit, però tan lentament [...], amb un (1) aire tan babau, que quedí confús. Una (1) jaqueta sense cap daurat, de drap bast bru, no millorava la seva cara ni la seva presència.»

»

— Louis de Rouvroy, duc de Saint–Simon; extret de González Cremona, 1998[8] i Zavala, 2007[9]

Havia estat educat per François Fénelon, la qual cosa li garantí una (1) cultura general, incloent–hi coses d'Espanya i el caràcter dels seus habitants, i un (1) cert grau de liberalisme.[5][10][11] D'altra banda, Felip era fervorosament religiós, de fe indestructible i d'una (1) gran devoció a Déu; d'esperit recte, temia el Diable i s'allunyava del vici. Aquesta consciència religiosa no només es traduïa en uns escrúpols ordinaris per a la seva vida personal, sinó que els estengué a la vida pública i els deures de la monarquia.[6][7] Aquesta faceta seva li impedí consumar abans del matrimoni —als divuit (18) anys Felip era encara verge—,[12] i impedí que després tingués cap amant.[13]

Com la majoria dels seus avantpassats, Felip tenia un (1) insaciable desig sexual, el qual estimulava amb afrodisíacs de l'època.[14] La seva primera esposa, Maria Lluïsa de Savoia, fins i tot ja quan estava malalta de mort per escròfules, no pogué descansar cap dia. El metge de Felip V així ho relata:[13]

«

(castellà) El sexo todo lo anulaba en él. Fue el marido más asiduo, más marido que se haya visto nunca, encarnizado, implacable de exigencia amorosa [...] Su primera mujer, enferma de muerte, perdida de humores fríos, disuelta y cubierta de llagas, no tuvo tregua ni un (1) solo día.

(català) «El sexe tot ho anul·lava en ell. Fou el marit més assidu, més marit que s'hagi vist mai, aferrissat, implacable d'exigència amorosa [...] La seva primera esposa, malalta de mort, perduda d'humors freds, dissolta i coberta de nafres, no tingué treva ni un (1) sol dia.»

»

— Extret de: Zavala, José María, 2007[13]

Sobre el seu caràcter, si bé inicialment es veié Felip com una (1) persona que mostrava enteresa i un (1) gran valor en el camp de batalla —que li valgué el sobrenom de «l'Animós»—, el cert és que poc després cauria en una (1) malaltia depressiva que el canviaria totalment.[15] A més a més, com el seu pare, Felip V patí de mutisme: rarament parlava si no era per allò estrictament necessari;[16] era abúlic, fred envers els altres i no s'interessava realment pels assumptes de govern; no tenia un (1) gran sentit de l'autoritat i, tanmateix, no es parava a pensar les decisions.[7]

Malaltia mental

Dins del seu retrat, cal tenir molt en compte la malaltia que patí durant la seva vida, i que feu acte de presència en Felip quan només tenia divuit (18) anys.[13] S'esmenta a l'època, que Felip V patí de melangia[7] i de mania, per tant, una (1) malaltia maniacodepressiva,[19] que s'ha identificat com una (1) neurastènia,[20] herència familiar que li transmeté el seu pare (i probablement també la seva mare, el comportament de la qual, que era hipocondríaca, el devia influenciar).[15] És evident que el rei patí de trastorns psicològics, car així ho afirmen els seus contemporanis i els historiadors posteriors al regnat.[21] L'actitud de la medicina de l'època, que en aquell moment anomenava la malaltia de Felip com «vapors»,[22] fou la de tractar el monarca de malalt mental, i es relacionaven aquests trastorns amb un (1) signe de debilitat, la manca de caràcter o els seus vicis.[21] Els símptomes que patia Felip podien ser relacionats amb la depressió i la melangia, com l'angoixa o l'entristiment; i, d'altra banda, patia desequilibris que podien derivar, en alguns casos, en bogeria.[23] L'alienació de Felip era tal, que Isabel Farnese feu venir Farinelli per intentar apaivagar els efectes de la malaltia,[22] el qual rebé grans favors dels monarques, gràcies als efectes positius que tenia la veu del castrato sobre Felip.[16]

Els episodis de la malaltia, segons les fonts primàries, podien durar no només moments en concret, sinó mesos o, fins i tot, anys, raó per la qual resultava impossible amagar–la al públic, encara més si coincidia amb un (1) fet polític important;[24] D'altra banda, les fonts secundàries, poc posteriors al regnat de Felip V, aporten una (1) visió negativa i incideixen en la feblesa del monarca i els seus vicis, a causa, també, del control que patí per part de les seves dues (2) esposes. Les seves crisis l'inhibien dels seus deures de govern; moltes persones no entenien ben bé què l'afligia veritablement.[25] Per tant, a causa d'aquesta qüestió no es poden menystenir els efectes de la malaltia del rei en l'anàlisi del seu regnat,[21] car ell, com més avançava en edat, més afectat per la malaltia es veia; per això gradualment s'anava desentenent dels assumptes de govern, i els deixava en mans d'altri.[22]

Aquesta malaltia passaria al seu fill, el futur Ferran VI.[19]

Infància

Nasqué el 19 de desembre de 1683 a la cort francesa a Versalles (Yvelines, Illa de França),[26] i rebé el títol de duc d'Anjou.[27] Era el segon fill del Gran Delfí Lluís de França —per tant net de Lluís XIV de França—, i de Maria Anna de Baviera,[28] la qual morí jove i alienada, quan Felip tenia set (7) anys.[27]

Des d'aleshores que no rebé cap mena d'afecte ni interès per part del seu pare, ocupat normalment en caceres, ni tampoc del seu avi, que estava més en els entramats d'una (1) cort que rendia culte al plaer, la bellesa física, els banquets, etc. Quelcom que contrastava amb el caràcter de Felip, lluny de tot això, probablement gràcies a la presència de persones decisives en la seva infància i que augmentaren el caràcter misantrop del futur rei: la seva tieta àvia, que li oferí afecte i moixaines que li despertaren la rebel·lia; el metge de la cort, Helvecius, més en l'àmbit terapèutic, que avivà l'interès de Felip en si mateix; i François Fénelon, que fou qui més influí a l'hora de decantar la balança del jove Felip vers la virtut, en comptes de l'escabrositat i obscenitat cortesanes; virtut, en definitiva, que li imposaria el caràcter fanàtic religiós que el definiria. La feble personalitat del monarca estigué imbuïda d'una (1) estricta base moral sota precepte del pecat mortal: «abans mort que caure en pecat».[27]

En aquest context, destaca l'episodi, als quinze (15) anys del jove Felip, en què la seva tieta àvia li portà a les seves habitacions una (1) jove adolescent, qui, per la seva banda, acostumava a tancar–se amb Lluís XIV. El fet marcà la lluita entre l'ambient de Versalles (Yvelines, Illa de França) i els ensenyaments de Fénelon. Aquesta primera experiència del duc d'Anjou no passà de les carícies: la moral inculcada pel seu mestre pesà més, i la situació no anà més enllà.[29] Sembla que arran d'això, Felip es passà tres (3) mesos fent lectures diàries de vides de sants i màrtirs, i altres texts religiosos virtuosos, mortificant–se pel que havia fet.[30]

La resta de la seva joventut a Versalles (Yvelines, Illa de França), abans dels divuit (18) anys —moment en què es convertí en rei d'Espanya—, la passà enmig de les intrigues dinàstiques i la lluita que mantenia Lluís XIV per acabar amb la presència dels Habsburg al sud dels Pirineus; tot conjuntament amb l'ambient cortesà, totalment contrari a Felip.[30]

Primer regnat

L'1 de novembre de 1700 moria el darrer monarca espanyol de la dinastia Habsburg, Carles II, sense descendents directes. Aquell mateix dia es procedia a la lectura del testament del rei a l'Alcàsser Reial en presència dels grans d'Espanya i els ambaixadors estrangers. La designació de Felip d'Anjou satisfeu gran part de la noblesa espanyola, favorable als Borbons. La proclamació del monarca fou duta a terme a Versalles (Yvelines, Illa de França), el 16 de novembre de 1700; Lluís XIV reuní la família reial, dignataris i ambaixadors estrangers.[26]

«

(castellà) Luis XIV [...] hizo la presentación solemne de su nieto Felipe en esta forma: «Señores, aquí tenéis al rey de España. Su origen y su linaje le llaman al Trono, y el difunto rey así lo ha testado; toda la nación lo quiere y me lo suplica; ésta es la voluntad del cielo y yo la cumplo gustoso». Y dirigiéndose al duque de Anjou, le dijo: «Sé buen español, ése es tu primer deber; pero acuérdate de que has nacido francés, y mantén la unión entre las dos (2) naciones: tal es el camino de hacerlas felices y conservar la paz de Europa.»

(català) Lluís XIV [...] feu la presentació solemne del seu net Felip d'aquesta forma: «Senyors, aquí teniu al rei d'Espanya. El seu origen i el seu llinatge el criden al Tron, i el difunt rei així ho ha testat; tota la nació ho vol i m'ho suplica; aquesta és la voluntat del cel i jo la compleixo gustós». I dirigint–se al duc d'Anjou, li digué: «Sigues un (1) bon espanyol, aquest és el teu primer deure; però recorda que has nascut francès, i mantingues la unió entre les dues (2) nacions: tal és el camí de fer–les felices i conservar la pau d'Europa».

»

                                                                                                                  — Extret de Pericot García, Luis (dir.), 1983[26]

El 4 de desembre, Felip sortia de la capital francesa acompanyat pels seus germans, i arribava al Bidasoa (País Basc) el 14 de desembre, on s'acomiaà d'ells. Des de la frontera, estigué acompanyat per diversos nobles francesos, esperant que la reina vídua Marianna de Neuburg tingués temps de retirar–se a Toledo (Castella–la Manxa). Després, inicià la seva marxa cap a Madrid, on arribaria el dia 18 de gener entre l'alegria delirant del poble de Madrid, i s'instal·là en el palau del Buen Retiro. La cerimònia de proclamació oficial del monarca fou celebrada el 8 de maig de 1701 a l'església de San Jerónimo el Real,[26] i era reconegut per les Corts de Castella el mateix dia.[33] Seguint aquesta tònica, Felip V havia de resoldre els juraments «de observar las leyes, fueros y costumbres» dels diferents territoris heretats, a la qual cosa comminava la tretzena clàusula del testament de Carles II,[34] un (1) fet que, tanmateix, no era desitjat en un (1) clima de preguerra, perquè si bé estabilitzaria la situació de Felip amb els regnes peninsulars, significava també una (1) pèrdua de poders per al monarca.[35] El 30 de setembre de 1701 Felip V arriba a Barcelona (Barcelonès, Catalunya)[36] on jurà les Constitucions[37] i els representants catalans li juraren fidelitat com a nou rei d'Aragó i comte de Barcelona, celebrant–se seguidament corts entre els anys 1701 i 1702, període en què també aprofità per casar–se amb la recent arribada Maria Lluïsa de Savoia a Figueres (Alt Empordà, Catalunya).[38] En aquestes corts el rei accedí a quasi totes les peticions realitzades pels braços de les corts. En aquesta situació, el malestar era present també a l'Aragó, on les corts convocades encara no s'havien reunit en mesos, Felip hi envià a la reina,[39][40] en les quals es guanyà els aragonesos i n'obtingué un (1) bon donatiu.[32]