Treballar

Havia pensat iniciar aquest darrer article fent referència a alguns monòlegs que recordo que parlen del tema del treball i en fan conya. En recordo un d'en Pepe Rubianes i encara un altre d´en Capri que venien a dir que això de treballar no és res gaire bo ni saludable. Però trobo que no totes les feines són iguals i una mateixa feina pot ser viscuda de manera més o menys saludable. Com he sentit dir molt sàviament, "cada casa és un món i cada persona un misteri". Socialment, poder-se jubilar, és, en general, l'objectiu principal de tot bon treballador. Però sempre hi ha un però i, com em recorda un amic del Penedès, quan et jubiles vol dir que ja tens una edat i l'edat no perdona. Faré, a continuació, un repàs de la meva vida laboral, amb la intenció de tancar una mena de cercle que ja toca que tanqui definitivament.

Abans del primer sou estable

D'adolescent (i de preadolescent) ajudava a casa al camp, perquè els meus pares eren pagesos. Em passava els estius regant, aleshores per terra. Anava amb la magalla amunt i avall fent que l'aigua arribés a les plantes. Com que a casa menaven diversos trossos de terra, anava amb una mobylette i la magalla de tros en tros: de la Vinya (de Can Crosas) de Palafolls, a les Sorres del Pla de Grau,  a un tros al Pla de Pineda i encara a un altre prop del Molí Vell. Quan vam fer obres a casa, durant tot un estiu, el pare em va convertir en el manobre del paleta Juan Serroche, que treballava per a en Joan Hernández "Titaina". Diria que no tenia els 18 anys i per a mi aquella experiència va ser molt interessant. Vaig aprendre que fer de manobre era dur, però també que la feina de paleta era important, a banda fer estalviar uns quants calerons a casa meva. També vaig fer classes particulars i vaig treballar al bar del Mare Nostrum. Tot plegat em permetia obtenir uns mínims diners per a estudiar història a Barcelona. Feia el que feien i continuen fent bona part dels joves: treballar a l'estiu per fer uns calerons per mantenir-se part de l'hivern.

Descartem l'ensenyament

Després de la universitat i de la mili em vaig plantejar quin havia de ser el meu futur professional. L'opció d'entrar a l'ensenyament, en aquell moment, era francament complicada. Només es van ofertar quatre places d'història (literalment quatre places) per a professor d'institut per a tota Catalunya! Posar-me a fer oposicions en aquell moment hauria estat una pèrdua de temps i d'energia. 

Política lingüística

Però quan es tanca una porta se n'obra una altra. A principis dels vuitanta del segle XX la Generalitat de Catalunya començava a formar-se com a administració. A Política Lingüística, concretament als cursos de català per a adults, necessitaven un perfil que desenvolupés temes socioculturals i em van contractar. Aleshores, a la Direcció General de Política Lingüística, amb seu al carrer de Mallorca a Barcelona, dirigida per Aina Moll,  hi havia dos serveis: el d'Assessorament Lingüístic, que incloïa els cursos de català per a adults, la Junta Permanent de Català, etc. dirigit per Isidor Marí; i el de Sociolingüística, dirigit per Miquel Strubell. Després de diverses oposicions, vaig arribar a treure’m una plaça de funcionari de la Generalitat. Quan me la vaig treure, recordo haver fet broma amb els companys dient-los que ja em podien insultar. Per la cara que feien, vaig haver d'aclarir-los que ja podien felicitar-me o bé dir-me funcionari, que socialment es considerava gairebé com un insult. Pocs anys després, es va convocar a l'Ajuntament de Malgrat la plaça de tècnic d'arxiu (així és com m'han catalogat tots aquests anys). Em vaig treure unes noves oposicions (vaig dir-me a mi mateix que havien de ser les darreres, les tragués o no) i vaig haver de renunciar a la plaça de la Generalitat. Per a mi era l’oportunitat de tornar al poble i no m’ho vaig pensar dues vegades. La part històrica de l’Arxiu de Malgrat no era per a mi cap terreny desconegut. Uns anys abans, com a voluntaris els caps de setmana, havíem arribat a fer amb en Josep Viusà i la Glòria Bassas un primer inventari de documents històrics de l'Arxiu

Senyoreta

De la meva etapa a la Direcció General de Política Lingüística, de la qual en guardo molt bon record, sobretot per la qualitat humana dels companys i dels tres dirigents esmentats, només explicaré una anècdota. Casualment em trobava prop del despatx de la Directora General, l’Aina Moll. La porta del despatx era oberta i vaig sentir unes paraules que pujaven de to. L’Aina esbroncava no sé qui per haver-li dit “senyoreta Aina”, copiant del castellà el terme “señorita”, pel fet que ella no era casada. Li va dir literalment que es tractava d’una forma de masclisme intolerable i que fes el favor de dir-li senyora, que no n’havia de fer res del seu estat civil!

Un arxiu per construir

En anteriors Perplexitats he comentat alguna anècdota del meu pas per l'Ajuntament, que es va allargar gairebé trenta anys. Després de passar les oposicions el febrer de 1991, el dia de la Mare de Déu de Lourdes, reconec que l'entrada a la nova feina no va ser del tot triomfal si fem cas de com em deien els companys al principi, com en molts altres arxius: em deien arxivador, enlloc d'arxiver, com si es tractés d'un moble! Però segur que era per desconeixement, com s'aniria veient. Poc a poc vam anar posant les bases del que avui és l'Arxiu Municipal de Malgrat, situat inicialment al mateix ajuntament. Durant bona part de la meva vida laboral com a arxiver, que va de 1991 a 2023, vaig tenir al costat la Dolors Raja, des de 1997, i l'Adela Valverde, "enviada" des de la Policia Local el 2007. Vam tenir la sort que entorn de 2010 es van produir un conjunt de circumstàncies, talment com una conjunció astral (la pressió popular per salvar la torre que després s'anomenaria de la Vídua de Can Sala, l'existència del "plan Zapatero", que incentivava l'obra pública amb la intenció de reactivar l'activitat econòmica i el bon ull dels dirigents polítics i tècnics del moment, concretament de Conxita Campoy i de Josep Garriga), van fer possible que es construís un nou arxiu en el terreny que havia ocupat l'Hotel Bombay, al costat de la torre. L'edifici fou inaugurat el febrer de 2011. Encara recordo com l'Assumpta Mercader, fent el paper de la Vídua de la Torre de Can Sala, baixava les escales de la torre i ens venia a visitar, tot interesant-se pel nou edifici de l'Arxiu en la primera visita guiada i teatralitzada que vam fer!

Visibilitat

Després d'uns primers anys de posar tot l'ordre que vam poder, ben aviat vaig veure que calia fer alguna cosa per visibilitzar socialment l'arxiu, que estava massa amagat a la segona planta de l'Ajuntament. Vam començar les Matinals d'Història (les primeres a la sala d'actes de l'edifici de Ca l'Arnau, però després a la Biblioteca La Cooperativa, que ens va acollir durant una colla d'anys); vam recuperar fons fotogràfics, l'autoria dels quals no havia estat suficientment respectada, vam organitzar exposicions, beques d'investigació, edicions de llibres, etc. tot plegat perquè estàvem convençuts que ho havíem de fer i sovint amb un suport polític mínim. Potser, deixar fer ja era molt, es podria dir. Però al mateix temps, ho he pensat després, quina manera de complicar-se la vida, d'hipotecar-se els diumenges, etc. si ningú t'empenyia a fer-ho des de dins, tot i que veies que el que oferies interessava a molta gent. L'arxiu va començar a tenir un pes dins del món cultural de Malgrat, però, al mateix temps, s'havia d'ocupar de la gestió documental municipal, que és on s'esmerçaven més hores de la jornada laboral. Com he dit en alguna ocasió, l'Arxiu necessitaria de dos perfils tècnics, un pròpiament d'historiador i arxiver, en el sentit clàssic del terme; i un altre dedicat a la gestió documental municipal, que amb la implantació de l'administració electrònica havia d'adquirir més rellevància. Com apuntava en la primera Perplexitat, que portava per títol Móns paral·lels, aquests móns els vaig viure com vaig poder.

Uns darrers anys difícils, personalment

Parlem dels darrers anys. Em vaig trobar molt superat per la feina. Potser veia massa a prop el final laboral i m'esforçava a deixar-ho tot més endreçat del que la meva salut em permetia. O potser vaig fer unes apostes estratègiques de futur equivocades i no vaig saber rectificar. Tot suma. Segurament tenia tota la raó una companya que em deia que el meu defecte era voler fer massa coses, tenir massa fronts oberts i plantejar-me objectius massa grans, enlloc d'anar a poc a poc amb petits objectius. Al final vaig haver d'agafar la baixa el maig de 2022, poc abans del Solilarity Park, i no em vaig incorporar a la feina fins al novembre següent. A partir d'aleshores, la meva reincorporació va estar marcada per la voluntat d'anar tancant tants temes com pogués abans de jubilar-me, en el ben entès que no seria capaç de tancar-los tots. Vaig tenir el suport de l'arxivera Sara Martí, en un moment delicat, també per la salut d'una de les meves companyes. Afortunadament, l'altra companya aguantà el tipus tot el que va poder, a l'espera de temps millors. I sí, aquests van arribar. La companya malalta s'ha anat recuperant, es van convocar unes oposicions que no va guanyar la Sara però sí un nou arxiver, l'Albert Díez, amb l'energia suficient per contiuar endavant. Bona feina i cuida't molt, Albert!

Sentiment de culpa

No em fa res reconèixer que durant molts mesos vaig arrossegar com una mena de sentiment de culpa per haver marxat abans dels 65, tot i que hi tenia tot el dret. Però vaig haver de prioritzar la meva salut i mirat amb la poca distància que encara tenim (el temps i la distància són importants per a qualsevol anàlisi), crec que va ser un encert fer-ho, tant per a mi, però també crec que per a tothom, i ho dic sincerament. 

Què m'emporto, de positiu?

Segurament, haver posat les bases i desenvolupat un arxiu al qual desitjo llarga vida. Sens dubte, els temps canvien, però em plau veure, en el poc temps que fa que he marxat, l'enorme vitalisme que demostra el nou arxiver. Valoro també molt positivament (amb una part emocional que no vull amagar) la relació amb els amics de l'arxiu i amb els professionals que treballen a la casa gran que creuen en la feina que fan i que la fan bé; i amb els bons professionals de fora de la casa, amb qui he pogut, entre d'altres activitats, organitzar exposicions que per a mi han estat a l'alçada del que es mereix el meu poble. Pel que fa als regidors que he tingut, deixeu-me esmentar la bona sintonia amb l'actual regidora del Servei d'Arxiu, Lurdes Borrell, amb qui no vaig poder treballar tot el que hauria volgut, moltes vegades per impediments externs com ara el temporal Glòria i la Còvid, però també perquè em vaig quedar sense l'energia suficient. I, també, sense voler desmerèixer ningú, amb el Ricard Nuñez, que va aconseguir que l'Arxiu disposés de partides pressupostàries pròpies, desvinculades de les de Cultura i Festes.

I de negatiu?

De negatiu, per dir-ho d'alguna manera, m'emporto la dificultat que vaig tenir per entendre el funcionament de l'ajuntament, sobretot pel que fa a la seva política de recursos humans. Potser és que és difícil d'entendre de per si, segurament. També m'emporto la dificultat de saber interpretar i acceptar correctament les darreres reestructuracions municipals d’abans i de després de la Còvid, que augmentaven les relacions verticals en una única direcció cosa que, des del meu punt de vista, no millorava l’eficàcia organitzativa de la casa, tot el contrari. Però això va ser un error meu en el sentit de no saber acceptar el que estava a les meves mans i el que no ho estava. Per acabar amb aquest punt: el "sistema" valorava i valora equitativament i suficientment els bons treballadors que té, deixant a banda els seus directius?

Mirades diferents

També m'emporto mirades diferents, com no podria ser d'una altra manera i molts silencis, marca de la casa. Em va sorprendre (relativament) la franquesa que va tenir amb mi una persona important dins l'ajuntament en l'esmorzar que vaig organitzar per la meva jubilació. Em va dir de manera bastant clara que no entenia com havia arribat tant lluny ni com era possible que l'arxiu disposés d'unes instal·lacions com les que disposava, etc. Vaig veure clarament que no havia entès la conjunció astral que esmento més amunt (?!). A l'altra costat de la balança recordo haver rebut molt d'afecte i alguns correus electrònics de comiat realment colpidors en sentit positiu que he volgut fins i tot conservar. Ben bé, cadascú et veu de manera diferent!

La feina només és feina?

La vida laboral segurament me l'hauria d'haver agafat amb més distància, però això de poc serveix ara. La feina és només feina i aquesta no hauria de ser només una frase per quedar bé. Potser, com diu Javier García Campayo en el seu magnífic llibre Parar para vivir mejor (Harper Collins, 2023) cal aprendre a mirar més endins enlloc de mirar tan enfora. A nivell personal, em queda temps, encara, espero.

Pda1

Agraïments

Voldria agrair a aquelles persones que m'han "aguantat" durant aquests mesos de "dèria" per publicar les Perplexitats: la meva companya Carme i els meus fills Júlia i Joan. També a l'Assumpta Mercader per provocar que abans de començar em fes algunes preguntes clau; a Josep Carrasco per donar-me l'empenta necessària per llençar-me a fer aquesta senzilla pàgina web i a Montse Martínez per introduir-me en un món, el de les xarxes socials, que jo desconeixia completament. Per cert, Montse, molts ànims i molt suport en el conflicte laboral que teniu obert! Finalment, vull donar les gràcies a tots aquells que m'heu anat seguint, a alguns dels quals fins i tot he arribat a enviar alguna Perplexitat abans de ser publicada. Moltes gràcies a tots! 

Pda2

I ara què?

El projecte de les Perplexitats quedarà ara per ara aturat, no sé si definitivament o temporalment. No dic pas que no es pugui reactivar, però diria que els temes i la periodicitat segur que seran uns altres. Potser encetaré una línia de recerca, o parlaré del món que confio anar descobrint, o de festes populars, qui sap.  Perquè tot plegat acaba essent un gran aprenentatge que tenim la pretensió, i per què no?, la il·lusió, de voler compartir. 

Salut i energia!