L'article que trobareu a continuació el vaig escriure fa gairebé un any, molt abans que passés tot el que va passar al País Valencià amb el desastre de la DANA, l'octubre de 2024. En cap cap defenso que els polítics no hagin de fer cas als tècnics, Déu me'n guardi! Més aviat parlo, a escala local i en un cas concret, de la relació entre tècnics i polítics, que en un ajuntament conviuen molt a prop els uns amb els altres.
Foto: www.pexels.com
Una fàbrica condemnada urbanísticament
Al llarg de 1994 i 1995 es va enderrocar el que havia estat tot un símbol de la industrialització a Malgrat, l’anomenada Fàbrica de l’Aigua. L’explicació que es va donar per a l’enderrocament era que el terreny de la fàbrica era propietat privada i que en el planejament urbanístic del moment es va considerar tota la zona com a terreny urbanitzable, amb una volum edificable considerable. El govern del moment s’ho va trobar de l’anterior, que ho havia establert així a les Normes Subsidiàries de Planejament d’inicis de la dècada de 1980. Tècnicament, almenys així ho tinc entès, revertir aquella situació era complicat perquè els propietaris de la fàbrica havien adquirit tot un seguit de drets (econòmics) que eren difícils de revertir.
Terrenys urbanitzables
En el moment en què es van produir unes tímides, o no tan tímides, protestes contra l’enderrocament de la fàbrica (novembre de 1995), un dels directius de la casa, que actuava com a un autèntic gerent de l’Ajuntament, al qual sempre he apreciat i valorat moltíssim, que sempre va mostrar unes idees clares, un comportament impecable i una capacitat de lideratge inqüestionable, em va agafar per banda i em va fer anar al seu despatx. Jo, tímidament, havia fet algun moviment per conscienciar la part política de la importància de la fàbrica per a Malgrat. Recordo haver anat al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, amb seu a Terrassa, en ocasió d’una exposició per a la qual havíem cedit una reproducció de les Mines de Can Palomeres. Vaig pensar que igual a algú se li encenia alguna bombeta per a salvar la fàbrica. Però aquests moviments segurament eren massa tímids o bé les cartes estaven ja totes donades.
Espais verds més enllà
La qüestió fou que el directiu municipal em va explicar que tota la zona de la Fàbrica de l’Aigua era terreny urbanitzable, que això comportava l’adquisició d'uns drets econòmics i que si el poble de Malgrat necessitava més espais verds els podria comprar més barats uns centenars de metres més enllà. A mi em deuria veure com a simpatitzant de les protestes, tot i que, per por o per responsabilitat (?), no hi vaig participar.
Dat i beneït
Mentre desenvolupava tota la seva argumentació, que tècnicament era irrefutable, jo anava pensant: “I, a mi, què m’estàs explicant? Quin sentit tindria adquirir uns terrenys uns centenars de metres més enllà si justament el que es vol és conservar, total o parcialment, una fàbrica carregada d’història?”. Però l’argumentació es construïa sobre la base que la fàbrica havia d’anar a terra i que no hi havia altra opció “tècnica”.
Quasi paraula de Déu
L’adjectiu “tècnica” en un ajuntament pot adquirir un caràcter gairebé sagrat. La part política s’hi agafa de seguida: no hi ha altra opció, no hi ha res a fer. Jo penso que segurament quan les màquines ja havien començat el procés d’enderrocament el marge d’actuació municipal era força escàs, per no dir inexistent. Però sempre he pensat si s’haurien pogut fer les coses d’una altra manera, o potser es va intentar alguna maniobra “salvadora” i jo mai en vaig ser conscient, que pot perfectament haver passat.
Una xemeneia inexistent, sobre el paper
Un exemple magnífic relacionat amb la conservació del patrimoni arquitectònic el tenim en la xemeneia de la mateixa fàbrica. Resulta que es van enderrocar totes les naus i les instal·lacions de l'antiga fàbrica (que es trobaven en un estat deplorable) menys la xemeneia. En el projecte d’urbanització es van trobar de cop que aquesta quedaria situada entre dos blocs. Des de l’ajuntament es va demanar a la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat un informe valoratiu de la seva importància i de la conveniència o no de la seva conservació. La resposta de l’informe va ser prou clara: la xemeneia no tenia res d’especial, n’hi havia centenars com aquesta repartides per tot el territori i significava un perill per ser tan a prop de les vivendes, a part de les despeses que comportaria la seva consolidació. La xemeneia s’acabaria enderrocant l’abril de 1999.
Mesurar la realitat local
L’informe és un bon exemple per a entendre moltes coses. Lluny de considerar justament els elements locals (de xemeneies com aquesta a Malgrat només se n’havia conservat una) es varen aplicar criteris generals, com si l'àmbit d'anàlisi no fos el local, sinó el nacional, cosa que va permetre justificar el seu enderrocament.
No té valor
Voleu dir que el projecte d’urbanització no s’hauria pogut fer d’una altra manera del que es va fer? Sovint, com ens explicava la Marta Lloret en la presentació del seu magnífic llibre La caçadora de masies el novembre de 2023 a Malgrat, quan la part tècnica considera que un determinat edifici no té cap valor, la sentència de mort està donada.
Un diàleg complicat
Els tècnics no acaben dient (i jo m’hi ’incloc en el moment en què hi treballava) el que els polítics necessiten que diguin? Els polítics no s’excusen en la part tècnica quan determinades actuacions no es duen a terme o s’ignoren? Segurament també depèn, vist en perspectiva, de la solidesa i fins i tot el caràcter dels tècnics i dels polítics. Moltes vegades, succeeix que per molt clar que es tingui un tema tècnicament, si la part política té altres prioritats, aleshores és aquesta la que marca el camí a seguir, com ha de ser. A vegades podem preguntar-nos qui mana més, si els uns o els altres. En altres èpoques, sembla que la part política feia quadrar a qui calgués, cosa que no sé si passa actualment. Però deixem-ho aquí que igual acabaríem prenent mal i tampoc es tracta d'això.