Mons paral·lels

Counterpart (sèrie)

Un amic molt fan de la ciència-ficció (de la bona, diria ell) em va recomanar la sèrie Counterpart i l'hem vista. La sèrie, amb persones desdoblades que evolucionen de manera diferent a partir del moment del trencament i de la creació dels dos mons, retrata un ambient propi de la guerra freda entre el món comunista i el capitalista.

La matèria obscura (trilogia)

Fa uns anys em vaig llegir la trilogia anomenada La matèria obscura, de Philip Pullman, formada per les Llums del nord (o La brúixola dorada, 1995), La daga (1997) i L´allargavista d’ambre (2000). No en recordo molta cosa, però em va semblar suggerent la idea de l'existència de mons paral·lels, i d’uns personatges amb unes eines que podien passar d’un mon a un altre. No sé perquè se’m devia donar per llegir aquests llibres, igual va ser una lectura premonitòria, perquè és un tema que m'ha interessat, i preocupat.

Només ciència-ficció?

Però en el nostre dia a dia, estareu d'acord amb mi en què hi ha diversos mons paral·lels que sovint no es parlen entre sí, oi? Podem agafar determinats col·lectius i convindrem que cadascun té el seu propi llenguatge, les seves pròpies paraules, sovint inintel·ligibles per a la resta. En el terreny polític, per exemple, només cal veure tot el que ha passat amb el procés de l’1 d’octubre de 2017 i constatar com hi ha relats diametralment oposats, com si fossin de mons diferents. També hi podem fer una lectura social i constatar els diferents mons en què vivim...

Números que no poden ser

Vaig estar una colla d’anys al Cineclub Garbí mentre treballava a l’Ajuntament. Recordo que un any els del cineclub vam demanar una subvenció d’unes 25.000 pessetes (l'euro encara havia d'arribar) a l’Ajuntament. Des de la casa gran ens van trucar i ens van dir que no entenien els números que presentàvem. Ens van dir alguna cosa així com: “Com és que demaneu tants pocs diners?” Recordo haver quedat atònit. El que havíem fet els del cineclub era bastant senzill: havíem comptat les despeses de la temporada i després els ingressos i hi havia una diferència desfavorable per al Cineclub Garbí. I això és el que demanàvem. Punt i a part. Deuria ser (i parlo em primera persona) molt ingenu. Aquesta anècdota, em direu, forma part de la vida mateixa: tu demana sempre més, que ja retallaran. Segurament deureu tenir tota la raó!

Caixa A i caixa B

Darrera l’anècdota és fàcil deduir que per a la majoria de la gent hi ha, de manera volguda, l’existència de diverses realitats. Una és l’”oficial” (tu presenta uns números si pots inflats, a veure si cola) i l’altra és la “real”. Hi ha una caixa A i una caixa B. A l’expedient constarà el que hagi de constar, es correspongui o no amb la realitat. I així anem fent, també en el terreny personal, on Hacienda somos todos. Conec de primera mà el cas d'una persona amiga que no para de rebre inspeccions d'hisenda, no perquè amagui informació, sinó perquè la que dona no els agrada. I no em feu parlar més, que en un poble tot se sap. I no soc ningú per difondre la persecució (i no exagero) que la Hacienda de todos està sotmetent la persona amiga.

Números sense sentit

L’absurditat més bèstia en relació a aquesta dissociació entre món oficial i món real la vaig viure quan feia el servei militar als anys vuitanta del segle passat a La Palma, a les Canàries. Vaig acabar destinat al “Regimiento de Infantería núm. 1” de Santa Cruz de la Palma. En aquell regimiento era “cabo oficinista”. Amb una regularitat com a mínim setmanal havíem d’emplenar de números uns llibres, l’objectiu dels quals no responia a cap realitat que no fos la dels mateixos números, que, això sí, al final de cada pàgina havien de quadrar per així poder continuar a la pàgina següent. Sí, sona estrany i és difícil d’explicar, però era d'aquesta manera. Quins números eren? Doncs uns de relacionats amb l’armament, les despeses que comportava, etc., que res tenien a veure amb la realitat. Us en puc donar fe, perquè me'ls inventava!

Brigada borratxo

Aquests llibres els signava un “brigada” que sovint vèiem borratxo i que marxava el cap de setmana. En comptades ocasions, uns quants, com que teníem la clau del seu petit habitacle, hi entràvem i ens dutxàvem amb aigua calenta i en la intimitat, dues coses, dutxar-te sol i amb aigua calenta, que no podíem fer habitualment i que recordo amb especial plaer, tot i ser conscient que ens la jugàvem. 

Paradigma d'un món a part

El “servei” militar és un dels temes recurrents a l’hora d’explicar determinades batalletes. No patiu que no continuaré per aquí. Però us ben asseguro que allò sí que era una realitat paral·lela. Una realitat paral·lela, a més, inútil i degradant, que em va robar més d’un any de la meva vida i que em va permetre, això si, tenir una radiografia del món hispànic com no he tingut mai.

Entitats i administració

Deixem els militars i anem a la meva relació amb l’Ajuntament de Malgrat, del qual vaig formar part de 1991 a 2023. Durant una colla d’anys vaig viure, per la meva vinculació amb el Cineclub Garbí, com entre dos mons. Eren anys de lluita per millorar les infraestructures culturals. Es va aconseguir que arreglessin, entre d’altres temes, la calefacció del Centre, aleshores encara "parroquial". Això va ser una gran cosa, perquè ja no calia anar a passar fred per veure una pel·lícula. El 1995, en ocasió dels 25 anys de la constitució oficial del cineclub, el tema ja estava resolt. Recordo que en vam fer esment en un vídeo de la història del Cineclub fet a partir de fragments de pel·lícules.

Remodelació del Centre Parroquial

Vaig viure també en aquesta època la remodelació del Centre Parroquial, que esdevindria Centre Cultural a partir del 2003, reprenent l’adjectiu “cultural” de la primera entitat que es va crear, el 1918 i que portava el nom de “Foment Cultural”. Recordo haver patit molt en aquella remodelació que, pel que anava veient (i no podia fer-hi res des de dins), responia només en part a les demandes que fèiem les entitats afectades. Amb el nou Centre Cultural, inaugurat el setembre de 2003, tot havia de ser millor, encara que els seients no fossin els adequats, encara que les parets fossin excessivament clares (heu anat mai a un cinema o a un teatre en què les parets no siguin més aviat fosques?). Es vengué aquell Centre com una “caixa de bombons”, ignorant segurament que la majoria d’usos que tindria serien els de teatre, cinema, espectacles per a la mainada, i per tant, s’hauria d’haver plantejat d’una altra manera.

Riure o plorar?

Recordo haver escoltat el dia de la inauguració unes paraules de les autoritats en què es reconeixia que la Parròquia havia fet un feina de substitució i que a partir d’aquell moment la infraestructura passava a ser municipal. Vaig pensar que portàvem més de vint anys demanant que el Centre fos assumit per l’Ajuntament i que per fi havia arribat el moment. Calia estar agraïts, sens dubte. Però en aquells moments recordo no saber si havia de riure o havia de plorar.

Dues realitats

També a nivell personal, he arribat a la conclusió que hi ha una realitat administrativa, i altres realitats. La que compta, la que val, la que et pot comportar tota mena de conseqüències si no la segueixes, és l’administrativa, que sovint es justifica per si mateixa, i no té perquè estar forçosament connectada amb l’altra realitat. Hi ha com dues realitats que conviuen moltes vegades sense entendre’s, o entenent cadascú el que vol entendre. Algunes vegades he tingut la sensació que l’administració actua per complir el seu propi expedient. Actua com protegint-se, com blindant-se davant de qualsevol acció que pugui generar sospites de qualsevol mena. Sens dubte, hi ha una normativa que cal complir, això no ho discutiré. Però potser no ens hem acabat de plantejar, com a societat, si ens cal tanta burocràcia. La implantació de l'administració electrònica hauria d'haver servit per simplificar molts processos, però tinc la sensació que això no s'ha fet suficientment, a banda que hagi complicat molt la vida a la gent que ja té una edat i que no domina determinades tecnologies.

Organització

La clau hauria d'estar en l'organització (disculpeu el flash humorístic, però em ve al cap aquella cançó de l'Albert Pla que deia "Hay que organizarse...") i a assumir que totes les administracions han d'actuar com a servei públic, no tant pensant en si mateixes sinó en la societat a la que serveixen. Des del meu punt de vista, on he treballat he trobat excel·lents professionals, però calen més recursos, més treball horitzontal (en equip) enlloc de vertical (individual), i una mica més d'empatia. Cal, també, establir més ponts perquè els dos mons algun dia arribin a trobar-se. Això no vol dir que no hi hagi força homes i dones "ponts", que són conscients de les dues realitats i fan el possible per acostar-les. Em quedo amb aquesta gent. 

Malgrat, 29 de novembre de 2024

Pda. Porto la vida repetint-me

No fa massa, arran d'un article de Salvador Montalt sobre infraestructura cultural al seu blog, se'm va encendre la llumeta i vaig recordar que feia anys vaig escriure un article al Som-hi! que es titulava "Societat civil i qualitat de vida". Us passo l'enllaç. M'ha sorprès que moltes de les afirmacions que feia són totalment vigents encara.