Som encara de Girona

Malgrat pertany a la diòcesi de Girona. El nostre bisbe és el bisbe de Girona, tot i que som de la província de Barcelona. Cada parròquia disposava dels seus propis llibres sagramentals, on es registraven els naixements, les defuncions, els matrimonis, des d’èpoques ben reculades (segle XVI). El nostre poble els havia conservat en la seva majoria i havien superat els tempestuosos temps de la Guerra Civil de 1936-1939. Però qui volia consultar-los havia de demanar permís al rector del moment i adaptar-se als horaris de la rectoria. Sovint, qui acabava fent la feina era Joaquim Colomé, que actuava de facto com a arxiver parroquial.

Llibres sagramentals que marxen

Des de l’Arxiu Municipal poca cosa hi podíem fer. Però es va donar la circumstància que des de l’arxiu diocesà de Girona es van començar a plantejar que tots aquests llibres haurien d’estar a Girona, a l’arxiu de la diòcesi. Això va arribar a les orelles del rector del moment, l’Enric Tubert, que va estar d’acord en què abans que marxessin de Malgrat seria bo de digitalitzar-los. Estem parlant de l’any 2008 en què no hi havia massa empreses que fessin aquesta feina. Des de l’arxiu vam contactar amb Tomàs Lopez, que actuava com a representant de l’empresa Tecnodoc, amb seu a Madrid.

Preparem-ho

La digitalització en sí és un procés mecànic, fàcil tècnicament. El que és més complicat és pensar-la i organitzar-la bé. Si no preveus com recuperaràs el que digitalitzes és possible que acabis tenint molts fitxers i que després et costi de trobar-los. Cal establir un pla i una metodologia. La preparació de tot plegat la vam fer amb l'Adela Valverde. Va ser un treball feixuc perquè havíem de dir-li a l'empresa digitalitzadora com volíem els fitxers i com els havien d'agrupar. Recordo que les pàgines només estaven numerades per davant, i vam haver de preveure allò de l'"anvers" i del "revers". En fi, que vam estar-hi uns quants dies, a la rectoria.

On fem la digitalització?

En aquell moment, plantejar-se, com hauria de ser, una digitalització in situ, és a dir, a l’Arxiu, no era possible, així que els llibres van haver de viatjar a Madrid, on els van digitalitzar. La veritat és que a mi personalment no em va fer ni gens ni mica de gràcia. El transport d’anada es va fer amb una empresa de transports en poques hores. Els llibres anàvem convenientment protegits, embolcallats en un plàstic de bombolles perquè no rebessin cap mal. A través de Tomàs Lopez, amb qui estava permanent en contacte, anàvem seguint l’operació, que va durar pocs dies.

Ja te'ls porto jo, personalment

Per insistència meva o per voluntat d’en Tomàs, els llibres tornaren amb el cotxe particular d’aquest. Quan van tornar a ser a Malgrat vam respirar a fons tots plegats. Els llibres tornaven a estar, sans i estalvis, al seu lloc d’origen.

Un cop a casa, fem papers amb l’església

A l’arxiu municipal, disposaríem, a partir d'aleshores, d’una còpia digital dels mateixos, que podria ser consultada per tots aquells ciutadans que ho desitgessin.

Però la cosa no es va acabar aquí. Quan els llibres van marxar de Malgrat en direcció a Girona, i des de l’arxiu diocesà van assabentar-se que havien estat digitalitzats, vam haver de fer tot un conveni en què quedés clar que els registres parroquials no eren nostres i que en el millor dels casos el màxim que podíem fer des de Malgrat era consultar-los, i mai fer-ne cap còpia.

Còpia de la digitalització

Els vam lliurar una còpia de la digitalització i ens vam quedar ben satisfets, perquè no calgués anar a Girona per a consultar-nos. Amb internet tot a canviat, però aleshores poder consultar-los a Malgrat era tot un plus, i per a nosaltres, un deure. Un deure que va comptar amb la complicitat del rector del moment, encara que haguéssim d’anar a la capital del reino a fer la feina

Pda.

Si voleu saber quins llibres hi ha digitalitzats aquí teniu l'enllaç: https://ammm.ajmalgrat.cat/details.vm?q=id:0000042112&lang=ca&view=global