Arran de tot el que ens ha passat com a país degut al procés de l'1 d'octubre de 2017, he volgut mirar enrere per recordar què vaig votar el 6 de desembre de 1978, el dia del referendum de la darrera Constitució Espanyola
Votar per primera vegada
El 6 de desembre de 1978 es va fer el referèndum per a l’aprovació de la Constitució Espanyola encara vigent avui en dia. Feia relativament poc que el govern d’Adolfo Suárez, per Reial Decret, havia baixat l’edat per votar dels 21 al 18 anys. Jo vaig néixer el setembre de 1960, per la qual cosa era la primera vegada que podia votar. Tenia divuit anys i pocs mesos.
Ni sí ni no
Recordo haver-me llegit la Constitució. Em va semblar que no podia votar que sí. Votar que no, tal com argumentava Lluís Maria Xirinacs, entre d'altres, però també els ultres de Blas Piñar, i també una part important del que acabaria essent l'actual PP, em produïa una confrontació estranya. No pots votar el mateix que Blas Piñar, em vaig dir! Vaig decidir abstenir-me. Crec que és de les poques vegades que ho he fet!
Com una hipoteca que no es pot amortitzar mai
Aquella Constitució, que significava un gran avenç en alguns aspectes, tenia alguns punts essencials que, transcorreguts els anys, s’han demostrat com a autèntics murs infranquejables. Per començar, en el seu article 1.2. afirma que La soberania nacional reside en el pueblo espanyol, del que emanan los poderes del Estado. Ja sabeu què vol dir això: només hi ha un poble sobirà, i aquest és l’espanyol. Els catalans no som subjecte polític amb sobirania. Però, encara, hi ha un altre article més contundent, l’article segon: La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.
Unidad indisoluble
Fixeu-vos-hi bé. La unidad de la nación española és indisoluble i és sobre aquesta unitat sobre la que es fonamenta la Constitució. Ergo, la unitat d’Espanya és anterior a la constitució, es tracta d’un valor que no es pot tocar i ja hem vist tot el que ha passat en el procés de l’1 d’octubre de 2017. La unitat d’Espanya no es pot qüestionar i si ho fas, o ho intentes fer, ja saps el que t’espera. O t’hi enfrontes, amb tot el que això comporta (els nostres polítics no van atrevir-se a arribar fins al final) o en pateixes les conseqüències, perquè has tocat un (el) moll de l’os que Espanya mai permetrà que es toqui. Vam deixar passar una oportunitat històrica que serà molt difícil que es torni a repetir. Punt i seguit?
Un llibre que cal tenir en compte
No fa massa em vaig llegir sencer el llibre La unitat d’Espanya com a valor polític. Una arqueologia intel·lectual, de l’historiador Antoni Simon Tarrés, publicat per Afers el 2022. Es tracta d’un llibre dens, carregat de cites i de peus de pàgina, que repassa aquest valor immutable que sembla que sigui la unitat d’Espanya. El que diu Antoni Simon de l’article segon de la constitució és el mateix que he expressat més amunt. Ja amb els meus divuit anyets acabats de fer pensava el mateix. Hi ha coses que no canvien, perquè veieu com és d’immutable la Unitat d’Espanya! El llibre és d’una exhaustivitat i d’una erudició difícils de superar. No sé pas com s’ho ha fet l'autor per llegir tot el que cita!
Alguns dubtes
Del llibre acabes deduint que els espanyols porten segles forjant i construint aquest concepte d’Unitat que se’ns mostra com a inqüestionable. Però tinc els meus dubtes si l’anàlisi que fa funciona per a tots els períodes en què ho fa. Diria que aboquem el nostre present cap al passat. Voleu dir que l’esquema mental de la gent del segle XV, o fins i tot la del XVIII, ens permet donar-li la continuïtat que li dona l'autor? No dic que no hi hagi autors que durant tots aquests anys hagin tractat el tema de la unitat, que hi són. El que dic és que segurament és la nostra mirada del present la que busca i troba aquests autors.
Pda 1
En una de les conferències que l'Arxiu organitzava a l'estiu, com a suport a la festa dels empestats, el juliol de 2019, vam comptar amb la Mercè Gras, que ens va fer una conferència titulada Ni sempre submises ni sempre illetrades. Les dones catalanes del segle XVI i XVII a través de la documentació de l'època. Li vaig preguntar sobre la tendència existent a mirar la història des del punt de vista del gènere. Em va respondre de manera molt sàvia: depèn de quines preguntes et facis sobre el passat, obtindràs unes respostes o unes altres. Doncs això!
Pda 2
Confio a no generar cap debat sobre aquest tema. No és la meva intenció, ni en tinc ganes ni crec que valgui la pena entrar a discutir res. Només explicava les vivències d'un arxiver jubilat. Haig de reconèixer que en el meu dia a dia això de pertànyer al regne d'Espanya em continua despertant més d'una inquietud, per no dir directament Perplexitat. Tinc bastant assumit que les raons per a les quals no vaig votar el 1978 continuaran vigents fins el darrer dels meus dies.