Quan vaig començar a l'Arxiu l'any 1991 la situació era, per dir-ho suau, força delicada. L'habitació que havien anomenat "arxiu", situada a la planta baixa de l'Ajuntament, estava plena de documentació apilada, una part de la qual es va mullar degut a les obres de remodelació de la casa consistorial. Per sort, tot el conjunt de lligalls històrics que no estaven en aquella habitació no van patir cap mal.
Llegendes urbanes
Deixant de banda les confiscacions de documentació que el règim franquista va fer en els territoris que anava guanyant i que després li servirien com a proves incriminatòries contra els perdedors de la guerra, hi ha una certa llegenda urbana que diu que els arxius, tots, varen ser cremats o destruïts durant la Guerra Civil de 1936-39. Això, sense anar més lluny, va passar al Registre de la Propietat que actualment està a Pineda, cosa que té una certa lògica revolucionàriament parlant. Però, en el cas de Malgrat, tot indica que la Guerra Civil no va causar grans destrosses. Els principals desastres es van produir abans (sembla que durant la guerra del francès, a finals del segle XVIII) i força després, als primers anys dels ajuntaments democràtics.
Deixadesa
Normalment, els arxius desapareixen o es malmeten més per deixadesa que per altra cosa. La documentació, quan ja ha acomplert la seva funció inicial, és possible que s’abandoni o es traspaperi. Però més aviat passa el contrari: hi ha la tendència a conservar-la tota, per si de cas, sense distingir duplicats, originals, esborranys, sobretot a partir de l'arribada dels ajuntaments democràtics, a partir de 1979. Aleshores el volum de documentació va créixer exponencialment i la feina d' "arxivar" es va començar a deixar per a més endavant. A la pràctica no s'acabava fent mai, o costava molt que es fes. Quan la documentació era tota en paper, hi havia la tendència, llevat d'algunes excepcions, que al darrer que arribava se li encolomava la feina d'"arxivar", com si aquesta feina no tingués més a veure amb el final del procés administratiu d'un expedient: qui més el coneix, i per tant el pot ordenar i netejar millor, és qui l'ha produït.
Obres a l’Ajuntament
Sigui com sigui, un dels pitjors desastres que ha sofert la documentació de l’Arxiu Municipal de Malgrat va ser el produït en una petita habitació situada a la planta baixa de l’Ajuntament, al costat de la presó, que eufemísticament rebia el nom de “arxiu”. Resulta que degut a les obres de remodelació que es van fer a l'edifici de l’Ajuntament de Malgrat (amb l’escala de caragol al centre de l’edifici, la reubicació de bona part dels despatxos, etc.), a l’habitació de l”arxiu” es va anar produint, de manera lenta però segura, un degoteig d’aigua que va convertir molts dels documents apilats de qualsevol manera en paper mullat.
La solució dels “taüts”
Això va passar uns mesos abans que jo arribés a l’arxiu el març de 1991. L’alcalde del moment, Josep Mora Girons, diria que personalment, o amb l’ajuda d'algun funcionari, va escampar la documentació mullada al pati interior de l’Ajuntament, on ara s’entren les bicicletes. També va fer fabricar unes caixes rectangulars de fusta, talment com si fossin un taüts, i hi va anar col·locant la documentació que s’havia anat secant lentament. Va precintar els “taüts” amb claus i els va fer portar fora de l’Ajuntament, a unes habitacions del que havia estat el parvulari del carrer de Badalona. No recordo el nombre de “taüts”. N’hi havia molts: més de 25 segur!
Una foto en negre
Quan em vaig incorporar a l'Arxiu no vaig fer fotos de la situació. Això m’ha passat moltes altres vegades: apressat per la feina, sovint me n'he oblidat, de fer fotos. Tanmateix, dins dels reportatges fotogràfics de l’Ajuntament n’hi ha uns quants de dedicats a l’arxiu, a les instal·lacions, a les restauracions que es van dur a terme, etc. Encara estan per digitalitzar. Potser és veritat allò de "En casa del herrero, cuchillo de palo".
Restauració
Tornem als taüts. Amb paciència i pocs recursos, any rere any, vam anar obrint les caixes de fusta (ens les havien de portar de mica en mica, perquè pesaven com un mort!) i vàrem rescatar i restaurar bona part del que hi vam trobar. La restauració a l’engròs ens la faria més endavant una empresa familiar de Vilafranca del Penedès, en Josep Palau i la seva dona. Crec recordar que en Josep tenia un germà especialista en restauració que havia estat professor de Caterina Montalt, la nostra restauradora, que venia dos dies a la setmana unes tres hores cada dia. La Caterina restaurà un munt de documents, els que vam considerar més essencials i delicats. La resta, els vam passar als Palau.
Cafè no per a tothom
Un dia la Caterina em va demanar si hi havia alguna manera d’aconseguir cafè. Jo li vaig dir que a l’Ajuntament hi havia una màquina que no feia el cafè massa bo però que es deixava beure. Em va dir que li era igual que no fos massa bo, perquè no li agradava el cafè. Jo vaig pensar, així per què el vol? Es va presentar amb el cafè en un got de plàstic i el va utilitzar per tenyir el paper vegetal que insertava als documents que estaven trencats o malmesos. El paper tenyit quedava ben dissimulat!
Estendre la bugada
Un altre dia em va dir que l'única manera de restaurar uns fulls enganxats era mullant-los i netejant-los amb un sabó neutre. Jo vaig quedar una mica sorprès. Mullar els fulls? Vols dir que no marxarà la tinta? No!, em va dir, he fet una prova i la tinta aguanta, així que vaig a rentar-los i després a estendre’ls. Farem una bona bugada! Jo me’n feia creus, però els resultats van ser excel·lents! L’hauríem volgut tenir de manera indefinida, a la Caterina, però no va poder ser.
Miracles restauratoris
Amb l’empresa de Josep Palau vam treballar molts anys. Primer, amb la Dolors Raja, a l’arxiu vam “empaquetar” i numerar conjunts de papers enganxats, amb l’esperança de poder-los salvar. I la veritat va ser que, com per art de màgia, aquella mena de “pedres” que enviàvem, ens les tornaven amb forma de fulls de paper, en la majoria dels casos amb format d’un A5 (la meitat d’un A4). D’aquesta manera vam salvar molts lligalls de “correspondència”. I fins i tot un dels llibres d’actes del ple que ens faltava, anterior a la guerra civil. De posteriors a la guerra ens en faltaven dos. Un no l'hem trobat mai. L'altre el vam poder rescatar d’una casa particular, no diré quina.