Josep M. Pons i Guri

Començo explicant una anècdota. Quan em vaig treure la plaça d'arxiver a l'ajuntament, el 1991, al cap de poc vaig anar a l'Arxiu Històric Fidel Fita d'Arenys de Mar a presentar-me a Josep M. Pons i Guri, director de l'arxiu, que per a mi era tot un referent. Quan li vaig dir que em deia "Crosas", de seguida em va preguntar: "Tu tens família a Palafolls, oi?" Vaig quedar ben parat. Però tornem al tema inicial. D'una de les coses de què vam parlar va ser justament de la divisió comarcal. Em va dir que el geògraf Pau Vila, autor de la divisió comarcal del 1936, no sabia què fer amb "nosaltres", i per nosaltres volia dir tots aquells pobles de marina de la part barcelonina del vescomtat de Cabrera, de Malgrat a Arenys.  

Selva Marítima, Marina de la Selva, Baixa Tordera

Perquè fins a la divisió provincial de 1833, o fins a la creació dels partits judicials poc abans, les poblacions de marina del vescomtat de Cabrera havíem format part de l'òrbita gironina, amb Blanes, Lloret, etc. Tal com va demostrar l'anomenat "Informe Roca" l'any 2001, de Tossa a Arenys hauríem pogut ser una comarca independent, però això no va prosperar. No va prosperar perquè els ajuntaments no s'hi van posar bé i perquè socialment els que ho vèiem clar no vam tenir prou força, o gens de força, per intentar canviar les coses. També, perquè, ens agradi o no, el fet "provincial" estava i està ben implantat, de tal manera que als governs municipals només de pensar que podrien deixar de pertànyer a la Diputació de Barcelona els provocava una urticària irresistible. O per la rivalitat entre Calella i Blanes: dos galls en un mateix galliner? (Jo pensava: si no us poseu d'acord, cap problema, fem Malgrat capital i tot solucionat!) Però, ironies a part, per a mi, la raó de fons que no prosperés va ser perquè hi havia, i hi ha, un desconeixement de la història de tot plegat, tant per part de la ciutadania com de la classe política. 

Desconeixement i emocions

Sovint passa que hi ha realitats històriques molt ben estudiades, però que no acaben de quallar socialment. El cas de la divisió comarcal és una d'elles. Ha estat estudiat, entre d'altres, pel geògraf Jesús Burgueño. A l'arxiu podeu consultar el llibre Història de la divisió comarcal, editat per Rafael Dalmau el 2003. Però en Jesús en té molts altres, de llibres, i molt aclaridors. Des de l'arxiu el vam fer venir fa uns anys a les Matinals d'Història i en va sortir un dossier i un article que podeu consultar a la revista "Matinals", fruit de la conferència que va fer el 2004, titulat "La Tordera. De límit provincial a eix vertebrador d’una comarca". Però de res serveixen els estudis rigorosos, davant de determinades llegendes que impregnen emocionalment un país.

Lleis territorials de 1987

Independentment que a nosaltres, els de Malgrat, Pineda, Palafolls, Tordera, etc. ens toqués el Maresme, per a mi un dels grans errors de l'època Pujol va ser justament apostar per un model que implantava unes comarques pensades l'any 1936 per a una realitat que havia canviat notablement 50 anys després. I, a més, implantar-les com a administració municipal (les comarques ara són administració local, com si no en tinguéssim prou amb la que tenim, d'administració local: els ajuntaments, les diputacions), no com a una forma de descentralització del govern de la Generalitat, tal com havien estat pensades. Tot això, perquè les comarques havien estat un dels valors que calia recuperar de l'època republicana, sense qüestionar-ne ni la validesa ni la conveniència. Va prevaldre la part emocional, la catalanitat i el fet diferencial que se li va voler donar. No negaré que algunes comarques del país funcionin, però en el nostre cas, el cas del Maresme, hi poso molts interrogants. Perquè jo diria que la gent de Malgrat, majoritàriament i històricament, a Mataró hi hem anat ben poc. Bé, potser quan es va obrir el "Mataró Parc", o el Decathlon... Parlo de fa molts anys, és clar. Als darrers decennis, però, tot ha canviat, i la mobilitat ens porta a tot arreu, també a Mataró.

Les municipalies, del professor Cassassas

L'any 1987 el país no estava preparat per a una proposta que apostés per modernitzar i optimitzar els recursos municipals. Es tractava de les municipalies, defensades pel gran Lluís Cassassas i Simó, que pretenien enfortir el mapa municipal mancomunant i planificant serveis entre diversos municipis fins arribar als 50.000 habitants. Això va ser descartat totalment, tot i que els municipis han acabat mancomunant molts serveis, i que, si ho mirem bé, hauria aportat un element de racionalitat a tants equipaments municipals repetits i infrautilitzats. Però socialment no hi estàvem preparats. Cada poble vol tenir de tot: el seu gran teatre, la seva gran piscina, els seus grans poliesportius. Si a nivell municipal costa de planificar, imagineu-vos si ampliéssim el focus. 

Localisme, per damunt de tot

El mapa municipal del país és terriblement fragmentat i hi impera la filosofia que cada municipi és diferent i que cada municipi ho ha de tenir tot a mà. La planificació inter municipal existeix poc o senzillament no existeix, perquè hi ha reticències i rivalitats que haurien d'estar superades. Poso alguns exemples. Quan es va crear el Teatre "Anselm Clavé" de Tordera me'n vaig alegrar molt. Vaig pensar que per fi ja tindríem un bon teatre que ens evitaria haver de desplaçar-nos a Barcelona. Durant uns anys, hi vam poder veure obres de teatre d'una gran qualitat. Avui també tenim els de Blanes o Lloret, que han unit esforços i déu-n'hi-do la programació que ofereixen. Em direu que a Malgrat també li falta un gran teatre com a les poblacions veïnes. Tal com està el pati, no diré que no. Però no hauria estat més rendible i eficient apostar per una teatre de la Baixa Tordera, amb recursos i assumit per un bon nombre d'Ajuntaments, que portés a la nostra zona el millor teatre? Em direu que, en el cas de Malgrat, el Centre queda petit. Segurament, però tot i petit, encara està mal dotat. Pregunteu a la gent del Cineclub o als del Germanor, per exemple. No paren de repetir-nos que allò no és ni un cinema ni un teatre. És clar. Però ja em direu què s'hi ha fet més, des de 1928 fins avui, sinó teatre (amb espectacles infantils, sessions escolars, etc) i cinema (del cineclub, però també més comercial, etc.)? Què s'hi ha fet més, conferències?

El Castell de Palafolls

El que diré segurament no agradarà a la gent de Palafolls, i potser tampoc a la de Malgrat. Però, no seria lògic que hi hagués una unió dels municipis de l'antiga baronia de Palafolls a l'hora de gestionar aquest valor cultural? Potser la normativa municipal no hi ajuda, però segur que es trobarien maneres. Jo, el castell, me'l sento tan meu com qualsevol palafollenc. Però està al poble del costat i no em correspon. El localisme ens empobreix i ens torna més casolans del que som.