QUÈ SONA A L'ORGUE?

26 de maig de 2024

La Santíssima Trinitat


🇬🇧 Readings / 🇪🇸 Lecturas / 🇮🇹 Letture / 🇫🇷 Lectures / 🇩🇪 Lesungen

Entrada:

Louis Nicolás Clérambault (1676-1749), Suite du premier ton: Grand plein jeu

Ofertori:

Louis Nicolás Clérambault (1676-1749), Suite du premier ton: Trio

Comunió:

Arvo Pärt (*1935), Trivium

La peça d'orgue Trivium és una de les primeres obres creades amb el nou estil, que va ser interpretada per Hortus Musicus el 27 d'octubre de 1976 a la Sala de Concerts d'Estònia, Tallinn. Per primera vegada el públic va escoltar la paraula tintinnabuli, el nom de la nova tècnica de composició de Pärt, com a títol de la primera part d'aquest llegendari concert.


Trivium és l'única d'aquestes set obres, on la instrumentació no ha canviat des del concert de 1976. Aleshores, va ser interpretada per Rolf Uusväli, un dels solistes d'orgue d'Estònia més destacats i antic company d'Arvo Pärt dels seus dies a la ràdio d'Estònia.


El títol llatí de l'obra, Trivium, significa tres camins que porten al mateix destí: la Veritat. L'obra es compon de tres seccions breus amb la mateixa melodia però un ús diferent de les opcions que ofereix la tècnica tintinnabuli.

Final:

Louis Nicolás Clérambault, Suite du premier ton: Basse de trompette


Resposta al Salm

Síntesi històrica dels orgues de Santa Maria del Mar

Després que l'any 1962 Francesc Baldelló publiqués una petita monografia sobre la música a la parròquia de Santa Maria del Mar, recolzada òbviament en les informacions que, en anys anteriors, altres estudiosos havien publicat i en les seves pròpies investigacions, que suposem realitzades en gran part abans de la destrucció de l'arxiu de la parròquia el juliol de 1936, després d'això, són molt poques les notícies inèdites que es poden afegir entorn de la història dels orgues de la basílica barcelonina. No tant perquè el citat estudi fos completament exhaustiu –quedi clar, per altra banda, el nostre reconeixement a la gran tasca investigadora de mossèn Baldelló- sinó perquè el cos documental més important, i que encara hagués pogut oferir novetats, ha desaparegut per sempre. Evidentment existeixen altres fonts documentals –especialment l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona- que difícilment podem donar per exhaurits i dels quals tal vegada algun dia encara en sorgeixin notícies desconegudes fins ara.

[...]

La primera notícia documentada data de l'any 1393 -no feia encara 10 anys de la primera missa celebrada en el temple gòtic!- quan s'encomana a Bernat Pons, o Ponç, la construcció d'un instrument del qual n'ignorem les característiques. Sembla, per altra banda, que aquest Bernat Pons es pot identificar amb el xantre del mateix nom que treballà al servei dels reis Joan I i Martí l'Humà.


Fins el 1464 no ens és coneguda cap altra dada. En aquest moment la Junta d'Obra sol·licita els serveis d'un frare alemany orguener, Frater Leonardus, per tal d'emprendre algun tipus de reparació. El 1484 l'orgue havia esdevingut inservible i s'acordà la construcció d'un nou instrument. Des del primer moment la voluntat dels obrers fou la de dotar-se d'un orgue que s'avingués amb la grandesa i prestigi del temple. Fou així com entraren en competència els orgueners coneguts com a "els Marturians" –els germans Antoni, monjo de Poblet, i Marturià que havia format part de la capella reial i alternava l'ofici d'orguener amb el de cantor-compositor–, amb Johann Spin von Noyern. Finalment, després de molts dubtes, fou escollit el projecte de l'alemany –representant d'una opció més renovadora– el qual enllestí l'instrument el 1486. Són ben expressives del sentiment d'aprovació i admiració les paraules dels examinadors de la nova obra: "...dient que vist, palpat e sonat lo dit orgue, aquell dit orgue era bo, bo e bo". Sembla que al mateix temps es va construir pel mateix orguener un orgue de petites dimensions.

Es té notícia que l'any 1514 els "Marturians" feren uns nous orgues fixos. Cal creure que tindrien categoria d'orgues menors, costa de creure que amb tan pocs anys l'orgue gran fos substituït. Després d'aquesta darrera data estan documentades una sèrie de petites intervencions que culminen amb les que feren el 1547 Pere Bordons i, entre 1560 i 1576, Pere Rabassa, Josep Bordons i Salvador Estada. Lamentablement fins el 1677 no tornem a tenir notícies fiables. Sabem que el prestigiós orguener aragonès José de Sesma hi realitzà alguna tasca important, però en desconeixem els termes.

A punt d'acabar el segle XVII i quan es fa necessària una reforma total de l'orgue, els obrers de Santa Maria del Mar tornen a recórrer a un orguener del nord. Aquest cop un flamenc, Andreu Bargere, l'any 1691 és l'encarregat de refer de dalt a baix l'orgue. La documentació conservada però, tampoc no ens permet conèixer en detall fins on arribà aquesta reforma. Pocs anys més tard, el 1719 el mallorquí Josep Bosch també hi realitzà algun tipus d'adob, però és el 1741 quan Antoni Boscà, que ja des de 1734 era el mantenidor dels orgues de Santa Maria, construeix un instrument gairebé nou en la seva totalitat. L'obra realitzada ens acosta a un dels grans assoliments de la saga dels Boscà i que és aquesta magnífica síntesi entre l'orgue català i castellà. A grans trets: menteniment dels cossos sonors –tres en aquest cas– amb la incorporació dels registres partits i de la trompeteria horitzontal, juntament amb l'abandó de l'octava curta a l'orgue major.

Sembla ser que pels volts de 1790 aquest orgue presentava greus deficiències de conservació, i així fou com el 1794 Jean-Pierre i Dominique Cavaillé –pare i fill– iniciaren els treballs per a la construcció d'un orgue nou que va ser inaugurat el dia de Nadal del 1797. Després de la restauració quen en realitzà Joan Puig el 1854, aquest és l'instrument que funcionà fins l'any 1936 i que en paraules de mossèn Frederic Muset, organista titular des del 1925 fins a principis dels anys 70, era descrit així: "...de jocs n'havia comptat fins a 31. Els plens en constituïen una nota molt característica, alguns eren de fins a 17 fileres. Eren d'una sonoritat sublim. Les trompetes i cornetes tenien una pastositat brillant..." D'aquest magnífic orgue no en quedà cap rastre després de l'incendi del 20 de juliol de 1936.

El 1943, quan es va derruir el Palau de Belles Arts de Barcelona, s'acordà de traslladar-ne l'orgue, obra d'Aquilino Amézua, a Santa Maria del Mar. Aparentment el trasllat de l'orgue, a mans de l'orguener Antonio Alberdi, es va efectuar, però mai es va concretar amb el seu muntatge, les darreres restes del qual van desaparèixer amb la demolició del pont del Fossar de les Moreres.

Bernat Cabré

Bibliografia:

BALDELLÓ, F. "Órganos y organeros en Barcelona", Anuario Musical, I, 1946.

"La Música en la basílica de Santa Maria del Mar" Anuario Musical, XVII 1962.

BASSEGODA I AMIGÓ, B. Santa Maria de la Mar. Monografia històrico-artística del temple. Barcelona, 1925.

CABRÉ, B. "Un orgue d'Antoni Boscà per a Santa Maria del Mar (1741)", Anuari de l'orgue, I, 2002.

MADURELL, J.M. "Documentos para la historia de maestros de capilla, organistas, órganos, organeros, músicos e instrumentos", Anuario Musical, IV, 1949.

SOLER I PALET, J. "La música a Catalunya, aplega de materials per a contribuir a sa història. A Santa Maria del Mar", Revista Musical Catalana, XV, 1918 / XVI 1919. / XVIII 1921.

Orgue major de Santa Maria del Mar, construït per Jean-Pierre i Dominique Cavaillé el 1797 i destruit durant l'incendi de 1936.