L'Optimisme
En les persones Honestedat Autenticitat Invertir En Compartir innovacio Gestio Eficiencia les i Els Memoriadores TOKENITZAR ELS BLOGS fer xarxes les teves IIAA
L’optimisme no és una simple inclinació emocional, sinó una forma d’habitar el món. Neix allà on la consciència reconeix el pes de la realitat, però es resisteix a quedar-hi atrapada. El pessimista observa el mateix paisatge que l’optimista; la diferència rau en la lectura que en fa. L’optimisme és, doncs, un acte interpretatiu, gairebé hermenèutic: és triar un significat que manté oberta la possibilitat.
No cal confondre’l amb la ingenuïtat. El veritable optimisme sorgeix després de la lluita, no pas abans. Sap que el dolor existeix, que les pèrdues deixen empremta, que l’atzar no sempre és amable. Però, malgrat això, sosté que cada situació conté una escletxa de transformació. Potser per això alguns filòsofs l’han vist com una forma de coratge: la valentia de continuar afirmant la vida quan és més fàcil renegar-ne.
Ser optimista és un compromís amb el futur, però també amb el present. És mirar el que és i intuir el que encara pot ser. És considerar que la llibertat humana —sempre limitada, sempre fràgil— pot incidir en el curs de les coses. I és, sobretot, decidir que val la pena intentar-ho.
Potser l’optimisme no garanteix res, però sense ell poques coses arribarien a néixer. Al capdavall, tota acció humana significativa comença amb una hipòtesi de confiança: la idea que allò que fem pot donar fruit. L’optimisme és aquesta hipòtesi feta actitud.
L’optimisme és una actitud vital que consisteix a interpretar la realitat d’una manera esperançada i confiant, buscanalguns punts clau sobre l’optimisme: t-hi possibilitats en lloc de centrar-se només en els obstacles. No significa negar els problemes, sinó creure que es poden afrontar i que és possible un resultat positiu.
Focalitzar-se en solucions, no només en dificultats.
Veure els errors com oportunitats d’aprenentatge.
Mantenir l’esperança fins i tot en moments complicats.
Confiar en la capacitat pròpia i dels altres per millorar les coses.
Millora del benestar emocional i reducció de l’estrès.
Major resiliència davant l’adversitat.
Relacions socials més sanes i positives.
Tendència a cuidar més la salut i prendre decisions constructives.
Practicar la gratitud.
Identificar i qüestionar pensaments negatius automàtics.
Rodejar-se de persones que transmetin energia positiva.
Establir objectius realistes i reconèixer els progressos.
Si vols, puc escriure un text literari sobre l’optimisme, un poema, una reflexió filosòfica o una definició més formal. Què et ve de gust?
L’optimisme invencible no és l’optimisme que ignora la foscor, sinó aquell que, havent-la conegut, decideix no deixar-s’hi consumir. És una força interior que no es fonamenta en la certesa que tot anirà bé, sinó en la convicció profunda que sempre hi ha alguna cosa que podem fer, encara que sigui petita, per donar sentit al món.
Aquest tipus d’optimisme no és una llum que il·lumina constantment, sinó una flama que es defensa. Sap que la vida és irregular, que el dolor és inevitable i que cap esperança és garantida. Però també sap que, si renunciem a la possibilitat, ens condemnem a repetir el que ja és.
El que el fa invencible no és la seva força, sinó la seva resiliència: la capacitat de renéixer sempre, fins i tot quan tot semblava decididament perdut. És un optimisme que no busca resultats, sinó sentit; que no espera que la realitat es doblegui a la seva voluntat, però es nega a ser-ne víctima passiva.
A l’arrel de l’optimisme invencible hi ha una afirmació radical: la vida, tot i la seva fragilitat, val la pena ser viscuda. Aquesta afirmació és una aposta: no per un futur assegurat, sinó per la nostra capacitat de transformar, comprendre i estimar. És un optimisme que no es concedeix, sinó que es construeix, una vegada i una altra.
Potser és per això que és invencible: perquè no necessita victòries externes per viure. Només necessita que continuem, que insistim, que mantinguem viu un espai interior on encara pugui germinar l’esperança.