OMESOS

Barcelona és una ciutat de llarga i indiscutible trajectòria cultural, cap i casal d'una Catalunya encara més rica en art i cultura. Ha donat innumerables artistes, escriptors, músics, arquitectes, científics i un llarg etcètera de creadors i estudiosos de totes les branques del saber. És cosa que, juntament amb la llengua pròpia, configura una característica pròpia i diferenciada (que no vol dir superior) d'altres cultures del voltant. 

No obstant això, a vegades una ombra de dubte recau sobre la manera en què la selecció de persones il·lustres ha estat reconeguda.  No ens atrevirem a establir una norma o un perfil, però, en ocasions, els llorers semblen recaure sobre les persones més pròximes a cercles especialment influents o a determinats cognoms. No creiem en els "vuit cognoms catalans", però és evident que l'origen ajuda al seu posicionament i valoració. -En qualsevol cas no és una deficiència exclusiva de Catalunya.- Potser l'anonimat és l'estat natural de les persones i per trencar-lo cal una confluència de factors diversos, entre els quals la qualitat no és l'únic.

Tots acceptem que la Novena Simfonia de Beethoven és una obra mestra, com ho son el Naixement de Venus de Boticelli o la Divina Comèdia de Dante, per exemple. Però més enllà d'allò que el temps ha anat seleccionant, hi ha molts autors i moltes obres oblidades, antigues i modernes, que mereixen atenció i valoració. L'art contemporani és contingent i requereix aquest pas del temps, però com en l'art pretèrit, no tot sobreviurà exclusivament pel seu valor intrínsec. Hi ha factors socials que exalcen o menyspreen l'art. 

Hem visitat museus, hem estudiat a fons la història de la música, hem llegit obres literàries i, en tots els casos hem trobat similituds en relació a les dificultats de la seva valoració i coincidències quant a l'oblit d'obres i artistes.

En la valoració de l'obra d'art intervé un factor venal que es retroalimenta. El col·leccionisme fa pujar els preus per sobre de qualsevol cosa. L'obra esdevé purament en una moneda especulativa. L'art perd tot el sentit humà per convertir-se una senyera de poder i distinció personal. La raresa i la unicitat alimenten aquest aspecte tan pobre del concepte artístic. La línia entre el valor artístic i la ostentació es difumina fins a desaparèixer completament. No és una cosa nova que l'art es confongui amb l'exhibició de poder. Les grans col·leccions de pintures reials o la construcció d'obres arquitectòniques descomunals constitueixen un fet històric recurrent. Això complica la pròpia definició d'art. Però no ho podem negar: l'objecte roman i és admirat per generacions.

Dins de la dificultat que tenim per definir què és una obra artística, trobem un element que considerem comú: la capacitat humana de crear més enllà de la utilitat directa. L'obra és humana i, per tant, efímera, però el seu valor està en la cerca de la transcendència. L'art vol fer-nos fugir de la ignorància i ens ofereix una porta al coneixement, l'atribut de la divinitat per excel·lència. És l'autèntica elevació de la nostra misèria i limitació. Paradoxalment, algú podria dir que és un acte de supèrbia, però preferim pensar que, en realitat, l'artista només vol escapar de la seva condició humanament mesquina. Escriure, compondre, pintar... són actes de fugida de la misèria i de cerca del jo. Son intents de comprendre el món que ens envolta i sí, també és plaer i dolor espiritual.

Les facetes de l'expressió artística son tan variades i dispars que, a vegades, son difícils de definir o agrupar dins d'una mateixa categoria. Quina relació hi ha entre la redacció d'un petit poema i la construcció d'una catedral? En un cas només necessitem un paper i un llapis, o ni tan sols això. En l'altre cal un projecte immens de càlcul i la intervenció de centenars o milers de treballadors i de materials per a la seva realització, a més d'un lapse temporal que pot excedir les centúries.

En definitiva, l'art sempre parla de l'ésser humà, de les seves necessitats i de les seves carències, sigui a nivell individual o col·lectiu. La societat s' identifica amb el seu art i l'art reflecteix la societat.

Però el valor que realment ens posseeix és l'admiració de la humanitat que té la capacitat de crear.